Joan Fuster

i l’assaig des de la postguerra

L’assaig
Segons el DNV:

3. m. LIT. Gènere en prosa no narratiu que integra obres, generalment breus i de

caràcter didàctic, on l'autor expressa el seu punt de vista sobre un tema científic,
filosòfic, històric o polític.

-Fronteres imprecises entre la crítica, la didàctica i el periodisme

-Estudi fragmentari i provisional
-S’estructura en introducció, desenvolupament i conclusió
La vida de Joan Fuster
- Va nàixer a Sueca (la Ribera Baixa) el 23 de novembre de
1922 i va morir el 21 de juny de 1992.

- De família de llauradors. El seu pare era tallista, professor de

dibuix i carlí.

- Després de la guerra es va distanciar de l'ambient polític i cultural

de casa seua. El 1943 comença els estudis universitaris.

- Es llicencia en Dret el 1948. Va treballar en algun despatx

d'advocats, però, sense cap entusiasme.

- A partir de 1946 comença a col·laborar amb la premsa escrita:

revista Verbo, Las Provincias i Levante.

Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster
- Es decidí, doncs, per la professionalització com a escriptor. A partir de 1961 comença a col·laborar
amb els diaris barcelonins i madrilenys com ara La Vanguardia (1969/84) o El País (1979/86).
També va col·laborar amb les revistes Destino, Serra d'Or, El món o El Temps, entre d’altres.

- En els diaris valencians quedà exclosa la seua participació arran de les publicacions dels llibres
Nosaltres, els valencians (1962) o El País Valenciano (1962), entre d’altres, moment en el qual es
va promoure una campanya de desqualificació personal, insults i atacs.

- Passada la transició política i amb més de seixanta anys fou

reclamat per la Universitat on es va incorporar com a professor
el 1983. Es va doctorar el 1985 i guanyà l'oposició a la càtedra
el 1986 que després de jubilar-se i fins a la seua mort
va ocupar com a professor emèrit.

I morir deu ser deixar d'escriure.

La meua posteritat serà de paper

Fuster i el blaverisme
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
--diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

circula un tenebrós prestigi--;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

D’Horacianes (1972), Vicent Andrés Estellés

Un bon llibre sempre és una provocació

 - Juntament amb altres escriptors i intel·lectuals
valencians, fou blanc i objectiu dels atacs del blaverisme
(vegeu la presentació de la Batalla de València).

https://www.youtube.com/watch?v=2Miwg_sRGzI

- D’altra banda, els seus escrits influïren en la

ideologia d’alguns partits polítics de signe
contrari: PSAN, ERC/PV o les CUP.

Fuster, a partir d’una anàlisi històrica de la

identitat dels valencians, defensava i reivindicava
les arrels comunes del poble valencià amb els seus
veïns catalans i balears.

Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans.

El País Valencià serà d’esquerres o no serà

L’obra de Joan Fuster
- A banda de la seua producció periodística, a partir de 1954 comença a
col·laborar amb articles erudits a la Revista Valenciana de Filologia.
Començava, doncs, una etapa d'estudis lingüístics i literaris molt
fecunda, en què destaquen, entre d’altres, La poesia catalana fins a la
Renaixença (1954), Ausiàs March: antologia poètica (1959) o La
literatura catalana contemporània (1972).

- També ha destacat com a autor d'assaig de caire més general: El

descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), Judicis finals
(1960), Diccionari per a ociosos (1964)...

- També va conrear el subgènere assagístic del dietari: Diari 1952-1960

(1969).

- Va fer nombroses traduccions (Albert Camus, Falkberget, etc.), així com

també una gran quantitat de pròlegs d'obres d'altres autors. Va
assessorar diverses publicacions i enciclopèdies i va ser director
d'algunes col·leccions de llibres.
El compromís cívic
El seu compromís cívic amb el País Valencià era clar. Per a ell, era alhora passió i obsessió.

El seu tarannà polític era liberal i antifranquista. El seu nacionalisme (si és que se li pot aplicar aquesta
paraula) era, en tot cas, un nacionalisme de resistència front a d'altres més agressius.

Aquesta vessant és treballada en Qüestió de noms (1962), Nosaltres, els valencians (1962), Destinat
(sobretot) als valencians (1979), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982), etc.

https://www.youtube.com/watch?v=BDuLKQJCYOA
L’assaig fusterià
Podem formular la seua concepció de l’assaig de quatre maneres diferents:

a) Com a examen de consciència. Però no com una confessió. És una mena de revisió, entre la filosofia i la ciència -amb el
dubte com a mètode- de les seues idees, creences, interessos, etc. El dogmatisme resulta incompatible amb el seu assaig. En
aquesta operació la raó, el racionalisme és fonamental.

b) L'assaig no pot ser mai una obra tancada com una novel·la: és una temptativa, una provatura (posar i posar-se a prova)
essencialment inacabada, sempre provisional.

c) L'assaig és una indagació no sobre un tema sinó cap a un tema. Per tant, l'escriptura fusteriana avança, sempre
dialècticament (un diàleg amb ell mateix i amb el lector), oscil·lant, interrogant, posant
objeccions, reconsiderant el que acaba de dir, etc.

d) L'assaig és literatura d'idees. Per a manipular les idees calen les paraules. Només des
d'aquesta perspectiva l'assaig se situa al camp de la literatura. Per això l'assaig no té forma
literària específica i s'adapta al seu caràcter obert i circumstancial. De fet per a Fuster era un
gènere literari subaltern. Així, l'assaig pot trobar moltes formes: l'aforisme, l'article de premsa,
el full del dietari o bé el llibre.
Les estratègies discursives
El discurs que Fuster basteix presenta una elaboració complexa i polimorfa que no és
fàcil de reduir a una fórmula. Tanmateix, hi podem destacar:

- La ironia i l’escepticisme. L’únic consol de ser mortal és que els altres ho són tant com tu, o més.
L'amor: una malaltia venèria com qualsevol altra.
Els genolls, com els colzes, són decisius. I més en la política que en l’atletisme. També en la literatura.

- Una tendència a la sentenciositat. Sovint la seua frase es disfressa de proverbi per acumular la força de la paraula tradicional,
encara que amb continguts no tradicionalistes. Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura.
Ningú no ho confessa explícitament, però el bidet és el tòtem de la nostra època.

- El to conversacional, les interaccions comunicatives, les argumentacions polemitzadores o les autoreflexions crítiques. La
seua escriptura és dialèctica, dialogada, encara que es tracte d'un autodiàleg. Presenta estratègies típicament
conversacionals: Ús dels imperatius, interrogacions vives, incisos, fraseologia col·loquial, autocorreccions, interjeccions
col·loquials que donen aparença d'improvisació. Què diuen? Tant se val! Poseu-hi objeccions. Si més no, us divertireu.
M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe tolerar-me a mi mateix!
Tens un cos: aprofita’l, aprofita-te’n!
Eugeni d'Ors? Sí home! Aquell ancià intel·lectual francès de dreta.

- L’ús d'expressions dialectalitzants o del registre col·loquial. L'important no és tant l'ús d'aquestes expressions sinó la
interacció (el xoc) entre registres. [...] la majoria d'aquells doctrinaris eren uns pendons de consideració.
Definició (possible) de la filosofia. -L’art d’agafar la vaca pels collons.
La forma literària
- Fuster no fa una dissertació que avança en línia recta, sinó un discurs que oscil·la i gira en moltes direccions a causa de la
provisionalitat de les idees i del lliure examen. No fa consideracions, sinó reconsideracions. Sempre hi ha una nova objecció a
fer-hi o una precisió o un interrogant. La balança no acaba maide trobar un punt d'equilibri o de repòs definitiu. Per això sovinteja
en la seua obra el recurs als punts suspensius o als interrogants.

- Cal recordar que per a Fuster l'assaig no és mai sobre un tema, sinó cap a un tema. Una de les seues constants, però, és la
claredat, Fuster mai vol ser confús: la primera obligació de l'escriptor és fer-se llegir. Això l'obliga a servir-se de la llengua
comuna, a mots d'ús corrent.

- Usa normalment la frase curta i juxtaposada. És una escriptura en minúscula que no necessita lirisme ni grandiloqüència. És
precís i exacte: Escriure bé, què vol dir? Probablement escriure a cada moment la paraula justa: justa i insubstituïble. Per això,
col·loca moltes paraules en aposició o entre cometes per fixar l'accepció més precisa.

- Altre element important de la seua obra és l'amenitat vista com un ingredient de base. Sovint usa paraules en sentit metafòric
per analogia: fauna per humanitat. En altres ocasions usa modismes populars que ja no solen ser emprats per la gent més
culta però que en les seues mans tenen un rendiment estilístic impressionant: no amagar l'ou (no amagar les creences pròpies).
De vegades també exclamacions com alto! o fins i tot vulgarismes: pixar fora test. Aquestes característiques, com ja hem
assenyalat, remeten a la conversa, a tota una tradició mediterrània de quotidianitat assenyada.

El seu estil és, doncs, franc, directe, sincer, desimbolt i, de vegades, descarat o insolent i molt irònic, recurs que subjau a tota la
seua obra.
Diccionari per a ociosos (1964)
Conjunt de 61 proses d'extensió molt desigual. Es classifiquen en dos grups:

a) un conjunt de vint-i-set entrades que són autèntics aforismes o bé que segueixen el

model dels aforismes.

b) un altre grup format per articles pròpiament d'assaig sobre diversos temes derivats
majoritàriament del seu Diari 1952-1960.

Pel que fa a l'estructura, al títol i a l'ordenació dels articles, l'obra es relaciona amb el
Dictionaire philosophique de Voltaire. Aquesta relació és més que formal: la
independència de criteri, l'actitud ètica, l'enfrontament amb la moral establerta,
l'agilitat mental i la curiositat intel·lectual il·limitada són característiques que podem
trobar fàcilment en els dos pensadors.

Fuster organitza aquest llibre ordenant els articles de forma alfabètica, segons els
temes que tracta: la justícia, la condició de l'intel·lectual, la guerra, la llibertat, el sexe
vist com un alliberament del cos, la cultura i els llibres.
L’assaig, el periodisme i Josep Pla
Com hem vist, els límits entre gèneres són difusos.

Josep Pla (1897-1981) és l’autor d’assaig més ressenyable en el context

immediatament anterior a Joan Fuster. Va escriure unes 25.000 pagines (xifra que fa
molt difícil una classificació temàtica i cronològica de la seua obra).

Una possible classificació d'algunes de les obres de J. Pla, segons el gènere al qual
pertanyen d'una manera més evident és:

- dietaris i memòries: El quadern gris, Primera volada, Notes disperses, Notes del capvesprol;
- biografies: Homenots, Retrats de passaport, Tres senyors;
- viatges: Les illes, Viatge a la Catalunya vella, Les Amèriques, Sobre París i França, Cartes de lluny;
- assaig: Les hores, Els pagesos;
- narració: La vida amarga, Aigua de mar, El carrer estret
L’assaig cívic i polític
Durant els anys quaranta i cinquanta un dels temes predilectes de la literatura d'idees fou el plantejament nacional. El
nostre país i la nostra cultura es convertia en un tema de debat i de reflexió. Hi destaquen:

J. Francesc Mira: Crítica de la nació pura (1984), Sobre la nació dels valencians (1997)

J. Vicent Marqués: País Perplex (1974)

Vicent Ventura: Política per a un país (1977)

Jaume Vicens Vives (1910-1960): Notícia de Catalunya (1954)

Josep Melià: Els mallorquins (refet el 1977 amb el títol de La nació dels
mallorquins)
L’assaig humanista
Dona compte de la reflexió sobre el món quotidià, els costums i els hàbits socials. Entre altres autors, hi
destaquen:

Josep M. Espinàs: Els nostres objectes de cada dia (1985).

Maria Aurèlia Capmany: La dona a Catalunya (1966) i El feminisme a Catalunya (1973)

Josep Vicent Marqués: No és natural (1980)

L’assaig filològic i de crítica literària
Hi ha molta producció assagística al voltant de l’anàlisi de la producció literària. Cal destacar:

Manuel Sanchis Guarner: La llengua dels valencians (1931, ampliada posteriorment), Els pobles valencians
parlen els uns dels altres (1963-68), entre d’altres.

Maurici Serrahima: Dotze mestres (1972), Vida i obra de Joan Maragall (1966), etc.

Martí de Riquer, J. Maria Castellet, Joaquim Molas, etc.

Biografies, memòries i dietaris
Alguns autors que escriviren biografies són Joan Triadú o J.M. Poblet.

La majoria dels autors, però, escriviren llibres de memòries. Entre d’altres, destaquen les aportacions de
Josep M. de Sagarra, amb Memòries (1955) o Gaziel, amb Tots els camins duen a Roma (1958).
 Enllaços d’interés

Documental Ser Joan Fuster:

https://www.youtube.com/watch?v=8iQ9Nl2N7C4

Montserrat Roig entrevista Joan Fuster:

https://www.youtube.com/watch?v=KbzobJn9nrw

Web de l’Espai Joan Fuster: https://espaijoanfuster.org/

AELC: https://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan

Lletra UOC: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster

Vostè pregunta (TV3): https://www.youtube.com/watch?v=ZhHK93gqEoM

Programa Via llibre (primers 10’): https://www.youtube.com/watch?v=1hj7rvkiPXo

Sobre els aforismes: https://www.youtube.com/watch?v=o_c_zzEtL48