Tema 4. Intsitucions i formes de govern abans del Decret de Nova Planta.

Indroducció.
Les formes polítiques i legals de funcionar les institucions catalanes les coneixem com un sistema de tipus
partista; quan parlem d'un règim polític català de tipus partista, parlem d'una forma de constitucionalisme
antic que segons Charles H. McIlwan (historiador i politòleg de les dècades de la postguerra) va encunyar
una dicotomia que per a ell realment no ho era: el constitucionalisme antic i el constitucionalisme modern,
que venia a dir que el sistema legal democràtic del constitucionalisme modern o contemporani dels s. XIX i
XX tenien un antecedent en els sistemes constitucionals (el partisme no deixaria de ser un sistema
constitucional) del món medieval i de la primera modernitat; és a dir, encara unes escultures socials i
polítiques de l'Antic Règim, però que havien d'alguna manera uns trets que es podien apreciar a indrets com
Anglaterra, determinades repúbliques italianes de l'època baixmedieval i moderna, així com a alguns
territoris de la corona d'Aragó que tindran uns determinats caràcters constitucionalistes.
Un altre concepte serien les tradicions republicanes que tindrà els seus antecedents en el món antic (Aristòtil
i Ciceró) i que en el Renaixement amb Maquiavel i d'altres estadistes polítics italians que posarien l'accent
no tant en la forma de govern com en què hi hauria una cultura política (participació de la gent en la política)
limitadora d'un poder arbitrari, ja que es contraria a l'absolutisme. Com a exemple tenim la Constitució
Americana, que és la gran constitució moderna i que s'emmiralla en el republicanisme del món antic.
Els fonaments constitucionals del règim polític catala: el pactisme. Una forma de constitucionalisme
antic. (Charles H. McIlwan).
Quan parlem del partisme a Catalunya que era anterior al Decret de Nova Planta com a mecanisme bàsic del
funcionament del règim polític del principal, ens estem referint a una doble idea i doble pràctica política del
funcionament d'aquest règim polític català.
La primera idea que hi ha darrere del partisme és la constitució del poder polític i la transferència del mateix
a través d'un pacte a un titular de la sobirania, en aquest cas el monarca. Es doble:
 1r Pacte entre els membres d'una comunitat, una organització comunitària política que necessita unes
normes (constitució).
 2n Pacte en el qual aquesta comunitat política transfereix el poder a un titular de la sobirania (Comte
de Barcelona), remarquem la Lex Regia, una llei que obliga al rei. Aquest titular de la sobirania té
unes condicions: no pot actuar en contra dels interessos de la comunitat política.
Aquesta noció de pactisme és diferent de la noció d'un poder de tendències absolutistes com per exemple la
Castella baixmedieval on el poder ve de Déu al rei que és el titular de la sobirania, no hi ha cap pacte entre
comunitat política i monarca.
Donat que el poder va directament al rei i no hi ha cap pacte, això deriva a què en Catalunya: primer la llei i
després el rei, aquest està sotmès a la llei positiva (llei humana).
Pactisme.
1. La res pública s'ha de governar amb una autoritat pública, un titular, però el seu poder ve d'un pacte
de la comunitat.
2. L'activitat legislativa, les lleis que ordenen les relacions socials, econòmiques i dels membres
d'aquella comunitat com també les relacions polítiques. Mentre que en un sistema absolutista és el rei
el que fa i desfà les lleis; en el sistema pactista hi ha d'una manera molt clara -les Corts de 1283
(regnat de Pere el Gran)-, una Constitució XIV on és aprovada una llei entre el rei i els braços que
diu clarament que a partir d'ara qualsevol llei que es faci a Catalunya – qualsevol activitat de creació
de dret – s'ha de fer conjuntament entre rei i braços. L'activitat legislativa és fruit d'un pacte entre el
rei i els representants estamentals.
Això té unes transcendències enormes com per exemple: crear tributs el titular de la sobirania ha de pactar
amb els braços, no té aquesta autonomia sinó que té uns límits, en canvi, a Castellà el monarca té iniciativa
legislativa.
Per què Pere el Gran al 1283 (Constitució XIV) fa aquesta concessió? Per les croades que declara el
1280 el Papa Martí IV contra la Corona d'Aragó per la intromissió del rei Pere el Gran en els assumptes
sicilians: Vespre Siciliana i comença una guerra en la qual la corona d'Aragó s'haurà d'enfrontar a Felip III
de França i als Estats Pontificis; Pere el Gran morirà a la Batalla de Moret. La corona necessita diners i aquí
és quan entren en joc les constitucions i de privilegis (drets polítics), els nobles donen diners, però aquests
no poden ser utilitzats de qualsevol manera: fiscalitat i política.
*La Generalitat es convertirà en el s. XIV i després en el s. XV es convertirà no només en una institució de
caràcter economicofiscal, sinó en una institució destinada a vetllar pel compliment de l'ordenament legal.
Model de sobirania de Hobbes en el Lebiatan (sense pacte): hi ha una comunitat natural on els homes
s'organitzen en un estat amb un sobirà sense pacte. L'estat seria una divinitat mortal, tindrà tot el poder
basant-se en la renúncia (sense cap dret) comunitària per sortir dels perills de l'estat de la naturalesa (que pot
ser violent i conflictiu).
Elements constitucionalistes dels sistema del Dret Públic Català (anterior 1714).
Dintre del constitucionalisme antic, aquest règim polític català anterior al Decret de Nova Planta es
caracteritza per:
i. Limitació del poder de l’autoritat pública.
El rei està sotmès a la llei i a més a més, des de les Corts de Barcelona de 1299 abans de ser reconegut com a
monarca ha de jurar el compliment de les lleis i constitucions, és una esquena en oposició a un poder
arbitrari. L'autoritat pública està sotmesa a la llei = rei, oficials reials...
ii. Subjecció de tota autoritat pública a les normes jurídiques.
A Catalunya hi ha un moment es vol assegurar més jurídicament la transferència de poder: una vegada que
el titular de la sobirania té el poder, les salvaguardarà? A les Corts de 1299, el rei fa un jurament davant de
Déu qui és la màxima autoritat; però a les Corts de 1480/81 (primeres Corts de Ferran II el Catòlic), les
Corts obliguen el monarca a aprovar la Constitució de l'Observança:
 Automàticament si el rei o els oficials reials incompleixen amb el règim legal aquells actes seran
invàlids, i és una constitució – polèmica – coneguda per l'inici de la dita: "Per a que serveix fer lleis
si no afavoreixen al monarca" si fem les lleis i després aquestes no es compleixen... Però moltes
vegades això pot ser interpretat com a objecte de disputa i llavors si està en dubte serà la Reial
Audiència (Tribunal Suprem d'ara) la que haurà de dictaminar si aquell acte és o no contrari a la llei.
El problema que hi ha a la pràctica després de 1480/81, la Reial Audiència que és un tribunal de justícia,
però els jutges són nomenats pel monarca.
La Reial Audiència (tribunal nomenat pel monarca). Durant tot el segle XVI-XVII en moltes Corts aquest és
un tema de conflicte perquè hi ha vulneracions del règim legal que no són d'alguna manera reparades i per
això a les Corts de 1701/02 després de diversos intents fallits i per la feblesa de Felip V es crea el Tribunal
de Contrafaccions (vetlla pel compliment i perquè no es vulneri la llei).
Un Tribunal de Contrafaccions que és retocat a les Corts de 1705/07 per Carles III d'Àustria qui nomena:
 Tres jutges reials i tres representants dels estaments (vot de qualitat de sorteig). Era un tribunal
paritari.
Hi ha una lluita perquè aquest règim legal es complexi, tot i que els monarques en la pràctica política no ho
compleixen... D'aquesta concepció pactista les relacions de fidelitat política, és a dir el compliment de les
obligacions polítiques no estan només en una direcció, sinó que estan en una direcció doble, és a dir els
súbdits respecte al monarca amb uns determinats objectes de pacte (tributs), però també del monarca envers
els súbdits, si el monarca trenca amb aquest pacte, el monarca està incomplint aquest contracte.
Hi ha unes interpretacions de la historiografia nacionalista espanyola que obvien tot això. En el model
Castellà, el model prové directament de Déu i no hi ha cap pacte, només hi ha una relació de fidelitat:
súbdits cap al monarca. Si trenquen aquesta són rebels; en canvi, al Regne d'Aragó/Catalunya hi ha una
relació de fidelitat doble.
Tant un sistema com l'altre tenen una idea comuna, el govern de la Res Pública, per a governar-la ha
d'haver-hi una entesa entre les parts: el rei i la comunitat política, per tant, el model no és d'enfrontament
sinó de col·laboració, per això monarca i representants estamentals es troben en el marc de les Corts:
legislen, reparen els greuges, voten tribut...
El que passa en les monarquies absolutistes es troben amb la qüestió de qui defineix el bé públic? Els
monarques podran definir-lo per als seus interessos; quan la definició dels interessos del bé públic de la
comunitat i els interessos del bé públic del titular de la sobirania no concorden o s'oposen hi ha un conflicte
que no s'arregla en la rebel·lió – perquè aquesta està mal vista en l'època – sinó que s'arregla per la via
jurídica. Des de l'època medieval les funcions del titular de sobirania són dos: el rei exerceix de jutge i
protector de la comunitat/ política exterior i elements de cohesió estiguin més vinculats al monarca que no
pas a altres institucions. Llavors si la comunitat ha d'enfrontar-se al rei, moltes vegades aquesta està en
situació d'avantatge.
iii. Jerarquia normativa de les constitucions i capítols de Cort.
Es troba en el constitucionalisme antic i modern català. Les constitucions són les lleis que s'aproven a les
Corts a iniciativa del monarca i que després són aprovades per aquest i els seus braços. Els Capítols de Cort
són les lleis que s'aproven a les Corts, però que la iniciativa ve donada pels braços.
Hi ha una jerarquia normativa a Catalunya, és a dir que la legislació propera són les lleis, les constitucions i
els Capítols de Cort. Ara vivim en un estat que té un codi legal que pot tenir variants (dret privat català) però
aquest és únic, aquesta no és l'escenari dels s. XIV-XV ni a Catalunya ni a la Corona d'Aragó ni a Castella ni
a Europa: hi convivien Dret d'emanació reial i Dret Consuetudinari o Eclesiàstic (varietat de drets).
Quina és la jerarquia normativa que preval. A Castella la legislació emanada pel monarca a Catalunya la
legislació pactada.
Ara les lleis són fruit d'un pacte, hi ha un parlament que fa una activitat legislativa: partit polític pacta amb
un altre partit polític unes lleis.
iv. Necessitat de participació politica: el exercici del poder exigeix el consentiment dels
governants.
Les Corts són una assemblea representativa. El mapa representa els comuns i ciutadans convocats o presents
a les Corts a l'època moderna. Les ciutats que hi figuren Barcelona, Girona, Mollà, Terrassa ... La
historiadora Eva Serrà va quantificar aquestes ciutats i comuns que d'alguna manera tenien representació a
les Corts, però quin volum demogràfic representaven sobre el total de Catalunya al començament del s. XVI:
entre un 26 o 30%. Si aquest mapa es fes de les Corts castellanes hi hauria 18 ciutats que tenen vot a corts i
tenien dos representants de cada cort a finals del s. XV.
En les corts catalanes entre els membres del braç popular, els membres de l'estament nobiliari hi havia entre
500 i 600 persones.
Això de la participació política no només es veu en el tema de les Corts, sinó també en Consell de Cent que
veia a Barcelona on era important el govern municipal. Hi ha nobles fins a 1510 el patriciat urbà d'alguna
manera hagi assimilat el noble, ciutadans honrats que també es confonen amb nobles, però també hi ha
artistes o menestrals que no exerceixen oficis mecànics...
La necessitat de participació política i exercici de poder exigeix un consentiment dels governats. Estem
parlant d'una societat amb uns paràmetres de l'Antic Règim, però constitucionalisme antic i modern són dues
coses contradictòries.
La vigilancia del règim legal. De la constitució de l’Oveservança al Tribunal de Contrafaccions. (Està
en el punt ii dels Elements constitucionalistes dels sistemes del Dret Públic Català anterior 1714)
L’estructura insititucional: un delicat engranatge d’equilibris i contrapesos. Rei i Braços. Virrei, Reial
Audiència i Diputació del General.
Hi ha el titular de la sobirania, el rei qui té un poder molt important, la institució eclesiàstica que és un altre
poder a través de la xarxa de parròquies té una presència i control molt important sobre la població, i els
municipis són un altre poder, com Barcelona té milícia, és la gran senyora de vassalls... Les altres
institucions són la Diputació del General, és a dir remarquem que és un gran engranatge d'equilibris i
contrapesos que evidentment està relacionat amb un sistema partista; perquè en un sistema de tipus
absolutista si el rei està per damunt de la llei, el titular de la sobirania que té el poder judicial, executiu i
legislatiu.
 Rei i braços: des de la unió amb Aragó, encara que oficialment els reis d'aquesta dinastia
catalanoaragonesa, siguin comtes a Catalunya, se'ls anomenava rei.
o En aquest sistema polític les funcions del rei són:
a) Les de jutge i executor de les lleis, en l'època medieval és enaltida la figura del rei justicier que
imparteix justícia i que no deixa de ser una marca de sobirania i titularitat.
b) La protecció de la comunitat i dels seus integrants davant de perills interns com externs: des de
l'època medieval declarar la guerra o signar les paus... pot necessitar diners per fer la guerra i
convoca corts ...
El que passa amb les monarquies compostes no tenen diverses polítiques exteriors, només en tenen una, i
quan es dissocien els interessos del monarca i de la comunitat, hi ha problemes.
o Els braços eren els representants estamentals es troba amb el monarca, ja que són els dos pols
de legitimitat: del titular de la sobirania i el pol dels representants estamentals d’aquesta
comunitat política. Es troben a les Corts Catalans.
a) Les Corts catalanes i valencianes tenien tres braços el braç nobiliari o militar, el braç eclesiàstic
(primer en preeminència) i el braç popular o real, però les Corts Aragoneses tenien quatre braços: el
braç militar o nobiliari estava dividit en dos: l'alta noblesa, la baixa noblesa, el braç eclesiàstic i el
braç popular.
b) Les Corts a Catalunya podem parlar d'una institució o assemblea representativa dels braços a partir
de 1283 i funcionava amb aquests tres braços.
a. A començaments de l'època moderna en el s. XVI tindríem el braç eclesiàstic que estaria
presidit per l'arquebisbe de Tarragona. Els que en formen part són els canonges de les
catedrals, els superiors de grans convents. El braç eclesiàstic és el primer en dignitat. La
Generalitat que és la comissió permanent de les Corts per cobrar els tributs en aquesta època
medieval i moderna tots els presidents de la Generalitat eren membres de l'estament
eclesiàstic.
b. L'estament o braç militar, a l'època moderna el presideix l'únic noble que hi ha al principat el
Duc de Cardona. No només hi havia la noblesa titulada, sinó que també hi havia els esglaons
mitjans i baixos de la noblesa: els cavallers ... Tots els nobles excepte aquells que exerceixen
oficis que es consideren vils o mecànics.
c. El braç reial o popular que era representat per viles que privilegi (dret polític) per anar a les
Corts. Hi ha des de ciutats grans fins a viles petites. En aquest braç Barcelona envia 5 cívics,
Perpinyà envia 3, Lleida, Girona, Tortosa i Balaguer envien 2 i les altres envien uns 5. Aquest
el presideix el conseller en Cap de Barcelona.
 Diputació del General: Els requisits per poder assistir a la Cort són estar habilitats i no tenir deutes
la Diputació del General. Enguany als aspectes de representació, si haguéssim de reunir les Corts en
aquesta època entre els membres de l'estament nobiliari, eclesiàstic i popular estaríem davant d'unes
600-700 que en alguns casos no se sap que és el que queda o no queda representat; d'alguna manera
territori i població estarien entre una representació del 25 o 30%; per l'època no està malament
evidentment si la comparem amb la corona de Castella és molt superior, però la representativitat és la
capacitat evolutiva de la institució, és a dir, hi ha una argumentació historiogràfica de la histografia
nacionalista espanyola que vindria a dir que aquestes només són institucions medievals anquilosades
són una rampoina en un món polític que avança capa la modernitat, això seria una interpretació que
implícitament voldria dir que aquestes institucions estan ancorades en el passat i que no són capaces
d'evolucionar. Dos fets que contradiuen aquesta visió són:
o Al llarg de l'època moderna sobretot des de 1701/1702 i 1705/1706. El nombre de viles i
ciutats representades a les corts i per iniciativa del mateix braç popular/reial augmenta. És a
dir, es busca un augment dels nivells de representativitat entre 1701/1702 i 1705/1706
s'incorporen 11 viles que s'incorporen a l'Assemblea representativa.
 o A les Corts de 1705/06 demanen que les votacions no siguin estamentals sinó que siguin vots
individualitzats. Per tant, això no pot evolucionar.
o Les funcions de les Corts:
 Legislativa: fer lleis. La legislació de les Corts es classifica en constitucions, els
Capítols de Corts i els Actes de Cort (disposicions que adopten els braços durant les
Corts generals i que no queden consagrades com a lleis generals). A l'època moderna
ja tenim impremta a finals del s. XV. Una vegada que acaba una convocatòria de
Corts aquestes lleis s'ha d'imprimir en un termini màxim de tres mesos, aquest termini
no sempre es compleix perquè de vegades hi ha disputes. Les primeres i últimes Corts
de Felip III de Castella el 1599 hi ha una disputa enorme sobre el text legislatiu que
s'ha aprovat i que acabarà amb l'empresonament dels diputats de la Generalitat que
estan defensant el tipus de text, però l'oficial reial no hi està d'acord.
 Repressió de greuges: és a dir de vulneracions de la llei; el sistema partista tenia
jeràrquicament a dalt de tot la llei, hi ha lleis que poden haver estat incompletes pels
oficials del rei, i per això les Corts han de reparar aquests greuges; la hisenda reial ha
de donar una indemnització amb una comissió integrada pels representants del rei i
dels braços.
 Funció econòmica: Després de la Cort de 1533. Aquesta funció sempre es torba al
final del que seria tot el procés de desenvolupament d'aquesta assemblea: atorgar un
donatiu o un subsidi al rei, primer s'ha de legislar, després reparar les greuges i el rei
que sempre està en guerra necessita i diners. A les Corts Catalanes s'atorguen aquests
subsidis. En les Corts 1526/32 són les Corts fracassades, no s'acaben i són un clar
exemple del que serà la revolució política de 1640 quan hi ha una fractura clara entre
rei i regne, però quan es dona el subsidi una part d'aquest donat que hi ha reparació de
greuges a lo millor part d'aquest se'n repararà greuges. Es diu sempre textualment que
per mera voluntat dels braços i només per una vegada. En la concepció política de
l'època les poblacions lliures són lliures de tributs només els pobles conquerits
d'alguna manera el rei els proposa tributs "Ho donem perque volem"; això no crea dret
perquè el rei en demani i rebi sempre. El rei ja té el seu patrimoni i els seus ingressos,
i la comunitat política en cas de guerres dona un auxili al rei, però no és un rei. Els
subsidis els paga la Generalitat, ja que neix com una mena d'institució que es dedica a
recaptar tributs.
Cada vegada es convoquen menys Corts, la convocatòria d'aquestes és exclusiva del monarca. La raó
d'aquesta cronologia descendent es deu al fet que estem dins de la monarquia hispànica, i a partir dels
regnats de Carles I i Carles II veiem que té uns nivells de despesa molt alts i malgrat els ingressos que té
aquests no són insuficients pel que ha de recórrer a la banca internacional i el que procedeix dels ingressos
de les Corts catalanes no és tot el que necessita el monarca. Entre el que he d'obtenir i el que pago en l'àmbit
polític, cada vegada el monarca convoca menys Corts. S'espatllen pel que es guanya o pel que es perd.
Felip V al 1701/02, aquestes són la transició dinàstica, això vol dir que a l'aprovar-ho haurà d'haver passat
per les Corts de la Corona d'Aragó, però no ha passat perquè ha estat pivotat per l'aristocràcia castellana que
controlava el Consell d'Estat amb una situació d'amenaça de guerra (G. de Successió esclata 1702), Lluís
XIV de França i Felip II intenten que no esclati a la península, però finalment esclatarà el 1706 i convoquen
Corts, però no es deixa clar dos dels temes clau: allotjament dels exèrcits i el retorn del control de les
insaculacions. Amb aquestes hostilitats tot això se'n va a pique, les geometries geopolítiques canviaran
perquè fins ara Catalunya amb els pleits que havia tingut al s. XVII al 1640/52 havia rebut ajut dels Borbons
francesos, ara aquests reganen no només a França sinó que també ho fan a Madrid i, per tant, calculen que
els catalans ja no podran entrar en el joc de la política internacional europea, però s'equivoquen perquè els
aliats tenen una gran esquadra que pot entrar al Mediterrani i el 1705 tornarà a haver-hi una involucració
d'aquesta conflictivitat constitucional, en el joc de la política internacional.
Les Corts són principalment els moments d'harmonia entre la comunitat i el titular de la sobirania, però això
en el s. XVII es trenca.
El General que es deia a l'època no tanta Generalitat que es comença a dir a finals del s. XVI, és una
institució que neix per recaptar i gestionar els tributs que són votats a les Corts. A partir de 1289 ja sabem
que hi ha aquestes delegacions, és a dir que els braços una vegada podran votar al subsidi fent una delegació
a algunes persones perquè gestionen el cobrament del tribut que han votat a les Corts. Però la
institucionalització d'això, és a dir aquestes delegacions que tenen un caràcter més personal es transformen
pròpiament una institució en el 1359 a les Corts de Cervera; durant la Guerra dels Peres (el Cerimoniós i el
Cruel) disputes sobre Alacant, Múrcia, invasió de tropes castellanes a València i Aragó, Pere el Cerimoniós
necessita diners i com que convoca Corts moltes vegades i a més està molt necessitada pel que en lloc de
delegar unes persones decideix institucionalitzar la recaptació dels tributs que es cobren a Corts (origen de la
Generalitat). Aquesta guerra comença el 1356 i acaba 1375 amb la Pau del Mazan. Pere el Cerimoniós
encara més necessitat de diners per la guerra, les Corts de Barcelona-Tortosa 1363/64 el que fa és autoritzar
la creació d'un censal de 100.000 lliures que es pugui demanar diners a crèdit i llavors el retorn dels
interessos i del principal d'aquest crèdit ho gestioni la Diputació del General; el retorn els interessos és a
partir de la recaptació d'uns impostos que es diuen “generalitats”, ja que tothom els ha de pagar que són
bàsicament dret d'aduanes i de la boia de plom, dona dos impostos que són prou importants sobre el comerç.
Per tant, en el 1359 una institució per recaptar el tribut de les Corts, però no només això, sinó que com s'ha
fet un censal i hi ha un deute públic que s'han de pagar els interessos a través dels impostos, s'ha atorgat a
aquesta institució uns tributs perquè pugui fer això. En els seus orígens amb una institució econòmicofiscal,
el que passa és que el terreny de 1410/12, una de les claus per les quals Ferran d'Antequera és escollit és
perquè hi ha diverses guerres civils a Aragó, València, però a Catalunya (centre de poder de la Corona
d'Aragó) hi ha un sector de les classes dirigents que creuen que nomenant a Ferran d'Antequera podran
controlar millor al monarca i s'equivoquen; però a les Corts de Barcelona de 1413 Ferran d'Antequera i la
Corona paga el preu de la seva momentània feblesa política: la Generalitat agafa estructura institucional, els
braços aconsegueixen que la Generalitat tingui una esfera jurisdiccional pròpia que en cas de conflictes
dintre de les funcions de la Generalitat serà la mateixa la que ho resoldrà i ara no tindran només funcions de
tipus econòmic-fiscal sinó que a partir de 1413 la Diputació del General tindrà la funció política de vetllar
pel sistema pactista català. A partir de llavors, hi hauria una dualitat de poders: Corona i Generalitat i
municipis (entra en xoc en el 1462/72) essent una problemàtica que arrossegarà al llarg del temps. Fins
abans de 1640, a diferència de Castella a Catalunya hi ha dues hisendes: la del rei i els seus recursos
patrimonials i la Generalitat (comissió permanent dels braços) que té una hisenda pròpia que recapta tributs.
A finals del s. XVI tota l'estructura de la Diputació del General té una sèrie de taulers que recapten aquests
tributs.
 La Visita del General: és una institució que s'ha descobert fa 6 o 7 anys. Una tesi doctoral feta per
Ricard Torra; ja es coneixia el que era la visita, però aquesta no és una part de la Diputació del
General sinó que és una institució independent.
o Definida a partir de capítol 1 de “redreç” de la Cort de Barcelona de 1599.
o Integrada per 9 visitadors extrets per insaculació a partir d'una matrícula o bossa on hi havia els
noms dels matriculats a les bosses dels diputats + els oïdors de comptes. Tres anys de durada.
o Oficials de la visita: 3 instructors, 1 assessor jurídic, 1 advocat fiscal, 1 procurador fiscal, 1
notari.
o Procediment de les querelles: tres mesos d'"ofensa", tres mesos de “defensa”, tres mesos per
dictar la sentència.
o Possibilitat de recusar els jutges visitadors per “suspectes”.
o Obligació de diputats i oïdors a col·laborar en els processos sota pena de privació dels seus
càrrecs.
Aquesta tesi de Ricard Torra ens ve a dir que aquest sistema de constitucionalisme antic havia creat una
mena de sistema de lluita contra la corrupció.
 Virrei, Reial Audiència i la Inquisició: podem establir una divisió que ja apareix a la documentació
coetània; la Reial Audiència i els virreis són unes institucions i formes de govern vinculades a la
Corona. Mentre que la Diputació del General i la Visita del General, i després el règim municipal
estarien dins d'aquest sistema, però són un poder més lligat a la comunitat política (Institucions de la
Terra). La Reial Audiència i els virreis són un substitut que governa en nom del rei quan aquest no hi
és present.
o Virreis: no es comença a utilitzar “virrei” fins al segle XVI. El nom institucionalment
correcte era Lloctinent General a partir del 1479. La Corona d'Aragó ja tenia un caràcter de
monarquia composta pel que el rei no podia estar a tots els llocs i, per tant, l'absentisme reial
estava a l'ordre del dia: Catalunya en els s. XIV i XV era el cor polític de la Corona d'Aragó,
però Alfons IV el Magnànim passarà la majoria del seu regnat a Nàpols, la qual considerarà
una conquesta patrimonial seva que la deslligarà de la Corona Catalanoaragonesa.
L'absentisme ja existia abans de la unió dinàstica dels reis Catòlics i en el cas de Catalunya
com el rei es troba a Nàpols el Lloctinent Reial (abans del 1479) que solia ser un membre de
la família reial, s'encarregava de governar (Maria de Castellà). Aquesta és una institució no
era de constitució, és a dir, no estava aprovada per les Corts, sinó que el monarca Ferrán el
Catòlic després de la mort del seu pare Joan II al 1479, esdevé titular de la Corona
Catalanoaragonesa, però aquest passa la major part del seu regnat el passa a Castellà en
comptes dels territoris de la Corona d'Aragó: dels aproximadament 36 anys del regnat de
Ferrán el Catòlic només 6 anys els passa als territoris de la corona cataloanoragonesa: 3 anys
a Catalunya, 2 anys i mig a Aragó i mig any a València. L'absència del monarca es planteja
d'una manera més radical i ja des del començament, el rei crea la figura del virrei. Aquests no
gaudien del privilegi reial pel qual hi havia coses que no podien fer com ara: convocar corts
ni tampoc podia atorgar títols nobiliaris, però sí que té unes competències prou importants
com:
 L’administració del poder reial a Catalunya, però automàticament cessa el seu
poder quan el rei possa un peu a Catalunya.
 Competencies militars ja que encapçala les tropes reials i les milicies durant
les guerres; tot i que el càrrec de Capità General era diferent del de virrei tot i
que normalment els virreis eren els capitans generals.
 Tindria unes funcions administratives de governació o de política interior, es
a dir control del territori.
 Presidiria la Reial Audiència (equivalent del Tribunal Suprem d’apel·lació).
Poder judicial.
 Aspectes econòmics i fiscals del poder reial català; molt important el càrrec de
mestre racional que s’encarrega de vigilar tots els funcionaris del rei, el
tresorer que recapta i fa els pagaments de l’Admisntarció Reial de Catalunya, i
el Bates General té cura dels recursos i el patrimoni del rei com el patrimoni
universal de l’aigua, té els subsidis de les Corts. Pot semblar que té poders
amplis, però no tant.
Les caracteristeques d’aquest càrrec són:
 La delegació reial, és a dir es un càrrec que no esta recolzat per cap llei ni
constitució, això possibilita que el monarca nomeni per aquests càrrecs no-
naturals catalans podien ser castellans o italians. Com no era càrrec de
constitució no havia de ser forçosament català.
 La durada era triennal; és podia rennovar però la temporalitat era curta.
 Tenien pocs recursos ja que la hisenda reial era curta.
 Un sistema de lleis i constitucions partista que limita el poder del rei i dels
virreis.
 Són nomenats pel monarca a proposta del Consell d'Aragó que proposa al
monarca una terna de tres candidats perquè ocupin aquest càrrec. Aquest es
trasllada a Madrid 1562.
- Un assumpte de Catalunya pel que fa al poder reial, a sobre de tot hi ha
el monarca. A Madrid dins del sistema de Consejos hi ha un consell
d'Aragó per on passen una sèrie de polítiques internes.
 Pel que veiem el virrei té molt de poder, no més que el rei, però en la pràctica
en té menys, això es deu al fet que la Cort de Madrid el que vol és un
funcionari que simplement faci allò de cadena de transmissió de les seves
instruccions. Això té una lògica, ja que en una monarquia composta, la Cort de
Madrid intenta controlar tots els fils de polítiques molt diferents. Per tant, el
mateix govern central de la monarquia hispànica no vol que els virreis actuïn a
la seva; un altre límit són els tres anys en els quals no pot fer molt, sobretot si
tenim en compte que el sistema de lleis i constitucions és molt complex a
 Catalunya; els virreis rebien ajuda dels jutges de la Reial Audiència (triats
entre els millors jutges) que sabien de lleis i assessoren.
 De vegades hi ha conflictes, perquè una de les funcions del virrei com a cap
del govern intern seria fer complir les lleis, però no les pot fer, pel que fa
crides. Entre la norma per fer complir la llei (crida) i una llei nova a vegades
hi ha poca distància (ens estan fent noves lleis) i això és una font continua de
conflictivitat en el s. XVI i XVII.
 Els recursos de la hisenda reial no donen per pagar i aquests recursos dels
virreis que han de cobrar pel seu càrrec, són transferits ... I si la corona no està
econòmicament bé, es nomenava a un bisbe que ja tenia el seu propi sou.
o Reial Audiència: a la Corona d'Aragó, l'Audiència com a institució judicial suprema, però
separada del poder reial (cúria de nobles que l'aconsellaven). Des del regnat de Pere el
Cerimoniós el 1345 ja tenim a la Corona d'Aragó una institució judicial, la Reial Audiència,
que és per a tota la Corona d'Aragó tot i que tingui les vicecancelleries separades des de 1345.
A partir del regnat de Ferrán el Catòlic des de finals de la baixa edat mitjana i inicis de l'Edat
Moderna ja tindrem reials audiències específiques per a cada territori.
 L es funcions eren exercir de tribunal d'apel·lació i assessorament polític dels
virreis.
 Des de les Corts de Barcelona de 1493 s'estableix una Reial Audiència per
Catalunya: hi ha per un canceller i un vicecanceller, vuit doctors en corts, dos
jutges de cort per assumptes criminals.
 Depèn del monarca, els jutges són nomenats pel rei, però el sou ve de part de
la Diputació del General.
 És el principal instrument del poder reial a Catalunya. Amb el Decret de Nova
Planta s'aboleixen tot el sistema legal i institucional català, però hi ha dues
coses que manté: la Capitania General (poder militar) i la Reial Audiència;
força i justícia.
o Inquisició: té una naturalesa híbrida; d'una banda, és un tribunal religiós i, per altra banda,
els inquisidors els nomena el monarca fins a 1478. El monarca té un poder pràctic sobre
aquesta institució, i fins i tot de vegades en fa usos polítics. A l'època el que era heretgia i el
que no era una cosa molt complexa. La Inquisició Moderna és una institució reial forma part
dels Consejos.
En la base del poder: el règim municipal català. Oligarquies plurals. Una cultura civicopolítica
participativa, deliberativa i negociadora.
Aquestes ciutats importants es governen amb un sistema molt comú a l'Europa Mediterrània: la mà gran
(patriciat urbà, ciutadans honrats), la mà mitjana (mercaders) i la mà petita (gremis, artistes i menestrals)
dins d'una comunitat urbana. No és una participació política del 100% de la població, sinó que els oficials o
aprenents quedarien al marge de les polítiques urbanes, estructuralment en aquella època entre un 10 i un
15% incloent els esclaus. En moments de crisi de subsistència aquest percentatge es dispara fins a un 40 o
50%; per tant, i malgrat que en el sistema català no és una oligarquia restringida sinó que és plural, però això
no vol dir que tota la població en formi part dels poders municipals.
En el cas de Barcelona, es divideix en tres nivells:
 - Un cos de consellers que es veia reduït des de la Reforma de 1493 serien cinc: tres ciutadans urbans,
un mercader i en alternança un any si i una altra no, un artista o un menestral, abans de la Reforma
de Ferran el Catòlic el nombre de consellers eren sis.
- Durant el Trentenari podem dir que els consellers serien els magistrats municipals que tenen el poder
executiu. Seria el poder deliberatiu, es discuteixen totes les qüestions que afecten el poder municipal
i els gremis: milícies municipals, impostos, subministraments bàsics...
- El Consell de Cent que tindria un caràcter més assessor, i en tot cas en decisions puntuals molt
rellevants a partir de la Reforma de 1493, en realitat no eren 100 sinó que hi havia molts més. No hi
va haver nobles fins a 1510 (ciutadans honrats equiparats a nobles pel rei), però fins llavors, en
formaven part els ciutadans honrats, els mercaders, artistes i menestrals. Hi havia un alt percentatge
de participació del que anomenem classes productives dedicades al comerç o a la producció. Aquest
règim municipal té unes característiques:
o Afavoreix una política cívica participativa i representativa dins del que és una societat de
l'Antic Règim. A Barcelona i a moltes ciutats de la Corona d'Aragó s'instaura el règim
insaculador (sorteig) càrrecs en la fase final es trien per sorteig; els càrrecs de consellers
tenien una durada anual, per la Diada de Sant Andreu s'insaculaven aquests 5 consellers
d'unes bosses on estaven els noms dels candidats (qui eren) aquest sistema feia que a
l'intervenir el factor “atzar” i no la designació, el sistema no quedes sotmès a fórmules de
nepotisme, faccionalisme i l'amiguisme, era per evitar i dificultar la concentració de poder en
unes soles mans (famílies).
o La renovació era ràpida, perquè els càrrecs duraven un any. El Trentenari dura tres mesos pel
que també es va renovant i tots els que estan al Consell de Cent passen d'alguna manera per
aquest. Les tres primeres (1510) conselleries estan copades de nobles perquè a les matrícules
només hi havia cavallers i ciutadans honrats, però el quart era mercader i el cinquè era artista,
menester o cirurgians... Aquesta presència de mercaders i menestrals a Castella o altres
indrets d'Europa no la trobem. Eren uns poders municipals molt aristocratitzats.
o Amb el Trentenari el que trobem és una cultura deliberativa les coses s'han de parlar i
negociar (tavernes, blat...); els temes els proposen els consellers, però el Trentenari delibera i
fa una mena d'informe sobre aquella matèria.
o Des de 1325 existeix en el Consell de Cent a BCN una reglamentació que protegeix als
consellers i el secret de les seves deliberacions i votacions, és a dir el poder reial encara que li
vaguin en contra no sap qui ha votat en contra a alguna de les seves mesures. El 1640 el
Consell de Cent votarà en contra de l'allotjament de les tropes, i el poder reial voldrà saber
qui ha votat en contra, però els membres es negaran a revelar les deliberacions. El fet que hi
hagui una norma protectora de la deliberació és rellevant pel que fa a la independència
política d'aquella institució.
o La composició en el Consell General i Trentenari pot ser un sistema d'aliances diverses, és a
dir que per obtenir majoria els mercaders es poden aliar amb els cavallers i els ciutadans
honrats o bé amb els menestrals, i per això pot haver-hi un joc de majories a tres blocs. Per
tant, és una oligarquia que pot reflectir interessos plurals.
o Aquest conjunt de caràcters ens donen unes institucions amb un baix grau de silenci polític,
és a dir, amb unes institucions municipals com les castellanes que estan força
aristocratitzades, el silenci polític és molt alt. La gent ordinària té veu i vot.

Modernitat política del règim constucionalista català. Apunts d’un debat històriogràfic.
Hi ha un discurs molt estès i desenvolupat per una sèrie d'historiadors des d'una historiografia conservadora
o para marxista; el que passa en el 1714 a Catalunya seria superar un estadi evolutiu polític i constitucional
endarrerit, és a dir, la modernitat seria el poder absolutista i centralitzat: Reformisme borbònic. El que hi
havia abans eren una rampoina de polítiques i formes de govern arcaiques que per avançar cap a la
modernitat política que en el s. XIX i en el s. XX ens portaria a uns sistemes liberals i després democràtics,
això ha de ser liquidat per poder passar aquest estadi més baix.
Això no s'aguanta ni en la teoria ni en la pràctica la política:
 - A la pràctica política hi ha sistemes de tipus parlamentari i de tipus contractualista semblant al
partisme català, el parlamentarisme anglès, el sistema representatiu de la confederació ... I el sistema
parlamentari dels països escandinaus que si van avançar cap a formes primer liberals i després
parlamentàries i posteriorment democràtiques, és a dir que la capacitat evolutiva d'aquest
constitucionalisme antic és visible en altres llocs, no tot és el model francès.
- A la teoria política; una cosa és el tipus de forma de govern (monàrquic o republicà) i l'altre és la
tradició política republicana que té la seva fonamentació en el món clàssic de Plató, Ciceró,
Maquiavel i els pares de la Constitució americana la reprenen: govern arbitrari, participació
política ... Això en aquest sistema partista català i té unes capacitats evolutives que van quedar
truncades.
No feia falta passar per l'infern de l'absolutisme per arribar a la democràcia liberal, els sistemes de
constitucionalisme antic ens demostren que tenien una capacitat evolutiva.
Replicant a la modernitat borbònica que amb ironia era un sistema tan modern, racional i eficaç al cap de 6 o
7 segles és un sistema que sempre està en fallida hisendística per la crisi de la política monàrquica i de la
hisenda, i pel que fa a la monarquia hispànica en l'àmbit de política internacional a finals del s. XIII hi ha
una descolonització (monarquia de segona).