Les galetes màgiques

Cada dia, la Maria, preparava unes galetes, molt

especials, que després venia al mercat del poble.
Eren molt famoses, no n’hi havia cap d’igual.
Portaven uns ingredients secrets, que només ella sabia, perquè
la seva àvia li havia donat la recepta, amb la condició de seguir
guardant aquell secret. Una fada despistada, es va deixar la
recepta als peus del seu llit.

Les galetes eren màgiques, quan te les posaves a la boca,

tenien el gust que desitjaves que tingueren i et feien oblidar
per una estona, qualsevol deure,... i tornaves a ser un infant,
fins que passava el seu efecte, al cap d'una estona.

La Maria les venia al mercat, amb un full que n’explicava les

seves propietats.
Un dia, el noi més ric del poble, en va voler provar una, però
deia que no la pagaria, si no s’ho passava bé. La noieta, li va
assegurar que s’ho passaria d’allò més bé, en cas contrari, no li
cobraria ni un cèntim.

El jove, se la va posar a la boca, i la cara li va començar a

canviar al mastegar-la. En pocs segons ja estava saltant,
corrent i jugant a pilota. Va passar-s’ho bé, de debò. Però quan
se li va passar l’efecte, va tornar a ser el noi que era abans i
es va negar a pagar-li a la nena, dient que no s'ho havia passat
gaire bé tornant a ser un nen.

Llavors, va aparèixer la fada inventora de la recepta i el va

convertir en un senyor molt vellet. Només podria ser com
abans si li pagava el que li debia a la Maria, i així ho va fer...,
de cop, va tornar a ser jove.
Com li diuen a la protagonista?

Què preparava tots els dies?

Què passava quan et menjaves les galetes?

Qui li havia ensenyat a fer les galetes?

Qui va voler provar un dia les galetes?

Què li va passar al noi?

Al final va pagar la galeta?

 Lladres!

A casa de Joan sembla que han entrat els

lladres. Els armaris estan oberts, hi ha
calaixos mig buits que semblen haver sigut
regirats. Es veuen a terra objectes: roba, sabates, llibres,
raspalls de dents, mapes, llanternes... La tia Carme, que arriba
de visita, es queda amb la boca oberta.
–Què ha passat? –crida, espantada–. Heu cridat la policia?
Tots la miren com si s’haguera tornat boja, com si parlara un
idioma desconegut. Enric, el pare esclata en rialles i la tia
Carme es preocupa encara més. Potser el robatori l’ha
trastornat! Mirant al seu voltant, s’adona que no serà fàcil
trobar el telèfon. Vés a saber on està! Es trau el mòbil de la
butxaca i diu:
–Tranquils... La policia vindrà de seguida. Aleshores tots riuen i
Joan diu:
–Que no, Carme! Que no hem tingut lladres!
–No? I, aleshores, com s’explica tot açò?
–És que hui ens n’anem d’acampada, tia Carme! No te’n
recordaves?
–No me’n recordava, no! Ara m’ho explique... I necessiteu
tantes coses?
–I tant! –exclama Joan–. Hem d’estar preparats per al fred, per
a la pluja, portem la tenda de campanya, els sacs de dormir,
les estores...
–I el menjar, la nevera portàtil, els coberts... –continua Carme.
–Farem a muntó d’excursions per la muntanya i no ens volem
perdre!
Com li diuen al protagonista?

Com estava la casa?

Qui va arribar?

Què pensava la tia que havia passat?

Què va fer la tia?

Què passava realment?

Què necessiaven per a anar d´acampada?

 Alícia, una xiqueta molt menuda.

Aquesta és la història d’Alícia.

Alícia era una xiqueta molt xicoteta.

Un dia, el seu pare la buscava per

dur-la al parc:

–Alícia! On estàs, Alícia?

–Estic ací, pare.
–On?

–Ací, dins del got d´aigua. Tenia set i hi he caigut dins.

I allà estava, nedant. Sort que l’estiu anterior havia après a

nedar en la platja.

–Espera un moment, que ara te’n trauré.

El pare va ficar una cordeta dins del got i Alícia s’hi va agafar.
Era una bona gimnasta.

En una altra ocasió, Alícia també va desaparèixer. Regirava el

calaix de la roba quan la mare el va tancar sense adonar-se
que ella hi estava dins.

Alícia es va trobar a fosques, però no va tindre por.

Els seus pares la buscaren durant tot el dia. Quines abraçades

que li van fer quan la trobaren! Però mentre l´abraçaven, Alícia
va caure dins de la butxaca de la jaqueta de son pare, i quan la
tragueren d’allí ja havia tingut temps d’embrutar-se tota la
cara jugant amb el bolígraf.
Com li diuen a la protagonista?

Com era?

On va caure primer?

Qui la va traure?

On volien anar?

On va caure després?

On va caure al final?
 El Gran Circ dels Ratolins

El Gran Circ dels Ratolins ha arribat

a València. A la plaça de l´Ajuntament
s’ha instal·lat la carpa més menuda del món,
que acull l’exhibició més espectacular mai vista.

Mari Carmen Climent Gil

València 25 de maig de 2020

Ahir, a les cinc de la vesprada, una gran multitud de gent de la

localitat aplaudia entusiasmada per donar la benvinguda al
Gran Circ dels Ratolins. A cavall de tres gossos i dos gats, els
ratolins, desfilaven pels carrers, acompanyats de la banda de
música. En arribar a la carpa, grans i menuts s’amuntonaren
impacients a l’entrada del circ amb la il·lusió de vore el
meravellós espectacle on aquests xicotets animals són els únics
protagonistes. Pocs minuts després, començava la funció. El
primer a actuar va ser el ratolí Totó, que tocava un minúscul
piano mentre les ratolines amb tutús ballaven al ritme de la
música. Poc després, un ratolí feia un triple mortal des d´un
trampolí. Però l´actuació més esperada va ser la de Ratot i
Ratolina, que van creuar la carpa amb molta altura caminant
per un fil.
El Gran Circ dels Ratolins és una atracció centenària que ha
recorregut les principals capitals d´Espanya. Durant tota la
setmana, els valencians tindrem l´oportunitat de gaudir, a la
plaça de l´ajuntament, de l´espectacle més gran del món,
encara que siga el més menut.
Quin tipus de text és?

Un conte Una notícia Una carta

Com era?

Qui són els protagonistes?

Què conta la notícia?

On va passar?

Quins números es poden veure?

Quina era l´actuació més esperada?

Una excursió al Jardí Botànic.

L’autobús escolar es detingué a la

porta del Jardí Botànic. La classe
de tercer baixà de l´autobús i Núria,
la mestra, li costà déu i ajuda aconseguir que es calmaren una
mica. Quan finalment hi entraren, xiquetes i xiquets
començaren a esmorzar i es menjaren l’entrepà a mos redó.
Tots, llevat Marc, que s’havia marejat una mica en l’autobús i
encara no tenia fam. Mentre els altres esmorzaven, va seure
en un banc i mirà al seu voltant: el verd dels arbres, el color de
les flors, el blau d’un cel sense núvols… Que bonic que era tot!
Descansaria una estoneta i de seguida es trobaria millor... De
sobte, el vent canvià de direcció i començà a bufar amb força.
Uns núvols negríssims cobriren el cel i Marc s’estremí de fred.
Les fulles seques, arrossegades pel vent, començaren a pujar
en remolins cada vegada més alts, tan alts que li impedien
veure els seus companys. Marc cridà i, en resposta, va sentir
altres crits espantats. Atemorit, s’alçà del banc i va córrer en
direcció a aquelles veus. Però no aconseguí fer ni un pas
perquè les branques d’un arbre se li enredaren en les cames i
el feren caure.
–Auxili! Auxili! –cridà Marc.
–Guillem! Guillem! Guillem! –cridava la mestra.
Guillem, sobresaltat, va obrir els ulls. Al costat del banc, davall
d’un sol radiant i un cel blavíssim, Núria i la resta de la classe
el miraven.
–Sembla que has tingut un malson –somrigué la mestra.
Qui és el protagonista de la història?

On han anat d´excursió?

Com han anat a l´excursió?

Què fan al arribar?

Què li passa al protagonista?

Qui el desperta?
Una escola multicultural.

A l´escola els alumnes provenien d´orígens

molt diversos: Marroc, Xina, Romania…
Empar, la mestra, aprofitava aquesta
característica per a fer unes classes
divertides i interessants. Aquell dia va començar a parlar de les
costums a l´hora de menjar.
-En alguns llocs, com al Japó o als països àrabs, solen menjar
asseguts a terra. I no en tots els països utilitzen el ganivet o la
forqueta. Al Japó o a la Xina, per exemple, usen bastons i els
àrabs solen menjar amb la mà dreta.
-Els horaris de menjar també són diferents. No és estranyvore
anglesos sopant a les cinc de la vesprada- va continuar la
mestra.
-Però a les cinc és hora de berenar!-interrompé Miquel.
-Tampoc mengem tots el mateix- va continuar la mestra.
Per exemple, en algunes parts del món es mengen fardatxos.
Tots van fer cara d´estranyats.
-No entenc per què us poseu així. Bé que us mengeu vosaltres
els caragols- va dir Lili, que era d´orígen Xinés.
-Jo et convidaré a caragols. La meua iaia els fa molt bons!- va
dir Miquel.
-La meua mare fa molt bo el cuscús- va dir Hassan.

Tots van riure divertits.

De què es parla a la lectura?

On es sol menjar amb les mans?

Què s´utilitza per menjar al Japó o a la Xina?

On mengen fardatxos?

A quina hora solen sopar els anglesos?

Quin és el menjar típic al Marroc?

 Sense Internet!

Una de les activitats preferides de

Carol era connectar-se a Internet.
Per a ella Internet era com una
Porta al món. Podia parlar amb xiquets i xiquetes, alguns eren
companys de classe i altres no.
Els seus pares la deixaven connectar-se un ratet per la
vesprada després de fer els deures.
-Internet és perillós i has d´anar amb compte- li deia la mare.
No pots donar les teues dades personals, les contrasenyes
només les pots conéixer tu, abans d´entrar a una pàgina web o
descarregar un programa ens has de demanar permís i no pots
establir contacte amb ningú que no conegues.

Un dia Carol va intentar connectar-se ala xarxa social, però no

funcionava. Ho va intentar moltes vegades i res. Ho va revisar
tot i fins i tot va fer un colpet a la pantalla i sense èxit.
-Mare no va internet! - es va queixar Carol.
-És cert, han dit que hi ha hagut un problema en la xarxa i fins
demà no el podran solucionar.

Nerviosa, va mirar la pantalla sense saber què fer i al final va

obrir la porta de casa i va anar a buscar a la seua amiga Paula.

- Hola Paula!- va dir Carol.

I tot seguit les dues amigues van eixir al carrer per jugar.
Com es diu la protagonista de la lectura?

Quina és la seua activitat preferida?

Quan li la deixen fer els pares?

Què no pot fer en Internet?

Què va passar un dia?

Què va decidir fer Carol?

Com prefereixes parlar tu amb els teus amics: en persona o

per Internet?
Bicicletes en Amsterdam!

A Holanda, seixanta de cada

cent persones utilitzen la bicicleta per a desplaçar-se per la
ciutat. Van en bici a escola, a treballar, a comprar… fins i tot
Quan ixen de nit!

L´estiu passat, els pares i jo vam anar a Amsterdam, la

capital d´Holanda, de viatge. Per a qui no la coneixeu, us diré
que està travessada per ponts i canals. Aixó fa que en
determinades zones, sobretot al centre, els carrers siguen molt
estrets i que la circulació de vehicles grans, siga pràcticament
impossible.

A aixó cal afegir el fet que Amsterdam és una ciutat menuda i

plana. Aquestes caracteristiques permeten que quansevol
persona, sense preparació física especial, puga desplaçar-s´hi
en bici sense problemes.

A més, Amsterdam disposa d´una sèrie de serveis que

animen a les persones a usar la bicicleta com a mitjà de
transport: compta amb uns 400 quilòmetres de carril bici, hi ha
aparcaments exclusius per a bicicletes, cases de lloguer de
bicis, es pot carregar la bici en quansevol mitjà de transport
públic…

Amb tot aquests avantatges, és normal que la bici siga el

mitjà de transport més popular, vertita?
De quin país és la capital
Amsterdam?

Quin és le mitjà de transpot més utilitzat per a desplaçar-se

per la ciutat?

Quanta gent l´utilitza?

Per què pensa l´autor del text que s´usa tant la bicicleta a
Amsterdam després de visitar la ciutat amb els pares?

A- Perquè els holandesos són molt esportistes.

B- Perquè la bicicleta és el mitjà de transport més còmode i
pràctic per a desplaçar-se per la ciutat.

Quins avantatges trobema Amsterdam que anima a utilitzar la

bicicleta ?