Aprenentatge, Motivació i Emoció

Prof. Esperança Villar

10. Per què s’experimenten emocions i afecte?

Algunes situacions

Un amic/ga et truca 5 minuts abans de sopar per dir que no podrà venir, sense que prèviament
t'hagués avisat. Tu l'havies invitat una setmana abans i havies estat preparant el sopar durant tota
la tarda.

Què he pensat? Què he sentit? Què he fet?

Un company/a de classe et demana que posis el seu nom en un treball que heu de presentar al
professor i en el que has estat treballant durant tot el mes. Aquest company no ha participat en
l'elaboració del treball en absolut i no hi ha cap causa major que justifiqui el fet de no haver fet el
treball. Més aviat tens la sensació que ha "passat" de la feina.

Què he pensat? Què he sentit? Què he fet?

10.1. El concepte d’appraisal o valoració de l’estímul

“El nucli comú de la majoria de les teories cognitives de l'emoció és la premissa que es produeixen
respostes emocionals en la mesura que l'organisme interpreta/avalua la rellevància dels canvis
ambientals per als seus objectius i benestar. Magda Arnold (1960) va introduir el terme
"appraisal" per assenyalar que la simple percepció no mediada d'un esdeveniment no és suficient
per provocar una resposta emocional (com va suggerir William James (1884) en el seu famós
exemple de l'ós), sinó que és necessària una mínima cognició per posar en marxa els canvis
fisiològics que després s'experimenten com a emoció. Aquesta cognició serveix per determinar si
un objecte o situació percebuda és pertinent d’acord amb les preocupacions de l'observador. Similar
a l'antena d'un radar, l'organisme comprova constantment si en el seu entorn hi ha estímuls
significatius, si són beneficiosos o perjudicials, fàcils o difícils d’afrontar. Els teòrics contemporanis
de l’appraisal han elaborat els mecanismes de valoració subjacents a l'obtenció de respostes
emocionals amb més detall, incloent-hi criteris de valoració relativament simples i fàcils de
calcular, com la novetat o l'agradabilitat (pleasantness), així com altres més complexos, com el
potencial d'afrontament i la coherència amb els propis valors. Diferents autors han
desenvolupat diferents taxonomies sobre quines dimensions consideren les persones a l’hora de
percebre-interpretar una determinada situació. Algunes de les dimensions amb més consens són
les següents (Tekoppele, De Hooge, & van Trijp, 2023):
1
Dimensions de valoració de la situació en un episodi emocional:

Dimensió
Rellevància per als objectius
(Goal-relevance)
Congruència amb els objectius
(Goal-congruence)
Agradabilitat (Pleasantness)
Justícia (Fairness)
Novetat (Novelty)
Certitud (Certainty)
Agència personal (Self-agency)
Agència d’altres (Other-agency)
Agència de les circumstàncies
(Circumstance-agency)
Potencial d’afrontament
(Coping-potential)
Poder
Control
Potencial d'afrontament centrat en
les emocions
(Emotion-focused Coping-
potential)
Esforç anticipat
(Anticipated effort)
Font: Adaptat de Tekoppele, De Hooge i van Trijp (2023).
Descripció
La situació és important per als objectius o preocupacions
de la persona
La situació promou ( o dificulta) els objectius de la persona.
La situació s’experimenta com agradable.
La situació (negativa o positiva) se sent com a merescuda.
La situació sembla sobtada, o nova en comparació amb
altres situacions. Indica l'ocurrència relativament
(in)freqüent d'una situació en comparació amb situacions
viscudes anteriorment.
El resultat de la situació es valora com a cert o previsible.
La persona valora ser la causa de la situació.
La persona valora que altres han causat o són
responsables de la situació.
La persona valora que les circumstàncies han causat o són
responsables de la situació.
Consisteix en:
La persona experimenta poder per influir en la situació.
La persona experimenta control sobre el resultat de la
situació.
La persona experimenta que pot regular el seu estat
emocional mitjançant una reestructuració interna.
La persona ha de fer un esforç (físic o mental): la persona
sent que ha de fer alguna cosa en la situació; està
relacionat amb el nivell d'activació.

La valoració d'un estímul com a rellevant o valuós inicia l'orquestració d'una resposta emocional
adaptativa que ajuda a l'organisme a fer front a les necessitats de la situació, consistent en canvis
motivacionals (canvis en la tendència d'acció, com l'acostament o l'evitació), canvis fisiològics (per
exemple, la freqüència cardíaca, la conductància de la pell), canvis en l'expressió motora (a la cara,
la veu i el cos) i canvis en la sensació subjectiva...” (Brosch, 2013, p. 370). En aquesta línia, també
els valors de la persona estan intrínsecament relacionats amb les emocions; les persones
reaccionen emocionalment quan perceben que els seus valors es veuen amenaçats o recolzats
(Conte, Hahnel, & Brosch, 2022).

2
10.2. Com expliquen les emocions els models cognitius

Font: Brosch (2013).

Els models cognitius de l’emoció pressuposen que la manera com ens representem el món i els
esdeveniments determinen el que sentim i com actuem. El model dual proposa el següent procés
de desplegament d'una resposta emocional:

(A) Escombrat inicial: Una avaluació inicial de baix nivell (basada en una ràpida coincidència
de models mentals o l’activació d'esquemes) és suficient per llançar una resposta emocional
consistent en canvis en els diferents components de la resposta emocional (com la fisiologia
i les tendències d'acció).

(B) Elaboració posterior: En tant que el procés de valoraciócontinua, s'avaluen els criteris
d’appraisal de més alt nivell (relatius, per exemple, a la probabilitat dels esdeveniments, la
consistència amb les fites, el potencial d'afrontament o la compatibilitat amb les normes) i s'integra

3
la retroalimentació interoceptiva dels canvis inicials en altres components de la resposta (per
exemple, la fisiologia) en l'avaluació en curs.

No està clar, tanmateix si l’appraisal determina l’emoció (és causa de) o si és una part constitutiva
de la mateixa emoció.

10.3. El significat relacional de les emocions

El model transaccional de l’estrès de Làzarus

Un del principals models explicatius de les emocions des d’un enfocament cognitiu és el model
transaccional de l’estrès de Lazarus. D’acord amb aquest model (Lazarus, 1999; Lazarus i Folkman,
1984; Folkman, 2008, 2010), la valoració cognitiva dels esdeveniments afecta la reacció emocional
i la resposta d’afrontament davant un repte o amenaça. Aquesta valoració cognitiva depèn de la
relació (transacció) entre les característiques i trajectòries de la persona i les característiques i
condicions de l’entorn.

El model proposa dues maneres d’avaluar els esdeveniments:

- Avaluació primària (automàtica, ràpida, no conscient), permet valorar el significat (rellevant o

irrellevant) de l’esdeveniment o estímul en relació a les fites, valors, o interessos de la persona: fins
quin punt la situació constitueix un repte, una amenaça o perill, o és irrellevant o benigna? Una
avaluació d’amenaça o perill pot donar lloc a una emoció de por i tendències d’acció relacionades
amb la fugida. Una avaluació irrellevant, benigna o positiva pot generar calma o alegria.

- Avaluació secundària (conscient), té a veure amb els recursos i les opcions d’afrontament
percebuts i tracta de respondre a la qüestió de si la persona es veu en condicions de fer front a la
demanda o esdeveniment avaluada com a repte, risc o amenaça? Les estratègies d’afrontament
(adreçades a solucionar el problema -coping adreçat al problema-, o a reduir l’activació emocional
-coping emocional-) es defineixen com el “conjunt d’esforços cognitius i conductuals constantment
canviants que es desenvolupen per controlar les demandes específiques, externes i/o internes
percebudes com que excedeixen o desborden els recursos de la persona” (Lazarus i Folkman,
1984, p. 164).

Una vegada posades en marxa les respostes d’afrontament, es produiria una tercera etapa
valorativa, la Re-avaluació (reappraisal). El fet de disposar de noves informacions o recursos
d’afrontament o els resultats d’afrontament donaran lloc a canvis en les valoracions inicials i a
emocions positives (si són favorables) com l’alegria o negatives (si són desfavorables), com la
tristesa. La reavaluació dels resultats afectarà a properes avaluacions primàries i secundàries
d’esdeveniments similars en el futur (resultats d’èxit donaran lloc a avaluacions positives en el futur
i es poden generar emocions com la confiança, l’orgull o l’entusiasme).

Més recentment el model ha incorporat un tercer tipus de coping centrat en el significat (Folkman
(2008, 2010), que permet reformular la situació en relació amb el seu significat en la vida de la
persona i d’acord amb les seves creences, valors i fites existencials. Aquesta nova forma
d’afrontament té un component motivacional que facilita generar emocions positives, mantenir els
esforços d’afrontament al llarg del temps i preservar el benestar psicològic en moments difícils
(Ortega-Maldonado i Salanova, 2018).

4
El tipus de valoració cognitiva que fan les persones determina també que es generin diferents tipus
d’emocions específiques. D’aquesta manera, Lazarus (1993) identifica una sèrie d’emocions
derivades de l’avaluació de diferents situacions vitals:

Situació Emoció
Ofensa per a la persona o quelcom relacionat amb ella Ira
Afrontament d’una situació incerta Ansietat
Perill físic immediat i concret Por, Terror
Transgressió d’un imperatiu o norma moral Culpa
Fracàs per no poder actuar d’acord amb un ideal o norma Vergonya
Pèrdua irreparable Tristesa
Desig de quelcom que té una altra persona Enveja
Ofensa per la pèrdua o l’amenaça a l’afecte o favor d’una altra persona Recel
Estar directament vinculat, o rebre un objecte o idea no digerible Disgust
Progressar raonablement cap a la consecució d’una fita Felicitat
Millora de la valoració de la identitat del Jo Orgull
Canvi a millor o desaparició d’una condició penosa incongruent amb una fita Alleujament
Desig d’assolir una fita o que una situació millori Esperança
Desitjar o participar en un afecte Amor
Valoració empàtica del patiment d’una altra persona i desig d’ajudar-la Compassió
Font: adaptació de Garrido (2000, p. 207).

10.4. El paper de les atribucions en l’origen de les emocions

El model atribucional de Weiner i la seva relació amb les emocions

Quan les persones experimenten un resultat sorprenent, inesperat o no desitjat com a

conseqüència de les seves accions, generalment es pregunten perquè ha succeït i fan atribucions
sobre la causa d’aquest resultat (atribucions de causalitat): per què ha succeït això? Per què he
suspès les oposicions? Per què no s’engega el cotxe? Per què m’ha deixat la parella? Les
explicacions que es dona la persona sobre les causes de l’esdeveniment poden ser variades i
depenen de la seva experiència passada en situacions similars, de la informació del context, de les
seves creences, etc. En tot cas, segons quines siguin les explicacions causals que fa la persona,
experimentarà diferents emocions.
En el model atribucional les diferents atribucions de causalitat s’agrupen entorn de 3 dimensions
principals:

- Lloc de causalitat (la causa és interna -dins de la persona o de l’esfera del Jo-, o externa).
Normalment, les atribucions internes a l’èxit generen orgull i augmenten l’autoestima.

- Estabilitat o permanència causal (la causa és estable -duradora en el temps-, o és inestable

-fluctuant en el temps). L’atribució causal d’estabilitat es relaciona amb les expectatives de
5
 resultats per a situacions futures i provoca emocions de confiança, esperança, aprehensió,
desesperança o indefensió.

- Controlabilitat (la causa és controlable -depèn de la persona i de les seves accions-, o és

incontrolable -la persona no pot fer res per alterar-la voluntàriament). Es relaciona amb judicis
sobre la responsabilitat de la persona com a causant d’un resultat determinat i pot tenir
implicacions morals, donant lloc a emocions de culpa, ira o remordiment, quan s’interpreta,
per exemple, que un mateix ha estat responsable d’un resultat perjudicial que era controlable.

Podeu mirar el següent vídeo per veure les principals dimensions atribucionals de la teoria de
Weiner: https://www.youtube.com/watch?v=81Gh_oOIcuM

Segons l’atribució causal que faci la persona, experimentarà una emoció o una altra. A la taula
següent es pot veure la relació entre els resultats d’èxit i fracàs (columna 1), algunes de les causes
possibles de l’èxit i fracàs (columna 2), les dimensions atribucionals (columna 3), les principals
emocions dirigides cap a un mateix (columna 4) o cap a una altra persona (columna 5), i les
conseqüències motivacionals (de moment no cal). Així doncs, un resultat d’èxit (aprovar les
oposicions), atribuït a la pròpia aptitud o habilitat (dimensió interna) provocaria una emoció d’orgull,
però si s’atribueix a la benevolència d’una altra persona (dimensió externa), l’emoció seria de
gratitud cap aquella persona. Igualment, si el resultat ha estat un fracàs i l’atribució a la falta
d’aptitud és interna, es pot sentir vergonya, però si, a més, la manca d’aptitud es percep com
incontrolable, pot aparèixer la desesperança.

Font: Weiner (2014).

6
10.5. El paper les distorsions cognitives i les actituds disfuncionals en l’origen de les
emocions

El vídeo següent explica què són les distorsions cognitives i presenta alguns tipus de distorsions:
https://www.youtube.com/watch?v=kUSGW_QmZBo

En aquest altre vídeo s’observen algunes situacions vistes des d’una vesant distorsionada i una
altra més adaptativa. Cada situació es presenta des de les dues perspectives:
https://www.youtube.com/watch?v=Gffzy3C9wVY

Per tal de poder identificar la possible existència distorsions cognitives, quan analitzeu les emocions
que us expliqui una persona, consulteu algun document amb la llista de pensaments distorsionats.

Poseu 2 exemples de cada distorsió cognitiva

· Filtro mental: Fijarse sólo en lo negativo

“L’examen m’ha anat fatal; A la pregunta 7 m’he equivocat al marcar la resposta”

· Etiquetaje: Poner etiquetas

“Diu que no li cal estudiar perquè ja s’ho sap tot; és un fantasma”

· Sobregeneralización: Usar las palabras «siempre-todo-nunca-nada-jamás-imposible»

“No entenc res del temari”

· Dramatización: Usar adjetivos desmedidos

“Tinc cent pàgines per estudiar, això és intolerable!”

· Catastrofismo: Anticipar lo peor

“I si em quedo en blanc quan faci l’examen i se m’oblida tot?”

· Lectura mental: Leer los pensamientos

“La professora m’està veient dubtar i es pensa que estic copiant”

· Falacia de control por exceso: Creerse responsable de todo

“L’Anna ha suspès l’examen perquè els apunts que li vaig passar no estaven prou bé”

· Falacia de control por defecto: Creerse no responsable de nada

“Jo ja he estudiat prou, si el suspenc és perquè el professor ha posat l’examen molt difícil”

· Uso del «debería»: Transformar los deseos en obligaciones

“L’Anna hauria d’haver començat a estudiar abans”

Les actituds disfuncionals són esquemes o patrons cognitius, relativament estables, que actuen
com a filtre a través del qual s’avaluen els esdeveniments i que poden distorsionar
considerablement la manera com la persona es relaciona amb el seu entorn donant lloc a emocions
negatives i malestar. Aquestes són algunes de les que s’avaluen amb l’escala d’actituds
disfuncionals (DAS):

Alguns exemples d’actituds disfuncionals:

7
 1. Es difícil ser feliz si no se es atractivo, inteligente, rico y creativo.
3. La gente probablemente me considerará menos si cometo algún fallo.
4. Si no hago siempre las cosas bien, la gente no me respetará.
5. Correr un riesgo, incluso pequeño, es una locura, porque perder es probable que sea desastroso.
7. No puedo ser feliz a no ser que me admire la mayor parte de la gente que conozco.
8. Si una persona pide ayuda, es señal de debilidad.
9. Si no hago las cosas tan bien como los demás, eso significa que soy una persona inferior.
10. Si fracaso en mi trabajo seré un fracaso como persona.
11. Si no puedo hacer bien una cosa, es mejor no hacerla.
13. Si alguien no está de acuerdo conmigo, eso probablemente indica que no le agrado.
14. Si fracaso en parte, eso lo considero tan malo como ser un completo fracaso.
15. Si los demás saben cómo eres realmente, te considerarán menos.
16. No soy nada si no me quiere una persona a quien quiero yo.
18. La gente debería tener una razonable probabilidad de éxito antes de emprender cualquier cosa.
19. Mi valor como persona depende en gran medida de lo que los demás opinen de mí.
20. Si no consigo el nivel máximo, es posible que acabe siendo una persona de segunda categoría.
Font: Sanz i Vázquez (1993).

El manteniment d’aquestes actituds disfuncionals (per exemple, Si fracaso en parte, eso lo

considero tan malo como ser un completo fracaso) comporta que qualsevol petit fracàs generi un
gran patiment emocional a la persona i, a la llarga, trastorns mentals.

10.6. L’anàlisi cognitiva dels episodis emocionals

La informació anterior permet dur a terme anàlisis sistemàtiques de la dimensió cognitiva dels
episodis emocionals. La taula següent es pot utilitzar com a guia per a l’anàlisi de les entrevistes
sobre les emocions.

Protocol per a l’anàlisi d’episodis emocionals VALORACIÓ

Dimensió Explicació Identificació a Identificació a nivel

nivell intrapersonal interpersonal
Estímul instigador Se analiza si existe ¿La persona identifica ¿La persona identifica qué estímulo
percibido conciencia de cuál fue el estímulo que provocó pudo llevar a la otra persona a
el estímulo que provocó que experimentase experimentar la emoción
la emoción dicha emoción? observada?
experimentada i de su ¿Identifica el valor ¿Identifica el valor afectivo del
valor afectivo. afectivo del estímulo estímulo (apetitivo-aversivo)?
(apetitivo-aversivo)?
Congruència Lazarus (1993) hace ¿Existe congruencia ¿Identifica si existe congruencia
atribucional referencia al significado entre la emoción entre la emoción experimentada por
relacional de las experimentada y la la otra persona y la causa de la
distintas emociones, causa identificada? emoción observada?
vinculando diferentes
emociones con sus
respectivas causas.
Dimensió Weiner (1986) postula ¿La emoción ¿Se identifica la posible atribución
atribucional distintas dimensiones experimentada, se de causalidad realizada por la otra
atribucionales: locus de atribuye a una causa…: persona como origen de la emoción
causalidad, estabilidad - ¿Interna o externa? observada y su potencial impacto
y controlabilidad. - ¿Estable o inestable? emocional?
- ¿Controlable o
incontrolable?

8
 Distorsió cognitiva Hace referencia a cómo ¿Obedece la emoción ¿Identifica si la emoción observada
los pensamientos y las experimentada a algún en la otra persona podría tener su
interpretaciones que tipo de creencia o origen en creencias, esquemas o
hacemos de los pensamiento actitudes disfuncionales de esta?
acontecimientos distorsionado irracional ¿Es capaz de indicar en qué
influyen en cómo nos o a una actitud consiste la distorsión atribucional y
sentimos y qué disfuncional? sus consecuencias? ¿Su
emociones ¿Identifica la persona explicación es plausible?
experimentamos. Se sus propias creencias o
establece el concepto esquemas como
de “distorsiones causantes de la
cognitivas” para hacer emoción
referencia a esta idea. experimentada?
Font: Villar et al. (2015).

Analitzeu el següent episodi emocional:

Dues parelles van de viatge a Irlanda. Un membre de cada parella ha volgut regalar aquest viatge
sorpresa a la seva parella. Quan arriben a l’hotel, s’adonen que les habitacions que havien reservat
en realitat eren una única estança compartida amb 15 persones més. Les dues parelles s’enfaden
quan adverteixen que els han estafat i van a protestar al responsable de l’hotel, però no els fan cas.
La persona encarregada de fer la reserva se sent molt culpable de la situació i també responsable
de l’errada. Sent por del que pugui passar aquella nit i pensa que poden patir algun robatori o algun
altre inconvenient. Creu que la idea de fer el viatge ha estat un desastre i que tant la seva parella
com els amics pensaran que és una persona incompetent per organitzar un viatge.

1. Emocions presents
2. Estímul elicitador de les emocions
3. Congruència atribucional
4. Dimensions atribucionals
5. Distorsions atribucionals
6. Actituds disfuncionals

2.7. Implicacions dels models cognitius per a la intervenció psicològica

La teoria cognitiva de Beck et al. (1979) postula que “les nostres cognicions (és a dir, els continguts
del nostre corrent de consciència) deriven d'esquemes -estructures cognitives que es desenvolupen
a partir d'experiències de vida anteriors- i que aquests esquemes guien la forma en què ens
percebem a nosaltres mateixos, als altres i al món que ens envolta. Quan els esquemes són
disfuncionals, engendren cognicions distorsionades, predisposant certs individus a experimentar
estats emocionals patològics. Beck et al (1979) suggereixen que les interpretacions negatives de
problemes i situacions porten als individus a creure que no poden dominar o superar les seves
dificultats psicològiques” (Kaplan et al., 2017, p. 576). El primer pas per treballar els pensaments
negatius és saber detectar-los i relacionar-los amb les reaccions emocionals que produeixen. La
taula següent pot ajudar en el registre:

9
SITUACIÓ EMOCIÓ(NS) PENSAMENT(S) RESPOSTA RESULTAT
Descriu: AUTOMÀTICS RACIONAL
(tornar a pensar) 1. Re-avalua el grau
1. L’esdeveniment 1. Especifica 1. Anota el(s) de creença en els
que va motivar l’emoció: pensament(s) 1. Anota una pensaments
l’esdeveniment trist/ansiós/enfadat/ automàtics que resposta racional als automàtics de 0 a
desagradable, o etc. precedeixen a l’emoció pensaments 100.
2. El corrent de 2. Avalua la o emocions. automàtics. 2. Especifica i avalua
pensaments o el intensitat de 2. Avalua el grau de 2. Avalua el grau de de 0 a 100 les
record que va l’emoció d’1 a 100. creença en els creença en la emocions
motivar l’emoció pensaments resposta racional de subsegüents.
desagradable. automàtics de 0 a 0 a 100%.
100%.
3. Identifica de quin
tipus d’error cognitiu
es tracta.
Exemple: Em sento fatal i molt - ‘tot m’ha sortit - De fet, només ha 1. (40%)
La meva mare enrabiat perquè malament’ estat la meva 2. Em sento més
m’ha preguntat sembla que avui tot (Sobregeneralització) conversa amb en tranquil i calmat
com m’havia anat m’ha sortit Xavi la que no ha (77%).
el dia i l’he malament. No he fet anat com esperava
contestat amb un res bé. (90%).
estirabot i un cop Intensitat: 85 - Demà puc tornar a
de porta. Després parlar amb en Xavi
m’he tancat a per clarificar la
l’habitació. situació (95%).
Font: Beck et al (1979).

Quan experimentis una emoció desagradable, descriu la situació que va poder motivar l’aparició de
l’emoció. (Si l’emoció va tenir lloc quan estaves pensant alguna cosa, anota-ho). Tot seguit, anota
el pensament automàtic associat a l’emoció. Anota el grau de creença en aquest pensament: 0 =
gens en absolut; 100 = totalment. En l’avaluació de la intensitat de l’emoció, 1 = un lleu indici; 100
= la màxima intensitat possible,(adaptat de Beck, A.T., Rush, A.J., Shaw, B.F. & Emery, G. (1983).
Terapia cognitiva de la Depresion. Bilbao: Descle deBrouwer).

Reestructuració cognitiva

Una manera d’ajudar a les persones a identificar els seus pensaments negatius o improductius i
aprendre a controlar-los és ensenyar-los a avaluar aquests pensaments críticament per facilitar que
trobin d’altres més positius i convincents. En això consisteix la reestructuració cognitiva: fer
preguntes que qüestionin la validesa i la utilitat dels pensaments negatius i identificar pensaments
addicionals. És aconsellable començar amb els pensaments en els que la persona creu menys
(aquells dels quals està completament convençuda són més difícils). Podeu veure el mateix Beck
explicant la tècnica: https://www.youtube.com/watch?v=I0A3z03CDog

Com fer una reestructuració cognitiva: https://www.youtube.com/watch?v=-hw3jNUzbNk

Les següents preguntes us poden ajudar a posar a prova pensaments distorsionats:

Preguntes per examinar les proves d’un pensament (Bados, 2005)

- ¿Qué pruebas existen a favor de este pensamiento? ¿Son realmente favorables estas pruebas?
- ¿Qué pruebas existen en contra de este pensamiento?
- ¿Cuál es la probabilidad de que esté interpretando correctamente la situación?
- ¿Está sobrestimando la probabilidad de que ocurra lo que piensa?
- ¿Está pensando en que porque algo puede suceder, sucederá?

10
- ¿Existen otras interpretaciones alternativas? ¿Hay otro modo de enfocar esto?
- ¿Cuál es la probabilidad de estas otras interpretaciones? ¿Qué pruebas hay a favor y en contra?
- ¿Cuál es la anticipación o interpretación más probable?
- ¿Están sus juicios basados en cómo se siente en vez de en hechos?
- ¿Está confundiendo una forma habitual de pensar con un hecho?
- ¿Está empleando palabras que son extremas o exageradas (siempre, nunca, debería)?
- ¿Se está fijando metas poco realistas o inalcanzables?
- ¿Está olvidando hechos pertinentes o sobreatendiendo a hechos no pertinentes?
- ¿Está pensando en términos de todo o nada?
- ¿Está pensando en término de certeza en vez de probabilidad?
- ¿Está sobrestimando su responsabilidad sobre cómo salen las cosas?
- ¿Qué otros factores influyen?
- ¿Está subestimando lo que puede hacer para manejar la situación?
- ¿Qué le diría una persona importante para usted acerca de este pensamiento?
- Si este pensamiento lo tuviera otra persona, ¿qué le diría para hacerle ver que no es correcto?

Preguntes per examinar la utilitat d’un pensament

- ¿Le ayuda este pensamiento a conseguir sus objetivos y a solucionar su problema?
- ¿Le ayuda esta forma de pensar a sentirse como quiere?
- ¿Cuál es el impacto que este pensamiento tiene sobre sus sentimientos y sobre su conducta?
- ¿Cómo repercute este pensamiento en sus relaciones con otras personas?
- ¿Cuáles son los pros y los contras, a corto y largo plazo, de esto que cree? ¿Se ven las ventajas sobrepasadas por
las desventajas?
- Si aquest pensament el tingués una altra persona, què li diria jo per ajudar-la a afrontar la situació?
- Què em diria (persona significativa) sobre aquest pensament?
- Si les coses són realment així, què puc fer per canviar-les, com puc fer front a la situació?

Preguntes per examinar què passaria realment si el que pensa fos real?
- ¿Que pasaría si las cosas fueran realmente como piensa?
- ¿Qué es lo peor que podría suceder si las cosas fueran realmente como piensa?
- Incluso si lo que piensa fuera verdad, ¿hasta qué punto sería malo?, ¿sería tan malo como parece?
- ¿Sería algo realmente grave o un contratiempo? ¿sería una catastrofe?
- ¿Cómo serán (serían) las cosas dentro de un tiempo? Esto que parece tan malo ¿durará (duraría) siempre?

Preguntes per examinar què es podria fer si el que es pensa fos veritat?
- Si las cosas fueran realmente así, ¿qué podría hacer al respecto?; ¿cómo podría hacer frente a la situación?
- ¿Qué le diría una persona importante para usted con el fin de ayudarle a afrontar la situación?
- Si este pensamiento lo tuviera X, ¿qué le diría para ayudarle a afrontar la situación?

Bados, A. (2005). Miedo a hablar en público. Disponible a http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/353/1/120.pdf

(Basat en el llibre: Bados, A. (1991). Hablar en público: Guía práctica para lograr habilidad y confianza. Madrid:
Pirámide).

Més enllà de la reestructuració cognitiva, i del fet que aquest model encara s’utilitza en la pràctica
professional, les teràpies contextuals de tercera generació proposen altres models d’intervenció
amb premisses diferents que es veuran més endavant.

11