L'assaig des de 1939 fins a l'actualitat

Índex
1. L'assaig
Definició
Context històric
Trets de l'assaig
Classes d'assaig
2. Joan Fuster
La concepció de l'assaig de Joan Fuster
Obres
Classificació temàtica
Classificació formal
Pensament de Joan Fuster
Estil
Aforismes
3. Joan Francesc Mira i Enric Sòria

4. Diccionari per a ociosos

Context
Temàtica
Rellevància
Textos

1. L'assaig
Definició
L'assaig és el quart gènere literari, al costat de la narrativa, la poesia i el teatre. És un gènere
escrit en prosa i té com a referent la realitat i la seua interpretació versemblant ((s'exclou la ficció).
La veu de l'assagista s'identifica amb la de l'autor, que opina/interpreta/pensa a través de
l'argumentació, que és la tipologia textual més freqüent. La seua funció és persuadir el lector, el
qual té un paper actiu.
Assaig = pensar/dubtar/qüestionar/replantejar (prejudicis, mites, mentides...)
Assaig= llibertat
Assaig = persuasió /provocació /humor
Assaig = incidència social

Context històric
Un gènere com aquest tenia una cabuda difícil en la censura i control ideològic després de la
Guerra Civil i al llarg de la postguerra. De fet, els primers assaigs publicats en català durant els
anys cinquanta són obres de temes religiosos i històrics, que la dictadura considerava poc
arriscades, entre altres coses perquè el públic era minoritari.
A partir dels anys seixanta, hi més permissivitat, amb noves editorials i noves possibilitats de
publicació. Així, l'any 1962 Edicions 62 publica un assaig sobre temes nacionals i culturals:
Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Els assaigs divulgatius sobre aquestes qüestions
dominaran el panorama, però poc a poc, de la mà d'autors tan consagrats com Josep Pla i el seu
dietari El quadern gris, es publicaran obres d'assaig deliberatiu, les quals, en lloc d'explorar un
tema concret, en tracten molts, sempre amb el filtre de la personalitat de l'autor.
A mesura que el sistema de mitjans de comunicació en català es normalitza i apareixen revistes i
diaris, es consolida un altre espai per a la producció de l'assaig, els articles d'opinió, un àmbit en el
qual destaquen, a banda de Joan Fuster, Montserrat Roig, Quim Monzó o Joan Francesc Mira,
entre altres.
En els darrers anys, els blogs i les xarxes socials han estimulat formes d'escriptura que
s'assemblen molt als dietaris i als aforismes.
Trets de l'assaig
• Actualitat i heterogeneïtat temàtica (revisitat).
• Caràcter obert, fragmentari, inconclús.
• Forma de pensar, argumentació.
• Dialogal: fa servir estratègies d'apel·lació directa al lector, aparença espontània, fluïdesa
naturalitat, oralitat, etc.
• Subjectiu.
• Projecció de l’autor (nexe: retrat de la personalitat).
• Voluntat persuasiva > paper actiu del lector.
• Estil i valor estètic.
Classes d'assaig

 L'assaig divulgatiu: el més important és el tema tractat, i no tant la personalitat subjectiva

de l'escriptor. Un exemple és El descrèdit de la realitat (1955), de Joan Fuster, un assaig
sobre història de l'art.
 L'assaig deliberatiu: destaca la personalitat de l'autor, la seua visió del món més que no el
tema. Un altre exemple del mateix autor és Diari.

2. Joan Fuster i l'assaig

Joan Fuster
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana
de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o
historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria
dels quaranta i primeria dels cinquanta.
De molt jove, va entrar en contacte amb escriptor valencians de la generació anterior com Carles
Salvador, però també amb poetes joves com Xavier Casp, que dirigia l'editorial Torre, en la qual va
publicar els seus dos primers poemari Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949). Però prompte va
abandonar la poesia i es va dedicar exclusivament a l'assaig.
“hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria un filòsof d’acadèmia, si
més no. Però hi he renunciat amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat He de
conformar me a escriure tebeos perquè no en sé més”.
Diari, 1952

Al llarg de la seua vida va establir col·laboracions periòdiques amb diferents mitjans de València,
Barcelona i Madrid (Levante, La Vanguardia, Destino, Serra d'Or, El País, ABC...) i, durant la
postguerra, amb revistes de l'exili com ara Pont Blau. En paral·lel va escriure assaigs complets
sobre temes d'allò més diversos: Fuster tenia consciència de practica l'assaig, i ho reivindicava.
La concepció de l'assaig que proposa l'autor es basa en tres idees principals:
  La subjectivitat. L'assaig s'escriu des de la perspectiva personal de l'autor, que parla en
nom propi (sense arrecerar-se darrere de personatges de ficció). Es reivindica la
subjectivitat com a manera de comprendre la realitat: només podem veure i entendre el
món des de la nostra perspectiva singular.
 L'argumentació. L'assagista treballa examinant idees i plantejaments, és a dir, analitza els
arguments dels altres i desplega els seus propis argument amb un estil, en el cas de
Fuster, persuasiu i convincent. No es tracta d'imposar un punt de vista, sinó de contrastar-
lo, de raonar-lo i, si cal, de canviar-lo. No importa tant les conclusions com la manera
d'arribar-hi. És important la ironia i l'escepticisme en aquest tipus d'argumentació
intel·lectual.
 L'humanisme. L'assagista s'inscriu en una tradició que naix en Michel de Montaigne i es
consolida durant el segle xviii, amb la Il·lustració. Davant de totes les formes de pensament
totalitari, l'assaig reivindica el pensament lliure i el dubte metòdic. Des d'aquesta
perspectiva, l'assagista és un intel·lectual, algú que ajuda a la societat a situar-se i orientar
el seu pensament des de l'exercici de la llibertat.
"El pensament s’afirma –i s’aferma– en les objeccions. Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d’inventar les més
excelses teories ”.

Obres assagístiques importants:

• El descrèdit de la realitat, 1955
• Originalitats, 1956
• Figures de temps, 1957
• Judicis finals, 1960
• Nosaltres, els valencians, 1962
• El País Valenciano, 1962
• Diccionari per a ociosos, 1964
• L'home, mesura de totes les coses, 1967

• Consells, proverbis i insolències, 1967

• Diari, 1969
• Sagitari, 1985

Classificació temàtica
L'obra assagística de Joan Fuster es pot classificar de la manera següent:

a) Obres de temàtica humanística i general, de l'àmbit deliberatiu. Seguint la premissa

"L'home mesura de totes les coses", l'autor s'endinsa en temes que van de la història a la
política, passant pels més diversos aspectes de la vida cultural i quotidiana. Obres
importants: : Diccionari per a ociosos o el Diari (1952 - 1960).

b) De l'àmbit divulgatiu, obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat

col·lectiva dels valencians: Nosaltres, els valencians i Viatge pel País Valencià són
fonamentals per a conèixer la història, la cultura i els problemes d'identitat del País
Valencià.
c) Obres de crítica i d'història literàries, també de l'àmbit divulgatiu: estudis sobre clàssics
medievals valencians (Ausiàs March, sant Vicent Ferrer o Roís de Corella), i també autors
contemporanis (Pla, Espriu o Estellés).
Classificació formal
Tota la producció assagística de Joan Fuster també es pot classificar segons la forma dels seus
escrits, independentment de la temàtica en:
• Articles de premsa.
• Diari.
• Pròlegs.
• Aforismes, sens dubte, destacable en l'obra de Fuster.
• Estudis acadèmics.
Pensament de Joan Fuster
➔ Humanisme moral i crític:
• Ètica del cos: "Tens un cos, aprofita'l"; "Un sentit per a la vida? En tenim 5".
• Ètica de les coses: "Si cobres, existeixes".
• Ètica de la cosa pública.
➔ Heterodòxia.
➔ Escepticisme.
➔ Provisionalitat (comparació, sentit comú).
➔ Modèstia intel·lectual.
➔ Antigrandiloqüent, antiheroic.
Estil
• Ironia, humor, sarcasme.
• Llengua natural: expressions populars, exclamacions, col·loquialismes.
• Dialèctic: interpel·lació al lector.
• Pensament en construcció: sinuós, obert, viu.
• Argumentació>contraargumentació>exemplificació.
• Precisió, concreció.
• Claredat expositiva: incisos, reformulacions (és a dir...), signes de puntuació (parèntesi,
punt i coma, dos punts, punts suspensius, etc.
• Metaforització / Adjectivació / hipèrbole.
Aforismes
L'aforisme és la forma més breu de l'assaig. Es tracta d'una frase contundent que resumeix de
manera sintètica i provocativa un pensament. Joan Fuster destaca per la producció d'aforismes i
Judicis finals (1960), Consells, proverbis i insolències (1968) i Sagitari (1984) en són un exemple.
L'aforisme és al límit entre el consell, el proverbi i la insolència. Alguns exemples:
"No dubta qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar."

"No ho hem après; ens ho han inculcat."

"L'amor ens permet de ser imbècils impunement.»

 "I la castedat, ¿què? no és una forma de d'avarícia?"

"Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges."

"Les persones felices no tenen memòria."

"Digueu la veritat. Així us vengeu."

"No faces de la teua ignorància un argument".

"Reivindiqueu el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."

"La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t'ho advertesc."

3. Joan Francesc Mira i Enric Sòria

Joan Francesc Mira
De tots els assagistes que han publicat la seua obra una vegada s'havia consolidat la figura de
Joan Fuster, Joan Francesc Mira (València, 1939) és un dels més representatius i influents. La
seua obra no es limita tan sols a l'assaig, sinó que la seua producció narrativa se situa entre les
contribucions més destacades dels darrers anys, amb reculls de contes com Cucs de seda (1974)
i novel·les com Els treballs perduts (1989).
Centrant-nos en l'assaig, Mira escriu a la manera de Fuster: des de la subjectivitat i la llibertat,
però amb rigor i consciència del paper social de l'intel·lectual com a persona que ha d'orientar les
opinions. Mira ha combinat articles d'opinió en revistes i diaris, amb els assaigs monogràfics. Bona
part dels articles s'han arreplegat en Una biblioteca en el desert (2009) o La condició valenciana
(2014).
Enric Sòria
Enric Sòria (Oliva, 1958) és un poeta i assagista valencià. Ha col·laborat en El Observador, La
Vanguardia i Saó, i en revistes literàries com Daina, Caràcters o L'Espill. Actualment manté una
columna setmanal en l'Avui i en l'edició valenciana d'El País, i fa de pont entre el món cultural del
País Valencia i el de Catalunya. Enric Sòria és un escriptor versàtil i ha tocat amb fortuna distintes
tecles literàries: la poesia, la prosa del jo, distints registres de l'assaig i la traducció.
Mentre parlem: Fragment d'un dietari iniciàtic i La lentitud del mar: Dietari, 1989-1996 (premi
Carles Rahola 2003), dos títols de referència de la prosa memorialística, testimonien la formació
permanent d'un escriptor que mira d'expressar-se, de comprendre's i comprendre el món, mentre
registra els vincles embullats entre pensament i vida.

4. Diccionari per a ociosos

Diccionari per a ociosos (1964) és una obra escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire
(1764). L'integren un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una
qüestió concreta (l'amor, el nacionalisme, la mort, la llibertat, la figura de l'intel·lectual...), i amb
una extensió diversa: n'hi ha que ocupen unes quantes pàgines i n'hi ha que tenen forma
d'aforisme.
Temàtica
Diccionari per a ociosos s'adreça a lectors sense urgències informatives, uns lectors encuriosits. A
canvi, incrementaran la seua cultura general i a veure les coses des d'una perspectiva nova.
Des d'aquestes premisses, el llibre emprén una sèrie de divagacions per la temàtica més diversa.
Passen per les seues pàgines grans temes de la literatura com són l'amor, la mort i la guerra, el
temps, la bellesa; també objectes de reflexió històrica o filosòfica, com ara la metafísica, la
llibertat, el nacionalisme, l'ordre, el sexe o la xenofòbia.
Estructura
L'obra ens remet al gènere del diccionari. És la recopilació de mots, ordenats alfabèticament, que
s'han de definir i exemplificar, donant al lector una nova clau de lectura. D'aquesta manera el
lector és conscient que el llibre no és un diccionari en sentit propi, que no hem d'esperar una
definició seriosa de cada entrada, que els articles tindran una mida molt desigual i que l'ordre de
lectura és capritxós, ja que s'acomoden a l'arbitrarietat de l'ordre alfabètic dels seus títol. Els
capítols són autònoms i no segueixen un fil narratiu o expositiu al llarg de tot el volum.
Estil
• Tendència a la ironia, a la combinació contrastiva i xocant.
• L'adjectivació inesperada, o els adverbis sorprenents, constitueixen una de les modalitats
més notables d'aquesta tàctica: "sinistrament famosos", "la Grècia jove i elàstica",
"tendrament arqueològica"...
• Sentenciositat. La contundència d'algunes expressions que semblen escrites per a ser
fixades en la memòria.
• Conversacionalisme. Interjeccions, certs connectors pròpiament conversacionals, frases
fetes col·loquials o incisos que trenquen la linealitat de l'oració.

Textos PAU
Diccionari per a ociosos és lectura obligatòria per a la Prova d'Accés a la Universitat. De tota
l'obra, s'han seleccionat huit entrades del diccionari:
• Cadira
• Covardia
• Escepticisme
• Gent
• Lectura
• Rellotge
• Ser
• Xenofòbia
Conclusió
"El text és una petita joia de l'assagisme, com han remarcat molts comentaristes. Es tracta d'un
text ben construït com a conjunt, matisat en les opinions, amè, energitzat per mitjà d'una retòrica
habilíssima, extraordinàriament elaborat en l'estil i que no amaga el prodediment d'autoprojecció
de l'autor sobre la figura de l'humanista. Fuster, a més, explicita i raona el subtil fil que uneix la
figura d'Erasme ‒els seus conflictes amb les ortodòxies enfrontades, la catòlica i la protestant, que
el forcen a triar‒ amb la de l'intel·lectual de les dècades centrals del segle XX i la sotsobra del seu
compromís am la seua societat".
Vicent Salvador