PETROLOGIA METAMÒRFICA

TEMA 1: EL METAMORFISME

Tot és metamorfisme. S’ha de posar d’acord per posar una definició. Per exemple, la
diagènesi s’assembla molt però no ho és. Processos que afecten a la escorça, mantell i fins
i tot al nucli (principalment escorça). Tenen lloc sempre a l’estat sòlid. Quasi sempre hi ha la
participació d’una fase fluida amb predomini de l’aigua (tot i que pot tenir altres components
com CO2 o metà). És un fluid supercrític, diferent als que veiem en la superfície. A vegades
també participa una fase fossa (magma), amb major o menor contacte amb els materials
sòlids. Pot ser perquè el material fos ha arribat al punt de fusió o que sigui injectat d’una
zona on sí es produeix fusió (zones més calentes). Tots aquests processos provoquen
canvis mineralògics (passem d’uns minerals a uns altres, per exemple quan es passa de
basalt a eclogita) i microstructurals (per exemple eclogita deformada a partir de basalt
isòtrop no deformat). També canvis en la composició química dels minerals, per exemple un
granat que es fa ric en ferro a mesura que puja el metamorfisme. No tenen perquè
produir-se tots alhora. Els canvis mineralògics es produeixen sempre (entra dins de la
definició de metamorfisme), el microestructurals poden produir-se o no. El metamorfisme es
dóna per canvis físics i/o químics (en el camp d’esforços, en la temperatura, pressió
confinant o litostàtica, contactes amb roques amb una química molt diferent, etc). Pressió i
temperatura han de ser majors als dominis meteòrics i diagenètics però inferiors a aquelles
en les quals les roques es fonen totalment. Si no està totalment fossa, es considera
metamorfisme.

Definició en anglès extreta de la IUGS. És molt semblant a la que hem vist abans. Les
condicions de metamorfisme difereixen de les condicions en les que es va formar la roca i a
les que es troben habitualment a la superfície de la Terra. Hi pot haver fusió parcial. Abans
es deia que la composició química no canviava radicalment, que si ho feia era
metasomatisme. Avui es diu que això depèn de l’escala d’observació, i que el metamorfisme
sí que pot implicar un petit canvi en la composició química (tot i que si el canvi segueix sent
molt brusc es segueix anomenant metasomatisme).

Cicle del metamorfisme: metamorfisme dins del cicle de les roques. Tenim per exemple un
sediment que ve de processos de meteorització/litificació, per exemple. Qualsevol
transformació en l’estat sòlid és metamorfisme. Arriba a la fusió i es forma un magma (a
partir d’aquí ja es considera una roca ígnea, deixa de ser metamorfisme). Aquest magma
pot cristal·litzar i donar lloc a un sediment un altre cop. Aquest roca ígnea també es pot
transformar en estat sòlid i donar lloc a una roca metamòrfica sense passar a ser un
sediment. El més normal és que hi hagi una alteració de la roca ígnia abans de sofrir
metamorfisme, ja que ja s’ha format a alta temperatura i és difícil que sofreixi metamorfisme
(es pot donar, per exemple, si la roca ígnea està hidratada).
Per límits s’utilitza aquest diagrama. Pressió en kbar, tot i que l’unitat que més s’utilitza són
els GPascals (S.I.). Temperatura en C o K. Pressió litostàtica, provocada pel pes de les
roques que estan per damunt d’un determinat punt estudiat. Pressió litostàtica és
directament proporcional a la profunditat. A l’esquerra del tot tenim un límit que marca
condicions que no es donen a la Terra, no són possibles. Després tenim un triangle amb una
D: el domini de la diagènesis, el límit inferior del metamorfisme. En algunes roques és fàcil
identificar aquest pas i en altres és difícil perquè no presenten cap canvi (en una arenisca
quarsítica on tot és quars, per exemple). En canvi, en algunes com les argiloses es veu molt
bé el canvi de domini diagenètic a metamòrfic i viceversa. Les grauvaques són encara més
sensibles a aquest canvis. En metapelites s’utilitza el mètodes de cristal·lització de la illita,
per exemple (que passa a moscovita quan estem en condicions metamòrfiques). Tot i així,
en general és un límit difós. Les roques originals s’anomenen protòlits. El límit superior es
dóna que superem la línia del liquidus. Si passem el solidus encara estem en condicions de
metamorfisme. Tot i així, el solidus depèn del contingut en aigua, no és sempre la mateixa.
No totes les roques tenen aquestes corbes a la mateixa temperatura: a les argiles és molt
més baix que als basalts, per exemple. El límit superior de pressió no es sap molt bé on es
situa, s’han descobert roques metamòrfiques de pressió ultra elevada. Molt per damunt de
la pressió que surt al gràfic. Les condicions de P i T evolucionen aproximadament com es
veu en el gràfic. Tot i així, a vegades les evolucions són diferents, no és exacte. En el límit
superior del metamorfisme coexisteixen líquids (magmes) i sòlids, és el domini migmatític.
Aquestes roques seran migmatites. El límit superior també està en debat, s’han trobat
roques de temperatura ultra elevada. Moltes vegades el magma és inestable i provoca
moviment del magma, i només queda la part sòlida (seran les granulites, que poden estar a
temperatures molt altes, a vegades fins i tot majors de 1000 graus C. A vegades se les
anomenen restites).

Migmatites: domini mixt. Roques amb només unes petites llenties de magmes (fragments
blancs en la estromatolita, s’anomena leucosome). És una fusió in situ, sense massa
migració. La part no fosa és el mesosome. La part fosca que rodeja la blanca és el
melanosome, i és el residu d’una zona on sí hi ha hagut fusió i el magma ha migrat, quedant
només la part fosca, la qual costa molt de fondre. Són minerals màfics. Quan tenim aquesta
situació, tenim una estromatita. Si el procés segueix, els leucosomes es poden
interconnectar i poden deixar al mig fragments de mesosome i melanosome. Si tenim
aquesta situació, la roca és una agmatita. Si ja els fragments de leucosome originals ja no
es poden diferenciar, l’aspecte és el d’una roca ígnea però tenim indicis de que és una roca
metamòrfica, la roca s’anomena nebulita.

Complexe migmatític. Seqüència migmatítica, amb roques metamòrfiques i ígnies. Els

leucosomes són leucogranits. El protòlit seria una argila o un gres. La migració o no del
magma depèn de l’estadi que estem observant.

Aquí veiem una fotografia en detall. Es veuen leucosomes ocupant parts protegides de
l’esforç, on n’hi ha menys (per exemple, xarneres de plecs). Tenim capes foses i parts que
no, pot ser per una alternança de capes diferents (argiles i gresos, per exemple). En la foto
no sabem si el que ha passat és que s’han fos unes capes i altres no, o si s’ha fos un
material i després s’ha disposat així. El magma podria estar migrant per aquest nivells. El
magma es va acumulant cada cop en cossos més grans.

Aquí nivells horitzontals que contenen magma i nivells verticals que semblen un filó. Els
nivells horitzontals van alimentant aquest filó, que per diferència de densitat va pujant.

Aquí tenim una xarxa de filons leucogranítics en un complex metamòrfic, que correspon a
una situació molt més avançada. A les Guilleries hi ha una situació similar a aquesta.
Quan els filons s’ajunten poden formar complexos magmàtics molt grans, com és el cas de
les fotos següents.
En aquesta tenim cossos granítics i al mig un complex de dics.

Tenim polimorfs d’alta pressió de minerals. Per exemple, la coesita, polimorf dels quars.
Inclusions de quars en granat, i dins del quars restes de coesita. Tenen estructura
cristal·logràfica diferent, la de la coesita és molt més densa (es forma a més pressió).
Fractures en els cristalls de granat, fractures radials on hi ha inclusions de quars amb restes
de coesites. El granat va incloure coesita en el moment de creixement, a molta pressió, i
quan el granat viatja de condicions profundes a superfície la coesita es desestabilitza i es
transforma en quars, el qual presenta un tamany més gran (és menys dens que la coesita), i
això genera aquestes fractures radials en el granat que veiem en la imatge. El quars s’infla.
Relacionat amb aquest fenomen només hi ha inclusions de diamants molt petits. Com es
produeixen aquestes pressions tant grans en materials sòlids, si ni siquiera en l’escorça
duplicada s’arriben a aquests valors?
Aquí tenim el diagrama duplicat, on es veu millor. Els processos ignis comencen en el
solidus, però el magmatisme en el liquidus. L’escorça duplicada es troba en llocs com
l’Himalaya.

S’ha arribat a trobar un polimorf del quars d’encara més extrema pressió i temperatura, la
stishovita. Aquesta es produeix en zones d’impactes de meteorits. Stishovita als Alps,
Himalaya. A la serralada varisca de la Península Ibèrica no s’ha detectat cap exemple de
pressió ultra elevada, però no es descarta que pugui existir.

Aquí més exemples d’aquestes textures. Exemple d’inclusió de diamant en granat. Molts
cops es desestabilitza i passa a ser grafit quan es produeix el seu ascens a la superfície.

Aquí coesita en quars i després en granat. Moltes vegades trobem restes de minerals
formats en diferents episodis. Per què encara hi ha coesita si la roca està en la superfície?
Doncs perquè és metaestable, no hi ha un continu equilibri, degut a fenòmens cinètics tenim
restes. Si no fos així, no podríem tenir roques metamòrfiques en la superfície. Si en veiem
és per aquests fenòmens cinètics, la velocitat de canvi no ha estat prou elevada.

Diagrama P/T amb diferents corbes d’estabilitat. Reaccions que determinen el canvi entre
polimorfs de minerals.
Tenim pintats diferents gradients. El de 5ºC/km serien en les zones de subducció. El groc
arriba fins la zona de coesita, el taronja casi a la zona del diamant, i el vermell fins el
diamant. Després s’ha exhumat i ha arribat a la superfície. Tot això es dóna per fenòmens
tectònics. Protòlit a la superfície s’enfonsa en zones profundes per subducció, algunes amb
subducció molt profunda. Després es produeix l’exhumació que els transporta a la
superfície.

Subducció de la litosfera, i en algun moment determinat exhumació a la superfície, com si

apretessim una pasta de dents. Una làmina pot subduir fins al límit amb el mantell, i així es
produeixen diamants. Aquests poden ser transportats a la superfície en eclogites. Per tant,
és el fenomen de subducció el que explica aquestes condicions de pressió ultra elevada.
La temperatura és un factor encara més important que la pressió pel metamorfisme. Flux de
calor es dóna en vores mig-ocenàniques (les més importants). Les que tenen menys flux
calorífic són les que es troben al mig dels continents (lluny de les vores de placa). A les
zones de fossa oceànica (subducció) tenim els mínims.

Pressió és igual a densitat per gravetat i profunditat.

Analogia. Tenim un cub vermell que representa un material a molta temperatura. A dalt, una
zona a molta menys temperatura. La de dalt a T1 la de baix a T4. Tenim un reservori de
calor alt a baix i un de baix a dalt. Si posem en contacte els dos cossos s’equilibrarà la
temperatura dels dos, s’iguala la calor. És el que va passar amb la formació de la Terra, si
s’hagués refredat del tot la temperatura no augmentaria en profunditat. La barra entre els
dos cossos simbolitza l’escorça terrestre. Transferència de calor del cos de baix per
l’escorça terrestre. La temperatura augmenta en profunditat: és la corba geoterma. Si el
sistema es pertorba, si no tenim una transmissió de calor entre els dos cossos, què
passaria? Tendiria a equilibrar-se la temperatura entre el cossos més alts i els més baixos,
tal i com es veu al gràfic de la dreta. L’equilibri es donaria quan la temperatura no varia en
funció del temps ni l’espai. Estat estacionari: variació de la temperatura en l’espai és diferent
a 0 (temperatura augmenta en profunditat, en aquest cas). Si això es manté en el temps,
arribaríem a l’estat d’equilibri: temperatura no varia ni en el temps ni en l’espai. Estat
transient: variació tant en l’espai com en el temps són diferents de 0. Es donaria quan
desconectem els dos cossos.
El metamorfisme té molt a veure amb la tectònica i amb el magmatisme. Tenim
pertorbacions tectòniques i magmàtiques, són les principals. Quan fa molt de temps que una
zona no té fenòmens d’aquests dos tipus (als cratons o escuts) la situació s’assimila a un
estat estacionari. La Terra no s’ha refredat del tot, pel que no estem a la situació d’equilibri,
però sí a l’estat estacionari. La variació de temperatura en el temps es considera 0. Això es
dóna en zones llunyades als límits de plaques. La geoterma es pot mesurar de forma directa
amb pous i mesurant (només de forma limitada, perquè no s’arriba a massa profunditat),
aconseguint així la geoterma empírica. Això dóna com a resultat 25ºC. Segons això, a unes
profunditats molt petits hauria d’estat tot fos, pel que no pot representar la realitat. La fusió
no es detecta de forma important fins a l’astenosfera. Així doncs, la geoterma empírica no
és real, no representa la realitat. Per tant, s’estableixen geotermes estacionàries teòriques
(és un ventall, ja que diferents autors tenen resultats diferents). A la imatge està
representada de color taronja/vermell. Als cratons tenim moltes roques metamòrfiques, a
pesar de la estabilitat que tenen. Aquestes són precàmbriques, molt antigues. Avui en dia
no hi ha metamorfisme en aquestes zones. Són restes de sòcol exhumat.
L’estat normal de la litosfera és estacionari. Temperatura varia en l’espai però no en el
temps. Els cratons o escuts estan caracteritzats per aquest estat. La geoterma té un tros
empíric, però molt baix. La resta és teòrica, deduïda. La primera imatge correspon a la
geoterma en condicions normals, i també tenim la corba del solidus del granit. Si la
geoterma sobrepassa el solidus del granit hi comença a haver fusió d’aquest tipus de
material. La geoterma terrestre estacionària no talla el solidus, no hi hauria fusió de la
escorça terrestre. En algun moment es poden produir pertorbacions de dues maneres: una
sèrie d’intrusions de magmes a l’escorça. És el cas de la segona foto. Els dos lòbuls del
dibuix representen l’intrusió. El punt vermell es veu poc modificat perquè està a més
distància, però el punt groc es veu molt afectat per la poca distància a la que es troba. A
baix tenim el resultat de la geoterma, que quasi intercepta el solidus, pel que pràcticament
podríem parlar de migmatites. Tenim una geoterma pertorbada. La temperatura a algunes
profunditat és més alta del que tocaria. Això passa a llocs com Yellowstone. Aquesta
geoterma no es pot mantenir, així que a llarg plaç baixarà la temperatura fins a situar-se a
l’estat estacionari. El punt groc haurà sofert modificacions com recristal·litzats,
metamorfisme important. El punt vermell produirà canvis però menys que el groc. Podríem
dibuixar una aureola de metamorfisme al voltant de la intrusió, on el grau de metamorfisme
augmenta a mesura que disminueix la distància respecte a la intrusió. El metamorfisme està
caracteritzat per una sèrie de geotermes transients (la geoterma està canviant en el temps,
a diferència de l’estat estacionari).
Un altre tipus de pertorbació seria la d’origen tectònic. Necessitem grans moviments de
masses, com podria ser una orogènia. A la primera fotografia tenim marcat en línia
discontínues grogues com serà el desenganxament, el pla. El vermell està quasi a la
superfície. Degut a un procés orogènic convergent tenim un desenganxament que produeix
un encavalcament, un escurçament. A la dreta tenim el resultat de l’encavalcament, abans
de que hi hagi erosió. Tenim una geoterma pertorbada, el punt vermell ha incrementat la
pressió (ha anat cap a baix). La pressió del punt groc no s’ha modificat perque segueix a la
mateixa profunditat, segueix soportant el mateix grup de materials. En quan a la
temperatura, a les dues fotos es poden veure isogeotermes (línies que tenen la mateixa
temperatura). Podem veure que en la làmina sota de l’encavalcament baixem la
temperatura respecte els que tenim a sobre. Això es deu a que els materials que formen
l’escorça i la litosfera tenen conductivitat tèrmica molt baixa, pràcticament aïllants. Han de
passar milions d’anys per a que els materials puguin passar la calor, han de passar milions
d’anys. La tectònica també és lenta, però és molt més ràpida que les transferències de
calor. Això dóna com a resultat la geoterma pertorbada de la dreta, típica de zones amb
duplicació d’escorça, típica d’encavalcaments molt grans. Això evolucionarà una sèrie de
geotermes transients que tendiran a la estacionària. Geoterma amb dents de serra.
La zona on els magmes afecten a les roques serà on es produeixi metamorfisme tèrmic. Si
no hi ha influència de canvis de pressió, si no hi ha tectònica, és metamorfisme isobaro, i és
el cas típic de metamorfisme de contacte. A mesura que van avançant les fletxes va
avançant el temps. També podem tenir el cas PTt, on baixa la temperatura en la fletxa
groga. La fletxa blava puja al principi i després baixa. La pressió baixa en tot moment, pel
que serà una exhumació. És el metamorfisme orogènic típic. En els Alps per exemple tot
són llaçades PTt de l’orogènia alpina. Els canvis de pressió són quasi instantanis.
Temperatura és el factor més important, i el segon la pressió. La cinètica (velocitat) dels
canvis també és molt important. Els processos metamòrfics estan caracteritzats per una
seqüència d’equilibris. Necessitem alta temperatura, una energia d’activació per a que es
pugui produir el metamorfisme, etc. Tenim uns reactius i uns productes, i una barrera
energètica per a que es doni el procés. Hi han catalitzadors de la reacció que són alta
temperatura, fluids, etc.

La roca es pot mantenir en estat metastable. Els processos de canvi no són ràpids.
Els diamants, per exemple, són metastables. La forma estable del carboni és el grafit, no el
diamant. No s’han transformat perque no han passat la barrera cinètica per a la reacció
química. El mateix passa amb les roques. Els minerals formats a molta temperatura i
pressió els trobem a la superfície.

Aquí tenim una eclogita, roca formada a molta pressió i temperatura. Aquesta roca pot
arribar a la superfície, on serà metaestable. Deriva del basalt, el qual ha sofert una sèrie de
canvis mineralògics fins arribar a ser una eclogita. Després s’ha exhumat fins a la superfície
sense que es donin les condiciones necessàries per a tornar a estabilitzar-se. Per tant, es
queda en forma metaestable com a eclogita (no ha canviat degut a que no hi han hagut
catalitzadors, per exemple).
Metamorfisme es dóna principalment a l’estat sòlid, però pot coexistir amb fluids o magmes.
Molts minerals de baixa intensitat de metamorfisme o no metamòrfics són hidratats (argil·les
o miques, per exemple). Amb l’augment de temperatura es van deshidratant, deixant una
capa o película aquosa al voltant de les roques. Aigua, CO2, metà, etc. A vegades veiem
venes de minerals solubles en aigües, que indiquen llocs on anava circulant el fluid (calcita,
quars). El fluid té un paper catalitzador.

Aquí es veu un aflorament de l’Antàrtida amb una roca metamòrfica eclogítica i una vena de
fluids, transformada en un esquist blau. La roca només es veu transformada devora els
canals on circulaven els fluids, ja que aquests van actuar com a catalitzadors.
Una altra influència dels fluids és que fan canviar les posicions de les reaccions
metamòrfiques. Fan canviar els solidus i els liquidus del minerals. Tenim el solidus sec i el
solidus en contacte amb aigua, que és a temperatura més baixa. Tenim una depressió del
solidus, va baixant fins a estar saturat en aigua, on hi trobem el mínim. Els fluids influeixen
en el límit superior del metamorfisme. A més baixa la pressió de l’aigua, més baixa és la
temperatura de la reacció.

Un altre factor és la deformació, que influeix al metamorfisme de formes diferents.

Deformació i metamorfisme són coses diferents, que una roca hagi sofert metamorfisme no
significa que hagi de presentar deformació. Per exemple, l’eclogita d’abans no presenta cap
indici d’haver sofert deformació. Pot ser en algun moment ha estat deformada, però en el
seu últim estat no s’hi troba. Metamorfisme i deformació es produeixen en orogènies, pel
que poden estar lligats, però són processos separats.
L’esforç tectònic es distribueix en el temps segons pulsacions. La resposta de la roca a
aquestes pulsacions de l’esforç depèn de molts factors (pressió, temperatura, presència de
fluids, velocitat d’acumulació de l’esforç, etc). L’aplicació de l’esforç desviatori pot produir
estructures orientades, però no sempre és el cas.

També és important la composició global de les roques. Tenim una trajectòria PTt en la que
es van produint episodis d’esforç i infiltració o contacte amb fluids (no tenen per què ser
continus). Donada aquesta successió de factors es produeixen canvis de minerals i de
textures, que dependran de la composició de la roca. La composició global no pot variar
massa. A partir dels minerals de protòlit podem predir quins minerals tindran la roca
metamòrfica. Tenim unes composicions globals que són les més freqüents.
Aquí veiem la seqüència de metapelites. Cada grup composicional es caracteritza per un
rang composicional bastant limitat. Provenen d’argiles.

A continuació veiem les metabasites, que provenen de roques ígneas màfiques (com poden
ser els gabres). Veiem que els elements (minerals) més presents són diferents als que
trobem en la sèrie de les metapelites.
A continuació es troba la seqüència dels marbres i roques calcosilicatades. Els marbres són
l’equivalent metamòrfic de les calcàries. Si tenen dolomites, per exemple, ja produeixen
marbres dolomítics, no exactament marbres purs. Si tenen altres elements com podria ser el
sílice és quan parlem de roques calcosilicatades. Aquestes roques i les anteriors
corresponen a les sèries metamòrfiques més importants, tot i que n’hi ha d’altres (els noms
més importants estan nombrats en una diapositiva que hem vist fa uns moments).

Podem tenir canvis mineralògics. Comencem amb una pelita o argilita (roca sedimentària),
que acaba derivant en un esquist, el qual presenta granat, cianita, moscovita, biotita, etc. Ha
canviat força des del principi.
Aquesta roca que prové del basalt quan es troba en aquesta situació de temperatura i
pressió s’anomena esquist verd. Els minerals predominants serien clorita, actinolita i
epidota. Altres roques en les mateixa condicions de temperatura i pressió tenen uns
minerals diferents. Per tant, la composició global de la roca serà molt important, ja que
determinarà els minerals que es formin durant el metamorfisme. Una fàcia és un conjunt
d’associació mineral que hi pot haver en unes condicions de pressió i temperatura. Les
fàcies amfibolita, amb la mateixa composició global, tindran altres minerals per canvis en
pressió i temperatura.

Els minerals de metabasites i metapelites són diferents als de les fàcies anteriors. Els
metacarbonats purs quasi no canvien perque la composició és senzilla. Si la composició és
complexa, canvia més durant el metamorfisme.
Amfibolita i esquist verd tenen el mateix protòlit però es formen a diferents condicions de P i
T, pel que els minerals que presenten són diferents.

Hi ha reaccions entre els minerals (són en realitat reaccions químiques). El granat reacciona
amb la sil·limanita i biotita per formar cordierita (mineral gris que envolta el granat). Això és
una textura reaccional, que implica desequilibri. Pot quedar relicte, com és aquest cas, que
encara veiem el granat per un problema cinètic (el qual ajuda a saber el procés que ha
sofert).
A part de canvis mineralògics es poden produir canvis microestructurals, que depenen de la
deformació. A les imatges veiem dues roques amb els mateixos minerals però diferents
microestructures, la de la dreta està orientada (esforços diferents en diferents direccions).

En general tenim un protòlit amb una textura determinada i es van produint episodis
metamòrfics que van canviant la roca. Va augmentant el tamany de gra a mesura que
augmenta el metamorfisme. A més, l’esquistositat es va esborrant i es pot arribar a formar
un bandat. Això es dóna en el metamorfisme tèrmic, el més comú. En altres tipus de
metamorfisme el tamany de gra va disminuint amb la intensitat de metamorfisme.
TEMA 2: TIPUS DE METAMORFISME

Avui veurem com es classifica el metamorfisme, que sol estar lligat a les vores de les
plaques, allà on hi ha dinamisme, canvis. Sol estar lligat al magmatisme, és a dir, zones
expansives amb intrusions magmàtiques importants, que provoquen anomalies tèrmiques. A
les vores de placa compressives hi ha tectònica amb grans moviments de blocs de material,
que poden alterar la geoterma estacionària previa.
Tres tipus de vores de placa. En tots té lloc algun tipus de procés metamòrfic relacionat. A
l’interior de les plaques també hi pot haver metamorfisme (en els hot spots, per exemple).
En general està més associat a les vores de placa.

Vores convergents. Tenim un primer estadi de subducció amb la formació d’un arc
magmàtic. Segon estadi de col·lisió. A baix l’estructura tèrmica en el moment de subducció.
En la vertical de l’arc magmàtic les isogeotermes estan alterades. A la zona de subducció
tenim el contrari, tenim temperatures més baixes de les que tocarien per aquella profunditat.
A l’arc més altes del que hi hauria en un estat estacionari. Això passa perque la calor es
transmet molt lentament a través de les roques. La velocitat de subducció és molt més
ràpida que la de transmissió de calor (tot i que tarda milions d’anys). Si les roques fossin
conductors perfectes de calor les isogeotermes serien horitzontal en tot moment.
En les zones de dorsal migoceànica també tenim modificacions. Les isogeotermes pugen
molt, tenim una isoterma molt gran en superfície, ja que hi arriba a haver magma. Hi ha un
tipus de metamorfisme molt lligat a aquestes zones.

Les vores transformants uneixen diferents tipus de vores de placa, hi han moltes
combinacions. Poden intruir-se magmes, també metamorfisme d’alta deformació per
processos mecànics. Són zones de falla importants.

El metamorfisme es pot classificar segons molts criteris: ambient geotectònic; número

d’events de metamorfisme; si tenim un augment de temperatura o disminució; factor
principal; segons l’abast o extensió (s’utilitza força de manera estàndar avui en dia). Local
significa abast poc important en l’espai i es pot identificar fàcilment l’origen del
metamorfisme (una intrusió, falla, etc.). El regional abasta un espai kilomètric, molt més
gran, i no es pot saber amb claredat quin és l’origen, no està tant localitzat. Per últim, el que
té més importància és la classificació segons el context de metamorfisme, que és
combinació de diferents factors.

Depenent del context tenim aquests tipus. Primer classifiquem segons l’abast. Si és no local
tenim el metamorfisme de soterrament (zones inferiors o base de zones de grans
acumulacions de sediment, on es superen les condicions de diagènesis i s’arriben a
condicions de metamorfisme. És de baix grau). També tenim de dorsal mig-oceànica, en
zones de centres expansius; i per últim l’orogènic, amb un episodi de subducció i a vegades
també un de col·lisió.
Després tenim els metamorfismes locals. El més conegut i més comú és el de contacte,
induit per unes intrusions magmàtica, que provoquen unes aureoles de metamorfisme. Un
tipus seria el pirometamorfisme, amb petites zones extretes afectades, el com el de contacte
però en una zona més petita. També tenim metamorfisme d’alta deformació, que es dóna en
zones de falla i provoca gran deformació (ja sigui dúctil o fràgil), és mecànic. Un altre és el
d’impacte, que té a veure amb l’impacte de meteorits, que produeixen efectes mecànics
molt importants amb un efecte tèrmic també important (és on s’assoleixen les condicions
més extremes que es poden tenir). També el metamorfisme hidrotermal, que sol estar lligat
amb el de dorsal mig-oceànica, i està relacionat amb la circulació de fluids (també es dóna
en altres situacions). La resta de tipus ja són més anecdòtics, tenim el de combustió que es
pot donar en zones de formació de carbó, per exemple, que comença a combustionar de
forma natural afectant a les roques del voltant. També es pot donar metamorfisme provocat
per llamps (sobretot si es dóna en sorres), i per últim per làmines calentes per sobre de
làmines fredes. No parlem de magmes, sino fragments de materials (no magmes, per
exemple un encavalcament molt local).
Aquí es recolleixen els noms principals, ordenats segons l’àrea d’abast.

Monometamorfisme: una part o episodi progradant o en veiem dos que formen part del
mateix cicle (ha augmentat i després disminuit, amb una fase retrogradant). També pot ser
una mica més compexe. La fletxa va al revés, tenim un màxim tèrmic, després una
retrogradació, seguida d’un segon màxim tèrmic més petit que el primer, i després una
retrogradació de temperatura i pressió. En aquest cas es tenen varies fases, però formen
part del mateix cicle. És una trajectòria PPT, només una, tot i que sigui complexa.

Polimetamorfisme: tenim més d’una trajectòria PPT. Aquestes poden estar properes en el
temps o llunyanes. Per exemple, una roca pot estar afectada per més d’una orogènia. Quan
només tenim un episodi progradant i un de retrogradant, es parla de metamorfisme
monofàsic. Quan en tenim més, es parla de metamorfisme polifàsic. Un cicle de
metamorfisme sol durar 15-20 milions d’anys. Si tenim polimetamorfisme pot durar encara
més, ja que ha passat per més d’un episodi de metamorfisme, per més d’una trajectòria
PPT. Per exemple, orogènia varisca i orogènia alpina.
Aquí es classifica el metamorfisme segons el grau. El que importa és la temperatura, i tenim
ben definides les separacions. El metamorfisme es separa en molt baix, baix, mitjà, alt i molt
alt. Tenim tècniques que permeten dir el número de temperatures amb precisió
(geotermòmetres). Segons la pressió confinant es parla de molt baixa pressió, baixa
pressió, mitjana pressió, alta pressió, molt alta pressió. Tenim unes línies grises gruixudes
que separen una sèrie de camps, són àrees PT. Cada una rep un nom amb la paraula fàcies
al davant. Per exemple, les fàcies eclogitas. Les línies vermelles són geotermes, que
determinen una sèrie de camps. Primer tenim una zona que no es pot donar a la Terra,
després un de molt alta relació P/T, el que significa que domina molt més la pressió que la
temperatura, és molt més alta la pressió que la temperatura. Després tenim el
metamorfisme d’alta relació P/T, mitjana, baixa i per últim molt baixa (quan puja molt la
temperatura però poc la pressió. Per tant, es dóna a baixes profunditat però amb una
temperatura molt alta. Per exemple, quan una colada de lava passa per damunt d’un
sediment). També tenim unes fines línies negres que marquen els camps d’estabilitats
d’alguns polimorfs, com poden ser silimanita, andalusita i cianita.
Cada fàcies té uns minerals principals depenent de quins materials són els que han estat
metamorfitzats, depenent del protolit. Les fàcies metamòrfiques van ser definides utilitzant
roques màfiques degut a que presenten poques variacions mineralògiques, a diferències
d’altres tipus de roques. És per això que el nom de la roca coincideix amb el de les fàcies.
Podem tenir una eclogita en fàcies eclogita, però també podem tenir una metapelita en
fàcies eclogita. Les fàcies només determinen les condicions de pressió i temperatura a la
que s’ha donat el metamorfisme, però el nom de la roca no té perquè coincidir. La fàcies
amfibolites, per exemple, seria el conjunt d’associacions minerals, que amb diferent
composicions globals, determina unes condicions PT.

Com es cartografia i representa damunt el terreny els diferents graus de metamorfisme?

Mitjançant zones delimitades amb isogrades. A la foto veiem metamorfisme regional de
l’orogènia varisca. A la dreta podem veure la intensitat del metamorfisme que ha afectat a la
zona. Aquesta zonació està establerta en base a unes litologies pelítiques. La litologia ha de
ser favorable a l’establiment de zones, perquè si canvia molt poc no es poden establir. Una
isograda és una línia que separa zones. Per exemple, isograda del granat quan apareix per
primera vegada. Al llarg de la isograda no tenim perquè tenir el mateix grau de
metamorfisme, no té perquè ser estrictament igual.

Zonació i isogrades més típiques. Aquesta zona d’Escòcia és la primera on es van descriure
roques metamòrfiques (Barrow). Va fer un transecte paral·lel a la falla de Highland
Boundary, vegent els canvis mineralògics a partir d’una zona que li semblava sedimentària
cap a un recristal·litzada similar una ígnea. Aquí es va determinar la zonació Barrow. Si
tenim cianita, tenim zonació Barrow (grau mitjà). Si el canvi es dóna entre sil·limanita i
andalusita sense passar per cianita, és de baix grau. A aquesta segona zonació, sense
cianita, se li va anomenar Buchan. Aquest metamorfisme regional està relacionat amb la
orogènia Caledònica.
Metamorfisme regional (focus difós, deslocalitzat). Tenim dos ambients: context extensiu
(soterrament, baix grau, sota una pila de sediment; i de dorsal mig-oceànica) i context
compressiu (orogènic, amb una face subductiva que a vegades evoluciona a una de
col·lisió).

Metamorfisme regional de soterrament: conca molt desenvolupada en la qual s’estan

dipositant grans acumulacions de sediments. Per exemple, Golf de Bengala o Golf de
Mèxic. Tenim una zona estirada on es concentren les isogeotermes, pel que hi ha un canvi
de temperatura gran respecte al canvi de pressió. Quan s’atura la tectònica, les
isogeotermes tendeixen a tornar a equilibrar-se, pel que puja calor que afecta a la base dels
sediments de la conca.
En una escorça estirada moltes vegades tenim ascens de magmes o hot spots, que podrien
incrementar aquesta metamorfisme, però no es dóna sempre. Aquest metamorfisme
d’enterrament és de baixa presió i baixa temperatura, dóna fàcies de les zeolites.

Aquí veiem les trajectòria P-T corresponent a aquesta situació. Tenim un primer estadi amb
una geoterma estacionària, normal. Després es comencen a apilar els sediments i a juntar
les isogeotermes. La roca cada cop aguanta més pressió pels sediments del damunt, però
encara no s’han modificat les isogeotermes perque segueix la tectònica. Després deixa
d’actuar la tectònica, pel que s’estabilitza la pressió, i es comencen a separar les
isogeotermes per estabilitzar-se, pel que la isogeoterma de 200 arriba a la roca (per tant,
podem dir que puja la temperatura). Després ja va baixant la temperatura, i es comencen a
erosionar els sediments, pel que cada cop va baixant la pressió i temperatura. Tot això
passa a 200 graus i 2 km de profunditat, pel que és molt superficial. No en totes les fàcies
es formen zeolites, es necessita una composició concreta.
En aquests ambients es poden intentar detectar els límits entre diagènesis i metamorfisme,
el qual es fa amb diferents tècniques. Una d’elles és la tècnica de la il·lita, una argila (per
tant, necessitarem que la roca tengui aquest mineral, sinó no es pot fer). La il·lita té força
aigua dins la seva estructura (representada al dibuix per punts negres). Es mesura la
quantitat d’aigua amb un pic de difracció de raig X. La forma del pic ens dirà la quantitat
d’aigua. La il·lita es va transformant en moscovita (una mica, hidratada també però amb
menys aigua que la il·lita), el que transforma aquest pic. Quan l’amplada del pic es va
tornant més prim i alt, augmenta la cristal·linitat (que vol dir que perdem aigua). El límit entre
diagènesis i metamorfisme es situa en un valor concret de cristal·linitat. En els mantells del
Alps s’ha utilitzat molt aquesta tècnica, en els mantells Helvètics. A la zona cantràbrica de la
varisca ibèrica també s’han utilitzat. Un altre tipus d’estudi és el de la reflectància del carbó.

Metamorfisme regional de dorsal mig-oceànica. En aquesta zona ja no arriben els

sediments, és molt profunda. Es veu el fons oceànic format per basalts (pillow lavas). A sota
de les pillow lavas tenim diferents capes de la escorça oceànica. L’escorça està molt
fracturada degut als processos de distensions, el que afavoreix el pas de fluids provinents
de l’aigua oceànica que s’infiltra i es va escalfant, o provinents del mateix magma. Un altre
origen seria la deshidratació de roques que s’estan metamorfitzant. Per tant, es combina
metamorfisme hidrotermal amb metamorfisme de dorsal mig-oceànica. Fins i tot hi pot haver
metasomatisme. El metamorfisme es deu a la geoterma anòmala sota la dorsal. Els factors
principals són la temperatura i fluids, hi ha un fluxe de calor degut a les intrusions de
magmes, és un metamorfisme molt estàtic, no es forma foliació, només fractures i venes
degut a la tectònica extensiva (falles normals, diaclases, fractures, etc). Com és estàtic i no
hi ha foliació, veurem moltes vegades estructures preservades (textures ígnies, pillow, etc)
tot i que els minerals del basalt estaran ja reemplaçats.
Els black smokers demostra la circulació important de fluids, zones per on surten fluids
calents circulants, a molta temperatura i carregats de matèries dissoltes. Proves de la
circulació de fluids: aquests black smokers (xemeneies mineralitzants), s’ha detectat en els
pocs sediments que hi ha variacions en els continguts de metalls (ja que en algunes zones
surten més fluids que en altres), mineralitzacions relacionades amb fractures i variacions
locals en els gradients geotèrmics (on surten fluids hi ha més gradient, on no en surten és
més baix).
Els fluids primer fan un camí descendent on van augmentant de temperatura i es van
carregant d’alguns elements que contenen els basalts (procés d’infiltració de l’aigua marina),
empobrint així els basalt (això és un principi de metasomatisme). Quan aquest fluid calent
torna a pujar torna a haver-hi una sèrie d’intercanvis i poden aparèixer alguns minerals
concrets. Els basalts, gabres i dolerites s’han format a una temperatura molt elevada. Si no
les alterem per hidratació anteriorment, és molt difícil que es puguin metamorfitzar.

Es produeixen enriquiments i dissolució en alguns elements.

Durant l’etapa de rift continental i l’evolució cap a un oceà ja es comencen a produir

aquestes alteracions d’aquestes roques. Des de l’etapa de rifting es pot alterar el mantell
litosfèric, format per roques ultramàfiques que es poden serpentinitzar. Aquesta
serpentinització també es pot produir en moments de compressió, però ara estem parlant
d’etapes distensives (rift). Per tant, en el fons oceànic podem trobar aquestes roques
ultramàfiques del mantell litosfèric serpentinitzades. Per tant, no tot el fons oceànic són
basalts, també tenim aquestes roques.

El metamorfisme de fons oceànic no es pot estudiar directament perque és difícil arribar-hi,

així que s’ha estudiat en zones on afloren, en zones de sobreposició tectònica d’escorça
oceànica en escorça continental. Aquestes roques s’anomenen ofiolites i és on millor es pot
estudiar el metamorfisme de fons oceànic. Aquest procés, en ves de dir-se subducció, és la
obducció. Les sèrie ofiolítiques estan molt ben descrites a Xipre. A la part superior hi han
basalts, moltes vegades en forma de pillow laves. Després tenim filons de roques
subvolcàniques basàltiques (també s’anomenen dolerites o microgabres). Seguidament una
capa de gabres i finalment una capa de roques ultramàfiques que representen el mantell. Al
mig es pot veure la discontinuïtat de Mohorovicic. Aquestes ofiolites tenen defectes de
metamorfisme.

Aquí es veu com es formen aquestes ofiolites. La zona basal és una barreja de roques de
plataforma i la base de la seqüència marina. Aquesta barreja es coneix com “melange
tectònica”. Trobem gabres metamorfitzats, entre altres coses. A la zona de Galícia hi ha una
melange ofiolítica.
Aquí tenim pillow lavas (poc o gens metamorfisme normalment).

Després de les peridotites en ves de la zona de melanges a vegades tenim una zona basal
metamòrfica, formada perque la làmina ofiolítica està força calenta per la seva part basal
(400-500ºC) i quan es posa a sobre de la làmina continental provoca un metamorfisme a les
roques del sostre de la plataforma. A mesura que ens apropem a la base de la seqüència de
la ofiolita puja aquesta metamorfisme. Les zones més superficials interaccionen més amb
fluids, els quals alteren la roca. Així i tot, l’alteració arriba a totes les capes.
En el cas dels basalts podriem tenir que primer s’altera pels fluids superficials (plagiòclasi
passa a sericitat, el vidre s’altera, etc.). Després d’aquesta primera alteració pot alterar-se a
esquist verd o amfibolita. Sense la primera alteració per fluids, les següents són molt difícils
de produir.

En aquest esquist verd encara es pot intuir que l’esquist verd era un basalt vesicular, que
s’han omplert (passant a ser una amígdala) i es van estabilitzar els minerals de les fàcies
esquist verd (clorita, actinolita i plagiòclasi de composició sòdica). Un esquist verd pot ser un
granofels, encara que tengui el nom de fàcies esquist verd. En aquest moment es parla de
greenstone. Aquest pot transformar en amfibolita, caracteritzada per plagiòclasi, amfíbol
càlcic, hornblenda, i pot tenir ja granat.
Metamorfisme regional orogènic. Està relacionat amb les orogènies, quan es formen les
grans serralades. És un dels més complexes perque hi juguen pràcticament tots els factors.
L’evolució és complexa.

Esquema clàssic que relaciona els fenòmens orogènics amb els contactes entre plaques.
En una primera etapa hi destaca el metamorfisme d’alta pressió a la zona on hi comença a
haver subducció. En una fase més evolucionada de l’orogen es comencen a formar arcs
volcànics amb molt de magmatisme que pot acabar sent un arc d’illes o un arc continental.
Tenim metamorfisme més de tipus tèrmic, d’alta temperatura. Aquest magmatisme pot
evolucionar i arribar a la superfície, formant volcans. Després acaba amb tectònica ja
distensiva.
Estem en vores de plaques convergents. Tenim yuxtaposició d’unitat tectòniques degut a la
tectònica, a la convergència. Tenim dos cinturons metamòrfics: un d’alta pressió (estadi
inicial, quan només hi ha subducció. El que incrementa més ràpid es la pressió, no la
temperatura, les isogeotermes estan plegades cap a dins. Això té com a resultat un cinturó
metamòrfic d’alta pressió, que presenta fàcies d’esquists blaus, eclogites i eventualment
roques de pressió ultra elevada. Després tenim un altre cinturó paral·lel on és la
temperatura la que domina, que es situa devora el cinturó plutònic i volcànic (magmàtic),
que sol ser de pressió baixa. Bastant fusió, formació de migmatites. Això és el que
s’anomena cinturons metamòrfics acoplats, i els tenim en molts llocs del món, un cinturó
d’altra pressió i un d’alta temperatura separats per falles. Aquest fenomen dels cinturons
metamòrfics acoplats va ser descobert per un japonès, Miyashiro.

Exemple de cinturons metamòrfics acoplats al món.

La disposició de les isogeotermes és el que provoca aquest metamorfisme, junt amb el
moviment de fluids.

Aquí tenim un resum de com serien les sèries PTt depenent de la situació. Podem veure
que tenen evolucions diferents depenent del tipus de metamorfisme.

Varies fases de metamorfisme orogènic: inicial sense fusió de l’escorça (només subducció i
encavalcaments en direccions oposades a la subducció). Estan en aquesta estapa algunes
zones dels Alps, Pirineus, etc. Un segon episodi on s’agafen les condicions necessàries per
a la fusió. Al principi poc important però després s’accelera. Aixó provoca un enfonsament
de la part alta provocant la formació d’una zona plana. Així està actualment l’altiplà del
Tíbet, darrere dels grans relleus de l’Himalaya. La zona fossa és de migmatites. A vegades
arriben a la superfície (ja no foses, ja són roques).

Amb la fusió les falles s’activen encara més. Una etapa més evolucionada seria que la zona
fosa per diferència de densitat puja i s’activen localment falles. La zona migmatítica puja en
forma de dom. A això se li anomena metamorphic core complex. Algunes zones dels
Pirineus s’interpreten així. Les falles originades són normals. Per últim, una etapa final
d’extensió, que pot formar un rift. S’anomena basin and range. Sierra Nevada està
actualment en aquest estadi.
Això és la evolució d’un dom metamòrfic (estat 3). Exhumació de materials profunds, més
metamòrfics. Representa ja un inici d’extensió. Les primeres etapes d’això són
compressives i després va tirant cap a extensió. Seguidament, es va retirant la placa i
augmenta l’angle de subducció. Això afavoreix la pujada de temperatura i fusió.

Mirem la història de l’orogen de l’Himalaia. Col·lisió de l'Índia amb la placa d’Euràssia.

L’ocèa del mig va començar a subduir sota d’Euràsia, hi comencen a haver complexes d’alta
pressió, es comencen a formar arc magmàtics. La placa de la India es va acostant fins a
produir la col·lisió. Com les dues plaques són continentals no poden subduir una sota l’altra,
així que la placa de la Índia es trenca per grans encavalcaments. El primer gran
encavalcament és la main boundary fault (MBT). Després un altra, main central thrust
(MCT). Es van produint encavalcaments en direcció cap a la Índia que trenquen la placa.
Es comencen a formar els primers relleus i les primeres erosions. Després els
encavalcaments es comencen a plegar a mesura que s’acosten les dues grans masses
continentals en forma de plecs. En aquest fenomen orogènic primer tectònica tangencial
(grans encavalcaments rectes subhoritzontals) i després tectòniques amb plecs i plans
axials més verticalitzats. Grans relleus en el terreny en aquesta etapa. El Tibetan Plateau no
es comença a formar fins que no es produeix una fusió molt important.

MBT i MCT, després mantell cristal·lí (Nappe) connectat amb les zones de migmatites.
Injecció de granits que venen de la zona migmatítica i que van passant per aquesta banda
cristal·lina i arriben a la superfície. Està limitat per unes falles inverses cap al sud i cap al
nord falles normals a favor de l’enfonsament que dóna lloc a l’altipla del Tíbet. Tot el mantell
cristal·lí s'està extruïnt, està sortint cap a la superfície i es va erosionant molt ràpid perquè
tenen grans relleus. A la superfície es veuen migmatites. Tenim també moltes làmines de
leucogranits (fusió de metapelites). Després tenim l’altipla del Tíbet i després ofiolites (color
verd), corresponents al primer estadi de subducció. Ens donen la zona de sutura entre els
dos continents, que representa l’oceà que hi havia al mig. L’Everest està just a la falla
normal ZSZ, on es veuen molts leucogranits i una paret formada per materials metamòrfics.
A dalt de tot calcàries sedimentàries amb crinoïds (tota la paret és metamòrfica menys el
pic). Són calcàries submarines.
Aquí tenim el tall de la paret de l’Everest, on es veu que tota la paret està formada per
materials metamòrfics i leucogranits. Tenim minerals que ens indiquen les zones. A dalt,
darrere d’una falla inversa, calcàries sedimentàries. A mesura que pugem en el relleu cap al
pic veiem com augmenta el grau de metamorfisme, perque ens esteim aproximant a la
làmina més gran de leucogranits. La raó d’aquest metamorfisme és aquesta làmina.

Cap a l’esquerra Àsia, cap a la dreta Índia. Al revés de l’esquema de dalt. Les calcàries amb
crinoids es deuen per la falla normal de dalt. Tenim materials molt superficials que es posen
en contacte amb roques cada vegada més profundes (la paret metamòrfica). Les calcàries
deuen provenir de la zona de plataforma del primer estadi.
Vista des de més lluny.

Les central cristal·lines són les són les metamòrfiques i ígnies. La zona de sutura són les
ofiolites i la tibetana sedimentàries. Després de les ofiolites ja ve el continent asiàtic.
En primer lloc tenim una geoterma normal, estacionària. Establim dos punts de referència: el
que serà la placa superior i l'inferior (plaques, però no les tectòniques). La up serà la part
superior de l’encavalcament i la lp la de sota. Up comença a més pressió i T perquè està
més amunt. Per l’encavalcament es posa en contacte up amb lp, i tenim una duplicació de la
estructura tèrmica de la escorça. És a dir, tenim up a baix i lp a dalt, però per
l’encavalcament up comença a pujar fins a contactar amb lp i posar-se a sobre fins i tot
(escorça duplicada). Aquí tenim la geoterma en forma de dents de serra, i es produeix
metamorfisme. El lp augmenta la pressió per la up se li fica a sobre a una velocitat
important. Després la temperatura de lp puja perquè se li fica damunt un cos calent. En
canvi, la temperatura de up baixa perquè està a menys profunditat i a més passa calor a les
roques més fredes (com lp). Després up es comença a escalfar una mica i lp segueix
escalfant-se molt. Up calenta perquè degut a l’apilament de les làmines tenim més materials
radioactius, pel que es tendirà a una làmina amb major PTt, degut a aquesta radioactivitat
(més Tª tant per la superior com la inferior). Hi ha un moment que comença a baixar la
pressió degut a l’erosió, tenim una exhumació de roques més profundes. Per lp segueix
augmentant la temperatura però baixa la pressió. Arribem a un moment de màxima
temperatura en els 60 Ma aprox. La màxima temperatura (pic o clímax metamòrfic) no es
dóna en el màxim de pressió. Aquí és quan hi ha més possibilitats de que es formi la roca
que després nosaltres veurem en la superfície (els processos cinètics van més ràpid per
l’elevada temperatura i és fàcil canviar de minerals. Després quan disminueix la temperatura
és difícil que es reestructurin. Per tant, l’associació mineral que tenim en el pic màxim de
temperatura és la més probable de trobar després en la roca final en la superfície en estat
metaestable). T infinit és un límit teòric d’una geoterma de molta temperatura, però no s’hi
arriba mai. La que veiem en t40 seria similar a la inicial, però l’evolució no acaba aquí, sinó
que és més calenta degut a l’apilació de tant material radioactiu (materials típic de la crosta).
En el LP el metamorfisme augmenta cap a la dreta, ja que tenim una làmina encavalcant.
Aquesta làmina està encavalcant cap a l’esquerra, pel que els materials de la part dreta de
la làmina són més profunds, ergo més temperatura i més metamorfisme. A la làmina
superior el metamorfisme el donen els granits que es troben a la part dreta, pel que també
augmenta cap aquesta direcció (se li diu metamorfisme invers perquè s’espera que el grau
metamòrfic augmenti en roques més profundes, però en aquest cas no es dóna perquè la
raó del metamorfisme és el cos granític.
Quan s’injecten els leucogranits les roques del costat poden adquirir un increment de
temperatures bastant sobtat (tal i com es veu en aquesta imatge). Aquestes roques de la
làmina cristal·lina han tingut dos episodis de metamorfisme: un primer de pressió mitjana i
un segon de pressió baixa.

Metamorfisme de contacte: metamorfisme local (menys abast espaial i a més es pot

localitzar relativament fàcil el focus del qual prové). El de contacte és el més comú del local,
i és degut a la injecció de cossos magmàtics que al cristal·litzar emet energia calorífica
(calor latent de cristal·lització), que es transmet a través de les roques encaixants
lentament, incrementant la temperatura i afectant a una determinada àrea al voltant del cos
magmàtic. Aquesta àrea afectada es diu aureola de metamorfisme de contacte. A part de la
temperatura també hi juguen els altres factors (de menor manera): per exemple, la pressió.
Quan els cossos magmàtics s’emplacen en zones superficials és quan es veu millor el
metamorfisme (degut a que les roques estan més fredes). La grandària de la aureola de
contacte dependrà de molts factors. Es sol donar a baixa pressió, però n’hi pot haver a
pressió mitja o fins i tot alta, però en aquestes zones hi ha menor diferència de temperatura i
la aureola és menor, es veu menys. Quines altres variables juguen? Els fluids per dues
causes principals: hi han fluids magmàtics, sobretot en les últimes fases de cristal·lització
(fluids hidrotermals) i mantenen més la temperatura en la aureola i porten materials dissolts
que pot provocar metamorfisme hidrotermal local o fins i tot metasomatisme (canvis de
composició de les roques). A més temperatura, més afectació (les més properes al magma),
tot i que sol ser irregular, no són exactament zones concèntriques en la realitat (per
exemple, per aquesta circulació de fluids). A temperatura més alta, les associacions
minerals són més típiques d’haver cristal·litzat a alta temperatura. És important la
transferència de matèria i el flux de fluids. Per exemple, els skarns són associacions
minerals en roques calcosilicatades que s’han generat no pel protolit, sinó per
metasomatisme, per interacció amb aquests fluids magmàtics. Si tenim un encaixant calcari,
per interacció amb fluids es poden produir minerals calcosilicatats (això seria un exemple de
metasomatisme). Es poden produir, a més, algunes menes metàl·liques d’interés econòmic.
El metamorfisme de contacte es pot donar en molt ambients: fons oceànic, zones de rift
previ, processos extensius, col·lisió continental (en metamorfisme regional orogènic, per
exemple), en ambients intraplaca no orogènics, etc.

Model senzill de com es transmet la calor quan un magma cristal·litza i emet aquesta onada
de calor. Es pot veure com va variant la temperatura en el temps i l’espai en la roca
encaixant. S’ha representat amb un rectangle un cos magmàtic i la funció que lliga la
temperatura (y) i l’espai (x) (a la figura a). El diagrama és adimensional. La primera corba
(¼) representa un temps proper a l’emplaçament del magma. Seria el moment 0,25,
després moment 0,5, moment 1 i moment 2. Tenim diferents distribucions de temperatura a
mesura que va avançant en el temps. Així tenim com va avançant la temperatura en el
temps en un punt determina de la aureola. El punt 3 no es veu afectat pel moment 0,25 ni
0,5, per exemple. En el moment 1 ja sí que comença a pujar la temperatura, i en el moment
2 ha seguit augmentat fins a arribar al seu màxim. A la dreta tenim una equació que
representa aquesta variació de la temperatura en el temps per un espai constant, en un
punt. Aquesta és proporcional a una sèrie de característiques del material (k) que és una
combinació de constants del material, del material que està fet l’encaixant. També és
proporcional a la corbatura del gradient tèrmic: z fa referència a l’espai. z determina si la
transmissió de calor és ràpida o no, si el gradient és alt, la variació de temperatura en un
punt és molt alta en el temps. Estem estudiant la segona derivada. En el gràfic b ho podem
veure. Quan en el punt 1 la temperatura ja està baixant, en el 2 encara està pujant. A la x
tenim el temps i cada línia correspon a una distància determinada. Veiem l’evolució de cada
línia, com varia la temperatura en un punt determinat en el temps. Podem veure quan
s’arriba al punt màxim: els propers a la intrusió arriben a la temperatura màxima molt aviat, i
les llunyanes molt tard. Les associacions minerals que reflexin la temperatura màxima més
propera a la intrusió seran una mica més antigues que les llunyanes. Les temperatures
màximes són les que són importants pel metamorfisme. El tercer gràfic (c) ens diu el
moment del màxim de temperatura. A la x tenim el la distància i a la y el temps que triga.
Aquesta eqüació diferencial es dedueix considerant un volum elemental de roca, una font de
calor i un lloc que va a parar aquesta calor, que estaria més fred. Podem definir un flux
tèrmic (j) que és la quantitat de calor que passa en una unitat de volum i una de temps.
Aquest element de roca li arriba un flux de calor entrant (J in) i surt un altre flux (J out). El
flux que surt no té perquè ser igual al que entra. La variació de flux en el temps (J=Q) és
igual a la diferència de flux (calor que queda dintre de l’element de roca, responsable de que
es produeixi algun canvi en la roca, com podria ser el metamorfisme) i inversament
proporcional a algunes propietats de roca. Si hi ha molt més volum de material li costarà
més pujar un grau la temperatura, necessitarà més calor (això és el que recull la z), si la
densitat és molt alta també li costarà més augmentar la temperatura, i també la capacitat
calorífica, la quantitat de calor necessària per augmentar un grau celcius un determinar
volum de roca.
A partir d’aquí es desenvolupa l’equació. Q out és el Q in més l’increment de fluxe (el qual
serà negatiu). Això ho fem per poder eliminar coses, com el Q in i la z. Així ens queda
variació del fluxe en l’espai dividit c per densitat. Posem el fluxe com a la definició, que és
variació de la temperatura en l’espai per la seva conductivitat tèrmica (k). z al quadrat és la
curvatura del gradient de temperatura. Això indica si varia molt ràpid o lentament. Aquí ens
quedem amb algunes característiques del material. Si les ajuntem les 3 obtenim aquesta
segona k que s’anomena difusivitat tèrmica, que és igual a conductivitat tèrmica dividit la
capacitat calorífica i la densitat. A partir d’això es poden fer els gràfics que hem vist
anteriorment. Aquests models els va fer per primer cop Jaeger, i són els primers models que
es van fer sobre el metamorfisme d’un cos magmàtic en una roca encaixant.

Aquí veiem com varia la distribució de les temperatures depenent de les roques, i les
temperatures màximes d’aquestes litologies. Veiem que la temperatura del magma basàltic
és més gran que la del granític, pel que la temperatura de les aureoles per una distància
determinada és més elevada per una intrusió basàltica que per una granítica. Un magma
bàsic (no sempre bàsaltic, està mal utilitzada la paraula, estaria millor dir una intrusió bàsica
i una fèlsica) té un poder calorífic més alt que un de fèlsic. A la dreta es pot mirar el temps
que es tarda en assolir la màxima temperatura depenent de la distància a la que es troben
de la intrusió.
Aquí tenim models de Jaeger d’aquests paràmetres. Primer, evolució de la temperatura en
el temps. En línies discontínues podem veure l’evolució de temperatura en el temps per un
intrusió de granodiorita de 4 km de diàmetre (cada línia individual discontínua representa
una distància determinada respecte aquesta intrusió de 4 km). En línies contínues tenim el
mateix però per una intrusió de 10 km de paràmetre. Cada línia contínua representa
l’evolució de temperatura en el temps per a una distància determinada. Si la granodiorita és
de 10 km seria un plutó, i genera una gran quantitat d’energia calorífica al cristal·litzar (i
genera una gran aureola), i si és de 4 km (un stock o filó gran) l’àrea afectada és més petita.
En el segon gràfic veiem l’evolució de temperatura respecte la distància depenent del
diàmetre (cada línia individual representa un diàmetre concret). Una temperatura determina
es dóna a més distància com major és el cos magmàtic intrusiu. L’aureola és més gran per
plutons de més diàmetres.
Cada punt determinarà un conjunt de minerals determinat. Veiem una sèrie de zones de
metamorfisme local, amb formes més o menys concèntriques. Lluny del contacte les
pissarres estan poc afectades, encara conserven la foliació, mantenen minerals de baixa
temperatura (chl, ms). Més aprop del contacte comencem a veure molta biotita, seguim amb
moscovita però ja no tenim clorita. Textura granoblàstica decusada en la foto del mig, en
aquestes zones ja no tenim deformació. Tenim creixement post tectònic dels minerals.
Podem tenir porfiroblastes, per exemple d’andalusita o cordierita. Aquests minerals
defineixen les fàcies amfibolita de les fàcies metapelita (prové d’una pissarra). Prop del
contacte l’andalusita es va destruint i es forma sil·limanita, primer fibrosa i després ja
prismàtica, han crescut les miques però comencen a desestabilitzar-se (ja no tenim
moscovita, ens queda la biotita però ja s’està desestabilitzant. Quan es comença a
desestabilitzar la biotita vol dir que està començant la fusió. Ordre de desestabilització:
clorita, moscovita, biotita). Es comença a formar feldspat potàssic. A baixa pressió pot donar
cianita, i no sil·limanita. La formació de sil·limanita dóna aigua per la desestabilització d’una
mineral hidratat com és la moscovita. Aquí tenim una prova de que hi han d’haver fluids en
aquest procés, que poden afectar al procés de metamorfisme.

Aquest és un exemple de la situació del mig. A mesura que va avançant el metamorfisme es

va perdent la textura que tenia la roca inicial (el protolit). Aquí tenim els cristalls cada cop
més grans, i anem perdent minerals i n’apareixen d’altres. A mesura que augmenta la
temperatura perdem materials hidratats i en guanyem de deshidratats (o menys hidratats
que els anteriors) i anem guanyant textura granoblàstica. La textura de més intensitat de
metamorfisme en aquests casos no té perquè ser de gra groller, pot ser de gra fi. Aquí hem
perdut la moscovita i no el quars, pel que tenim molt més quars de moscovita
estequiomètricament (ja que el quars reacciona amb la moscovita desapareixent els dos).
La reacció la podem veure en la part baixa de la diapositiva anterior. Són reaccions
isoquímics, es manté la química global durant el procés.

Aquí tenim una zona externa amb pissarres que ja tenen textura decusada. Les miques
creixen amb textura decussada, apareix andalusita i cordierita. La roca té aspecte com si
tingués taques, per això es diuen pissarres motejades. A por de les aureoles tenim roques
que s’anomenen cornianes, amb unes fractures molt característiques que donen un aspecte
similar a una banya d’un bou.

Els fluids poden provocar reaccions que no són isoquímiques. Per tant, passaríem de
metamorfisme a metasomatisme. Per exemple, passaria en els skarns. Tenim una roca
encaixant que és una calcària i una intrusó que és un pòrfir quarsmonzonític. Es
desenvolupen una sèrie de zones en la aureola. Tenim sílice dissolt en el fluid i CaCO3, que
reacciona amb la brucita formant manticel·lita i alliberant aigua i CO2. Per tant, la reacció no
és isoquímica, tenim metasomatisme. Parlem de sistema obert pel pas d’un fluid aquós amb
SiO2 dissolt.

De zones de tipus skarn en tenim de diferents tipus des de l’extrem de que tenim
metamorfisme isoquímic (cada roca es transforma en el seu equivalent metamòrfic i ja està),
després quan tenim en contacte roques molt diferents (pelites i calcàries, per exemple) es
desenvolupen localment unes zones de reacció pels gradients químics molt elevats del
contacte. Tenim una composició calcària i una de silícica, pel que es desenvolupen zones
de reacció. S’anomena skarn de reacció. El tercer cas seria un skarn a gran escala,
anomenat skarnoide, quan el flux de fluids ja ha creat una zona de skarn més gran, amb
més mobilitat. Quan hi ha molts fluids involucrats, un plutó, tenim un skarn metasomàtic,
amb una transferència de massa molt important (és reduntant perque tots els skarns són
metasomàtics).
El metamorfisme hidrotermal podria provocar-se al voltant dels conductes del fluid (per
exemple, fluids oceànics, d’injecció per metamorfisme de contacte, fins i tot meteòrics).

Metamorfisme d’alta deformació, també local. En aquest metamorfisme el canvi mineralògic

a vegades no hi és, només hi ha un canvi textural molt important. Aquestes zones de cisalla
o falla afavoreixen la circulació de fluids, el que fa canviar les roques i que no estiguin en
estat metastable (representants de la trajectòria retrògrada de la PPT). Això afavoreix
l’equilibri de les associacions minerals, però per sí sols no són capaços de realitzar aquest
procés (necessiten aquesta component de fluids).
Aquí tenim les característiques d’aquestes zones depenent de la profunditat (i per tant, de la
pressió). Foliació només es forma en règim dúctil, mai fràgil.
Tenim una eclogita afectada per una zona de cisalla i es retrograda a una amfibolita. Si no
estés en aquest ambient, probablement arribaria a la superfície en forma d’eclogita, però
degut a la zona de falla es retrograda i arriba com amfibolita. És per aquesta raó s’anomena
metamorfisme d’alta pressió a aquest procés, en ves de considerar-se un fenomen diferent.
La zona de cisalla ha afavorit la transformació de manera indirecta (els minerals de fan de
gra més fi, afavoreix el pas de fluids que fan aquestes reaccions retrògrades).

L’estil de la roca variarà segons el minerals. Això són estructures que es formen en aquest
procés (kink bands, subgrans de quars, etc.).
Aquí tenim sèries de roques depenent del comportament fràgil (bretxes de falla i farina de
falla si és de gra encara més fi), no tant fràgil ja perquè són cohesives, estan a una mica
més de profunditat però no tenen foliació (microbretxa i cataclasita), comportament ja dúctil
perquè són cohesives i estan foliades (sèrie de les milonites i blastomilones quan la
deformació deixa d’actuar però la roca està calenta i pot tenir recristal·lització eliminant les
les imperfeccions mitjançant blastesis instantània) i per últim pseudotaquilites, roques de
metamorfisme d’impacte o d’alta deformació molt intensa (com podria ser el fractures de
terratrèmols, que poden arribar a fondre la roca i formar vidre).

Aquest diagrama és per entendre les diferències entre foliació de tipus normal (pissarrositat,
esquistositat, gnèissica) o foliació d’alta deformació (milonítica). Podem estudiar-ho
mitjançant la relació entre velocitat de deformació i de recuperació. Si la velocitat de
deformació és molt alta i la de recuperació molt baixa, la roca es trenca, donant lloc a una
cataclasita. A l’altre extrem, si la velocitat de deformació és baixa i la de recuperació lenta,
tenim esquistositat, pissarrositat, gneissica. En condicions intermitges, deformació i
recuperació no tant altes, tenim la foliació milonítica.
Finalment tenim el metamorfisme d’impacte o xoc (molt poc freqüents). Els cràters es
conserven millor on no hi ha atmosfera, com podria ser la Lluna. Altres estructures menors
sí que es conserven millor i ens permeten deduir que hi ha hagut un impacte: per exemple,
la litologia. Al voltant d’un cràter d’impacte es formen bretxes d’impacte (també conegudes
com impactita). La velocitat de deformació ha crescut de cop des de 0 a velocitat enormes, i
les roques tendeixen a trencar-se, ja que la temperatura encara no ha crescut, així que es
formen bretxes. També tenim fractures en forma de con amb estries, que es coneixen com
shatter cones. Si fem un estudi de les direccions que assenyalen els shatter cones podem
saber on es situa el centre, ja que apunten cap aquest.
S’han fet experiments i s’han vist diferents estadis en materials senzills. Primer petites
fractures, després estructures planars (PDF en anglès), que són una espècie de macles
mecàniques com les de la plagioclasa; després bandes de deformació i es formen
pseudomorfs d’alguns minerals com podria ser el quars (es transforma a cohesita-stixovita);
i fins i tot es podria arribar a fondre la roca una mica després de l’impacte, o vaporitzar-se,
transformar-se en gas. És una espècie d’ona sísmica que va transformant les roques, les va
afectant i provocant els processos descrits. Poden arribar a afectar a roques que es troben a
molta distància del centre de l’impacte.

Aquí veiem tectites: fragments de vidre que es troben a molts kilòmetres de distància del
centre.
Shatter cones

Què ha format el meteorit? Probablement un impacte un impacte amb un cos celeste (molts
provenen de Mart). Podem estudiar les textures del meteorit. Estudis dels polimorfs i
minerals amb tècniques “ramen”. Aquí passa com 15 diapos en 2 min, són poc importants.
Tenim metamorfisme per l’impacte de llamps i també per combustió (per grans incendis).

TEMA 3: NOMENCLATURA DE LES ROQUES METAMÒRFIQUES

Objectiu nomenclatura: facilitar donar-lis nom correcte a cada roca, per comunicar-nos
sense ambigüitat. Tenim normes. El nom dóna algun tipus d’informació útil (característiques
que es veuen ràpid, com textura o mineralogia.
Abans de la normativa de la IUGS ja hi havien uns criteris que s’utilitzaven que són similars,
i són els que es veuen en aquesta diapositiva. Els termes especials o específic inclou un
grup de termes molt abundants històrics que s’han fet servir molt i no és convenient
deixar-los d’utilitzar.

La IUGS va crear una subcomissió (SCMR) que va estudiar com crear la nomenclatura.

Primer es van estudiar quins principis generals s’havien de determinar. En primer lloc, es va
establir que la nomenclatura havia de fonamentar-se en característiques observables el
camp, a escala mesoscòpica, però no tot es pot veure, ja que alguns cops la roca pot ser
afanítica, així que es pot donar de forma microscòpica si és necessària. En segon lloc s’han
d’intentar evitar els termes genètics com a primer nom (que impliquen els processos de
formació de la roca), degut a que la gènesi establerta en primer lloc pot ser equívoca, així
que s’ha d’evitar en primera instància. Per últim, els noms més comuns s’haurien de basar
en la microestructura i mineralogía, ja que és un nom descriptiu i no genètic. Els noms
genètics s’han de donar un cop ja està avançat l’estudi de la roca.
El nom està compost per una arrel i un o més qualificador. L’arrel pot ser de 4 tipus, però
principalment sol de ser tres. En primer lloc, un nom sistemàtic, senzill de veure al camp
(esquist, gneiss i granofels), un nom específic (és una mica més difícil, a vegades es
necessita un llibre. Molts d’ells són perquè tenen una base històrica. N’hi ha molts, no es
poden saber tots, només els més importants), i un nom basat en la naturalesa del protòlit
(metapelita, metabasita, etc). Els termes qualificadors donen informació addicional sobre els
minerals o microestructura de la roca. Els tres noms són vàlids, el nom que si dóna depèn
del que vulguis emfatitzar. Qualsevol roca metamòrfica és un esquist, un gneiss o un
granofels.
Esquistositat: orientació preferent d’alguns minerals. Els que ho marquen millor són els
inequidimensionals, com els tabulars o prismàtics. Si la esquistositat està ben
desenvolupada quan hi han molts minerals d’aquests, la roca serà un esquist, tindrà una
orientació ben definida. La distància entre els plans d’esquistositat sol ser menor a 1 cm. Si
n’hi ha pocs de minerals equidimensionals, o un menor grau d’orientació preferent, i els
plans de fissilitat estan separat per més d’un cm, parlem de gneiss, que presenta orientació
però més discontínua. També tenim gneiss que tenen bandes, que és quan són majors d’1
cm. Si no tenen foliació, els minerals estan completament desorientats, parlem de granofels.

Els noms específics són històrics la gran majoria, i n’hi ha molts. Per exemple, un marbre. Si
tenim un granofels de la família de les calcàries se’ls hi pot anomenar granofels calcari, però
només si no recordem el nom específic marbre granofèlsic. Marbre s’utilitza per damunt de
granofels, és més específic. A continuació tenim una llista d’alguns que poden ser
importants.
Aquí tenim els noms sistemàtics, definits estructuralment. Varien els minerals. Gneiss i
esquist poden ser de qualsevol composició, el qual al principi va dur a polèmica perque la
paraula gneiss només s’utilitzava per la sèrie quarsfeldspàtica i no per roques pelítiques. A
baix tenim pelítics. Un granofels pelític (baix a la dreta), per metamorfisme de contacte, és
una corniana pelítica, una cornubianita.
Les roques de baix són esquists, es veu molt bé la foliació. S’afavoreix el nom específic
perquè és més concret, en aquest cas pissarra.

Aquestes d’aquí baix no presenten foliació, pel que s’anomenen granofels. El nom específic
és quarsita (tot i que es pot presentar en molts colors l’hem de saber).
Aquesta d’aquí seria un altre granofels, però en aquest cas la composició és calcària, a
diferència de l’anterior, que era silicatat (quarsita). El nom específic és marbre. Podem
emfatitzar la no presència de foliació i anomenar-lo marbre granofèlsic. S’assembla molt a la
quarsita visualment, se li han de fer proves (àcid, duresa, etc.).
Aquesta d’aquí a sota és més difícil de classificar. Té feixos de minerals prismàtic en
agregats radials (textura decussada) que poden fer pensar que presenta foliació, però
realment no en té, és un altre granofels, en aquest cas màfic. El seu nom específic és
esquist verd. Tot i que el nom específic és esquist verd, no té foliació, el nom sistemàtic no
és esquist (ho pot ser en alguns casos, però en aquest no). És de la fàcies esquist verd,
però no nom sistemàtic.

Podem fer seguir una sèrie de passos per arribar a la classificació final. En primer lloc ens
demanem si hi ha més d’un 75% de proporció modal d’un mineral. Això a vegades no es pot
determinar al camp, sino que necessitem un microscopi. Si és que sí, ja li donem nom. Si és
que no, seguim cap a baix amb la segona pregunta. Aquesta és la quarta nomenclatura,
després de la sistemàtica, específica i la basada en el protolit, però només ens serveix en
casos específics. Aquestes roques moltes vegades són roques metasomàtiques. La següent
pregunta és si s'ajusta amb algun nom específic que conegui. Si és que sí, li donem nom. Si
no, seguim amb la següent pregunta. La següent pregunta és si coneixem alguna
característica del protòlit, que ens pugui dir la família composicional de roques estem vegent
i quina dins de la família és el protolit? Això es pot reconèixer perque a vegades es veuen
característiques de la roca original que encara no s’han esborrat. Si és que sí, li donem
nom, li posem el prefix meta (metagabre, metapelita, metagranitoid, etc). Si és que no,
passem a la següent pregunta: la roca presenta esquistositat? Si en presenta i està ben
desenvolupada, és un esquist. Si en presenta i no està ben desenvolupada, un gneiss. Si no
en presenta, un granofels.
Aquesta roca és una granatita, perquè té més d’un 75% de granat

Aquesta té granat, amfíbols, plagioclasa. És un esquist.

Aquí veiem una textura ígnea, de tipus intergranular. Té plagioclasas i amfíbols. Com veiem
aquesta textura, li podem dir metabasita o metagabre. Sistemàticament és un granofels
màfic, i específicament una amfibolita. El més correcte de tot és metagabre perquè es veu
textura de metagabre.

Aquest té amígdales, mineralogia del basalt ja transformada. És un metabasat, granofels

màfic, esquist verd (com a nom específic). El més correcte és dir-li esquist verd granofèlsic,
però com no té esquistositat li podem dir greenstone com a nom específic per no tenir
confusions entre nom de la roca i la sèrie PT.
Aquest és un esquist verd que sí que està foliat, pel que sí que seria correcte dir-li esquist
verd com a nom específic sense tenir cap tipus de confusió. Molt amfíbols. Les tres
nomenclatures són correctes, però esquist verd és més concreta. Tot i així, si volem
remarcar per exemple la composició està bé dir-li metabasalt.

Aquesta és una amfibolita granofèlsica.

Aquí tenim una altra amfibolita però tenim esquistositat. Dir “amb granat” és un qualificador
mineralògic. Una amfibolita sempre té plagioclasa i hornblenda però granat no, i és per això
que ho utilitzem com a qualificador, com adjectiu.

Aquí tenim un gneiss bandat, més concretament una granulita màfica gneissica bandada.
Una roca pot tenir 3 o 4 noms correctes, un basat en el protòlit, un de sistemàtic, un
d’específic i a vegades un per proporció modal d’un mineral major a 75%. El nom que es
dóna depèn de l’aspecte que es vulgui destacar. Tenim qualificadors permesos de molts
tipus. Per exemple, de minerals, però no s’afegiran mai els essencials propis de la definició
de la roca metamòrfica. A més dels mineralògics es pot dir si és fanerític o afanític (sempre i
quan no sigui redundant, una pissarra sempre és afanítica), si és àcida o bàsica (depèn del
contingut en SiO2), leuco o melano depenent de la coloració que presenti, +- depenent de si
algunes roques presenten un mineral en concret i altres no, pues posem +-, orto i para si el
protòlit era igni o sedimentari respectivament, meta si el protòlit es coneix més o menys
exactament.
Monomineral, bimineral, trimineral quan són més d’un 95%, mineral essencial són els que
formen part de la definició de la roca, mineral o associació crítica quan determina algunes
condicions de P/T, minerals fèlsics i màfics, etc.

Noms específics més importants

Aquí veiem els grups composicionals més importants de les roques metamòrfiques. A i b
van juntes, i c i d també.

Cada família té la seva composició. La composició es defineix respecte 10 òxids majoritaris,

el qual és impossible de representar, així que s’han de fer una sèrie d’operacions per a
representar. Aquí es veuen les composicions d’alguns grup de roques. També es
representen alguns minerals. La roca es va transformant però la composició total de la roca.
Per a metapelites, les importants té pissarra, fil·lita, esquist i gneis pelític. Els tres primers
són esquists i són afanítics, l’últim és un gneiss i és fanerític. Fil·lita té una brillantor especial
en els plans de foliació i la pissarra és mate. Les miques són un poc més grans en la fil·lita
que en la pissarra, d’aquí la brillantor. Després del gneuss pelític vindria un granofels pelític

Aquestà és la sèrie de metapelites pigallades, típiques de metamorfisme de contacte,

abunden més els granofels. Tenim una pissara amb creixement de minerals
desordenadament pel metamorfisme, però la matriu és afanítica, pel que és pissarra. Tenim
cornianes també, però tot són metapelites. Les cornianes serien més properes al contacte i
les pissarres més llunyanes.

Roques quarsfeldspàtiques provenen de gresos, granitoides, roques volcàniques àcides,

etc. Són els gneissos per definició. Respecten l’origen de la paraula gneis. Veiem
megacristalls de feldpats. Foliació gneissica.
Metabasites: les que veiem aquí a sota. En tenim també d’alta pressió. Els noms
corresponen als de les fàcies.

Calcosilicatades, quan són quasi monomineràliques de calcita són marbres. També poden
ser metasomàtiques, com és el cas dels skarns. Aquí tenim gneis, gneiss bandat i granofels.
Serpentinita quan té més d’un 75% de serpentina. Textura va més referit a la forma i fàbrica
a les orientacions relatives de parts de la roca.

Aquí tenim els diferents tipus de foliació que es poden formar.

Els minerals es fiquen en ordre de presència.

Pels rangs de condicions P-T fem servir els noms de les fàcies menys en granulites que
hem d’afegir màfica o fèlsica.