H ConstruccióApunts

1. La construcció a la prehistòria.
1.1. Introducció
Parlar de construcció durant la prehistòria resulta realment difícil. En primer lloc
hauríem d'acceptar l'existència d'edificacions resultat de l'activitat humana i en
segon lloc hauríem d'acceptar les interpretacions arqueològiques que moltes
vegades - sobretot des del punt de vista constructiu - es basen en hipòtesi, ja
que part dels elements que formaven l'edifici han desaparegut.
En aquest llarg període de temps que compren la prehistòria hem de distingir
dos etapes clarament diferenciades: el paleolític i el neolític. En el paleolític ens
trobem amb una societat agrupada en petits grups tribals que migren
constantment a la recerca d'aliment. Això fa que l’hàbitat d'aquests moments
sigui precari i es trobi aïllat sense formar nuclis d'habitatges. Es el moment on
s'aprofiten els espais naturals que apareixen en boscos i en l'orografia del
terreny. Quan es trobaven en les zones planes com valls o planures estepàries,
amb l'ajuda de la indústria lítica i els materials que tenen a l'abast, construeixen
els seus primers "habitats". Estem parlant de l'adequació de coves per la vida,
petites cabanes, tendes i plataformes sobre arbres. Amb el neolític i
l'abandonament del nomadisme es produirà un canvi important en la forma de
construir amb l'aparició dels primers habitatges i l'agrupació d'aquests.
La geografia i el clima van condicionar la tipologia d'habitatges a construir fins i
tot durant el neolític. Els materials de l'entorn i la possibilitat de ser treballats
van condicionar les tècniques constructives a utilitzar. Com a exemple,
s'utilitzarà la maçoneria en zones muntanyenques i en les valls dels rius, les
estructures de fusta en zones elevades plujoses amb boscos abundants o la
terra - ceràmica - en planes desèrtiques o estepàries. La climatologia influirà
més aviat en les solucions com pendent de teulats, utilització
d'impermeabilitzacions, soterrament dels habitatges, gruix dels murs, quantitat
d'obertures, etc.
El progressiu desenvolupament cultural de l'home amb l'aparició i
desenvolupament de la indústria lítica, la fabricació d'objectes, el culte als
morts, els edificis funeraris i les manifestacions culturals donaran lloc a
l'explosió cultural al Mitjà Orient amb l'aparició de l'agricultura, l'escriptura, la
navegació, la roda, la moneda i el comerç entre d'altres. Aquest
desenvolupament també es manifesta en la construcció amb l'aparició de
1
tipologies d'habitatges - circulars o quadrats - segons les necessitats dels seus
pobladors. L'habitatge ha d'ésser funcional i per aquesta raó es molt important
la situació de la llar de foc, la mida de l'habitatge, la necessitat d'un rebost o les
necessitats defensives entre d'altres. L'agrupació d'habitatges cada cop es més
gran donant lloc a l'aparició de les primers ciutats.
Tot el que hem comentat fins ara te especial incidència en les tècniques i
models constructius. Durant tot el paleolític degut a la disseminació de la
població i al poc desenvolupament cultural la homogeneïtat de tècniques i
models constructius es evident. Tot el contrari succeeix durant el neolític on
s'observa una gran heterogeneïtat. Per raons difícils d'explicar després de
l'última glaciació, el 12.000 aC., el arc del Creixent Fèrtil experimenta la primera
gran revolució econòmica i cultural, el pas del nomadisme al sedentarisme
gràcies a la creació de l'agricultura i la ramaderia i al desenvolupament de
l'artesania i el comerç. Aquesta regió que compren zones del sud i est de la
Mediterrània, sud de la península turca d'Anatòlia, i les planes d'Iran i Irak, amb
un clima sec i temperat va afavorir el desenvolupament de l'agricultura i la
ramaderia. Això va produir l'establiment i creixement de la població. Aquest
creixement farà que hagin de colonitzar noves terres cap a l'oest, Europa, i cap
a l'est, Àsia.
1.2. Les tècniques constructives

1.2.1. Introducció
Abans de desenvolupar aquest apartat hem de fer referència a un seguit de
factors que condicionaran el seu desenvolupament. En primer lloc no parlarem
dels fonaments ja que en aquest període no existien ja que els habitatges eren
molt simples i no eren necessaris. A més tampoc es podien realitzar grans
excavacions al no disposar dels mitjans necessaris. El segon aspecte a
destacar es que no podrem separar de forma clara - sobretot en el paleolític -
els murs i els sostres i cobertes ja que l'habitatge era un tot i no es diferenciava
una part de l'altra. Finalment, nosaltres ens centrarem en la construcció de
l'habitatge tot i que existeixen altres manifestacions de la construcció
prehistòrica com els menhirs, taules, tombes, etc., la majoria d'elles realitzades
amb pedra.
2
1.2.2. Els murs
En el paleolític a més de les coves, orientades al sud-oest i utilitzades en
períodes freds, on els murs ja estaven definits, tot i que a vegades es munten
tendes al seu interior, trobem els següents tipus de construccions on, com ja
hem avançat, es barregen murs i sostres o cobertes:
1. Abrics oberts contra el vent i la intempèrie en forma de rases, sense

cobrir, amb els parapets fets amb piles de pedres i terra. També trobem
parapets construïts amb pals lligats i entrecreuats, recoberts de
branques o pells, que estan clavats al terra amb una certa inclinació.
2. Construccions amb armadures i tancaments lleugers i oberts. Es tracta
de tendes, cabanes i "chozas" semi enterrades de 0,5 a 1 m. o sobre el
terra. Son circulars o ovalades amb mides de 4 a 6 m. de diàmetre, se
utilitzaven per a la seva construcció petits troncs o ossos de mamut.
S'utilitzen materials lleugers en la seva construcció com joncs, canyes i
branques que poden ser doblegades de tal manera que la prolongació
dels murs units en el punt més elevat permet tancar tot l'espai. Les
unions eren lligades al no conèixer la fusteria. Les superfícies es cobrien
amb branques i pells quedant sempre obertures de pas i de ventilació
per la llar de foc. Aquest sistema permetia la facilitat de muntatge i
desmuntatge necessari per una societat nòmada.
Des del 400.000 aC. es coneixen a Terra Amata (Niza) assentaments
temporals de tipus estacionari. Son cabanes de forma ovalada de 8 a 15 m. de
llarg per 4 a 6 m. d'amplada. Estan construïdes amb branques flexibles
corbades clavades a terra. Al mig apareixen 1 o 2 suports, depenent de les
dimensions de la cabana, que suporten una branca a mode de carener on es
lligaran les branques corbades. En l’arrencada de les branques clavades al
terra es col·locaren grans blocs de pedra per donar estabilitat al conjunt.
En el paleolític mitja, 95.000 a 32.000 aC., trobem restes de cabanes - Dnieper
a Moldàvia - on l'estructura de fusta es substituïda per ossos i defenses de
mamut. Aquests espais es destinaven a tallers, escorxadors i habitatge.
Amb el Mesolític, entre el 12.000 i el 8.000 aC., augmenten els assentaments i
la progressiva neolitització fa aparèixer en els habitatges el mur de maçoneria o
tova i s'incrementen les estructures de fusta.
3
En el neolític - dividit en preceràmic i ple - apareixen ja grans ciutats on ja es
poden diferenciar els murs dels elements de coberta. Una de les primeres
ciutats, del 9.000 aC, es Jericó a Jordània. En aquesta ciutat, la muralla de 7 m.
d'alçada situada sobre el primer estrat, estava formada per peces de maçoneria
de diferent mida i en alguns casos s'observa la utilització de morter. Es situaven
carreus transversalment per afavorit el lligat del mur. El mur esta format per tres
capes, la exterior de 2 m. de gruix, una capa intermèdia buida de 4,5 m. de
gruix i un mur interior de 4 m. de gruix. Els murs dels habitatges circulars,
majoritàriament, s'aixequen sobre sòcols de pedra aferrada amb morter de
fang, guix o calç depenent de l'època. La pedra es el material fonamental en
aquests habitatges ja que no treballen l'argila.
En el preceràmic B apareixen a la zona de Síria i Líban els habitatges de planta
rectangular. La seva aparició s'atribueix a la funcionalitat, tant de l'habitatge
com del nucli urbà per tal de millorar la zonificació, crear espais contigus oberts
o tancats, millorar la defensa i facilitar la seva coberta. La tova assecada al sol
va permetre aquesta construcció més adequada i ordenada que permetia
utilitzar sostres plans aprofitables durant la nit. Els murs no tenien finestres,
l'única que existia, situada al sostre, permetia l'accés a l'habitatge i l'extracció
del fum de la llar de foc. Els murs eren construïts amb capes d'argila
col·locades en filades premsades que després s'assecaven per l'acció del sol,
el que es coneix com a tàpia (Jarmo a Irak).
Una de les ciutats més importants d'aquests moments, situada a la península
d'Anatòlia, serà Çatal Hüyüc (6.100 a 5600 aC.). Els habitatges rectangulars
s'agruparen adossats i a diferents nivells ja que es construïa sobre la resta
d'edificis anteriors. Els murs eren cecs i només apareixia alguna petita obertura
cap al interior de l'agrupació en espais lliures ja que tot el conjunt actuava com
una veritable fortificació. Els murs estaven formats per entramats de peus drets
de fusta, que suportaven les bigues de la coberta, i un entramat horitzontal que
armava la fàbrica de tova de 40 x 10 cm assecada al sol. S'havien de reparar
cada estiu ja que la pluja els erosionava.
A Europa, on el Neolític arriba més tard, destaquen els habitatges construïts a
partir del 5.000 aC. on apareix un sòcol de pedra calcària, com si es tractes
d'un fonament, sobre el que es construirà un mur de fang. Aquests habitatges
estan compartimentats com es veu a Sescklos, Tessàlia. La tova com a
4
material en aquesta zona es comença a utilitzar a partir del 6.000 aC. ja que
anteriorment els murs eren de canyes i branques.
Abans del 5.500 aC., a Lepinski Vir als Balcans molt a prop del Danubi, es
conserven cabanes de fusta ja que la seva economia es basava en la caça i la
pesca tot i tractar-se de comunitats sedentàries. Son cabanes trapezoïdals
inclinades, amb teulada a dues aigües, fetes amb branques i cobertes per
matèria vegetal. A partir del 5.500 aC. a Kuranovo els murs ja son de fang i al
seu interior apareixen peus drets de fusta per reforçar-los. Estem parlant de
murs de 50 cm. de gruix. Molt a prop, a Kolomishchina, trobem entre el 5.000 i
el 4.000 aC., grans habitatges amb divisions realitzades amb tova.
En els habitatges rectangulars a la República Txeca, Alemanya i Països
Baixos, entorn el 4.500 aC., els murs son de peus drets de fusta recoberts amb
matèria vegetal i escorça d'arbres. Després es col·locava el fang.
A Escòcia al 3.000 aC. trobem un assentament molt diferent dels comentats
fins ara. Segurament influenciat pel edificis megalítics funeraris de Bretanya, a
les Illes Orkney els habitatges estan fets amb pedra. A Skara Brae trobem 10
habitatges amb murs de pedres allargassades, de gran longitud, col·locada en
sec. La pedra la utilitzaven també per mobles, utillatge i altres elements de
l'habitatge. Els murs quedaven arrodonits en les cantonades creant una
superfície aproximada de 42 metres quadrats.
1.2.3. Sostres i cobertes

Com ja hem comentat anteriorment, els sostres i els murs durant el paleolític no
es poden separar degut al tipus de cabanes construïdes a l'època. A partir del
Neolític ja podem parlar de cobertes i sostres tal i com els coneixem
actualment.
En els habitatges de Jericó, encara circulars, s'utilitza una coberta cònica a
base de cairats de fusta i un entramat longitudinal seguint el perímetre del con
format per branques sobre les quals es col·locava la matèria vegetal.
A Síria i al Líban, en el preceràmic B, apareixen ja cobertes planes formades
per troncs de fusta, un encanyissat amb fang i un recobriment superior molt
gruixut d'argila que s'asseca al sol. En superfície, algunes vegades, es
recobrien amb argila blanca per anivellar-la i tapar les esquerdes. En aquesta
teulada es situa l'accés a l'habitatge, que serveix també per extreure el fum, al
5
que s'arriba a través d'una escala de fusta. Aquesta teulada s'aprofitava com a
lloc de treball i en les nits caloroses eren lloc de reunió. A Çatal Hüyüc on les
terrasses dels habitatges es trobaven a diferents nivells es feien escalons per
facilitar el moviment per la ciutat-poblat.
A Europa en el V mil·lenni aC. trobem a Sesklos, Tessàlia, cobertes a dues
aigües amb bigues de fusta i un entramat de branques revestides d'una capa
gruixuda de fang. Tant a Kolomishchina (5.000 - 4.000 aC.) com a la República
Txeca, Alemanya i Països Baixos es mante el mateix tipus de coberta, amb
més inclinació per evacuar l'aigua de la pluja, formada per fusta, matèria
vegetal i fang. A Escòcia, cap al 3.000 aC., tot i que no tenim dades les
cobertes estarien constituïdes per una estructura d'ossos de balena sobre els
quals col·locaven la pell dels animals que caçaven.
1.2.4. Els acabats

Pel que fa als acabats en aquesta època hem de pensar que eren similars als
que trobem en alguns coves. La pintura devia ser una pràctica habitual que
segurament no només era exclusiva de coves sinó que molts murs dels
habitatges devien estar pintats. Segurament amb l'aparició del culte, com a
Çatal Hüyük amb el brau salvatge, les estances devien estar enguixades i
pintades amb motius pictòrics relatius a aquest culte. En aquesta ciutat la
majoria d'habitatges tenen pintures murals i parets pintades de color vermell.
També els murs de tova durant el neolític eren sovint revestits amb argila
blanca, segurament calç, ja que l'erosió els malmetia.
A Lepinski Vir trobem un paviment de lloses de pedra en les cabanes
trapezoïdals. En la resta d'habitatges segurament no existia aquest com a tal
sinó que era directament el terra, que a mesura que es trepitjava, agafava una
textura més llisa.
1. La construcció a l’Antiguitat
2.1. La construcció egípcia (4500 aC. – 30 aC.)

2.1.1. Introducció
La construcció egípcia arriba lligada, bàsicament, a la construcció d'edificis
funeraris ja que la vida no era mes que un transit cap a l'eternitat. Tant en l'alt
6
(sud) com en el baix (nord) Egipte aquestes construccions estaran
subordinades al desert i a la vall del Nil. Les condicions climàtiques de la zona
amb altes temperatures diürnes i fredes nits van configurar l'estructura de grans
masses tèrmiques en els seus edificis. Predominen les estructures
arquitravades formades per columnes i llindes.
La figura de l'arquitecte tenia un gran prestigi social i ostentava grans
responsabilitats i càrrecs. Imhotep (Zoser, III dinastia) era Canceller del Rei,
Administrador del Gran Palau, Gran Sacerdot d'Heliopolis i Conserge dels
apartaments privats de la Reina a més d'arquitecte. El mateix succeeix amb
Senmut, Bek, Inemi i Haremsat. Moltes vegades tota la població activa es
dedicava a la construcció. La professió passava de pares a fills. Els edificis es
dibuixaven sobre papir, tauletes d'argila i calcària i eren guardats en arxius
oficial (a Grècia això no passa).
Podem sistematitzar la cronologia a Egipte de la següent forma:
1. Període predinàstic 4500-3007 aC. Inclou el regnat del rei escorpí.
2. Període protodinàstic 3007-2682 aC. En aquest període tenim les II
primeres dinasties egípcies.
3. Regne Antic 2649-2152 aC. Inclou de la II a la VI dinastia. Es en aquest
moment quan es construeixen les piràmides de Zoser (III dinastia) i de
Keops, Kefren i Micerinos (IV dinastia).
4. 1er període intermedi 2152-2065 aC. Inclou de la VII a la XI dinastia.
5. Imperi medi 2065-1781aC. Inclou la XI i XII dinastia essent el moment de
la unificació d’Egipte.
6. 2on període intermedi 1781-1550 aC. Inclou la XIII i XIV dinastia.
7. Període Hicso 1650-1550 aC. Inclou de la XV a la XVII dinastia.
8. Imperi Nou 1550-1070 aC. Inclou la XVIII dinastia on destaquen
Hatshepsut i Tutankamon.
9. Període Ramèssida 1291-1185 aC. Inclou la XIX i XX dinastia.
10. 3er període intermedi 1069-664 aC. Inclou de la XXI a la XXV dinastia on
trobem sobirans tinites, cassites i sacerdots reis.
11. Imperi Tardà 664-332 aC. Inclou de la XXVI dinastia a la XXXI dinasties.
Trobem en aquest període la dominació persa (XXVII i XXXI dinasties).
12. Conquesta macedònica 332-304 aC. Alexandre III Magne.
7
13. Època Ptolomeica 304-30 aC. A partir d’aquesta data Egipte passa a ser
una província romana.
2.1.2. Les tècniques constructives

2.1.2.1. Introducció
A diferència d'altres civilitzacions, a Egipte, degut a les condicions extremes del
seu clima s'han conservat moltes restes arquitectòniques de tot tipus d'edificis.
Entre ells destacarem la construcció residencial i la construcció funerària, amb
les piràmides i el temple.
Es tracta d'una estructura arquitravada formada per, dos pilars, separats com a
màxim 4 m., i llinda sense travar. Aquesta estarà construïda amb pedra calcària
seguint unes directrius estrictes pel que fa a extracció, talla, transport i
col·locació. L'absència de fusta - només tenien palmeres i algunes coníferes
toves - fa que no es desenvolupi la construcció de voltes ja que els hi manca
l'element fonamental, les cintres. Només van arribar a aixecar alguna volta
utilitzant carreus col·locats en voladís en les últimes dinasties (Seti I - Abidos).
També utilitzaran els maons ceràmics a partir del 3.000 aC. per influència
mesopotàmica. Aquests ja es feien servir sense coure en els habitatges. Faran
servir maons de 26 x 12 x 7 cm. o 23 x 12 x 7 cm. on a més del fang feien
servir sorra, palla, closca d'arròs i fibra de lli. Aquests maons portaven ja un
segell de qualitat del fabricant.
El coneixement de la tradició de tot tipus de metalls - ferro, coure, or, plata i
bronze - va fer que disposessin de bones i variades eines per treballar la pedra.
Aquesta tecnologia es va desenvolupar a un al nivell en l'agrimensura i la
medicina. Inicialment utilitzen carreus de mida petita imitant als maons
ceràmics per més endavant desenvolupar peces de caràcter monumental. Es
va utilitzar pedra molt variada però per la seva facilitat de treball es va optar per
la pedra calcària i més endavant per la sorrenca. Les pedres més resistents
com el granit, la sienita, l'alabastre, el basalt, etc. es van reservar pels obeliscs,
sarcòfags i pilars.
La calcària s’extreia de la pedrera seguint la veta de l'estrat corresponent amb
l'ajuda de tascons de fusta i maça per després tallar-la amb fils metàl·lics
(serra) i tascons de ferro o bronze. Era el moment més fàcil de tallar-la ja que la
pedra encara era humida. El transport - peces i encarregats - era estrictament
8
controlat. Les peces a transportar tenien el volum necessari per evitar
sobreesforços en el transport. El transport es realitzava per arrossegament, en
terra, sobre un patí o trineu o en vaixell a través del Nil. En les zones de més
dificultat com les rampes es col·locaven travesses de fusta. El transport es
realitzava mitjançant bous o en grups de 25 homes. Si les peces eren grans, un
grup d'homes estenia, al pas del trineu, sorra o fang del Nil per millorar el
lliscament.
A peu d'obra s'executaran bàsicament els elements decoratius. No s'observa
una evolució de la construcció en pedra però si la utilització cada vegada més
de blocs de pedra més grans. Els carreus eren col·locats en sec mitjançant
encaixos i les filades no tenien totes elles la mateixa alçada. El que si feien era
aprofitar al màxim el material degut a les dificultats de transport. Un cop
aixecada l'edificació es procedia a fer els relleus, previ dibuix sobre guix,
retirant part de l'estructura de maons ceràmics que servien com a element de
suport.
2.1.2.2. Els fonaments

A Egipte els models de fonamentació més habituals eren les rases corregudes i
les fonamentacions puntuals (sabates). La qualitat d'execució era força
deficient ja que es col·locaven en sec pedres petites sota blocs de grans
dimensions o be materials procedents d'enderrocs. Aquest sistema, poc
adequat, afavoria els assentaments provocant el trencament en les primeres
filades dels murs. Fins i tot els egipcis van utilitzar maons sense coure en els
seus fonaments per acabar més ràpidament els seus edificis.
Un cas a part son les plataformes de fins a 10 filades de carreus de pedra ben
col·locats que apareix amb la XXV dinastia.
2.1.2.3. Els murs

En la construcció residencial - habitatges que inicialment eren d'una sola
estança de 5,50 x 4,00 m. - els murs atalussats eren construïts amb fang
gruixut i compacte. Els murs interiors d'aquests habitatges es realitzaven lligant
i trenant canyes o papir. Els millors habitatges es construïen amb tova - argila i
lli - secat al sol i de tres peus de gruix (23 x 12 x 7 cm.). Junt amb aquest
material s'alternava l'ús del jonc, vímet, palma i l'estora.
9
En la construcció funerària van utilitzar els maons ceràmics secats al sol que
van permetre el pas del túmul funerari a la mastaba (3000 aC.). Aquesta última
tenia una part soterrada i creixerà en alçada a partir del 2780 aC. (II dinastia)
amb els seus murs atalussats.
Amb Zoser (III dinastia) la pedra passa a tenir una gran importància ja que es el
material més idoni per construir edificis per a la eternitat. Es en aquests
moments quan es construeix la primera piràmide - escalonada - en pedra fent
servir la tècnica de la fabrica de maons ceràmics. Els maons apareixen en el
interior de la piràmide mentre que a l'exterior trobarem els blocs de pedra
calcària. Amb aquesta construcció s'inicia l'època de les piràmides (2680 - 2260
aC.).
Com a exemple, en la gran piràmide (Keops), es van utilitzar 2,5 milions de
metres cúbics de pedra el que significava 1,6 milions de blocs de pedra de 2,5
tones cadascun. La piràmide s'aixecava per filades però en el seu nucli
apareixia una massa de carreus, poc treballats, i en molts casos hi havia zones
amb maons ceràmics. Tots els carreus arribaven fins a l'alçada on s'havien de
col·locar a través de rampes i eren col·locats en la filada corresponent amb
l'ajuda d'un balancí.
En els temples funeraris, amb un clar eix longitudinal de simetria, apareix un
potent mur perimetral de càrrega. Aquest estava dividit per suports (pilars o
columnes) que aguantaven les bigues. En els temples hipogeus, inicialment
excavats al interior d'una muntanya, comencen a aparèixer les plataformes en
terrasses que anuncien l'entrada al temple. En aquests temples els elements
de suport queden reduïts a les columnes ja que la resta del temple es excavat a
la roca.
A partir de la XVIII dinastia s'accentua l'activitat constructiva amb l'aixecament
de nous temples com els d'Amon a Luxor (Tebes) i Karnak cap el 1.300 aC. En
aquests nous temples la pedra es el material bàsic de construcció. El murs en
talús, estan executats amb grans carreus de pedra amb relleus i pintures. En
les columnes ens trobem la pedra que la forma tallada en peces (tambors) i,
fins i tot, sense respectar les filades.
10
2.1.2.4. Sostres i cobertes
En la construcció residencial egípcia els sostres i cobertes es resolien amb
bigues de fusta (llum curta), canyes lligades en feixos, un entramat de palmes i
estores amb un aglomerat de fang com a acabat. Aquests elements tenien una
forma lleugerament corbada degut a la disposició de les bigues de fusta. En els
millors habitatges col·locaven bigues de fusta molt juntes i sobre elles un
entarimat continu sobre el qual es col·locava la capa final de fang. Aquest
sistema s'utilitzava també per aixecar palaus.
A les mastabes, a partir del 2.800 aC., la coberta es una terrassa plana. Al
interior, en canvi, ens trobem amb una volta de bigues de fusta que amaga el
sostre.
En el sostre de les piràmides es treballava amb sorra que era retirada,
mitjançant pous auxiliars, un cop acabat el sostre de la galeria a construir.
Aquestes galeries, degut al gran pes que havien de suportar, es cobrien
mitjançant voltes - hauríem de dir falses voltes - de dues dovelles i amb
diferents nivells de pedres formant llindes com si es tractés d'un arc de
descarrega. També apareix com a cas excepcional la falsa volta en voladís per
aproximació de filades en la piràmide de Snefru (Dashour).
En els temples funeraris els sostres estan formats per bigues que permeten
una organització unidireccional de la coberta plana. En els temples hipogeus la
mateixa roca fa la funció de sostre i per tant no apareix aquest com a tal. En la
sala hipòstila - sala de les columnes - apareix una coberta plana aixecada per
aconseguir una il·luminació zenital a traves de masses de pedra foradades. A
vegades es crea un sistema reticular on les llindes o bigues es creuen
ortogonalment per tal de reduir la distància entre elles ja que hauran de
suportar les lloses de coberta (de uns 3 m.).
2.1.2.5. Els acabats

En els acabats destaquen els baixos relleus realitzats en els murs, bigues,
capitells i sostres. Aquests es realitzaven un cop muntada l'estructura i retirats
part dels maons ceràmics que servien de suport (encofrat). La resta de maons
ceràmics eren utilitzats com a plataforma de treball. Els relleus eren dibuixats
sobre una capa de guix prèvia i finalment, un cop acabat el treball de talla, els
relleus es pintaven amb colors molt vius.
11
També utilitzaven abundants revestiments a base de guix, segurament degut a
que aquest necessita menys temperatura de cocció que la calç (guix 160 ºC -
calç 1000 ºC), i per tant podien estalviar fusta que era molt escassa a la zona.
Malgrat tot s'han trobat morters de calç, amb un 30% d'aquest material,
utilitzats en decoració per obtenir una pasta més blanca, resistent, plàstica,
adherent i duradora. La seva utilització s'accentua entre els segles XV i XVI aC.
durant el Imperi Nou, en la Vall dels Reis. A més també van utilitzar el coure,
per revestir el capitell de Tutmés.
2.2. La construcció mesopotàmica (3500 aC. - 538 aC.)

2.2.1. Introducció
En la zona compresa entre els rius Tigris i Eufrates es va desenvolupar a partir
del tercer mil·lenni aC. una construcció amb maons ceràmics - assecats al sol -
amb un grau tecnològic molt elevat. No podem atribuir l'ús d'aquesta tecnologia
a la poca quantitat de pedra i de fusta a l'abast, sinó, segurament, a la manca
de mitjans per la seva extracció i treball. Els sumeris de seguida van veure que
la riquesa natural per utilitzar en la construcció dels seus edificis estava en els
llims al·luvials, el betum i els joncs.
Per l'estudi d'aquesta civilització hem de tenir clar la subdivisió en diferents
períodes:
- Sumeri arcaic o Al'Ubaid (3500 - 3000 aC.)
- Sumeri o d'Ur (3000 - 2340 aC.)
- Acadi o Lagash (2340 - 2160 aC.)
- Neosumeri o 3ª dinastia d'Ur (2250 - 2025 aC.)
- Babilònic (2100 - 1250 aC.)
- Neobabilònic (1250 - 539 aC.)
- Vell període assiri (1650 - 1000 aC.)
- Període assiri tardà (1000 - 539 aC.)
Entre els edificis significatius que han arribat fins els nostres dies hem de
destacar el Ziggurat. El ziggurat era una construcció en alçada formada per
diferents plataformes - a la que s'accedia per escales o rampes - sobre la que
es situarà un temple a partir de la 3ª dinastia d'Ur. En el seu interior trobem
toves secades al sol mentre que al exterior trobem maons cuits. Es tracta de
col·locar el temple aixecat ja que la muntanya esta associada a la pluja com a
12
font de la vida. A més aquest esforç per aixecar aquests edificis suposa una
comunicació divina amb Ninhursag (senyora de la muntanya). Aquests temples
van guanyar alçada i es van acabar dedicant al Déu sol (Shamash o Ashur) i al
Déu lunar (Sin) o a la Deessa del cel (Innana o Ishtar). Tots ells tenien el seus
vèrtex orientats als quatre punts cardinals. Alguns ziggurats com el de
Korsabad estaven formats per una hèlice continua de set plantes a les que
s'accedia a través de còmodes rampes. Un dels ziggurats més coneguts es la
Torre de Babel a Babilònia que apareix a la Bíblia.
En els habitatges, de tipologia molt simple - moltes vegades d'una sola
habitació -, s'utilitzen els materials propis de la zona on es situen. En els
habitatges de les ciutats ens trobem amb altes façanes amb una porta i, petites
finestres si n'hi havia. Aquesta tipologia es va aplicar als palaus amb l'única
diferencia que aquests tenien un pati molt més gran, muralles i una esplèndida
porta d'accés. Un dels palaus a destacar es el de Zimri-him a la ciutat Síria de
Mari (mesura 200 x 120 m.).
Per acabar aquesta introducció no vull deixar de citar el Codi Civil Babiloni
promogut per Hammurabi (1792 - 1750 aC.) on destaca la importància de la
construcció per sobre o al mateix nivell que l'agricultura i la ramaderia. Tot i
l'existència d'aquest codi - conservat en l'anomenada Estela d'Hammurabi -
remarcant la importància de la construcció, hem de ressaltar que l'arquitecte o
constructor ha quedat en l'anonimat a no ser que acceptem el rei com
arquitecte al ser el responsable de la construcció.

Tal com succeeix amb Egipte, el clima de la regió coneguda com a
Mesopotàmia, ha facilitat la conservació de molts dels seus edificis. Per contra,
els materials utilitzats i les guerres que han tingut lloc en aquesta regió en els
darrers anys, han fet desaparèixer edificis emblemàtics.
Per tant, l'evolució tecnològica aplicada a la construcció va girar entorn a la
millora i perfecció en la qualitat de la tova. Aquesta tecnologia va facilitar la
resolució o execució d'arcs i voltes per les seves construccions hidràuliques.
Malgrat la utilització massiva de la tova; la fusta - palmera, salze, cedre - i la
pedra - diorita, basalt, alabastre, granit, calcària - apareixen en algunes
13
edificacions. Quan van comprovar el comportament de la pedra davant les
deformacions i les humitats aquesta es va utilitzar per l'execució de fonaments i
sòcols. Aquests sòcols eren en relleu i, inicialment, s'utilitzà una pedra molt
dura com la diorita per més endavant passar a utilitzar pedra més tova ja que
era més fàcil de treballar.
La tradició constructiva amb maons ceràmics es va estendre arreu dels
territoris propers a Mesopotàmia. En el 3.000 aC. ja era una pràctica habitual a
Egipte i els perses van heretar aquesta tradició arribant a un elevat grau de
refinament. Aquesta va ser la font d'inspiració per el desenvolupament, anys
més tard, de la primera arquitectura islàmica.
Segons l'edifici a bastir o el període els maons ceràmics - molt aviat cuits -
tenen unes mides variades. En el període predinàstic d'Ur els maons eren
quadrats variant de 16 x 16 cm. fins 24 x 24 cm. i amb un gruix variable de 6 a
10 cm. En el període de Gudea de Lagash son rectangulars de 30 x 19 cm., 31
x 22 cm. o 34 x 24 cm. i gruixos de 8 a 10 cm. En el període Neosumeri es
tornaran a fabricar maons ceràmics quadrats però de mida més gran arribant
fins a maons de 47 x 47 cm. Ja més endavant, en temps de Nabuconodosor
(560 aC.), trobem maons cuits de mida molt variada: 22 x 13 x 5 cm., 24 x 22 x
4,5 cm, 28 x 19 x 16 cm., 32 x 22 x 6 cm. i els vidriats de 31 x 21 x 8 cm
utilitzats a Babilònia. Entre els maons cuits hem de destacar els maons amb
bosell amb lleuger relleu i vidriats utilitzats en la Via de les Processons i en les
Portes de Babilònia.
També hem de destacar la utilització del betum. Aquest s'utilitzava com a
morter. El tenien a l'abast ja que fluïa de forma natural i era fàcil de recollir amb
galledes. Coneixien perfectament les propietats d'aquest material d'aquí que
l'utilitzessin en paviments per evitar les humitats.

A Mesopotàmia podem dir que els edificis s'assentaven directament sobre el
terrenys sense una estructura de fonamentació clara. Molts edificis
s'assentaven sobre turons d'argila (tells) o sobre restes d'antigues estructures
d'argila. Això fa molt difícil determinar clarament una estructura de
fonamentació ben definida.
14
Amb les primeres dinasties sumèries o període d'Ur apareix la fonamentació
com una part sòlida que ha de tenir present les agressions de la humitat i del
sòl. Per aquesta raó els fonaments es realitzaran amb blocs de pedra tallats de
forma tosca. Ja en el període assiri trobem fonaments de grans blocs de pedra
perfectament escairada en els fonaments dels ziggurats.
En definitiva, podem dir que en la construcció mesopotàmica el fonament es va
utilitzar en casos aïllats ja que majoritàriament l'edifici s'aixecava a partir del
nivell del terra sense fer cap tipus d'excavació, segurament, per la manca de
mitjans per poder-la realitzar en un temps raonable.
2.2.2.3.Els murs
En els primitius habitatges sumeris trobem els murs (junt amb tota l'estructura)
construïts amb joncs. En aquests hi havia uns sòlids suports centrals
(columnes) realitzats amb joncs trenats. Tot aquest mur de joncs es revestia de
fang. Poc a poc la part baixa d'aquests habitatges disposà d'un sòcol de fang
sobre el que es realçaren els murs de joncs. Més endavant els joncs es van
substituir per fusta de palmera recoberta amb fang i palla i més endavant amb
terra piconada.
Podem afirmar que el material més utilitzat en l'execució de murs, en tot tipus
d'edificis, va ser l'argila. Aquesta es va utilitzar, junt amb el lli i les canyes, per
la elaboració dels maons ceràmics secats al sol (tova) o cuits. De totes formes
hem de dir que la fusta també era present des del període arcaic ja que era el
material utilitzat en les portes. El mateix succeirà amb la pedra, utilitzada en la
realització dels sòcols.
En els primers temples - petites estances de 5 x 4 m. - així com en els primers
habitatges ja trobem un sòlid mur de maons secats al sol, amb pilastres i
reculades al exterior. S'ha pogut documentar - per les restes trobades a Khafaje
- murs en talús, de gruix considerable, amb pilastres (contraforts). En el temple
oval d'aquesta població, aquest s'aixecava sobre una plataforma de més de
dos metres d'alçada amb contraforts. A Warka, aquesta plataforma artificial -
tell - ja té tretze metres d'alçada. En el període Accadi i Babilònic no s'observen
canvis significatius a no ser l'aparició de grans portes emmarcades per dos
torres.
15
En el ziggurat d'Ur (2050 aC.) trobem la primera plataforma - 65 x 43 x 20 m. -
totalment massissa formada per maons assecats al sol mentre que la cara
exterior - de gairebé tres metres de gruix i amb talús - es de maons cuits de 32
x 22 x 6 cm. Entre les diferents capes de maons es col·locava un encanyissat
per donar més solidesa i evitar l’esllavissament. Van deixar una mena de forats
- espais buits per formar una mena de canal - per el millor assecat dels maons.
El primer maó - fet amb un motlle d'or sagrat - es col·locava a l'angle oriental
per aplacar al geni del sòl. Molt aviat es va substituir la tova, per els maons
cuits, la qual cosa explica la importància d'aquesta indústria a Mesopotàmia
(període sumeri). Les muralles de les grans ciutats mesopotàmiques estan
construïdes ja amb aquests maons.
Els gruixuts murs de tova, junt amb les poques finestres a façana, de l'habitatge
(ex. Babilònia) responen a necessitats climàtiques. Aquests murs, de gran
inèrcia tèrmica, faciliten el flux de calor en les fredes nits i afavorien una
temperatura agradable durant el dia. Aquest mateix sistema s'utilitzarà en els
palaus.
La utilització de la pedra en la construcció de murs la trobem documentada,
gràcies a les Cròniques i El llibre dels Reis, en el temple de Salomó a
Jerusalem (966 aC.). Es tracta d'un mur d'argamassa pètria (morter) reforçada
per taulons de fusta i carreus escairats - units amb grapes metàl·liques - situats
a les cantonades. En època de Sargon II (745 - 705 aC.) s'utilitzava la pera
amb betum com a sòcol per evitar els problemes d'humitats per capil·laritat en
els murs. Aquesta substituïa als maons que eren més porosos.
La columna com element de suport va ser molt poc utilitzada. Potser l'excepció
la trobem a Erecho Warka (té 3 m. de diàmetre) i a Mari (té 1 m. de diàmetre).
Aquestes columnes eren troncs de palmera revestits amb fang i morter de calç
en el que s'incrustaven cons ceràmics cuits.

A les primitives vivendes sumèries, realitzades amb joncs, la coberta era la
continuïtat de la resta de l'estructura i estava formada per joncs, formant un arc,
que eren revestits amb canyes i fang. Aquest fang més endavant va ser
substituït per terra compactada. Quan es comença a utilitzar la tova en els
16
murs, les terrasses dels habitatges passen a ser planes i realitzades amb fang,
palmes i vímet. Tenen una lleugera pendent per evacuar l'aigua - fa la sensació
que sigui corbada - amb càmera d'aire i sense ràfec.
Els temples durant tot el període mesopotàmic es van cobrir amb llindes
utilitzant troncs de palmera de poca llum. En alguns temples es substituirà la
palmera pel cedre procedent del Líban. Sobre aquestes es feia una terrassa de
fang sobre un teixit de palmes i vímet. En aquests moments (2000 - 1350 aC.)
les voltes es construïen per superposició d'anells amb filades avançades - com
es feia a Egipte entorn el 3000 aC. - i s'utilitzaven en cloaques i tombes. També
trobem alguna volta de canó o d'arc radial feta amb maons ceràmics. En els
jardins de la ciutat de Babilònia trobem voltes de pedra sobre pilars de maons
cuits per suportar la vegetació que es va col·locar en aquesta terrassa. La
utilització de la volta es desenvoluparà amb mestria més tard, ja a l'etapa
sassànida (pròxim tema).

Al voltant del 3000 aC. s'utilitza, al Palau de Zimri-him (Mari), un revestiment de
guix amb terra tamisada i pintats amb colors brillants motius de caça i
cerimonials. En els habitatges els murs es revestien exterior i interiorment amb
guix barrejat amb terra o morter de calç. Exteriorment es feia un emblanquinat
de calç i interiorment es pintava amb colors vius i molt variats.
En els murs els primers elements decoratius son les pilastres que sobresurten
d'aquests en els ziggurats ja que la seva funció es merament ornamental - no
estructural - propiciant el joc llum-ombra.
En els sòcols dels murs, realitzats amb pedra calcària, diorita o alabastre,
apareixen baixos relleus d'animals com els toros alats assiris.
La tècnica del rajol vidriat esmaltat - ja coneguda des del 1700 aC. - es posa de
manifest en la ciutat de Babilònia (període Neobabilònic). S'ha de destacar la
utilització d'aquesta tècnica en la Porta d'Ishtar on apareixen aquests maons
daurats representant animals fantàstics, sobre un fons blau brillant. Aquesta
decoració es repeteix al llar de la Via de les Processons on apareixen cent vint
animals, seixanta a cada costat.
17
La decoració a la columna - també la trobem en murs al 3000 aC. - es fa a base
de petits cons d'argila cuita i pintada embeguts en una gruixuda capa fang i
morter de calç o guix.
En els paviments trobem la terra compactada o maons ceràmics procedents
d'enderrocs. Trobem diferents paviments superposats fruit dels constants
enderrocs que pateixen els habitatges degut a la manca de solidesa. Per sota
del paviment es col·locava una capa de betum per evitar la humitat del subsòl.
En els patis, trobem paviments de rajol cuit sobre una capa de betum.
2.3. La construcció persa

2.3.1. Introducció
La construcció persa no deixa d'ésser la continuïtat de la construcció
mesopotàmica amb canvis incorporats pels nous pobles vinguts a la zona. Les
influències gregues i romanes son clarament manifestes com veurem en
aquest tema, però no esborraran la petjada deixada per la construcció
mesopotàmica.
El canvi en el sentit religiós del persa fa que hi hagi un canvi significatiu en els
edificis a construir. Es deixa de banda el ziggurat i el temple palau i es
construeixen les torres de foc. La religió s'ha de poder tocar i s'ha de témer,
d'aquí el culte al Déu Foc.
La construcció en aquest període la podem dividir en les següents etapes:
- Domini de Cir (539 aC. - 330 aC.). Medes i perses.
- Període Aquemènida (330 aC. - 64 aC.).
- Període Part (64 aC. - 225 dC.).
- Imperi Persa-Sassànida (225 - 641).
Les veritables innovacions constructives les trobem durant l'imperi Persa-
Sassànida amb l'aparició o, millor dit, reafirmació de les següents formes: l'arc,
la volta i la cúpula sobre trompes. Fins aquests moments el que faran els
perses serà utilitzar les formes llegades per la construcció mesopotàmica: el
mur gruixut amb reculades, l'arc apuntat, el merlet assiri i algunes voltes (falses
voltes). Malgrat la destrucció per part d'Alexandre Magne del Palau de
Persèpolis, els sassànides no deixaran d'utilitzar formes procedents del món
hel·lènic ja que aquest havia impregnat tot el país.
18
En la recuperació del iwan podem veure el retorn a la casa pati però amb
l’amplitud que s'observa en les cases romanes. La influència també anava en
els sentit contrari ja que els romans i bizantins adoptaren formes i sistemes ja
desenvolupats pels perses.
La situació o conjuntura política fa que les construccions partes (64 aC. - 225
dC.) - sense referents inicials - siguin eminentment rudes ja que eren
construïdes per defensar el territori mentre que les construccions persa-
sassànides, construïdes durant la colonització pacífica dels cristians, son
totalment diferents.
En els palaus - edifici més significatiu - es passarà a utilitzar materials de més
qualitat com la pedra i la fusta. La fusta utilitzada serà la de cedre - procedent
del Líban - per la seva gran qualitat. Pel que fa a la pedra es notarà la
influència grega al col·locar-la en sec i subjectar-la amb grapes de ferro. També
apareixeran les columnes de pedra calcària a les sales hipòstiles per enriquir
els palaus. La pedra acabarà incorporant-se a la construcció de forma habitual
durant el període part (64 aC. - 225 dC.) sota la dominació romana. Les pedres
també guanyaran en importància per la seva utilització en l'ornamentació. En el
document de Susa (Dario I) es cita la utilització de turqueses, lapislàtzuli,
coral·lina vermella entre d'altres, procedents de zones força llunyanes. A més
s'observa el interès per la intervenció d'artesans qualificats procedents de
territoris propers en la construcció del Palau de Susa.
Els maons ceràmics sense coure es continuaran utilitzant durant el període
part. Només s'utilitzarà el maó cuit al forn per motius de resistència o per a
peces destinades a ornamentació. En aquests moments s'utilitza un maó molt
semblant a l'actual de 33 x 16 x 8 cm. aferrat ja amb morter de calç formant
juntes gruixudes. Eren utilitzades aquestes mides ja que el peu persa feia 33
cm. i el colze 55 cm. Els maons cuits passaran a ser habituals durant el període
persa-sassànida malgrat el cost de producció.
La construcció sassànida amb sostres de voltes va seguir utilitzant les
terrasses amb merlets, va assumir el iwan dels Parts, encara que cobert amb
volta el·líptica, i va abandonar la tècnica constructiva romana per adequar la
seva construcció als materials i tècniques disponibles al seu territori. Fan servir
la construcció per nivells mecànics i, per tant, fins que no es consolida un
19
element constructiu no es realitza l'altre. Això fa que la unió de les seves voltes
es produeixi a diferents nivells.

Per estudiar les tècniques constructives perses ens centrarem en un des seus
edificis més emblemàtics, el palau. Malgrat que la majoria de dades les
obtinguem d'aquest edifici - del que ens han arribat molts exemples sobretot
d'època sassànida - no deixarem de banda altres construccions que també
aporten dades rellevants com l'habitatge (de caràcter nòmada) i les
construccions funeràries. Com ja varem comentar quan parlàvem de
Mesopotàmia, les recents guerres que ha patit la zona han malmès alguns dels
edificis més emblemàtics.
Com ja hem comentat a la introducció el canvi més significatiu el trobem a partir
del període Persa-Sassànida (225-641) amb l’aparició de l’arc, la volta i la
cúpula sobre trompes. També serà significativa la utilització de materials de
més qualitat en els palaus. En aquests com ja hem vist s’utilitzarà fusta de
cedre i diferents varietats de pedra depenen de la seva utilització. De totes
formes hem de deixar clar que es continuarà utilitzant el maó ceràmic cru o cuit
de tradició mesopotàmica.

No disposem de dades sobre els fonaments dels habitatges perses degut a que
es tracta de construccions efímeres no només pels materials utilitzats, sinó pel
caràcter nòmada d'aquests pobles tot i no tenir dades hem de suposar que, per
les seves característiques, aquests habitatges es construïen sense fonament
assentant el mur directament sobre el sòl.
Els palaus en el període Aquemènida s'aixequen sobre plataformes naturals o
artificials. En aquest cas aquestes plataformes, amb funció de fonament, eren
de pedra, a diferència del que succeeix a Mesopotàmia on s'utilitza la ceràmica.
El document de Susa, redactat per Dario, ens indica l'existència de fonaments
en aquest palau formats per dos capes de grava. Anteriorment a Pasagarda,
Cir ja aixeca un palau amb plataformes de pedra ben escairada unides amb
grapes metàl·liques (sense morter) mantenint l'horitzontalitat de les filades.
20
En la tomba de Cir - imitant al ziggurat - trobem una gran plataforma
escalonada sobre la que s'aixeca el monument funerari. No podem descartar
que aquesta plataforma realitzada amb pedra, que arriba fins als cinc metres
d'alçada, realitzés la funció de fonament.
2.3.2.3. Els murs

En els murs perses continua predominant l'herència mesopotàmica, procedent
del ziggurat, amb la utilització de murs gruixuts de tova amb pilastres. A
l'habitatge aquest mur es més simple, construït amb tova, degut a la mentalitat
nòmada del poble persa. No necessitaven més que un allotjament de tipus
provisional i per tant la solidesa no era un dels aspectes més important a
complir per aquest edifici. Davant de l'habitatge es situava un porxo format per
troncs de fusta sobre els que es col·locaven branques.
Els murs dels palaus tindran uns gruixos majors degut a que la tova amb les
corresponents pilastres estaran revestits per plaques de pedra decorada o
maons ceràmics vidriats. Amb aquest exemple, queda clar el interès durant el
Període Aquemènida de potenciar la utilització de la pedra ja que era un
material propi de la zona i donava noblesa als edificis. Alguns d'aquests murs,
com el del palau de Persèpolis construït per Dario, arribaran a tenir sis metres
d'alçada. Els murs s’emmarcaven amb elements de pedra de gran monolitisme
utilitzats generalment en les llindes de les portes. A la sala del tron de Jerjes a
Persèpolis, trobem un doble mur de tova de 3,40 metres de gruix en cada paret
al interior del qual hi ha un passadís de 5 metres d'amplada.
Una excepció a la utilització de murs formats per dos tipus de materials la
trobem en els murs de pedra calcària de la tomba de Cir. Ja en el Període Part
s'utilitza la pedra escairada en les torres de foc així com en tots els edificis
construïts en zones de clara influència romana (per exemple Armènia). Fins i
tot intervé la mà d'obra romana.
A la ciutat de Palmira, situada en un oasi, en les dos primeres filades s'alternen
carreus de pedra amb primes lloses per així evitat l'ascens de l'aigua per
capil·laritat. En els murs sassànides - localitzats en diferents palaus d'aquest
període - trobem l'alternança de murs gruixuts i murs més prims amb ressalts
que recorden a la tradició mesopotàmica. En el mur del palau de Sarvistan
trobem petits carreus sense treballar i morter de calç. En aquests palaus
21
apareixen nínxols cecs de poca profunditat emmarcats per pilastres i una
cornisa superior. La solidesa del mur queda refermada per la utilització d'un
morter de calç de gran qualitat. El gruix dels era variable donat que havien
d'absorbir les empentes de les voltes i perquè a la part superior s'havia
d'habilitat un passadís per poder pujar a la terrassa.
A diferència de la construcció mesopotàmica, la columna en el període persa té
major importància. Sembla ser que això succeeix degut al interès de Cir - que
havia visitat Egipte - per crear espais sumptuosos. D'aquesta manera les sales
hipòstiles passen a formar part dels palaus perses. Aquestes sales es
converteixen en la sala d'audiències perquè tothom pugui admirar la seva
bellesa. Les columnes, majoritàriament de pedra calcària, tenen els tambors
toscament tallats de 'aproximadament un metre de diàmetre i s'acaben amb un
capitell dòric o jònic per influència grega. Encara trobem a Pasagarda (Cir)
columnes de fusta revestides de capes gruixudes de morter amb una estructura
d'espart.
En el saló del tron de Jerjes (Persèpolis) trobem els capitells de braus de pedra
units pel tronc. Aquest sistema recorda a les forquilles utilitzades per construir
les seves tendes. Per sota, les columnes estaven engalanades amb elements
vegetals d'inspiració egípcia. Aquests capitells s'utilitzaven per reduir la llum
entre suports i així poder utilitzar bigues de llum més curta. També es
substitueixen les típiques bases jòniques per un bosell tòric o bosell tou sobre
una mena de campana de fulles invertida.
En el període part, amb l'aparició del iwan - sala diàfana coberta per una volta -
desapareixen les columnes en els palaus i son substituïdes per pilastres
embegudes en els murs. Per tant la columna deixarà de tenir una funció
estructural i passarà a tenir un caràcter merament decoratiu.

En els sostres dels habitatges, seguint la tradició babilònica, trobem la solució
més simple utilitzada a base de fusta fe palmera i un acabat amb ceràmica.
Cir en la seva tomba es va construir una coberta a dues aigües de pedra
calcària formada per només set peces. Segles més tard en el palau de Dario a
Susa es fa servir una coberta plana acabada amb teules d'origen grec.
22
En els sostres del període Medo-Persa i Aquemènida s'observa un gust per la
utilització de la fusta - cedre - segurament per influència egípcia. La fusta
utilitzada en aquests edificis (palaus) procedia del Líban. Sobre el sostre pla de
bigues de fusta de cedre a mode d'enteixinat es col·locava la terrassa plana
amb merlets. Aquest sistema de coberta s'utilitzava de forma similar en tots els
edificis perses.
En la sala de les 100 columnes o sala del tron de Jerjes al palau de Persèpolis
trobem un clar exemple de com resoldre un sostre amb fusta i a la vegada fer
que aquesta treballi més bé mecànicament (a flexió) estalviant el màxim de
material possible. Junt amb el capitell prothomos de toros, es col·locava un
capitell en creu de fusta que reduïa la longitud de les bigues a col·locar. A partir
d'aquí el sostre s'organitzava en tres nivells. En el primer nivell es col·locaven
bigues aparellades formant el requadre que marcava el intercolumni. Aquestes
bigues s'unien per sota per una tapeta i per sobre per una llata d’empostissar.
Amb la disposició del capitell i la sabata en creu es reduïa la longitud de la biga
un 60 % i aquesta treballava com encastada-encastada absorbint més bé la
flexió. El segon nivell estava format per 4 requadres seguint també el sistema
de doble biga i per sobre en el tercer nivell es creen 9 requadres menors
seguint el mateix sistema. En cadascun dels encreuaments de les bigues es
col·locà un floró metàl·lic per tapar les juntes. Per sobre d'aquesta estructura la
coberta estava acabada amb unes capes de maons ceràmics i un acabat amb
betum.
Amb els Parts, a principis del segle I aC. es planteja la utilització de la cúpula
per cobrir espais quadrats. Inicialment tota la estructura era de fusta però amb
el temps només s'utilitza aquesta per passar de 4 a 8 costats i així poder
aixecar la cúpula circular sobre aquesta estructura. Es el precedent de la
trompa que s'utilitzarà mes endavant.
Amb l'aparició del iwan iranià (Part) en habitatges i palaus com a sala
d’audiències o sala comunitària rectangular, apareix la volta de canó -
construïdes amb tova en els habitatges sense necessitat de cintres - aquestes
construccions. Per tant desapareixen les columnes per deixar pas a murs
gruixuts que suportin les citades voltes. En els palaus, aquestes voltes eren
construïdes amb petits carreus de pedra calcària ben treballats i en el seu
23
interior s'afegia morter format per còdols i grava seguint la tècnica romana.
Malgrat haver aquestes voltes, la coberta era plana.
En el palau de Firuzabad s'introdueix la utilització de les cintres en la
construcció de les voltes de canó amb carreus de pedra en les zones pròximes
a la clau. En canvi, en les voltes de directriu parabòlica no seran utilitzades i es
fa servir el mètode de les filades diagonals esteses o de tallades. En la
construcció d'aquestes voltes en el palau citat - igual que a Sarvistan -
s'utilitzaran maons ceràmics cuits i pedra laminada del mateix cantell que els
maons. Per construir les voltes sense cintres es realitzaven primer les trompes
còniques, aconseguides per rosques concèntriques, que ajudaven a suportar
els nivells superiors de maons. També es van situar uns nínxols en cadascun
dels costats del quadrat per aconseguir transformar la planta quadrada en
circular. Aquestes trompes per aconseguir la transició del quadrat al cercle es
una de les aportacions més importants de la construcció sassànida i es repetirà
en molts altres palaus construïts en aquest període.
En el Iwan del palau de Ctesifonte trobem una gran volta de directriu parabòlica
de secció força reduïda. Aquesta es va construir seguint el conegut triangle
pitagòric 3/4/5 que es podia transformar en la base en l'egipci 8/3. En aquest
cas la volta tenia 30,30 m. d'alçada i 26,30 m. d'amplada. Fins al punt d'unió on
es troben els dos arcs que conformen la cúpula, el maons es col·loquen plans o
lleugerament inclinat i no cal utilitzar cintres però, a partir d'aquest punt eren
necessàries les cintres d'arc circular separades 4 m. Aquesta cintra segurament
era molt lleugera i estava formada per canyes i guix.
Una de les cúpules parabòliques a destacar es la del palau de Bishatpur sobre
base quadrada de 22 m. i amb 25 m. d'alçada. Es construeix recolzada en vuit
arcs de mig punt i, en les cantonades, s'utilitzen trompes realitzades amb volta
de un quart de taronja.
Finalment a Eiwán-e, Kaja, apareixerà una estructura digna de mencionar
formada per arcs diafragmes sobre els quals s'aixecarà una estructura de
petites voltes de canó que eliminaran les empentes entre voltes. Aquesta
solució permetia obrir finestres als laterals per la il·luminació. Aquesta
estructura serà utilitzada posteriorment en les primeres esglésies cristianes, en
el romànic i gòtic, així com en la construcció musulmana.
24
2.3.2.5. Acabats
Entre els revestiments del període persa destaquen els aplacats de pedra amb
decoració i la ceràmica vidriada. Hem de destacar com a novetat, en el període
Aquemènida, la utilització de la fusta en elements decoratius entre els que
destaquen els enteixinats amb temàtica vegetal. Els revestiments tant els
troben en els murs com en les columnes, en els primers son aplacats de pedra
calcària i arrebossats i, en les columnes es un arrebossat. En el palau de
Atajerjes II, Susa (375 aC.), podem observar el domini de la tècnica dels maons
ceràmics en relleu esmaltats i vidriats de clara influència babilònica
(representen arquers).
Altres elements decoratius dels que ja hem parlar son els capitells prothomos,
els capitells d'origen grec i egipci amb barreja d'estils. En les llindes de pedra
de les portes dels palaus Aquemènides trobem també elements decoratius
d'influència grega com el astràgal i el cavet.
Un altre dels elements decoratius que trobem a partir del Període Part (Nisa
180 aC.) es la façana davant del iwan amb una decoració de clares
reminiscències hel·lèniques (similar a la façana retaule). Apareixeran en
aquestes els nínxols cecs, les columnes clàssiques adossades, els frisos, les
cornises i els arcs de mig punt. S'ha de dir que algunes d'aquestes façanes
estaven arrebossades (Firuzabad). En el interior dels palaus trobem
majoritàriament pintures amb motius florals sobre arrebossats. A Bishapur
trobem plaques d'estucat per aplacat com a sòcol de gran qualitat.
2.4. La construcció prehel·lènica

2.4.1. Introducció
De la construcció prehel·lènica no disposem de gaire dades. Sembla ser que
els primers edificis (habitatges aïllats) daten del 6.500 aC. En aquest cas es
tractaria d'un habitatge per un poble sedentari assentat a la zona de
Macedònia. En la casa construïda a partir del 4.500 aC., amb antesala o
vestíbul i una única sala, s'han volgut veure els orígens del temple grec (el
anomenat mègaron).
Fins el període compres entre el 2.000 i 1.700 aC., amb l'arribada dels
indoeuropeus a les illes de l'Egeu (Creta i Santorini), no s'estableix realment el
període prehel·lènic amb les cultures cretenca i minoica. Sembla ser que els
25
palaus d'aquest període van rebre la influència del palau de Mari (construït per
Hammurabi a Mesopotàmia). A més de la influència assíria, també s'observa la
influència egípcia sobretot en la decoració.
Aquesta civilització va patir un cataclisme el 1.700 aC. i el 1.475 aC. degut a un
fort terratrèmol i a una erupció volcànica a la illa de Santorini que sembla ser va
acabar amb molts dels edificis més emblemàtics. A partir del 1.100 aC., amb
l'arribada dels Doris, s'atura l'evolució constructiva i encara més, es retrocedeix
ja que es tornen a construir les rudimentàries cases amb tova de poca qualitat i
matèria vegetal. Amb l'arribada dels Doris naixerà la civilització micènica a la
península del Peloponesi. Entre les ciutats més importants des del punt de vista
de la història de la construcció destaquen Micenes i Tirint.
En la construcció prehel·lènica predomina la utilització de la fusta, matèries
vegetals (bruc, llorer, etc.), la tova i la tàpia, i en el àmbit decoratiu el guix i
l'arrebossat de calç. La pedra també s'utilitzava en els sòcols per evitar el
contacte dels murs ceràmics amb el sòl. Aquest material s'utilitzarà de forma
més accentuada amb els minoics per bastir tombes i muralles.

Les tècniques constructives de la cultura prehel·lènica les podrem estudiar
bàsicament gràcies als seus palaus i tombes. De totes formes també s'han
pogut extreure dades procedents dels habitatges de l'època que ens faciliten
informació sobre les diferents formes de construir segons l'edifici de que es
tracti. Sigui com sigui hem de dir que la construcció minoica i micènica es
arquitravada - pilars o columnes i elements de coberta horitzontals - i només
s'han trobat alguns exemples puntuals de la utilització de la volta (falsa volta).

Disposem de molt poca informació pel que fa als fonaments utilitzats en la
construcció de palaus i habitatges d'aquest període. Únicament podem
aventurar que en els habitatges es prolongava el sòcol de pedra per sota del
nivell del terra. Aquest "fonament" arribava a molt poca profunditat en els
habitatges ja que la càrrega a suportar era mínima. Tot i no disposar de
26
informació al respecte segurament en els palaus la fonamentació estava
formada per una gran plataforma de pedra sense escairar.
2.4.2.3. Els murs

En les primeres cases minoiques (6000 aC.) els murs estaven formats per un
entramat de branques i fang. Es tractaria de murs d'un gruix proper als 50 cm.
A partir del 4500 aC. trobem una petita novetat en l'habitatge ja que s'incorpora
un sòcol de pedra força irregular aferrat amb fang que aixeca el mur, de tàpia o
en alguns casos de tova, del terra per evitar la humitat del sòl. Ja en el 1500
aC. s'adopta la tova en els murs de les cases deixant de banda la pedra.
Aquests murs es reforçaven per bigues de fusta en sentit longitudinal i
transversal.
Els murs en els palaus eren de pedra escairada aferrada amb fang. Era una
fabrica de petits carreus col·locats mantenint les filades. Els murs es reforçaven
mitjançant bigues de fusta col·locades horitzontal i verticalment creant una
espècie de marc. Era fonamental el reforç en la zona on es col·locaven les
obertures i també en les cantonades. També utilitzaven en alguns casos els
grans carreus de pedra. Aquests es situaven en les zones nobles i en les parts
inferiors dels edificis així com en les escales. Només aquest tipus de fàbrica
anava vista ja que la resta era per revestir amb guix i morter de calç.
En la cultura Micènica apareixen grans blocs de pedra en la construcció de
muralles. Un exemple clar es la ciutat de Micenes i la seva Porta dels Lleons on
apareix una llinda de 26 tones sobre un mur molt gruixut de pedra. Sobre
aquesta llinda es col·loca un escut heràldic triangular com si es tractés d'un arc
de descarrega. Al Tresor de Atreu de la mateixa ciutat també trobem una llinda
de grans dimensions.
Les primeres columnes que trobem en la cultura minoica - 4500 aC. - son de
fusta i es localitzen en l'antesala d'accés a l'habitatge. La columna es un
element bàsic en els palaus minoics. En el palau de Cnossos (2000 aC.)
s’utilitzarà la columna de fusta invertida. És a dir, la part més prima en el terra i
la part més gruixuda en el sostre. Passaven amb gran facilitat de la columna al
suport mural a mida que el palau guanyava en alçada. Degut a la disposició de
la columna, el capitell doble tòric circular era importantíssim per suportar les
27
càrregues del sostre. També apareixerà el pilar en doble T. Ja el 200 aC. es
continua utilitzant columnes de fusta en els patis dels habitatges.

En les cobertes trobem un canvi significatiu a partir del 6200 aC. ja que els
habitatges construïts al voltant del 6500 aC. utilitzaven encara pells d'animals
sobre una estructura vegetal. A partir del 6200 aC. ja trobem una coberta de
matèria vegetal protegirà amb fang. Inicialment aquesta coberta es a quatre
aigües i a partir del 4500 aC. es passarà a construir a dues aigües. En els
habitatges a partir del 1500 aC. trobem una coberta plana, sobre un entrebigat
de fusta molt junt, realitzada amb tova sobre la qual es col·loca una capa
d'argila fluida barrejada amb sorra o terra. Es tornarà a utilitzar aquesta solució
entre el 1100 i el 200 aC. En el palau la coberta esta resolta com una terrassa
plana. Sobre grans bigues de fusta creuades ortogonalment es crea una
plataforma on es realitza una llosa plana de morter de calç.
La ortogonalitat de la construcció a Micenes queda de manifest alhora de cobrir
espais circulars utilitzant peces de pedra calcària en voladís per formar falses
voltes del Tholos (colina). El cas més emblemàtic es el Tresor d'Atreu o
d'Agamenon (1325 aC.). La terra que cobrirà aquesta falsa volta ajudarà a
estabilitzar l’estructura ja que farà la funció de contrapès. En aquest edifici es
comença a observar la intenció d'establir una certa proporcionalitat entre les
seves parts. Te un diàmetre en planta de 14,50 m., una alçada de 13,50 m.,
una alçada de la porta de 5,40 metres i una amplada de 2,70 metres. Aquest
sistema de falsa volta es va utilitzar molt per qüestions defensives cap a l'any
1200 aC.
2.4.2.5. Acabats
Els acabats en el món minoic es limita als revestiments. Entres aquests s'ha de
destacar la decoració mural interior amb guix - més endavant estucs - que
conformen magnífics frescos. En aquestes pintures s'observa una clara
influència egípcia predominant els colors vermells i negres ressaltats sobre el
blanc i els colors clars. En les façanes exteriors utilitzaven un arrebossat molt
gruixut de morter de calç.
28
2.5. La construcció grega (s. XII aC. - s. IV)
2.5.1. Introducció
La historia de la construcció grega la hem d'analitzar a través de l'estudi dels
seus edificis més emblemàtics, els temples. Ens centrarem en aquests edificis
ja que, malgrat els avenços arqueològics, son dels que tenim més dades. La
pregunta que ens hauríem de fer es: la resta de les edificacions gregues es van
construir seguint les tècniques constructives dels temples o eren totalment
diferents?
La construcció grega es basa en el concepte de la ortogonalitat alhora de
realitzar els seus elements constructius siguin del tipus que siguin. Aquesta
ortogonalitat ja la trobàvem en la construcció prehelènica com es fa evident en
la construcció de la Porta dels Lleons i en el Tresor d'Atreu a la ciutat de
Micenes (XII aC.).
Segons Kostof els palaus es construïen " de cascotes por todas partes,
fortalecida (la construcción) por una estructura maciza de maderas horizontales
y verticales. En el exterior, los muros verticales se revestian de buena caliza.
La práctica de usar piedra en capas delgadas para construir los muros, de
materiales inferiores, pudo haberse copiado de los cretenses, que confiaban en
este revestimiento, en su caso alabastro, para producir un efecto de opulencia."

Tenim poques dades de la construcció de temples entre els segles XI i VII aC.
Sembla ser que la planta definitiva, amb cel·la coberta per un entaulament amb
coberta a dues aigües envoltada per columnes, va trigar centúries a consolidar-
se.
Els primers temples tenien la planta en forma de ferradura, el·líptica, quadrada
o rectangular i sempre estaven coberts a dues vessants i tenien un pòrtic a
l'entrada principal. El model que va perdurar, per efectivitat i equilibri
compositiu, va ésser el basat en una sala de culte, cel·la, segellada de l'exterior
i envoltada per un peristil format per un seguit de columnes de fusta. Aquest
model, on apareix una clara simetria, es mantindrà sense variacions fins el 600
aC. quan es comença a construir amb pedra. El temple clàssic, robust i
equilibrat, no es possible construir-lo amb fusta. A més, l'augment en el pes
29
dels seus elements constructius va fer aparèixer modificacions constructives i
estilístiques. Aquest canvi es manifestaria en una coberta a dues aigües amb
menys inclinació i per tant més estable.
Tots els temples grecs adopten l'estil dòric i jònic amb alguns detalls de l'ordre
corinti. El dòric apareix per primer cop en el temple d’Apol·lo a Delfos. En
aquest edifici trobem columnes estriades amb èntasis, capitell pla, arquitrau,
fris amb mètopes i frontó. Vitruvi defineix l'estil dòric com a viril i al jònic com a
femení.
El primer temple que segueix l'esquema clàssic es el Artemison de Cafú, del
segle VII, amb una perístasi de 8 per 16 columnes. El conjunt estava decorat
amb panells figuratius de terracota pintada (d'origen assiri) i relleus de pedra on
apareixien representats els mites i els valors morals de la societat grega.
La ortogonalitat del temple grec crea servitud al hora d'aixecar la seva
estructura. El resultat es un esquema trilític: dos suports i una llinda o sostre,
que cobreix les necessitats arquitectòniques del temple grec a qualsevol
escala. Els temples son contemplats, no habitats. Aquest esquema limita la
llum entre suports ja que la pedra te poca resistència a flexió. Desestimen la
utilització de la fusta per la seva durabilitat. Per a millorar la flexió de la pedra
es col·loca amb els seus plans de sedimentació perpendiculars i es col·loquen
2 o 3 peces però sense millorar excessivament la capacitat de la llinda a flexió.
La limitació també es manifesta en alçada (estem davant edificis d'una sola
planta) ja que no es soluciona la unió entre els brancals i les llindes.
A partir del segle II aC. i, paulatinament, es va procedir a la substitució
mimètica de les toves i la fusta per la pedra. Aquest canvi cap a materials més
duradors va finalitzar amb les teules de terracota col·locades en sec.

La tria del terreny on situar els temples es realitza per motius litúrgics, no
paisatgístics. El fonament arriba fins el terreny ferm i es fan rases corregudes
per a murs i fonamentació aïllada per les columnes. Si el terrenys es dolent es
fan tots els fonaments correguts. En els primers temples trobem que els
fonaments eren de pedra i reblert, les parets de tova i la coberta estava
acabada amb palla. Un exemple seria el temple d’Apol·lo Dafneforo (Eritrea).
30
En els fonaments s'utilitzen les pedres carejades (mai marbre al ser car)
col·locades en sec. Abans de la seva col·locació es fa una capa de formigó de
neteja. Sobre els fonaments es construeix una plataforma (eutinteria), per
aixecar el temple del terra, amb material més ric. La tipologia habitual de la
kepís o base es de dos escalons i estilobat. Si apareix el pòdium es reforça
amb murs de contenció (analemes).
2.5.2.3. Els murs

Hauríem de parlar del mur més com un element escultòric que estructural degut
a la presència del marbre (Muntanya de Pentelikon situada a 16 km. de
Atenes). És a dir, l'aparença per sobre de la funcionalitat.
El mur s'executa sense morter amb encaixos molt estudiats. Aquest mur rebrà
molt poques càrregues i no es necessari que aïlli. El mur arrenca, sobre
l'estilobat, amb el ortostatos format per peces més grans que la resta de forma
quadrangular. A sobre es col·locaran els carreus a l'estesa i de traves que
s’alternen amb els perpanys que agafaran tot el gruix del mur. Al tractar-se d'un
mur executat en sec, s'utilitzen grapes i grampons per unir les diferents peces.
El material utilitzat en aquestes unions es el ferro emplomat o el bronze, encara
que a vegades trobem tiges de pedra. Aquest darrer sistema també s'utilitzava
en la unió dels tambors de les columnes. Es un sistema contraproduent ja que
els moviments i l'oxidació poden trencar els carreus.
En l'execució d'aquests murs els carreus s'aixecaven de forma molt acurada
mitjançant sistemes d'elevació amb subjecció per mitja d’acanaladores o de
castanyoles. El carreu es col·locava a lloc amb ajuda de palanques de fusta
endurides al foc.
Aquest sistema provoca problemes d'estabilitat que es manifesten en els
cantells exteriors dels carreus si en aquests es concentren les càrregues.
Tenien la solució de deixar acanaladores i després, planejar la superfície o
deixar les juntes semblants i després planejar-les. Ambdues solucions
necessiten la intervenció d'experts tallistes.
2.5.2.4. Els sostres i cobertes

Quan parlem de la coberta, hauríem d'incloure l'entaulament. Aquest esta
format per arquitrau, fris i cornisa. S'uneix, des del peristil cap al interior del
31
temple, amb traves units a les columnes mitjançant grapes. L'espai entre les
traves es cobreix amb grans lloses de pedra calades amb cassetons. La
coronació del peristil va lligada a l'execució d'una coberta de fusta a dues
aigües.
Els temples tenen cobertes a dues vessants. No es tractaria d'encavallades
sinó de bigues que segueixen la inclinació de la coberta. Això provoca
empentes en els murs i traves. Les dades conegudes de les Drassanes del
Pireo ens parlen de bigues tranversals de 70 per 70 cm. aproximadament.
Les teules, inicialment eren de terracota o marbre, planes i corbes, col·locades
sobre una base d'argila. Les teules corbes es tapaven mitjançant els acroteris
(element amb decoració).
2.5.2.5. Acabats
En els temples grecs, com ja hem comentat, s'utilitza el marbre com element
d'acabat. Aquest marbre a més de les columnes, llises o acanalades, el trobem
en murs, entaulaments, peristil, etc. En aquest darrers trobem baixos relleus en
tríglifs i mètopes. Aquests relleus apareixen en els frontons dels temples ja que
es el lloc on hi ha més espai per la decoració.
Segurament, en altres edificis com palaus o cases de l’aristocràcia, també
apareixen les pintures al fresc amb colors vius a base de pigments naturals.
2.6. La construcció etrusca

2.6.1. Introducció
El poble etrusc, assentat a la Toscana (Florència, Bolonia, Roma), i de
procedència incerta, va introduir canvis significatius en la construcció
occidental. Aquesta civilització apareix a Itàlia al voltant del 1200 aC. amb un
període de màxim esplendor el 650 aC. (dinastia Tarquínia). Es tracta d'un
poble obert a les influències externes. Els etruscos incorporaran a la seva
construcció l'arc i la volta - procedent dels sassànides - i per tant, seran la
transició entre la construcció grega (arquitravada) i la construcció romana (amb
voltes). En les voltes utilitzaran les cintres de fusta, abundant a la zona.
Malgrat les innovacions constructives aportades per la civilització etrusca
aquesta no era la seva activitat primordial ja que per ells era bàsica l'agricultura
i la ramaderia. Això explicaria la no arribada de mestres constructors al seu
32
territori. Tot i així, els hem de considerar uns experts enginyers hidràulics degut
a la xarxa de clavegueram realitzada mitjançant volta circular de rosques
radials.
Podem dir que els etruscs recuperaran la tecnologia incorporada pels micènics
(Tresor d'Atreu i passadís de Tirint) de les falses voltes - que els grecs deixen
de banda - i la faran evolucionar. Això ho podem veure clarament a la tomba
etrusca. Aquestes tombes no seguiran una tipologia concreta. Segurament
molts artesans establerts a Micenes, amb l'arribada dels Doris i la regressió en
la construcció, opten per desplaçar-se fins a Etrúria.
Els etruscs utilitzaran la tova i la fusta en la majoria de les seves construccions.
Faran servir la pedra per obres soterrades, de fonamentació o defensa tot i
tenir-la molt a l'abast en pedreres a cel obert. La informació que tenim no es
molt abundant ja que Roma va aixecar sobre restes etrusques els seus edificis i
per tant els van devastar.
Podem dir que els etruscos fixaran els elements fonamentals que constituiran la
casa romana, consolidada a Pompeïa (la casa pati). En la proposta etrusca ja
queda molt clara la importància de la ventilació en l'habitatge a través de l'atri
primer i després del pati. També es posa de manifest la manca de finestra en
aquests habitatges.
En el temple etrusc s'observa l'allunyament respecte a Grècia ja que en cap
moment apareix el peristil i, l'estilobat es transforma en un gran podi. També
apareix una diferència fonamental en les proporcions, sent el temple etrusc
més quadrat i més pesant que el grec.
Cap a l'any 304 aC. els etruscos desapareixen i queden sotmesos a Roma.

Com ja hem avançat anteriorment, moltes de les dades que tenim de la
construcció etrusca, sobretot de l'habitatge, venen de la correspondència
d'aquest amb les tombes ja que els romans per erigir les seves ciutats van
devastar les restes etrusques. Per aquest motiu, només s'han conservat edificis
singulars on la pedra va ser molt utilitzada a diferencia del que succeïa amb la
construcció domèstica.
33
Els fonaments en el món etrusc estan configurats per grans carreus de pedra
perfectament tallats, i col·locats en sec. En la construcció de l'habitatge trobem
la variant de la utilització de grans carreus falcat utilitzant terra argilosa. En
aquests habitatges a vegades, el fonament es de tova, igual que el mur, però
les primeres filades per sobre de la cota del terreny son de carreus de pedra
tosca.
Van utilitzar la tofa. Es tracta d'una tova volcànica tova de caràcter putzolànic,
que la feia impermeable i evitava les filtracions d'aigua. Era utilitzada sobretot
en les tombes que eren construïdes sota terra (VI - V aC.).
En els temples, construïts sobre un gran podi de pedra, es possible que els
fonaments assolissin molt poca profunditat. En aquest podi la pedra que
donava al exterior estava perfectament tallada mentre que la del interior no ho
estaria o potser es barrejava amb morter.
2.6.2.3. Els murs

Els murs en els habitatges es van aixecar, inicialment, amb pedra. Es tractarà
de petits carreus de pedra de forma irregular reforçats amb fusta. De seguida
van passar a utilitzar la tova - revestida amb fang - en els seus murs. Els murs
que encerclaven el pati s'aixecaven per sobre del carener de la coberta exterior
per tal d'aconseguir un desguàs exterior i interior a diferents nivells. Amb dues
bigues paral·leles a la façana principal configuraven el patí i així suportaven el
impluvium sense necessitat de realitzar pilars o columnes. En la casa grega, si
hi havia columnes.
Els murs dels tholos, semi enterrats, es realitzaven amb carreus de pedra
calcària tova o, tofa ben tallada. L'alçada d'aquests murs era molt reduïda però
eren molt gruixuts per suportar la cúpula.
En els temples els murs eren de maons secats al sol. Era la part més
descuidada, tot i tenir una clara funció resistent. En aquests temples
apareixeran les columnes sense estries amb basa àtica i capitell,
majoritàriament jònic, on s'incorporen quatre cares humanes.
En els murs de la muralla trobem la utilització de maçoneria poligonal
lleugerament aglomerada (amb pedra local) però aviat passen a utilitzar la
fàbrica de maons. Utilitzen un maó secat al sol o poc cuit, de gran superfície,
34
lleugerament quadrat i de poc cantell. A partir del segle III aC. es van millorar
les fàbriques utilitzant carreus de tova calcària, tallats, seguint filades
horitzontals sobretot al voltant de l'element més emblemàtic, la porta. Per
aferrar els carreus utilitzaven petites pedres planes.

Les cobertes de la casa etrusca estaven resoltes a una sola vessant tot i
conèixer l'encavallada per construir a dues vessants. Aquesta última la van
reservar pels temples. Ambdues cobertes eren de fusta ja que recordem que
els etruscs dominaven el treball d'aquest material. Sobre les bigues, situades a
uns 40 cm., es realitzava un entarimat de fusta sobre el que col·locaven la teula
plana ceràmica amb un tapajuntes lleugerament corbat.
Pel que fa als elements horitzontals utilitzats en els sostres hem de destacar
l'arc de mig punt. Van deixar de banda la falsa volta micènica i van construir un
arc amb grans dovelles de pedra inspirant-se en el palau de Korshabad
(Sargon I - 775 aC.). Totes les dovelles tenien la mateixa forma i mida i les
seves cares laterals convergien en un punt. Per la seva construcció van fer
servir encofrats de fusta que es recolzaven en una imposta que sobresortia del
intradós de l'arc. Les empentes generades per l'arc eren absorbides per una
potent massa mural. Van afegir les arquivoltes, per dissimular la trobada de
l'arc i el mur, i un guardapols per emmarcar l'arc (Porta de Viterbo).
La volta de canó apuntada i, fins i tot la cúpula, per filades horitzontals
d'arestes vives, va ser la forma pròpia dels sostres de tholos i hipogeus en
època primerenca. Aquestes voltes eren similars a les que trobem en la
construcció micènica (Tresor d'Atreo) on cada anell de pedra anava
lleugerament volat. L'equilibri s'aconseguia posteriorment amb el reomplert de
terra. En alguns tholos es marca clarament l'escalonat dels carreus (Casale
Maritimo). En el centre col·locaven un pilar o una columna per assegurar la
clau.
En les tombes amb passadís apareix la falsa volta, semblant a les que ja hem
vist a Egipte i Tirint, per cobrir aquest espai junt amb cúpules de directriu
parabòlica. Aquestes també es poden considerar falses voltes i, a més, en el
centre afegien un pilar per suportar la clau (Regolini - Galassi, 650 aC.).
35
En les tombes hipogees, excavades a la roca, els sostres es treballen imitant
les cobertes de fusta amb pendent variable. També apareixen pilars de secció
quadrada en la tomba dels relleus.
En el temple etrusc trobem una pesada i, desproporcionada coberta amb un
gran ràfec, realitzada amb fusta. Es tracta d'una coberta a dues aigües on el
frontis - de terracota - forma part d'aquesta com a timpà. Esta formada per una
autèntica estructura de encavallades o, armadures planes de cavalls i tirants.
Els cavalls es situaven separats uns 50 cm. i s'ancoraven amb taulell formant
una superfície plana continua. Sobre aquesta es col·locaven les teules com
hem comentat per l'habitatge.

En l'arc, una de les aportacions claus dels Etruscs ja que marcarà la
construcció romana, apareixen elements decoratius com les arquivoltes, el
guardapols i la clau de l'arc decorada amb una cara humana.
Hem de suposar, pel caràcter dels etruscs, que la casa estava acabada am
pintures murals sobre un estucat i que hi havien plaques ceràmiques decorades
o fins i tot elements metàl·lics. Aquestes pintures, de caça i banquets, es
repetien a les tombes. en les tombes hipogeu, excavades a la muntanya, a més
de la pintura (influència hel·lènica) tenim tots els elements que la conformen
tallats directament a la pedra (per exemple el sostre de bigues).
Un altre dels acabats a destacar es el timpà del temple etrusc. Aquest es
decorava amb terracota en baix i mig relleu. En la coberta també trobem altres
elements decoratius com a antefixes, amb cares humanes pintades, que
rematen les últimes teules.
2.7. La construcció romana (segle II aC. – segle IV)

2.7.1. Introducció
La dispersió geogràfica del imperi els va fer crear una indústria de la
construcció sense precedents incorporant tots els sistemes útils d'altres
cultures. El sistema d’enginyeria romà va durar fins a finals del segle XIX quan
apareix l'acer i el ciment pòrtland, i es comença a definir numèricament el càlcul
d'estructures.
36
Al establir contacte amb les cultures etrusques i l'etapa hel·lenística grega,
incorporaran al seu repertori constructiu els següents elements:
- Dels etruscs el recobriment dels murs, les cobertes de fusta i teula i els
elements arquejats (arcs i voltes).
- De la cultura hel·lenística les formes clàssiques.
En definitiva, els romans copiaran en gairebé tots els àmbits allò que
consideren útil de cada cultura i ho adapten al seu gust millorant l'ús (pintura,
escultura, arquitectura, etc.).
La creació de la industria de la construcció romana va lligada a les necessitats
polítiques. Un imperi tan gran (Roma va arribar a tenir més d'un milió
d'habitants) necessita un gran nombre d'infraestructures per administrar el
territori com vies, ponts, campaments, ports, circs, aqüeductes, clavegueres,
temples, banys, etc. Ja des d'època republicana existeixen grans magatzems
de materials per a bastir aquesta industria. D'aquesta època son les
ordenances municipals, els plans urbanístics, els reglaments dels gremis de la
construcció, de la distribució de materials, de la estandardització de mides i
dels segells de fabricació. Es el moment en que les mines i forns passen a
l'administració imperial per garantir i abaratir l'execució d'obres públiques.
Per a la creació d'aquesta industria constructiva els romans es veuran obligats
a fer servir l'enginy degut a l'immens programa constructiu a desenvolupar.
L'ajuda del pols de putzolanes va ser fonamental ja que barrejat amb morter de
calç va permetre crear el formigó romà.
A base de proves immediates (pràctica-assaig) els romans van aconseguir un
formigó d'alta qualitat encara que no coneixien les raons científiques del seu
comportament. Els romans van aconseguir un formigó o argamassa amb
propietats hidràuliques i elevada resistència a tracció. Aquest material serà
fonamental per l'execució de murs i de formes arquejades. El material utilitzat
en aquest formigó era triat de forma acurada i s'utilitzava el de menys pes
(toves volcàniques) per la construcció de voltes. La construcció de la Domus
Aurea significa el primer pas per la utilització del formigó de forma il·limitada
(un exemple seria la cúpula del Panteó d'Adrià).
Tot i que es construeix bàsicament amb l'ajuda del treball manual el
perfeccionament tecnològic romà aconsegueix construir aqüeductes amb la
pendent necessària - exacta del 1 % - pel seu bon funcionament. Els romans
37
aconseguiran unificar en tot el seu territori les mateixes tècniques constructives.
I es més, la seva planificació i organització del procés constructiu farà que es
pugin aixecar edificis com el Panteó d'Adrià en 3 anys.
Finalment, la industria constructiva romana s'aprofitarà dels avantatges de l'ús
d'elements arquejats. En primer lloc, aquests elements no tenen limitació en
quant a la relació llum i peces necessàries per cobrir-la. En segon lloc, es
possible cobrir plantes de forma irregular. I finalment, s'introdueix una nova
forma a integrar dins els ordres clàssics: la corba.

Els romans construiran un gran nombre de tipologies arquitectòniques: edificis
públics i privats, obres d'enginyeria civil i militar, habitatges socials, centres
comercials, banys, estadis i palaus entre d'altres. A diferència del món grec, del
que bàsicament es conserven els temples, en el món romà podem resseguir la
historia de la construcció a través d'una amplia gamma d'edificis. Aquests van
ésser aixecats ràpidament i els diferents emperadors van emprendre grans
programes constructius (termes, palaus, aqüeductes, vies, etc.).

El concepte de fonament no es modificarà durant el llarg període que abasta la
construcció romana. El que si faran serà adaptar-lo a l'edifici en qüestió.
Segons Vitruvi es tracta de excavar fins trobar el terreny massís i sòlid. Si el
terrenys sòlid esta en superfície es fonamentarà directament sobre aquest.
En els fonaments romans es més important la mida dels carreus, que la seva
col·locació. Apareixen fins i tot fonaments excèntrics (atri del Panteó d'Adrià) on
s'intenta utilitzar la menor quantitat possible de morter. Quan utilitzen opus
caementicium trien les pedres més dures i denses pels fonaments.
Sobre la proporció dels fonaments només tenim les recomanacions de Vitruvi
que diu que els fonaments han de ser la meitat més amples que el gruix del
mur que gravita sobre ells.
2.7.2.3. Els murs
38
Inicialment construiran els murs amb grans blocs de pedra que encaixen entre
ells, predominant els paraments llisos. Quan desapareixen les necessitats
defensives, es construeixen murs on la característica més important es que les
fàbriques es basteixen seguint criteris economicistes i de forma industrialitzada.
Es tracta de racionalitzar el treball per obtenir la màxima rendibilitat estructural
de cada element. D'aquesta forma, un mur només necessita d'un 50 % de
carreus ben tallats. Aquest sistema segurament prové de la civilització
cartaginesa. Existeixen moltes variants dins aquest sistema de construcció de
murs.
Les toves, recobertes amb pedra o arrebossades, s'utilitzaven en habitatges on
la resistència o durabilitat no era un factor fonamental. S'han trobat restes de
tova, molt ben fabricada, a la muralla de Tarraco.
Es probable que August enderroques tots els edificis públics d'època
republicana construïts amb tova. Com deia Suetoni: "Rebé una Roma de fang i,
deixa una Roma de marbre". Les pedreres de Carrara, explotades inicialment
per Juli Cèsar, en època d'August es trobaven a ple rendiment. El marbre tallat
per grecs amb gustos hel·lenístics, deixa de ser un material car i estrany.
El concepte en la construcció de murs, inventat o heretat, sempre serà el
mateix, la barreja de diferents tipus de materials. Tanmateix podem dir que la
gran aportació romana en la construcció de murs es la utilització sistemàtica del
opus emplectum, que facilitarà als constructors medievals la construcció de les
grans catedrals. A partir del segle II aC., quan el morter es barreja amb les
putzolanes, el mur deixa de ser una superposició de carreus i es converteix en
un nucli resistent - opus caementicium (caementa = àrid) - que posteriorment es
revesteix.
Així doncs, les cares exteriors del mur serviran d'encofrat al reblert i, per tant
han de ser resistents i a més, serviran com a acabat més o menys definitiu
(aplacat o arrebossat). Per a aquest revestiment es va optar per la utilització de
models repetitius, d'aquí naixerà la utilització sistemàtica del opus reticulatum.
Els edificis utilitaris no necessiten d'aquest revestiment i per tant es construiran
amb grans carreus de pedra.
Trobem diferents formes d'acabat en el mur d'època romana. En primer lloc
tenim l'opus incertum, que es el sistema més simple ja que, només cal retocar
39
lleugerament la cara exterior dels carreus. El trobem en època republicana ja
que existia gran quantitat de pedra trossejada al voltant de Roma.
El pas previ cap al segon tipus de mur, l'opus reticulatum, es el casi reticulatum
amb carreus més regulars i més ben col·locats. Gairebé de forma immediata,
per necessitats de normalització i, degut a la industrialització, es passa a l'opus
reticulatum. Aquest aparell, amb una gran uniformitat en l'acabat, esta format
per peces, sensiblement iguals, fàcils de manufacturar i d'emmagatzemar. Esta
compost per peces amb una cara treballada de forma quadrada o romboïdal
que es la base de la piràmide que queda ancorada dins el mur. Al col·locar les
peces en diagonal (a 45 graus) l'aspecte exterior es més regular que si es
col·loques horitzontalment. L'arrebossat d'aquesta fabrica no es sistemàtic i
només el trobem en alguns casos, potser per canviar l'aparença. Amb aquest
sistema es poden construir murs de gran longitud als que es col·loca un cèrcol
longitudinal per regularitzar el recolzament de l'opus reticulatum. S'utilitzarà del
segle II aC. al segle II dC. preferentment a Itàlia.
Respecte al nucli del mur, s'ha d'establir un sistema que resolgui el problema
de l'aixafament degut al llarg procés de fabricació del mur i al enduriment del
morter. Per un costat s'ha de treballar en franges de poca alçada i comprovar la
resistència assolida. Es feia segons l'experiència ja que no disposaven del
temps de enduriment degut a la heterogeneïtat de la calç utilitzada. El lent
procés d'execució fa que la entrada en càrrega de murs i fonament sigui
progressiva evitant assentaments diferencials. L'horitzontalitat necessària
s'aconsegueix amb els cèrcols situats de forma irregular, en les cares exteriors
del mur, però imprescindibles per a la bona execució d'aquest.
L'estabilitat vertical - pandeig - s'aconsegueix amb l'encastament dels diàtomos
que travessen el mur de costat a costat. Aquesta solució no garanteix
l'estabilitat que s'ha d'aconseguir amb la regularitat en la fabricació de la massa
i en l'adherència correcta amb el revestiment.
En els punts singulars - portes, finestres, cantonades - degut als problemes
d'execució que planteja el mur romà s'opta per col·locar carreus de pedra o
maons ceràmics. Per reforçar i remarcar aquests punts trobem els brancals de
pedra, les llindes, els trencaaigües i reforços a les cantonades amb carreus
més grans. Davant de tots aquests elements singulars hem de destacar els
arcs de descàrrega sobre les llindes. Es realitzen per evitar la deformació de la
40
llinda al redistribuir les càrregues cap als brancals. Aquests arcs s'adapten a les
formes utilitzades en la construcció del mur. Els arcs de descàrrega es realitzen
majoritàriament amb maons ceràmics.
A l'aparèixer en els murs. cèrcols, arestes i altres elements que canvien la
fesomia del mur, aquest es passa a denominar opus mixtum. En aquests murs
s'observa un gran interès per l'aprofitament dels materials (economitzar).
Depenent de la mida i forma de les peces que formen el mur ens trobem amb
l'aparell isòdom, i el pseudoisòdom, d'origen grec. No es habitual però a
vegades apareixen degut al aprofitament de carreus procedents dels temples
grecs. D’isòdom es aquell en que totes les filades son de la mateixa alçada
mentre que en el pseudoisòdom varien les alçades en les seves filades.
El darrer tipus d'aparell que trobem en els murs romans és l'opus testaceum. A
principis del segle II es comença a utilitzar el maó ceràmic, vist o arrebossat. El
maó ceràmic s'industrialitza i es normalitzen les seves vides al voltant d'un peu,
30 cm. Trobarem els maons, sesquipedals, besals, i bipedals. Pels problemes
de secat i cuita, la seva alçada serà com a màxim de 4 a 5 cm. Es continua
utilitzant en les cares exteriors, tallant-se a vegades amb forma triangular, per
millorar l'adherència amb el nucli interior. Sembla ser que majoritàriament es va
utilitzar per anar vist estenent-se a l'àmbit funerari.
Les columnes podien estar formades per tambors d'un sol material o es podien
elaborar de forma similar als murs amb acabat revestit (aplacats o arrebossats).

En la construcció romana tenim una gran varietat de sostres i cobertes ja que
utilitzen de forma sistemàtica arcs, voltes i cúpules. El seu passat etrusc i les
millores introduïdes en la manipulació de l'argamassa van facilitar la seva
construcció. Inicialment, segles II-I aC., el seu ús es limita a la substitució de
llindes planes per arcs. A finals del segle I aC. s'utilitzarà en edificis civils i
industrials al comprovar l'estalvi que significa la utilització de l'argamassa sense
haver de renunciar a l'estabilitat estructural.
El primer gran edifici construït amb volta d'argamassa es la Domus Aurea de
Neró. Per primera vegada - exceptuant algun exemple del Pròxim Orient - es
poden construir cobertes, prescindint de la pedra i la fusta i, per tant sense tenir
limitacions pel que fa a la llum entre suports. A partir d'aquest moment el
41
interior agafa tanta importància com l'exterior i, les proporcions i acabat
remarquen la seva importància.
Aquesta revolució es possible gracies a aquest nou sistema constructiu que els
romans dominaran malgrat la manca de coneixements teòrics i del
comportament mecànic del material. Els avantatges de l'argamassa en la
construcció d'arcs, voltes i cúpules també el trobem en l'àmbit de les
infraestructures en la construcció de ponts. Aquest sistema resulta més
econòmic i ràpid que el d'anar tallant dovelles sempre i quan existeixi fusta, i
mà d'obra abundant.
Per abocar l'argamassa necessitaran encofrats resistents i a la vegada
recuperables però aquests no han de malmetre el resultat final, l'acabat. La
resistència dels encofrats queda palesa en els resultats aconseguits. Per evitar
l'adherència, en les plataformes i puntals de l'encofrat fan servir asfalts i olis -
canyissat - o simplement deixen maons ceràmics, o opus incertum com a
element d'acabat per sobre de l'encofrat. Per millorar el comportament de la
massa s'introdueixen en el seu interior maons ceràmics que formen arcs o
nervis. Per alleugerir el pes de la volta en zones com els ronyons - on
l'enduriment es lent - es col·locaven àmfores.
El resultat final es un element constructiu que treballa fonamentalment a
compressió i que es incapaç de suportar la tracció i el tallant. Sembla ser que
quan endureix es generen de forma espontània les dovelles, degut a la tracció i
al tallant, i tota la massa redistribueix les càrregues. El coneixement d'aquest
comportament permet reforçar o alleugerir els punts dèbils reduint al màxim les
esquerdes. A més, amb el temps aquest morter adquireix tal resistència que el
podem considerar com un tot monolític. Aquest coneixement adquirit de
l'experiència els permetrà construir el Panteó d'Adrià (anys 118 - 128) amb una
cúpula amb un diàmetre de 43,30 m. igual a l'alçada.
Malgrat la incorporació d'aquests nous sistemes constructius no hem d'oblidar
que la força motriu era fonamentalment l'home amb l'ajuda d'algun medi auxiliar
de tracció animal. Tanmateix els romans van ser mestres en l'organització i
planificació de les obres arribant a construir edificis com el Coliseu en només 3
anys. Van aprofitar una bona localització per reduir al màxim les feines
d'excavació.
42
2.7.2.5. Acabats
Trobem gran quantitat d'acabats utilitzant tots els materials que els romans
tenien a l'abast.
Vitruvi ens explica com es poden fer arrebossats perfectes. Es tracta de fer
l'arrebossat en tres capes:
1.- Capa molt gruixuda per regularitzar la superfície.
2.- Capa més prima encarregada de suportar l'arrebossat definitiu.
3.- Capa d'acabat, molt prima i llisa.
Els aplacats romans, aprofitats pels bizantins, arriben a un grau tècnic
elevadíssim aprofitant tots els materials que tenen a l'abast. Aquests es
col·locaven sobre capes gruixudes de morter de calç, amb o sense putzolanes,
i es polien i planejaven un cop col·locats. Existia un veritable comerç de pedres
polides.
Els paviments romans son d'origen grec però amb tal grau de perfeccionament
que s'assimilen a les pintures. Això va canviar amb l'aparició dels mosaics, 101
aC. temple de Júpiter Capitolino. Per la col·locació del paviment es feia un
emmacat previ, perfectament piconat o compactat, un replè i l'acabat superficial
aferrat amb morter de calç. En terrenys humits afegien carbó a la subbase per
evitar l'atac de microorganismes.
L'acabat en cobertes era la teula àrab formada per dos peces: una plana i una
corbada. Tanmateix van aparèixer altres acabats amb marbre, bronze, plom,
pedra, arrebossats, etc. que no s'han conservat.
2.8.La construcció paleocristiana

2.8.1. Introducció
Aquest període, es difícil de fixar des del punt de vista de la història de la
construcció. Fixarem el seu inici l'any 313, quan Constantí i Licini es
reconcilien, després de l'Edicte de Milà i la derrota de Magenci. La religió
cristiana com a tal no s'oficialitzarà fins el Concili de Nicea l'any 325. La
finalització d'aquest període el podem fixar el 554 a occident (regne barbar de
Ràvena) i el 395 a Orient (construcció bizantina) amb la divisió de l'imperi a la
mort de Teodosi I.
L'edifici insígnia en aquest període és la basílica romana cristianitzada
(procedent de l’estoa grega). Recordem que aquest edifici era típic del món
43
romà i es continuarà construint en diferents èpoques fins arribar al
Renaixement. En realitat podríem parlar d'una construcció tardo romana ja que
es repetiran les formes adaptant-les a la simbologia cristiana tot i no existir uns
estils clarament definits. Serà sempre un edifici de planta longitudinal i nombre
de naus imparell.
Un altre espai propi d'aquest període son les catacumbes (antigues pedreres).
Aquestes galeries subterrànies on s'enterraven els cristians pobres no tenen
gaire interès des del punt de vista constructiu. Només podem destacar algunes
voltes de canó tallades a la roca i voltes de mocador perfectament traçades i
decorades amb estuc pintat (Pretastato a San Calixto i Domitilia a Roma). En
moltes d'aquestes catacumbes hi havia un martyrium o memoriae, lloc
d'enterrament d'un sant. Molts dels martyriums son triats com a lloc per aixecar
les futures esglésies. Un dels martyriums més significatius es el de la Santa
Creu de Jerusalem a Roma, reformat per Constantí el 324. Es tracta d'una
petita capella formada per una sala, amb absis i nàrtex, coberta amb voltes de
quart d'esfera i de canó bufat continua.
En la construcció paleocristiana s'aprofitaran peces de pedra procedents
d'edificis enderrocats siguin pagans o no. Això es així degut a la pobresa
econòmica que patien. La construcció tracta de respondre a un programa de
necessitats i per tant, deixa de banda la monumentalitat i la sumptuositat,
utilitzant uns sistemes constructius molt simples. En els murs de les basíliques
primigènies trobem aquesta deixadesa en la construcció dels murs però, això
canviarà amb el temps i els murs passaran a ser més ben treballats. Podem dir
que es recuperaran les tècniques de construir romana. A Milà a mitjans segle
IV es crearà una veritable escola en la tècnica de l'execució de murs amb
maons ceràmics.
En les províncies romanes no apareixen canvis significatius en la construcció
de basíliques, a excepció d'aportacions locals i canvis puntuals per millorar o
adequar la funcionalitat de l'edifici. Un exemple el tenim en l'aparició del absis
trilobulat (Deir-el Abiad, segle V) i en el tancament del nàrtex. Un canvi radical
el trobem en la construcció dels martyria de planta central rodona o octogonal
on l'exemple més destacat es el Sant Sepulcre a Jerusalem (326 - 351). Amb
aquest canvi en la forma es recuperava la volta - molt arrelada en aquesta zona
persa-sassanida - com a element per cobrir aquests martyria. A la zona
44
costanera de l'Àsia Menor i l'Egeu les basíliques prescindiran del transsepte i
apareixeran uns absis a les capelles laterals (Santa Tecla). També hem de
destacar que Ravena esdevindrà el punt de contacte entre, la forma i tècnica
edificatòria milanesa, i les propostes bizantines.
Els edificis de planta circular i octogonal, promoguts per Constantí, eren
destinats a resoldre funcions perifèriques de la nova religió. La influència del
Panteó i la Domus Aurea es fa evident en les noves edificacions. Els nous
edificis estan destinats bàsicament a mausoleus, martyria i baptisteris.
L'església de Santa Constança (349) i el Sant Sepulcre són els exemples més
representatius d'aquestes noves formes. Aquestes formes on predomina l'arc
de mig punt i les voltes (de canó i hemisfèrica) seran desenvolupades de forma
més acurada per la construcció bizantina. Amb el temps aquestes plantes, que
continuen essent centralitzades, adopten forma de creu (Mausoleu de Gala
Placidia a Ravena).

Les tècniques constructives paleocristianes no diferiran gaire de les que
trobaven en la construcció romana. El que si que trobarem es que son,
qualitativament, més pobres ja que la situació econòmica era difícil. Les
tècniques eren marcadament diferents a la zona occidental i a la zona oriental.
S’utilitzarà els maons ceràmics i la pedra depenent del lloc on es construeix.
Les tècniques, inicialment força pobres, aniran millorant amb el temps fins
aconseguir una fàbrica de maons ceràmics d'alta qualitat.

De les poques dades de que disposem destaca la dels fonaments de l'antiga
basílica de Sant Pere del Vaticà. Es tracta de murs de contenció, que
delimitaven i contenien la gran explanada, amb un gruix aproximat de 4 metres
format per un nucli de formigó de 2,40 metres (argamassa de ciment) i maons
ceràmics al exterior. La profunditat d'aquests arribava fins als 3 metres. A Sant
Joan del Laterà trobem murs de 1,70 metres de pedra, sobre una fonamentació
de 1,70 metres del mateix material.
45
2.8.2.3. El mur
El mur en la construcció paleocristiana es simplement un element funcional que
serveix per suportar la coberta. Per tant, en les primeres basíliques, trobem un
mur de poc gruix construït amb una tècnica no qualificada i una economia
precària. El mur no ha de suportar grans esforços per tant no cal que sigui
gruixut. Es realitzen amb argamassa de calç o maons ceràmics sense qualitat
ni cap tipus de control. Per aquest motiu, degut a l'alçada de les basíliques,
apareixeran tirants per estabilitzar els murs. L'alçada d'aquests murs va arribar
als 34 metres a Sant Pere del Vaticà i als 28 metres a Sant Pau Extramurs.
Una excepció és el mur de Sant Joan de Letran construït seguint la tècnica
romana. Es tracta d'un mur de formigó en els seu nucli amb maons ceràmica a
l'exterior i al interior.
Els dos gran murs que separaven la nau central de les laterals en Sant Pere del
Vaticà descansen sobre pòrtics formats per 23 columnes i entaulament. En la
separació de les naus de la mateixa ala, els murs descansen sobre arcs de mig
punt. Les columnes que anaven de 1,18 metres a 2,50 metres de diàmetre
estaven executades amb materials diversos: serpentina, granit vermell i gris,
marbre groc, etc. Eren columnes estriades amb capitells corintis procedents
d'edificis més antics. El gruix important de les columnes es degut a que havien
de suportar el mur superior ja que la distància entre elles sempre va ser
reduïda. Un arc de mig punt com si fos un arc triomfal separava la nau central
del absis.
Amb el 'renaixement sixtí', Sixte III recupera les tècniques constructives
romanes, la pedra fa acte de presència, i s'abandonen els materials de rebuig.
Exemples d'aquest moment son les basíliques de Santa Maria la Major i Santa
Sabina. S'utilitza la columna clàssica: jònica o coríntia amb, o sense estries.
Aquest element es el que fa notori aquest retorn a la construcció romana.
En les províncies romanes trobem la utilització de sòlids murs de carreus de
pedra calcària de grans dimensions, col·locats en sec (Deir-el-Abiad, segle V).
En aquestes províncies, el mur s’estendrà al nàrtex, abans teníem columnes,
quedant aquest tancat i es crea una porta d’accés. Malgrat aquest exemple la
mida dels carreus utilitzats en les basíliques de la zona es petita per aproximar-
se a l'escala humana (manipulació). La pedra utilitzada en aquests murs va ser
46
la calcària. El clima de la zona fa que les finestres siguin més petites. Aquests
murs a la zona Síria eren gruixuts i amb un nucli de grava.
En la zona del Sant Sepulcre, de forma circular, trobem un mur gruixut format
per grans carreus de pedra de la zona. En la zona d'Àsia Menor apareixen
franges horitzontals de maons ceràmics alternant amb el mur de pedra de petits
carreus. Es tracta d'una forma de reforçar les fàbriques.
En la construcció a Milà - esdevindrà la capital entre el 353 i el 373 - s'assolirà
una tècnica en la construcció de murs de maons d'un gran nivell. Es
construeixen murs de maons ceràmics amb pilastres i arcs cecs de mig punt
amb arquivoltes (Sant Simplicià). Aquests murs, gruixuts, estaven formats per
rajols gruixuts i una fina capa de morter. Aquesta tècnica serà aplicada als
edificis de planta central que donaran lloc a la construcció bizantina (Sant
Llorenç de Milà i Mausoleu de Gala Placidia a Ravena).

L'encavallada de fusta per cobrir les basíliques paleocristianes no va ser una
novetat ja que s'havia fet servir anteriorment en les basíliques romanes. En
aquest cas la recuperen ja que el mur, per la seva esveltesa, no pot absorbir
empentes horitzontals. Això portarà a la incorporació, com ja hem comentat
anteriorment, de tirants. Aquestes encavallades formaran cobertes a dues
aigües. Aquestes no es recolzen directament sobre el mur sinó sobre una
mènsula volada que reduïa la llum. Originàriament eren vistes tot i que en el
Renaixement van quedar amagades per artesonats plans. Un dels millors
exemples era la basílica de Sant Pau Extramurs (Papa Valentinià I - any 380).
Pel tirant, element més crític de la coberta, es tria una fusta més duradora,
menys pesada i la més resistent al foc i als agents xilòfags. Aquest era de
secció quadrada de entre 1/39 i 1/35 de la seva longitud (amplada nau central).
Es col·locaven separats a una distància igual a les columnes inferiors de suport
del mur que separava la nau central de les laterals. Van utilitzar molt l’avet i el
pi degut a la dificultat d'utilitzar el cedre (Pròxim Orient) o ginebre (Illes de
l'Egeu).
En els absis de les basíliques trobarem la volta de quart d'esfera mentre que a
les laterals tenim voltes d'aresta (Santa Inés). Els edificis de planta
centralitzada adoptaran com a sistema de coberta la volta. Bàsicament trobem
47
dos tipus de voltes per cobrir aquests espais: la volta de canó en el
deambulatori i la hemisfèrica per l'espai central. A Santa Constança (any 349)
el deambulatori es cobreix amb una volta de canó continu mentre l'espai central
es cobreix amb una volta hemisfèrica. Aquesta última esta construïda amb
nervis de maons ceràmics seguint els meridians i una argamassa de formigó
formant cassetons. En el sentit dels paral·lels trobem uns reforços amb dos
filades de grans maons. La volta de l'espai central es resolia mitjançant trompes
o petxines per aconseguir un recinte circular. A Gala Placidia trobem la volta de
mitjà taronja sobre arcs faixons, amb maons de pla i alleugerida interiorment
amb petites àmfores - molt difosa a la construcció bizantina - en l'espai central i
les voltes de mig canó en els braços del creuer. La teulada d'aquest cos central
es a quatre aigües i les laterals a dos aigües amb teula ceràmica com a acabat.
2.8.2.5. Acabats
L'aplacat, en aquest cas de diferents tipus de marbre, apareix en els murs de
Sant Joan in Laterano. Aquests aplacats es repetiran en els arcs (serpentina)
donant color i riquesa al interior de la basílica. Entaulaments, arcs i columnes
(amb els seus capitells) estaven profusament decorades. El mosaic ocupava un
lloc destacat en la decoració de l'entaulament que quedava per sobre de 'l'arc
de triomf'. En les finestres trobem magnífiques gelosies en alabastre, marbre o
fusta. També trobem una decoració abundant amb pa d'or o pintura brillant en
les bigues de fusta que formaven l'encavallada de la nau central. Aquest tipus
de decoració es repetirà en tots el edificis d'aquest període.
2.9. La construcció bizantina

2.9.1.Introducció
El pas de la construcció paleocristiana a la bizantina es va produir de forma
gradual per la qual cosa es difícil establir una cronologia específica. Un
exemple el tenim en el mausoleu de Gala Placidia que es podria considerar una
obra ja bizantina.
L'origen de Bizanci s'inicia amb la fundació de Constantinoble per part de
Constantí i la seva conversió en capital de l'imperi d'occident l'any 324, segons
la història general. Nosaltres agafarem com a data d'inici de la construcció
bizantina l'any 524 quan s'aixeca Sant Polieucto a Constantinoble i es comença
48
la construcció de Sant Sergi i Sant Bacó. Agafarem aquesta data ja que des de
la mort de Constantí la construcció havia entrat en decadència i es en aquests
moments quan s'estableixen els principis fonamentals per a la construcció dels
nous edificis.
El final d'aquest període coincidirà amb la caiguda de Constantinoble l'any 1435
a mans turques. De totes formes, des del 1204 (arribada dels creuats) i, força
abans, ja havia finalitzat el període imperial davant l'atac d'altres pobles
(búlgars, àrabs, flamencs, venecians).
Malgrat la cronologia que hem fixat, hi ha edificis anteriors i molt posteriors, que
formarien part de la construcció bizantina. Es per això que parlarem d'alguns
d'ells. Per tant fixarem 3 períodes constructius ben definits:
1. Bizantí primerenc fins a mitjans segle VII. Aquest es pot dividir en l'etapa
constantiniana del 324 al 524, que es desenvolupa a Jerusalem, Síria i Ravena
on els edificis més destacats son la basílica originària i el martyria; la justiniana
del 527 fins finals segle VI, on es fusiona la basílica amb el mausoleu; i el
renaixement bizantí de finals segle VI fins mitjans segle VII, desenvolupat a
Grècia, Rússia i Constantinoble on trobem l'església petita de creu grega.
2. Bizantí mitja de mitjans segle VII fins el segle XII.
3. Bizantí tardà del segle XII fins els segle XVII.
Els precursors de la construcció bizantina seran Justinià i la seva dona
Teodora. A més d'unificar l'imperi, promoure el dret romà i fundar diverses
universitats, van establir un programa per aixecar edificis amb una empremta
pròpia. Teodora va participar de forma activa donant entrada a artesans,
formes i tècniques constructives procedents de tot el món. Constantinoble
esdevindrà ràpidament una ciutat sumptuosa. Durant el regnat de Justinià
s'aixecaran grans esglésies que respondran a raons de representativitat
imperial (Santa Sofia i Santa Sabiduria) junt amb petites esglésies de creu
grega i planta central (Egeu) més útils per la litúrgia al ser de mida reduïda.
Totes aquestes construccions estan sota la influència del gran patrimoni
arquitectònic erigit per Constantí a Ravena (Gala Placidia, Sant Apol·linar el
Nou, Sant Apol·linar in Classe i Sant Vital, entre d'altres). Aquest interès
s'accentuarà després de la insurrecció de Nica que va deixar la ciutat de
Constantinoble mig ensorrada. La gran obra de Justinià - construïda per
Antemio de Talles i Isidor de Milet, cap d'ells arquitectes - serà Santa Sofia (532
49
al 537). En el interès per recuperar les ruïnes després de Nica, jugarà un paper
destacat Teodora que impulsarà la reconstrucció dels Sants Apòstols a
Constantinoble i Sant Joan Evangelista a Efes.
El canvi en la litúrgia - litúrgia privada i la dels fidels - va promoure el canvi en
l'estructura dels edificis abandonant-se la planta basilical. Això va provocar com
a primer canvi l’escurçament de les naus i la utilització de la volta (en el creuer)
mantenint-se la planta de creu llatina (Perge i Sant Joan d'Efes , meitat segle
IV). A partir del primer quart del segle V i durant el segle VI es desenvolupen
les esglésies de planta central de doble casc on el clergat i polítics ocupen
l'espai central (Sant Vital a Ravena i Sants Sergi i Baco a Constantinoble). A
finals del segle VI es desenvoluparan a Àsia Menor les anomenades esglésies
de saló amb creu grega inscrita. Aquesta tipologia, amb una clara influència
sassànida, es va adoptar de manera definitiva a partir del segle IX tot i que ja
trobem exemples des del segle VIII (el Catolicón de Hosios Lukas).
La construcció en el període bizantí mitjà es centra en dos grans focus:
Macedònia i Armènia. A Armènia s'utilitzarà majoritàriament la pedra calcària
local mentre que a Macedònia s'utilitzarà el maó ceràmic. A Armènia
predominaven les petites esglésies, de planta de creu grega inscrites en un
rectangle i amb un gran cimbori central. Totes fetes amb pedra calcària amb
carreus grans i mitjans on pràcticament no trobem morter. Els segles X i XI es
l'etapa d'esplendor amb l'aparició del reconegut arquitecte Trdat (Tiridate) que
construirà la Catedral d’Aní (any 900). El moviment d'artesans al llar de l'imperi
fa que aquestes formes armènies es desenvolupin a Macedònia (Panagia de
Skripou, Hosios Lukas, etc.). En aquest cas es barrejaran carreus amb filades
de maons.
En el període bizantí tardà (segles XII - XVII) trobem la construcció d'edificis a
Rússia i Venècia com a territoris incorporats al món bizantí. Els russos, tot i
dominar el treball en fusta, construïen els seus edificis amb maons. En aquests
destacava com a element característic la cúpula bulbiforme realitzada amb
fusta. Necessitaven fortes pendents perquè la neu no s’acumulés en excés.
L'església bizantina es va mantenir a Rússia i hi ha qui afirma que fins la
revolució de l'any 1917 no desapareixerà. Els venecians per la seva part es
volen aprofitar de la sumptuositat bizantina - coneguda arrel de la quarta
creuada - i traslladar-la a les seves construccions (Església de Sant Marc any
50
1063 - segle XVII). Agafen com a referent l'església dels Sants Apòstols de
Constantinoble aixecada el segle VI.

Es evident, que amb el llarg període cronològic que contemplem quan parlem
de la construcció bizantina, apareixeran gran varietat de tècniques
constructives. I no només per la cronologia sinó també per la localització de les
diferents manifestacions constructives. Com ja s'ha pogut veure en la
introducció, els edificis que ens aporten informació sobre les tècniques
utilitzades a Bizancí son de caràcter religiós. Això no ens ha d'estranyar ja que
des de que l'home es "civilitza" la religió es un factor fonamental en la seva
vida.
Com veurem tot seguit disposem de gran informació de les tècniques
constructives utilitzades. Al contrari que succeeix en altres períodes, en aquest
cas si que disposem de dades importants sobre la construcció dels fonaments
en aquesta època. També observarem que s'utilitzaran gran varietat de
tècniques constructives en l'execució de murs i en l'execució de sostres i
cobertes.

En l'edifici que es considera com a origen de la construcció bizantina, Sant
Polieucto de Constantinoble (524), trobem uns fonaments de 7 metres de
fondària per 7 metres d'amplada format per un nucli de argamassa de morter i
grava.
La fonamentació a Santa Sofia devia ser prou sòlida ja que, a diferència d'altres
edificis, no tenim dades sobre assentaments d'aquesta.
Moltes vegades, com succeeix a Sant Joan Evangelista d'Efes, els nous edificis
s'aixecaven sobre estructures d'edificis ja enderrocats per tal d'aprofitar al
màxim els materials. També durant el període bizantí mitja trobem exemples
d'aquest fet. El Myrelaion de Constantinoble (920) es troba aixecat sobre un
podi creat per un altre edifici. Es tracta d'una cripta amb columnes. Els murs
d'aquest fonament son toscos, formats per cinc filades de pedra alternant amb
51
quatre filades de maons. Sembla ser que la utilització d'aquest 'fonament' era
per aconseguir una cota determinada en el terreny.
2.9.2.3. Els murs

En la primera basílica considerada com a bizantina, Sant Polieucto, trobem uns
murs gruixuts formats per argamassa de morter i grava en el seu nucli, tot ell
tancat per una doble paret de maons ceràmics seguint la traça romana. Per
formar el presbiteri apareixen quatre grans suports amb tres columnes
intermèdies per reduir la llum i suportar la tribuna lateral.
A Ravenna els murs de les noves construccions continuen mantenint el sistema
constructiu establert a Milà a base de maons ceràmics i murs amb ressalts com
a elements decoratius. Entre aquestes construccions destaquen el Baptisteri
dels Ortodoxes i Sant Vital de Ravena.
Amb les noves directrius litúrgiques en les esglésies del sud d'Àsia Menor els
murs perden matèria obrint-se grans arcs - sobre columnes - a l'interior de
l'edifici. En un d'aquests edificis, monestir d'Alaham (480), el mur exterior esta
construït amb carreus molt regulars i ben tallats de pedra calcària sense morter
a les juntes.
En l'església dels Sants Sergi i Baco (530) trobem una fàbrica de maons
massissos de poc cantell amb juntes horitzontals i verticals gruixudes de morter
de calç, típica de l'etapa constantiniana. Els murs estaven reforçats per dues
filades horitzontals de pedra calcària cada 10-15 filades de maons. A Santa
Irene (532) els murs son de grans carreus de pedra calcària i franges
horitzontals de maons ceràmics. Aquests murs, utilitzats en muralles i
construcció civil, habitualment - Santa Sofia es una excepció - estaven formats
per 7-10 filades de carreus de pedra calcària d'uns 20 cm de cantell ben tallats i
aferrats amb morter de calç (2 cm màxim), reforçats per 5 franges ceràmiques
de maons de 70 cm de llargada i 5 cm de cantell.
En l'església de Sant Vital de Ravenna (526 -547) trobem els murs propis que
es desenvolupen a Milà i que configuren la major part de l'arquitectura
d'aquesta ciutat. Es tracta d'un mur format per maons ceràmics, una mica més
prims que les de la resta d'edificis, amb un gruix de junta de morter de calç amb
pols de maó una mica més gran del que es habitual. Estem davant del mateix
52
tipus d'obra de fàbrica que podem observar al Baptisteri dels Ortodoxes o al
Mausoleu de Gala Placidia.
Aquests murs amb juntes de morter - de calç barrejat amb pols de ceràmica -
gruixudes també els trobem a Santa Sofia. En aquest cas s’utilitzava uns
maons ceràmics quadrats de 37,5 cm. i 5 centímetres de gruix. Aquestes juntes
gruixudes produiran assentaments que donaran lloc a la fissuració del mur. Per
contra, el pols ceràmic afavoria la impermeabilitat i li donava un color rosat que
unificava el color de tot el mur. En aquest edifici únicament els 8 contraforts
inicials estan realitzats amb grans carreus de pedra calcària de 1.00 m. x 0.47
m. A partir de la cornisa de la tribuna aquests passen a ser maons ceràmics.
A l'església de Sant Joan Evangelista a Efes trobem, 4 grans suports de pedra
en forma de L al interior del qual apareix un nucli d'argamassa, com si es
tractes del formigó romà. Els altres murs son de maçoneria irregular, amb
argamassa i grava, reforçada per franges de maons ceràmics.
La pedra apareix durant el període bizantí mitja en la construcció Armènia. Es
tracta de blocs grans (2.00 m. x 0.60 m. a Qal'at Siman) i mitjans de pedra
calcària ben tallats, aferrats amb morter o, simplement encaixats. La quantitat
de morter utilitzada és mínima ja que les juntes que apareixen son molt primes.
En aquests murs apareixen arcs cecs amb delicades arquivoltes i columnes
(Catedral d'Ani).
En aquest mateix període a Macedònia (concretament a Constantinoble)
s'aixequen esglésies de forma similar a les armènies però en els seus murs
trobem carreus de pedra irregulars barrejats amb filades de 4 maons ceràmics
(Fenari Isa Camii - 908). La serreta es pròpia d'aquest moment com a fabrica
del mur i com a element decoratiu.
Els murs de les esglésies bizantines del període tardà construïdes a Rússia,
com la de Sant Demetri de Vladimir, utilitzaran carreus de pedra tallada de
dimensions semblants on la part alta esta decorada. No només utilitzaven la
pedra en els seus murs ja que trobem la utilització de maons a Santa Sofia de
Kiev.

Malgrat la utilització habitual per part dels romans de la volta (realitzada amb
formigó) en el mon bizantí no podem considerar aquesta com a una herència
53
romana. Estem davant la construcció de voltes on s'utilitzarà el maó ceràmic i
per tant estem més a prop de la tradició mesopotàmica i sassànida que, de la
tradició romana.
Moltes vegades s'ha descrit la volta bizantina com a volta desmaterialitzada
degut a la construcció d'aquesta amb una sola fulla de maons, sense trasdosat,
o simplement terra barrejada amb ceràmica per alleugerir el pes. Estem davant
una volta molt més lleugera que la romana. Els maons en la majoria d'aquestes
voltes es van col·locar a sardinell. Malgrat tot existien focus singulars com a
Ravena, on utilitzaven la volta de maó de pla o amb àmfores i, Armenia on
feien servir la volta de pedra.
La volta de canó, ja utilitzada a les naus laterals de Sant Polieucto l'any 524, va
ser una de les primeres solucions adoptades a la costa i interior del sud-est de
la Capadòcia i nord de Síria ja que eren formes prou conegudes. Sembla ser
que la primera basílica que incorporà aquesta volta de pedra en les naus
laterals va ser la de Meriamlik (475). També la trobem a les esglésies de Qasr
ibn Wardam amb maons i a Binkirkilise amb pedra. Les voltes hemisfèriques
sense trompes i petxines també es faran amb pedra. Més tard aquestes voltes
s'utilitzaran en les petites esglésies saló i capelles a tot l'imperi.
La volta d'aresta, invent romà, es frequent en els deambulatoris, tribunes i
nàrtex, de les esglésies bizantines (Sants Sergi i Baco, Sant Vital de Ravena).
La volta esquifada o de racó de claustre es una aportació bizantina procedent
de la costa sud de l'Egeu (mausoleus). De les més destacades tenim la de
Sants Sergi i Baco i la volta de la cisterna de Constantinoble construïda amb
maons.
Malgrat tot, la volta bufada o de mocador es la més pròpia de la construcció
bizantina. entre els molts exemples tenim el de Gala Placidia a Ravena i la
volta de Santa Sofia, ensorrada l'any 558.
També utilitzaren les cúpules sobre petxines i trompes generades a partir d'una
planta quadrada. Les trompes són solucions que acompanyen al mur mentre
que la petxina es pròpia de l'estructura de l'arc. Aquestes voltes podien
incorporar obertures o es coronaven amb cupulí per millorar la il·luminació.
D'aquesta tipologia son les voltes de Santa Sofia i Santa Irene a
Constantinoble, la Panagia de Skripou (Atenes) o la Koinesis de Nicea.
54
Tampoc hem d'oblidar la utilització de la volta gallonada que es comporta
mecànicament com una volta nervada amb plementeria corbada. Entre els
molts exemples trobem el de Sant Salvador de Cora. La volta actual de Santa
Sofia es una volta gallonada hemisfèrica formada per 40 nervis de maons (any
563). Entre els nervis apareixen finestres en l'arrencada de la volta.
A més de les voltes en els inicis de la construcció bizantina es continua
utilitzant la coberta de fusta per cobrir espais octogonals com per exemple al
monestir de Alahan.
En el cobriment de les voltes, Constantí, proposa la substitució del bronze pel
plom ja que es més econòmic i fàcil d'executar. Es tracta d'utilitzar planxes de
plom que es solapen de forma adequada per evitar l'entrada d'aigua a través de
la planxa. A diferència d'aquest primer període durant el període mitjà a la zona
de l'Egeu es continua utilitzant la teula malgrat la dificultat que representava
cobrir superfícies corbes. Agafen l'estructura d'un manat de plafons reduint o
eliminant les teules canal i col·locant teules careneres. Era més habitual que la
teula canal fos plana però no deixen d'utilitzar la teula corbada com a canal (p.
ex. Pantanassa, Santos Teodoros).
Finalment hem de destacar del període tardà les voltes bulbiformes de gran
pendent que apareixen a Rússia i que estan construïdes amb fusta.
2.9.2.5. Acabats
Podem dir que la majoria dels acabats que s'utilitzen en els edificis bizantins ja
apareixen en els primers edificis aixecats en temps de Justinià i aquests,
s'aniran repetint i modificant lleugerament a mida que avancem en el temps.
En la decoració de pilars i capitells de les primeres esglésies bizantines com
Sant Polieucto trobem una ornamentació sumptuosa a base d'aplacats de
marbre de diferents colors carregats de motius sassànides. En els frisos i
capitells (cimaci tronco piramidal) predomina la vinya, l'heura, fulles en forma
de cor, flors estrellades, acant, etc. A Santa Sofia trobem plaques de més de 3
centímetres de gruix la qual cosa feia necessària la utilització d'ancoratges.
Podem parlar de decoració no clàssica.
Els mosaics es un altre dels acabats que trobem habitualment en la construcció
bizantina. L'exemple més emblemàtic es el de Sant Vital de Ravena on
apareixen Justinia i Teodora en el moment de la Eucaristia.
55
En paviments i cornises solien utilitzar el marbre procedent de qualsevol zona
de l'Egeu com podem observar a Santa Sofia. Aquí trobem paviments de
gruixos superiors als 5 centímetres.
En els acabats dels murs exteriors hem de citar l'aparició de la decoració a
partir del període bizantí mitja, on el joc en la disposició del maons i el
tractament de les obertures, aporta al mur una acurada decoració (p. ex.
Catolicon de Dafni o Sant Teodor de Atenes). Un element destacat en aquests
murs es la serreta de influència persa i que posteriorment serà molt utilitzada
en l'arquitectura islàmica. Destacarem el cas d’Armènia on trobem la Catedral
d’Aní.
3. La construcció en l’Edat Mitjana

3.1. La construcció hispanomusulmana (750 - 1492)
3.1.1.Introducció
En aquest capítol només tractarem la construcció islàmica en el món hispà.
Aquesta decisió s'ha pres ja que el que entenem com a arquitectura islàmica
compren una franja cronològica molt amplia ja que va des del segle VII (632
mor Mahoma) al segle XVII. En tot aquest llarg període s'establiran uns
sistemes constructius específics lligats a la construcció musulmana o àrab.
Els preceptes reflectits al Corán tindran influència en la construcció islàmica.
Tenim que:
1. Es necessària la construcció de mesquites destinades a la pregària.
Aquestes van lligades a banys, mausoleus, madrasses, etc.
2. La decoració no pot ser naturalista. Això provoca l'aparició de nous repertoris
que influeixen en els sistemes constructius.
3. El Corán també fixa pautes a seguir en el urbanisme, l'arquitectura i la
construcció. Per exemple les vivendes no poden superar l'alçada del alminar o
minaret més baix.
4. El desenvolupament material no esta recollit al Corán.
5. L'arquitectura islàmica també apareix en les zones d'influència tot i no estar
relacionada amb els preceptes corànics.
Els musulmans adoptaran les tècniques locals existents en cadascun dels
territoris conquerits i les adaptaran a les necessitats constructives de cada cas.
Recordem que es tracta de pobles nòmades on la construcció no es una
56
activitat bàsica a diferència del comerç. A més el Corán la cataloga com una
activitat vana que devora la riquesa de l'home.
El Islam es va propagar ràpidament i l'any 711, 79 anys desprès de la mort de
Mahoma (632), els musulmans arriben a la península ibèrica. Abderraman I,
salvat de la matança de la dinastia omeia a mans d'ABu al-Abbas l'any 750,
arriba a Córdoba anys més tard perllongant la dinastia omeia fins el 929 quan
Abderraman III funda el Califat de Córdoba. Aquest califat, el major centre
cultural del món islàmic, es mantingué fins l'any 1030.
L'altre gran període a destacar a la península ibèrica es el període nassarita
(Yúzub ben-Názar) centrat en el regne de Granada que compren del segle XIII
al segle XV.

Quan parlem de les tècniques constructives islàmiques ens hem de fixar,
sobretot, en la mesquita ja que es l'edifici més representatiu del món islàmic on
els creients es troben, fonamentalment el divendres al migdia, per realitzar la
seva pregària.
Constructivament, aquests edificis havien de disposar d'un mur - anomenat de
la qibla - orientat a la Meca. Tots els creients preguen mirant a aquest mur on
es troba el mihrab - fornícula ornamentada - on es guarda el Corán i on es situa
el muetzí per dirigir la pregària. Aquests murs es realitzaven amb tova ja que
només tenien funció de tancament i no necessitaven cap tipus d'ornamentació.
Es creen crugies perpendiculars al mur de la qibla per deixar espai lliure per tal
que el creient pugui veure el mur quan prega. Estem parlant d'espais realment
importants per que tingueu un exemple la mesquita de Damasc tenia un espai
litúrgic - salà hipòstila - de 157 x 100 m. al que hem d'afegir el patí de 122 x 50
m. A casa nostra la mesquita de Córdoba, que patí 4 ampliacions des
d'Abderraman I a Almanzor passa la seva superfície de 5560 m2 a 23760 m2.
L'existència d'espais tan amplis va fer necessari aixecar la coberta d'aquests
edificis a una alçada considerable per mantenir l'escala i a la vegada evitar
l'efecte claustrofòbia. Això ho van aconseguir amb diverses tècniques basades,
sembla ser, en l'aqüeducte romà. Al no utilitzar columnes prou llargues i utilitzar
algunes procedents d'altres edificis - romans i cristians - es necessari crear un
57
sistema de dobles arcuacions a diferents nivells per assolir una alçada òptima.
A més l'estructura d'arcs intermèdia fa la funció de trava per evitar el pandeig
de les columnes.
A més de les mesquites hem de destacar els palaus que no son més que
habitatges a una escala major. En aquests edificis apareixen molts dels
elements característics de la casa àrab i els materials característics com el
maó, la fusta i el guix. La decoració - els acabats - marquen els espais en
aquests edificis i per tant dedicarem un espai important al seu anàlisi al final
d'aquest tema. Els palaus més destacats del món musulmà son l'Alhambra,
l'Aljafería (Saragossa) i Medinat Al-Zahra.
3.1.2.2. Fonaments
Tenim referències de la utilització de diferents tipus de fonaments en el món
islàmic. Abd-el Galib descriu els pous indis (caixons) utilitzats en zones
pantanoses d'arreu d'Europa. En els habitatges, la majoria construïts amb
materials periples, els fonaments eren flonjos i situats a molt poca profunditat.
De la construcció hispanomusulmana tenim constància de la fonamentació de
la Giralda que devia ésser molt similar a la d'altres alminars del món islàmic. La
fonamentació arriba fins els 20 m. de profunditat. Els primers 15 m. de
fonament son de pedra calcària amb un nucli de materials de reblert (pedra i
ceràmica) i ocupen la mateixa superfície que el primer cos de la Giralda, 13,55
x 13,55 m. A partir d'aquesta profunditat es fan tres plataformes escalonades
fins arribar als 20 metres.
Els fonaments dels murs en la mesquita de Córdoba s'aixequen sobre una
base de pedra i morter. Sobre aquesta capa es van col·locar uns carreus de
pedra, sense morter, similars als que conformen el mur.
3.1.2.3. Els murs

A més dels murs, en la construcció hispanomusulmana, juguen un paper
important les columnes, sobretot a les mesquites. Recordem que l'espai més
important de la mesquita es la sala d'oració, un espai ple de columnes. A la
mesquita de Cordova, igual que succeeix en altres mesquites, les columnes
procedeixen d'altres edificis propers enderrocats i per tant son de materials
58
diversos - marbre verd (Abderraman II), pudinga rosa, marbre negre amb vetes
blanques i marbre rosa (Al-Hakam II) - i mides variables.
Els murs en els alminars com per exemple el de la mesquita de Sevilla, més
conegut com a Giralda, son de maons cuits massissos de bona qualitat. El
gruix dels murs es important, arriben fins a 2,30 m., i es va buidant a mida que
guanya alçada. El buidat te com a objectiu reduir el pes que arriba als
fonaments ja que sinó es produiria un aixafament. La part baixa o sòcol, sobre
el que es recolza aquest mur, es de pedra calcària per evitar el deteriorament
produït per les humitats de capil·laritat. Hem de tenir en compte que la part
superior dels murs del alminar - a partir dels 50 metres d'alçada - que
corresponen al cos de campanes, del rellotge, dels estels i de les caramboles,
es van realitzar durant el renaixement per H. Ruiz i arriben fins a 96 metres
d'alçada.
En els murs de la mesquita de Córdoba s'observa la influència síria del període
omeia. Un exemple significatiu d'aquesta influència es la porta de Sant Esteve
on la decoració ens remet al període abans citat. El primer mur de la mesquita
(780 - 786) tenia més d'un metre de gruix, es va realitzar amb pedra calcària
tova i morter de calç, i tenia contraforts - semblaven torres - cada 20 metres. En
els murs es van utilitzar grans carreus de 1,10 x 0,48 x 0,53 metres. Els carreus
es col·loquen seguint les filades i de traves per lligar el mur en tot el seu gruix
segurament per influència visigoda i romana. Tot el mur estava coronat amb
merlets dentats triangulars d'origen persa. Amb la primera ampliació
d'Abderraman II s'utilitzen carreus més estrets de 0,36 metres la qual cosa els
fa mes manejables mentre que en la segona d'Al-Hakan II els carreus son més
gran arribant a una longitud de 1,60 metres.
Els murs al palau de Madinat Al-Zahra estan executats amb carreus de pedra
calcària de diferents mides, aferrats amb morter de calç, mentre que les
columnes eren de marbre blau i rosat provinent de zones properes i d'arreu de
la mediterrània. Els murs tenien un gruix aproximat de 1,05 metres. En el
interior dels palaus hi havia un sòcol de marbre de 75 centímetres d'alçada.
En els murs de la muralla de l'Alhambra trobem la utilització de grans carreus
de pedra a la part baixa del mur ja que la resta de la fàbrica es ceràmica. Es
tracta d'un mur de tapia format per argila i còdols de riu estabilitzat amb calç
que s'assembla molt a un mur de grans carreus ceràmics ( 2,30 x 1,10 x gruix
59
corresponent). També apareix la fàbrica mixta formada per argamassa irregular
de maçoneria encerclada i regularitzada per filades horitzontals i brancals
verticals de maons ceràmics.

L’arc es un dels elements consubstancial de la construcció islàmica on tindrà
un ampli desenvolupament, fonamentalment l’arc de ferradura. L’arc serà
utilitzat per superar altures no per cobrir grans llums. A l’Alhambra de Granada
apareix un repertori amb tots els tipus d’arcs utilitzats en la construcció
hispanomusulmana.
En les cobertes hispanomusulmanes predomina com a material de construcció
la fusta. A la mesquita de Córdoba existia, segons Ambrosio Morales, una
coberta d’encavallades de làrix a parell i filera que es va cremar el 1713. Les
canals de plom per recollir l’aigua eren tan grans que hi cabien 2 homes.
Aquesta coberta es recolza en una estructura d’arcs molt característica de la
zona. Utilitzen l’arc de ferradura, d’origen visigot, en la part baixa i un arc de
mig punt en la part alta. La doble arcuació queda justificada per la poca longitud
de les columnes disponibles i per la necessitat de guanyar alçada degut a la
gran superfície a ocupar. En aquests arcs s’alternen pedra calcària i maons
ceràmics col·locats a sardinell, segurament per influència del aqüeducte dels
Miracles. Aquesta estructura a mida que s’aixeca guanya en amplada i es
passa dels 30 centímetres de les columnes a més d’un metre en el punt on es
recolza la coberta. Això respon a la necessitat de realitzar una canal per
evacuar l’aigua de la coberta.
En els banys com el de Darro a Granada, podem observar les voltes bizantines
de maons aixecades sobre columnes recuperades. En la zona propera al
mihrab (la macsura) apareixen arcs lobulats entrecreuats per atirantar les
arcuacions.
Una de les aportacions més significatives de la construcció hispanomusulmana
son les voltes de nervis creuats. Aquestes apareixeran a la mesquita de
Córdoba durant la segona ampliació duta a terme per Al-Hakan II l'any 961.
Aquestes voltes van aparèixer amb una funció molt clara, il·luminar la mesquita.
Trobem 3 exemples d'aquestes voltes a la mesquita de Córdoba: la del
lucernari situat a l'actual capella de Villaviciosa, les que es situen en els
60
col·laterals del mihrab i la de la macsura. Aquestes voltes estan formades per
arcs de mig punt amb maons col·locats a sardinell que es creuen entre ells
deixant un espai central on es col·loca el casquet de la volta. Es parteix de
plantes sensiblement quadrades on els arcs es disposen de formes diferents
depenent de la solució geomètrica adoptada. Entre els arcs de mig punt es
col·loquen maons de pla que configuren les voltes. La seva disposició permet
situar obertures per il·luminar el interior. Aquest tipus de voltes es repetiran en
el pati de Bandera a Sevilla i a la mesquita de Bad al-Mardum a Toledo.
A Madinat Al-Zahra apareix la fusta als seus sostres. Es tracta de bigues de
fusta de pi sobre les quals es col·locava un entarimat de fusta i a sobre teules
corbes de fang cuites. Aquest tipus de sostre, amb les bigues de fusta
decorades, també el trobem a la mesquita de Córdoba tot i que molts d'aquests
sostres estan tapats per falses voltes d'escaiola realitzades durant el
Renaixement.
En els banys i en les zones soterrades de l'Alhambra trobem voltes de canó
construïdes amb maons ceràmics i perforades per estrelles. També ceràmiques
son les voltes de gallons que trobem a la Porta de les Armes i a la Torre de la
Randa. Aquestes voltes es revestien amb pasta de guix de color vermell.
A la Torre de la Vela trobem voltes de creuaria realitzades amb maons
ceràmics contrarestades amb voltes de canó en els passadissos que envolten
aquest espai. De totes formes les voltes més significatives les trobem a la Torre
de les Infantes. Es tracta de l'associació de voltes d'aresta, de maó de pla,
remontades sobre llunetes volades. A la sala dels Ambaixadors trobem una
volta de racó de claustre, realitzada sobre murs de 3 metres, realitzada tota ella
amb pedra.
Malgrat la utilització de les voltes, els sostres de l'Alhambra, majoritàriament,
estan realitzats amb fusta. En el Mexuar trobem bigues de fusta buides, per
alleugerir el pes, recolzades sobre mènsules de fusta, per reduir la llum entre
recolzaments que estan revestides amb guix decoratiu.
Les cobertes eren de fusta amb una gran pendent sobre la que s'afegia un gran
ràfec. Aquestes estructures (encavallades) es complicaven amb d'altres
pensades sobre les que es recolzaven els sostres i voltes de guix. Totes les
cobertes utilitzaven la teula corbada.
61
3.1.2.5. Acabats
Els acabats son un dels elements més destacats de la construcció islàmica.
Aquests estaven condicionats pels preceptes islàmics que prohibien, no de
forma implícita, la representació figurativa. Per tant ens trobem davant una
ornamentació floral, geomètrica, arabesca i cal·ligràfica que apareix en els
baixos relleus en fàbriques de maons - enfonsen els maons -, en la fusta, en
l'escaiola i en altres materials. La decoració es l'element que conforma l'espai,
estableix continuïtat i genera la seva arquitectura. L'ornamentació tendeix a
saturar l'espai. Inclús apareixen elements decoratius, com el Pati del Guix de
l'Alcasser de Sevilla, que ha simple vista semblarien elements estructurals.
La cromaticitat dels materials era un element que s'utilitzava per ornamentar
com en el cas de la porta de Sant Esteve. En aquesta, com succeeix al interior
de la mesquita de Córdoba, tenim un arc de ferradura amb dovelles de pedra
(blanques) i de maons ceràmics (vermelles). Aquesta porta disposava d'una
llinda i entre aquesta i l'arc de ferradura apareix un timpà. L'arc de ferradura
esta emmarcat per un guardapols que accentua la decoració de l'element junt
amb l'arquivolta de l'arc.
A més dels sòcols de marbre, en el palau de Madinat al-Zahra trobem les
parets revestides de guix tallat d'un 4 centímetres de gruix, amb ornamentació
vegetal. Els aplacats en les habitacions dels palaus d'aquest complex eren, en
general, rajoles de fang de 42 x 42 cm., maons ordinaris o morter pintat de
vermell. En les estances més importants - les públiques - s'utilitzava marbre
blanc de 40 x 40 cm.
Per analitzar els acabats en la construcció hispanomusulmana ens hem d'aturar
obligatòriament a l'Alhambra ja que no hi ha cap racó sense ornamentar. El
material - guix, fusta, rajola - no es obstacle per executar els diferents tipus de
decoració. Els tres motius bàsics que apareixen en l'ornamentació son les
inscripcions cal·ligràfiques, formes geomètriques i motius vegetals (atauriques).
Els motius vegetals en enrajolats, on sovint apareixen pinyes, acant i flors, es
barregen amb les formes geomètriques i tot el conjunt queda emmarcat amb
inscripcions cal·ligràfiques. Aquests enrajolats - existeix una veritable indústria
a Màlaga - es realitzen in situ incrustant les peces en una gruixuda capa de
guix. També podien ser peces prefabricades sobre un motllo i després guix. El
62
resultat final assoleix un elevat grau de complexitat. Aquests atauriques també
apareixen en les bigues de fusta.
Els mocàrabs es una de les decoracions més espectaculars de l'Alhambra.
Realitzats sobre fusta o guix es tracta de generar una mena d'estalactites que
cobreixen espais amb voltes. Aquesta decoració es abundant en el palau dels
Lleons així com en molts altres espais de l'Alhambra. Aquest tipus de decoració
provenia de l'evolució de la decoració oriental amb maons ceràmics.
Tampoc podem deixar de banda com a element d'acabat la coronació dels
fusts de columnes on els capitells tenen una empremta singular. Aquests
capitells contemplen des de la decoració cal·ligràfica - també utilitzada per
emmarcar portes -, els mocàrabs (Sala de les Dues Germanes i dels mocàrabs)
o la decoració vegetal.
No podem oblidar-nos de les gelosies de guix o fusta - Pati del Guix a Sevilla -
que apareixen com a element decoratiu, no estructural, creant arcs falsos o
millor dits sense funció resistent ja que l'estructura es amb llindes. Aquests
elements ajuden a reduir la fletxa en la bigues de fusta que formen el sostre.
Aquest guix s'utilitzava pràcticament mort i posteriorment es polia amb talc,
aigua i un raspall fins aconseguir imitar el marbre.
3.2. La construcció preromànica

3.2.1.Introducció
En aquests moments encara esta molt present l'arquitectura romana tot i que
en alguns casos es tracti d'edificis en ruïnes. Es produeix una imitació de la
tècnica romana però el resultat es molt diferent al ser utilitzats materials i
processos nous que modifiquen el resultat final. Per tant, en aquest període
s'observa un abandonament de les tècniques romanes i la creació d'un
repertori propi. En aquest llarg període, que va de l'any 400 al 1100, trobem
una primera etapa fins el segle IX on predominen les tècniques romanes i un
període que podríem anomenar com a medieval. A la península ibèrica
apareixen 4 períodes: visigot, mossàrab, asturià i, protoromànic (a vegades
anomenat preromànic). Tot i aquesta subdivisió apareixen edificis difícils de
catalogar ja que es repeteixen les formes.
Malgrat l'ampli marc geogràfic d'aquesta construcció podem concretar els
següents punts en comú:
63
1. Les aportacions barbares (pobles del nord) al procés son poques i d’escassa
entitat.
2. Existència d'edificis romans i ruïnes. Això fa que es disposi de gran quantitat
de material de talla romana (carreus, capitells, columnes, dovelles, etc.) la qual
cosa condiciona l'execució dels nous edificis.
3. Apareixen aportacions bizantines.
4. Manca de coneixements tècnics. Devien conèixer esquemes útils per garantir
l'estabilitat. Al desaparèixer la pols de putzolana la construcció passa a ser un
mecanisme resistent basat en el treball de la pedra a compressió.
5. Falta de tradició en l'ofici. Fins ben entrat el segle X no apareixen els gremis
d'artesans. Apareixeran les colles d'obrers llombards que es desplaçaran arreu
d'Europa. La resta de mà d'obra es no especialitzada i lliure (no esclaus).
6. Simplicitat dels canons estètics en tots els ordres.
En els edificis de culte es continua mantenint la planta basilical. Malgrat tot
aquestes son de reduïdes dimensions segurament degut a la dificultat tècnica
per a cobrir llums majors. Malgrat tot, trobem una gran desproporció entre la
mida dels carreus utilitzats i la mida dels edificis.
Els godes - poble del nord, més culte i romanitzat - desplacen als romans a
partir de principis del segle V (L'any 408 Alaric arriba a Roma). L'aportació
d'aquests pobles a l'arquitectura es minsa i es redueix a elements ornamentals
(arts menors i mobiliari). Entre els elements decoratius visigots destaquen, l'arc
sobrepassat i alguna decoració floral.
Amb la invasió musulmana a partir del 711 entrem en el període mossàrab. El
substrat constructiu continua essent god però amb influència sassànida i
bizantina. La superioritat religiosa del Islam va fer que molts edificis cristians en
ruïna no es reconstruïssin i que alguns d'ells fossin utilitzats pels musulmans
pel seu culte. La construcció mossàrab apareix a partir del 784 quan
Abderraman I compra als cristians la meitat de l'església de Sant Vicenç per
ampliar la mesquita i autoritzant a reconstruir esglésies enderrocades fora
muralles fins l'any 1100 aproximadament. En les terres de frontera els cristians
opositors a la invasió crearà un nou repertori constructiu.
La construcció asturiana apareix en el nord d'Espanya al ser una zona de difícil
accés on ni romans ni visigots van exercir una gran influència. En aquesta
zona, un cop annexionada Galícia, es crea una petita monarquia d'origen goda.
64
Les relíquies de l'apòstol Sant Jaume van fer d'aquest territori un referent per
l'Europa cristiana. Aquesta nova construcció aglutina la influència carolíngia i
bizantina arribant-se a un alt grau de perfecció constructiva. Alguns autors
apunten a aquesta construcció com la precursora de la romànica.
La construcció protoromànica - en zones de presència islàmica esporàdica i
discontinua - es caracteritza pel seu primitivisme. Treballen amb materials de
l'entorn i tecnologia romana al aprofitar ruïnes preexistents. En aquests
moments apareixeran les tècniques que donaran lloc al romànic. Trobarem una
superposició de tècniques variades que donen lloc a un resultat confús. A tot
això ajuda el moment de crisi que hi ha a Europa.

Com ja hem comentat anteriorment en aquest període es copien les tècniques
romanes però utilitzant altres materials la qual cosa fa que el resultat final
canviï. Tindrem un període inicial on s’utilitzen més les tècniques romanes i un
període on la tècnica es pròpiament medieval. També s’utilitzaran algunes
tècniques procedents del mon bizantí a través de la invasió àrab. Junt amb
aquestes tècniques, podem dir més bastes, apareix la construcció asturiana
amb un alt grau de perfeccionament tècnic.

Els fonaments en aquesta època no son res més que les preexistències
d'edificis sobre els quals s'aixequen noves esglésies.
3.2.2.3. El murs
Els murs visigots o, hispans visigots son sense contraforts i estan formats per
carreus de mides irregulars, perfectament tallats, mantenint les juntes
horitzontals. Aquests murs son anomenats "more goticum". La gran mida dels
carreus utilitzats - desproporcionats per les necessitats resistents - podria ser
degut a que aquests provenien d'edificis romans. Això comportava dificultats en
la manipulació i col·locació en obra (un exemple es Quintanilla de las Viñas).
En aquest edifici, els grans carreus de pedra utilitzats es van extreure de
construccions romanes properes. Segurament el mur s'executava per trams -
65
començant per una cantonada - per tal d'utilitzar una bastida solida i reduïda ja
que la fusta no era abundant. Això comportava haver de fer una tria prèvia dels
carreus per utilitzar en cada filada els de la mateixa alçada i haver replantejat la
planta per garantir la disponibilitat de carreus similars per cadascuna de les
filades. A partir de la col·locació de la llinda que es perllonga a través d'una
franja ornamentada canvia la tipologia dels carreus. Els brancals que formen la
porta tallen la continuïtat homogènia del parament, segurament degut a
dificultats tècniques insalvables. Alguns autors afirmen que aquests murs
anaven revestits amb marbre imitant els murs romans.
En els murs mossàrabs trobem aquells on s'observen elements post romans
tamisats pels visigots com es el cas de Santa Maria de Melque i Sant Miquel de
Celanova. Aquests murs estam formats per grans carreus desproporcionats en
relació a l'espai. S'observa una manca de cura en la col·locació horitzontal dels
carreus i una irregularitat de les filades entre d'altres. A diferència dels murs de
Santa Maria de Melque, a Sant Miquel de Celanova, els murs mantenen
l'horitzontalitat. es possible, a més de la manca de coneixements constructius,
que aquests murs estiguessin revestits i per tant les irregularitats no eren
visibles. Per contra els morters eren de qualitat la qual cosa ha fet que aquests
edificis arribin fins els nostres dies. En alguns d'aquests murs apareixeran els
contraforts.
Els murs del període asturià son els més aconseguits i els que demostren un
coneixement important de les tècniques constructives. El mur bàsic d'aquest
moment es l'opus emplectum reblert de grava i morter. Trobem els murs de
carreus alternats amb contraforts de grans carreus ben tallats com a la Camara
Santa de Oviedo i a Sant Julian de los Prados. A Sant Pedro de Taverga els
carreus son regulars i perfectament tallats mentre que a Sant Pedro de Nora
s'aprofiten tots els recursos materials existents. En els murs apareixeran els
arcs de descàrrega de maons ceràmics sobre les llindes. Brancals i llindes son
d'una sola peça. En els murs també apareixen contraforts amb carreus grans i
molt ben treballats. Aquests tindrien la funció de reforç del mur no una funció
estètica. Un cas estrany es el de Sant Miquel de Lillo i Santa Maria del Naranco
on els carreus de la part alta dels murs son més grans que els inferior en contra
de les normes de la bona construcció.
66
Els murs en el protoromànic o preromànic es fabriquen amb materials locals
creant una mena de tecnologia que facilita la posta en obra. Utilitzen una
variant de l'opus emplectum on el reblert pot ser de fang. Les irregularitats del
material i la poca talla fa que apareguin molts murs d'opus spicatum en totes
les seves variants. Aquests tipus de mur facilita la col·locació de peces sense
escairar, més llargues que amples. També fa que el morter, que era de baixa
qualitat, no sigui fonamental per la resistència del mur. A vegades utilitzaran els
maons ceràmics per aconseguir regularitzar les filades. Els carreus romans
aprofitats, de majors dimensions, es col·locaran en les cantonades per reforçar
el mur i evitar l'ensorrament - degradació - d'aquest. Les llindes i brancals de
les petites obertures son totalment irregulars.

El tipus de cobertes utilitzats pels visigots s'han descrit de forma hipotètica ja
que no s'han conservat restes. Es pensa que es tractava de voltes de canó,
formades per argamassa i petits carreus encara que també podien ser de fusta.
A Terrassa trobem voltes d'aresta que seguirien la tradició romana. En aquests
moments devien ser majoritàries les cobertes de fusta a base d'armadures molt
simples. A diferència de la coberta, els arcs utilitzats pels visigots eren de
ferradura amb dovelles grans procedents d'edificis romans i columnes també
aprofitades.
En la construcció mossàrab trobem quatre variants de coberta. La primera de
fusta a dues aigües amb teula i palla malgrat no es conservin restes. La segona
de canó lleugerament peraltada amb dovelles com a Santa Maria de Melque.
La tercera es la cúpula lobulada d'argamassa que s'adaptaria als esquemes
romans bizantins com a Sant Miquel de Celanova. La quarta es la formada per
un sector esfèric recolzat sobre nervis com a Sant Baudelio de Berlanga (segle
XI). En aquest cas la volta interior es recolza sobre vuit nervis mentre que la
exterior es sustenta sobre els murs perimetrals. Les cobertes mossàrabs
disposen d'un ràfec que es recolza sobre mènsules ornamentals (modillons)
d'origen àrab. L'arc que emmarca l’espai es l'arc de ferradura que arrenca 1/3
per sota de l'arc de cercle amb dovelles aprofitades.
En la construcció asturiana, el sistema de coberta devia ser amb fusta
decorada degut a la gran llum entre recolzaments. Ja utilitzaven les voltes de
67
mig canó ja eren utilitzades en les naus laterals. A final d'aquest període, Alfons
II, es comencen a utilitzar les voltes. S'ha de destacar la volta de canó de la
cripta coberta per volta amb peces grans com si fossin dovelles i amb voltes
d'argamassa on s'utilitza la tova volcànica.
Les primeres cobertes del protoromànic i preromànic es realitzen amb cairats
de fusta no escairada. Aquestes cobertes es substituiran per les voltes
aparellades de pedra, segurament degut als incendis malgrat els problemes
d'estabilitat que suposava aquest canvi. Inicialment aquestes voltes es recolzen
sobre el mur refós. La utilització d'aquest tipus de volta sense arcs faixons fa
imprescindible l'encofrat mitjançant cintres de fusta. Sobre aquestes cobertes,
reblertes o amb entarimat, es col·locava la palla i la teula, de poca qualitat, o
llenques de pedra.
3.2.2.5 Acabats
A més de l'arc de ferradura que ja hem comentat com acabat típic del període
visigot, i que es repeteix en edificis mossàrabs, els visigots feien servir un
paviment a base de morter hidràulic acolorit (astracum) buidat sobre una base
de grava. En les esglésies grans el paviment era de mosaics. A més també
trobem acabats d'herència romana com la fusta i guix decoratiu, les pintures
murals i els marbres polits entre d'altres. Això si sempre es tracta de materials
de recuperació.
En el període mossàrab a més d'arcs de ferradura i mènsules decorades
(modillons) destaquen els arrebossats decorats amb motius florals. En aquests
moments estava prohibida la representació figurativa (Concili d'Elvira).
En el període asturià els acabats son més rics. Hem de destacar en primer lloc
les gelosies de pedra o ceràmiques que apareixen a les finestres. En els
paviments trobem la barreja de morter de calç i restes de pedra o maons
acolorit amb pigments naturals (caementa). Els murs interiors s'arrebossen amb
un estucat prim de calç sobre el que es pinta, enfonsant els dibuixos.
En els acabats del període protoromànic o preromànic hem de destacar en
primer lloc les petites finestres emmarcades que ja hem comentat. L'interior
esta pintat amb una lletada de calç amb àrid de granulometria molt fina per
posteriorment enguixar-lo i pintar a sobra amb colors ocres i vermells. Els
68
paviments, més pobres que els vistos fins ara, eren de terra trepitjada o de
lloses.
3.3. La construcció romànica (segles X al XIII)

3.3.1. Introducció
La construcció romànica es desenvolupa de forma uniforme com a estil únic a
l'Europa occidental. Aquesta unitat - desapareguda des de la caiguda de
l'Imperi Romà - es produí de la mà del cristianisme d'aquí que, la tipologia
constructiva dominant, sigui les esglésies de planta basilical. Aquesta tipologia
patirà poques variants al ser construïts sempre amb els mateixos materials. En
aquest moment es desenvolupa una gran activitat constructiva al voltant
d'aquests edificis que a més d'ésser utilitzats per al culte son el nucli de la vida
comunitària.
Per alguns autors el romànic significa l'èxit del model agrícola. La construcció
romànica partirà de tres principis:
1. La tecnologia postromana poc evident.
2. Nous conceptes en l'art de construir per influència bizantina i per la
recuperació de tècniques romanes modificades.
3. Construcció basada en tecnologies locals degut a la dispersió del romànic
dins el territori.
El resultat son una sèrie de solucions senzilles que es van repetint en tot el
territori malgrat el desfasament cronològic en la seva aparició. Tanmateix
existirà una evolució entre el primer romànic - bàsicament rural - i les noves
construccions.
La tècnica constructiva utilitzada en les esglésies - de nau única amb àbsides o
de planta basilical - eren els grans murs de pedra que suportaven les voltes de
canó. Si la fusta estava al seu abast, utilitzaven aquesta per cobrir la nau
principal i les naus laterals. Aquesta tècnica recorda a la utilitzada en les
basíliques romanes i en les esglésies asturianes (sobretot a Itàlia). Segurament
els incendis, que obligaven a reconstruir aquestes cobertes, van fer que es
decidissin definitivament per la utilització de les voltes malgrat la dificultat que
significava absorbir els esforços que generaven sobre els murs. Per tant,
69
s'abandona el mur lleuger que trobem en les basíliques, per bastir un mur
gruixut, a vegades amb contraforts, i amb molt poques obertures.
Aquest model estructural es complica quan s'amplien les naus i es guanyi
alçada. Inicialment son les mateixes naus laterals les que ajuden a absorbir
l'empenta de la volta de la nau central. Però això es complicarà amb la
necessitat d’il·luminar. Aquest fet obligarà a aixecar la nau central. La millora en
les tècniques constructives, pel que fa a l'execució, i la modificació en la forma
dels elements de suport com pilars que passen de ser quadrats a ser en forma
de creu ajuden en el comportament estructural. Algunes vegades s'opta per
realitzar contraforts que delimitin les capelles laterals. Però realment el que fa
possible el canvi va ser l'abandonament del mur pesat i la utilització del mur
articulat junt amb la divisió de la nau central en crugies. Aquest canvi afavoreix
l'aparició d'obertures en la seva massa (finestrals, trifori). La solució definitiva la
trobarem amb la utilització de les voltes de creuaria, ja utilitzades pels romans i
també en el preromànic.

3.3.3.2.1. Introducció
Com ja hem dit anteriorment analitzarem l'edifici fonamental i més emblemàtic
d'aquest període, l'església. De totes formes podem aventurar, malgrat
l'escassetat de restes, que els habitatges romànics diferien moltíssim dels
temples. Aquests devien estar construïts amb fang - tàpia - i les cobertes
devien ser de matèria vegetal. Això explicaria les poques restes que han arribat
fins els nostres dies.

La fonamentació en les esglésies romàniques es molt variable tant pel que fa a
la forma com a l'execució. Això es degut a les circumstàncies - no sempre
iguals - que envolten a l'edifici en qüestió. Inicialment s'observa un aprofitament
de fonaments d'edificis anteriors normalment visigots. Un replanteig com el
coneixem actualment no es realitza ja que s'accepta la irregularitat que
marquen els fonaments existents.
70
Quan les construccions son de petites dimensions i en un assentament verge,
el fonament es una prolongació del mur a poca profunditat. La funció d'aquest
es, bàsicament, aconseguir una superfície regular per poder recolzar el mur.
3.3.2.3. Els murs

En els murs de la construcció romànica desapareixerà la utilització del maó
ceràmic - només s'utilitzarà en algunes esglésies italianes - i es farà servir la
pedra. Segurament es deixa d'utilitzar degut a la mala qualitat aconseguida en
els forns artesanals. A més s'ha d'afegir la manca de combustible (llenya) i
l'estandardització de les construccions romàniques. La pedra local era un
material controlable pel que fa a la posta en obra.
Els murs romànics recuperen l’emplecton romà. En aquest cas trobem que les
parets exteriors son de pedra més o menys escairada. Es tracta de carreus de
mida petita i segurament molts murs eren acabats amb un arrebossat. Les
peces grans necessitaven d'un treball d'estereotomia més complexa a més dels
problemes de transport i nombre d'obrers necessaris que apunta Viollet-le-Duc.
Sembla ser que la utilització d'un carreu de mida petita és una pervivència de
les tècniques del baix imperi romà.
En alguns d'aquests murs apareix al interior fusta per tal d'evitar el pandeig o
per evitar les discontinuïtats produïdes pel morter. Es un sistema que no es
repeteixi ja que la fusta al interior d'aquests murs es podreix. La regularitat en
les filades d'aquests murs no es important, en la primera etapa, i l'única intenció
es emplenar la superfície del mur. Al tractar-se de murs molt irregulars i utilitzar
material de qualitat molt diferent - morter de calç i pedra - no es pot atribuir al
mur una resistència en funció del seu gruix.
Els murs van perdent gruix a mida que guanyen altura. Això facilita l'execució ja
que no s'ha de pujar tant material a les parts altes i es redueix el pes del mur.
La reducció en el gruix del mur afavoreix el recolzament dels forjats. Aquesta
solució, així com l’estandardització en les obertures, ens indica una
universalització dels elements constructius a utilitzar. Així podem dir que la
principal preocupació era el procés d'execució.
Les principals obertures en els murs exteriors d'aquests edificis després del
primer romànic les trobarem en les portalades. Aquí apareixeran arcs amb
dovelles radials ben tallades - de mides diferents - però amb la clau partida. En
71
moltes d'aquestes portes apareixen arquivoltes per donar més importància a les
portalades recolzades sobre columnes. Amb això, la llinda passa a ser un
element decoratiu junt amb el timpà (molt desenvolupat en el gòtic). Els murs
dels claustres també apareixen farcits d'arcs recolzats sobre dobles columnes
que es recolzen sobre un pedestal corregut (petril).

En la primera etapa de la construcció romànica trobem dos tipus de cobertes.
La primera formada per encavallades de fusta triangulades, segons la
necessitat en la pendent de la coberta a dues vessants, amb bigues
longitudinals o transversals al eix de la nau central. La segona es la volta de
canó construïda amb pedra que esdevindrà la tipologia més acceptada
(estàndard).
Puig i Cadafalch descriu dos tipus de voltes. La primera formada per llenques
de pedra de poc gruix col·locades a sardinell i cobertes per una capa de morter
de calç (per exemple Sant Pere de Roda). El segon tipus esta formada per
dovelles de pedra, amb més o menys morter depenent del tallat de la pedra. En
ambdós tipus de voltes es necessària la utilització de cintres molt resistents en
tota la coberta. Per dissimular les juntes es realitzen arcs faixons. De totes
formes es necessària la utilització de grans cintres la qual cosa fa que no
s'aconsegueixi, a partir de certes longituds, un acabat uniforme del intradós. La
introducció de l'arc faixo comporta problemes al generar empentes
concentrades.
Un altre tipus de voltes que comencen a aparèixer durant la construcció
romànica son les voltes nervades. En alguns casos aquests nervis son una
mena d'estructura per suportar (donar rigidesa) les voltes que es mante sobre
aquests. La utilització d'aquests nervis permet donar un acabat digne a
aquestes voltes. De totes formes no hem de descartar que aquests puguin tenir
una funció estructural. Quan aquestes estructures es recolzen sobre un pilar
intermedi - com succeeix a les sales capitulars - les superfícies del voltant han
d'ésser idèntiques , igual que la simetria ja que un petit error farà que aparegui
la flexió i la volta caigui (la volta treballa a compressió).
En els cimboris apareixerà la cúpula o volta semiesfèrica adovellada sobre
trompes. Aquestes voltes queden reblertes per morter de calç i exteriorment un
72
entramat de fusta forma una coberta a quatre aigües. En els absis apareixerà
una semicúpula construïda amb llenques i més tard amb dovelles sobre les que
es situarà una coberta sobre el recrescut de la volta.
Per protegir aquesta volta de les aigües es realitza un acabat amb peces
ceràmiques de molt baixa qualitat, llenques o lloses de pedra. Aquestes es
col·loquen sobre un suport de fusta o sobre el mateix reblert de la volta.
3.3.2.5. Acabats
L'acabat característic en el interior de les esglésies romàniques son les pintures
murals tot i que trobem, en algun cas, mosaics. Aquestes pintures ocuparan
tota la superfície mural de l'església. La pintura es realitzava sobre una
superfície formada per 2 capes: el guarnit de morter gruixut de calç i una capa
més fina de morter. La calç era de gran qualitat a diferència de la utilitzada en
la resta de la construcció. L'àrid era molt fi, sense impureses, i amb una
granulometria molt ben estudiada. Aquest morter també servirà per donar
planor al mur i amagar defectes en l'execució d'aquest. La segona capa era el
lliscat, capa molt fina sobre la que s'aplicava la pintura al fresc (aigua de calç i
pigments).
Els revestiments pictòrics també els trobem en els murs exteriors. S'ha de
destacar la decoració en les portes d’accés a les esglésies sobretot en els
timpans. Aquests revestiments exteriors consistia en una capa fina de morter
de calç molt ric - conte pols de marbre i àrid de sílice - i pigments naturals.
Aquest acabat tenia la missió de protegir la pedra dels agents atmosfèrics.
3.4. La construcció gòtica

3.4.1. Introducció
A partir de la segona meitat del segle XII es produeix un canvi constructiu
important arrel de la modificació d'alguns conceptes religiosos i litúrgics. El
canvi fonamental que afectarà a les noves construccions es la d'aconseguir
captar la llum. Això obligarà a construir edificis més alts - Noyon 26 metres,
Paris 30 metres, Amiens 42,5 metres, Beauvais 44 metres - i obrir grans
finestrals. La consolidació de relacions culturals, augmentant la riquesa, fa
possible una organització del treball que gira al voltant de la catedral i on
participen tots els estaments socials. Això fa que, a diferència del romànic, el
73
gòtic sigui un moviment urbà. Les proporcions dels edificis a construir es
fonamental ja que fa necessària la participació de tota la societat.
La catedral, a més de la seva funció religiosa, esdevé també un punt de
trobada de la societat medieval. En aquest edifici es celebraran reunions de tot
tipus. Això explicaria perquè la construcció d'aquests temples ocupen a tota la
societat.
A més de l'alçada, el canvi i evolució de l'estil, va portar a una complicació en el
traçat de les cobertes i els pilars. Això provocarà un perfeccionament en el
treball de la pedra. tècnicament la geometria continua essent l'element
fonamental per bastir aquests edificis. Malgrat tot apareixen un seguit de
problemes:
1. En primer lloc la existència d'un sistema estructural per poder passar de 25
metres a 40 metres d'alçada. Creiem que el que fan es, únicament,
experimentar fins que el sistema estructural s' ensorra (Sant Pere de Beauvais
amb 44 metres, establí el límit). Això demostra que no coneixien a fons les
condicions d'equilibri.
2. En segon lloc el problema de la traça de l'edifici en tres dimensions. No
disposaven de medis - eines, paper, etc. - ni coneixien la geometria descriptiva
per traçar les peces que formaran el conjunt.
3. La recepció del material en obra, degut a la quantitat i a la precisió
necessària, requeria d'un sistema de marcat, transport, emmagatzemament i
elevació molt acurat.
Tot això ens fa pensar que existia un llarg procés d'aprenentatge en tots els
agents que intervenen en la construcció. Recorda que l’exactitud en la talla de
la pedra es fonamental i per tant sense bons operaris, que puguin treballar
lliurement, no hauria estat possible bastir aquests edificis. La pedra es tallava a
partir de plantilles de fusta o de cuir.
No hem d'analitzar el gòtic partint de que es tracta d'una estructura amb arcs
apuntats (ja existien en el romànic). El gòtic parteix de certs elements
estructural: nervis de creuaria, finestrals amb gelosies ogivals, àbsides i
absidioles, etc., que van evolucionant amb el temps. Els elements que realment
apareixen amb el gòtic son els arcbotants, els pinacles i les voltes nervades. El
gòtic no serà uniforme com el romànic al desenvolupar-se en zones molt
diferents i per tant l'espai gòtic anirà evolucionant dins un mateix esquema.
74
Podem dir que el gòtic es l'evolució del romànic i aconseguirà de forma eficient
absorbir les empentes produïdes per les voltes - ara de creuaria - i així garantir
l'estabilitat de l'edifici. No hem d'oblidar que la volta de creuaria nervada era
molt utilitzada en edificis romans i s'adopta en el gòtic ja que transmet els
esforços en punts localitzats (pilars).
La complicació en la projecció gòtica es resol amb la utilització d'elements més
o menys modulars que permeten la creació d'espais triangulars que definiran el
lloc on es situa la clau de volta. En les naus centrals es respecten, gairebé
sempre, les plantes quadrades o rectangulars, mentre que a les giroles,
cimboris i creuers apareixen formes triangulars, trapezoïdals, etc. La separació
entre els suports - pilars - que delimiten aquests mòduls es força semblant, tot i
que en algun cas com a Santa Maria del Mar i a la Catedral de Girona
difereixen molt dels estàndards. Les dimensions de pilars i murs sembla ser
que era totalment empírica ja que només dominaven conceptes bàsics de
geometria.
En la construcció dels edificis gòtics serà fonamental l'organització del transport
per garantir un subministrament regular del material a utilitzar en obra. tot això
incloïa la previsió d'aliment pels animals de transport i el manteniment dels
carros (reparacions).

El gòtic significa un pas endavant en la utilització de les tècniques
constructives. En aquest cas les tècniques es centren en la utilització d'un
material, la pedra. Això farà evolucionar les tècniques en el tallat d'aquest
material i també farà millorar, de forma gradual, la qualitat del morter que
servirà per unir els blocs de pedra. Totes aquestes millores en les tècniques
constructives apareixen en els edificis emblemàtics del gòtic, les catedrals.
Aquestes tècniques, lligades al ús de la pedra, també apareixeran - en menor
escala - en la construcció d'altres edificis característics del període com poden
ser les masies.
Nosaltres ens centrarem en l'estudi d'esglésies i catedrals alhora de estudiar
les tècniques constructives. Un canvi important en l'evolució de les tècniques
constructives es la "substitució" del mur pels pilars. Els edificis deixaran de ser
75
matèrics per passar a ser eteris. Es a dir els murs perdran gruix, apareixeran
grans obertures, etc. i per tant l'edifici semblarà més lleuger.

Els fonaments gòtic no difereixen gaire dels romànics. En la majoria de casos
les noves construccions gòtiques aprofiten fonaments preexistents d'edificis
romànics que a la vegada s'havien aixecat sobre edificis visigots. Per tant cada
edifici tindrà el seu fonament particular i per tant no podrem assignar una
tipologia de fonament a una cronologia determinada. Per exemple, en el
campanar de l'església de Sant Feliu a Girona, iniciat el 1368, el fonament esta
format per una base de morter de aproximadament un metre sobre la qual
apareixen, també soterrats, carreus de pedra de Girona, i reblert de morter fins
una profunditat aproximada de 3 metres.
3.4.2.3. Els murs

En la construcció gòtica predomina la utilització d'un mur format per tres capes:
la interior i exterior de pedra tallada i el nucli entre ambdues reblert amb morter
de calç i rebuig de pedrera. Per tant el mur no es una massa uniforme i
realment només treballarien a compressió els elements de pedra mentre que el
reblert dóna rigidesa i dóna pes per suportar els esforços de les voltes. La
utilització d'un morter procedent de la mateixa calcària utilitzada per bastir els
murs produeix amb el temps i la pressió, una recristal·lització.
El mur que abans - romànic - era un element fonamental en l'equilibri del
conjunt es converteix en una pantalla lluminosa sense limitacions que permet la
realització d'arcs formers en la direcció de l'eix major de la nau el que fa
possible, sota aquests arcs, obrir grans obertures. A més en el gòtic els murs
varien la seva secció amb l'alçada. el fet de trobar-nos davant edificis de gran
alçada fa que els carreus utilitzats en els murs siguin més petits. Es deixen de
banda els carreus de grans dimensions i s'utilitza la maçoneria amb la cara
interior - en contacte amb el reblert - no tallada. Aquestes peces podien ésser
manipulades per un sol treballador. Aquests carreus s'aferraran amb un morter
de calç amb una junta de 1 a 2 cm per afavorir l'adherència amb el nucli
interior.
76
Formant part del mur apareixeran els contraforts que tenen com a funció
absorbir les empentes produïdes per les voltes. Aquestes empentes també
podien ser absorbides pels arcbotants.

El gòtic utilitzarà en els seus sostres la volta de creuaria ja utilitzada pels
romans i durant el romànic. Aquesta era la que millor s'adaptava per cobrir
espais quadrats i rectangulars ja que feia que les forces es concentressin en
punts concrets (pilars). Aquesta solució, a més, permetia reduir el pes i per tant
alleugerir el mur la qual cosa facilita l'execució de grans obertures per il·luminar
el temple. Adopten també aquest tipus de volta ja que la creació de superfícies
triangulars amb una clau en el punt d'unió d'aquestes facilita l'estabilitat. Els
nervis apareixeran en aquestes voltes per dissimular la trobada dels carreus
ogivals i per tant els podem considerar elements decoratius. Malgrat tot hi ha
autors que els atribueixen una funció resistent. Per la informació que ens ha
arribat fins els nostres dies podem dir que hi ha nervis que tenen funció
resistent mentre que d'altres no. L'aparició de nervis es pot complicar tant com
vulguem.
Un dels avantatges d'utilitzar aquest tipus de volta es que totes les dovelles
poden ser iguals - amb el mateix radi - excepte les que son més properes a la
claus que es devien retocar en el moment de col·locar-les. Aquesta uniformitat
podria venir donada per la necessitat de limitar el pes i la mida de les peces. A
partir de la clau es comença a aixecar la volta començant pels nervis suportats
per cintres. Després es realitza la resta de la volta mitjançant cintres recolzades
en les cintres dels nervis.
Per mantenir l'equilibri de les voltes i de l'edifici en el seu conjunt s'ha de
complir que:
1. Els sectors de les voltes es recolzin en els nervis i aquests traslladin les
empentes al suport.
2. Els arcs ogivals actuïn com a reductors d'empentes.
3. Quan les empentes no s’anul·len per l'acció d'arcs es contrarestin mitjançant
arcbotants amb pinacles o amb contraforts.
Les cobertes inclinades - al nord amb inclinacions superiors al 60 graus i al sud
entre 30 i 45 graus - estan formades per parells, estreps i artells. Sobre els pars
77
es col·locaran les llates sobre les que col·locarem la teula amb morter o
clavada depenent de la pendent de la coberta. Aquestes armadures de fusta
tenen una acusada evolució al nord d'Europa apareixent l'armadura amb tisora
(Lincoln, segle XIII), el tirant transversal i longitudinal (Amiens, segle XIV),
l'armadura amb arc (Westminster i Greyfriar (Lincoln)) entre d'altres. Al nostre
país s'utilitzarà l'armadura formada per dos parells, estreps i artell.
3.4.2.5. Acabats
Entre els acabats hem de destacar la utilització del vidre acolorit utilitzat en
finestrals i rosasses. Aquests esdevenen elements decoratius i alhora
impregnen l'edifici d'un caràcter místic. així i tot es continuarà utilitzant la
pintura mural i l'escultura com elements decoratius més rellevants. La pintura
mural es realitzarà sobre una base de calç de gran qualitat i blanc de plom
(carbonat de plom). En les portades a més de les escultures apareixia la
policromia basada en cinc colors: or (llum), el vermell (foc), el blau (cel), el
blanc i el negra. Per aconseguir aquests colors s'utilitzaran làmines d'or, cinabri
pel vermell, lapislàtzuli pel blau, etc.
A l'exterior utilitzaran revestiments de morter de calç per protegir la pedra de la
degradació produïda per agents ambientals. Aquests revestiments, anomenats
de sacrifici o “jabelga”, creaven una pel·lícula prima de protecció amb un toc
cromàtic per embellir el mur.
A més podem considerar com a elements propis de l' acabat en els edificis
gòtics, els capitells que formen part de pilars en naus, trifori, claustre i les
traceries amb mainell que formen part de la decoració dels finestrals.
4.1. La construcció renaixentista

4.1.1. Introducció
Amb el Renaixement es produeix un canvi radical en la forma de construir. A la
ciutat de Florència es on apareixen en primer lloc les característiques
fonamentals d'aquest moviment. Podem dir que Itàlia no havia estat gòtica. A
Florència existeix una pervivència dels elements clàssics i a partir del segle XIV
es comencen a aixecar edificis plenament renaixentistes com el Palazzo
Vecchio. Malgrat tot es mantenen directrius gòtiques com es la utilització de la
geometria euclidiana com a element fonamental en la construcció.
78
En aquest període la construcció s'adaptarà als canons grecs i romans
procedents del món clàssic. La utilització d'aquests canons fa que les
construccions siguin modulars i importen més aquestes relacions que la
dimensió final de l'edifici. El interès per la geometria fa que aparegui la
perspectiva que portarà a una nova interpretació de l'espai. A aquest fet hem
d'afegir l'ús del paper de forma habitual la qual cosa fa possible plasmar el
projecte abans de la seva construcció i poder solucionar problemes
constructius abans d’iniciar l'execució. També es el moment de l'aparició de
l'arquitecte com a director de l'obra.
El renaixement recuperarà els 10 llibres d'arquitectura de Vitruvi com a
manuscrit imprescindible per la construcció en aquest període. Aquest
manuscrit ja es coneixia en època medieval ja que s'han registrat més de 69
còdex. S'ha d'afegir el interès pel món antic en l'estudi de les formes i sistemes
constructius conservats tot i que no s'arribaren a utilitzar (Brunelleschi).
El projecte s'inicia amb un dibuix de la façana seguint els canons clàssics que
posteriorment es delinearà ajustant les escales. L'estabilitat queda garantida
per la utilització d'una sèrie de normes disperses i receptes on es barregen
normes d'estabilitat i utilització de materials. El disseny en planta mai explicita
correccions degut a motius resistents ja que el més important es la forma (les
proporcions). La utilització d'aquesta proporcionalitat s'observa en la cúpula
construïda per Brunelleschi a Sant Maria dei Fiori segons descripció realitzada
per G. Vasari. El mateix succeirà en la cúpula de Sant Pere del Vaticà de
Miquel Àngel i en la de San Lorenzo del Escorial de Juan de Herrera.
Segurament els coneixements constructius eren de transmissió oral o de
consulta amb els gremis de constructors per la qual cosa no calia que
apareguessin en els documents.
A la construcció renaixentista l'estructura ocupa un segon pla essent el més
important la composició. Això fa que s'abandoni la pedra que es substituïda pel
maó ceràmic molt més econòmic. L'ús d'aquests maons ceràmics afavorirà la
utilització d'aplacats i arrebossats. A més la utilització de la ceràmica es més
versàtil, necessita menys preparació (mitjans auxiliars i mà d'obra) i es més
lleugera. L'estructura perd l'esquema unitari on cada element participava de la
capacitat resistent del conjunt contribuint a l'estabilitat total.
79
Com tot el que es fa en aquest període les tècniques constructives estan molt
relacionades amb la proporcionalitat. Al ser més important la proporció que
altres aspectes ens trobem que moltes de les solucions tècniques adoptades
queden en un segon pla ja que moltes vegades els materials d'acabat amaguen
aquestes solucions. Tot hi això hem de dir que s'observa un interès per millorar
les tècniques constructives antigues. Els elements característics d'aquest
període son les cúpules tot i que tant en murs com en fonaments s'observen
millores. Els tractadistes intentaran recollir no només temes formals sinó també
les tècniques constructives pròpies del Renaixement, tot i que com ja hem
comentat moltes són transposició directa del que diu Vitruvi.

Els tipus de fonaments utilitzat en el renaixement apareixen en els tractats
d'arquitectes de l'època com Alberti. Aquest en un primer moment diu que el
fonament no es necessari si podem col·locar l'edifici sobre pedra. Alberti
relaciona el tipus de fonament a realitzar amb el tipus de sòl de cada lloc i el
pes de l'edifici. Les solucions son similars a les de Vitruvi. Tot i així aporta un
sistema per dimensionar els fonaments basat, com no podia ser d'altra forma,
en les proporcions. Proposa una fonamentació amb pilors de fusta l’àrea dels
quals ha d’ésser el doble de l'amplada del mur. Aquests pals de fusta han de
tenir una longitud mínima de 1/8 part de l'alçada total del mur i el seu gruix
haurà d’ésser com a mínim 1/12 part d'aquesta longitud. Desaconsella
fonamentar sobre antics fonaments o estructures en ruïna sense una avaluació
prèvia de la seva solidesa.
Palladio recomana que els fonaments tinguin el doble de l'amplada del mur que
han de suportar. Aquesta proporció s'haurà de modificar en funció de la qualitat
del sòl i de l'escala de l'edifici.
Scamozzi diu que els fonaments han d’ésser iguals en tota la superfície
ocupada per l'edifici per evitar assentaments diferencials. A més, ja ho deia
Alberti, s'aconsella anivellar el pla de fonamentació per evitar esllavissades. Els
fonaments han d'estar formats per grans carreus de pedra col·locats en sec
80
seguint el llit de pedrera i coronats per un cèrcol per reble els murs i així repartir
les càrregues.
4.1.2.3. Els murs

En els murs s'observa una clara influència romana, encara que sigui a nivell
teòric (Alberti i Palladio). Els murs, generalment revestits, s'executen amb
materials diversos. No trobem una diferenciació pel que fa al nivell d'acabat
dels materials col·locats al exterior del mur. Podem tenir murs reblerts amb
morter i pedres, i murs on tot el seu gruix es de maons ceràmics. Exteriorment
els murs estan preparats per rebre el revestiment (aplacat, lliscat). El principal
problema es determinar el moment en que endureix el morter per poder
carregar sobre el mur. Es fa segons l'experiència i per major seguretat s'aixeca
l'edifici per tongades horitzontals.
Aquests murs, de menor qualitat que els gòtics, tenen una sèrie de punts
febles. Sòcols i cornises s'han d'organitzar de forma acurada per evitar l'acció
de l'aigua. Els sòcols han d'ésser grans blocs de pedra mentre que la cornisa
ha d'ésser de grans dimensions. Aquesta, degut a la utilització de grans
carreus ha de quedar ben travada per poder fer-la volada (actua com un
cèrcol). En les obertures es faran arcs de descarrega seguint a Vitruvi la qual
cosa fa que els elements que formen l'obertura - brancals, guardapols i llindes -
passin a ser construïts amb ceràmica. Al reduir la secció del mur en alçada les
bigues dels forjats s'ancoraran a aquest per millorar l'estabilitat.

L'element característic en els sostres renaixentistes son les voltes i les cúpules.
Malgrat tot, no hi ha una preocupació pel procés constructiu d'aquests elements
que solucionen els operaris a obra fins que les llums superen les estàndards la
qual cosa fa que aquestes pateixin greus problemes. La utilització de la
ceràmica afavorirà la construcció d'aquestes voltes al reduir el pes i permetre
solucions més versàtils (menys cintres, elevació de materials més fàcil, etc.).
S'utilitza la tècnica bizantina per la seva execució (per exemple en la primera
església de la Selva del Camp). La volta característica serà amb lluneta
construïda, inicialment amb maons a sardinell.
81
Com a novetat i millora de la volta apareixerà la de maó de pla de gran
resistència i rigidesa. Es pot construir sense cintres i endureix ràpidament al
utilitzar guix. Esta formada per diferents capes de ceràmica (per exemple la del
monestir de Sant Cugat del Vallés).
La volta amb llunetes es una volta rebaixada on s’inseria en els laterals llunetes
arquejades que es recolzen en arcs de finestres, o murs cecs. Realment
podríem dir que es tracta d'una volta de creuaria amb dos canons de diferent
diàmetre. Aquest sistema permet cobrir llums irregulars i reduir les empentes
en el suport per la qual cosa s'utilitzarà en els palaus renaixentistes.
Les cobertes es realitzen amb encavallades de fusta o directament sobre les
voltes. La primera solució la trobem en l'arquitectura civil i es tracta d'una
encavallada amb una triangulació molt simple. Aquestes cobertes estan
acabades amb teula ceràmica (ben cuita), pissarra o lloses de pedra aferrades
amb morter amb cendres, per millorar la seva hidraulicitat.
Un cas a part es la cúpula realitzada per Brunelleschi a Santa Maria dei Fiori.
Estem davant una volta apuntada realitzada amb dos closques. Aquesta cúpula
esta formada per vuit cares que es divideixen mitjançant nervis rigiditzadors i
l'espai entre ells s'acaba amb maons col·locats en espina de peix. Per la seva
elaboració es recolza bàsicament en la idea de la proporcionalitat fet que ens
demostra la importància de la geometria. Segurament la forma ve donada ja
que es més fàcil executat - gran part de la cúpula - sense cintra.
Per tant sembla clar que el que realment preocupa als arquitectes
renaixentistes es la forma per sobre del sistema constructiu. Això també queda
refermat pel fet que el sistema constructiu utilitzat a Santa Maria dei Fiore no es
repeteix en cap altre edifici del renaixement.
4.1.2.5. Acabats
La utilització del revestiment en els murs de fàbrica ceràmica es una clara
influència de la construcció romana. El repertori d'acabats es amplíssim ja que
a més dels aplacats amb tot tipus de materials també trobem els arrebossats.
Aquests últims s'executen amb morter de calç de molt gruix seguint la tècnica
bizantina. L'acabat, al no dependre del suport, evoluciona fins aconseguir la
seva finalitat representativa i simbòlica. Com a exemple trobem el Palau
82
Ruccellai de Alberti on apareix un opus reticulatum al sòcol, i un pseudoisòdom
remarcat en brancals i llindes. Queda palès que l'aplacat es un afegit.
Es recuperarà l'enguixat en els interiors procedent de la tradició veneciana que
l'utilitzava en habitatges humils. Sembla ser que la seva incorporació respon a
la obtenció d'una millor superfície on poder dibuixar. Des d'aquests moments
l'enguixat s'ha utilitzat de forma continuada.
També hem de destacar la valoració de l'obra vista com un acabat noble. En
alguns casos s'utilitzava en combinació amb la pedra per buscar l'efecte
cromàtic. De totes formes no es pot descartar que les restes que han arribat
fins els nostres dies hagin perdut l'arrebossat.
4.2. La construcció pre-científica (segles XVII -XVIII)

4.2.1. Introducció
Ens trobem en el període que artísticament compren el Barroc, el Rococó i els
moviments neoclàssics. El interès científic que neix amb el renaixement
continua en aquests moments per cercar principis científics que expliquin el
món. En la construcció es centra en la incorporació de conceptes físics
abstractes d'extraordinària complexitat encara utilitzats actualment. Les
novetats introduïdes en el procés constructiu son poques ja que els materials
utilitzats no han canviat (pedra, maons, fusta, guix, etc.) i no s'han aconseguit
avenços científics pel que fa al seu coneixement. Podem dir que els recursos
posats en pràctica en el renaixement son suficients per poder construir.
Les limitacions apareixen quan els projectes volen traspassar els límits
preestablerts la qual cosa fa que no trobin formules per solucionar els
problemes. La segona limitació ve per la manca de coneixement científic sobre
un nou material, el ferro, del que s'intueix bones propietats per la construcció i
del que ja es disposa de forma abundant. El cientifisme mal entès ha portar a
que edificis aixecats en aquests moments com l'església de Santa Genoveva
es trobin actualment en un estat lamentable al només poder determinar-se la
capacitat resistent de la pedra, no la de les columnes.
Els primers resultats evidents de la nova forma d'entendre la construcció son:
1. L'estructura es un suport resistent que rebrà posteriorment un acabat o
recobriment. Per això es dimensionen amb allò estrictament necessari per a
reduir el cost.
83
2. Els acabats de l'estructura es poden realitzar amb materials i tècniques
diferents. En tots ells, d'una o altra forma, participarà el morter de calç.
3. S'obliden les tècniques medievals per integrar elements arquejats en
l'estructura de l'edifici. La construcció a partir del Renaixement s’entén com la
suma de solucions parcials però que mai condicionen el resultat final. Així cada
cas es tractat específicament oblidant solucions constructives abans utilitzades.
En definitiva, predomina la forma sobre l'estructura resistent.
4. Al analitzar aspectes parcials del procés a vegades les solucions son
errònies o contradictòries entre si.
5. Preval el disseny arquitectònic sobre els aspectes constructius.
6. Apareix com a tal, en el procés de projectar, la geometria descriptiva. La
possibilitat de traçats complexos es aprofitat pels arquitectes de l'època.
A partir de l'any 1638, amb Galileo Galilei, la ciència entra en el món de la
construcció. Inicialment la firmitas de la estructura era encomanada a la
disposició de les seves parts per evitar els moviments y la forma de l'arc o dels
carreus del mur eren la variable per obtenir un sistema de forces en equilibri.
En un segon període s'investiga sobre les propietats de resistència dels
materials per que no es trenquin i les dimensions de les estructures - per parts -
per mantenir el límit admissible de les sol·licitacions. En aquest segon aspecte,
Galileo relaciona la proporcionalitat (alçada per amplada per llargada) amb la
capacitat resistent tot i que no es vàlid. Se n'adona que això no funciona per
peces com les columnes i per tant diu que ha d'haver-hi altres qüestions
relacionades com la qualitat i la naturalesa de la matèria. Galileo, ja intueix la
isostàtica i la hiperestàtica, el moment que depèn de la distància i el moment
d'inèrcia.
Hooke (1635-1703) aportarà el concepte d'elasticitat. Tanmateix deixa de
banda magnituds com la longitud de la peça i la secció que evidentment
afecten a les deformacions. Bernouilli (1654 - 1705) enuncia que la deformació
es directament proporcional a la càrrega i a la longitud i inversament
proporcional a la secció; i en cada material esta lligada a un coeficient específic
(mòdul de Hooke). A partir d'aquí es descobreix que en la biga les traccions son
a sota i les compressions a sobre, que existeix la fibra neutra, que els cossos
tenen un centre de masses depenent de la seva forma i un moment d’inèrcia,
s'estudia la torsió, les voltes, el fregament, etc. L.M. Navier el 1826 recollirà tots
84
aquests descobriments o estudis. Complementàriament es publica un llibre
sobre geometria descriptiva i es defineix el sistema mètric decimal.
Tots aquests avenços no afecten al món de la construcció que encara funciona
a través de les formes tradicionals. Al llarg del segle XIX s'estableix el debat per
aplicar tots aquests coneixements al món de la construcció. Tot i la no aplicació
durant aquest període que estem estudiant, es produeixen algunes millores per
dos raons:
1. Acceptació per part dels constructors d'esquemes que per l'experiència
acumulada funcionen millor que d'altres. A vegades s'apliquen sense
coneixement de causa. La utilització de "receptes" la trobem a totes les
èpoques.
2. La difusió de conceptes bàsics de física que ajuden a no cometre errades
importants però sempre amb l'experiència com a recurs més valuós.
En aquests moments tot i no aplicar els conceptes científics al món de la
construcció el que si es fa es tenir consciència i reflexionar sobre el que es pot
millorar en el procés. Els enginyers militars seran els primers en aplicar la
ciència a les seves construccions degut bàsicament al control econòmic de
l'execució i a les garanties que ha de tenir l'obra davant l'activitat bèl·lica.

Malgrat els avenços científics que es comencen a produir en aquest període,
no s'observa un canvi significatiu respecta a les tècniques constructives. Al
continuar utilitzant els mateixos materials les millores son mínimes. En els
fonaments aquestes millores apareixeran de la ma del coeficient de fregament
en les construccions militars. En els murs, de menys gruix que en èpoques
anteriors, s'intenten establir un criteris, bàsicament d'execució, per millorar-los.
Una millora en aquests murs, que si que hem de ressaltar, es la utilització d'un
morter de major qualitat. En els arcs l'avenç més important es la introducció de
l'estàtica gràfica.

En aquest període trobem fonaments formats per diferents tipus de fàbriques
sense que existeixi relació entre el pes i les mides. Els coneixements aportats
85
per Coulomb al segle XVIII, sobre l'angle de fregament i l'alçada de talussos,
per establir una teoria sobre empentes, amb grans mancances, només
s'aplicarà a construccions militars.
4.2.2.3. Els murs

En els murs cada cop més s'intenta reduir gruixos, per estalviar espai i material
sense que afecti a la seva estabilitat. Els murs en aquest període seran de
maçoneria o de maons ceràmics. Els carreus s'utilitzen per emmarcar fàbriques
d'altres materials. No s'utilitzarà l'opus emplectum.
Es produirà una millora notable dels morters. En tots els tractats existeix una
gran preocupació sobre les lleis de lligat de les fàbriques i precaucions pel que
fa a l'execució.
El perfeccionament en les fàbriques busca tres objectius:
1. Augmentar la resistència mecànica amb la col·locació ordenada de peces
regulars assentades horitzontalment, utilitzant peces majors en els punts
singulars (brancals, cantonades, etc.), arcs de descàrrega i la correcta execució
de la trobada entre murs i fonaments.
2. Resistir a les agressions medi ambientals, sobretot a l'aigua, utilitzant un
sòcol a la part inferior i ràfecs a la superior.
3. Aconseguir l'estabilitat dels murs, malgrat els problemes d'execució degut a
la mala qualitat del morter, aixecant-los per filades.
En els murs es relaciona alçada i gruix pel seu dimensionat sense tenir en
compte la llum entre crugies. Rondelet estableix un sistema gràfic per obtenir el
gruix del mur però sense tenir en compte l'efecte rigidesa de les cantonades. El
mateix succeeix en els murs de contenció (Coulomb) on no es te en compte
aspectes com la humitat del terreny, l'existència d'esquerdes, etc.
S'observa una millora al diferenciar les sol·licitacions mecàniques segons
quatre causes:
1. Aixafament per pes propi.
2. Bolcada per empentes exteriors.
3. Dislocació per assentaments diferencials, dilatacions i contraccions
tèrmiques o per esforços tallants.
4. Desagregació de materials per agents atmosfèrics.
86
A partir d'aquests coneixements s'estableixen més recomanacions per millorar
l'execució:
1. Gruix regular de les juntes.
2. Col·locar filades horitzontals i juntes verticals.
3. Utilitzar perpanys en murs de més d'un gruix de maó.
4. Utilitzar trencajunts.
5. Reforçar cantonades, brancals i llindes.
6. Usar morters de qualitat.
L'ús de peces ceràmiques normalitzades permet modular els murs. La qualitat
dels morters s'aconsegueix per la pràctica. Els morters seran de calç tot i que
en el seu procés de fabricació i apagat no s'hagi avançat gaire. Amb Vicat, any
1818, es defineix la composició de la calç hidràulica (amb silicats d'argiles). El
ciment, tot i ser fabricat durant els segle XIX, no eren garantia de resistència i
per això s'utilitzava bàsicament com a revestiment.

Els tractats, ja des del renaixement, analitzen de forma acurada l'execució dels
arcs. De totes formes hem de dir que no s'observen avenços importants ja que
es la forma la que acaba suggerint la resistència que tindrà l'arc. S'analitza
també l’estrebada del contrafort per absorbir les empentes de l'arc, bàsicament
amb mitjans gràfics (R. Gil de Hontañon, Vitone, P. Derand, Berruguillo). Amb
l'estàtica gràfica (De La Hire 1666 - 1699) es dona un pas més al poder
assignar, mitjançant vectors, valors a les forces, dovella a dovella, i per tant
aconseguir una resultant final en l'arrencada de l'arc. La volta definida segons
principis científics apareix amb la descripció, per part de Leibnitz, de la corba
catenària.
Un exemple de cúpula d'aquest període seria la de Sant Pau de Londres on
tenim una cúpula semiesfèrica de maons de 33 metres de diàmetre i 45
centímetres de gruix, un con de maons de 45 centímetres de gruix que suporta
la llanterna i una cúpula exterior de fusta per suportar la coberta de plom. Per
tant Chr. Wreen intenta diferenciar tres tipus de cúpules en funció de les
càrregues a suportar.
4.2.2.5. Acabats
87
En els acabats s'utilitzen tot tipus de materials ja que es reactiva el comerç
d'aquests arreu d'Europa. Es novetat la incorporació de l'arrebossat pintat o
estucat en obres importants. En els interiors predomina l'estucat blanc o crema,
sobre guix o arrebossat de calç. Recordem que estem en el barroc i per tant
son necessaris aquests recursos cromàtics.
5. La construcció després de la revolució científica i industrial.

5.1. Introducció
En aquest capítol prescindirem de la classificació que hem fet servir per els
altres períodes ja que en aquests moments el més important en el món de la
construcció es l'aparició de nous materials. Per tant dividirem aquest tema
partint dels materials utilitzats durant aquest període.
El segle XIX significa un canvi important en la historia de la construcció lligat a:
1. El intent d'aplicar teories científiques en totes les disciplines tot i que el rigor
no s'assoleix fins a finals del segle XIX.
2. La implantació de processos industrials en la fabricació de tot tipus de
productes, entre ells els materials de construcció. Es l'època de científics,
tècnics i inventors. En el món de la construcció no hi ha grans invents però si
que s'apliquen processos científics en els processos de producció. Es el
moment en que apareix l'ascensor (1853), s'aconsegueix fondre grans peces
de ferro i apareix l'acer (1855). S'aconseguiran avenços importants en la
fabricació de materials com la ceràmica, la calç, el guix, els ciments naturals,
etc.
3. La urbanització de gran part de la població agrícola lligat a l'expansió
demogràfica produeix demanda d'habitatges. Tot això es així gracies a una
millora substancial en les condicions higièniques i en la medicina.
4. La disponibilitat de ferro en grans quantitat i de bona qualitat per utilitzar en
la construcció. A finals de segle també s'afegirà la producció de ciment
pòrtland.
5. L'aparició de fonts d'energia (motors) d'ús fàcil i adaptable produeixen la
substitució del treball humà i animal donant lloc al transport mecànic, es
potencien així els processos industrials i la comercialització de productes.
88
6. Tot aquest procés produeix la demanda de grans infraestructures. Això
afavorirà el naixement dels sistemes de càlcul i dimensionat dels elements
metàl·lics necessaris per les noves infraestructures (vies, ponts, màquines).
5.2. El ferro
El ferro no es un material nou en la construcció ja que s'havia utilitzat des de
sempre en eines, ferramentes, grapes, tirants, etc. El seu ús s'ha desaconsellat
degut a que quan s’oxida, augmenta de volum i trenca els materials amb els
que esta en contacte. A partir de finals del segle XVIII el ferro s'industrialitza i
es disposa de grans quantitats per utilitzar-lo en la construcció. La seva
utilització s'intueix a partir de la utilització del ferro en la construcció de rails per
la xarxa ferroviària. El ferro millora el comportament estructural a tracció la qual
cosa fa que apareguin les estructures tal com avui les coneixem. El problema
ve donat per que s'ha d'utilitzar com a element prefabricat ja que el ferro no es
pot treballar en obra.
El ferro inicialment s'utilitzava en la xarxa ferroviària, no només per rails, sinó
també per construir els ponts. Des del 1774 ja existeix un pont penjat on el
problema més important a resoldre son els detalls d'execució i el cablejat. La
construcció de ponts posarà de manifest un seguit de circumstàncies per les
que després haurà de passar la construcció arquitectònica (representació
gràfica, utilització de diversos materials, etc.).
Inicialment el ferro s'utilitzava en construcció ja que:
1. Permetia concentrar les càrregues sobre punts concrets que no necessitaven
d'una gran secció. A partir de 1780 es comencen a utilitzar les columnes de
ferro fos en les filatures. De totes formes aquestes columnes aïllades
presentaven problemes d'execució ja que encara no es podien unir de forma
correcta a la resta de l'estructura.
2. Els suports horitzontals necessiten menys espai i no es generen esforços
horitzontals. Inicialment en les llindes utilitzaven solucions mixtes.
La solució definitiva comença a forjar-se amb l'aparició de la biga en doble T
utilitzada en els ferrocarrils el 1776. A tot això hem d'afegir que els models han
de poder ser rendibles ja que aquestes indústries feien gran inversions. Això
farà que surtin un determinat nombre de tipologies de bigues metàl·liques per
utilitzar segons el cas. Serà el primer pas per l'aparició dels forjats metàl·lics
89
encara que sense entendre les seves possibilitats reals ja que apareixen
elements com els tirants, l'entramat entre bigues, l'ancoratge als murs de
fàbrica, etc. Fins a finals del segle XIX no es fabricarà un forjat com a tal a base
de biguetes metàl·liques i revoltons ceràmics.
El següent pas a resoldre es la unió dels elements metàl·lics horitzontals i els
verticals. En aquests moments els constructors ho reduïen a un simple
problema d'unió entre peces, tot i que avui sabem que aquesta unió depèn com
es realitzi, genera estructures isostàtiques, o hiperestàtiques (moments).
En els elements en forma d'arcs la resistència a tracció del ferro fa que les
estructures de pedra i fusta es substitueixin per estructures de ferro. Entre els
anys 1800 i 1882 es construiran gran quantitat de voltes i cúpules metàl·liques
com la del British Museum 1850, la del Capitoli 1853, el vestíbul de l'estació de
Sant Pancraç a Londres el 1875, entre d'altres. Un dels intents més brillant de
resoldre una estructura corbada es el que planteja H. Labrouste (1801 - 1875)
per la biblioteca de Santa Genoveva amb ferro fos (columnes de 0,30 metres
de diàmetre i 9,60 metres d'alçada). En el moment en que es defineix el
llenguatge definitiu per les estructures metàl·liques les voltes i cúpules
s'entendran com a estructures de barres.
Des de principis del segle XIX hi ha el intent d'aconseguir la construcció
d'estructures totalment de ferro. Entre aquests hem de destacar el Oriel
Chambers de Peter Hellis (1864). Es tracta d'un edifici de pilars de fosa vistos
en façana, panells de ferro per separar els pisos i grans finestrals aprofitant tot
l'espai lliure. Estem davant d'una estructura lleugera, amb unions fàcils -
cargols o encaixos - i la possibilitat d'executar-lo amb fàbrica, fosa, o forja. Això
farà possible el creixement de l'edifici en alçada.
Fins a finals del segle XIX es tracta de resoldre l'ús del ferro com a element
estructural. S'estableixen mètodes per definir l'estabilitat però encara no s'han
resolt els problemes tecnològics, tant de fabricació com de posada en obra. Per
exemple s'ha d’aprendre a fondre grans peces sense que s'esquerdin, a
laminar-les, a unir-les entre si, a protegir-les de la corrosió, a preveure
deformacions, etc. Dins tot aquest procés es planteja un problema difícil de
resoldre. Després de milers d'anys utilitzant materials que treballen a
compressió, amb resultats artístics i tècnics magnífics, era molt difícil assimilar
el nou material que treballarà a tracció. El recolzament de Pugin i Ruskin,
90
enaltint el gòtic i la seva estructura, serà fonamental pel desenvolupament de
les estructures metàl·liques. Viollet-le-Duc amb la interpretació de les
estructures gòtiques acabarà de donar una empenta.
Amb el desconeixement inicial del material els projectistes adaptaren les
estructures metàl·liques a les estructures gòtiques, a les voltes bufades
bizantines, i a trets renaixentistes. Malgrat tot algunes formes de l'arquitectura
tradicional com les encavallades de fusta es tornaran a definir - sense canvis
substancials - utilitzant ferro. Un altre problema que afecta a la utilització del
ferro en la construcció es l'excessiu maquinisme que existeix en aquests
moments arrel de la revolució industrial. Els experiments d'estructures i
mecanismes es una feina de laboratori aplicada a les màquines i realitzada per
enginyers. Cada element metàl·lic esta sotmès a sol·licitacions mecàniques
concretes i es podrà detectar en ell l'empremta de la seva fabricació. Aquest
procés serà utilitzat quan el ferro s'apliqui a la construcció. En definitiva, s'ha de
construir seguint el mateix procés de fabricació d'una màquina, peça a peça i
amb un estudi minuciós de cadascuna d'elles per separat i dins el conjunt.
L'aparició de la demanda d'edificis singulars per equipament afavorirà
l'expressivitat pròpia de les estructures metàl·liques. Entre aquests edificis
destaquen els mercats que no es construiran només a Paris per exigència de
Haussman sinó que es repeteixen arreu d'Europa. Es projecten amb les
característiques pròpies dels edificis industrials despullant-los de decoració (
per exemple Les Halles 1853 - 1858).
Les exposicions universals, on cada país exhibeix les seves novetats i avenços
tecnològics, son un espai apropiat per les estructures metàl·liques. Tenim
l'exemple de les tres exposicions de París de 1867, 1878 i 1899, on el palau de
França, sempre metàl·lic, passa de una llum de 35 metres a una llum de 115
metres, sense que s'hagin produït avenços significatius en el càlcul
d'estructures.
A partir de la primera dècada del segle XX, les estructures d'acer - també les de
formigó - es dimensionen ajustadament i els sistemes de càlcul, permeten
decidir cada detall de muntatge amb total seguretat. El problema radica en la
incorporació dels altres elements constructius. El procés encara avui esta en
marxa amb la incorporació de productes químics. La lògica en el llenguatge del
ferro s'inicia amb el modernisme i posteriorment amb el racionalisme. A partir
91
de 1920 i, sobretot amb Mies Van der Rohe i amb The International Style de H.
Rusell Hitchcok i Ph. Jhonson (19329, trobem els primers exemples d'ús
parcial del ferro. Per aquest ús es fonamental l'expressivitat del material nu, el
rigor geomètric de les formes, el tractament acurat i sofisticat dels detalls
constructius per integrar-los a l'estètica general de l'edifici. La puresa
geomètrica no sempre serà compatible amb les exigències constructives.
Malgrat les afirmacions de Mies Van der Rohe que la forma no existeix, que la
forma no es el seu objectiu, etc., en els seus edificis la forma es fonamental tot
i, tal com ell treballa, sembla que es tracti realment de detalls constructius.
Tenim l'exemple del pilar metàl·lic sobre maons ceràmics i la façana del Institut
Tecnològic de Illinois on l'estètica marca ambdós elements. Per tant Mies
dotava als elements metàl·lics de bellesa artística i per tant s'arribarà a
completar el cercle - final del procés - de la utilització del ferro com a material
de construcció.
5.3. El ciment
L'ús del ciment hidràulic data de 1756 (Snecton). Anteriorment ja s'havia
descobert que la calç amb molta argila enduria sota l'aigua. Va ser Vicat, l'any
1808, qui dicta les normes per aconseguir ciments hidràulics naturals (calç amb
silicats). S'utilitzava bàsicament en fonaments.
El ciment pòrtland es començarà a fabricar als Estats Units a partir de l'any
1875. La incorporació del ciment pòrtland com a material de construcció suposa
la segona gran revolució després de l'aparició del ferro. L'aplicació va ser
menys traumàtica ja que simplement es va substituir la calç pel ciment pòrtland
amb especificacions concretes. D'aquesta forma les estructures van poder ser
calculades des del principi amb exactitud i les formes, al ser emmotllat in situ,
van ser originals i adaptades a les necessitats.
La indústria prefabricada d'elements de ciment pòrtland competirà fins a finals
del segle XIX - encara avui - amb el ferro laminat. El nou material - morters i
formigons -, degut al procés de fabricació, feia possible atendre la demanda del
sector i en l'actualitat la construcció es fa impensable sense la seva utilització.
Es tracta del material més econòmic que es fabrica, fàcil de transportar, es pot
controlar la seva qualitat tant durant la fabricació com quan es col·loca en obra,
92
necessita una tecnologia simple, la matèria primera es abundant, el procés de
fabricació no es car globalment i es adaptable a tot tipus de construccions.
De totes formes, no tot son avantatges ja que apareixen problemes com els
detectats en formigons amb alt percentatge d'alumini i en el mateix formigó
armat per corrosió d'armadures i incompatibilitat àrid - ciment que provoquen
gran quantitat de patologies. Tot i així, no es preveu un canvi significatiu en la
seva utilització futura ja que no ha aparegut cap material alternatiu.
5.4. El vidre
El tercer material nou que s'incorpora a la construcció durant el segle XIX es el
vidre. El vidre ja era conegut pels egipcis però el procés d'industrialització i
l'aparició de ferramentes permet la seva utilització en grans superfícies. El vidre
laminat i el flotat substitueixen al bufat. A principis del segle XIX es fabriquen
per flotació en mercuri i estany llunes de 1,70 x 2,50 metres. El seu ús en
construcció comença en els aparadors però son els jardiners els que
descobreixen les seves aplicacions en els hivernacles. Joseph Paxton l'any
1850 projecta el Crystal Palace per l'exposició universal de Londres. Es va
projectar en deu dies, es va muntar en tres mesos, té tres mil pilar, dos mil dos-
cents vint i quatre biguetes, tres-cents mil cristalls i dos-cents cinc mil marcs,
per una superfície total de 70.000 m2.
Tanmateix la utilització del vidre com a mur va estar limitada fins que la
tecnologia va solucionar el complicat problema de les fixacions. Ja trobem
solucions parcials proposades per Labrouste. Un cop solucionat el problema de
les fixacions en l'actualitat s'ha aconseguit que aquestes quedin amagades.
5.5. Materials tradicionals

Com a materials tradicionals considerarem la pedra, la ceràmica, la fusta, la
calç i els àrids. Aquests materials també patiran canvis significatius a partir del
segle XIX. Estem en el segle de les patents on s'intenten aplicar solucions
estandarditzades, moltes vegades de forma errònia, per resoldre els problemes
d'execució. Això provocarà que alguns materials nous intentin adoptar o
s’apropiïn de les formes d'altres materials. Moltes patents resulten absurdes ja
que no segueixen la lògica constructiva.
93
Entre les novetats més destacables tenim els blocs ceràmics i de formigó, més
grans que els maons i, els maons perforats alleugerits. El control dels
processos permetrà aconseguir peces ceràmiques de qualitat uniforme i
mesurable que garanteix una resistència constant i permet comprovar el seu
estat de tensió. La necessitat d'estandarditzar donarà lloc a un catàleg complert
de materials i solucions.
S'observen avenços en el ram de paleta que no son destacables fins l'aparició
del ciment pòrtland a finals del segle XIX. S'introdueix una codificació en el
tipus d'aparell - anglès, flamenc, etc. - o es representen de forma acurada en
els tractats. Aquestes millores es complementen amb el descobriment de les
calçs hidràuliques (Vicat) per utilitzar en morters. En aquest ram es comencen
a detectar problemes com el increment en el cost de la mà d'obra, la pressió del
mercat, amb l'oferta de nous materials i sistemes, i el increment de les través
administratives. La normativa també obligarà al perfeccionament dels sistemes
constructius.
Tot això farà que apareguin des de finals del segle XIX els detalls constructius
per intentar resoldre punts conflictius del projecte. Malauradament apareixen
contradiccions evidents entre la forma i la funció de cada material o element i el
seu comportament.
La fusta es el material tradicional que es continua utilitzant de forma
continuada. Es tracta d'un material que treballa molt bé a tracció i que amb la
industrialització patirà canvis importants. La fusta es conforma i es seva al
vapor, es podrà serrar industrialment i transportar a costos raonable, es
racionalitzarà la seva explotació i s'aprofitarà millor la seva secció. El sistema
de descomposició de forces no serà fiable fins a mitjans segle XIX però el
sistema de triangulació com a sistema vàlid per les estructures de fusta ja es
coneixia feia més de 100 anys. A més els encaixos i les unions estaven
perfectament treballats. Això fa que es repeteixin sempre els mateixos models.
El problema principal d'aquest material serà la combustió (incendis). Un altre
problema era la longitud màxima en els forjats plans que es limitava a 7 metres
degut a la longitud dels arbres i a la secció de la peça. A partir de 1845 (vaga
de fusters a Paris) les cobertes i forjats de fusta es substitueixen per sostres
metàl·lics.
94
5.6. El resultat
Amb l'estètica moderna s'aprofitaran totes les propietats dels nous materials
dels quals hem descrit la seva evolució. A partir d'aquests moments els
projectes s'articularan seguint quatre punts:
1. Estructura de pilars i lloses de ferro i estructures de formigó armat arribant
als límits permesos segons el càlcul.
2. L'edifici es l'estructura i la resta d'elements no tenen funció resistent sinó que
son simplement estètics, funcionals i de confort.
3. L'organització interior de l'espai es totalment lliure.
4. S'estudia exhaustivament el metabolisme de l'edifici.
95

H ConstruccióApunts

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

H ConstruccióApunts

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

H ConstruccióApunts

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

1. La construcció a la prehistòria.

1.2. Les tècniques constructives

1. Abrics oberts contra el vent i la intempèrie en forma de rases, sense

1.2.3. Sostres i cobertes

1.2.4. Els acabats

2.1. La construcció egípcia (4500 aC. – 30 aC.)

2.1.2. Les tècniques constructives

2.1.2.2. Els fonaments

2.1.2.3. Els murs

2.1.2.5. Els acabats

2.2. La construcció mesopotàmica (3500 aC. - 538 aC.)

2.2.2. Les tècniques constructives

2.2.2.2. Els fonaments

2.2.2.4. Sostres i cobertes

2.2.2.5. Els acabats

2.3. La construcció persa

2.3.2. Les tècniques constructives

2.3.2.2. Els fonaments

2.3.2.3. Els murs

2.3.2.4. Sostres i cobertes

2.4. La construcció prehel·lènica

2.4.2. Les tècniques constructives

2.4.2.2. Els fonaments

2.4.2.3. Els murs

2.4.2.4. Sostres i cobertes

2.5.2. Les tècniques constructives

2.5.2.2. Els fonaments

2.5.2.3. Els murs

2.5.2.4. Els sostres i cobertes

2.6. La construcció etrusca

2.6.2. Les tècniques constructives

2.6.2.3. Els murs

2.6.2.4. Sostres i cobertes

2.6.2.5. Els acabats

2.7. La construcció romana (segle II aC. – segle IV)

2.7.2. Les tècniques constructives

2.7.2.2. Els fonaments

2.7.2.3. Els murs

2.7.2.4. Sostres i cobertes

2.8.La construcció paleocristiana

2.8.2. Les tècniques constructives

2.8.2.2. Els fonaments

2.8.2.4. Sostres i cobertes

2.9. La construcció bizantina

2.9.2. Les tècniques constructives

2.9.2.2. Els fonaments

2.9.2.3. Els murs

2.9.2.4. Sostres i cobertes

3. La construcció en l’Edat Mitjana

3.1.2. Les tècniques constructives

3.1.2.3. Els murs

3.1.2.4. Sostres i cobertes

3.2. La construcció preromànica

3.2.2. Les tècniques constructives

3.2.2.2. Els fonaments

3.2.2.4. Sostres i cobertes

3.3. La construcció romànica (segles X al XIII)

3.3.2. Les tècniques constructives