La mort i el dol

Sensibilitzar sobre l’última imatge d’un difunt.

Isabel Ortuño Pérez 2n batx C Departament de ciències naturals

INS Baldiri Guilera Diana Romero

Data d’entrega: 01/02/2023

 RESUM
La tanatopraxia es un trabajo que forma parte del sector funerario, encargada de arreglar
la imagen del difunto antes de presentarlo a sus seres queridos para que se despidan. Este
trabajo está relacionado de forma directa con la muerte y este es uno de los motivos por los
que está invisibilizada, dado que en esta sociedad, la muerte y todo lo que la rodea, es un
tema tabú. Para hacer frente a la muerte, hay que tener en cuenta el proceso del duelo, un
proceso psicológico que nos ayuda a superar perdidas, ya sea de un ser querido, de una
mascota, de una relación, etc.
En este proceso de duelo por la defunción de un ser querido, una parte muy relevante es
la despedida, pues esta marcará con qué facilidad, o dificultad, se aprenderá a vivir
únicamente con el recuerdo de la persona a la que se ha perdido. En la despedida puede
influir mucho él cómo ves el cuerpo y si se parece o no a cómo era esa persona en vida. De
eso es exactamente de lo que se encargan los profesionales de la tanatopraxia.
Queda claro entonces que esta última imagen tiene un peso realmente importante en
cómo vamos a llevar el duelo, y es precisamente por eso que en este trabajo unimos la
parte física (la tanatopraxia) y la parte mental (el duelo), para concienciar a la gente de
porqué esto es crucial y de porqué estos trabajadores deberían tener más reconocimiento.

ABSTRACT
Thanatopraxy is a field that deals with the funeral sector. It is also in charge of fixing the
image of the deceased before presenting it to their loved ones, so they can say their last
goodbye. This work is directly related to death, and that is one of the reasons why it is
invisible, because in today’s society, death and everything that surrounds it, is a taboo. To
face death, you have to take into account the grief process, a psychological process that
helps us overcome losses, regardless of the bond we have towards a loved one, a pet, a
relationship, etc.
In this process of grieving for the death of a loved one, a very relevant part is the farewell,
because this will mark how easy, or difficult, you will learn to live solely with the memory of
the person you have lost. During the farewell, it is extremely important to take into account
that the way we see the body for the last time will influence how fast we heal. That is exactly
what thanatopraxy professionals are responsible for.
It is clear then that this last image has a really important weight in how we are going to
handle the duel, and that is precisely why in this work we combine the physical part
(thanatopraxy) and the mental part (the duel), to raise awareness of how essential these
workers are and how crucial is to acknowledge them.

2
INDEX

INTRODUCCIÓ 4
MARC TEÓRIC 6
1. La tanatopràxia 6
1.1. Definició de tanatopràxia 6
1.2. Evolució amb el pas del temps 6
2. La tanatoestética 10
2.1. Definició de tanato estética 10
2.2. Tècniques 10
3. El procés de dol 12
4. La mort 15
4.1. Diferentes formes de defallir 15
4.2. Maneres de superar la mort 17

MARC PRÀCTIC 19
1. Metodologia 19
1.1. Entrevistes 19
1.1.1. Expert en psicologia 19
1.1.2. Expert en tanatopràxia i tanatoestètica 19
1.2. Enquesta 19

ANÀLISI 21
1. Entrevistes 21
1.1. Expert en psicologia 21
1.2. Expert en tanatopràxia i tanatoestètica 22
2. Enquesta 23

CONCLUSIONS 30

WEBGRAFÍA-BIBLIOGRAFÍA 32

3
INTRODUCCIÓ
La tanatoestètica i la tanatopràxia, una àrea del sector funerari bastant desconeguda i
invisibilitzada, són el tema principal que he escollit per tal de desenvolupar aquest treball
de recerca.

El mateix nom ja ens dóna una pista del que pot significar, perquè Tànatos (en grec
Thanatos) és en la mitologia grega, la personificació en forma de déu de la mort no
violenta. Arran d'això, per apropar-nos més al terme abans d'endinsar-nos en el treball, dir
que aquest concepte l'entenem com el procés a realitzar per tal de preparar els cadàvers
abans de la presentació a la cerimònia d'acomiadament (ja sigui laica, religiosa o de
qualsevol dels formats possibles), per als seus familiars, amics, etc.

D'entrada pot semblar un tema amb cert obscurantisme, però a cas no té aquest to
obscur tot el que està relacionat amb la mort? Parlar de tot el que envolta la mort, analitzar
en què consisteix la feina que duen a terme aquests professionals i el paper que juguen,
ells i la seva labor, en l'àmbit familiar i social de les persones que han mort. Sembla que
això queda molt al marge de la realitat, i crec que és un àmbit extremadament
desconsiderat per part de les investigacions sociològiques.
Aquest pensament intern ha estat un dels factors claus a l'hora d'escollir aquest tema
pel treball.

Personalment, sempre he sentit molta curiositat pel paper que la mort juga a les nostres
vides. La mort, o més aviat la seva superació, és un procés que porten les persones que
continuen vivint, tot i que moltes vegades ho portin en silenci. Està científicament
comprovat que és l'última etapa de la vida, i que, per tant, tothom hi arribarà en un moment
o un altre, però, així i tot, es veu encara com un tabú.

El fet de viure per primera vegada la mort d'una persona propera, és una situació en
què se solen sentir moltes emocions, sovint contradictòries, barrejades. No esperem que
algú que està amb nosaltres el dia a dia ja no hi sigui. Sentim molta tristesa, però alhora, la
curiositat fa acte de presència i fa que comencem a fer-nos preguntes. Què sentirem en
veure un mort? S'assemblarà al record que tenim d'aquesta persona? Farà mal olor? Ens
farà por? Marcarà això com la recordarem a partir d'ara?

Aquest treball es realitza amb l'objectiu de què tothom que llegeixi aquest treball es
sensibilitzi sobre l'última imatge que tenim sobre la persona que hem perdut i com ens

4
afectarà a l'hora de superar la mort. Perquè a la nostra societat la mort s'ha convertit en un
producte més, i de vegades aquesta sensació de negoci és la que queda quan ens toca
acomiadar algú i contactar amb els serveis fúnebres.
A part de sensibilitzar sobre aquest últim record físic de la persona, pretenc visibilitzar la
feina que fan aquests professionals. Alguns experts afirmen que, pel fet de treballar amb la
mort, un dels grans tabús de la nostra societat, aquests professionals no tenen la valoració
i el prestigi social que mereixen. Perquè continuem negant la mort, i aquests professionals
segueixen també amagant les seves habilitats, que, d'altra banda, són les que
contribueixen, com he dit, de forma directa a ajudar-nos a superar els processos de dol.

Considero que aquest treball està relacionat amb el tercer objectiu de desenvolupament
sostenible (salut i benestar: garantir una vida sana i promoure el benestar per totes les
persones de totes les edats) perquè influeix en el benestar de la persona i la seva salut
emocional i mental. Disminueix el risc de dol patològic de manera que pot fomentar la
corresponsabilitat de la tanatopràxia en el dol. Potser seria un primer pas per reforçar
aquests aspectes de la salut, establint fórmules de coordinació i col·laboració entre les
institucions que s'encarreguen de la mort amb les pròpiament de salut.

5
MARC TEÓRIC

1. La tanatopràxia
1.1. Definició de tanatopràxia
Començar per la seva etimologia pot ajudar a entendre millor el terme tanatopràxia,
com he esmentat abans. Es tracta d'una paraula composta per Tànatos i Pràxia.

Tànatos era el déu de la mort

no violenta a l'antiga Grècia. La
paraula "praxis", que també té un
origen grec, deriva del verb
"prasso", que significava fer alguna
cosa amb la intenció d'acabar-la.
En aquesta situació, és obvi que
aquesta paraula s'utilitza per
referir-se a "pràctiques".
És possible entendre, per tant, des d'un punt de vista etimològic, que aquesta paraula
signifiqui pràctiques de mort, o pràctiques amb la mort.

La tanatopràxia és una feina feta en la indústria funerària, que prepara el cadàver

perquè els membres de la família i els éssers estimats puguin acomiadar-se. El que fan
els i les professionals en aquest àmbit és fer servir un conjunt de tècniques per la seva
neteja, conservació, higienització, restauració, reconstrucció (en cas de ser necessari) i
extracció d'òrgans d'acord amb la legislació vigent, per tal que tinguin una bona
presentació davant els que es venen a acomiadar.

1.2. Evolució amb el pas del temps

Crec que seria interessant dur a terme una breu recerca històrica sobre la
tanatopràxia, ja que pot ser bastant instructiva i ens pot ajudar en la comprensió tant de
la situació davant la mort, com el pes real del cadàver davant del comiat, dels rituals
funeraris, etc.

Una vegada vaig llegir, no podria especificar on, que els arqueòlegs es pregunten des
de quan els éssers humans enterrem els nostres difunts, i sobretot, si és exclusiu de la
nostra espècie o els homínids ja enterraven als seus morts, i des del punt de vista

6
científic constatem que la mort és un esdeveniment que va acompanyat de rituals a
gairebé totes les cultures des dels inicis del temps.

S'han trobat restes de cementiris del paleolític, com per exemple, el dels ossos de la
Sima d'Atapuerca, que daten de fa més de 430.000 anys. Tot i aquestes restes, no s'han
fet descobriments explícits que ens donin informació sobre els tractaments específics que
li donaven als cadàvers, tot i això, sí que podem establir que hi havia un grau de
sensibilitat envers la mort. Tot això ens porta a pensar que el punt de partida prové de
l'edat de pedra, on els cossos s'untaven amb ungüents fets a base d'olis essencials i
aromàtics.

La història ens porta a trobar avenços científics i tecnològics que ens han permès
conservar cossos en perfectes condicions, algunes gràcies a les condicions ambientals,
aspecte en el qual no profunditzaré en aquest treball, i altres que són importants per al
treball, relacionat amb les diferents tècniques i tractaments de conservació amb
substàncies químiques, dutes a terme per l'ésser humà.

Al 3500 aC a l'Àsia occidental es van trobar cossos amb una marca per la qual sabem,
avui dia, que els havien fet una evisceració, és a dir, havien extret els òrgans, per
després embadurnar al difunt amb olis i essències vegetals, per finalment envoltar-lo amb
una capa de gases; procés que temps més tard tindrà una gran influència a Egipte.

Si coneixeu la llegenda d'Osiris, que va ser traït

i assassinat pel seu germà menor Seth, qui
després el va despedaçar en catorze trossos i
cadascun d'ells els va llançar a diverses
localitzacions del riu Nil. Isis, la dona d'Osiris, va
reunir les peces una a una per reconstruir el cos
del seu marit. Com a anècdota, es diu que va
reunir totes les parts del cos tret del seu membre
viril perquè se l'havien menjat els peixos. Isis va
prendre el cadàver després de reconstruir-lo i el va
portar amb Anubis, el déu dels difunts, qui el va
embalsamar.
Així va néixer la primera momificació.

7
 L'antic Egipte es considera el bressol de la tanatopràxia. En aquell moment hi havia
ritus previs a l'enterrament, vitals per a la seva percepció de l'existència després de la
mort; creien que l'ànima se separava per sotmetre's a un judici, portat a terme per
Anubis, i per travessar la porta del més enllà, però, tot i això, volien que el cos estigués
en les millors condicions possibles. Perquè fos així, al principi enterraven els cossos,
però això no donava el temps necessari perquè l'ànima pogués fer la transició entre
mons. Van descobrir que el cos és decomposava més ràpid a causa de les matèries
toves, els òrgans i la sang, i per això van arribar a la conclusió de què necessitaven
treure'ls. Els egipcis, però, els treien tots tret del cor perquè era el centre de la ment i les
emocions, conservant la sang i els altres òrgans en vasos canopis. Són uns recipients en
què es dipositaven les vísceres rentades i embalsamades, cal afegir, però, que cada vas
estava relacionat amb un punt cardinal, una divinitat i un òrgan. Enterraven primer el cos
a la sorra i posteriorment empastifaven el cos amb un mineral que extreia la humitat, per
després col·locar resines naturals, per acabar cobrint-ho amb tires de lli, aconseguint així
el seu objectiu: que el cos aguantés més temps en bones condicions.

A partir de l'any 3000 aC van aparèixer noves tècniques d'embalsamament,

inicialment amb resines vegetals, més tard ungint benes i els sudaris amb resines i
carbonat de sodi del Nil, perquè ajudava a deshidratar els teixits de manera natural.
Tot aquest procés tenia un cost tan car que únicament els nobles se'l podien permetre,
però al voltant de l'any 2000 aC els nobles i reis deixaren de tenir el privilegi de ser els
únics en ser embalsamats. Podem establir que l'etapa àlgida de la momificació fou al
voltant del 1000 aC, ja que s'estenia pràcticament a tota la població. Els ulls artificials es
van començar a utilitzar en aquest moment per a evitar l'enfonsament típic i, a més, es va
generalitzar el fet d'eviscerar-los per embenar aquestes vísceres i guardar-les a dins del
cos, en comptes d'en els vasos canopis.

He llegit en algun lloc que l'arribada del cristianisme va portar a la prohibició d'aquesta
tècnica, però això no seria del tot correcte, ja que es creu que Crist també va ser
embalsamat. En el cristianisme l’exhumació és tolerada, sempre que es faci en llocs
beneïts, també es permet la incineració i l'embalsamament.

El descobriment de la circulació sanguínia per William

Harvey és un fet crucial, que revoluciona aquesta pràctica
mortuòria. Després de fer aquest descobriment, el doctor
Frederik Ruysch va desenvolupar un mètode d'injecció, que
mitjançant punxar un líquid conservador a les artèries del

8
difunt, creant així la il·lusió d'estar en un estat de repòs o dormint.

El canvi en el món de la tanatopràxia es diu que arriba

quan Jean-Nicolas Gannal (1791-1852), oficial de l'exèrcit
napoleònic francès, químic farmacèutic i inventor, publica el
seu mètode d'embalsamament.
Prèviament a la publicació, va desenvolupar la que seria
la primera tècnica d'embalsamament, podent experimentar
amb ella per facilitar el trasllat dels cossos dels seus
companys durant la "Campanya de Rússia" de 1812, els
injectava solucions d'acetat i sulfat d'alumini per repatriar els
cossos dels soldats caiguts en batalla.
El químic dedicà pràcticament tota la seva vida a experimentar amb diferents mescles
químiques fins que, juntament amb Louis-Joseph Gay-Lussac, va descobrir una tècnica.
Es basava en fer una incisió al coll a l’altura de la caròtida, per tal de, mitjançant al
corrent sanguini, introduir -amb ajut del que actualment es coneix com a bomba d’infusió-
una solució d’acetat i sulfat d’alumini, que impregnava tots els òrgans i teixits, permetin
així la possibilitat de preservar el cos.

El nord-americà Thomas Holmes (1817-1900) és també

conegut com un dels pares de la tanatopràxia. Era una
persona que estava molt interessat a estudiar medicina, i
durant els seus anys a la universitat, va començar a
preocupar-se per la salut d'aquells estudiants que
practicaven realitzant autòpsies, ja que en aquella època
s'usava per conservar els cossos humans una mescla a
base d'arsènic, mercuri i zinc, que a la llarga els resultava
perjudicial.
Durant la Guerra de Secessió (1861-1865) va anar
juntament amb la brigada mèdica de "la Unió", i amb la solució arterial que havia trobat
per una experimentació prèvia basada en el treball de Gay-Lussac, embalsamà els
soldats que van perdre la vida durant la batalla, per tal de transportar-los milers de
quilòmetres perquè els seus éssers estimats poguessin acomiadar-se correctament
d'ells.

L'any 1882 és la data que consta com al primer embalsamament, realitzat pel doctor
Baudrian que fou precursor en emprar el formol, amb el polític francès León Gambetta.

9
 Actualment, fem servir un conjunt de les diferents tècniques usades al llarg de la
història; desenvolupades, perfeccionades i millorades gràcies a l'ús de nous productes
químics, que ens donen la seguretat que el cos del difunt romandrà en bon estat el temps
que duri la vetlla.

2. La tanatoestética
2.1. Definició de tanatoestética
La tanatopràxia és una feina que forma part del sector
funerari que, igual que la tanatopràxia perquè es
considera que és una branca d'aquesta, que prepara el
cadàver perquè els familiars es puguin acomiadar.
S'encarrega especialment de la cura estètica; de què el
difunt tingui un aspecte tan natural com sigui possible i
que desapareguin les marques produïdes per la mort o
por les causes d'aquesta.

Els professionals utilitzen un conjunt de tècniques que van des de la neteja, passant
per la retirada de vies i apòsits si n'hi ha, el maquillatge i vestir-los per presentar-los
finalment a la família dins del fèretre.

2.2. Tècniques
Ens podríem atrevir a dir que per la mort no ens preparem, sinó que ens preparen. Un
cop arribat el moment i sobretot depenent de la manera en què succeeix la nostra sortida
d'escena perquè potser no era la forma que ens havíem imaginat. La veritat és que en
major o menor mesura a tots ens agradaria que ens recordessin amb una bonica imatge i
tant natural i real com fos possible, sense veure's alterada pel procés de la mort. Per això
és complicat, però per aquest motiu comptem amb la tanatoestètica, que té com a
objectiu "naturalitzar" la imatge del difunt, per tal que es vegi tan versemblant a la vida
real com fos possible.

Mitjançant els procediments de la tanatoestètica es pretén que el cos del difunt es vegi
tan natural com es pugui, minimitzant les possibles marques, taques i desperfectes del
cos a causa de la mort, siguin naturals o causades per la causa d'aquesta. Per
aconseguir-ho, s'utilitzen un conjunt de tècniques amb la finalitat, no d'aconseguir una

10
bellesa excepcional sinó d'aplegar que la família i amics tinguin una última imatge de la
persona tan versemblant a com era a la vida real.

Una de les tècniques més importants i característiques és el maquillatge. Això no ha

d'estranyar a ningú perquè es fa servir com al cinema els efectes especials, però fent tot
el contrari, ja que en lloc de voler crear cicatrius o coses semblants, les tapa. Gairebé
totes les persones que arriben al tanatori reben una sessió de maquillatge, perquè en
morir, la sang deixa de circular i amb això es formen uns coàguls que comencen a ser
visibles al cos, semblants als blaus quan tenen un to més aviat lilós, i que s'han de cobrir
amb una simple capa de base que pretén donar un to de pell més fresc. S'ha de tenir en
compte que la pell que s'ha de maquillar està freda i que sobre aquesta és molt més
difícil aplicar el maquillatge, i és per això que els materials utilitzats són molt específics.
El maquillatge més senzill, conegut com a "maquillatge lleuger" s'aplica a aquelles
parts que es veuen un cop estiguin vestits. És un estil ràpid, es triga entre 20 i 40 minuts
en preparar un cos, depenent de la pràctica del treballador. En aquest tipus de
maquillatge es retoquen els ulls, nas, llavis... fent una important tasca d'hidratació de la
pell i intentant que el to d'aquesta sigui el més semblant possible a quan encara
vivia.Una tècnica emprada en acabar això, és el "disseny de representació" que com el
mateix nom indica pretén representar el millor possible l'aspecte que tenia el difunt quan
estava viu, imitant el pentinat, amb retocs de barba, manicura, depilacions i fins i tot una
vestimenta habitual si la família la facilita.

En moltes ocasions, previ al maquillatge es fan tasques menys conegudes com ho

seria el fet de taponar els forats naturals del cos per evitar que el cos pugui tenir pèrdues
de fluids. Un dels més curiosos és el de l'aparat vocal per evitar que el mort parli. No sé
si heu escoltat alguna vegada l'expressió "els morts parlen", tot i semblar una completa
bogeria, es podria dir que és cert. En cap moment els difunts parlen realment, sinó que
els gasos que hi ha al seu interior volen sortir d'alguna forma, i ho fan per la boca,
emetent sorolls semblants als esbufecs. És també per aquest motiu, que se'ls hi ha de
suturar. Òbviament, també té una part estètica, i és que, després de la mort, la mandíbula
es tensa i s'enfonsa i fa que no sigui gaire natural aquesta imatge. És també molt comú
que se'ls enfonsin els ulls, i és per això que s'utilitza una petita capa de cotó per posar a
sota les parpelles i que mantinguin la forma natural.

En casos més extrems, les circumstàncies de la mort poden generar una desfiguració
al rostre o al cos, i són situacions on la visió pot resultar molt difícil pels seus estimats,
per això el professional té un repte important: la reconstrucció del rostre. Aquesta

11
reconstrucció normalment es fa suturant aquestes parts, si és que és possible, i cobrint la
cicatriu que queda amb una cera especial, que a part ens ajuda sobretot a refer el nas o
els llavis. És una feina que necessita ajuda extra, com una fotografia per tal de refer el
rostre el més similar possible a com era la persona. Tot i que aquesta imatge els
treballadors també l'usen a vegades en casos on no hi hagi desfiguració, per fer el
maquillatge també semblant a com era.

En la majoria de casos es demana que els difunts arribin en menys de 24 h de morts,

ja que el cos comença a descompassar-se accentuadament, llavors els signes de
"cadàver" comencen a ser més evidents i la feina pot resultar més complicada.

3. El procés de dol
El dol es pot definir com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals
que apareixen després d'una pèrdua; es tracta, doncs, del procés psicològic d'adaptació,
pel que passen les persones, posterior a una pèrdua. Habitualment ens referim a la
pèrdua d'éssers estimats, i especialment en el cas d'aquest treball, serà així.

El dol equival al guix i les crosses quan algú es trenca un peu, perquè perdre a una
persona que era important pot deixar una ferida molt gran en el nostre interior i, per tant,
hem de fer tot el possible per sanar-la. En aquest cas, sempre s'ha de tenir en compte
que cada persona té un ritme diferent, no és com un ós que té un temps marcat pautat
gràcies a la ciència. Psicològicament, no tots som iguals i cadascú necessita el seu
temps per poder tancar-la.
Això vol dir que cada persona pot viure el dol d'una manera diferent i que afecta d'una
forma única a la persona que el pateix.

Parlem del dol com a un procés en què es diferencien diferents fases, però que pot
complicar-se per diferents factors, entre els quals influeix la personalitat de la persona, i
les estratègies que pot tenir per afrontar les situacions, etc.
La duració pot ser molt variable, però de forma genèrica podem establir que pot durar
entre dos mesos i dos anys.

Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004) va ser una psiquiatra especialitzada en cures

pal·liatives. La seva experiència d'anys al costat de pacients terminals la va portar a
desenvolupar el model Kübler-Ross, en el qual estableix les conegudes 5 etapes del dol.

12
 Abans de comentar i parlar sobre aquestes fases, per tenir una idea del dol en si com
a procés, m'agradaria puntualitzar que Kübler-Ross va definir aquestes fases com a cinc
estats mentals i emocionals que actuen com a referència per entendre com es va
produint l'evolució de la persona en fase de dol fins a acceptar la pèrdua. Amb això vull
recalcar que no es tracta de cinc fases cronològiques i seqüencials, donat que potser una
persona pot superar el dol sense passar aquestes cinc fases, o superar-lo passant les
diferents fases en un ordre diferent.

En el procés es diferencien cinc etapes:

La negació: La persona pot intentar internament negar la pèrdua ignorant informació

referent a aquesta mateixa, evitant fer-li front, fer com si no hagués passat, fins al punt de
negar les proves o evidències que la confirmin. Negar la realitat ens permet amortir el
cop i postergar el dolor que ens produeix.
A vegades, la mort ens ve de cop, sense esperar-la, simplement un dia estem amb les
persones que estimem i l'endemà ja no hi són. En aquestes situacions el més comú és
negar la realitat, fer com si no hagués passat res o com si solament fos un malson; és un
mecanisme de defensa perquè la ment està bloquejada, no és capaç d'assimilar que ja
no estarem més amb aquesta persona. Pot semblar un mecanisme poc real, però té una
base biològica, ja que permet al nostre organisme a fer un canvi d'ànim progressiu. No
obstant això, no es pot mantenir la fase de negació de manera indefinida, perquè xocaria
directament amb la realitat.

La ira: Quan ja no podem negar més la pèrdua de la persona, ens sentim enutjats i
frustrats, busquem culpables perquè sembla injust, i moltes vegades ens fem preguntes
com "Perquè a ell/a?", "Perquè no jo?", etc. A vegades, estem enutjats amb nosaltres
mateixos per no haver fet res, encara que no poguéssim. Aquesta fase apareix quan
comencem a ser conscients de la pèrdua i es caracteritza per la tendència a buscar
possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha
passat.
Aquesta és la manera amb la qual intentem afrontar la tristesa tan profunda, sobretot
quan entenem que la mort no és un procés reversible.

La negociació: En aquesta etapa busquem recuperar el control a partir d'una

negociació interna amb un mateix. Es busca una solució a la pèrdua tot i ser conscients
de la impossibilitat de fer-ho; en aquest moment és quan comencem a veure la realitat i
com és crua i no ens agrada, perquè ningú vol viure sense aquelles persones que

13
sempre han estat per elles, fantasiegem amb una forma de revertir els fets, de
canviar-nos inclòs per la persona que ha mort, busquem alternatives per tal que, el que
és inevitable, no passi.
Acostuma a ser una etapa breu, sobretot per què, com la negació, no encaixa amb la
realitat, a més perquè esgota molt buscar solucions fantasioses quan la racionalitat sap
que és impossible.

Dolor emocional o depressió: Abans d'explicar aquesta fase he de dir, que el nom
no té res a veure amb la patologia mental. Arribem a aquesta fase perquè el procés va
avançant i comencem a ser conscients que res del que fem podrà fer tornar a la persona
que hem perdut, sentim un buit que ens fa pensar en com seguirem sense aquesta
persona, que farem... Recordem totes les coses viscudes i un sentiment de nostàlgia
molt gran s'apodera de nosaltres i ens fa començar a sentir una tristesa que creiem que
mai s'acabarà. Les excuses no serveixen ja per mitigar el dolor. Resulta ben normal
aïllar-se més, estar melancòlics i fins i tot físicament cansats. Hi ha casos de persones
que poden viure fins i tot una crisi existencial en aquesta fase.

L'acceptació: Arribats aquí si podem dir que es tracta de la darrera fase del procés.
Després d'un temps, diferent en cada persona, acceptem que l'ésser estimat ha marxat
per sempre, no és una realitat que ens agradi ni amb la que ens sentim d'acord, però
aprenem a viure amb ella. Després de la resistència emprada en les fases anteriors la
persona assumeix que el que ha passat és inevitable; la visió sobre la situació canvia i
l'acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, no vol dir oblidar.

Els psicòlegs han estudiat aquest procés durant dècades. És tan important entendre
què és el dol com saber les diferents maneres en les quals es pot presentar. Ens parlen
de dol anticipat, cronificat, retardat, absent, etc. Per al nostre treball no és rellevant
indagar en els tipus de dol, però si remarcar que el dol ens ajuda a acceptar la mort, a
aprendre a expressar els nostres sentiments i viure amb els records.

4. La mort
4.1. Diferentes formes de defallir
He parlat de la mort al llarg de tot el treball, és cert que no ho he fet d'una manera
directa, sinó de tot allò que l'envolta.

14
 Gràcies a haver anat parlant d'aquesta, en aquest punt només caldrà parlar sobre els
seus tecnicismes, la categorització i la distinció de les diferents maneres en què algú pot
defallir, i com això pot afectar el treball directe del tanatopràctic.

Hi ha una gran classificació: la mort natural i la mort no natural.

En primer terme, parlarem de la mort més freqüent, la natural. Tal com el seu nom ens
indica, succeeix sense la intervenció de factors externs a l'organisme; és a dir, que serà
una mort natural totes aquelles derivades de l'envelliment i les malalties causades per la
degeneració de l'organisme, i per tant del cos.

En aquest punt cal fer menció a la mort aparent, també coneguda com a catalèpsia.
És una condició difícil d'identificar a no ser que sigui per part d'un especialista, perquè es
perden funcions vitals, i encara que soni estrany, la persona en comptes de morir queda
en un estat transitori, del qual es pot recuperar amb una reanimació adequada.
La mort sobtada és entesa com aquella que es produeix de forma ràpida i inesperada,
tal com ho deixa entreveure el nom és aquella que arriba de sobte. No té una causa
aparent o identificable a simple vista, però també es considera mort sobtada aquella en
què els símptomes apareixen una hora abans de la defunció. Malauradament, aquesta és
molt coneguda en infants lactants i en persones majors de quaranta-cinc anys, sovint
associades amb problemes cardiovasculars.

Quan la defunció succeeix d'una manera natural, el tractament del cos és més senzill i
còmode per als treballadors funeraris, ja que normalment no sol haver-hi cap senyal
extern que requereixi una feina complicada, el que fa que el més normal sigui realitzar
únicament un maquillatge lleuger.

En segon terme parlarem de la mort no natural. Al contrari que la natural, aquesta és

causada per factors externs al nostre propi organisme.

Quan parlem d'aquestes morts, una de les causes principals seria el suïcidi; una mort
on la persona, intencionalment i voluntàriament, decideix prendre's la vida. Vull fer
menció a una dada que em preocupa realment, una informació que vaig escoltar en
algun moment a les notícies, i és que a Espanya és una de les causes de mort principals
entre els joves menors de vint-i-cinc anys.

15
 Per continuar desenvolupant aquest punt, ho faré lligat a la tanatopràxia, esmentant
els casos més comuns i que influeixen d'una forma molt directa en com succeeix la mort,
fent així que tingui també una influència en la feina que han de fer els treballadors per
arreglar el cos.

La intoxicació per fàrmacs és un mètode de suïcidi molt comú i no deixa contusions ni

grans marques. De fet, en moltes ocasions té a veure amb els efectes que, la gran
quantitat de fàrmacs introduïts a l'organisme, causa a l'aparell respiratori.
Una altra forma, molt de "pel·lícula", és tallar-se el canell: es tallen l'artèria radial i les
venes cefàliques que produeixen una pèrdua significativa de sang que eventualment
acaba portant a un xoc hipovolèmic. Tot i que és molt coneguda gràcies a la televisió, la
realitat ens mostra que només el 5% dels suïcidis ocorren per aquesta via. És també
força comú submergir-se en una banyera amb aigua calenta, perquè aquesta evita que la
sang es coaguli i, per tant, comporta que la quantitat de perduda sigui major.
Centrant-nos novament en la part dels treballadors funeraris, han de centrar-se en un
principi en les lesions evidents a la pell, i com pot quedar aquesta després de la
considerable pèrdua de sang.
Penjar-se, és una forma molt més habitual del que es podria imaginar, ja que el 44%
de les persones escull aquesta forma per llevar-se la vida. Com a resultat, tenim una
mort per anòxia (l'oxigen deixa d'arribar al cervell) i moltes vegades, a això es suma el fet
de trencar-se el coll. En aquests casos, els tanatopràctics i tanatoestètics tenen una feina
crucial i assegurada, puix la corda ha deixat una marca al coll i un petit orifici a la zona
nuada. En alguns casos ens podem trobar que es demani realitzar una autòpsia, i això es
fa per descartar que ha estat un homicidi, si hi havia algun sospita que podria haver estat
així.
Es considera homicidi quan una persona intencionalment i amb premeditació
(generalment) causa la mort d'una altra persona. Podem trobar-nos amb casos de ferides
causades per armes de foc i/o armes blanques, multitraumatismes, membres amputats…
Són morts que sempre deixen alguna marca i en morts com aquestes, el treballador
tindrà feina assegurada perquè haurà de suturar totes les ferides i assegurar-se que la
cara, el més important, quedi en un estat perfecte.

4.2. Maneres de superar la mort

Avaluar la manera de superar la mort en funció de com s'ha produït és molt
interessant. El més comú és centrar-se en el vincle que ens uneix a la persona difunta,

16
perquè des d'aquest punt de vista queda clar que: com més íntim i proper, més dura serà
la pèrdua.

Però és el mateix la mort d'un pare que d'un fill? Personalment, penso que no. Perdre
un fill és antinatural i el pitjor que pot passar a un progenitor. Una pèrdua per la qual no hi
ha paraules per descriure, però que és tan esquinçadora que mai no s'arriba a acceptar
del tot. Per als fills, quan tenen únicament un referent com a figura central, sigui un pare
o una mare, és molt comú sentir-se desorientat i abandonat, ja que mai més tindran
aquesta persona que sempre ha estat per ells quan necessitaven algú que els donés
suport.

Quan la mort arriba d'una forma natural, encara que sempre serà tràgic i dur, es pot dir
que és més fàcil de superar, car en certa manera, es veu venir. Per això crec que cal fer
una menció a les morts per malaltia, com podria ser un cas de càncer avançat, perquè en
aquests casos es produeix un dol anticipat perquè veiem venir la mort i que ens haurem
d'acomiadar d'aquesta persona. Tot i ser difícil, ens permet reorganitzar la nostra vida
amb més facilitat, perquè la part de l'acceptació s'ha anat fent mentre la persona encara
estava viva, la quals cosa ens permet tancar possibles temes pendents i fer un comiat
mutu.

Quan es tracta d'una defunció per suïcidi, superar-ho és molt complicat i entren en joc
molts factors psicològics. Les persones més properes comencen a generar en elles un
sentiment de culpa, per no haver pogut evitar que la persona es prengués la vida i en
algunes ocasions, per no adonar-se que la persona estava tan malament com per arribar
fins a aquest punt. També senten ira cap a la persona, per haver estat egoistes i
obligar-los a passar pel dolor; vergonya perquè la gent els jutja i opinen que no han ofert
l'ajuda que la persona podria haver necessitat; i rebuig per la manera com ha decidit
morir i per tot el que els comporta, per exemple, el fet d'haver de fer una autòpsia i donar
una explicació als altres.

I quan passa sense que ho esperem? Sigui per mort sobtada o per homicidi, com que
no esperàvem que passés?
Es presenta una gran sensació d'irrealitat que fa que l'estat de xoc que ve
posteriorment sigui tan gran que arriba a causar malsons i fins i tot culpa, pensant que
d'haver estat amb ells potser no hauria passat perquè podríem haver-ho evitat. I en
casos de ser causada per un accident provocat per tercers o un homicidi, acceptar la
mort és també molt difícil, perquè el nostre cervell, a part de pensar el que acabem de

17
mencionar, no pot deixar de buscar culpables i pensar si haurà patit molt abans de
finalment morir.

18
MARC PRÀCTIC
1. Metodologia
1.1. Entrevistes
1.1.1. Expert en psicologia
M’he posat en contacte amb una psicòloga especialitzada, sobretot, en el dol, per tal
de que em pugui donar més llum en tot el que aquest mateix comporta. Com en
psicologia sempre és tot molt ambigu, li he fet cinc preguntes, el més concretes
possibles, per tal d’entendre més sobre els processos de dol.
1. Podria explicar-me breument la seva feina i la seva especialització?
2. En els seus processos de dol, està habituada a treballar amb distintes causes de
mort?
3. Per la seva experiència professional, considera que hi ha alguna mort que impacti o
dificulti més el dol que unes altres?
4. Quan aborda el procés de dol, se li dóna rellevància al comiat, vull dir, acomiadar-se
del difunt veient el taüt o similar?
5. Per acabar, considera que pot influir la presentació del difunt en el comiat i en el
procés de dol?

1.1.2. Expert en tanatopràxia i tanatoestètica

Per aquesta part, m’he posat en contacte amb una treballadora d’una funerària perquè
m’expliqués, através de les preguntes, aquelles feines que realitzen ella i els seus
companys, i com des d’aquesta perspectiva es veu el dol.
1. Des de quan treballa a un tanatori?
2. Quines són les seves funcions?
3. Des del seu punt de vista personal, considera que per la família i éssers estimats del
difunt, influeix com veuen el cadàver?
4. Té alguna anècdota a explicar pel que fa a la pregunta anterior?
5. Sap d'algun cas en què la deterioració del cos hagi requerit un treball especial per
part del tanatopràctic?
6. Creu que veure el cos en males condicions, influeix al comiat?
7. Com creu que la visualització del cadàver pot influir en el dol?
8. Alguna cosa que consideri important mencionar?

1.2. Enquesta
He realitzat una breu enquesta que constava de nou preguntes, tractant de ser tan
respectuosa com sigui possible, i és per aquest fet, que l'enquesta és tan breu. Les
preguntes han estat escrites en llengua castellana per tal de compartir-lo amb persones
de parla hispana de qualsevol part del món, i d'edats vàries per tenir una mostra més
heterogènia.
1. ¿Cuál es tu franja de edad?
2. ¿Practicas alguna religión? Si es así, ¿cuál?
3. Di lo que crees que es la tanatopraxia.
4. ¿Has estado recientemente en un velatorio?
5. ¿Has visto en primera persona el cuerpo de un difunto?

19
 6. Si es que sí, ¿te ha marcado de una manera traumática?
7. Si no te ha marcado traumáticamente, ¿te arrepientes de haberlo visto?
8. ¿Crees que puede influir la manera en que vemos el cuerpo de nuestro ser querido
al tratar de superar su ausencia?
9. Observaciones.
Amb aquest formulari i aquestes preguntes pretenc averiguar quant coneix la gent
sobre la tanatopràxia, per averiguar si realment está tan invisibilitzada, i a més a més,
saber quina creença, o quin pensament tenen les persones sobre l’influència que
aquesta pot tenir per tal de portar el dol.

20
ANÀLISI
1. Entrevistes
1.1. Expert en psicologia
●Podria explicar-me breument la seva feina i la seva especialització?
Sóc psicòloga per la UOC i porto exercint més d'una dècada. La meva feina com a
psicoterapeuta ha anat variant, donat que des dels últims sis anys m'he estat
especialitzant en el dol. Amb el meu acompanyament intento ajudar a alleujar el dolor i a
prevenir que es transformi en un dol patològic, ja que les pèrdues, tot i ser naturals, ens
produeixen un important malestar, dolors, bloqueigs…

●En els seus processos de dol, està habituada a treballar amb distintes causes de
mort?
Sí, en la meva trajectòria professional he tingut l'oportunitat d'acompanyar a persones
afectades per la mort d'alguna persona propera, o inclús de mascotes. També els he
acompanyat en el dol de la pèrdua d'una feina, en una separació... Però bé, aquesta no
era la pregunta, en la mort de les persones a les quals estimem, es sol necessitar un
major acompanyament, especialment en els casos que la mort ve donada d'una manera
violenta i inesperada.

●Per la seva experiència professional, considera que hi ha alguna mort que impacti
o dificulti més el dol que unes altres?
Si m'he de basar en les vivències de les persones a què he acompanyat, et diria que
sobretot les morts per accidents i aquelles en les que un s'imagina que aquella persona
que han perdut ha tingut una mort violenta i dolorosa. En aquestes situacions, he de
dir-te, que el dol acostuma a ser més llarg, perquè en primer moment els costa creure
que realment la persona ja no està, i aquesta negació fa que tot s'allargui més.

- Quan aborda el procés de dol, se li dóna rellevància al comiat, vull dir,

acomiadar-se del difunt veient el taüt o similar?
Sense cap mena de dubte puc afirmar que el comiat és una part fonamental del
procés de dol. Normalment, aquest fenomen psicològic comença quan ens assabentem
de la mort d'algú, o depenent de les persones, un com s'ha realitzat aquest
acomiadament al tanatori. Com no és una ciència certa, hi ha persones que senten ja
haver passat per aquest punt, llavors el dol és molt més senzill. Casos com aquests, on
el comiat s'ha fet previ al funeral, són aquells casos en què la persona ha defallit a causa
d'alguna malaltia; el comiat és progressiu i es fa en la vida del malalt, fent que quan
finalment arribi la mort, ja s'hagi passat pel comiat i puguem seguir amb els següents
passos del dol.
En casos de morts per accident, o en les inesperades, que els éssers estimats no
s'han pogut acomiadar ni veure el cos, per les males condicions d'aquest o perquè no hi
hagi cap cos, es produeix un bloqueig intern, ja que és molt difícil acceptar la pèrdua
d'algú si no l'hem vist defallit, i això genera que el comiat no es pugui fer adequadament,
per això és que, en casos com aquests, hem de recórrer als comiats simbòlics: planta un
arbre, escriure una carta, fer allò que sabem que li agradaria a la persona que
estimàvem…

21
 Tot i no poder explicar-te cap cas concret, si puc comentar algunes referències de com
diuen que els ha afectat veure el difunt al taüt, no sempre de manera positiva, perquè si
no reconeixen a la persona, hem de recórrer al comiat anterior o a un simbòlic, i tot això
alenteix el procés del dol. No sabria dir-te, si el fet de no reconèixer a aquesta persona té
a veure amb el treball fet pel tanatopràctic.

- Per acabar, considera que pot influir la presentació del difunt en el comiat i en el
procés de dol?
Crec que d'alguna manera aquesta pregunta ja te l'he contestat en l'anterior pregunta.
Conec personalment casos en què em deien que no reconeixien el difunt, i això comporta
ben segur, com ja he dit abans també, que la fase de negació s'allargui.Sens dubte, crec
que són els últims instants amb la persona (i els únics amb ella sense vida), els que
comporten un gran pes en l'emocionalitat dels instants previs a l'enterrament o
incineració. Veient-ho així, és òbvia la repercussió de la presentació del cadàver, perquè
moltes vegades és aquesta imatge la que ens quedem durant part del procés de dol.
Parlant des d'un punt de vista més psicològic i menys personal, és el fet més
important a tenir en compte, veure el difunt de la manera més natural possible (fet que en
els tanatoris intenten aconseguir preguntant als familiars o demanant una foto), per
acomiadar-nos. Veure a la persona com si estigués descansant o dormint, en certa
forma, ens alleugera el pes i ens permet acomiadar-nos amb facilitat i conservar una
última imatge que ens consoli i ens reconforti en recordar el moment.

1.2. Expert en tanatopràxia i tanatoestètica

- Des de quan treballa a un tanatori?
Vaig estudiar tanatopràxia el 2016 i vaig estar treballant al tanatori de Girona a finals
del 2017, però, ara estic treballant en el tanatori de Sabadell.

- Quines són les seves funcions?

La meva funció principal és embellir i, en els casos necessaris, recompondre els
cossos, per tal que la família es pugui acomiadar de forma digna d'aquest, veient-lo
guapo i elegant. Jo, en realitat, sento vocació per la meva feina i tinc coneixements,
poder i passió, per donar-li als difunts una bona imatge, per tal d'acompanyar als
familiars en moments que són dolorosos i difícils.

- Des del seu punt de vista personal, considera que per la família i éssers estimats
del difunt, influeix com veuen el cadàver?
Moltíssim. Tinc moltes anècdotes sobre aquest tema, i tot i que pugui semblar un
aspecte rellevant, després d'aquests anys treballant en aquest sector, i veient tota mena
de reaccions en les persones que vénen a acomiadar-se del difunt, puc assegurar que
l'aspecte que tenen és realment un factor crucial.
Resulta molt tendre veure com les persones se senten pròxims al difunt, veient-lo tal
com el recordaven. En moltes ocasions, quan parlen i s'acomiaden d'ell com si estigués
dormint, t'adones que has fet bé la teva feina, i això realment t'omple.

- Té alguna anècdota a explicar pel que fa a la pregunta anterior?

22
 Com ja he respost abans, tinc bastantes anècdotes sobre aquest tema, però no sé si
et referiràs a una bona o a una menys bona.
Afortunadament, és habitual que la primera impressió sigui bona, ja que en la majoria
d'ocasions sempre hi ha, almenys una persona, que no ha vist abans un mort en primera
persona. Quan s'acosten al fèretre per veure'l, tot i ser un moment tràgic i amb moltes
llàgrimes, quan els escoltes parlar sobre com de guapo el veuen i que sembla que per fi
descansi, és la manera en què et diuen, indirectament, que has fet bé la teva feina.
És cert que no sempre aconseguim donar un aspecte natural, o semblant al de la
persona en vida; com per exemple, casos on les persones es sorprenen perquè no
reconeixen al mort a causa de portar maquillatge (i no portar-ne en vida). Per les
persones que, com jo, treballen fent aquesta feina, és molt frustrant, perquè no has fet
tan bé la feina, com potser esperaven els familiars. Òbviament, mai són comentaris
directes cap a la nostra feina en particular, perquè és un treball invisibilitzat i del qual
ningú sap que hem realitzat nosaltres.

- Sap d'algun cas en què la deterioració del cos hagi requerit un treball especial per
part del tanatopràctic?
El cas més impactant que he arribat a veure, ha estat el d'una persona en un accident
ferroviari amb una mutilació i aixafament de certes parts del cos, però que
sorprenentment va deixar de forma bastant intacta el rostre. En casos com aquests, hem
de recórrer a no mostrar aquestes parts del cos, tot i que algunes vegades es busca fer
l'efecte de com si estiguessin per tal que l'efecte visual no mostri que falten aquestes
parts.
En casos més extrems, si el rostre està en bones condicions, o que necessiti una
reconstrucció que sigui possible dur a terme, es recorre a la "mortaja", que es podria
definir com una cosa semblant a les túniques dels monjos, cobrint tot el cos excepte el
rostre.

- Creu que veure el cos en males condicions, influeix al comiat?

Al tanatori, a l'hora de vetllar el difunt, és molt difícil que es vegi en males condicions
perquè fem tot el possible perquè això no succeeixi. En casos en què està en tan males
condicions que no podem treballar en ell, s'explica a la família i usualment es fa un
comiat amb el fèretre tancat. Això ho fem perquè tenim el pensament que sí que afecta
molt com es veu el cadàver.
- Com creu que la visualització del cadàver pot influir en el dol?
Suposo que si el veuen, poden acomiadar-se físicament i així tot és més senzill. És
una mica el que he dit anteriorment, si no el reconeixen sembla que se'ls queda un mal
sabor de boca que els dificulta el fet de passar pel dol. Tot i el dur que resulta tot, quan
els veus parlar i mirar al difunt com si els estigués acompanyant, crec que pot ser més
fàcil per afrontar la pèrdua.
- Alguna cosa que consideri important mencionar?
M'agradaria mencionar que en moments com aquests, tan desoladors, la importància
de la feina que realitzem les persones d'aquest sector, hauria d'estar més reconegut.
Preparem al difunt, el presentem ens encarreguem de coordinar les labors del tanatori i
inclús d'atendre als familiars en cas de ser necessari. Pensa, que en aquestes situacions
tenim escenes de crisis, ansietat, persones desconsolades... a més a més, a vegades, tot
i que en rara ocasió, nosaltres mateixos ens encarreguem del respons.

23
2. Enquesta
A l'hora de segmentar les respostes i analitzar l'enquesta, el primer factor ha estat l'edat.
Està clar que pot tenir una influència directa, ja que per llei natural, més anys de vida,
més probabilitat d'haver viscut mors de persones properes. A més a més dels possibles
condicionants de la tradició i la cultura i el pes de la religiositat (practicada o no) en les
diferents èpoques en les quals poden haver crescut les persones.

Un grup important són les persones majors de seixanta anys, que equivalen a un 11%
respecte al total dels enquestats. Ens trobem que només un 33,3% són practicants
d'alguna religió, entre les quals només hem tingut respostes de persones practicants de la
religió cristiana i la catòlica. No ens ha d'estranyar gaire donat el passat rigorós del nostre
país en aquest sentit. En preguntar en aquest segment si han estat recentment a una
vetlla de difunts, ens trobem que un 44,4% sí que ho ha estat, mentre que el faltant
56,6% no ho ha estat, una dada molt igualada. Com és d'esperar a causa de l'edat, el
100% d'aquesta part de la mostra han vist un cos difunt en primera persona, però
únicament a un 11,1% els ha marcat de manera traumàtica, i de la resta faltant, del 88,9%
veiem que cap d'aquestes persones es penedeix d'haver vist el cadàver. Aquesta és una
dada important pel nostre treball perquè posa de manifest que l'última imatge d'un difunt
pot tenir un impacte positiu (més de ¾ no es penedeixen). Respecte a l'última pregunta,
veiem que només un 44,4% creuen que pot influir en com es porta el dol el com veiem el
cos d'un familiar, o amic. En aquest sentit, m'atreviria a afegir que es tracta d'una
generació on no se li donava gaire importància a l'educació emocional fet que pot generar
que la relació amb el dol no sigui vista des d'aquesta perspectiva.

Vaig realitzar una pregunta, per esbrinar quant sabia la gent sobre la tanatopraxia, i de
nou persones que equivalen al total de les votants d'aquesta franja d'edat, 4 no saben de

24
què es tractava, 1 dóna una resposta errònia i només els 4 restants donen una resposta
més o menys adequada i correcta. En tot cas suposa gairebé un 50%.
També, com una cosa a part, però que crec important de comentar, és una pregunta
perquè donin les seves opinions. M'ha semblat curiosa , i per això li dono presencia, una
que comenta que no li agrada molt parlar sobre aquest tema. POt ser degut, crec que
com a éssers humans, com a descendents d'una cultura basada en la ideologia cristiana
ens ha afectat bastant, ja que sembla que tinguéssim por que hi haurà després de la vida,
perquè tenim por a què no hi hagi res, que morim i aquí acabin les coses. Lligant això
amb una de les altres observacions d'un dels enquestats, crec rellevant enllaçar el seu
comentari, on exposa que no és el mateix veure un difunt que enfrontar-se a la mort;
segons les meves creences diria que té una part de raó, perquè les persones que
treballen en àmbits que veuen molts difunts ho veuen com un dia a dia,estan acostumats
a conviure amb la mort, però el més probable és que a l'hora d'enfrontar-se a la mort d'un
ésser estimat per a ells no puguin reaccionar amb la fredor que ho feien anteriorment.
Talment no hi ha una distancia emocional.

Les persones d'entre quaranta i seixanta anys, que equivalen a un 68,3% respecte al
total dels enquestats, ens trobem que només un 26,4% són practicants d'alguna religió,
entre les quals trobem la catòlica, l'espiritualitat i el paganisme; potser hauríem de perfilar
si el paganisme es considera religió, però no ho farem en aquest treball. Trobem que un
4,1% són creients, però no practicants o que creuen en Déu sense regir-se per cap
religió. Una xifra que descens notablement del grup d'edat superior, afegint també que és
una mostra molt més àmplia (52). En preguntar si han estat recentment a un espai en què
es fes un acte de vetlla, ens trobem que un 67,9% sí que ho ha estat, mentre que el
faltant 32,1% no ho ha estat. Curiosament, també el 100% d'aquest segment ha vist un
cos difunt en primera persona, però únicament a un 10,7% els ha marcat de manera
traumàtica, i de la resta faltant, del 89,3% veiem que cap només un 8% es penedeix
d'haver vist el cos del difunt. Les reflexions en aquest sentit poden ser molt similars a les
feta anteriorment. Respecte a l'última pregunta, veiem un 73,2% els que creuen que pot
influir en com es porta el dol com veiem el cos de l'ésser estimat. Aquí m'agradaria
subratllar la dada. De cara a les conclusions del nostre treball podem constatar
empíricament (amb més o menys validesa científica) que la visualització del cadàver té,
per norma general, un impacte positiu, i amb una influència directa en el dol.

25
 De cara a la pregunta, per esbrinar quant sabia la gent sobre aquest tema, veiem que
de cinquanta-sis persones que equivalen al total de votants d'aquesta franja d'edat, 11
donen una resposta bastant correcta, 7 no tenen ni idea del que és o donen una resposta
incorrecta, i són els 38 restants els que donen una resposta més o menys adequada. Es
tracta d'una quantitat important que potser sense una visió no exacta si tenen
coneixements de què és i que fa el tanatopràctic.
També crec important de comentar algunes respostes que m’ha donat la gent en quan
a les seves opinions respecte aquest tema. Una de les primeres que voldria comentar, és
una en la qual comenten que se'ls fa incòmode parlar sobre aquest tema, que sent
realistes és una cosa totalment entendible, perquè la societat ens ha fet veure la mort
com un tabú. Aquest fet és una realitat que ens ha de fer reflexionar. Una altra que crec
interessant de comentar, cito textualment "És molt interessant perquè aquests temes els
tenim una mica tabús i no solem parlar gaire. Per mi, una persona quan está al final de la
seva vida canvia força i el seu cos es va consumint i queda irreconeixible, com una flor
una setmana després de tallar-la, i de vegades penses que millor recordar aquesta
persona quan estava a la seva esplendor que no quan està mustia.", en comentaris com
aquest, ens mostra clarament que la mort segueix sent un tabú i que les persones no
estem tan preparades a ella com podriem pensar; aquesta persona prefereix recordar a la
persona en un dels seus bons moments, que no pas difunt. Molt lligada amb aquesta hi
ha un altre comentari "Tenemos que tener mucho más presente estos temas, que también
forman parte de la vida. Nuestra sociedad los disimula. Es un error."
En aquest apartat, volia arribar a comentar una de les respostes que, completament,
és la que em sembla més interessant. "Las diferentes culturas sobre la muerte no solo se
restringen a religiones. Mi filosofía es la misma que me transmitió mi madre y que
resumía en un refrán: "Una vez muerto el burro, la cebada al rabo", es decir, ahí ya solo
queda un cuerpo sin vida que de nada sirve lo que hagas con él, más vale que se lo

26
hubieses dedicado en vida. Mi opinión es que es un negocio impuesto por ley (solo
exceptuando a insolventes) y un gran despilfarro de dinero que sería más útil para los
vivos. No obstante, respeto la profesión que ofrece un servicio a personas con otra
ideología distinta a la mía, pero debería ser opcional para quien desease contratarlo. Por
otra parte, sin duda la visión del cadáver puede resultar traumática, como por ejemplo
cuando ves cuerpos destrozados en un accidente, con más motivo si es el de una
persona querida. El duelo es un sentimiento que nadie se puede poner en tu lugar hasta
que no ha pasado por él con alguien muy querido. Contemplar el cadáver durante horas
me resulta macabro y no me aporta nada positivo en la superación del duelo, cuando lo
positivo es el recuerdo de la persona en vida." Aquest és un comentari extens i que tracta
per sobre tots els temes que hem tractat al llarg del treball, però que sens dubte, dóna
rellevància a un pensament cada cop més extens: el negoci de les funeràries. A aquest
respecte, crec que seria molt important donar visibilitat a tots els actors implicats. Des
dels recepcionistes dels tanatoris, al personal jurídic, passant òbviament pels mateixos
treballadors mortuoris com els tanatopràctics i els tanatoestètics. Més enllà de les
ideologies pròpies, que ens poden portar a pensar que sigui macabre observar un
cadàver, s'hauria de donar importància als motius higiènics i de salut socials i
mediambientals pels quals un tanatori és l'opció més sostenible, sobretot en grans ciutats.
La contribució ha estat àmplia, detallada i molt interessant. M'ha permès fer una
reflexió i avaluació quantitativa i qualitativa. Tot i això, m'agradaria també afegir, que molta
gent es queixa dels preus elevats dels funerals, potser sense saber que el més car de tot
això és el fèretre (informació extreta de les notícies de TV3 fa un temps). Per aquest
problema, es donava una solució més econòmica i mediambientalment sostenible:
fèretres de cartó més senzills que els de fusta.

En persones d'entre 26 i 40 anys, un 6,1% dels enquestats totals, veiem que el 100%
no practica cap religió, però que una persona, és a dir, el 20% de la mostra d'aquesta
edat, creu en un ésser superior sense regir-se per cap religió. En preguntar si han estat
recentment a un velatori, ens trobem que un 60% sí que ho ha estat, mentre que el faltant
40% no ho ha estat. Una dada molt similar a la ja vista al grup anterior. També el 100%
d'aquesta part de la mostra han vist un cos difunt en primera persona, però
sorprenentment, a un 40% l'ha marcat de manera traumàtica, i de la resta faltant, del 60%
veiem que cap d'aquestes persones es penedeix d'haver vist el cadàver. Les dades
poden semblar colpidores, per això vull reflectir que el segment l'han conformat només 5
persones. Pel que fa a l'última pregunta, en la qual es demana sobre si creuen que pot
influir com veiem el difunt a l'hora de passar pel procés de dol, el 100% creu que això és
cert.

27
 En la segona pregunta de l’enquesta, on demano que diguin que creuen que es la
tanatopràxia, i podem veure que de cinc persones del total d’aquesta mostra, són 4 les
que tenen una idea més o menys acertada, mentre que només una dóna una resposta
equívoca.
Hi ha una resposta en concret, és una opinió que han donat, en la qual la persona
afirma que per a ella la mort és un altre procès de vida, però que tot i veure-ho així, quan
toca de prop, és a dir, quan el difunt és una persona propera a nosaltres, es veu d’una
altra forma, ja que segons el que jo crec, quan és algú a qui tens apreci, aprendre a viure
amb aquesta pèrdua és més complicat.

En persones d'entre 17 i 25 anys, un 13,4% del total d'enquestats, veiem que un

63,6% de les persones no practiquen cap religió i veiem a un 9,1% que és ateu i un 9,1%
que creu en el paganisme, podem apreciar altres religions que no havíem vist abans,
l'espiritualitat, amb un 9,1%. He volgut saber també si havien estat recentment a un
tanatori, i el resultat ha estat del 54,5% que no, deixant, per tant, al 45,5% com que sí que
havien estat. Com a la majoria de resultats anterior, el 100% de la mostra d'aquesta edat
sí que han vist en primera persona el cos d'un difunt, i un 18,2% els ha afectat i els ha
marcat traumàticament, i ens permet veure també com del 81,9% restant el 100% no es
penedeix d'haver visualitzat aquest cadàver. Finalment, només el 18,2% creu que no
influeix l'aspecte amb què veiem al difunt per tal de superar l'absència. Potser, això vol dir
que tenen més interioritzada la mort.

28
 En aquesta franja d’edat tenim a once persones, de les quals sis tenen una mínima
idea de que tracta la tanatopraxia, dos tenen una idea bastant acertada, i les tres que
falten, no tenen cap idea.
Una resposta curiosa en quan a les opinions, que reflexiona sobre la pregunta de si els
ha semblat traumàtic veure el cadàver, dient que l’ha fet pensar molt en la manera que
veiem els morts.

De menys de setze anys només hi ha una persona, la qual no practica cap

religió, ha estat fa poc en un tanatori i ha vist en primera persona sense marcar-la
de forma traumàtica, i sense penedir-se d'haver vist el cos del difunt. És una
persona que sí que pensa que pot influir la manera en què veiem el cos del difunt
per superar la seva absència.
En preguntar si sabia el que era la tanatopràxia, ens trobem que dóna una
resposta errònia.

Crec que val la pena revisar, a més a més, l’enquesta del foro “casimedicos”.

Tú y el cadáver (y el formol)
● ¿Leve mareo? Votos: 2 - 2,3%
● No sentí nada Votos: 39 - 44,3%
● Me impactó, pero no pasó nada Votos: 42 - 47,7%
● Me agobié un poco, al mareo contribuyó el olor a formol Votos: 5 - 5,7%
Total de votos: 88

29
CONCLUSIONS
Veure per primera vegada un cadàver és una experiència de les que poden marcar;
pot generar inquietud, angoixa, nits d'insomni... malgrat la curiositat que es pugui sentir
en un inici. Per descomptat, això no ha de ser així, i no li passa a tothom el fet de sentir
aquesta curiositat. En aquest sentit, té un pes molt important la manera en què es
celebren ara els funerals, la presentació dels morts i les normatives vigents. Tanmateix,
ens hem centrat a revisar com la mort, més o menys natural, continua sent un tema
sobre el qual s'ha de continuar treballant per tal que deixi de ser un tabú.

En una mostra de més de 100 persones, la gran majoria ja havien vist un cadàver, i no
és pas una reacció de la qual s'han penedit, els ha traumatitzat, o impactat. A més, com
argumentàvem, no és una cosa de la qual es parli amb naturalitat, ni tan sols de manera
habitual, tot i acabar de sortir d'una cerimònia fúnebre o d'un tanatori. Així i tot,
l'entrevista realitzada al tanatopràctic, revela que sí que estan acostumats a sentir als
familiars parlar de "lo guapo" que està el seu mort. Aquests detalls, revelen que els hi
desperta tendresa, proximitat i d'alguna manera, els vincula emocionalment.
Tot i que no és un punt del qual després es verbalitzi gaire detall.

M'hauria agradat contrastar la informació amb dades més impactants, però que no són
gens fàcils d'aconseguir. Què passa quan veiem cadàvers en un accident?, en una
guerra?, en una situació dràstica?
Fins i tot per a persones sensibilitzades internament en el fet d'haver de tractar amb
cadàvers, com poden ser els estudiants de medicina, trobem que el primer cop que
veuen un cadàver es van impactar, per sort sense conseqüències més rellevants. No és
gens difícil respondre que la reacció natural, en aquest cas, pot resultar mes traumàtica i
colpidora.

Aquests fets, per tant, donen rellevància a la feina que fan els tanatopràctics a l'hora
de reconstruir, a la mesura del possible, els cossos (mutilats, cremats, atropellats...) per
poder presentar-los al taüt. No sembla una feina gaire senzilla, i en aquests casos és
més fàcil no posar en dubte que aquesta tasca minimitza l'impacte sobre els familiars.
Ningú no ens imaginem veure els nostres éssers estimats desfigurats. Perquè això fa
mal, i el dolor que sentim ens fa patir, sentir i pensar que ells han tingut una mort horrible.
És evident que tots aquests factors poden tenir un efecte devastador. Podem passar
mesos i anys plorant pel patiment d'aquells que han marxat.

30
 I és que sembla evident que necessitem acomiadar-nos. I que veure el cadàver d'una
manera, el menys semblant a un cadàver, ens ajuda a fer-ho de manera sana i
tranquil·la.

L'acomiadament és una fita que beneficia el procés de dol, en tant que fa mínima la
negació i facilita l'acceptació. La feina del tanatopràctic té una incidència directa. Poder
veure el teu ésser estimat, maquillat, arreglat, pentinat... de manera que es sembli el
màxim possible a ell, és molt important. A més ens fa sentir, malgrat la tristor del
moment, una mena d'harmonia, que, dirien els religiosos, ens permet deixar-lo anar en
pau. No cal anar als casos més extrems i flagrants de la feina d'aquests professionals per
tenir clar que la seva funció és necessària.

31
WEBGRAFÍA-BIBLIOGRAFÍA

Tanatopràxia
Consultat el: 15/09/2022
https://www.redalyc.org/journal/4959/495964701008/html/
Consultat el: 05/10/2022
https://es.wikipedia.org/wiki/Tanatopraxia
Consultat el: 08/10/2022
https://www.formacionfuneraria.com/historia-de-la-tanatopraxia-la-cultura-egipcia-i/
https://www.formacionfuneraria.com/historia-de-la-tanatopraxia-la-edad-moderna-i/
https://en.wikipedia.org/wiki/Thomas_Holmes_(mortician)
https://www.univision.com/explora/como-se-hacia-la-momificacion-en-el-antiguo-egipto
https://www.museuegipci.com/es/la-coleccion/creencias-y-practicas-funerarias/
Consultat el: 16/10/2022
https://supercurioso.com/como-se-embalsama-un-cadaver-las-5-fases/
Consultat el: 26/01/2023
http://www.liniazero.com/cmsFiles/catalog/tanatopraxia.pdf

Dol
Consultat el: 23/09/2022
https://www.juliapascual.com/duelo/
Consultat el: 03/11/2022
https://www.clinica-galatea.com/es/bloc/duelo/ Consultat el:
https://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000600012
Llegits per consultar entre el: 24/11/2022-13/12/2022
“Sobre el duelo y el dolor”, Elisabeth Kübler-Ross i David Kessler (2005)
“Sobre la muerte y los moribundos”, Elisabeth Kübler Ross (1969)

Tanatoestètica
Consultat el: 16/10/2022
https://supercurioso.com/como-se-embalsama-un-cadaver-las-5-fases/
Consultat el: 17/10/2022
https://tanatosformacion.com/tecnicas-utilizadas-en-la-tanatopraxia/
Consultat el: 20/10/2022
https://essaeformacion.com/tecnicas-maquillaje-difuntos

32
 Consultat el: 22/10/2022
https://interfunerarias.es/blog/tanatoestetica/

Altres
Consultat el: 27/11/2022
https://www.casimedicos.com/foro/threads/tu-primer-encuentro-con-un-cadaver.12677/
page-2

33