La Restauració Borbònica: concepte i característiques del sistema polític de

Cánovas del Castillo: el torn de partits i el caciquisme. La Constitució de 1876.

El pronunciament de Martínez Campos a finals de desembre de 1874 va ser ràpidament

acceptat i Alfons XII va començar a regnar: s’inicia el període conegut amb el nom de la
Restauració. Darrere aquest sistema es troba la figura d’Antonio Cánovas del Castillo,
veritable cervell de tota la primera fase d’aquesta restauració.

El sistema polític de la Restauració tenia un caràcter netament conservador i es

fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però escassament democràtic. El cop
d’estat fou rebut amb satisfacció pels grups conservadors, atemorits per la radicalització
que s’havia produït durant el Sexenni i per la irrupció de l’obrerisme, amb l’esperança que
la monarquia retornés l’estabilitat política, econòmica i social. A més, el nou règim pretenia
superar alguns dels problemes endèmics del liberalisme d’abans del sexenni: el caràcter
partidista i excloent dels moderats durant el regnat d’Isabel II, l’intervencionisme dels
militars en la vida política i la proliferació d’enfrontaments civils.

La C. del 76 es tracta d’un text ambigu i asèptic, fet intencionadament, perquè no

provoqués problemes d’acceptació i perquè fos mal·leable segons les forces governants.
Doctrinalment, la C. de 1876 reconeix la teoria de la Constitució interna; hi ha 2
institucions que la tradició ha creat i consolidat i que qualsevol canvi ha de respectar
sempre: la Corona i les Corts, àmbit de la representació nacional. És, en certa manera, la
tesi de sobirania compartida.

Pel que fa al poder executiu, el monarca conservava el control, dirigint l'exèrcit, participant
en la legislació i nomenant ministres, tot i que la responsabilitat política recaia en aquests
últims. Les Corts, conformades pel Congrés i el Senat, tenien un caràcter electiu, però el
sistema electoral estava marcat pel caciquisme i la manipulació de resultats. El poder
judicial quedava en segon pla, amb la Constitució deixant la seva regulació a lleis
posteriors, i la justícia supeditada al poder polític.

Durant la Restauració a Espanya, hi havia dos grans partits: els conservadors i els
liberals. Tot i tenir algunes diferències, tots dos recolzaven la monarquia i la Constitució.
Es turnaven al poder de manera tranquil·la: quan un governava, l'altre esperava
pacientment el seu torn. Això assegurava l'estabilitat, però sovint les eleccions estaven
amanyagades per afavorir el partit en el poder.

Durant la Restauració, el caciquisme manipulava les eleccions assegurant la victòria dels

governs convocants mitjançant la compra de vots i altres pràctiques corruptes. Els cacics
locals exercien influència en les zones rurals, controlant els ajuntaments i manipulant el
procés electoral. Això minava la participació electoral i afavoria la perpetuació del poder
dels governs incumbents.
La crisi de 1898: definició breu i contextualització dins la Restauració Borbònica. La
guerra de Cuba (1895-98) i les seves conseqüències.

La Crisis del 98 se originó por la guerra entre España y Estados Unidos, principalmente
en Cuba y Filipinas. Cuba, un importante productor de azúcar y tabaco, buscaba
independizarse de España. La respuesta española fue represiva, con tácticas severas
como campos de concentración.

El hundimiento del USS Maine en La Habana desencadenó la guerra

hispano-estadounidense, que terminó con la derrota española y la firma del Tratado de
París. Cuba logró la independencia, mientras que Filipinas, Puerto Rico y Guam pasaron
a manos de Estados Unidos.

Las consecuencias del 98 fueron significativas. A nivel económico, España sufrió un

golpe, pero se recuperó rápidamente gracias a la devaluación de la moneda. Surgió el
movimiento regeneracionista, que buscaba reformar la política española, y se fortalecieron
los movimientos nacionalistas en regiones como Cataluña y el País Vasco.

La Generación del 98, un grupo de escritores y pensadores, reflexionó sobre la identidad

española y el estado de la nación. Hubo malestar entre los militares, que aumentaron su
participación en la política. A pesar de intentos de reforma liderados por políticos como
Silvela, Maura y Canalejas, el sistema de la Restauración se adaptó y sobrevivió a la
crisis del 98, manteniendo la supremacía del turno dinástico.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Concepte, característiques i etapes: el
Directori militar (1923-25), el Directori civil (1925-30) i el final de la Dictadura
(1930-31).

El 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va

liderar un cop d'estat contra la legalitat constitucional espanyola, declarant l'estat de
guerra i demandant el control militar del país. Aquesta dictadura va durar 7 anys i va
passar per dues etapes: un directori militar (1923-1925) i un directori civil (1925-1930).
Primo inicialment va justificar el cop amb raons regeneracionistes, però alguns
historiadors creuen que tenia la intenció de bloquejar la democratització del règim. El cop
va impedir reformes que amenaçaven els interessos de certs sectors, com la
democratització del sistema polític i l'avanç de l'expedient Picasso sobre el desastre
d'Annual. Alfons XIII, en poc temps, va acceptar la nova situació dictatorial.

DIRECTORI MILITAR:
Sota el Directori Militar, es va suspendre la constitució, es van dissoldre les cambres
legislatives i es va prohibir l'activitat política i sindical. Es va militaritzar l'ordre públic i es
va reprimir l'oposició, especialment els moviments obrers radicals. Primo va centrar-se en
el conflicte al Marroc, amb l'èxit relatiu del desembarcament d'Alhucemas el 1925.

DIRECTORI CIVIL:
El Directori Civil va intentar estabilitzar el règim, creant un partit únic, la Unió Patriòtica, i
institucionalitzant noves estructures polítiques. Es va limitar el sufragi universal i es va
implementar una política econòmica dirigista i proteccionista, amb monopolis estatals.

OPOSICIÓ:
L'oposició va sorgir de diverses fronteres, incloent conspiracions militars, moviments
republicans i resistència intel·lectual i universitària. Comunistes, anarquistes i partits
socialistes es van oposar activament al règim. A Catalunya, les mesures anticatalanistes
de Primo van radicalitzar l'oposició.

LA FI DE LA DICTADURA - LA DICTABLANDA:
Primo de Rivera es torna impopular i dimiteix al 1930. El general Berenguer el substitueix
amb la tasca de restaurar la normalitat. L'oposició s'organitza i pacta el Pacte de Sant
Sebastià pel canvi a la República. Un intent insurreccional fracassa a Jaca el 1930. El
darrer govern monàrquic convoca eleccions municipals al 1931, convertides en un
referèndum sobre la monarquia, amb victòria de l'esquerra.
 La Segona República (1931-36): definició breu. Explica el bienni
reformista (1931-33).

La proclamación de la Segunda República en España en abril de 1931 marcó un cambio

significativo en la política del país. Tras las elecciones municipales del 12 de abril, donde
los republicanos obtuvieron una clara victoria en las grandes ciudades, el 14 de abril
varias ciudades comenzaron a proclamar la República de manera espontánea. Ante esta
nueva situación, el rey Alfonso XIII suspendió sus poderes y abandonó el país.

Se formó un gobierno provisional con representación de diferentes sectores políticos,

incluyendo dreta liberal republicana, republicanos de izquierda, radicales, socialistas,
nacionalistas catalanes y republicanos galleguistas. Este gobierno provisional convocó
elecciones a Cortes Constituyentes para el 28 de junio de 1931.

La Constitución de 1931, redactada en diciembre del mismo año, estableció un Estado

integral con posibilidad de gobiernos autónomos en regiones que lo solicitaran. Otorgó el
poder legislativo a las Cortes, el ejecutivo al Presidente del Consejo y los Ministros, y el
judicial a jueces independientes. Se proclamaron amplios derechos y libertades, como el
voto para mujeres, la separación Iglesia-Estado, y la igualdad de todos los ciudadanos
ante la ley.

Durante el Bienio Reformista (1931-1933), liderado por Manuel Azaña, se impulsaron

reformas para profundizar en los cambios iniciados en el período constituyente. Sin
embargo, el gobierno se enfrentó a oposición tanto de la derecha como de la izquierda. La
CNT se mostró contraria a la República, considerándola demasiado moderada, mientras
que la derecha se opuso a las reformas agrarias y a la secularización.

La República también enfrentó desafíos en áreas como la enseñanza, la cultura, el

ejército y las cuestiones regionales. Se promovió una educación laica y se crearon nuevas
escuelas, pero los recursos fueron limitados. Además, se implementaron reformas en el
ejército para garantizar su lealtad al poder civil, aunque persistieron tensiones y
resistencias. Las cuestiones regionales, especialmente en Cataluña, resultaron en la
aprobación del Estatuto de Autonomía, reconocimiento del catalán y la formación de la
Generalitat.