Ètica

Introducció. Conceptes fonamentals

L’ètica és la branca de la filosofia que s’encarrega d’estudiar el criteri de validesa de les accions
amb la finalitat de proposar un model de conducta virtuós o excel·lent, el qual seria l’obligació
moral de tot ésser humà; és a dir, l’ètica investiga quina és la norma o la llei objectiva que ens
permetria distingir entre accions bones o justes i dolentes o injustes, amb la finalitat de bastir
una moral universal vàlida per a tots els éssers humans.

Per a poder realitzar aquest projecte, els filòsofs de tots els temps han forjat principalment
tres grans conceptes: Bé suprem, criteri moral i obligació moral; els quals han de ser presents i
reconeixibles en cada sistema ètic, donant-li unitat i estructura lògica. És a dir que buscant
cadascun d’aquests conceptes i la seva relació lògica en cada filosofia ètica, trobarem les bases
d’aquestes i així podrem copsar-les i entendre-les millor.

Veiem cada un d’aquests conceptes i com es relacionen entre ells. Comencem pel Bé suprem;
aquest es defineix com el valor moral fonamental, atès que és allò que té valor per si mateix i
no com un mitjà per aconseguir una altra cosa. És a dir, el Bé suprem és allò que és bo en si
mateix i per si mateix o bé el que dona sentit moral a les nostres decisions o bé encara
l’objectiu últim de les nostres decisions. Per exemple, en la majoria d’ètiques, el bé suprem és
la felicitat, atès que és el que tothom desitja com a finalitat última de les seves eleccions. Per
arrodonir l’exemple, fixem-nos que és molt difícil trobar alguna bona acció que no estigui
relacionada d’alguna manera amb la felicitat, la qual cosa posa de manifest que gairebé tot el
que fem ho fem en vistes a la felicitat, i seria aquesta doncs la que ens determina a entendre el
terme bo com a relacionat amb aquesta, segons la majoria d’ètiques.

El segon concepte fonamental és el criteri moral; aquest es defineix com a la regla que permet
distingir les accions bones o justes de les dolentes o injustes. És a dir, el criteri moral és el
criteri en virtut del qual decidim què és bo o just i què és dolent o injust. És a dir encara, el
criteri moral expressa el requisit que han de complir les accions per a ser bones o dolentes, i
per tant, també seria tot allò que tenen en comú totes les accions o decisions bones i què
tenen en comú les dolentes.

La qüestió ara és d’on traiem, d’on surt el criteri moral? Diem ja d’entrada que aquest
s’infereix lògicament del Bé suprem. Si el Bé suprem és el valor moral fonamental, llavors
tenim que bo o just és tot allò coherent amb aquest o bé tot allò que hi mena, ens hi porta. Per
exemple, si el Bé suprem és estimar a Déu per sobre de totes les coses, llavors serà bona tota
acció o decisió coherent amb aquest amor a Déu o bé tot el que ens porta aconseguir aquesta
estimació, i per contra serà dolent tot que el que és incompatible o bé ens allunya d’aquest bé
suprem. Per tant, com veiem, el criteri moral no és res més que la avaluació moral de les
accions o decisions, prenent com a mesura de valoració el Bé suprem.

Pel que fa al tercer concepte, el de l’obligació moral, el podem definir com el deure o
exigència moral que es desprèn del Bé suprem. És, per tant, allò a què estem obligats en virtut
del valor moral fonamental, i així és el conjunt de deures que hom té, els quals provenen de
l’exigència que suposa el Bé suprem. Per exemple, si el Bé suprem és la felicitat, llavors el
conjunt d’accions o decisions que ens hi condueixen conformarien l’obligació moral. Per tant,
aquest deure no seria cap altra cosa que el que hom ha de fer per atènyer o cenyir-se al bé
suprem.

Un cop vistos els tres conceptes bàsics de l’ètica, distingim ara entre sistemes ètics, atenent al
seu procediment, perquè no tots abordaran de la mateixa manera la recerca de les idees
morals fonamentals. Així, a grans trets podem parlar de dos tipus d’ètica, per una banda, les
ètiques de fins o conseqüencialistes i, per altra banda, les ètiques del deure o deontològiques.

les ètiques de fins o conseqüencialistes són les que entenen la bondat com a el que ens
apropa a la finalitat de la vida humana o bé suprem, el qual solen entendre que és la felicitat;
és a dir, segons aquestes ètiques, "Bo" significa quasi sempre l'agradable o desitjable, el plaer i
l'útil. Les ètiques conseqüencialistes consideren que "bo" és el que produeix plaer, dóna utilitat
i condueix al benestar. Per tant, dedueixen el deure moral del fi suprem de la vida, és a dir,
dedueixen quin tipus de vida hem de dur per assolir aquest fi. Aquest deure, però, no
l’entenen com una obligació absoluta, sinó com una prescripció o recomanació per guanyar la
felicitat.

En canvi, les ètiques del deure o deontològiques no infereixen el deure moral o el criteri moral
del fi de la vida o de cap altra cosa que calgui assolir i sigui extern a l’ésser humà, sinó que ho
infereixen d’una llei moral natural pròpia de la racionalitat humana; és a dir, consideren que la
raó conté en si mateix una llei moral que és la font del deure i criteri moral; i per tant, la
bondat consisteix únicament a complir amb el nostre deure moral: només és bo moralment el
compliment estricte del deure, el qual és absolut, no condicionat. Per exemple, una acció
generosa només és bona moralment si ha estat decidida per complir el deure de ser generós i
no pas per guanyar algun benefici amb aquesta decisió; és a dir, la bondat d’aquesta acció no
rau en els seus efectes agradables, sinó únicament que hagi estat feta amb la intenció de
satisfer el deure de ser generosos.

Epicur (341-270 a C)

Context històric

L’epicureisme és la filosofia moral d’Epicur de Samos (341-270 aC), un dels grans pensadors de
l’època hel·lenística.

És una constant del període hel·lenístic la preocupació per trobar la recepta de la felicitat, i s’hi
dedica una quantitat considerable d’esforç. De manera que podríem dir que la reflexió moral
d’aquest període és en bona mesura una filosofia d’autoajuda, però racionalment rigorosa i de
qualitat intel·lectual. Aquest fet naturalment posa de manifest la necessitat de guarir la
infelicitat i el dolor, tan característic del període; no és en va que es coneix aquesta etapa com
“el temps de la fugida dels deus”, entesa aquesta expressió com una època de desolació,
desemparament i patiment. Però a això cal sumar-hi un altre tret rellevant: l’individualisme.
L’home ja no es percep a si mateix membre i ciutadà de la comunitat de la Polis (ciutat-estat),
aquesta s’ha dissolt en una nova forma d’organització política, l’imperi, amb el que les dones i
els homes ja no s’hi senten identificades ni lligades; la Polis era el substrat de la vida personal,
el que la feia possible. Ara ha desaparegut i l’home ha quedat sol. No és cap casualitat que
sigui justament en l’hel·lenisme que es produeixin per primera vegada a la història obres d’art
–escultures- que expressen sentiments, i amb ells la individualitat.

L’epicureisme

La filosofia d’Epicur es caracteritza per ser una ètica de fins o conseqüencialista de caràcter
material, heterònoma i hedonista; és a dir, és una ètica de fins o conseqüencialista atès que
considera que tant el criteri moral com el deure moral s’han de deduir del Bé suprem entès
com a la finalitat última de les nostres accions o decisions, la qual cosa vol dir que el valor
moral de les accions està determinat per llurs conseqüències, en relació amb el fi últim.
L’atribut de material significa que és una ètica no formal, és a dir que no ens diu com han de
ser les nostres accions o decisions en general, sinó que pretén indicar-nos quines accions o
decisions concretes cal prendre, si el que desitgem és arribar al bé suprem. És una ètica, a més,
heterònoma, perquè entén que el valor moral fonamental és alguna cosa imposada a l’home
des de fora d’ell, essent quelcom extern a la seva voluntat, de manera que l’ésser humà no
n’és responsable. Així, diem que una ètica és heterònoma quan l’obligació moral ve imposada
per la naturalesa, per l’essència de l’home, per la societat o per Déu. I finalment és hedonista,
ja que estableix la felicitat i el plaer (hedoné) com a Bé suprem.

Epicur és fill del seu temps, de manera que bastirà una filosofia moral que molt bé podríem
entendre com una fórmula magistral per a curar el dolor de la vida humana, en la que
l’empenta personal hi tindrà un paper destacat.

Epicur troba que la immensa majoria d’humans donem l’atribut de bo a les accions que estan
relacionades amb la felicitat; i la immensa majoria d’humans i fins i tot la resta d’animals
associen aquesta amb el plaer. Ara bé, encara que Epicur en general hi estigui d’acord, hi veu
el problema de com cal entendre el plaer, perquè és clar que, per una banda, no tot plaer és
bo ni molt menys produeix felicitat, com per exemple el gaudi del que no ens convé, perquè
ens acaba fent més mal que bé; i, per altra banda, el plaer material té el problema de ser poc
consistent, massa efímer, difícil moltes vegades d’aconseguir i, a més, sovint genera neguit i
frustració, quan no satisfem les nostres expectatives o bé simplement quan no l’obtenim. Així
doncs, caldrà entendre el plaer i la felicitat d’una altra manera, i certament Epicur opinarà que
l’autèntic plaer i en el que consisteix la felicitat és el que s’anomena l’ataraxia, que és
l’absència de neguit o torbació en l’ànima i de dolor en el cos, és l’estat d’equilibri i calma d’on
neix el veritable plaer de sentir-se viu.
Així doncs, tenim que, segons Epicur, el Bé suprem és la felicitat, i aquesta consisteix en el
plaer, però no en qualsevol plaer, sinó en el gaudi de la tranquil·litat que sorgeix quan ni
l’ànima ni el cos pateixen cap neguit ni dolor: l’ataraxia.

Pel que fa al deure moral, el conjunt de preceptes que cal complir per assolir la felicitat, Epicur
diu clarament que el que hem de fer és filosofar, és a dir, distingir el que és correcte i veritable
del que és incorrecte i fals, per tant, diferenciar les idees vàlides de les no vàlides. Epicur
entén, així, que la recepta de la felicitat no és cap altra que desfer-nos dels prejudicis i
pensaments falsos, per d’aquesta manera ajustar-nos a la veritat; és a dir que del que es tracta
és de pensar correctament les coses i no deixar-nos endur per idees que no es corresponen
amb la realitat.

Com que la noció de felicitat autèntica és l’ataraxia, llavors el que cal és identificar les fonts
principals del neguit i del dolor, i observar com aquesta infelicitat es genera. A banda d’alguns
prejudicis força estesos, com la por a la mort o als déus, l’origen principal del malestar humà és
la frustració que suposen els anhels i desitjos insatisfets. És per això que Epicur analitza aquest
fenomen i troba que hi ha tres classes de desitjos:

a) naturals i necessaris (menjar i veure)

b) naturals i innecessaris (menjar plats exquisits o beure begudes aromatitzades)
c) no naturals i no necessaris ( la fama, el reconeixement social, el triomf, la banalitat)

Si seguim observant, ens adonarem que la majoria de situacions que ens fan sentir malament
estan produïdes per la insatisfacció de desitjos innecessaris i no naturals, és a dir, pel tipus b i
c; i amb això tenim que la principal causa de infelicitat humana és el dolor que sentim per no
poder complaure desitjos que, en realitat, no necessitem satisfer. Perquè ens cal menjar,
beure, abrigar-nos, descansar i un recer on resguardar-nos de la intempèrie, però no ens és
imprescindible, en sentit fort, menjar, beure, abrigar-nos, etc., de la manera que habitualment
creiem que ens cal, és a dir, menjar plats exquisits, vestir-nos amb roba d’una determinada
marca, anar de vacances a un lloc idíl·lic, etc.. Així doncs, Epicur ens aconsella que, si volem ser
feliços, hem de filosofar i aprendre a no confondre’ns amb el que de debò necessitem. Això no
vol dir pas que no es pugui gaudir de tota mena de plaers. Per Epicur el plaer no és pecat, ben
al contrari. Sinó que vol dir que ens alliberem de tenir per necessari allò que no ho és, i per
tant la recomanació és gaudir lliurement tant com es pugui de tot, però sense creure
imprescindible allò que no ho és, perquè ens esclavitza i ens fa infeliços. I el que aconsegueix
això és savi, autàrquic –ser amo d’un mateix- i feliç.

Amb tot això, quin ha de ser, doncs, el criteri moral? Si el valor moral fonamental és l’ataraxia,
llavors en general és bo tot que el que hi mena. I si el que ens hi porta és l’autarquia, aleshores
és bo tot el que ens fa autàrquics, i dolent el que ens esclavitza. Epicur afegiria a aquesta regla
l’honestedat i la justícia, és a dir, la sinceritat, la veracitat i la equitat. Perquè considera que no
és possible ser feliç si hom és deshonest i injust.
L’utilitarisme ( J. S. Mill 1806-1873)
Notes biogràfiques

El pensament de John Stuart Mill (1806-1873) va estar marcat per una educació peculiar
dissenyada pel seu mateix pare John Mill i el seu íntim amic i col·lega Jeremy Bentham,
intel·lectual il·lustrat de reconegut prestigi i creador del corrent utilitarista a finals del S. XVIII.
Ambdós es van proposar de formar a Mill des de ben petit per a convertir-lo en una màquina
de raonar i inculcar-li la missió de reformar la societat i conduir-la cap un estadi superior:
estudia grec antic des dels tres anys i llatí des dels set, edat en la que estudia matemàtiques i
història i comença a llegir els clàssics grecs. Abans dels dotze ja domina l’àlgebra, la geometria i
el càlcul diferencial. Així va desenvolupar una portentosa intel·ligència, però també un notable
cansament, que es va traduir en una depressió cap als divuit anys.

D’aquesta depressió va sortir-se’n donant un gir al seu rigorós intel·lectualisme, prenent

consciència de la importància dels sentiments i de les emocions, de l’espontaneïtat i de la
imaginació, tot llegint al poeta Wordsworth. Començà d’aquesta manera a adonar-se d’una
idea que serà rellevant en la seva filosofia: el valor dels aspectes qualitatius de la vida per
sobre dels merament quantificables i materials, i de la importància del desenvolupament de la
individualitat de l’ésser humà com a font de diversitat i riquesa social.

L’any 1830 coneix Harriet Taylor, amb qui tindrà una relació amorosa intensíssima i s’acabarà
casant l’any 1851. Harriet era una activista feminista i de tendència socialista i a qui s’atribueix
la progressiva sensibilització de Mill per la condició social del treballadors o per la desigualtat
de la dona.

L’any 1865 Mill és elegit membre de la Cambra de Comuns pel partit liberal, on advoca a favor
de diferents projectes: el dret de vot de la dona, els interessos dels treballadors o fins i tot la
necessitat de tenir cura de l’entorn natural pel benefici de tots, entre d’altres. A causa de les
posicions “radicals” que adoptava, va perdre el suport del partit liberal i en les eleccions del 67
ja no va sortir reelegit. Aleshores Mill decideix retirar-se definitivament a Avinyó, on morirà
l’any 1873 i serà enterrat al costat de la seva estimada Harriet.

Context històric

La filosofia utilitarista cal entendre-la com un intent rigorós de donar resposta a la necessitat
de reformar la moral, la política i l’economia de la societat britànica del S.XIX, atès que la
Revolució industrial i l’immobilisme polític havien creat una situació de profunda injustícia
social: jornades laborals extenuants, condicions de treball insalubres i insegures i absència
total de drets laborals (acomiadament del tot lliure, salaris arbitraris, cap seguretat social ni
jubilació, explotació infantil, etc.).
Mill defensarà tant en la teoria (des dels seus llibres) com en la pràctica (acció política) el
principi utilitarista de la màxima felicitat possible pel màxim nombre possible d’individus,
apostant per la democratització, el sufragi universal, el valor dels sindicats, l’abolició de
l’esclavitud, l’abolició dels privilegis i dels abusos, el dret dels pobles a la independència en
front del centralisme colonialista i la lluita contra la barbàrie elitista de les classes acomodades,
i arriba fins i tot a defensar la importància de protegir la bellesa natural pel benestar general.

UTILITARISME

l’utilitarisme és una ètica heterònoma, hedonista, material i conseqüencialista, la qual pretén

ser una ètica científica i rigorosa per a exercir una decisiva influència en el comportament
moral i polític de l’home contemporani.

Segons els utilitaristes, la finalitat de la vida o bé suprem és la felicitat, la qual és entesa com a
plaer –o absència de dolor-, amb l’argument que el plaer i l’absència de dolor són les úniques
coses desitjables com a fins, és a dir que totes les coses desitjables ho són o pel plaer inherents
a elles mateixes o com a mitjans per a la promoció del plaer i la prevenció del dolor.

Però, a diferència dels hedonistes antics (Epicur), l’utilitarisme concep aquesta felicitat no pas
com a individual, sinó com a social o col·lectiva. Per què, segons ells, cal buscar la felicitat d’un
mateix, però el problema és que aquest projecte personal de recerca del propi benestar, per la
immensa majoria, només el podem dur a terme dins la nostra societat, i per a que aquesta
majoria de persones pugui buscar la felicitat, cal un context social en el que els individus,
pensant els uns en els altres a l’hora de prendre decisions, posin el menor nombre
d’entrebancs al altres; és a dir, un context social fèrtil en felicitat per a la majoria només és
possible si entre tots els membres d’una comunitat el fan possible mirant de produir benestar
o bé estalviant dolor als altres. I això és així, perquè, sinó, el que passa és que només poden
ser feliços els que siguin prou forts o bé els que ho aconsegueixin per casualitat. Per tant, la
felicitat individual de cadascú només la podem garantir dins d’una societat feliç, és a dir, una
societat on els seus membres tenen en compte els interessos de tothom. Per exemple, en una
comunitat de veïns on les famílies posen els seus interessos particulars per davant dels de la
comunitat, de manera que allò individual té prioritat sobre allò comú, el que acabarà passant
és que hi haurà un deteriorament de la convivència –manca de respecte entre veïns- i a la
llarga de l’edifici mateix, posant les coses molt difícils per el benestar particular de la famílies.

Pel que fa al tipus de felicitat, ja hem dit que els utilitaristes la relacionen amb el plaer i
l’absència de dolor, però val a dir que la defineixen com a la màxima quantitat possible de
plaer – o com a la mínima presència possible de dolor – de tota mena i en un món real. És a dir
que la felicitat de la que parlen els autors utilitaristes mai és absoluta o completa, perquè cal
tenir en compte que la realitat sempre posa entrebancs i no seria tocar de peus en terra no
tenir-ho present. No obstant això, Stuart Mill acabà posant l’accent en els plaers intel·lectuals
o qualificats, per sobre dels merament materials o quantitatius: prefereixo mil vegades ser un
Sòcrates insatisfet que un porc satisfet. I ho defensa amb els arguments següents: (a) l’home
gaudeix d’unes facultats superiors que no tenen la resta d’animals, per tant, la vida humana no
es pot omplir només satisfent els desitjos materials –els que compartim amb els animals-, sinó
que necessita del gaudi d’allò més pròpiament humà, que és la intel·ligència, la sensibilitat
estètica i la sensibilitat moral. (b) La majoria d’aquells que han pogut gaudir d’ambdós tipus de
plaer sempre donen preferència als qualificats, atès que no es poden imaginar una vida amb
sentit sense aquests. (c) Els plaers qualificats són més fàcils, barats i duradors que els
materials. (d) Els plaers qualificats són insubstituïbles, mentre que els materials no.

Per tot això, El criteri moral defensat pels utilitaristes consisteix en el principi d’utilitat, segons
el qual, són bones aquelles accions que tendeixen a promoure el benestar general i perverses
les que tendeixen a perjudicar-lo. I una acció és més bona com a més gent tendeix a beneficiar
i més perversa com a més gent tendeix a perjudicar. És a dir, pels utilitaristes l’atribut de ‘bo’
l’han de tenir aquelles accions que fan bé – felicitat, benestar, estalvi de dolor- a la majoria, als
interessos de tots, i l’atribut de ‘dolent’ l’han de tenir aquelles accions que malmeten el bé
comú, és a dir que són contràries als interessos de tots.

Per tant, a parer dels utilitaristes, estem obligats moralment a viure, decidir i actuar en vistes
a la nostra pròpia felicitat, però com que som individus que ens desenvolupem sempre en un
context social, aleshores estem obligats a desitjar el màxim benestar possible per el màxim
nombre possible d’individus; la qual cosa vol dir que a l’hora de decidir cal que ho fem sempre
pensant en beneficiar el màxim possible la societat o bé, com a mínim, en perjudicar el mínim
possible la societat en la qual vivim i pretenem ser feliços. Dit d’una altra manera , l’utilitarisme
exigeix a cadascú de contemplar i valorar les accions pròpies i alienes com si
fóssim espectadors estrictament imparcials i desinteressats. És a dir encara, un utilitarista
perfecte seria aquell que ha interioritzat tant bé la necessitat de pensar en vistes al benestar
social que li resulta del tot natural contemplar i valorar les accions des del que interessa al
“nosaltres” –i no des dels interessos personals, el “jo”- i no desitjar mai res que no sigui
beneficiós per ell mateix i per la societat que l’envolta. És per això que un utilitarista com cal és
també un perfecte altruista.
Aristòtil (384-322 aC)
Introducció
Aristòtil va viure a l’època clàssica d’Atenes i fou deixeble de Plató (428-348 aC), el qual alhora
va ser alumne de Sòcrates (470-399 aC). En abandonar l’Akadèmia del seu mestre Plató,
Aristòtil va fundar la seva pròpia escola, el Liceu, on va acabar de desenvolupar la seva obra
filosòfica, ajudat pels seus estudiants, anomenats els peripatètics. Va investigar i escriure sobre
múltiples temes, des de la física fins la literatura, passant per l’astronomia, la biologia, la
metafísica, la lògica, la política i l’ètica. En tots ells és considerat una autoritat i un referent a
causa de la seva profunditat analítica i el seu procedir metòdic i rigorós. Per posar un exemple,
la seva física va ser vigent i considerada canònica fins a Newton al segle XVIII. Podem dir sense
embuts que Aristòtil va ser un veritable savi i un filòsof de cap a peus.

El context històric en el que va viure és socialment, cultural i política força diferent al nostre. La
societat de la ciutat-estat d’Atenes estava fortament jerarquitzada en classes socials i hi havia
grans desigualtats de gènere, però en canvi es tenia una clara consciència de pertànyer una
comunitat, en la que allò comú estava per davant d’allò personal, és a dir que els interessos del
‘nosaltres’ prevalien sobre els particulars; l’individualisme no era encara hegemònic. La cultura
i el saber hi eren tant importants que l’“esport” preferit dels atenencs era gaudir dels
espectacles teatrals (tragèdies o comèdies) i participar en competicions de debat. I pel que fa a
la política, els atenencs van ser els inventors del model polític més prestigiós –però el menys
practicat- de la història: la democràcia. Val a dir, però, que aquesta democràcia atenenca era
ben diferent de la nostra, perquè no hi havia representants del poble -polítics professionals-
que s’encarreguessin de legislar, sinó que eren els ciutadans mateixos els que ocupaven els
llocs de responsabilitat de manera periòdica, i els que reunits en assemblea parlamentaven i
votaven sobre el futur polític de la ciutat. Per tant, els atenenc no es podien permetre el luxe
de deixar en mans d’un altre la important i necessària tasca de pensar; atès que el pensar
correctament les coses estava directament lligat a la millora social i personal.

Ètica aristotèlica

La filosofia ètica d’Aristòtil es caracteritza per ser una ètica de fins o conseqüencialista de
caràcter material, heterònoma i eudaimonista; és a dir, és una ètica de fins o conseqüencialista
atès que considera que tant el criteri moral com el deure moral s’han de deduir del Bé suprem
entès com a la finalitat última de les nostres accions o decisions, la qual cosa vol dir que el
valor moral de les accions està determinat per llurs conseqüències, en relació amb el fi últim.
L’atribut de material significa que és una ètica no formal, és a dir que no ens diu com han de
ser les nostres accions o decisions en general, sinó que pretén indicar-nos quines accions o
decisions concretes cal prendre, si el que desitgem és arribar al bé suprem. És una ètica, a més,
heterònoma, perquè entén que el valor moral fonamental és alguna cosa imposada a l’home
des de fora d’ell, essent quelcom extern a la seva voluntat, de manera que l’ésser humà no
n’és responsable. Així, diem que una ètica és heterònoma quan l’obligació moral ve imposada
per la naturalesa, per l’essència de l’home, per la societat o per Déu. I finalment és
eudaimonista, ja que estableix la felicitat com a Bé suprem.

Aristòtil reflexiona sobre l’ètica en diverses obres, però la més coneguda és Ètica a Nicòmac,
un llibre dedicat al seu fill Nicòmac, mort als divuit anys, en el qual medita sobre el que és
èticament correcte amb l’objectiu de conèixer i millorar l’ànima humana, atès que del que es
tracta és d’assolir l’excel·lència, la virtut, ser un humà com cal, trobar la millor forma de viure,
de realitzar-nos com a ciutadans de la polis i com a humans en general; es tracta doncs de
trobar el camí cap a una vida que val de debò la pena de ser viscuda.

Per a respondre a la qüestió sobre en què consistiria una bona vida humana, Aristòtil procedeix
metòdicament i emprant la lògica que ha utilitzat en les altres àrees del saber. Comença
cercant el Bé suprem preguntant-se pel fi últim de les nostres decisions i eleccions; és a dir,
busca el valor moral fonamental meditant sobre allò que tindria valor en si mateix i per tant ja
no fos un mitjà per aconseguir un altra cosa, de manera que seria el destí final de les nostres
decisions i així també el sentit de la vida. És a dir encara, Aristòtil es qüestiona sobre allò que ja
no tindria sentit preguntar-se per a què serveix. La resposta que donaria qualsevol ésser humà
és la felicitat, perquè qui és feliç ja no persegueix un altre fi; gairebé tot el que fem la
immensa majoria d’humans ho fem buscant directa o indirectament la felicitat, de manera que
aquesta seria la destinació final de les nostres decisions i per això no tindria cap mena de sentit
preguntar-se per a què volem ser feliços, perquè la resposta seria òbvia: perquè sí. A parer
d’Aristòtil, doncs, és clar que la felicitat ha de ser el summum bonum (bé suprem). Ara bé, en
què consisteix aquesta felicitat? Sembla com si a partir d’aquí ja no ens poguéssim posar
d’acord, perquè cadascú en té la seva pròpia opinió; n’hi ha que la identifiquen amb el plaer,
d’altres amb la riquesa, la fama, l’honor, etc. Però res de tot això pot ser la felicitat, ni molt
menys el valor moral fonamental, atès que o bé ens esclavitzen i ens emplenen d’inquietuds,
com el plaer, o bé no depenen de nosaltres posant-nos a mercè del altres, com l’honor i la
fama, o bé són en realitat un mitjà i no pas un fi, com la riquesa.

Així doncs, per trobar en què consisteix la felicitat, cal meditar una mica més. Si la felicitat és
el veritable bé de l’home, llavors preguntem-nos què és un bé; quan diem que x és un bon
ganivet o un bon vaixell o una bona rajola o una bona paella estem dient que x compleix
correctament la seva funció: el ganivet tallar, el vaixell navegar, la rajola aïllar i abellir; de
manera que identifiquem el bé d’una cosa amb el bon compliment de la seva funció. Fixem-
nos que passa exactament el mateix quan ens referim a activitats humanes: tocar bé un
instrument, cuinar bé els aliments o construir bé una casa; relacionem el terme bé amb
l’execució de manera apropiada i adequada d’una funció i un propòsit determinat: el bé està
en la funció, doncs. Amb això tenim que el bé de l’home hauria de consistir també en acomplir
amb excel·lència la seva tasca o funció natural. Però, quina és la funció natural de l’home? De
la mateixa manera que hi ha una comesa per a l’ull, la mà, el peu i així amb cada òrgan, n’hi ha
d’haver també una per a l’home. Aristòtil la troba en allò que és més propi i exclusiu de l’ésser
humà: pensar i prendre decisions. Per tant, la felicitat de l’ésser humà consistirà en acomplir
amb excel·lència la funció natural d’actuar racionalment. És a dir que l’home feliç és l’home bo
i aquest és aquell que és capaç de viure plenament com un veritable humà, és a dir que actua
racionalment, de manera que condueix virtuosament la seva vida mitjançant el coneixement
racional de la realitat que l‘envolta.

La qüestió ara és què vol dir “conduir virtuosament la vida mitjançant el coneixement racional
de la realitat”? Segons Aristòtil, significa saber prendre en cada moment la decisió més
adequada o encertada, el que més convé fer en cada situació, sense deixar-nos endur pels
excessos; significa així saber-se autodominar i escollir fer sempre el més correcte, situar-se
sempre en el punt mitjà entre dos extrems; és a dir, conduir-nos sempre seguint la virtut de la
Prudència, que consisteix en la correcte comprensió de les situacions i de les circumstàncies
per tal d’assolir la màxima perfecció possible, la decisió més encertada. Ser doncs un humà
excel.lent és el mateix que guiar-se per la virtut de la prudència, i això és el mateix que viure
racionalment. Un magnífic exemple d’això seria el que el mateix Aristòtil ens diu a l’ètica a
Nicòmac: “enfadar-se és molt fàcil, el que ja no és tant fàcil és saber escollir el motiu, el
moment, la persona i la intensitat amb la que ens enfadem”.

Taula de virtuts ètiques.

És important notar que la prudència i la resta de virtuts no s’obtenen de manera merament

intel·lectual, estudiant-les, per exemple, sinó adquirint-ne l’hàbit: la virtut i el vici són hàbits
que s’aconsegueixen per repetició d’actes. L’exercici continuat de la virtut genera l’hàbit, de
manera que l’home virtuós té hàbits virtuosos, els quals, però, mai no es posseeixen de
manera acabada i definitiva, sinó que sempre exigeixen convicció racional i fortalesa en el seu
exercici.

Ara bé, cal tenir present que aquesta realització de la perfecció humana només és possible,
segons diu Aristòtil, en el marc de la Polis, dins d’una comunitat humana ben organitzada
políticament per a satisfer les necessitats naturals de l’home. És a dir, la naturalesa social de
l’ésser humà exigeix que aquest trobi la seva plenitud només en una comunitat política amb
divisió del treball, en la que els interessos d’aquesta estan per sobre dels interessos de
persones o grups particulars, i en la que tothom està igualment obligat a complir la llei: la
república.

Tanmateix, diu Aristòtil, la felicitat humana encara necessita d’algun requisit més, apart dels ja
esmentats: una bona salut física, mitjans econòmics, prestigi social i fins i tot una bona dosi de
sort.

I.Kant (1724-1804)
Introducció

I. Kant va desenvolupar la seva filosofia al llarg dels dos darrers terços del segle XVIII. El seu
interès és el mateix que el de tots els grans filòsofs de la història, és a dir, trobar un criteri de
validesa universal tant pel saber teòric com pel pràctic: esbrinar quins requisits han de complir
enunciats – teòrics i pràctics- per a ser veritables o correctes. Per exemple, s’intenta poder
respondre amb rigor científic a qüestions com aquestes: quan i sota quines condicions un
enunciat de les ciències naturals ha de ser considerat veritable? O bé, què fa que accions com
robar, torturar o mentir siguin moralment incorrectes o injustes?

La diferència entre Kant i els seus predecessors no rau doncs en el problema que intenta
resoldre, sinó en la manera com ho farà. Per entendre el mode amb què Kant abordarà la
qüestió filosòfica de la validesa dels enunciats, caldrà recordar que estem dins el pensament
modern iniciat per Descartes i del qual encara no n’hem sortit. Això vol dir que Kant filosofa
completament dins els paràmetres del que s’anomena subjectivisme modern; és a dir que Kant
parteix de la base que tot coneixement, tot valor, tota veritat és quelcom que té lloc en la
ment de l’home: la realitat està subjectada al jo, és a dir que la veritat de les coses depèn de
l’instrument amb què les coneixem: la raó humana. És per aquest motiu que Kant procedirà a
analitzar en profunditat la raó humana per trobar-hi la resposta al problema de la validesa tant
dels enunciats teòrics com dels pràctics.
Si ens centrem en el coneixement pràctic, en l’ètica, podem dir, doncs, que Kant tindrà per
objectiu trobar un criteri de validesa universal que permeti decidir rigorosament i científica
què és correcte i què no i, per tant, donar resposta a una de les tres preguntes fonamentals del
pensament kantià: què he de fer? A més, la resposta a aquesta pregunta Kant la cercarà dins
l’ésser humà mateix, en la investigació de la raó en el seu ús moral, sense apel·lar a res extern
a aquesta; no buscarà, doncs, la solució ni en la Bíblia, ni en Déu, ni en res material situat a
l’exterior de la pròpia raó, com seria el món, el cos, la societat, l’estat, la tradició, la felicitat o
el benestar en la forma que sigui, individual o col·lectiu.

En la Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant inicia el seu projecte de filosofia moral.
En aquesta obra hi estudia la raó en el seu ús moral: la raó com a font de les nostres eleccions
o decisions; i hi busca –en la raó- la llei moral que batega sota les nostres decisions. Això vol
dir que la raó moral és la facultat amb la qual hom formula decisions, que no són altra cosa
que idees de tipus pràctic com ara “faig això, allò o allò altre”, les quals han de tenir un criteri
de validesa exclusivament en la raó, igual que les idees teòriques de les ciències naturals.
Aquesta validesa de la raó pràctica és la llei moral que Kant cerca.

La llei moral ha de ser la base d’una ètica objectiva i universal i, per tant, ha d’expressar amb
claredat el criteri moral i el deure moral, és a dir, que ha de permetre determinar, per una
banda, la distinció entre accions bones i dolentes, i d’altra banda l’obligació moral – què hem
de fer?- que tenim com a éssers racionals.

El coneixement d’aquesta llei moral no es pot trobar ni en la realitat externa ni en les nostres
accions ni en cap altre lloc que no sigui la nostra subjectivitat, la nostra raó, per dos motius. El
primer és perquè, com ja va deixar clar D. Hume, les qualitats morals bo, dolent, just i injust no
poden validar-se en l’experiència sensible, atès que no és possible tenir-ne impressió: veiem
com són les coses, no com haurien de ser. El segon és perquè els judicis que declaren deure
moral, tals com “has de dir la veritat” o “no s’ha de matar”, expressen universalitat i
necessitat, han de ser vàlids per a tothom i sense excepció, i aquestes dues característiques no
és possible ni observar-les ni validar-les mitjançant l’experiència sensible. Així veiem que
justament allò que és propi de la llei moral (criteri moral i deure moral) no pot tenir cap relació
ni, per tant, es pot fonamentar en l’experiència, i si no ho pot fer en aquesta, llavors ho haurà
de fer en la raó.

Crítica als sistemes morals anteriors

A l’hora de bastir una ètica universal Kant té en compte el que fins llavors s’ha escrit sobre
aquesta qüestió, però troba que tots els gran pensadors han caigut en errors que ell vol evitar.
Veiem quins problemes descobreix Kant en els seus antecessors:

 En primer lloc, totes les ètiques anteriors infereixen el deure moral d’un bé suprem –la
felicitat, per exemple- que coneixem empíricament. Però això fa que ni aquest bé ni el
deure que se’n deriva puguin ser de debò universals i necessaris, tal i com exigeix la llei
 moral de la raó. És a dir, totes les ètiques anteriors es fonamenten en coneixements
empírics (la felicitat, la naturalesa humana, les circumstàncies humanes, etc.) per a
induir-ne el deure moral, i per tant, són ètiques materials, perquè es veuen obligades
a ser un recull de normes i regles concretes recolzades en l’observació empírica de la
realitat humana material.
 En segon lloc, les normes morals que proposen tenen un caràcter hipotètic i
condicional: “si vols aconseguir la felicitat, llavors has de fer això o allò altre”; per tant,
només estàs obligat a complir amb el deure moral, si acceptes la primera condició. I
això no és un veritable deure moral, perquè en realitat són prescripcions o
recomanacions, però no obligacions absolutes i incondicionades.
 En tercer lloc, la moral que ens proposen és fer el bé interessadament, són ètiques
egoistes: el deure de no fer mal als altres cal complir-lo només si vols anar al cel, ser
feliç, viure tranquil, etc. Aquestes teories no cerquen fer el bé per ell mateix, sinó fer-
lo a canvi d’una recompensa, la felicitat, per exemple.
 En quart lloc, aquests sistemes ètics són heterònoms: l’home rep la llei moral des de
fora de la seva raó (Déu, la natura, etc), per la qual cosa no està actuant lliurement: no
hi ha autonomia de la voluntat, és a dir, la llei del nostre actuar no prové de la nostra
voluntat, de manera que és alguna cosa imposada a l’home des de fora d’ell, i així
l’ésser humà no n’és responsable.
 En cinquè i últim lloc, aquests sistemes són ètiques de fins o conseqüencialistes, no
ètiques de deure o deontològiques, la qual cosa vol dir entenen la bondat com el que
ens apropa a la finalitat de la vida humana o bé suprem, el qual solen entendre que és
la felicitat; és a dir, segons aquestes ètiques, allò "Bo" significa quasi sempre allò
agradable o desitjable, el plaer i allò útil. Les ètiques conseqüencialistes consideren
que "bo" és el que produeix plaer, dóna utilitat i condueix al benestar. Aquestes
ètiques posen l’accent moral de les accions en els efectes d’aquestes i no en elles
mateixes; i el problema d’això és que les conseqüències de les accions sempre es
coneixen empíricament i, per tant, no se’n pot estar mai del tot segur ni tenir-hi un
domini complet; de manera que entenen la bondat i el bé com una cosa
circumstancial, contingent i hipotètica; i així ens allunyem d’una moral universal i
necessària.

Davant tantes dificultats, Kant es pregunta quin valor pot tenir una norma moral que no és
universal i necessària, el compliment de la qual està sotmès a l’interès, i que proposa a l’home
renunciar a la seva llibertat? Cap o ben poc, respon. Perquè la moralitat no pot fonamentar-se
en res empíric, perquè una norma moral ha de ser universal i necessària, ha de valer per tots
els homes en totes les circumstàncies; ha de ser, per tant, formal: no pot establir cap bé
empíric, ni dir-nos quines accions concretes hem de fer, només pot indicar com –la forma-
hem d’actuar. I finalment ha de ser una ètica que respecti la responsabilitat i la llibertat
humana.

La moral que ens proposarà Kant és una ètica dels deure o deontològica, la qual no infereix el
deure moral o el criteri moral del fi de la vida o de cap altra cosa que calgui assolir i sigui extern
a l’ésser humà, sinó que aquest s’infereix d’una llei moral natural pròpia de la racionalitat
humana; és a dir, es considera que la raó conté en si mateixa una llei moral que és la font del
deure i criteri moral; i per tant, la bondat consisteix únicament a complir amb el nostre deure
moral: només és bo moralment el compliment estricte del deure, el qual és absolut, no
condicionat. Per exemple, una acció generosa només és bona moralment si ha estat decidida
per complir amb el deure de ser generós i no pas per guanyar algun benefici amb aquesta
decisió; és a dir, la bondat d’aquesta acció no rau en els seus efectes agradables, sinó
únicament que hagi estat feta amb la intenció de satisfer el deure de ser generosos.

La Bona Voluntat: el Bé suprem

Kant afirma que no hi ha res que no sigui bo sense considerar algun motiu o restricció llevat de
la bona voluntat. Per exemple, el valor, la constància o la decisió (considerats talents de
l’esperit) poden ser, sens dubte, bons i desitjables en molts sentits, però també es poden
convertir en extraordinàriament perversos i dolents si la voluntat que en fa ús no és bona.

Per a entendre què és una bona voluntat cal considerar el concepte de deure. Per a que una
acció pugui considerar-se que es fa pel el deure, l’home ha de sentir una inclinació immediata
en realitzar l’acció i no l’ha de fer perquè una altra inclinació el porti a realitzar-la. És a dir, una
decisió es pren pel deure(s’ajusta al deure) quan aquesta conté la voluntat de complir amb el
deure, com una exigència per si mateixa i no com un mitjà per guanyar una altra cosa. Per
exemple: un comerciant podria fixar el preu dels seus productes siguin quins siguin els seus
clients (experts o no). D’aquesta manera els clients podrien ésser servits honrosament. No
obstant això, que l’acció sigui honrosa no és suficient per a considerar que el comerciant hagi
actuat d’aquesta manera pel deure mateix. Ho podria haver fet perquè d’aquesta manera
s’estalvia conflictes amb els clients i això beneficia el propi negoci. Per tant, la intenció del
comerciant és, en definitiva, egoista.

Per tant, una acció que ha estat feta amb bona voluntat, pel deure mateix, no té el seu valor
moral en allò que ens permet aconseguir, sinó que el seu valor moral ve donat pel pur respecte
a la llei moral de la raó.

La Llei moral de la raó: l’Imperatiu Categòric

Les lleis morals o les pròpies de la raó pràctica se’ns presenten amb caràcter d’exigència i per
això són imperatius. Els imperatius són ordres i s’expressen amb un haver de. Segons Kant hi
ha tres tipus d’imperatius o mandats:

a. L’imperatiu d’habilitat o tècnic. Ex. Qui vulgui aprendre a tocar el piano, ha d’aprendre
a practicar i rebre classes.
b. L’imperatiu pragmàtic (dona consells per a ser feliços). Ex. Per ser feliç haig de tenir
diners i aconseguir la realització professional.
 c. L’imperatiu categòric o imperatiu moral dels costums. És incondicionat i absolut.
Ordena accions en tant que són bones per elles mateixes perquè constitueixen
l’acompliment del deure pel deure.

Aquesta llei que la meva voluntat ha de respectar (i a la qual s’hi ha de sotmetre) per ser una
bona voluntat ha de ser una màxima que s’ha de poder convertir en llei universal. Es tracta
que cadascú es pregunti si podria desitjar, sense caure en contradicció, que allò que ell vol
esdevingui llei universal. Un imperatiu categòric pretén convertir les màximes (regles o
principis generals subjectius) en lleis, és a dir, en principis objectius i universalitzables.

Per a saber si una acció es regeix per l’imperatiu categòric, cal analitzar la seva universalitat. Si
en fer universal el principi de l’acció, això implica una contradicció (com, per exemple, mentir o
fer una falta promesa) aquesta acció constituirà un imperatiu hipotètic i, per tant, no tindrà
valor moral.

Que una acció o decisió contingui una contradicció vol dir que és impossible convertir-la en llei
universal. Per exemple, hom no pot imaginar-se el planeta de la mentida, un planeta on
tothom de manera sistemàtica i per llei menteix, perquè per poder mentir s’ha de pressuposar
que es diu la veritat, és a dir, no és possible mentir a algú que ja sap per endavant que no li
direm la veritat; a més, en aquest planeta de la mentida el llenguatge es torna del tot
irrellevant, inservible, atès que si només es menteix, llavors no té cap utilitat comunicar-se.
Així veiem que en transformar en llei universal una acció que conté una contradicció aquesta
resulta impossible de concebre.

És a dir que, a parer de Kant, el que té rellevància moral d’una acció o decisió no és el fet que
les conseqüències d’aquesta ens portin a assolir un determinat objectiu o no, sinó l’acció o
decisió mateixa; la qual per a ser vàlida moralment ha de conformar-se a la llei moral de la raó
pràctica. I això vol dir dues coses; per una banda, aquesta acció s’ha de fer per pur respecte al
deure de la llei moral- l’imperatiu categòric- , i, per altra banda, ha de ser universalitzable, tal i
com mana aquest imperatiu.

Les dues primeres formulacions de l’imperatiu categòric: voler segons una màxima
universalitzable sense contradicció.

La primera formulació de l’imperatiu categòric: «actua únicament de tal manera segons la

màxima que puguis voler que es converteixi en llei universal» es completa per la segona
formulació: «actua com si la màxima de la teva voluntat hagués de ser erigida en llei universal
de la natura». L’imperatiu categòric exigeix que s’actuï de tal manera que la màxima de la
voluntat sigui anàloga a una llei universal de la natura. Tant el món físic (sensible) com el món
moral (intel·ligible) obeeixen a lleis. El que pretén Kant és que, en definitiva, la llei moral ha de
ser tan universal i tan sense excepcions com una llei física. La idea és que la màxima
(subjectiva) del meu obrar pugui esdevenir llei universal (i objectiva) de la raó i de la natura.

La tercera formulació diu que l’home té objectivament un valor absolut i que, en

conseqüència, mai no pot ser considerat com un instrument, sinó sempre com una finalitat. El
respecte degut a tot humà prové, així, del fet de ser un fi en si mateix i mai una eina. Reduir
l’humà a simple mitjà és tant com fer-ne una cosa, i implica negar que la voluntat (de bé)
humana sigui un valor absolut. Si la persona està dotada de llibertat pràctica i d’autonomia
moral, llavors no és tan sols un subjecte gramatical (com en la frase “jo penso”) sinó que
aquest jo té importància metafísica i existencial com a “persona”. La llei moral és el que ens fa
persones i, per això mateix, ens impedeix esdevenir objectes. La idea que la personalitat moral
té dignitat i valor ha de ser llegida per oposició al simple “preu” propi de les coses. És la
diferència entre el valor intrínsec (humà) i el valor extrínsec dels objectes. Tot el que té un
preu pot ser reemplaçat per una altra cosa de preu equivalent; però allò propi de l’home és la
dignitat que no hauria de ser objecte de transacció.

L’autonomia de la voluntat com a principi suprem de la moralitat: La llibertat

 La voluntat és autònoma perquè ella mateixa es dona la llei que ha d’obeir i s’hi
sotmet. Per tant, la voluntat és lliure. I la voluntat, al seu torn, es fa lliure quan es
sotmet a la llei moral que ella mateixa es dona.

 La llibertat és la condició indispensable de l’imperatiu categòric. Sense llibertat i, per

tant, autonomia per decidir com actuar no existeix la voluntat o la facultat per triar
actuar segons el deure (l’imperatiu categòric). La llibertat humana és un postulat de la
raó pura i, per tant, no podem demostrar la seva existència (només suposem que
existeix).

 El concepte d’autonomia de la voluntat condensa les principals tesis morals de Kant.

“Autonomia” és la capacitat que té la voluntat de legislar-se a si mateixa, és a dir, de
triar sobiranament les màximes, amb independència dels desigs sorgits de la
naturalesa pròpia de cadascú com a ésser sensual. O en altres paraules, només sóc
autònom quan sóc jo qui pot determinar les causes i no sóc determinat per elles.

 Kant té una consideració quasi matemàtica de la seva teoria moral. La seva fórmula
(nova) de la moralitat es podria expressar així: Llibertat = Llei Moral = Autonomia =
Bona Voluntat.