Aina Prats

Pensament i contextos, 2022/2023

FREIRE
UNA EDUCACIÓN CRÍTICA Y CRITICISTA

INTRODUCCIÓ

Aquest text, Educación crítica y criticista, pertany a una fragment de l’obra més important de
Freire, Educación como práctica de la libertad. Freire defensa una educació alliberadora i
pertany al corrent pedagògic del personalisme educatiu, més concretament al subcorrent del
personalisme crític. Freire es situa a Brasil, en un moment caracteritzat per l’autoritarisme i i
el perfeccionisme. L’autor tracta el tema d’opressors i oprimits. Una altra obra que podem
destacar de Paulo Freire és Pedagogia del oprimido.

ANÀLISIS D’IDEES

o Lligat a Brasil *
o Consciència intransitiva a consciència crítica *
o Existència d’opressors i oprimits i tensió entre aquests *
o Relació democràcia – progrés
o Perill d’una transició no pacífica
o Canvi educatiu mitjançant l’alfabetització i una consciència crítica *
o La consciència crítica ha de néixer de la reflexió i l’anàlisi de la realitat
o No totes les democràcies són democràcies plenes
En aquest text Freire fa una fotografia de Brasil que és extrapolable a molts altres llocs del
planeta, que representa l’existència de dues classes socials, oprimits i opressors, i les
tensions entre aquests. Per eliminar aquestes tensions i aquesta realitat proposa el pas de la
consciència intransitiva a la consciència crítica a partir d’un canvi educatiu que desenvolupi
aquesta consciència crítica en els oprimits i els permeti tenir la capacitat de pensar i sortir
d’aquella situació.

DESENVOLUPAMENT DEL COMENTARI

Freire va néixer el 1921 a Recife, Brasil. Va aprendre a llegir a casa, escrivint primer
paraules i frases que li eren familiars. El 1929, ell i la seva família, que eren de classe
mitjana, sofriren les conseqüències de la crisi mundial. Entrà a la Facultat de Dret. Als 23 es
casà amb Elza Oliveira, mestra de primària, amb qui va tenir 5 fills. Treballà en el
Departament d’Educació i Cultura del SESI, on va prendre consciència de l’analfabetisme
del poble. Amb el títol de doctor, fou professor de filosofia i història de l’educació en la
Universitat de Recife, a més de ser professor també a la Universitat de Harvard. Va ser un
dels fundadors del Movimiento de Cultura Popular de Recife, el que va marcar profundament
la seva orientació professional, política i emocional.

Situem a Freire al segle XX, època caracteritzada per diversos esdeveniments. Per
començar, el 1929 es donà una gran crisi econòmica mundial. A més, en aquell segle es
donaren dues revoltes importants a Brasil, una primera vaga general el 1917 i la fundació del
partit comunista el 1922. És una època on comença a créixer l’antiimperialisme a Brasil.
S’organitzà una reforma política per ampliar la democràcia, cosa que només era possible si
les classes mitges urbanes i els pagesos (que eren majoritàriament analfabets) votaven.
Freire va conèixer com vivien les classes rurals al nord del país, cosa que va impulsar les

1
 Aina Prats
Pensament i contextos, 2022/2023

seves ganes de trencar la passivitat i el silenci amb el que vivien aquells grups marginats del
procés social.

El corrent pedagògic al que pertany Freire és al personalisme, que té com principals

característiques: subjectivitat, autonomia, transcendència, llibertat, etc.; està caracteritzat pel
dret que tenen les persones de ser qui vulguin ser i desenvolupar-se segons les seves
potencialitats per arribar a formar el seu microcosmos. El personalisme considera que les
persones es construeixen a sí mateixes a partir de l’educació i la llibertat. Les persones són
éssers lliures capaços de transcendir allò que és material, tenen una vida espiritual rica i són
capaços d’actuar amb un sentit crític i positiu. L’educació personalista cerca una maduració
intel·lectual, afectiva i social a partir de la transcendència de la persona, portadora de valors
encaminats a fer el bé en el seu desenvolupament com a persona i ésser social. Dins aquest
corrent trobam també a Mounier i, concretament dins el subcorrent del personalisme crític,
trobam a Freire juntament amb Milani.

Les obres més destacades de són: La sombra de este árbol (ciències socials), Pedagogía
de la liberación de Paulo Freire (possibilitats de la seva obra davant diferències culturals i els
contextos històrics) i Pedagogía de la esperanza (reconsidera el seus fonaments).
Finalment, les seves obres més importants són: La educación como práctica de la libertad,
de la qual presenta una proposta pedagògica per la societat Brasilenya en el moment de
transició d’una societat agrària i colonial, a una societat independent industrialitzada, i
Pedagogía del oprimido, un llibre d’orientació marxista on proposa una pedagogia amb una
nova forma de relació entre l’educador i l’educand. Fa una anàlisi de les causes que porten a
l’opressió de l’home amb l’objectiu d’idear un pla per al seu alliberament. Es situa en un pla
polític i, com a conseqüència, sorgeix la pedagogia de l’alliberació. Els seus interessos giren
entorn la conscienciació, la revolució, el diàleg i la cooperació.

En quant al pensament pedagògic, Freire creu que s’ha de fomentar la formació en adults.
Els processos polítics i educatius han de ser horitzontals, s’ha d’aprendre dels educands a la
vegada que se’ls ensenya. El pensament va principalment dirigit a l’eliminació de
l’analfabetisme, una revolució cultural i reforçar l’esperit crític. És una pedagogia amb la que
vol alliberar i revaloritzar els oprimits, una pedagogia de canvi. Amb aquestes idees,
sorgeixen les següents dicotomies:
1. Educació i política: tot procés educatiu té una dimensió política. Tot procés educatiu
indueix unes actituds i valors en els educands que els torna passius o crítics,
egoistes o solidaris.
2. Teoria i pràctica: la teoria sense pràctica no és possible i la pràctica sense teoria
tampoc. El coneixement és producte d’una pràctica històrica concreta i, a la vegada,
les pràctiques socials no poden entendre’s sense una teoria. Així doncs, com que
sempre van juntes, el canvia és sempre de les dues.
3. Opressors – oprimits: els oprimits idealitzen el opressors, desitgen ser com ells. Crea
contradicció i, per això, hauria de néixer un nou home, que no sigui opressor ni
oprimit.
4. Transformació – adaptació: o es fa una pràctica transformadora, o es fa una pràctica
reaccionaria, d’adaptació al sistema, tant en el plànol polític com en l’educatiu.
Cal també destacar que es distingeixen dues postures educatives diferents: l’educació
bancària i l’educació dialògica. En la primera, que seria l’educació tradicional, es perceben
els educands com un banc on es depositen coneixements de forma passiva, sense
participació per part del receptor. Per altra banda en l’educació dialògica, que té arrels en la

2
 Aina Prats
Pensament i contextos, 2022/2023

teoria del coneixement de Freire, es dona una situació en la que tant educador com educand
aprenen constantment mentre s’estableix un diàleg entre ells.
Finalment, també és important mencionar que Freire estava en contra de la societat
globalitzadora, ja que aquesta augmenta les diferències entre rics i pobres.
A més, distingeix 3 estats de consciència: la consciència intransitiva (pròpia de les societats
tancades), la transitiva (amb formes de vida més complexes on els dominats segueixen en
inferioritat) i la crítica (caracteritzada per el diàleg i la llibertat).

Pel que fa a la seva pràctica educativa, va començar elaborant debats sobre l’educació i la
societat on participaven pares i fills. En aquest sistema col·laborava en el desenvolupament
d’un programa d’estudis i la formació del mestre. En aquest tipus de treball s’utilitzaven
tècniques com grups d’estudi, grups d’acció, taules redones, etc. El fonament d’aquell
sistema era que el procés educatiu havia d’estar basat en l’entorn dels alumnes i que els
educands han d’entendre la seva realitat com part de l’aprenentatge.

És necessari destacar la creació del mètode d’alfabetització per persones adultes, que té
com a objectiu habilitar la participació dels oprimits en la vida social i política. Amb aquest
mètode, Freire pretén ajudar als oprimits a comprendre, conscienciar-se i canviar la seva
realitat, i consta de 5 fases:
1. Investigació temàtica: escoltar el que la gent deia per prendre nota dels seus temes
de conversació. S’anotaven les paraules més significatives que resumien la
consciència col·lectiva.
2. Codificació: una llista de paraules significatives que, juntes, configuraven el conjunt
de paraules generadores.
3. Plasmar un suport visual amb les paraules significatives, amb famílies sil·làbiques
derivades de cada paraula.
4. Cercles de cultura i problematització: organització del grup, denominats cercles de
cultura, i posar a dialogar educadors amb educands. Es mostrava una imatge i
parlaven del que veien, posteriorment es mostrava la mateixa imatge amb la seva
paraula significativa escrita en lletra minúscula.
5. Alfabetització en sentit estricte: separació de síl·labes de cada paraula i formació de
noves paraules a partir d’aquelles síl·labes. La primera paraula es denominava
paraula generadora. El procés d’escriptura i lectura eren simultanis, ja que tots
escrivien en el seu quadern les paraules que llegien i en formaven de noves.

CONCLUSIÓ

Aquest és un text en el que es pot identificar clarament el pensament de Freire, ja que

menciona conceptes com ara l’existència d’opressors i oprimits i la tensió entre aquests dos
grups, a més de la relació de la política amb l’educació.

En quant a la seva influència posterior, cal destacar l’impuls ètic que anima tot el seu
discurs, a més de la seva influència en els posteriors programes d’educació en persones
adultes, que es nodriren de les seves idees. Es va crear l’Institut Paulo Freire, que segueix
vigent avui dia. El mètode Freire no ha inspirat cap reforma educativa.

Actualment, la pervivència del seu pensaments es pot identificar en el fet de que el mestre
no és una figura externa que només ensenya, sinó que aquest estableix un diàleg amb els
educands i ell també aprèn.