Segle XX: voluntat renovadora

El Modernisme

1. El Modernisme

Cal entendre el Modernisme com la voluntat de transformació de la nostra cultura,

encallada en formes d’expressió i contingut d’arrel tradicional o regional, en una cultura
moderna i nacional. L’objectiu era, d’una banda, superar l’estil de vida preindustrial
existent encara a Catalunya en els darrers anys del segle XIX i, d’altra banda, i aconseguir
que l’art i la cultura lideressin aquest canvi de país. El Modernisme se situaria així en el
centre mateix de l’evolució de la nostra cultura i de la nostra societat.

El Modernisme parteix de conceptes del Romanticisme (l’enfrontament entre l’artista i

la societat) i culmina en l’avantguardisme del primer terç del segle XX (ruptura de
models artístics). Aquesta evolució quedarà suspesa momentàniament pel
Noucentisme.

El Modernisme es produeix a Catalunya, a grans trets, durant la darrera dècada del segle
XIX i la primera dècada del segle XX. Per tal d’emmarcar-lo, s’han establert les dates de
1892 i de 1911, en dos períodes:

- Primer període: de 1892 a 1900, com a moment de gestació del moviment.

- Segon període: de 1900 a 1911, com a etapa de consolidació.

2. El primer període

El primer període s’inicia amb les Festes Modernistes del Cau Ferrat de Sitges dirigides
per Santiago Rusiñol i continua amb l’aportació crítica i ideològica de Jaume Brossa a la
revista L’Avenç.

L’Avenç (1881-1893) és, de fet, la revista modernista més important, sobretot en els
seus darrers anys. Ja des del seu inici va adoptar una actitud crítica que culminaria en la
fixació d’una visió progressista a nivell ideològic, polític i cultural.

La seva línia editorial era molt crítica amb l’actitud nostàlgica que la Renaixença havia
adoptat respecte la qüestió del catalanisme i plantegen la necessitat d’introduir a
Catalunya la cultura europea de l’època. A nivell cultural, la revista manifesta una gran
preocupació per la necessitat de codificar la llengua catalana; en aquells anys Pompeu
Fabra inicia a la revista una campanya per a la reforma lingüística, que propugna una
solució ortogràfica que tingui també en compte el català que ara es parla, enfront del
llenguatge arcaic usat als Jocs Florals.
En aquest sentit és paradigmàtic l’article de Jaume Brossa, Viure del passat (1892), on
l’autor adopta una actitud regeneracionista pel que fa a Catalunya i d’actualització
cultural:

A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de

reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent és
preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el
camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art,
procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir
sobre d’ell per millorar-lo.

S’acaba adoptant una conducta extrema: regenerar el país a través d’una profunda
transformació. A les pàgines de la revista s’iniciarà fins i tot una campanya de desprestigi
intel·lectual de les figures més rellevants i de les institucions més estretament lligades a
la Renaixença. Allò que caracteritza aquest regeneracionisme és la introducció i
incorporació dels corrents artístics i literaris de moda Europa: es pretén obrir el país a
Europa per europeïtzar, despertar Catalunya.

En aquesta primera etapa del Modernisme, doncs, L’Avenç polaritza el que ha estat
anomenat corrent regeneracionista: l’exaltació de l’individualisme, lligat, en el fons,
amb un compromís de l’artista amb la societat, a la qual desitja regenerar. Aquesta línia
va ser la dominant a l’inici fins al 1893, data de desaparició de L’Avenç i moment a partir
del qual pren més relleu la línia esteticista del grup reunit originàriament al voltant de
Santiago Rusiñol. La influència de l’estètica simbolista no tindrà com a objectiu principal
una transformació real i profunda de la societat i formularà la literatura a base d’un
autèntic culte a l’art i la bellesa.

Els dos moviments modernistes convivies perquè, en definitiva, el Modernisme era una
actitud de renovació i transformació d’una cultura, que venia acompanyada en l’àmbit
artístic i literari per una adequació constant al present, i per una concepció ràpidament
canviant del gust estètic.

3. El segon període

El segon període s’inicia el 1900 amb l’aparició de la revista Joventut i abraça fins al
1911. Al llarg d’aquesta etapa el Modernisme s’estableix com a moviment i aconsegueix
que intel·lectuals tan allunyats com Àngel Guimerà o Narcís Oller s’apropin al moviment.
És el moment triomfant en què s’escriuen totes les novel·les modernistes, a partir de la
publicació d’Els sots feréstecs (Raimon Casellas, 1901). El període es clou amb la mort
de Joan Maragall i amb la publicació, l’any 1912, de la darrera novel·la modernista amb
interès: La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Joan Pous i Pagès.
La revista Joventut apareix quan l’expansió i consolidació del catalanisme és evident
entre les classes burgeses i les professions liberals i quan es produeix un desvetllament
impressionant i massiu de caire polític i cultural a les comarques. Això provoca una
revitalització de la temàtica rural, rellançada en la narrativa modernista d’aquell
moment.

4. Les relacions entre l’intel·lectual i la societat i fracàs

El nou plantejament de les relacions entre la intel·lectualitat i la societat que conforma

el Modernisme ha de ser emmarcat dins el context general polític europeu al llarg del
segle XIX. Els canvis provocats per la industrialització i per la implantació de la burgesia
com a classe dominant provoquen un canvi en les relacions entre l’intel·lectual i la
societat durant la primera meitat del segle XIX: l’artista adopta una actitud rebuig envers
la burgesia i comença a concebre l’art com una activitat superior a les altres activitats
humanes i l’artista com un ésser superior.

La situació a Catalunya és, però, tota una altra. Els intel·lectuals adscrits al procés de
redreçament cultural que coneixem amb el nom de Renaixença, necessitaven de la
burgesia per tal de consolidar-lo. D’altra banda, la burgesia catalana, que posseïa el
poder econòmic dins de l’Estat, però no el polític, tenia necessitat dels intel·lectuals per
tal d’aconseguir un clima d’opinió favorable als seus interessos de crear una via política
pròpia.

Aquest context va desembocar en l’enfrontament entre l’artista i la societat industrial

propi del Modernisme: tots dos es rebutgen. L’intel·lectual que se sent marginat adopta
una actitud d’autodefensa a través de l’art i de les idees. L’artista surt malparat de les
conseqüències d’aquesta tensió.

En primer lloc, hi ha l’actitud propugnada per un grup d’artistes com Ramon Casas o
Santiago Rusiñol que es revolten críticament, a través de l’art i la literatura, contra la
societat burgesa, on hi pertanyen originalment. En el Modernisme es produeix per
primera vegada una generació d’intel·lectuals i artistes rebels a la seva pròpia classe.
Aquest grup concep l’art com una activitat autònoma i privilegiada, com una mena de
difícil sacerdoci –l’art per l’art- i l’artista com una mena de rebel social.

D’altra banda, hi ha l’actitud definida per gent inadaptada d’origen no barceloní, fora
dels àmbits més benestants, que arriba a la ciutat i sofreix fortes tensions. El grup més
significatiu en aquest sentit seria l’anomenat grup de Reus encapçalat per Joan Puig i
Ferreter.

Malgrat les tensions intel·lectual – societat, trobem una comuna voluntat

regeneracionista, de modernització. A conseqüència del conflicte amb la societat,
l’intel·lectual modernista es veurà abocat a desaparèixer dels cercles literaris o a
adscriure’s al Noucentisme.

Les tensions intel·lectual-burgesia no seran mai resoltes pels modernistes i aquesta serà
la causa final del fracàs d’aquet moviment. Aquesta tensió serà resolta amb el
Noucentisme: l’intel·lectual s’adonarà que només pot ser escriptor en una societat
burgesa, i la burgesia, que vol l’hegemonia política, necessitarà l’escriptor com a creador
d’un estat d’opinió favorable.

En conclusió, la línia de continuïtat entre aquests dos moviments literaris de la Catalunya

de principis del segle XX (Modernisme i Noucentisme) és evident.