ESTRUCTURES ALGEBRAIQUES

Curs 2022-23
Teresa Crespo
27 de juliol de 2022

1
2
Índex

I Grups 5
1 Grups 5
1.1 Definicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.2 Grups de permutacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.3 Morfismes de grups . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.4 Teorema de Lagrange . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.5 Subgrups normals. Grup quocient. . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.6 Teoremes d’isomorfia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.7 Ordre d’un element d’un grup . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.8 Grups cı́clics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.9 Subgrup generat per un conjunt . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.10 Producte directe de grups . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.11 Grups definits per generadors i relacions . . . . . . . . . . . . 27
1.12 Grups diedrals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
1.13 Grups resolubles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.14 Grups simples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

2 Accions d’un grup sobre un conjunt 34

2.1 Definicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.2 Exemples d’accions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.3 Equació d’òrbites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
2.4 Teoremes de Sylow . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

3 Grups abelians finitament generats 44

3.1 Bases . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
3.2 Subgrup de torsió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
3.3 Estructura dels grups abelians finitament generats . . . . . . . 48

3
II Anells 53
4 Anells 53
4.1 Definicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
4.2 Ideals d’un anell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
4.3 Anell quocient . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
4.4 Morfisme d’anells . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
4.5 Ideals primers i maximals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
4.6 Cos de fraccions d’un domini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

5 Factorialitat 65
5.1 Divisibilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
5.2 Dominis euclidians . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
5.3 Factorització en un domini d’ideals principals . . . . . . . . . 69
5.4 Dominis de factorització única . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
5.5 Factorialitat dels anells de polinomis . . . . . . . . . . . . . . 76

6 Apèndix 83
6.1 Grup lliure generat per un conjunt . . . . . . . . . . . . . . . 83
6.2 Grups definits per generadors i relacions . . . . . . . . . . . . 85

4
Part I
Grups
1 Grups
1.1 Definicions
Recordem que, si A és un conjunt no buit, una operació binària interna a A
és una aplicació de A × A en A. Indiquem la imatge de (a, b) per aquesta
aplicació per ab.

Definició 1.1.1. Un grup és un conjunt G dotat d’una operació binària

interna que compleix

1) per a tots x, y, z ∈ G, (xy)z = x(yz) (Propietat associativa);

2) existeix e ∈ G tal que ex = xe = x, per a tot x ∈ G (e es diu element

neutre de G);

3) per a tot x ∈ G, existeix x0 ∈ G tal que x0 x = xx0 = e (x0 es diu element

simètric de x).

Diem que G és abelià si l’operació de G és commutativa, és a dir xy = yx,
per a tots x, y ∈ G.

Si l’operació de G és un producte, es posa 1 l’element neutre, el simètric de

x es diu invers i s’indica per x−1 . Si l’operació és una suma, es posa 0 l’element
neutre, el simètric de x es diu oposat i s’indica per −x. Habitualment, una
operació denotada com a suma és commutativa.

Observació 1.1.2. L’element neutre d’un grup és únic. En efecte, si e, e0 ∈ G

compleixen la propietat de ser neutre, tenim e = ee0 = e0 . L’element simètric
d’un element x d’un grup és únic. En efecte, si x0 , x00 ∈ G compleixen la
propietat de ser simètrics de x, tenim

x00 = ex00 = (x0 x)x00 = x0 (xx00 ) = x0 e = x0 .

Exemples 1.1.3. 1) (Z, +), (Q, +), (R, +), (C, +), (Q \ {0}, ·), (R \ {0}, ·),
(C \ {0}, ·), (Z/mZ, +), ((Z/mZ)∗ , ·) són grups abelians.

5
2) GL(n, R) = {M : M és matriu n × n amb coeficients a R i invertible} és
grup amb el producte de matrius. És no abelià, per a tot n ≥ 2.

A partir d’ara, denotarem per x−1 el simètric d’un element x del grup G.

Propietats. De la definició de grup es dedueixen fàcilment les propietats

següents d’un grup G.

1) Llei de simplificació. Donats a, x, y ∈ G,

ax = ay ⇒ x = y
.
xa = ya ⇒ x = y

En particular, xx = x ⇒ x = e.

2) Donats x, y ∈ G, (xy)−1 = y −1 x−1 .

Definició 1.1.4. Un subgrup d’un grup G és un subconjunt no buit H de G

tal que

1) x, y ∈ H ⇒ xy ∈ H (H és tancat respecte de l’operació de G);

2) H és grup, amb l’operació de G.

Proposició 1.1.5. Siguin G un grup i H ⊆ G un subconjunt no buit. Els

tres enunciats següents són equivalents:

(a) H és subgrup de G.

(b) H satisfà les propietats:

(1) e ∈ H,
(2) Per a tot x ∈ H, es compleix x−1 ∈ H,
(3) Per a tot x, y ∈ H, es compleix xy ∈ H,

(c) Per a tot x, y ∈ H, es compleix xy −1 ∈ H.

6
Demostració. L’implicació a) ⇒ b) resulta de la unicitat de l’element neutre
i l’element simètric.
Provem b) ⇒ c). Per a x, y ∈ H, tenim y ∈ H ⇒ y −1 ∈ H, per 2) i ara,
x, y −1 ∈ H implica xy −1 ∈ H, per 3).
Provem c) ⇒ a). Com H és no buit, existeix x ∈ H i aplicant c) a la
parella x, x, obtenim e = xx−1 ∈ H. Ara, per a qualsevol y ∈ H, aplicant c)
a la parella e, y, obtenim y −1 = ey −1 ∈ H i, finalment, per a x, y ∈ H, tenim
y −1 ∈ H i, aplicant c) a la parella x, y −1 , obtenim xy = x(y −1 )−1 ∈ H. 2

De la proposició 1.1.5, es dedueix fàcilment el resultat següent.

Proposició 1.1.6. Si H1 , H2 són subgrups d’un mateix grup G, aleshores
H1 ∩ H2 és subgrup de G. Més generalment, si {Hi }i∈I és una famı́lia de
subgrups d’un grup G, ∩i∈I Hi és subgrup de G.
Demostració. Com Hi és subgrup de G, per a tot i ∈ I, tenim e ∈ Hi , per
a tot i ∈ I. Per tant e ∈ ∩i∈I Hi i ∩i∈I Hi és no buit. Ara, si x, y pertanyen
a ∩i∈I Hi , tenim x, y ∈ Hi , per a tot i ∈ I, que implica xy −1 ∈ Hi , per a tot
i ∈ I, per ser Hi subgrup de G. Obtenim doncs xy −1 ∈ ∩i∈I Hi .
Exemples 1.1.7. 1) Tot grup G té com a subgrups G (subgrup total) i {e}
(subgrup trivial);
2) (Z, +) és subgrup de (Q, +), (R, +) és subgrup de (C, +);
3) per a m ∈ N, mZ := {ma : a ∈ Z} és subgrup de (Z, +).
Proposició 1.1.8. Tot subgrup H de (Z, +) és igual a mZ, per a algun enter
natural m.
Demostració. Sigui H un subgrup de Z. Si H = {0}, aleshores H = mZ
amb m = 0. Suposem H 6= {0}. Com n ∈ H ⇒ −n ∈ H, H conté
elements estrı́ctament positius. Sigui m l’enter estrı́ctament positiu més petit
contingut a H. Tenim mZ ⊂ H. Vegem ara l’inclusió contrària. Si a ∈ H,
fem la divisió entera de a entre m. Tenim a = mq + r, amb 0 ≤ r < m i
r = a − mq ∈ H. Per l’elecció de m, ha de ser r = 0 i, per tant, a ∈ mZ. 2

1.2 Grups de permutacions

Donat un conjunt X, una permutació de X és una aplicació bijectiva de X
en X. Posem SX el conjunt de permutacions de X. El conjunt SX amb la
composició d’aplicacions és un grup amb element neutre la identitat.

7
 Per a n enter, n ≥ 1, posem Sn el grup de permutacions de {1, 2, . . . , n}.
Es diu grup simètric de grau n. Si σ ∈ Sn , donem σ per
 
1 2 3 ... n
,
σ(1) σ(2) σ(3) . . . σ(n)
és a dir per una matriu de dues files on a la primera posem els elements
1, 2, 3, . . . , n en ordre creixent i a la segona posem σ(i) a sota de i, per a
i = 1, 2, 3, . . . , n. Clarament Sn té cardinal n!. Si σ, τ ∈ Sn , la composició
στ compleix (στ )(i) = σ(τ (i)), per a i ∈ {1, 2, . . . , n}.

Exemples 1.2.1. S1 = {Id}

    
1 2 1 2
S2 = Id = ,
1 2 2 1
      
1 2 3 1 2 3 1 2 3
S3 = Id = , t1 = , t2 = ,
1 2 3 1 3 2 3 2 1
     
1 2 3 1 2 3 1 2 3
t3 = , s1 = , s2 =
2 1 3 2 3 1 3 1 2
Observem que t1 t2 = s1 i t2 t1 = s2 , per tant S3 no és abelià. A Sn , amb
n > 3, podem considerar dues permutacions que donin la mateixa imatge
per a 1, 2, 3 que t1 i t2 , respectivament, i envı̈in els nombres 4, . . . , n a
ells mateixos. Com aquestes dues permutacions no commuten entre elles,
podem dir que Sn és un grup no abelià per a n ≥ 3.

Donats r elements diferents dos a dos k1 , k2 , . . . kr de {1, 2, . . . , n}, posem

(k1 , k2 , . . . , kr ) la permutació σ de Sn definida per

σ(k1 ) = k2 , σ(k2 ) = k3 , . . . , σ(kr−1 ) = kr , σ(kr ) = k1 ,

σ(p) = p, si p ∈ {1, 2, . . . , n} \ {k1 , k2 , . . . , kr }.
Diem que (k1 , k2 , . . . , kr ) és un r-cicle.
Amb aquesta notació podem escriure els elements de S3 com t1 = (2, 3),
t2 = (1, 3), t3 = (1, 2), s1 = (1, 2, 3), s2 = (1, 3, 2) i tenim que els elements
de S3 diferents de la identitat són tres 2-cicles i dos 3-cicles. Gràficament,
podem representar, per exemple, el cicle (1, 2, 3) com

8
 @1


3o 2
i veiem que (1, 2, 3) = (2, 3, 1) = (3, 1, 2). En general, la forma de representar
un cicle no és única.
Un 2-cicle s’anomena també transposició. Tenim (k1 , k2 , . . . , kr )−1 =
(kr , kr−1 , . . . , k1 ) i l’invers d’una transposició és ella mateixa.
Dos cicles (k1 , k2 , . . . , kr ), (h1 , . . . , hs ) es diuen disjunts si ho són els con-
junts {k1 , k2 , . . . , kr } i {h1 , . . . , hs }. Clarament dos cicles disjunts commuten
entre ells.
Proposició 1.2.2. Tota permutació de Sn , diferent de la identitat, és pro-
ducte de cicles, disjunts 2 a 2, unı́vocament determinats trets de l’ordre.
Demostració. Sigui σ ∈ Sn , diferent de la identitat. Tenim al menys un enter
k ∈ {1, 2, . . . , n} tal que σ(k) 6= k. Considerem k, σ(k), σ 2 (k), . . . . Com
{1, 2, . . . , n} és finit, ha d’existir un r natural tal que σ r (k) = k. Prenem l’r
més petit amb aquesta condició. Aleshores els enters k, σ(k), , . . . , σ r−1 (k)
són tots diferents. Considerem el cicle c1 = (k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)). Si per a
tot i ∈ {1, 2, . . . , n} \ {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)}, és σ(i) = i, tenim σ = c1 . Si no,
sigui l ∈ {1, 2, . . . , n} \ {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)} tal que σ(l) 6= l i sigui s l’enter
més petit tal que σ s (l) = l. Posem c2 el cicle (l, σ(l), . . . , σ s−1 (l)). Observem
que els conjunts {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)} i {l, σ(l), . . . , σ s−1 (l)} són disjunts.
Si per a tot i ∈ {1, 2, . . . , n} \ {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k), l, σ(l), . . . , σ s−1 (l)}, és
σ(i) = i, tenim σ = c1 c2 . Si no, seguirı́em el procés amb m ∈ {1, 2, . . . , n} \
{k, σ(k), . . . , σ r−1 (k), l, σ(l), . . . , σ s−1 (l)} tal que σ(m) 6= m.
Observem que si F és el conjunt d’enters que queden fixos per σ, aleshores
F ∪ {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)} és el conjunt d’enters que queden fixos per c−1 1 σ,
F ∪ {k, σ(k), . . . , σ r−1 (k)} ∪ {l, σ(l), . . . , σ s−1 (l)} és el conjunt d’enters que
queden fixos per c−1 −1
2 c1 σ, . . . , per tant en un nombre finit de passos arribem
a una descomposició de σ com a producte de cicles. Els factors són únics ja
que per a cada i ∈ {1, 2, . . . , n} \ F hi ha un únic factor c tal que c(i) 6= i i
per aquest c(i) = σ(i). 2
Corol·lari 1.2.3. Tota permutació és producte de transposicions.
Demostració. N’hi ha prou amb veure que tot cicle és producte de transpo-
sicions. Ara tenim (k1 , k2 , . . . , kr ) = (k1 , k2 )(k2 , k3 ) . . . (kr−1 , kr ). 2

9
Exemple 1.2.4.
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12
12 7 10 11 9 4 5 8 2 3 6 1
= (1, 12)(2, 7, 5, 9)(3, 10)(4, 11, 6)

= (1, 12)(2, 7)(5, 7)(5, 9)(3, 10)(4, 11)(6, 11).

La descomposició d’una permutació en producte de transposicions no és

única. Veurem ara que la paritat del nombre de factors en la descomposició
si que ho és.

Proposició 1.2.5. El producte d’un nombre senar de transposicions no pot

ser igual a la permutació identitat.

Demostració. Suposarem que la identitat és producte d’un nombre senar

de transposicions i arribarem a contradicció. Siguin τ1 = (a1 , b1 ), . . . , τk =
(ak , bk ), amb k senar, transposicions tals que

τ1 . . . τk = Id . (1)
Podem suposar ai < bi , per a 1 ≤ i ≤ k. Si ai 6= 1, tenim (ai , bi ) =
(1, ai )(1, bi )(1, ai ). Per a cada ai 6= 1, en el producte (1), substituim el factor
(ai , bi ) pel producte (1, ai )(1, bi )(1, ai ). Obtenim aixı́ una igualtat

(1, c1 )(1, c2 ) . . . (1, c` ) = Id, (2)

on tots els factors són transposicions de la forma (1, ci ) i el nombre ` de
factors és senar. Considerem ci , amb 1 ≤ i ≤ `. Com la transposició (1, ci )
envia ci a 1 i (1, cj ) envia 1 a cj , hi ha d’haver al producte (2) un nombre
parell de factors (1, ci ) per tal que la imatge de ci pel producte sigui ci . Com
el producte de transposicions de (2) és igual a la identitat, la imatge de ci
ha de ser ci , per a tot i = 1, . . . , `. Per tant el nombre de factors a (2) ha de
ser parell, contradicció.

Corol·lari 1.2.6. Si t1 , . . . , tr , τ1 , . . . , τs són transposicions i

t1 . . . tr = τ1 . . . τs ,
aleshores r ≡ s (mod 2).

10
Demostració. t1 . . . tr = τ1 . . . τs ⇒ t1 . . . tr τs . . . τ1 = Id ⇒ r + s parell. 2

Definim la signatura d’una permutació σ de Sn com ε(σ) = (−1)r , si σ

és producte de r transposicions. El corol·lari 1.2.6 dóna que la signatura
està ben definida. Diem que σ és parella si ε(σ) = 1, senar si ε(σ) = −1.
Clarament, per a dues permutacions σ, τ de Sn tenim ε(στ ) = ε(σ)ε(τ ).
Proposició 1.2.7. El conjunt de permutacions parelles de Sn és un subgrup
de Sn . Es diu grup alternat de grau n i es denota per An .
Demostració. Per la proposició 1.2.5, ε(Id) = 1, per tant Id ∈ An ; σ, τ ∈
An ⇒ στ ∈ An ; σ ∈ An ⇒ σ −1 ∈ An . 2
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12
Exemple 1.2.8. La permutació
12 7 10 11 9 4 5 8 2 3 6 1
té signatura −1.

1.3 Morfismes de grups

Si G i G0 són grups, una aplicació f : G → G0 és un morfisme de grups si

f (xy) = f (x)f (y), ∀x, y ∈ G.

Proposició 1.3.1. Si G i G0 són grups, e l’element neutre de G, e0 el de G0
i f : G → G0 és un morfisme de grups, es compleix

1) f (e) = e0 ;
2) f (x−1 ) = f (x)−1 , ∀x ∈ G.

Demostració.
1) f (e) = f (ee) = f (e)f (e) ⇒ f (e) = e0 , aplicant la llei de simplificació.
2) f (x−1 )f (x) = f (x−1 x) = f (e) = e0 . 2
Exemples 1.3.2. Les aplicacions següents són morfismes de grups.

det : GL(n, R) → R∗ ;
ε : Sn → {±1};
µ : Z → Z, a 7→ ma;
π : Z → Z/mZ, a 7→ [a].

11
Proposició 1.3.3. Si G, G0 i G00 són grups, f : G → G0 , g : G0 → G00 són
morfismes de grups, aleshores g ◦ f : G → G00 és morfisme de grups.

Demostració. Si x, y ∈ G, tenim (g ◦ f )(xy) = g(f (xy)) = g(f (x)f (y)) =

g(f (x))g(f (y)) = (g ◦ f )(x)(g ◦ f )(y), on a la segona igualtat usem que f és
morfisme i a la tercera que ho és g.
Per a un morfisme de grups f : G → G0 definim el nucli de f com

Ker f = {x ∈ G|f (x) = e0 }

i definim la imatge de f com

Im f = {f (x)|x ∈ G}.

Proposició 1.3.4. Si f : G → G0 és morfisme de grups, Ker f és subgrup

de G i Im f és subgrup de G0 .

Demostració. Com f (e) = e0 , tenim e ∈ Ker f , per tant Ker f és no buit. Si
x, y ∈ Ker f , tenim f (xy −1 ) = f (x)f (y)−1 = e, on usem a la primera igualtat
que f és morfisme i, a la segona, que x, y són elements de Ker f . Tenim doncs
que Ker f és subgrup de G.
Com f (e) = e0 , tenim e0 ∈ Im f , per tant Im f és no buit. Si x0 , y 0 ∈ Im f ,
tenim x0 = f (x), y 0 = f (y), per certs x, y ∈ G. Ara x0 y 0−1 = f (x)f (y)−1 =
f (xy −1 ), per tant Im f és subgrup de G0 .
Un monomorfisme de grups és un morfisme de grups injectiu, un epi-
morfisme de grups és un morfisme de grups exhaustiu, un isomorfisme de
grups és un morfisme de grups bijectiu. Un endomorfisme d’un grup G és un
morfisme de grups de G en G. Un automorfisme de G és un endomorfisme
de G bijectiu.

Proposició 1.3.5. Si f : G → G0 és isomorfisme de grups, l’aplicació in-

versa f −1 : G0 → G també ho és.

Diem que dos grups G i G0 són isomorfs i posem G ' G0 si existeix un

isomorfisme de grups f : G → G0 . Clarament la relació de ser isomorfs és
relació d’equivalència.

12
Exemples 1.3.6. Considerem els exemples 1.3.2.

Ker(det) = SL(n, R), det és epimorfisme,

Ker(ε) = An , ε és epimorfisme,
µ és monomorfisme, Im µ = mZ,
Ker(π) = mZ, π és epimorfisme.
Exemple 1.3.7. Si G és grup, x un element de G, l’aplicació

fx : G → G
y 7→ xyx−1
és un automorfisme de G. Es diu automorfisme de conjugació per x o auto-
morfisme intern definit per x. L’element fx (y) es diu conjugat de y per x.
Si H és un subgrup de G, fx (H) = {xhx−1 |h ∈ H} és subgrup de G, es diu
conjugat de H per x i es denota per xHx−1 .
Proposició 1.3.8. Si f : G → G0 és morfisme de grups,

f és injectiu ⇔ Ker f = {e}.

Demostració. Suposem f injectiu i sigui x ∈ Ker f . Tenim f (x) = e0 =
f (e) ⇒ x = e. Per tant Ker f = {e}.
Suposem ara Ker f = {e} i siguin x, y ∈ G tals que f (x) = f (y). Tenim
f (x) = f (y) ⇒ e0 = f (x)f (y)−1 = f (x)f (y −1 ) = f (xy −1 ). Per tant xy −1 ∈
Ker f = {e} i tenim doncs xy −1 = e que implica x = y. 2

1.4 Teorema de Lagrange

Donat un grup G, diem que G és finit si el conjunt G és finit i, en aquest cas,
diem ordre de G i indiquem per |G| el nombre d’elements del conjunt G.
Exemples 1.4.1. |Sn | = n!, |Z/mZ| = m, Z és infinit.
Donats un grup G i un subgrup H de G, definim a G les relacions D i E
per

xDy ⇔ x−1 y ∈ H, xEy ⇔ yx−1 ∈ H.

Proposició 1.4.2. Les relacions D i E són relacions d’equivalència.
Demostració. Ho provem per D. Per E es faria de forma anàlega.

13
 1. Per a x ∈ G, tenim xDx, ja que x−1 x = e ∈ H

2. Per a x, y ∈ G, xDy ⇒ x−1 y ∈ H ⇒ y −1 x = (x−1 y)−1 ∈ H ⇒ yDx

x−1 y ∈ H
 
xDy
3. Per a x, y, z ∈ G, ⇒ −1 ⇒ x−1 z = (x−1 y)(y −1 z) ∈
yDz y z∈H
H ⇒ xDz. 2

Considerem ara les classes d’equivalència per les relacions D i E. Tenim

xDy ⇔ x−1 y ∈ H ⇔ y = xh per a algun h ∈ H.

Tenim doncs que la classe d’equivalència de x ∈ G per la relació D és el
conjunt {xh|h ∈ H}. Escrivim aquest conjunt com xH i diem que és la
classe de x per la dreta mòdul H. Posem G/D el conjunt quocient de G per
la relació D. Anàlogament, tenim

xEy ⇔ yx−1 ∈ H ⇔ y = hx per a algun h ∈ H.

Tenim doncs que la classe d’equivalència de x ∈ G per a relació E és el
conjunt {hx|h ∈ H}. Escrivim aquest conjunt com Hx i diem que és la
classe de x per l’esquerra mòdul H. Posem G/E el conjunt quocient de G
per la relació E.
Observem que les aplicacions

H → xH H → Hx
h 7→ xh h 7→ hx
són bijectives, per tant totes les classes d’equivalència tant per D com per E
tenen el mateix cardinal que H. Ara, per a x, y ∈ G, tenim y ∈ xH ⇔ y −1 ∈
Hx−1 , per tant y 7→ y −1 indueix una bijecció de G/D en G/E.

Observació 1.4.3. Si G és abelià, D = E.

Exemples 1.4.4. 1. Per a G = Z, H = mZ, tenim D = E = congruència

mòdul m.

2. Determinem ara els conjunts quocients G/D i G/E per a G = S3 =

{Id, t1 , t2 , t3 , s1 , s2 }, H = {Id, t1 }.
Les classes per la dreta són

14
 Id H = H, t2 H = {t2 , t2 t1 = s2 }, t3 H = {t3 , t3 t1 = s1 }.

I les classes per l’esquerra són

H Id = H, Ht2 = {t2 , t1 t2 = s1 }, Ht3 = {t3 , t1 t3 = s2 }.

Tenim doncs que G/D i G/E són diferents.

Donats un grup G i un subgrup H de G, posem [G : H] i diem ı́ndex de

G en H el cardinal de G/D (que hem vist és igual al de G/E).

Exemples 1.4.5. [Z : mZ] = m, [S3 : {Id, t1 }] = 3.

Teorema 1.4.6 (Teorema de Lagrange). Donats un grup G i un subgrup H

de G, el grup G és finit si i només si H i [G : H] són finits. En aquest cas

|G| = |H| · [G : H].

En particular, |H| i [G : H] són divisors de |G|.

Demostració. Suposem G finit. Clarament H és finit, per ser subconjunt de

G i com les classes d’equivalència per D formen una partició de G, és a dir
G és reunió disjunta de les classes d’equivalència, [G : H] és finit.
Suposem ara H i [G : H] finits. Com G és reunió disjunta de les classes
d’equivalència per D, n’hi ha [G : H] , i a cada classe d’equivalència, hi ha
tants elements com a H, tenim |G| = |H| · [G : H]. 2

1.5 Subgrups normals. Grup quocient.

Volem ara definir una estructura de grup en el conjunt quocient d’un grup
G per la relació D associada a un subgrup H. Considerem el cas G =
S3 , H = {Id, t1 }. Intentem fer el producte de les classes [t2 ] de t2 i [t3 ] de
t3 . Posem [t2 ][t3 ] = [t2 t3 ] = [s1 ]. Però s2 ∈ [t2 ] i s1 ∈ [t3 ] i en canvi tenim
s2 s1 = Id 6∈ [s1 ]. El producte depen del representant, per tant no estaria
ben definit. Veiem ara que si podem definir un producte de classes que no
depengui del representant escollit a cada classe, aleshores el conjunt quocient
té estructura de grup.

15
Definició 1.5.1. Sigui T una relació d’equivalència definida en un grup G.
Diem que T és compatible amb l’operació de G si per a qualssevol x, y, x0 , y 0 ∈
G es compleix

xT x0

⇒ xyT x0 y 0
yT y 0
Proposició 1.5.2. Si T és una relació definida en un grup G, compatible
amb l’operació de G, aleshores G/T és grup amb l’operació definida per

[x][y] = [xy].

Demostració. Clarament l’operació està ben definida, és associativa, l’ele-

ment neutre és [e] i [x]−1 = [x−1 ]. 2
Proposició 1.5.3. Sigui G un grup, H un subgrup de G, D i E les relacions
definides a partir de H. Els enunciats següents són equivalents.

1) xH = Hx, per a tot x ∈ G.

2) xHx−1 = H, per a tot x ∈ G.

3) xHx−1 ⊂ H, per a tot x ∈ G.

4) D és compatible amb l’operació de G.

5) E és compatible amb l’operació de G.

Demostració. 1) ⇒ 2): Donats x ∈ G, h ∈ H, tenim xh = h0 x, per un cert

h0 ∈ H. Per tant xhx−1 = h0 xx−1 = h0 ∈ H i xHx−1 ⊂ H. Com x és
qualsevol element de G, tenim també x−1 Hx ⊂ H i, per tant H ⊂ xHx−1 .
2) ⇒ 3) és immediata.
3) ⇒ 1): Donat x ∈ G, xHx−1 ⊂ H ⇒ xH ⊂ Hx. Ara apliquem 3) amb
x−1 i obtenim x−1 Hx ⊂ H ⇒ Hx ⊂ xH.
1) ⇒ 4): Donats x, y, x0 , y 0 ∈ G, volem veure que xDx0 i yDy 0 implica
xyDx0 y 0 . Ara xDx0 implica x0 = xh, per a un cert h ∈ H i yDy 0 implica
y 0 = yh0 , per a un cert h0 de H. Per tant x0 y 0 = (xh)(yh0 ) = x(hy)h0 .
Ara, com Hy = yH, tenim hy = yh00 , per a algun h00 ∈ H. Tenim doncs
x(hy)h0 = x(yh00 )h0 = (xy)(h00 h0 ), on h00 h0 ∈ H, per tant (x0 y 0 )D(xy) com
volı́em.
4) ⇒ 3): Donats x ∈ G, h ∈ H, volem veure xhx−1 ∈ H. Tenim

16
 
xhDx
⇒ xhx−1 Dxx−1 = e ⇒ xhx−1 ∈ H.
x−1 Dx−1
1) ⇒ 5): Donats x, y, x0 , y 0 ∈ G, volem veure que xEx0 i yEy 0 implica
xyEx0 y 0 . Ara xEx0 implica x0 = hx, per a un cert h ∈ H i yEy 0 impli-
ca y 0 = h0 y, per a un cert h0 de H. Per tant x0 y 0 = (hx)(h0 y) = h(xh0 )y.
Ara, com Hx = xH, tenim xh0 = h00 x, per a algun h00 ∈ H. Tenim doncs
h(xh0 )y = h(h00 x)y = (hh00 )(xy), on hh00 ∈ H, per tant (x0 y 0 )E(xy) com
volı́em.
5) ⇒ 3): Donats x ∈ G, h ∈ H, volem veure xhx−1 ∈ H. Tenim

xEx
⇒ xhx−1 Exx−1 = e ⇒ xhx−1 ∈ H.2
hx−1 Ex−1

Un subgrup H d’un grup G complint les condicions de la proposició 1.5.3

es diu subgrup normal de G. Posem H
G per indicar que H és subgrup
normal de G. Si H és normal en G, posem G/H = G/D = G/E i l’anomenem
grup quocient de G per H. Definim el morfisme de pas al quocient π : G →
G/H que envia cada element de G a la seva classe en G/H. És epimorfisme
de grups amb nucli H.

Exemples 1.5.4. 1. Si G és un grup qualsevol, {e} i G són subgrups

normals de G.

2. Si G és abelià, tot subgrup de G és subgrup normal.

3. El subgrup {Id, t1 } de S3 no és normal.

Proposició 1.5.5. Si T és relació d’equivalència compatible amb l’operació

del grup G, H := {x ∈ G|xT e} és subgrup normal de G i la relació d’equi-
valència associada a H coincideix amb T .

Demostració. Veiem primer que H és subgrup normal de G. Per a x ∈ G, h ∈

H, hem de veure xhx−1 ∈ H; equivalentment, per a x, h ∈ G, hem de veure
hT e ⇒ xhx−1 T e. Com T és relació d’equivalència, tenim xT x i x−1 T x−1 i,
com T és compatible amb l’operació de G, xT x, hT e i x−1 T x−1 impliquen
xhx−1 T xex−1 = xx−1 = e.
Com H és normal en G, les relacions D i E definides a partir de H són
iguals. Vegem que D coincideix amb T . Per a x, y ∈ G, hem de veure

17
xT y ⇔ xDy. Per definició de D i H, tenim xDy ⇔ x−1 y ∈ H ⇔ x−1 yT e.
Hem de veure doncs

xT y ⇔ x−1 yT e.
Si xT y, com T és relació d’equivalència, tenim yT x i x−1 T x−1 i, com T és
compatible amb l’operació de G, x−1 yT x−1 x = e. Recı́procament, si x−1 yT e,
com T és reflexiva, tenim xT x i, com T és compatible amb l’operació de G,
y = x(x−1 y)T xe = x que implica xT y, per ser T simètrica. 2
Proposició 1.5.6. Si f : G → G0 és morfisme de grups, Ker f és subgrup
normal de G.
Demostració. Per a x ∈ G, h ∈ Ker f , tenim f (xhx−1 ) = f (x)f (h)f (x−1 ) =
f (x)e0 f (x)−1 = f (x)f (x)−1 = e0 , per tant xhx−1 ∈ Ker f . 2
Recordatori 1.5.7. Si A i A0 són conjunts, f : A → A0 una aplicació, B 0 un
subconjunt de A0 , definim la imatge inversa de B 0 per f per

f −1 (B 0 ) = {a ∈ A|f (a) ∈ B 0 }.
Proposició 1.5.8. Sigui f : G → G0 un morfisme de grups.
1) Si H és un subgrup de G, aleshores f (H) és subgrup de G0 .
2) Si H 0 és un subgrup de G0 , aleshores f −1 (H 0 ) és subgrup de G. A més,
si H 0 és un subgrup normal de G0 , aleshores f −1 (H 0 ) és subgrup normal
de G.
Demostració.
1) Siguin x0 , y 0 ∈ f (H). Tenim x0 = f (x), y 0 = f (y), per certs x, y ∈ H i, per
ser f morfisme, x0 y 0−1 = f (x)f (y)−1 = f (xy −1 ). Ara, per ser H subgrup
de G, xy −1 ∈ H i per tant, x0 y 0−1 ∈ f (H).
2) Sigui H 0 un subgrup de G0 i x, y ∈ f −1 (H 0 ). Volem veure xy −1 ∈
f −1 (H 0 ), que equival a f (xy −1 ) ∈ H 0 . Ara, per ser f morfisme, f (xy −1 ) =
f (x)f (y)−1 . Com x ∈ f −1 (H 0 ), es té f (x) ∈ H 0 . Com y ∈ f −1 (H 0 ), es
té f (y) ∈ H 0 que implica f (y)−1 ∈ H 0 , per ser H 0 subgrup de G0 i,
de nou per ser H 0 subgrup de G0 , f (x) ∈ H 0 i f (y)−1 ∈ H 0 impliquen
f (xy −1 ) = f (x)f (y)−1 ∈ H 0 .
Suposem ara que H 0 és normal en G. Donats x ∈ G, h ∈ f −1 (H 0 ), volem
veure xhx−1 ∈ f −1 (H 0 ). Ara tenim f (xhx−1 ) = f (x)f (h)f (x)−1 ∈ H 0 ,
per ser f (h) ∈ H 0 i H 0 normal en G0 . 2

18
1.6 Teoremes d’isomorfia
Siguin G, G0 grups, sigui f : G → G0 un morfisme de grups i sigui H un
subgrup normal de G. Diem que f factoritza a través de G/H si existeix
un morfisme de grups f : G/H → G0 tal que f = f ◦ π, on π : G → G/H
és el morfisme de pas a quocient, és a dir, si existeix un morfisme de grups
f : G/H → G0 que faci commutatiu el diagrama

f
G / 0
<G

π
! f
G/H
Proposició 1.6.1. Siguin G, G0 grups, sigui f : G → G0 un morfisme de
grups i sigui H un subgrup normal de G. Aleshores, f factoritza a través de
G/H si i només si H ⊂ Ker f .
Demostració. Si f factoritza a través de G/H i h ∈ H, tenint en compte la
definició de π i que f és morfisme, obtenim f (h) = f (π(h)) = f (e) = e0 , on
e indica l’element neutre de G/H, e0 el de G0 , per tant H ⊂ Ker f .
Si H ⊂ Ker f , definim f : G/H → G0 per f ([x]) = f (x), on [x] indica la
classe a G/H d’un element x de G. Hem de veure que la definició no depèn
del representant de la classe. Si y ∈ [x], tenim y = xh, amb h ∈ H, per tant
f (y) = f (xh) = f (x)f (h) = f (x)e0 = f (x), ja que h ∈ H ⊂ Ker f . Ara, si
x, y ∈ G, tenim f ([x][y]) = f ([xy]) = f (xy) = f (x)f (y) = f ([x])f ([y]) per la
definició de l’operació a G/H, el fet que f és morfisme de grups i la definició
de f . Finalment és clar que f = f ◦ π. 2
Teorema 1.6.2 (Primer teorema d’isomorfia). Si G, G0 són grups i f : G →
G0 és un morfisme de grups, aleshores f factoritza a través de G/ Ker f i
tenim f = i ◦ fe ◦ π, amb fe isomorfisme de grups de G/ Ker f en Im f , on
π : G → G/ Ker f és el morfisme de pas al quocient i i : Im f → G0 la
inclusió. Tenim doncs un diagrama commutatiu

f
G / GO 0

π i


G/ Ker f
∼ / Im f
fe

19
Demostració. Per la Proposició 1.6.1, existeix un morfisme f : G/ Ker f → G0
tal que f = f ◦ π. Clarament f és injectiu i f = i ◦ fe, amb fe isomorfisme
de G/ Ker f en Im f . Com Im f = Im f , per la definició de f , obtenim el
resultat. 2
Teorema 1.6.3 (Segon teorema d’isomorfia). Sigui ϕ : G → G0 un epimor-
fisme de grups. Sigui H 0 un subgrup normal de G0 i H = ϕ−1 (H 0 ). Aleshores
ϕ indueix un isomorfisme de G/H en G0 /H 0 .
Demostració. Considerem la composició π 0 ◦ ϕ : G → G0 /H 0 , on
π 0 : G0 → G0 /H 0 és el morfisme de pas al quocient. Tenim π 0 ◦ ϕ exhaustiu
i Ker(π 0 ◦ ϕ) = H. Aplicant el primer teorema d’isomorfia 1.6.2, obtenim
que existeix un isomorfisme ϕ e : G/H → G0 /H 0 tal que π 0 ◦ ϕ = ϕ e ◦ π, on
π : G → G/H és el morfisme de pas al quocient. 2
Corol·lari 1.6.4. Si G és grup i F i H són subgrups normals de G amb
F ⊂ H, aleshores H/F és subgrup normal de G/F i el morfisme de pas al
quocient G → G/F indueix un isomorfisme de G/H en (G/F )/H/F ).
Demostració. Si [h] ∈ H/F, [x] ∈ G/F , tenim xhx−1 ∈ H, per ser H normal
en G, per tant [x][h][x]−1 = [xhx−1 ] ∈ H/F . Tenim doncs que H/F és
subgrup normal de G/F . Considerem ara ϕ : G → G/F el morfisme de pas
al quocient. Aleshores ϕ−1 (H/F ) = H i aplicant el teorema 1.6.3, obtenim
G/H ' (G/F )/(H/F ). 2
Teorema 1.6.5 (Tercer teorema d’isomorfia). Sigui G un grup, H i F sub-
grups de G, amb H normal en G. Posem HF := {hf | h ∈ H, f ∈ F }.
Aleshores HF és un subgrup de G, F ∩ H és un subgrup normal de F i H
és un subgrup normal de HF . A més la inclusió de F en HF indueix un
isomorfisme de F/(F ∩ H) en (HF )/H.
Demostració. Provem primer que HF és un subgrup de G. Clarament
e ∈ HF . Sigui hf un element de HF amb h ∈ H, f ∈ F . Tenim (hf )−1 =
f −1 h−1 = (f −1 h−1 f )f −1 . Com H és normal a G, tenim f −1 h−1 f ∈ H,
per tant (hf )−1 ∈ HF . Siguin h1 f1 i h2 f2 elements de HF , amb h1 , h2 ∈
H, f1 , f2 ∈ F . Tenim (h1 f1 )(h2 f2 ) = h1 (f1 h2 f1−1 )f1 f2 . Com H és normal a
G, tenim f1 h2 f1−1 ∈ H. Posem f1 h2 f1−1 = h3 . Tenim ara h1 (f1 h2 f1−1 )f1 f2 =
(h1 h3 )(f1 f2 ) ∈ HF , per tant (h1 f1 )(h2 f2 ) ∈ HF .
Provem ara que F ∩H és un subgrup normal de F . Sigui x ∈ F ∩H, f ∈ F .
Tenim f xf −1 ∈ H, per ser H normal en G i f xf −1 ∈ F , per ser F subgrup
de G. Per tant f xf −1 ∈ F ∩ H.

20
 Ara com H és subgrup normal de G, HF és subgrup de G i H ⊂ HF , H
és subgrup normal de HF .
Considerem ara la composició de la inclusió i de F en HF amb el mor-
fisme de pas al quocient π de HF en (HF )/H. Veiem primer que π ◦ i és
epimorfisme. Si tenim h ∈ H, f ∈ F , aleshores (hf )f −1 = h ∈ H implica la
igualtat [hf ] = [f ] a (HF )/H. Per tant [hf ] = π(hf ) = π(f ) = (π ◦ i)(f ), és
a dir tot element de (HF )/H està a la imatge de π ◦i. Ara Ker(π ◦i) = F ∩H
i el primer teorema d’isomorfia 1.6.2 implica F/(F ∩ H) ' (HF )/H. 2

1.7 Ordre d’un element d’un grup

Si x és un element d’un grup G i n un enter, posem


 x . n. . x si n > 0
xn := e si n = 0
 −1 (−n) −1
x ... x si n < 0
Definim

fx : Z → G
n 7→ xn
Clarament, fx és un morfisme de (Z, +) en G. La imatge de fx és un subgrup
de G. L’escrivim hxi i diem que és el subgrup de G generat per x. El subgrup
hxi és el conjunt dels elements de G que són iguals a xn per a algun n ∈ Z. El
nucli de fx és un subgrup de Z. Per la Proposició 1.1.8, tenim Ker fx = mZ,
per a algun enter natural m. Pel teorema d’isomorfia 1.6.2, tenim hxi '
Z/mZ. Si m > 0, diem que m és l’ordre de x i posem ord x = m. Si m = 0,
diem que x té ordre infinit i posem ord x = ∞.
Clarament, x té ordre finit si i només si existeix un enter natural n tal
que xn = e i, en aquest cas, ord x és l’enter natural m més petit tal que
xm = e i hxi = {e, x, x2 , . . . , xm−1 }. Per tant, l’ordre de x és igual a l’ordre
del subgrup hxi. En sı́mbols, ord x = |hxi|. Pel teorema de Lagrange 1.4.6,
si G és grup d’ordre finit, l’ordre de tot element x de G divideix l’ordre de G.
Si x té ordre infinit, no existeix cap enter n 6= 0 tal que xn = e.

Exemples 1.7.1. 1. Un r-cicle de Sn té ordre r.

2. Tot element de Z no nul té ordre infinit.

21
 3. Els elements ( 10 11 ) i ( 01 10 ) de GL(2, R) tenen ordres ∞ i 2, respectiva-
ment.

1.8 Grups cı́clics

Un grup G es diu grup cı́clic si existeix un element x de G tal que hxi = G.
Diem que G està generat per x.
Exemples 1.8.1. 1. Z = h1i és grup cı́clic infinit.
2. Z/mZ = h[1]i és grup cı́clic d’ordre m.
Proposició 1.8.2. Tot grup cı́clic infinit és isomorf a Z i tot grup cı́clic
d’ordre m, per a m enter natural no nul, és isomorf a Z/mZ. Per tant, dos
grups cı́clics del mateix ordre són isomorfs.
Demostració. Si G = hxi, el morfisme fx : Z → hxi = G és exhaustiu i, pel
teorema d’isomorfia, tenim Z ' G, si G té ordre infinit i Z/mZ ' G, si G té
ordre m. 2
Notació. Per a n enter natural, s’indica per Cn el grup cı́clic d’ordre n. Per
la proposició 1.8.2, és únic tret d’isomorfisme.

Observació 1.8.3. Un grup finit G és cı́clic si i només si existeix un element

x de G amb ord x = |G|.
Exemples 1.8.4. 1. El grup S3 és clarament no cı́clic. Els elements
t1 , t2 , t3 tenen ordre 2 i els elements s1 i s2 tenen ordre 3.
2. El grup µn = {z ∈ C∗ |z n = 1} és grup cı́clic generat per e2πi/n .
3. Tot grup G d’ordre p primer és cı́clic. En efecte, si x és un element de
G, diferent de e, l’ordre de x ha de ser > 1 i ha de dividir p, per tant
ord x = p i hxi = G.
4. (Z/7Z)∗ és cı́clic. Tenim (Z/7Z)∗ = h[3]i i també (Z/7Z)∗ = h[5]i, ja
que 3 i 5 són arrels primitives mòdul 7.
5. (Z/8Z)∗ = {[1], [3], [5], [7]} no és cı́clic, ja que els elements [3], [5] i [7]
tenen ordre 2.
Volem determinar els subgrups d’un grup cı́clic finit. Veiem primer un
lema que determina l’ordre de tots els elemens d’un grup cı́clic finit.

22
Lema 1.8.5. Siguin G un grup cı́clic d’ordre n i x un generador de G. Per
a tot enter natural k, es compleix
n
ord(xk ) = .
mcd(n, k)
Demostració. Per a l enter natural, tenim (xk )l = xkl = e ⇔ n | kl. Posem
n k
n0 = , k0 = .
mcd(n, k) mcd(n, k)
0 0 0
Tenim n0 | k 0 l i mcd(n0 , k 0 ) = 1 ⇒ n0 | l. D’altra banda (xk )n = xkn = xk n =
0
(xn )k = e. Hem obtingut doncs que l’ordre de xk és n0 = n/ mcd(n, k).

Corol·lari 1.8.6. Siguin G un grup cı́clic d’ordre n i x un generador de G.

Aleshores xk és generador de G si, i només si, mcd(n, k) = 1.

Demostració. Tenim xk és generador de G si, i només si, xk té ordre n. Pel
lema 1.8.5, xk té ordre n si, i només si, mcd(n, k) = 1.

Proposició 1.8.7. 1) Tot subgrup d’un grup cı́clic és cı́clic.

2) Si G és un grup cı́clic d’ordre n, per a cada divisor d de n, existeix un

únic subgrup de G d’ordre d.

Demostració. 1) Si G = hxi i H és subgrup no trivial de G, sigui m l’enter

estrı́ctament positiu més petit tal que xm ∈ H. Volem veure H = hxm i.
Clarament hxm i ⊂ H. Sigui ara xl ∈ H. Fem la divisió entera de l entre
m: l = mq + r, amb 0 ≤ r < m. Tenim xl = xmq+r = (xm )q xr que
implica xr = xl (xm )−q ∈ H. Per l’elecció de m, ha de ser r = 0 i, per tant
xl = (xm )q ∈ hxm i. Hem obtingut doncs H = hxm i, en particular, que H
és cı́clic.

2) Sigui G = hxi un grup cı́clic d’ordre n i d un divisor de n. Un subgrup

de G és cı́clic per 1) i és d’ordre d si està generat per un element d’ordre
d. Pel lema 1.8.5, xn/d té ordre d i hxn/d i és subgrup de G d’ordre d.
De nou pel lema 1.8.5, els elements de G que tenen ordre d són els xk
amb n/ mcd(n, k) = d, és a dir mcd(n, k) = n/d. Són doncs els xk amb k
mútiple de n/d. Com tots aquests elements estan continguts en el subgrup
hxn/d i, aquest subgrup és l’únic d’ordre d.

23
1.9 Subgrup generat per un conjunt
Sigui G un grup, S un subconjunt de G. Definim el subgrup de G generat
per S, que indicarem per hSi, com la intersecció de tots els subgrups de G
que contenen S. Si H és subgrup de G i H = hSi, direm que S és un conjunt
(o sistema) de generadors de H. Clarament h∅i = {e}.

Proposició 1.9.1. El subgrup de G generat per un subconjunt no buit S de

G és el conjunt de tots els elements de la forma

xn1 1 . . . xnr r (3)

on r és un enter positiu, x1 , . . . , xr són elements de S i n1 , . . . , nr ∈ Z.

Demostració. Tot subgrup de G que contingui S ha de contenir els elements

de la forma (3) i el conjunt de tots els elements de la forma (3) és subgrup
de G. 2

Si S és conjunt finit, S = {x1 , . . . , xr }, posarem hx1 , . . . , xr i en comptes

de h{x1 , . . . , xr }i i direm que hx1 , . . . , xr i és el subgrup de G generat per
x1 , . . . , xr . Direm que un grup G és finitament generat si existeix un subcon-
junt finit S de G tal que hSi = G.

Exemples 1.9.2. Amb les notacions de l’exemple 1.2.1, tenim hti i = {Id, ti },
per a i = 1, 2, 3; hs1 i = hs2 i = {Id, s1 , s2 }; ht1 , s1 i = S3 .

Clarament, un grup finit és finitament generat però no recı́procament.

Per exemple, Z és infinit i finitament generat.

Proposició 1.9.3. Si S és un subconjunt d’un grup G i es compleix ySy −1 ⊂

hSi, per a tot y ∈ G, aleshores hSi és subgrup normal de G.

Demostració. Qualsevol element de hSi és de la forma xn1 1 . . . xnr r , amb

x1 , . . . , xr elements de S. Tenim

y(xn1 1 . . . xnr r )y −1 = (yx1 y −1 )n1 . . . (yxr y −1 )nr

i, per hipòtesi, yx1 y −1 , . . . , yxr y −1 són elements de hSi. Per tant, el seu
producte també i obtenim yhSiy −1 ⊂ hSi, per a tot y de G, que dóna que
hSi és subgrup normal de G. 2

24
1.10 Producte directe de grups
Si G1 i G2 són grups, en el producte cartesià G1 × G2 , podem definir una
operació binària interna per

(x1 , x2 )(y1 , y2 ) = (x1 y1 , x2 y2 ).

És immediat veure que G1 × G2 amb aquesta operació és grup, l’element
neutre és (e1 , e2 ) (on e1 és l’element neutre de G1 i e2 el de G2 ) i (x1 , x2 )−1 =
(x−1 −1
1 , x2 ). Diem que G1 × G2 amb aquesta operació és el producte directe de
G1 i G2 . Les aplicacions

i1 : G1 → G1 × G2 i2 : G2 → G1 × G2
x1 7→ (x1 , e2 ) x2 7→ (e1 , x2 )
són monomorfismes de grup i les aplicacions

π1 : G1 × G2 → G1 π2 : G1 × G2 → G2
(x1 , x2 ) 7→ x1 (x1 , x2 ) 7→ x2
són epimorfismes de grups.
Clarament, si G1 i G2 són abelians, G1 × G2 també ho és.

Proposició 1.10.1. Siguin G1 i G2 grups cı́clics d’ordres n1 i n2 , respectiva-

ment. El producte directe G1 × G2 és cı́clic si i només si n1 i n2 són primers
entre ells. En aquest cas, si x1 és un generador de G1 i x2 és un generador
de G2 , (x1 , x2 ) és un generador de G1 × G2 .

Demostració. Per a (x1 , x2 ) ∈ G1 × G2 , es compleix

ord(x1 , x2 ) = mcm(ord x1 , ord x2 ),

ja que, per a un enter natural n,

(x1 , x2 )n = (xn1 , xn2 ) = (e1 , e2 ) ⇔ xn1 = e1 i xn2 = e2 ⇔ ord x1 | n i ord x2 | n.

Per tant, si mcd(n1 , n2 ) = 1 i G1 = hx1 i, G2 = hx2 i, aleshores (x1 , x2 ) té

ordre n1 n2 = |G1 × G2 | i G1 × G2 és cı́clic. Si mcd(n1 , n2 ) 6= 1, G1 × G2 no
pot tenir cap element d’ordre igual a n1 n2 .

25
 Més generalment, si G1 , . . . , Gr són grups, en el producte cartesià G1 ×
· · · × Gr , podem definir una operació binària interna per

(x1 , . . . , xr )(y1 , . . . , yr ) = (x1 y1 , . . . , xr yr ).

És immediat veure que G1 × · · · × Gr amb aquesta operació és grup, l’e-
lement neutre és (e1 , . . . , er ) (on ei és l’element neutre de Gi , 1 ≤ i ≤ r) i
(x1 , . . . , xr )−1 = (x−1 −1
1 , . . . , xr ). Diem que G1 ×· · ·×Gr amb aquesta operació
és el producte directe de G1 , . . . , Gr .

Producte intern
Si G és un grup, A i B són subconjunts de G, posem AB = {ab|a ∈ A, b ∈ B}.
Donats un grup G i dos subgrups H1 i H2 de G, considerem l’aplicació

f : H1 × H2 → G
(h1 , h2 ) 7→ h1 h2 .
Aleshores tenim
1) Im f = H1 H2 , per tant, f és exhaustiva si i només si G = H1 H2 .
2) f és morfisme de grups si i només si h1 h2 = h2 h1 per a tot parell d’ele-
ments h1 de H1 i h2 de H2 , ja que, per a (h1 , h2 ), (h01 , h02 ) ∈ H1 × H2 , te-
nim f ((h1 , h2 )(h01 , h02 )) = f (h1 h01 , h2 h02 ) = h1 h01 h2 h02 i f (h1 , h2 )f (h01 , h02 ) =
h1 h2 h01 h02 .
3) Si f és morfisme, aleshores Ker f = {(h, h−1 )|h ∈ H1 ∩ H2 }. Per tant f
és monomorfisme si i només si H1 ∩ H2 = {e}.
Direm que G és producte directe intern dels subgrups H1 i H2 si f és
isomorfisme, equivalentment, si es compleixen les tres condicions següents.
1) G = H1 H2 ;
2) Per a tot h1 de H1 i tot h2 de H2 , es compleix h1 h2 = h2 h1 ;
3) H1 ∩ H2 = {e}.
Si G és producte directe intern dels subgrups H1 i H2 , aleshores H1 i H2
són normals en G ja que H1 × {e2 } i {e1 } × H2 són normals en H1 × H2 i H1
i H2 són les imatges de H1 × {e2 } i {e1 } × H2 per l’isomorfisme f de H1 × H2
en G.

26
Exemples 1.10.2. 1) Sigui G un grup cı́clic d’ordre 6, x un generador de
G. Aleshores el subgrup H1 = hx3 i té ordre 2, el subgrup H2 = hx2 i té ordre
3 i G és producte directe intern de H1 i H2 .
2) El grup multiplicatiu C∗ és producte directe de R+ amb la suma i el grup
µ dels nombres complexos de mòdul 1 amb el producte.

1.11 Grups definits per generadors i relacions

En aquesta secció presentem el concepte de grup definit per generadors i
relacions. Una presentació totalment rigorosa d’aquest concepte exigeix el
coneixement de grups lliures generats per un conjunt. L’estudiant interessat
pot consultar l’apèndix.

Sigui G un grup generat per un conjunt finit S = {x1 , . . . , xn }. Una

relació entre els elements de S és una igualtat del tipus

xk11 . . . xknn = e, on k1 , . . . , kn ∈ Z.
Exemple 1.11.1. Considerem el grup S3 i el sistema de generadors {t1 , s1 },
on t1 = (2, 3), s1 = (1, 2, 3). Aleshores t21 = Id, s31 = Id, t1 s1 t1 s1 = Id són
relacions entre els generadors t1 , s1 de S3 .
Si S és un sistema de generadors d’un grup finit G i R és un conjunt de
relacions entre els elements de S, direm que G està definit pels generadors S
i les relacions R si totes les relacions entre els elements de S es dedueixen
de les del conjunt R. Si G és un grup finit definit pel conjunt de generadors
S i el conjunt de relacions R, aleshores, tenint en compte les relacions de R,
podem fixar una única manera d’escriure cada element de G en funció dels
generadors i podem escriure també el producte de dos elements de G a partir
de les relacions de R.
Exemple 1.11.2. El grup S3 és el grup definit pels generadors t1 , s1 i les
relacions t21 = e, s31 = e, t1 s1 t1 s1 = e. En efecte a partir d’aquestes rela-
cions, tenim t1 s1 = s−1 −1
1 t1 = s21 t1 i, per tant, els elements del grup són
2 2
e, t1 , s1 , s1 t1 , s1 , s1 t1 . Ara, les relacions ens donen també com s’operen els ele-
ments. Per exemple, (s1 t1 )(s21 t1 ) = s1 (t1 s1 )s1 t1 = s1 (s21 t1 )s1 t1 = s31 t1 s1 t1 =
(t1 s1 )t1 = (s21 t1 )t1 = s21 t21 = s21 .
Posem S3 = ht1 , s1 / t21 = e, s31 = e, t1 s1 t1 s1 = ei per indicar que S3 està
definit pels generadors t1 , s1 i les relacions t21 = e, s31 = e, t1 s1 t1 s1 = e.

27
Exemple 1.11.3. Podem considerar els grups següents definits per genera-
dors i relacions.

1. El grup cı́clic Cn d’ordre n és hx / xn = ei.

2. El grup hx, y / x3 = e, y 3 = e, xy = yxi és el producte directe de dues

còpies del grup cı́clic C3 .

3. El grup hx, y / x5 = e, y 4 = e, yx = x2 yi és un grup d’ordre 20. Els seus

elements són xi y j , 0 ≤ i < 5, 0 ≤ j < 4 i el producte és (xi y j )(xk y l ) =
j j
xi (y j xk )y l = xi (x2 k y j )y l = xi+2 k y j+l , on l’operació i + 2j k es fa mòdul
5 i la suma j + l mòdul 4.

1.12 Grups diedrals

El grup diedral D2n és el grup de desplaçaments del pla que deixen invariant
un polı́gon regular P de n costats (n ≥ 3). Si deixen invariant P , han de
deixar fix el centre de simetria O de P , per tant són rotacions amb centre
O o bé simetries amb eix passant per O. Un desplaçament que deixi P
invariant ha de transformar un vèrtex de P en un altre vèrtex de P . Per
tant les rotacions que deixen P invariant són les rotacions amb centre O i
angle múltiple de 2π/n i les simetries que deixen P invariant són les simetries
axials respecte d’un dels radis de P . Podem escollir un sistema de referència
ortonormal de forma que O sigui l’origen i el punt (1, 0) un dels vèrtexs de
P . Posem ρ la rotació d’angle 2π/n i centre O i σ la simetria axial respecte
de l’eix de les x. En el sistema de referència escollit, les matrius de ρ i σ són
   
cos(2π/n) − sin(2π/n) 1 0
, .
sin(2π/n) cos(2π/n) 0 −1
Podem comprovar que es compleix ρn = Id, σ 2 = Id i σρσ = ρ−1 . A més,
les rotacions de D2n són les potències ρk , 0 ≤ k ≤ n − 1, ja que ρk és la
rotació de centre O i angle 2kπ/n. Ara si fem el producte ρσ, obtenim

    
cos(2π/n) − sin(2π/n) 1 0 cos(2π/n) sin(2π/n)
= .
sin(2π/n) cos(2π/n) 0 −1 sin(2π/n) − cos(2π/n)

La matriu obtinguda és de simetria axial. Calculem l’eix d’aquesta simetria.

Posem α = 2π/n. L’equació

28
 (cos α − 1) x + sin α y = 0
té solució (sin α, 1−cos α) = (2 sin(α/2) cos(α/2), 1−(cos2 (α/2)−sin2 (α/2))) =
(2 sin(α/2) cos(α/2), 2 sin2 (α/2)) = 2 sin(α/2)(cos(α/2), sin(α/2)). Per tant,
ρσ és la simetria axial respecte de la recta que fa un angle de π/n amb l’eix
de les x. Anàlogament, ρk σ és la simetria axial respecte de la recta que fa un
angle de kπ/n amb l’eix de les x. Obtenim doncs que totes les simetries de
D2n s’escriuen com ρk σ, 0 ≤ k ≤ n − 1. Aleshores tenim que D2n és generat
per ρ i σ i que D2n = {Id, ρ, . . . , ρn−1 , σ, ρσ, . . . , ρn−1 σ} és un grup d’ordre
2n.
Veiem ara que les relacions ρn = Id, σ 2 = Id i σρσ = ρ−1 són suficients per
definir el grup D2n . Primer, d’aquestes relacions se segueix que els elements
de D2n són exactament els 2n elements escrits a dalt, ja que ρ té ordre n, σ
té ordre 2 i σρ = ρn−1 σ. Ara, pel producte, tenim

ρk ρl = ρk+l mod n
ρ (ρl σ)
k
= ρk+l mod n σ
(ρk σ)ρl = ρk (σρl ) = ρk (ρ−l σ) = ρk−l mod n σ
(ρk σ)(ρl σ) = ρk (σρl )σ = ρk (ρ−l σ)σ = ρk−l mod n σ 2 = ρk−l mod n

Per tant D2n és el grup generat per ρ i σ amb relacions ρn = Id, σ 2 = Id i
σρσ = ρ−1 . Posem

D2n = hρ, σ|ρn = Id, σ 2 = Id, σρσ = ρ−1 i.

Podem numerar els vèrtexs de P en sentit antihorari, de forma que el
vèrtex n-èsim sigui el punt (1, 0) i definir una aplicació ϕ de D2n en Sn que
envı̈i cada element de D2n a la permutació que fa dels vèrtexs de P . Aleshores
ϕ és monomorfisme de grups. Per tant podem identificar D2n amb el subgrup
ϕ(D2n ) de Sn . Tenim

ϕ(ρ) = 
(1, 2, . . . , n),
(1, n − 1)(2, n − 2) . . . (n/2 − 1, n/2 + 1) si n és parell
ϕ(σ) =
(1, n − 1)(2, n − 2) . . . ((n − 1)/2, (n + 1)/2) si n és senar.

Tenim ϕ(D2n ) = hϕ(ρ), ϕ(σ)i. El grup diedral D2.3 és isomorf a S3 . Per a
n > 3, D2n és subgrup propi de Sn .

29
1.13 Grups resolubles
Un grup finit G es diu resoluble si existeix una cadena finita de subgrups

{e} = G0 ⊂ G1 ⊂ · · · ⊂ Gn = G (4)
tals que, per a i = 0, . . . , n − 1,

1) Gi és normal en Gi+1 i

2) Gi+1 /Gi és abelià.

Anomenarem torre de subgrups una cadena com (5). Si compleix 1),

direm que és una torre normal ; si compleix 1) i 2) que és una torre abeliana.
Exemples 1.13.1. 1) Tot grup abelià és resoluble.
2) El grup S3 és resoluble. En efecte, podem considerar la cadena de sub-
grups

{Id} ⊂ A3 ⊂ S3

i tenim A3 cı́clic d’ordre 3 i per tant abelià; A3 / S3 i S3 /A3 ' {±1} és
abelià.
3) El grup S4 és resoluble. En efecte, podem considerar la cadena de sub-
grups

{Id} ⊂ V4 ⊂ A4 ⊂ S4 ,

on V4 := {Id, (1, 2)(3, 4), (1, 3)(2, 4), (1, 4)(2, 3)} és clarament subgrup de
A4 . Tots els elements de V4 diferents de la identitat són d’ordre 2, per tant
V4 és abelià. Si {i, j, k, l} = {1, 2, 3, 4} i σ ∈ S4 , tenim σ(i, j)(k, l)σ −1 =
(σ(i), σ(j))(σ(k), σ(l)), per tant V4 /S4 i també V4 /A4 . El quocient A4 /V4
té ordre 3 i per tant és cı́clic d’ordre 3, per l’apartat 3) de 1.8.4, i doncs
abelià. Finalment, A4 / S4 i S4 /A4 ' {±1} és abelià.
4) El grup diedral D2n = hρ, σ|ρn = Id, σ 2 = Id, σρσ = ρ−1 i és resoluble.
Podem considerar la cadena de subgrups

{Id} ⊂ hρi ⊂ D2n .

30
 El subgrup hρi és cı́clic, per tant abelià. Tenim hρi / D2n , ja que
[D2n : hρi] = 2 i D2n /hρi és abelià.

Veiem ara propietats dels grups resolubles.

Proposició 1.13.2. 1) Tot subgrup d’un grup resoluble és resoluble.

2) Tot quocient d’un grup resoluble per un subgrup normal és resoluble.

3) Si G és un grup i H és un subgrup normal de G tal que H i G/H són

resolubles, aleshores G és resoluble.

Demostració.

1) Sigui G un grup resoluble i

{e} = G0 ⊂ G1 ⊂ · · · ⊂ Gn = G (5)

una torre abeliana de G. Si H és un subgrup de G, posem Hi = Gi ∩ H.

Considerem el morfisme ϕi : Hi+1 → Gi+1 /Gi , obtingut component la
inclusió de Hi+1 en Gi+1 amb el morfisme de pas al quocient Gi+1 →
Gi+1 /Gi . Tenim Ker ϕi = Gi ∩ Hi+1 = Gi ∩ (Gi+1 ∩ H) = Gi ∩ H = Hi
i per tant Hi és normal en Hi+1 . A més, el primer teorema d’isomorfia
dóna un monomorfisme de Hi+1 /Hi en Gi+1 /Gi , per tant Hi+1 /Hi és
abelià. Obtenim doncs que

{e} = H0 ⊂ H1 ⊂ · · · ⊂ Hn = H

és una torre abeliana de H i H és resoluble.

2) Sigui G un grup resoluble i considerem una torre abeliana de G com (5).

Sigui π : G → G el morfisme de pas al quocient per un subgrup normal
de G i posem Gi = π(Gi ), 0 ≤ i ≤ n. Volem veure que

G0 ⊂ G1 ⊂ · · · ⊂ Gn = G

és una torre abeliana de G. És fàcil veure que Gi és subgrup normal
de Gi+1 . Considerem ara el morfisme ϕi de Gi+1 en Gi+1 /Gi obtingut
component π : Gi+1 → Gi+1 amb el morfisme de pas al quocient Gi+1 →
Gi+1 /Gi . Aleshores tenim Gi ⊂ Ker ϕi i, pel primer teorema d’isomorfia,

31
 Gi+1 /Gi ' Gi+1 / Ker ϕi . Ara pel corol·lari 1.6.4, tenim Gi+1 / Ker ϕi '
(Gi+1 /Gi )/(Ker ϕi /Gi ). Tenim dons que Gi+1 / Ker ϕi és isomorf a un
quocient del grup abelià Gi+1 /Gi i és per tant abelià. Obtenim doncs que
Gi+1 /Gi és abelià i G és resoluble.

3) Sigui G un grup, H un subgrup normal de G tal que H i G/H són reso-

lubles. Posem G = G/H. Sigui

{e} = H0 ⊂ H1 ⊂ · · · ⊂ Hr = H

una torre abeliana de H i

{e} = G0 ⊂ G1 ⊂ · · · ⊂ Gn = G

una torre abeliana de G. Sigui π : G → G el morfisme de pas al quocient.

Considerem la torre de G

{e} = H0 ⊂ H1 ⊂ · · · ⊂ Hr = π −1 (G0 ) ⊂ π −1 (G1 ) ⊂ · · · ⊂ π −1 (Gn ) = G.

(6)
Tenim Gi / Gi+1 implica π −1 (Gi ) / π −1 (Gi+1 ) i π −1 (Gi ) és el nucli de la
composició de π : π −1 (Gi+1 ) → Gi+1 amb el morfisme de pas al quo-
cient Gi+1 → Gi+1 /Gi . Per tant pel primer teorema d’isomorfia 1.6.2,
π −1 (Gi+1 )/π −1 (Gi ) ' Gi+1 /Gi és abelià. Hem provat doncs que (6) és
una torre abeliana de G i per tant G és resoluble. 2

1.14 Grups simples

Un grup G es diu simple si no té subgrups normals propis no trivials, és a
dir diferents de {e} i G.

Exemples 1.14.1. Els grups S3 , A4 , S4 , D2n no són simples.

Proposició 1.14.2. Un grup no trivial és simple i resoluble si i només si és

cı́clic d’ordre primer.

Demostració. Si G és simple i resoluble, l’única torre abeliana possible és

{e} ⊂ G. Aleshores, G ha de ser abelià i, per tant tots els seus subgrups són

32
normals. Com G és simple, {e} i G són els seus únics subgrups. Com G és
no trivial, G té un element x diferent de {e} i ha de ser hxi = G. Per tant
G és cı́clic. Ara sabem que un grup cı́clic d’ordre n té un subgrup d’ordre d
per a cada divisor d de n. Per tant |G| ha de ser primer. Ara si G és cı́clic
d’ordre primer és clarament simple i {e} ⊂ G és torre abeliana de G, per
tant G és resoluble. 2

Hem vist que el grup alternat A4 no és simple. El grup alternat A3 és
cı́clic d’ordre 3, per tant simple. Volem veure ara que el grup alternat An és
simple per a n ≥ 5.
Lema 1.14.3. Sigui n ≥ 5 un enter i sigui N un subgrup normal del grup
alternat An . Si N conté un 3-cicle, aleshores N = An .
Demostració. Si N conté un 3-cicle, podem suposar que és el cicle (1, 2, 3).
La relació

(3, 2, j)(1, 2, 3)2 (3, 2, j)−1 = (1, 2, j), 3 < j ≤ n,

prova que N conté tots els 3-cicles de la forma (1, 2, j), amb j ≥ 3. Ara
tenim

(1, i, j) = (1, 2, j)(1, 2, i)2 , i 6= j; i, j > 1;

(i, j, k) = (1, i, j)(1, j, k), i, j, k diferents i > 1.
Per tant, N conté tots els 3-cicles de An . Com aquests generen An , obtenim
N = An . 2
Proposició 1.14.4. El grup alternat An és simple si i només si n 6= 4.
Demostració. Ja hem vist que A3 és simple i A4 no és simple. Hem de veure
que An és simple per a n ≥ 5. Sigui N un subgrup normal de An , N 6= {Id}.
Pel lema 1.14.3, n’hi ha prou amb veure que N conté un 3-cicle. Sigui x un
element de N , x 6= Id. Aleshores, per a tot t ∈ An , tenim z := txt−1 x−1 ∈ N .
Considerem la descomposició de x com a producte de cicles disjunts i
raonem per casos.
Cas 1. Si en la descomposició de x com a producte de cicles disjunts hi ha
només transposicions, n’hi ha d’haver al menys dues. Podem suposar
x = (1, 2)(3, 4)x0 , on x0 és un producte de transposicions disjuntes de
(1, 2) i (3, 4). Prenent t = (2, 3, 4), obtenim z = (1, 4)(2, 3) ∈ N i,
després, si u = (1, 4, 5), obtenim uzu−1 z = (1, 5, 4) ∈ N .

33
Cas 2. Si en la descomposició de x com a producte de cicles disjunts hi ha
un únic 3-cicle, a més d’un cert nombre de transposicions, podem
suposar x = (1, 2, 3)x0 , amb x0 producte de transposicions disjuntes
de (1, 2, 3). En aquest cas, x2 = (1, 2, 3)2 = (1, 3, 2) ∈ N .

Cas 3. Si en la descomposició de x com a producte de cicles disjunts hi ha al

menys dos 3-cicles, podem suposar que x = (1, 2, 3)(4, 5, 6)x0 , on x0 és
un producte de cicles disjunts de (1, 2, 3) i de (4, 5, 6). En aquest cas,
prenent t = (2, 3, 4), trobem z = (1, 4, 2, 3, 5) ∈ N , per tant N conté
un 5-cicle. Per acabar, només cal veure que si en la descomposició
de x com a producte de cicles disjunts hi ha un cicle d’ordre n ≥ 4,
aleshores N conté un 3-cicle.

Cas 4. Suposem x = (1, 2, . . . , r)x0 , amb r ≥ 4 i x0 producte de cicles disjunts

amb (1, 2, . . . , r). Prenent t = (1, 2, 3), trobem que z = (1, 2, 4) ∈ N .
2

Corol·lari 1.14.5. El grup simètric Sn no és resoluble si n ≥ 5.

Demostració. Com An és subgrup de Sn , si Sn fos resoluble, An també ho

seria, per la proposició 1.13.2. Com An és simple, per a n ≥ 5, per la
proposició 1.14.2 hauria de ser cı́clic i d’ordre primer però |An | = n!/2 i, per
a n ≥ 5, 5 · 4 · 3 divideix |An |. 2

2 Accions d’un grup sobre un conjunt

2.1 Definicions
Definició 2.1.1. Sigui S un conjunt i G un grup. Una aplicació

ρ: G×S → S
(g, s) 7→ gs := ρ(g, s)
es diu que és una acció de G en S (o sobre S) si compleix les dues condicions
següents.

1) es = s, per a tot s ∈ S;

2) g(g 0 s) = (gg 0 )s, per a tot parell g, g 0 d’elements de G i tot element s de S.

34
 Si tenim una acció ρ de G en S, per a cada g ∈ G, considerem l’aplicació

ρg : S → S
.
s 7→ gs
L’aplicació ρg és bijectiva amb inversa ρg−1 . Per tant és una permutació de
S. Ara, si considerem el grup Perm S de permutacions de S, l’aplicació

ϕ : G → Perm S
g 7→ ρg
és morfisme de grups, ja que ϕ(gg 0 )(s) = ρgg0 (s) = (gg 0 )(s) = g(g 0 s) =
ρg (g 0 s) = ρg (ρg0 (s)) = (ρg ◦ ρg0 )(s) = (ϕ(g) ◦ ϕ(g 0 ))(s), per a tot s ∈ S, per
tant ϕ(gg 0 ) = ϕ(g) ◦ ϕ(g 0 ).
Recı́procament, si tenim un morfisme de grups ϕ : G → Perm S, definim

ρ: G×S → S
(g, s) 7→ ϕ(g)(s)
i ρ és acció de G en S ja que

1) ϕ(e) = Id, per tant ϕ(e)(s) = s, per a tot s ∈ S;

2) Per a g, g 0 ∈ G, ϕ(gg 0 ) = ϕ(g) ◦ ϕ(g 0 ), per tant, per a s ∈ S, (gg 0 )s =

ρ(gg 0 , s) = ϕ(gg 0 )(s) = (ϕ(g)◦ϕ(g 0 ))(s) = ϕ(g)(ϕ(g 0 )(s)) = ρ(g, ρ(g 0 , s)) =
g(g 0 s).

Donar una acció de G sobre S és per tant equivalent a donar un morfisme
de grups de G en Perm S. Si ρ és una acció d’un grup G en un conjunt S,
diem que G actua o opera sobre S (mitjançant ρ).

Definició 2.1.2. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, diem

que ρ és fidel o que G actua fidelment sobre S (mitjançant ρ) si el morfisme
associat ϕ : G → Perm S és monomorfisme. En general diem nucli de ρ el
nucli de ϕ.

Exemples 2.1.3. El grup Sn actua fidelment sobre {1, 2, . . . , n}. El grup

D2n actua fidelment sobre el conjunt de vèrtexs del polı́gon regular de n
costats.

35
Definició 2.1.4. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, diem
que ρ és transitiva o que G actua transitivament sobre S (mitjançant ρ) si
per a tot parell d’elements s, s0 de S, existeix un element g de G tal que
gs = s0 . Un subgrup de Sn es diu transitiu si opera transitivament sobre
{1, 2, . . . , n}.

Exemples 2.1.5. 1) El subgrup A3 de S3 és transitiu; el subgrup h(1, 2)i

no ho és.

2) Els subgrups A4 , V4 , D2·4 = h(1, 2, 3, 4), (1, 3)i de S4 són transitius; els
subgrups h(1, 2)i, h(1, 2, 3)i, h(1, 2, 3), (1, 2)i no ho són.

Definició 2.1.6. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, i un

element s ∈ S, considerem l’aplicació

G → S
g 7→ gs
La imatge d’aquesta aplicació es diu òrbita de s (per l’acció de ρ) i es denota
per Gs. Un punt s ∈ S es diu fix per ρ si Gs = {s}.

Proposició 2.1.7. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, i un

element s ∈ S, el subconjunt E(s) = {g ∈ G : gs = s} és un subgrup de G.
Es diu estabilitzador de s respecte de ρ.

Proposició 2.1.8. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, i un

element s ∈ S, l’aplicació

G → S
g 7→ gs
indueix una bijecció entre el conjunt de classes per la dreta de G per E(s) i
l’òrbita Gs. Si G és finit, tenim

|Gs| · |E(s)| = |G|.

Demostració. La imatge de l’aplicació és Gs, per definició. Ara gs = g 0 s ⇔

g −1 g 0 s = s ⇔ g −1 g 0 ∈ E(s) ⇔ g 0 ∈ gE(s). 2

Proposició 2.1.9. Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, es

compleix

36
 gE(s)g −1 = E(gs),
per a tot s ∈ S i tot g ∈ G.

Demostració. h ∈ E(gs) ⇔ hgs = gs ⇔ g −1 hgs = s ⇔ g −1 hg ∈ E(s) ⇔ h ∈

gE(s)g −1 . 2

Observació 2.1.10. Si ρ : G×S és una acció, es compleix Ker ρ = ∩s∈S E(s).

2.2 Exemples d’accions

Acció per conjugació d’un grup sobre ell mateix
Donat un grup G, considerem l’acció

G×G → G
(g, h) 7→ ghg −1 .
El nucli d’aquesta acció és {g ∈ G|ghg −1 = h, ∀h ∈ G}, el subgrup dels
elements de G que commuten amb tot element de G. Es diu centre de G
i s’escriu Z(G). L’òrbita d’un h ∈ G per aquesta acció es diu classe de
conjugació de h. Per a aquesta acció, l’estabilitzador d’un element h de G
és E(h) = {g ∈ G|ghg −1 = h}, el subgrup de G format pels elements que
commuten amb h. Es diu centralitzador de h en G i s’escriu ZG (h).

Acció per conjugació d’un grup sobre el conjunt dels seus subgrups
Donat un grup G, si H és un subgrup de G, g ∈ G, gHg −1 := {ghg −1 |h ∈ H}
és subgrup de G, es diu conjugat de H per g. Si posem H el conjunt dels
subgrups de G, l’aplicació

G×H → H
(g, H) 7→ gHg −1
és acció de G sobre H. L’òrbita d’un subgrup H de G per aquesta acció
és el conjunt dels seus conjugats. Els punts fixos per aquesta acció són els
subgrups normals de G. L’estabilitzador de H és {g ∈ G|gHg −1 = H}. Es
diu normalitzador de H en G i s’escriu NG (H). És el subgrup més gran de
G que conté H com a subgrup normal.

37
Accions per translació
Si H és un subgrup d’un grup G, podem considerar l’acció de H en G per
translació a l’esquerra

H ×G → G
(h, g) 7→ hg.
Més en general, si F és qualsevol subgrup de G, podem considerar l’acció per
translació a l’esquerra de H sobre el conjunt quocient G/DF de classes per
la dreta de G mòdul F :

ρ : H × G/DF → G/DF
(h, gF ) 7→ (hg)F.
L’acció de G sobre G/DF per translació a l’esquerra és transitiva. L’acció
de H sobre G per translació a l’esquerra és fidel. Per a l’acció de H sobre
G/DF , el nucli és

H ∩ (∩g∈G gF g −1 ).
En efecte, posem

ϕ : H → Perm(G/DF )
h 7→ ρh .
Tenim ρh (gF ) = (hg)F = gF ⇔ g −1 hg ∈ F ⇔ h ∈ gF g −1 . Per tant
ρh = IdG/DF ⇔ h ∈ ∩g∈G gF g −1 .

2.3 Equació d’òrbites

Donada una acció ρ d’un grup G en un conjunt S, la relació

s ∼ t ⇔ t = gs per a algun g ∈ G
és una relació d’equivalència a S. La classe d’un element s ∈ S és la seva
òrbita Gs. Per tant les òrbites formen una partició de S. Si posem S/G el
conjunt d’òrbites, tenim
X
|S| = |O|.
O∈S/G

38
En particular, si S és finit, i S0 ⊂ S és el conjunt de punts fixos per ρ,
aleshores
r
X
|S| = |S0 | + |Oi |, (7)
i=1

on {O1 , . . . , Or } és el conjunt d’òrbites amb més d’un element. Equivalent-

ment, per la proposició 2.1.8,
r
X
|S| = |S0 | + [G : E(xi )], (8)
i=1

amb xi ∈ Oi , 1 ≤ i ≤ r. Qualsevol de les relacions (7), (8) es diu equació

d’òrbites.

Veiem ara exemples d’aplicació de l’equació d’òrbites.

Proposició 2.3.1 (Equació de les classes). Si G és un grup finit, es compleix

r
X
|G| = |Z(G)| + [G : ZG (xi )],
i=1

on {x1 , . . . , xr } és un conjunt de representants de les classes de conjugació

amb més d’un element.

Demostració. Considerem l’acció de G sobre ell mateix per conjugació. Ales-

hores Z(G) és el conjunt de punts fixos, ZG (xi ) és l’estabilitzador de xi i (8)
dóna la fórmula de l’enunciat. 2

Si p és un nombre primer, un grup finit G s’anomena p-grup si |G| = pr ,

per a algun r enter natural > 0.

Proposició 2.3.2 (Congruència dels punts fixos). Si G és un p-grup que

opera sobre un conjunt finit S, aleshores

|S| ≡ |S0 | (mod p).

Demostració. Si xi no és punt fix, [G : E(xi )] divideix |G| i és > 1.

PerPtant és divisible per p. Tenint en compte (8), obtenim que |S| − |S0 |
= ri=1 [G : E(xi )] és divisible per p. 2

39
Corol·lari 2.3.3. Si G és un p-grup, el seu centre Z(G) és no trivial.

Demostració. Z(G) conté al menys e, per tant |Z(G)| ≥ 1 i Z(G) és el

conjunt de punts fixos per l’acció de G sobre ell mateix per conjugació. Per
2.3.2, obtenim |Z(G)| ≡ |G| (mod p) i, per tant p | |Z(G)|. 2

Corol·lari 2.3.4 (Congruència del normalitzador). Sigui H un p-subgrup

d’un grup finit G. Aleshores

[NG (H) : H] ≡ [G : H] (mod p).

Demostració. Considerem l’acció de H en G/DH per translacions per l’es-

querra, és a dir

H × G/DH → G/DH , (h, gH) 7→ hgH.

Tenim hgH = gH, per a tot h ∈ H ⇔ g −1 hg ∈ H, per a tot h ∈ H ⇔ g ∈
NG (H). Per tant el conjunt de punts fixos és NG (H)/H. 2

Teorema 2.3.5 (Teorema de Cauchy). Sigui G un grup finit d’ordre n i p

un nombre primer que divideix n. Aleshores G té un element (i per tant un
subgrup) d’ordre p.

Demostració. Sigui S = {(g1 , . . . , gp ) ∈ G× . p. . ×G| g1 . . . gp = e}. Podem

definir una acció de Z/pZ sobre S per

k(g1 , . . . , gp ) = (gk+1 , . . . , gk+p ),

per a k ∈ Z/pZ, (g1 , . . . , gp ) ∈ S, on la suma en els subı́ndexs es fa mòdul p.
Com Z/pZ és un p-grup i |S| = np−1 és divisible per p, tenim que el cardinal
del conjunt S0 de punts fixos és divisible per p, per la congruència dels punts
fixos 2.3.2. Ara

S0 = {(x, . . . , x)| x ∈ G, xp = e}.

Com (e, . . . , e) ∈ S0 i p | |S0 |, el conjunt S0 ha de contenir algun (x, . . . , x)
amb x 6= e i x és doncs element d’ordre p. 2

40
2.4 Teoremes de Sylow
Sigui G un grup finit, p un nombre primer dividint |G|. Volem estudiar els
p-subgrups de G. Els p-subgrups de G amb ordre la màxima potència de p
dividint |G| es diuen p-subgrups de Sylow de G.
Teorema 2.4.1 (Primer teorema de Sylow). Sigui G un grup finit, p un
nombre primer i r > 0 un nombre enter tals que pr divideix |G|. Aleshores
existeixen subgrups H1 , . . . , Hr de G tals que |Hi | = pi , 1 ≤ i ≤ r, i Hi C
Hi+1 , 1 ≤ i ≤ r − 1.
Demostració. Si r = 1, és conseqüència directa del teorema de Cauchy
2.3.5. Fem inducció sobre r. Suposem que r ≥ 2 i que existeixen subgrups
H1 , . . . , Hr−1 de G tals que |Hi | = pi i Hi C Hi+1 . Com p | [G : Hr−1 ], per
la congruència del normalitzador 2.3.4, tenim p | [NG (Hr−1 ) : Hr−1 ]. Pel
teorema de Cauchy, el grup quocient NG (Hr−1 )/Hr−1 té un subgrup d’ordre
p. La seva antiimatge per la projecció NG (Hr−1 ) → NG (Hr−1 )/Hr−1 és un
subgrup Hr de NG (Hr−1 ) d’ordre pr (ja que [Hr : Hr−1 ] = p) i tal que
Hr−1 C Hr (ja que Hr ⊂ NG (Hr−1 )). 2
Corol·lari 2.4.2. Si G es un grup finit i p un nombre primer dividint |G|,
aleshores existeixen p-subgrups de Sylow de G.
Corol·lari 2.4.3. Tot p-grup és resoluble.
Demostració. Si G és grup d’ordre pr , amb p un nombre primer i r > 0 un
nombre enter, pel primer teorema de Sylow, existeixen subgrups H1 , . . . , Hr
de G tals que |Hi | = pi , 1 ≤ i ≤ r, i Hi C Hi+1 , 1 ≤ i ≤ r − 1. Tenim doncs
que {e} ⊂ H1 ⊂ H2 ⊂ · · · ⊂ Hr = G és una torre abeliana i, per tant G és
resoluble. 2

Clarament el conjugat d’un p-subgrup de Sylow de G es també p-subgrup

de Sylow de G. Veiem ara el recı́proc.
Teorema 2.4.4 (Segon teorema de Sylow). Siguin G un grup finit, H un
p-subgrup de G i S un p-subgrup de Sylow de G. Aleshores existeix x ∈ G tal
que H ⊂ xSx−1 . En particular dos p-subgrups de Sylow de G són conjugats.
Demostració. Considerem l’acció de H en G/DS per translació a l’esquerra.
Donada una classe xS, tenim xS queda fixa ⇔ hxS = xS, per a tot h ∈
H ⇔ x−1 hxS = S, per a tot h ∈ H ⇔ H ⊂ xSx−1 . Per tant, el conjunt

41
de punts fixos és X0 = {xS ∈ G/DS | H ⊂ xSx−1 }. Com que H és p-grup
i |G/DS | = [G : S], la congruència de punts fixos 2.3.2 dóna |X0 | ≡ [G : S]
(mod p). Com p - [G : S], tenim p - |X0 | i, per tant, |X0 | no és buit. 2

Corol·lari 2.4.5. El grup G té un únic p-subgrup de Sylow S si i només si

G té un p-subgrup de Sylow normal.

Teorema 2.4.6 (Tercer teorema de Sylow). Sigui G un grup finit i np el

nombre de p-subgrups de Sylow de G. Aleshores es compleix

1) np = [G : NG (Sp )], per a tot p-subgrup de Sylow Sp de G;

2) np | [G : Sp ], per a tot p-subgrup de Sylow Sp de G;

3) np ≡ 1 (mod p).

Demostració. Pel segon teorema de Sylow 2.4.4, np és el cardinal de l’òrbita

d’un p-subgrup de Sylow Sp per l’acció de G per conjugació sobre el conjunt
dels subgrups de G. L’estabilitzador de Sp per a aquesta acció és NG (Sp ),
per tant tenim 1). Ara [G : Sp ] = [G : NG (Sp )][NG (Sp ) : Sp ], per tant np
divideix [G : Sp ].
Sigui ara X el conjunt de p-subgrups de Sylow de G. Considerem l’acció
de Sp en X per conjugació. Aleshores el conjunt de punts fixos és X0 =
{T ∈ X | xT x−1 = T, ∀x ∈ Sp } = {T ∈ X | Sp ⊂ NG (T )}. Volem veure
X0 = {Sp }. En efecte, si T ∈ X0 , aleshores Sp i T són p-subgrups de Sylow
de NG (T ) i T és normal en NG (T ), per tant pel corol·lari 2.4.5, T = Sp . Com
|X| = np i |X0 | = 1, per la congruència dels punts fixos 2.3.2, tenim np ≡ 1
(mod p). 2

Com a exemple d’aplicació dels teoremes de Sylow, fem el següent exercici.

Exercici 2.4.7. Siguin G un grup d’ordre 805 i D el conjunt de divisors

positius de 805.

a) Demostreu que per a cada d ∈ D, existeix un subgrup H de G tal que

|H| = d.

b) Demostreu que G té un subgrup normal K d’ordre 23 i un altre subgrup

normal H d’ordre 161, tal que K ⊂ H.

42
c) Demostreu que G/K té un únic subgrup d’ordre 5 i un únic subgrup d’or-
dre 7.

d) Demostreu que, per a cada d ∈ D, el grup G té un únic subgrup d’ordre d.

e) Demostreu que G és cı́clic.

Solució.

a) |G| = 805 = 5 × 7 × 23. Pel primer teorema de Sylow, sabem que G

té subgrups d’ordres 5, 7 i 23. Tenim D = {1, 5, 7, 23, 35, 115, 161, 805}.
Com {e} i G són subgrups de G, queda veure que G té subgrups d’ordres
35, 115 i 161. Apliquem ara el tercer teorema de Sylow per determinar el
nombre np de p-subgrups de Sylow de G per a cada primer p dividint |G|.

1
1) n5 divideix 7 × 23 = 161 i n5 ≡ 1 mod 5 ⇒ n5 =
161
2) n7 divideix 5 × 23 = 115 i n7 ≡ 1 mod 7 ⇒ n7 = 1.
3) n23 divideix 5 × 7 = 35 i n23 ≡ 1 mod 23 ⇒ n23 = 1.

Com n7 = 1 i n23 = 1, pel segon teorema de Sylow, G té un únic 7-subgrup

de Sylow, S7 , que és normal en G i un únic 23-subgrup de Sylow, S23 , que
és normal en G. Sabem, pel teorema 1.6.5 (tercer teorema d’isomorfia),
que, si F, H són subgrups d’un grup G i H és normal en G, aleshores, HF
és subgrup de G i [F : F ∩H] = [HF : H], per tant |HF | = |H||F |/|F ∩H|.
Ara, si Sp i Sq són subgrups de Sylow de G per a primers diferents p, q,
tenim Sp ∩ Sq = {e}. Si S5 és un 5-Sylow, tenim doncs que S5 S7 és
subgrup de G d’ordre 35, S5 S23 és subgrup de G d’ordre 115 i S7 S23 és
subgrup de G d’ordre 161.

b) Ja hem vist que S23 és subgrup normal de G, que S7 és subgrup normal
de G i que S7 S23 és subgrup de G d’ordre 161. Només queda veure que
S7 S23 és subgrup normal. Aleshores tindrem el que demana l’enunciat
amb K = S23 i H = S7 S23 . Sigui g ∈ G, h ∈ S7 S23 . Aleshores h = xy,
amb x ∈ S7 , y ∈ S23 i ghg −1 = (gxg −1 )(gyg −1 ) ∈ H, ja que gxg −1 ∈ S7 ,
per ser S7 C G i gyg −1 ∈ S23 , per ser S23 C G.

c) |G/K| = [G : K] = |G|/|K| = 5 × 7. Per tant els subgrups d’ordre 5 de

G/K són els seus 5-subgrups de Sylow i els subgrups d’ordre 7 de G/K

43
 són els seus 7-subgrups de Sylow. Apliquem el tercer teorema de Sylow
a G/K. Sigui n05 el nombre de 5-subgrups de Sylow de G/K i n07 el de
7-subgrups de Sylow de G/K. Tenim

1) n05 divideix 7 i n05 ≡ 1 mod 5 ⇒ n05 = 1.

2) n07 divideix 5 i n07 ≡ 1 mod 7 ⇒ n07 = 1.

d) Per a d = 7, 23, ja està vist. Considerem el morfisme de pas al quocient

π : G → G/K.

L’assignació F 7→ π −1 (F ) defineix una aplicació bijectiva entre el conjunt

dels subgrups de G/K i el conjunt dels subgrups de G que contenen K
i, a més π −1 (F )/K ' F . Tenim doncs que els subgrups de G d’ordre
115 (resp. 161) estan en bijecció amb els de G/K d’ordre 5 (resp. 7).
Obtenim doncs que G té un únic subgrup d’ordre 115 i un únic subgrup
d’ordre 161. Havı́em vist a a) que si S5 és un 5-Sylow de G, S5 S23 és
subgrup de G d’ordre 115. Com aquest últim és únic, S5 també. Ara, si
F és subgrup d’ordre 35 de G, el seu 5-Sylow és S5 i el seu 7-Sylow és S7 ,
per tant F és únic.

e) Vegem que G és producte directe dels seus subgrups de Sylow. Tenim
S5 ∩ S7 = {e}. Hem de veure que un element x de S5 i un element y de
S7 commuten entre ells, és a dir xyx−1 y −1 = e. Ara tenim xyx−1 y −1 =
x(yx−1 y −1 ) ∈ S5 , per ser S5 C G i xyx−1 y −1 = (xyx−1 )y −1 ∈ S7 , per ser
S7 C G. Per tant xyx−1 y −1 ∈ S5 ∩ S7 = {e}. Tenim doncs que S5 i S7
estan en suma directa i, com 5 i 7 són primers entre ells S5 S7 és cı́clic.
Anàlogament, veiem que S5 S7 i S23 estan en suma directa i S5 S7 S23 = G
és cı́clic.

3 Grups abelians finitament generats

En aquest capı́tol, considerarem grups abelians i denotarem l’operació del
grup com a suma, l’element neutre per 0, l’element simètric d’un element x
per −x. Si (E, +) és un grup abelià, x ∈ E, n ∈ Z, posem

44
 
 x+ . n. . +x si n > 0
nx := 0 si n = 0
(−x)+ (−n). . . +(−x) si n < 0


Anomenarem suma directa el producte directe de grups abelians i el denota-

rem per ⊕.
Havı́em vist que un grup finit és finitament generat però no recı́procament.
El grup Z i, més generalment, la suma directa Z ⊕ · · · ⊕ Z d’un nombre finit
de còpies de Z són grups infinits finitament generats.

3.1 Bases
Definició 3.1.1. Siguin E un grup abelià i e1 , . . . , er elements de E.

1) Els elements e1 , . . . , er són linealment independents sobre Z si, per a

n1 , . . . , nr ∈ Z,

n1 e1 + · · · + nr er = 0 ⇒ n1 = 0, . . . , nr = 0.

2) (e1 , . . . , er ) és base de E si els elements e1 , . . . , er són linealment indepen-

dents sobre Z i generen E.

La proposició següent es demostra igual que pels espais vectorials.

Proposició 3.1.2. Siguin E un grup abelià i e1 , . . . , er elements de E. Ales-
hores, (e1 , . . . , er ) és base de E si i només si tot element de E s’escriu de
manera única en la forma n1 e1 + · · · + nr er , amb n1 , . . . , nr ∈ Z.
Definició 3.1.3. Un grup abelià finitament generat és lliure si és isomorf a
Z⊕ . r. . ⊕Z, per a algun enter r > 0.
Proposició 3.1.4. Un grup abelià finitament generat és lliure si i només si
té una base.
Demostració. Si (e1 , . . . , er ) és base de E, definim l’aplicació

Z⊕ . r. . ⊕Z → E
(n1 , . . . , nr ) 7→ n1 e1 + · · · + nr er .
Clarament és isomorfisme de grups. Recı́procament, si ϕ és isomorfisme de
Z⊕ . r. . ⊕Z en E, (ϕ(1, 0, . . . , 0), . . . , ϕ(0, . . . , 0, 1)) és base de E. 2.

45
Lema 3.1.5. Si (e1 , . . . , er ) és base de E, d1 , . . . , dr són enters naturals,
aleshores

E/hd1 e1 , . . . , dr er i ' Z/d1 Z ⊕ · · · ⊕ Z/dr Z.

Demostració. Definim l’aplicació

E → Z/d1 Z ⊕ · · · ⊕ Z/dr Z
n1 e1 + · · · + nr er 7→ (n1 mod d1 , . . . , nr mod dr ).
Clarament és epimorfisme de grups i el seu nucli és el subgrup hd1 e1 , . . . , dr er i
del grup E. Pel teorema d’isomorfia 1.6.2, obtenim l’isomorfisme volgut. 2

Proposició 3.1.6. Si un grup abelià E té una base amb r elements, totes
les bases de E tenen r elements. L’enter r es diu rang de E.

Demostració. Sigui (e1 , . . . , er ) una base de E. Posem 2E := {2x|x ∈ E}.

Clarament 2E és el subgrup de E generat per 2e1 , . . . , 2er i, per tant E/2E '
Z/2Z⊕ . r. . ⊕Z/2Z. Com 2E no depen de la base escollida, r tampoc. 2

3.2 Subgrup de torsió

Definició 3.2.1. Els elements d’ordre finit d’un grup abelià E s’anomenen
també elements de torsió i formen un subgrup F (E) de E anomenat subgrup
de torsió de E. Diem que E és lliure de torsió si F (E) = {0}.

Clarament un grup abelià lliure és lliure de torsió. Veiem ara el recı́proc.

Lema 3.2.2. Si un conjunt de generadors {e1 , . . . , er } d’un grup abelià E

no és Z-linealment independent, aleshores existeixen un altre conjunt de ge-
neradors {e01 , . . . , e0r } de E (amb el mateix nombre d’elements) i un enter no
nul q tals que qe0i = 0, per a algun ı́ndex i.

Demostració. Siguin n1 , . . . , nr enters no tots nuls tals que n1 e1 +· · ·+nr er =

0. Si només un ni és no nul, ja tenim el resultat volgut. Suposem doncs que
al menys dos ni ’s són no nuls. Reordenant el ei ’s si cal, podem suposar
|n1 | ≥ |n2 | > 0. Tenim les igualtats

n1 e1 + n2 e2 = (n1 − n2 )e1 + n2 (e2 + e1 ) = (n1 + n2 )e1 + n2 (e2 − e1 )

46
i un dels nombres |n1 − n2 | o |n1 + n2 | és estrı́ctament més petit que |n1 |. Per
tant existeix una relació no trivial, o bé entre els generadors e1 , e2 +e1 , . . . , er ,
o bé entre els generadors e1 , e2 − e1 , . . . , er , per a la qual la suma dels valors
absoluts dels coeficients és estrı́ctament més petita que m = |n1 |+· · ·+|nr | >
0. El resultat s’obté doncs fent inducció sobre m. 2

Proposició 3.2.3. Sigui E un grup abelià finitament generat i lliure de tor-

sió. Aleshores E és un grup abelià lliure.

Demostració. Sigui {e1 , . . . , er } un conjunt de generadors de E amb r mı́nim.

Vegem que e1 , . . . , er són Z-linealment independents. Siguin n1 , . . . , nr enters
tals que

n1 e1 + · · · + nr er = 0.
Volem veure ni = 0, per a tot i, 1 ≤ i ≤ r. Raonem per l’absurd. Suposem
que no tots els ni ’s són nuls. Aleshores, pel lema 3.2.2, existeixen un conjunt
de generadors {e01 , . . . , e0r } de E, un enter no nul q i un ı́ndex i tals que
qe0i = 0. Com E no té elements de torsió no nuls, ha de ser e0i = 0 però
aleshores, E es pot generar amb r − 1 elements, contradient la minimalitat
de r. 2

Proposició 3.2.4. Tot grup abelià finitament generat és suma directa d’un
grup abelià lliure i un grup finit.

Demostració. Sigui E un grup abelià finitament generat i sigui F el seu

subgrup de torsió. Aleshores L = E/F és lliure de torsió i finitament generat.
Per la proposició 3.2.3, L és lliure. Siguin e1 , . . . , er elements de E tals que les
seves classes [e1 ], . . . , [er ] a L formin base de L. Sigui L0 = he1 , . . . , er i. Com
la imatge de L0 pel morfisme de pas al quocient E → L és igual a L, tenim
L0 + F = E. D’altra banda, e1 , . . . , er són linealment independents sobre Z,
ja que una relació de dependència entre ells donaria una entre [e1 ], . . . , [er ],
per tant L0 és lliure. Això implica L0 ∩ F = {0}. Notem que F és isomorf al
quocient E/L0 i per tant finitament generat i, per ser de torsió, finit. 2

Direm que un grup abelià finitament generat E té rang r si E/F (E) té
rang r. Els grups abelians finits són els grups abelians finitament generats
de rang 0.

47
3.3 Estructura dels grups abelians finitament generats
Proposició 3.3.1. Sigui L un grup abelià lliure de rang r i L0 un subgrup
de L. Aleshores existeixen una base (e1 , . . . , er ) de L, un enter natural s ≤ r
i enters positius d1 , . . . , ds tals que (d1 e1 , . . . , ds es ) és base de L0 i di | di+1 ,
per a 1 ≤ i < s.

Demostració. Fem inducció sobre r. Per a r = 1, és la proposició 1.1.8,

tenint en compte que 1 és base de Z. Suposem doncs r ≥ 2. Si existeix
una base (v1 , v2 , . . . , vr ) de L tal que L0 ⊂ hv2 , . . . , vr i, aleshores l’enunciat
és cert per la hipòtesi d’inducció. Podem doncs suposar que, per a tota base
v = (v1 , v2 , . . . , vr ) de L es compleix L0 6⊂ hv2 , . . . , vr i. Donada una base v,
considerem el morfisme

pv : L → Z
x = n1 v1 + · · · + nr vr 7→ n1
Com L0 6⊂ hv2 , . . . , vr i, el subgrup pv (L0 ) de Z és no nul per a tota base v.
Per a cada base v de L, existeix doncs un enter dv > 0 tal que pv (L0 ) = hdv i.
Escollim v tal que dv sigui mı́nim i posem d1 = dv . Vegem que, si x0 ∈ L0
és de la forma x0 = d1 v1 + n02 v2 + · · · + n0r vr , aleshores d1 | n0j , 2 ≤ j ≤ r,
de forma que, en particular, existeix x ∈ L tal que x0 = d1 x. En efecte, si
n0j = cj d1 + kj , amb 0 ≤ kj < d1 , 2 ≤ j ≤ r, aleshores x0 = d1 (v1 + c2 v2 +
· · · + cr vr ) + k2 v2 + · · · + kr vr i, com v1 + c2 v2 + · · · + cr vr , v2 , . . . , vr és base
de L, la definició de d1 implica k2 = · · · = kr = 0.
Sigui e01 ∈ L0 qualsevol element tal que pv (e01 ) = d1 i sigui e1 ∈ L tal que
e01 = d1 e1 . Aleshores és clar que pv (e1 ) = 1, de forma que e1 , v2 , . . . , vr és una
base de L. Vegem que

L0 = (L0 ∩ hv2 , . . . , vr i) ⊕ hd1 e1 i. (9)

Com la intersecció dels dos sumands és clarament {0}, n’hi ha prou amb
veure

L0 = (L0 ∩ hv2 , . . . , vr i) + hd1 e1 i.

Sigui x0 ∈ L0 . Per definició de d1 , existeix un enter k tal que pv (x0 ) = kd1 .
Per tant kd1 e1 ∈ hd1 e1 i i x0 − kd1 e1 ∈ L0 ∩ hv2 , . . . , vr i, ja que x0 − kd1 e1 ∈ L0
i pv (x0 − kd1 e1 ) = 0. Per tant x0 = (x0 − kd1 e1 ) + kd1 e1 ∈ (L0 ∩ hv2 , . . . , vr i) +
hd1 e1 i.

48
 Per hipòtesi d’inducció, existeix una base (e2 , . . . , er ) de hv2 , . . . , vr i, un
enter s ≤ r i enters positius d2 , . . . , ds tals que (d2 e2 , . . . , ds es ) és base de
L0 ∩ hv2 , . . . , vr i i tals que di | di+1 , per a i = 2, . . . , s − 1. Aleshores
(e1 , e2 , . . . , er ) és base de E i, per (9), (d1 e1 , d2 e2 , . . . , ds es ) és base de L0 .
Només falta veure que, si s > 1, d1 | d2 . Com x0 = d1 e1 + d2 e2 ∈ L0 i
pv (x0 ) = d1 , se segueix del que hem demostrat abans. 2
Teorema 3.3.2 (Estructura dels grups abelians finitament generats). Sigui
E un grup abelià finitament generat de rang r. Existeixen un nombre natural
s i enters positius d1 , . . . , ds amb dj dividint dj+1 , per a 1 ≤ j < s, tals que E
és suma directa de subgrups cı́clics Fj d’ordre dj (1 ≤ j ≤ s) i de r subgrups
cı́clics infinits.
Demostració. Sigui E un grup abelià finitament generat. Si {g1 , . . . , gk } és
un sistema de generadors de E, l’aplicació

ϕ: Z⊕ . k. . ⊕Z → E
(n1 , . . . , nk ) 7→ n1 g1 + · · · + nk gk
és epimorfisme de grups. Per la proposició 3.3.1, existeix una base (e1 , . . . , ek )
de Zk , un enter natural s ≤ k i enters naturals d1 , . . . , ds , amb dj | dj+1 , 1 ≤
j < s, tals que (d1 e1 , . . . , ds es ) és una base de Ker ϕ. Com ϕ indueix un
isomorfisme entre E i Zk / Ker ϕ i el quocient Zk / Ker ϕ és isomorf a Z/d1 Z ⊕
· · · ⊕ Z/ds Z ⊕ Z⊕ . r. . ⊕Z, pel lema 3.1.5, obtenim el resultat. 2
Corol·lari 3.3.3. Si F és un grup abelià finit, existeixen un nombre natural
s i enters positius d1 , . . . , ds amb dj dividint dj+1 , per a 1 ≤ j < s, tals que F
és suma directa de subgrups cı́clics Fj d’ordre dj (1 ≤ j ≤ s). En particular,
l’ordre de F és igual al producte d1 . . . ds .
Definició 3.3.4. Els enters d1 , . . . , ds del corol·lari 3.3.3 s’anomenen factors
invariants del grup F .
Proposició 3.3.5. Sigui F un grup abelià finit. Sigui |F | = pk11 . . . pkl l la
descomposició de l’ordre de F en producte de nombres primers. Aleshores
existeixen enters positius si , 1 ≤ i ≤ l, i ki1 ≥ ki2 ≥ · · · ≥ kisi > 0 tals que

F = ⊕1≤i≤l (⊕1≤j≤si Fij )

k
on Fij és grup cı́clic d’ordre pi ij , 1 ≤ j ≤ si , 1 ≤ i ≤ l, i ki = ki1 + · · · +
kisi , 1 ≤ i ≤ l.

49
 A més, els primers p1 , . . . , pl i les successions kij queden determinats
unı́vocament pel grup F .
Demostració. En el corol·lari 3.3.3, podem suposar di > 1, per a cada i, ja
que Fi = {0} si di = 1. Sigui ara ds = pk1s1 . . . pkl sl la descomposició de ds en
producte de nombres primers. Com d1 | d2 | · · · | ds , la descomposició dels
di en producte de primers és di = pk1i1 . . . pkl il , amb ksj ≥ · · · ≥ k1j ≥ 0, per a
tot j = 1, . . . , l. A partir d’aquesta factorització de di , sabem que

Z/di Z ' Z/pk1i1 Z ⊕ · · · ⊕ Z/pkl il Z,

per ser els factors p1ki1 , . . . , pkl il primers entre ells dos a dos. Observem que,
si kij = 0, el sumand corresponent és 0. L’ordre de F és igual a d1 d2 . . . ds =
pk11 . . . pkl l i, per tant kj = k1j + · · · + ksj , 1 ≤ j ≤ l.
És clar que els primers p1 , . . . , pl queden determinats per F . Ara, sigui
P un grup cı́clic d’ordre pt amb p primer. Si Pj és el subgrup de P format
pels elements amb ordre dividint pj , tenim P0 ⊂ P1 ⊂ · · · ⊂ Pt = P i
Pj /Pj−1 té ordre p. De fet, Pj és el subgrup d’ordre pj de P . Sigui ara F
un grup d’ordre potència de p tal que F = Q1 ⊕ · · · ⊕ Qs , amb Qi cı́clic
d’ordre pki , 1 ≤ i ≤ s, amb k1 ≥ k2 ≥ · · · ≥ ks > 0. Sigui Fj (resp. Qij )
el subgrup de F (resp. Qi ) format pels elements amb ordre dividint pj .
Clarament Fj és suma directa dels Qij . Posem pdj l’ordre de Fj . Aleshores
dj − dj−1 és el nombre hj de subgrups Qi amb ordre ≥ pj . En conseqüència,
νj = hj − hj+1 és el nombre de subgrups Qi amb ordre exactament igual a
pj i, per tant νj = −dj+1 + dj − dj−1 . Com el terme de la dreta d’aquesta
igualtat depen només de F , queda demostrat que el nombre de subgrups Qi
de la descomposició de F amb ordre igual a un pj donat depen només de F .
Si |F | = pk11 . . . pkl l , F és suma directe de grups d’ordres pk11 , . . . , pkl l . Aplicant
el que acabem de veure a cada sumand, queda probada la proposició. 2
k
Definició 3.3.6. Els enters pi ij de la proposició 3.3.5 s’anomenen divisors
elementals del grup F .
Corol·lari 3.3.7. Dos grups abelians finits són isomorfs si i només si tenen
els mateixos divisors elementals.
Corol·lari 3.3.8. Dos grups abelians finits són isomorfs si i només si tenen
els mateixos factors invariants.
Aplicant la proposició 3.3.5, podem determinar, tret d’isomorfisme, tots
els grups abelians finits d’un ordre donat n. Si n = pk11 . . . pkl l , com kj =

50
k1j + · · · + ksj , 1 ≤ j ≤ l, el conjunt de les classes d’isomorfisme dels grups
abelians d’ordre n està en bijecció amb el conjunt Π1 × · · · × Πl , on Πj és el
conjunt de particions de kj .

Exemple 3.3.9. Determinarem tots els grups abelians d’ordre 72, tret d’i-
somorfisme. Tenim 72 = 23 · 32 . Aleshores l = 2, k1 = 3, k2 = 2. Tenim
3 = 2+1 = 1+1+1, 2 = 1+1, per tant Π1 = {3, 2+1, 1+1+1}, Π2 = {2, 1+1},
de forma que hi ha 6 classes d’isomorfisme de grups abelians d’ordre 72:

1) Z/8Z ⊕ Z/9Z amb divisors elementals 8, 9;

2) Z/4Z ⊕ Z/2Z ⊕ Z/9Z amb divisors elementals 4, 2, 9;

3) (Z/2Z)3 ⊕ Z/9Z amb divisors elementals 2, 2, 2, 9;

4) Z/8Z ⊕ (Z/3Z)2 amb divisors elementals 8, 3, 3;

5) Z/4Z ⊕ Z/2Z ⊕ (Z/3Z)2 amb divisors elementals 4, 2, 3, 3;

6) (Z/2Z)3 ⊕ (Z/3Z)2 amb divisors elementals 2, 2, 2, 3, 3.

Determinem ara els factors invariants. Tenim

1) Z/8Z ⊕ Z/9Z ' Z/72Z té factors invariants d1 = 72.

2) Z/4Z⊕Z/2Z⊕Z/9Z ' Z/36Z⊕Z/2Z té factors invariants d1 = 2, d2 = 36.

3) (Z/2Z)3 ⊕Z/9Z ' Z/18Z⊕Z/2Z⊕Z/2Z té factors invariants d1 = 2, d2 =

2, d3 = 18.

4) Z/8Z ⊕ (Z/3Z)2 ' Z/24Z ⊕ Z/3Z té factors invariants d1 = 3, d2 = 24.

5) Z/4Z⊕Z/2Z⊕(Z/3Z)2 ' Z/12Z⊕Z/6Z té factors invariants d1 = 6, d2 =

12.

6) (Z/2Z)3 ⊕ (Z/3Z)2 ' Z/6Z ⊕ Z/6Z ⊕ Z/2Z té factors invariants d1 =

2, d2 = 6, d3 = 6.

51
Part II
Anells
4 Anells
4.1 Definicions
Definició 4.1.1. Un anell és un conjunt A dotat de

1) una operació binària interna que anomenem suma i indiquem per + tal
que (A, +) és un grup abelià (Posem 0 l’element neutre de la suma de
l’anell A i −a l’oposat de l’element a);
2) i una operació binària interna que anomenem producte que compleix
2.1) és associatiu:

(ab)c = a(bc), ∀a, b, c ∈ A,

2.2) és distributiu respecte de la suma:

a(b + c) = ab + ac, (b + c)a = ba + ca, ∀a, b, c ∈ A.

Si, a més el producte és commutatiu, és a dir ab = ba, per a tot parell
d’elements a, b ∈ A, diem que A és un anell commutatiu. Si existeix un
element neutre pel producte de l’anell A, és a dir un element u ∈ A tal que
ua = au = a, per a tot a ∈ A, diem que A és un anell unitari. Habitualment,
designarem per 1A , o 1, l’element neutre pel producte de l’anell A.
Exemples 4.1.2. 1) {0} és l’anell zero o anell trivial. Observem que, si A
és un anell en què 1 = 0, aleshores A = {0}.
2) Z és anell commutatiu i unitari.
3) Z/mZ, m enter positiu, és anell commutatiu i unitari.
4) Si K és cos, K[X] és anell commutatiu i unitari.
5) Si A és anell, A[X] és anell. Si A és commutatiu, A[X] és commutatiu.
Si A és unitari, A[X] és unitari.

53
6) El conjunt de matrius n × n amb coeficients en un anell A commutatiu
i unitari amb la suma i el producte de matrius és un anell unitari i no
commutatiu si n ≥ 2.
Proposició 4.1.3. Si A és un anell, es compleix a0 = 0a = 0, per a tot
a ∈ A.
Demostració. a0 + a0 = a(0 + 0) = a0 ⇒ a0 = 0 i anàlogament per 0a = 0.
2
Definició 4.1.4. Donat un anell A, un subanell de A és un subconjunt B
de A tal que

1) (B, +) és subgrup de (A, +);

2) B és tancat pel producte de l’anell A, és a dir b, b0 ∈ B ⇒ bb0 ∈ B.

Un subanell d’un anell A unitari és un subanell B de A que conté l’element

neutre del producte de A.

A partir d’ara, la paraula “anell” voldrà dir “anell commutatiu i unitari”.

Definició 4.1.5. 1) Un element a no nul d’un anell A es diu divisor de 0
si existeix un element b ∈ A, no nul, tal que ab = 0. Un anell A es
diu domini d’integritat si no té divisors de 0, equivalentment si, per a
a, b ∈ A, ab = 0 ⇒ a = 0 o b = 0, equivalentment si, per a a, b ∈ A, a 6= 0
i b 6= 0 ⇒ ab 6= 0.
2) Un element a d’un anell unitari A es diu invertible o unitat si existeix un
element b ∈ A, tal que ab = ba = 1. Diem que b és l’invers de a. Designem
per A∗ el conjunt d’elements invertibles de l’anell unitari A. Clarament
A∗ és grup amb el producte de l’anell A.
Definició 4.1.6. Un cos és un anell no trivial en el què tot element no nul
és invertible. Un subanell L d’un cos K és subcòs de K si x−1 ∈ L per a tot
x ∈ L \ {0}.
Exemples 4.1.7. Z∗ = {±1}. Si K és cos, (K[X])∗ = K \ {0}.
Proposició 4.1.8. Sigui a un element d’un anell A. Si a és invertible,
aleshores no és divisor de zero. Com a conseqüència, tot cos és domini
d’integritat.

54
Demostració. Si b ∈ B tal que ab = 0, tenim b = 1b = (a−1 a)b = a−1 (ab) =
a−1 0 = 0. 2

Proposició 4.1.9. Si A és domini d’integritat, l’anell A[X] és domini d’in-
tegritat.

Demostració. Si P, Q ∈ A[X] són no nuls, posem n el grau de P , m el de Q,

an el coeficient de X n en P , bm el de X m en Q. Aleshores, el coeficient de
X m+n en P Q és an bm 6= 0, per tant P Q 6= 0. 2

4.2 Ideals d’un anell

Definició 4.2.1. Donat un anell A, un ideal de A és un subconjunt I de A
tal que

1) (I, +) és subgrup de (A, +);

2) ax ∈ I, per a tot parell d’elements a ∈ A, x ∈ I.

Exemples 4.2.2. 1) {0} i A són ideals de l’anell A. Anomenarem {0} l’ideal

nul (o trivial) i A l’ideal total. Direm que un ideal I és propi si I 6= A i
que és no nul (o no trivial) si I 6= {0}.

2) Si a ∈ A, posem (a) = {ba : b ∈ A}. Clarament (a) és ideal de A.

L’ideal (a) s’anomena ideal principal generat per a. Un ideal I de A es
diu principal si existeix a ∈ A tal que I = (a). Els ideals {0} = (0) i
A = (1) són ideals principals.

3) Si a1 , . . . , ar ∈ A, posem (a1 , . . . , ar ) = {b1 a1 + · · · + br ar : b1 , . . . , br ∈ A}.

Clarament (a1 , . . . , ar ) és ideal de A. L’ideal (a1 , . . . , ar ) s’anomena ideal
generat per a1 , . . . , ar .

Proposició 4.2.3. Tot ideal I de Z és igual a (m), per a algun enter natu-
ral m.

Demostració. Vam veure a la proposició 1.1.8 que tot subgrup de Z és igual
a (m), per a algun enter natural m, i (m) és ideal de Z. 2

Definició 4.2.4. Un anell d’ideals principals és un anell tal que tots els
seus ideals són principals. Un domini d’ideals principals (o DIP) és un anell
d’ideals principals que és domini d’integritat.

55
 Per la proposició 4.2.3, l’anell Z és un domini d’ideals principals.
Proposició 4.2.5. Si K és cos, l’anell K[X] és domini d’ideals principals.
Demostració. Com K és domini d’integritat, K[X] també ho és, per la
proposició 4.1.9.
Sigui ara I un ideal de K[X]. Si I = {0}, tenim I = (0). Si no, I té
elements no nuls, per tant amb grau ≥ 0. Sigui P un element de l’ideal I
amb grau mı́nim entre els elements no nuls de I. Vegem I = (P ). Clarament
(P ) ⊂ I. Si A ∈ I, fem la divisió de A entre P . Tenim A = P Q + R, amb
gr R < gr P . Ara R = A − P Q ∈ I implica R = 0, per l’elecció de P . Per
tant A = P Q ∈ (P ). 2
Definició 4.2.6. Si A és anell, a, b ∈ A, diem que a divideix b i posem a | b
si existeix c ∈ A tal que b = ac. Clarament a | b ⇔ b ∈ (a).

Operacions amb ideals

Sigui A un anell i {Ij }j∈J una famı́lia d’ideals de A. La intersecció ∩j∈J Ij
és ideal de A.
Si S és un subconjunt de l’anell A, no necessàriament finit, l’ideal generat
per S és la intersecció de tots els ideals de A que contenen S. El denotem
per (S)A o (S). Clarament si S = ∅, (S) = {0}.
Proposició 4.2.7. Si S és un subconjunt no buit de l’anell A,

(S)A = {b1 a1 + · · · + bk ak : k ∈ N; a1 , . . . , ak ∈ S, b1 , . . . , bk ∈ A}.

Demostració. Clarament el conjunt S := {b1 a1 +· · ·+bk ak : k ∈ N; a1 , . . . , ak ∈
S, b1 , . . . , bk ∈ A} és un ideal que conté S i, si I és ideal de A contenint S,
ha de contenir S per la definició d’ideal. 2

Si S = {a1 , . . . , ar } és un subconjunt finit de l’anell A, posem ({a1 , . . . , ar })

= (a1 , . . . , ar ), que coincideix amb la definició donada a l’exemple 4.2.2.

Donats dos ideals I, J de l’anell A, posem I + J el conjunt dels elements

de l’anell A que són suma d’un element de I i un element de J. Clarament
I + J és un ideal de A i és l’ideal de A generat pel conjunt I ∪ J. Anomenem
I + J l’ideal suma de I i J. Més P generalment, si {Ij }j∈J és una famı́lia
d’ideals de A, definim l’ideal suma j∈J Ij com l’ideal de l’anell A generat
per ∪j∈J Ij .

56
Proposició 4.2.8. Si {Ij }j∈J és una famı́lia d’ideals de A,

X
Ij = {a1 + · · · + ak : k ∈ N; j1 , . . . , jk ∈ J i ai ∈ Iji , 1 ≤ i ≤ k}.
j∈J

Demostració. El conjunt {a1 + · · · + ak : k ∈ N; j1 , . . . , jk ∈ J i ai ∈ Iji , 1 ≤

i ≤ k} és ideal de l’anell A, conté ∪j∈J Ij i està contingut en tot ideal I de
A que contingui ∪j∈J Ij . 2

Si I, J són ideals de l’anell A, posem IJ l’ideal generat pel conjunt dels

element de l’anell A que són producte d’un element de I i un de J. Tenim
doncs

IJ = {a1 b1 + · · · + ak bk : k ∈ N; ai ∈ I, bi ∈ J, 1 ≤ i ≤ k}.
L’ideal IJ es diu ideal producte dels ideals I i J. Més generalment, si
I1 , . . . , Ik són ideals de l’anell A, posem I1 . . . Ik l’ideal generat pel conjunt
dels element de l’anell A que són producte d’un element de I1 , un element
de I2 , . . . i un element de Ik . Diem que I1 . . . Ik és l’ideal producte dels ide-
als I1 , . . . , Ik . Està format pels element de l’anell A que són sumes fini-
tes d’elements de la forma a1 . . . ak , amb ai ∈ Ii , 1 ≤ i ≤ k. Clarament
I1 . . . Ik ⊂ I1 ∩ · · · ∩ Ik . Si I és un ideal, posarem I k per denotar el producte
de l’ideal I amb ell mateix k vegades.

4.3 Anell quocient

Si I és un ideal d’un anell A, (I, +) és subgrup del grup commutatiu (A, +) i,
per tant, podem definir el quocient A/I i sabem que A/I és grup commutatiu
amb la suma definida per

[a] + [b] = [a + b],

per a [a], [b] les classes en A/I dels elements a, b ∈ A. Volem veure que podem
definir un producte a A/I per

[a][b] = [ab]
i que, amb la suma i el producte que hem definit, A/I és anell. Veiem primer
que el producte està ben definit. Si a0 , b0 ∈ A són tals que [a] = [a0 ], [b] = [b0 ],

57
tenim a0 = a+x, b0 = a+y, amb x, y ∈ I. Tenim doncs a0 b0 = (a+x)(b+y) =
ab+xb+ay +xy. Per la definició d’ideal xb+ay +xy ∈ I, per tant [a0 b0 ] = [ab]
i el producte de A/I està ben definit. Clarament, el producte de A/I és
associatiu, commutatiu i distributiu respecte de la suma, per ser-ho el de A,
i [1] és element neutre pel producte de A/I. Diem que A/I és l’anell quocient
de A per I.

4.4 Morfisme d’anells

Si A, A0 són anells, una aplicació f : A → A0 és morfisme d’anells si compleix

f (a + b) = f (a) + f (b) i f (ab) = f (a)f (b),

per a tot parell d’elements a, b de A i

f (1A ) = 1A0 .
Notem que, si f : A → A0 és morfisme d’anells, aleshores f és morfisme
de grups de (A, +) en (A0 , +).

Observació 4.4.1. Si f : A → A0 és morfisme d’anells i a és un element

invertible de A, aleshores f (a) és invertible i f (a−1 ) = f (a)−1 . En efecte,
tenim aa−1 = 1A ⇒ f (a)f (a−1 ) = f (aa−1 ) = f (1A ) = 1A0 .

Si f : A → A0 és morfisme d’anells, el nucli de f és Ker f = {a ∈ A :

f (a) = 0A0 }, és a dir el nucli de f com a morfisme de grups. Tenim doncs f
morfisme injectiu si i només si Ker f = {0A }.

Exemple 4.4.2. Si I és ideal de A, l’aplicació

π : A → A/I
a 7→ [a]
és morfisme d’anells. S’anomena morfisme de pas al quocient.

Proposició 4.4.3. Si f : A → A0 és morfisme d’anells, Ker f és ideal de A

i Im f és subanell de A0 .

Demostració. Sabem que Ker f és subgrup de (A, +) i Im f és subgrup de

(A0 , +). Sigui ara a ∈ A, x ∈ Ker f . Tenim f (ax) = f (a)f (x) = f (a)0 = 0,
per tant ax ∈ Ker f i Ker f és ideal de A. Siguin ara a0 , b0 ∈ Im f . Tenim

58
a0 = f (a), b0 = f (b), per certs a, b ∈ A. Per tant a0 b0 = f (a)f (b) = f (ab) ∈
Im f i Im f és subanell de A0 . 2

Siguin A, A0 anells, f : A → A0 un morfisme d’anells, I un ideal de A i

π : A → A/I el morfisme de pas a quocient. Diem que f factoritza a través
de A/I si existeix un morfisme d’anells f : A/I → A0 tal que f = f ◦ π, és a
dir que faci commutatiu el diagrama

f
A / 0
=A

π
! f
A/I

Proposició 4.4.4. Siguin A, A0 anells, f : A → A0 un morfisme d’anells, I

un ideal propi de A i π : A → A/I el morfisme de pas al quocient. Aleshores
f factoritza a través de A/I si i només si I ⊂ Ker f .

Demostració. Tenint en compte la proposició 1.6.1, només queda veure que,

si existeix f : A/I → A0 tal que f = f ◦ π, aleshores f és morfisme d’anells.
Com f ([a]) = f (a), per a a ∈ A, es compleix f ([1]) = f (1) = 1 i f ([a][b]) =
f ([ab]) = f (ab) = f (a)f (b) = f ([a])f ([b]). 2

Teorema 4.4.5 (Primer teorema d’isomorfia). Si A, A0 són anells i f : A →

A0 és un morfisme d’anells, aleshores f factoritza a través de A/ Ker f i
tenim f = i ◦ fe ◦ π, amb fe isomorfisme d’anells de A/ Ker f en Im f , i la
inclusió de Im f en A0 , π : A → A/ Ker f el morfisme de pas al quocient.
Tenim doncs un diagrama commutatiu

f
A / AO 0

π i


A/ Ker f
∼ / Im f
fe

Demostració. La proposició 4.4.4 ens dóna que existeix un morfisme d’anells

f : A/ Ker f → A0 tal que f = f ◦ π. A més f és injectiu i Im f = Im f . Per
tant f = i ◦ fe amb fe : A/ Ker f → Im f isomorfisme d’anells. 2

59
Caracterı́stica d’un anell.
Donat un anell A, existeix un únic morfisme d’anells ϕ : Z → A. En efecte,
ϕ ha de complir ϕ(1) = 1A i aquesta propietat determina ϕ, ja que, per a
m ∈ Z, tenim ϕ(m) = m1A . Ara, ϕ definit per ϕ(m) = m1A és morfisme
d’anells. Direm que ϕ és el morfisme caracterı́stic de l’anell A. El nucli de ϕ
és un ideal de Z i, per la proposició 4.2.3, tenim Ker ϕ = (k), per a un enter
natural k unı́vocament determinat. Diem que k és la caracterı́stica de l’anell
A. Posem car A = k.

Proposició 4.4.6. 1) Si A és un anell de caracterı́stica k, existeix un únic

morfisme de Z/(k) en A i aquest morfisme és un monomorfisme.

2) Si A és un anell i k un enter, k > 0, es compleix car A = k ⇔ k és el

menor enter positiu tal que ka = 0, per a tot a ∈ A.

3) Si A és domini d’integritat, la caracterı́stica de A és 0 o un nombre pri-

mer.

Demostració.

1) Si f és morfisme de Z/(k) en A, f ◦ π és morfisme de Z en A, on π : Z →

Z/(k) és el morfisme de pas al quocient. Com el morfisme caracterı́stic
és l’únic morfisme d’anells de Z en A, f ha de ser únic. Ara aplicant el
primer teorema d’isomorfia 4.4.5 al morfisme caracterı́stic de A, obtenim
un monomorfisme de Z/(k) en A.

2) Si car A = k, (k) és el nucli del morfisme caracterı́stic de A i, per tant

k és el menor enter positiu tal que k1A = 0. Aleshores, per a a ∈ A,
ka = k(1A a) = (k1A )a = 0a = 0. Recı́procament, si k és el menor enter
positiu tal que ka = 0, per a tot a ∈ A, aleshores com k1A = 0 implica
ka = 0 per a tot a ∈ A, k és també el menor enter positiu tal que k1A = 0
i per tant car A = k.

3) Si car A = k, amb k > 0 i no primer, existeixen enters m, n amb

0 < m, n < k tals que mn = k i els elements m1A , n1A són divisors
de zero a A. 2

60
4.5 Ideals primers i maximals.
Definició 4.5.1. Un ideal I d’un anell A es diu ideal primer si és un ideal
propi i, per a a, b ∈ A, es compleix

ab ∈ I ⇒ a ∈ I o b ∈ I.
De les definicions d’ideal primer i de domini d’integritat es dedueix im-
mediatament la següent proposició.
Proposició 4.5.2. Sigui I un ideal propi d’un anell A. Aleshores I és primer
si i només si A/I és domini d’integritat.
Exemple 4.5.3. Els ideals primers de l’anell Z són exactament l’ideal (0) i
els ideals (p), amb p primer.
Definició 4.5.4. Un ideal I d’un anell A es diu ideal maximal si és un ideal
propi i no existeix cap ideal J de A tal que I ( J ( A.
Proposició 4.5.5. Sigui I un ideal propi d’un anell A. Aleshores I és ma-
ximal si i només si A/I és cos. En particular tot ideal maximal és primer.
Demostració. Suposem I maximal. Sigui a un element no nul de A/I. Ales-
hores a 6∈ I i tenim doncs I I + (a) ⊂ A. Com I és maximal, ha de ser
I + (a) = A. En particular 1 ∈ I + (a) i existeixen doncs x ∈ I, b ∈ A tals
que 1 = x + ab. Prenent classes mòdul I, obtenim 1 = ab, per tant a és
invertible. Hem provat doncs que tot element no nul de A/I és invertible i
per tant A/I és cos.
Recı́procament, suposem que A/I és cos. Sigui J un ideal de A tal que
I J ⊂ A. Com la inclusió de I en J és estricta, existeix a ∈ J amb a 6∈ I,
per tant a 6= 0 a A/I. Com A/I és cos, a és invertible. Existeix doncs b tal
que ab = 1, que implica 1 = ab + x, amb x ∈ I. Com I ⊂ J i a ∈ J, obtenim
1 ∈ J, que implica J = A. Tenim doncs I maximal.
Finalment I ideal maximal ⇒ A/I cos ⇒ A/I domini d’integritat ⇒ I
ideal primer.
Exemple 4.5.6. Els ideals maximals de l’anell Z són exactament els ideals
(p), amb p primer.
Volem veure ara que tot anell té ideals maximals. Per provar-lo necessi-
tem el lema de Zorn. Abans d’enunciar-lo donem algunes definicions sobre
conjunts ordenats.

61
 Sigui S un conjunt ordenat. Un element a de S diem que és mı́nim si es
compleix a ≤ x, per a tot x ∈ S. Anàlogament un element b de S diem que
és màxim si es compleix x ≤ b, per a tot x ∈ S. Clarament, si S té mı́nim
(resp. màxim), aquest és únic. Un element m de S diem que és minimal si
es compleix que x ∈ S i x ≤ m implica x = m. Un element m de S diem que
és maximal si es compleix que x ∈ S i x ≥ m implica x = m.
Exemples 4.5.7. 1) A N, 0 és element mı́nim; no hi ha màxim.
2) Considerem el conjunt P(C) de subconjunts del conjunt C = {a, b, c} amb
la relació d’inclusió. El conjunt buit és mı́nim i C és màxim. Considerem ara
el conjunt P(C) \ {C} = {∅, {a}, {b}, {c}, {a, b}, {a, c}, {b, c}} amb la relació
d’inclusió. Té tres elements maximals: {a, b}, {a, c}, {b, c}, i cap màxim. El
conjunt P(C) \ {∅} = {{a}, {b}, {c}, {a, b}, {a, c}, {b, c}, C}, amb la relació
d’inclusió, té tres elements minimals: {a}, {b}, {c}, i cap mı́nim.
Sigui S un conjunt ordenat i T un subconjunt. Una cota superior de
T en S és un element b de S tal que x ≤ b, per a tot x de T . Diem que
S està ordenat inductivament si tot subconjunt de S totalment ordenat té
cota superior. A l’exemple 2 de 4.5.7, P(C) amb la inclusió està ordenat
inductivament ja que C és cota superior per qualsevol subconjunt de P(C).
El conjunt P(C) \ {C} amb la inclusió també està ordenat inductivament ja
tot subconjunt totalment ordenat té cota superior.
Lema 4.5.8 (Lema de Zorn). Sigui S un conjunt no buit ordenat inductiva-
ment. Aleshores existeix un element maximal a S.
Proposició 4.5.9. Sigui A un anell i a un ideal propi de A, és a dir un ideal
de A diferent de A. Aleshores, existeix un ideal maximal de A que conté a.
Demostració. Considerem el conjunt S dels ideals propis de l’anell A que
contenen a. El conjunt S és no buit, ja que conté l’ideal a i està ordenat
per l’inclusió. Volem veure que S està ordenat inductivament. Sigui T un
subconjunt de S totalment ordenat, és a dir tal que per a tot parell I1 , I2
d’elements de T , tenim I1 ⊂ I2 o I2 ⊂ I1 . Volem veure que T té cota superior,
és a dir que existeix un ideal J propi de A contenint a tal que I ⊂ J, per a
tot I ∈ T . Sigui J la reunió de tots els ideals de T . Vegem que J és ideal de
A. Si a1 , a2 ∈ J, tenim a1 ∈ I1 , a2 ∈ I2 , per certs elements I1 , I2 de T . Com
T està totalment ordenat, tenim I1 ⊂ I2 o I2 ⊂ I1 , per tant a1 , a2 ∈ I2 , que
implica a1 − a2 ∈ I2 , o a1 , a2 ∈ I1 , que implica a1 − a2 ∈ I1 . En qualsevol
cas, a1 − a2 ∈ J. Si a ∈ J, b ∈ A, tenim a ∈ I, per un cert I de T , per tant

62
ba ∈ I ⊂ J. Clarament J conté a. Vegem ara J ( A. Si fos J = A, tindriem
1 ∈ J, per tant 1 ∈ I, per a algun I de T , que donaria I = A, que contradiu
la definició de S. Hem provat doncs que J és cota superior de T . Aplicant
el lema de Zorn, obtenim que S té un element maximal, és a dir que A té
un ideal propi M contenint a tal que si I és ideal propi de A i M ⊂ I, es té
M = I. Per tant M és ideal maximal de A. 2

Corol·lari 4.5.10. Tot anell té al menys un ideal maximal.

Demostració. Apliquem la proposició 4.5.9 amb a = 0. 2

4.6 Cos de fraccions d’un domini

Sigui A un domini d’integritat. Considerem la relació binària ∼ definida a
A × (A \ {0}) per

(a, b) ∼ (a0 , b0 ) ⇔ ab0 = a0 b.

La relació ∼ és relació d’equivalència. És immediat veure que és reflexi-
va i simètrica. Vegem que és transitiva. Siguin (a, b), (a0 , b0 ), (a00 , b00 ) ∈
A × (A \ {0})

(a, b) ∼ (a0 , b0 ) ⇔ ab0 = a0 b


⇒
(a0 , b0 ) ∼ (a00 , b00 ) ⇔ a0 b00 = a00 b0

(ab00 )b0 = (ab0 )b00 = (a0 b)b00 = b(a0 b00 ) = b(a00 b0 ) = (a00 b)b0 ⇒ ab00 = a00 b
⇒ (a, b) ∼ (a00 , b00 )

on a la penúltima implicació usem que b0 és no nul i A és domini.

Sigui K(A) el conjunt quocient de A × (A \ {0}) per la relació d’equi-
a
valència ∼. Posem la classe de (a, b) de manera que
b
a a0
= 0 ⇔ ab0 = a0 b.
b b
Volem definir a K(A) una suma i un producte. Definim la suma per
a c ad + bc
+ = .
b d bd

63
Hem de veure que no depen del representant. Si a/b = a0 /b0 i c/d = c0 /d0 ,
tenim ab0 = a0 b i cd0 = c0 d i, per tant, (ad + bc)b0 d0 = adb0 d0 + bcb0 d0 =
a0 bdd0 + bc0 db0 = (a0 d0 + b0 c0 )bd que implica

ad + bc a0 d 0 + b 0 c 0
= .
bd b0 d 0
Definim el producte per
ac ac
= .
bd bd
Hem de veure que no depen del representant. Si a/b = a0 /b0 i c/d = c0 /d0 ,
tenim ab0 = a0 b i cd0 = c0 d i, per tant, (ac)(b0 d0 ) = (ab0 )(cd0 ) = (a0 b)(c0 d) =
(a0 c0 )(bd) que implica

ac a0 c0
= 0 0.
bd bd
Clarament K(A) és anell amb aquestes operacions, l’element neutre de la
suma és 0/1 i el del producte és 1/1. A més, si a/b és element de K(A),
diferent de 0K(A) , tenim a 6= 0 i b/a és l’invers de a/b. Per tant K(A) és cos.
L’aplicació

i : A → K(A)
a
a 7→
1
és monomorfisme d’anells i, per tant, podem veure A com un subanell de
K(A). El cos K(A) s’anomena cos de fraccions de A.
Veiem ara que K(A) és el cos més petit contenint A.

Proposició 4.6.1. Siguin A un domini d’integritat, L un cos i g : A → L un

monomorfisme d’anells. Aleshores existeix un únic monomorfisme de cossos
h : K(A) → L tal que g = h ◦ i, és a dir tal que el diagrama
g
A / L
<

i " h
K(A)
commuta.

64
Demostració. Si h ha de complir g = h ◦ i, ha de ser h(a/1) = h(i(a)) = g(a),
per a tot a ∈ A. Per tant, si b ∈ A \ {0}, ha de ser

h(1/b) = h((b/1)−1 ) = h(b/1)−1 = g(b)−1

i, per tant h(a/b) = h((a/1)(1/b)) = h(a/1)h(1/b) = g(a)g(b)−1 , de forma
que h queda determinat per g. Per tant, si h existeix, és únic.
Veiem ara que h existeix. Definim h(a/b) = g(a)g(b)−1 . Hem de veure
que h està ben definit. Si tenim a/b = c/d a K(A), es compleix ad = bc a A.
Aleshores, com g és morfisme d’anells, tenim g(a)g(d) = g(b)g(c) que implica
g(a)g(b)−1 = g(c)g(d)−1 , com volı́em. Ara és clar que, com g és morfisme
d’anells, h també i, com K(A) és cos, h és injectiu. 2

Corol·lari 4.6.2. Siguin A un domini d’integritat i F un cos que compleix

les dues propietats següents.

1) Existeix un monomorfisme d’anells f : A → F .

2) Si L és un cos i g : A → L és un monomorfisme d’anells, aleshores

existeix un únic monomorfisme de cossos h : F → L tal que g = h ◦ f .

Aleshores existeix un isomorfisme de cossos ϕ : K(A) → F tal que ϕ ◦ i = f .

Demostració. Per la Proposició 4.6.1, existeix un monomorfisme ϕ : K(A) →

F tal que f = ϕ◦i. Hem de veure que ϕ és isomorfisme. Per la propietat 2) de
la hipòtesi, existeix un monomorfisme ψ : F → K(A) tal que i = ψ ◦ f . Ara
tenim i = ψ ◦f = (ψ ◦ϕ)◦i. Aplicant la Proposició 4.6.1 amb L = K(A), g =
i, obtenim ψ ◦ ϕ = IdK(A) . Anàlogament, tenim f = ϕ ◦ i = (ϕ ◦ ψ) ◦ f i,
per la propietat 2) de la hipòtesi amb L = F, g = f , obtenim ϕ ◦ ψ = IdF .
Tenim doncs que ψ és el morfisme invers de ϕ i per tant ϕ és isomorfisme. 2

5 Factorialitat
5.1 Divisibilitat
Definició 5.1.1. Dos elements a, b d’un anell A es diuen associats si existeix
una unitat u ∈ A tal que b = ua. Posem a ∼ b per indicar que a i b són
associats. Clarament la relació ∼ és d’equivalència.

65
Proposició 5.1.2. Sigui A un anell, a, b ∈ A. Si al menys un dels dos
elements a, b és no divisor de zero, es compleix

a | b i b | a ⇔ a ∼ b.
En particular, si A és domini d’integritat, aleshores es compleix l’equivalència
per a tot parell d’elements a, b de A.
Demostració. Si a ∼ b, tenim b = ua, amb u unitat i per tant a | b i, si v és
l’invers de u, tenim a = vb que implica b | a. Si a | b i b | a, tenim b = ac
i a = bd, per certs elements c, d ∈ A. Suposem que a no és divisor de zero.
Aleshores a = bd = acd implica 1 = cd, per tant c i d són unitats. 2

Si a és un element no nul d’un anell A, les unitats de A i els elements

associats de a divideixen a. Direm divisors propis de a els divisors de a
diferents d’aquests.
Definició 5.1.3. Un element a no nul d’un domini d’integritat A s’anomena
irreductible si no és una unitat i no té divisors propis. Un element a no nul
i no unitat s’anomena compost si té divisors propis.
Exemples 5.1.4. Els elements irreductibles de Z són els ±p, amb p primer.
Si K és cos, els elements irreductibles de K[X] són els polinomis de grau
≥ 1, irreductibles.
Definició 5.1.5. Siguin A un anell, a, b, d ∈ A. Diem que d és un màxim
comú divisor de a i b si se satisfan les dues propietats següents.
(1) d | a, d | b; i
(2) si c ∈ A satisfà que c | a i c | b, aleshores c | d.
Definició 5.1.6. Siguin A un anell, a, b, m ∈ A. Diem que m és un mı́nim
comú múltiple de a i b si se satisfan les dues propietats següents.
(1) a | m, b | m; i
(2) si n ∈ A satisfà que a | n i b | n, aleshores m | n.

Tenint en compte la proposició 5.1.2, si A és domini d’integritat i a, b, d ∈

A tals que d és màxim comú divisor de a i b, aleshores d0 ∈ A és màxim comú
divisor de a i b si i només si d0 és associat de d. Anàlogament el mı́nim comú
múltiple queda determinat tret d’associats.

66
5.2 Dominis euclidians
Definició 5.2.1. Sigui A un domini d’integritat. Direm que A és un domini
euclidià si existeix una aplicació δ : A \ {0} → N tal que

1) Si a, b ∈ A \ {0} i a | b, aleshores δ(a) ≤ δ(b).

2) (Divisió entera amb resta respecte de δ) Donats a, b ∈ A, amb b 6= 0,
existeixen q, r ∈ A tals que a = bq + r i δ(r) < δ(b) si r 6= 0.

Si A és un domini euclidià i δ : A \ {0} → N una aplicació complint

les propietats 1) i 2) de la definició anterior, direm que (A, δ) és un domini
euclidià.
Exemples 5.2.2. Z és domini euclidià amb δ(a) = |a|, per a a ∈ Z\{0}. Si K
és un cos, K[X] és domini euclidià amb δ(P ) = gr(P ), per a P ∈ K[X] \ {0}.
Proposició 5.2.3. Sigui (A, δ) un domini euclidià. Siguin a, b ∈ A \ {0}.

1) Si a i b són associats, aleshores δ(a) = δ(b).

2) Si a | b i δ(a) = δ(b), aleshores a i b són associats.

Demostració.
1) Si a i b són associats, tenim a | b i b | a, per tant δ(a) ≤ δ(b) i δ(b) ≤ δ(a).
2) La divisió entera de a entre b respecte de δ ens dóna que existeixen q, r ∈ A
tals que a = qb + r, amb δ(r) < δ(b) si r 6= 0. Com a | b, existeix a0 ∈ A
tal que b = a0 a. Per tant r = a − qb = a − qa0 a = (1 − qa0 )a. Si r no
fos nul, la propietat 1) de la definició 5.2.1 ens donaria δ(a) ≤ δ(r) que
implicaria δ(a) < δ(b), en contradicció amb la hipòtesi δ(a) = δ(b). Tenim
doncs r = 0 i b | a. Com a | b per hipòtesi, tenim a ∼ b. 2
Observació 5.2.4. En general no és cert δ(a) = δ(b) ⇒ a ∼ b. En el cas de
Z, |m| = |n| si que implica que m i n són associats però a K[X], tenim, per
exemple, X i X + 1 amb mateix grau i no associats.
Corol·lari 5.2.5. Un element a ∈ A \ {0} és una unitat si i només si δ(a) =
δ(1).
Demostració. Una unitat a és element associat a 1, per tant δ(a) = δ(1).
Com 1 | a, si δ(a) = δ(1), tenim a associat a 1 i, per tant unitat. 2

67
Proposició 5.2.6. Tot domini euclidià és domini d’ideals principals.

Demostració. Sigui (A, δ) un domini euclidià i I un ideal de A. Vegem que

I és principal. Com {0} = (0), podem suposar I 6= 0. Sigui b ∈ I \ {0} amb
δ(b) mı́nim, és a dir δ(b) ≤ δ(x), per a tot x ∈ I \ {0}. Aleshores és clar que
(b) ⊂ I. Vegem I ⊂ (b). Sigui a ∈ I i posem a = qb + r, amb δ(r) < δ(b)
si r 6= 0. Com r = a − qb ∈ I, ha de ser r = 0, per l’elecció de b. Per tant
a = qb ∈ (b). 2

Normes
Definició 5.2.7. Sigui A un anell. Una norma de A és una aplicació
N : A → Z que compleix les propietats següents.

1) Si a ∈ A, N (a) = 0 si i només si a = 0;

2) N (ab) = N (a)N (b), per a qualssevol elements a, b de A.

Exemples 5.2.8. La identitat és una norma per a Z. Si K és cos, l’aplicació
P 7→ 2gr P , si P 6= 0, 0 7→ 0 és una norma per a K[X].

Proposició 5.2.9. Si un anell A té una norma N , aleshores,

1) A és domini d’integritat.

2) δ : A \ {0} → N definida per δ(a) = |N (a)| compleix la propietat 1) de la

definició 5.2.1 de domini euclidià.

3) N (1) = 1.

4) u ∈ A∗ ⇒ N (u) = ±1.

Demostració.

1) Siguin a, b ∈ A tals que ab = 0. Prenent normes, tenim N (a)N (b) =

N (ab) = 0. Com Z és domini d’integritat, hem de tenir N (a) = 0 o
N (b) = 0 i, per la propietat 1) de la definició de norma, a = 0 o b = 0.

2) Siguin a, b ∈ A \ {0} amb a | b. Aleshores tenim b = ac, per un cert c ∈

A \ {0} i N (b) = N (a)N (c). Com |N (c)| ≥ 1, obtenim |N (a)| ≤ |N (b)|.

68
3) Tenim 1 · 1 = 1 i, prenent normes, N (1)N (1) = N (1) que implica N (1) =
1.
4) Si u ∈ A∗ , tenim uv = 1, per un cert v ∈ A i, prenent normes, N (u)N (v) =
N (1) = 1 que implica N (u) ∈ Z∗ i, per tant N (u) = ±1. 2
Exemple
√ 5.2.10.
√ Per a un nombre enter lliure de quadrats,
√ d, considerem
Z[ d] := {a +√b d : a, b ∈√Z} ⊆ C.√ Comprovem que Z[ d] és subanell de
C. Si (a1 + b1 d), (a2 + b2 d) ∈ Z[ d], tenim
√ √ √ √
(a1 + b1 √d) − (a2 +√b2 d) = (a1 − a2 ) + (b1 − b2 ) d ∈ Z[ √ d], √
(a1 + b1 d)(a2 + b2 d) = (a1 a2 + db1 b2 ) + (a1 b2 + a2 b1 ) d ∈ Z[ d],
Definim l’aplicació
√
N: Z[ √d] → Z √ √ .
a + b d 7→ (a + b d)(a − b d) = a2 − db2
Comprovem que l’aplicació
√ N és
√ una norma. Clarament
√ N (0) = 0. Recı́-
procament sigui a + b d ∈ Z[ d] amb N (a + b d) = a2 − db2 = 0. Si
b 6= 0, tenim d = (a/b)2 , que contradiu d lliure de quadrats; ara b = 0
implica √
a = 0. Vegem √ ara la √
segona propietat de la definició de norma. Si
(a1 + b1 d), (a2 + b2 d) ∈ Z[ d], tenim
√ √ √
N ((a1 + b1 d)(a2 + b2 d)) = N ((a √ 1 a 2 + db 1 b 2 ) + (a 1 b 2 + a 2 b 1 ) d) √
= ((a1 a2 + db1 b2 ) + (a1 b2 + a2 b1 ) d)((a1 a2 + db1 b2 ) − (a1 b2 + a2 b1 ) d),
√ √ √ √ √ √
N (a1 + b1 √d)N (a2 + b√2 d) = (a1√ + b1 d)(a1 √− b1 d)(a2 + b2 d)(a2 − b2 d)
= (a1 + b1 d)(a2 + b2 d)(a1 − b√ 1 d)(a2 − b2 d) √
= ((a1 a2 + db1 b2 ) + (a1 b2 + a2 b1 ) d)((a1 a2 + db1 b2 ) − (a1 b2 + a2 b1 ) d).
√ √
Per a α = a + b√ d ∈ Z[ d], N (α) = ±1 implica α invertible. √ En efecte, si
N (α) = 1, a − b d és invers de α i, si N (α) = −1, −a + b d és invers de α.

5.3 Factorització en un domini d’ideals principals

Proposició 5.3.1. Si A és un domini d’ideals principals, llavors d és un
màxim comú divisor de a i b si i només si es compleix l’igualtat d’ideals
(a, b) = (d). En conseqüència, en un domini d’ideals principals, sempre
existeix el màxim comú divisor de dos elements.

69
Demostració. Si d és màxim comú divisor de a i b, tenim d | a, per tant
a ∈ (d) i d | b, per tant b ∈ (d), i obtenim (a, b) ⊂ (d). Com A és domini
d’ideals principals, tenim (a, b) = (c), per un cert c ∈ A. Com a ∈ (c), tenim
c | a, i, com b ∈ (c), tenim c | b. Per la segona propietat de la definició de
màxim comú divisor, tenim c | d, per tant d ∈ (c) = (a, b) i (d) ⊂ (a, b).
Recı́procament, si (a, b) = (d), tenim a, b ∈ (d), per tant d | a i d | b. Si
c | a i c | b, tenim c | ma + nb, per a m, n ∈ A qualsevol i, en particular c | d.
Per tant d és màxim comú divisor de a i b. 2

Volem veure que en un domini d’ideals principals tot element diferent de

zero i no unitat és producte d’elements irreductibles.
Proposició 5.3.2. Sigui A un domini d’integritat i a un element de A,
diferent de zero i no unitat. Si a no és producte d’elements irreductibles,
aleshores existeix una successió {an }n∈N d’elements de A tals que an+1 és
divisor propi de an , per a tot n ∈ N.
Demostració. Construirem inductivament una successió amb la propietat de
l’enunciat i a més de forma que an no és producte d’irreductibles per a tot
n. Posem a0 = a i suposem que a0 , . . . , an , n ≥ 0, ja estan construits. Com
an no és producte d’irreductibles, ha de ser compost, posem an = bc, amb
b, c divisors propis de an i, clarament al menys un dels dos factors no pot ser
producte d’irreductibles. Definim an+1 com aquest factor. 2
Proposició 5.3.3. Sigui A un domini d’ideals principals i {an }n≥1 una suc-
cessió d’elements de A tal que (an ) ⊂ (an+1 ) per a tot n. Aleshores existeix
m ∈ N tal que (an ) = (am ), per a tot n ≥ m.
Demostració. I = ∪n≥1 (an ) és un ideal de A. Com, per hipòtesi, tot ideal
de A és principal, és I = (a), per un cert a ∈ I. Ara a ∈ I implica a ∈ (am ),
per a algun m i, per tant, per a n ≥ m, (am ) ⊂ (an ) ⊂ (a) ⊂ (am ), d’on
(an ) = (am ). 2
Corol·lari 5.3.4. Sigui A un domini d’ideals principals. Si a ∈ A\{0} i a no
és una unitat, existeixen elements irreductibles p1 , . . . pr tals que a = p1 . . . pr .
Demostració. Si existı́s un element a no nul i no unitat de A que no fos
producte d’elements irreductibles, tindriem una successió {an } d’elements
de A amb an+1 divisor propi de an , per la proposició 5.3.2. Aleshores, les
inclusions d’ideals (an ) ⊂ (an+1 ) serien estrictes, en contradicció amb la
proposició 5.3.3. 2

70
Definició 5.3.5. Un element p d’un domini d’integritat A es diu primer si
p és no nul i no unitat i, per a a, b ∈ A, es compleix

p | ab ⇒ p | a o p | b.
Proposició 5.3.6. En un domini d’integritat, tot element primer és irreduc-
tible.
Demostració. Sigui p un element primer de A i suposem p = ab. Aleshores
p | ab implica p | a o p | b. Suposem p | a. Aleshores, existeix c ∈ A tal que
a = pc. Tenim doncs a = pc = abc i, per tant 1 = bc. L’element b és per tant
una unitat i p és irreductible. 2
Proposició 5.3.7. En un domini d’integritat A, un element p no nul és
primer si i només si l’ideal (p) és primer.
Demostració. En efecte, per a a ∈ A, la condició p | a equival a a ∈ (p). 2
Proposició 5.3.8. En un domini d’ideals principals, tot element irreductible
és primer.
Demostració. Sigui p un element irreductible d’un domini d’ideals principals
A. Volem veure que p és primer. Suposem p | ab i p - a. De la definició
d’irreductible, es dedueix que p i a són coprimers, és a dir mcd(a, p) ∼ 1.
Tenim doncs l’igualtat d’ideals (a, p) = (1), per tant, existeixen elements
p0 , a0 ∈ A tals que 1 = pp0 + aa0 , d’on b = pp0 b + aba0 . Com p és factor del
primer sumand i, per hipòtesi, p | ab, obtenim p | b. 2
Proposició 5.3.9. Sigui A un domini d’ideals principals. Un element no
nul p de A és irreductible si i només si l’ideal (p) és maximal. Per tant, en
un domini d’ideals principals, tot ideal primer no nul és maximal.
Demostració. Sigui p un element irreductible de A i suposem que existeix
un ideal I de A tal que (p) ⊂ I. Com A és domini d’ideals principals,
tenim I = (a), per un cert a ∈ A. Ara (p) ⊂ (a) implica a | p i, com p
és irreductible, ha de ser a unitat, que implica (a) = A, o a associat de p,
que implica (a) = (p). Tenim doncs (p) maximal. Recı́procament, sigui p un
element no nul de A tal que l’ideal (p) és maximal. Sigui a ∈ A un divisor
de p. La relació a | p implica (p) ⊂ (a) i, com (p) és maximal, ha de ser
(p) = (a), que implica a associat de p, o (a) = A, que implica a unitat. 2

Veiem ara que la descomposició en producte d’irreductibles donada pel

corol·lari 5.3.4 és essencialment única.

71
Proposició 5.3.10. Sigui a un element no nul i no unitat d’un domini d’i-
deals principals A i a = p1 . . . pr una descomposició de a en producte d’ele-
ments irreductibles. Si p és irreductible, p | a si i només si existeix un ı́ndex
i, 1 ≤ i ≤ r, tal que p i pi són associats.

Demostració. Si p | a = p1 . . . pr , com p és primer, per la proposició 5.3.8,

tenim p | pi , per a algun i. Com pi és irreductible i p no és unitat, p i pi han
de ser associats. 2

D’aquesta proposició es dedueix el corol·lari següent.

Corol·lari 5.3.11. Siguin p1 , . . . , pr , q1 , . . . , qs elements irreductibles d’un

domini d’ideals principals A i suposem p1 . . . pr = q1 . . . qs . Aleshores, r = s
i existeix una permutació σ de {1, . . . , r} tal que pi ∼ qσ(i) , 1 ≤ i ≤ r.

Demostració. Veurem que existeix σ com a l’enunciat, donant successivament

σ(1) tal que p1 ∼ qσ(1) , σ(2) tal que p2 ∼ qσ(2) , . . .
Si p1 . . . pr = q1 . . . qs , tenim p1 | q1 . . . qs i, per 5.3.10, existeix j1 ∈
{1, 2, . . . s} tal que p1 és associat de qj1 . Tenim doncs p1 = u1 qj1 , amb u1 uni-
tat. Posem σ(1) = j1 . Ara tenim u1 qj1 p2 . . . pr = q1 . . . qs i, simplificant el fac-
tor qj1 , obtenim u1 p2 . . . pr = q1 . . . qj1 −1 qj1 +1 qs . Tenim p2 | q1 . . . qj1 −1 qj1 +1 qs
i, de nou per 5.3.10, existeix j2 ∈ {1, 2, . . . s}, j2 6= j1 tal que p2 és associat
de qj2 . Tenim doncs p2 = u2 qj2 , amb u2 unitat. Posem σ(2) = j2 . Ara
tenim u1 u2 qj2 p3 . . . pQ
r = q1 . . . qj1 −1 qj1 +1 qs i, simplificant el factor qj2 , obte-
nim u1 u2 p3 . . . pr = j6=j1 ,j2 qj . Reiterem el procés. Notem que no pot ser
r > s ja que arribariem a u1 . . . us ps+1 . . . pr = 1 que donaria pr+1 , . . . , ps
unitats, absurd. Q Tampoc no pot ser r < s, ja que en aquest cas, arribariem
a u1 . . . ur = j6=j1 ,...,jr qj , que donaria que els qj que queden a la dreta de la
igualtat són unitats, absurd. Tenim doncs r = s i existeix una permutació σ
de {1, . . . , r} tal que pi ∼ qσ(i) , 1 ≤ i ≤ r.

5.4 Dominis de factorització única

Definició 5.4.1. Un domini d’integritat A es diu domini de factorització
única (DFU) si compleix les dues propietats següents:

1) Per a tot element a no nul i no unitat de A, existeixen elements irreduc-

tibles p1 , . . . , pr de A tals que a = p1 . . . pr .

72
2) Si p, p1 , . . . , pr són elements irreductibles de A i p | p1 . . . pr , aleshores p
és associat amb algun pi .

Si A és un domini d’integritat que compleix la propietat 1) direm que és un

domini de factorització.

Observació 5.4.2. En un domini de factorització única A es compleix la

propietat següent: Si p1 , . . . , pr , q1 , . . . , qs són elements irreductibles de A
tals que p1 . . . pr = q1 . . . qs , aleshores, r = s i existeix una permutació σ de
{1, . . . , r} tal que pi ∼ qσ(i) , 1 ≤ i ≤ r. En efecte, es dedueix de la propietat
2) de la definició com en la prova del corol·lari 5.3.11.

Els resultats de la secció anterior mostren que un domini d’ideals princi-

pals és domini de factorització única i, per tant, un domini euclidià és domini
de factorització única.

Proposició 5.4.3. Sigui A un domini de factorització. Aleshores A és do-

mini de factorització única si i només si tot element irreductible de A és
primer.

Demostració. Sigui A un domini de factorització única i p un element irre-

ductible de A. Volem veure que p és primer. Suposem p | ab. Si a = 0
(resp. b = 0), aleshores p | a (resp. p | b). Si a és unitat (resp. b és unitat),
aleshores p | b (resp. p | a). Suposem doncs a i b diferents de 0 i no unitats.
Siguin a = p1 . . . pr i b = q1 . . . qs descomposicions de a i b com a producte
d’irreductibles. Com p | ab = p1 . . . pr q1 . . . qs , p serà associat a algun pi o a
algun qj . Per tant p dividirà a o b.
Suposem ara que tot element irreductible de A és primer. Siguin p, p1 , . . . , pr
elements irreductibles de A tals que p | p1 . . . pr . Com p és primer, tenim
p | pi , per a algun i, 1 ≤ i ≤ r. Com pi és irreductible, tenim p ∼ pi .

Exemple 5.4.4. Donem ara un exemple √ d’anell que √

no és domini de facto-
rització única. Considerem l’anell Z[ −5] = {a + b −5 : a, b ∈ Z} ⊂ C.
Tenim l’igualtat
√ √
6 = 2 · 3 = (1 + −5)(1 − −5).
√ √
Volem veure que 2, 3, 1 + −5, 1 −√ −5 són√elements irreductibles d’aquest
anell i, per tant 6 = 2 · 3 i 6 = (1 + −5)(1 − −5) són dues descomposicions
√
de 6 en producte d’irreductibles. Considerem la norma de Z[ −5] definida

73
 √ √
per N (a + b −5) = a2 + 5b2√ . Observem N (α) ≥ 0, per a tot α ∈ Z[ −5].
Els elements invertibles de Z[ −5] són els de norma igual a 1. L’equació
√ a2 +
∗
5b2 = 1 només té les solucions enteres a = ±1, √ b = 0, per tant √ (Z[ −5]) =
{±1}. Tenim N (2) = 4, N (3) = 9, N (1 + −5) = N (1√− −5) = 6. Si
2 no fos irreductible, tindriem 2 = αβ amb α, β ∈ Z[ −5], no unitats.
Hauria de ser doncs N (α) = N√(β) = 2 però l’equació a2 + 5b2 = 2 no té
solucions enteres, per tant a Z[ −5] no hi ha elements de norma √ 2 i tenim
√
que 2 és irreductible. Anàlogament per veure que 3, 1 + √−5, 1 − −5
són elements irreductibles n’hi ha prou amb veure que a Z[ −5] no hi ha
elements de norma igual a 2 ni igual a 3. Com l’equació √ a2 +√ 5b2 = 3
tampoc no té solucions enteres,√ja tenim que 2, 3, 1 + −5, 1 − −5 són
elements irreductibles. Com (Z[ −5])∗ =√{±1}, és√clar que cap dels factors
2, 3 no és associat a un dels factors 1 + −5, 1 − −5 i, per tant aquestes
dues
√ descomposicions en producte d’irreductibles són diferents. Obtenim que
Z[ −5] no és domini de factorització única.
√
Observació 5.4.5. Per a un nombre enter d lliure de quadrats, l’anell Z[ d]
és domini de factorització.
√ Per veure-ho, raonem per l’absurd. Suposem
que existeixen a Z[ d] elements no nuls i no unitats que no són producte
d’irreductibles. √Sigui a un d’aquests elements amb |N (a)| mı́nim, on N indica
la norma de Z[ d]. Com a no és irreductible, tenim a = bc amb b i c no
unitats. Ara N (a) = N (b)N (c) i, com b, c no són unitats, |N (b)| > 1 i
|N (c)| > 1 i, per tant |N (b)| < |N (a)| i |N (c)| < |N (a)|. Per l’elecció de a, b
i c són producte d’irreductibles i, per tant, a també, contradicció.

Màxim comú divisor i mı́nim comú múltiple en un DFU

Sigui A un domini de factorització única i P un subconjunt de A amb les
propietats següents:

1. Tot element de P és irreductible;

2. Tot element irreductible de A és associat a algun element de P ;

3. Dos elements diferents de P no són associats.

Anomenarem un conjunt P amb aquestes propietats un conjunt fonamen-

tal d’elements irreductibles. Per exemple, el conjunt dels nombres naturals

74
primers i els conjunt dels polinomis mònics irreductibles són conjunts fo-
namentals d’elements irreductibles a Z i K[X] (K cos). Recordem que un
polinomi es diu mònic si el coeficient del seu terme de grau més alt és 1.
De les propietats de P i de la definició de domini de factorització única
es dedueix fàcilment la proposició següent.

Proposició 5.4.6. Si A és domini de factorització única i P un conjunt

fonamental d’elements irreductibles, tot a ∈ A no nul es pot expressar en la
forma

a = upn1 1 . . . pnr r ,
on u és una unitat, r ∈ N, p1 , . . . , pr són elements diferents de P i n1 . . . , nr ∈
N. A més la unitat u, els irreductibles p1 , . . . , pr i els exponents n1 , . . . , nr
queden unı́vocament determinats per a.

Proposició 5.4.7. Si a i b són elements d’un domini de factorització única

A, existeixen màxim comú divisor i mı́nim comú múltiple de a i b.

Demostració. Podem escriure

a = upn1 1 . . . pnr r , b = vpm mr

1 . . . pr ,
1

on u, v són unitats, p1 , . . . , pr són elements diferents de P i els ni ’s i mi ’s

són nombres enters ≥ 0. Si prenem ki = min{ni , mi }, li = max{ni , mi },
clarament d = pk11 . . . pkr r és màxim comú divisor de a i b i m = pl11 . . . plrr és
mı́nim comú múltiple de a i b. 2

Algoritme d’Euclides
Veiem ara que en un domini euclidià, es pot calcular el màxim comú divisor
de dos elements mitjançant l’algoritme d’Euclides com a Z. El lema següent
és immediat.

Lema 5.4.8. Sigui A un domini d’integritat, a, b, q ∈ A. Es compleix la

igualtat d’ideals (a, b) = (a − bq, b). Per tant, si A és domini d’ideals princi-
pals, tenim mcd(a, b) ∼ mcd(a − bq, b).

Proposició 5.4.9 (Algoritme d’Euclides). Siguin (A, δ) un domini euclidià,

a, b ∈ A, b 6= 0. Fem successivament les divisions enteres

75
 a = bq1 + r1 , δ(r1 ) < δ(b) o r1 =0
si r1 6= 0, b = r1 q2 + r2 , δ(r2 ) < δ(r1 ) o r2 =0
si r2 =6 0, r1 = r2 q3 + r3 , δ(r3 ) < δ(r2 ) o r3 =0
si r3 = 6 0, r2 = r3 q4 + r4 , δ(r4 ) < δ(r3 ) o r4 =0
..
.
Aleshores, existeix n ∈ N tal que r1 6= 0, . . . , rn−1 6= 0, rn = 0 i es compleix
mcd(a, b) = rn−1 .

Demostració. Volem veure que arribem a una resta igual a 0 en un nombre

finit de passos. En efecte, si considerem la successió de restes, tenim δ(r1 ) >
δ(r2 ) > δ(r3 ) > . . . per tant formen una successió estrı́ctament decreixent
d’enters naturals i tenim doncs rn = 0 per a algun n ∈ N. Ara, pel lema,
es compleix mcd(a, b) = mcd(b, r1 ) = mcd(r1 , r2 ) = mcd(r2 , r3 ) = · · · =
mcd(rn−1 , rn ) = mcd(rn−1 , 0) = rn−1 . 2

5.5 Factorialitat dels anells de polinomis

Hem vist que, si K és cos, l’anell de polinomis K[X] és un domini euclidià
i, per tant, un domini d’ideals principals. La proposició següent mostra que
no podem esperar tenir aquestes propietats per a anells de polinomis de
coeficients en dominis d’integritat més generals.
Proposició 5.5.1. Sigui A un domini d’integritat. Les propietats següents
són equivalents.
1) A és un cos.
2) A[X] és un domini euclidià.
3) A[X] és un domini d’ideals principals.
Demostració. Ja hem vist 1) ⇒ 2) i 2) ⇒ 3). Provem 3) ⇒ 1). Considerem
el morfisme

ϕ : A[X] → A
P 7→ P (0).
Clarament ϕ és epimorfisme i tenim Ker ϕ = (X). Com X és irreductible i
A[X] és domini d’ideals principals, per la proposició 5.3.9, A[X]/(X) és un
cos, que, pel teorema d’isomorfia, és isomorf a A. 2

76
 Volem veure ara que, si A és un domini de factorització única, A[X] és
domini de factorització única. Recordem que, si A és un domini d’integritat,
(A[X])∗ = A∗ .
Definició 5.5.2. Sigui f (X) = an X n + · · · + a1 X + a0 un polinomi amb
coeficients en un domini de factorització única A. Anomenarem contingut
de f un màxim comú divisor dels coeficients de f . Denotem per c(f ) el
contingut de f . Tenim doncs

c(f ) = mcd(a0 , a1 , . . . , an ).
Clarament el contingut d’un polinomi de A[X] queda determinat tret d’un
factor de A∗ . Direm que f és primitiu si el seu contingut és una unitat.
Donat f ∈ A[X], existeix clarament un polinomi primitiu f ∗ tal que
f = c(f )f ∗ . El polinomi f ∗ és únic en el sentit següent: si f = cfe, amb
c ∈ A i fe primitiu, aleshores c ∼ c(f ) i fe ∼ f ∗ . Direm que f ∗ és un polinomi
primitiu corresponent a f .
Proposició 5.5.3 (Lema de Gauss). Sigui A un domini de factorització
única. Aleshores, en A[X] el producte de polinomis primitius és primitiu.
Més generalment, si f, g ∈ A[X], c(f g) ∼ c(f )c(g).
Demostració. Sigui p ∈ A un element irreductible i considerem el morfisme

ϕ : A[X] → (A/(p))[X]
Pn i
Pn i
que envia un polinomi i=0 a i X de A[X] al polinomi i=0 π(ai )X de
(A/(p))[X], on π és el morfisme de pas al quocient de A en A/(p). Com
A és domini de factorització única, p és primer i, per tant, A/(p) és un do-
mini d’integritat. Com A/(p) és un domini d’integritat, A/(p)[X] també ho
és. A més, donat h ∈ A[X], ϕ(h) = 0 si i només si p | c(h).
Siguin ara f i g dos elements de A[X]. Com ϕ(f g) = ϕ(f )ϕ(g), tenim
ϕ(f g) = 0 si i només si ϕ(f ) = 0 o ϕ(g) = 0. Equivalentment, p és factor
irreductible de c(f g) si i només si ho és de c(f ) o de c(g). En particular, f g és
primitiu si i només si f i g ho són. En general, posem f = c(f )f ∗ , g = c(g)g ∗ ,
amb f ∗ i g ∗ primitius. Aleshores f g = c(f )c(g)f ∗ g ∗ i f ∗ g ∗ és primitiu. Per
tant c(f g) ∼ c(f )c(g). 2
Corol·lari 5.5.4. Sigui A un domini de factorització única, K el cos de
fraccions de A i f ∈ A[X] mònic. Si f = gh, amb g, h ∈ K[X] mònics,
aleshores g, h ∈ A[X].

77
Demostració. Com f és mònic, c(f ) ∼ 1. Siguin a, b ∈ A tals que ag i bh
pertanyen a A[X]. Tenim abf = (ag)(bh) i per tant ab = c(abf ) ∼ c(ag)c(bh).
Com g és mònic, el coeficient del monomi de grau més gran de ag és a, per
tant tenim c(ag) | a. Anàlogament, c(bh) | b. Tenim doncs c(ag) ∼ a i
c(bh) ∼ b i, per tant g, h ∈ A[X]. 2

Irreductibles de A[X]
Sigui A un domini de factorització única. Un element de A és element ir-
reductible de A[X] si i només si és element irreductible de A, ja que un
element de A[X] de grau positiu no pot dividir un element de A. Estudi-
em ara l’irreductibilitat dels elements de A[X] de grau positiu en funció de
la seva irreductibilitat com elements de K[X], on K = K(A) és el cos de
fraccions de A.

Proposició 5.5.5. Sigui A un domini de factorització única i sigui f (X) ∈

A[X]. Les condicions següents són equivalents.

1) f (X) té grau positiu i és irreductible a A[X].

2) c(f ) ∼ 1 i f (X) és irreductible a K[X].

Demostració. 1) ⇒ 2): Suposem que f (X) té grau positiu i és irreductible a
A[X]. Com tot element irreductible de A és irreductible a A[X], de l’igualtat
f = c(f )f ∗ , amb f ∗ primitiu, deduı̈m que c(f ) és una unitat, és a dir c(f ) ∼ 1.
Per veure que f (X) és irreductible a K[X], posem f = gh, amb g, h ∈ K[X]
i h de grau positiu. Volem veure que g ha de tenir grau zero i per tant ser
una unitat de K[X]. Si a és denominador comú dels coeficients de g(X) i b
dels de h(X), tenim que ag i bh són elements de A[X] i abf = (ag)(bh) és una
factorització de abf en A[X]. Siguin g ∗ i h∗ polinomis primitius corresponents
a ag i bh: ag = c(ag)g ∗ , bh = c(bh)h∗ . Aleshores ab ∼ c(abf ) = c((ag)(bh)) ∼
c(ag)c(bh), pel lema de Gauss i, per tant, f = ug ∗ h∗ , amb u ∈ A∗ . Com f
és irreductible a A[X] i h∗ té grau positiu, g ∗ és unitat de A[X] i, per tant
g ∗ ∈ A∗ . Conseqüentment, g és de grau 0.
2) ⇒ 1): Sigui f ∈ A[X] amb c(f ) ∼ 1 i suposem que f és irreductible a
K[X]. Posem f = gh, amb g, h ∈ A[X], h de grau positiu. Com A[X] ⊂
K[X], g ha de tenir grau 0 i, per tant g ∈ K ∩ A[X] = A. Ara la relació
1 ∼ c(f ) ∼ gc(h) dóna que g ∈ A∗ . Per tant f és irreductible a A[X]. 2

78
Factorialitat de A[X]
Lema 5.5.6. Si p ∈ A és un primer en A, aleshores p també és primer a
A[X].
Demostració. Sigui p un element primer de A i suposem p | f g i p - f , per a
f, g ∈ A[X]. Posem f = a0 + a1 X + · · · + an X n i g = b0 + b1 X + · · · + bm X m i
sigui i l’ı́ndex més petit tal que p | ak , per a 0 ≤ k < i i p - ai . Provarem per
inducció que p divideix tots els coeficients de g i per tant p | g. El coeficient
de X i de f g és ai b0 + ai−1 b1 + · · · + a0 bi . Com p | ai−1 b1 + · · · + a0 bi i p | f g,
tenim p | ai b0 i p - ai que implica p | b0 . Suposem ara que hem provat
p | bk , per a k < j. El coeficient de X i+j de f g és ai+j b0 + ai+j−1 b1 + · · · +
ai+1 bj−1 + ai bj + ai−1 bj+1 + · · · + a0 bi+j . Com p | ai−1 bj+1 + · · · + a0 bi+j ,
p | ai+j b0 + ai+j−1 b1 + · · · + ai+1 bj−1 , per hipòtesi d’inducció, i p | f g, tenim
p | ai bj i p - ai que implica p | bj . 2
Teorema 5.5.7. Si A és un domini de factorització única, aleshores A[X]
és un domini de factorització única.
Demostració. Provem primer que A[X] és domini de factorització. Sigui
f ∈ A[X], f no nul i no unitat. Si f te grau zero, aleshores f és producte
d’elements irreductibles de A, per ser A domini de factorització. Suposem
doncs que f té grau positiu. Sigui K el cos de fraccions de A. Com K[X]
és domini euclidià i, per tant domini de factorització, existeixen irreductibles
de K[X], g1 , . . . , gr tals que f = g1 . . . gr . Vegem ara com a partir d’aquesta
factorització de f a K[X] podem deduir una descomposició de f com a
producte d’irreductibles de A[X], usant el lema de Gauss. Siguin a1 , . . . , ar ∈
A \ {0} tals que ai gi ∈ A[X], 1 ≤ i ≤ r. Si a = a1 . . . ar , tindrem

af = (a1 g1 ) . . . (ar gr ). (10)

Posem f = c(f )f ∗ i ai gi = c(ai gi )gi∗ , amb f ∗ i gi∗ polinomis primitius de
A[X], 1 ≤ i ≤ r. Notem que gi∗ és irreductible a A[X], ja que és primitiu i
irreductible a K[X] (per ser associat a l’irreductible gi ). De l’igualtat (10),
obtenim

ac(f )f ∗ = c(a1 g1 ) . . . c(ar gr )g1∗ . . . gr∗ ,

que implica

f ∗ ∼ g1∗ . . . gr∗ ,

79
ja que g1∗ . . . gr∗ és primitiu, pel lema de Gauss. Tenim doncs f ∗ producte d’ir-
reductibles a A[X]. D’altra banda, c(f ) és producte d’irreductibles a A i per
tant també a A[X]. En conseqüència, f = c(f )f ∗ és producte d’irreductibles
a A[X].
Per provar la unicitat de la descomposició d’un element de A[X] com
a producte d’irreductibles (tret de l’ordre i la multiplicació dels factors per
unitats), per la proposició 5.4.3, n’hi ha prou amb provar que tot irreductible
de A[X] és primer. Sigui doncs f ∈ A[X] irreductible. Si f té grau zero,
aleshores f és primer en A, per ser A domini de factorització única, i per
tant, f també és primer a A[X], pel lema 5.5.6. Suposem doncs que f té grau
positiu i f | gh, amb g, h ∈ A[X]. Com f és irreductible a K[X] i K[X] és
domini de factorització única, tenim que f | g o f | h a K[X]. Suposem que
f | g. Aleshores existeix q ∈ K[X] tal que g = qf . Prenem a ∈ A \ {0} tal
que aq ∈ A[X] i, per tant, ag = (aq)f . Si posem g = c(g)g ∗ i aq = c(aq)q ∗ ,
amb g ∗ , q ∗ primitius, obtenim la relació

ac(g)g ∗ = c(aq)q ∗ f.
Ara f és primitiu, per ser de grau positiu i irreductible a A[X], i per tant
q ∗ f és primitiu, pel lema de Gauss. Aixı́ tenim

ac(g) ∼ c(aq) i g ∗ ∼ q ∗ f,
d’on se segueix que existeix una unitat u ∈ A∗ tal que g ∗ = uq ∗ f , és a dir f
divideix g ∗ en A[X] i, per tant f divideix també g en A[X]. 2

Observació 5.5.8. Del teorema 5.5.7, obtenim que Z[X] és domini de fac-
torització única. Sabem que no és domini d’ideals principals, ja que, per
exemple, l’ideal (2, X) no és principal.

Corol·lari 5.5.9. Si A és domini de factorització única, aleshores A[X1 , . . . , Xn ]

és domini de factorització única.

Demostració. Per inducció a partir del teorema 5.5.7, tenint en compte

A[X1 , . . . , Xn ] = A[X1 , . . . , Xn−1 ][Xn ]. 2

Criteris d’irreductibilitat
En aquesta secció A serà un domini de factorització única i K el cos de
fraccions de A.

80
Proposició 5.5.10. 1) Sigui f (X) ∈ A[X], f (X) = a0 + a1 X + · · · + an X n .
Si c/d és una arrel de f a K, amb mcd(c, d) = 1, aleshores c | a0 i d | an .

2) Sigui f (X) ∈ A[X] un polinomi primitiu de grau 2 o 3. Aleshores f (X)

és irreductible si i només si no té cap arrel a K.

Demostració.

1) Tenim 0 = f (c/d) = a0 + a1 (c/d) + · · · + an (c/d)n ⇒ a0 dn + a1 cdn−1 +

· · · + an cn = 0. Tenim doncs a0 dn = −c(a1 dn−1 + · · · + an cn−1 ) ⇒ c | a0 dn .
Per a tot irreductible p dividint c tenim p | a0 dn que implica p | a0 , ja que
p - d i p és primer. Per tant c | a0 . Anàlogament an cn = −d(a0 dn−1 +
a1 cdn−2 + · · · + an−1 cn−1 ) implica d | an .

2) Com f és primitiu i de grau positiu, és irreductible a A[X] si i només si

ho és a K[X]. Com f té grau 2 o 3, redueix sobre K si i només si té un
factor de grau 1 si i només si té una arrel a K. 2

Proposició 5.5.11 (Criteri modular). Sigui f (X) = a0 +a1 X +· · ·+an X n ∈

A[X], primitiu i suposem que existeix p ∈ A, irreductible tal que p - an i que
el polinomi f (X) = a0 + a1 X + · · · + an X n ∈ (A/(p))[X] és irreductible (on a
indica la classes de a ∈ A en el quocient A/(p)). Aleshores f és irreductible
en A[X].

Demostració. Si f redueix sobre A, tenim f = gh, amb gPi h polinomis

r i
de
Ps A[X] de grau > 0, ja que f és primitiu. Posem g = i=0 bi X , h =
j
j=0 cj X . Tenim doncs f = gh a (A/(p))[X] i an = br cs 6= 0. Per tant
gr f = gr f, gr g = gr g, gr h = gr h i f redueix sobre A/(p).

Exemple 5.5.12. Considerem el polinomi f (X) = X 4 − X + 1 ∈ Z[X].

Veurem que és irreductible usant la seva reducció mòdul 2. Considerem doncs
f (X) = X 4 + X + 1 ∈ (Z/(2))[X]. Primer observem que f (0) = f (1) = 1,
per tant f no té arrels a Z/(2). Ara hi ha un únic polinomi irreductible
de grau 2 a (Z/(2))[X], X 2 + X + 1. Com f no pot tenir un factor de
grau 1, l’única descomposició possible seria f (X) = (X 2 + X + 1)2 però
(X 2 + X + 1)2 = X 4 + X 2 + 1 6= f (X), per tant f és irreductible i, pel criteri
modular, f és irreductible sobre Z i, com té grau positiu, també sobre Q.

Proposició 5.5.13 (Criteri d’Eisenstein). Sigui f (X) = a0 + a1 X + · · · +

an X n ∈ A[X] primitiu i sigui p ∈ A, irreductible en A. Suposem que

81
 p | a0 , p | a1 , . . . , p | an−1 , p - an , p2 - a0 .
Aleshores f (X) és irreductible.

Demostració. Com f és primitiu, si reduı́s, seria producte de dos polinomis

de grau positiu. Veurem que això no pot ser. Suposem que tenim

f (X) = (b0 + b1 X + · · · + br X r )(c0 + c1 X + · · · + cs X s )

amb r, s ≥ 1. Com an = br cs i p - an , tenim p - br i p - cs . D’altra banda
a0 = b0 c0 i p | a0 , p2 - a0 , per tant p | b0 o p | c0 però p no divideix a tots dos.
Suposem p | c0 i p - b0 . Com p | c0 i p - cs , existeix t amb 0 < t ≤ s < n tal
que

p | c0 , p | c1 , . . . , p | ct−1 , p - ct .
Aleshores la igualtat at = b0 ct + b1 ct−1 + · · · + bt c0 i la relació p | at impliquen
p | b0 ct , impossible ja que p - b0 i p - ct . 2

Observació 5.5.14. Per a a ∈ A, l’aplicació A[X] → A[X], X → 7 X + a és

un automorfisme de l’anell A[X]. Per tant f (X) és irreductible si i només si
ho és f (X + a).

Exemple 5.5.15. Sigui p un enter natural primer. Volem provar que el

polinomi Φp (X) = X p−1 + X p−2 + · · · + X + 1 ∈ Z[X] és irreductible. Tenim
X p − 1 = (X − 1)Φp (X) i, fent el canvi de variable X = Y + 1, obtenim

(Y + 1)p − 1 = Y Φp (Y + 1)
Desenvolupant el terme de l’esquerra i aillant Φp (Y + 1) , obtenim

     
p−1 p p−2 p p−3 p
Φp (Y + 1) = Y + Y + Y + ··· + .
1 2 p−1

Com p és primer, kp és divisible per p, per a 1 ≤ k ≤ p − 1. D’altra banda

el terme de grau zero és igual a p, per tant no divisible per p2 . Tenim doncs
que Φp és irreductible, pel criteri d’Eisenstein i l’observació 5.5.14.

82
6 Apèndix
6.1 Grup lliure generat per un conjunt
Sigui S un conjunt. Posem S 0 := S × {0 } i, per a cada s ∈ S, posem s0 en
lloc de (s,0 ). Diem sı́mbols els elements de S ∪ S 0 . Sigui G∗ (S) el conjunt de
succesions finites de sı́mbols, és a dir el conjunt de paraules formades amb
l’alfabet S ∪ S 0 . Designem per e la successió buida. Direm que una paraula
és reduı̈da si no conté parelles cancel·lables, és a dir de la forma ss0 o s0 s.

Exemple 6.1.1. A G∗ ({x, y}), les paraules x, e, x0 x0 x0 yxyx0 són reduı̈des; la

paraula xxyy 0 yxy 0 y 0 no és reduı̈da, ja que conté yy 0 i y 0 y.

Reducció de paraules
Sigui G(S) el subconjunt de G∗ (S) format per les paraules reduı̈des. Per a
cada paraula w ∈ G∗ (S), denotem per ρ(w) la paraula reduı̈da associada a
w definida en la forma següent.

- Si w és reduı̈da, posem ρ(w) = w;

- Si w no és reduı̈da, sigui w

e la paraula obtinguda suprimint el primer parell
cancel·lable de w;

- Si w
e és reduı̈da, posem ρ(w) = w;
e

- Si w
e no és reduı̈da, considerem w
ee i repetim el procés fins a obtenir una
paraula reduı̈da que prenem com a ρ(w).

Exemple 6.1.2. Per a w = xxyy 0 x0 yxx0 y 0 ∈ G∗ ({x, y}), tenim w

e = xxx0 yxx0 y 0 ,
ee = xyxx0 y 0 , w
w ee = xyy 0 , ρ(w) = x.
e

Obtenim una aplicació ρ : G∗ (S) → G(S) que és la identitat sobre G(S).

El grup G(S)
El conjunt G∗ (S) té una operació binària natural, la concatenació de paraules.
És clar que e és l’element neutre, per la dreta i per l’esquerra, però G∗ (S) no
és grup, ja que només e és invertible. Definim una operació binària en G(S)
per

83
 G(S) × G(S) → G(S)
(w, z) 7→ w · z = ρ(wz)
És clar que e és neutre i que tot element w ∈ G(S) té invers. Tenim s−1 =
s0 , (s0 )−1 = s i, en general, l’invers d’una successió és la successió formada
pels inversos dels seus termes, en ordre invers.
Volem veure ara que l’operació · és associativa. Per això, necessitem un
lema.
Lema 6.1.3. Siguin w ∈ G(S) i z ∈ G∗ (S). Aleshores

ρ(wz) = ρ(wρ(z)) i ρ(zw) = ρ(ρ(z)w).

Demostració. Provem la primera igualtat, la segona es prova de forma
anàlega. Si z és reduı̈da, tenim ρ(z) = z i la igualtat és una identitat.
Suposem que z no és reduı̈da. Fem inducció sobre el nombre de sı́mbols de
z. Si l’últim sı́mbol de w i el primer de z no formen un parell cancel·lable,
aleshores el primer parell cancel·lable de wz coincideix amb el primer pa-
rell cancel·lable de z i, per tant, ρ(wz) = ρ(we z ). Per hipòtesi d’inducció,
ρ(we z ) = ρ(wρ(e z )) i ρ(e
z ) = ρ(z); per tant ρ(wz) = ρ(wρ(z)).
Suposem ara que l’últim sı́mbol de w i el primer de z formen un parell
cancel·lable. Sigui w = us, z = s0 t, amb s ∈ S, u ∈ G(S), t ∈ G∗ (S).
Aleshores ρ(wz) = ρ(ut) = ρ(uρ(t)), on la segona igualtat és per hipòtesi
d’inducció. D’altra banda, ρ(wρ(z)) = ρ(usρ(s0 t)) = ρ(usρ(s0 ρ(t))), on de
nou la segona igualtat és per hipòtesi d’inducció. Posant v = ρ(t), n’hi ha
prou amb veure ρ(uv) = ρ(usρ(s0 v)), per a tot parell de paraules reduı̈des
u, v. Suposem primer que s no és el primer sı́mbol de v. Aleshores s0 v és
reduı̈da i per tant ρ(usρ(s0 v)) = ρ(uss0 v) = ρ(uv). Si ara v = sx, ρ(s0 v) =
ρ(s0 sx) = x, ja que x és reduı̈da i ρ(usρ(s0 v)) = ρ(usx) = ρ(uv). 2
Proposició 6.1.4. L’operació · definida a G(S) és associativa.
Demostració. Siguin u, v, w ∈ G(S). Aleshores

u · (v · w) = ρ(uρ(vw)) = ρ(uvw),
on la primera igualtat es dedueix de la definició de · i la segona del lema
6.1.3. Anàlogament,

(u · v) · w = ρ(ρ(uv)w)) = ρ(uvw). 2

84
 Hem provat doncs que (G(S), ·) és grup. Es diu grup lliure generat per S.

Observació 6.1.5. Tot element w de G(S) es pot escriure d’una única ma-
nera en la forma

w = sε11 . . . sεrr , (11)

on r ∈ N; s1 , . . . , sr ∈ S; εi = ±1, 1 ≤ i ≤ r i εi+1 6= −εi si si+1 = si . Direm
que (11) és la forma canònica de w. En particular, S ⊂ G(S) i S genera
G(S).

Proposició 6.1.6. Sigui S un conjunt, G un grup i f : S → G una aplicació.

Aleshores existeix un únic morfisme de grups ϕ : G(S) → G tal que ϕ(s) =
f (s), per a tot s ∈ S. A més, Im ϕ = hf (S)i.

Demostració. Volem que ϕ sigui morfisme, per tant l’única definició possible
és

ϕ(sε11 . . . sεrr ) = f (s1 )ε1 . . . f (sr )εr .

Amb aquesta definició, obtenim un morfisme ja que la imatge per ϕ d’un
parell cancel·lable és el neutre de G.
Ara, com S genera G(S), ϕ(S) = f (S) genera Im ϕ. 2

Si S ⊂ G és un conjunt de generadors de G i f : S → G és l’inclusió,

aleshores el morfisme ϕ : G(S) → G és un epimorfisme. Aplicant el primer
teorema d’isomorfia 1.6.2, obtenim que tot grup és quocient d’un grup lliure.

6.2 Grups definits per generadors i relacions

Definició 6.2.1. Sigui G un grup i S un sistema de generadors de G. Sigui
ϕ : G(S) → G el morfisme corresponent a la inclusió de S en G. Els elements
de Ker ϕ s’anomenen relacions de S.

Exemple 6.2.2. Considerem el grup S3 , el sistema de generadors {t1 , s1 },

on t1 = (2, 3), s1 = (1, 2, 3) i el morfisme ϕ : G({t1 , s1 }) → S3 . Aleshores
t21 , s31 , t1 s1 t1 s1 són relacions ja que a S3 es compleix t21 = e, s31 = e, t1 s1 t1 s1 = e.

Si tenim una relació u, normalment diem la relació u = e. Si tenim una

relació uv −1 , normalment diem la relació u = v.

85
 Sigui ara S un conjunt i R ⊂ G(S). Posem N (R) el mı́nim subgrup
normal de G(S) que conté R, és a dir la intersecció de tots els subgrups
normals de G(S) que contenen R i posem G(S, R) = G(S)/N (R). Direm
que G(S, R) és el grup definit pel conjunt de generadors S i les relacions R.
Més en general, direm que un grup G està definit pels generadors S i les
relacions R si és isomorf a G(S, R).

Exemple 6.2.3. El grup S3 és el grup definit pels generadors t1 , s1 i les

relacions t21 = e, s31 = e, t1 s1 t1 s1 = e. En efecte, si S = {t1 , s1 }, en el
subgrup quocient de G(S) pel mı́nim subgrup normal N (R) de G(S) que
conté el conjunt S = {t21 , s31 , t1 s1 t1 s1 }, es compleix t1 s1 = s−1 −1 2
1 t1 = s1 t1 i, per
2 2
tant, els elements d’aquest quocient són e, t1 , s1 , s1 t1 , s1 , s1 t1 . Tenim doncs
G(S, R) ' S3 .

86