IMMANUEL KANT (1724-1804)

Breus dades biogràfiques

Immanuel Kant va néixer a Königsberg ( Prússia Oriental ). La seva família era humil i pietista,
un moviment protestant luterà de tendència mística que valorava l’actitud i el sentiment religiós
per sobre de l’aspecte institucional, ritual i dogmàtic de la religió. Estudià a la universitat de
Königsberg, on Christian Wolff, que era deixable de Leibniz, el va formar en la metafísica
racionalista, cosa que definí la seva manera inicial de concebre la filosofia. Després, Martin
Knudsen el formà en l’estudi de les matemàtiques i la física newtoniana. Va mantenir contacte
amb els il·lustrats francesos i anglesos. Rousseau el va influir en la concepció de l’educació i
els drets humans. La lectura de Hume va fer que se li despertés “el somni dogmàtic” i
abandonés el racionalisme inicial. Va ser professor a la universitat de la seva ciutat, on va viure
fins a la mort. Malgrat que mai es va moure de Königsberg, sempre estava al dia de tots els
avenços filosòfics, científics i polítics de l’època.

Context històric i filosòfic

Per comprendre el sentit de l’ètica kantiana, l’hem de situar en el context general de la

Il·lustració i dins del conjunt del projecte filosòfic kantià.

La filosofia de Kant s’emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del segle XVIII, del qual
el mateix filòsof va ser divulgador i impulsor. En la seva obra Resposta a la pregunta: què és la
Il·lustració? (1784) exposa el lema i els nous ideals de la raó il·lustrada.

Es concep la Il·lustració com la sortida de l’ésser humà d’una minoria d’edat en què es trobava
per mandra o covardia. Fins ara l’ésser humà sempre havia estat sotmès i s’havia deixat guiar
en les seves decisions per una instància superior: la voluntat del monarca o els preceptes de
l’Església. Però ha arribat l’hora que prengui les regnes de la seva vida, que pensi i decideixi per
si mateix: “Atreveix-te a pensar! Sapere aude! Tingues el coratge per servir-te del teu propi
enteniment! Aquest és el lema de la Il·lustració”.

Per tant, una de les idees centrals del moviment il·lustrat és la defensa de l’autonomia de
l’individu, de la seva autodeterminació respecte a la manera com ha de viure i pensar. Però
perquè pugui pensar per si mateix es mecessiten dues coses essencials. D’una banda, llibertat
de pensament i d’acció, una llibertat que ha de ser propiciada des del poder polític. De l’altra,
accés a l’educació i la cultura, “atreveix-te a saber!” perquè només el coneixement i la cultura
ens poden capacitar per pensar d’una manera autònoma i amb un criteri ben fonamentat.

L’educació de la població perquè aquesta sigui autònoma i pensi per si mateixa s’emmarca dins
del projecte més ampli de la Il·lustració de superar tots aquells factors irracionals que havien
dominat la història de la Humanitat des dels seus inicis. La superstició, el dogmatisme, el
fanatisme, la intolerància… havien desencadenat les persecucions polítiques i religioses, les
guerres, la violència… que havien portat a la misèria material i espiritual de gran part de la
població.

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

La raó il·lustrada és una raó autònoma i lliure, però també crítica amb tot allò que ha
dificultat el progrés i el benestar. Es proposa fer una anàlisi racional de tots els aspectes que
conformen la vida humana per substituir les explicacions que havien estat les dominants fins a
aquell moment i que tenien un caràcter predominantment religiós i irracional per explicacions
enterament racionals basades en el rigor científic. Tot això portarà progressivament a una
secularització de la societat i la cultura.

Els antics valors religiosos que donaven sentit a la vida humana (Déu, fe, transcendència,
salvació…) són substituïts per uns nous valors laics (raó, progrés, civilització, humanitat,
cultura, ciència…). Es concep una ètica autònoma de la religió, basada en l’estricta raó i no pas
en els preceptes d’una religió revelada. En l’acció moral s’haurà de retre comptes, primer de
tot, davant dels nostres semblants ( responsabilitat personal en comptes de pecat ), i l’amor al
pròxim es convertirá en l’obligació moral de cooperar en el progrés de la Humanitat ( amor a
la Humanitat ).

Dins d’aquest marc general de pensament il·lustrat, Kant desenvolupa el seu projecte filosòfic
personal. L’ambició última és comprendre què és l’ésser humà, per la qual cosa abans haurà de
respondre tres preguntes d’un gran abast.

La primera pregunta és què puc saber. Kant investiga les condicions que fan possible el
coneixement humà i intenta determinar-ne els límits. Se situa en la teoria del coneixement,
fonamenta el coneixement científic i investiga si la metafísica pot ser o no una ciència. Kant
formularà una nova proposta gnoseològica que superarà les concepcions del racionalisme i
l’empirisme moderns.

La segona pregunta és què he de fer. Kant intenta establir i justificar els principis de l’acció
humana i les condicions de la llibertat. Se situa en l’ètica, que és la disciplina filosòfica sobre
la qual centrarem la nostra guia de lectura. La seva teoria s’emmarca clarament dins de la idea
il·lustrada d’un individu autònom que s’autodetermina a si mateix a través de la raó i dins de la
idea d’una ética que és autònoma de la religió.

La tercera pregunta és què puc esperar. Kant analitza les condicions i la possibilitat de
realització de l’ésser humà i intenta projectar el seu últim destí. Se situa en el terreny de la
història i la religió. La seva concepció de la religió, d’acord amb els ideals il·lustrats, no depèn
de cap tipus de revelació ni accepta cap tipus de dogmes. És una religió que es concep dins dels
estrictes límits de la simple raó.

Llibre selectivitat: Fonamentació de la metafísica dels costums (1785).

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

L’àmbit de la natura i l’àmbit de l’acció humana

Kant distingeix dos possibles usos de la raó segons l’àmbit al qual la raó s’apliqui. D’una
banda, hi ha la raó teòrica o pura, que s’ocupa de l’àmbit de la natura i està aplicada al
coneixement de fets a través de judicis. El funcionament d’aquesta s’explica en la primera part
del seu projecte filosòfic. El coneixement és el resultat de la síntesi entre allò que prové de
l’objecte, que ens ve donat i que és la matèria del coneixement ( les impressions sensibles ), i
les diferents formes a priori que el subjecte li imposa en un procés d’ordenació i unificació
progressiva. En primer lloc, per percebre els objectes ( coneixement sensible ), l’ordena d’acord
amb les formes a priori de la sensibilitat ( l’espai i el temps ). A continuació, per poder pensar-
los ( coneixement intel·lectual ), l’ordena d’acord amb els conceptes purs de l’enteniment ( les
categories ). D’aquesta manera, el coneixement objectiu serà el resultat de l’aplicació de les
categories de l’enteniment a objectes d’experiència posible ( a intuïcions empíriques ).

D’altra banda, tenim la raó pràctica, que s’ocupa de l’àmbit de l’acció humana i està aplicada
a com hem d’obrar. No es tracta de descriure els motius o les circumstàncies que impulsen els
éssers humans a actuar d’una manera o altra, de la qual cosa s’ocupen les ciències. Es tracta
d’establir els principis pels quals s’ha de regir l’acció moral, que són els que han de servir per
elaborar les màximes o imperatius pels quals ens hem de guiar.

Com hem d’obrar (I): crítica a les ètiques teleològiques

En línea amb el pensament socràtic, Kant considera que els imperatius ètics només són vàlids
si tenen un valor universal. A més, igual que Sòcrates i com reclamava la Il·lustració, aquests
imperatius han d’estar dictats per la raó del mateix individu ( autonomia moral ), és a dir,
només ell ha de ser el seu propi legislador.

Però la majoria de les propostes ètiques anteriors a Kant no complien aquests requisits. La
posició dominant havia estat començar per definir quin era el bé suprem per a l’ésser humà.
Aristòtil, paradigma d’aquesta manera d’elaborar l’ètica, ens diu que és la felicitat; Epicur que
és el plaer; després de Kant, John Stuart Mill dirà que és la utilitat (veurem la seva ética en el
capítol següent d’aquest llibre).

Aquest bé suprem es converteix en el fi últim que ha de perseguir l’ésser humà; és per això que
aquests tipus de teories ètiques s’anomenen ètiques teleològiques. Els seus imperatius o
màximes deriven de la recerca d’aquest fi últim i es converteixen en mitjans per assolir-lo.
D’aquesta manera, són imperatius hipotètics o condicionats perquè només garanteixen el bé
de l’acció si el fi que hem proposat és el correcte. Per exemple, Epicur recomana això: “Si vols
ser feliç, gaudeix dels plaers naturals i necessaris”. Però com hem establert que el plaer és el fi
últim? A partir de l’experiència ( a posteriori ) i avaluant les conseqüències, per tant, és
impossible que pugui tenir un valor universal. La prova més clara és que les diferents propostes
ètiques no coincideixen pel que fa a quin ha de ser el fi últim que hem de perseguir. Existeix, a

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

més, un últim problema. Aquestes ètiques són heterònomes perquè l’individu no es dona a si
mateix l’imperatiu, sinó que li ve donat pel que s’ha considerat que és el bé suprem o fi últim.

Kant, igual que va fer en la teoria del coneixement, fa un gir en l’enfocament de la qüestió: els
imperatius no ens han de dir què hem de fer ( contingut ) sinó que ens han de dir com hem
d’actuar ( forma ). Si fins ara la majoria de les propostes havien estat ètiques materials, Kant
ens proposa una ética formal en la qual el més important no és el què fem, sinó com ho fem (la
intenció o motivació ).

Aquesta ètica formal està basada en l’ús autònom d’una raó que es determina a si mateixa (ètica
autònoma ), però amb l’exigència d’uns imperatius que han de tenir un valor universal. Per
tant, hauran de ser definits a priori i no podran estar condicionats per cap fi, circumstància o
conseqüència (seran imperatius incondicionats o categòrics ). El que determina el bé o la
bondat de l’acció serà la forma com aquesta hagi estat feta, si s’ajusta o no als mandats
universals de la raó. Només si és aquesta la intenció, i no pas simplement el fet de deixar-se
portar per la inclinació personal, la nostra acció tindrà un veritable valor moral.

Ara bé, és possible definir les condicions que facin possible una ètica d’aquest tipus? Una ètica
basada en uns principis objectius i universals?

Com hem d’obrar (II): bona voluntat, deure i valor d’acció moral

Només l’ésser racional té la facultat d’actuar segons principis, és a dir, té una voluntat. Com
que, per derivar les accions de les lleis, es requereix la raó, la voluntat és raó pràctica. Així,
Kant defineix la voluntat com la facultat de determinar-se a si mateix a actuar d’acord amb la
representació de certes lleis.

Com podem determinar la bondat d’una acció? Com acabem de veure, no serà el contingut de
l’acció (el que hem fet), sinó la forma com s’hagi dut a terme (la voluntat amb la qual hem
actuat).

Per a Kant, només la bona voluntat és bona en si mateixa. Cap altra cosa útil, satisfactòria o
plaent no és en si mateixa bona, ja que, d’aquestes coses, també se’n poden derivar efectes
perniciosos. És cert que algunes qualitats humanes poden afavorir la bona voluntat, però no són
bones en si mateixes perquè també es poden posar al servei de fins contraris al bé.

Però què és el que fa d’una voluntat una bona voluntat, una cosa bona en si mateixa? No és la
capacitat per assolir un fi, quelcom útil o que ens faci feliços, sinó que, per comprendre el sentit
del que significa una bona voluntat, hem de reflexionar abans sobre què és el deure.

És la voluntat la que amb l’ús de la raó ha de determinar les accions de l’individu a partir de
lleis o imperatius. Segons com ho faci, podem diferenciar tres possibles formes d’actuar
respecte al deure. Kant, per il·lustrar-ho, posa l’exemple d’un comerciant que ha de posar preu
als productes que ven.

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

La primera forma és actuar de manera contrària al deure. És quan el comerciant posa un preu
excessiu i desproporcionat. La bona voluntat no té res a veure amb les accions que són
contràries al deure, encara que aquestes puguin ser útils (en aquest cas, almenys per al
comerciant, que tindrà més guanys).

La segona forma és actuar conforme al deure. És quan el comerciant aplica preus justos (que és
el seu deure), però amb la intenció última de perseguir alguna finalitat que li interessi, com, per
exemple, conservar o ampliar els seus clients. Si actua d’acord amb aquesta motivació, no actua
de bona voluntat ja que segueix un propòsit interessat. Per tant, quan s’actua conforme al
deure, s’actua per inclinació, i l’acció moral no té contingut moral.

Finalment, la tercera forma és actuar per deure. És quan el comerciant posa preus justos, però
no perquè persegueix cap fi o cedeix a cap inclinació, sinó perquè comprèn amb la raó que
aquest és el seu deure. Posar preus justos es converteix en un fi en si mateix, i el venedor actua
mogut només pel principi del voler (sense cap altra motivació). Únicament en aquestes
circumstàncies l’acció moral té un valor positiu, s’actua de bona voluntat.

Per tant, la bona voluntat és aquella que tria només allò que la raó independentment de la
inclinació (interessos, desitjos, etc.), reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a
bo. Si la raó no determina per si sola la voluntat, sinó que aquesta està sotmesa a determinats
mòbils (condicions subjectives), la voluntat no és en si mateixa enterament conforme a la raó,
és a dir, no és completament bona.

Però si volem una ètica realment universal, la voluntat en aquesta activitat ha d’estar guiada per
uns principis objectius, és a dir, que siguin vàlids per a tot ésser racional. Quins poden ser
aquests principis? Com podem determinar quina és la llei moral?

Com hem d’obrar (III): llei moral i imperatiu categòric

S’anomena mandat el principi objectiu que constreny la voluntat a actuar i imperatiu la

fórmula que adopta aquest mandat. Per tant, els imperatius són fórmules que expressen la
relació entre unes lleis objectives del voler en general (mandats) amb la imperfecció
subjectiva de la voluntat d’un determinat ésser racional (que, segons la seva constitució
subjectiva, no està necessàriament determinat per aquestes lleis i, per tant, pot actuar d’acord o
no amb aquestes).

Kant considera que només és bo allò que determina la voluntat per causes objectives, és a dir,
per principis que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

Els imperatius poden ser hipotètics o categòrics. Els imperatius hipotètics indiquen una acció
que és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa. Els imperatius categòrics indiquen
una acció com a necessària en si mateixa (sense referència a cap altre fi), que és bona en si.

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

Els imperatius expressen quina acció possible feta per mi seria bona, però les seves màximes
podrien ser contràries als principis objectius d’una raó pràctica (pels quals s’ha de determinar
una bona voluntat). És per això que hem d’analitzar-los amb més deteniment. Segons la manera
com els imperatius constrenyen la voluntat, Kant ofereix una segona classificació: distingeix
entre els imperatius d’habilitat, els pragmàtics i els de la moralitat.

Els imperatius d’habilitat o tècnics s’apliquen a la part pràctica de les ciències (les arts en el
sentit original que també inclou tot tipus de tècnica). Aquests imperatius no busquen saber si el
fi perseguit és bo o raonable, sinó saber que s’ha de fer per aconseguir-lo. És el que avui en dia
anomenaríem raó instrumental.

Els imperatius pragmàtics o consells de la prudència pertoquen a l’elecció de mitjans per

aconseguir la pròpia felicitat. La felicitat és un fi que tots els éssers humans tenen en virtut
d’una necessitat natural, i aquests imperatius tenen com a fi aconseguir el seu benestar. Però,
en aquests, l’acció no és manada d’una manera absoluta, sinó solament com un mitjà per
aconseguir un altre propòsit.

Tant els imperatius d’habilitat com els pragmàtics són hipotètics, ja que estan orientats a la
consecució d’un fi.

Els imperatius morals o lleis de la moralitat són els corresponents a la conducta lliure en
general, és a dir, als costums. No es refereixen a la prudència de l’acció ni al seu resultat
(conseqüències), sinó a la forma i a la intenció (que és el que és essencialment bo en aquesta).
Són els únics que tenen un caràcter categòric que constreny la voluntat en forma de mandats
que cal obeir, ja que ordenen una determinada conducta sense fer referència a cap altre
propòsit i d’una manera incondicionada (per tant, vàlida universalment). Els consells de la
prudència també impliquen una certa necessitat, però sotmesa a una condició: si fer això o allò
pot comportar la felicitat d’aquest o d’aquell individu (cosa que sempre serà relativa).

De tot això es deriva que el deure només es pot expressar en imperatius categòrics, i mai en
imperatius hipotètics, però encara falta investigar la possibilitat d’un imperatiu categòric, cosa
que només es pot fer a priori (ja que té un valor absolut i incondicionat).

Igual que en l’explicació del coneixement objectiu, Kant fa un gir complet per enunciar
l’imperatiu categòric. Si el coneixement objectiu es derivava d’imposar les formes a priori del
subjecte a la matèria que constituïa les dades que ens proporcionaven els sentits , l’acció
correcta o bona es derivarà d’aplicar la forma de l’imperatiu categòric a qualsevol de les
màximes per les quals ens hàgim de guiar. És l’aplicació d’aquesta forma comuna a tots els
éssers racionals el que proporciona objectivitat i universalitat als principis morals.

Així, l’imperatiu categòric només conté la necessitat per a la màxima de conformar-se a la

universalitat de la llei de la moralitat sense cap condició que la limiti. D’aquesta manera, la
voluntat es determina a si mateixa a través de principis objectius (que són formals) donats per
la raó i que depenen de motius vàlids per a tot ésser racional. I com plantejàvem al principi,
actuem amb autonomia moral perquè nosaltres som els nostres propis legisladors.

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

L’imperatiu categòric és, per tant, el principi formal de totes les màximes i expressió mateixa
de la llei moral. Kant n’elabora fins a tres formulacions diferents:

1 Formulació I (fórmula de la llei universal): “obra només segons aquella màxima per la
qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal”.
2 Formulació II (fórmula de la llei de la natura): “obra com si la màxima de la teva
acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura”.
3 Formulació III (fórmula del fi en si mateix): “obra de tal manera que facis servir la
humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora
com a fi i mai simplement com a mitjà”.

En aquella última formulació hi ha una de les idees centrals de l’ètica kantiana, la idea que
l’ésser humà existeix com a fi en si mateix i sempre ha de ser considerat d’aquesta manera (no
ha de ser utilitzat simplement com a mitjà).

Els postulats de la raó pràctica

Per acabar l’ètica kantiana, hem de fer referència, encara que sigui de manera molt breu, a tres
idees que serveixen per donar sentit i valor a l’esforç moral: la llibertat, la immortalitat de
l’ànima i l’existència de Déu.

Són el que Kant anomena els postulats de la raó pràctica, idees de les quals, en la dialéctica
transcendental, s’havia demostrat que no podíem tenir un coneixement objectiu, però que ara
són recuperades com una espècie de fe racional. Són indemostrables, però pensar-hi donen
sentit i projecció a l’acció moral.

En primer lloc, sense suposar l’existència de la llibertat és impossible donar un valor moral a
les nostres accions. Perquè l’acció moral pugui tenir valor, hem de suposar que la voluntat pot
efectivament triar entre actuar d’acord amb la llei moral (per deure) o actuar d’una manera
interessada (per inclinació).

En segon lloc, constatem la imperfecció de la nostra naturalesa, que no sempre és capaç d’actuar
per deure. Actuar amb virtut, és a dir, d’acord amb la llei moral, sempre i en tots els casos
possibles és una tasca inassolible en un temps finit com el de la vida humana. Això ens podria
fer defallir en l’esforç moral. Pensar en la immortalitat ens facilita pensar en un progrés de
perfeccionament indefinit de la nostra virtut.

Finalment, pensar en l’existència de Déu, máxima bondat en el qual hi ha una total identificació
entre voluntat i llei moral, un exercici ple de la virtut, ens dona l’esperança de poder arribar a un
estat de màxima beatitud, i com a resultat, de plena felicitat.

Llibre: Noesi
IMMANUEL KANT (1724-1804)

Llibre: Noesi