«Pel que fa a mi, estudio l’últim curs de l’institut, però segurament els alumnes perdrem tot l’any

per culpa de la guerra. Jo continuo estudiant cada dia, per si de cas. Vull anar a la Universitat de
Sarajevo i ser professora, com la meva mare, però m’agradaria dedicar-me als nens, perquè els nois
de l’institut són uns saberuts insuportables» ‒allò li va agradar. Se sentia bé parlant de si mateixa.
Ara escrivia amb més ritme, més segura‒. «Des de principis d’abril vivim refugiats en un soterrani
de l’Avinguda Tito. No m’agrada la paraula refugiat, em poso de mal humor quan l’escolto, però és
el que som. Després de perdre la feina pel seu origen familiar, el meu pare va rebre amenaces i
trucades anònimes durant la nit. Els serbis del barri, fins i tot els amics de tota la vida, van dir als
que no pensaven com ells que havien de marxar: molts serbis, deien, havien perdut les seves cases
per culpa del nostre Govern, i ara tenien dret a viure-hi.
Van cremar alguns habitatges, i una nit van llençar una granada a la sala d’estar de la família Sehic.
Encara sort que dormien al pis de dalt! Aquell dia van tancar les escoles i les botigues, i ningú va
sortir de casa. A la nit van començar els trets. No vaig veure qui disparava, però imagino que
aquest...» ‒es va reservar l’insult‒ «d’en Rado Lazović era amb ells. Va deixar d’anar a les classes
el dia de les eleccions i diuen que es passejava pel barri amb una escopeta carregada. Quan va venir
el seu pare a dir-nos que ens n’anéssim no em vaig atrevir a sortir. Vàrem passar dues nits sols al
garatge, escoltant les bombes i els trets. Es trencaven molts vidres. No sortíem mai i fèiem les
nostres necessitats en un racó darrere el cotxe, encara que jo m’aguantava tot el que podia» ‒va
deixar entre parèntesi això últim i va mirar el rellotge: encara faltaven dues hores pel sopar
comunitari‒. «Quan es va acabar el menjar i l’aigua, en Belmir va decidir pujar a la cuina, però era
perillós i la Marija no el va deixar. L’última tarda van arribar uns soldats. Van dir que eren bosnians
lleials al Govern i que no ens farien res. Ens van donar aigua, però no tenien menjar. Feia pena
veure’ls, tan bruts, amb aquelles ulleres i aquella cara de por. No és el mateix engegar trets, o
rebre’ls a vegades, que passar tres dies en un garatge, però crec que jo tenia menys por que ells».
Juan Luis Martínez, L’horror, Ed. Apostroph, 2021, pàgines 86 i 87.

El text que acabes de llegir forma part d’una novel·la ambientada en la guerra dels Balcans,
concretament en el setge de Sarajevo. En aquest fragment podem veure com canvia de sobte la vida
de la seua protagonista, Suada. Ella anava a l’institut; tenia els seus somnis i els seus plans de futur
quan, de sobte, es va veure enmig d’una guerra que canviaria la seua vida per sempre i en la qual
persones amb qui havia crescut, com Rado Lazović, passarien de sobte a veure-la com a enemiga
pel seu origen familiar. D’altres, com Mirko, un altre dels protagonistes del llibre, es veurien
obligats, contra tot allò que creien, a agafar les armes per defensar la seua ciutat.
T’imagines trobar-te en una situació semblant? Com penses que reaccionaries?

Com definiries la paraula refugiat? Per què creus que a Suada la posa de mal humor escoltar-
la?

Fixa’t en aquesta frase: «Els serbis del barri, fins i tot els amics de tota la vida, van dir als que
no pensaven com ells que havien de marxar». Creus que podria passar una cosa pareguda
ací? Què podríem fer per evitar-ho?