0 Filosofia I Estètica de La Música - Tema Introductori

ESM JAM SESSION – Escola Superior de Música Moderna
Filosofia i Estètica de la Música

Introducció i definició de termes
Dr. Josep Anton Rodríguez Collado
Gavà a 6 d’agost de 2022
Jam Session Escola Superior de Música

i
C/Montfar, 16-18 Barcelona 08004 www.jamsession.cat CIF: B-63018162
Escola Superior de Música autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (codi de centre
08074367)

ii
08074367)
Índex
1. Filosofia i estètica de la música ............................................................................... 1
1.1. La filosofia com a antimúsica ................................................................... 4
1.2. La filosofia de la música ........................................................................... 4
2. Estètica de la música ................................................................................................ 7
4. Filosofia i estètica de la música ............................................................................... 11
Fonts documentals ....................................................................................................... 15

iii
08074367)

iv
08074367)
1. Filosofia de la Música
Per acostar-nos a la relació entre Filosofia i Música 1 partim de la definició senzilla
sobre Filosofa que apareix a l'entrada de l'Enciclopèdia Catalana “Reflexió crítica
sistematitzada sobre els fonaments, els límits i les orientacions d’una ciència o un àmbit
del saber particulars. Bé que hom pot reflexionar filosòficament sobre qualsevol
aspecte o qualsevol sector de l’experiència humana i del saber científic sobre aquesta,
tradicionalment l’abast d’aquesta reflexió ha restat limitat a uns camps determinats del
coneixement i de la realitat. En tal sentit cal destacar la filosofia de la història, la
filosofia del dret, la filosofia de la ciència i la filosofia de la religió. Hom parla també
de filosofia social en el sentit de la filosofia de la societat i àdhuc de la sociologia.”2
La filosofia ha tingut la sospita que no tenia res a dir de la música si no explicar per què
no tenia res a dir-ne, però alhora es pot dir que portar a la llum la intel·ligibilitat del
món, conduir la mirada dels homes cap a aquest nivell de realitat que només es
manifesta en la interrelació de les coses, ha estat durant molt de temps l'ofici del filòsof,
del theoros.
La teoria no és sinó la mirada que percep o produeix aquesta entitat, i això que percep
no és altra cosa que allò que la tradició filosòfica ha anomenat "món," "univers,"
"sistema," "Creació," "cos," "ànima," "tonalitat," "harmonia,"... Aquesta escissió
provocada inevitablement pel procés de teorització mateix és un dels fenòmens més
importants per a la història de la música occidental. Escissió entre intel·ligible i
sensible: espiritual/material, teòric/pràctic, celestial/terrenal. La teoria de la música i la
filosofia en general s'instal·la en aquesta diferència fins al punt d'identificar-s'hi. I
portarà en l'organigrama medieval dels estudis superiors a aquella nova pràctica que els
grecs anomenaren "harmonia" al nom de "música," entremig de les disciplines
matemàtiques considerades germanes seves (aritmètica, geometria i astronomia).
El fet és que al llarg de la història hi ha hagut nombrosos escrits sobre la música, escrits
que han aportat reflexions sobre la música, sigui a partir d'una obra concreta, sigui a
partir del concepte música. Aquestes reflexions han portat a formular una concepció de
la música per qui fa la reflexió.
1
Extret de "Filosofia i música" a Gran enciclopèdia de la música (web 14.09.2017).
2
"Filosofia" a Enciclopedia.cat (web 16.09.2017).
1
08074367)
El conjunt de reflexions plantejaments teòrics del fet musical i de la música, els escrits
sobre la música que des del segle IV aC s'han anat formulant i han servit per a
discussions sobre els escrits anteriors ens porta a la Filosofia de la música.
La relació entre el món de la música i el de la filosofia parteix del moment en què es
teoritza sobre la música i cal entendre aquest naixement en el món de l'antiguitat grega,
en el segle IV aC amb el pitagorisme.
L'antiguitat grega utilitza la llengua amb un travat d'àmbits de la realitat que en les
nostres llengües es troben separats. La solidaritat entre l'àmbit del dir, del parlar, del
comptar, del repartir, del distribuir i la simple presència de les coses és impensable en
l'àmbit de la cultura Occidental modern.
El que s'ha anomenat una "afinació" per als grecs era "una harmonia" o en una traducció
més literal, un "ajustament."
El llenguatge musical de l'antiguitat grega inclogué "afinació," "tonalitat" o "mode" que
la cultura occidental moderna separa, però que els grecs percebien com a una sola cosa.
Aquest ajustament apareix en parell "ajustament inaparent, millor que l'aparent" i això
donarà els binomis "concordar-discordar" o "consonar-dissonar." En aquesta idea
d'harmonia és tan essencial la concòrdia com la discòrdia, ja que una cosa no és dona
sense l'altra.
Però el més rellevant d'aquest binomi és que és mesurable i s'atribueix als ensenyaments
de Pitàgores i a la comunitat pitagòrica el naixement de la història de la teoria de la
música occidental i, per tant, gran part de la història de la relació entre la filosofia i la
música.
La relació mesurable que s'aplica a un monocordi, per Pitàgores, i els intervals que s'hi
estableixen fou anomenada "harmònica" i interessà que la mesura que apareix en la
música es troba també en mirar cap al ce, en fixar-se en el moviment dels astres els uns
respecte dels altres o en mirar amb atenció les parts del cos.
La transformació d'aquesta mirada en hàbit fa aparèixer la teoria com a activitat, és a
dir, com a pràctica, separada del que es pot anomenar una "pràctica musical."
La Proporció, aquesta Mesura que es troba arreu, en la relació de tots els planetes, en la
relació de les notes, en la relació entre un cap i un cos; la mesura ens permet reconèixer

2
08074367)
la perfecció de l'Univers, la desafinació d'un instrument, la monstruositat d'un cos o la

imperfecció d'un vers.
La presència d'aqueta Proporció denota que ens trobem davant d'alguna cosa raonada,
treballada, construïda, calculada, pensada i, Kepler, seguidor del pitagorisme, ho posa
com a prova de la presència d'un Constructor.
Això ho formula el lingüista i musicòleg alemany Johannes Lohmann dient: "En el
concepte grec original de la mousiké, l'Univers i l'ànima -kosmos i psyché- estaven
lligats en una unitat, en una harmonia que no era mística sinó matemàtica, que el logos,
el concepte grec de "llengua," formula i que al mateix temps és."
La mirada transformada en teoria que dóna fruit a una reflexió porta a que aquesta
entitat identificada en la constitució del material musical mateix i diferenciada amb
esforç de la realització mateixa del ritme o de les diferents tonalitats en la pràctica
musical, és el contingut de la música que la filosofia reconegué com a seu i que al
mateix temps imbuí del valor que s'atorgava ella mateixa. Dues mirades i dues
pràctiques, la mirada filosòfica i la mirada en la recepció del fet musical. La teoria i la
pràctica de la música. Divina, immortal, intel·ligible, indescomponible, inalterable, són
caràcter de la seva fràgil consistència i, per altra banda sensible, corpori, corruptible,
alterable, barrejat.
La pràctica musical i la teoria (filosofia) de la música en l'antiguitat grega porta a Plató
(428 aC - 348 aC) a proposar el seu projecte de ciutat ideal que la música fos, amb la
gimnàstica (la pràctica del moviment corporal mesurat, ben ordenat), l'ensenyament que
el jove mascle destinat a governar la "ciutat estat" havia de seguir abans d'endinsar-se
en la filosofia.
"Saber música" significà, a partir del segle IV aC, dues coses ben diferents: d'una banda
continuà tenint relació amb el fet de saber tocar un instrument i saber explicar històries
per mitjà d'aquest i, de l'altra, es tractava d'un determinat saber calcular, saber
reconèixer proporcions. Tot i que ambdues coses s'aprenen amb un instrument de corda
a les mans, en un cas i en l'altre no es demanava el mateix a l'instrument, no se'l feia
funcionar igual. És així com han arribat dues imatges del músic que, malgrat ser una
mica caricaturesques, no deixen de resumir eloqüentment aquesta situació. La primera
és la d'un vell repenjat en un compàs sobre un monocordi, i la segona, la d'un jove que

3
08074367)
encanta amb la seva lira la resta dels animals: són Pitàgores i Orfeu. El filòsof no es
comportarà igual davant l'un que davant l'altre; si bé, com s'ha pogut veure, tendirà a
identificar-se amb el primer, la seva relació amb el segon serà molt més ambigua. Si
amb un ull envejarà les capacitats persuasives de la música, amb l'altre les fustigarà
utilitzant totes les armes de la raó.
1.1. La filosofia com a antimúsica

Els aspectes de la música que no estan lligats al saber de la Proporció i, no tan sols seran
menyspreats, sinó que es convertiran en exemples del que precisament no ha de ser la
filosofia. El seu poder afectiu, el poder de commoure, moure l'ànima, trasbalsar el cos
com a totalitat, desequilibrar-lo.
Aquesta força de la música rarament fou considerada pels grans filòsofs com alguna
cosa moralment admissible o filosòficament fèrtil.
Malgrat aquest posicionament al llarg de la història en èpoques més recents s'ha
teoritzat sobre les emocions que provoca la música i l'efecte que produeix en l'oient.
Teorització que duu a incloure aquestes estudis en la filosofia de la música. Filosofia
que vol donar raó a les relacions del món i que portaran a l'estudi i la reflexió sobre la
música i el fet musical des de diferents àmbits del saber o ciències.
1.2. La filosofia de la música

Mentre la finitud -la determinació de l'haver- fou considerada com el Principi, la claredat de la
constitució articulada del material musical serví tant de model com d'experiència des d'on
pensar l'articulació del món. Però la mateixa marxa de la filosofia i de la cultura en general
generà la inversió del valor de la determinació: allò que era màximament indeterminat passà a
ser el principi, allò que era en grau màxim i d'on tota determinació provenia. Sobre aquesta
inversió es construí tota la teologia, així com la ciència i la filosofia modernes. Totes les
pervivències de la teoria grega de la música en la filosofia medieval i moderna (M. Mersenne,
R. Descartes, F.W. Leibniz) ja no tingueren valor pròpiament metafísic, no formaren part del

4
08074367)
pensament d'allò primer, del summum ens, sinó que es convertiren en parts de la cosmologia o
de les matemàtiques.
Calgué esperar el final del segle XVIII per a trobar un nou eix de relació entre la filosofia i la
música: 3 el debat entre l'idealisme alemany (F. W. J. Schelling i G. W. F. Hegel, sobretot) i el
primer Romanticisme (J. L. Tieck, W. H. Wackenroder, E.T.A. Hoffmann, F. i A. W. Schlegel,
F. E. D. Schleiermacher...). Aquesta relació ja no es construí entorn de la racionalitat dels
aspectes de la música (ritme, tonalitat, metre, articulació), sinó entorn de la mateixa experiència
de l'obra musical, allò que precisament la tradició grega i cristiana havia tractat amb tant de
recel, amb tanta ambigüitat. En els textos romàntics, el que obre al caràcter metafísic de la
música és l'audició efectiva de les noves composicions i, paradigmàticament, l'audició recollida
de les simfonies de L. van Beethoven. El que constitueix el caràcter metafísic és aquell mateix
infinit de què tracta la teologia, però que ara ha quedat definit per la filosofia d'I. Kant
precisament com allò que queda fora del coneixement, com l'impensable.
Fer filosofia de la música és exposar la mesura en la qual la música mostra el contingut de la
mateixa filosofia, quins són els límits de la seva presentació de l'esdeveniment total, és a dir,
quin és l'absolut de la música. Cap filòsof que defensi l'interès de la filosofia no considerarà
pensable la idea d'una vivència de l'absolutament indeterminat, "intacte de tot concepte i de tot
saber". Certament, la idea d'una experiència de l'indeterminat pur és paradoxal, ja que qui diu
experiència diu presència i qui diu presència diu determinació. Tot 'filosofisme' negarà la
viabilitat de la idea d'una experiència immediata de l'indeterminat pur i, per tant, la idea d'una
experiència metafísica de la música. Més enllà del sentit estrictament hegelià de la filosofia de
la música, el seu tret que més ha marcat la posteritat és la relació "digestiva" que estableix entre
filosofia i música. La filosofia de l'art idealista consisteix a extreure la idea d'una obra o d'un art
en general; obra que, un cop ha patit la "succió eidètica", esdevé quelcom de la categoria de la
deixalla, de l'excrement.
Tot i operar amb una tècnica filosòfica molt lligada a la de l'idealisme alemany, el projecte
filosòfic de T. W. Adorno (1903-1969) consisteix precisament a mirar d'evitar la manducació
espiritual de la música que l'estètica idealista proposà. En la gran música es dóna un contingut
filosòficament rellevant que no pot ser reduït per la filosofia; i inversament, en la filosofia es
dóna un contingut musicalment rellevant que no pot ser comprès per la música. És la presència
insilenciable d'aquesta paradoxa que fa que la fórmula "filosofia de la música" no s'adeqüi al
procediment adornià. Per a Adorno mor la "filosofia de la música" i neix la "filosofia i música"
3
Extret de "Filosofia i música" a Gran enciclopèdia de la música (web 14.09.2017).
5
08074367)
(A. Soulez). Aquesta relació, que reprèn els trets fonamentals de la idea romàntica de crítica
d'art, s'estableix en un context on l'exigència d'Absolut ha estat diluïda tant per la filosofia com
per la música. Grans parcel·les de filosofia (L. J. J. Wittgenstein) han renunciat a parlar de coses
com ara la música, i la música mateixa ha deixat de competir amb la filosofia per una
experiència metafísica cada cop més escanyolida.

6
08074367)
2. Estètica de la Música
Per caracteritzar l’estètica de la música s’acut a l'entrada Estètica de La Gran
Enciclopèdia de la Música es pot llegir: “En un primer moment, i recollint els ecos del
sentit de la paraula grega d'on prové (aísthesis, 'sensació'), estètica fa referència a la
sensibilitat i, per extensió, a la reflexió sobre aquesta.
En un sentit més vague i acadèmic, l'estètica és la part de la filosofia que es dedica a
pensar de forma general el significat de termes com ara "bell", ", "mimesi",
"expressió", etc., o també la relació entre les diferents arts. En un sentit més precís, més
enllà d'una rígida disciplina de la institució de la filosofia i més ençà d'un discurs que
parasita l'art sense aportar-li res, l'estètica és sobretot la pregunta "com i què pensa
una obra d'art". La història d'aquesta pregunta i de les seves respostes començà a
mitjan segle XVIII. Fou llavors que sorgí la idea que el contingut de pensament de l'art
és en l'obra d'art com a tal (en el treball de composició que la defineix), i no en
aspectes del material que empra (ritmes o intervals) o en la seva funció social (fer
ballar, fer pregar, fer vendre...).” 4
Des de la més remota antiguitat filòsofs, literats i músics ens han transmès reflexions
sobre el fenomen musical que consideren la música com a art peculiar, dotat de poders
especials, que expressa tant les harmonies celestials com els dominis diabòlics.
La música té un estatus propi degut a la complexitat dels mitjans tècnics i del llenguatge
que utilitza. La música s'expressa sense que mai no es pugui aprehendre el seu objecte.
La capacitat enigmàtica de l'expressió musical rau en un problema de la semanticitat de
la música que ha estat abordat per la reflexió i l'estudi des de l'antiguitat grega fins als
nostre dies.
La relació de la música amb les altres arts i amb les ciències és el tema de nombrosos
estudis.
La música se'ns presenta com a fenomen complex, polièdric, i qui l'observa des d'una
mirada científica polaritzant la seva atenció en el so hi troba elements de la física, la
matemàtica, la lingüística, l'art i, per tant la bellesa o la lletjor.
4
Idees extretes de la "Introducción [II]" de Fubini, Enrico. La estética musical desde la Antigüedad hasta
el siglo XX. Madrid: Ed. Alianza Música. 19946a reimp. Col. AM núm. 31. Versió castellana, revisió,
pròleg i notes de Carlos Guillermo Pérez de Aranda.
7
08074367)
Plató i Aristòtil coincideixen a negar un valor autònom a la música, reconeixent-li un

valor purament instrumental; el seu valor o millor el seu poder, es constitueix en un
mitjà en ordre a l'obtenció d'uns fins dins d'un determinat context sociopolític.
Fins a 1700 les reflexions al voltant de la música eren d'índole esporàdica i ocasional.
Durant el segle XVIII s'aniran precisant i concretant els interessos de filòsofs, teòric i
públic en relació amb els problemes inherents a la música, progressarà la crítica i
naixerà la historiografia.
Una data com a punt de partida de l'estètica musical moderna serà 1700 que allibera
l'estètica musical del racionalisme i de l'intel·lectualisme d'arrel cartesiana que
relegaven la música al darrer lloc en la jerarquia de les arts.
La música alliberada cerca, en el segle XVIII, la seva relació amb altres formes
d'activitat humana, amb altres formes d'expressió artística gràcies al Il·luminisme i als
enciclopedistes, tot i que no arribarà a adquirir plena personalitat fins al Romanticisme.
En la segona meitat del segle XIX, Haslick, obrirà a l'estètica musical nous problemes i
nous horitzons.
Un cop la música puja en la jerarquia de les arts al lloc d'honor l'atenció dels estudiosos
se centra en els trets més peculiars de la música.
En el segle XX els estudis amb el subjecte música des de diferents punts d'observació
han estat nombrosos i continuen en el segle XXI.
En formular unes notes per a la docència de l'estètica de la música Zamacois planteja
problemes relacionats amb l'estètica musical sense prendre partit i comença el seu llibre
Temas de estética y de historia de la música 5 amb el sistema clàssic de definitio
terminis, així hi trobem unes consideracions sobre l'Estètica per començar a endinsar-
nos en l'estètica de la música.
“El filòsof alemany A. Baumgarten (1714-1762) se serví del mot estètica -en la seva
obra, en llatí, «Aesthetica» - per expressar i representar la teoria del coneixement
sensible. Baumgarten va enriquir amb aquesta paraula la terminologia filosòfica, però el
que significa aquesta paraula ha existit des de temps antics.
5
Zamacois, Joaquín. Temas de estética y de historia de la música. Cooper City, FL 33330. EE.UU.: Span
Press Universitaria. 1997.
8
08074367)
El neologisme va trobar àmplia acollida i avui s'utilitza tant per denominar la branca de
la Filosofia que tracta de tot allò relacionat amb la Bellesa, com per indicar, en el camp
de les belles arts, una concepció especial, una manera de fer, una escola o una tendència
determinada. Cal distingir, per tant, entre l'Estètica i una estètica. Cal tenir en compte, a
més,, que s'especula amb ideologies estètiques que glosen la lletjor, la vulgaritat i
semblants, en comptes de la Bellesa, però no considerant el lleig i el vulgar com a
ingredients contrastants que donin relleu al bell i distingit, sinó com a elements únics,
integrals, d'una obra d'art.”6
Entenent l'Estètica de la música com una mirada a la música en totes les seves
manifestacions per poder-hi copsar el seu estatus d'art, de comunicació social, d'atorgar
bellesa en la seva manifestació a qui la rep, ens porta a cercar uns ítems d'observació de
la música i a clarificar el vocabulari que utilitzem per analitzar el fet musical.
La mirada del científic, de l'observador pot ser objectiva o subjectiva i també ho és la
seva concepció de bellesa. Cal, doncs, posicionar-ne, en analitzar música i definir
clarament des d'on es realitza l'observació per tal que les aportacions que s'hi realitzin
siguin suficientment acceptades.
La bellesa musical que porta a la seva valoració en les manifestacions artístiques té a
veure amb la bellesa de les altres arts i, cal veure si hi ha relació entre totes les arts i
quina relació s'estableix per centrar l'objecte d'estudi de l'estètica de la música.
L'objecte d'estudi és la manifestació musical que té un subjecte el so musical que cal
definir i donar-li personalitat.
La percepció per part de l'auditori és diversa com diverses són les persones i s'ha
d'abordar el tema de la música absoluta o contextualitzada, però la percepció es refereix
a una obra composta, creada. No es pot deixar d'estudiar la persona compositora, de qui
interpreta i de qui escolta.
6
Zamacois. Temas de estética. Op. cit. Pàg. 1.
9
08074367)

10
08074367)
3. Filosofia i estètica de la Música

L'estètica de la música planteja una reflexió sobre el fet musical que requereix
l'observació i, donat que es planteja l'estètica com a concepte filosòfic de bellesa, hem
de mirar, com a hàbit, el fet musical i trobar-hi els elements que ens permeten formular
un discurs sobre la bellesa d'una manifestació musical que, com que cada manifestació
és única, fora dels casos de l'enregistrament auditiu o audiovisual, cal una anàlisi
concreta de la bellesa per a aquella obra.
El seguiment dels corrents artístics i de pensament al llarg de la història permet situar la
música actual en els seus paràmetres d'espai i de temps, en la seva societat i compartir
que hi ha hagut diferències en la valoració estètica de manifestacions i obres musicals.
La filosofia de la música (optem per filosofia de la música i no filosofia i música) i
l'estètica de la música ha de recórrer al pensament al llarg de la història i a les obres
escrites sobre la música des del pensament filosòfic i des de la concepció estètica.
La reflexió des de l’observació sistemàtica del tòpic música des de la filosofia en la seva
branca de bellesa o estètica plateja les preguntes que obren el pensament a la
investigació i, que, en la estètica de la música, en la seva sistematització es concreta,
com fa Zamacois, en els temes: 7
I. Fonament de l’estètica, com a teoria de la belles.
II. Conceptes estètics referents al ritme, a la melodia, a la polifonia, a
l’harmonia, a la tonalitat i a la modalitat, a la politonalitat i a l’atonalitat.
III. Conceptes estètics que caracteritzen els gèneres i les formes musicals.
IV. El teatre líric.
V. Concepcions estètiques relacionades amb les èpoques i les doctrines
artístiques.
VI. Compositors del segle XX d’estètica singular: Falla, Bartok, Strawinsky,
Prokofiev, Hindemith i Messien.
VII. Preguntes obertes:
a. Jerarquització de les belles arts.
b. Pot la música expressar alguna cosa extramusical?
7
Zamacois. Temas de estética. Op. cit. Índice de matèries Pàg. v-vii.
11
08074367)
c. Què és el prioritari en una obra musical amb text, el text, la poesia o

la música?
d. Quina relació s’estableix entre text i música?
e. Les obres liricodramàtiques s’han de cantar sempre en el seu idioma
original?
f. Tonalitat i/o modalitat?
g. La Música és art o és ciència?
h. Que són, realment, la Bellesa i l’Art?
També es pot fer un plantejament més reflexiu sobre l’estètica de la música que fa
Montserrat Garriga en la seva Estètica de la Música: 8
Primera part
- Els orígens.
- L’estètica.
- L’estètica de la música.
- La bellesa.
- La música.
- Un punt i a part: el moviment, les ones, el so, la pulsació, els tubs sonors,
plaques i membranes vibrants.
- Musicalitat natural i música conscient.
- Es pot considerar música els diversos sorolls i les seves combinacions?
- Es poden considerar música tots els sons emesos conscientment mitjançant
instruments musicals?
- Es pot “fabricar” música?
- On rau la bellesa de la música?
- Com neix la vertadera música?
- Com es completa una composició?
- El compositor/la compositora intèrpret.
- Qui jutja la qualitat de la música?
- A qui va adreçada la música?
8
Garriga Albertos, Montserrat. Estética de la Música (Temas básicos, anècdotes y fundamentos paleo-
sociológicos). Barcelona: Ed. Tenora Edidions Musicals. 1989. Índice general. Pàg. 3 i 4.
12
08074367)
Segona part
- Els inicis de la Humanitat.
- El naixement de l’art
- De les pintures rupestres al ple Neolític.
- L’eclosió de la Humanitat històrica.
Una altra aproximació la presenta Fubini, de manera exhaustiva en la seva Estética
musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX. 9
El títol ja descriu el tipus d’estudi de l’estètica de la música que aborda en disset
capítols resseguint la història de la societat i de la música en cada època:
Capítol I. Des d’Homer als pitagòrics.
Capítol II. Plató, Aristòtil i la crisi del pitagorisme.
Capítol III. El període de transició entre el món antic i el medieval.
Capítol IV. L’Edat Mitjana.
Capítol V. El debat al voltant de l’“Ars Nova.”
Capítol VI. El Renaixement i la nova racionalitat.
Capítol VII. Paraula i música en la Contrareforma.
Capítol VIII. Del racionalisme barroc a l’estètica del sentiment.
Capítol IX. L’il·luminisme i els enciclopedistes.
Capítol X. El Romanticisme.
Capítol XI. La música i la fusió de les arts.
Capítol XII. La reacció contra el Romanticisme: el Positivisme.
Capítol XIII. El formalisme en el segle XX.
Capítol XIV. El neoidealisme italià i l’estètica musical.
Capítol XV. L’estètica i la sociologia de la música.
Capítol XVI. L’estètica i el dodecatonisme.
Capítol XVII. Les poètiques de Vanguardia.
Conclusions (I)
Conclusions (II)
Conclusions (III)
9
Fubini. La estética musical. Op. Cit. Pàg. 7-9.
13
08074367)
Les conclusions són la reflexió que extreu Fubini del seu recorregut per la història des
de la mirada de l’estètica de la música, així com plantejaments oberts d’aquest
seguiment per la història.

14
08074367)
Fonts documentals
- Fubini, Enrico. La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX.

Madrid: Ed. Alianza Música. 19946a reimp. Col. AM núm. 31. Versió
castellana, revisió, pròleg i notes de Carlos Guillermo Pérez de Aranda.
- Garriga Albertos, Montserrat. Estética de la Música (Temas básicos, anècdotes y
fundamentos paleo-sociológicos). Barcelona: Ed. Tenora Edidions Musicals.
1989. Índice general. Pàg. 3 i 4.
- Gran enciclopèdia de la música. Online. Entrades:
o "Filosofia i música"
o "Filosofia"
- Zamacois, Joaquín. Temas de estética y de historia de la música. Cooper City,
FL 33330. EE.UU.: Span Press Universitaria. 1997.

15
08074367)

0 Filosofia I Estètica de La Música - Tema Introductori

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

0 Filosofia I Estètica de La Música - Tema Introductori

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ESM JAM SESSION – Escola Superior de Música Moderna

Filosofia i Estètica de la Música

Dr. Josep Anton Rodríguez Collado

Gavà a 6 d’agost de 2022

Jam Session Escola Superior de Música

Jam Session Escola Superior de Música

1. Filosofia i estètica de la música ............................................................................... 1

1.1. La filosofia com a antimúsica ................................................................... 4

1.2. La filosofia de la música ........................................................................... 4

2. Estètica de la música ................................................................................................ 7

4. Filosofia i estètica de la música ............................................................................... 11

Fonts documentals ....................................................................................................... 15

Jam Session Escola Superior de Música

Jam Session Escola Superior de Música

Jam Session Escola Superior de Música

la perfecció de l'Univers, la desafinació d'un instrument, la monstruositat d'un cos o la

Jam Session Escola Superior de Música

1.1. La filosofia com a antimúsica

1.2. La filosofia de la música

Jam Session Escola Superior de Música

Jam Session Escola Superior de Música

Plató i Aristòtil coincideixen a negar un valor autònom a la música, reconeixent-li un

Jam Session Escola Superior de Música

3. Filosofia i estètica de la Música

c. Què és el prioritari en una obra musical amb text, el text, la poesia o

Jam Session Escola Superior de Música

- Fubini, Enrico. La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX.

Jam Session Escola Superior de Música

You might also like