Bloc 4 Penal

lOMoARcPSD|18331951
Elinka Bócheva Sánchez
BLOC 4: DELICTES PATRIMONIALS
TEMA 10: DELICTES CONTRA EL PATRIMONI (I).
• Consideracions generals i disposicions comuns.

• El furt.
• El futum possessionis.
• El robatori amb força a les coses.
• El robatori amb violència o intimidació.
• El robatori i furt d’ús d evehicles a motor.
I. CONSIDERACIONS GENERALS I DISPOSICIONS COMUNS.
El Títol XIII del Llibre II del Codi Penal fa referència als delictes contra el patrimoni i contra l'ordre
socioeconòmic. La doctrina està profundament dividida a l'hora de trobar criteris rectors per encaixar
les nombroses figures delictives existents en un grup o altre. La qüestió no és merament teòrica, ja que en
depèn no només la funció interpretativa del bé jurídic protegit, sinó també l'abast dels concursos de delictes,
la reincidència, l'excusa absolutòria i l'aplicació del delicte de continuat, entre d'altres aspectes. Hi ha cert
consens que els delictes patrimonials són aquells en què es conté una referència eminentment personal
(delictes patrimonials en sentit estricte), mentre que en els socioeconòmics el pes de la referència recau en
allò social. Els delictes socioeconòmics no seran objecte de les pàgines següents.
Tradicionalment, s'ha estudiat el concepte de patrimoni en relació amb el delicte d'estafa, per la qual cosa cal
remetre-s'hi (cf. Tema 11). La forma bàsica de protecció juridicopenal del dret de propietat -manifestació
fonamental de la protecció jurídica del patrimoni- és el càstig dels actes d'apropiació (apropiació indeguda,
furt, robatori, estafa, insolvències punibles, extorsió, usurpació). A més, també es protegeix davant dels
actes exclusivament expropiatoris (danys) i de vegades davant del simple ús il·legítim (furt i robatori d'ús
de vehicles).
L’apropiació implica l’ampliació de forma i no autoritzada de l’espai de llibertat d’un subjecte a costa
del legitimat (cosa que no succeeix en els danys). Als delictes d'apoderament se sanciona concretament la
primera manifestació de la voluntat apropiatòria: l'apoderament de la cosa. Qui vol disposar d'una cosa al
seu lliure arbitri (contingut de la propietat) ha de configurar una situació fàctica en què sigui possible. Això
s'aconsegueix amb el desplaçament possessori o apoderament. Els delictes d'apoderament (furt, robatori)
castiguen la realització d'accions de desplaçament possessori sobre coses alienes que generen situacions
fàctiques a partir de les quals el subjecte en pot exercir un domini determinat, com si fos el propietari.
La distinció entre furt i apropiació indeguda (cf. Tema 11) consisteix, doncs, que en el primer la propietat es
lesiona específicament a través de la despossessió o apoderament.
EXCUSA ABSOLUTÒRIA DE PARENTIU. Segons l'art. 268 CP, una sèrie de persones estan exemptes
de responsabilitat criminal i subjectes únicament a la civil pels delictes patrimonials que es causin
entre si, sempre que no concorri violència o intimidació o abús de la vulnerabilitat de la víctima, ja sigui per
raó d’edat o per tractar-se d’una persona amb discapacitat. Es tracta d'una excusa absolutòria que deixa
intacte el contingut d'antijuricitat del fet, raó per la qual l'apartat segon de l'article exclou expressament els
estranys que participin en el delicte. El fonament de l'exempció de responsabilitat criminal a aquests
subjectes sol veure's en els efectes negatius que pot produir la intervenció penal per resoldre els conflictes
patrimonials que es generen a l'àmbit de les relacions familiars. Aquesta disposició no és aplicable als
estranys que participin en el delicte. Exemples:
- SÍ EXCUSA ABSOLUTÒRIA: L 'acusat es va apoderar d'una caixa metàl·lica amb clau que contenia
1.000 € i joies diverses que han estat valorades en 18.700 €,, propietat de Tomàs, L'acusat va
fracturar la caixa amb un ganivet va deixar una empremta dactilar seva. Part de les joies sostretes van
ser confiscades amb posterioritat a l'establiment on havien estat venudes per l'acusat. L'acusat, amb
Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

lOMoARcPSD|18331951
problemes de drogodependència, mantenia una relació estable de parella amb el perjudicat des de feia
dos anys.
- NO EXCUSA ABSOLUTÒRIA: L’acusada sostrau objectes de l'habitatge del seu ex company, amb
qui havia trencat la relació de convivència, per valor de 2134 €, aprofitant que aquest era a la presó
després d'una denúncia falsa per violència domèstica i que disposava de les claus.
- SÍ EXCUSA ABSOLUTÒRIA però CONDEMNA: Subjecte que imita signatura la signatura de la
seva ex-esposa en imprès bancar per cancel·lar i retirar els fondos d’ un compte corrent del qual eren
titulars els seus fills menors d’edat; exclusió de la responsabilitat penal per estafa (no la civil) i
condemna pel delictes de falsedat en document mercantil.
Els subjectes a què afecta l'excusa absolutòria de parentiu són: a) Els cònjuges que no estiguin separats
legalment o de fet o en procés judicial de separació, divorci o nul·litat del seu matrimoni; i b) Els
ascendents, els descendents i els germans per naturalesa o per adopció, així com els afins en primer grau
si viuen junts. Aquest elenc de parents no està exempt de problemes. D'una banda, en no contemplar el cas
de les parelles de fet que conviuen amb anàloga relació d'afectivitat a la matrimonial, el Tribunal Suprem s'ha
hagut de pronunciar expressament declarant que «a l'efecte de l'art. 268 CP, les relacions estables de parella
són assimilables a la relació matrimonial». D'altra banda, del tenor literal del precepte sembla desprendre's
que també és aplicable als ascendents, descendents i germans malgrat que no visquin junts. Això darrer ha
estat criticat per la doctrina i s'ha proposat una interpretació sistemàticament i teleològicament orientada en
virtut de la qual es requerirà que aquells parents mantinguin una relació de convivència perquè els sigui
aplicable l'excusa absolutòria.
S'ha de subratllar que l'excusa absolutòria no afecta tots els delictes patrimonials, sinó només els delictes
regulats als capítols I a IX del títol XIII que tinguin única i exclusivament caràcter patrimonial. Així,
en quedaran exclosos aquells delictes que no tinguin un fonament exclusivament patrimonial individual, sinó
també de dany col·lectiu: les insolvències punibles (a excepció, segons la jurisprudència, del delicte
d'alçament de béns, cosa que té especial transcendència en els casos d'insolvència per evitar el pagament de
pensions familiars, i s'hi aprecia l'excusa absolutòria), l'alteració de preus en concursos i subhastes, algunes
modalitats de danys i, probablement, alguns furts i robatoris agreujats. D'altra banda, ja hem esmentat que
també queden exclosos de l'àmbit d'aplicació de l'excusa els delictes genuïnament violents o
intimidatoris (cal incloure l'extorsió i la usurpació violenta) i les situacions d'abús de vulnerabilitat de la
víctima (per edat o discapacitat).
L'art. 269 CP declara punibles els actes preparatoris (provocació, conspiració i proposició) per cometre
només alguns dels delictes contra el patrimoni: els delictes de robatori, extorsió, estafa o apropiació
indeguda.

lOMoARcPSD|18331951
II. EL FURT (ARTS. 234 I 235 CP).
1. Bé jurídic i elements del tipus bàsic.
El delicte de furt constitueix la figura bàsica dels delictes d'apoderament i està regulat a l'art. 234.1 i 2
CP:
«1. El qui, amb ànim de lucre, prengués les coses mobles alienes sense la voluntat del seu propietari serà
castigat, com a reu de furt, amb la pena de presó de sis a divuit mesos si la quantia del que havia sostret
excedís de 400 euros.
2. S'ha d'imposar una pena de multa d'un a tres mesos si la quantia del que s'ha sostret no excedeix els 400
euros, llevat que hi concorrés alguna de les circumstàncies de l'article 235».
Segons la doctrina majoritària a Espanya, el bé jurídic protegit per aquest precepte n'és la propietat. No
obstant això, un sector doctrinal considera que el que està directament protegit és la possessió. La
controvèrsia no és gratuïta, ja que en depèn, per exemple, que es considerin com a furts els apoderaments de
coses prèviament hurtades. Si s'afirma que és la propietat el que es protegeix, aleshores el furt al lladre
seria atípic (perquè no és ell el propietari). Si s'afirma que és la possessió, aleshores el propietari que
recuperés la cosa sostreta immediatament al lladre (sense violència ni intimidació) cometria furt. El
problema rau en el fet que la possessió implica una relació fàctica del subjecte sobre la cosa i la propietat
comporta una relació merament ideal o normativa. A favor del sector doctrinal minoritari cal dir, com ja es va
apuntar, que el dret penal protegeix les situacions de poder de fet sobre les coses (possessió), però, al seu
torn, no pot ignorar que el dret de la titularitat legítima venç a cas de conflicte. Per tant, és propietari en el
sentit de l'art. 234 CP el lladre respecte dels béns furtats davant de tercers (que cometrien furt si els
prenguessin), però no davant del propietari (que no cometria un furt si els recuperés, sinó, com a màxim,
una realització arbitrària del propi dret de l'article 455 CP si emprés violència o intimidació o força en les
coses, cfr Tema 17). I, més en general, es pot afirmar que en el furt s'arriba a lesionar la propietat a través de
la lesió prèvia de la possessió en la mesura que s'hi expressa un poder fàctic sobre la cosa tendent a impedir
l'actuació d'una altra voluntat de domini sobre ella (la propietat es fa il·lusòria).
La conducta típica consisteix a prendre una cosa moble aliena sense la voluntat del seu propietari.
L'acció típica (prendre) requereix el desplaçament físic de la cosa per part del subjecte actiu,
traslladant-la des de l'esfera de domini del propietari a la seva pròpia.
El resultat del delicte es produeix quan la cosa s'incorpora a la pròpia esfera de domini. Això significa
que la consumació, com en tots els delictes d'apoderament, només s'assolirà quan hi hagi hagut
disponibilitat sobre la cosa sostreta. Per tant, per entendre qualsevol delicte d'apoderament com a
consumat, no cal que el subjecte hagi efectuat un acte concret de disposició sobre la cosa, però tampoc n'hi
ha prou que es toqui o es prengui físicament. El Tribunal Suprem segueix de manera constant aquesta
doctrina. Així, el lladre que és perseguit de manera immediata i resulta detingut, sense haver pogut disposar
del botí, no ha consumat el delicte. Sí que hi ha disponibilitat, en canvi, quan la persecució s'interromp (per
exemple, perquè l'autor ha aconseguit despistar a la policia) i la detenció s'efectua després d'un lapse de
temps; o quan s'ha arribat a repartir el botí; o quan es lliura a un altre la cosa. També si la detenció es
produeix després de l'apoderament mentre es traslladen a un vehicle als voltants.
Fonamental és la determinació de l'àmbit de domini sobre la cosa, que en les relacions socials sol estar
delimitat a través d'identificadors possessoris (per exemple, la línia de caixa d'un supermercat). Si la cosa no
es desplaça fora d'aquest àmbit com a màxim pot haver-hi temptativa de furt si l'objecte s'ha amagat
(per exemple, en una butxaca). Només hi haurà consumació quan el subjecte aconsegueixi extreure la
cosa de l'àmbit de domini original evitant així que el legítim posseïdor pugui exercir la seva voluntat sobre
aquesta.
L’objecte material del delicte de furt són les coses mobles alienes. «Cosa» és tot aquell objecte que tingui
valor econòmic i que sigui susceptible d'apoderament. És precisament el valor econòmic de la cosa el que
determina que estiguem davant del delicte menys greu (art. 234.1 CP) o el delicte lleu (art. 234.2 CP –
que es correspon amb l'antiga falta de furt–, sempre que no concorri algunes de les circumstàncies de l’article
235 CP), en funció de si és superior o bé igual o inferior a 400 euros. A aquest efecte el que és decisiu és

lOMoARcPSD|18331951
el valor de mercat de la cosa en el moment de la sostracció (no el valor original o l'afectiu, que, en tot cas,
podrà ser tingut en compte als efectes de determinar la responsabilitat civil) .
Pel que fa als títols-valors, cal distingir entre aquells que precisen una actuació posterior per obtenir el
valor del representat (xecs, lletres de canvi, etc.) i aquells altres en què el valor del que representen va
unit a la tinença (bitllets de transport, entrades d'espectacles, etc.). Pel que fa als primers, el valor del
document en si mateix és insignificant (així la STS 21/2006, ponent Martín Pallín; no obstant la STS
730/2005, ponent Martínez Arrieta, estima una falta de furt [aplicable quan l'objecte valia menys de 400
euros] quan s'aprofités d'un talonari de xecs), de manera que només quan s'efectuï l'actuació posterior es
podrà incórrer en responsabilitat penal (per exemple, en un delicte d'estafa, si mig engany). Per a la
segona classe de títols-valors, en canvi, regeix el criteri del valor que representen. Especialment discutits
són els supòsits de sostracció de bitllets de loteria, quan encara no s'ha celebrat el sorteig i amb posterioritat
resulten premiats. Deu regir el criteri del valor del bitllet (normalment només constitutiu de furt lleu), ja que
en aquest va incorporada tota l'expectativa del premi. Si després resulta efectivament premiat, això haurà de
ser tingut en compte en la responsabilitat civil.
Pel que fa al delicte lleu de furt, cal tenir en compte que l'art. 963.1.1a LECrim estableix que «s'acordarà el
sobreseïment del procediment i l'arxiu de les diligències quan ho sol·liciti el Ministeri Fiscal a la vista de les
circumstàncies següents: a) El delicte lleu denunciat resulti de molt escassa gravetat a la vista de la
naturalesa del fet, les seves circumstàncies, i les personals de l'autor, i b) No hi hagi un interès públic
rellevant en la persecució del fet. En els delictes lleus patrimonials, s'entendrà que no hi ha interès públic
rellevant en la seva persecució quan s'hagi procedit a la reparació del dany i no hi hagi denúncia del
perjudicat».
Les coses robades o il·lícitament posseïdes i les que estan fora del comerç poden ser igualment objecte
material del delicte de furt (per exemple, la sang humana, un cadàver o la droga). Respecte de les primeres,
cal afegir que no decau la protecció penal per a la relació actual entre «propietari» (encara que sigui un
posseïdor il·lícit) i «cosa», sense que això sigui contradictori amb el fet de castigar-lo penalment per
l'apoderament passat de la cosa. Les coses han de ser mobles, és a dir, susceptibles de desplaçament
(incloent-hi els animals). S'ha de tractar de coses alienes. Si es tracta d'una cosa pròpia, no hi haurà un
delicte de furt sinó un furtum possessionis de l'art. 236 CP (vegeu infra III). L'alienitat de la cosa ve
caracteritzada pel fet que no sigui pròpia del subjecte actiu del delicte i que no sigui susceptible d'adquisició
per ocupació (així, les coses abandonades no donen lloc a delicte de furt). Si la cosa està sotmesa a un
règim de copropietat indivisible, no hi haurà un delicte de furt, però sí si hi ha una divisió en quotes
proporcionals (estimant en tots dos casos un furtum possessionis).
Quant al tipus subjectiu del delicte de furt, el dol exigeix que el subjecte actiu conegui el caràcter aliè de la
cosa i l'absència de voluntat del propietari. Més enllà del dol, com a element subjectiu de l'injust, el tipus
exigeix que l'apoderament es faci amb «ànim de lucre». Segons el Tribunal Suprem, l'ànim de lucre
únicament implica que es persegueixi l'obtenció d'un avantatge patrimonial (Sentència 2206/2001, ponent
Delgado García, en què es considera que aquest ànim existeix encara que l'avantatge obtingut o pretès per
l'autor no tingui un contingut econòmic, i és suficient qualsevol utilitat o benefici, propi o d'una altra persona,
fins i tot un benefici de caràcter recreatiu o de mer plaer). Però així entesa, la simple exigència d'ànim de
lucre no permet distingir els delictes d'apoderament dels altres delictes en què es castiga el mer ús de
la cosa (furt d'ús de vehicles a motor de l'art. 244 CP), ja que en aquests darrers concorre també l'ànim
d'obtenir un avantatge patrimonial. Per això, en els delictes d'apoderament s'ha d'exigir, ja sigui al costat
de l'ànim de lucre, ja sigui com a precisió del mateix, l’ànim dápropiació. Aquest es defineix com la
voluntat que l’obtenció de lavantatge patrimonial tingui lloc a través de la incorporació de la cosa al propi
patrimoni.
2. Furt: agreujant específica (art. 234.3 CP). L’agreujament relatiu als dispositius d'alarma o
seguretat.
L’apartat 3 de lart. 234 CP obliga a imposar les penes anteriors a la meitat superior: «quan a la comissió
del fet s'haguessin neutralitzat, eliminat o inutilitzat, per qualsevol mitjà, els dispositius d'alarma o
seguretat instal·lats a les coses sostretes».
Per fer-ho, cal que el dispositiu estigui instal·lat «en la cosa, no n'hi ha prou simplement que d'alguna
manera pretengui protegir-la (per exemple, l'alarma d'un comerç). L'agreujament abasta una gran quantitat de

lOMoARcPSD|18331951
supòsits propis de la delinqüència patrimonial lleu de les grans ciutats (per exemple, sostraccions de certs
objectes a grans magatzems, trencament de les cadenes de bicicletes, etc.) i que no encaixen a la descripció
legal del robatori amb força a les coses.
3. Els furts agreujats (arts. 235 CP).
Constatada la presència del tipus bàsic del delicte de furt, si hi concorre alguna de les modalitats descrites a
l'art. 235 CP estarem davant de subtipus agreujats de furt, castigats amb una pena de presó d'un a tres
anys.
Aquestes circumstàncies qualificants han de ser abastades pel dol de l'autor, de manera que si no se
saben, tindrà lloc l'aplicació del tipus bàsic.
En la mesura que es tracta de circumstàncies objectives, per comunicar-les al partícep cal que aquest les
conegui (art. 65.2 CP).
• La primera modalitat consisteix en la sostracció de coses amb un valor especial: artístic, històric,
cultural o científic. Perquè una cosa sigui considerada de valor especial no és necessària l'existència d'una
declaració administrativa prèvia, sinó que serà el jutge o tribunal qui determini aquest caràcter (per
exemple, talles religioses, incunables, escultures, etc.) .
• El segon subtipus qualificat és el que afecta les coses de primera necessitat (aliments, medicaments,
vestits, combustible, etc.) sempre que s'ocasioni una situació de desproveïment.
• En tercer lloc, quan es tracti de conduccions, cablejat, equips o components d'infraestructures de
subministrament elèctric, d'hidrocarburs o dels serveis de telecomunicacions, o d'altres coses
destinades a la prestació de serveis d'interès general, i se'n causi un trencament greu.
• En quart lloc, quan es tracti de productes agraris o ramaders, o dels instruments o mitjans que
s'utilitzen per obtenir-los, sempre que el delicte es cometi en explotacions agrícoles o ramaderes i es
causa perjudici garve a aquestes. Aquest agreujament, en realitat innecessari a la vista de la següent,
sembla justificar-se per les dificultats per adoptar mesures eficaces de protecció i en allò extraordinari dels
perjudicis causats al sector.
• El cinquè subtipus agreujat fa referència a l'especial gravetat del furt, atenent el valor dels efectes
sostrets o que es produeixin perjudicis de consideració especial. El Tribunal Suprem ve prenent com a
referent la quantitat de 36.000 euros discutit, (encara que semblaria raonable situar-la en els 50.000 euros,
d'acord amb el molt art. 250.1.5.0 CP) per, a partir d'aquí, apreciar l'especial gravetat (entre altres) , STS
1034/2007, ponent Andrés Ibáñez). D'altra banda, encara que és la llei admet que l'especial gravetat no
només estigui donada pel valor dels efectes sostrets, sinó també pel perjudici patrimonial de
consideració especial que s'hagi produït. Aquest s'haurà d'apreciar quan la sostracció impliqui una lesió
patrimonial directa greu, amb independència del valor que objectivament posseeixi la cosa, per la seva
funcionalitat econòmicament quantificable a l'esfera de la víctima (per exemple, el furt d'un taxi com a
mitjà de vida de propietari).
• També estarem davant d'un furt agreujat, en sisè lloc, quan:
- Posi la víctima o la família en greu situació econòmica. Cal advertir-ne la difícil determinació,
encara que el que és decisiu no és el perjudici patrimonial objectiu, sinó la situació econòmica en què
es col·loca la víctima després de la sostracció de la cosa, que en si fins i tot pot tenir un valor econòmic
reduït.
- S’hagi fet abusant de les circumstàncies personals o de la situació de desemparament. És un abús
de superioritat, és a dir, l'aprofitament de les situacions d'inferioritat personal de la víctima (disminuïts,
cecs, nens, ancians, inimputables, etc.) o de desemparament (per exemple, es furta algú que ha patit un
desmai).
- Aprofitant la producció d'un accident o la existència d'un risc o perill general per a la comunitat
que hagi afeblit la defensa de l'ofès o facilitat la comissió impune del delicte. Cal aprofitar la
producció d'un accident (per exemple, accident de trànsit, amb el desconcert corresponent) o aprofitat
situacions de catàstrofe o calamitat pública que debiliten la víctima o faciliten la impunitat del
delinqüent.

lOMoARcPSD|18331951
• Es preveu un nou agreujament quan en delinquir el culpable hagués estat condemnat

executòriament almenys per delictes compresos al mateix Títol que el furt, sempre que siguin de la
mateixa naturalesa. Amb aquesta finalitat, no es tenen en compte antecedents cancel·lats o que ho
haurien de ser. Règim general:
- Reincidència: agreujant art. 22.8 CP. Agreujant art. 22.8: Quan al delinquir existeixin antecedents
penals no cancelats per un delicte comprès en el mateix títol i de la mateixa naturalesa: pena en la seva
meitat superior (ex. si pena 1-2 anys: 1a 6m-2a) Condiciona també la suspensió de la pena (art.
80.2.1a)
- Multirreincidència (art. 66.1.5 CP). Idem antecedents per tres delictes (tres o més condemnes
prèvies per delictes de la mateixa naturalesa) possibilitat imposar penal superior en grau (ex si pena
1-2 anys: 2a 1d a 3a). No opera per a delictes lleus art. 66.2.
• La vuitena agreujament ho és per als supòsits en què s'utilitzi a menys de setze anys per a la comissió
de delicte. La utilització no s'ha d'entendre en el sentit de l'autoria mediata, sinó més àmpliament,
abastant tots els supòsits en què es faci intervenir (amb violència, intimidació o engany o sense) un menor
de setze anys en el delicte.
• Finalment, també hi ha furt agreujat quan el culpable o els culpables participin en els fets com a
membres d'una organització o grup criminal que es dediqui a la comissió de delictes compresos en
aquest Títol, sempre que siguin de la mateixa naturalesa. Per a la definició legal d'organització i grup
criminal vegeu el que disposen els arts. 570 bis i 570 ter CP, respectivament (cf. Tema 18).
• Al segon apartat de l'art. 235 CP, d'acord amb el que passa en altres delictes patrimonials, s'ha previst aquí
també una «hiperagreujament» per la concurrència de dues o més de les circumstàncies anteriors
(presó de dos anys i un dia a tres anys, que impossibilita , en principi, l'accés a la suspensió de la pena).
III. EL FURTUM POSSESSIONIS (ART. 236 CP).
L'art. 236.1 CP castiga qui, sent propietari d'una cosa moble o actuant amb el consentiment del
propietari, la sostregi a qui la tingui legítimament en poder seu, causant a aquest o a un tercer un
perjudici patrimonial i sempre que el valor de la cosa excedeixi els 400 euros. En cas que el valor de la
cosa sigui igual o inferior, la pena de multa es redueix (art. 236.2 CP).
En aquest delicte el bé jurídic protegit és la possessió legítima de la cosa davant del seu propietari, ja que el
subjecte actiu del mateix és el propietari o qui actua amb el seu consentiment i el subjecte passiu aquell que
té la possessió legítima de la cosa.
S'ha qualificat com a «furt possessori» la conducta del propietari d'una excavadora que la recupera del taller
mecànic on l'havia portat a reparar, sense pagar la factura corresponent; o la del propietari d'un camió que el
sostreu al legítim posseïdor en virtut d'un contracte d'arrendament amb opció de compra.
IV. EL ROBATORI AMB FORÇA A LES COSES (ARTS. 237-241 CP).
Els delictes de robatori són també delictes d'apoderament en què

concorre un plus de gravetat especial respecte del furt. Hi ha dues
classes (art. 237 CP): el robatori amb força en les coses (arts. 238 a
241 CP) i el robatori amb violència o intimidació en les persones
(art. 242 CP). Atès que tots dos tenen la mateixa naturalesa, es pot
apreciar la circumstància agreujant de reincidència entre ells. En
primer lloc ens ocuparem del robatori amb força a les coses.
En el robatori amb força en les coses el plus de gravetat que justifica la seva penalitat més gran (presó
d'un a tres anys) respecte del furt s'ha de veure que el subjecte actiu duu a terme l'apoderament
mitjançant el trencament d'una barrera de protecció específica disposada pel propietari que
exterioritza la voluntat contrària a la sostracció. Ara bé, no qualsevol apoderament superant una barrera
de protecció específicament disposada pel propietari per excloure tercers o assegurar que la cosa no surti de

lOMoARcPSD|18331951
la seva esfera de domini dóna lloc a robatori amb força a les coses. Perquè això succeeixi l'apoderament,
haurà de complir els requisits que converteixen en típic l'ús d'aquesta força.
1. El concepte de força a les coses.
El concepte de força a les coses és purament normatiu: no coincideix necessàriament amb la noció de
força a les coses que s'empra en l'ús quotidià del llenguatge. Jurídico-penalment la força en les coses del
delicte de robatori es caracteritza per dos elements. D'una banda, la força típica ha de ser per accedir o
abandonar el lloc on es troben les coses (art. 237 CP) i, de l'altra, no tota força exercida per accedir o
abandonar els llocs on es troben coses alienes és constitutiva de força típica, sinó tan sols aquelles
modalitats recollides als arts. 238 i 239 CP.
• La clàusula “per accedir al lloc” on es troben les coses de l'art. 237 CP conté nombrosos problemes
interpretatius.
- S’exclou la força exercida sobre la cosa o sobre objectes que envolten la cosa. Tingueu present,
però, que sí que podrien constituir conductes de furt agreujat (art. 234.3 CP). Així, per exemple, ni
trencar la finestreta d'un vehicle, ni trencar la cadena d'un ciclomotor per sostreure'ls són casos de força
típica (sinó de furt) perquè no s'utilitza per accedir al lloc on es troba la cosa.
- Tradicionalment, s'ha entès que aquest accés ha de ser un accés físic: l'entrada de la persona al lloc.
Això, però, és molt insatisfactori en termes politicocriminals. Per això es proposa una interpretació
normativa de l'accés: es tracta d'un accés en el sentit d'arribar a la cosa, sense que sigui necessari
un accés personal.
• Després de la LO 1/2015, la força ja no ha de ser anterior a l'aprehensió de la cosa, sinó que també és
típica la posterior (força subsequens), si bé ha de ser anterior, en tot cas, a la consumació. Això s'expressa
a la fórmula per “abandonar el lloc” on es troben les coses.
- Ara bé, cal remarcar que la força ho ha de ser per «abandonar el lloc» on és la cosa, cosa que significa
que queden excloses del robatori les conductes consistents a desactivar els mecanismes d'alarma
o seguretat incorporats a la cosa mateixa.
2. Modalitats típiques de força a les coses.
a) Escalament: en sentit literal «escalament» evoca «pujada». Tot i que temps enrere s'entenia per
doctrina i jurisprudència, en sentit més ampli, com l'entrada a un lloc per una via que no fos la
destinada a aquest efecte (insòlita), més recentment el Tribunal Suprem (igual que la doctrina més
moderna) proposa una interpretació molt més restrictiva (teleològica), entenent que tan sols hi haurà
robatori amb força en les coses quan la alçada pugui entendre's com a barrera de protecció
específica de la cosa disposada pel propietari. El Tribunal Suprem afirma que “actualment es
restringeix el concepte d'escalament a aquells supòsits, més d'acord amb els principis de legalitat i
proporcionalitat, en què l'entrada o la sortida per lloc no destinat a aquest efecte hagi exigit una destresa o
un esforç de certa importància, destresa o esforç presents en la noció estricta d’escalament” (enfilar-se o
ascendir a un lloc determinat) (aplicació a partir aprox 1,5 metres), que és el punt de referència legal de
què disposa l'intèrpret. I el fet d'haver de salvar aquesta altura (uns tres metres i mig) suposa una especial
“energia criminal”, suficient per ser equiparable a una força física en sentit estricte”. D'altra banda,
recordeu que l'escalament ha de ser-ho per accedir al lloc on es troba la cosa, per la qual cosa la sostracció
de cablejat de coure és furt per més que s'hagi enfilat per un pal per arribar-hi.
b) Fractura exterior: trencament de paret, sostre o terra, o fractura de porta o finestra. Aquesta
consisteix en l'aplicació de força física que tingui com a resultat el trencament de paret, sostre o terra, o
bé, la fractura de porta o finestra. Encara que normalment seran objectes immobles (per exemple,
fracturar la porta d'un establiment comercial o la finestra d'un habitatge), és molt comú aquesta
modalitat en el cas de vehicles de motor (per exemple, la fractura de la finestra d'un vehicle per
apoderar-se d'un objecte a l'interior). En tot cas, la fractura o trencament han de ser per accedir o

lOMoARcPSD|18331951
abandonar el lloc on es troba la cosa, de manera que no hi ha robatori, sinó furt, si el subjecte
s'emporta la pròpia porta o l'objecte en si mateix (si es porta tant el vehicle com els objectes d'interior,
hi ha un furt de l'art. 234.3 CP respecte del vehicle la finestra del qual s'ha fracturat i un robatori pels
objectes). Dos són els principals problemes pràctics que planteja aquesta modalitat de força:
- En primer lloc, el trencament o la fractura d'objectes no esmentats expressament (per exemple,
aparadors o tanques metàl·liques).
- En segon lloc, el problema de la destresa, és a dir, quan no s'arriba a trencar o fracturar els
objectes, sinó que tan sols es forcen o es desmunten (per exemple, extreure les frontisses o forçar
sense fracturar un pany o la finestreta de un vehicle; afluixar un cargol amb una clau i córrer el vidre és
un furt). La jurisprudència ha mantingut una línia clarament ampliatòria sobre això. Així, qualifica
com a robatori: desencaixar una finestra de fusta; limitar-se a manipular els engranatges de la porta
que tancava l'accés a les instal·lacions de l'empresa sense trencar-la; desmuntar els vidres d'una
finestra. Tot i això, no falten resolucions més ponderades que exigeixen, en tot cas, la producció de
danys materials sobre els objectes esmentats en el tipus.
c) Fractura interior. En aquesta modalitat, s'hi inclouen dos tipus de supòsits:
- 1r «Fractura d'armaris, arques o una altra classe de mobles o objectes tancats o segellats, o
forçament dels panys». En aquesta conducta, la fractura també s'ha de fer per un procediment que
impliqui força física, si bé aquí no es reprodueixen part dels problemes de legalitat que hi ha a la
fractura exterior, ja que es diu expressament «o una altra classe de mobles o objectes tancats».
- 2n. «Descobriment de les claus per sostreure'n el contingut». Aquesta descoberta ha d'estar referida
a objectes mobles. Literalment el precepte esmenta el descobriment de les claus, però cal entendre que
fa referència a la seva utilització per a la sostracció. El descobriment ha de ser il·lícit (si no ho és, per
exemple, per raons laborals, estarem davant d'un furt amb abús de confiança).
A ambdues modalitats els resulta aplicable l'últim incís del precepte, que exigeix que la fractura es
produeixi «al lloc del robatori o fora». La naturalesa d'aquesta clàusula no és la de ser una excepció a
les regles generals sobre la consumació en els delictes d'apoderament, sinó que simplement es tracta de
posar de manifest que la força serà típica malgrat que el subjecte actiu no la desplega al lloc on es troba el
continent de la cosa. No s'ha de confondre, doncs, amb el requisit comú a totes les modalitats que la força
ho ha de ser per accedir o abandonar el lloc on es troba la cosa.
d) Ús de claus falses: la quarta modalitat de força en les coses és la que fa referència a l'ús de claus falses.
L'art. 239 CP aclareix que per claus també s'han d'entendre les targetes, magnètiques o perforades, i
els comandaments o instruments d'obertura a distància i qualsevol altre instrument tecnològic
d'eficàcia similar.
- En relació amb la falsedat, el mateix precepte estableix que com a claus falses s'entendran les
següents:
1. Les rossinyols o altres instruments anàlegs (per exemple, un tornavís, filferros, tallaplomes;
tanmateix, «fer el pont» a un cotxe no és ganzua ni instrument anàleg).
2. Les que, no sent claus falses en sentit estricte (perquè són les llegítimes), estiguin perdudes
pel propietari o bé s'hagin obtingut per un mitjà que constitueixi infracció penal. Molt
discutits són els supòsits en què el propietari de la cosa, per oblit, es deixa la clau posada al pany
de la porta. Tot i que en si es tracta de claus perdudes, per raons politicocriminals s'ha d'entendre
que, si es fan servir, només es comet un furt, ja que el propietari ha infringit els seus deures
d'autoprotecció i el subjecte actiu no ha desplegat l'energia criminal que justifica la imposició de la
pena del robatori.
3. Qualssevol altres claus que no siguin les destinades pel propietari per obrir el pany. En aquest
cas, les claus que es fan servir no són les legítimes (fer duplicats, utilitzar claus mestres, etc.).
e) Inutilització de sistemes específics d'alarma o guarda: per apreciar aquesta modalitat de força els
sistemes d'alarma o guarda han de ser específics, és a dir, han de tenir per funció alertar d'una entrada o
abandonament del lloc on les coses es troben o la protecció del patrimoni. La inutilització comporta la
desactivació, trencament o manipulació del sistema de què es tracti. Queden exclosos tant els
supòsits d'elusió com els supòsits d'utilització il·legítima (per exemple, marcar la clau d'accés a un

lOMoARcPSD|18331951
edifici intel·ligent), doncs, en efecte, en aquests casos no s'està inutilitzant, sinó utilitzant correctament
però il·legítimament el sistema. Com a la resta de modalitats de força en les coses, la inutilització ho ha
de ser per accedir o abandonar el lloc on es troba la cosa. Això impedeix castigar com a robatori la
conducta d'arrencar o extreure el dispositiu de seguretat incorporat a algunes peces de roba o altres
objectes que usualment s'utilitzen als grans magatzems per detectar, a la sortida, les eventuals
sostraccions. En aquests casos no s'està aplicant força per accedir o abandonar el lloc on es troben les
coses, sinó que s'està aplicant força sobre un objecte que envolta o està adherit a la cosa, de manera que
caldrà qualificar aquestes conductes de furt agreujat ( article 234.3 CP) i no de robatori. Passa el mateix
en el trencament de la cadena d'un ciclomotor o del mecanisme de bloqueig del volant d'un
automòbil. Tot i que aquests dispositius puguin arribar a definir-se com a sistemes de guarda, en cap cas
la seva inutilització per a l'apoderament del vehicle o ciclomotor donarà lloc a un delicte de
robatori, ja que, de nou, no s'està exercint força per abandonar el lloc on es troba la cosa, sinó sobre
objectes que l'envolten o estan al seu voltant. Menció especial mereix el cas en què allò que s'inutilitza
és una caixa de seguretat protectora (per exemple, d'una ampolla de licor). Aquestes caixes de seguretat
(diferents a les mateixes caixes que serveixen de continent de l'ampolla de licor) incorporen un
mecanisme d'alarma que, a la sortida de l'establiment, s'activa si no ha estat separat abans de la cosa en
passar per caixa. Aquests casos tampoc no es poden subsumir dins d'aquesta modalitat de força. I
això perquè quan el subjecte actiu trenca la caixa que incorpora el mecanisme d'alarma que s'hauria
d'activar posteriorment a la sortida, ja ha accedit al lloc on es troba la cosa. És només a la sortida de
l'establiment comercial quan el sistema d'alarma no pot arribar a funcionar per l'absència del dispositiu
corresponent, és a dir, el moment en què el sistema d'alarma s'està eludint (i no desactivant). Una qüestió
diferent és que aquesta conducta es pugui subsumir en la modalitat de fractura interior de l'art.
238.3r CP, ja que la carcassa de plàstic que incorpora el dispositiu d'alarma és un objecte tancat
que es fractura, ara sí, per accedir al lloc on es troba la cosa.
3. Agreujaments comuns al furt.
L'art. 240.2 CP preveu la imposició d'una pena de dos a cinc anys quan concorri alguna de les
circumstàncies previstes a l'art. 235 CP (cfr. supra II.3).
4. Robatori amb força en les cosas: supòsits agreujats (art. 240-241 CP).
Art. 241.CP:
• Si el robatori es comet a casa habitada, edifici o local oberts al públic o qualsevol de les seves
dependències la pena s'eleva fins als dos a cinc anys de presó. El fonament de la penalitat més gran és
doble i rau en la lesió de la intimitat i perillositat per a les persones. Per això, el mateix art. 241.2 CP
s'encarrega d'aclarir que es considera casa habitada qualsevol alberg que constitueixi estada d'una o més
persones, encara que accidentalment se'n trobin absents quan el robatori tingui lloc. L’aplicació d’aquest
subtipus exclou l’apreciació del delicte de violació del domicili (cf. Tema 7).
• Si, en canvi, el robatori ho és en un establiment o local obert al públic, o a qualsevol de les seves
dependències, però fora de les hores d'obertura, la pena és més lleu, passant a ser d'un a cinc anys de
presó. Per edifici o local obert al públic s'ha d'entendre qualsevol establiment la funció del qual impliqui
l'accés del públic. En aquest sentit ho són restaurants, bars, esglésies, cinemes, botigues, bancs, etc.
L'agreujament només opera quan el robatori es comet en un local durant les hores d'obertura al públic.
Sí, com queda clar al segon paràgraf de l'art. 241.1 CP, el robatori té lloc fora de les hores d’obertura, la
pena mínima a imposar coincideix amb la del tipus bàsic, encara que la màxima permet arribar,
sorprenentment, als cinc anys de presó.
Tingueu en compte que es consideren dependències de casa habitada o d'edifici o local oberts al públic, els
seus patis, garatges i altres departaments, llocs o tancats i contigus a l'edifici i en comunicació interior amb
ell, i amb el qual formin una unitat física (art. 241.3 CP). I que l'Acord del Ple de la Sala Segona de 15 de
desembre de 2016 declara que «els trasters i garatges comuns situats en edifici de propietat horitzontal, on
també s'integren habitatges, tindran la consideració de dependència de casa habitada, sempre que tinguin
les característiques següents: a) contigüitat, és a dir, proximitat immediata o directa amb la casa habitada;
que òbviament pot ser tant horitzontal com vertical; b) tancament, la qual cosa equival a que la dependència

lOMoARcPSD|18331951
estigui tancada, encara que no sigui necessari que es trobi sostrada ni tan sols murada; c) comunicabilitat
interior o interna entre la casa habitada i la dependència; és a dir, que hi hagi porta, passadís, escala, ascensor
o passadís interns que uneixin la dependència on es comet el robatori amb la resta de l'edifici com a via
d'utilitzable accés entre tots dos; d) unitat física, al·ludint al cos de l'edificació».
• Supòsit hiperagreujat: art. 241.4 CP. Si el robatori comès a casa habitada, edifici, local o establiment
oberts al públic, fora o no de les hores d'obertura, revesteix especial gravetat atenent la forma de
comissió del delicte (el preàmbul de la LO 1/2015 esmenta expressament els casos de «butrons» o
«allunatges») o als perjudicis ocasionats, aleshores és procedent imposar una pena especialment
agreujada (art. 241.4 CP: de dos a sis anys de presó, la qual cosa determina que aquests supòsits hagin de
ser enjudiciats per les audiències provincials). La mateixa pena s'ha d'imposar si aquest tipus de robatoris,
encara que no siguin de gravetat especial, van acompanyats d'alguna de les circumstàncies que
agreugen els furts (Art. 235 CP).
V. EL ROBATORI AMB VIOLÈNCIA O INTIMIDACIÓ (ART. 242 CP).
El delicte de robatori amb violència o intimidació en les persones s'articula al Codi Penal en un tipus bàsic
previst a l'article 242.1 CP, un subtipus agreujat quan el robatori es cometi a casa habitada, edifici o local
oberts al públic o a qualsevol de les seves dependències recollit a l'art. 242.2 CP, un altre per l'ús d'armes o
altres instruments perillosos previst a l'art. 242.3 CP i un subtipus privilegiat en atenció a la menor entitat de
la violència o intimidació exercides previst a l'apartat quart del mateix art. 242 CP.
Entre els delictes d'apoderament, el robatori amb violència o intimidació constitueix la modalitat més greu,
de manera que també correspon a la pena més elevada: de dos a cinc anys per al tipus bàsic i de tres anys i
mig a cinc anys si es cometés a casa habitada, edifici o local oberts al públic. Si, a més, es fa d'armes,
correspon imposar les penes a la meitat superior. Amb tot, el robatori violent o intimidatori privilegiat pot
arribar a rebre una pena més benèvola que un robatori amb força o un furt agreujat. S'ha de tenir en compte
la important excepció que efectua el art. 242.1 CP quan estableix que la pena del robatori amb violència
o intimidació prevista en aquest ho serà «sense perjudici de la que pogués correspondre als actes de
violència física que realitzés» el culpable.
Això està estretament vinculat amb el bé jurídic protegit en aquest delicte. Es tracta de la possessió, d'una
banda, i de la integritat física o salut i llibertat, de l'altra, en la mesura que la conducta típica implica no
només una conducta d'apoderament, sinó també l'exercici de violència o intimitat. Això no obstant, com es
deia, sota la qualificació de robatori amb violència i intimidació no es tenen en compte tots els
menyscabaments a la integritat física, salut i llibertat, sinó tan sols els atacs més bàsics i lleus a
aquestes.
1. Tipus bàsic.
A. Conducta típica.
La conducta típica s'articula sobre la base de dos elements: l'apoderament de coses mobles alienes i la
utilització de violència o intimidació a les persones. Atès que l'acció de sostracció és comuna al delicte de
furt, no cal repetir aquí allò que ja es va afirmar per a aquell delicte. Només cal apuntar que, igual que el que
passa amb el robatori amb força en les coses, el legislador fa servir l'expressió «apoderar-se» en comptes de
«prendre», cosa que implica, a diferència del furt, no només l'absència de consentiment per part del titular de
la cosa, sinó la manifestació d'una voluntat oposada a la sostracció. En endavant ens centrarem, doncs, en els
dos elements distintius d'aquest delicte: els conceptes de violència i intimidació.
B. Violència.
La doctrina majoritària entén per violència la denominada «violència pròpia», és a dir, qualsevol
escomesa física de caràcter agressiu que constitueixi exercici de força física sobre les persones. En aquest
sentit, constitueix exercici de violència als efectes del delicte de robatori lesionar o colpejar la víctima,
empènyer-la, subjectar-la, immobilitzar-la, etc.
Molt discutits són els suposats denominats de «violència impròpia». En aquests casos, es constreny la
voluntat de la víctima mitjançant hipnosi, ús de narcòtics, etc. La doctrina majoritària opta per excloure la

lOMoARcPSD|18331951
qualificació de robatori amb violència i apreciar un concurs entre un delicte de furt i el corresponent
delicte contra la llibertat (cf. Tema 4). Ara bé, el correcte és fer un tractament distintiu en funció de si,
per a l'anul·lació de la voluntat de la víctima, s'ha emprat o no violència. Així, per exemple, els casos en
què s'utilitza un esprai immobilitzador o lacrimogen caldrà qualificar-los com a robatori amb violència si
per aplicar-lo s'ha utilitzat violència sobre la víctima (immobilitzant-la, per exemple). En contrapartida,
no és constitutiva de robatori amb violència l'administració d'un narcòtic o somnífer a un vigilant mitjançant
engany. Aquest darrer supòsit tampoc no seria constitutiu de delicte de robatori amb força en les coses en la
seva modalitat d'inutilització de sistemes específics d'alarma o de guarda, ja que la força s'empra sobre
una persona i no sobre les coses. La qualificació correcta és un furt en concurs amb unes coaccions
(eventualment lesions).
Però, amb tota seguretat, els supòsits més discutits tant per la doctrina com per la jurisprudència són els
anomenats casos de la «estirada». L'exemple prototípic és l'apoderament d'una bossa o altres objectes
penjants que portés la víctima utilitzant la sorpresa i llençant-la amb força fins a arrabassar-la a la seva
propietària. La doctrina majoritària i la jurisprudència més recent no vacil·len a entendre que estem
davant de supòsits de robatori amb violència. Això no obstant, s'ha de fer un tractament més distintiu,
en funció de l'element predominant en l'acció d'apoderament. Així, si allò que caracteritza la dinàmica
comisiva del supòsit concret és l'habilitat o sorpresa caldrà qualificar l'apoderament com a furt. En canvi,
en aquells altres supòsits en què la víctima exerceix oposició davant de la sostracció, agafant o subjectant
l'objecte i l'autor l'ha de vèncer amb força física, estarem davant d'un delicte de robatori.
Ara correspon abordar la qüestió de la quantitat màxima de força que és capaç d'absorbir el delicte de
robatori amb violència, sense donar lloc al concurs de delictes corresponent entre robatori i lesions.
Recordeu que el mateix art. 242.1 CP estableix que el càstig per delicte de robatori amb violència o
intimidació té lloc sense perjudici de la pena que pogués correspondre als actes de violència física que es
realitzessin. El problema, doncs, no es planteja respecte dels actes d'intimidació, que quedaran sempre
absorbits pel robatori, sinó dels actes violents el càstig autònom dels quals constituiria una infracció del
principi non bis in idem.
La doctrina oscil·la entre comprendre només absorbits els maltractaments d'obra de l'art. 147.3 CP o també
les lesions lleus de l'art. 147.2 CP —> El robatori absorbeix delicte de maltractaments o lesiones lleus:
ex. un cop, una esgarrapada.
D'altra banda, es discuteix intensament quina mena de concurs de delictes s'ha d'apreciar quan els
resultats lesius ocasionats com a mitjà per a la consumació no poden quedar absorbits pel concepte de
violència del robatori, a través del concurs de normes tractat al paràgraf anterior.
• Concurs real. Els criteris per aplicar aleshores el règim del concurs real han de ser: a) L'existència de
pluralitat d'accions a la fase executiva; i b) Que l'acció lesiva no sigui el mitjà per assolir
l'apoderament.
• Concurs medial. En canvi, si el que passa és que, existint dues accions a la fase executiva, una és el
mitjà per a la consecució de l'altra, el que és procedent és aplicar un concurs medial. Ex: A clava un
ganivet a B per robar-li els diners.
• Concurs ideal. I, en fi, caldria apreciar un concurs ideal entre les lesions i el robatori quan, per la
dinàmica executiva, una única acció impliqui indissolublement l'apoderament i l'exercici de
violència, com passa en la majoria dels casos de la «estirada». Ex: estrebada que causa lesions.
C. Intimidació.
La intimidació en el robatori s'ha entès tradicionalment com l'anunci o la comminació d'un mal immediat,
greu, personal i possible que desperti o inspiri en la víctima un sentiment de por, angoixa o desassossec
davant la contingència d'un dany real o imaginat
La jurisprudència ha precisat que la intimidació típica ve constituïda «per l'anunci o la conminació d'un
mal immediat, greu, personal, concret i possible que desperti o inspiri en l'ofès una situació de por,
angoixa o desassossec davant la contingència d'un dany real o imaginari, una inquietud anímica urgent
per aprensió racional o recel més o menys justificat».

lOMoARcPSD|18331951
D'aquesta definició se'n desprèn que dos són els elements rellevants en el concepte d'intimidació:
l'amenaça del mal i els efectes psicològics que causi sobre la víctima. En funció de si l'accent es posa en un
element o l'altre, el camp d'aplicació del delicte pot variar considerablement. L’important és que l’obtenció
de la decisió de la víctima de lliurar la cosa estigui en una relació d’imputació objectiva amb la conducta de
l’autor. En aquest sentit, l'acció intimidatòria ha de ser idònia ex ante per produir aquest efecte sobre el
subjecte passiu. Això significa que la seva estimació dependrà de les circumstàncies de la víctima i del
context i que no cal que els mitjans intimidants siguin idonis per produir efectivament el mal que
s'anuncia. En efecte, en el robatori amb intimidació el que és característic és l'atac a la llibertat per mitjà de
l'amenaça, i no el perill per a la vida o integritat física. D'aquesta manera, hi haurà intimidació quan
s'exhibeix una arma (pistoles, tornavisos, navalles, pals, xeringues, etc.), però també quan l'arma és
simulada, quan no hi ha tal arma però l'autor fa creure l'arma víctima que la porta a la butxaca o quan
l'autor amenaça la víctima de causar un mal que no té intenció d'executar en cas de negativa d'aquella.
Igualment apreciable és la intimidació quan aquesta es desprèn del context (per exemple, la que es deriva de
la presència de diversos subjectes en actitud amenaçadora.
Com passava amb el concepte de violència, la intimidació planteja problemes de delimitació amb:
• El subtipus privilegiat. Un sector doctrinal entén que, per a l'aplicació del subtipus agreujat, n'hi ha prou
amb la realització d'una amenaça lleu que donaria lloc al delicte de l'art. 171.7 CP, sempre que el mal amb
què s'amenaça sigui causar, almenys, uns maltractaments de l'art. 147.3 CP. Respecte del límit màxim
d'intimidació inclosa al robatori ja es va dir que el mateix art. 242.1 CP indica, sens dubte, que els
possibles delictes d'amenaces quedaran absorbits pel robatori.
• Els tipus d'amenaces (límits mínim i màxim, respectivament, d'intimidació inclosa al robatori). Quant a
la distinció entre amenaces condicionals i robatori amb intimidació, la doctrina majoritària i la
jurisprudència estimen que hi ha robatori si s'exigeix la entrega immediata de la cosa, mentre que si el que
s'exigeix és el lliurament diferit, caldrà apreciar amenaces.
D. La relació entre violència i intimidació amb l’apoderament.
Tant la violència com la intimidació han de ser presents durant la fase executiva de l'apoderament. A més,
entre violència i intimidació i apoderament hi ha d'haver una relació tal que es pugui afirmar que són els
mitjans comissius que fan possible, faciliten o asseguren l'apoderament. Violència i intimidació seran,
doncs, els mitjans de l'apoderament sempre que apareguin abans de la consumació del delicte, és a dir,
abans de la disponibilitat abstracta de la cosa. Això vol dir que les exercides durant la fugida podran
convertir el fet en robatori, com reconeix expressament l'art. 237 CP en castigar tot exercici de violència o
intimidació exercides per l'autor «en cometre el delicte, per protegir la fugida, o sobre els que acudissin en
auxili de la víctima o que el persegueixin». Ara bé, cal precisar que no tota violència o intimidació
exercides amb anterioritat a la consumació donaran lloc a robatori, sinó només i precisament aquelles
exercides per assegurar la consumació (la disponibilitat).
2. Suptipus agreujat.
• Art. 242.2 CP: contempla un agreujament específic per al cas en què el robatori amb violència o
intimidació es cometi a casa habitada, edifici o local oberts al públic o en qualsevol de les seves
dependències. Pena de tres anys i sis mesos a cinc anys.
- Art. 242.3 CP: estableix que s'imposaran les penes a la seva meitat superior “quan el delinqüent fes
ús d'armes o altres mitjans igualment perillosos, sigui en cometre el delicte o per protegir la fugida,
i quan ataca els que acudissin en auxili de la víctima o als que li persegueixen”. Per apreciar-los no
cal que l'autor arribi a lesionar la víctima amb l'arma, sinó que n'hi ha prou amb la mera
exhibició d'aquesta. Ara bé, sí que caldrà que l'arma sigui idònia per produir aquell resultat lesiu
per a la vida o la integritat física. D'aquesta manera, s'exclou l'aplicació de l'agreujament per als casos
de pistoles simulades, de fogueig o, en general, de mitjans no aptes per atemptar contra aquests
béns jurídics. No cal que l'arma o l'objecte perillós sigui portat prèviament per l'autor, sinó que pot ser
agafat al mateix lloc de la comissió del robatori. Per al cas en què es produeixin lesions com a
conseqüència del robatori no es pot excloure automàticament l'apreciació de l'agreujament, ja que pot
passar que no tot el perill inherent a l'ús d'armes s'hagi concretat a la lesió. No obstant això, no és

lOMoARcPSD|18331951
procedent l'agreujament quan el resultat lesiu per a la vida o la integritat sigui la materialització
del perill que representava l'arma (en aquest cas existirà un concurs entre el tipus bàsic del robatori
amb violència o intimidació i el corresponent delicte contra la vida o integritat).
3. Subtipus privilegiat/atenuat.
• Art. 242.4 CP: la pena d'aquesta modalitat de robatori es pot atenuar «en atenció a la menor entitat de la
violència o intimidació exercides i valorant a més les circumstàncies restants del fet». L'apreciació
d'aquesta circumstància comporta la imposició de la pena inferior en un grau a la dels apartats anteriors
(fins a a mínim 6 mesos).
La STS 663/2000 va intentar sistematitzar les «restants circumstàncies del fet» d'aquesta manera:
a) El lloc on es roba: no és el mateix fer-ho al carrer a un transeünt que a un establiment comercial, i
tampoc no es pot equiparar el robatori en una petita botiga i el que es comet contra una entitat bancària.
b) Amb relació al subjecte actiu, haurà de considerar si es tracta d'una persona o si hi va haver un grup de
coautors, així com, si escau, la forma d'actuació d'aquest grup i si es trobava més o menys organitzat.
c) Així mateix, es pot considerar el nombre de les persones atracades i la seva condició amb vista a la
seva situació econòmica o a les majors o menors possibilitats de defensar-se.
d) L’experiència ens diu que de totes aquestes "restants circumstàncies del fet", la que amb més freqüència
se'ns presenta per valorar si s'aplica o no aquesta norma jurídica, és el valor del sostret, de manera que
ha de excloure's aquesta aplicació quan aquest valor assoleix certa quantia que, per descomptat, no
cal determinar en una xifra concreta, ja que haurà de variar segons aquestes altres circumstàncies abans
indicades o qualssevol altres que poguessin conferir al fet més o menys antijuricitat».
El tenor de lart. 242.4 CP declara expressament que el tipus privilegiat és compatible amb l’agreujament
per l’ús d’armes o altres instruments perillosos, així com amb l’agreujament per la comissió a casa
habitada.
VI. ROBATORI I FURT D'ÚS DE VEHICLES (ART. 244 CP).
L’art. 244.1 CP contempla en els termes següents el tipus bàsic del delicte de robatori i furt d'ús de vehicle
de motor: “El que sostingui o utilitzi sense la deguda autorització un vehicle a motor o ciclomotor aliens,
sense ànim d'apropiar-se'l, serà castigat amb la pena de treballs en benefici de la comunitat de trenta-u a
noranta dies o multa de dos a dotze mesos, si ho restituís, directament o indirectament, en un termini no
superior a quaranta-vuit hores, sense que, en cap cas, la pena imposada pugui ser igual o superior a la que
li correspondria si s'apropiés definitivament del vehicle”.
Pel que fa a aquesta conducta, la seva concurrència requereix la presència de tres requisits: a) La sostracció
o la utilització sense la deguda autorització d'un vehicle de motor o ciclomotor aliè; b) Que no hi concorri
ànim d'apropiació; i c) Que es restitueixi, directament o indirectament, en un termini no superior a
quaranta-vuit hores.
Com s'observa, no només comet aquest delicte qui ha sostret el vehicle de motor o ciclomotor de l'àmbit de
domini del propietari, sinó també qualsevol persona que, no havent-lo sostret, el faci servir posteriorment
sense la seva autorització. El valor del vehicle és absolutament indiferent.
• Un primer tipus qualificat es dóna quan hi concorre força en les coses (art. 244.2 CP). En aquest cas la
pena a imposar és la del tipus bàsic a la meitat superior.
• En segon lloc, si a la sostracció no segueix la restitució dins de les quaranta-vuit hores, l'art. 244.3
CP estableix que es castigui el fet com a furt o com a robatori, en els seus respectius casos. Certament,
qui no es restitueixi el vehicle en aquest termini no suposa que hi hagi necessàriament un ànim
d'apropiació. Però el legislador, per raons politicocriminals i per les dificultats probatòries que planteja

lOMoARcPSD|18331951
l'element subjectiu de l'ànim d'apropiació, ha establert aquest criteri objectiu: el furt o el robatori d'ús es
converteix en delicte de furt o de robatori si transcorre el termini assenyalat, sense necessitat de demostrar
lànim dapropiació. Perquè no operi la qualificació el vehicle ha de ser restituït al propietari. Per restitució
cal entendre la devolució al propietari. Aquesta pot ser directa o indirecta. La restitució directa es
donarà quan el subjecte actiu delit retorni personalment el vehicle al seu propietari (comunicant-li la
situació del vehicle). La restitució indirecta serà el més normal i consisteix en la reintroducció del
vehicle a l'esfera de localització del propietari (ja sigui retornant-lo al lloc on estava, ja sigui deixant-lo
en un lloc on aquest propietari o tercers ho puguin recuperar sense dificultat). Què passa si la restitució es
fa després de quaranta vuit hores? En aquest cas, no es pot apreciar un furt o robatori d’ús, sinó un furt
o robatori. Ara bé, res no impedeix que en seu de determinació de la pena es pugui atenuar la
responsabilitat d'acord amb la circumstància prevista a l'art. 21.5a CP (reparació).
• Finalment, l’art. 244.4 CP estableix que, si el fet es cometés amb violència o intimidació a les
persones, s'imposaran les penes de l'art. 242 CP. Això significa que, des del moment en què apareix la
violència o intimidació en la sostracció del vehicle de motor o ciclomotor, estarem sempre en presència
d'un delicte de robatori amb violència o intimidació, malgrat que només hi concorri l'ànim de ús i es
pretengui restituir el vehicle abans de les quaranta-vuit hores.
La qualificació s'aplica igualment a qui utilitza el vehicle sense autorització encara que no hagi
intervingut en la sostracció amb força si la coneixia (STS 458/2020, ponent Ferrer García).

lOMoARcPSD|18331951
TEMA 11: DELICTES CONTRA EL PATRIMONI (II).
• Introducció.
• La estafa (Arts. 248-251 CP).
• La adminstració deslleial (Art. 252 CP).
• El delicte d’apropiació indeguda.
• Les defraudacions de fluid elèctri i anàlogues (Arts. 255-256 CP).
I. INTRODUCCIÓ.
El Capítol VI del Títol XIII del Llibre II del Codi Penal recull com a «defraudacions» l'estafa (Secció 1a:
arts. 248 a 251 bis), l'administració deslleial (Secció 2.3: art. 252), l'apropiació indeguda (Secció 2a bis: arts.
253 i 254) i les defraudacions de fluid elèctric i anàlogues (Secció 3.2: arts. 255 i 256 CP). Ara bé, el
concepte de defraudació té continguts clarament diferents en els diversos tipus del capítol VI.
• A l'estafa, l'autor defrauda la víctima enganyant-lo perquè aquesta faci un acte de disposició perjudicial,
és a dir, l'autor manipula la decisió econòmica d'un altre perquè aquest últim es perjudiqui a si mateix,
mitjançant la inveracitat.
• En el cas de l'administració deslleial i de l'apropiació indeguda, la defraudació consisteix en la frustració
de la confiança dipositada legítimament (sense enganyar) per la víctima a l'autor. Així, a l'administració
deslleial, la defraudació consisteix en la «infracció» de les facultats concedides, excedint-se en l'ús de les
mateixes, de manera que l'injust té a veure amb la defraudació de la confiança que la víctima diposita
autor en confiar a aquest darrer l’administració del seu patrimoni. També en l'apropiació indeguda la
defraudació es presenta com a frustració de la confiança dipositada per la víctima a l'autor en virtut d'un
títol que l'obliga a tornar o lliurar la cosa.
• Finalment, a les defraudacions de fluid elèctric i anàlogues és difícil descobrir un element de
«defraudació», ja que la seva estructura és semblant a la del furt i, per aquesta raó, no és encertada ni la
seva denominació ni la seva ubicació sistemàtica al Codi Penal.
Cal tenir en compte que l'art. 251 bis CP preveu la responsabilitat penal de les persones jurídiques per al
delicte d’estafa, si es donen els pressupostos de l‟art. 31 bis CP, responsabilitat que, sorprenentment, el
Codi no preveu per a les altres defraudacions.
Modulacions penològiques:
• Penes de sis mesos a tres anys.
• Si la quantia no excedeix els 400 euros, multa d’un a tres mesos.
• Modalitats agreujades (art. 250): fins a sis anys i, inclús, fins a vuit.
Dificulatat: destriar-ho dels simples incompliments d’obligacions entres particulars (fets no delictius).
II. L'ESTAFA (ARTS. 248-251 CP).
El tipus bàsic d'estafa es troba a l'art. 248.1 CP. Segons aquest, l'estafa consisteix a utilitzar, amb ànim de
lucre, prou engany per produir error en un altre, induint-lo a fer un acte de disposició en perjudici
propi o aliè. Exemples:
- A altera el comptaquilòmetres del seu automòbil i li ofereix a B com a automòbil de segona mà,
afirmant que es tracta d'un vehicle que funciona bé i que només ha recorregut 2.000 quilòmetres. En
realitat, és un automòbil amb greus avaries que ha recorregut més de 100.000 quilòmetres. B, creient en
la veracitat de les afirmacions d'A, compra el vehicle.
- A presenta en una entitat bancària una falsificació del DNI de B i sol·licita a l'empleat que lliuri 1.200
euros del compte d'aquest últim, cosa que l'empleat fa.
- Fer-se passar per venedor d'habitatges sobre plànol i aconseguir quantitats anticipades de diners.

lOMoARcPSD|18331951

- Vendre vehicles de segona mà manipulant el comptaquilòmetres.
- Retornar un producte per al qual es reemborsarà els diners, incorporant la caixa del producte i el tiquet
de compra, però a l’interior de la mateixa no hi havia el producte sinó una pedra.
- Estafa piramidal: es van captant aportacions que, aparentment s’inverteixen en diversos negocis,
anunciant una alta rendibilitat; en realitat les inversions no existeixen sinó que les noves aportacions
s'utilitzen per retornar les aportacions dels primers participants i axi donar l’aparença d’un negoci real
altament lucratiu; quan s’arriba a assolir una massa critica, es cessa en els pagaments.
Aquest delicte té prevista una pena de presó de sis mesos a tres anys (art. 249 CP).
D'acord amb l'art. 249 CP, quan la quantia del que s'ha defraudat no excedeixi els 400 euros, s'ha d'imposar
la pena de multa d'un a tres mesos.
Amb això, el Codi Penal pretén reflectir en el marc penal la menor gravetat de les defraudacions de quantitats
baixes. Tot i això, resulta insatisfactori que entre el marc penal previst per a les estafes d'import superior a
400 euros (presó de sis mesos a tres anys) i el previst per a les estafes que no excedeixen aquest import
(multa d'un a tres mesos) hi hagi solució de continuïtat.
1. El bé jurídic protegit.
Segons la doctrina majoritària, l’estafa és un delicte contra el patrimoni.

Hi ha discussió doctrinal sobre si el tipus d'estafa protegeix el patrimoni considerat en la seva totalitat,
com a universitats iuris, o si protegeix un dret patrimonial concret. La doctrina dominant s'inclina per
la primera solució i entén, per tant, que per esbrinar si hi ha o no una lesió del patrimoni s'han de valorar les
conseqüències que ha tingut l'acte de disposició sobre el conjunt del patrimoni de la víctima (balanç
econòmic final).
Hi ha diverses definicions substancialment diverses del concepte de patrimoni, però la dominant
actualmemt es el concepte mixt juridicoeconòmic. El concepte mixt juridicoeconòmic defineix el
patrimoni com a conjunt de béns de valor econòmic amb aparença jurídica. Perjudici com a detriment
d'una posició de poder econòmica amb aparença jurídica.
- Diners: sí poden ser objecte d’aquests delictes. Exemple: obtenir diners d’estudiants d’oposicions amb
l'engany que podia aconseguir aprovats pels seus contactes amb els funcionaris examinadors.
- Objectes il·lícits no poden ser objecte d’aquests delictes. Exemple: engany amb drogues.
2. El tipus bàsic: l'estafa en sentit estricte.
Els elements del tipus d'estafa són:

• En el tipus objectiu: l'engany suficient, l'error, l'acte de disposició, el perjudici patrimonial.
• En el tipus subjectiu: el dol i l'ànim de lucre.
Atès que l'injust de l'estafa consisteix en la instrumentalització de la decisió d'un altre perquè prengui una
decisió perjudicial, la conducta típica, l'engany, ha de ser capaç de generar l'error del disposant i aquest error,
al seu torn, l’acte de disposició que desemboca al perjudici. Per això, s'exigeix que entre els elements del
tipus objectiu hi hagi una relació de causalitat i una relació de risc o imputació objectiva. Això implica
que un engany que «causi» un error i el consegüent acte de disposició perjudicial no és típic si, d'acord amb
els criteris del «risc jurídicament desaprovat» (o imputació objectiva de la conducta), es tracta d'un engany
que pertany al risc permès.
A. La conducta típica: l'engany suficient.
L'estafa és un delicte comú, la conducta típica del qual consisteix a utilitzar «engany suficient per
produir error en un altre».
L’anàlisi de l'engany típic requereix estudiar diversos aspectes.

lOMoARcPSD|18331951
• En primer lloc, l'art. 248.1 CP no exigeix que l'autor realitzi una posada en escena, i n'hi haurà prou
amb la constatació d'una inveracitat. La jurisprudència subsumeix a l'art. 248 CP tant casos
d'inveracitat objectiva com casos d'inveracitat subjectiva. Aquests darrers són els casos que
tradicionalment s'han anomenat «negocis jurídics criminalitzats», si bé és més correcte qualificar-los com
a casos d'«engany sobre fets interns». A aquest efecte, la «inveracitat subjectiva» és la discrepància entre
l'afirmació de l'autor i la representació que aquest autor té de la realitat (exemple: l'autor afirma que un
habitatge no té aluminosi, malgrat que està convençut que l'habitatge sí que té aquest defecte, amb
independència de si, en realitat, l'habitatge té o no aluminosi). La «inveracitat objectiva», per la seva
banda, és una discrepància entre l'afirmació de l'autor i la realitat (exemple: l'autor afirma un habitatge no
té aluminosi quan en realitat sí que en té).
• En segon lloc, és essencial definir els pressupostos sota els quals un engany és «bastant per produir
error en un altre».
- A aquest efecte, no n'hi ha prou que l'engany hagi estat «eficaç» (és a dir, que hagi conduït la
víctima a un error i a un acte de disposició perjudicial), ja que això només indica que hi ha un vincle
causal entre l'engany i lerror. Si l'engany a l'estafa s'interpreta a la llum de la teoria de la desaprovació
juridicopenal de la conducta, és «suficient» (constitueix un risc típic) l'engany adequat, idoni per
conduir el disposant a un acte de disposició perjudicial, de manera que es pugui dir que l'autor
s'ha “apropia”», mitjançant la instrumentalització, de la decisió de la víctima. En aquest cas, hi
ha almenys una temptativa d'estafa; si, a més, ex post, el disposant realitza l'acte de disposició i se'n
genera el perjudici, s'haurà consumat el delicte (la realització del risc típic en el resultat).
• Dit això, el més complexe és determinar quan l'engany és ex ante idoni per produir error en un altre
i conduir-lo a l'acte de disposició perjudicial. Segons la jurisprudència, per això s'ha d'aplicar
l'anomenat criteri objectiu-subjectiu, el qual requereix una anàlisi en dos passos.
- En primer lloc, cal analitzar (criteri objectiu) si l'engany té la capacitat de conduir a error a una
persona de mitjana perspicàcia i diligència (segons això, en principi quedaria fora del tipus la
mentida que una persona de perspicàcia i diligència mitjanes consideraria inversemblant).
- Ara bé, en segon lloc, l'engany que no superi el criteri objectiu s'haurà de considerar típicament
rellevant si, tenint en compte les peculiaritats de la víctima (capacitat intel·lectual, formació
cultural, etc.) (criteri subjectiu), aquell es considera idoni per conduir a error aquesta víctima
concreta; en aquest darrer cas, cal que l'autor conegui aquestes peculiaritats de la víctima.
• En la determinació de l'engany típic, la jurisprudència de la dècada dels 90 va admetre gradualment que
la víctima té deures d'autoprotegir-se davant l'engany, deures que deriven dels usos vigents a cada
sector d'activitat econòmica: per exemple, a l'àmbit bancari les entitats de crèdit han de comprovar la
identitat de qui pretén retirar fons d'un compte, les signatures dels xecs, així com els gravàmens d'un
immoble presentat com a garantia d'un crèdit. La conseqüència de l'admissió de deures d'autoprotecció
de la víctima era que, si l'engany podia haver estat neutralitzat mitjançant la presa d'aquestes
mesures (degudes) d'autoprotecció, s'havia de considerar atípic. Ara bé, darrerament la
jurisprudència, si bé continua sostenint que la víctima de l'estafa té deures d'autoprotecció, ha interpretat
aquests deures de manera extremament restrictiva, arribant a apreciar una infracció de deures
d'autoprotecció només en els supòsits de «absoluta falta de perspicàcia, estúpida credulitat o
extraordinària indolència».
• Finalment, es discuteix sobre la tipicitat de l'estafa per defecte, entesa aquesta última com la no-
comunicació al disposant d'informacions que li haurien permès conèixer el caràcter perjudicial del
seu acte de disposició. Tingueu en compte que quan el silenci de l'autor «comuniqui» informació
(exemple: l'autor diu a la víctima: «si els pèrits no descobreixen cap defecte, no et dic») no concorre una
estafa per omissió, sinó una estafa activa mitjançant «actes concloents». Els casos d'estafa per omissió
són aquells en què no hi ha una comunicació d'informació de l'autor a la víctima, sinó una manca de
comunicació d'informació que no té cap sentit concloent. Alguns autors rebutgen l'estafa per defecte amb
l'argument de l'«obice cronològic». Segons aquest argument, el tipus d'estafa exigeix que l'engany «causi»
l'error, cosa que no passa en els casos d'omissió, en què l'error existeix abans que es produeixi l'engany.
En canvi, d'altres admeten l'estafa per omissió quan l'autor ocupa una posició de garant que l'obliga a
eliminar l'error de la víctima. Aquest plantejament és més convincent, ja que l'essencial no és si la víctima

lOMoARcPSD|18331951
«es trobava en error» abans de la conducta de l'autor, sinó si l'autor és responsable de l'error de la víctima
(i ho serà si, tenint el deure de treure'l de l'error, no ho fa).
• Quan, com a mitjà de l'engany, es falsifiquin documents, la relació entre falsedats i estafa és, segons la
doctrina majoritària, de concurs medial si les falsedats són en document públic, oficial o mercantil
(arts. 390 i ss. CP; cfr · Tema 15). En canvi, si les falsedats són en document privat (art. 395 CP), el
concurs és de lleis, de manera que l'art. 248.1 CP és suficient per absorbir tot l'injust de la conducta.
B. L’error.
L'engany ha de ser suficient per «produir error en un altre». Segons la doctrina dominant, l'engany ha de
causar un error en el disposant, el qual se sol definir com a «representació falsa de la realitat», si bé
s'hauria de considerar suficient l'absència del coneixement d'informacions rellevants per a la decisió de
disposició.
C. L’acte de disposició patrimonial.
D'acord amb la doctrina dominant, l'acte de diposició és un acte de lliurament dut a terme per la víctima,
per al qual no cal que el disposant tingui capacitat negocial d'acord amb el dret civil. Acte efectuat per
persona enganyada idoni per produir un perjudici immediat.
L'acte de disposició ha de ser idoni per produir un perjudici i entre aquell i aquest darrer hi ha d'haver
una relació immediata. Aquesta exigència no vol dir que el perjudici s'hagi de produir immediatament en
termes temporals, sinó que el perjudici ha de ser atribuïble a l'acte de disposició.
- La relació immediata no concorre en supòsits com els següents: A enganya B dient-li que en un
aparcament hi ha personal encarregat de la vigilància i que, per això, no cal que tanqui el seu automòbil
amb clau; B deixa obert el seu vehicle i A se l’emporta —> A afirma ser l'empleat de la companyia i, en
aquests casos, el perjudici no es deriva de la decisió (instrumentalitzada) de la víctima (deixar el vehicle
obert, deixar passar l'empleat), sinó de la conducta posterior de l'autor (subtracció), per la qual cosa es
tracta de supòsits de furt.
D. El perjudici patrimonial.
L’acte de disposició ha de ser “en perjudici propi o aliè”. D’això en dedueix la concepció dominant que el
perjudici (menyscap del patrimoni) és el resultat típic, mentre que una opinió minoritària entén que el delicte
es consuma amb l'acte de disposició idoni per perjudicar.
Es discuteix si pot concórrer perjudici a l'estafa de prestacions unilaterals (donacions, regals). En
aquests negocis, qui dona, etc. ho fa sense cap contraprestació, assumint la disminució del seu patrimoni, si
bé és enganyat sobre la destinació (la fi) del que s'ha donat. Part de la doctrina entén que aquí el perjudici
consisteix en la frustració de la fi social perseguida amb l'acte de disposició (teoria de la frustració de la
fi, una teoria que entronca amb la concepció personal de patrimoni).
En el delicte d'estafa és possible que la persona enganyada sigui diferent de la persona perjudicada («en
perjudici propi o aliè»), cas en què pot concórrer, sota determinats pressupostos, una estafa en triangle.
Exemple: un subjecte ven a l'administrador (enganyat) d'una societat (perjudicat) còpies de material
informàtic de pèssima qualitat, afirmant que es tracta de material autèntic de gran qualitat. Segons una
opinió, perquè concorri estafa en triangle, l'enganyat ha de tenir autorització per actuar en lloc del perjudicat;
segons altres, n'hi ha prou que hi hagi una relació especial entre enganyat i perjudicat.
E. Supòsits problemàtics.
a) Polizonatge. El polissonatge consisteix en la utilització indeguda d'un servei de transport, per

exemple, accedint-hi clandestinament o amb un bitllet usat, fals o aliè. En aquest cas, que té la mateixa
estructura que el vàlida, es discuteix si hi ha engany típic quan l'accés al mitjà de transport és
clandestí (no, en canvi, quan s'hi accedeix mostrant un bitllet fals, cas clar d'engany). Hi ha sentències
que absolen perquè entenen que no concorre un engany, però són més les que entenen que es dóna
un engany mitjançant actes concloents (qui accedeix al transport expressaria implícitament que està
en possessió del bitllet necessari).

lOMoARcPSD|18331951
b) L'estafa d'allotjament. Exemple: A demana una habitació a un hotel sense disposar de diners per
pagar les despeses de la seva estada. Doctrina i jurisprudència consideren que aquesta conducta és
constitutiva d'estafa, ja que en contractar el servei l'autor expressa de manera concloent la voluntat i
la capacitat de pagar els seus costos.
c) L'estafa en negoci il·lícit. Exemple: un subjecte ofereix a un estudiant d'oposicions a canvi de diners,
utilitzar els contactes amb el tribunal d'examen perquè aquest l'aprovi. Tot i que en aquests casos no hi
ha acció civil per recuperar allò lliurat, la doctrina majoritària considera que l'enganyat que lliura
diners a canvi de la prestació il·lícita és víctima d'una estafa, ja que els diners tenen sempre valor
econòmic i aparença jurídica; en canvi, la doctrina nega l'estafa quan l'enganyat fa una prestació
il·lícita sense rebre a canvi els diners pactats, perquè aquesta prestació no té aparença jurídica i, per
això, no forma part del patrimoni.
F. El dol i l'ànim de lucre.
Al tipus subjectiu de l'estafa ha de concórrer dol i ànim de lucre. Així, per una banda, l'estafa imprudent
és impune, ja que el seu càstig no està previst expressament al Codi (art. 12 CP).
D'altra banda, l'ànim de lucre és un element subjectiu del tipus que la doctrina defineix en termes
estrictes, és a dir, com a persecució d'un benefici patrimonial per a l'autor o per a un tercer. La
jurisprudència, que en el passat va interpretar l'ànim de lucre en termes amplis com a finalitat d'obtenir
qualsevol utilitat o profit, fossin aquests econòmics o no, ha assumit progressivament la concepció estricta
de la doctrina.
3. Estafes específiques: l’estafa informàtica.
L'art. 248.2.a) CP tipifica la denominada «estafa informàtica», que es defineix com la conducta de qui, amb
ànim de lucre, se serveix de «alguna manipulació informàtica o artifici semblant» i, d'aquesta manera ,
aconsegueix la transferència d'actius patrimonials, en perjudici de tercer.Exemples: dos subjectes
manipulen el terminal de venda situat en un establiment comercial, fent operacions d'abonament per
devolució de compra per un import total de 52 milions de pessetes; apropiar-se, mitjançant un virus
informàtic, de les claus bancàries de la víctima, per extraure del seu compte més de 2000 euros; treballadora
del banc que utilitza les claus del sistema informàtic del banc per donar d́alta un préstec bancari, disposant
així de forma irregular dels diner; manipular ruleta electrònica a una sala de jocs per aconseguir que la bola
es mogués al color apostat i obtenir l’import del premi de forma indeguda.
A l'estafa informàtica no hi concorren els elements essencials del tipus bàsic de l'art. 248.1 CP, és a dir,
l'error i l'engany. Per això, aquest delicte s'assembla més als delictes de sostracció. Doctrina i
jurisprudència solen subsumir a l'art. 248.2.a) CP qualsevol intervenció en el sistema informàtic que en
suposi un ús incorrecte o que en provoqui el funcionament incorrecte. La manipulació informàtica o artifici
semblant substitueix el requisit de l’engany i l’error del tipus bàsic. En canvi, una opinió minoritària sosté
amb raó que, en la mesura que aquesta mena exigeix una «manipulació informàtica», el simple «ús
incorrecte» d'un sistema és atípic. En tot cas, l'ús incorrecte consistent a fer transferències no consentides o
a utilitzar targetes alienes o dades que hi estiguin obrants es podrà subsumir a l'art. 248.2.c) CP.
4. Altres modalitats específiques d’estafa.
• Art. 248.2 c) CP. L’estafa mitjançant utilització de targeta de crèdit, dèbit o xec de viatge o les dades que
hi estan obrants. Aquesta modalitat d'estafa consisteix en la utilització de la targeta de crèdit, dèbit o de
xec de viatge aliens o de dades que hi estan obrants per fer una operació econòmica en perjudici del titular
o d'un tercer (art. 248.2.c) ) CP). Exemple: Apoderament de carta de la víctima, on hi ha targeta de crèdit
i, coneixent el número pin, realitzar extraccions de diners i compres; pagament amb targetes alienes en
establiments comercials; utilització de la targeta per extreure diners de caixers automàtics, etc.
- És important destacar que el tipus subjectiu d’aquesta conducta típica només exigeix la
concurrència de dol, no la d’un ànim de lucre.

lOMoARcPSD|18331951

- Es tracta, novament, d'una conducta que no reuneix tots els elements del tipus bàsic (art. 248.1 CP),
ja que no exigeix un engany ni un error, sinó només l'ús il·legítim perjudicial de la targeta, etc.
- Si, juntament amb els elements de l'art. 248.2.c) CP, hi ha un engany i un error (així en el pagament
amb targeta en un establiment comercial), hi concorren els elements de l'art. 248.1 i els de l'art.
248.2.c) CP. En aquest cas, allò més convincent és aplicar l'art. 248.1 CP i reservar per a l'art.
248.2.c) CP els casos en què el perjudici deriva directament (sense engany ni error) de la
utilització il·legítima de la targeta (així, per exemple, en el cas de compres per internet fetes amb una
targeta aliena.) Quan la targeta es fa servir per extreure diners d'un caixer automàtic, es planteja si s'ha
d'apreciar un robatori amb força a les coses o una estafa de l'art. 248.2.c) CP. Per aquesta darrera
solució es decanta la jurisprudència.
- Si la targeta utilitzada és falsa, es dóna un concurs de lleis amb el delicte de l'art. 399 bis.3 CP,
que tipifica l'ús de targeta falsificada en perjudici d'un altre sense haver intervingut en la falsificació.
• Art. 248.2 b) CP: la fabricació, la introducció, la possessió o la facilitació de programes d'ordinador

destinats específicament a la comissió d’estafes. L'art. 248.2 b) CP castiga la fabricació, la introducció, la
possessió i la facilitació de programes informàtics específicament destinats a la comissió de les estafes de
l'art. 248 CP. Aquest tipus anticipa la protecció penal i castiga conductes preparatòries de l'estafa que
no estan abastades pels actes preparatoris punibles de l'art. 269 CP. Resulta insatisfactori que el
legislador castigui aquestes conductes “preparatòries” amb la mateixa pena que les conductes
“preparades”, ja que en fer-ho se separa del criteri general conforme al qual els actes preparatoris es
castiguen menys que els delictes que es preparen. A més, no s'entén com es pot determinar en aquestes
conductes la quantia del que s'ha defraudat, cosa que és necessària per esbrinar el marc penal aplicable.
6. Subtipus agreujats d’estafa.
L'art. 250 CP recull els subtipus agreujats d'estafa. Si concorre alguna de les circumstàncies de l'apartat
1, cal aplicar la pena de presó d’un a sis anys i multa de sis a dotze mesos; si hi ha les circumstàncies de
l'art. 250.1.4.0, 5.0, 6è o 7è amb la del 1r, s'aplicarà la pena de presó de quatre a vuit anys i multa de
dotze a vint-i-quatre mesos (art. 250.2 CP). Per apreciar aquests tipus agreujats, cal constatar prèviament
els elements del delicte exigits per l'art. 248 CP.
a) A l'estafa sobre «coses de primera necessitat, habitatges o altres béns de reconeguda utilitat social»
(art. 250.1.1º CP), l'agreujament es fonamenta en la gravetat del perjudici. Per coses de primera necessitat
s'entenen béns bàsics com els aliments, medicaments, aigua, llum, etc., però també els documents que
necessita un estranger per a la seva permanència lícita a Espanya.
b) Estafa mitjançant abús de signatura d'un altre, sostracció, ocultació o inutilització, total o parcial,
de procés, expedient, protocol o document públic o oficial (art. 250.1.2º CP). Exemple: l'acusat
s'apodera de xecs signats en blanc per una altra persona facultada per lliurar xecs en nom d'una societat,
els omple i els lliura a l'acusada perquè els cobri en una entitat bancària. No sempre que hi ha un abús de
la signatura d'un altre es donen, a més, els elements del tipus bàsic de l'art. 248.1 CP, ja que és freqüent
que aquest abús constitueixi una deslleialtat. I quan l'autor fa servir engany per aconseguir la signatura en
blanc de la víctima, la jurisprudència considera que no es pot apreciar el tipus agreujat, sinó només el
tipus bàsic, ja que el contrari aniria en contra de la prohibició de doble valoració.
c) A l'estafa sobre béns que integrin el patrimoni artístic, històric, cultural o científic (art. 250.1.3º CP),
la pena s'agreuja a causa de la importància dels béns objecte de l’estafa.
d) Estafa d'especial gravetat, atenent l'entitat del perjudici i la situació econòmica en què deixi la
víctima o la família (art. 250.1.4º CP). La jurisprudència entén que aquesta modalitat agreujada s'aplica
quan concorre alguna de les circumstàncies esmentades al precepte. Pel que fa a l'especial gravetat per
l'especial entitat del perjudici, fins a la LO 5/2010, aquesta entitat s'interpretava com l'exigència que la
quantia defraudada superés els 36.000 euros. No obstant això, aquesta reforma va introduir l'agreujant de
l'apartat 1.5è (valor de la defraudació superior a 50.000 euros), és clar quin contingut cal assignar al terme
«especial entitat del perjudici». Pel que fa a l'estafa de gravetat especial per la situació en què econòmica
en què es deixa la víctima o la seva família, la jurisprudència tendeix no que no cal que la víctima quedi
en situació de veritable «indigència», sinó que n'hi ha prou que quedi en una «situació patrimonial
insegura, difícil o preocupant».

lOMoARcPSD|18331951
e) Estafa el valor de la qual supera els 50.000 euros o afecti un elevat nombre de persones (art. 250.1.5ª
CP). La primera agreujant es fonamenta en la gravetat del perjudici, atenent la quantia. En els casos de
defraudació superior als 250.000 euros, cal aplicar el marc penal més sever de l'art. 250.2 CP. La segona
agreujant (afectació d'un nombre elevat de persones) pren en consideració el gran nombre d'afectats.
Aquesta modalitat agreujada no es pot apreciar si ja s’ha aplicat la pena superior en un o dos graus de
l’art. 74.2 CP, perquè això implicaria una valoració doble de l'existència d'una pluralitat de víctimes.
f) A l'estafa amb abús de les relacions personals existents entre víctima i defraudador o aprofitament
de credibilitat empresarial o professional (art. 250.1.6º CP), l'agreujament es fonamenta en la gravetat
més gran de l'engany. Ara bé, en virtut de la prohibició de doble valoració, l'agreujant només es pot
apreciar quan l'abús de relacions personals o aprofitament de credibilitat ja no s'hagi tingut en compte per
fonamentar la tipicitat de l'engany. És possible que concorri aquesta estafa agreujada i que sigui aplicable
l'excusa absolutòria de parentiu.
g) ! L’art. 250.1.7.° CP recull l'estafa processal. El comportament típic consisteix a manipular les proves
en què l'autor pretén fundar les seves al·legacions o a emprar un altre frau processal anàleg en un
procediment judicial de qualsevol classe, provocant error al jutge o tribunal i conduint-lo a dictar
una resolució perjudicial per a l'altra part o per a un tercer. Exemple: el comprador d'un immoble,
que només havia abonat a les venedores una petita quantitat, demana a aquestes últimes perquè atorguin
escriptura pública de compravenda, presentant al judici uns rebuts falsos dels quals es dedueix el
pagament total del preu de compra. El fonament de l'agreujant és l'afectació de l'Administració de
Justícia.
- L'estafa processal s'ha de cometre «en procediment judicial», per la qual cosa, en cas d'estafa en
expedients administratius, cal aplicar el tipus bàsic.
- El comportament típic consisteix en la manipulació de proves o frau processal anàleg, és a dir, una
actuació dins de les possibilitats processals d’actuació de lautor. La manipulació de proves o el frau
processal anàleg ha de tenir ex-ante la capacitat d'enganyar el jutge. Sobre això, no n'hi ha prou
que el comportament sigui contrari a la bona fe processal, sinó que ha de ser prou intens «per
superar la professionalitat del jutge i les garanties del procediment». L'engany ha de generar un
error al jutge (si l'engany és l'altra part, s’aplica el tipus comú) i el jutge ha de dictar una resolució
(acte de disposició) perjudicial.
- A l'estafa processal l'enganyat i el perjudicat no coincideixen: és una estafa en triangle.
- Quan el mitjà emprat per perpetrar l'engany sigui a més a més constitutiu de delicte d'acusació i
denúncia falses (art. 456 CP), caldrà apreciar un concurs de lleis. També és de lleis el concurs entre
estafa processal i fals testimoniatge (art. 458 CP).
- Si l'autor simula un delicte (art. 457 CP) o presenta testimonis falsos (art. 461.1 CP) per cometre
l'estafa, hi ha un concurs medial.
7. Les estafes impròpies de l'art. 251 CP.
L'art. 251 CP castiga amb la pena d'un a quatre anys una sèrie de conductes respecte de les quals es
discuteix si són estafes pròpies que reuneixen els elements de l'art. 248.1 CP o estafes impròpies que no els
reuneixen, i aquesta última és l'opinió dominant.
• L'art. 251.1º CP castiga a qui s'atribueix falsament facultat de disposar sobre una cosa moble o
immoble, quan en realitat no té aquesta facultat (o mai la va tenir o ja la va exercitar) i aliena, grava o
arrenda la cosa a un altre en perjudici daquest o de tercer. Exemple: el posseïdor d'un vehicle que és
propietat del seu germà el ven a un tercer, sense tenir facultat de disposició; l'autor grava un bé que ja no
li pertany, per haver-lo alienat prèviament.
• A més, l'art. 251.2º CP tipifica, d'una banda, la conducta de qui disposa d'una cosa moble o immoble
ocultant-ne l'existència de càrregues. Exemple: un subjecte ven un pis en document privat i amaga al
comprador el muntant de la càrrega hipotecària existent a favor d'entitat bancària. D'altra banda, el
precepte tipifica els casos de la denominada doble venda, és a dir, la conducta consistent a alienar una
cosa com a lliure i, després, gravar-la o alienar-la novament abans de la transmissió definitiva al primer
adquirent, en perjudici de aquest o de tercer. Exemple: l'acusat, aprofitant la seva titularitat registral amb

lOMoARcPSD|18331951
efectes erga omnes, ven en document públic dos immobles que havia venut prèviament en document
privat a un altre subjecte (STS 107/2015, ponent Sánchez Melgar).
• Finalment, l'art. 251.3º CP tipifica l'atorgament de contracte simulat en perjudici d'un altre. Aquest
tipus s’ha apreciat en casos com el d’una dona que utilitza el poder per disposar d’un immoble del qual
era titular amb el seu marit per celebrar un negoci perjudicial per a aquest últim. Segons l'opinió
dominant, aquest delicte és una estafa impròpia on només ha de concórrer una simulació contractual
idònia per menyscabar els interessos patrimonials d'un altre. Es discuteix si el resultat típic és un perjudici
efectiu o només un perill per al patrimoni. La relació del contracte simulat amb les falsedats en
document privat és de concurs de lleis. Entre el contracte simulat i la frustració de l'execució i les
insolvències punibles hi ha un concurs de lleis a resoldre en favor dels arts. 257 i seg. CP (principi
despecialitat). La mateixa solució regeix per a la relació entre contracte simulat i administració
deslleial (art. 252 CP).
8. Estafa de crèdit i d’inversions.
L'art. 282 bis CP tipifica, entre els delictes contra el mercat i els consumidors, la conducta de
l'administrador de fet o de dret d'una societat emissora de valors negociats als mercats de valors que falseja
la informació economicofinancera continguda als fulletons d'emissió d'instruments financers o les
informacions sobre els seus recursos, activitats i negocis que la societat ha de publicar i difondre d'acord
amb la legislació del mercat de valors, per captar inversors o dipositants, col·locar qualsevol tipus d'actiu
financer u obtenir finançament per qualsevol mitjà.
Aquest precepte tipifica una conducta fraudulenta (dirigida a obtenir crèdit o inversions) en què el delicte
es consumeixi amb el falsejament de la informació, sense que sigui necessari un acte de disposició
perjudicial dels seus destinataris.
El cercle d'autors està limitat als administradors de societats emissores de valors negociats als mercats
de valors.
Quan, a més dels elements de l'art. 282 bis CP, hi concorrin els de l'estafa de l'art. 248.1 CP, cal apreciar
un concurs ideal, ja que l'art. 248.1 CP no abasta la dimensió supraindividual que sí que recull l'art. 282 bis
CP.

lOMoARcPSD|18331951
III. L'ADMINISTRACIÓ DESLLEIAL (ART. 252 CP).
1. Introducció.
L'art. 252 CP recull un tipus genèric d’administració deslleial. Aquest precepte preveu el càstig amb les
mateixes penes de l'estafa (també amb un marc penal més favorable en els casos en què el perjudici no
excedeixi els 400 virtut de la llei, autoritat o negoci jurídic), les infringeix, excedint-se a l'euros) de qui,
tenint facultats per administrar un patrimoni aliè (en virtur de la llei, autoritat o negoci jurídic), les
infringeix, excedint-se en exercici d'aquestes, i, amb això, causa un perjudici patrimonial al patrimoni
administrat.
Exemples: l’administrador d’una societat concedeix un préstec sense interessos a un amic amb fons de la
societat; el tutor d'un menor grava immobles d'aquest últim com a garantia d'un préstec personal del mateix
tutor; un gestor de fons d'inversió inverteix contra la voluntat del client que li ha fet el encàrrec, en fons d'alt
risc; l'administrador d'una societat ordena un traspàs des del compte corrent d'aquell a un propi; (J),
administrador d’una SA propietat de cinc socis, ven partides dels productes fabricats per l’empresa a un preu
molt per sota de mercat a una societat que, en darrer extrem, està controlada per la seva família. (J) subscriu,
en nom de l’empresa de la qual és gerent, l’aval bancari d’un préstec del qual n’és beneficiari la seva filla, la
qual finalment no pot fer front als pagaments mensuals; el pare d’un menor d’edat, esportista professional,
avala amb el patrimoni del seu fill diversos crèdits que ha concertat personalment i que no té cap intenció de
pagar.
2. Delicte contra el patrimoni.
El delicte d’administració deslleial de l’art. 252 CP és un delicte contra el patrimoni (contra qualsevol mena
de patrimoni) i això es pot recolzar tant en la ubicació sistemàtica del precepte com en què el resultat típic
és el perjudici al patrimoni administrat (producció d’un perjudici econòmic).
Per això, la conducta típica de l'autor no ha de ser una mera «deslleialtat» en la gestió del patrimoni
aliè, sinó que, a més, ha de ser idònia per generar un perjudici. Conducta típica: excés (dolós) en
l'exercici de les facultats d’administració en perjudici del patrimoni de l’administrat. No actuar en interès del
patrimoni administrat sinó en interès propi o de tercers.
Segons la SAN 8/2017el «resultat del delicte és un "perjudici econòmicament avaluable", entenent per
“perjudici” tant la minva patrimonial quant l’absència d’un increment possible i certament esperat». En el
mateix sentit, la SAP-Madrid 462/2020: «es pot perjudicar econòmicament un patrimoni fins i tot sense
originar un rigorós saldo negatiu en la seva gestió, per la qual cosa, fins i tot amb beneficis, però, és clar,
inferiors als deguts, es pot integrar el delicte».
3. El deure d'administració lleial.
L'autor d'aquest delicte és subjecte amb facultats d'administrar el patrimoni aliè.

Aquestes facultats es basen en un poder jurídic d'actuar a l'esfera administrada, no en un simple poder
fàctic d'incidir en una esfera patrimonial aliena.
Les fonts d'aquest poder jurídic són la llei, el mandat de l'autoritat o el negoci juridicopensant, per
exemple, a l'administrador concursal, el tutor d'un menor, l'administrador d'una societat, o el cònjuge que
administra la societat de guanys.
Perquè neixi la posició de garantia penal de l'administrador (i, amb això, la possibilitat de ser autor idoni
del delicte de l'art. 252 CP) no n'hi ha prou que rebi formalment poder de gestió en virtut de la llei, el
mandat o el negoci jurídic, sinó que ha de mediar un acte d'«assumpció juridicopenal» del deure
respecte al patrimoni aliè. Aquest deure de lleialtat es caracteritza:
- En primer lloc, per ser un deure de vetllar pels interessos administrats, és a dir, d'administrar el
patrimoni aliè guiant-se pels interessos del titular, no pels propis ni els de tercers. Per tant, queden fora
de l'art. 252 CP els casos en què l'autor té facultats per disposar sobre patrimoni aliè i les pot emprar en
interès propi.

lOMoARcPSD|18331951

- En segon lloc, l'administrador ha de gaudir de certa “autonomia” en la configuració de l'esfera
patrimonial aliena, de manera que el titular del patrimoni es "retiri" de la gestió i l'administrador
assumeixi la responsabilitat per la correcta administració. Per això no és autor idoni del delicte de l'art.
252 CP el mer executor d’oirdres concretes (exemples: qui només transmet una declaració de voluntat
completament formada, o qui duu a terme actes purament mecànics, com el regidor o el cambrer), ja
que no té «autonomia de gestió» (no ni fixar preus ni decidir amb qui contracta). Una qüestió diferent
és que aquests fets puguin constituir un delicte de furt o d'apropiació indeguda.
4. Conducta típica, risc permès i consentiment.
La conducta típica consisteix a infringir les facultats d'administració, donant-se en el seu exercici, i
aquesta conducta és ex ante idònia per perjudicar l'expatrimoni administrat.
L'art. 252 CP abasta tota conducta que constitueixi un «excés en l'exercici de les facultats
d'administració», cosa que inclou:
(1) Els actes de disposició.
(2) La contracció d’obligacions.
(3) Les omissions (no exercitar un dret de crèdit del patrimoni administrat) que es puguin entendre com un
exercici de les facultats que ostenta l'administrador i, encara que resulta més controvertit,.
(4) Les conductes d'administració que generin risc de sancions o de responsabilitat patrimonial per al
patrimoni adminis trat (exemple: la comissió d'un delicte fiscal per part de l'administrador de la
societat implica el risc d'una multa penal per a la societat administrada).
La conducta de l'administrador és atípica quan es pot qualificar de risc permès, és a dir, d'un risc de
perjudici patrimonial que té un ex ante sentit econòmic, una racionalitat econòmica. A aquest efecte, a més
de la regulació extrapenal, tant civil com mercantil (arts. 225 i ss. LSC), s'han de tenir en compte factors com
les expectatives de guanys (a curt i llarg termini) vinculades al negoci, així com el pla global de l'autor en la
gestió del patrimoni aliè, etc. Per això, poden estar permesos negocis de risc racionals, la concessió de
crèdits, les donacions tendents a millorar la imatge del patrimoni administrat o les despeses de publicitat.
A més, si el titular del patrimoni consenteix la conducta perjudicial de qui gestiona els seus interessos,
aquesta conducta queda fora de l'àmbit d'aplicació de l'art. 252 CP, ja que el patrimoni és un bé
jurídic disponible.
5. Resultat típic: el perjudici patrimonial.
L'art. 252 CP exigeix, com a resultat típic, la producció d'un perjudici, la definició del qual depèn del
concepte de patrimoni que se sostingui.
En tot cas, cal comparar la situació del patrimoni «abans» i «després» de la conducta típica, i en el
«després» tenir en compte les expectatives de llarg termini, igual que els pronòstics de pèrdues a llarg
termini. En cas contrari, s'incorreria en l'error de qualificar de perjudicial, per exemple, un negoci que
genera moltes despeses immediates però va vinculat a expectatives de guanys elevats a llarg termini.
A més, només es pot imputar a la conducta de l'autor aquells perjudicis que siguin menyscabats
patrimonials de la seva actuació i no, en canvi, conseqüències atribuïbles a altres factors com ara una
imprevisible crisi del mercat. El perjudici patrimonial no compensa el naixement d'un dret de crèdit a favor
de la víctima.
6. El tipus subjectiu.
En el tipus subjectiu de l'administració deslleial cal apreciar el dol; la seva comissió imprudent és, per tant,
impune. El dol ha d'abastar l'existència del deure de vetllar pels interessos aliens i la causació del
perjudici patrimonial. No cal que l’autor actuï mogut per un ànim de lucre.

lOMoARcPSD|18331951
IV. EL DELICTE D'APROPIACIÓ INDEGUDA (ARTS. 253-254 CP).
1. Introducció.
El delicte d'apropiació indeguda està previst als arts. 253 i 254 CP.
L'art. 253 CP recull el tipus bàsic en els termes següents: «Seran castigats amb les penes de l'article 249 o,
si escau, de l'article 250, excepet que ja estiguessin castigats amb una pena més greu en un altre precepte
d’aquest Coi, els que, en perjudici d'un altre, s'apropiessin per a ells o per a un tercer, de diners, efectes,
valors o qualsevol altra moble, que haguessin rebut en dipòsit, comissió, o custòdia, o que els haguessin
estat confiats en virtut de qualsevol altre títol que produeixi l'obligació de lliurar-los o tornar-los, o neguin
haver-los rebut», i preveu una pena de multa d'un a tres mesos en cas que quantia del que és apropiat no
superi els 400 euros (art. 253.2 CP, en termes equivalents al que disposa l'art. 252.2 CP).
A més, el legislador del 2015 va introduir un tipus residual, l'art. 254 CP, que diu com segueix: «Qui, fora
dels supòsits de l'article anterior, s'apropiï d'una cosa moble aliena, serà castigat amb una pena de multa de
tres a sis mesos. Si es tractés de coses de valor artístic, històric, cultural o científic, la pena serà de presó de
sis mesos a dos anys». Es preveu així mateix a l'art. 254 CP un tipus atenuat.
2. El bé jurídic protegit.
El bé jurídic protegit és el dret de propietat, si bé, en els casos en què l'objecte d'apropiació siguin diners i
amb el lliurament se'n produeixi l'adquisició de la propietat (art. 1753 CC), s'entén que el bé jurídic protegit
és el dret de crèdit de la víctima. El tipus de lart. 253 CP requereix que la conducta es realitzi «en perjudici
d'un altre», la qual cosa implica que l'acte apropiatori ha de tenir capacitat de perjudicar (STS 182/2019,
posant Llarena Conde). Per tant, l'objecte de l'apropiació ha de tenir necessàriament un valor
patrimonial.
3. Elements del tipus.
L'apropiació indeguda conté els requisits següents:

• En primer lloc, l'autor ha d'estar en possessió legítima de la cosa, és a dir, diners, efectes, valors, coses
mobles o actius patrimonials, en virtut d'un títol juridicocivil. Per tant, per una banda, aquest delicte es
diferencia substancialment de l'estafa, on l'accés a la cosa es produeix mitjançant engany; de l'altra, es
diferencia del furt amb abús de confiança que en aquest últim l'autor aprofita una possibilitat fàctica
d'accés a la cosa, i no és el seu posseïdor legítim.
• En segon lloc, el títol en virtut del qual l'autor posseeix la cosa ha de ser un títol que l'obligui a
tornar-la o lliurar-la, és a dir, un títol que no l'autoritza a actuar com si fos el propietari, per
exemple: el dipòsit, la comissió, la custòdia o qualsevol altre títol que generi l'obligació d'entregar o
tornar la cosa. Així, per exemple, comet un delicte d'apropiació indeguda (art. 253 CP) l'advocada que,
com a comissionista (art. 263 C. Com.), incorpora al seu patrimoni la fiança que el client li havia lliurat
per al eludir la presó provisional. Finalment, és molt complex determinar si l'art. 253 CP inclou els casos
de préstec, ja que qui rep els diners no està limitat a les seves facultats sobre la cosa, sinó que té
únicament l'obligació de tornar el tantundem.
• En tercer lloc, l'art. 253 CP recull dues conductes típiques, és a dir, la apropiació per a si o per a un
tercer i negar haver rebut la cosa.
- L'apropiació típica ha d'implicar un incompliment definitiu de l'obligació de tornar la cosa,
segons la doctrina dominant i la jurisprudència. Hi ha suposats clars d’«apropiació», com la venda de
l'objecte, el consum o el regal a un tercer. En canvi, altres supòsits, com el manteniment de la cosa a la
pròpia esfera de domini sense realitzar cap operació jurídica o material sobre ella, poden resultar
equívocs, com ho són aquells en què el subjecte procedeix a tornar la cosa fora del termini pactat. Per
tal de distingir l'apropiació típica del mer ús indegut dels diners, la jurisprudència exigeix ara
igual que abans que s'hagi superat allò que es anomena el «punt sense retorn», és a dir, que es
constati que s'ha assolit un moment en què s'apreciï una voluntat definitiva de no lliurar-lo o
tornar-lo o la impossibilitat de lliurament o devolució.

lOMoARcPSD|18331951

- Pel que fa a la negació de la recepció de la cosa, aquesta negació té el significat inequívoc de no
reconèixer el dret de propietat -si és el cas, de crèdit de la víctima- i, amb això, suposa
l'incompliment definitiu de l'obligació de lliurar o tornar.
• En quart lloc, en el tipus subjectiu només hi ha de concórrer dol. Certament, la concepció tradicional
(restrictiva) de l'apropiació indeguda exigia al tipus subjectiu la concurrència d'animus rem sibi habendi.
Aquest s'interpretava com un ànim específic de voler quedar-se amb la cosa. Tanmateix, sembla més
convincent entendre que el tipus subjectiu d'aquest delicte només exigeix la concurrència de dol, i el tipus
objectiu és el lloc on constatar el sentit apropiatori inequívoc de la conducta de l’autor.
• En cinquè i darrer lloc, per a la consumació del delicte sembla necessària la concurrència d'un
perjudici (patrimonial) juntament amb l'incompliment definitiu de l'obligació de lliurar o tornar.
4. Modalitats agreujades.
L'art. 253 disposa que l'autor d'una apropiació indeguda serà castigat amb les penes previstes als arts. 249 i
250 CP, del que cal deduir que, en principi, en el cas del delicte d'apropiació indeguda, es poden construir
els mateixos subtipus agreujats que en el delicte d'estafa.
No obstant això, no totes les agreujants previstes a l'art. 250 CP són aplicables al delicte d'apropiació
indeguda: en concret, no té sentit plantejar l'aplicació de (1) la modalitat agreujada de perpetració del
delicte amb abús de signatura d'un altre, o sostret, ocultant o inutilitzant, en tot o en part, algun procés,
expedient, protocol o document públic o oficial de qualsevol classe, (2) òbviament, ni (3), pel fet de ser
contrari a la prohibició de doble valoració, la d'abús de les relacions personals existents entre víctima i
autor o l'aprofitament de la seva credibilitat empresarial o professional (malgrat que la jurisprudència sí
que hagi apreciat en ocasions aquesta modalitat agreujada en l'apropiació indeguda.
5. El tipus residual de l’art. 254 CP.
Per acabar, cal determinar quin contingut d'injust té el tipus residual de l'art. 254 CP. Sobre això, tingueu
en compte que han desaparegut del Codi Penal l'apropiació de cosa perduda o de propietari desconegut (que,
en si, tenia una estructura molt semblant al furt), així com l'apropiació de diners o cosa moble transmesos per
error. Doncs bé (1) el tenor literal de l'art. 254 CP permetria castigar qualsevol apropiació que no
compleixi els requisits típics de l'art. 253 CP: en la mesura que l'art. 254 CP sí que requereix la conducta
d'apropiació, l'element de l'art 253 CP que no concorreria a l'art. 254 CP seria la possessió lícita en virtut d'un
títol que obligui a tornar o lliurar la cosa. Però si les coses són així, això implicaria que els casos de furt
també es podrien subsumir a l'art. 254 CP, la qual cosa no té sentit. Una alternativa (2) consistiria a acudir a
l'art. 254 CP per castigar els casos d'apropiació de cosa perduda o amo desconegut: aquests supòsits no
serien furts, ja que la cosa ja no estaria en l'àmbit de domini del propiertari, però tampoc apropiacions
indegudes en sentit estricte (art. 253 CP). A més, (3) hi ha jurisprudència que veu a l'art. 254 CP el
precepte per castigar l'apropiació indeguda de béns transmès per error (abans del 2015, un tipus
autònom, avui derogat), encara que la solució sigui discutible.
6. La relació entre administració deslleial i apropiació indeguda.
Fins a la reforma de l'any 2015, la relació existent entre el delicte societari d'administració deslleial de l'avui
derogat art. 295 CP i la modalitat de distracció del delicte d'apropiació indeguda aleshores regulat a l'antic
art. 252 CP va ser objecte d'un debat intens. Després de la reforma, la delimitació entre els dos delictes té
menys importància pràctica, ja que el marc penal és el mateix, són considerats delictes homogenis i és
possible apreciar entre tots dos continuïtat delictiva. Això no treu que calgui delimitar les dues figures,
una cosa especialment complexa quan l'objecte del delicte són els diners.
El criteri de delimitació de les dues figures ha de ser més aviat la relació normativa específica que el
subjecte actiu té amb el bé en qüestió. El que és decisiu és si el subjecte actiu administra el patrimoni en
els termes assenyalats o si la seva capacitat d'actuació sobre el bé és de menor abast. És a dir, comet
administració deslleial aquell subjecte que disposa d'àmplies facultats de gestió sobre un patrimoni aliè de
manera autònoma. Qui té atorgades facultats d'actuació específiques o no gaudeix de l'autonomia suficient
per decidir sobre el «si i el com» d'un acte de gestió no pot cometre administració deslleial (art. 252 CP),
sinó, com a màxim, una apropiació indeguda del bé (art. 253 CP) o, si no, un delicte de furt (art. 234 CP).

lOMoARcPSD|18331951
Així, comet administració deslleial l'administrador (de fet) d'una societat que confecciona factures falses per
defraudar la societat que coadministra amb la seva mare. En canvi, comet apropiació indeguda, per exemple,
l'alt directiu d'una societat que, després de rebre una targeta black per sufragar despeses de representació, la
fa servir indegudament per dur a terme despeses privades.
V. LES DEFRAUDACIONS DE FLUID ELÈCTRIC I ANÀLOGES (ARTS. 255-256 CP).
• L'art. 255 CP disposa el càstig amb multa de tres a dotze mesos de qui cometi defraudació utilitzant
energia elèctrica, gas, aigua, telecomunicacions o un altre element, energia o fluid aliens, per algun
dels mitjans següents:
1) Valent-se de mecanismes instal·lats per realitzar la defraudació.
2) Alterant maliciosament les indicacions o aparells comptadors.
3) Emprant qualssevol altres mitjans clandestins.
Si la defraudació no supera els 400 euros, cal imposar una pena de multa de tres mesos.
L'art. 255 CP recull, per una banda, els comportaments dels consumidors consistents a defraudar la
companyia subministradora. Per consumidor s'entén qualsevol persona que consumeix i no només qui
ha contractat el servei. D'altra banda, l'art. 255 CP recull els casos de defraudació en què la víctima no
és el subministrador, sinó un altre particular; així, per exemple, el cas en què l'autor instal·la un
mecanisme per gaudir del subministrament elèctric i que la despesa sigui imputada a un altre consumidor.
• Per part seva, l'art. 256 CP castiga amb pena de multa de tres a dotze mesos o, en cas de perjudici no
superior a 400 euros d'un a tres, l'ús de qualsevol equip terminal de telecomunicació sense
consentiment del titular, i li ocasionarà un prejudici.

lOMoARcPSD|18331951
TEMA 12: DELICTES CONTRA EL PATRIMONI (III).
• Extrosió.
• Usurpació.
• Frustració de l’execució i insolvències punibles.
• Els danys.
• Recaptació.
• Blanqueig de capitals.
I. L'EXTORSIÓ (ART. 243 CP).
El delicte d'extorsió, previst a l'art. 243 CP, consisteix a obligar un altre mitjançant la utilització de
violència o intimidació a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic amb ànim de lucre i amb la
intenció de produir un perjudici de caràcter patrimonial a aquell a qui es coacciona o a un tercer.
Es tracta d’una figura a cavall entre les amenaces condicionals o coaccions (perquè l’objectiu econòmic
s’intenta aconseguir coaccionant la voluntat del subjecte passiu), el robatori amb violència o intimidació
(pels mitjans comissius) i l’estafa (perquè el subjecte passiu és qui ha de fer o ometre l'acte o el negoci
jurídic amb efectes patrimonials, cfr.
Exemples: amenaçar d'emportar-se la filla a l'estranger si no li lliura una quantitat de diners; obligar a la
propietària del pis a signar un contracte per a la prolongació indefinida de l'ús de l'habitatge i finalment la
cessió.
Els elements de la conducta típica són tres: l’ús de violència o intimidació; la coacció al subjecte passiu a
fer un acte no volgut; i la realització dun acte o negoci jurídic amb efectes patrimonials perjudicials
per a la víctima o un tercer. És amb la mera producció d’aquest últim quan es produeix la consumació
del delicte. La temptativa és apreciable abans d'aquell moment (ex: l'autor amenaça la víctima de picar-li
una pallissa si no li lliura una important suma de diners, sent detingut per la policia abans d'aconseguir el seu
propòsit).
Des del punt de vista subjectiu cal l'ànim de lucre i, segons la jurisprudència, la intenció de produir un
perjudici patrimonial. Tanmateix, com passa a l'estafa (cf. Tema 11), és incorrecte entendre que l'expressió
«en perjudici» implica un ànim addicional; més aviat es refereix a la idoneïtat objectiva de la conducta per
perjudicar. Com passa en el robatori amb violència o intimidació (cf. Tema 10), també aquí s'han de
castigar per separat els actes de violència física realitzats que no quedin absorbits pels inherents a la
constitució de l'injust de l'extorsió.
II. LA USURPACIÓ (ARTS. 245-247 CP).
El Capítol V del Títol XIII s'ocupa d'una sèrie d'atemptats a l'exercici de la possessió o de qualsevol altre
dret real sobre els béns immobles que engloba sota la rúbrica «De la usurpació»: l'ocupació d'immobles, la
usurpació de drets reals, l'alteració de límits i la distracció del curs de les aigües.
1. Ocupació i usurpació violentes.
El delicte previst a l'art. 245.1 CP consisteix a ocupar una cosa immoble o usurpar un dret real
immobiliari aliè concorrent violència o intimidació en les persones. En ambdós casos es requereix una
acció violenta o intimidatòria i la corresponent despossessió de l’immoble o dret real.
La conducta típica es concreta en l'ocupació d'un immoble (vegeu l'art. 334 CC) o en la usurpació d'un
dret, cosa que implica l'exercici de domini sobre el bé immoble o l'actuació com a titular del dret. En tots
dos casos es requereix una certa permanència. Atès que la pena es determina d'acord amb la utilitat
obtinguda i el dany causat, es requerirà la presència de totes dues coses, per petita que sigui la primera o
escàs el segon. A més, s'imposaran separadament les penes que corresponguin per la violència o la
intimidació exercides.

lOMoARcPSD|18331951
La responsabilitat civil derivada de delicte inclou restituir la possessió de l'habitatge al seu titular legítim,
acordant si s'escau el llançament oportú del condemnat.
2. Ocupació pacífica.
L'ocupació de béns immobles en què no concorre violència o intimidació només es pot castigar d'acord
amb l'art. 245.2 CP. Segons aquest precepte, el que ocupi, sense l'autorització deguda, immobles, habitatges
o edificis aliens que no constitueixin estada o s'hi mantingui en contra de la voluntat del titular ha de ser
castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos. Com es pot observar, es tracta del supòsit que fan els
anomenats okupes.
En tot cas, per apreciar el delicte cal que el bé immoble no constitueixi estada (en cas contrari, existiria
un delicte d'aplanament de casa de l'art. 202 CP; cf. Tema 7) i s'arribi a habitar (encara que sigui dicament)
l'immoble de forma indeguda (el consentiment del propietari exclou el tipus). Si s'ha exercit força en les
coses per entrar a l'immoble, continua sent aplicable aquest precepte.
El Tribunal Suprem ha abordat els requisits del delicte de la manera següent:
a) L'ocupació, sense violència o intimidació, d'un immoble, habitatge o edifici que en aquell
moment no constitueixi estatge d'alguna persona, realitzada amb certa vocació de permanència.
b) L'ocupació immobiliària tipificada penalment és la que comporta un risc rellevant per a la
possessió del subjecte passiu sobre l'immoble afectat, que és allò que dota de lesivitat i significació
típica la conducta, per la qual cosa les ocupacions ocasionals o esporàdiques, sense vocació de
permanència o de poca intensitat, són alienes a l'àmbit d'aplicació del tipus.
c) Que el realitzador de l'ocupació no tingui títol jurídic que legitimi aquesta possessió, ja que en el
cas que hagués estat autoritzat per ocupar l'immoble, encara que fos temporalment o en qualitat de
precarista, l'acció no s'ha de reputar com a delictiva, i el titular haurà d'acudir a l'exercici de les
accions civils procedents per recuperar-ne la possessió.
d) Que consti la voluntat contrària a tolerar l'ocupació per part del titular de l'immoble, bé abans
de produir-se, bé després, allò que especifica aquest article en contemplar el manteniment a l'edifici
«contra la voluntat del titular», voluntat que haurà de ser expressa.
e) Que concorri dol a l'autor, que abasta el coneixement de l'alienitat de l'immoble de l'absència
d'autorització, unit a la voluntat d'afectació del bé jurídic tutelat pel delicte, és a dir, la pertorbació
efectiva de la possessió del titular de la finca ocupada. La jurisprudència no exigeix un requeriment
previ per part del titular de l'habitatge a l'habitador perquè l'abandoni. L'estat de necessitat, encara que
sovint s'al·lega, tampoc no sol admetre's per l'existència de canals institucionalitzats de solució del
conflicte que impedeixen parlar d'autèntica necessitat de lesionar béns jurídics aliens.
3. Alteració de termes o límits.

L'art. 246 CP incrimina les conductes consistents a alterar termes o límits de pobles o heretats o qualsevol
classe de senyals o fites destinades a fixar els límits de propietats o demarcacions de predis contigus, tant de
domini públic com privat.
La pena d’aquest delicte s’ha de determinar d’acord amb la utilitat reportada per l’alteració. Si aquesta
excedeix de 400 euros la pena a imposar serà la prevista a l'art. 246.1 CP; si és igual o inferior, la de l'art.
246.2 CP.
L'alteració es pot produir de diverses maneres (per exemple, desplaçant o arrencant els senyals
corresponents), però en tot cas és necessari que es provoqui inseguretat sobre el terme de la finca que
assenyalaven o que se'n converteixi en impossible la determinació. Exemple: un cultivador, de comú acord
amb el propietari, desplaça les fites d'una finca, ampliant-la a costa de la confrontant, i posteriorment
l'adquireix.
4. Distracció del curs de les aigües.

L’art. 247 CP castiga qui, sense trobar-se autoritzat, desviï les aigües d'ús públic o privatiu del seu curs, o
del seu embassament natural o artificial. També en aquest cas la utilitat reportada determina la pena a
imposar.

lOMoARcPSD|18331951
III. FRUSTRACIÓ DE L'EXECUCIÓ I INSOLVÈNCIES PUNIBLES (ARTS. 257-261 bis CP).
Els arts. 257 i seg. CP tipifiquen conductes que atempten contra el dret de crèdit dels creditors.
Les persones jurídiques poden respondre d'aquests delictes, si hi concorren els pressuposts previstos a
l'art. 31 bis CP (art. 258 ter CP, art. 261 bis CP).
La protecció del dret de crèdit.

Els delictes de frustració de l'execució i les insolvències punibles protegeixen una dimensió del patrimoni
dels creditors, és a dir, el dret de crèdit. Aquest darrer comprèn el dret al compliment de l’obligació i, en
cas dincompliment per part del deutor, el dret a fer-se pagament amb els béns del deutor. Sembla,
doncs, que el Codi Penal no protegeix el dret de crèdit en la seva dimensió d'element patrimonial de valor
econòmic present, sinó en la seva dimensió de mecanisme per fer-se pagament.
- Dret de crèdit: dret que es té sobre el deutor, el qual està obliga a realitzar una determina conducta o
prestació: per ex., efectuar un pagament, lliurar una mercaderia, realitzar un servei. Creditor
(“acreedor”), deutor (“deudor”). En cas d’incompliment de l’obligació pactada, el creditor pot demana
la intervenció de la jurisdicció civil (mitjançant una demanda). Siel deutor no compleix voluntàriament
la resolució judicial, es procedirà o l’execució forçosa o compliment coactiu de l’obligació per via
judicial (embargament de béns, subhasta judicial).
Aquests tipus no castiguen l'impagament del deute o l'estat d'insolvència, sinó les conductes
responsables del deutor dirigides a amagar o minvar el patrimoni per a generar una insolvència
(aparent o real, respectivament) que impedeixi al creditor poder fer-se pagament. Respecte d'això, noteu
que els tipus recullen conductes de naturalesa diferent: les consistents a amagar els béns (naturalesa
enganyosa) i les consistents a generar una efectiva incapacitat de fer front als deutes (insolvència real).
LA FRUSTRACIÓ DE L’EXECUCIÓ: Art. 257 CP.
A. Les conductes típiques.
El tipus bàsic de frustració de l’execució de l’art. 257 CP recull les conductes típiques següents:
• Alçar-se amb els béns en perjudici dels creditors (art. 257.1.11 CP). Abasta tots els comportaments
consistents a amagar el propi patrimoni per frustrar el dret de crèdit dels creditors. Aquesta ocultació pot
tenir lloc o bé mitjançant operacions materials, com ocultar físicament els béns o realitzar una
transferència de fons a un destinatari desconegut, o bé mitjançant operacions jurídiques (donacions,
contractes reals o simulats), com el cas en què una deutora atorga capitulacions matrimonials per
sostreure béns a l'execució del deutor.
• Realitzar qualsevol acte de disposició patrimonial o generador d'obligacions que dilati, dificulti o
impedeixi l'eficàcia d'un embargament o d'un procediment executiu o de constrenyiment, judicial,
extrajudicial o administratiu, iniciat o de iniciació previsible (art. 257.1.2. º CP). Consisteix en la
realització d'actes de disposició o generadors d'obligacions que dilatin, impedeixin o dificultin l'eficàcia
de procediments (embargament, procediment executiu, etc.) servei de l'execució del dret de crèdit. L'acte
de disposició o generador d'obligacions ha de ser ex ante idoni per dilatar, dificultar o impedir
l'eficàcia de l'embargament o el procediment. Pel que fa a aquest judici d'idoneïtat ex ante, cal fer dues
consideracions:
- En primer lloc, cal deixar fora del tipus els casos en què la conducta de l'autor constitueix un risc
permès; això passarà quan l'acte de disposició o generador d'obligacions tingui sentit econòmic en el
context de l'activitat del deutor, per exemple, quan es tracti d'una decisió empresarial vinculada a
expectatives de guany (és a dir, econòmicament racional). La jurisprudència recull aquesta exigència
quan indica que cal que «l'autor hagi realitzat actes amb entitat per produir la insolvència d'una manera
veritablement injustificable».
- En segon lloc, sembla que l'art. 257.1.2º CP recull conductes idònies per causar tres resultats
(dilatar, impedir o dificultar) que no reflecteixen necessàriament la mateixa intensitat de
menyscabament del dret de crèdit de la víctima (no és el mateix dilatar el cobrament, dificultar-ho o

lOMoARcPSD|18331951
frustrar-ho). Aquesta modalitat típica també es pot cometre en el moment en què l'embargament o
el procediment no hagin començat, si bé és necessari que la seva iniciació sigui previsible. Per
exemple: els administradors d’una societat venen la totalitat de les participacions i la descapitalitzen
per eludir l‟eficàcia d‟un eventual constrenyiment. Ara bé, com sembla que la consumació del tipus de
l'art. 257.1.2.0 CP exigeix l'impediment, dificultació o dilatació del corresponent procediment -i,
recordeu-vos, caldrà constatar la insolvència del deutor-, això determina que el raonable sigui
entendre que la conducta típica es pot cometre efectivament quan el procediment no ha començat,
però només es pot consumar quan el procediment ja s'ha iniciat.
• I, finalment, en el cas del deutor que sigui responsable d'un delicte o n'hagi de respondre, la
realització d'actes de disposició o la contracció d'obligacions que en disminueixin el patrimoni, així
com l'ocultació per qualsevol mitjà d'elements de el patrimoni sobre els quals l'execució es podria
fer efectiva, amb la finalitat d'eludir el pagament de responsabilitats civils derivades del delicte (art.
257.2 CP). El cercle d'autors es limita als qui «haguessin comès el delicte» i «n'haguessin de respondre».
Els primers són els intervinents ex ante, mentre que la referència als qui «haguessin de respondre» del
delicte obre la porta a incloure també els responsables civils subsidiaris (aquests quedaven exclosos de
l'antic art. 258 CP, precedent de l'actual art. 257.2 CP).
La pena prevista per a aquestes conductes és la de presó d'un a quatre anys i una multa de dotze a vint-i-
quatre mesos.
Una qüestió complexa és la relativa al moment a partir del qual es pot cometre un delicte de l'art. 257.2
CP. Segons la jurisprudència, és possible iniciar la temptativa un cop s'ha comès el delicte de què
sorgeix la responsabilitat civil, ja que la responsabilitat civil, el deute, neix en el moment de la comissió del
delicte (per exemple, un delicte de danys o una estafa). Ara bé, quan en el procés pel delicte de què sorgeix
la responsabilitat civil, l'autor del delicte de l'art. 257.2 CP sigui declarat civilment no responsable,
s'haurà de concloure que l'autor del fet del qual sorgeix la responsabilitat civil ha comès, en buidar-ne
el patrimoni, una temptativa inidònia del delicte de l'art. 257.2 CP (ex ante semblava existir un deute que,
ex post, va resultar no existir). Sigui com sigui, en el procés penal pel delicte de l’art. 257.2 CP s'haurà
de provar l'existència de la responsabilitat civil derivada de delicte, cosa que determina que, en termes
pràctics, el procés pel delicte de l'art. 257.2 CP hauria de comptar amb un previ pronunciament sobre el
delicte del qual sorgeix la responsabilitat civil. Finalment, en el cas de comissió de delictes patrimonials,
s'entén que l'ocultació del benefici del delicte (per exemple, dels diners apropiats per l'administrador d'una
societat) no constitueix un delicte de l'art. 257.2 CP, sinó que forma part de l'esgotament del delicte
patrimonial previ.
Es discuteix si és admissible la comissió per defecte de les conductes de frustració de l’execució. Per
exemple: l'hereu no accepta l'herència en perjudici dels creditors, el deutor no exercita el dret de crèdit davant
de tercers, el deutor abandona la seva activitat econòmica i això el condueix a la insolvència. Generalment,
la doctrina rebutja la comissió per omissió de les conductes d'alçar-se (ocultar) i de fer actes de
disposició o actes generadors d'obligacions, perquè considera que aquestes conductes constitueixen
«mitjans determinats» exigits pel tipus. Això no obstant, es podria admetre, igual que es fa a l'estafa, actes
de disposició per omissió (el no exercici d'un dret de crèdit) i, per tant, entendre que qui deixa d'exercir
un dret determinant amb això la seva insolvència comet un delicte de l'art. 257 CP.
Un cas la tipicitat del qual conforme a l'art. 257 CP és objecte de discussió és l'afavoriment de creditors,
és a dir, el pagament d'un dret de crèdit en detriment dels altres creditors. És clar que aquesta conducta
és típica si la comet el deutor en situació d'insolvència actual o imminent (art. 260 CP); ara bé, el deutor que,
abans d'existir aquesta situació d'insolvència, afavoreix un creditor en detriment dels altres comet el delicte
de l'art. 257 CP? D'entrada, el pagament a un creditor pot ser un acte de disposició idoni per frustrar
l'execució dels altres drets de crèdit. Tanmateix, castigar aquest pagament com a frustracció de l'execució
pressuposa entendre que l'art. 257 CP protegeix cadascun dels creditors considerat individualment. Aquest
darrer plantejament ha estat rebutjat per la jurisprudència, la qual interpreta que aquest precepte protegeix els
creditors considerats com una globalitat.. Per això, els únics casos en què té sentit discutir sobre la
tipicitat de l'afavoriment de creditors d'acord amb l'art. 257 CP són els de pagament a creditors el dret
de crèdit dels quals no és exigible en detriment d'altres el crèdit dels quals sí que és exigible (hi ha fins i
tot alguna resolució que abona aquesta interpretació). Això no obstant, atès que el legislador ha tipificat
expressament aquesta forma d'afavoriment en cas que el deutor estigui en situació d'insolvència real o

lOMoARcPSD|18331951
imminent (art. 260.1 CP), té sentit entendre que aquesta conducta no està prohibida als deutors que no es
trobin en aquesta situació.
A l'anàlisi de tipicitat de les conductes de l'art. 257 CP és essencial tenir present que hi ha un risc permès
de frustració de l'execució, com és el cas, d'una banda, de la continuació de l'activitat econòmica normal del
deutor; en efecte, només quan els seus negocis tinguin el sentit inequívoc de generar la insolvència (és a dir,
que ex ante no es puguin justificar com a econòmicament raonables en el marc de la seva activitat) es poden
considerar típicament rellevants.
A més, es discuteix si els actes de mala gestió generadors d'insolvència es poden considerar típics. Hi
manca clarament la «finalitat de perjudicar els creditors» exigida pel tipus subjectiu; ara bé, es planteja també
la possibilitat d'excloure la tipicitat objectiva per la manca d'un sentit econòmic de buidament del patrimoni
del deutor.
B. Els deutes rellevants i la qüestió del venciment.
Les conductes de l’art. 257 CP són típiques sigui quina sigui la naturalesa o origen de l'obligació o
deute la satisfacció o pagament del qual s'intenti eludir, inclosos els drets econòmics dels treballadors, i
amb independència que el creditor sigui un particular o qualsevol persona jurídica, pública o privada.
Segons la jurisprudència dominant, en el moment de la realització de la conducta típica els crèdits
poden ser vençuts, líquids i exigibles, però no és imprescindible, de manera que és possible cometre la
conducta abans del venciment. Per la seva banda, la doctrina dominant també admet que la comissió de la
conducta típica pot ser prèvia al venciment del deute i les discrepàncies existents entre els diversos
plantejaments fan referència al moment consumatiu del delicte: per a alguns, aquest és el moment en què
es produeix la insolvència, hagi vençut o no el deute; per altres, és el moment de la insolvència sempre
que, a més, s'hagi produït el venciment del deute.
El que és indiscutit és la necessitat que hi hagi un deute. Per això, qui primer s'insolventa i després contrau
deutes podrà, si escau, respondre per un delicte d'estafa, però no per un delicte de l'art. 257 CP (STS
684/2009, ponent Porta Lluís). En cas de l'art. 257.2 CP, s'entén que el deute -la responsabilitat civil derivada
de delicte- existeix després de la comissió del delicte del qual aquesta sorgeix.
C. El resultat típic.
La jurisprudència i la doctrina majoritàries solen considerar que el delicte d'alçament —i això sembla
aplicable a tots els tipus de frustració de l'execució— exigeix que el comportament de l'autor condueixi a
un resultat d'insolvència, aparent o real;, és a dir, l'aparença que una persona no té patrimoni per fer front
als seus deutes (insolvència aparent) o el desequilibri patrimonial entre valors realitzables i prestacions
exigibles (insolvència real).
D. El tipus subjectiu.
Els delictes de frustració de l'execució només són punibles en la seva modalitat dolosa.
Per part seva, l'exigència que la primera modalitat de l'art. 257.1.1.0 CP es cometi «en perjudici dels
creditors», el fet que l'apartat següent (art. 257.1.2.0 CP) castiga qui «amb la mateixa finalitat» realitzi
les conductes previstes en ell i que, per últim, l'art. 257.2 CP fa referència a la conducta d'insolvent-se
«amb la finalitat d'eludir el compliment de les responsabilitats civils» apunten que el legislador ha
volgut preveure un element subjectiu del tipus.
E. Les modalitats agreujades.
El tipus de l’art. 257 CP preveu dues modalitats agreujades.

La primera recull el cas en què el deute sigui de dret públic i la creditora sigui una persona
juridicopublica, així com els supòsits d'obligacions pecuniàries derivades de la comissió d'un delicte
contra la hisenda pública o la Seguretat Social -pena de presó d'un a sis anys i multa de dotze a vint-i-
quatre mesos-.

lOMoARcPSD|18331951
En segon lloc, l'art. 257.4 CP remet a les modalitats agreujades de l'art. 250.1.5.0 i 6è CP -pena a la meitat
superior-, és a dir, en els casos de perjudici superior a 50.000 euros, afectació d'un elevat nombre de
persones, abús de les relacions personals existents entre víctima i defraudador -aquí: el deutor- i
aprofitament de la credibilitat empresarial o professional.
F. Concursos.
El delicte de lart. 257 CP pot entrar en concurs amb un delicte de contracte simulat (art. 251.3 CP: cf.
Tema 11); es tracta dún concurs de lleis a resoldre a favor de l’art. 257 CP, precepte més específic (art. 8.1a
CP).
La relació amb les falsedats documentals és de concurs medial. Si es tractés de falsedat comesa per
particular en document privat (art. 295 CP: cfr. Tema 15), en el cas que hi haurà un concurs de lleis (a
resoldre a favor de l'article 257 CP), ja que aquestes falsedats només són típiques quan es cometen per
perjudicar-ne un altre.
El delicte de l’art. 257 CP també pot entrar en concurs amb l'impagament de pensions (art. 227 CP: cf.
Tema 9); segons una primera opinió, en aquests casos només cal castigar pel delicte de frustració de
l'execució, ja que l'impagament de pensions subsegüent és un acte posterior copenat, conseqüència
necessària de la insolvència, que coincideixin les víctimes dels dos delictes (en aquest darrer cas: concurs de
lleis), mentre que una altra opinió considera que hi ha un concurs real.
Per últim, hi pot haver una relació concursal entre el delicte de l'art. 257 CP i el delicte fiscal de l'art. 305
CP. Si el delicte fiscal es comet abans del naixement del deute, no hi haurà un veritable concurs, ja que
no hi pot haver frustració de l'execució sense un deute preexistent; en canvi, si el delicte fiscal es comet
després del naixement del deute, es pot apreciar un concurs de lleis a resoldre a favor del delicte fiscal.
LA FRUSTRACIÓ DE L’EXECUCIÓ: Art. 258 CP.
L'art. 258 CP, introduït per la LO 1/2015, castiga (amb pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a
divuit mesos) a qui dificulta, dilata o impedeix la satisfacció del creditor en un procediment d'execució
judicial o administratiu, però aquesta vegada no mitjançant actes de disposició o generadors d'obligacions,
com passa en el cas de l'art. 257.1.2.º CP, sinó mitjançant la presentació d'una relació de béns o patrimoni
incompleta o mendaç, mitjançant l'omissió de tal presentació o, en cas que tingui el dret de gaudi de béns
aliens, mitjançant l'omissió de la aportació de la justificació suficient del dit dret.
Per últim, l'art. 258.3 CP disposa que el delicte no serà perseguible «si l'autor, abans que l'autoritat o
funcionari haguessin descobert el caràcter mendaç o incomplet de la declaració presentada,
comparegués davant seu i presentés una declaració de béns o patrimoni veraç i completa».
L’ÚS NO AUTORITZAT DE BENS EMBARGATS: Art. 258 bis CP.
La LO 1/2015 també va introduir el tipus de l'art. 258 bis CP, que castiga amb pena de presó de tres a sis
mesos o multa de sis a vint-i-quatre mesos —tret de la possibilitat de castigar la conducta amb una pena
superior en virtut d'un altre tipus— als qui, sense estar-hi autoritzats, en facin ús de béns embargats per
autoritat pública que haguessin estat constituïts en dipòsit.
Aquest precepte recull una conducta de frustració de l’execució en el transcurs del procediment
executiu. La raó del càstig sembla que és que, mitjançant l'ús del bé embargat, es posa en perill precisament
una garantia de la satisfacció del creditor. Per tant, caldria evitar una interpretació formal del tipus, excloent-
ne de l'àmbit d'aplicació aquells usos no autoritzats que no impliquin el deteriorament del bé ni generin una
disminució del seu valor econòmic.

lOMoARcPSD|18331951
ELS DELICTES D’INSOLVÈNCIA: Art. 259 CP.
L'art. 259 CP, introduït per la LO 1/2015, tipifica les conductes de “bancarrota”.
El seu primer apartat (art. 259.1 CP) recull una sèrie de comportaments duts a terme per qui es troba en
situació d'insolvència actual o imminent:
1) L'ocultació, la destrucció i la causació de danys a elements patrimonials que estan inclosos o ho
haurien estat en la massa del concurs en obrir-se aquest.
2) La realització d'actes de disposició mitjançant lliurament o transferència de diners o altres actius
patrimonials o mitjançant l'assumpció de deutes, sense que hi hagi proporció amb la situació
patrimonial del deutor ni amb els seus ingressos i sense justificació econòmica o empresarial.
3) La realització d'operacions de venda o prestacions de servei per preu inferior al cost d'adquisició o
producció, sense justificació econòmica.
4) La simulació de crèdits de tercers o reconeixement de crèdits ficticis.
5) La participació en negocis especulatius, sense que hi hagi justificació econòmica i aquesta participació
contrària al deure de diligència en la gestió d'assumptes econòmics.
6) L’incompliment del deure legal de portar comptabilitat, la porta de doble comptabilitat o la
comissió d'irregularitats en la porta de la comptabilitat rellevants per a la comprensió de la situació
patrimonial o financera; la destrucció o alteració dels llibres comptables, quan així es dificulti o
impedeixi de manera rellevant la comprensió de la seva situació patrimonial o financera.
7) L’ocultació, la destrucció o l'alteració de la documentació que l'empresari està obligat a conservar
abans del transcurs del termini a què s'estén aquest deure legal, quan així es dificulti o impossibiliti
l'examen o la valoració de la situació econòmica real del deutor.
8) La formulació de comptes anuals o llibres comptables de manera contrària a la normativa
reguladora de la comptabilitat mercantil, dificultant o impossibilitant l'examen o la valoració de la
situació econòmica real del deutor; l'incompliment del deure de formular el balanç o l'inventari dins del
termini.
9) Qualsevol altra conducta activa o omisiva que constitueixi una infracció greu del deure de
diligència en la gestió d'assumptes econòmics i que sigui imputable una disminució del patrimoni del
deutor o per mitjà de la qual s'oculti la situació econòmica real del deutor o el seu activitat empresarial.
Així doncs, aquest precepte prohibeix al deutor en situació d'insolvència actual o imminent una sèrie de
conductes que o bé són adequades per reduir-ne el patrimoni (supòsits 1 a 5) -en perjudici dels seus
creditors- o bé en dificulten l'esbrinació veritable situació econòmica (números 6 a 9).
En termes d’injust material, les conductes del segon grup es castiguen amb la mateixa intensitat que les
del primer perquè impliquen la generació d'una insolvència aparent.
Mitjançant l'art. 259.1 CP no es prohibeix al deutor continuar amb la seva activitat econòmica, sinó només
aquells negocis (actes de disposició, operacions de venda, realització de prestacions, negocis especulatius)
que impliquin risc de disminució patrimonial i no tinguen justificació econòmica ni puguen ser considerats
diligents. D'això se'n dedueix que tota actuació del deutor que impliqui riscos de disminució del seu
patrimoni però que es consideri ex ante diligent i econòmicament justificada queda fora de l'àmbit del
que és típic, és a dir, constitueix un risc permès.
L'art. 259.4 CP preveu com a condició de perseguibilitat de totes les conductes de l'art. 259 CP, que el
deutor hagi deixat de complir regularment les obligacions exigibles o que hagi estat declarat el seu
concurs.
La comissió de les conductes dels apartats 1 i 2 de l'art. 259 CP són també punible en la seva modalitat
imprudent (art. 259.3 CP: pena de presó de sis mesos a dos anys i multa de vuit a vint-i-quatre mesos).
Tots els tipus recollits a l'art. 259 CP són delictes especials que només pot cometre el deutor.
En cas que la condició de deutor recaigui en una persona jurídica i sigui el seu administrador qui duu a
terme la conducta típica, aquest últim pot ser considerat autor idoni amb base a la clàusula de l'art. 31 CP.

lOMoARcPSD|18331951
Per últim, l'art. 259 bis CP preveu, per a les següents modalitats agreujades, una pena superior (presó de
dos a sis anys i multa de vuit a vint-i-quatre mesos):
• Causació de perjudici o de perill de perjudici en una generalitat de persones o en cas que concorri la
possibilitat de posar-les en greu situació econòmica.
• Causació a algun dels creditors d'un perjudici econòmic superior a 600.000 euros.
• Quan més de la meitat de l'import dels crèdits concursals correspongui a crèdits davant de la
Hisenda Pública estatal, autonòmica, local o foral i davant de la Seguretat Social.
L’AFAVORIMENT DE CREDITORS: Art. 260 CP.
L'art. 260 CP tipifica dues classes d'afavoriment de creditors:

• L'afavoriment de creditors per part del deutor en situació d'insolvència real o aparent: asrt. 260.1
CP. Castiga -amb la pena de sis mesos a tres anys de presó o multa de vuit a vint-i-quatre mesos- qui,
estant en una situació d'insolvència actual o imminent, afavoreix «algun dels creditors fent un acte de
disposició patrimonial o generador d'obligacions destinat a pagar un crèdit no exigible oa facilitar-li una
garantia a què no tenia dret, quan es tracti d'una operació que no tingui justificació econòmica o
empresarial». Noteu que el precepte exclou la tipicitat en el cas que la conducta de l'autor tingui una
justificació econòmica o empresarial, una clàusula amb què es reconeix l'existència d'un espai de risc
permès de causar la insolvència mitjançant l'acte d'afavorir un creditor.
• L'afavoriment comès pel deutor en el procediment concursal: art. 260.2 CP. La comet «el deutor que,
una vegada admesa a tràmit la sol·licitud de concurs, sense estar autoritzat ni judicialment ni pels
administradors concursals, i fora dels casos permesos per la llei. Realitzi qualsevol acte de disposició
patrimonial o generador d'obligacions, destinat a pagar un o diversos creditors, privilegiats o no, amb
posposició de la resta». La pena és, en aquesta modalitat d'afavoriment, superior, és a dir, d'un a quatre
anys de presó i multa de dotze a vint-i-quatre mesos. Es discuteix sobre la naturalesa de l'«admissió
a tràmit de la sol·licitud de concurs» a què fa referència l'art. 260.2 CP. Tradicionalment la
jurisprudència ha assumit la solució d’aquells per als quals constitueix un element del tipus, de
manera que tot acte d’afavoriment de creditors comès abans de la interlocutòria d'admissió queda
fora de l'àmbit d'aplicació de l'art. 260.2 i caldrà examinar, si escau, des de la perspectiva de l'art.
260.1 CP.
La consumació del delicte es produeix, en les dues modalitats, en el moment en què es realitza l'acte de
disposició o generador d'obligacions destinat a pagar el creditor o els creditors afavorits, amb la consegüent
posposició dels altres.
Finalment, recordeu que es tracta d'un delicte especial.
OBSTACULITZACIÓ DE L’ACLARIMENT DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA DEL DEUTOR.
Obstaculització de l'aclariment de la situació econòmica del deutor en un procediment concursal

mitjançant la presentació de dades falses relatives a l'estat comptable.
Comet el delicte de l’art. 261 CP, qui «en procediment concursal presentés, sabent-ho, dades falses relatives
a l'estat comptable, a fi d'aconseguir indegudament la declaració d'aquell». La pena és de presó entre dos i
dos anys i multa de sis a dotze mesos.
Comet aquest delicte, per exemple, l'administrador d'una societat que presenta els seus comptes en el
procediment concursal, i hi ha una diferència de més de 550 milions de pessetes entre l'estat de comptes real
i l'estat de comptes presentat. Es tracta d'un comportament que obstaculitza l'esclariment de la situació
econòmica real del deutor, generant una aparença d'insolvència i, amb això, posant en un lloc segur els
béns ocultats.
L'autor ha de dur a terme el comportament «en procediment concursal», és a dir, entre l'inici del
procediment concursal i la interlocutòria de declaració de concurs que pretén obtenir. Tot i que l'art. 261 CP
no exigeix que es tracti d'un cas de concurs voluntari, sembla que això és habitual.

lOMoARcPSD|18331951
Aquest delicte només és punible a la seva comissió dolosa i requereix que la conducta es dugui a terme
«a fi d'aconseguir indegudament» la declaració de concurs, pressupost que es pot interpretar com un
element subjectiu del tipus.
És un delicte especial que només pot cometre el deutor en procediment de concurs.
Per últim, cal tenir en compte que, quan per cometre aquest delicte es cometi també un delicte comptable
(art. 310 CP), la relació concursal entre tots dos serà de concurs medial.
IV. ELS DANYS (ARTS. 263-267 CP).
L'art. 263.1 CP estableix: «El que causés danys en propietat aliena no compresos en altres títols d'aquest
Codi, serà castigat amb multa de sis a vint-i-quatre mesos, ateses la condició econòmica de la víctima i la
quantia del dany. Si la quantia del dany causat no supera els 400 euros, s'imposarà una pena de multa d'un
a tres mesos».
Els danys són infraccions contra el patrimoni en què no hi ha un enriquiment. En ells no té lloc, en
sentit estricte, una apropiació, sinó exclusivament una expropiació de la cosa, de manera que la lesió a la
propietat es produeix perquè es priva el propietari del seu objecte de referència. Aquesta menor intensitat de
la lesió de la propietat justifica la important diferència punitiva amb el delicte de furt (i amb l'apropiació
indeguda) en què el desplaçament possessori aspira a l'apropiació (o en l'apropiació indeguda).
L'art. 263 CP no defineix QUÈ CAL ENTENDRE PER DANYS. A efectes penals, aquests solen
interpretar-se com la destrucció, inutilització, deteriorament o menyscabament d'una cosa. Danys són,
per exemple, introduir sucre al dipòsit de benzina, tallar les flors d'un roser, abocar lleixiu sobre la roba,
destruir documents, tallar el cable del telèfon, introduir cola en un pany, buidar un extintor, etc. Encara que
és molt discutit a la doctrina, cal tenir en compte el valor d'ús de la cosa (i no només la lesió de la seva
substància). Així, alliberar un animal engabiat constitueix un delicte de danys, ja que s'està «inutilitzant» la
cosa per al propietari, malgrat que no se n'hagi destruït o lesionat la substància. El mateix passa si es llancen
objectes al mar o s'aboca un líquid a terra. També el consum d'un producte (per exemple licor o galetes) dins
d'un establiment d'autoservei dóna lloc a danys.
Amb la doctrina dominant cal afirmar que el delicte de danys no requereix que s'ocasioni un perjudici
patrimonial a la víctima (hi ha danys encara que la víctima s'enriqueixi, per exemple, si es mata un vell
animal el manteniment del qual només produeix despeses). A favor d'aquesta tesi cal al·legar que la pena
s'imposa en funció del valor de la cosa danyada i no del perjudici.
L’objecte material del delicte de lart. 263 CP és una cosa aliena, econòmicament valorable i susceptible
de deteriorament, inutilització o destrucció (per exemple, matar o ferir un animal).
Hi ha una sèrie de MODALITATS AGREUJADES del delicte de danys: així, quan es fan els danys per
impedir el lliure exercici de l'autoritat o com a conseqüència d'accions executades en l'exercici de les
seves funcions, bé es cometin els danys contra els mateixos funcionaris públics, bé contra particulars que
contribueixin a l'aplicació de la llei (art. 263.2.1r CP); quan es causa infecció o contagi de bestiar (art.
263.2.2.° CP); quan s'utilitzen substàncies verinoses o corrosives (art. 263.2.3r CP); quan afecten béns
de domini o ús públic o comunal (art. 263.2.4.0 CP); quan els danys arruïnen el perjudicat o el
col·loquen en greu situació econòmica (art. 263.2.5è CP); i quan s'hagin ocasionat danys de gravetat
especial o afectat als interessos generals (art. 263.2.6.0 CP). Els danys sobre béns de valor històric,
artístic o cultural es troben regulats específicament als arts. 321 i seg. CP.
Els arts. 264 a 264 quater CP regulen els anomenats DANYS INFORMÀTICS. Es castiga:
• Art. 264.1 CP: «sabotatge de dades informàtiques». Es castiga el que per qualsevol mitjà, sense
autorització i de manera greu esborri, danyi, deteriori, alteri, suprimeixi o faci inaccessibles dades,
programes informàtics o documents electrònics aliens amb una pena de sis mesos a tres anys de presó
• Art. 264 bis CP: «sabotatge de sistemes informàtics». Es castiga amb la mateixa pena a qui, sense
autorització i de manera greu, obstaculitzi o interrompi el funcionament d'un sistema informàtic aliè, ja
sigui fent alguna de les conductes esmentades a l'art. 264 CP, ja sigui introduint o transmetent dades, o ja
ho sigui destruint, danyant, inutilitzant, eliminant o substituint un sistema informàtic, telemàtic o
d'emmagatzematge de la informació.

lOMoARcPSD|18331951
En tots dos casos es preveuen una sèrie de modalitats agreujades quan aquests danys es cometen al si
d'una organització criminal o tenen una transcendència especial, en particular, si han afectat serveis
públics o infraestructures estatals o europees (arts. 264.2 i 264 bis.2 CP). Encara és més gran la pena si els
danys anteriors es cometen utilitzant il·lícitament dades personals d'una altra persona per facilitar-se
l'accés al sistema informàtic o per guanyar-se la confiança d'un tercer (arts. 264.3 i 264 bis.3 CP). La
producció, l'adquisició, la importació o la facilitació de programes informàtics o contrasenyes
d'ordinador per cometre aquests delictes està especialment prevista a l'art. 264 ter CP, com també ho
està la responsabilitat de les persones jurídiques a l'art. 264 quater CP.
NOUS AGREUJAMENTS:
• Art 265 CP: per raó de lobjecte quan els danys es refereixin a mitjans o recursos afectats al servei de les
forces armades o de les forces i cossos de seguretat.
• Art. 266 CP: pel caràcter extraordinàriament greu dels mitjans utilitzats (incendi, estrall o posada en
perill de la vida o integritat de les persones).
Els DANYS CAUSATS PER IMPRUDÈNCIA estan expressament previstos a l'art. 267 CP.
• La imprudència ha de ser greu i la quantia dels danys ha de superar els 80.000 euros.
• Aquest delicte és només perseguible prèvia denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal
(excepte que la persona ofesa sigui menor d'edat, persona amb discapacitat necessitada d'especial
protecció o desvalguda, cas en què també podrà denunciar el Ministeri Fiscal).
• El perdó de l'ofès té rellevància (en els termes de l'art. 130.5.0 CP).
En un Capítol diferent («De la sostracció de cosa pròpia a la seva utilitat social o cultural») es tipifiquen els
anomenats danys en cosa pròpia. L'art. 289 CP castiga la destrucció, la inutilització o els danys a una cosa
pròpia d'utilitat social o cultural o, de qualsevol altra manera, la sostracció de la cosa al compliment dels
deures legals imposats en interès de la comunitat. El bé jurídic protegit sembla trobar-se en el dret de cada
membre de la comunitat a gaudir de la utilitat socioeconòmica de determinades coses de propietat privada
(per exemple, trencar un quadre de Goya per part de propietari).
V. RECEPTACIÓ I BLANQUEIG DE CAPITALS (ARTS. 298-304 CP)
El Capítol XIV del Títol XIII conté dues figures delictives diferents: la receptació i el blanqueig de capitals.
RECEPTACIÓ.
A l'art. 298 CP es regula el tipus bàsic de la receptació. Es castiga el que, amb ànim de lucre i amb
coneixement de la comissió d'un delicte contra el patrimoni o l'ordre socioeconòmic, en què no hagi
intervingut ni com a autor ni com a còmplice, ajudi els responsables a aprofitar-se dels efectes d'aquell
delicte, o rebi, adquireixi o amagui aquests efectes.
La conducta típica admet dues grans modalitats:
a) Ajudar els responsables a aprofitar-se dels efectes del delicte. Comporta la prestació d'un auxili o
col·laboració perquè el responsable del delicte se'n beneficiï dels efectes.
b) Rebre, adquirir, o amagar aquests efectes. Són formes d'ajuda indirectes que es caracteritzen per
l'existència d'una relació directa entre el receptador i els efectes. Per recepció cal entendre
l'acceptació dels efectes de forma gratuïta. L'adquisició, en canvi, comporta la presència d'una
contraprestació per part del receptador.
El subjecte actiu d'aquest delicte pot ser qualsevol que no hagi intervingut ni com a autor ni com a
còmplice del delicte de què procedeixen els efectes, ja que altrament els actes de receptació serien
impunes.
L’objecte material el conformen els efectes que procedeixin d’un delicte contra el patrimoni o lordre
socioeconòmic. Per això s'han d'entendre els compresos en el Títol XIII, i per tant queden injustificadament
exclosos altres delictes socioeconòmics no compresos en l'esmentat Títol (per exemple, el contraban).

lOMoARcPSD|18331951
És possible la receptació en cadena, és a dir, la receptació de la receptació, sempre que es tracti del
mateix objecte material del delicte originari. Segons la doctrina dominant, atès el fonament de punició
d'aquest delicte, no hi ha cap càstig de la receptació substitutiva, és a dir, la receptació de béns adquirits
amb els diners sostrets.
Des del punt de vista subjectiu cal l'ànim de lucre i el coneixement de la comissió d'un delicte contra el
patrimoni o l'ordre socioeconòmic. L'ànim de lucre és allò que distingeix la receptació de l'encobriment de
l'art. 451 CP (si bé cal ressaltar la disfunció valorativa entre els dos delictes, ja que l'encobriment té una pena
més gran, de manera que si s'actua amb ànim de lucre el tractament penal és sorprenentment més benigne
que si només s'actua amb ànim d'ajudar). Si l'ànim de lucre és sobrevingut, no hi haurà receptació, sinó
encobriment (cf. Tema 17).
El coneixement de la comissió d’un delicte previ és l’element nuclear, però també el més controvertit, de
la receptació. Pressuposa que el receptador tingui per cert l'origen il·lícit dels efectes, però ni es requereix un
coneixement precís de la figura delictiva concreta, ni n'hi ha prou amb la simple sospita. Com tot fet
psicològic, la prova daquesta exigència shaurà d’efectuar per indicis. Pel que fa a això, se solen prendre en
consideració: l'activitat desplegada pel venedor, el valor dels efectes adquirits i el preu pagat («preu vil») i la
naturalesa i estat dels efectes.
Exemples: adquirir un vehicle de gran cilindrada per mil euros a uns individus la identitat dels quals és
diferent de la que consta a la documentació del vehicle; adquirir 42 tones de coure a un grup organitzat
dedicat a la seva sostracció; rebre, sabent la seva il·lícita procedència, 1.465 francs suïssos d'un robatori i
canviar-los en una oficina de l'aeroport, amb ànim d'obtenir un benefici econòmic; adquisició al carrer, al
marge dels circuits normals comercials, sense documentació relativa a la transacció, d'un telèfon mòbil a
un preu molt per sota del cost real; subjecte que, a canvi d’una comissió, troba comprador d’unes obres
d’art robades; ubjecte que emmagatzema al seu garatge electrodomèstics procedents d’un robatori a una
gran superfície; canviar francs suïssos per euros sabent que procedien d'un robatori; empresaris de la
ferralla que adquireixen gran quantitat de coure a banda especialitzada en la sostracció.
La pena del tipus bàsic és la de presó de sis mesos a dos anys, si bé cal tenir en compte el que disposa l'art.
298.3 CP: que en cap cas no es pot imposar una pena privativa de llibertat que excedeixi l'assenyalada
per al delicte encobert. Si la pena del delicte encobert no és la de presó, se substitueix per la de multa de
dotze a vint-i-quatre mesos, que s'imposa en la meitat inferior si la pena del delicte encobert és igual o menor
que aquesta multa.
Es contemplen tres modalitats agreujades del tipus bàsic (art. 298.1.II CP): quan es tracti de coses de
valor artístic, històric, cultural o científic, quan es tracti de coses de primera necessitat, conduccions,
cablatge, equips o components d'infraestructures de subministrament elèctric o de serveis de
telecomunicacions, o de coses destinades a la prestació de serveis d'interès general, productes agraris o
ramaders o dels instruments o mitjans que s'utilitzen per obtenir-los, i quan revesteixi especial gravetat,
atenent al valor dels efectes receptats o als perjudicis que previsiblement n'hagués causat la sostracció.
A l'art. 298.2 CP es preveuen dos subtipus agreujats:
a) Quan es rebin, adquireixin o ocultin els efectes per traficar amb ells.
b) Quan es realitza el trànsit utilitzant un establiment o local comercial o industrial.
BLANQUEIG DE CAPITALS.
Fonament del càstig (efectes sòcio-econòmic, repressió mediata dels delictes antecedents, repressió
delinqüència organitzada). Gran importància político-criminal de la figura.
Després de la LO 5/2010 el «blanqueig de capitals» va passar a ser la rúbrica amb què el legislador es
refereix a una sèrie de conductes (abans designades com “afins a la receptació”) que tenen com a
denominador comú el contacte amb béns que tenen l'origen en una activitat delictiva. Originalment
aquest delicte es va tipificar per cobrir les possibles llacunes de punibilitat en l'àmbit del tràfic de drogues,
però posteriorment es va ampliar el seu camp d'aplicació estenent-se als béns que procedeixin de tota
infracció penal.

lOMoARcPSD|18331951
L'art. 301.1 CP contempla el tipus bàsic en els termes següents: «El qui adquireixi, posseeixi, utilitzi,
converteixi o transmeti béns, sabent que aquests tenen el seu origen en una activitat delictiva, comesa per ell
o per qualsevol tercera persona, o faci qualsevol altre acte per ocultar o encobrir el seu origen il·lícit, o per
ajudar la persona que hagi participat en la infracció o infraccions a eludir les conseqüències legals dels
seus actes, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a sis anys i multa del tant al triple del valor dels
béns».
Es tracta d'un ventall molt ampli i confús de comportaments, que ha donat lloc a una discussió viva sobre
la pròpia definició de les conductes típiques de blanqueig, especialment, arran de la inclusió entre elles de
l'anomenat «autoblanqueig».
El sentit últim del delicte de blanqueig apunta a una mateixa operació genèrica: la de dissimular l'origen
il·lícit d'un bé, situant-lo en el patrimoni d'una persona física o jurídica la finalitat que pugui ingressar als
circuits econòmics normals sense que s'aconsegueixi detectar-ne l'origen o la naturalesa.
Tenint això en compte, aquí es proposa -d’acord amb una important línia jurisprudencial- entendre que a l'art.
301.1 CP es tracta d'una única modalitat, amb dues finalitats diferents:
a) Adquirir, posseir, utilitzar, convertir o transmetre béns o fer qualsevol altre acte per ocultar o encobrir
l'origen il·lícit dels béns.
b) Adquirir, posseir, utilitzar, convertir o transmetre béns o realitzar qualsevol altre acte per ajudar la
persona que ha participat en la infracció a eludir les conseqüències legals.
En efecte, la finalitat d'encobrir o ocultar la procedència il·lícita dels béns o d'ajudar els participants
del delicte previ, constitueix un element essencial integrant de totes les conductes previstes a l'art.
301.1 CP. Com afirma la decisiva STS 265/2015 (ponent Conde-Pumpido Tourón) «aquesta conclusió es
justifica perquè el blanqueig pretén incorporar aquests béns al tràfic econòmic legal i la mera adquisició,
possessió, utilització, conversió o transmissió constitueix un acte neutre que no afecta per si mateix el bé
jurídic protegit». D'aquesta manera, no n'hi ha prou amb adquirir, posseir o utilitzar de qualsevol
manera els guanys obtinguts il·lícitament per cometre delicte de blanqueig, sinó que cal atendre la
idoneïtat dels comportaments imputats per incorporar béns il·lícits al trànsit econòmic; i que aquesta
idoneïtat sigui abastada per la intenció de l'autor, a través del seu propòsit de rendibilitzar en canals
financers segurs els guanys obtinguts.
Així continua la citada sentència: «les activitats de compra diària per atendre les necessitats vitals
quotidianes, no estan en absolut proscrites, perquè no constitueixen actes inclosos en la conducta típica
del delicte de blanqueig. I en cap cas no es pot considerar autoblanqueig, per exemple, la possessió d'un
quadre o una joia pel mateix que els ha robat o la utilització d'un vehicle de motor pel mateix que l'ha
sostret. Ni comet un delicte de blanqueig el jove que utilitza la piscina d'un amic, per exemple, encara que
conegui que els seus pares l'han construïda amb guanys delictius, perquè aquest tipus de conductes no
inclouen cap intenció o finalitat d'amagar o encobrir l'origen il·lícit dels béns o d'ajudar a eludir les
conseqüències legals dels delictes comesos i, en conseqüència, no estan abastades per la funcionalitat del
tipus delictiu de blanqueig de capitals al qual no es pot atorgar un àmbit d'aplicació desmesurat».
La distinció entre blanqueig i receptació no és senzilla.
- El blanqueig pot tenir com a antecedent qualsevol delicte, mentre la receptació requereix un
delicte previ contra el patrimoni o l'ordre socioeconòmic.
- En el blanqueig els guanys blanquejats poden procedir de la pròpia activitat delictiva del
blanquejador.
- Mentre a la receptació ha de concórrer ànim de lucre propi, al blanqueig no s'exigeix.
- Tots dos delictes estan sancionats amb pena de presó, amb el mateix límit mínim, sis mesos, però
la pena màxima és superior al blanqueig, sis anys davant dos anys.
- A més la receptació conté una limitació punitiva que no existeix en el blanqueig: en cap cas no es
pot imposar una pena privativa de llibertat que excedeixi l'assenyalada al delicte encobert.
L'objecte material d'aquesta infracció penal són béns que tinguin l'origen en un delicte. Això no vol dir
que aquests béns hagin de ser l'objecte material del delicte, sinó que n'hi ha prou que siguin els béns en
què es tradueixin els guanys d'aquell.

lOMoARcPSD|18331951
Subjecte actiu pot ser-ho qualsevol, encara que hagi participat en el delicte del qual originàriament
provenen els béns (el ja citat “autoblanqueig”: en aquest cas existirà un concurs real de delictes. En el pla
subjectiu cal que el subjecte actiu obri sabent quin és l'origen dels béns (si ho desconeix, pot entrar en
consideració la modalitat imprudent al·ludida infra).
Pel que fa a les conseqüències jurídiques, el mateix art. 301.1 CP estableix que, a més de la pena de presó,
«els jutges o tribunals, atenent la gravetat del fet i les circumstàncies personals del delinqüent, també poden
imposar-hi la pena d'inhabilitació especial per a l'exercici de la seva professió o indústria per un temps a
tres anys, i acordar la mesura de clausura temporal o definitiva de l'establiment o local. Si la clausura és
temporal, la durada no pot excedir els cinc anys».
Si els béns tenen l'origen en algun delicte relacionat amb el tràfic de drogues, les penes previstes en el
primer incís s'han d'imposar a la meitat superior. En aquests supòsits s'aplicaran les disposicions
contingudes a l'art. 374 CP (cf. Tema 13).
En tot cas, el dol s'ha de projectar sobre el fet que els béns procedeixen d'un delicte o d'un acte de
participació. Amb aquesta finalitat, la jurisprudència entén que n'hi ha prou amb la consciència de
l'anormalitat de l'operació i la raonable inferència que el bé procedeix d'un delicte. Són indicis acceptats:
a) la importància de la quantitat dels diners blanquejats.
b) la vinculació dels autors amb activitats il·lícites o grups o persones relacionades amb elles.
c) allò inusual o desproporcionat de l'increment patrimonial del subjecte.
d) la naturalesa i les característiques de les operacions econòmiques dutes a terme, per exemple, amb
l'ús d'abun- dants diners en metàl·lic.
e) la inexistència de justificació lícita dels ingressos que permeten la realització d'aquestes operacions.
f) la feblesa de les explicacions sobre l'origen lícit d'aquests capitals.
g) l’existència de societats “pantalla” o entramats financers que no es donin suport a activitats
econòmiques acreditadament lícites.
La comissió per imprudència greu està expressament prevista en el tercer apartat del mateix article, cas
en què la pena és de sis mesos a dos anys i multa del tant al triple. La jurisprudència sosté de manera
constant que la imprudència recau, no sobre la manera com s'executa el fet, sinó sobre el coneixement de la
naturalesa delictiva dels béns receptats, de manera que qui actuï sobre ells, adoptant una conducta de les que
descriu el tipus i podent conèixer la procedència delictiva dels béns (havent causant així objectivament
l'ocultació de la procedència de aquests béns -el seu blanqueig- amb un benefici auxiliador per als autors del
delicte que aquells procedeixin) estaran actuant amb dol.
• Resulta objecte de discussió si la seva estimació s'ha de limitar a aquells supòsits en què, en virtut
de la Llei 10/2010, Prevenció del Blanqueig de Capitals i del Finançament del Terrorisme, certes
persones es troben especialment obligades a complir els deures de cura allà continguts. En virtut
d'aquesta Llei, determinats subjectes (entitats de crèdit, casinos, promotors immobiliaris, assessors
fiscals, advocats, notaris, etc.) tenen una sèrie d'obligacions (identificació, examen, acreditació
d'operacions, comunicació i informació a les autoritats, etc.) per prevenir el blanqueig de capitals en
les activitats econòmiques habituals. Tot i això, la jurisprudència s'ha inclinat per suprimir
aquesta restricció del subjecte actiu i, després de l'última reforma del Codi a què després s'al·ludirà,
la qüestió queda meridianament clara al preveure's ara una pena agreujada per als subjectes obligats
• Això implica afirmar l'existència de deures de cura generals de comprovació de la procedència
il·lícita de qualsevol béns abans de fer operacions que objectivament contribueixin a ocultar o
encobrir el seu veritable origen.
• Segons el Tribunal Suprem, «en els supòsits de dol eventual s'inclouen els casos en què el subjecte
no té coneixement concret i precís de la procedència il·lícita dels béns, però sí que és conscient de
l'alta probabilitat del seu origen delictiu, i actua malgrat això per ser-li indiferent aquesta
procedència. En la imprudència s'inclouen els supòsits en què l'agent actua sense conèixer la
procedència il·lícita dels béns, però per les circumstàncies del cas es trobava en condicions de
sospitar fàcilment la il·lícita procedència i d'evitar la conducta blanquejadora només havent observat
la més elemental cautela, és a dir, els seus deures de cura.

lOMoARcPSD|18331951
L’art. 301.4 CP estableix una excepció al principi de territorialitat. La llei espanyola és aplicable quan
alguna de les conductes descrites en aquest article tingui lloc a Espanya, encara que el delicte del qual siguin
procedents els béns s'hagi comès, totalment o parcialment, a l’estranger. Però igualment és aplicable la llei
espanyola quan els actes de blanqueig i hagin estat comesos, totalment o parcialment, a l'estranger.
L’art. 301.5 CP estableix que si el culpable ha obtingut guanys, seran decomissats d'acord amb les regles
de l'art. 127 CP.
L'art. 302.1 CP estableix que quan els fets es realitzin per persones que pertanyin a una organització
dedicada al blanqueig de béns s'haurà d'imposar la pena a la seva meitat superior i als caps,
administradors o encarregats de les mateixes (és a dir, els qui tenen poder decisori) la pena superior en
grau. L'organització pot estar constituïda per qualsevol grup de persones que amb una certa continuïtat i
vocació de permanència actuïn blanquejant béns, sense que sigui necessari que es dediqui de forma exclusiva
a aquesta activitat, ni que tots els seus fins siguin activitats il·lícites. Així mateix, des de la LO 6/2021 es
preveu la pena a la seva meitat superior per als qui, sent subjectes obligats conforme a la normativa de
prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme, cometin qualsevol de les
conductes descrites a l'article 301 a l'exercici de la seva activitat professional.
L’art. 302.2 CP preveu penes de multa i interdictives per a les persones jurídiques a què pertanyin les
persones físiques esmentades en el primer apartat.
Finalment, els arts. 303 i 304 CP estableixen, respectivament, inhabilitacions específiques i la punició dels
actes preparatoris punibles per a la comissió d’aquests.
BLOC 4: DELICTES DE PERILL.
TEMA 13: DELICTES CONTRA LA SALUT PÚBLICA. EL TRÀFIC DE DROGUES.
• Introducció i qüestions generals.

• Bé jurídic i concepete jurídicopenal de droga.
• El tipus bàsic: art. 368.
• Modalitats agreujades.

Bloc 4 Penal

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Bloc 4 Penal

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|18331951

Elinka Bócheva Sánchez

BLOC 4: DELICTES PATRIMONIALS

TEMA 10: DELICTES CONTRA EL PATRIMONI (I).

• Consideracions generals i disposicions comuns.

I. CONSIDERACIONS GENERALS I DISPOSICIONS COMUNS.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

II. EL FURT (ARTS. 234 I 235 CP).

1. Bé jurídic i elements del tipus bàsic.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

3. Els furts agreujats (arts. 235 CP).

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

• Es preveu un nou agreujament quan en delinquir el culpable hagués estat condemnat

III. EL FURTUM POSSESSIONIS (ART. 236 CP).

IV. EL ROBATORI AMB FORÇA A LES COSES (ARTS. 237-241 CP).

Els delictes de robatori són també delictes d'apoderament en què

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

1. El concepte de força a les coses.

2. Modalitats típiques de força a les coses.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

3. Agreujaments comuns al furt.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

V. EL ROBATORI AMB VIOLÈNCIA O INTIMIDACIÓ (ART. 242 CP).

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

D. La relació entre violència i intimidació amb l’apoderament.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

VI. ROBATORI I FURT D'ÚS DE VEHICLES (ART. 244 CP).

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

TEMA 11: DELICTES CONTRA EL PATRIMONI (II).

II. L'ESTAFA (ARTS. 248-251 CP).

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Segons la doctrina majoritària, l’estafa és un delicte contra el patrimoni.

2. El tipus bàsic: l'estafa en sentit estricte.

Els elements del tipus d'estafa són:

A. La conducta típica: l'engany suﬁcient.

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez

C. L’acte de disposició patrimonial.

a) Polizonatge. El polissonatge consisteix en la utilització indeguda d'un servei de transport, per

Downloaded by LUCIA LÓPEZ MIRANDA (lucia.lopez06@estudiant.upf.edu)

Elinka Bócheva Sánchez