Qüestionari Tema 5

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA CURS 2023-24
IES Josep de Ribera (Xàtiva)
TEMA 5
TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS A ESPANYA
(s. XIX-1930)
EL SEGLE XIX ...................................................................................................................................3
1. LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA: MODERAT CREIXEMENT AGRARI ..................... 3
2. LIMITAT CREIXEMENT DEMOGRÀFIC .........................................................................................5
3. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ ........................................................................................7
a) La indústria tèxtil catalana .....................................................................................................7
b) La indústria siderúrgica ........................................................................................................10
c) La lenta expansió industrial ................................................................................................. 11
d) Les fonts d’energia i la mineria ............................................................................................12
4. ELS TRANSPORTS: EL FERROCARRIL .........................................................................................13
5. EL COMERÇ I LA POLÍTICA COMERCIAL ....................................................................................16
6. EL DÈFICIT D’HISENDA I LA DESCAPITALITZACIÓ ..................................................................... 17
7. PER QUÈ ESPANYA NO ES VA INDUSTRIALITZAR PLENAMENT EN EL SEGLE XIX? ................... 18
9. LA SOCIETAT LIBERAL: CANVIS I PERMANÈNCIES .................................................................... 22
a) La noblesa ........................................................................................................................ 23
b) La burgesia ....................................................................................................................... 24
c) Les classes mitjanes ......................................................................................................... 24
d) Les classes populars ......................................................................................................... 25
e) La situació de la dona ...................................................................................................... 25
EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX .................................................................................................... 26
10. LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA ............................................................................................... 26
a) La transició demogràfica ..................................................................................................27
b) Les migracions ..................................................................................................................28
c) La intensificació de la urbanització ..................................................................................28
11. L’ENDARRERIMENT AGRARI ...................................................................................................29
a) La crisi agrària .................................................................................................................. 29
La crisi cerealista ..................................................................................................................29
La crisi de la viticultura ........................................................................................................ 30
b) L’evolució de l’agricultura ................................................................................................30
c) Els problemes del camp espanyol ....................................................................................31

d) Els intents de solució ....................................................................................................... 32
12. ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA ...................................................................................... 32
a) Noves fonts d’energia i avanços tecnològics ...................................................................33
Electricitat ............................................................................................................................ 33
Petroli ...................................................................................................................................33
Telègraf, telèfon i ràdio ....................................................................................................... 33
b) El creixement industrial ................................................................................................... 33
Indústries tradicionals ..........................................................................................................33
Noves indústries .................................................................................................................. 34
Distribució territorial de la indústria ................................................................................... 34
c) Intervencionisme de l’estat ............................................................................................. 35
d) Foment de les infraestructures ........................................................................................35
13. L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ................................................................................................ 36
a) La recuperació econòmica ................................................................................................... 36
b) La conjuntura de la Primera Guerra Mundial ......................................................................36
c) Els efectes de la crisi de 1929 .......................................................................................... 37
14. ELS CANVIS SOCIALS ...............................................................................................................38
a) El món rural ......................................................................................................................38
b) El món urbà ......................................................................................................................38
c) Sociabilitat i cultura urbanes ........................................................................................... 39
d) La llei discriminava les dones? .........................................................................................39
11. QÜESTIONARI .........................................................................................................................40
EL SEGLE XIX
1. LES TRANSFORMACIONS DE
L’AGRICULTURA: MODERAT CREIXEMENT
AGRARI
L’agricultura era la principal activitat econòmica de l’Espanya del s. XIX. En
primer lloc hem de destacar la consolidació de la propietat privada de la terra
com a conseqüència de la Reforma Agrària Liberal encetada a partir de 1836
per acabar amb totes les traves de l’AR i aconseguir una agricultura moderna,
capitalista i de mercat. Les mesures principals serien: l’abolició del règim
senyorial, la desvinculació i la desamortització (l’eclesiàstica de Mendizábal al
1836 i la general de Madoz al 1855). La terra es convertiria en una mercaderia
més que podia ser comprada i venuda lliurement.
Els antics senyors (pèrdua del poder jurisdiccional però a canvi
reconeixement de la propietat privada) van esdevenir en nous propietaris i
molts camperols es convertirien en jornalers o arrendataris (els tribunals quasi
sempre fallaven a favor dels senyors).
La desvinculació de la terra i les desamortitzacions van permetre que milers
de propietats eixiren al mercat. Amb aquestes reformes es pretenia formar una
massa de xicotets i mitjans propietaris per a contrarestar la desigual distribució
de la propietat. Però els que compraren les terres foren els que ja en tenien o
que disposaven dels recursos per adquirir-les. Una gran part dels nous
propietaris, tant de la noblesa com de la burgesia, estaven més interessats per
aconseguir beneficis ràpids i rendes segures que per invertir en la terra i
modernitzar-la: no transformaren les finques en modernes empreses
capitalistes sinó que actuaven com terratinents absentistes i rendistes. A més,
la terra va seguir pràcticament igual de concentrada en els mateixos llocs.
D’aquesta manera, el fet que la majoria dels compradors no foren cultivadors
directes ha portat a considerar la desamortització com una de les grans
oportunitats perdudes per a fer una Reforma Agrària en profunditat de
l’estructura de la propietat i de modernitzar l’agricultura. No seria, per tant, una
autèntica Reforma Agrària: poques coses van canviar, sols l’estructura jurídica
de la propietat, que ara seria privada. Encara que no complira totes les
esperances, les desamortitzacions ajudarien a pal·liar les dificultats financers al
contribuir a pagar la guerra carlista o a finançar el ferrocarril i a posar grans
quantitats de terres al mercat. Els beneficiaris de les desamortitzacions
recolzaren l’Estat Liberal, però en conjunt les desamortitzacions feren més
miserable la situació del camperolat que s’havia quedat sense les terres
comunals i veia com molts dels nous propietaris augmentaven o cancel·laven
els arrendaments. Va créixer el nombre de jornalers cada vegada més
descontents (revoltes camperoles). A més, les desamortitzacions van absorbir

el capital de la burgesia que preferia invertir en terres que en indústries.
L'evolució agrària es va caracteritzar per una expansió de la superfície
cultivable, producte de la desamortització Això portaria a un relatiu augment de
la producció que no seria acompanyat per una modernització tècnica
generalitzada, ni per un augment de la productivitat: simple creixement extensiu.
Aquest augment de la producció va fer prescindir de les importacions de
cereals, tret de casos excepcionals, i d’aquesta manera es va aconseguir un
creixement sostingut de la població. Era una agricultura tradicional i endarrerida.
No es va alterar de forma significativa l’agricultura típicament mediterrània
basada en el cultiu del blat, l’olivera i la vinya. També es va estendre la dacsa i
sobretot la creïlla. Però la major expansió de cultius es va produir en els cereals
que representaven el 80%. Continuà el latifundisme amb terratinents poc
interessats en invertir per millorar i amb un gran nombre de jornalers que la
desamortització havia fet créixer. Als problemes generals per latifundisme s’hi
ha d’afegir els del minifundisme dedicat a l’autoconsum sense possibilitats
d’innovar o de vendre els excedents al mercat, que obligà molts camperols a
emigrar.
ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA (SEGLE XIX)
Les úniques innovacions tècniques de tall modern es van realitzar de forma

molt limitada en el litoral valencià (taronja) o en els regadius de l’interior
(remolatxa en substitució de la canya de sucre) i la vinya dedicada a
l’exportació.
La ramaderia ovina va sofrir un retrocés, especialment la dedicada a
l’exportació de llana, ja que va disminuir per la desaparició dels privilegis de la
Mesta i les noves rompudes. En canvi, va augmentar la cabanya porcina.
No es va produir una Revolució Agrícola generalitzada. Això no vol dir que
el sector agrari espanyol romanguera estancat, però la mediocritat dels
rendiments cap a la darreria del segle mostren la modèstia dels progressos.
La crisi agrària de finals de segle posaria fi a l’etapa expansiva iniciada a
partir de 1840 fins a 1880. Aquesta crisi es va produir per la irrupció en els
mercats europeus de cereals i carns més barats i competitius procedents dels

EUA, Canadà o Rússia per l’abaratiment dels mitjans de transport. La crisi
agrària a Espanya es va manifestar en els cultius mediterranis i en la ramaderia
bovina des del 1882, i provocà una caiguda de les exportacions i una pèrdua
del seu valor pel descens dels preus. La caiguda dels beneficis en les regions
productores, va portar a la generalització de les protestes, coordinades per la
Lliga Agrària, una associació de propietaris cerealícoles que van actuar com a
grup de pressió per aconseguir aranzels proteccionistes. Però la disminució
dels beneficis va acabar afectant els jornalers ja que també disminuiren els
salaris, cosa que provocà malestar i revoltes camperoles.
La crisi dels cereals va anar acompanyada de la crisi de la viticultura. El vi
era un producte d’exportació, per això va augmentar considerablement la
superfície cultivada. La demanda europea va augmentar com a conseqüència
de la fil·loxera francesa de 1868. Es va viure una autèntica “Edat d’Or” fins que
cap a 1880 la plaga va creuar la frontera i es va estendre per la Península. La
fil·loxera va destruir milers d’hectàrees de vinya i la recuperació només va ser
possible a partir de la introducció d’un cep americà immune a la malaltia.
Catalunya va ser la zona més afectada, hi va augmentar la conflictivitat entre
els camperols arrendataris (rabassaires) i els propietaris que volien una
renovació dels contractes més favorable als seus interessos. La crisi no va ser
compensada del tot per l’exportació d’altres cultius (oli i taronges). Encara que
va moderar la gravetat de la situació agrària durant aquests anys.
Enfront de la visió tradicional que atribueix a l’agricultura l’origen de
l’endarreriment econòmic espanyol, actualment es matisa aquesta interpretació
i fins i tot alguns autors afirmen que l’agricultura experimentà un progrés gens
menyspreable, encara que moderat. Per tant, les causes de l’endarreriment no
han de centrar-se només en l’agricultura, sinó en les polítiques econòmiques
practicades o en les pròpies limitacions dels sectors urbà i industrial.
2. LIMITAT CREIXEMENT DEMOGRÀFIC

Al llarg del s. XIX la població espanyola va passar de 11’5 milions el 1800 a
18’6 el 1900, unes xifres que representen un augment del 61’7%, molt per
davall dels països europeus. La taxa de creixement va ser major a la primera
meitat del segle (0’63% anual) que a la segona (0’43%).
Les causes d’aquest augment de la població van ser la desaparició de

determinades epidèmies, la millora de la dieta i l’expansió de la dacsa i la
creïlla. Però aquest creixement va ser dels més baixos del continent pel
manteniment d’una demografia tradicional: alta taxa de natalitat i alta taxa de
mortalitat. La mortalitat infantil era també molt alta i l’esperança de vida al 1900
era tan sols de 35 anys. Açò explica el limitat creixement de la població
espanyola, que fins ben entrat el s. XIX (a finals), i de manera completa durant
el primer terç del s. XX, no va experimentar totalment la transició demogràfica.
Les altes taxes de mortalitat van ser degudes a les males condicions
sanitàries i a l’impacte de les epidèmies (còlera, tuberculosi i febre groga,
malalties per la falta d’higiene) ambdues molt relacionades amb la pobresa de
la majoria de la població. Degut a l’endarreriment econòmic, una mala collita
era suficient per a provocar una crisi de subsistència: augment dels preus, fam,
desnutrició i augment de la mortalitat.
Es va seguir la tendència iniciada al segle anterior, va continuar augmentant
el pes demogràfic de la perifèria en detriment de l’Espanya interior a excepció
de Madrid.
Aquest lent creixement no podia impulsar la Revolució Industrial. La major
part de la població activa treballava al sector primari, això suposava una
limitació de la forca de treball per a la indústria, a més a més, el gros de la
població era rural i molt pobra amb poca capacitat de compra. L’emigració seria
una vàlvula d’escapament a la pobresa del camp.
El procés d’urbanització seria limitat, però malgrat el predomini del món
rural, el creixement de les ciutats va ser lent però constant.
Fins al 1860, les migracions internes van ser escasses, però a partir
d’aquesta data, es va iniciar un lent èxode rural que faria augmentar la població
urbana, especialment de les capitals provincials. Les ciutats que més van
créixer, a partir de 1850, foren Madrid (centre polític) i Barcelona (centre
industrial). Aquest creixement urbà donà lloc a plans de reformes urbanístiques:
construcció dels eixamples. Però malgrat la urbanització creixent, el segle XX
començà amb una població eminentment rural.
Eixample de Barcelona. Plànol del projecte d'eixample de Barcelona de Josep Fontseré i Mestre
presentat al concurs municipal de 1859 i que fou adjudicat al Pla Cerdà.
Les migracions transoceàniques anaren cap Amèrica Llatina (Argentina,

Mèxic, Cuba i Brasil). El principals focus d’emigració foren Galícia, Astúries,
Cantàbria per l’escassetat de terres i llocs de treball. Les migracions catalanes
cap a Cuba serien per les relacions comercials. Tots volien ” fer les Amèriques”
(alguns ho aconseguirien, els indians).
3. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
a) La indústria tèxtil catalana

L’expansió de la indústria moderna a Espanya al XIX es va iniciar a
Catalunya amb el sector cotoner. Com hi havia tradició tèxtil, al final del segle
XVIII hem de destacar ja l’estampació d’indianes, primer sector en mecanitzar-
se.
La consolidació de la moderna indústria cotonera va tenir el seu impuls
definitiu l’any 1802 en què es va prohibir l’entrada de cotó filat. Però la Guerra
de la Independència va frenar aquest creixement inicial per la desarticulació
dels mercats. Després de la guerra, i malgrat l’emancipació americana amb la
interrupció del comerç colonial, l’augment de la producció es va reprendre
ràpidament, cosa que demostra que el seu mercat principal era el de l’interior
d’Espanya.
Les mesures liberalitzadores de la producció i del mercat

desenvolupades pels governs progressistes com la supressió dels privilegis
gremials van permetre una ràpida mecanització. Així, a mitjans del segle XIX, la
industria tèxtil catalana era la punta de llança de la industrialització espanyola:
“Catalunya era la fàbrica d’Espanya”.
El procés de mecanització es va iniciar a partir del 1830, quan es van

instal·lar les primeres màquines de vapor (fàbrica Bonaplata de Barcelona). La
mecanització va ser més ràpida en el filat que en el teixit. Això es devia a
l’escassetat relativa de mà d’obra (disminució natalitat durant la Guerra de la
Independència), cosa que comportava l’augment dels salaris en un moment
d’abundància de capital per la seua repatriació colonial. Aquest fenomen va
incentivar la substitució del fusos manuals pels mecànics. La mecanització per
al teixit no es va produir al mateix ritme perquè la maquinària era més cara.
L’Espanya Industrial S.A, funcionant des de mitjans del XIX, va ser una de les empreses tèxtils més grans del país
El procés de mecanització, malgrat que incomplet, va suposar una

disminució dels costos de producció i dels preus de venda. Els preus més
baixos van estimular una major demanda, que va augmentar amb la protecció
aranzelària i amb la substitució de la llana pel cotó.
El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver d’afrontar una doble

limitació:
● L’escassetat del carbó català i les dificultats de transport per a
proveir-se d’hulla asturiana, que no arribaria al port de
Barcelona fins a 1882. Aquesta carestia de carbó va estimular
la proliferació de colònies industrials situades a la vora dels rius
per aprofitar l’energia hidràulica.
● La feblesa del mercat espanyol per la poca capacitat
adquisitiva de la majoria de la població. D’aquesta manera la
indústria tèxtil demanava constantment mesures
proteccionistes front la competència estrangera.
La fase de creixement iniciada en 1830 sols va ser interrompuda durant

la Guerra de Secessió als EEUU (1861-65) a causa de les dificultats d’importar
cotó en floca cada vegada més car (fam de cotó). Però a partir de 1874 es va
iniciar una nova fase expansiva que va estar marcada per la mecanització del
teixit, per la renovació de l’estructura industrial i pel sorgiment de gran nombre
de colònies industrials.
.
En aquest gràfic es poden apreciar les diferents etapes de la indústria cotonera a partir de l’evolució del cotó en floca
La burgesia catalana sempre demanaria una política proteccionista per a

sostindre la demanda al mercat interior i també aconseguiria la concessió en
exclusiva del mercat cubà al 1882.
La indústria cotonera catalana va ser suficient per a la industrialització de
Catalunya, però no per arrossegar el conjunt de la indústria espanyola.
L’Exposició Universal de Barcelona al 1888 seria el símbol de l’auge català.
b) La indústria siderúrgica
La siderúrgica va ser el sector que, en la segona meitat del segle XIX, va
acompanyar al sector tèxtil en el desenvolupament de la indústria moderna.
Aquest sector estava molt lligat a la mineria del ferro i del carbó i als alts forns.
La seua evolució posa de manifest les insuficiències energètiques del país i les
dificultats per a l’aplicació de les innovacions tecnològiques.
Els primers intents de crear una siderúrgia moderna va sorgir a Màlaga
cap a 1826 però acabaria fracassant a causa de la dificultat d’adquirir carbó de
coc i per l’ús als alts forns de carbó vegetal que encaria els costos. A més a
més la demanda era escassa. Cap al 1864 la siderúrgia asturiana va desplaçar
la malaguenya perquè si que utilitzava carbó de coc de la zona (conca hullera
del Nalón) i tenia una major demanda de material ferroviari conforme anaven
finalitzant les franquícies. Però la producció era insuficient. Només a partir de
1880 es consolidaria a Biscaia una siderúrgia moderna. El procés es va
aconseguir gràcies a l’exportació de mineral de ferro a la Gran Bretanya (les
mines estaven prop del mar i el mineral de ferro era molt adequat per al
convertidor Bessemer) a canvi de carbó de coc gal·lés (que començà a arribar
a partir de 1876) més barat i de bona qualitat per alts forns biscaïns. La
consolidació de l’eix comercial Bilbao/Cardiff explica el desenvolupament de la
siderúrgia basca: al 1902 es crearia els Alts Forns de Biscaia S.A., el gran
complex siderúrgic resultat de la fusió de tres empreses siderometal·lúrgiques
(Altos Hornos y Fábricas de Hierro y Aceros de Bilbao, La Vizcaya i La Iberia),
constituïdes al llarg dels dos darrers decennis del segle XIX.
Alts forns de Biscaia.
Aquests 3 focus siderúrgics que es van desenvolupar successivament al

llarg del segle revelen : la crisi del carbó vegetal, la seua substitució per hulla
asturiana massa carregada d’impureses i el definitiu triomf del coc gal·lés com
element d’arrencada de la siderúrgia basca, en intima col·laboració amb el
mineral de ferro de la zona (mines de Somorrostro).
Quines van ser les causes de l’endarreriment de la siderúrgica
espanyola? Espanya era rica en mineral de ferro però el carbó de coc era
escàs i de mala qualitat. A més la demanda de ferro va ser reduïda fins al final
de segle.
c) La lenta expansió industrial

En la resta d’Espanya les activitats industrials tradicionals a poc a poc
anaren modernitzant-se i van a començar a crear una trama industrial en gran
part del territori.
Van aparéixer nous sectors. El predomini agrari va propiciar que la
indústria agroalimentària tinguera un paper fonamental, ja que representava
més de la meitat del total industrial el 1856. Al País Valencià, els beneficis
originats pel desenvolupament d’una agricultura d’exportació (cítrics)
estimularen la creació d’altres indústries, com el calcer, la fusta, la química..
Tanmateix, en la majoria dels casos eren indústries locals que només
abastaven a un mercat pròxim, amb escassa repercussió a nivell estatal o
internacional.
Altres sectors, com el metal·lúrgic o el químic, que cap al 1856 sols
representaven el 3% de la indústria, van guanyar terreny amb el pas dels anys.
Fins i tot, la indústria del gas, lligada al desenvolupament urbà.
Però en general, l’estructura industrial era “arcaica” ja que el valor de la
producció neta tèxtil era sis vegades superior a la siderometal·lúrgica. La
industrialització no va tindre un creixement significatiu fins ben entrat el segle
XX.
d) Les fonts d’energia i la mineria

Espanya tenia una gran riquesa minera, no obstant això, destaquem com a
més important el carbó i el mineral de ferro.
L’augment de la demanda de carbó va ser afavorida per la màquina de
vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. Tot i que els jaciments hullers
estaven distribuïts per diverses zones cal destacar el carbó asturià que assoliria
un gran desenvolupament. La gran quantitat de recursos del subsòl i la facilitat
per accedir al transport marítim van impulsar el desenvolupament de la mineria
asturiana, malgrat que el carbó tenia un poder calorífic escàs. La competència
que va suposar l’arribada del carbó gal·lés només va poder ser pal·liada amb
el proteccionisme aranzelari ja que el carbó asturià resultava més car i era de
pitjor qualitat. A més, les importacions de carbó gal·lés superaven el volum de
la producció nacional: dependència de la indústria dels recursos energètics
exteriors ja que els nacionals eren insuficients.
Malgrat la gran riquesa minera que tenien, la seua explotació va
romandre estancada fins la segona meitat del segle per la manca de capital, de
demanda i de tècnica. L'impuls vindria a partir de la Llei de Bases sobre
Mines de 1868 que significaria una autèntica "desamortització" del subsòl de la
que es beneficiaren les empreses estrangeres que obtenien concessions a
perpetuïtat per explotar els jaciments (i en algun cas la seua propietat) a canvi
del pagament d’un cànon a l’Estat. L’expansió i liberalització minera s’explica
per 3 factors: l’augment de la demanda internacional, els avanços de les
tècniques d’explotació que abaratiren costos i l’endeutament crònic de la
Hisenda espanyola. L'explotació dels recursos minerals es va limitar a
l'extracció i a l’exportació per a proveir a les indústries europees i no per al
desenvolupament de la indústria espanyola.
A pesar que la major part del mineral de ferro es va exportar, els seus
efectes sobre l’economia biscaïna van ser importants. A Biscaia, part del capital
emprat en l’extracció i exportació era espanyol. Els beneficis es van reinvertiren
la indústria i en la banca. A més el mineral era exportat a la Gran Bretanya a

canvi de coc per als alts forns biscaïns.
El plom, coure, mercuri i zinc van ser explotats per amb capital i
tecnologia estrangera i es van destinar a l’exportació degut a la gran demanda
europea.
La mineria espanyola va contribuir a equilibrar la balança de pagaments i
va atraure tant el capital com les tècniques dels països europeus industrialitzats.
Però els beneficis se'ls quedaven les companyies estrangeres ja que gran part
del mineral exportat es va transformar fora en béns d'equip, que després es van
reexportar a Espanya.
4. ELS TRANSPORTS: EL FERROCARRIL

En l’Espanya del s. XIX el problema del transport va ser un dels

obstacles per a la modernització econòmica. Malgrat el programa de
construcció de carreteres, aquestes serien insuficients, el transport fluvial era
quasi inexistent i el marítim aconseguiria un progrés important a la fi de segle
per la millora dels port i pel vapor. Però la revolució dels transports seria el
ferrocarril que al nostre país, era l’única alternativa per al transport i la formació
d’un mercat interior.
El retard en la construcció del ferrocarril (uns 30 anys respecte a
Anglaterra o França) va ser degut tant a la desídia governamental com a
l’escàs desenvolupament socioeconòmic, la manca de capital, de tècnica i la
iniciativa empresarial. Les primeres línies construïdes serien: Barcelona-Mataró,
que fou la primera a 1848, Madrid-Aranjuez (1851) i València-Xàtiva (1854).
Però l’impuls va arribar amb la Llei de Ferrocarrils de 1855 en la qual l’Estat
atorgava una sèrie d’avantatges econòmics que atrauria al capital estranger:
una rendibilitat mínima del 6%, lliure importació de material ferroviari a través
d’un sistema de franquícies que es mantindria fins a 1891. Açò facilitaria la
creació de S.A. i postergaria les inversions en la indústria, amb la qual cosa,
quan va haver ferrocarril, no va haver suficient desenvolupament industrial per
1'oferta de transport. El ferrocarril era un sector molt subvencionat a partir de la
Llei de Mines de 1868, ja que l’Estat oferia subvencions per quilòmetre
construït. Això va fer que moltes vegades es planificaren traçats més per la
subvenció que per la viabilitat de la mateixa línia.
En la construcció de la xàrcia ferroviària distinguim 3 etapes:
● Primera gran expansió del 1855 al 1866: gran mobilització de capital i

intervenció de companyies estrangers. Destaquen les línies Madrid-
Alacant, Sevilla -Càdis, Barcelona –Saragossa i Madrid –Irun.
● La crisi financera de 1866 que va suposar la paralització de la
construcció per l’escassa rendibilitat amb la conseqüent retirada del
capital estranger: el valor de les accions ferroviàries es va enfonsar
estrepitosament.(les subvencions arribarien amb la Llei de Mines)
● Nova etapa constructiva des de 1873 que completà el traçat de la
xàrcia que havia quedat paralitzat . Però la crisi va fer desaparéixer
moltes companyies, només van continuar actives la del Nord i la MZA
(Madrid-Saragossa-Alacant)
La Llei de 1855 va ser el referent normatiu per a la construcció de la

xàrcia i acabaria condicionant la història econòmica posterior:
● Estructura radial amb centre en Madrid, cosa que va dificultar les

comunicacions entre les zones més industrials i dinàmiques. Aquesta
estructura respon al desig d’afermar un Estat centralitzat.
● Major amplària de la via que obstaculitzaria els intercanvis amb
Europa (transbordament en la frontera). Açò respon a qüestions
tècniques: la possibilitat d’instal·lar calderes més grans per
augmentar la potència de les màquines, que havien de superar
pendents pronunciades.
● Sistema de franquícies que no va servir d’estímul per a la indústria

nacional, per la senzilla raó que aquesta quasi no existia i els
capitalistes estrangers (sobretot francesos) no tenien cap d'interés en
crear-la. Pel contrari, desenvoluparien la producció als seus països,
abusant de les franquícies. El ferrocarril no estimularia en Espanya la
indústria com en els altres països: va ser una oportunitat perduda per
a la industrialització. De fet, els fabricants presentaren queixes als
governs, denunciant el perjudici que els ocasionava l’entrada lliure de
mercaderies estrangeres de millor preu.
Tanmateix, la indústria espanyola no estava en condicions d’incrementar la

seua producció al ritme necessari per proveir les companyies constructores. La
siderúrgia era molt modesta i la indústria de construcció de maquinària no
existia. Si la xarxa s’haguera construït més a poc a poc, l’economia hauria
quedat col·lapsada. Aleshores, no tenien les infraestructures complementàries
en els altres sectors i les estructures econòmiques eren massa febles per
estimular un creixement continuat. El ferrocarril més que un estímul seria un fre
per a la industrialització. Però sense el ferrocarril, l’endarreriment hauria estat
més gran. Malgrat totes les limitacions i despropòsits de la construcció, el
ferrocarril facilitaria l’intercanvi de persones i mercaderies entre les distintes
regions però sense arribar a articular del tot un mercat interior per l’escàs
desenvolupament industrial de moltes zones on predominava l’economia
agrícola amb pocs intercanvis: si el volum de mercaderies transportades era
escàs també ho serien els beneficis.
5. EL COMERÇ I LA POLÍTICA COMERCIAL

Al començament del segle XIX, el mercat interior espanyol estava constituït
per mercats regionals quasi aïllats entre ells però poc a poc s’anaren eliminant
els obstacles a la lliure circulació de mercaderies: es derogaren els gremis per
augmentar el nombre de productors i es suprimiren els impostos de pas i
peatges interiors. La construcció del ferrocarril facilitaria la relació de l’interior
amb la perifèria. El ferrocarril era l’única alternativa per a la integració d'un
mercat interior, però va ser un intent fallit ja que les estructures econòmiques
eren massa febles. A més a més els costos de transport eren cars i la xarxa
insuficient. Cal recordar que la demanda era molt limitada pel baix poder
adquisitiu de la majoria de la població. Per això, el volum dels intercanvis
interiors va ser més escàs que en els països més industrialitzats del seu entorn.
Molt més dinàmic va ser el comerç exterior, sobretot a partir de la segona
meitat del s. XIX. La seua estructura reflecteix molt bé les transformacions del
l’economia. En un primer moment destaquen les exportacions d’oli i de vi, i les
importacions de teixits de cotó i de lli. A la darreria del segle, el cotó en floca i el
carbó eren les principals importacions, mentre que en les exportacions, els
minerals s’havien afegit als productes agraris i també s’exportava teixits de cotó.
No obstant això, el pes dels productes agraris en el conjunt dels intercanvis, fa
evident les limitacions de les transformacions econòmiques i l’escàs
desenvolupament del sector industrial. Aleshores continuava el dèficit de la
balança comercial.
Després de la pèrdua de les colònies americanes, el comerç exterior
s’orientaria cap a França i la Gran Bretanya, especialment a partir de 1850.
La política comercial va oscil·lar entre dos idees econòmiques difícilment
conciliables. D’una banda, el sector proteccionista encapçalat per la burgesia
catalana que aspirava a crear una indústria moderna sense disposar ni d’una
indústria metal·lúrgica bàsica, ni d’uns mitjans de finançament importants, ni
d’un mercat suficient. Per això, necessitava un política proteccionista front la
competència estrangera. Després, la burgesia basca i asturiana també
demanaria proteccionisme. Per altra banda, destaquem a l’oligarquia castellana
i andalusa, grans beneficiaris de la desamortització, que eren lliurecanvistes.
Aquest grup social aspirava a convertir el país en un gran productor de cereals
per al mercat europeu, per això defensaven el lliurecanvisme, per a que la
producció agrícola tinguera eixida, a canvi d’obrir el mercat espanyol al capital i
a les manufactures europees.
L’evolució de la política comercial seria la següent:
● Proteccionisme fins l’aranzel Figuerola de 1869 que suposaria una
nova orientació de caire lliurecanvista.
● Tornada al proteccionisme degut a la crisi agrària de finals de segle
que suposaria una coincidència d’interessos entre l’oligarquia agrària
i la burgesia industrial, que va continuar fidel al proteccionisme. Això
va dur a l’aprovació al 1891 d’un aranzel proteccionista impulsat per
Cánovas.
● Aquest proteccionisme es reforçaria a partir del Desastre del 98 i

començarien el segle XX amb els aranzels més alts d’Europa.
L’intervencionisme estatal provocà que la indústria es quedara obsoleta i

fora poc competitiva, a l’estar tan protegida no es van realitzar les
transformacions necessàries per augmentar la productivitat amb noves
tecnologies. Però en tot cas, és exagerat fer responsable exclusivament la
política aranzelària de l’endarreriment industrial espanyol.
6. EL DÈFICIT D’HISENDA I LA
DESCAPITALITZACIÓ
Malgrat la reforma fiscal del moderats de 1845 per acabar en els privilegis i
imposar un sistema modern i eficaç (impostos directes i indirectes) no va ser
possible. El dèficit va continuar. Va ser necessari apel·lar al crèdit exterior, fent
concessions importants (com les concessions mineres) a grups estrangers a
canvi de capital, però sobretot, fent emissions constants de deute públic que
provocava a la llarga més endeutament. L’espiral deutora va ser tal que l’Estat
va declarar-se en fallida en diferents ocasions. Açò crearia desconfiança en la
solvència de la Hisenda espanyola per part dels prestadors internacionals, de
manera que els préstecs es negociaven cada vegada en pitjors condicions pera
l’Estat.
Les Lleis financeres de 1856 sols aportaren el marc legal per a la
modernització del sistema financer. L’any 1856, el Banc de San Ferran
passaria a denominar-se el Banc d’Espanya. L’Estat anomenaria al seu
governador alhora que establia una pluralitat de bancs emissors de bitllets com
a sucursal. A l’any 1874 es convertiria en Banc Nacional amb el monopoli
d’emissió de bitllets.
Al 1868 es va introduir la pesseta com moneda nacional per unificar i
racionalitzar el sistema monetari.
Un dels problemes més importants de l’economia espanyola durant el segle
XIX va ser l’endeutament estatal i al dèficit pressupostari crònic.
El dèficit pressupostari va convertir a l’Estat en el principal demandant de
capital, de manera que va absorbir una bona quantitat d’estalvis del país, i tant
banquers com financers van destinar el seu capital a la compra de deute públic
desatenent els sectors productius. A més, això faria pujar els tipus d'interés
encarint el finançament de les empreses i desincentivant la inversió productiva.
Per això, el capital prové de la inversió privada, sobretot l’estrangera. Aquestes
inversions privades s’aprofiten de la debilitat financera estatal per obtindre
concessions molt favorables cap a sectors especulatius, molt atractius per a
obtindre beneficis de forma immediata, però que no sempre creen riquesa i
accentuen els desequilibris regionals. És més interessant i segur per a la
burgesia comprar béns desamortitzats, accions del ferrocarril, de mines o títols

de deute que invertir en la indústria, això es deu al poc esperit empresarial.
L’alternativa no era entre capital espanyol o estranger, sinó entre inversió
estrangera o no inversió per a sectors com el ferrocarril o la mineria. Aquesta
dependència del capital estranger fou més conseqüència de l’endarreriment
econòmic que causa d' aquell.
Aleshores, la major part de les empreses i la tecnologia era estrangera
degut a l’escàs dinamisme de l’empresariat espanyol amb poca mentalitat
capitalista que demanava sempre l’ajuda i la protecció de l’Estat. Tenia una
mentalitat conservadora, poc propicia a la innovació i sempre a la defensiva
davant els possibles rics de la inversió, per això recolzaria una política
econòmica proteccionista.
7. PER QUÈ ESPANYA NO ES VA

INDUSTRIALITZAR PLENAMENT EN EL
SEGLE XIX?
Tot el panorama econòmic que acaben de veure explica molt bé perquè
Espanya no es va industrialitzar plenament en el segle XIX i continuà sent un
país endarrerit i subdesenvolupat. Aquesta situació la poden resumir per les
següents raons:
● Moderat creixement agrari: malgrat les transformacions introduïdes

per la Reforma Agrària Liberal encetada al 1836 amb les
desamortitzacions, la dissolució del règim senyorial i la desvinculació,
l’agricultura continuava sent tradicional i endarrerida amb la típica
trilogia mediterrània. Va augmentar la producció però com a
conseqüència d’un creixement extensiu no per un augment de la
productivitat ja que la introducció de nova tecnologia fou molt limitada.
No es va produir una Revolució Agrícola generalitzada: l’agricultura
no va ser el motor d’arrossegament del sector industrial. No seria una
autèntica Reforma Agrària ja que sols va canviar l’estructura jurídica
de la propietat. Fou una oportunitat perduda.
La crisi agrària de finals de segle posaria fi a l’etapa expansiva
iniciada a partir de 1840. Es va produir per la irrupció de cereals més
barats i competitius procedents dels EEUU, Canadà o Rússia. Es va
respondre amb aranzels proteccionistes. També es va produir una
crisi de la viticultura degut a la fil·loxera que es va estendre des de
França i que va acabar amb el boom de les exportacions de vi.
● Limitat creixement demogràfic: la població espanyola va créixer,

va passar de 11’5 milions al 1800 a 18’6 al 1900, aquest creixement
va ser dels més baixos del continent pel manteniment d’una

demografia tradicional: alta TN i alta TM. La mortalitat infantil era molt
alta i l’esperança de vida al 1900 era tan sols de 35 anys. Açò explica
el limitat creixement de la població espanyola que fins les darreries
del segle XIX i principis del XX no va experimentar la transició
demogràfica. L’alta mortalitat era deguda a les males condicions
sanitàries, a l’impacte d’epidèmies i a les crisis de subsistència. Tant
lent creixement no podia impulsar la Revolució Industrial. La major
part de la població activa treballava al sector primari, això suposava
una limitació de la forca de treball per a la indústria.
● La posició excèntrica d’Espanya a Europa: la posició geogràfica

d’Espanya a l’extrem sudoccidental d’Europa implicava costos
elevats del transport. La distància era un desavantatge tant per al
cost d’adquisició de les matèries primeres com per a les exportacions.
● Escassa capacitat de compra de la immensa majoria de la

població:Amb uns ingressos molt baixos, el camperolat destinava
gran part del seu salari en alimentació i li quedava molt poc per a
l’adquisició de productes manufacturats. Per això, la indústria tenia
poca demanda i pocs estímuls per augmentar la producció.
● Descapitalització: l’existència d’un deute públic ( per a fer front al

dèficit crònic de la Hisenda) a un interés alt va absorbir molt de
capital disponible que en unes altres circumstàncies hauria pogut ser
invertit en activitats productives. Segurament, la major rendibilitat i el
menor risc del deute va desincentivar la inversió industrial. Els alts
interessos encarien el finançament de les empreses. Açò explica la
dependència del capital europeu que obté concessions molt
favorables cap a sectors especulatius, molt atractius per a obtenir
beneficis de forma immediata, però que no sempre creen riquesa i
accentuen els desequilibris regionals. És més interessant i segur per
a la burgesia comprar béns desamortitzats, accions del ferrocarril, de
mines o títols de deute que invertir en la indústria, això es deu al poc
esperit empresarial.
L’alternativa no era entre capital espanyol o estranger, sinó entre
inversió estrangera o no inversió per a sectors com el ferrocarril o la
mineria. Aquesta dependència del capital estranger fou més
conseqüència de l’endarreriment econòmic que causa d' aquell.
Aleshores, la major part de les empreses i la tecnologia era
estrangera degut a l’escàs dinamisme de l’empresariat espanyol amb
poca mentalitat capitalista que demanava sempre l’ajuda i la
protecció de l’Estat.
● Escassa mentalitat capitalista de la burgesia: l’empresariat espanyol

era poc dinàmic i estava llastat per una mentalitat conservadora poc
propicia a la innovació i sempre a la defensiva davant els possibles rics

de la inversió, per això recolzaria una política econòmica proteccionista.
Com a conseqüència d’això predominaven les empreses estrangers en
la banca, indústria, mineria, agricultura o transport.
El típic burgés del segle XIX no era un empresari emprenedor, sinó un
burgés enriquit amb la compra de terres de la Desamortització. Una elit
burgesa que residia a Madrid i que vivia de les rendes de la terra, del
deute públic comprat a l’Estat, de l’especulació en la Borsa, comprant
accions dels ferrocarrils o de l’especulació immobiliària, aprofitant
l’eixamplament de les ciutats. Només podem destacar com a burgesia
industrial i empresarial a la catalana i des de finals de segle a la basca.
Eren massa pocs per a desenvolupar un model de societat industrial
diferent del capitalisme agrari que propugnava la burgesia terratinent.
● Desfavorable dotació d’energia i de primeres matèries: encara

que tenien mines de carbó a Astúries, aquest era car i de mala
qualitat amb poc poder calorífic no podria fer front a la competència
del carbó gal·lès sense una protecció aranzelària. El mineral de ferro
biscaí no era apte per a la producció d’acer abans de la difusió del
convertidor Bessemer (1855) després s’exportaria a la Gran Bretanya.
A més l’aigua era un recurs escàs en gran part del país.
● Retard en el desenvolupament d’una indústria pesant o

siderúrgica: només es consolidaria a Biscaia a partir de 1880 a
partir de l’eix Bilbao /Cardiff: mineral de ferro basc per carbó gal·lès.
Quines van ser les causes de l’endarreriment de la siderúrgica
espanyola? Espanya era rica en mineral de ferro però el carbó de
coc era escàs i de mala qualitat. A més la demanda de ferro va ser
reduïda fins al final de segle.
En general, la nostra estructura industrial era “arcaica” ja que el valor
de la producció neta tèxtil era sis vegades superior a la
siderometal·lúrgica. La industrialització no va tindre un creixement
significatiu fins ben entrat el s. XX.
● Retard i característiques específiques en la construcció del

ferrocarril: l’impuls no arribaria fins la Llei de Ferrocarrils de 1855
amb grans avantatges per atraure al capital estranger: una rendibilitat
mínima del 6%, lliure importació de material ferroviari a través d’un
sistema de franquícies que es mantindria fins a 1891. Açò facilitaria
la creació de S.A. i postergaria les inversions en la indústria, amb la
qual cosa, quan va haver ferrocarril, no va haver suficient
desenvolupament industrial per l'oferta de transport. Tots pensaven
que l’únic lloc on es podien guanyar diners eren en ferrocarrils i
invertien allí. Venien capitals estrangers, sobretot francés, animats
per el febre del ferrocarril. Es crearen molt bancs que finançaven els
ferrocarrils, les seues accions els les llevaven de les mans. Però els
trens anaven mig buits. Què passava quan una companyia tenia
deutes que no podia pagar sols amb la venda de bitllets: la fallida que
finalment arrossegaria a tots. Seria un sector molt subvencionat ja
que l’Estat subvencionaria per quilòmetre construït a partir de la Llei
de Mines.
No seria un estímul per a la industria nacional com en els altres
països, sinó més bé un fre: una oportunitat perduda per a la
industrialització. Però sense el ferrocarril, l’endarreriment hauria estat
més gran. Malgrat totes les limitacions i despropòsits de la
construcció (estructura radial i major amplària de les vies), el
ferrocarril facilitaria l’intercanvi de persones i mercaderies entre les
distintes regions però sense arribar a articular del tot un mercat
interior per l’escàs desenvolupament industrial de moltes zones on
predominava l’economia agrícola amb pocs intercanvis: si el volum
de mercaderies transportades era escàs també ho serien els
beneficis. Els costos de transport eren cars i la xarxa, malgrat tot,
resultaria insuficient.
● Retard i característiques específiques en l’explotació de la

riquesa minera: L'impuls vindria a partir de la Llei de Bases sobre
Mines de 1868 que significaria una autèntica "desamortització" del
subsòl de la que es beneficiaren les empreses estrangeres.
L'explotació dels recursos minerals es va limitar a l'extracció i a
l’exportació per a proveir a les indústries europees i no per al
desenvolupament de la indústria espanyola. La mineria espanyola va
contribuir a equilibrar la balança de pagaments i va atraure tant el
capital com les tècniques dels països europeus industrialitzats. Però
els beneficis se'ls quedaven les companyies estrangeres ja que gran
part del mineral exportat es va transformar fora en béns d'equip, que
després es van reexportar a Espanya.
● La desestabilització política: les inversions volen estabilitat i

expectatives favorables. En definitiva, fracàs polític i endarreriment
econòmic es la trista realitat del segle XIX espanyol degut, en última
instància, al retard i a les dificultats amb les que es va produir la
Revolució Liberal.
La principal conseqüència d’aquest endarreriment i subdesenvolupament

fou, segons Jordi Nadal, el fracàs de la Revolució Industrial. Aquesta es va
iniciar ben aviat a partir de la dècada de 1830 quan assistim a la modernització
de la cotonera catalana i la siderúrgica malaguenya però el ritme de creixement
va ser lent i el país es quedaria endarrerit respecte a altres països que havien
començat la seua industrialització al mateix temps. Fou una Revolució
Industrial frustrada ja que es difícil trobar un altre país que havent començat tan
prompte avançara tant poc en tant de temps. Per això Jordi Nadal parla
d’industrialització lenta i incompleta en lloc de Revolució Industrial. Aquesta
significa canvis ràpids i profunds i ací, això no es va produir, Espanya, a més a
més, depenia del capital i de la tecnologia estrangera. No hi ha una autèntica
Revolució Industrial fins a la fi de segle, basada sobre tot en la indústria tèxtil

catalana i en la siderúrgia basca.
Es evident, per tant, que l’Espanya del segle XIX, com altres països de
l’Europa mediterrània, es va modernitzar amb retard o com s’ha dit "no va
agafar el primer tren de la industrialització".
Però endarreriment no es sinònim d'immobilisme ja que, a poc a poc,
Espanya anà augmentant la seua renda per càpita des de la segona meitat del
segle. Aquesta nova interpretació xoca amb la clàssica de J. Nadal que dóna
una visió negativa al comparar el cas espanyol amb el model anglés. La
historiografia més recent ha matisat aquesta visió, sobretot quan se la compara
amb els països europeus del sud, molt allunyats del cas anglés.
Espanya era un país perifèric en Europa, una potència de segon ordre,
encara que la distància amb les altres nacions modernes es reduirà, però molt
a poc a poc.
9. LA SOCIETAT LIBERAL: CANVIS I

PERMANÈNCIES
La revolució liberal amb la implantació de l’Estat Liberal, la desamortització i
els inicis de la industrialització no va suposar una transformació radical de la
societat. Malgrat la igualtat jurídica de tots els ciutadans que posava fi als
privilegis. Tots pagarien impostos, serien jutjat per les mateixes lleis i gaudirien
teòricament dels mateixos drets polítics. Tota la població constituïa una mateixa
categoria jurídica, la dels ciutadans encara que el sufragi censatari limitava la
participació política. Les diferències depenien ara de la riquesa.
En la nova societat de classes distinguim: la burgesia que era la propietària
dels mitjans de producció i el proletariat que no tenia res i que vendria la seua
força de treball a canvi d’un salari.
En la nova societat liberal no es va produir una radical substitució de l’antiga
elit política i econòmica, la noblesa, per la nova elit, la burgesia. Tant a Europa
com a Espanya, la vella noblesa i la nova burgesia, davall el predomini del
liberalisme moderat, es van integrar i van constituir, ambdues, l’elit del poder i
dels diners a l’Espanya del segle XIX: “nova noblesa” que formaria una
oligarquia terratinent i financera.
L’elit dirigent es va estructurar com una simbiosi entre els poderosos del
passat i els nous grups burgesos: la burgesia hi aportava la innovació política i
jurídica (liberalisme i propietat privada) i en molts casos els diners. Per contra,
la noblesa hi aportava els passat, el prestigi social i reconeixement públic, i
molts nous rics van cercar ennoblir-se al llarg del segle (política matrimonial o
comprant un títol).
El pes del diners com a definidors de la categoria social va comportar que
s’afegira a la tradicional ostentació aristocràtica, on l’oci i les festes se
celebraven entre les parets dels palaus o cases senyorials, l’ostentació de la
riquesa de la burgesia que volia mostrar en públic el seu poder i riquesa. En la

nova societat urbana les formes d’oci i diversions van passar a comercialitzar-
se i a convertir-se en un producte a l’abast dels qui el pogueren comprar.
Era una societat de classes (no privilegis) però dins d’un país endarrerit i
subdesenvolupat, un país agrari, pel predomini de la població rural i analfabeta.
Per sectors econòmics, la població activa treballava:

● Primari: 65-70%
● Secundari: 15% (indústria moderna sols 3%)
● Terciari: 20%
La introducció de formes capitalistes sobre una economia agrària i una

incipient industrialització propiciaren una injusta distribució de la riquesa
provocant tensions socials a mesura que les classes treballadores anaren
adquirint consciència de la seua situació i drets.
El pes i la influència de l’Església catòlica va continuar sent molt
importants i dominaven determinats aspectes de la vida social. És cert que un
sector del liberalisme va lluitar per la laïcització de la vida pública i al final de
segle, una part de la classe treballadora manifestava una actitud anticlerical i
associava l’Església amb el grups poderosos.
El paper de la dona, sotmesa al món masculí que la privava de tot dret
polític o jurídic, estava relegat al de mares i esposes, a la llar i a relacions
familiars. Sols es feia falta un xicotet vernís cultural, coneixement de les faenes
domèstiques i una estricta moralitat. Per descomptat, tot això afectava només
ales joves de classe alta o mitjana, la resta eren tractades com força de treball.
a) La noblesa
L’alta noblesa va eixir relativament ben parada de la revolució liberal. Va
perdre el seus privilegis, però va saber adaptar-se a la nova societat liberal.
Van acceptar el liberalisme com un mal necessari. Gràcies a la desamortització,
van mantenir i fins i tot augmentar el seu patrimoni esdevingut ara en propietat
privada: continuen sent grans terratinents. La noblesa era la major posseïdora
de terres. Fins 1860 cap patrimoni burgés s’acostava en dimensions al de
qualsevol membre de l’alta noblesa. Va mantenir el seu predomini econòmic
gràcies al seu enorme patrimoni immobiliari. Van mantenir el tradicional
caràcter rendista i absentista, no es van aburgesar, no els interessaven els
negocis.
Molt diferent va ser el destí de la xicoteta noblesa al perdre el seu privilegi
principal de no pagar impostos. Les seues terres sols es donava rendes
escasses. Van passar a exercir activitats molt diverses i a diluir-se en el grup
dels propietaris mitjans. Per aquesta raó molts d’ells serien antiliberals i es
passarien ales files carlistes.
Amb tot, a les acaballes del segle els patrimonis nobiliaris anirien
decreixent. El seu caràcter rendista, el luxe i les enormes despeses van fer que
s’anaren endeutant-se i hagueren de vendre part de les seues propietats. Les

seues rendes es van mantenir estables, mentre que els preus augmentaven,
així que van perdent poder adquisitiu. Aleshores una part van emprendre
negocis o es van emparentar amb burgesos a través d’una política matrimonial
per a refer les seues fortunes.
Van mantenir la seua influència política i social: formaven part de les
camarilles, des d’on obtenien molts beneficis, l’alta oficialitat de l’exèrcit,
l’administració i del Senat. Van aconseguir que part de la burgesia volguera
ennoblir-se.
b) La burgesia
Va ser la gran beneficiària de la revolució liberal, especialment de la
desamortització que els convertiria en terratinents rendistes i absentistes.
Estava més interessada en invertir en terres que en la indústria. Estava
formada per un conglomerat de grans propietaris, homes de negoci, financers i
grans comerciants. Aquesta burgesia adinerada aconseguí ennoblir-se amb la
compra de títols, per concessió reial en recompensa pels seus serveis polítics o
financers o per enllaç matrimonial. Entre 1830 i 1900 l’Estat Liberal va atorgar
700 nous títols.
El típic burgés del segle XIX no era un empresari emprenedor, sinó un
burgés enriquit amb la compra de terres de la desamortització. Una elit burgesa
que residia a Madrid i que vivia de les rendes de la terra, del deute públic
comprat a l’Estat, de l’especulació en la Borsa, comprant accions dels
ferrocarrils o de l’especulació immobiliària, aprofitant l’eixamplament de les
ciutats. Només podem destacar com a burgesia industrial i empresarial a la
catalana i des de finals de segle a la basca. Lluny de les esferes del poder,
aquesta burgesia es va preocupar essencialment per aconseguir de l’Estat la
política proteccionista necessària per a la seua indústria. Eren massa pocs per
a desenvolupar un model de societat industrial diferent del capitalisme agrari
que propugnava la burgesia terratinent.
c) Les classes mitjanes

Es situaven per davall d’aquesta elit dels diners, era la franja intermèdia
entre els poderosos i els assalariats. Englobava a xicotets i mitjans comerciants
o fabricants, professions liberals, funcionaris, oficials i mitjans propietaris rurals.
Era un nombre reduït del 5% que evidenciava la polarització de la població
espanyola i era el reflex de la feblesa del procés industrial i de la urbanització.
La seua màxima aspiració era ser propietaris, perquè la propietat
representava l’èxit econòmic i la possibilitat d’ascens social. El seu ideal era
aburgesar-se o ennoblir-se. Compartien el seu estil de vida, malgrat que la
seua capacitat econòmica era més limitada. El benestar era un signe de
categoria social, per això havien de dur una vida austera i passar estretors pera
poder mantenir un cert estatus social i proporcionar estudis als seus fills.
Ideològicament hi havia una diferència important entre la xicoteta burgesia de
les grans ciutats com Madrid o Barcelona, més avançades i partidàries de
reformes socials i la de les xicotetes ciutats que eren molt més conservadores.
d) Les classes populars

Les classes populars urbanes estaven formades per artesans i
assalariats lligats al món dels oficis. El creixement urbà va fer aparèixer una
sèrie de treballadors de serveis des dels empleats de la neteja a xicotets
funcionaris o dependents de comerç. Les dones treballaven sobretot al servei
domèstic. El proletariat industrial, mà d’obra assalariada que treballava a les
fàbriques, era molt reduït durant la primera meitat del segle però a poc a poc
anirà augmentant conforme avance la industrialització. Ideològicament es
situaven en les esquerres i poc a poc s’acostaren al moviment obrer.
La major part de la població era rural: xicotes propietaris camperols,
arrendataris i jornalers configuraven aquest món agrari amb uns 5’4 milions. La
desamortització no va beneficiar als camperols ja que quan les terres eixien a
pública subhasta eren comprades pel millor postor. A més va empitjorar les
seues condicions de vida al privar-los de les terres comunals. No es va satisfer
les seues aspiracions a la propietat de la terra sinó que pel contrari, va
augmentar el nombre de pobríssims jornalers. Açò provocà revoltes
camperoles, hi havia “fam de terres”.
Ara bé, sobre aquest panorama general, hi havia diferències regionals. A
Castella–La Manxa, Andalusia i Extremadura els antics senyors no solament
van conservar les seues terres, sinó que van resultar reforçats amb el
reconeixement de la propietat plena de les antigues senyories, sobre les quals
abans només gaudien de drets jurisdiccionals. En canvi a Catalunya i a
València molts arrendataris emfitèutics van accedir a la propietat.
Fóra quina fóra la seua situació, una vegada desaparegut el règim
senyorial, els camperols en conjunt van continuar subjectes a relacions de tipus
clientelar. El poder i la influència dels propietaris era enorme, actuaven com a
cacics que ho controlaven tot en la comarca: calia sotmetre’s a ells a canvi
d’una protecció mínima en forma de treball assalariat, arrendament de terres o
gestions administratives.
e) La situació de la dona
El paper de la dona en la societat espanyola del segle XIX venia
determinat pel manteniment d’una concepció tradicional que les subordinava a
l’home i les privava de tot dret jurídic o polític. En una paraula, totes estaven
sotmeses a l’home.
No obstant això, depenent de l’origen, riquesa o família, les dones tenien

diferents condicions de vida i un determinant paper social, sempre marginal.
Aquelles que pertanyien a l’elit posseïen, segons els valors burgesos i la
tradicional concepció catòlica i conservadora, una destinació essencial: el
matrimoni. S’esperava d’elles que es casaren, foren mares i esposes servicials
i agradables i que limitaren les seues activitats a la llar i les seues relacions
socials a l’àmbit familiar. L’educació que rebien es corresponia, per tant, a
aquestes expectatives: una xicoteta base cultural per a les relacions socials,
amplis coneixements de les tasques domèstiques i una estricta moralitat.
Tanmateix, a partir del 1868, entre les filles de la burgesia augmentaren les
demandes de major accés a l’educació, però pel general continuaren
allunyades de les universitats i de l’exercici d’ocupacions, que les deixaven en
contraure matrimoni.
Les dones obreres i camperoles constituïen una important força de
treball. Sotmeses en l’àmbit familiar sempre a la figura d’un home (pare, germà
o espòs), al seu treball a les mines, la fàbrica i el camp havien d’afegir totes les
tasques domèstiques i la cura de la descendència. Les seues condicions de
vida eren bastant dures.
EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

El primer terç del segle XX va estar marcat pel trasllat de l’hegemonia
econòmica mundial de la Gran Bretanya als EUA. Això va estar vinculat a una
profunda transformació energètica i tecnològica, iniciada a finals dels segle XIX,
que es va expandir també per totes les economies industrialitzades.
Pel que fa l’economia espanyola, es va caracteritzar per una tendència general
de creixement econòmic, encara que amb diferències segons les conjuntures.
El resultat va ser que Espanya va reduir distàncies en relació amb les
economies més desenvolupades del nostre entorn i va iniciar una lenta però
sòlida transformació de la seua base econòmica i social. Aquest creixement va
quedar interromput per la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Afegit a tot això, també s’ha de dir que, malgrat el creixement del període,
l’economia espanyola seguia sent, a l’alçada de 1930, predominantment agrària,
poc competitiva internacionalment i amb profundes desigualtats econòmiques i
socials.
10. LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA

Durant el primer terç del segle XX es van assentar a Espanya les bases de la
modernització demogràfica, encara que amb un cert retard en relació amb l’Europa
occidental.
a) La transició demogràfica
La transició demogràfica fa referència a una període de transició d’una societat
preindustrial, caracteritzada per unes taxes de natalitat i mortalitat altes (cicle
demogràfic antic), a una societat industrial, caracteritzada per tindre baixes
ambdues taxes (cicle demogràfic modern). Aquesta transició demogràfica va
ser un fenomen comú a tots els països que havien experimentat un procés
d’industrialització. i es va caracteritzar per una primera fase en què hi hagué
una davallada de la taxa de mortalitat, cosa que va intensificar el creixement
demogràfic, però també una segona fase de reducció de la natalitat, la qual va
comportar una moderació del creixement de la població, donant inici així al cicle
demogràfic modern.
La mortalitat es va anar reduint ràpidament, també la infantil, gràcies a mesures
d'higiene i a la millora de l'alimentació. En 1900 morien abans de complir l'any
de vida 18 de cada 100 xiquets; en 1925, 13; i en 1950, 6'4 xiquets. La millora
de la mortalitat sols es va veure afectada per la Guerra Civil (1936-1939) i per
una gran epidèmia, la de la grip espanyola de 1918 (una variant de la grip
especialment virulenta que va afectar a una Europa malnodrida després de 3
anys de guerra mundial). En aquestes dècades les fams provocarien
emigracions però no increments en la mortalitat.
La natalitat va començar a decaure a partir de la segona dècada del segle XX,
a mesura que es consolidava el descens de la mortalitat, s’incrementaven els
nivells d’urbanització, i les famílies tendien a controlar el número de fills. Els
descensos més notables es produïren durant les crisis econòmiques (1917-
1918 i 1929-1935) i durant la Guerra Civil. Com que el descens de la natalitat
va ser més suau que el de la mortalitat, el creixement vegetatiu va ser notable.
Espanya tenia 18'5 milions d’habitants l’any 1900; 23,5 milions en 1930; i va
arribar a 28 milions d'habitants en 1950, malgrat la Guerra Civil.
No obstant, la modernització de la demografia espanyola va tindre un retard
considerable en comparació amb altres països europeus i no es va completar
fins la segona meitat del segle XX. Només algunes zones més industrialitzades
(Catalunya, llevant, nord cantàbric) van tindre taxes demogràfiques paregudes
a les europees en la primera meitat del segle.
b) Les migracions
Des de 1880 s’havia iniciat una important emigració cap a ultramar, i aquest
fenomen migratori va assolir un màxim sense precedents entre 1900 i 1914,
anys en què prosseguí l'emigració cap Amèrica Llatina, especialment cap a
Argentina. Però a partir de 1914, la Guerra Mundial i l’enduriment de les
condicions per a l'entrada d'emigrants en aquests estats, i va créixer l'opció de
l'emigració cap a França, on hi havia una forta demanda de mà d'obra per la
guerra.
Alentida l’emigració exterior, es va produir una expansió de les migracions
interiors. Madrid i Barcelona, i en menor mesura Bilbao i Sevilla, es van
convertir en els pols d’atracció d’emigrants que procedien de zones rurals
(Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d’Andalusia). Resultat de tot
plegat, entre 1900 i 1931 la població activa agrària va passar de 5 a 4 milions.
c) La intensificació de la urbanització
Les migracions interiors van comportar la intensificació del procés
d’urbanització que ja s’havia iniciat en la segona meitat del segle XIX, encara
que molt més lent que el d’altres països de l’Europa occidental. El periode més
notable de creixement urbà va ser entre la fi de la Primera Guerra Mundial i el
crack del 29.
Madrid i Barcelona superaven el milió d’habitants ja en 1930. Bilbao va duplicar
la seua població entre 1900 i 1930, i altres ciutats com València, Sevilla o
Saragossa van tindre una evolució semblant. Altres ciutats que eren centres
industrials o miners, com per exemple Barakaldo, Sestao, Mieres, Badalona o
Sabadell, també van augmentar la seua població. La majoria de la població de
moltes de les grans ciutats provenia de l’èxode rural. Tanmateix, els espanyols
residents en nuclis de menys de 20.000 habitants continuaven representant,

l’any 1930, el 70% de la població.
11. L’ENDARRERIMENT AGRARI

A principis del segle XX, Espanya va haver de fer front a la crisi agrària que es
va estendre per Europa al final del segle XIX, i que a Espanya va afectar més
fortament que a altres països de l’entorn.
a) La crisi agrària
La crisi cerealista
La causa de la crisi va ser l’arribada a Europa de cereals procedents
d’Argentina, EUA, Canadà i Rússia, a uns preus molt més barats que els
europeus. Eren països amb una agricultura extensiva que els permetia
produccions molt elevades i que, sumat a la reducció dels costos del transport
gràcies als avenços de la navegació, els feien molt competitius. A Espanya, i
concretament a Castella, que era la regió productora més important, els
propietaris agraris es van organitzar en la Liga Agraria, per tal de pressionar al
govern i aconseguir un aranzel protector. D’altra banda, com que els beneficis
havien baixat, aquestos propietaris agraris van reduir els salaris dels jornalers,
que va portar-los a encetar un període de protestes camperoles durant tot el
primer terç del segle XX.
La crisi de la viticultura
La causa va ser la plaga de la fil·loxera, un insecte arribat d’Amèrica (1868) que
atacava les vinyes. En un principi, l’expansió de la plaga a França va
augmentar la demanda de vi espanyol per a barrejar-lo amb el francès. Ara bé,
quan la fil·loxera va travessar els Pirineus i es va estendre per Espanya, va
destruir centenars de milers d’hectàrees de vinya. Cap al 1910 ja s’havia estés
pel litoral mediterrani i per l’interior. La vinya autòctona va desaparèixer. La
solució va ser replantar les vinyes amb un cep americà, portat des de Califòrnia,
que era immune a la fil·loxera.
b) L’evolució de l’agricultura
La crisi agrària es va superar gràcies a:
 Nous aranzels proteccionistes
 Creixement de la producció a causa de:
o Rompudes: rompre o llaurar per primera vegada una terra per tal
de posar-la en cultiu.
o Intensificació de l’agricultura gràcies a l’ús de fertilitzants, la
disminució del guaret, l’increment de la mecanització i la
introducció del regadiu.
o Diversificació dels cultius: es van introduir plantes farratgeres per
a millorar la producció ramadera i incrementar així les existències
de carn i de llet en el mercat urbà.
o especialització dels cultius com l’olivera, la vinya o els cítrics, que
estaven destinats en bona part a l’exportació.
La producció agrària es va incrementar en un 55% entre 1900 i 1930, encara

que de forma desigual segons el tipus de cultius i zones. També la producció
ramadera es va duplicar en eixe mateix període. Tanmateix, els rendiments per

hectàrea estaven entre els més baixos d’Europa a l’alçada de 1930.
La producció cerealista que representava el 50% del total de la producció
agrària, i estava concentrada a Andalusia, Extremadura i les dos Castelles.
Però també era el sector menys dinàmic i amb una productivitat més baixa.
Això encaria el preu de venda del blat i, per tant, dels aliments. De retruc, la
renda disponible per a adquirir productes manufacturats era menor, i dificultava
el creixement industrial.
Per contra, la vinya (Andalusia, Catalunya i la Rioja); l’olivera (Andalusia); i els

cítrics, fruiters i hortalisses (València, Múrcia i la Rioja), eren cultius més
dinàmics i orientats en gran part a l’exportació. Sobretot a València, el
desenvolupament agrícola va generar beneficis que van estimular les activitats
industrials relacionades amb els productes químics per al camp (adobs).
c) Els problemes del camp espanyol

En el primer terç del segle XX continuava havent una enorme desigualtat en
l’estructura de la propietat de la terra. L’existència d’extenses zones de latifundi
i també de zones minifundistes incidia en els baixos rendiments i dificultava la

implantació de tècniques i mètodes de cultiu nous.
Els propietaris dels grans latifundis d’Extremadura i Andalusia tenien una gran
aversió al risc i un interès molt escàs pel cultiu eficient de les seues terres. Per
això, en aquestes zones, la immensa majoria de la població posseïa unes
condicions de vida pròximes a la subsistència, extremadament distintes a les
de la minoria de propietaris, fet que va provocar una conflictivitat social notable.
Amb el temps, i amb l’aparició de les organitzacions camperoles, aquestes
mobilitzacions van anar vinculant-se cada vegada més a la demanda d’una
reforma agrària que possibilitara l’accés dels llauradors a la propietat de la terra,
i que posara en cultiu efectiu moltes terres ermes com a conseqüència de
l’absentisme dels propietaris.
A Galícia, on abundava el minifundi i les terres eren de mala qualitat, no fou
possible la generació de beneficis i la modernització de les explotacions, fet
que va portar a molts llauradors a l’emigració.
d) Els intents de solució

Els distints governs espanyols van intentar pal·liar l’endarreriment del camp, els
conflictes socials i la situació de pobresa que afectava una bona part dels
llauradors:
 1902: pla d’obres públiques per a estimular la implantació de regadius en
zones de secà. A això es va afegir la creació de les confederacions
hidrogràfiques durant la Dictadura de Primo de Rivera i el Pla d’Obres
Hidràuliques promogut per la Segona República l’any 1933.
 1907: llei que va permetre la colonització de milers d’hectàrees que van
ser atorgades a xicotets propietaris (colons).
 1917: llei per a repartir entre els llauradors, pagant-ne prèviament un
20% del valor, de 71.000 hectàrees adquirides pel govern.
Però aquestes mesures van ser insuficients. A més, la tan desitjada reforma
agrària no es va dur a terme fins 1932, en temps de la Segona República.
En l'any 1900 el 67% dels treballadors encara s'ocupaven en el sector primari,
xifra que baixaria a un 48% en 1930.
12. ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA

En el primer terç del segle XX, es va produir una important transformació de
l’estructura econòmica espanyola: el pes de la indústria anava augmentant,
mentre minvava el del món agrari. A això van contribuir:
a) Noves fonts d’energia i avanços tecnològics

Electricitat
Gràcies a la invenció del transformador, l’electricitat va poder-se comercialitzar i
transportar, aprofitant-se per a mecanitzar la pràctica totalitat de la indústria, amb la
conseqüent reducció de les despeses de producció. L’electrificació a Espanya es va
fer en dos fases:
 1880-1914: il·luminació pública de les grans ciutats i transport urbà

 1914-1930: ús industrial generalitzat
Petroli
Els avanços en el refinatge del petroli i els progressos tècnics en la mecànica
de motors van obrir pas a l’automòbil.
Telègraf, telèfon i ràdio

Es va avançar en la millora de la transmissió de la informació. Des de 1860
amb el telègraf, i en els anys 20 el telèfon i la ràdio. Però aquestos mitjans
estaven concentrats en les ciutats, i eren absents en el món rural.
b) El creixement industrial
En el primer terç del segle XX el producte industrial per capita va augmentar un
60%. Al mateix temps, l’estructura industrial es va transformar:
Indústries tradicionals
El tèxtil català va seguir expandint-se, però començà a perdre pes, i el mateix
va ocórrer amb les indústries alimentàries; la indústria química es va consolidar
(fertilitzants, medicaments, pintures, explosius); la siderúrgica biscaïna va
créixer considerablement, com per exemple l’empresa Altos Hornos de Vizcaya,
que fou el complex siderúrgic espanyol més important durant gran part del
segle XX. Els beneficis de les exportacions de mineral de ferro i de la
fabricació d’acer van estimular la diversificació industrial basca: indústria naval,
asseguradores, químiques, elèctriques, banca, o construcció de maquinària.
També a Cantàbria va nàixer l’empresa siderúrgica Nueva Alta Montaña, o a
Sagunt la d’Altos Hornos del Mediterráneo, fundada en 1923.
Noves indústries
La indústria elèctrica va créixer ràpidament. La primera empresa elèctrica va
ser la Compañía Sevillana de Electricidad (1884), encara que la producció
elèctrica va concentrar-se en el grup Barcelona Traction («La Canadenca»), i
en les indústries hidroelèctriques vinculades a la banca basca.
La indústria metal·lúrgica va expandir-se sobretot lligada a la fabricació
d’automòbils i electrodomèstics. L’empresa pionera en la fabricació
d’automòbils va ser la Hispano-Suiza, fundada en 1904. Amb el creixement del
parc automobilístic també van anar fundant-se empreses de refinatge i
distribució de petroli, com per exemple Campsa, en 1927. En els anys 30 va
anar expandint-se l’ús dels electrodomèstics (aspiradores, neveres elèctriques).
Distribució territorial de la indústria

Durant el primer terç del segle XX, les dos regions industrials capdavanteres
van seguir sent Catalunya i el País Basc. Ara bé, Madrid es va convertir en la
tercera regió industrial, gràcies en part a la seua capitalitat política i
administrativa, situació que va fer que un gran nombre d’empreses
s’instal·laren a la ciutat. També el seu fort creixement demogràfic, que va
afavorir la demanda de béns de consum, incentivant així el creixement
industrial. Altres zones van ser: Galícia (conserves), Sevilla, Saragossa, cornisa
cantàbrica (siderúrgia i derivats), València i Alacant (moble i joguet).
Aquesta major difusió territorial de la indústria no va posar fi als desequilibris en
la distribució de la renda entre les distintes regions espanyoles. L’any 1920,
només en tres zones (Catalunya, País Basc i Madrid), el PIB per habitant era
molt per damunt de la mitjana. El PIB per habitant més baix era a Canàries,
Galícia i l’actual Castella-la Manxa, un 40% inferior a la mitjana espanyola.
c) Intervencionisme de l’estat
Altres característiques de l’economia espanyola durant el primer terç del segle
XX van ser:
 restricció de la competència, ja que les empreses mateixes establien
acords per a fixar preus i repartir-se el mercat mitjançant quotes. Això va
ser molt evident en el cas de la siderúrgia, com en el cas de l’empresa
Altos Hornos de Vizcaya, que pràcticament va arribar a monopolitzar la
producció siderúrgica espanyola.
 Intervenció de l’Estat
 Concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes
directes de l’administració)
 Augment del proteccionisme, amb lleis aranzelàries com les de
1906 i 1922, que intentaven evitar la competència exterior. El cas
més explícit de proteccionisme va ser el que va afectar al carbó,
ja que l’administració obligava a consumir carbó espanyol per a
poder acollir-se a les ajudes públiques. Aquesta dinàmica va
mantindre una indústria amb una productivitat baixa i poc
competitiva a l’exterior, però també és cert que van ajudar a
articular el mercat interior, amb la millora de les infraestructures
de transport i van promoure l’aparició de nous sectors industrials.
d) Foment de les infraestructures

L’estat va fer un esforç per millorar l’estat de les infraestructures:
 Carreteres: entre 1900 i 1930 els quilòmetres de carreteres es van
duplicar
 Ferrocarrils: s’inicia la seua electrificació
 Xarxa telegràfica: va augmentar de 29.000 km a 41.000 km

 Xarxa telefònica: en 1900 hi havia 13.000 abonats, i en 1930 ja n’éren
222.000. En 1923 es va fundar la Compañía Telefónica Nacional de
España.
13. L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA

a) La recuperació econòmica
El segle XX va començar amb les conseqüències del desastre de 1898,
negatives per a les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes i altres
productes, i també va encarir les importacions dels productes colonials. A això
caldria afegir el deute causat per la guerra. Tanmateix, les dades indiquen que
ja al principi del segle XX hi havia una inflació baixa, s’havia reduït el deute
públic i, amb la repatriació dels capitals de les colònies, s’havien creat nous
bancs i empreses.
b) La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

Espanya, que s’havia declarat neutral en el conflicte, va poder aprofitar la
demanda provocada per la I Guerra Mundial (1914-1918), origen d'una edat de
plata de l'economia espanyola (1914-1931). La guerra provocà que es
disparara la venda de minerals (ferro i carbó), i afavorí l'exportació de productes
agraris i industrials, cap als països bel·ligerants. La indústria guanyà
ràpidament més pes en l'economia i es diversificà amb noves indústries
químiques i elèctriques, pròpies de la “segona revolució industrial”.
Tant la indústria com l'agricultura gaudiren d'amplis beneficis, però la inflació es

disparà. I això ja ens parla de que aquest procés econòmic positiu no va
millorar les condicions de vida de les classes populars, sinó que les va
empitjorar, ja que la inflació no va anar acompanyada d’un augment dels salaris,
i tot plegat va desembocar en un el cicle de vagues de 1918-1920 (el trienni
bolxevic).
La fi de la guerra i de la demanda dels països bel·ligerants va acabar amb la

eufòria econòmica i desencadenà una forta crisi entre 1920 i 1923: moltes
empreses van haver de tancar, les classes treballadores van haver de fer front
a la desocupació, i el descontentament social va portar a vagues de llarga
durada de nou.
c) Els efectes de la crisi de 1929

L’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York, desencadenant-se
una gran crisi mundial coneguda com la Gran Depressió, que va allargar-se
tota la dècada dels 30. A Espanya la crisi va afectar als sectors econòmics que
treballaven més amb el comerç exterior, com per exemple: vi, cítrics, oli d’oliva,
pirites i mineral de ferro. Tanmateix, el descens de les exportacions va ser
menor que el d’altres països exportadors de matèries primeres i productes
agraris. Això també va ser a causa de la depreciació de la pesseta, que va
reduir els preus dels productes espanyols en moneda estrangera i, per tant, va
millorar la competitivitat. Com també per la limitada importància del comerç
exterior pel proteccionisme aranzelari de l’etapa anterior.
14. ELS CANVIS SOCIALS

A conseqüència de les transformacions econòmiques, també la societat
espanyola es va transformar, iniciant el camí cap a la modernització social i la
implantació s’una societat de masses.
a) El món rural
La lentitud del procés industrialitzador espanyol va comportar que el món rural
mantinguera una presència important en la vida econòmica i social durant el
primer terç del segle XX, i també explica que l’acumulació de patrimoni rústic es
considerara font de riquesa i senyal de prestigi social. Així, doncs, podem
distingir:
 Grans propietaris rurals
o Vella aristocràcia: no va desaparèixer amb el procés
industrialitzador, sinó que en molts casos, va augmentar amb la
compra de noves terres.
o Burgesia financera: propietària de les grans empreses i dels grans
negocis, també va adquirir importants patrimonis rurals, però
residien a les ciutats.
o Burgesia agrària: provenia d’antics xicotets propietaris o
arrendataris que havien adquirit patrimoni amb les
desamortitzacions. Residien al medi rural.
 Camperols
o Xicotets i mitjans propietaris. A Catalunya els llauradors gaudien
de propietats mitjanes o contractes d’arrendament estables.
o Arrendataris, amb diverses condicions segons les zones. A
Extremadura hi havia els yunteros o parellers, xicotets
arrendataris que eren amos d’una parella de bous.
o Una gran massa de jornalers, molts d’ells temporers. A Andalusia,
el predomini del latifundisme feia que hi hagués una massa de
jornalers en condicions laborals molt precàries.
b) El món urbà
Durant el primer terç del segle XX van augmentar les classes urbanes.
Distingim:
 Burgesia industrial: integrada pels industrials tèxtils catalans i els
siderúrgics bascos. Era relativament escassa.
 Burgesia financera: vinculats a la indústria i a les finances, enriquits amb
els nous negocis en el context de la Primera Guerra Mundial.
 Classes mitjanes: funcionaris “de coll alt”, professionals liberals
 Obrers industrials: concentrats en les zones industrials com Catalunya,

el País Basc, Astúries i Madrid. El seu nombre va augmentar amb el
progrés industrial i l’èxode rural. Treballaven i vivien en condicions molt
precàries.
c) Sociabilitat i cultura urbanes

El desenvolupament de les ciutats i la configuració d’una societat de masses
van comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de
sociabilitat i d’oci, així com l’extensió de la cultura entre les capes socials més
àmplies:
 Millora en l’alfabetització de la població. L’any 1900 només un 45% de la
població sabia llegir i escriure, a l’alçada de 1930 la proporció superava
el 70%.
 Demanda d’oci cultural, desenvolupament de l’hàbit lector, demanda de
llibres, premsa de masses, generació d’una massa d’opinió crítica i
independent.
 Associacionisme cívic: casinos, cercles, ateneus, cases del poble.
 Excursionisme i esport.
 Cinema.
d) La llei discriminava les dones?

Durant tot el segle XIX i part del XX, les dones espanyoles van haver de sofrir
grans desavantatges legals, ja que la llei les discriminava en relació amb els
homes. La discriminació era més lleu per a les solteres que per a les casades.
Per exemple, quan complien 23 anys i adquirien la majoria d’edat, les dones
solteres adquirien alguns drets pareguts als dels homes (signar contractes,
muntar negocis), però estaven excloses d’altres funcions (votar, ser elegides
per a càrrecs públics, treballar com a funcionàries).
Quan es casava, la dona perdia la majoria dels seus drets legals i passava a
ser un apèndix del seu marit. Sense el permís de l’espós, la dona casada no
podia vendre ni hipotecar la propietat que ella mateixa havia aportat al
matrimoni, i tampoc podia acceptar o rebutjar una herència. El codi civil establia
que les dones havien d’obeir els seus homes i castigava la desobediència amb
penes de presó de 5 a 15 anys. Les dones havien de viure amb el marit, i no
podien abandonar la casa familiar sense el seu permís.
La constitució republicana de 1931 va declarar la igualtat legal entre ambdós
sexes.
Les normes morals i socials recloïen la dona a l’espai domèstic, i li atorgaven la

missió principal de mare i esposa. Per això, l’ideal de les dones de classe
mitjana i alta era contraure un bon matrimoni, perquè només en el cas de
necessitat imperiosa s’acceptava el treball de les dones fora de casa, i només
entre les classes populars les dones podien treballar.
11. QÜESTIONARI
a) Com es va realitzar a Espanya el procés de reforma agrària liberal?
Quines conseqüències va tenir per al desenvolupament de l’agricultura?
b) Quina evolució va seguir la població espanyola en el segle XIX en

comparació amb els països més industrialitzats d’Europa? Quins van ser
els principals moviments migratoris del segle?
c) Quins sectors van ser el pioner en la industrialització? Quins obstacles

van trobar per al seu desenvolupament?
d) Hi ha alguns historiadors que consideren un fracàs el procés

d’industrialització a Espanya. Resumeix les causes que justifiquen el
retard en la industrialització del país al segle XIX.
e) Explica què és la transició demogràfica. Quines característiques té

aquest procés demogràfic a Espanya?
f) Identifica quines eren les principals àrees industrials a l’Espanya durant

el primer terç del segle XX. Explica la seua relació amb les migracions
internes i el procés d’urbanització.
g) Explica com es va desenvolupar la crisi agrària de principis del segle XX

a Espanya, i quins van ser els sectors més afectats. A continuació,
concreta quines van ser les mesures de resposta a la crisi per part dels
governs espanyols.
h) Identifica i explica les principals transformacions econòmiques que es

van donar durant el primer terç del segle XX a Espanya, fent un incís
especial en el sector industrial.
i) Analitza l’impacte econòmic de la Primera Guerra Mundial a Espanya i la

seua relació amb l’onada de protestes i vagues obreres. A continuació,
indica quins van ser els efectes de la Gran Depressió a Espanya.

Qüestionari Tema 5

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Qüestionari Tema 5

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA CURS 2023-24

IES Josep de Ribera (Xàtiva)

TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS A ESPANYA

c) Els problemes del camp espanyol ....................................................................................31

descontents (revoltes camperoles). A més, les desamortitzacions van absorbir

ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA (SEGLE XIX)

Les úniques innovacions tècniques de tall modern es van realitzar de forma

mercats europeus de cereals i carns més barats i competitius procedents dels

2. LIMITAT CREIXEMENT DEMOGRÀFIC

Les causes d’aquest augment de la població van ser la desaparició de

Les migracions transoceàniques anaren cap Amèrica Llatina (Argentina,

3. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

a) La indústria tèxtil catalana

Les mesures liberalitzadores de la producció i del mercat

El procés de mecanització es va iniciar a partir del 1830, quan es van

El procés de mecanització, malgrat que incomplet, va suposar una

El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver d’afrontar una doble

La fase de creixement iniciada en 1830 sols va ser interrompuda durant

La burgesia catalana sempre demanaria una política proteccionista per a

L’Exposició Universal de Barcelona al 1888 seria el símbol de l’auge català.

Alts forns de Biscaia.

Aquests 3 focus siderúrgics que es van desenvolupar successivament al

c) La lenta expansió industrial

d) Les fonts d’energia i la mineria

la indústria i en la banca. A més el mineral era exportat a la Gran Bretanya a

4. ELS TRANSPORTS: EL FERROCARRIL

En l’Espanya del s. XIX el problema del transport va ser un dels

● Primera gran expansió del 1855 al 1866: gran mobilització de capital i

La Llei de 1855 va ser el referent normatiu per a la construcció de la

● Estructura radial amb centre en Madrid, cosa que va dificultar les

● Sistema de franquícies que no va servir d’estímul per a la indústria

Tanmateix, la indústria espanyola no estava en condicions d’incrementar la

5. EL COMERÇ I LA POLÍTICA COMERCIAL

● Aquest proteccionisme es reforçaria a partir del Desastre del 98 i

L’intervencionisme estatal provocà que la indústria es quedara obsoleta i

burgesia comprar béns desamortitzats, accions del ferrocarril, de mines o títols

7. PER QUÈ ESPANYA NO ES VA

● Moderat creixement agrari: malgrat les transformacions introduïdes

● Limitat creixement demogràfic: la població espanyola va créixer,

va ser dels més baixos del continent pel manteniment d’una

● La posició excèntrica d’Espanya a Europa: la posició geogràfica

● Escassa capacitat de compra de la immensa majoria de la

● Descapitalització: l’existència d’un deute públic ( per a fer front al

● Escassa mentalitat capitalista de la burgesia: l’empresariat espanyol

propicia a la innovació i sempre a la defensiva davant els possibles rics

● Desfavorable dotació d’energia i de primeres matèries: encara

● Retard en el desenvolupament d’una indústria pesant o

● Retard i característiques específiques en la construcció del

● Retard i característiques específiques en l’explotació de la

● La desestabilització política: les inversions volen estabilitat i

La principal conseqüència d’aquest endarreriment i subdesenvolupament

Revolució Industrial fins a la fi de segle, basada sobre tot en la indústria tèxtil

9. LA SOCIETAT LIBERAL: CANVIS I

riquesa de la burgesia que volia mostrar en públic el seu poder i riquesa. En la

Per sectors econòmics, la població activa treballava:

La introducció de formes capitalistes sobre una economia agrària i una

s’anaren endeutant-se i hagueren de vendre part de les seues propietats. Les

c) Les classes mitjanes

d) Les classes populars

No obstant això, depenent de l’origen, riquesa o família, les dones tenien

EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

10. LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA

residents en nuclis de menys de 20.000 habitants continuaven representant,

11. L’ENDARRERIMENT AGRARI