VULLS​A​BE​R

El ​coaching emocional
M​ireia Cabero

UOC

El coaching emocional
Mireia Cabero
Edició: Jordi Pérez Colomé Direcció editorial: Lluís Pastor
Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia Serrano La UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.
Primera edició: Octubre, 2008 © Mireia Cabero, del text © Editorial UOC, d' aquesta edició Rambla del Poblenou, 156, 08018 Barcelona
www.editorialuoc.com Impressió: Reinbook ISBN: 978-84-9788-764-9 Dipòsit Legal: B.48.750-2008
Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per
cap mitjà, sigui aquest electrònic, químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escrita dels titulars del
copyright.
2
Què vull saber
Lectora, lector, aquest llibre li interessarà si ​vostè vol saber:
· ​En què consisteix el coaching.
· ​En quines circumstàncies personals és útil.
· ​Com el coaching facilita generar canvis personals satisfactoris per tal de viure una vida més
valuosa.
· ​Què són les emocions i com es gestionen.
· ​Quines pràctiques són útils per ser el líder d'un mateix i portar un projecte de vida propi.
3
4
Índex de continguts
3​ 7​ 13 ​
Què vull saber ​ Com construir una vida valuosa ​ EL COACHING ​ La satisfacció profunda 13
L'autolideratge conscient 22 El coaching emocional per a l'autolideratge 28
LA IMPORTÀNCIA DE LES EMOCIONS
32
Les emocions es construeixen 37 Fenòmens cognitius que cal tenir presents 42 L'educació emocional 48
Les emocions es poden gestionar 52
EL COACHING EMOCIONAL ​61
La relació positiva amb nosaltres mateixos 65 La relació positiva amb els altres 70 La vida positiva amb
benestar sostenible 73
5
80 ​El PLA D'ACCIÓ DE MILLORA PERSONAL (PAMP) ​Algunes frases per recordar 86 Invitació al
88
canvi 87 ​Bibliografia ​
6
Com construir una vida valuosa

La vida és temps que omplim, ja sigui ​conscientment o inconscientment, per atzar o

intencionadament; i l'omplim de contingut positiu, neutre o de contingut que atempta

contra nosaltres mateixos. El resultat d'omplir aquest temps és la vida que construïm.

Un dia ens adonem que el temps que tenim s'acaba i voldríem mirar enrere i sentir la

satisfacció d'haver construït una vida valuosa. El temps no s'atura ni espera que ens

decidim (​tempus fugit​). "Cómo se pasa la vida, como se viene la muerte tan callando",

deia Jorge Manrique a ​Coplas por la muerte de su padre​. Afegir valor al temps que

vivim és un propòsit lloable que desitgem però que no sempre perseguim.

Una vida valuosa ​Una vida valuosa és una vida que té valor per a qui la viu. Hi ha un

ampli ventall de raons per les quals valorem la nostra pròpia vida; identificar-les ajuda a
mantenir-les i a generar-ne de noves per incrementar el valor de la vida. Albert Einstein

deia: "Intenta no convertir-te en

7

un home d'èxit, sinó més aviat en un home de ​valor". La frase d'Einstein i recerques

recents sobre la felicitat indiquen que l'èxit és insuficient, i de vegades innecessari, per

fer que la vida sigui preada, malgrat que la societat en què vivim ens porti més a buscar

l'èxit que el valor. L'èxit significa més o menys el mateix en tot el planeta (èxit social,

professional i econòmic), contràriament al valor, que té només significat per a cada

persona. No es tracta d'estar d'acord amb Einstein ni amb cap recerca, es tracta d'estar

d'acord amb nosaltres mateixos per omplir de contingut i de valor la nostra vida, però

complint amb criteris morals, ètics i humans compartits.

Una persona de valor ​Una persona de valor és una persona que es considera valuosa

ella mateixa per qui és. Què ens fa valuosos com a persones? Com que som nosaltres

mateixos els que ens sentim valuosos, ja que no ens referim a les valoracions que fan

els altres, som cadascun de nosaltres els qui hem de respondre la pregunta. Viure una

vida valuosa i ser una persona de valor pot ser senzill o pot ser molt complicat, pot

requerir molt d'esforç o pot arribar a convertir-se en un hàbit. Sigui com sigui, les

circumstàncies externes i les internes poden bloquejar-nos i distreure'ns d'aquest

propòsit al qual estem

8

orientats. Per tant, liderar-se un mateix ​(autolideratge) és una condició indispensable

per construir una vida valuosa, ser una persona valuosa i afrontar els obstacles que ho

dificultin.
En què ens ajuda el coaching? ​Sempre estem a temps de prendre la decisió
d'incrementar el nostre valor (el de la nostra vida i el de nosaltres mateixos). Sense

decisió no hi ha acció, no hi ha canvi. Una vegada la persona ha decidit incrementar el

seu valor comença a identificar canvis que voldria fer, i a plantejar-se objectius (per

exemple: vull dedicar-me més als fills, vull canviar les meves ambicions econòmiques,

vull portar una vida més senzilla, vull tenir una vida professional excitant i exitosa, etc.).

Entre el moment en què es planteja un objectiu i el moment en què l'aconsegueix

poden passar moltes coses: molt de temps, dificultats, que la persona llenci la tovallola,

que la forma en què s'hagi assolit hagi estat superficial i passat un temps la persona

torni als hàbits de sempre, etc. Cal tenir present que hi ha objectius que la persona

assoleix només quan ha fet canvis profunds; altrament, no es mantenen al llarg del

temps. El coaching té la missió de facilitar que la persona assoleixi els seus objectius.

El coaching és un procés de treball personal i

9

d'autolideratge que la persona (anomenada ​coachee​, ​en anglès) fa acompanyada d'un

especialista (l'entrenador personal o el ​coach​, en anglès) a fi d'aconseguir els objectius

que es planteja. Els objectius poden referir-se a qualsevol àmbit de la seva vida, i han

de ser clars, específics, mesurables, realitzables, rellevants, positius i planificats en el

temps.El coaching facilitarà que la persona actuï per aconseguir els seus objectius

sense demora, i li permetrà donar el millor d'ella mateixa i desenvolupar-se; també

permetrà que els pugui mantenir un cop els hagi aconseguit, és a dir, que els canvis

assolits siguin sostenibles. Durant el procés d'assolir objectius la persona va aprenent,

entre altres coses, a ser proactiva i liderar-se (tant ella mateixa com el seu projecte de

vida). Amb la consecució dels objectius i l'autolideratge, la persona i la seva vida

adquireixen uns nivells més alts de valor. Aquests assoliments, i la satisfacció profunda

conseqüent doten de sentit al coaching.

En què ens ajuda el coaching emocional? ​Una vida valuosa és, entre altres coses,

una vida amb benestar. El coaching emocional es focalitza en el fet que la persona

aconsegueixi els objectius emocionals que es proposa (per exemple viure amb més

serenitat, sentir-se més segur d'un mateix,

10

adaptar-se a un canvi, etc.); i té per objectiu final ​que la persona es doti d'una major

competència emocional (​empowerment​) a fi d'incrementar els seus recursos personals

per viure la vida amb benestar, és a dir, recursos per afrontar dificultats i recursos per

autogenerar-se benestar. Dit d'una altra manera, l'objectiu final del coaching emocional

és que la persona s'autolideri emocionalment. La vida de vegades ens duu on no

havíem imaginat que ens duria, i on mai no havíem desitjat ser. No podem escapar

sempre de les circumstàncies (​fly)​ i cal afrontar-les (​fight​). La millor manera

d'afrontar-les és estar ben equipat emocionalment, és a dir, comptar amb una bona

competència emocional. La persona no només és receptora de circumstàncies, també

n'és creadora; és per això que el coaching emocional no treballa solament per tenir un

bon equipament emocional d'afrontament de les circumstàncies, sinó també per tenir un

bon equipament emocional creador de circumstàncies potenciadores, positives, de

benestar emocional.
Què trobarà en aquest llibre? ​Aquest llibre pretén ser una reflexió global sobre la

pròpia vida, el coaching i el coaching emocional. Les reflexions s'orienten a temes que

sustenten el coaching emocional, com ara el valor de la vida, el valor com a persona, la
satisfacció
11

profunda, l'autolideratge conscient, l'educació de les ​emocions, la gestió de les

emocions, la relació positiva amb nosaltres mateixos, la relació positiva amb els altres,

la vida positiva, el benestar sostenible i el pla de millora personal. Li suggerim que en

acabar aquesta introducció llegeixi el Pla d'Acció de Millora Personal (PAMP) i valori si

li pot ser útil. En el cas que així sigui, retorni periòdicament al PAMP per omplir-lo i

anoti les idees i les respostes que li vagin sorgint al llarg de la lectura dels capítols. En

el cas que ara no li sigui útil, el llibre pot esdevenir una orientació per afrontar

pràcticament canvis interns en el futur. Els canvis que podem fer les persones són de

tres tipus: canvis remei, en què es canvia l'entorn i la conducta; canvis profunds,

relatius al canvi de capacitats, creences i valors, i canvis evolutius, que es refereixen al

canvi en la nostra identitat i al sentit de la vida. Si no creguéssim que els canvis són

humans, legítims i assolibles no hauríem dedicat temps a escriure i editar aquest llibre.
12
EL COACHING
La satisfacció profunda

La satisfacció profunda és el sentiment íntim i ​veritable d'estar contents amb la vida que

hem construït (perquè és valuosa) i amb la persona que som (perquè som una persona

de valor). La satisfacció profunda creix en la mesura que la vida que hem construït és

propera a la vida que voldríem viure, i en la mesura que la persona que som s'atansa a

la persona que voldríem ser, comptant amb uns marges de diferència raonables. El que

una persona vol per a ella i per a la seva vida pot ser una necessitat o un desig. En la

necessitat la persona se sent mancada de quelcom imprescindible, mentre que en el

desig la persona se sent mancada de quelcom que pot prescindir. Atesa la condició
d'imprescindibles de les necessitats en comparació amb els desitjos, parlarem només

de les primeres com a fonts reals de satisfacció profunda. Les necessitats que

compartim totes les persones van ser investigades pel psicòleg Abraham Maslow, i, per

ordre de prioritat, són les següents:

13
· ​les necessitats fisiològiques: aliment, descans;
· ​les necessitats de seguretat: estar en un entorn que no sigui perillós i que sigui segur;
· ​les necessitats d'amor i de pertinença: pertànyer a un grup, reconeixement extern, amistat,
amor, intimitat;
· ​les necessitats d'autoestima: valorar-se com a persona, reconeixement personal, estimar-se,
respectar-se, i
· ​les necessitats d'autorealització: ser el que puc arribar a ser.

En la mesura que assolim els dos nivells ​superiors de necessitats, la satisfacció esdevé

més profunda. Aquest tipus de satisfacció va lligada concretament amb com ens

construïm a nosaltres mateixos i com construïm la nostra vida. I és que les persones

esperem de la vida més que sobreviure, esperem que tingui sentit i valor.

L'autorealització és dur a terme el projecte de vida des de l'autenticitat, amb convicció,

amb totes les capacitats, talent i creativitat, i aprofitant les oportunitats. Que la persona

s'estimi i vulgui el millor per ella (necessitats d'autoestima) és condició indispensable

perquè s'obri al món amb totes les seves capacitats i es comprometi de cor amb el seu

projecte de vida (necessitats d'autorealització).

14

El projecte de vida ​D'acord amb el psicòleg Antoni Bolinches, el ​projecte de vida és el

conjunt d'objectius de futur que es fixa la persona i les estratègies concretes que

adopta per a la seva consecució. El projecte de vida es construeix amb el temps, fruit

d'un procés íntim i intransferible de qüestionament, d'autoconeixement, d'eleccions i

decisions, i de revisions periòdiques que el canvien o el matisen. Com més clar tenim
què volem fer amb la vida, aconseguir-ho resulta més senzill.
Quan arriba el temps de la satisfacció profunda? ​La primera part de la vida, la infantesa i

l'adolescència, és el moment de descobrir-se, d'identificar-se, de reconèixer-se, de

legitimar-se, i de descobrir les lleis internes de la vida (injustícies, comiats, frustracions,

possibilitats, satisfaccions, etc.).La segona part de la vida, l'edat adulta i la maduresa,

és el moment de comprometre's amb nosaltres mateixos i amb el nostre projecte de

vida lleialment, responsablement i moralment. En definitiva, és el moment de donar-nos

l'oportunitat d'esforçar-nos per aconseguir el que volem, perquè som mereixedors d'una

vida valuosa. És en aquesta

15

segona part de la vida quan la satisfacció profunda ​pot arribar.

​ an
Quina relació té el coaching amb la satisfacció? ​En la història moderna, els ​coachs h

estat els ​entrenadors esportius. Eren i són ​coachs d

​ es dels entrenadors d'equips

escolars o de barri fins als entrenadors d'esportistes d'elit que competeixen als Jocs

Olímpics. Que l'equip de l'escola s'esforci tot el que pugui i sigui cada vegada millor és

un dels propòsits dels entrenadors esportius; també ho és que l'equip que entrena sigui

el millor del món. Sigui quin sigui el propòsit, l'entrenador és el que facilita la

capacitació, el desenvolupament, la millora de resultats i l'excel​ ​lència de l'equip. Sense

l'entrenador segurament a l'equip no li seria tan senzill assolir amb rapidesa resultats

satisfactoris. I és que de vegades ens cal un catalitzador per fer evolucions ràpides i

segures. El ​coach ​ha estat, històricament, qui estimulava el desenvolupament de la

persona i la seva excel​ ​lència perquè arribés on volgués de manera més ràpida, més

​ ra qui acompanyava la persona en el trajecte que va

eficaç i més sostenible. El ​coach e

des de l'estat actual a l'estat desitjat (objectiu que s'havia d'aconseguir i pel qual calia
que la persona es desenvolupés).
16

En aquesta darrera significació del ​coach ​ens ​aproximem al concepte de ​coach a

​ l'edat

mitjana: el ​coach ​era el carruatge que transportava persones d'un lloc a un altre. La

gran diferència entre l'edat mitjana i l'edat moderna és que en la primera la persona era

transportada pel ​coach (​ carruatge), mentre que en la segona el ​coach e

​ stimula que la

persona es "transporti sola", de forma segura, adequada, amb qualitat i garanties, per

mitjà del desenvolupament dels propis recursos. El coaching té molt present la reflexió

de l'antropòleg Ashley Montagu, qui deia que el fracàs personal més gran que pateix

l'ésser humà el constitueix la diferència entre allò que era capaç d'esdevenir i allò que

​ s preparen per ser experts en persones i

ha arribat a ser. És per això que els ​coachs e

en processos de desenvolupament i excel​ ​lència personal. Actualment, el coaching

s'aplica no només a la millora (desenvolupament) de competències per a l'esport, sinó

també a la millora de competències personals, ja siguin de l'àmbit professional o

personal. Segons dues institucions de coaching reconegudes mundialment (IAC,

International Association of Coaching, i ICF, International Coach Federation) el

coaching és un procés transformacional que ajuda a obtenir resultats extraordinaris en

la vida, la professió i els negocis, per mitjà de l'aprofundiment en la consciència

17

personal, el desenvolupament personal i l'augment ​del rendiment. Aquests resultats

extraordinaris i els canvis que s'instauren en el ​coachee s​ ón els que l'orienten a una

vida de satisfacció profunda.

Canviar per millorar ​D'una banda, millorar ens permet reduir l'espai ​existent entre qui

som ara i qui podríem arribar a ser, o reduir l'espai entre la vida que tenim i la vida que
podríem tenir. Millorar té, per tant, el sentit d'atansar-se a una vida de valor i a ser una

persona de valor, és a dir a l'autorealització i a la satisfacció profunda. D'altra banda,

quan millorem nosaltres i millora la nostra vida tenim la sensació de viure més

harmònicament amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb les circumstàncies, la

vida es percep amb un major sentit; vivim més coherentment amb el nostre projecte de

vida i els nostres valors. Tot això és una manera de relacionar-nos amb la vida i amb

nosaltres mateixos en benestar. És per aquestes dues raons tan significatives per a la

persona que el coaching treballa per a la millora personal. El que cadascú vol millorar

té a veure amb el futur que vol tenir. Sense pretensió de moralitzar, anotem la reflexió

de Sèneca pel que fa a millorar la bondat i la generositat per viure una vida millor.
18

Com podem canviar per millorar? ​El rebuig que ens genera una característica ​personal

que no ens agrada és una de les principals fonts de motivació pel canvi. Ara bé, el

rebuig no és un bon punt de partida pel canvi. Com més rebutgem, reneguem i ens

queixem d'una part de nosaltres més dificultats trobarem en el procés de canviar-la.

Com més ens esforcem per intentar comprendre el perquè d'aquesta característica

personal més la coneixem i més fàcilment trobem el procés per canviar a poc a poc o

ràpidament. És més fàcil que un amic que ens accepta, ens estima i ens escolta per

comprendre'ns ens ajudi a canviar, que no pas que ho faci una persona que ens

menysprea i ens jutja durament. Ens passa el mateix a nosaltres, com més acceptem

les nostres limitacions, les coneixem i comprenem la seva raó de ser, més ens ajudem

a canviar.
Com assolir la satisfacció profunda?
· ​Augmentant la "consciència personal" (qui som, què ens importa, quins són els nostres
valors i les nostres prioritats, etc.);
· ​definint, amb el temps, una forma de viure i uns "propòsits de vida" que s'adeqüin a qui som,
a allò què ens importa i als nostres valors i prioritats;
· ​dotant de "sentit" la vida que volem viure;
19
· ​tenint el convenciment intern que el projecte que ens il​ ​lusiona, ens el mereixem i "podem
assolir-lo";
· ​confiant en els nostres recursos i que aprofitarem bé les "oportunitats" que la vida ens
ofereixi;
· ​estant "oberts", a fi de veure oportunitats arreu per actuar "proactivament" i crear
circumstàncies favorables que ens permetin construir parts del nostre projecte de vida;
· ​tenint el coratge de "canviar" el que calgui per millorar;
· ​"qüestionant" profundament qualsevol aspecte de la nostra vida que no ens satisfaci;
· ​tornant a trobar la fortalesa personal per "continuar", quan els resultats no són com
esperàvem.
Com assolir la satisfacció profunda per qui sóc? ​El crític interior que portem a dins ens

dificulta ​sentir-nos satisfets profundament amb nosaltres mateixos, tot i això el psicòleg

Carl Rogers va fer un seguit de propostes que faciliten el procés de convertir-se en una

persona més autèntica i valuosa: ​· ​deixa d'amagar-te darrere de màscares,

· ​deixa els "he de...",
20
· ​deixa de satisfer expectatives imposades,
· ​deixa d'esforçar-te per agradar els altres,
· ​comença a autoorientar-te,
· ​comença a ser un procés (acceptant que estàs en evolució constant),
· ​comença a acceptar la teva complexitat,
· ​comença a obrir-te a l'experiència,
· ​comença a acceptar els altres,
· ​comença a confiar en tu mateix.
Podríem afegir també:
· ​comença a observar-te i escoltar-te més i millor,
· ​comença a adonar-te de qui ets,
· ​comença a veure tot allò de bonic que ets i valora't com a persona,
· ​comença a acceptar els teus límits i el que no t'agrada de tu mateix,
· ​comença a estar del teu costat i no en oposició amb tu mateix,
· ​comença a estimar qui ets i a potenciar-ho,
· ​comença a permetre't ser com ets i treballar pel que tu vols,
21
· ​comença a donar-te el permís i l'oportunitat d'assolir el que voldries.
L'autolideratge conscient
L'autolideratge conscient és liderar-se un mateix ​globalment per liderar el projecte de

vida propi. És a dir, influenciar-se un mateix i gestionar positivament els recursos propis

de forma voluntària, responsable i des de la maduresa, a fi d'aconseguir la fita

proposada (en aquest cas assolir una vida valuosa i ser una persona de valor, per a la

satisfacció profunda i el benestar). Quan una persona es lidera a ella mateixa té el far

​ n grec, que significa far, guia, orientació), però quan algú altre ens
dins seu (​pharos e

lidera el far és fora i hi ha el perill de no poder assolir objectius que són només nostres i

que no interessen els altres. Influenciar-se un mateix pren sentit en la mesura que

​ imothy Gallwey, que diu que sempre hi ha un "joc interior"

acceptem la idea del ​coach T

en la nostra ment, independentment del "joc exterior" que tingui lloc. De com ens

comportem en el joc interior dependrà el joc exterior i els seus resultats. Autoliderar-se

és liderar el joc interior i el joc exterior (la nostra vida). Quan som petits ens eduquen a

casa i a l'escola per desenvolupar-nos integralment i aprendre a

22

viure. Durant els primers anys de vida d'infants i ​adolescents ens manquen

coneixements i recursos per liderar-nos, és per això que el lideratge ens ve de fora.

Quan creixem ens adonem que som els únics responsables de la nostra vida,

augmentem la nostra capacitat d'influenciar-nos interiorment, tenim fites que només ens

pertanyen a nosaltres i l'autolideratge comença a ser possible (perquè tenim les

capacitats) i necessari (perquè hem d'assolir unes fites).

Quins recursos gestiona l'autolideratge? ​Tots aquells recursos interns que influencien el

procés d'assolir un propòsit. Els que influencien negativament es gestionen per

minimitzar-los, i els que influencien positivament es gestionen per potenciar-los.

Aquests recursos interns són bàsicament els pensaments, les creences, les prioritats,
els valors, les emocions, les actituds, les accions, els talents i les limitacions.

L'autolideratge emocional, del qual parlarem en l'apartat següent, és el que lidera el

recurs de l'emoció i els recursos que s'hi vinculen (pensaments, creences, prioritats,

valors, actituds i accions). Les emocions es lideren per mitjà de les competències

emocionals. La suma de tots aquests recursos gestionats positivament constitueix la

fortalesa de la persona durant l'assoliment de la fita. Aquesta fortalesa

23

interior s'anomena cercle d'influència. En resum, el ​cercle d'influència està constituït

per:
· ​la seguretat (autoestima, vàlua personal, autovaloració i autoconfiança),
· ​la guia (valors, principis i prioritats),
· ​la saviesa (perspectiva de la vida, comprensió dels principis del món, maduresa i equilibri
personal),
· ​i el poder (capacitat, força i potència per fer alguna cosa).

Com més ferm sigui el cercle d'influència de la ​persona més potència tindrem per

superar els obstacles interns i externs que s'interposin en el camí d'assolir la fita, i més

sensació de seguretat i solidesa.

Com desperta el coaching l'autolideratge? ​El que comparteixen el ​coach ​i el ​coachee

són ​estones de conversa, una conversa que es pretén que generi transformacions

internes en el ​coachee​. D'aquí que el coaching tingui com a eina essencial la conversa

transformadora. El referent històric de la conversa transformadora del coaching és el

model maièutic de Sòcrates. La maièutica (del grec ​maieutikos,​ que significa llevadora)

va servir a Sòcrates per facilitar

24

que en els altres sorgissin pensaments (com les ​llevadores que ajuden a donar a llum).

El procés maièutic consisteix, essencialment, a fer pensar a l'interlocutor per mitjà de

preguntes. Per mitjà d'aquest mètode inductiu i reflexiu el coaching desperta la

consciència i l'autodescobriment de la persona i li fa trobar les seves pròpies respostes.

La conversa transformadora genera tres processos paral​ ​lels que es retroalimenten i

que estimulen l'autoconsciència i l'autolideratge:

· ​El procés de consciència personal i autoconeixement fa que la persona es miri més de prop i
es conegui més de manera més autèntica. La persona amplia la seva consciència personal i
aprèn a pensar de forma més completa i profunda sobre els seus pensaments, creences,
prioritats, valors, emocions, actituds, accions, capacitats, limitacions, etc. I vincula i dóna sentit
a allò que va descobrint d'ella mateixa. Quan la persona coneix aquesta informació autèntica
d'ella es valora més i té certeses internes que li aporten seguretat i direcció a la vida.
· ​El procés d'activació fa que la persona es desenvolupi per mitjà de l'acció i la proactivitat, i
amplia les seves potencialitats, es fa més competent en el seu ús, i gestiona les seves
limitacions. Dit d'una altra manera, la persona té un alt rendiment psicològic. Quan la persona
se sent més capaç
25
confia més en els seus recursos i s'atreveix a complir objectius més complexes.
· ​El procés de reconstrucció permet a la persona fer canvis vitals i li facilita l'increment de la
seva satisfacció profunda. Amb tota la informació que la persona va descobrint d'ella mateixa
dissenya amb congruència l'estratègia i el pla d'acció per assolir la fita que es proposa. Es
canalitza la motivació pel canvi a accions concretes de canvi. Per mitjà de la presa de
consciència i l'estimulació de l'autolideratge el coaching facilita el que perseguia el filòsof
Herbert Spencer: la construcció de persones capaces de governar-se elles mateixes, per viure
des de la llibertat, des de la seguretat i des de la independència.
Què caracteritza una persona que s'autolidera?
· ​Ha après a pensar profundament sobre ella mateixa i a prendre decisions comptant amb la
informació autèntica que té d'ella mateixa i dels seus recursos;
· ​està convençuda del que persegueix i dels seus recursos i potencial, la qual cosa redueix la
influència de l'exterior;
· ​té una visió clara del que vol i els seus valors i principis estan alineats amb aquesta fita;
· ​està disposada a assumir riscs;
26
· ​s'estimula emocions positives com l'optimisme, la motivació, la il ​lusió, l'autoconfiança i
l'esperança, que deriven en actituds positives com el coratge, la constància, la tolerància a la
frustració, la proacció (s'influencia positivament);
· ​es reforça positivament a cada assoliment;
· ​minimitza la durada i l'efecte d'emocions negatives com el desànim, la desgana, la frustració,
la decepció, la culpabilitat;
· ​dirigeix l'energia d'emocions negatives com l'ansietat i la ràbia a accions concretes
generadores de resultats positius;
· ​enforteix el seu cercle d'influència;
· ​ha après la metodologia de l'assoliment d'objectius: definir l'objectiu, fragmentar-lo,
concentrar l'energia a assolir-lo, crear un mapa que li serveix de guia per assolir-lo, constituir el
mapa amb accions concretes que duu a terme disciplinadament, valorar els resultats de les
accions i adaptar el mapa als resultats fins que l'objectiu estigui assolit del tot;
· ​aborda amb creativitat l'eficàcia i eficiència, és a dir que l'estratègia permeti l'assoliment de
l'objectiu i que els recursos i la manera d'assolir l'objectiu siguin els millors;
· ​fragmenta els conflictes i els aborda separadament;
· ​i accepta que per aconseguir nous reptes cal canviar,
27
desaprendre hàbits i aprendre'n de nous.

Aprendre a autoliderar-se requereix ​automatitzar noves actituds i formes de fer, i

sobretot requereix temps.

El coaching emocional per a l'autolideratge

Actualment, el coaching ha evolucionat en tres ​especialitats: el coaching vital (​life

coach​), el coaching professional (amb les variants específiques de coaching executiu i

directiu) i el coaching corporatiu:

· ​el coaching vital treballa en l'assoliment de fites personals per a una millor qualitat de vida,
una millor relació amb nosaltres mateixos i una millor relació amb els altres,
· ​el coaching professional se centra en l'assoliment de fites professionals i organitzacionals,
· ​el coaching corporatiu incideix en les polítiques socials, de comunicació i de recursos
humans de les organitzacions.

El coaching emocional acostuma a estar present ​en processos de coaching vital i

executiu, atès que treballar objectius d'aquests àmbits pot requerir l'assoliment previ

d'objectius emocionals.
28
Què és el coaching emocional? ​És un procés de coaching dirigit a l'assoliment

d'objectius emocionals, ja siguin vinculats amb un mateix (objectius intrapersonals) com

amb la relació amb els altres (objectius interpersonals), i a l'autolideratge emocional.

L'autolideratge emocional consisteix a liderar les emocions pròpies; és a dir, la gestió

emocional positiva d'un mateix a fi d'influenciar-se per construir la vida valuosa que es

vol i ser la persona valuosa que es vol. Quan la persona s'autolidera emocionalment és

més autònoma i té un major sentiment d'autoeficàcia. En el tercer capítol veurem com

el coaching emocional facilita aquests assoliments.
Què diferencia el coaching emocional de la psicoteràpia? ​El coaching emocional es

diferencia ​notablement de la psicoteràpia, per bé que ambdues especialitats

comparteixen la mateixa fita (que la persona visqui una vida millor) i algunes

metodologies de treball (reflexió i autoqüestionament, acció, i el fet de desaprendre i

tornar a aprendre nous hàbits).

29

Una persona arriba a un procés de coaching ​perquè vol més, vol créixer i vol fer les

coses de forma més senzilla; perquè vol desenvolupar-se com a persona. D'aquesta

manera, el coaching acull la persona en el present i l'enfoca i la impulsa cap al futur,

cap a l'assoliment dels seus propòsits. Una persona arriba a un procés de psicoteràpia

perquè necessita resoldre conflictes interns o externs. Així, la psicoteràpia acull la

persona en el present i l'enfoca cap al passat, cap a la comprensió d'ella mateixa i de la

seva vida a fi d'ordenar i resoldre els conflictes actuals. El coaching parteix del supòsit

que el client té tots els recursos disponibles per al seu desenvolupament i per a

l'assoliment dels seus propòsits; la psicoteràpia parteix del supòsit que els conflictes

interns que viu la persona no li permeten tenir a l'abast els seus recursos personals, per

tant s'enfoca a la resolució dels conflictes que impliquen el seu passat. El coaching és

un laboratori de canvi dirigit a l'excel​ ​lència personal, a l'autorealització; la psicoteràpia

és un laboratori de canvi dirigit a l'aprofundiment en els conflictes de la persona, per al

restabliment del benestar i l'ordre personal, que són requisits previs per assolir l'excel

lència personal. En definitiva, en una línia contínua, la psicoteràpia i el coaching se

situarien de costat. La
30
psicoteràpia ocuparia la franja de treball que aniria ​del passat al present, i el coaching

la franja de treball del present al futur. Cal valorar les necessitats de la persona per triar

adequadament l'especialitat.
31
LA IMPORTÀNCIA DE LES EMOCIONS

Una emoció és una reacció afectiva produïda en ​el cervell que, segons el catedràtic

Rafel Bisquerra, es caracteritza per un estat complex de l'organisme d'excitació o

pertorbació, i predisposa a una resposta organitzada. Les emocions es generen com a

resposta a esdeveniments (o estímuls) significatius per a la persona, ja siguin externs o

interns, i poden durar de segons a hores. És a dir, quan la persona percep un estímul

extern o intern (un record, un pensament, una imaginació, etc.) el seu cervell el valora

en termes de "importa/no importa". Només aquells estímuls que el cervell consideri

importants provocaran una emoció, és a dir:

· ​una pertorbació interna (canvis neurofisiològics imperceptibles i involuntaris, i canvis en el
cos perceptibles i involuntaris, com un nus al coll, papallones a l'estómac);
· ​potser una pertorbació externa i visible per als altres (canvis fisiològics com per exemple
posar-se
32
vermell);
· ​canvis en el que pensem i com ho pensem,
· ​i reaccions voluntàries (accions, expressions verbals, facials).

Això és tot el que passa quan ens emocionem. ​L'emoció té un component

neurofisiològic, conductual i cognitiu; és a dir, l'emoció afecta globalment la persona.

Malgrat que totes les emocions afecten globalment, cada emoció afecta de manera

diferent.
Quines coses importants ens emocionen? ​El pensador Spinoza deia que, si bé la raó

ens ​uniforma, les emocions ens singularitzen i ens fan diferents. Una de les coses que

ens diferencia és la singularitat del vincle afectiu que tenim amb una persona, objecte o
esdeveniment (per exemple, amb un veí de l'escala). La realitat exterior és compartida

(és el nostre veí del cinquè) però la realitat interior no (cadascú li té un afecte diferent).

La importància, rellevància i significat que té aquesta persona per a cada veí és

diferent; per tant les emocions que despertarà en cadascú són diferents. El que sí que

ens uneix a totes les persones, emocionalment parlant, és que tot allò referent i vinculat

a nosaltres mateixos i al nostre projecte de

33

vida és susceptible d'emocionar-nos (perquè ens ​importa). D'aquesta manera, cada

vegada que veiem algú que s'ha emocionat sabem que li ha succeït algun

esdeveniment intern o extern important. Les emocions estan presents a tot arreu, a la

publicitat, als diaris, als Jocs Olímpics, als hospitals, a les escoles, a les sales de

reunions de petites i grans empreses, als dinars familiars, a l'inici i al final de les

vacances. Qualsevol cosa que pensem o vivim pot emocionar-nos, el cervell humà està

preparat per emocionar-se a cada instant. Només alguns trastorns neurològics i

psiquiàtrics poden provocar-nos l'absència d'emoció. En la resta de casos la persona

és sempre emocionable.
Què fa que les emocions siguin importants? ​La importància de les emocions es deu al

fet ​que:
· ​Ens informen del que realment és rellevant per a nosaltres.
· ​Parlen de nosaltres i ens donen una informació valuosíssima respecte a qui som, com som i
què valorem de la vida. Escoltar i comprendre les nostres emocions és molt important per al
desenvolupament de l'autolideratge.
· ​Motiven conductes, és a dir, darrere d'una conducta sovint s'amaga una emoció o una suma
d'emocions.
34
Les emocions, segons quines siguin i la seva intensitat, tenen el poder de confondre'ns i
desestabilitzar-nos, i les reaccions que se'n deriven poden estar afectades per aquests
desajustaments. Darrere de reaccions violentes, assassinats, estats ebris, trastorns de
l'alimentació, etc., s'amaguen emocions desestabilitzadores.
· ​Ens ajuden a decidir i prioritzar. En una cultura com la nostra on és possible escollir, moltes
de les decisions vitals que prenem estan sotmeses a la veu de les emocions: triem els nostres
amics per les emocions que sentim quan som amb ells; escollim la ciutat o el país on volem
viure per la seguretat o per l'aventura que suposa; quan decidim on anar de viatge no només ho
fem pel pressupost, sinó també per la il ​lusió de descobrir i de conèixer; escollim la parella amb
qui compartir la vida per l'admiració, l'estima, la passió, el respecte i el compromís afectiu que
sentim cap a ella; ens separem de la parella per manca de les emocions necessàries per viure
junts, etc. Les emocions sovint marquen la trajectòria del que volem i no volem, i així anem
decidint amb qui i amb què volem comprometre'ns.
· ​Ens activen davant la vida, ens en fan protagonistes, i és per això que vivim conflictes,
perquè hi ha coses que ens importen.
· ​Poden arribar a afectar la nostra salut. Les emocions negatives cròniques, d'alta intensitat i
difícil gestió,
35
que sobrepassen els nostres límits d'adaptació afecten la salut i debiliten el sistema
immunològic.
· ​Poden fer-nos sentir la persona més afortunada del món o la més desgraciada.
· ​Segons quines siguin i segons la seva intensitat, afecten els processos cognitius (memòria,
comprensió, atenció, concentració, etc).
Què podem fer en relació amb les emocions? ​Veient que les emocions tenen aquesta

importància en la vida, pel que ens aporten de positiu i de negatiu, el que podem fer és

desenvolupar a consciència les nostres competències emocionals, que ens faciliten:

· ​afrontar les adversitats amb majors recursos emocionals,
· ​reduir les emocions negatives,
· ​potenciar i viure intensament les emocions positives,
· ​viure una vida més positiva i amb major benestar.

Quan la persona lidera (gestiona) les seves ​competències emocionals està

autoliderant-se emocionalment, i la vida esdevé més senzilla, la qual cosa li permet

assolir objectius amb major facilitat. L'educació emocional s'encarrega del

36
desenvolupament de les competències emocionals.
Les emocions es construeixen

Avui sabem que les emocions són respostes ​afectives rapidíssimes a estímuls que ens

importen, i que són construïdes pel cervell per mitjà d'un procés neuronal involuntari,

imperceptible i innat.
Què fa que les persones ens emocionem o no? ​Ho determina el cervell. El cervell primer
processa la informació descodificada que li arriba dels esdeveniments exteriors través

dels canals sensorials, i posteriorment la valora i li atribueix significat. D'aquesta

valoració i significació depèn que el cervell gesti o no una emoció. Les persones no

reaccionem davant dels esdeveniments per ells mateixos, sinó davant d'allò que

pensem dels esdeveniments. Un estímul o esdeveniment és neutre, no té cap valor en

ell mateix; som les persones que l'observem les que li atribuïm valor. Les connotacions

que el cervell atribueixi a l'estímul faran que ens emocionem o no; atès que no tothom

atribueix les mateixes connotacions als mateixos estímuls no tots ens emocionem de la

mateixa manera. El procés d'emocionar-se consta de dues fases consecutives: la de

l'experiència cognitiva i la de l'experiència emocional:

37
· ​L'experiència cognitiva és la fase en què el cervell processa l'estímul (o l'esdeveniment) i li
dóna significat. L'atribució de significat determinarà si l'estímul ens emociona o no.
· ​L'experiència emocional és la fase que segueix a l'anterior en el cas que l'estímul ens
emocioni. El cervell inicia un seguit de reaccions neurofisiològiques que ens porten a pertorbar
el cos (pot accelerar-se el cor o el sistema respiratori, tensar-se la musculatura, etc.) i
emocionar-nos. És una fase que pot durar de segons a hores, i en som conscients a causa dels
canvis que es produeixen en el nostre cos i en nosaltres globalment; de vegades aquests
canvis també els perceben els altres. De vegades l'experiència emocional és tan intensa i
inundant, que no podem explicar-la ni comprendre-la fins que ha passat el temps suficient per
haver-la elaborat.
Con és la valoració de l'estímul que fa el cervell? ​Les persones estem sotmeses a

estímuls ​constants externs i interns (el que veiem, escoltem, el que ens diuen, el que

ens fan, i el que fem; i el que pensem i diem). Tot acaba convertint-se en un estímul

potencial que pot fer-nos emocionar. Per

38

exemple, el nostre cervell acaba de processar la ​notícia que la companyia aèria amb

què marxem de vacances ha suspès el vol i no ens donen cap alternativa per marxar

un altre dia. D'acord amb les aportacions del psicòleg Richard S. Lazarus, una vegada
l'estímul (o esdeveniment) ha estat processat pel cervell, aquest comença a valorar-lo,

per mitjà de dos processos de valoració cognitiva. La primera valoració que fa és la

valoració de rellevància. El primer que valora és si el que està passant és rellevant

(important) per a nosaltres. En el nostre cas, el cervell es preguntaria si és rellevant per

a nosaltres que poc abans de marxar de vacances ens les suspenguin. Si el cervell diu

que sí és important, l'estímul ens farà emocionar; si el cervell diu que no és important,

l'estímul no ens farà emocionar. Si l'estímul no és important, el cervell integra l'estímul

en el nostre coneixement i ens fa reaccionar (anul​ ​lar l'hotel, els viatges que havia

contractat). En aquest cas la reacció no tindria cap component emocional, perquè

l'estímul no és prou important com per emocionar-nos. Si l'estímul és important, el

cervell es pregunta si aquest estímul permet assolir el que volem. En aquest cas, que

ens anul​ ​lin les vacances va en contra del nostre objectiu. Si el cervell ens diu que no

ens ajuda a aconseguir el que volem ens emocionarem negativament; si ens diu que

ens ajuda a aconseguir el que volem, ens emocionarem

39

positivament. ​Quan l'emoció és positiva el cervell fa reaccionar la persona sense que li

calgui mobilitzar estratègies d'afrontament; si l'emoció és negativa el cervell ha de

mobilitzar estratègies d'afrontament a l'adversitat. És en aquest segon cas que el

cervell passa a la segona fase de valoració, en què es pregunta si compta amb

recursos personals per fer front al succés. En el cas de l'exemple, el cervell es

preguntaria si la persona té recursos per fer front a l'anul​ ​lació del vol i a quedar-se

sense viatge. Si el cervell respon que sí que hi ha recursos, l'emoció serà de baixa

intensitat. Si el cervell diu que no n'hi ha, l'emoció serà d'alta intensitat. En resum, allò a
què donem importància, els nostres objectius i els recursos personals són les variables

determinants que faran que un estímul ens emocioni o no, que ens emocioni

positivament o negativament, que sigui d'alta o baixa intensitat.

Què ve després de l'emoció? ​Les emocions provoquen reaccions, actituds, ​conductes.

Les emocions generen necessitats, ja sigui d'expressar-nos, de tancar-nos en nosaltres

mateixos, de desfer-nos d'obstacles, etc. Aquestes necessitats es concreten en

reaccions, actituds o conductes que poden ser visibles o no per als altres. Una reacció

pot ser quedar-se en silenci durant una reunió de treball en què la persona se sent

decebuda
40

pels seus companys, o fer-li una abraçada a algú en ​gest d'agraïment. Val a dir que

quan una persona està emocionada intensament la part racional del seu cervell (la part

que pensa, analitza i pren decisions) està pertorbada per l'emoció, de forma que,

momentàniament, perd capacitats per analitzar més completament i serenament què li

passa, per saber què vol i per decidir què fer. Aquest és el risc de les emocions d'alta

intensitat, ja que poden portar la persona a emprendre accions nocives contra ella

mateixa i contra els altres. De les nostres reaccions sorgirà l'estil de persona en què

ens hem convertit, i la manera com ens relacionem amb els altres. Aquesta informació

que sorgeix de les nostres reaccions emocionals determina com ens veiem nosaltres

mateixos, com ens veuen els altres i com es relacionen amb nosaltres. Les nostres

reaccions emocionals poden emocionar-nos: en aquest cas sentiríem una metaemoció.

Per exemple, podem sentir vergonya (metaemoció) per haver sentit enveja d'un

company de feina i haver-la expressat públicament. Aquesta emoció derivada de la

nostra reacció emocional té la funció de fer-nos millorar i evitar danys posteriors. Per

això cal que siguem bons observadors i crítics constructius de nosaltres mateixos.

Després d'una emoció d'alta intensitat poden

41

venir estats d'esgotament; el cervell i el cos que ​s'emocionen intensament es

desgasten al cap d'una estona. És per això que són normals els estats de cansament

físic i mental, i els estats de confusió posteriors a aquest tipus d'emocions. Atès que

fisiològicament l'emoció pertorba al cos, les emocions d'alta intensitat poden

desequilibrar el cos i el sistema immunològic provocant malalties de curta o llarga

durada, com estrès, disfuncions en l'aparell reproductor, contractures musculars, etc.

Coneixent tot això, pot ser una bona inversió desenvolupar a consciència les nostres

competències emocionals, per tal de gestionar millor les emocions.

Fenòmens cognitius que cal tenir presents

Acabem de saber que el cervell humà atribueix ​sentit, significat i valor als estímuls que

percebem gràcies al processament cognitiu i a la valoració cognitiva. En el

processament cognitiu poden intervenir formes de pensar i pensaments improductius

que afecten els resultats del processament i de la valoració que el cervell fa dels

estímuls i, per tant, de les nostres emocions. De cara a regular les emocions és

rellevant tenir coneixement dels fenòmens cognitius següents: trampes mentals,

distorsions cognitives, fenòmens psicològics i tendències de pensament. Conèixer-los

42

ens permetrà qüestionar els nostres pensaments, no ​creure'ls completament i posar-hi

límits. I això derivarà en canvis emocionals positius.

Què són les trampes mentals? ​Segons el psicòleg André Kukla, són patrons de

pensament i d'acció improductius que pertorben la lectura que el cervell fa de la realitat

i com ens la fa afrontar. Aquests són els tipus de trampes: ·​ ​Persistència. La inèrcia ens

fa seguir invertint esforços

​ en alguna tasca, objectiu, persona, etc. que ja no té vinculació amb
els nostres interessos o necessitats. Persistir quan quelcom ens interessa és una virtut, fer-ho
sense interès és una pèrdua de temps.
· ​Amplificació. Dedicar més esforços i mitjans dels necessaris per assolir el que volem. Podem
caure en l'error d'invertir molt més del que ens reportarà, sense qüestionar-nos si aquest temps
i aquesta energia els podríem invertir en altres coses que ens reportessin més. Un exemple és
dedicar dies a preparar un discurs d'un minut.
· ​Fixació. Matar el temps esperant que passi el que estem esperant. El que esperem que passi
ens té tan captivats que la ment no ens permet centrar-nos ni abordar altres objectius. Per
exemple, falta mitja hora perquè ens recullin per sortir a sopar. Com que ja estem llestos
dediquem aquesta mitja hora només a esperar que ens recullin, a res més.
43
· ​Reversió. En situacions en què no assolim l'objectiu que volíem ens quedem atrapats en el
pensament del que hauríem d'haver fet. Una vegada hem revisat el succés per aprendre de
l'experiència i no repetir errors en el futur, podem tancar l'episodi i dedicar-nos mentalment a
altres coses fructíferes i estimulants.
· ​Anticipació. El nostre cap avança tot el que pot arribar-nos a passar de negatiu. Com que no
en té prou a llistar desgràcies, el cervell es dedica a pensar com es podrien resoldre. El cervell
malgasta el temps resolent mentalment esdeveniments desgraciats que no han tingut lloc, en
lloc d'ocupar-se del present.
· ​Resistència al canvi. Oposició que mostrem quan és el moment de canviar, ja sigui per
mandra o per por a sortir de la zona de confort. No té sentit resistir-se al canvi quan aquest és
inevitable o quan podem perdre oportunitats valuoses.
· ​Ajornament. Esperar a més tard per fer alguna cosa, entretenint-nos en altres coses menys
prioritàries.
· ​Divisió. Pretenem atendre dues coses alhora i dividim l'atenció que donem a cadascuna
d'elles per poder fer-ho tot al mateix temps. No hi ha problema si una de les dues accions la
podem fer de forma automàtica (menjar, fer el llit, ordenar papers).
44
· ​Acceleració. Som massa ràpids a fer quelcom i acabar-ho, anem a un ritme més ràpid de
l'òptim.
· ​Formulació. Explicar-nos el que ens està passant de positiu quan ens està passant.
Explicar-nos-ho ens allunya de l'experiència agradable i plaent, i divideix la nostra consciència
(una part l'utilitzem per viure l'experiència i l'altra per crear el pensament).
Què són les distorsions cognitives? P ​ ensaments que distorsionen la realitat i que

acostumen a generar emocions negatives. Aquests són els tipus de distorsions:

· ​Catastrofisme. Tendència a fer previsions catastròfiques del futur i creure-se-les.
· ​Etiqueta negativa. Consisteix a fer una definició negativa, de forma simplista i absoluta de
nosaltres mateixos. Per exemple, "no sóc interessant" (si bé de vegades a algú no li resulti
interessant el que expliquem, això no vol dir que no siguem interessants).
· ​Evasió de control. Creure'ns que no podem fer res per canviar les circumstàncies, creure que
tot depèn de l'atzar i que no en som responsables.
· ​Filtre mental. Tendència a percebre de les situacions els elements negatius i obviar-ne els
positius.
45
· ​"Hauria de...". Autoimposicions en format d'imperatius absoluts dirigits a nosaltres mateixos i
als altres.
· ​Hipergeneralització. D'un fet aïllat treure una regla general. Per exemple, "com que l'última
relació de parella ha estat poc satisfactòria, mai no trobaré una parella amb qui gaudir".
· ​Lectura de pensament. Donar per descomptat el que els altres pensen sense evidències i
creure-s'ho.
· ​Polarització. Tendència a avaluar en termes de tot o res (blanc o negre).
· ​Personalització. Ens sentim el centre de qualsevol problema, ja sigui atribuint-nos la
culpabilitat de qualsevol cosa que surt malament, o considerant que el que la gent diu o fa és
una reacció en contra nostra ("això ho diu per mi").
· ​Raonament emocional. Pensar que les coses són tal i com les sentim. Per exemple, "em
sento com un inútil, per tant és que sóc un inútil".
Què són els fenòmens psicològics? ​Processos psicològics que es produeixen

involuntàriament. Aquests en són alguns: ​· ​Autojustificació. Buscar justificacions i excuses

per
no assumir responsabilitats.
· ​Distracció. Buscar activitats, pensaments o raons
46
per no haver d'afrontar situacions costoses.
· ​Efecte halo. Tendència a sobreestimar globalment les capacitats d'una persona que ens cau
bé.
· ​Efecte banya. Tendència a subestimar globalment les capacitats d'algú que no ens cau bé.
· ​Groupthinking​. Tendència, entre els membres d'un grup cohesionat, a estar d'acord en tot,
sense confrontar idees, ni analitzar-les minuciosament.
· ​La profecia d'autocompliment. Les expectatives que tenim d'una situació influeixen en com
l'abordem i ens predisposem al fet que les coses vagin com hem pensat que anirien. Aquesta
frase de l'escriptor Richard Bach n'és un exemple: "Més aviat o més tard guanyen els qui
creuen que poden guanyar".
· ​Negació de la realitat. Mecanisme de defensa que retarda l'acceptació del que ha passat, ja
sigui perquè la persona nega el que ha passat o perquè construeix una realitat alternativa irreal
més "digerible".
· ​Teoria de l'atribució. La conducta negativa dels altres tendim a atribuir-la a la seva actitud i a
les seves característiques personals, mentre que la nostra conducta l'atribuïm a circumstàncies
externes. Per exemple, "ella arriba tard perquè és una irresponsable, jo perquè he tingut
problemes per trobar aparcament".
47
Què són les tendències de pensament? ​Estils de pensament que es repeteixen en una

persona. Aquests són els tipus principals: ·​ ​Tendència a l'anticipació negativa o a

l'esperança. Tendència
​ a anticipar i preveure dificultats, problemes, resultats indesitjables, etc.;
o tendència a tenir la confiança que tot anirà bé i que quan sorgeixin les dificultats ens en
sortirem.
· ​Tendència a sobredimensionar o infradimensionar. Tendència a afegir informació o valor als
esdeveniments; o tendència a treure'n.
· ​Tendència a pensar que la dificultat és estable/inestable. Convenciment que el que ara està
passant perdurarà per sempre més i serà sempre igual de positiu o negatiu; o convenciment
que el que ara succeeix canviarà amb el pas del temps i esdevindrà diferent.
· ​Tendència a pensar en causes globals/específiques. Tendència a pensar que el que ha
succeït és fruit d'una globalitat de causalitats, desconegudes, immesurables i incontrolables, o
tendència a pensar que el que ha succeït és fruit de variables concretes, mesurables i
controlables.
L'educació emocional
L'educació emocional és el procés educatiu pel
48

qual la persona desenvolupa a consciència les seves ​competències emocionals. En la

darrera dècada, l'educació emocional s'ha convertit en un fenomen educatiu de ressò

social a tot l'Estat. Dinamitzat essencialment pel catedràtic Rafel Bisquerra i el seu

equip de la Universitat de Barcelona (GROP), ha estat continuat per nombrosos

investigadors i professionals especialitzats de tot l'Estat, la qual cosa ha permès que

actualment s'hagi estès no només a l'àmbit educatiu, sinó també a l'àmbit social i

organitzacional.
Què són les competències emocionals? ​Són la suma de coneixements, capacitats i

habilitats dirigides a aprendre a ser, aprendre a conviure i aprendre a viure la vida. Les

competències emocionals ens faciliten: ​· ​una relació positiva amb nosaltres mateixos i amb
les nostres emocions (competències emocionals intrapersonals),
· ​una relació positiva amb els altres (competències emocionals interpersonals),
· ​i una relació positiva amb les circumstàncies (competències de vida i benestar).

Les competències emocionals es classifiquen, ​per tant, en competències personals,

competències socials i competències de vida.

49

En cap cas les competències emocionals són ​una anestèsia definitiva per al dolor

emocional. No serveixen per immunitzar-nos, sinó per economitzar aquest dolor

(eliminar-lo en algunes situacions o bé reduir-ne la intensitat o la durada). Per exemple,

les competències emocionals poden facilitar que algú s'estimi més, augmenti la

seguretat en ell mateix i elimini ansietats quan es troba en un grup nou; o bé reduir la

intensitat i la durada d'una frustració; però mai ens ajudaran a no sentir tristesa quan

una persona estimada mor, ni a no sentir altres emocions inevitables fruit de

circumstàncies importants. Les competències emocionals, si bé estan incloses en la

motxilla de recursos personals que la persona duu amb ella, no són infal​ ​libles. Hi haurà

moments en què utilitzar-les resultarà molt senzill, i d'altres en què resultarà molt difícil,

segons el moment personal i la situació en què es troba la persona.

Quines competències podem desenvolupar? ​El model de competències emocionals del

GROP és un dels més complets i desenvolupats. Aquest proposa que el

desenvolupament complet de les competències emocionals implica treballar per

potenciar:
· ​La consciència emocional: la presa de consciència de
50
les nostres emocions; anomenar les nostres emocions i comprendre les emocions dels altres.
· ​La regulació emocional: la presa de consciència de la interacció entre emoció, cognició i
comportament; l'expressió de les emocions; la capacitat per regular-nos; les habilitats per
afrontar emocions negatives, i la competència per autogenerar emocions positives.
· ​L'autonomia emocional: l'autoestima; l'automotivació; l'actitud positiva; la responsabilitat;
l'autoeficàcia emocional; l'anàlisi crític de normes socials, i la resiliència (capacitat de resistir
emocionalment a les dificultats de la vida).
· ​La intel ​ligència interpersonal: dominar les habilitats socials; tenir respecte per als altres;
practicar la comunicació receptiva; practicar la comunicació expressiva; compartir emocions;
tenir un comportament prosocial i cooperatiu; ser assertiu; prevenir i resoldre conflictes, i tenir la
capacitat de gestionar les situacions emocionals dels altres.
· ​Les competències per a la vida i el benestar: fixar objectius adaptatius; prendre decisions;
saber buscar ajuda i recursos; involucrar-se en una ciutadania activa, cívica, responsable,
crítica i compromesa; promoure el benestar subjectiu, i fluir.
51
Com es desenvolupen les competències? ​Vivint. Les persones desenvolupem les

competències emocionals vivint. El procés de maduració de la persona inclou el

desenvolupament de competències emocionals. Ara bé, no sempre el fet de viure ens

fa avançar tan ràpidament ni tan completament com voldríem; ni tothom evoluciona de

la mateixa manera, ni tots seguim els mateixos aprenentatges emocionals. Tenir la

voluntat de desenvolupar les competències emocionals i, per tant, de madurar

emocionalment fa que trobem la forma de fer-ho (aprofitant les circumstàncies de la

vida per fer aprenentatges emocionals sòlids, llegint, formant-nos, participant en grups

de desenvolupament personal, participant en un procés de coaching emocional, etc.).

Les emocions es poden gestionar

A l'hora d'abordar una situació que ​emocionalment ens pertorba, podem escollir entre

dos tipus d'afrontament: afrontar la situació per tal de resoldre-la o afrontar l'emoció per

tal de canviar-la o reduir-la. En el cas que triem aquest segon tipus d'afrontament,

estarem triant gestionar (regular) l'emoció. Les emocions es construeixen seguint

aquesta
52

seqüència: estímul – valoració cognitiva – emoció – ​reacció/conducta. Tots els

elements d'aquesta seqüència es poden gestionar. A continuació presentem estratègies

reguladores però no volem fer-ho sense anotar que no totes les estratègies són

adequades per a totes les emocions ni per a totes les circumstàncies i persones. Cal

que cadascú trobi la seva pròpia estratègia.

Com podem gestionar els estímuls? ​Podem gestionar l'estímul que ens emociona ​si:
· ​és intern (pensament, idea, record),
· ​nosaltres (la nostra veu, les nostres paraules, les nostres accions) som un estímul per als
altres.
Quan l'estímul que ens emociona és extern no ​podem gestionar-lo, depèn dels altres i

de les circumstàncies. Quan ens emociona un estímul intern cal que identifiquem el

contingut del pensament que ens emociona i que responguem a la pregunta "què ens

està dient aquest pensament per fer-nos emocionar d'aquesta manera?". La nostra

ment és capaç de crear pensaments no només pertorbadors, sinó fins i tot terribles.

Ens serà útil tenir present la llista de fenòmens cognitius per identificar si algun d'ells

està present
53

en el nostre pensament. En el cas que sigui així, ​d'entrada podem qüestionar el nostre

pensament, la seva lògica i la seva raó de ser; posteriorment podem substituir-lo per un

de més real. També és a les nostres mans gestionar l'estímul que enviem als altres i

que és susceptible de fer-los emocionar (la nostra expressió verbal, facial i corporal, les

nostres accions, etc.). Ens serà útil ser més conscients de com ens comuniquem amb

els altres i què els transmetem.

Com podem gestionar la valoració cognitiva? ​En la fase de la valoració cognitiva de

l'estímul ​hi intervé:

· ​la importància que donem a l'estímul,
· ​la congruència de l'estímul amb els nostres objectius,
· ​els recursos personals per fer front a l'estímul,
· ​i els fenòmens cognitius que es produeixen durant el processament de la informació.
Com gestionar la importància de l'estímul? ​Com més important sigui tot per a nosaltres,

més possibilitats tenim de passar-nos la vida emocionats, positivament o negativament.

Les persones amb tendència al perfeccionisme pateixen més, ja que sobrevaloren

qualsevol detall.
54

Revisar periòdicament de forma conscient i ​raonable les coses a les quals volem donar

importància ens ajudarà a prioritzar els estímuls que ens emocionaran i els que no. La
capacitat de relativitzar està vinculada a la reducció d'importància dels estímuls. Una

bona pregunta que podem fer-nos és: això que ara m'està passant em continuarà

afectant d'aquí a dues setmanes, i d'aquí a dos mesos, i d'aquí a dos anys? I farà

canviar gaires coses de la meva vida? Si el temps d'afectació és curt i l'impacte vital

també, la importància que li atorguem també hauria de ser reduïda, i per tant també

hauria de reduir-se la vivència emocional que ens genera. Podríem concloure que

invertir emocions en estímuls que no ens afectaran massa ni durant massa temps no

solament no és raonable, sinó que és una pèrdua de temps emocional.

Com gestionar la congruència de l'estímul? ​Com menys realistes siguin els objectius

que ​perseguim, més possibilitats tenim que els estímuls o esdeveniments no s'adeqüin

al que esperem, i per tant que les emocions que visquem siguin negatives. Per això és

important formular objectius realistes, adequats amb el moment actual i amb les nostres

limitacions. Podem optar també per preguntar-nos si l'esdeveniment que resulta negatiu

per a l'assoliment
55

del nostre objectiu A, pot resultar positiu per a ​l'assoliment d'algun altre objectiu nostre

(B, C, D, etc.). Moltes vegades els estímuls negatius per assolir un objectiu concret

esdevenen positius per assolir-ne un altre que també perseguim.

Com gestionar-nos per fer front a l'estímul? ​Com més recursos personals tinguem, més

eficaçment podrem afrontar els esdeveniments que ens emocionen negativament; per

tant les nostres emocions tindran una intensitat menor i viurem amb un major equilibri

emocional. Es tracta d'incorporar nous recursos als ja apresos. Els recursos s'aprenen

posant-los en pràctica i atrevint-nos a viure situacions davant les quals tenim la

sensació que ens manquen recursos. Afrontar dificultats ens ajuda a aprendre nous
recursos per abordar-les millor en el futur; evitar-les ens aporta seguretat però no ens

fa créixer com a persones. Engrandint el nostre sac de recursos engrandim les

expectatives del que som capaços de fer, ens sentim més segurs i les intensitats

emocionals negatives es redueixen.

Com gestionar els fenòmens cognitius? ​Es tracta de canviar els fenòmens cognitius

negatius per d'altres de positius i productius (vegeu l'apartat referent als fenòmens

cognitius).
56
Com podem gestionar l'emoció? ​Fem suggeriments generals per a la gestió de les

emocions, malgrat que no hi ha fórmules perfectes i que hi ha emocions específiques

que demanen estils de regulació molt concrets.

· ​Relaxació. Recordem que una emoció es caracteritza per la pertorbació de tot l'organisme.
Centrar-se en el fet que l'organisme retorni a un estat de certa normalitat és la primera tasca a
fer a l'hora de gestionar una emoció. Retornar l'organisme a la normalitat permet reduir la
intensitat de l'emoció, i que la persona pugui viure-la més serenament. Per això són molt útils
l'esport i les tècniques de respiració, distensió muscular i relaxació general.
· ​Expressar l'emoció, i compartir-la, també és una bona forma de gestionar-la. És recomanable
fer-ho de tal forma que expressant-la la persona no atempti contra ella mateixa ni contra els
altres (per exemple amb explosions de violència o agressivitat). Expressar l'emoció permet
també reduir la intensitat emocional, descarregar-se de tant de pes i distanciar-se
emocionalment de l'esdeveniment. Parlar-ne amb una persona, escriure, parlar-nos a nosaltres
mateixos, cridar, plorar, queixar-me, etc., són formes d'expressar una emoció.
· ​Parlar-li a la nostra emoció, i parlar-nos a nosaltres mateixos tot establint un diàleg emocional
calmat
57
ens orienta sobre com reaccionar i ens permet reflexionar mentre estem emocionats.
· ​Conèixer-se millor i fer-se previsible. L'autoconeixement porta a preveure les reaccions
emocionals que tindrem en determinades circumstàncies, com també a automatitzar accions
dirigides a evitar-les, a reduir l'emoció i a asserenar-nos.
· ​Canviar l'emoció que ens desestabilitza per una altra, és a dir, distreure'ns amb nous
estímuls que generin nous pensaments, nous estats fisiològics i noves emocions.

Aquestes estratègies promouen que l'emoció ​redueixi la intensitat i el cervell racional

reprengui el funcionament normal. Una vegada el cervell funciona amb normalitat el

que queda de l'emoció pot gestionar-se per mitjà de la gestió de la valoració cognitiva.

La gestió de la valoració cognitiva permet que el cervell atribueixi un sentit diferent a

l'estímul i això permetrà emocionar-nos de forma diferent a com ho hem fet abans.
Com podem gestionar la reacció? ​Les emocions generen impulsos d'acció que de

vegades costa retenir. Els impulsos, per la seva condició d'espontanis i poc meditats,

tenen el risc de derivar en conseqüències nefastes tant per als altres

58

(receptors de les nostres accions) com per a ​nosaltres mateixos. La gestió de l'impuls

més recomanable és l'aturada. Cal aturar-se en el moment exacte en què encara s'és a

temps de parar. Per això és útil una autobservació acurada i l'autoconeixement, per

identificar quan és el moment de fer-ho. La finalitat d'aturar-se és permetre que el

cervell racional valori els resultats de l'acció que es voldria emprendre. El cervell

racional necessita un temps per funcionar amb normalitat quan s'ha viscut una emoció

d'alta intensitat, així que potser fins al cap d'una estona la persona no podrà fer una

valoració completa i de qualitat. L'acció que es deriva de l'emoció té una finalitat.

Identificar la finalitat de l'impuls i qüestionar-la és una de les maneres de valorar

acuradament l'acció que volíem emprendre. No es tracta de renunciar a reaccionar, es

tracta de decidir reaccionar quan és el millor moment i de la millor manera possible. És

cert que no totes les emocions i totes les circumstàncies ens permetran retardar la

reacció. En aquestes situacions, el fet de tenir clars els nostres valors i principis

facilitarà que reaccionem dins d'uns marcs de comportament acceptables per nosaltres

mateixos (i així es reduiran els sentiments posteriors de culpabilitat o vergonya).

L'impuls és l'energia dirigida a l'objecte o la

59
persona envers els quals actuem. Quan tenim ​l'energia però encara no l'hem utilitzada

perquè ens trobem en fase de decidir la millor reacció, podem dirigir-la a altres

objectius. Per exemple, els artistes i els esportistes dirigeixen les seves energies

emocionals no expressades a crear i a fer les seves millors marques.

60
EL COACHING EMOCIONAL

Reprenent el que hem dit, en un procés de ​coaching emocional no es pretén només

que la persona assoleixi els objectius definits, sinó que per mitjà de l'assoliment

d'aquests desenvolupi l'autolideratge emocional. Aquest doble objectiu es justifica per

la complexitat de les emocions i per la importància que tenen en la vida de les

persones. Per a l'assoliment d'objectius, el coaching (i també el coaching emocional)

treballa amb el model general que va difondre un dels referents mundials en la matèria,

John Whitmore. És el model GROW, la traducció de l'acrònim significa Objectiu,

Realitat, Opcions i Voluntat/Proper pas.

· ​Objectiu. Identificar, delimitar i concretar un objectiu específic i clar, mesurable, realitzable,
rellevant per a la persona, planificat en el temps i construït en positiu (ha de dir el que volem, no
el que no volem).
· ​Realitat. Reconèixer l'estat actual, i identificar les diferències entre aquest i l'estat desitjat, i
les barreres
61
que dificulten sortir de l'estat actual.
· ​Opcions. Considerar tantes opcions i oportunitats per assolir l'objectiu com sigui possible.
· ​Voluntat/Proper pas. Despertar i mantenir l'energia i la motivació; comprometre's a assolir
l'objectiu; i concretar un pla d'acció per al canvi.

El desenvolupament de l'autolideratge ​emocional beneficia la persona i la fa més

competent per:
· ​Relacionar-se positivament amb les emocions pròpies,
· ​relacionar-se positivament amb ell mateix,
· ​relacionar-se positivament amb els altres,
· ​construir una vida amb emocions positives,
· ​construir una vida implicada,
· ​construir una vida amb sentit,
· ​potenciar les fortaleses personals,
· ​potenciar l'optimisme.

Aquests són els vuit propòsits de fons del ​coaching emocional, que són determinants a

l'hora de construir una vida valuosa i ser una persona de valor.

62
Quin és el procés de coaching emocional? ​El ​coach ​estimula el ​coachee ​a passar per

cadascuna d'aquestes fases i l'acompanya encoratjant-lo i transmetent-li la confiança

que podrà aconseguir el que es proposi.

1. Punt de partida ​Un procés de coaching emocional comença amb la demanda del

coachee.​ La demanda sorgeix d'un malestar general, difós o conegut i concret que ha

derivat en la voluntat de canvi.

2. Explorar el territori ​El primer pas és traduir el malestar i la voluntat de canvi en canvis

concrets; i situar els canvis en el marc de la història de la persona, per dotar-los de

sentit. Tot el procés de coaching és aclaridor per a la persona, però aquesta fase ho és

especialment ja que és aquí on comprèn el seu punt de partida i pren decisions pel que

fa a aquest punt.
3. Decidir el cim ​Es tracta de passar dels canvis concrets (per exemple, canviar la

forma de comunicar-me amb els meus companys d'equip) als objectius concrets de

canvi (per exemple, assolir una comunicació més propera i afectuosa). Si és possible,

els objectius de canvi es fragmenten en petits objectius consecutius

63

(per exemple, sentir interès pels meus companys, ​demostrar-ho escoltant-los i fent-los

preguntes, parlar-los de mi). Una vegada definits els objectius, es fa aflorar l'energia, la

convicció i la motivació per al canvi.

4. Mesurar la distància que ens separa del cim ​Cal identificar on ens trobem ara i el
tram que falta per assolir l'objectiu, com també les condicions internes i externes

actuals (favorables i desfavorables) amb què comptem. A partir d'aquest llistat comença

a construir-se i a treballar l'enfortiment del cercle d'influència que ajudarà la persona a

assolir el canvi.
5. Buscar mitjans i rutes per a l'ascens ​Fer una cerca àmplia del que es podria fer per

assolir l'objectiu, escollir les millors opcions partint de la informació del punt anterior, i

preparar globalment la persona per portar-les a la pràctica.

6. Mobilització ​Portar a la pràctica les opcions escollides. En aquesta fase d'actuació,

és quan més ha d'influenciar-se positivament la persona. Periòdicament es mesuren els

resultats de la pràctica, s'avaluen, i van adaptant-se i perfeccionant-se les accions

futures, els recursos personals i el cercle d'influència. La finalitat de les

64

adaptacions és que l'objectiu s'aconsegueixi ​eficientment per tal que sigui sostenible en

el futur.
7. Conclusions ​Una vegada assolit l'objectiu, el procés de coaching finalitza, i és el

moment de concretar els aprenentatges referents a l'autolideratge emocional i als vuit

propòsits de fons del coaching emocional. Fer aquesta reflexió final ajudarà a concretar

les noves competències amb què compta la persona d'ara endavant per seguir

construint una vida valuosa i ser una persona de valor. Que les fases siguin

consecutives no significa que de vegades no calgui retrocedir a fases anteriors, per

revisar-les i matisar-les.
La relació positiva amb nosaltres mateixos

Els dos primers propòsits de fons del coaching ​emocional són que la persona potenciï

la relació positiva amb les pròpies emocions, i la relació positiva amb ella mateixa. En el
coaching les respostes a com generar canvis les troba la mateixa persona, la qual cosa

afegeix valor a aquesta metodologia de treball. Tot i això creiem convenint oferir una

selecció de suggeriments, malgrat que cadascú ha de trobar la fórmula per

relacionar-se positivament amb ell mateix.

65

Per assolir una relació positiva amb les nostres ​emocions podem:
· ​Acceptar internament que sentim una emoció en lloc de negar-la. Acceptar una emoció ens
dóna l'opció de fer-hi alguna cosa; no fer-ho no ens dóna cap altra opció que malgastar
energies negant-la i amagant-la als altres i a nosaltres mateixos.
· ​Legitimar-nos en lloc de culpabilitzar-nos. És normal que visquem emocions, que puguin ser
d'alta intensitat i que ens sentim segrestats per elles.
· ​Aprendre a conviure amb les emocions que menys ens agraden. Només quan acceptem
viure amb una emoció i ens obrim a la convivència aprenem a trobar eines per regular-la.
Començar a compartir pis amb algú pot ser molt difícil, tot i que amb el temps aprenem a estar
junts. Passa el mateix amb les emocions.
· ​Escoltar l'emoció, esbrinar què ens demana que fem i valorar-ho abans d'actuar
impulsivament. Decidir en moments d'alta intensitat emocional té cert risc; és preferible que en
aquestes situacions prenguem les mínimes decisions (tret de situacions de gravetat).
· ​Comprendre per buscar alternatives. Quan algú ens demana que l'ajudem a resoldre una
situació el primer que fem és buscar informació per entendre i valorar la millor alternativa; es
pot fer el mateix amb
66
les emocions que ens desestabilitzen.
· ​No creure'ns tot allò que pensem i sentim quan l'emoció sigui molt intensa i invasiva. Les
emocions tenen el poder de segrestar-nos i alterar significativament els nostres pensaments.
És convenient corroborar si pensem exactament el mateix una vegada l'emoció ha marxat.
· ​Donar-nos temps per elaborar les emocions; hi ha emocions més fàcils d'elaborar que
d'altres. Les emocions que sorgeixen de la pèrdua d'un ésser estimat demanen més temps
d'elaboració que les emocions que sorgeixen per haver suspès un examen que podem repetir
al setembre (com que l'afectació que té una i altra vivència és diferent, la complexitat emocional
també ho és). És útil respectar els temps de l'emoció.

Per assolir una relació positiva amb nosaltres ​mateixos podem:

· ​Observar-nos per incrementar la consciència personal.
· ​Conèixer les nostres limitacions, dificultats, potencialitats i possibilitats per no exigir-nos més
del que podem donar.
· ​Ser honestos amb nosaltres mateixos.
· ​Procurar comprendre que el que hem viscut, el que
67
hem après i el nostre caràcter han fet que avui siguem com som. Comprendre que hi ha una
raó per ser com som ens legitima, ens ajuda a acceptar-nos, a no culpabilitzar-nos i a estar
motivats per aprendre a fer les coses d'una altra manera.
· ​Acceptar-nos incondicionalment.
· ​Tenir més paciència amb els nostres ritmes i processos de canvi. Desaprendre hàbits antics,
aprendre'n de nous i mantenir-los demana temps i constància.
· ​Valorar-nos i estimar-nos per qui som, no pel que aconseguim o tenim. Valorar-nos per qui
som ens permet fer valoracions perdurables i constants. Valorar-nos pel que aconseguim, pels
resultats, ens fa valorar-nos de forma inconstant.
· ​Comparar qui som avui amb qui érem abans; en lloc de comparar qui som amb qui són els
altres. L'altre és diferent a mi, té una història personal diferent a la meva, i el que ha viscut, el
que ha après i el seu caràcter faciliten les virtuts que li admirem. La nostra història personal
potser no ens ho posa tan fàcil a nosaltres.
· ​Felicitar-nos per les evolucions i agrair-nos els esforços.
· ​Donar-nos raons per confiar en els nostres recursos i per confiar que aquests seran cada
vegada millors.
68
· ​Criticar constructivament els nostres comportaments i les nostres reaccions, no les nostres
emocions o com som.
· ​Utilitzar les crítiques internes o externes per millorar.
· ​Aprendre de nosaltres mateixos i de les experiències emocionals. Una experiència emocional
pot convertir-se en un aprenentatge emocional de molt valor.
· ​Ajudar-nos a nosaltres mateixos, en lloc de posar-nos traves.
· ​Ajudar-nos a estar bé. Per exemple, preguntant-nos, què podria fer ara per estar millor?
· ​Parlar-nos positivament, amb el respecte, els ànims, la tendresa i l'exigència raonable amb
què parlaríem amb un nen petit.
· ​Ser un guerrer lleial de nosaltres mateixos, un guerrer que ens defensa, encoratja i ens
segueix.
· ​Construir la nostra identitat en termes de "jo valuós, jo fort".

L'important d'aquestes pràctiques útils és ​conèixer-les i saber que poden donar resultat.

A partir d'aquí cadascú ha de fer la seva composició de pràctiques diàries per

relacionar-se positivament amb ell mateix i amb les seves emocions.

69
La relació positiva amb els altres

El tercer propòsit de fons del coaching ​emocional és que la persona potenciï la relació

positiva amb els altres. De nou oferim suggeriments perquè cada persona triï les que

s'adaptin millor a ella mateixa i per inspirar-ne de noves. Per assolir una relació positiva
amb els altres podem:
· ​Reconèixer l'altre com una persona igual que jo, respectar-la i tenir-li la consideració que cal.
· ​Tenir voluntat per conèixer l'altre i comprendre'l, observant, escoltant, i preguntant, en lloc de
desinteressar-se'n.
· ​Mostrar empatia amb ell o ella.
· ​Acceptar que som diferents i que les diferències enriqueixen i ens atansen, o ens enriqueixen
i ens separen.
· ​Acceptar amb naturalitat les emocions negatives que sentim per l'altre; són normals fruit de
les diferències entre uns i altres.
· ​Resoldre de la millor manera les emocions negatives que sentim per l'altre.
· ​Observar-nos nosaltres mateixos quan estem amb l'altre i adonar-nos d'allò que ens està
passant i com reaccionem. L'altre veu les nostres reaccions i es
70
comporta amb nosaltres en funció d'aquestes.
· ​Preguntar-nos des de quina emoció ens relacionem amb l'altre; en el cas que sigui negativa,
mirar de comprendre el perquè d'aquesta emoció.
· ​Preguntar-nos què fem nosaltres per sostenir el conflicte amb l'altre. Els conflictes són cosa
de dos i nosaltres també hi posem de la nostra part.
· ​Tenir i mostrar voluntat resolutiva (resoldre dificultats) i no culpabilitzadora (culpar per les
dificultats).
· ​Prioritzar el diàleg abans que la imposició.
· ​Tolerar els errors dels altres. Als altres els passa el mateix que a nosaltres, estan en camí
d'aprendre a fer les coses de la millor manera, però no sempre se'n surten.
· ​Prioritzar la cooperació a la competició. En la cooperació prioritzem el benefici i el benestar
comú abans que la lluita pel poder; en la competició prioritzem guanyar nosaltres, i de vegades
fins i tot que l'altre perdi.
· ​Valorar els altres pel que són, pels seus valors i principis, més que pel que han aconseguit o
pel que tenen.
· ​Comunicar a l'altre les seves qualitats, les seves fortaleses, i allò que valorem d'ell o ella.
· ​Felicitar i reconèixer virtuts, talents, bons resultats,
71
etc.
· ​Aprofitar el que l'altre té de valuós per desenvolupar-ho en nosaltres i millorar com a
persones.
· ​Mostrar agraïment.
· ​Sentir el desig de gaudir amb els altres, de compartir i construir junts.
· ​Obrir-se a l'altre, a qui és, als seus costums, a la seva experiència.
· ​Obrir-se a l'altre per compartir qui som, els nostres costums, la nostra experiència (mostrant
allò que tenim ganes de mostrar de nosaltres).
· ​Comunicar-se amb naturalitat, amb autenticitat. Mostrar-nos tal i com som fa que trobem
persones que ens valorin pel que som i que tot sigui més senzill.
· ​Sentir afecte pels altres.
· ​Practicar la compassió sense humiliació.
· ​Potenciar la generositat i l'altruisme davant de l'egocentrisme.
· ​Estimar més i millor.
· ​Acompanyar els altres en els seus processos emocionals, comprenent-los, respectant els
seus ritmes emocionals, permetent que expressin les seves emocions, intentant encaixar-les
quan aquestes
72
van en contra nostra i defensant-nos quan calgui.
· ​Mostrar-nos confiables. Ens mostrem com persones de confiança quan transmetem que no
volem fer cap mal a l'altre, i que estem disposats a escoltar les seves necessitats i, si podem, a
ajudar-los.
· ​Ser una aportació de tranquil ​litat, benestar i alegria per a l'altre. Si som consumidors de
l'alegria i el benestar dels altres, cal que també en siguem productors.
· ​Comunicar-nos amb l'altre des de la positivitat, el bon humor i l'amabilitat.
· ​Viure amb els altres, no per als altres.
· ​Posar límits quan l'altre els sobrepassa i atempta contra la nostra dignitat i els nostres drets.
· ​Ser assertiu. L'assertivitat és l'habilitat que permet expressar sentiments, opinions i
pensaments en el moment oportú, i de forma que puguem defensar els nostres drets sense
atacar els dels altres.
· ​Criticar constructivament actes i actituds de l'altre, no qui és ni les seves emocions (té dret a
sentir el que sent, malgrat que nosaltres potser sentiríem diferent en la mateixa situació).
La vida positiva amb benestar sostenible
Recollint les aportacions del psicòleg Martin
73

Seligman i de la psicologia positiva, els cinc darrers ​propòsits de fons del coaching

emocional són que la persona potenciï:

· ​La vida amb emocions positives,
· ​la vida implicada i compromesa,
· ​la vida amb sentit,
· ​les seves fortaleses personals,
· ​l'optimisme.
Què ajuda a viure una vida positiva? ​A continuació indiquem un seguit de pràctiques

que faciliten l'assoliment de la vida positiva. D'aquestes propostes cadascú ha de fer

una selecció i crear el seu model de vida positiva amb benestar sostenible. Per

orientar-nos a una vida d'emocions positives podem estimular la repetició de

pensaments, records, activitats, trobades, persones, converses, projectes i d'altres

coses que sabem que ens generen emocions positives, com també buscar noves
opcions per generar noves emocions positives. Segons Barbara Fredrickson,

guardonada per la seva teoria sobre les funcions de les emocions positives, la seva

importància no recau
74

exclusivament en el benestar percebut, sinó que ​implica també canvis neurològics que

es refereixen a la producció de neurotransmissors positius per a la persona, a les

formes de pensament i a l'acció dirigits a l'optimització dels recursos personals en

l'àmbit físic, psicològic i social. Les emocions positives enforteixen el sistema

immunològic, l'actitud davant la vida i el funcionament cognitiu. La felicitat d'una

persona és inversament proporcional a la quantitat de temps que dedica a pensaments

negatius. La felicitat és proporcional a instal​ ​lar-se en pensaments positius i sentir-los.

Per orientar-nos a una vida implicada i compromesa podem escollir aquelles activitats,

persones, dedicacions i projectes que ens motiven. La motivació incrementarà la

implicació, el compromís i uns resultats més satisfactoris. Per orientar-nos a una vida

amb sentit podem escollir sempre les opcions que siguin més properes a allò que és

valuós i significatiu per a nosaltres, i que siguin més congruents amb el nostre projecte

de vida.
Quines són les fortaleses que es recomana potenciar? ​Martin Seligman ha descobert,

fruit dels seus ​estudis i lectures de tradicions religioses i filosòfiques, que hi ha 24

característiques
75

psicològiques i morals comunes a diferents cultures ​que permeten accions, actituds i

estils de vida positius i satisfactoris.

Les 24 fortaleses que recomana practicar han ​estat classificades en sis grups:
· ​Saviesa i coneixement: curiositat i interès pel món; amor pel coneixement; judici, pensament
crític i ment oberta; ingeni, originalitat, intel ​ligència pràctica, i perspicàcia; intel ​ligència social,
intel​ ​ligència personal i intel​ ​ligència emocional; perspectiva.
· ​Valor: valor i valentia; perseverança, laboriositat i diligència; integritat, honestedat,
autenticitat.
· ​Humanitat i amor: bondat i generositat; estimar i deixar-se estimar.
· ​Justícia: civisme, deure, treball en equip, lleialtat; imparcialitat i equitat; lideratge.
· ​Moderació: autocontrol; prudència, discreció, cautela; humilitat i modèstia.
· ​Transcendència: gaudir de la bellesa i l'excel ​lència; gratitud; esperança, optimisme, i
previsió; espiritualitat, propòsit, fe, i religiositat; perdó i clemència; picardia i sentit de l'humor;
entrega, passió, i entusiasme.
76

Com potenciar l'optimisme? ​L'optimisme, que és fruit de la convicció que les ​dificultats

són passatgeres i que podrem continuar tenint una vida positiva, pot entrenar-se amb

les pràctiques següents:

· ​Seleccionar el focus: emfatitzar el que la vida té de constructiu i divertit, i reduir l'èmfasi del
que és negatiu.
· ​Abstenir-se de queixar-se: evitar la inutilitat d'instal ​lar-te permanentment en la queixa. La
queixa esdevé una forma d'expressió emocional útil en els primers minuts, però després cal
deixar la posició còmoda de la queixa i passar a l'acció.
· ​Qüestionar els límits: desafiar els límits de les nostres creences i opinions i obrir-se al canvi i
a les noves possibilitats.
· ​Cultivar el sentit de l'abundància: estar a favor de l'abundància d'experiències positives i
enriquidores, i aprofitar les oportunitats per gaudir que proporciona la vida.
· ​Practicar el sentit de l'humor: mirar-se amb humor respectuós, i mirar els altres i les
circumstàncies de la vida amb humor respectuós i assenyat.
77
Què més podem fer per tenir una vida feliç? ​El psicòleg Michael Fordyce proposa

practicar ​els catorze trets fonamentals de la felicitat:

· ​Estar actiu i romandre ocupat (similar a l'idea de tenir una vida implicada). Les activitats
excitants que requereixen esforç físic generen més plaer que les sedentàries i tranquil ​les; les
experiències noves produeixen més felicitat que les habituals; les experiències socials
produeixen més felicitat que les solitàries; una iniciativa significativa és més satisfactòria que un
entreteniment trivial.
· ​Dedicar més temps a la vida social, tant formal (organitzacions, associacions) com informal
(família, amics, coneguts, veïns).
· ​Ser productiu en un treball destacat. En la persona feliç es combinen la productivitat (la
felicitat acostuma a estar associada a èpoques de creació) i el sentit (la persona feliç considera
que la majoria de les seves activitats són crucials, gratificants i importants).
· ​Organitzar-se millor, sense ajornar assumptes pendents, planificant la quotidianitat i els
projectes a mig i llarg termini.
· ​Deixar d'angoixar-se. La inquietud és l'enemic bàsic
78
de la felicitat.
· ​Adequar les expectatives i les aspiracions.
· ​Desenvolupar un pensament positiu i optimista.
· ​Centrar-se en el present.
· ​Buscar tenir una personalitat sana, coneixent-se, acceptant-se, estimant-se i ajudant-se.
· ​Desenvolupar una personalitat atractiva (d'extraversió i sociabilitat més que d'introversió).
· ​Ser un mateix, natural, espontani, autèntic, honest. Mostrar-nos als altres tal com som ens
permet fer atansaments afectius més sincers i íntims.
· ​Eliminar els sentiments negatius i els problemes.
· ​Tenir relacions íntimes.
· ​Apreciar la felicitat.
79