El racó del Pensament

A la recerca de la Felicitat

Un de les sintonies que han harmonitzat l’ -anomenat- esperit clàssic grec, ha estat sempre
la recerca de la felicitat; aquesta constant persuasiva ha perdurat a través dels segles fins a
arribar incomplerta a la nostra contemporaneïtat. Ser feliç continua sent un propòsit que
s'interpreta com una cerca constant. A aquest plantejament se li pot retreure un to excessiu de
pessimisme, alhora que realisme: ser feliç -pròpiament parlant- no s'és mai, sempre podem
pensar (projectar-nos) cap a un estat de benestar superior. És llavors la felicitat una Utopia?
Podem assolir alguna vegada aquest Estat? Per què es dóna aquesta necessitat intrínseca quasi
inevitable? La resposta a aquestes tres preguntes ens ajudaran a aproximar-nos al concepte de
felicitat, és a dir, a allò que entenem per ser feliços.

Tant la filosofia elaborada per Plató (427-347 aC) com la d'Aristòtil (384-322 aC) tenen en
comú un interès especial per ser feliç. Cadascú, a la seva manera, definirà aquest estat com una
cosa harmònica entre un interior i un exterior, que podria interpretar-se (en el cas d'Aristòtil
amb certes reserves) com ànima i cos. En tot cas, aquests filòsofs vincula la felicitat cap a un
reconeixement amb: Plató la Idea perfecta i Aristòtil la Polis.

Crec que -de moment- tenim prou amb aquesta mera referència històrica per emfatitzar la
importància de la felicitat com una realitat subjacent. Però és obligat, a més, fer referència a les
escoles Hel·lenístiques, sobretot l'Estoica i l’Epicúria); elles van entendre que ser feliç havia
de ser l'objectiu de tot home. Parlaven de l'Ideal de Savi; savi no és aquell que emmagatzema
coneixements enciclopèdics i vastes doctrines filosòfiques, savi és aquell que troba el camí per
ser feliç. Cadascuna d'aquestes escoles van creure trobar el seu camí i en van fer una
metodologia filosòfica d’ell, que va servir durant molts segles com a paradigma. Sense por
d'equivocar-me podria dir que a Plató, Aristòtil i les escoles Hel·lenístiques, jeu l'autèntic
concepte de felicitat tan anhelat per tothom. Així que per contestar la primera pregunta (és la
felicitat una Utopia?), ens referenciarem d'aquests pensaments tan il·lustres. Per començar,
intentarem definir la felicitat en cadascun d'aquests sistemes filosòfics.

Ser feliç significa autorrealitzar-se, assolir les metes pròpies d'un ésser humà, és a dir:
assolir el compliment de la nostra pròpia expectativa. Aristòtil, deixeble de Plató, va dir que
tots els homes perseguien la felicitat, va postular que uns són feliços guanyant diners, que altres
ho eren rebent honors i que, finalment, uns altres viatjant. En tot cas, cadascú posseeix el secret
de la seva pròpia felicitat com una propietat única i experimentable en si mateixa. Però per a
Plató el concepte de Felicitat varia: són feliços els que tenen bondat i bellesa, on totes dues són
formes pures i intel·ligibles del pensament, ja que jeuen com a idees perfectes a la nostra ànima.
És a dir, ser feliç és aproximar-se al coneixement pur de les coses, no a les coses físiques, com
deia Aristòtil.

Com veiem, ja es defineixen dos conceptes antagònics sobre la felicitat: un basat en el

sentir físic (Aristòtil) i un altre fonamentat en les idees perfectes intel·ligibles (Plató).

JC(dC)