Anàlisi: Malditos Bastardos (Maleïts Malparits)

En primera opinió, Malditos Bastardos m’ha semblat una pel·lícula que podria ser
trista o dura de veure en moltes parts, però s’arriba a fer inclús divertida. Cal
destacar la tensió que Tarantino
causa en diferents moments del
llargmetratge. La bona
interpretació dels actors i
actrius, la gran atenció al detall i
significat dels escenaris i la gran
redacció del guió,
desenvolupament de la història i
personatges. La pel·lícula et fa
sentir i presenciar els
pensaments d'en qui està
enfocada l'escena (en les
ambdues històries que ocorren
al mateix temps). Penso que és una de les millors obres cinematogràfiques sobre la
Segona Guerra Mundial, tenint en compte que el gènere d’aquesta és la ficció.

La pel·lícula transcorre en la França ocupada per l’Alemanya nazi, després de la

caiguda Francesa el 25 de juny
de 1940, però en el diàleg es pot
extreure que l'acció comença el
1941. Després d’una escena
d’introducció a dos dels
personatges principals i
protagonistes, a més de la
situació, comportament i context,
d’aquests i de la pel·lícula
mateixa, hi ha un salt temporal
de tres anys, ens trobem a la
primavera de 1944.

L'escena inicial se situa en una granja rural, on, en els primers minuts de pel·lícula,
ja es remarquen dos grans grups de personatges, els Nazis i els Jueus. Un coronel
de les SS anomenat Hans Landa qui condemna a una família jueva i una única noia
sobreviu la Shoshanna Dreyfus qui serà l'un dels dos punts de vista de la pel·lícula.
Després d’un salt temporal de tres anys, ens presenten als Malparits, un grup de
jueus que busquen venjança contra els Nazis.
Els Malparits són informats que membres i líders importants Nazis participaran en la
visió d'una pel·lícula a un cinema a París i temps després, són informats que al
cinema hi estarà Adolf Hitler.

Alhora la Shoshanna, que s’ha

canviat el nom a Emmanuele i
és la propietària del cinema
planifica incendiar-lo. Ella
grava una petita gravació que
projectarà abans de cremar el
cinema i matar a tothom a
dins. Gràcies als trets i sorolls
de la pel·lícula, tant
l’Emmanuele i els Malparits
se’n surten en la “missió” i
maten a tothom combinant els
dos punts de vista de la pel·lícula en una escena.

La pel·lícula es caracteritza per moltes exageracions i humoritzacions de situacions,

però, encara que això remarqui el diàleg de la pel·lícula, molts fets, llocs i situacions
són precises històricament.

He mencionat abans que

el gènere de la pel·lícula
és la ficció ucrònica.
Ficció ucrònica significa
que una acció es realitza
com a fet històric com si
hagués passat realment,
per això encara que no
tots els fets hagin
ocorregut realment, sí
que s’adeqüen al temps i
moment històric en què
transcorre la pel·lícula.
Els Malparits estan
basats en un esquadró d’homes anomenat X Troop que va lluitar a la Segona
Guerra Mundial sota el nom del Regne Unit. Els soldats eren refugiats jueus i
fugitius de Nazis.
En la primera escena es descriu una granja, apartada de la ciutat. Un home tala
llenya, un ambient de normalitat i regularitat. Segons després apareixen, a la
llunyania, vehicles de les SS
que trenquen la tranquil·litat de
la família i invoquen una cadena
de successos horribles. Aquest
com altres exemples és una
estructura clau que és utilitzada
a la pel·lícula, la figura de la
normalitat contrastada pel
canvi, perill o la mort. Al
llargmetratge és clar remarcar
també l'estructura de relaxació i
tensió que la pel·lícula porta
l’espectador a sentir, moments
en què la història segueix endavant, però es troba amb un obstacle que tensa la
corda de l’argument fins que peta o se soluciona.

Al llargmetratge transcorren dues històries simultàniament, el cinema i vida

quotidiana de la Shoshanna i la vida de la milícia dels Malparits. Els dos fils
s’uneixen al final de la pel·lícula per a tenir un mateix objectiu conjunt, acabar la
guerra i el patiment, a més d’una venjança als Nazis.

La pel·lícula m’ha fet sentir la majoria

dels sentiments que aquesta busca fer
sentir sobre l’espectador. Tensió,
tristesa, exaltació, emoció i gràcia,
ràbia, entre d’altres. En la meva opinió
aquest llargmetratge és la millor o una
de les millors obres de Quentin
Tarantino per la forma en què transmet
els sentiments dels personatges
directament a qui visiona l’obra.