Adrià Riera López

Història Moderna d’Europa

Treball de Recerca

JEAN-PAUL MARAT SEGONS LA

HISTORIOGRAFIA MODERNA
UNA ANÀLISI D’UNA FIGURA CABDAL DE LA REVOLUCIÓ
FRANCESA A PARTIR DE BLANC, MIGNET I KROPOTKIN

INTRODUCCIÓ
El present treball analitzarà la figura de Jean-Paul Marat a través de tres historiadors i les
seves obres sobre la Revolució Francesa, en les quals Marat per lo general apareix representat
en els mateixos episodis tot i que de manera força diferent segons l'escriptor. Les obres en
qüestió són La Gran Revolució (Segona part) de Piotr Kropotkin [1], Història de la Revolució
Francesa (Primera part) de Louis Blanc [2], i Història de la Revolució de França des de l'any
1789 fins a 1814 (Primera i segona part) de François-Auguste Mignet [3]. És a dir, a partir de
les descripcions i interpretacions d'aquells passatges importants de la Revolució on Marat és
transcendent, així com de les anàlisis que s'hi fan de la seva figura personal, s'aconseguirà
traçar una comparativa entre diferents historiografies sota la centralitat de Marat.

Pel que fa a Marat, va ser metge i científic abans de 1789 i periodista i polític a partir de
llavors, morint el 13 de juliol de 1793 assassinat a mans de Charlotte Corday per venjances
polítiques pròpies de les passions que va desbocar la Revolució, de la qual Marat n'era un
dels esperits més entusiastes. Tot i que molt reconegut en els cercles acadèmics, va trencar
amb la seva anterior vida per entregar-se a la Revolució a partir de la convocatòria dels Estats
Generals. Tanmateix, no va adherir-se oficialment a cap facció ni partit, sinó que exercia
tasques de periodista i portaveu dels més desafavorits des del seu diari 'L'amic del poble', on
posava sota la lupa qualsevol persona que toqués el poder. Més tard, va apropar-se al Club
Cordelier, més de la seva corda, fins que va assumir importants càrrecs executius a la
Comuna de París, i inclús va ser elegit diputat per la Convenció entre els membres de la
Muntanya. Des d'aquests càrrecs, juntament amb la veu que expandia des del seu diari, va
assolir altes quotes de poder juntament amb els personatges més rellevants del moment;
Danton, Robespierre, Hebert, Collot d'Herbois i etc., convertint-se en una gran influència en
l'arribada als òrgans executius dels montagnards, fet que va contribuir a convertir-se en el cap
de turc de la venjança dels girondins, qui profetitzaven un profund odi i terror per Marat.
Després de la seva tràgica mort, l'amic del poble va assolir la categoria de màrtir i figura de
culte entre els revolucionaris.

Per tal tasca és crucial conèixer els historiadors i els seus motius. D'entrada, Mignet i Blanc
són francesos, i per tant van poder conèixer i palpar més de prop els fets i les conseqüències
de la Revolució. El primer va néixer l'any 1796, o sigui, durant la Revolució, mentre Blanc va
néixer el 1811 a Madrid, fill d'un funcionari de Josep Bonaparte durant la invasió a Espanya.
Finalment, Kropotkin és el més allunyat dels fets per espai i temps, ja que va néixer l'any
1842 a Moscou, tot i que els seus viatges i exilis van fer que estigués llargues èpoques a
França. Per tant, tots tres historiadors són posteriors a la Revolució, però van poder descriure
els fets amb certa immediatesa.

Pel que fa a la seva ideologia, tot i que la funció de l'estudi no sigui conceptualitzar els
historiadors, és important de totes formes per poder entendre què es diu, què no es diu, com
es diu i per què sobre Marat, ja que veurem grans diferències interpretatives entorn aquest
personatge. En primer lloc, Mignet distingeix entre dues revolucions; la de les classes mitges
fins a 1792, i la de les 'masses' que desemboca en el Terror [3]. Denota proximitat amb els
girondins, en oposició a la Muntanya, així com als revolucionaris que van dominar la
Constituent i la Legislativa, de caràcter moderat. A més, va ocupar càrrecs governamentals
durant la Monarquia de Juliol el 1830 amb Lluís Felip I, el duc de Chartres durant la
Revolució.

En canvi, Kropotkin es troba pràcticament en un extrem oposat a Mignet, ja que sobretot se'l
coneix per ser un dels grans pensadors de l'anarco-comunisme, i a partir d'aquest sentit social
i revolucionari desenvolupa les tasques com a historiador. Sent una profunda admiració pels
moments més intensos de la Revolució i pels personatges més destacats del club jacobí, dels
cordeliers i els sans-culottes. Va passar els últims anys de la seva vida a l'URSS.

Finalment, Blanc no demostra una proximitat tant desvergonyida per cap de les faccions de la
Revolució, tot i que això no li resta a la seva evident simpatia respecte el procés i més
concretament cap a la República i la Convenció. Més enllà de la funció com a investigador,
va ser un important teòric socialista francès.

ANÀLISIS

1. “Una ploma en lloc d’una espasa”

Louis Blanc, a diferència dels altres historiadors, adverteix i anticipa la importància de Marat
amb els seus primers passos com a periodista revolucionari fiscalitzant els més poderosos en
una lluita "inesperada i extraordinària" [2]. Són els inicis de la Revolució, i el tribunal del
Chatelet, poder que era herència de l'Antic Règim "davant el qual era força immutar-se i
tremolar'' [2], actuava amb amplis poders penals com a jurisdicció de segon ordre i d'acord
amb el nou modus operandi més àgil que empenyia l'Assemblea.
Marat, indignat amb les absolucions que dictava el tribunal davant els privilegiats que eren
jutjats allà, va emprendre una "guerra de follets" denunciant el tribunal per la impunitat
general contra els privilegiats i pels abusos als més desafavorits, lo qual subscriu Blanc: "(...)
el Chatelet, tan indulgent amb els presos il·lustres (...) havia enviat penjar en vint-i-quatre
hores, sense figura de judici, per vendre cartes sedicioses, amb això infringint l'article de la
llei marcial. (...) I quant a Rutledge, denunciador de l'intendent de París, Le Noir, de l'infame
grup de monopolistes, a qui Necker havia enviat pres prestant-se a les venjances d'un home.
(...) Que no hi hagués en tot això alguna exageració, algun judici temerari, no podem
assegurar-ho; lo cert és que, de seixanta districtes va haver-hi quaranta i un que van demanar
a l'Assemblea la destitució dels jutges" [2]. Marat va exercir una gran pressió i influència en
aquest rebuig al tribunal, que va provocar que el Chatelet va expedir ordre de presó contra el
periodista, però "per arribar fins a Marat era precís passar per sobre del districte dels
franciscans (els cordeliers), per sobre el cos de Danton" [2].

El cas va arribar a la Comuna, on Bailly, Vermeil, Moreau, Guillot de Blancheville i Cellier,

"tots personatges bastant foscos, excepte Bailly, però que exercien sobiranament en nom de la
classe mitjana" [2], van donar continuïtat a la denúncia per encomanar el respecte als
tribunals i com al millor mode "de turmentar l'ànima rancorosa de Marat" [2]. Però el
periodista va mantenir el pols en les seves publicacions atacant llavors la Comuna com a
venjadors del Chatelet, amb invectives plenes de rancor cap als denunciants, segons Blanc.

Finalment, les autoritats que van encarregar-se de la detenció de Marat es van trobar amb les
masses del poble que evitaven la repressió del seu defensor, i després de llargues
negociacions "va finalitzar la resistència, però era una derrota en una victòria", ja que Marat
havia escapat [2]. Marat, amb "una ploma en lloc d'una espasa", era per Blanc el successor
dels romantitzats cavallers de l'edat mitjana, el protector dels més dèbils [2]. Els ravals de
París l'estimaven, i era natural que el poble l'estimés agraït per la guerra a mort que feia en la
seva defensa. Tot i això, també va considerar, que es precipitava en jutjar i amb la facilitat
extrema amb la qual acusava [2]. Curiosament, després d'aquest episodi primerenc de la
Revolució, Marat va desaparèixer de l'escena a "les seves estimades tenebres, però el veurem
sortir més temible que mai" [2].

Per tant, observem com Blanc estableix certa simpatia amb el primer Marat que comença a
fer sentir la seva veu en les primeres etapes de la Revolució, tot i que sempre mantenint una
distància prudent per no cremar-se en els elogis a un personatge que no entén de grisos. El
plasma com qui planta cara i assenyala valentament a una institució injusta i arcaica
prerevolucionària, i admet l'ampli suport popular del qual ja gaudia gràcies a l'Amic del
poble. Tanmateix, no n'amaga les reticències d'un Marat "d'ànima rancorosa, precipitat en
jutjar i temible" [2], que se sentia còmode en la foscor i secretisme de les tenebres.

2. “Si mereixéssiu la nostra confiança, no estaríem aquí”

Si Marat acusava amb facilitat, testimoni d'això ho va ser el general Domouriez, tot i que
l'amic del poble anava més ben encaminat que mai. "Marat! Un crit d'espant, mentre molts
escapaven del saló" [2], i és que Marat entrava per sorpresa a una festa de l'elit girondina, en
la qual Domouriez s'hi donava un bany de masses després de les seves victòries sobre els
exèrcits estrangers a Bèlgica. L'ara diputat de la Convenció tenia l'encàrrec d'investigar una
sèrie d'actuacions que havia dut a terme el general en el marc del camp de batalla, en un
"espectacle singular entre dos homes dotats de la més sang freda i als qui mai res els va
impactar" [2]. Blanc explica com se suposa que Marat hauria insultat als presents com a
"reaccionaris i prostitutes", i hauria sortit del local emetent "espantoses amenaces" [2]. Això
va provocar la consternació dels girondins quedant tristos i amb les cares pàl·lides, a lo qual
es pregunta si va ser llavors quan Domouriez va plantejar-se l'opció de la deserció i traïció a
la Revolució, ja que a l'encontre Marat l'havia advertit: "Si mereixéssiu la nostra confiança,
no estaríem aquí" [2]. A això, Marat hi va publicar a l'Amic del poble Gran conspiració
descoberta pel ciutadà Marat; l'amic del poble.-Gran reunió de girondins i reaccionaris a
casa de Talma [2].

3. “En nom del poble, s’ordena jutjar tots els presos de l’Abadia”
Un episodi fonamental en la trajectòria de Marat i que més crítiques li han generat és respecte
a les matances de setembre de 1792. Aquestes es van produir entre els dies 2 i 6
principalment a París, i hi van poder morir més de 1.000 persones, tot i que el caos també es
va estendre a altres ciutats franceses. Multitud de revolucionaris del poble baix i dels
sans-culottes van acudir en massa a les presons com les de l'Abadia o la del mateix Chatelet, i
van assassinar descontroladament i sense prèvia organització moltíssims presos tant polítics
com per delictes comuns. Llavors, Marat era membre de la Comuna de París i part dels 11
membres del seu Comitè de Vigilància, al capdavall, l'òrgan executiu amb més poder de la
municipalitat [1]. En conseqüència, la Comuna i aquest comitè era el màxim responsable de
gestionar la situació entorn les presons, però com els nostres historiadors hi concedeixen, va
haver un deixar fer generalitzat per part de les institucions sense tractar d'aturar les matances.

Però Kropotkin considera que precisament va ser el Comité de Vigilància, i en conseqüència

també Marat, l'únic que va fer alguna cosa per reconduir la situació. Des d’allà es va llençar
la proclama "En nom del poble, s'ordena jutjar tots els presos de l'Abadia" i així es va
instaurar un tribunal provisional que es va dedicar a "lliurar de la mort a quants presos va ser
possible" [1]. A la presó de la Force van haver moltes absolucions mentre els alliberats eren
acompanyats a casa, inclús afirma que van deixar viure a reialistes provats [1]. Tanmateix,
Kropotkin no s'estén en l'explicació de la carta que Marat, també amb la firma de Danton com
a ministre de justícia, des del Comité de Vigilància va enviar a la Convenció i als
departaments on els demanava que s'imités París a la resta de la nació [1]. L'historiador rus
creu que els girondins, tot i mantenir la mateixa actitud que la Muntanya respecte a les
matances, van aprofitar l'episodi per atacar-los violentament, quan "únicament el Municipi va
adoptar disposicions més o menys eficaces per contenir les matances o com a mínim,
circumscriure-les i legalitzar-les" [1].

En aquest sentit, Blanc tracta d'establir un marc mental del parisenc revolucionari que el va
portar a participar de la massacre. La frontera superada per l'enemic a poques marxes de la
capital, els generals desertors, un exèrcit escàs i desorganitzat, el govern girondí tractant
projectes de fuga, i "Marat amb excitacions espantoses, (...), periodistes tocant en els seus
articles la trompeta del judici final i el degollament de la població anunciada, afirmant per
sinistres oradors que tenien per tribuna la guillotina" ajuda a comprendre per què va caure
París en "l'estat d'embriagadesa satànica que serà l'etern dol dels cors pertanyents al culte de
la llibertat" [2]. Com veiem, la importància que se li dóna a Marat, sobretot amb la seva veu
des de l'Amic del poble és determinant com a influència per les massacres al mateix nivell
que la invasió dels exèrcits estrangers. A la vegada, Blanc explica la normalitat en la
deixadesa del Comitè de Vigilància durant els assassinats "dominat per les seves passions
violentes", que es confirmen amb la carta de Marat "destinada a sumir a tota França en el
sagnant abisme de París" [2].

Finalment, Mignet considera que els presos "van passar a ganivet durant tres dies per una
companyia d'uns 300 assassins dirigits i pagats per la municipalitat. (...) L'Assemblea va voler
frenar la matança, el ministeri era impotent, i només la terrible municipalitat tot ho podia i tot
ho ordenava" [3]. Tot i així, als tribunals establerts per la Comuna per, com indica Kropotkin,
legalitzar la massacre, ho entén com "algunes circumstàncies extraordinàries que els
conmovien amb sentiments humans, justícia i misericòrdia, deixaven d'ablandar-se i
començaven de nou” [3]. Mignet pensarà que els autors intel·lectuals d'aquests crims
acabarien caient enmig del caos que ells mateixos havien creat i mitjançant la violència de la
qual s'havien servit, sobretot de la "terrible" municipalitat amb Marat al capdavant [3].

4. “Legisladors del poble francès, us presento un ciutadà que acaba de ser

completament justificat”
Per paradoxal que pugui semblar, Marat també va haver de donar comptes al tribunal
revolucionari amb el pes de la guillotina sota el seu cap. Després del seu restabliment el 10 de
març de 1793 enmig del caos per la por a la contrarevolució i la invasió enemiga, els
muntanyencs van aconseguir que la Convenció tornés a posar en peu aquest òrgan d'última
instància. Els girondins van aprofitar l'ocasió per acabar amb Marat, un dels seus grans
enemics i que més pressionava per aixecar-se contra el seu govern.

Segons Blanc, el fet que va aixecar la Gironda contra ell va ser un discurs llegit a l'Assemblea
on acusava la Convenció d'estar venuda a Anglaterra, i després que el periodista repliqués
"amb gran insolència", van resoldre “acabar amb Marat" [2]. Com a membre de la
Convenció, només podia ser jutjat pel tribunal si una majoria de l'Assemblea hi votava a
favor. L'agitació a la Convenció a causa de la petició de presó va ser important, però la
Gironda va aprofitar l'absència de molts membres de la Muntanya, dels quals molts estaven
de missió, per celebrar la votació entorn Marat i guanyar-la per 220 vots a favor i només 92
en contra [2]. Els sans-culottes de París van posar-se dempeus en conèixer la notícia, però
tant Robespierre com el mateix Marat van calmar la insurrecció [1], afirmant Blanc que "el
municipi estava indignat, les seccions inflamades, i els ravals mugien" [2]. A més, considera
que això conformava un precedent establert pels girondins, que encetava una purga dins la
Convenció, passant de Marat per Robespierre o Danton era un "pendent relliscós (...) que va
acabar llençant als girondins" [2].
Tres dies després de la votació, el ministre de justícia enviava la resolució al fiscal i la nit del
23 d'abril Marat la pasaria a la presó, "però per la manera en què va ser tractat, era fàcil
endevinar que no corria grans riscos" [2]. A més, Blanc afirma que li van donar un bon llit, i
van permetre la presència de comissionats de les seccions per la seguretat del pres. Blanc creu
que el tribunal, com "més inclinat a no donar acantonament al reialisme, més natural era la
indulgència amb acusats com Marat" [2]. El 24 d'abril era el dia del judici, i les masses van
omplir les galeries del tribunal, els passadissos, els patis i els carrers adjacents. Allà, Marat
"no es va defensar sinó que va acusar, (...) i el seu discurs no havia acabat que ja tenia
assegurada la victòria" [2]. Efectivament, Marat va ser absolt pels jurats i després conduït a
espatlles del poble fins a la Convenció sota una gran celebració de 200.000 persones que
l'aclamaven al crit de "Visca la república, la llibertat i Marat!" sense el mínim desordre públic
[2]. Un cop arribats a la Convenció, segons Blanc, Marat s'hauria presentat amb una corona
de llorer al cap i després d'oferir unes paraules: "Legisladors del poble francès, us presento un
ciutadà que acaba de ser completament justificat", va provocar que "l'entusiasme [del públic]
va convertir-se en frenesí" [2]. Més tard, l'escena va repetir-se al club jacobí, però Marat no
estava únicament content pels homenatges, sinó sobretot per la derrota dels girondins a qui
havia posat "una soga al coll" [2]. Tant Blanc com Kropotkin confirmen que aquest va ser el
cop més baix pels girondins, un "dia de dol" veient com aquesta derrota se'ls giraria en contra
i que "no s'aixecarien" [1,2].

Altrament, Mignet confronta contínuament a Marat contra els girondins i a la inversa,

producte de la seva concepció d'aquesta història. L'historiador oposa des de l'alçament del 10
d'agost que acaba amb la monarquia la moderació dels girondins contra l'exaltació violenta de
Marat. Els primers volien simplement "suprimir la cort en l'ordre actual de les coses", mentre
els jacobins volien "introduir al govern les masses preparant obertament una temptativa
armada" [3]. Per tant, "el 10 d'agost va veure començar la dictadura i arbitrarietat (...) amb
una classe baixa inquieta, opressiva i cruel" [3]. Confirma com les figures que més
animadversió generava a la Gironda eren Marat i Robespierre, i per això van anar per ell des
de la Convenció, a causa de les explosives declaracions exigint caps i dictadura des de l'Amic
del poble. Tot i això, igual que Blanc, considera que era perillós purgar de la Convenció un
dels seus membres i difícil fer aquest pas, tot i que contra ell "s'assentaven els tirs de la més
desenfrenada còlera, ja que era el més temut" [3]. Considera que la clau va ser la influència
de Marat des del seu diari on animava a saquejar comerços i expropiar a qui monopolitzava
amb el menjar, i degut al pes que tenia entre el poble se'l considerava com el principal autor
intel·lectual [3], quan pels girondins la protecció de la propietat era innegociable. És a dir,
segons Mignet, Marat va desencadenar una batalla en els seus papers contra "l'aristocràcia de
classe mitjana, els comerciants, i els homes d'estat, per tant, tots aquells de la nació que
s'oposaven al domini dels sans-culottes i muntanyencs" [3]. En resum, Marat era el "patró
dels anarquistes, (...) i comprometia els muntanyencs per la intempestivitat dels seus consells;
però el poble jacobí el sostenia tot i contra Robespierre" [3].

Pel que fa al judici, Mignet hi passa de puntetes, ja que considera que el decret d'acusació no
va permetre cap resultat (tot i el propi judici) i que cap autoritat gaudia de tribunals ordinaris
per efectuar-ho [3]. Narra breument la presència de Marat davant el tribunal i la pressió de la
multitud que l'acompanyava, que en arribar a la Convenció "les sales van ser envaïdes pels
sans-culottes i els jacobins, (...) interrompent els oradors de la dreta i pertorbant, mentre a
l'exterior tractaven de desfer-se dels girondins" [3]. Tanmateix, admet com també els altres
historiadors, que això "va arrossegar els girondins a la perdició" [3].

5. “Demano que siguin exceptuats i que els reemplaci Valazé”

Les jornades del 31 de maig i 2 de juny són un altre dels esdeveniments claus per comprendre
el personatge de Marat. Aquests fets, van ser els que, per una banda, el van portar a les quotes
de poder més altes fins aleshores i per l'altra van cavar la seva tomba. Aquestes jornades
venen precedides per l'enorme malestar i decepció de la població de París pels pocs canvis
que hi havia hagut des de l'instauració de la república i el govern girondí. Des de les seccions
de París i la Comuna, els elements institucionals més radicals, durant la primavera de l'any
1793 pressionaven fort per derrocar la Gironda, fet que van aconseguir en aquests
esdeveniments quan la Muntanya i els jacobins els van acompanyar. Després que els
girondins, ja atemorits, creen la Comissió dels Dotze per perseguir opositors (com Hebert o
Varlet), l'oposició a la Gironda, inclòs el departament de París, es va organitzar entorn el
Consell general revolucionari del Bisbat [1], fet expressament per la insurrecció, i després
d'un primer intent el 31 de maig on van assetjar la Convenció aconseguint que el govern
retirés la Comissió dels dotze, al reinstaurar-la l'endemà, el 2 de juny la insurrecció de la
ciutat de París amb Hanriot al capdavant de la Guàrdia Nacional va ser total, derrocant la
Gironda, detenint els seus líders i proclamant un govern provisional [1,2].

Com sembla evident, Marat jugarà un paper essencial i inclús serà assenyalat com el principal
responsable intel·lectual de dissenyar l'estructura insurreccional i d'abocar la violència contra
els girondins, i d'aquí vindrà l'odi que va sorgir sobre ell en ser el responsable de la seva
expulsió de la Convenció. Kropotkin transmet la idea que va ser Marat el nexe d'unió entre el
Consell General del Municipi, el del Departament, i el del Bisbat (amb els elements afegits de
la Convenció), sota la consigna d'una insurrecció moral no-violenta obligant la Convenció a
entregar legalment els girondins al tribunal revolucionari [1]. A més, afirma que va ser el
mateix Marat qui la nit del 30 al 31 de maig va tocar a rebat des de l'Hotel de Ville com a
senyal de l'inici de la insurrecció. Finalment, Kropotkin afegeix que els diputats detinguts no
van ser enviats a la presó, sinó que se'ls va permetre seguir a casa seva i cobrant el seu sou
diari [1].

D'altra banda, en aquestes jornades Mignet esclata vehement contra Marat. Considera que la
insurrecció va passar de moral a personal en caure en les mans de Marat i Robespierre, no
dirigint-se contra un poder sinó contra uns diputats [3]. Mignet descriu amb ampli detall les
jornades que van culminar amb l'arribada al poder de la Muntanya, que arriba al clímax quan
durant el dia 2 les masses de gent de les seccions i de les forces armades es concentren davant
la Convenció reunida en assemblea, on la Gironda seguia disposada a aguantar l'envestida,
però quan són conscients que estan encerclats i que el poble no els deixarà marxar i en últim
cas serien disparats per la guàrdia d'Hanriot, tal com els va amenaçar quan tota la Convenció
surt en bloc a exigir explicacions, moment en el qual la majoria, inclós Danton, palpa la
gravetat de la situació i accedeixen a expulsar els trenta i uns girondins assenyalats [3].
Marat, membre conjurat de la Convenció i "vertader dictador de l'assemblea decideix
sobiranament la sort dels seus membres" [3], assenyalant segons Mignet, els membres que
havien de ser exclosos de la llista (Dussaulx, Lanthénas i Ducos) i afegint-hi Valazé, "sent
així acordada la nòmina" [3]. I així és com va caure el partit de la Gironda, "il·lustre pels seus
grans talents i gran valor, partit que va honrar la naixent república pel seu horror a la sang,
l'odi al crim, amor a l'ordre, justícia i llibertat", en paraules de Mignet, que traça la seva
contínua expulsió dels llocs de poder: dels jacobins per l'entrada dels montagnards, de la
municipalitat per la caiguda de Petion, del ministeri per la sortida de Roland, i de l'exèrcit per
la traïció de Domouriez. Només els quedava la Convenció, on va sucumbir definitivament
[3].

6. “De Caen va partir una bella i valerosa jove”

L'episodi definitiu de la vida de Marat és el seu tràgic i violent assassinat que interromprà de
sobte la presa de poder que anava assolint el diputat de la Muntanya, un cop el seu grup
controlava l'Assemblea i el Comitè de Salvació Pública, tot i que ja estava en mal estat de
salut i necessitava retirar-se del capdavant de la situació. Precisament la seva mort és una
conseqüència dels fets d'entre el 31 de maig i el 2 de juny, quan Marat va ser un clar
protagonista de l'expulsió i persecució dels principals líders girondins de l'executiu i la
Convenció, d'on molts van marxar cap als departaments més moderats on encara mantenien
amplis poders i control dels ajuntaments.

El nucli de trobada va ser la ciutat de Caen, des d'on va sortir la girondina Charlotte Corday
cap a París, influenciada per la situació política que es tramava a la localitat i per l'odi a la
república dels muntanyencs [1]. Segons Kropotkin, Corday volia matar algun dels
revolucionaris famosos, i que ella provenia d'una família "arxirealista" amb germans
emigrats, i més propera als feuillants constitucionalistes que no als girondins republicans [1].
A més, afegeix que Corday no era l'única intel·lectual del crim, i suggereix que formava part
d'un complot girondí i reialista organitzat a Caen [1], que a més segons Blanc un diari girondí
ja parlava de la mort de Marat dies abans de l'execució i havia arribat a mans de l'alcalde
d'Estrasburg una carta que explicava les intencions d'assassinar a Danton, Marat i
Robespierre abans del 15 de juliol [2]. Mentrestant Corday, un cop a la capital de la
Revolució, va demanar una entrevista amb Marat, i fent-se passar per una desafavorida va
aconseguir entrar fins a la casa i apunyalar al pit a l'amic del poble la tarda del 13 de juliol
[1].

En canvi, Mignet postula l'assassinat de Marat sota uns principis molt diferents. Charlotte
Corday és una "bella i valerosa" jove que va castigar al principal autor de l'hecatombe
girondina [3]. El seu acte va ser un sacrifici com a salvació per la república, però la "tirania"
no anava lligada al periodista sinó al partit de la Muntanya. Corday va executar un "generós
però inútil designi i va morir amb una serenitat inalterable amb la satisfacció d'haver obrat
bé" [3]. A més, Mignet destaca algunes de les declaracions de "l'heroica" jove davant el
tribunal revolucionari: "un home per salvar cent mil, un malvat, per salvar innocents, una
bèstia ferotge, per proporcionar la tranquil·litat al meu país" [3].
L'assassinat de Marat el va martiritzar i va elevar la seva figura a un estat gairebé diví, ja que
en un moment on els montagnards dominaven la Convenció, es va veure a Marat com un
heroi al servei de la Revolució dels més pobres i que va ajudar a tombar als
contrarevolucionaris. Per Mignet, Marat assassinat va ser per la massa un objecte de major
entusiasme que viu, sent invocat a les places públiques i col·locant busts a les societats
populars i a la Convenció [3].

7. “Va tenir la concepció i cop de vista de l’home que veu les coses en gran en les
seves múltiples relacions”
Un últim apartat a comentar, més enllà dels episodis d'acord amb els fets pràctics de la
Revolució que envolten a Marat, els historiadors també desprenen pura opinió personal
entorn el nostre personatge que ja hem observat al llarg de l'anàlisi. Com podem imaginar
l'opinió és diversa, però és important ja que desprèn el veritable pensament dels historiadors
que llavors acompanya les anàlisis que fan de Marat en els episodis d'acord amb aquest
prisma.

Efectivament, la de Kropotkin és la més positiva i propera a les accions de Marat. Creu que
com més s'estudia el que va fer i dir Marat, es va descobrint la "immerescuda fama de sinistre
exterminador que n'han fet els historiadors admiradors dels burgesos girondins" [1],
afirmació que sembla dirigida expressament per Mignet. Convençut que Marat va veure
millor i més justament que Danton i Robespierre des de l'inici del procés revolucionari i en
els moments de crisis, entregant-se per complet a la Revolució des del principi i vivint en la
pobresa quan gaudia de poder [1]. Afirma que la porta de casa seva sempre estava oberta pel
poble (fet que es corrobora amb la seva mort), i que mai va pensar realment en una dictadura
(tot i defensar-ho) per sí mateix, sinó per travessar les crisis, i que les exclamacions demanant
tallar milers de cap eren pròpies de les passions i no pensaments vertaders d'algú qui "no
tenia un caràcter sanguinari" [1]. Marat hauria procurat evitar la depuració violenta de la
Convenció, però en va ser l'organitzador quan no hi va haver més remei. A més, Kropotkin
teoritza sobre com sense la mort de Marat el Terror no hauria sigut tant exagerat a partir de
setembre de 1793, i que no haurien executat als hebertistes ni als conciliadors com Danton i
Desmoulins [1]. Estimat pel poble que va perdre "el seu amic més addicte", i que ell va
estimar-lo amb un amor "infinitament més profund que els seus contemporanis de la
Revolució, sent fidel a aquest amor" [1]. Kropotkin creu que Marat va ser qui millor va saber
comprendre les diverses fases de la Revolució i preveure les següents, sent l'únic "que va
tenir la concepció i cop de vista de l'home que veu les coses en gran en les seves múltiples
relacions" [1]. Finalment, emet certa crítica a l'amic del poble ja que amb l'arribada de la
república i l'abolició definitiva de drets feudals no va distingir la veritat de les idees de
personatges com Jacques Roux o Varlet, "sense concebre la idea del profund canvi comunista
(...), sense donar el suport a aquells comunistes de la seva energia i influencia: no es va fer el
portaveu del comunisme naixent" [1]. També cal dir que tot el que diu Kropotkin es fa des de
la distància física i temporal dels fets, sense cap vincle personal ni terrenal amb la Revolució
temporal, a diferència dels altres historiadors que podrien sentir un vincle més pròxim i humà
amb els fets comentats.
Altrament, Blanc no emet opinions gaire directes sobre Marat i és molt curós en el llenguatge
que utilitza. Tanmateix, hem observat com el situava com a un dels grans culpables i
incitadors que propicien les massacres de setembre, tot i considerar-lo positivament com a
"patriota" [2]. A més, considera que "no hi ha dubte" que Marat va "predicar el pillatge i
l'assassina't, demanar un dictador, i tractar d'humiliar la Convenció", i així i tot aconseguint
"la indulgència" del tribunal revolucionari [2]. En qualsevol cas, pels escrits de Marat és
fàcilment defensable aquest posicionament. Finalment, amb Mignet hem vist sobradament al
llarg de l'anàlisi l'animadversió d'aquest historiador cap a la figura de Marat, considerant-lo
com a "l'apòstol de l'assassinat" en els seus escrits [3]. Defensor d'una dictadura, havia
escapat molt temps "de subterrani en subterrani, de l'aversió pública i de les ordres de presó"
[3]. Només apareixien en aquest temps els seus "sanguinaris papers on demanava caps" en la
"bogeria concebuda en el cap d'un home" [3]. Creu que la Revolució va parir personatges
sanguinaris, però ningun "amb tan funesta influència sobre la seva època, depravant la moral
dels partits, i concebent les dues idees que després el Comitè de Salut Pública va realitzar per
mitjà dels seus comissaris: l'extermini en massa i la dictadura" [3].

CONCLUSIÓ

En conclusió, hem fet un recorregut a aquells episodis fonamentals de la vida de Marat durant
la Revolució Francesa, etapa que va el va enviar als annals de la història, precisament per la
seva rellevància en els moments més determinants pel país. Marat va ser una figura essencial
pels canvis i transformacions d'aquella França, per una banda amb el vessant com a periodista
en els inicis de la Revolució controlada pels sectors més burgesos quan atacava vehement la
moderació de l'Assemblea i el fre als avenços socials (com en el cas del Chatelet), animant al
poble a prendre el poder per les seves mans. Per altra banda, en la seva etapa més política va
ser clau en moments com en les massacres de setembre (des de la Comuna), quan va ser jutjat
pel tribunal revolucionari com a membre de la Convenció aconseguint capitalitzar aquest fet
per tornar-lo contra la Gironda, i quan lidera el moviment insurreccional a París per expulsar i
detenir el govern i principals líders girondins, ajudant al seu bàndol de la Muntanya que
assolís el poder definitivament a França. A més, el seu assassinat és un dels més simbòlics del
període revolucionari, que ja és dir molt, ja que no va ser mitjançant la guillotina sinó en
mans d'una jove girondina dins la casa del mateix Marat, convertint-se en un fet històric per
l'amor que li tenia al poble i la veneració que la Revolució li va proferir els mesos següents.

Marat és, sens dubte, un personatge imprescindible per entendre què va passar llavors a la
nació francesa i per què, ja que gràcies a la seva influència tant cap al poble com als seus
companys de partit, va ser present i inclús va motivar molts dels grans canvis que s'hi van
produir. A més, sobradament coneguda és el seu paper com a vigilant gairebé de forma
paranoica dels qui ostentaven el poder i les denúncies públiques que els feia, com hem
comprovat amb el cas de Domouriez.
Els historiadors escollits, Blanc, Mignet i Kropotkin, ens han ajudat a traçar amb més facilitat
el recorregut històric a través de Marat, i a més, hem pogut observar com els mateixos fets
s'expliquen de formes molt diferents segons la interpretació de cada escriptor. En qualsevol
cas, cap n'és millor que l'altre, sinó que tots enriqueixen l'anàlisi històrica i aporten la seva
part per configurar un marc mental més ampli i divers per una comprensió completa de la
Revolució. Les interpretacions de cada historiador pot aportar detalls que el seu homòleg no
els dóna, i molt sovint serveixen per comprovar com la ideologia existent de cadascú és
primordial per explicar la mateixa història des de diferents punts de vista. Amb Kropotkin,
hem vist la gran proximitat, inclús admiració que sent per Marat lo qual provoca que el
postuli com al vertader amic del poble, qui tenia l'amor i suport incondicional dels més
pobres del país i per a qui es va desviure a l'hora de lluitar per la millora de les seves
condicions de vida, sent el rus una font interessant com a representació dels amplis suports
populars dels quals gaudia Marat. Tanmateix, és curiós com l'única crítica que emet
l'historiador rus és que Marat es situés al costat dels revolucionaris jacobins i no amb els
'exagerats' (Roux, Hebert, Varlet, etc.), és a dir, els comunistes en les seves paraules. A més,
considerarà que amb Marat viu el Terror no s'hagués produït de la mateixa forma. Tot això
xoca amb les posicions de Mignet, qui el té com a "patró dels anarquistes" considerant-lo
com a un revolucionari sanguinari. Aquest punt de vista és interessant ja que representa molt
bé l'opinió que va generar Marat a una gran part de la població durant la Revolució, sobretot
entre els girondins dels quals tant bé hi parla Mignet, que van considerar el periodista com al
seu màxim enemic. També a diferència de Kropotkin precisament indica que va ser el mateix
Marat qui va articular les idees que van culminar en els crims del Terror. Finalment, Blanc és
qui manté una posició més equidistant respecte Marat que permet apropar-se d'una manera
més objectiva a aquest personatge tan convuls. En general, hem vist com Blanc no fa grans
alabances a l'amic del poble, però les crítiques tot i que evidents tampoc monopolitzen
l'anàlisi, per lo qual aconsegueix apropar-se a tots aquests esdeveniments d'una manera més
freda i descriptiva. Sap admetre l'enorme transcendència d'aquest "gran patriota" des dels
inicis de la Revolució amb el cas contra el Chatelet, passant per la descripció de la gran vista
de Marat preveient la traïció de Domouriez, fins a ser conscient dels grans errors i horrors
d’aquella “ànima rancorosa”.
BIBLIOGRAFIA

1. Kropotkin, Piotr, La Gran Revolución Tomo II, editorial Maucci, disponible a

Biblioteca Pública Arús, trad. Anselmo Lorenzo.

2. Blanc, Louis, Historia de la Revolución Francesa Tomo I y II, editorial Manero,

disponible a Biblioteca Pública Arús, trad. Marcial Busquets.

3. Mignet, François, Historia de la Revolución de Francia desde el año 1789 hasta 1814
Tomo I, Llibreria de Juan Oliveres, 1838, 310 p., original de Biblioteca de Catalunya,
disponible versió digital a Google Books: link
Mignet, François, Historia de la Revolución de Francia desde el año 1789 hasta 1814
Tomo II, Llibreria de Juan Oliveres, 1840, 340 p., original de Biblioteca de Catalunya,
disponible versió digital a Google Books: link