El mite de Tàntal

Font principal: Grimal P., Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona,
1982, s.v. Tántalo, p. 491.

Resum:

Tàntal, fill de Zeus i de Plutó1. Rei de Sípil2. Tenia dos fills; Pèlope i Niobe3. Era conegut
per la seva gran riquesa i per ser un dels mortals més estimat pels Déus, per això el
deixaven assistir als seus àpats, però Tàntal es va portar especialment malament en
aquells àpats. Hi ha diferents versions dels pecats de Tàntal:

La primera dona dues variants; que Tàntal escoltava les converses i plans dels Déus
per la humanitat i després ho escampava entre els mortals, o bé, que Tàntal robava part
del nèctar i l’ambrosia divins que se servien per sopar i els repartia entre els mortals.

Aquests dos pecats ja eren força greus i amenaçaven l’equilibri entre els déus i els
humans, però la tercera versió, la més popular, ens parla d’un acte encara més
escandalós.
Tàntal volia comprovar si els déus realment ho sabien tot, va matar, va tallar a trossos i
va cuinar al seu propi fill Pèlope i va servir-ho com a plat en un àpat amb els déus de
l’Olimp. El pla va fracassar quan tots els déus es van adonar que alguna cosa anava
malament, tots els déus excepte una. Demèter, que estava trista per no estar amb la
seva filla Persèfone, es va menjar inconscientment un tros de l’espatlla de Pèlops. Quan
els déus van descobrir la maldat de Tàntal van decidir recompondre el pobre Pèlope i
tornar-lo a la vida, posant-li una pròtesi d’espatlla d’Ivori.

Pel seu atreviment Zeus li va imposar un càstig etern similar als que rebien els humans
més malvats. Tàntal va ser condemnat a romandre al Tàrtar 4, en un estany d’aigua, la
qual li arribava a la barbeta, però mai no podria saciar la seva set, ja que l’aigua
s’assecaria cada vegada que intentava beure'n. A més, va ser posat sota un arbre, però
mai no aconseguiria agafar la deliciosa fruita que penjava d’aquelles branques.

Simbologia del mite:

El mite de Tàntal simbolitza la idea que la humanitat no és igual o més sàvia que els
déus, i qualsevol intent de desafiar l'equilibri diví o transgredir els límits establerts
conduirà a un greu càstig. La història de Tàntal serveix com una advertència moral
sobre la necessitat de respectar els límits i l'ordre establerts per les forces superiors.

1 Pluto, nimfa, filla de Cronos i Rea.

2 Regne que limitava amb Lidia i Frigia.
3 A part d’aquests dos de vegades s’hi afegeixen dos fills més; Broteas i Dácil.
4 El tàrtar era el lloc més baix de l'univers, per sota de l'Inframón però separat d'ell.
 Tántalo - Anònim, s.XVII
Tàntal - Giocchino Assereto, 1600-1649 Es troba al Museu del Prado de Madrid
Pertany a la col·lecció privada del castell
d’Eggenberg, Àustria.

Bibliografia:

Grimal P., Diccionario de mitología griega y romana, Paidós, Barcelona, 1982, s.v.
Tántalo, p. 491.

Internetgrafia:

WORLD HISTORY ENCYCLOPEDIA, web, enciclopèdia d’història

https://www.worldhistory.org/trans/es/1-15628/tantalo/

PÀGINA WEB DE MITES GRECS

https://blocs.xtec.cat/elfildelmite/2014/04/08/el-casal-de-micenes/
TÁNTALO. 1. Tántalo pasa generalmente por ser hijo de Zeus y de PLuto, hija ésta de
Crono o incluso de Atlante. Reinaba en Frigia, o en Lidia, en el monte Síplio. Era muy rico
y amado por los dioses, que lo admitían en sus festines. [...] Sus hijos son Pélope y Níobe,
a los cuales se añaden a veces Bróteas, Dáscilo y otros varios. [...]

Tántalo es célebre en la mitología sobre todo por el castigo que hubo de sufrir en los
Infiernos, del cual ya se da una descripción en la Odisea, en el << Descenso a los
Infiernos >>, uno de los pasajes más recientes del poema. Sin embargo, los autores no
estaban de acuerdo sobre el motivo del castigo. Se le culpaba de orgullo: invitado por los
dioses a su mesa, habría revelado a los hombres los divinos secretos de los que se había
hablado libremente en su presencia. O bien habría sustraído néctar y ambrosía durante
los banquetes, para dárselos a sus amigos mortales. [...] Como Licaón, parece que
Tántalo inmoló a su hijo para servirlo como plato a los dioses. Sea cual fuere su falta, su
castigo es memorable. Pero incluso este castigo se cuenta de diversos modos. A veces se
decía que estaba en los Infiernos colocado bajo una enorme piedra siempre a punto de
caer, pero que se mantenía en un eterno equilibrio. También se decía que su suplicio
consistía en un hambre y sed eternas: sumergido en agua hasta el cuello, no podría
beber porque el líquido retrocedía cada vez que él trataba de introducir en él la boca. Y
una rama cargada de frutos pendía sobre su cabeza, pero si levantaba el brazo, la rama
se levantaba bruscamente y se ponía fuera de su alcance.