Figuretes de vidre

Comèdia en Dos Actes

Tennessee Williams

Página 1 de 58
Personatges

Amanda Wingfield La mare; una pobra dona de gran vitalitat, atabalada i

atabaladora, que s’aferra frenèticament a un altre temps i a
un altre lloc. La seva caracterització s’ha de fer amb molt de
compte, no copiada de cap altra. No és una paranoica,
però la seva vida és una paranoia. En l’AMANDA hi ha molt
d’admirable i tantes coses dignes de pietat i d’amor com
capaces de fer riure. Té molt d’aguant per al sofriment, com
en una mena de resignat heroisme i, encara que la niciesa
de vegades la fa ser in-conscientment cruel, guarda, també,
en la seva fràgil persona, una clara tendresa.
Laura Wingfield La seva filla. AMANDA, fracassada en els intents de posar-se
en contacte amb el món real, continua vivint,
essencialment, dins de les seves il·lusions. Però la situació de
LAURA és encara més greu. Una malaltia de la infància l’ha
deixada esguerrada : té una cama més curta que l’altra i hi
ha de dur un aparell ortopèdic. A escena, aquest defecte
ha de ser simplement suggerit. A causa d’això, LAURA s’ha
anat separant de tothom i aquest retraïment progressiu l’ha
convertida, diríem en una peça més de la seva col·lecció
de figuretes de vidre: massa exquisidament fràgil per treure-
la del prestatge.
Tom Wingfield El seu fill, i el narrador de l’obra. Un poeta que treballa en un
magatzem de sabates. No és cruel, però per a fugir de la
trampa li cal actuar sense compassió.
Jim O’Connor Un xicot jove, corrent i bona persona.

Lloc: Un carreró de Sant Lluis.

Època: Ara i el Passat.

Primera Part: Preparació d’un festejador.

Segona Part: El festejador.

Página 2 de 58
El país dels WINGFIELD és als darreres de la casa d’un d’aquests grans conglomerats
d’unitats de vida cel·lular que semblen nius d’abelles i que floreixen com
excrescències en els centres urbans superpoblats per la classe mitjana inferior i que
són com un símptoma de la força que empeny aquest sector de la societat nord-
americana –el més gros i fonamentalment esclavitzat– a evitar la individualització i
a existir i funcionar com una confusa massa automàtica.

El pis dóna a un carreró i s’hi entra per una escala d’urgència per als casos
d’incendi, una estructura el nom de la qual és com una espurna de veritat poètica
accidental: perquè en tots aquests edificis hi crema sempre el foc lent i implacable
de la desesperació humana. L’escala d’urgència queda dins de l’escenari; és a dir
hi ha el replà i els esglaons que en baixen.

L’escenari és el record i per tant no és realista. El record permet moltes llibertats

poètiques. Suprimeix uns detalls i n’exagera d’altres, segons el valor sentimental de
cadascun, per tal com els records radiquen sobretot al cor. Per això l’interior és més
aviat fosc i poètic.

En alçar-se el teló, el públic es troba al davant d’una paret fosca i malcarada dels
darreres de la casa on viuen els WINGFIELD. Aquest edifici, paral·lel a la bateria, està
flanquejat per dos carrerons estrets i foscos, amb penjarelles de roba, llaunes buides
i els sinistres enreixats de les escales d’urgència del veïnat. Les entrades i sortides al
carrer es fan pel carreró de la dreta. Pel de l’esquerra només hi entra Tom en
començar l’obra. En acabar el parlament inicial de TOM, la fosca paret de la casa
deixa veure a poc a poc, mitjançant un transparent, l’interior del pis dels WINGFIELD,
que és a la planta baixa. A primer terme hi ha la sala, que també serveix de
dormitori a TOM, on hi ha un sofà-llit. El sofà és a l’esquerra. A la dreta hi ha una
butaca antiga, residu d’altres temps més benignes. Al mig una tauleta amb el
telèfon i una cadira. Al fons i separat de la sala per una ampla arcada amb cortines
transparents, hi ha el menjador amb una taula i tres cadires. A la banda dreta de
l’arcada i en una mena de raconera antiga o en uns prestatges a manera
d’”étagère”, hi han moltes bestioles de vidre transparent. A l’esquerra de l’arcada
hi ha una tauleta amb una gramola i, penjada a la paret, de cara al públic i
damunt la gramola, una fotografia entelada del pare WINGFIELD. És la cara d’un
galant minyó amb la gorra de soldat d’infanteria de la primera guerra mundial i
que somriu coratjosament amb una rialleta irresistible com si digués: “sempre riuré”.

El públic veu i sent l’escena inicial del menjador a través del transparent de la paret
de la casa i de les cortines transparents de la paret del menjador. Durant aquesta
reveladora escena puja lentament la paret transparent de la casa fins a perdre’s
de vista. Aquesta paret exterior transparent no torna a baixar fins a l’acabament
de l’obra durant el discurs final de TOM. El narrador és d’un franc convencionalisme
i es pren totes les llibertats que li convenen segons els moments dramàtics reclamen.

Página 3 de 58
Acte Primer

Escena I

(TOM, vestit amb indumentària de mariner de la Marina Mercant, entra pel carreró de l’esquerra i, a
poc a poc, passa pel davant de la paret de la casa en direcció al carrer de la dreta. Quan hi arriba
s’atura, encén un cigarret i, recolzat a l’escala d’urgència, fumant indolentment i de cara al públic
diu:)

TOM. — Sí, senyors! Heus aquí que, com qualsevol il·lusionista, porto les butxaques
plenes de trucs i tota una colla de coses amagades a les mànigues. Però, sóc tot el
contrari d’un il·lusionista corrent. L’il·lusionista corrent ofereix, en els seus jocs de
mans, mentides vestides de veritat. Jo, amb els meus, us donaré veritats vestides de
mentida. I, per començar, recula-rem una mica i tornarem a aquell temps estrany
de per allà els anys 1930 i tants, quan l’enorme massa de la classe mitja dels Estats
Units es trobava com si als ulls li fessin falla o com si fos ella mateixa que fes falla als
seus propis ulls. Per això semblava que tothom estigués matriculat en una escola de
cecs on els pitjaven els dits damunt el ferotge alfabet Braille d’una economia que
es desfeia. A Espanya hi havia revolució. Aquí només hi havia crits d’alegre
inconsciència, confusió, i uns quants conflictes obrers, a vegades violents i tot, en
ciutats més aviat pacífiques com Xicago, Cleveland, o aquí on som ara, Sant Lluís…
Aquest és el panorama social que fa de teló de fons d’aquesta comèdia.
(Petita pausa.)

Aquesta és una comèdia de records. I com que és una comèdia de records, hi ha

poca claror, és sentimental, i fuig del motlle del realisme teatral.
(MÚSICA.)

Dins de la memòria sembla com si totes les coses anessin amb música: és per això
que ara sentiu volar aquesta melodia en les ales d’un violí.
(Pausa mentre escolta una mica la música. Para la música.)

Jo sóc el narrador de la comèdia, però també hi faig un personatge. Els altres

personatges són: Amanda, que és la meva mare; Laura, que és la meva germana,
i un jove per merèixer que surt cap a l’acabament i que és el personatge més
realista de l’obra, perquè és una mena d’emissari d’un món real del qual estàvem,
en certa manera, ben separats. Ara bé, com que jo tinc la feblesa que els poetes
tenen pel símbols, faig servir aquest personatge com un símbol, com el símbol
d’aquella cosa que sempre espera tothom i per la qual tothom viu, encara que la
cosa no acabi d’arribar mai. Hi ha, encara, un altre personatge: el que fa cinc, que
només surt en imatge en una fotografia penjada a la paret; quan vegeu aquest
senyor rialler penjat a la paret, recordeu-vos, si us plau, que és el nostre pare, que
ja fa molt de temps que ens va abandonar. Era telefonista i es va enamorar de les
llargues distàncies, i un bon dia, sense més ni més, va deixar la feina que tenia a la
companyia telefònica i d’un salt, se’n va anar a rodar món… La darrera notícia que
en vam tenir va ser una postal de Mazatlan, a la costa mexicana del Pacífic, amb
dues soles paraules: “Hola. Adéu siau”. I sense adreça. (Petita pausa.) I, per ara, no
cal que us expliqui res més. Ja ho anireu veient.
(Es treu la jaqueta i la gorra de mariner que tira a dintre i diu:)

Página 4 de 58
Comença la comèdia dels meus records.
(S’asseu a l’escala, repenjat a la paret i de cara a la dreta. Fuma. S’apaguen lentament els llums
blancs de la bateria i queden encesos llums blaus. És al vespre.)

AMANDA. — (Des de dintre.) Tom, t’esperem a taula per sopar.

TOM. — Ja vinc, mamà. (TOM entra per la porta i es va a asseure a taula. Poc a poc s’encenen
els llums del menjador i es veuen asseguts a taula: AMANDA al mig, de cara al públic. TOM a la seva
dreta i LAURA a la seva esquerra. Durant el transcurs d’aquesta escena s’alça el teló de paret amb
el transparent i s’obren les cortines transparents del menjador.)

AMANDA. — Saps què em va passar diumenge a l’església, Laura? Doncs, vet aquí
que era tot ple i només hi havia lloc en un dels primers bancs amb una doneta tota
sola. Jo que m’hi acosto i li dic dolçament i amb mitja rialleta: “Dispensi, li faria res
que m’assegués en aquest banc?” I ella em respon: “Aquest lloc està llogat”. Saps
que és la primera vegada que he sentit dir que Nostre Senyor lloga bancs? En bona
fe, hi ha gent que no els entenc! (A TOM.) No acompanyis el menjar amb els dits,
home! I si no te’n pots estar acompanya’l amb una mica de pa! I mastega el que
menges! Les bèsties tenen uns sucs a l’estómac que els fan pair el menjar sense
mastegar, però les persones, abans d’empassar-se’l, l’han de mastegar ben
mastegat. I no mengis de pressa, menja a poc a poc. El menjar ben fet té tot de
gustos delicats i per apreciar-los cal tenir-lo una mica a la boca i no solament
empassar-se’l com si res. Mastega, home, mastega! Dóna a les glàndules salivals,
l’oportunitat de servir per alguna cosa!

TOM. — (Es tira enrera amb la cadira, un xic violent, i diu:) Mamà, amb tantes instruccions
sobre la manera de menjar no em deixes trobar gust a res. Amb aquesta prèdica
tan seguida, qui m’obliga a menjar de pressa ets tu! I a més a més, em treu la gana
tota aquesta fastigosa dissertació sobre els sucs de les bèsties, sobre les glàndules
salivals i sobre el mastegar! (S’alça i va a la dreta de l’arcada i si queda dret. Encén un
cigarret.)

AMANDA. — Tens temperament, noi! Sembles un divo de l’Òpera Metropolitana…! I

no t’he donat permís per alçar-te de la taula!

TOM. — És que vull fumar.

AMANDA. — Fumes massa.

LAURA. — (Alçant-se.) Vaig a buscar les postres, mamà.

AMANDA. — (Alçant-se.) No filla, no. Tu seu. Avui seré jo el negre que serveix i tu seràs
la dama.

LAURA. — Ara ja estic dreta…

AMANDA. — Doncs torna a seure. Apa, filla, torna a seure. T’has de conservar fresca
i bonica per als nois que et vinguin a veure.

LAURA. — (Asseient-se.) No espero que em vingui a veure cap noi!

Página 5 de 58
AMANDA. — (Tot treient coses de la taula.) Doncs mira el que fa més gràcia és que es
presenten quan menys te’ls esperes. Em recordo que un diumenge a la tarda a Blue
Mountain… (Se’n va pel fons esquerre a buscar les postres.)

TOM. — Ja hi som!

LAURA. — Deixa-li explicar…

TOM. — Altra vegada?

LAURA. — Li agrada explicar-ho.

AMANDA. — (Entrant per l’esquerra amb les postres.) …em recordo que un diumenge a la
tarda, a Blue Mountain, a la teva mare la van visitar disset pretendents! A vegades
no hi havia prou cadires per a tothom i havíem d’enviar al negre a la rectoria a
buscar-ne d’aquelles que es pleguen…

TOM. — (Asseient-se a la butaca.) I com t’ho vas fer per entretenir a tanta gent?

AMANDA. — És que, mira, jo era entesa en l’art de la conversa.

TOM. — Això sí que ho crec.

AMANDA. — És clar! Totes les noies del meu temps en sabien d’enraonar.

TOM. — De debò?

AMANDA. — Totes sabien entretenir els festejadors que les visitaven. No n’hi havia
prou que una noia tingués la cara bonica i una figura graciosa -encara que jo no
estava pas malament de l’una cosa ni de l’altra- sinó que calia tenir també el
pensament llest i la llengua prou viva per a fer cara a qualsevol situació.

TOM. — I de què parlaves?

AMANDA. — De les coses importants que passaven pel món! No parlàvem mai de res
vulgar ni de mal gust. Els meus pretendents eren tots molt senyors. Tots! Eren els
homes més destacats del Delta del Mississipí… Sí. Hi havia hisendats i fills d’hisendats!
Hi havia en Champ Laughlin fill, que va a arribar a ser vicepresident del Banc dels
hisendats del Delta. I l’Hadley Stevenson que després es va ofegar al llac Moon. Per
cert, que va deixar la seva muller ben assegurada, Mare de Déu!, amb cent-
cinquanta mil dòlars en valors del Govern… I també els germans Cutrire: en Wesley
i en Bates. En Bates era un dels meus galants predilectes! Més tard es va barallar
amb aquell salvatge de Wainwright i van embolicar-se a trets al casino del llac
Moon. Al pobre Bates el va arreplegar una bala a l’estómac i va morir a la mateixa
ambulància quan el duien a Menfis. També aquest va deixar ben assegurada la
seva dona, amb vuit o deu mil acres de terra… I això que no se l’estimava! El va
enganxar per casualitat, com aquell que diu de rebot. Quan va morir li van trobar
una fotografia meva a la butxaca!… Oh, i aquell galant minyó de tant talent, en
Fitzhug, del comtat de Green!…

TOM. — I aquest què li va deixar a la vídua?

AMANDA. — Aquest no es va casar… Què t’has pensat? Parles com si tots els meus
antics admiradors ja fessin malves!

Página 6 de 58
TOM. —De tots els que has anomenat, aquest és l’únic que encara és viu!

AMANDA. — Doncs va guanyar molts diners! Se’n va anar al Nord, a Wall Street, i va
fer una gran fortuna. Era com el rei Midas, ell! Tot el que tocava se li tornava or!
(S’alça.) I jo hauria pogut ser la senyora Duncan Fitzhug, pensa!… Però en comptes
d’ell vaig triar al teu pare!

LAURA. — (Alçant-se.) Mamà, deixa’m desparar taula.

AMANDA. — No, filla. Vés a estudiar el quadern de la dactilografia, o la taqui-grafia…

Has d’estar fresca, has de ser bonica, avui! Ja gairebé és hora que comencin a
venir els festejadors! Quants et sembla que en vindran aquest vespre? (Entra a la cuina.
TOM agafa un diari de la tauleta del mig.)

LAURA. — No crec pas que en vingui cap, mamà.

AMANDA. — (Des de dins.) Cap? Ni un? I això, per què? Ja estàs prou de broma, noia!
Ni un pretendent de visita? No pot ser! És que hi ha hagut una inundació, o un
huracà?
(LAURA va cap a la sala. Es tanquen les cortines del menjador i alhora, s’apaguen suaument ells llums
del menjador i s’encenen les de la sala. TOM s’alça de la butaca i mentre LAURA parla es repenja al
respatller mirant-se la seva germana amb llàstima. MÚSICA apagada. Un focus il·lumina LAURA.)

LAURA. —No hi ha hagut ni cap inundació ni cap huracà, mamà. És que, senzillament,
jo no sóc tan popular com ho eres tu a Blue Mountain. (A TOM.) La mamà té por que
em quedi soltera…
(TOM fa un sospir. La música se sent més forta. S’apaguen els llums.)

Página 7 de 58
Escena II

(La mateixa decoració. S’encenen els llums de la sala. LAURA s’està al costat de les figuretes de vidre
netejant-les. Entra AMANDA pel carreró de la dreta. Quan LAURA la sent venir es posa una ma al pit
amb aire culpable, agafa d’un racó els quaderns de dactilografia i s’asseu a la cadira del mig amb
el quadern a la mà fent com qui l’estudia. AMANDA entra i tanca la porta. És ben visible que li ha
passat alguna cosa: Té el mirar dur, desesperat, i una mica ridícul. Porta un abric barat d’imitació
de vellut, amb un coll de pell falsa i un barret d’uns quants anys enrera, una “cloche” de les que es
duien per allà el 1920 i tants. És el seu vestit de gala, el que es posa quan va a les reunions de la
D.A.R. –”Daughters of American Revolution”–. Duu un portamonedes molt gros de xarol negre.
Estreny els llavis, obre molt ells ulls, els posa en blanc i fa anar el cap. En veure l’expressió de la seva
mare, LAURA es toca els llavis amb un gest nerviós.)

LAURA. —Hola, mamà. Mira, feia… (Ensenyant el quadern.)

AMANDA. — Mentida! Mentida! (A poc a poc es treu el barret i els guants, que deixa damunt
la tauleta. Obre el portamonedes, es treu un mocador i s’eixuga els ulls.)

LAURA. — (Amb veu tremolosa.) Què ha passat a la reunió de la D.A.R., mamà! (Aquesta
no respon.) No hi has anat?

AMANDA. — (Amb veu feble.) No, no he anat a cap reunió de la D.A.R. (Més enèrgica.)
No m’he vist amb cor d’anar-hi! Hauria volgut que la terra se m’empassés! (Li pren el
quadern de les mans, se’l mira un moment, l’estripa i tira els trossos a terra.)

LAURA. — Per què l’has estripat, mamà?

AMANDA. — (Asseient-se a un cap del sofà-llit.) Per què? Saps quants anys tens, Laura?

LAURA. — Prou que els saps, mamà.

AMANDA. — Em pensava que eres una dona, tota una dona, però es veu que anava
molt errada. (Es mira fixament a LAURA.)

LAURA. — (Tancant ells ulls i abaixant el cap.) No em miris així, mamà!(Pausa. AMANDA tanca
ells ulls abaixant el cap ella també.)

AMANDA. — Què faràs? Què farem tots plegats? Què ens espera?

LAURA. —(Anguniosa.) Ha passat alguna cosa, mamà? Ha passat alguna cosa?

AMANDA. — (Eixugant-se els ulls.) Ha passat… que estic desconcertada… La vida em

desconcerta!

LAURA. — Mamà, diga’m què ha passat?

AMANDA. — Doncs que aquesta tarda, quan anava a la D.A.R., m’he aturat a
l’Escola Comercial Rubicam per a dir-los que no et trobaves bé i, de passada,
preguntar pels teus estudis…

LAURA. — Oh!

AMANDA. — Sí, oh, oh! … He anat directament a veure la professora de dactilografia

i m’hi he presentat com la teva mare. No sabia ni qui eres! “Ha dit Wingfield? No
crec pas que tinguem cap noia matriculada amb aquest nom a l’escola.” Jo li he

Página 8 de 58
dit que sí, que havia anat a les classes des de començament d’any. “No ho sé, ha
dit ella; sinó que vulgui dir aquella noieta tan tímida que només va venir uns quants
dies i que ja no l’hem vista més…” No, he dit jo, la meva filla Laura ha vingut cada
dia des de fa sis setmanes.” “Perdoni, un moment”, que fa ella; i agafa el llibre
d’assistències i sí, hi havia el teu nom, ben clar i amb totes les faltes d’assistència
que has fet. Naturalment; es van pensar que ja no hi aniries més. No m’ho volia
creure i li he tornat a dir que s’equivocava, que hi devia haver algun malentès. I ha
respost: “No. Ara me’n recordo perfectament. Era una noia tímida i li tremolaven
tant les mans que amb prou feines podia tocar les tecles de la màquina. A la prova
de velocitat, es va desfer del tot. Li va venir mal d’estómac i la van haver de dur al
lavabo. Després d’això ja no va tornar. Vam telefonar uns quants dies a casa seva
i no ens va contestar ningú”.
(S`alça i va cap al mig de l’escena en direcció a la butaca de la dreta.)

Suposo que tot això devia passar quan jo treballava tot el dia com una negra en
aquella botiga!… Oh, m’he quedat tan parada que si em punxen no em treuen
sang! M’ha vingut un rodament de cap i m’he hagut d’asseure mentre em duien
una mica d’aigua!…
(S’asseu a la butaca. LAURA s’alça, confusa, i va cap a la gramola.)

Cinquanta dòlars pels cursos!… I tots els meus projectes per terra! Totes les meves
esperances i totes les meves ambicions de preparar-te per al dia de demà
esfumades com si res!…
(LAURA dona corda a la gramola.)

Deixa estar la gramola!

(LAURA deixa la gramola i, amb el cap jup, s’asseu a la mateixa cadira on seia abans.)

Què feies tots aquests dies que jo em creia que anaves a l’Escola Rubicam?

LAURA. —Passejar.

AMANDA. — No és veritat!

LAURA. — Sí, mamà. Passejar. Res més.

AMANDA. — Passejar? A l’hivern? Buscant tranquil·lament una pulmonia amb aquell

abric tan prim? On anaves, Laura?

LAURA. — A molts llocs… Quasi sempre al parc.

AMANDA. — I quan vas agafar aquest refredat, també?

LAURA. — Era el mal menor, mamà. No podia tornar a l’escola… Havia vomitat a
terra!

AMANDA. — I em vols fer creure que cada dia, des de dos quarts de vuit fins a les
cinc tocades, et passejaves pel parc només per fer veure que encara anaves a
l’Escola Comercial?

LAURA. — Entrava en algun lloc a escalfar-me.

Página 9 de 58
AMANDA. — On?

LAURA. — Al museu de pintura, al departament d’ocells… Cada dia anava a veure

els pingüins! De vegades no dinava i me n’anava al cinema… Els últims dies, la
majoria de les tardes les passava a l’hivernacle, aquella casa tan gran, de vidre,
amb tantes plantes tropicals…

AMANDA. — (Adolorida.) I tot això ho feies per a enganyar-me! I per què, digues, per
què?

LAURA. — (Amb una mirada fugissera i tímida.) Mamà, quan et desil·lusiones fas la mateixa
cara que la Verge dels Dolors del museu!

AMANDA. — Calla!

LAURA. — (Anant cap a les figuretes de vidre.) No hi podia fer més, mamà! No hi podia fer
més!…
(Pausa. AMANDA s’alça i va cap al fons, prop de la gramola, des d’on de cara a LAURA, diu:)

AMANDA. — Bé, i ara què hem de fer en tot el que ens quedi de vida? T’has de divertir
sempre amb les figuretes de vidre? Has de tocar eternament aquests discos gastats
i guerxos que el teu pare ens va deixar com un trist record? (Repenjant-se al respatller
de la cadira del mig.) No podem estudiar una carrera comercial! Ni pensar-hi! Ens
agafa mal d’estómac! Doncs què has de fer sinó dependre dels altres per sempre
més? Creu-me, Laura : sé prou bé tot el que els passa a les dones solteres que no
tenen una situació en la vida.
(Va cap a l’esquerra i s’asseu damunt del sofà-llit.)

He vist coses tan tristes al Sud! Pobres solteres vivint de la caritat d’uns cunyats que
les toleren, que simplement les toleren, punxant-les sempre perquè se’n vagin amb
un altre parent… Com orenetes sense niu!… I menjant sempre el pa de la humiliació
a tot arreu on vagin! És això el que t’espera? Et ben juro que no hi veig cap més
camí! I no és pas gaire bonic! (Transició.) Es clar que hi ha noies que es casen… Déu
meu, Laura! No t’ha agradat mai cap xicot?

LAURA. — Sí, mamà… una vegada me’n va agradar un. (S’acosta a AMANDA.)

AMANDA. — De debò?

LAURA. — Ja fa un quant temps que vaig trobar el seu retrat.

AMANDA. — Ah, però et va donar el retrat i tot? (S’alça i va cap a la butaca.)

LAURA. — No, mamà. Hi ha una fotografia seva a l’anuari.

AMANDA. — (S’asseu a la butaca.) Ah, vaja!… Un noi del col·legi secundari.

LAURA. — (Amb il·lusió.) Sí. Es deia Jim. (S’agenolla a terra davant d’AMANDA i treu l’anuari del
prestatge de sota la tauleta del centre.) Mira-te’l, és aquí. En els “Pirates de Penzance”.

AMANDA. — (Distreta.) En els què?

Página 10 de 58
LAURA. — Vull dir l’opereta que feien els estudiants del darrer curs. Ell i jo sèiem als
caps dels bancs del passadís, a la sala d’actes. Mira-te’l, porta la copa de plata
que va guanyar a les polèmiques. Veus com riu?

AMANDA. — També reia, eh? (Mira el retrat del pare penjat a la paret damunt la gramola. Torna
l’anuari a la seva filla.)

LAURA. — Em deia Rosa Blava… (Encara agenollada.)

AMANDA. — I ara! Rosa Blava? I per què et deia un nom tan poca-solta?

LAURA. — Va ser quan vaig estar malalta… Em va preguntar què havia tingut i li ho
vaig dir però ell ho va entendre malament, va entendre Rosa Blava… I des de llavors
sempre em va dir aquest nom. Quan em veia deia: “Hola, Rosa Blava!”… Anava
amb una noia, Emily Meisenbach, però tant me feia!… Emily era la noia més ben
vestida de l’escola… però sempre em va semblar que era una noia falsa!… A la
Secció del Personal deien que festejaven.
(Posa l’anuari al prestatge de sota la taula d’on l’ha tret.)

De tot això fa sis anys!… De segur que ja s’ha casat.

AMANDA. — Bé, filla, bé. Tant se val! Les noies que no han nascut per a les carreres
comercials, al capdavall acostumen a casar-se amb algun noi bon minyó. Ja
procuraré que tu facis el mateix.

LAURA. — Però, mamà…

AMANDA. — Què?

LAURA. — Sóc … esguerrada!

AMANDA. — (Molt vivament.) No diguis disbarats! (S’alça.) Ja saps que no vull que la
diguis mai aquesta paraula! Tu no ets una esguerrada, només tens un petit defecte
que amb prou feines si es coneix!… (LAURA s’alça.) I quan una noia té un petit defecte
com el teu n’hi ha prou amb fer servir qualsevol altra virtut, com la seducció, o la
vivor, o la gràcia!
(S’apaguen tots ells llums. MÚSICA.)

Página 11 de 58
Escena III

(La mateixa decoració. Llum només al carreró. La resta de l’escena és fosca. Les cortines del
menjador estan corregudes. Entra TOM pel carreró de la dreta vestit de mariner com al
començament.)

TOM. — Un cop fracassats els estudis a l’Escola Comercial, la meva mare va

començar de pensar, cada cop amb més força, en la idea de trobar un promès
per a la meva germana. I aquesta idea se li va convertir en una veritable obsessió.
Com si fos la genuïna representació de l’inconscient universal, la imatge del
candidat matrimonial rondava contínuament pel nostre piset. Sovint, molt sovint,
gairebé cada vespre, sorgia en la nostra conversa una al·lusió o altra a aquesta
imatge, a aquest fantasma, a aquesta esperança… I fins i tot quan no en parlàvem,
la imatge es feia present en el neguit de la mare i en la manera de fer espantadissa
de la meva germana, en el seu aire etern de demanar perdó. Era obstinada i
pesava feixugament, com una sentència ferma, damunt nostre. Però la mare no
era una dona només de paraules. Era també una dona d’acció. I així va començar
a fer els passos convenients i que lògicament s’han de fer en aquests casos. Passat
l’hivern, a començament de la primavera, comprenent que feien falta diners per a
arreglar com cal niu i ocell, la mare va emprendre una ferma campanya telefònica
a la caça de subscriptors per a una d’aquestes revistes destinades a les dones de
sa casa i que se’n diuen : “L’amiga de la mestressa de casa” o un títol per l’estil,
aquestes revistes que publiquen, en fulletó, les elucubracions literàries d’unes
senyores que parlen de sines delicades, de cintures primes i vincladisses, de cuixes
abundants i de color de crema, d’ulls negres com el carbó, de dits que saben
acaronar suaument, com si fossin unes suavíssimes melodies, de cossos ferms i
poderosos com estàtues etrusques. (Se’n va pels bastidors de la dreta. S’apaguen els llums
del carreró i un focus il·lumina a AMANDA, que parla per telèfon a la sala fosca.)

AMANDA. — La senyora Scott?… Com està senyora Scott?… Sóc Amanda Wingfield.
Dilluns la vam trobar molt a faltar a la D.A.R. i jo vaig pensar : li deu haver rebrotat
la sinusitis. Com la té, la sinusitis, senyora Scott?… Oh, senyora, vostè és una veritable
màrtir cristiana! … Doncs res, que avui fullejant les meves llibretes m’he adonat que
està a punt d’acabar-se-li la subscripció al “Companion”… Sí, se li acaba amb el
número vinent, i precisament ara que comença un fulletó nou, el meravellós fulletó
de Bessie Mae Hopper… Oh!, és una cosa que no se la pot deixar perdre. Es recorda
d’aquella novel·la que se’n diu : “Allò que el vent s’endugué”? Doncs tots els crítics
diuen que aquesta és “Allò que el vent s’endugué” de la generació de després de
la Guerra Europea. Pensi, resulta que… Com diu?… Oh, no, senyora Scott! I ara!
Vagi, vagi a donar un cop d’ull al forn. No voldria pas que se li cremés res… Ja
m’esperaré, ja m’esperaré… Oh, quina dona! Ha penjat el telèfon!…
(S’apaga el focus que il·lumina AMANDA. Una mica de MÚSICA. Acabada la música es senten cridar
TOM i AMANDA dintre del menjador. A la sala s’encén un focus que il·lumina LAURA, la qual es troba
davant de les cortines del menjador, escoltant anguniosa les renyines de TOM i AMANDA. Damunt
d’una cadira, a la dreta de l’arcada hi ha l’abric de TOM.)

TOM. — (Dintre, cridant.) Mamà, vés-te’n i deixa’m escriure!

AMANDA. — (Dintre, cridant.) M’agradaria saber per què no pots seure dret i que no et
surtin les espatlles com si tinguessis ales!

TOM. — Mamà, no m’amoïnis!

Página 12 de 58
AMANDA. — No et posis tan ajupit!

TOM. — (Esclatant.) Prou, maleït siga!

AMANDA. — (Esclatant.) No parlis així!

(S’encenen a poc a poc els llums del menjador i es veu per transparència l’escena del interior.)

TOM. — Doncs com vols que parli? Ja n’estic tip de tu!

AMANDA. — Sembla que t’hagis begut l’enteniment!

TOM. — Sí, tu me l’has fet beure!

(LAURA s’arrauleix al costat de la gramola.)

AMANDA. — Però, què tens des de fa una temporada, ximple, més que ximple?
(Es descorren les cortines del menjador.)

TOM. — Mira, mamà, en aquesta casa ja no hi ha res meu, ni una sola cosa que
pugui dir que és meva!

AMANDA. — No cridis!

TOM. — Ahir, te’n vas endur uns llibres. Vas tenir la barra…

AMANDA. — Sí, senyor! Vaig tornar a la biblioteca aquella novel·la fastigosa del boig
Lawrence. No vull que a casa meva hi hagi semblant brutícia. No, no i no!

TOM. — Casa teva! Casa teva! I qui paga el lloguer d’aquesta casa? Qui viu com
un esclau per…?

AMANDA. — No sé com goses parlar així!

TOM. — És clar! Jo no he de dir res, no puc dir res! He de callar sempre i deixar-te
enraonar sempre a tu!

AMANDA. — Escolta!…

TOM. — No vull escoltar més! (TOM surt del menjador i entra a la sala.)

AMANDA. — Doncs m’escoltaràs!

TOM. — Doncs no t’escoltaré! Me’n vaig! (Agafa l’abric.)

LAURA. — (Esgarrifada.) Tom…

AMANDA. — (Entrant a la sala.) M’escoltaràs Tom Wingfield! Ja estic cansada de tants

romanços i se m’acaba la paciència!
(LAURA ha tornat enrera després de cridar TOM i continua arraulida al mateix lloc d’abans.)

TOM. — (Deixant l’abric al respatller de la butaca i anant cap a AMANDA violent.) I a mi també,
mamà! Què et penses que la meva paciència no s’acaba mai? Ja ho sé que tant
te fa el que faig com el que deixo de fer, que t’és ben igual saber si són diferents
una cosa de l’altra. Tu et penses que no en són de diferents, totes dues coses.

Página 13 de 58
AMANDA. — El que penso és que fas coses vergonyoses i que per això et comportes
així.
(TOM s’asseu emmurriat a la butaca.)

No m’ho crec que vagis cada nit al cinema. No hi ha ningú que estigui bo del cap
i vagi al cinema gairebé a mitjanit! I tampoc ningú no en surt a les dues de la
matinada, ni torna a casa ensopegant i enraonant sol com un boig! Dorms tres
hores i te’n vas a treballar. I ja m’imagino la feina que fas: deus passar-te les hores
endormiscat, en un ensopiment seguit, perquè no pot ser que tinguis ganes de fer
res.

TOM. — És veritat. No tinc ganes de fer res.

AMANDA. — I com t’exposes d’aquesta manera a quedar-te sense feina? No saps

que et jugues la seguretat de tots? Què et sembla que passaria si…?

TOM. — (S’asseu al sofà-llit.) Escolta, mamà, et penses que n’estic gaire enamorat
d’aquell magatzem de sabates? Et penses que em torno boig per la Continental
Shoemakers? Et penses que em vull passar cinquanta-cinc anys de vida ficat dintre
d’aquell interior de “celotex” amb llum fluorescent? Et juro que m’estimaria més
clavar-me un tret al cap que no pas anar-hi cada matí! Però hi vaig! Cada matí
entres cridant: “Lleva’t i vesteix-te”, “lleva’t i vesteix-te”!… I jo penso en els morts,
que són tan feliços!… Però em llevo i hi vaig! Per seixanta cinc dòlars cada mes
renuncio a tot allò que vull fer, a tot allò que sempre he desitjat! I encara diu que
només penso en mi!…
(S`alça. AMANDA també. Tots dos resten indignats.)

Mare de Déu, mamà, què no ho veus que si només pensés en mi mateix ja fóra allà
on és ell, que ja me n’hauria anat? (Assenyalant el retrat del pare. Pren l’abric del respatller
de la butaca.) I me n’hauria anat tant lluny com m’ho permetés el sistema de
transports!
(AMANDA s’hi acosta i l’agafa pel braç.)

No m’agafis, mamà!

AMANDA. — (Deixant-li el braç.) No t’agafo. Vull saber on vas ara.

TOM. — (Anant cap a la porta. Amanda el segueix.) Al cinema!

AMANDA. — No m’ho crec!

(TOM va cap a AMANDA amb gest agressiu. AMANDA recula. LAURA se li ajunta. Totes dues escolten,
arrupides i esbalaïdes, les paraules de TOM.)

TOM. — No t’ho creus? Doncs, no, no hi vaig. Un cop a la vida tens raó: no, no hi
vaig, al cinema : vaig als fumadors d’opi! Sí, als fumadors d’opi, nius de vici i coves
de criminals. M’he fet de la banda de Hogan. Sóc un assassí a sou. I porto una
metralladora dins d’una funda de violí! I sóc propietari de tota una cadena de
bordells! Em diuen l’assassí Wingfield!… Porto un vida doble, saps? De dia sóc un
infeliç i honrat dependent d’un magatzem de sabates, però de nit, de nit sóc un
gran, dinàmic emperador de la xusma. Vaig a tots els cataus de joc i llenço una

Página 14 de 58
fortuna a la ruleta. Porto un pegat negre en un ull i un bigoti postís; a vegades
patilles verdes i tot! Quan vaig així, em diuen “El dimoni”. Oh, et podria explicar
coses esgarrifoses que no et deixarien dormir! Els meus enemics volen dinamitar
qualsevol nit aquesta casa! I llavors tots volarem fins al núvols! I me n’alegraré, me
n’alegraré molt, estaré content de debò! I tu també; tu volaràs molt enlaire, cada
vegada més enlaire, pel damunt de Blue Mountain a cavall d’una escombra…
voltada de disset pretendents! Bruixa, xerraire!
(Fa una sèrie de moviments desmanegats, agafa l’abric de bursada i es llença furient cap a la porta,
que obra amb vehemència. Les dues dones se’l miren espantades. Se li queda enganxat un braç
dins de la màniga quan es vol posar l’abric. Amb un crit furiós, es torna a treure l’abric, que s’estripa
de l’espatlla, i el llença impetuosament. L’abric toca el prestatge de les figuretes de vidre i es sent
soroll de vidre que es trenca.)

LAURA. — (Com si l’haguessin ferida.) Les figuretes de vidre! (Es tapa la cara amb les mans i es
tomba d’esquena a les figuretes.)

AMANDA. — (Amb veu terrible.) Mai més de la vida no et diré cap paraula si abans no
em demanes perdó de genolls! (Se’n va pel menjador.)
(TOM es queda amb LAURA. Se la mira parat i amb aire estúpid uns moments, sense saber què fer.
Després va cap el prestatge de les figuretes, s’agenolla i es posa a arreplegar-ne els bocins tot
mirant-se LAURA, com si volgués parlar i no pogués. Durant tota aquesta escena muda es sent MÚSICA.
S’apaguen els llums.)

Página 15 de 58
Escena IV

(L’interior és fosc, Claror fluixa al carreró. En començar una campana de so greu toca les cinc en
un campanar. TOM surt pel carreró fent anar una petita matraca que porta a les mans. Com per
expressar el contrast entre el petit espasme de l’home i la dignitat i el poder sostingut del Totpoderós,
toca la matraca després de cada campanada. Això i la inseguretat en el caminar indiquen que ha
begut. Quan puja l’escaleta s’insinua una mica de claror a la sala. LAURA surt en camisa de dormir,
entra a la sala i es mira el llit, buit, de TOM. TOM, que va amb abric, es furga les butxaques i va traient-
ne coses heterogènies, entre les quals moltes entrades de cinema, i una ampolla buida. Finalment
treu la clau, però quan la va a posar al pany, li cau. Encén una cerilla i s’ajup vora la porta cercant
la clau.)

TOM. — (Amb amargor.) S’ha empassat per una escletxa…

LAURA. — (Obre la porta. Ella i TOM parlen al replà de l’escaleta.) Tom, Tom… què fas?

TOM. — Busco la clau.

LAURA. — D’on vens a aquesta hora?

TOM. — Del cinema. (Va buscant.)

LAURA. — Tan tard?

TOM. — (Deixant de buscar.) El programa era molt llarg. Han fet una pel·lícula de la
Greta Garbo, després una de dibuixos, un documental de viatges, un noticiari, tota
una colla de mostres de films per fer. I també han fet un “solo” d’orgue i una capta
per la “Gota de Llet” tot alhora, la cosa s’ha acabat amb una formidable baralla
entre una senyora grossa i un acomodador.

LAURA. — (Suaument.) I ho has hagut de veure, tot això?

TOM. — És clar!… Ah!, me’n descuidava : també hi ha hagut una gran sessió de jocs
de mans. Els feia Malvolio “El Bruixot”. Oh!, ha fet uns jocs de mans preciosos! Pensa
que feia anar i venir aigua d’un càntir a un altre sense que es veiés res. Després la
convertida de primer en vi, després en cervesa, i al capdavall l’ha fet tornar whisky.
Sé que acabat en whisky, perquè en Malvolio ha demanat un espectador que
volgués ajudar-lo i he anat jo en totes dues sessions. Era whisky Kentucky Straight
Bourton, en Malvolio és molt generós i regala coses a tall de record. (Es treu de la
butxaca del darrera del pantaló un mocador gran tornassolat amb tots els colors de l’arc de Sant
Martí.) Mira, m’ha donat això: el seu mocador màgic. Si hi tapes una gàbia de
canaris, quan el destapis et sortirà una peixera amb peixos de colors. I si hi tapes la
peixera, et sortiran canaris… Té, te’l dono. Però el més bo de tots ha estat el truc de
la caixa de morts. L’hem tancat dintre d’una caixa de morts i hem clavat la tapa.
Doncs n’ha sortit sense treure’n ni un clau!
(Entren a la casa. TOM es treu l’abric, que deixa a la cadira del fons a la dreta de l’ arcada.)

M’agradaria saber com s’ho fa. Em faria molt servei per a sortir d’aquest cau
miserable! (Es deixa caure damunt del sofà-llit.)

LAURA. —No cridis, Tom.

TOM. — Per què?

LAURA. — Perquè despertaràs la mamà.

Página 16 de 58
TOM. — Millor! Així em pagarà tots aquells crits de “lleva’t i vesteix-te!”
(Tot rondinant s’estira al llit sense treure’s res.)

No cal gaire intel·ligència per a ficar-se dins d’una caixa de morts i que en clavin la
tapadora, oi, Laura?… Però, qui diantre n’ha pogut sortir mai sense treure’n ni un
clau?
(Com a resposta; s’il·lumina la fotografia del pare. S’apaguen suaument els llums i queda només la
claror blava de la bateria. TOM dorm.)

Página 17 de 58
Escena V

(L’acció no queda interrompuda. Toquen sis campanades. A la darrera batallada, sona un

despertador a dintre i al cap d’un moment AMANDA diu:)

AMANDA. — (Des de dins.) Tom, lleva’t i vesteix-te! Laura, digues al teu germà que es
llevi i es vesteixi!

TOM. — (Es desperta i s’asseu mandrosament al llit. Constatant que va vestit, diu:) Em llevaré,
però no em vestiré!
(Augmenta progressivament la claror.)

AMANDA. — (De dintre estant.) Laura, digues al teu germà que té el cafè a punt. (LAURA
entra a la sala. TOM encara és al llit.)

LAURA. — Tom, són prop de les set. Apa, no facis enfadar la mamà.
(TOM se la mira, ensopit. Ella continua amb aire suplicant.)

Tom, digues alguna cosa a la mamà aquest matí. Disculpa’t, parla-li i feu les paus.

TOM. — No em voldrà dir res. Va ser ella la primera a no parlar-me.

LAURA. — Si et disculpes et tornarà a parlar.

TOM. — Vols dir què és una tragèdia tan grossa que la mamà no em parli?

LAURA. — Tom, per favor…

AMANDA. — (Cridant, dins.) Laura! Vas on t’he dit o m’hauré de vestir i anar-hi jo?

LAURA. — Ja hi vaig, mamà. Em poso l’abric.

(Busca alguna cosa i es posa un abric d’AMANDA que no li està bé.)

Mantega i què més, mamà?

AMANDA. — (Dintre.) Res més. Mantega sola. Digues que ho apuntin.

LAURA. — Quan dic que ho apuntin, fan unes ganyotes…

AMANDA. — (Dintre.) Què hi farem!… Les ganyotes no fan cap mal. Digues al teu
germà que se li refreda el cafè.

LAURA. — Ho faràs, Tom, el que t’he demanat? Ho faràs?

(TOM desvia la mirada.)

AMANDA. — (Dintre.) Laura! Vés-te’n d’una vegada! O no hi vagis i deixem-ho córrer!

LAURA. — Ara hi vaig, mamà. (Se’n va precipitadament per la porta i en sortir cau per l’escaleta
i fa un crit.)

(TOM s’alça d’un bot i corre cap a la porta. AMANDA entra corrents pel menjador i deixa uns platets
damunt la taula. TOM obre la porta.)

TOM. — Laura!

Página 18 de 58
LAURA. — No ha estat res, Tom. No m’he fet mal. (Se’n va carreró enllà.)

AMANDA. — (A l’escaleta.) Si algú es trenca una cama en aquesta escaleta caldrà

reclamar a l’amo fins el darrer cèntim que…
(Veient a TOM, fa un gest d’altivesa i, sense dir res, se’n va cap al menjador i surt per l’esquerra. Ja hi
ha claror a la sala. TOM torna a entrar apàticament i s’asseu a la cadira del mig de l’escena, al
costat de la tauleta. Entra AMANDA amb tasses, plats, nata, etc., i recull el que s’ha deixat damunt la
taula del menjador i que ara posa damunt la tauleta, serveix l’esmorzar a TOM. Després se’n va a la
butaca sense dir res i s’hi asseu. TOM es mira la seva mare tímidament, però sorrudament. Prova de
beure i es crema. Escup el cafè a la tassa. AMANDA que ho sent, es queda sense alè i es tomba a
mitges però es domina i, decidida, torna a tombar-se d’esquena. TOM bufa el cafè i la mira de reüll.
AMANDA s’escura la gola. TOM també, AMANDA tus. TOM alça la tassa amb totes dues mans, bufa el
cafè i es mira altre cop a AMANDA pel damunt de la tassa. Després deixa lentament la tassa i mig
vacil·lant diu:)

TOM. — Perdona’m, mamà. No et volia ofendre. Tot ho vaig dir sense cap mala
intenció. No hi tornaré més.

AMANDA. — (Plorant.) Jo faig tot el que puc per vosaltres i em teniu avorrida i em dieu
bruixa…

TOM. — No, mamà…

AMANDA. — No puc dormir, sempre estic amoïnada i això m’excita els nervis…

TOM. — (Dolçament.) Me’n faig càrrec, mamà.

AMANDA. — Bé ho saps prou que fa anys que he d’aguantar la batalla tota sola. Tu
ets l’única esperança que ens queda. Tom, no em desemparis!…

TOM. — (Dolçament.) Faré tot el que pugui, mamà.

AMANDA. — (Entusiasmant-se.) Sí, fill. Fes tot el que puguis, esforça-t’hi i triomfaràs! Si et
sobren aptituds, fill meu! Si us en sobren a tots dos, si tots dos teniu molt talent i n’he
de donar gràcies a Déu!… N’estic orgullosa!… Només m’has de prometre una cosa.

TOM. — Què, mamà?

AMANDA. — Que no seràs mai un borratxo!

TOM. — T’ho prometo, mamà! No seré mai un borratxo!

AMANDA. — Em fa una por això! … Em fa una angúnia que beguis!… Menja’t un plat
de purina. (S’alça i va cap a TOM.)

TOM. — Només vull cafè, mamà.

AMANDA. — Doncs unes quantes galetes…

TOM. — No, no, mamà. Només cafè.

AMANDA. — No et pots encarar amb la feina amb la panxa buida! Encara tens deu
minuts… No t’empassis el cafè d’un glop! Els líquids massa calents poden fer sortir
un càncer a l’estómac… Posa-t’hi nata…

TOM. — No, gràcies.

Página 19 de 58
AMANDA. — Només per a refredar-lo…

TOM. — No!… No, gràcies. El vull sol.

AMANDA. — (Torna enrera i s’asseu a la butaca.) Ja ho sé, però no et convé. Hem de fer
tot el que puguem per a alimentar-nos. En aquests temps difícils que vivim hem
d’aguantar fort i ens hem de sostenir els uns als altres… Per això convé tant que…
Tom: si he fet sortir la teva germana és per a parlar-te d’una cosa… Si tu no
m’haguessis parlat ho hauria fet jo.

TOM. — (Dolçament.) De quina cosa, mamà?

AMANDA. — De la Laura!

TOM. — (Deixant lentament la tassa.) Oh, la Laura!…

AMANDA. — Ja saps com és ella: quieta, callada… Però no et fiïs mai de l’aigua
mansa. Es fixa en totes les coses i em penso que hi rumia i tot.
(TOM alça ells ulls.)

Fa uns quants dies la vaig trobar plorant…

TOM. — Plorant?… Per què?

AMANDA. — Per tu.

TOM. — Per mi?

AMANDA. — Es pensa que no estàs bé a casa.

TOM. — I com se li ha acudit de pensar-ho?

AMANDA. — No ho sé. Com se li acut tot!… Val a dir que et comportes d’una manera
ben estranya…
(TOM deixa amb vehemència la tassa damunt la tauleta.)

Jo no et critico, entén-me! Comprenc que totes les teves ambicions no siguin el

magatzem de sabates. Sé que, com tothom del món has de fer sacrificis… Però,
Tom, la vida no és fàcil, cal aguantar molt i aguantar molt fort!… Tinc dins del cor
tantes coses que no et sé dir!… Mai no t’ho he dit, Tom, però jo l’estimava molt el
teu pare…

TOM. — Ja ho sé, mamà.

AMANDA. — I quan veig que tu portes el mateix camí, quan veig que et retires tan
tard… i… vaja! Tu havies begut aquell vespre!… Laura diu que tens avorrit aquest
pis i que surts de nit per a fugir-ne. És veritat, Tom?

TOM. — (S’alça.) No. Tu dius que tens moltes coses al cor que no saps com dir-les.
Doncs, jo també. Tinc moltes coses dins el cor que no te les sabria dir. Respectem-
nos l’un a l’altre, doncs!

AMANDA. — Però, per què estàs sempre tan neguitós, Tom? On vas a les nits?

Página 20 de 58
TOM. — Al cinema.

AMANDA. — Però, per què hi vas tant?

TOM. — Perquè m’agraden les aventures. Allà on treballo no n’hi ha d’aventures. Per
això vaig al cinema.

AMANDA. — Però, Tom, hi vas massa…

TOM. — És que m’agrada veure moltes aventures.

(AMANDA sembla quedar-se parada. Després és sent ferida en recordar la vida familiar. En reprendre
la conversa, TOM, torna a ser dur i, AMANDA, torna a la seva actitud de queixa.)

AMANDA. — La majoria de joves troben prou aventures en la seva feina.

TOM. — Però la majoria de joves no treballen en un magatzem de sabates.

AMANDA. — El món es ple de gent jove que treballa en magatzems, o en una fàbrica
o altra, o en botigues, o en qualsevol oficina.

TOM. — I tots hi troben aventures?

AMANDA. — Sí! O se’n passen! No hi ha gaire gent que tingui aquest neguit per les
aventures.

TOM. — Mira, mamà: l’home és, per instint, un amant, un caçador, un lluitador… i
cap d’aquests instints no pot trobar camp per córrer dins d’un magatzem de calçat.

AMANDA. — Per instint, dius? No me’n parlis de l’instint! L’instint és una cosa que la
gent ja la deixada de banda. Només és cosa de les bèsties. Les persones grans no
el necessiten!

TOM. — Doncs què volen les persones grans?

AMANDA. — Coses superiors! Coses del pensament i de l’esperit! Només les bèsties
necessiten satisfer els instints! Tot el que tu vols és, de segur, més elevat que el que
volen els micos… o els porcs!

TOM. — Em penso que no, mamà.

AMANDA. — Ja estàs prou de broma!… Però no és pas això del que et volia parlar.

TOM. — (Alçant-se.) Doncs, ja no tinc gaire temps per…

AMANDA. — (Posant-li les mans a les espatlles.) Seu.

TOM. — Faré tard a la feina.

AMANDA. — Encara et queden cinc minuts.

TOM. — Vinga, doncs. Què passa amb la Laura?

AMANDA. — Hem de fer alguna cosa per a ella! Té dos anys més que tu i, ja ho veus!
Viu d’esma, sense fer res. I em fa molta por de veure-la així, a la deriva.

TOM. — La Laura és una noia d’aquestes que la gent en diuen de “sa casa”.

Página 21 de 58
AMANDA. — No n’hi ha de noies d’aquestes! I si n’hi ha és una llàstima. És una llàstima
si la casa no és seva i no tenen un marit al costat…

TOM. — Què dius?

AMANDA. — (Acostant-se a la butaca.) Veig tan clar l’avís del destí! I és tan cruel… Cada
cop em fas pensar més en el teu pare. Tornava sempre a les tantes de la matinada
i mai no donava cap explicació. (S’asseu al braç de la butaca.) Fins que un dia… Se’n
va anar!… i adéu siau! I jo vaig haver de carregar-m’ho tot!… Sé que has rebut una
carta de la Marina Mercant… L’he vista!… Sé amb què somnies, no sóc cega… I no
tinc res a dir, Tom: fes-ho! Però no ho facis sense que hi hagi algú en el teu lloc.

TOM. — Què vols dir?

AMANDA. — Vull dir que així que la teva germana hagi trobat algú que vetlli per ella,
així que s’hagi casat i tingui la seva casa, seràs absolutament lliure d’anar-te’n allà
on vulguis, on et vingui de gust! (S’alça i s’acosta a TOM.) Per terra, per mar, per on et
sembli i per on et porti el vent!… Però fins aleshores, has de tenir compte d’ella. (Es
posa dreta, darrera la cadira de TOM amb les mans al respatller.) I no parlo per mi. Jo ja sóc
vella i els vells tenen poca importància. Ho dic per ella que és jove i no té empenta.
La vaig fer anar a l’Escola Comercial i va ser un fracàs: es va espantar tant que va
vomitar a terra. La vaig portar a la Lliga de Gent Jove de l’església i va ser una altre
fracàs: no parlava amb ningú i ningú no li deia res. Ara només juga, sense solta ni
volta, amb les figuretes de vidre i toca aquests discos tan gastats i fets malbé.
(Assenyala successivament les figuretes i la gramola.) Això és la vida d’una noia?

TOM. — I què hi puc fer jo?

AMANDA. — No ser tan egoista! Jo, jo, sempre jo! Només penses en tu!
(TOM s’alça d’un bot, se’n va cap a la dreta, agafa l’abric i se’l posa. Li ve gran i és vell. Es posa una
gorra amb tapa-orelles.)

On tens la bufanda? Posa’t la bufanda de llana! (Anant-li al darrera.) Tom… encara no

t’he dit el que et volia demanar…

TOM. — És molt tard, mamà.

AMANDA. — (Agafant-lo pel braç, li diu tímidament.) No hi ha cap xicot que valgui la pena
al magatzem?

TOM. — No!

AMANDA. — Un o altre n’hi deu haver…

TOM. — (Impacient.) Mamà!…

AMANDA. — Mira si n’hi ha cap que sigui bona persona… que no begui… i convida’l
a venir… Per la teva germana!

TOM. — Què dius?

AMANDA. — Per la teva germana! Que es vegin! que enraonin, que es coneguin!

TOM. — (Anant pesadament cap a la porta.) Déu meu, Déu meu!

Página 22 de 58
AMANDA. — Ho faràs, Tom!
(TOM obre la porta.)

Ho faràs?
(TOM surt.)

Ho faràs, fill meu?

(TOM se’n va pel carreró. AMANDA es queda al replà de l’escaleta.)

TOM. — (Sense girar-se.) Sí!

(AMANDA entra una mica esperançada, tanca la porta i va al telèfon. Focus damunt d’AMANDA.)

AMANDA. — Senyora Cartwright? Sóc Amanda Wingfield… Primer de tot, senyora

Cartwright, com està dels ronyons?… Oh, de debò?… Li han tornat a fer mal?… Oh,
vostè és una veritable màrtir cristiana!… Si… és que regirant les meves llibretes he
trobat que se li ha acabat la subscripció al “Companion”, justament ara que
comença el magnífic fulletó de Bessie Mae Hopper. És la primera cosa que ha escrit
des de la “Lluna de mel per a tres”. El tema són els cavalls mecànics de Long
Island… Ah, sí? Ja el llegeix?… Molt bé, molt bé… I com li sembla que s’acabarà?…
Oh, no!… Bessie Mae Hopper no desil·lusiona mai… És clar, és clar! Cal que hi hagi
complicacions. Les complicacions són indispensables, no hi pot haver cap novel·la
que no n’hi hagi… Què li passa, senyora Cartwrigtht? Té la veu com enrogallada..

Ah, és perquè són les set del matí!… Dispensi’m, dispensi’m… No m’he recordat que
vostè no es lleva fins a les nou… Dispensi’m, dispensi’m… Ah, si? … de debò? S’hi
subscriurà, doncs? … Bé, bé, moltes gràcies, molt agraïda!…
(S’apaguen els llums.)

Página 23 de 58
Escena VI

(És un cap vespre de primavera. Han acabat de sopar. Llum al menjador. AMANDA i LAURA desparen
taula silenciosament. Ningú no diu res. Al cap d’un moment, TOM –que va amb cos de camisa
blanca– s’alça de taula i va cap a la sala. S’apaguen els llums del menjador i s’encenen els de la
sala. LAURA desapareix.)

AMANDA. — Em vols fer un favor, fill?

TOM. — Digues.

AMANDA. — Pentina’t una mica. Quant vas pentinat fas més goig.
(TOM, indiferent, agafa un diari de la tauleta del mig, s’asseu al sofà i el desplega.)

És en l’única cosa que voldria que t’assemblessis al teu pare.

TOM. — Quina cosa?

AMANDA. — Sempre feia goig. No anava mai desendreçat.

(TOM deixa el diari i, a poc a poc, s’alça i se’n va cap a la porta.)

On vas?

TOM. — A fumar.

AMANDA. — (Sortint cap al menjador.) Fumes massa… Un paquet cada dia, a quinze
centaus cada paquet… Quant fa això cada mes? Trenta vegades quinze… No deu
ser gaire. Però ja n’hi hauria prou per a ajudar-te a pagar un curs de comptabilitat
a la Universitat Washington. No et sembla que això fóra una bona cosa?
(Mentre AMANDA parla, TOM treu un cigarret i l’encén.)

TOM. — M’estimo més fumar. (Surt al replà.)

AMANDA. — Ja ho sé. Aquesta és precisament la teva tragèdia.

(AMANDA, sola, es mira una mica el retrat del seu marit i se’n va al menjador; arreplega alguna cosa
de la taula i desapareix per l’esquerra.)

TOM. — (Al replà i de cara al públic.) A l’altra banda del carreró hi havia una sala de ball
que en deien “El Paradís”. Les nits de primavera obrien totes les portes i totes les
finestres i la música sortia al carrer. De vegades apagaven els llums i només
deixaven encesa una gran bola de vidre penjada al sostre que giravoltava a poc
a poc i animava una mica la foscor amb una gamma delicada de tots els colors
de l’Arc de Sant Martí! Aleshores l’orquestra engegava un vals, o un tango, o alguna
altra cosa de ritme lent i sensual. Les parelles sortien de la sala i s’esmunyien carreró
endins. Hauries vist com es feien petons darrera els munts d’escombraries i els pals
telefònics. Tot això era una compensació per a unes vides que lliscaven, com la
meva, sense pena ni glòria, sempre iguals, sense cap aventura. Però aquell any els
canvis i les aventures eren imminents: s’esperaven, com aquell qui diu, a la
cantonada per a engrapar tots aquells xicots que ballaven sense pensar en res. Les
aventures i les sorpreses planaven entre la boira de Berschtesgarden i s’amagaven
dins del paraigua de Chamberlain… A Espanya hi havia sang i ruïnes! Aquí només
hi havia música frenètica de jazz, beguda i sales de ball, bars i pel·lícules, i el perill

Página 24 de 58
gravitant en l’ombra com un canelobre que il·luminés el món amb petites i
enganyadores espurnes de colors. I mentre tots aquells xicots ballaven al compàs
d’allò que deia: “Amor, el món espera l’aurora”, el que de debò esperava el món
eren les bombes de l’aviació.

AMANDA. — (Sortint pel menjador.) Tom, on ets?

TOM. — Aquí fora.

AMANDA. — (Sortint al replà.) Aquest replà és un successor –ben pobre per cert– del
porxo que havíem tingut en altre temps… Què mires?

TOM. — La lluna.

AMANDA. — Fa lluna, avui?

TOM. — Ara s’enfila per darrera les cases.

AMANDA. — Oh, és veritat! … Sembla una petita xinel·la de plata! Has demanat
alguna cosa?

TOM. — Mmm…
(Mentre parlen, un focus blau clar que simularà la lluna, anirà enfocant corrent a poc a poc de dalt
a baix, les dues figures fins que les il·lumini del tot.)

AMANDA. — Què?

TOM. — És un secret.

AMANDA. — Doncs jo tampoc no et diré el meu. També en sé de ser misteriosa i callar-

me els secrets.

TOM. — Què et jugues que endevino el que has demanat?

AMANDA. — Què em veus a contraclaror?

TOM. — No ets pas una esfinx, mamà!…

AMANDA. — No, no en tinc de secrets… Ja t’ho diré el que li he demanat a la lluna:

l’èxit i la felicitat per als meus fills. Ho demano sempre que fa lluna… quan no en fa,
també!

TOM. — Em pensava que havies demanat un aspirant al matrimoni.

AMANDA. — Per què ho dius?

TOM. — No te’n recordes que em vas dir que en portés un?

AMANDA. — Em recordo que més d’una vegada t’he dit que la teva germana hi
guanyaria molt si portessis un company de feina.

TOM. — Sí, ho has dit moltes vegades.

AMANDA. — I què?

TOM. — Doncs, que en vindrà un.

Página 25 de 58
AMANDA. — Què dius?

TOM. — Que en vindrà un. L’he convidat a sopar.

AMANDA. — De debò?

TOM. — Sí.

AMANDA. — (Sense saber-se’n avenir.) I vindrà?

TOM. — Sí.

AMANDA. — Oh, quina alegria!

TOM. — He pensat que et faria contenta.

AMANDA. — Així, doncs, ja és cosa segura.

TOM. — Completament segura.

AMANDA. — I quan vindrà?

TOM. — Aviat.

AMANDA. — Però quan?

TOM. — Aviat, molt aviat.

AMANDA. — Tom, home, diga’m quan vindrà!

TOM. — Demà!

AMANDA. — Demà? Oh, no pot ser! No puc arreglar-ho tot per a demà!

TOM. — Per què?

AMANDA. — Perquè no tinc temps.

TOM. — Temps de què?

AMANDA. — De preparar les coses. M’ho havies d’haver dit de seguida, m’havies
d’haver telefonat així que ha dit que sí.

TOM. — Mamà, no cal que facis tant d’enrenou.

AMANDA. — I com vols que rebi a una persona en una casa tan deixada? S’ha de
posar en condicions. He d’afanyar-me a pensar com ho faré.

TOM. — No sé pas en què has de pensar.

AMANDA. — Tu no saps mai res, es clar! (Entra a la sala.) No podem pas rebre a un
candidat matrimonial amb la casa feta una brutícia! Cal netejar els coberts de
plata que m’han quedat de quan em vaig casar… Cal rentar les tovalles de lletres…
S’han de posar cortinetes a les finestres i rentar els vidres… I ens hem de vestir
decentment! Tot això és alguna cosa, no et sembla?

TOM. — Mamà, no n’hi ha per tant! Per aquest xicot no calen tants romanços.

Página 26 de 58
AMANDA. — (Anant d’un cantó a l’altre.) Però, què no ho veus que és el primer home que
s’interessa per la teva germana? És una llàstima que no hagi tingut mai cap
pretendent, pobra filla!… Entra, entra…

TOM. — Per què?

AMANDA. — T’he de preguntar unes quantes coses.

TOM. — (Des de la porta.) Si has de fer tan de tràfec, ho deixo córrer! Li diré que no
vingui.

AMANDA. — Pobre de tu! A la gent els sap molt greu d’haver de canviar en sec de
programa. No saben on anar. Entra, entra… Vols entrar d’un cop? Seu.
(TOM entra i s’asseu a la butaca. AMANDA es mira el sofà-llit i diu:)

Encara sort que vaig comprar aquest sofà nou! Ara… (Rumia una mica.) compraré
una làmpada a terminis… i posaré fundes clares… Veuràs com lluirà tot. Llàstima
que no tingui temps d’empaperar!… Com es diu?

TOM. — O’Connor.

AMANDA. — O’Connor?… Així és irlandès!… I demà és divendres… o sigui que hauré

de fer un sopar de peix… Doncs farem un sopar de peix! (Es repenja a la cadira del mig.)
Treballa al magatzem?

TOM. — Tu diràs! D’on l’hauria tret sinó?

AMANDA. — És clar! (Alarmada.) Tom, no beu pas?

TOM. — Per què ho preguntes?

AMANDA. — Perquè el teu pare bevia.

TOM. — No hi tornem!

AMANDA. — Així, beu, doncs?

TOM. — No pas que jo sàpiga.

AMANDA. — Ho has d’aclarir. Si alguna cosa hi ha al món que no vulgui per a la meva
filla és un home que begui.

TOM. — No et sembla que vas massa de pressa, mamà? Al capdavall el senyor

O’Connor encara no ha sortit a escena.

AMANDA. — Però hi sortirà demà per a conèixer la teva germana. I què en sé jo del
seu caràcter? Res! Però sé que val més quedar-se soltera tota la vida que no pas
ser la dona d’un borratxo!

TOM. — Mamà: hi ha molts joves que coneixen noies i no s’hi casen.

AMANDA. — No siguis tan agre, Tom! (Se li acosta i li passa la mà pels cabells.) Per què no
ets més comprensiu?

TOM. — (Resignat es deixa allisar els cabells.) Vaja… Què vols ara?

Página 27 de 58
AMANDA. — (Aplanant-li els cabells.) Sempre m’ha fet angúnia que se t’alci aquest
manyoc de cabells… I de què fa al magatzem?

TOM. — És expenedor.

AMANDA. — Ah, expenedor! Això està bastant bé! També ho hauries pogut ser tu
amb una mica més d’iniciativa i d’empenta. (S’asseu al sofà.) Quant guanya?

TOM. — No ho sé del cert, però em penso que uns vuitanta-cinc dòlars.

AMANDA. — Vuitanta-cinc dòlars? No és pas un sou de primera, que diguéssim…

TOM. — Són vint dòlars més dels que guanyo jo.

AMANDA. — Ja ho sé, ja! Bé prou que ho sé! Vuitanta-cinc dòlars?… No farem res! Un
pare de família no podria fer res amb vuitanta-cinc dòlars cada mes.

TOM. — O’Connor no és pare de família.

AMANDA. — Però ho podria ser un dia o altra, no et sembla?

TOM. — Ah, ja!…

AMANDA. — Ets l’única persona que conec que no sàpiga que el futur es torna
present, que el present es torna passat i que el passat és un remordiment etern si
abans no s’han pres les precaucions convenients.

TOM. — Home, ho meditaré: a veure si arribo a entendre-ho!

AMANDA. — Mira: deixa’t de romanços ara. Diga’m alguna cosa més. Com li dius tu?
Senyor O’Connor? Bé deu tenir un nom, a més a més de senyor…

TOM. — El nom sencer és Jim D. O’Connor. La D. vol dir Delaney.

AMANDA. — Delaney? Irlandès, per tots cantons i no beu?

TOM. — (Allargant la mà cap al telèfon.) Vols que li pregunti ara mateix?

AMANDA. — (També allargant la ma per deturar-lo.) No! No t’emboliquis! S’ha d’anar amb
compte amb aquestes coses, s’han de fer amb tacte. Quan jo era jove, si a Blue
Mountain hi havia algun xicot que festegés-que volgués festejar- i es sospitava que
bevia, la noia o el seu pare, si en tenia, anaven a veure el senyor rector i li
preguntaven pel “caràcter” del noi. Així, discretament, es feia per manera que les
noies no anessin tràgicament errades.

TOM. — (Alçant-se i sarcàstic.) Com tu, oi?

AMANDA. — Oh, el teu pare no sé com s’ho feia, però enganyava tothom amb
aquella cara! N’hi havia prou que rigués una mica i tothom quedava convençut.
(Es torna a alçar i s’acosta a TOM.) El més terrible és que una noia és deixi enlluernar per
una bella aparença. Confio que el senyor O’Connor no tindrà un físic massa
atractiu.

TOM. — No, no li té. Té el nas gros i és tot pigat.

Página 28 de 58
AMANDA. — Però no és francament lleig?

TOM. — Francament lleig em penso que tampoc. Més aviat és… mig lleig.

AMANDA. — Fet i fet, si una noia té una mica de seny, el que ha de buscar en un
home és el caràcter.

TOM. — Sempre he dit el mateix, mamà.

AMANDA. — Tu? Sempre has dit el mateix? Si mai no hi has pensat en aquestes coses!

TOM. — M’has de tenir una mica més de confiança, dona!

AMANDA. — Doncs no te’n tinc gens! No me’n fio poc ni gaire de tot el que dius!…
Però vull saber més coses d’aquest noi. És emprenedor?

TOM. — Em penso que sí.

AMANDA. — Com ho saps?

TOM. — Va a l’escola nocturna.

AMANDA. — A què fer?

TOM. — A estudiar tècnica radio-elèctrica i oratòria.

AMANDA. — Oratòria? Oh, això vol dir que vol ser alguna cosa, que potser es proposa
ser director d’alguna empresa! I tècnica radio-elèctrica!… Una cosa que promet
molt!… Bé, bé, tot això és molt important i totes les mares les haurien de saber quan
un xicot visita la seva filla sigui o no sigui amb intencions formals. (S’asseu a la butaca.)

TOM. — Vull que sàpigues una cosa, mamà; a l’O’Connor no li he parlat per res de
la Laura. No li he parlat, tampoc, de les teves males intencions. Només li he fet: “Per
què no vens a sopar a casa algun dia?” I ell ha respost: “Okay”. Això és tot el que
hem dit.

AMANDA. — No m’estranya pas. Tens una eloqüència que m’enlluerna! Però estic
segura que quan veurà que ella és tan bona i tan dolça, agrairà a la seva bona
estrella que l’hagis convidat a sopar.

TOM. — Mamà… encara et voldria dir…: no en deus esperar gaire cosa de la Laura,
oi?

AMANDA. — Què vols dir?

TOM. — (Se li acosta a poc a poc, es queda un moment mirant-se-la i diu:) Doncs… que la Laura
ens sembla que té totes les virtuts perquè és nostra i ens l’estimem… i per això, sovint,
ni ens adonem que és esguerrada…

AMANDA. — (Vivament.) No diguis aquesta paraula! Ja saps que no la vull sentir mai!

TOM. — Mamà, cal plantar cara als fets: és esguerrada… I encara hi ha més…

AMANDA. — Què vols dir?

Página 29 de 58
TOM. — (Asseient-se a la taula.) Ja saps prou que la Laura és molt diferent de totes les
altres noies…

AMANDA. — Sí, ja ho sé. És diferent i amb avantatges.

TOM. — No pas del tot… als ulls dels altres, dels de fora de casa. És horrorosament
tímida. Viu dintre d’un món només seu i per això la gent la té per una noia estranya.

AMANDA. — I per què has de dir “estranya”.?

TOM. — Perquè ho és. Hem de prendre les coses tal com són.

AMANDA. — No sé pas en quin sentit ho és.

TOM. — (Després d’una petita pausa.) Mamà, la Laura viu en un món de figuretes de
vidre, toca discos vells i gastats a la gramola i… si fa o no fa, res més. (S’alça a poc a
poc i va cap a la porta. AMANDA es queda aclaparada i en adonar-se que TOM se’n va, li diu:)

AMANDA. — On vas, ara, tu?

TOM. — Al cinema. (Surt i deixa la porta oberta. AMANDA, diu:)

AMANDA. — Sempre al cinema, sempre al cinema! No m’ho puc creure, vaja!

(Passat un moment, en que resta aclaparada, s’alça, i amoïnada va a tancar la porta. En fer-ho
s’adona de la lluna, se la mira i se li acut una idea. Crida a LAURA.)

Laura! Laura!

LAURA. — (Des de dins estant.) Estic fregant els plats, mamà!

AMANDA. — Deixa els plats i vine.

(LAURA ve alegrement eixugant-se les mans.)

Laura, vine, mira la lluna i demana una cosa.

LAURA. — La lluna? (Surt al replà.)

AMANDA. — Fixa’t! Sembla una xinel·la de plata. Mira-te-la pel damunt de l’espatlla
i demana una cosa.
(LAURA es queda parada. AMANDA l’agafa per les espatlles i la tomba, de cara al públic, amb una
espatlla orientada cap a la lluna.)

Apa, demana una cosa, filla meva!

LAURA. — Què vols que demani, mamà? No sé què demanar…

AMANDA. — (Amb veu tremolosa, i escapant-se-li les llàgrimes.) L’alegria!… La bona sort!… La
felicitat!.. filla!…
(MÚSICA. S’apaguen tots els llums.)

Teló

Página 30 de 58
Acte Segon

Escena I

(La mateixa decoració. L’interior és fosc. Només hi ha llum al carreró. TOM, vestit igual que al
començament de l’obra, s’està al mateix lloc del carreró i en la mateixa actitud. Les cortines del
menjador estan corregudes.)

TOM. — I heus aquí com, d’aquesta manera, vaig portar en Jim a sopar a casa
l’endemà al vespre. Jo l’havia conegut una mica a l’Escola Secundària. Allà, en
Jim era, un heroi. Com a bon irlandès, tenia una gran vitalitat i una gran bonhomia,
amb l’aspecte lluent i polit de la porcellana blanca i semblava que sempre estes
il·luminat per un raig de claror que el destacava de tothom. Era un as del bàsquet,
era capità del Club de les Polèmiques, President del Club de l’Alegria, Delegat del
darrer curs, i cantava el paper de protagonista en l’opereta anual. No
s’acontentava mai en caminar: sempre corria o saltava, com si en tot moment estes
a punt de desmentir la llei de la gravetat. Va passar per l’adolescència amb tanta
empenta i tan lluïment que en bona lògica, calia esperar que als trenta anys no
s’acontentaria amb res que no fos la Casa Blanca… Però un cop va acabar els
estudis a l’Escola de Soldan devia ensopegar amb alguna cosa perquè va afluixar
clarament l’empenta que duia i al cap de sis anys de sortir-ne, quan va venir a
sopar a casa, no tenia pas una posició gaire més bona que la meva. Era, això sí,
l’únic company de feina amb qui jo estava en relacions cordials. Jo li era molt
simpàtic, perquè li recordava les glòries passades, els partits de bàsquet i la copa
de plata que havia guanyat al Club de les Polèmiques. Ell, a canvi, sabia i es callava
el meu secret de tancar-me dins d’un wàter per a fer versos quan al magatzem
afluixava la feina. Em deia Shakespeare i així com els altres companys em miraven
més aviat amb una mica de desconfiança i amb una certa hostilitat, ell era cordial
i expansiu amb mi. Poc a poc, el tracte amb què em distingia va influenciar als
altres, que de mica en mica van anar arraconant aquella hostilitat, i al cap d’un
quant temps ja em miraven mig rient, de la mateixa manera que un es mira, però
de lluny, un gos desconegut. Jo ja sabia que la Laura i en Jim s’havien conegut a
l’Escola de Soldan, perquè la meva germana parlava de la veu d’ell amb franca
admiració. El que no sabia era si en Jim se’n recordaria o no, perquè la Laura havia
estat sempre tan apagada com en Jim enlluernador. I si se’n recordava no la tenia
pas per germana meva perquè quan el vaig convidar a sopar em va dir, tot rient:
“Home, Shakespeare, és estrany, oi?, però mai no se m’havia acudit que tinguessis
família”.
(TOM surt per la dreta. S’encenen els llums de la sala. AMANDA seu damunt la tauleta cosint la vora
del vestit que LAURA duu posat. AMANDA ha arreglat la casa: hi ha una làmpada de peu, nova, amb
un pàmpol de seda rosa. Al sofà i les cadires hi ha fundes clares o virolades, cortines blanques a les
finestres i, per primera vegada, dos coixins nous. LAURA s’està al mig de la sala, dreta, i amb els braços
alçats, mentre AMANDA, ajupida, va cosint la vora del vestit i ajustant-lo. És un vestit de colors. El
pentinat de LAURA també ha canviat, és més suau i li està més bé. LAURA té, ara, una bellesa fràgil
que no sembla d’aquest món: es diria que és com una peça de vidre transparent que quan li toca
la claror agafa una lluïssor irreal, com un espurnejar fugaç.)

AMANDA. — (Impacient.) Per què tremoles, Laura?

LAURA. — És que m’has excitat els nervis, mamà.

AMANDA. — Jo t’he excitat els nervis?

Página 31 de 58
LAURA. — Sí, amb tot aquest enrenou!… Sembla que tot això tingui molta
importància!…

AMANDA. — Filla meva, no t’entenc. Si no toco res de la casa no et veig contenta. I

quan faig alguna reforma, pensant en tu, tu precisament, sembla que no hi vulguis
saber res. (S’alça.) Apa, mira’t! No, espera’t!… Se m’acut una cosa. (Agafa un parell de
mocadors, en fa dos manyocs i els hi posa a la sina.)

LAURA. — (Resistint-se.) Què és això?

AMANDA. — Un parell de coses per a millorar la figura. En podríem dir… dues “alegres
enganyifes”.

LAURA. — No ho vull!

AMANDA. — Doncs t’ho has de posar!

LAURA. — Per què?

AMANDA. — Mira, si t’he de ser franca… ets una mica llisa d’aquí…

LAURA. — Però això és una trampa!

AMANDA. — Totes les noies són una mica de trampa. Una trampa bonica. I
precisament això, és el que volen els homes. Au, ara mira’t al mirall, senyoreta!
(LAURA va cap a la dreta i es mira en un mirall imaginari amagat en la foscor.)

Què et sembla? No has vist mai res tan preciós! Apa, ara només cal esperar.
Mentrestant em vestiré jo. Et faràs creus de la patxoca que faré!
(AMANDA se’n va pel menjador. LAURA torna enrera després d’entretenir-se una mica davant del mirall,
s’asseu a la tauleta i escolta, jugant amb les mans, visiblement emocionada.)

AMANDA. — (Des de dins estant.) Ja ho veuràs, ja ho veuràs!… He ressuscitat un vestit

vell que… Es clar que hi he hagut de fer moltes reformes perquè la moda ha canviat
molt, però Déu n’hi do de com ha quedat!… Em feia un mal al cor de desfer les
costures!…
(Tot això s’ha de dir espaiant les frases. Pausa curta. Entra AMANDA amb un vestit de noia i un pom
de jonquills.)

Apa, Laura: mira’t la teva mare! (Satisfeta.) Amb aquest vestit guiava el cotilló. Vaig
guanyar dos cops el “Cakewal” a Sounset Hill. També el vaig dur una vegada al
ball del Governador, a Jackson… M’haguessis vist com giravoltava pel saló!…
(S’alça una mica la faldilla i fa un tomb de ball.)

Me’l posava els diumenges per a rebre els amics de casa. El dia que vaig conèixer
el teu pare també el duia… I aquell any vaig tenir les febres tota la primavera! Va
ser el canvi d’aires de l’Est Tennessee al Delta: cada dia tenia una mica més de
febre. Tot plegat no era greu, però ja n’hi havia prou perquè estes neguitosa i
marejada… Em venien invitacions de tot arreu, una pluja d’invitacions! La mamà
em deia: “No pots anar enlloc, tens les febres!” Però jo no en feia cas: prenia quina
i anava a tot arreu. Cada nit hi havia un ball o altre i a les tardes ens passejàvem
en cotxe per les afores. És tan bonic tot allò pel maig! Amb els camps plens de flors,

Página 32 de 58
i sobretot, de jonquills. Llavors vaig agafar la mania de tenir força jonquills sempre.
Va arribar a ser una obsessió! La mare deia: “No en portis més, ja no caben enlloc!”,
però jo n’anava portant sempre, fos com fos. Quan en veia en algun lloc, cridava:
“Espereu-vos un moment, veig jonquills!” I demanava als meus amics que
m’ajudessin a collir-ne. Fins m’hi van arribar a fer bromes amb això. “Amanda i els
jonquills”, deien. Ja no hi havia més gerros per a posar-los. Tot n’era ple. I vaig dir :
me’ls posaré jo! Aleshores va ser quan vaig conèixer el teu pare… els jonquills… el
teu pare…
(Es sent un tro. AMANDA deixa els jonquills damunt la tauleta i surt fora el replà.)

Veiam si encara plourà abans que arribin! Sort que he donat diners al teu germà
perquè porti al senyor O’Connor amb taxi.

LAURA. — (Sobtadament anguniosa, s’alça i va cap a la porta.) Mamà!

AMANDA. — (Torna a entrar.) Què passa, ara?

LAURA. — Com has dit que es diu?

AMANDA. — O’Connor. Per què?

LAURA. — I de nom?

AMANDA. — No me’n recordo… Ah, calla, si que me’n recordo. Es diu Jim. (Agafa altre
cop les flors.)

LAURA. — (Amb un crit apagat.) Jim O’Connor?

AMANDA. — Sí. Jim O’Connor. Encara no he conegut mai cap Jim que no sigui
simpàtic. (Posa les flors en un gerro damunt la taula del menjador.)

LAURA. — Jim O’Connor? N’estàs ben segura que es diu Jim O’Connor? (Anguniada.)

AMANDA. — Sí, ben segura, Per què?

LAURA. — És un que Tom va conèixer a l’Escola Secundària?

AMANDA. — No ho sé, no m’ho ha dit. Em penso que el coneix del magatzem.

LAURA. — És que al col·legi hi havia un Jim O’Connor i el coneixíem tots dos. (Fent un
esforç.) Si el que Tom porta a sopar és aquest, em sap molt de greu, mamà, i m’ho
hauràs de perdonar, però no podré sopar amb vosaltres.

AMANDA. — Què dius? Amb què surts ara?

LAURA. — L’altre dia em vas preguntar si mai no m’havia agradat cap noi. Recordes
que et vaig ensenyar una fotografia?

AMANDA. — Vols dir aquell xicot de l’anuari?

LAURA. — Sí.

AMANDA. — Laura!… N’estaves enamorada?

Página 33 de 58
LAURA. — (Anant, arrupida cap a la butaca.) Si és ell, no seuré a taula. (S’entreté, dreta, amb
el braç a la butaca.)

AMANDA. — No ho deu ser, dona!… No és gaire probable que sigui aquell,

precisament. Però ho sigui o no ho sigui, tu vindràs a seure a taula com tothom. No
et podem pas excusar!

LAURA. — M’haureu d’excusar, mamà.

AMANDA. — Mira, Laura: no et passaré més les teves bestieses. Ja us he aguantat

prou coses a tu i al teu germà! Seu, tranquil·litza’t.
(LAURA s’asseu a la butaca.)

I no et moguis fins que vinguin. Tom s’ha deixat la clau i els hauràs d’obrir la porta.

LAURA. — (Anguniosa.) No, mamà! Obre’ls tu!

AMANDA. — Altra feina tinc a la cuina!

LAURA. — Oh, mamà, fes-me aquest favor!… No me’ls facis obrir a mi!

AMANDA. — I com vols que els obri si encara no he pogut acabar la maionesa? No
sé perquè has de fer tants escarafalls! Tot perquè ve un noi a sopar!
(AMANDA surt pel menjador. TOM i JIM entren pel carreró i tot enraonant van fent via i pugen l’escaleta.
LAURA en sentir que venen agafa un aire compungit, s’alça i es retira cap al fons.)

JIM. — Hem tallat just amb la pluja. Comencen a caure gotes.

(Es sent un tro.)

TOM. — Ara rai que ja som a casa.

(Truca el timbre.)

AMANDA. — (Dintre.) Laura, truquen!

LAURA. — (Anguniosa i sense moure’s.) Mamà, per favor, obre tu!

AMANDA. — (Dintre però baix i enfadada.) No els facis esperar!

LAURA. — Per favor, obre’ls tu.

AMANDA. — (Entrant.) Voldria saber perquè has triat aquest instant per fer el ximple!
Vés a obrir!

LAURA. — No puc.

AMANDA. — Per què?

LAURA. — Tinc mareig… (S’agafa al respatller d’una cadira. TOM torna a trucar nerviós.)

AMANDA. — Mareig! A mi sí que em marejaràs! Tu i el teu germà em teniu

desorientada. Mai no feu les coses com les persones normals. Em vols dir per què et
fa por d’obrir la porta?
(TOM torna a trucar, ja impacient.)

Página 34 de 58
Vés a obrir! (Li assenyala imperiosament la porta.) Apa, vés a obrir!

LAURA. — Sí, mamà…

(AMANDA se’n va a la cuina pel menjador. LAURA obre porugament la porta. Entren TOM i JIM.)

TOM. — Laura, et presento Jim. Jim, la meva germana Laura.

JIM. — (Alegrement.) No sabia que Shakespeare tingués una germana! Molt de gust,
Laura. (Avança la mà.)

LAURA. — (També allargant la mà, però més aviat retrocedint, erta i tremolosa.) Com… com
està?

JIM. — (Estrenyent-li la mà.) “Okay!” Té la mà freda, Laura!

(TOM, mentrestant, posa els barrets damunt la cadira del fons a la dreta de l’arcada.)

LAURA. — (Sense saber què dir.) Sí… és que acabava de tocar la gramola…

JIM. — (Faceciós.) Devia tocar música clàssica! Li convindria tocar una mica de “Jazz-
hot” per a escalfar-se.

LAURA. — (Reculant, s’acosta al menjador.) Dispensi’m… (Se’n va pel menjador cap a

l’esquerra.)

JIM. — (A TOM.) Què li passa?

TOM. — A Laura? És… és que és molt tímida. (S’asseu al braç de la butaca.)

JIM. — (Anant cap al mig de l’habitació.) Tímida?… Ja és ben estrany trobar una noia
tímida avui dia! Oi que no m’havies dit que tenies una germana…?

TOM. — Potser no. Ara ja ho saps. Vols un tros del diari?

JIM. — Vinga.

TOM. — Els ninots?

JIM. — Els ninots?… Els esports!

(TOM li dóna. JIM agafa el diari i s’asseu a la cadira del mig.)

Aquest Dizzy Dean cada dia ho fa més malament!

TOM. — (Va cap a la porta i surt.) Vols dir?

JIM. — Sí, noi! (S’adona que TOM se’n va.) On vas?

TOM. — A fora, al “terrat”.

JIM. — (S’alça, deixa el diari a la butaca i surt a fora.) “Shakespeare”, t’he d’explicar una
colla de coses…

TOM. — Quines coses?

JIM. — Faig un curs.

Página 35 de 58
TOM. — Ah, sí? De què?

JIM. — D’oratòria! Ni tu ni jo som gent per a treballar en un magatzem de sabates.

TOM. — Gràcies. Em dónes una bona notícia. I què hi té a veure l’oratòria amb tot
això?

JIM. — Et dóna aptitud per a càrrecs directius!

TOM. — Ah, ja!

JIM. — T’asseguro que m’ha anat molt bé.

TOM. — Molt bé, en quin sentit?

JIM. — En tots sentits. Pregunta’t tu mateix: quina diferència hi ha entre nosaltres i els
companys d’oficina? El cervell? No! La capacitat? No! Doncs què? Al capdavall,
només una cosa…

TOM. — Quina?

JIM. — Fer sentir el teu pes a la gent i aguantar-te ferm davant de tothom!

AMANDA. — (De dins estant.) Tom!…

TOM. — Digues, mamà.

AMANDA. — (Dins.) Estàs amb el senyor O’Connor?

TOM. — Sí.

AMANDA. — (Dins.) Poseu-vos còmodes.

TOM. — Ja ens hi posarem, mamà…

AMANDA. — (Dins.) Pregunta al senyor O’Connor si es vol rentar les mans.

JIM. — No cal, senyora. Gràcies. Me les he rentat al magatzem. (Pausa.) Tom.

TOM. — Què?

JIM. — L’encarregat m’ha parlat de tu.

TOM. — En bé o en mal?

JIM. — Endevina-ho.

TOM. — Home… ja t’ho diré…

JIM. — Si no t’espaviles et quedaràs sense feina.

TOM. — Ja m’espavilo.

JIM. — Doncs no es coneix.

TOM. — La processó va per dintre. Estic a punt de fer un canvi. I en el canvi no hi ha

ni cap magatzem de sabates ni cap curs d’oratòria…

Página 36 de 58
JIM. — Què t’empatolles?

TOM. — Ja estic tip de pel·lícules!

JIM. — De pel·lícules?

TOM. — Sí, de pel·lícules! Té… (Belluga les mans.) Mira-te’ls tots aquests herois
seductors!… Aquests falsos valents que tenen aventures, que ho empastifen tot, que
tot ho fan malbé amb tanta golafreria! I saps què passa? Doncs que la gent va a
veure el moviment en comptes de moure’s ella mateixa. Es dóna per fet que els
personatges de Hollywood visquin les aventures que haurien de viure tots els
habitants dels Estats Units. I els habitants dels Estats Units s’estan asseguts en una sala
fosca i se’ls miren en plena aventura, com uns badocs! Sempre que no hi hagi
guerra. Perquè aleshores sí que l’aventura serà per a tothom! Tothom en tastarà
d’aquest plat i no Clark Gable sol! I la gent sortirà de la sala fosca per a viure unes
quantes aventures pel seu compte. Aleshores els tocarà d’anar a les Illes del Mar
del Sud, i seran exòtics, i aniran lluny!… Però jo no tinc paciència. No em vull esperar
més! Prou! Estic tip del cinema i me’n vaig!

JIM. — (Incrèdul.) Te’n vas?

TOM. — Sí.

JIM. — Quan?

TOM. — Aviat.

JIM. — A on?

TOM. — Em sento bullir per dintre! Ja sé que semblo un somiatruites, però per dintre…
per dintre bullo com una caldera! Quan agafo una sabata tremolo de pensar en
com és de curta la vida i en el temps que perdo! Passi el que passi, t’asseguro que
en la feina que vaig a fer, no hi entren per res les sabates o que només hi entren
com una cosa que la gent que va pel món porta posada als peus. (Es treu una tarja
de la butxaca.) Mira!

JIM. — Què?

TOM. — Estic afiliat.

JIM. — (Llegint la tarja.) “Sindicat de la Marina Mercant”

TOM. — Cada mes, en comptes de pagar l’electricitat, pago la quota.

JIM. — Quan et tallin la llum et sabrà greu.

TOM. — Ja no hi seré.

JIM. — I la teva mare?

TOM. — Sóc com el meu pare, jo! Els testos s’assemblen a les olles. (Assenyala el retrat
del seu pare.) Veus com riu? I és fora, passejant-se pel món des de fa setze anys!

JIM. — Tot això és xerrameca, Tom. Què en pensa la teva mare?

Página 37 de 58
TOM. — Calla, que ve. Ella no en sap res.

AMANDA. — (Entrant a la sala venint del menjador.) Tom!

TOM. — (Des del replà.) Sí, mamà…

AMANDA. — On sou?

TOM. — Aquí fora, mamà.

AMANDA. — Per què no entreu?

(TOM i JIM entren. AMANDA se’ls acosta. TOM queda impressionat del seu aspecte. Fins JIM és queda
una mica parat. Per primera vegada entra en contacte amb la vivor de les noies del sud i, malgrat
el curs d’oratòria, es queda una mica desorientat. Passada la primera impressió i dites les primeres
paraules, JIM riu cordialment, absolutament conquistat.)

TOM. — (Admirativament.) Mamà, fas molt goig!

AMANDA. — (A TOM.) És el primer compliment que m’has fet en tota la vida! (A JIM.) Bé,
bé… De manera que vostè és el senyor Jim O’Connor? No calen presentacions,
Tom l’anomena tant sovint!… Fins que li vaig dir: “Mare de Déu, Tom, per què no el
convides a sopar algun dia a aquest senyor modèlic? M’agradaria conèixer-lo
aquest jove tan simpàtic del magatzem, en comptes de només sentir-te’n elogis!
La veritat és que no sé pas per què és un jove tan retret el meu fill…Al Sud no som
així… Seiem. Seiem…
(TOM tanca la porta, va al fons dreta i s’hi atura. JIM, a indicació d’AMANDA, s’asseu a la butaca.)

Em penso que convindria una mica més d’aire aquí. Tom, obra la porta.
(TOM no en fa cas i no es mou.)

Fa un moment que passava un aire fresquet i ara… res! Fa molta calor, ja! I encara
no som a l’estiu! Quan hi siguem ens torrarem si ho va fent així!… El sopar és lleugeret.
En aquest temps, val més menjar coses fàcils de pair. En temps de calor, vestits prims
i menjars també prims. La sang s’espesseix molt a l’hivern, comprèn? I, és clar quan
canvia l’estació cal un quant temps per a adaptar-se. Aquest any ha vingut molt
aviat. Jo encara no tenia res a punt, i, de cop, sants del Cel! s’ha presentat l’estiu.
No he tingut més remei que treure aquest vestit, que, pobret, ja és vell, és gairebé
històric! Però és de tan bona roba i tan fresc, comprèn?

TOM. — (Tip de la xerrameca de sa mare.) Mamà, com està el sopar?

AMANDA. — Vés, pregunta-ho a la teva germana. Ja saps que això és feina d’ella.
Digues-li que teniu gana…
(TOM surt pel fons. A JIM.)

Li han presentat la Laura?

JIM. — Sí, ens ha obert la porta.

AMANDA. — Ah, la meva filla els ha obert.

JIM. — Sí, senyora.

Página 38 de 58
AMANDA. — Ah, així ja s’han vist!… És bonica, oi?

JIM. — Oh, sí, senyora!

AMANDA. — És molt estrany que avui una noia tan bonica i tant dolça sigui tant de
sa casa. Però Laura, gràcies a Déu, no solament és bonica, sinó molt de sa casa. Jo
no, veu? Jo no ho sóc ni ho he estat mai. No vaig passar de fer quatre cosetes de
pastisseria… També val a dir que al Sud teníem tant de servei que… Però tot se’n
va anar a can Pistraus! Absolutament tot! I no ens ha quedat ni un bri de vida
amable! Jo no estava preparada per a aquell canvi. Tots els meus pretendents eren
fills d’hisendats i era lògic suposar que em casaria amb algun d’ells i crearíem una
família en una gran finca i amb molts criats. Però, l’home proposa… i la dona
accepta la proposta! No em vaig casar amb cap hisendat, sinó amb un home que
treballava en una companyia telefònica: amb aquest senyor tan valent i tan rialler
que hi ha aquí. (Assenyala el retrat.) Sí, miri, telefonista que es va enamorar de les
llargues distàncies i ara no sé pas on para! Suposo que deu viatjar per qui sap on!…
Però, dispensi’m! Per què li he de contar les meves trifulgues? Conti’m les seves,
vostè. Encara que val més que no en tingui per a explicar… Tom!

TOM. — (Entrant.) Sí, mamà.

AMANDA. — Com està el sopar?

TOM. — Ja és a taula.
(Es descorren les cortines i s’encenen els llums del menjador. I els de la sala s’apaguen.)

AMANDA. — Ah!
(S’alça i, amb una indicació a JIM perquè la segueixi, va cap al menjador. Jim la segueix.)

Som-hi, doncs, som-hi! (A TOM.) On és la Laura?

TOM. — No es troba gaire bé i s’estima més no ser a taula.

AMANDA. — I ara!… Laura!

LAURA. — (A dintre i amb veu feble.) Sí?

AMANDA. — Apa, cuita. No podem seure si no véns. (A JIM.) Entri, entri, senyor
O’Connor. Vostè seurà aquí. (Assenyala la dreta de la taula.) Laura, no ens facis esperar,
filla!…
(JIM va cap a la taula i s’atura darrera la cadira de la dreta. TOM a l’esquerra. AMANDA es situa al fons
de cara al púbic.)

Laura, si no véns no podem beneir la taula…

(LAURA entra defallida pel fons esquerra, tremolant-li els llavis, amb els ulls molt oberts i la mirada fixa.
Camina insegura cap a la taula.)

LAURA. — Mamà… em sap molt greu… (Va per caure, TOM l’agafa amb un braçat i la porta
al sofà-llit. Es sent un tro.)

Página 39 de 58
AMANDA. — (Mentre LAURA s’ajeu.) Laura, no et trobes bé?… Descansa una mica al
sofà… (A JIM.) L’escalfor de la cuina! Avui feia massa calor, però… (A TOM que torna.)
Com està, Tom?

TOM. — Més bé, mamà.

(TOM s’asseu a taula, a l’esquerra d’AMANDA. Es sent ploure fort.)

AMANDA. — Què és aquest soroll, pluja? Millor, així refrescarà. (A TOM.) Tom, digues
l’oració.

TOM. — La què?

AMANDA. — (Mirant alternativament a JIM i TOM.) Què fem cada dia abans de posar-nos a
menjar? No beneïm la taula amb una oració?
(JIM es mira furtivament TOM i somriu. Tots abaixen el cap asseguts.)

TOM. — (Fent un esforç.) Per aquesta i totes les mercès que ens concedeixes, Senyor…
Alabat sigui sempre el Sant Nom de Déu. Amén.
(Es corren les cortines del menjador i s’apaguen tots els llums.)

Página 40 de 58
Escena II

(La mateixa decoració. Ha passat mitja hora des de l’escena anterior. Les cortines del menjador
estan corregudes. S’encenen molt lentament els llums de les dues habitacions, primer del menjador,
després de la sala. LAURA s’està, encara, ajaguda al sofà il·luminada suaument per una làmpada de
peu. Darrera les cortines del menjador es veuen AMANDA, TOM i JIM, asseguts a taula, accionant però
sense dir res. Acaben de sopar. Tot això no dura gaire. Es descorren les cortines del menjador i
comença el diàleg.)

AMANDA. — (Rient mentre JIM també riu.) Sap, senyor O’Connor, que feia molt temps que
no havia passat una estona tan agradable?

JIM. — (Alçant-se.) Bé, senyora Wingfield, permeti’m que faci un brindis. Brindo pel Sud
d’aquell temps!

AMANDA. — Pel Sud d’aquell temps!

(S’apaguen bruscament els llums de les dues habitacions alhora. AMANDA s’alça, TOM no, JIM encara
estava dret.)

JIM. — Ep! Com ha anat això? Bona nit!

AMANDA. — (Faceciosa.) Senyor O’Connor. Què passa quant s’apaguen els llums?

JIM. — No ho sé…

AMANDA. — Que no s’hi veu, home, no s’hi veu! (AMANDA i JIM riuen.) Segui, segui… (JIM
seu.) Sort que he posat aquestes espelmes a taula. Les hi he posat per a fer bonic,
però ara faran servei. Si tenen foc podrem fer una mica de claror.

JIM. — (Es torna a alçar i encén les espelmes.) Si és servida, senyora.

AMANDA. — Gràcies.
(Seuen AMANDA i JIM.)

JIM. — De res, senyora.

AMANDA. — Es deuen haver fos els ploms. Hi entén alguna cosa en això, senyor
O’Connor? Jo no hi entenc res i en Tom tampoc. No hi té gens de traça en aquestes
coses.

JIM. — Jo no hi entenc gaire, però vaja… On són els fusibles?

AMANDA. — A la cuina.
(JIM s’alça i surt per l’esquerra.)

Vagi amb compte… Tot és fosc… No ensopegui…

(Es sent terrabastall a dintre.)

Sant Antoni! Només faltaria que es trenqués l’ansa del coll, ara! (Cridant, a JIM.) S’ha
fet mal, senyor O’Connor?

JIM. — (De dins estant.) No, senyora, no…

Página 41 de 58
AMANDA. — (A TOM. TOM no diu res.) Tot això de l’electricitat és molt misteriós. Val a dir
que per mi tot l’Univers n’és de misteriós. No va ser Franklin qui va lligar una clau en
un estel?… Hi ha gent que diuen que la ciència ens aclareix els misteris, però jo
penso que el que fa és crear-ne de nous, un darrera l’altre.
(Entra JIM.)

Ha trobat els fusibles?

JIM. — (Anant cap el seu lloc a taula.) Sí, senyora. Els he trobat, però tots estan bé.

AMANDA. — Tom!

TOM. — (Humil.) Digues, mamà.

AMANDA. — Fa uns quants dies que et vaig donar l’avís de la companyia de

l’electricitat.

TOM. — Ja t’ho diré, mamà.

AMANDA. — Sí, és clar. No la vas pagar! Ho havia de suposar que no la pagaries!

JIM. — Potser Shakespeare hi ha escrit un poema darrera, senyora Wingfield…

AMANDA. — Potser sí. No me n’havia de fiar. Hauria fet més bé de pagar-la jo mateixa.
Els descuits costen molt cars en aquest món!

JIM. — Qui sap? Potser el poema guanyarà un premi de deu dòlars.

AMANDA. — Ens haurem de passar el vespre com si fóssim al segle XIX, abans que el
senyor Edisson inventés la bombeta elèctrica.

JIM. — La claror de les espelmes és, precisament, la claror que m’agrada més.

AMANDA. — Això vol dir que és un romàntic! Però, de totes maneres, no treu les culpes
a Tom. I encara trobo que han estat prou amables de deixar-nos acabar de
sopar!… Mira, Tom : com a càstig pel descuit, m’ajudaràs a eixugar els plats.

JIM. — Jo li donaré un copet de mà…

AMANDA. — (Alçant-se, TOM també s’alça.) I ara! No, senyor, gràcies, vostè no.

JIM. — Doncs em penso que bé podria fer alguna cosa…

AMANDA. — Com diu?

JIM. — Que em penso que bé podria fer alguna cosa.

AMANDA. — Sí, ja m’havia semblat de sentir-ho… Miri, la Laura està tota soleta. Li
podria fer companyia. Li donaré el canelobre per a fer-se llum. (Li dóna i JIM el pren.)
Aquest canelobre és molt antic. Temps era temps que era a l’església del Celestial
Descans, però quan es va cremar la casa es va fondre una mica i va quedar tort.
Hi va caure un llamp un dia de primavera i en Gipsy Jones, que aquells dies feia
unes prèdiques religioses, va dir que el llamp hi havia caigut perquè els adeptes de
la secta episcopal jugaven a cartes a l’església…

Página 42 de 58
JIM. — (Riu sorollosament.) Ha!, ha!…

AMANDA. — (Posa vi en un vas i el dóna a JIM.) Tingui. M’agradaria que la Laura begués
una mica d’aquest vi; em penso que li anirà bé. Podrà portar totes dues coses?

JIM. — Prou, senyora. Jo sóc un súper-home!

AMANDA. — (Anant cap a la cuina, esquerra.) Apa, Tom, posa’t el davantal.

TOM. — Sí, mamà.

(AMANDA i TOM se’n van. Jim entra a la sala. LAURA s’incorpora nerviosament al sofà en entrar JIM. Al
començament parla en veu baixa, respirant de pressa, per la tensió gairebé intolerable que li
provoca l’estar sola amb un estrany. Mentre parla, en aquesta escena, abans que la cordialitat de
JIM li hagi vençut la timidesa que la paralitza, la veu de LAURA és feble, sense alè, com si acabés de
pujar corrents una escala. JIM amb les espelmes enceses a una mà i el vas de vi a l’altra, s’atura
davant LAURA i en actitud amablement cordial li diu:)

JIM. — Com està, Laura? Es troba més bé?

(En interpretà aquesta escena cal considerar que encara que l’episodi no tingui aparentment cap
importància, és per a LAURA la culminació de tota la seva vida interior.)

LAURA. — Sí, gràcies.

JIM. — (Donant-li el vas de vi.) Tingui, begui. És per a vostè. Una mica de vi…

LAURA. — (Prenent el vas.) Gràcies.

TOM. — Begui, begui… Però no s’emborratxi, eh? (Riu de bona gana.) On puc posar el
canelobre?

LAURA. — On vulgui.

JIM. — Què li sembla si el deixo aquí mateix a terra? Li sap greu?

LAURA. — No.

JIM. — Posaré un tros de diari a sota per si la cera regalima. (Agafa el diari de la butaca.
Posa el canelobre a terra.) M’agrada seure a terra… (S’hi asseu.) Hi té cap inconvenient?

LAURA. — Oh, no, cap!

JIM. — Em vol donar un coixí?

LAURA. — Què?

JIM. — Un coixí!

LAURA. — Ah!… (Deixa el vas a la tauleta, li allarga un coixí i es torna a asseure al sofà.)

JIM. — I a vostè no li agrada seure a terra?

LAURA. — Oh, sí!…

JIM. — Doncs per què no s’hi asseu?

LAURA. — Bé, m’hi asseuré.

Página 43 de 58
JIM. — Tingui el coixí. (Li tira el coixí al moment que ella s’asseu a terra, sense alçar-se del tot i
somrient. Petita pausa.) Amb prou feines la veig aquí on és.

LAURA. —Jo sí que el veig.

JIM. — Es clar! Jo sec davant mateix del canelobre.

(LAURA s’acosta una mica.)

Visca! Ara la veig! Està bé així?

LAURA. — Sí, gràcies.

JIM. — Jo també. Estic còmode com una vaca!… Vol un xiclet? (L’hi ofereix un.)

LAURA. — No, gràcies.

JIM. — Doncs miri, amb el seu permís, jo em donaré aquest gust.

(Meditativament desembolica el xiclet i l’ensenya.)

Déu meu Senyor! Sap la fortuna que ha arreplegat l’inventor dels xiclets? Doncs miri,
l’edifici Wrigley és un dels espectacles de Xicago. Jo el vaig veure, no aquest estiu,
l’altre, al “Segle del Progrés”. No el va veure “El Segle del Progrés”, vostè?

LAURA. — No.

JIM. — Doncs era una exposició meravellosa, cregui’m! Sap què en va fer més
impressió, de tot? El Saló de la Ciència! Donava una idea del que seran els Estats
Units d’aquí uns quants anys. Serà tot molt millor, però molt millor, que no pas ara.
(Somrient.)

I… escolti: el seu germà m’ha dit que és tímida… És veritat, Laura?

LAURA. — Jo?… No ho sé…

JIM. — Em penso que vostè és una noia feta a l’antiga… I jo crec que això és una
bona cosa!… No em tindrà per massa indiscret, oi?

LAURA. — (Ja més decidida.) Senyor O’Connor!

JIM. — Què?

LAURA. —Si no li sap greu, li acceptaré un xiclet.

(JIM desembolica un altre xiclet, s’agenolla i li allarga. Ella n’arrenca un bocinet. JIM es mira el que
queda, se’l posa a la boca i torna a seure.)

Senyor O’Connor, encara canta?

JIM. — Jo, si canto?

LAURA. — Sí. Em recordo molt de la seva bona veu.

JIM. — M’ha sentit cantar mai, vostè?

LAURA. — Oh, sí!… Molt sovint! Vostè no se’n recorda de mi, oi?

Página 44 de 58
JIM. — (Somrient i amb aire indecís.) Vol que li digui? Em sembla que sí que l’he vista
alguna altra vegada. Quant ha obert la porta ja hi he pensat. I gairebé em
semblava recordar-me del seu nom, però… com que no era nom… no he volgut
dir res.

LAURA. — Rosa Blava?

JIM. — (Somrient i recordant-se’n.) Rosa Blava!… Oh, sí, sí! Rosa Blava! M’ha vingut a la
punta de la llengua així que l’he vista. Doncs miri, no la recordava gens del col·legi!
Fa riure com falla la memòria, oi? Però sí, sí, ens havíem conegut al col·legi. Mare
de Déu, ni sabia que fos germana de Shakespeare! Si que em sap greu!
Dispensi’m…

LAURA. — No m’esperava pas que se’n recordés. Amb prou feines ens vèiem.

JIM. — Però enraonàvem alguna vegada?

LAURA. — Sí… enraonàvem de tant en tant.

JIM. — I quan se n’ha recordat vostè de mi?

LAURA. — Oh, de seguida!

JIM. — Així que he entrat?

LAURA. — Abans que vingués, quan vaig sentir dir el seu nom, ja vaig pensar que
potser era vostè; sabia que a l’escola de Soldan havia estat un amic de Tom. I quan
avui l’he vist entrar… ja n’he estat segura!

JIM. — Doncs per què no m’ha dit res?

LAURA. — (Anguniosa.) Perquè no sabia que dir… M’he quedat tan parada!

JIM. — Ja ho veu, eh? Quines coses més estranyes passen!

LAURA. — Oh, sí!

JIM. — I… no anàvem pas plegats a alguna classe?

LAURA. — Sí que hi anàvem.

JIM. — A quina?

LAURA. — A la de cant. L’orfeó!

JIM. — Aaah!…

LAURA. — Jo seia a l’altra banda del passadís, al mateix rengle de vostè, els dilluns,
dimecres i divendres.

JIM. — Ah, sí! Ara me’n recordo. Vostè és aquella noia que sempre feia tard!

LAURA. — Sí… Em costava de pujar l’escala. Aleshores duia un aparell a la cama… i

feia molt de soroll!

JIM. — No en vaig sentir mai de soroll.

Página 45 de 58
LAURA. — Doncs a mi em semblava que feia un terrabastall.

JIM. — Mai no me’n vaig adonar.

LAURA. — Quan jo entrava tothom ja seia i havia de passar per davant de tots. El
meu lloc era al darrer rengle… I havia de passar tot el passadís fent soroll… i tothom
em mirava!

JIM. — Ah, vaja!… No s’havia de suggestionar tant, dona!

LAURA. — Ja ho sé, però era així. Quan començava el cant em sentia alleugerida…

JIM. — Sí, sí, ara me’n recordo! I jo li deia Rosa Blava! Com se’m devia acudir aquest
nom?

LAURA. — Vaig estar una temporadeta sense anar al col·legi perquè estava malalta.
Quan hi vaig tornar vostè em va preguntar què havia tingut i jo li vaig dir la malaltia,
però vostè va entendre que li deia Rosa Blava… i des de llavors sempre em va dir
aquest nom.

JIM. — No li devia saber greu, oi?

LAURA. — Oh, no!… M’agradava i tot! Jo, no coneixia gaire gent.

JIM. — Sí, la recordo retreta i sola.

LAURA. — No he tingut mai gaire sort per fer amistats.

JIM. — No sé pas per què!

LAURA. — No ho sé… La veritat és que ja vaig començar malament.

JIM. — Vol dir que la cama…

LAURA. — Sí… Allò semblava que em separés dels altres.

JIM. — No s’havia d’acovardir, Laura!

LAURA. — Ja ho sé, però va ser així i jo…

JIM. — Era tímida…

LAURA. — Jo no ho voldria pas ser… i provava i ho he provat, però…

JIM. — No n’ha pogut sortir?

LAURA. — No… No n’he pogut sortir mai!…

JIM. — La timidesa és una cosa que em penso que s’ha d’anar vencent de mica en
mica.

LAURA. — Sí.. és clar…

JIM. — (Es mig agenolla.) Miri: la gent no és una cosa tan terrible quan un la coneix.
Pensi-hi i recordi-se’n d’això que li dic. Tothom té els seus de problemes, no és pas
vostè sola. Pràcticament tothom en té. Vostè es pensa que és l’única persona

Página 46 de 58
desil·lusionada, però miri al voltant seu i veurà molta gent, moltíssima gent,
desil·lusionada. (Torna a seure.) Com jo, per exemple. Quan vaig sortir del col·legi em
pensava agafar el cel amb les dents, o, si més no, arribar molt més amunt del que
arribat… (Recordant.) Es recorda d’aquell gran elogi que em van fer a “La
flamarada”?

LAURA. — Sí! (Treu de sota la tauleta, d’un prestatge, l’anuari.)

JIM. — Deien que jo havia de triomfar a tot arreu, en qualsevol cosa que fes… Déu
meu, “La Flamarada”!

LAURA. — (Obre el llibre i li ensenya.) Miri, vostè és aquí en “Els Pirates de Penzance”.

JIM. — “Els Pirates”!… Jo hi feia el protagonista i hi cantava allò de: “Més val viure i
morir amb coratge sota la bandera negra que flameja al vent…”

LAURA. — I ho cantava d’una manera preciosa!

JIM. — Oh!…

LAURA. — Sí, sí, preciosa, preciosa!

JIM. — Em va sentir, vostè?

LAURA. — Tots tres cops!

JIM. — No!

LAURA. — Sí!

JIM. — Així va ser a totes tres representacions?

LAURA. — (Mirant a terra.) Sí.

JIM. — I per què?

LAURA. — És que… li volia demanar que em posés un autògraf al programa. (Treu el

programa de dins el llibre.)

JIM. — Doncs per què no m’ho demanava?

LAURA. — Sempre estava voltat de tants amics i de tanta gent, que mai no vaig
poder.

JIM. — Si s’hagués acostat i m’ho hagués dit, jo de seguida…

LAURA. — És que tampoc no volia que vostè es pensés que jo estava…

JIM. — Que vostè estava què?

LAURA. — (Avergonyida.) Oh!…

JIM. — (Amb meditativa fruïció.) Ah, sí!… En aquell temps totes les noies m’anaven al
darrera…

LAURA. — Era popularíssim!

Página 47 de 58
JIM. — Psè…

LAURA. — Era tan… cordial!

JIM. — Oh, al col·legi feia el que volia!…

LAURA. — Tothom li tenia simpatia.

JIM. — Vostè i tot?

LAURA. — Jo… Sí, jo també!

JIM. — Doni’m el programa, Laura.

(Ella li allarga el programa i ell s’alça i el signa damunt de la tauleta amb un gest ben ample.)

Apa, ja està! Encara que sigui tard, val més tard que no pas mai.

LAURA. — Oh, gràcies, gràcies…

JIM. — Ara com ara, no té gaire valor, però qui sap si algun dia… Com comprendrà,
una cosa és estar decebut i una altra cosa estar descoratjat. Potser sí que m’he
desil·lusionat una mica, però no em sento pas descoratjat. Tinc vint-i-tres anys!…
Quants en té vostè?

LAURA. — El juny en faré vint-i-quatre.

JIM. — No és cap edat!

LAURA. — No… però… (Petita pausa.)

JIM. — (Tot anant cap el sofà, on s’asseu.) Va acabar els estudis, Laura?

LAURA. — Vaig tenir males notes als exàmens. (Deixa l’anuari sobre la tauleta, al prestatge.)

JIM. — I va deixar el col·legi?

LAURA. — (Alçant-se.) No hi vaig tornar més…

(Va cap a les figuretes de vidre. JIM encén un cigarret assegut, encara, al sofà. LAURA agafa l’unicorn,
d’esquena a JIM, i diu aparentant indiferència, però molt interessada.) I… l’Emily Meisenbach?

JIM. — Aquell cap de pardalets?

LAURA. — Per què ho diu, això?

JIM. — Perquè ho era.

LAURA. — Ja… no van plegats?

JIM. — Ni l’he vista més tampoc!

LAURA. — A la Secció de Personal deien que festejaven.

JIM. — Ja ho sé, però mai no em va impressionar aquella propaganda.

LAURA. — Així, no era veritat?

Página 48 de 58
JIM. — Només ho era per a l’opinió optimista d’Emily.

LAURA. — Ah!… (Es tomba de cara a JIM.)

(JIM es recolza amb indolència al sofà i somriu a LAURA amb una cordialitat i simpatia que encenen
dins de l’ànima d’ella tot de lluminàries. LAURA es queda aprop les figuretes i tombada altre cop mig
d’esquena a JIM, juga amb la figureta per a dissimular els seus sentiments tumultuosos.)

JIM. — Què va fer després de deixar el col·legi?

LAURA. — (Com si es despertés.) Què?

JIM. — Dic que què va fer després de deixar el col·legi.

LAURA. — Res…

JIM. — Una cosa o altra deu haver fet en tots aquests sis anys…

LAURA. — Vaig fer un curs en una escola comercial.

JIM. — Ah, sí? I com va anar?

LAURA. — (Tombant-se cap a JIM.) No gaire bé… Ho vaig haver de deixar córrer… Tot
plegat em feia venir mareig…

JIM. — (Rient amablement.) I ara, què fa?

LAURA. — Poca cosa… Però no es pensi que m’estigui tot el dia amb els braços
plegats! Les figuretes de vidre m’ocupen força temps. El vidre exigeix una sol·licitud
especial.

JIM. — Què diu del vidre?

LAURA. — (S’escura la gola i es torna a tombar d’esquena amb molta timidesa.) És que tinc una
col·lecció…

JIM. — (Deixa el cigarret i diu bruscament:) Escolti, Laura! Sap quin és el seu mal? (S’alça i
va cap a la dreta.) Doncs un complex d’inferioritat! Sap què és això? És la sensació
que una persona té quan ella mateixa es considera poca cosa. Oh, ho comprenc,
ho comprenc, perquè jo també l’he tingut!… Però el meu cas no era tan greu com
sembla el de vostè. Vaig tenir aquest complex fins que vaig estudiar oratòria, em
vaig educar la veu i vaig descobrir que tenia aptituds per a la ciència. Fins aquell
moment, més aviat em pensava que no podria surar mai en res.

LAURA. — És possible?

JIM. — No he fet mai cap estudi especial sobre això, però un amic meu diu que sé
més d’analitzar la gent que no pas molts que s’hi dediquen. No dic, és clar, que
sigui veritat del tot el que diu aquell, però puc endevinar amb força seguretat la
psicologia d’una persona.
(Transició.)

Dispensi’m, Laura. (Es treu el xiclet de la boca.) Sempre el llenço quan ja no te cap gust.
L’embolico amb una mica de paper…

Página 49 de 58
(Estripa un tros del diari que hi ha sota el canelobre.)

Ja sé l’empipador que és que s’enganxi el xiclet a la sola de la sabata.

(Dissimuladament llença el xiclet sota el sofà.)

Doncs, sí… em penso que la seva principal desgràcia és aquesta: que no té

confiança en vostè mateixa.
(LAURA es repenja a la butaca.)

Que com ho sé? Molt senzill : per moltes de les coses que m’ha dit i per algunes
observacions que he fet jo. Per exemple: el soroll que feia amb les sabates quan
era al col·legi. Diu que li feia angúnia de caminar a classe, oi? Veu què n’ha tret?
Deixar el col·legi i perdre’s una instrucció per culpa de fer una mica de soroll quan
caminava, soroll que, per mi, no ha existit mai. Vostè només té un petit defecte físic,
Laura! Un defecte que amb prou feines si es coneix! És la seva imaginació qui li fa
mil vegades més gros. Vol que li doni un consell? Li convé sentir-se superior en
alguna cosa!
(Va cap a la tauleta del mig i s’hi asseu al damunt, de cara a LAURA. Ella s’asseu a la butaca.)

LAURA. — I com vol que ho faci?

JIM. — Carat, Laura! Miri una mica al seu voltant i veurà una pila de persones vulgars.
Totes aquestes persones han nascut i totes moriran. Qui té la dècima part, només la
dècima part de les seves qualitats? O de les meves? O de qui sigui? Cadascú
destaca en alguna cosa. O en moltes! El que cal és saber en quina. Aquí em té a
mi, per exemple: M’interessa l’electrodinàmica. Doncs, a més a més de tenir un lloc
de bastanta responsabilitat al magatzem de sabates, faig un curs de tècnica ràdio-
elèctrica a l’escola nocturna. (Emfàticament.) Faig aquest curs i estudio oratòria!

LAURA. — Oooh!…

JIM. — (Alçant-se.) Perquè crec en el futur de la televisió! I vull estar ben preparat per
a seguir-ne el camí. Porto la dèria de tenir una instal·lació pel meu compte i ja he
pres totes les mesures que calen. Ara només falta que la pròpia indústria es posi en
marxa i… endavant a tot gas! (Ben dinàmicament. LAURA es contagia del seu entusiasme.) El
coneixement! Pam! Els diners! Patam! El poder! Pataplam! Aquest és el cicle bàsic
de la democràcia! (Pausa. Somriu i diu:) Li dec semblar molt satisfet de mi mateix, oi?

LAURA. — (Admirada.) Oh, no! De cap manera!

JIM. — (Repenjant-se a la tauleta.) I vostè, què? Què hi diu? No li interessa res d’una
manera especial?

LAURA. — Ja li he dit que tinc una col·lecció de figuretes de vidre…

JIM. — Ah!… I què és aquesta col·lecció?

LAURA. — (S’alça i agafa una peça de la col·lecció del prestatge.) Figuretes de vidre, coses
que més que res fan bonic… La majoria són animalets, les bestioles més petites del
món. Veu? Miri quina una. És de les peces més antigues que tinc. Té gairebé tretze
anys. (Li allarga la figureta. MÚSICA.) Tingui compte! Una bufada la podria trencar!

Página 50 de 58
JIM. — Doncs més val que l’agafi. Sóc bastant barroer.

LAURA. — Tingui. Agafi’l. Li tinc confiança. A aquest cavallet li agrada la claror, Veu
quina lluïssor quan la claror el travessa?

JIM. — Sí, noi! Quina lluïssor!

LAURA. — No hauria de ser parcial, però és el meu aviciat.

JIM. — (Mirant-se intrigat la figura.) Escolti… quina bèstia és aquesta?

LAURA. — No li ha vist la banya al front?

JIM. — Ah! Un unicorn!

LAURA. — Això mateix.

JIM. — Però escolti, no se n’ha perdut la mena ja, dels unicorns?

LAURA. — Sí, ja ho sé…

JIM. — Doncs, pobret, es deu trobar bastant sol…

LAURA. — (Acusant una mica el cop.) No se’n queixa pas… És al mateix prestatge que els
altres cavalls que no tenen banyes i tots plegats semblen ben contents.

JIM. — Com ho sap?

LAURA. — (Rient.) No els he sentit mai discutir.

JIM. — (Rient.) Bon senyal que no discuteixin!

(Petita pausa, JIM no sap que fer de la figura.)

On vol que el deixi?

LAURA. —Posi’l damunt la tauleta. (JIM li posa.) A tots els agrada canviar d’aires de tant
en tant.

JIM. — (Pausa. JIM ja no sap què dir més.) Vaja, vaja…

(MÚSICA. Obrint els braços i mirant cap al fons on es projecta la seva ombra.)

Fixi’s! Miri quina ombra més grossa quan estiro els braços!
(Provinent de la sala de ball del carrer es sent una melodia popular.)

LAURA. — (Anant cap a l’esquerra.) Oh, sí!… (Es queda a nivell de la tauleta.)

JIM. — Sembla que ja no plou.

(Obre la porta i surt al replà. Deixa la porta oberta. Un cop fora, canta o xiula seguint la música de
moda que ve de la sala de ball. Pregunta:)

D’on ve aquesta música?

LAURA. — Del “Paradís”, la sala de ball de l’altra banda del carrer.

(Para la música.)

Página 51 de 58
JIM. — (Torna a entrar, tanca la porta i va cap a Laura. MÚSICA.) I si balléssim? Un ball,
senyoreta Wingfield? O és que els té tots compromesos? Veiam el carnet?
(L’orquestra de la sala de ball engega un vals –”L’oreneta”–, mentre JIM fa com si llegís un carnet
de ball imaginari.)

Tots compromesos!… Però això rai! Esborraré uns quants noms i llestos! (Parant l’orella.)
Ah, un vals! (Va cap a LAURA.)

LAURA. — Jo… no puc ballar!…

JIM. — Vaja, ja ha sortit el complex d’inferioritat!

LAURA. — No he ballat mai!

JIM. — Provi-ho!

LAURA. — El trepitjaré.

JIM. — Jo no sóc de vidre!

LAURA. — Com… com començo?

JIM. — Deixi’m fer, veurà. Allargui els braços.

LAURA. — Així?

JIM. — Alci’ls una mica més. (L’agafa per ballar.) Així!… Ara no es quedi rígida, això és
el principal… Deixi-s’hi anar!

LAURA. — Em costa una mica…

JIM. — Ara! “Okay!”

LAURA. — No em podrà arrossegar…

JIM. — Què s’hi juga que sí?

(Ballen lentament per darrera la tauleta.)

LAURA. — Déu meu, sí que pot!

JIM. — Deixi’s anar, Laura, deixi’s anar…

LAURA. — És que….

JIM. — Apa…

LAURA. — Ja ho provo…

JIM. — No es posi tan rígida… Ben natural!

LAURA. — Ja ho sé, però jo… No me’n surto.

JIM. — Apa, acompanyi la música amb tot el cos…

(Van tombant i quan passen pel davant de la tauleta hi ensopeguen i fan caure el cavallet de vidre.
La música s’esvaeix paulatinament.)

Página 52 de 58
LAURA. — Oh!…

JIM. — Hem fet caure el cavallet de vidre! (El plega.)

LAURA. — Tant se val!

JIM. — (Donant-lo a LAURA.) S’ha trencat?

LAURA. — (Mirant-se’l.) Ara és igual que els altres cavalls…

JIM. — Vol dir que se li ha trencat la…

LAURA. — (Una mica trista.) Sí, se li ha trencat la banya! (Reaccionant.) No hi fa res! Potser
és una sort disfressada de desgràcia!

JIM. — Em jugaria qualsevol cosa que no em perdonarà.

LAURA. — Oh, no és cap tragèdia! El vidre es trenca de seguida… Per compte que
s’hi tingui! Només el caminar ja fa trontollar els prestatges i les coses cauen…

JIM. — Sigui com sigui, em sap molt de greu d’haver-lo trencat.

LAURA. — No s’amoïni! Pensaré simplement que l’han operat. Li hauran tret la banya
perquè no es sentís tan … monstruós! (Acusa el concepte, però reacciona de seguida i
asseient-se damunt de la tauleta, diu:) Ara estarà més tranquil entremig dels altres
cavallets, dels que no tenen banyes! (Es queda amb la figureta a la mà. Riuen.)

JIM. — (S’asseu al braç de la butaca davant de LAURA i, sobtadament seriós, diu:) M’agrada que
tingui sentit de l‘humor! (Entendrint-se.) Sap, Laura, que vostè és molt diferent de les
altres noies que he conegut? … Li sap greu que li digui? Li dic de debò!… Sento
com una mena de cosa que… No sé com dir-ho! Generalment sé expressar bastant
bé el que vull dir, però… és que això… és una cosa que no sé com dir-la!
(MÚSICA.)

No li ha dit mai ningú que és molt bonica, Laura? (S’alça i va cap a LAURA.) Doncs, ho
és! I d’una manera diferent de totes les altres. I més bonica precisament per
aquesta diferència… Oh, tant de bo que fos germana meva! Jo li ensenyaria a
confiar en vostè mateixa. Ningú no s’ha de donar vergonya de ser diferent. Perquè
els altres tampoc no són cap meravella! Són centenars de milers… i vostè és única!
Són vulgars com la canyota, però vostè… vostè… és Rosa Blava!

LAURA. — El blau no lliga amb les roses…

JIM. — Però lliga amb vostè!… Vostè és bonica!…

LAURA. — En quin sentit?

JIM. — (S’acosta a LAURA una mica més. LAURA s’alça de la tauleta.) En tots sentits: els ulls, els
cabells… les mans… Potser es pensarà que tot això ho dic perquè m’han convidat
a sopar i vull ser amable. No és perquè no ho pugui fer, no. Podria dir moltes coses
agradables i fingides, però no és això, li parlo ben sincerament! He vist que té aquest
complex d’inferioritat, que la priva de sentir-se bé, entremig de la gent i cal que
algú li faci tenir confiança en vostè mateixa. Ha de sentir-se orgullosa, en comptes
de tímida! (L’agafa pels braços, la tomba de cara a ell i se la mira als ulls.) I no ha de tombar

Página 53 de 58
la vista a cada moment, n’hi s’ha de tornar vermella! Algú… algú li hauria de fer un
petó, Laura! (Les mans li llisquen braços amunt de LAURA fins a les espatlles i, bruscament li fa un
petó als llavis. LAURA s’aclofa al sofà, confusa i amb la mirada enlluernada com assaborint la felicitat
d’un somni fet realitat. Jim s’adona que s’ha propassat i anant cap a primer terme diu com per ell.)
Sóc un ximple! No ho havia d’haver fet, això!
(JIM, una mica avergonyit i nerviós, encén un cigarret d’esquena a LAURA. Aquesta lentament, es
torna a alçar, obre la mà on encara hi té la figureta, se la mira tendrament i, encara torbada, es
queda repenjada a la tauleta. JIM, tractant de dissimular, diu:)

Vol un cigarret? Ah, però vostè no fuma, oi?

(LAURA encara enlluernada, se’l mira somrient sense escoltar-lo: viu una momentània felicitat i una
bella esperança. JIM insisteix:)

Doncs un caramel de menta? o d’anís? Les meves butxaques són com una
confiteria… (Lent i dolçament, asseient-se al sofà, davant de LAURA.) Vol que li digui una cosa,
Laura? Si jo tingués una germana com vostè faria igual que en Tom: portaria amics
a casa perquè la coneguessin. Els millors amics, els que a vostè li poguessin agradar
més… Sinó que amb mi ha errat el cop! Potser això tampoc no ho hauria hagut de
dir, perquè potser en Tom no m’ha convidat a sopar per això… Però tant se val!
Això no és res dolent. El que és dolent és que jo, en el meu cas, no estic en situació
de fer res… No li puc preguntar el número de telèfon i dir-li que la trucaré… no la
podré telefonar la setmana entrant i demanar-li que vulgui sortir amb mi… M’estimo
més explicar-li les coses per si vostè…, m’interpreta malament i… li faig mal al cor…
(Petita pausa. LAURA, abatuda, abaixa a poc a poc els ulls, és torna a mirar tristament la figureta que
té a la mà, i diu poc a poc i amb veu feble:)

LAURA. — No… tornarà més?

JIM. — No, no puc tornar!… (S’alça del sofà.) M’explicaré, Laura… Jo estic promès.
(LAURA acusa el cop i s’agafa amb una mà a la tauleta.) Estic promès amb una bona noia,
de sa casa, com vostè. Es diu Betty. És catòlica i irlandesa i ens entenem molt bé.
La vaig conèixer l’estiu passat en un viatge de nit, riu enllà, a la claror de la lluna,
fins a Alton, amb el “Majestic”… I, miri, des del primer moment… allò… va se
l’amor… Oh, l’estar enamorat m’ha fet tornar un home nou! La força de l’amor és
formidable! L’amor és una cosa que trasbalsa el món!
(JIM, embalat, viu en un altre món mentre diu això darrer. Petita pausa. A LAURA se li endevina el
daltabaix interior. JIM reprèn l’explicació.)

I un dia la tia de la Betty va caure malalta i la Betty va rebre un telegrama i se’n va

haver d’anar a Centralia… De manera que quan Tom em va convidar a sopar… és
clar… vaig dir que sí, sense saber… vull dir, sense saber… Digui alguna cosa, Laura.
(LAURA es tomba de cara a JIM, se’l mira un moment, tendra i trista alhora, li agafa la mà, li posa
l’unicorn a la palma i, suaument, li ajunta els dits tancant-li la mà.)

Per què me’l dona? Perquè me’l quedi?

(LAURA fa que sí amb el cap.)

Per què, Laura?

LAURA. — És… un record.

Página 54 de 58
AMANDA. — (Dintre.) Ja vinc, fills!
(JIM i LAURA es separen de la taula, cadascú a un cantó. AMANDA entra venint del menjador amb una
safata i vasos.)

He pensat que us aniria bé un refresc encara que la pluja hagi refrescat. (Tot deixant
la safata damunt de la tauleta, diu:) Jim, no ha sentit mai aquella cançó de la llimonada
que fa: “Llimonada, llimonada, feta a les fosques, remenada amb pala que no és
mai bona, ni per la fadrina rància…”

JIM. — (Rient una mica forçat.) Ha, ha!… No, no l’havia sentida mai.

AMANDA. — (Mirant a LAURA.) Per què estàs tan solemne, filla meva?

JIM. — (Somrient.) És que teníem una conversa que també era solemne.

AMANDA. — (Amb lleugeresa.) No us entenc al jovent d’ara! Sabeu massa coses. Quan
jo era jove tot m’era festa!

JIM. — (També somrient.) Vostè no ha canviat gens, senyora Wingfield!

AMANDA. — (Igualment amb lleugeresa.) Deu ser que m’ha rejovenit l’alegria d’aquest
vespre. Doncs, visca l’alegria d’aquest vespre! (Alça un vas i se li vessa llimonada al damunt
del vestit.) Oh, m’he ben batejat! (Deixa el vas damunt la tauleta.)

JIM. — (Volent-li eixugar el vestit.) Permeti’m…

AMANDA. — Oh, no cal, no cal, gràcies… Apa, aquí ho teniu!

JIM. — No s’hi havia d’amoïnar tant, senyora.

AMANDA. — Si no m’hi he amoïnat gens! No ens ha sentit escridassar per la cuina?

Renyava en Tom perquè no l’havia fet venir més aviat. Però ara que ja sap el camí
vull que vingui sovint; no de tant en tant, no; sovint, sovint! (Es mira l’un i l’altre i mig rient,
amb picardia diu:) Me’n torno a la cuina… No vull fer nosa.

JIM. — (Amatent.) Oh, no, senyora… No cal… M’he n’he d’anar!

AMANDA. — I ara? Si tot just comença la nit!

JIM. — Sí, però ja sap el que passa…

AMANDA. — Vol dir que és un dependent i que demà és dia de tornem-hi, oi? Doncs,
per aquest cop el deixarem marxar d’hora però amb una condició: que l’altra
vegada que vingui es quedi fins molt més tard. Quin dia li va més bé, el dissabte?

JIM. — És que… el cas és que jo tinc de fer dos horaris: un de dia i un altre de nit.

AMANDA. — Sí que és ambiciós! També treballa de nit?

JIM. — No, senyora, no és que treballi… és la Betty.

(MÚSICA. La música de “El Paradís”, engega, baixet, un vals lent.)

AMANDA. — (Agafant-se al respatller de la cadira del mig.) La Betty? I qui és la Betty?

(Es sent un tro ben fort.)

Página 55 de 58
JIM. — (Somrient.) És una noia… La meva promesa…
(Al carrer cau un xàfec.)

AMANDA. — Ah!… I és… formal?

JIM. — Sí, senyora, sí. Ens casarem el segon diumenge de juny.

AMANDA. — (Dissimulant el desengany.) Oh, esplèndid, esplèndid!… En Tom no ens

n’havia dit res…
(LAURA s’asseu, trista, al sofà.)

JIM. — És que encara no ho he dit a ningú del magatzem. Ja sap com són els amics:
et diuen Romeu i tota una colla de coses…
(Va a cercar el barret damunt la cadira de la dreta de l’arcada.)

He passat un vespre magnífic, senyora Wingfield. Això és ben bé el que se’n diu
l’hospitalitat del Sud!

AMANDA. — Oh, com exagera! No val la pena!

JIM. — (Excusant-se.) Ja em dispensaran si me’n vaig així, massa de sobte, però és que
la Betty espera que la vagi a rebre a l’estació, i el tren arribarà d’un moment a
l’altre. Ja sap que a les dones els sap greu d’esperar-se.

AMANDA. — (Fent el cor fort.) Sí, sí; sé tot el que es refereix a la tirania de les dones…
Passi-ho bé, senyor O’Connor. (Li allarga la mà. JIM li estreny.) Li desitjo molta felicitat i…
bona sort! Tu també, oi, Laura?

LAURA. — (Alçant-se.) Sí, mamà.

JIM. — (Li allarga la mà a LAURA. LAURA li dóna.) Bona nit, Laura. Conservaré sempre aquest
record amb tot l’afecte. I recordi’s del bon consell que li he donat.
(Va cap al fons.)

Adéu, Shakespeare!
(Torna.)

Gràcies de tot, senyora. Bona nit tinguin! (Somriu i se’n va airosament cap al carrer. AMANDA
acompanya a JIM, tanca la porta i va a seure al sofà. Abatuda diu:)

AMANDA. — Tot ens surt bé!

(LAURA va cap a la gramola.)

Si fos de tu no tocaria la gramola ara! (No sabent-se’n avenir.) Vaja, vaja… Tom! (LAURA
s’arrauleix vora la gramola.)

TOM. — (Dintre.) Sí, mamà.

AMANDA. — Vine aquí, vine, fill meu! T’he d’explicar una cosa que fa riure molt!

TOM. — (Entra pel menjador mastegant alguna cosa i amb una vas de llimonada a la mà.) Ja és
fora el pretendent?

Página 56 de 58
AMANDA. — Sí, se n’ha anat molt d’hora. (Fent anar el cap.) I ja ens has fet una bona
jugada, noi!

TOM. — Què vols dir?

AMANDA. — No sabies que l’amic estava promès?

TOM. — (Estranyat.) Jim, promès?

AMANDA. — Ens ho acaba de dir.

TOM. — Que em matin si en sabia res!

AMANDA. — No em vas dir que era el millor amic que tenies al magatzem?

TOM. — I ho és. Però com volies…

AMANDA. — Doncs és molt estrany que no sabessis que el teu millor amic estava
promès.

TOM. — Al magatzem de sabates hi vaig a treballar i no a xafardejar.

AMANDA. — Tu sempre bades! És això! Vius somniant! Fabriques il·lusions!

(TOM emmurriat, se’n va a cercar el barret a la cadira de la dreta de l’arcada.)

On vas, ara?

TOM. — Al cinema.

AMANDA. — (Indignada, s’alça i s’acosta a TOM. LAURA s’arrauleix al sofà.) Bé, home; molt bé!
Ara que t’has burlat de nosaltres! Tots els esforços, tots els preparatius, totes les
despeses!… La làmpada nova, el vestit de la Laura!… I tot plegat, per què? Per
què? Per fer babarotes al promès d’una altra!…I ara, ves-te’n al cinema! No pensis
en la teva mare, sola, ni en la teva germana, soltera, sense ofici ni benefici, i amb
un defecte a la cama! Que ningú no et destorbi els gustos egoistes! Vés, vés al
cinema!

TOM. — (Enfurismat.) Ja me n’hi vaig! I com més cridis contra els meus gustos egoistes
més aviat me n’aniré!… I no pas al cinema! (Tira el vas a terra, que es trenca, obre la porta
d’una revolada, surt. Crit apagat d’AMANDA i LAURA, quan TOM llença el vas.)

AMANDA. — (També enfurismada, surt al replà i crida:) Vés, vés-ten a la lluna, somiatruites
egoista! (Torna a entrar i tanca la porta d’una revolada. Es sent una MÚSICA vaga i llunyana. El
darrer parlament de TOM sincronitza amb la pantomima interior. AMANDA va cap a LAURA, que
continua arraulida al sofà i, dreta sembla dir-li alguna cosa consoladora. Ara que no es poden sentir
les paraules de la mare, la seva niciesa ha desaparegut i té dignitat i una tràgica bellesa. Els cabells
topen en la cara de LAURA fins que quan la seva mare acaba d’enraonar alça el rostre per somriure.
Els gestos d’AMANDA mentre consola a la seva filla són lents i graciosos, gairebé a ritme de dansa.
TOM que mentrestant s’ha tornat a posar l’abric i la gorra de mariner, entra pels bastidors de la dreta
i avança altre cop fins el peu de l’escala, on es queda, com en començar l’obra, per enraonar.
S’ha clos el clixé dels seus records i cal que adopti la mateixa actitud del començament.
Mentrestant la llum es projecta damunt AMANDA i LAURA, però una claror vaga. Durant el darrer
parlament de TOM, baixa el teló transparent de la paret de la casa i l’escena interior apareix, com si
es veies a través d’un vidre gruixut, darrera del transparent.)

Página 57 de 58
TOM. — No vaig anar a la lluna. Vaig arribar molt més lluny, perquè el temps és la
distància més llarga entre dos llocs… Però no prou lluny perquè no ens turmentés la
idea d’escriure un poema en una capsa de sabates.(Pausa molt curta.) Me’n vaig
anar de Sant Lluís. Vaig baixar per darrera vegada els esglaons d’aquesta escala i
des d’aleshores vaig anar seguint els passos del meu pare, cercant en el moviment,
allò que havia perdut en l’espai.
(Pausa.)

He rodat molt per tot arreu. Les ciutats m’han anat passant pels ulls ràpidament
com fulles seques, totes de colors llampants, això sí, però arrancades de la branca.
M’hauria aturat, però no podia ni puc. Hi havia alguna cosa que em perseguia,
que m’empeny. I sempre se’m presenta de sorpresa.
(AMANDA acaba d’enraonar a LAURA. Es mira el retrat del seu marit i se’n va pel fons. LAURA es queda
sola, arraulida encara al sofà.)

Potser és un tros de música familiar… o potser només és un tros de vidre

transparent… Com si caminés, al vespre, per un carrer qualsevol d’una ciutat
desconeguda, sense haver-hi trobat encara cap amic, i passes per davant de
l’aparador il·luminat d’una perfumeria; l’aparador es ple de peces de vidre,
d’ampolletes transparents de colors fins, que semblen els trossos d’un arc de Sant
Martí trencat… I aleshores, de sobte, la meva germana em toca l’espatlla. Em giro
i la miro als ulls… Trec un cigarret, travesso el carrer, entro corrent a un cinema o a
un bar… demano una copa, em poso a xerrar amb el primer desconegut que
trobo… qualsevol cosa que apagui les meves espelmes!… Perquè avui el món
s’il·lumina amb llamps!… Bufa les espelmes, Laura!… Apaga-les.
(LAURA s’alça, bufa les espelmes del canelobre i tot l’interior queda fosc.)

I ara, prou. Se m’han acabat els records i s’ha acabat la comèdia. Adéu-siau!
(Surt enfilant el carreró de la dreta, mentre es va sentin música fins que l’home desapareix i cau el:)

Teló

Página 58 de 58