1.

CATALANISME CONSERVADOR:
Té dues branques, una cultural (no té partit polític) i una altra política
1.1 VIGATANISME (cultural i religiós): És un moviment cultural i intel·lectual lligat a l'Església catòlica.
Concretament, els alts càrrecs eclesiàstics de la ciutat de Vic Els màxims representants són Jaume
Collell, Jacint Verdaguer, Josep Morgades i el més destacat de tots Josep Torras i Bages. La major part
d’ells eren bisbes i es van dedicar a la literatura. Era gent erudita, molt culta. L’obra de referència de
Torras i Bages és La tradició catalana, on recull totes les propostes i la forma de pensar del
catalanisme catòlic. Segons ells, Catalunya serà cristiana o no serà.
Tots consideren que la regeneració de Catalunya es produirà a través de la religió catòlica. El canvi
polític social no es produïa a través d’una revolució, sinó pel seguiment de la ideologia catòlica.
Únicament sent bons catòlics s’aconseguirà l’avenç de la nació, únicament seguint la religió i les seves
normes aconseguirem regenerar Catalunya. La població catalana ha d’estar vinculada al catolicisme.
És un moviment que s’emmiralla en l'edat mitjana, intenten imitar el període d’esplendor (on hi havia
un pensament únic) de Catalunya i de l'Església catòlica. És un moviment molt conservador. En alguns
aspectes s’apropa molt al carlisme.
Es defensa la tradició, si no es perd l’essència.
Reclamen la recuperació del català, de l’autogovern i de les tradicions i cultures. No es fa política.

No hi ha actes polítics, però de celebracions destaquen dos:

- La celebració del mil·lenari de Montserrat. Es commemora que feia mil anys que es va trobar
la verge de Montserrat (és la verge de Catalunya). És una de les verges trobades durant l’edat
mitjana (es diuen verges trobades). A l'edat mitjana s’amaguen per la invasió musulmana a la
península, per por que siguin destruïdes. Quan l’islam desapareix d’Espanya, es van trobant
les verges que estaven amagades.
- La restauració del Monestir de Ripoll: És una iniciativa del vigatanisme. Estan enterrats
personatges molt rellevants (clau en la creació de Catalunya. L'església té un paper molt
important, ja que Catalunya neix gràcies a l'Església catòlica) en la història de Catalunya. És el
territori principal.
Guifré el Pelós va ser un comte català escollit pel rei francès durant l’imperi d’al-Àndalus. És
l’últim comte escollit pel rei. En una batalla contra els musulmans, Guifré fa una marca,
coneguda actualment com la bandera catalana. És considerat el fundador de Catalunya.
L’abat Oliba és un dels principals eclesiàstics de la història catalana. Va tenir el càrrec més
elevat del monestir. Va lluitar contra l’islam. Les assemblees de Pau i Treva van ser una
manera d’impartir justícia a les classes populars. Era una forma on els camperols poguessin
reclamar el maltractament dels senyors feudals. Són l’origen de les corts catalanes, ja que era
el lloc on estava representat els nobles, els camperols i l'església. Va ser un dels grans
impulsors de les assemblees, on la majoria es van donar a terme en el monestir. La
restauració és important perquè es considera que està en els orígens de la Catalunya que
coneixem, a més de ser un centre cultural significatiu.

El Vigatanisme tenia un setmanari, La veu de Montserrat on els representants expressaven el seu

pensament. Creuen que la religió i la política han d’anar amb la mà.
1.2 LLIGA DE CATALUNYA (1887): Format pel grup crític del centre català que qüestionaven a Almirall.
Parteix de la divisió de Centre Català. Liderats per Àngel Guimerà, entre altres, abandonaran Centre
Català crearà aquest partit. Serà el partit representant del partit conservador i el més important
durant la dècada dels 90 i més enllà.
Demanen descentralització política i recuperació d'institucions d’autogovern de Catalunya, el català
com a llengua oficial i el dret civil català. És el mateix que el catalanisme progressista, però aquests
tenen una perspectiva més conservadora.
En 1888 és el primer gran acte del catalanisme conservador. La Lliga de Catalunya redacta un
document molt important i fan Missatge a la reina regent . Com el 1888 hi ha una exposició universal
a Barcelona i la reina fa una visita, es concerta una trobada entre el partit polític i la reina per fer-li
entrega a mà d’aquest document. Àngel Guimerà és qui li dona el text a la reina, on va aprofitar la
seva visita a Barcelona per donar-li el paper.
La reina el rep, però no va tenir cap mena de repercussió. No té en compte el document, al contrari
que en el Memorial de Greuges. El to és molt més contundent, no és tan amable. Eren el sector crític i
una d’elles és que no es podia parlar amb moderació.
L’estructura és semblant al Memorial de Greuges, ja que el que es fa és transmetre a la reina les
reivindicacions del catalanisme.
En aquest text, es demana una descentralització del govern, on es torni a implementar les Corts
Generals, que hi eren a l’edat mitjana. En aquestes Corts hi havia d’estar representat totes les classes
socials, es volia que també les Corts poguessin votar els pressupostos de Catalunya i escollir la
quantitat de diners a contribuir al país.
En moment que es necessiti a soldats, no es forçarà a cap a presentar-se ni fer lleves forçoses, sinó
que s’havien de presentar voluntaris. En temps de pau, els militars han d’estar a Catalunya.
A més, demanen que la llengua oficial sigui el català i que l’ensenyança es faci en català. Que
qualsevol judici que s’hagi de fer, que es faci a Catalunya. També, defenses que els càrrecs públics
siguin escollits pel poble català i que les persones escollides siguin catalanes. Demanen que quan el
rei sigui nomenat, que, a més de presentar-se a les Corts de Castella i Aragó, que també ho faci a
Catalunya i que juri per la Constitució. Ell ha de venir i ha d’acceptar les condicions dels catalans.

2. LA UNIÓ CATALANISTA
La Lliga de Catalunya impulsa la creació de la Unió Catalanista, una confederació d’entitats
catalanistes. Estan representats partits polítics i entitats culturals també. El seu objectiu és estendre
les idees catalanistes entre la societat. És conscient que necessiten un suport ampli de la població i
amb la Unió Catalanista s'uneixen els representants per tal de fer participar totes les classes socials.
Un dels màxims representants és Àngel Guimerà.
El que destaca del partit és que es dediquen a celebrar assemblees on estan representades tots els
grups que la conformen per a prendre decisions sobre com avançar i continuar lluitant pels seus
objectius. Eren assemblees que se celebraven en diferents llocs de Catalunya (assemblees itinerants).
Com a exemple, en comptes de referir-se a Catalunya com a regió, ho fan com a nació i a Espanya, en
comptes de nació, dir estat.
La més important és la de 1892, que es va celebrar a Manresa. En aquesta assemblea s’aprova un nou
document, conegut com les Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana). Era el
punt de partida d’una futura Constitució per Catalunya. Si demanen un govern propi, hauran de tenir
les seves lleis, les quals les recullen en aquest document.
Té una inspiració federal, però en cap moment es demana la independència. S’estableix que s’ha
d’encarregar el govern central i que s’ha d’encarregar el futur autogovern de Catalunya.
Són 17 articles, on queda recollit com s’ha d’estructurar el govern.
Es divideix en dues grans parts:
En la primera base s’estableix que s’ha d’encarregar el govern central. El cap de l’estat serà el rei, hi ha
una separació de poders (legislatiu…). El poder central s’ha de fer càrrec de la defensa i de la política
internacional. De les relacions entre els diferents territoris d’Espanya.
En la segona base, es parla del govern regional i de com s’ha de configurar el futur govern de
Catalunya, quines atribucions tindrà.

En la redacció d’aquest document, Enric Prat de la Riba té un paper important.

CRISI DE LA RESTAURACIÓ
1900-1923= Crisi de la restauració. El sistema intenta mantenir-se, però al 23 el sistema de la
Restauració cau, ja que no es pot mantenir.

A conseqüència del moviment regeneracionista i la crítica als partits dinàstics , començaran a sorgir
veus que creuen que s’ha de fer reformes dins dels partits conservadors i liberals.
Dins dels partits legals hi ha minories que agafen les idees regeneracionistes. Per primera vegada el
sistema bipartidista estava en perill i la manera de continuar era introduir una sèrie de reformes que
faci la sensació que el sistema està canviant, però només serviran per mantenir-lo i perpetuar el seu
poder. Volien fer veure que hi havia canvis, però en realitat només estaven salvar-se.
Apareix un sector reformista dels partits dinàstics, a la reina també l’interessa (per mantenir-se ella i
la mateixa monarquia), vist que el sistema bipartidista està en perill.
A partir d'aquí apareixen una sèrie de minories.
A partir de 1901 (apareixen les idees regeneracionistes i s’introdueixen en la política) , hi haurà
governs dels partits conservador i liberal, que lluiten per idees regeneracionistes, que puguin
reformar el sistema. SIlvela, Polavieja i Duran i Bas tindran un paper important.
Es comencen a fer una sèrie de canvis (entre 1901-1912).
- Es permetrà que els partits polítics NO DINÀSTICS puguin participar en les eleccions
municipals, no les generals. Amb això els partits opositors se senten satisfets amb la decisió
feta, i el fet de poder ser escollits a les eleccions dels municipis és un pas endavant en la
història del partit polític.
- Es fan reformes per abolir el caciquisme, intenten, però no s’aconsegueix.
- Es reformen els impostos
- Es permetrà les llibertats individuals (els drets de vaga dels obrers)
- S’instal·la una llei en la qual els diumenges es considerin dies de descans (descans dominical)
- En la religió, apareix la Llei del Cadenat, que prohibeix la creació d’ordes religiosos.
Únicament s’accepta l'Església catòlica, les congregacions religioses que estiguin separades
no seran acceptades.
- Es reforma la part militar del país.

L’objectiu de les reformes és regenerar el país per mantenir el sistema de la Restauració.

Els comerciants i els burgesos se sentiran desfavorits per un govern que intenta introduir mesures
regeneracionistes que la burgesia havia donat suport. El que faran serà estendre el seu
descontentament a la resta de ciutats a Catalunya. Les protestes que hi ha a Barcelona, s’estenen per
tot el territori català.
Per materialitzar la seva proposta, fan una crida a no pagar la contribució. El Govern de Madrid diu
que el govern s’ha de pagar i dona l’ordre a l’Ajuntament de Barcelona que faci tot el possible perquè
els comerciants paguin. El govern central es troba amb la sorpresa que l’alcalde diu que no els
obligarà a pagar l’impost. El govern central amenaça que qui no pagui, se li embargaran els seus béns.
Es mantenen ferms, no hi ha marge de negociació. La resposta dels comerciants és tancar els negocis,
per tal d’evitar pagar l’impost. Per això es diu que hi ha un Tancament de Caixes.
En realitat no han tancat, continuen amb l’activitat. Donen de baixa el registre del negoci i, per tant,
no han de pagar.
El govern central sap que és una estratègia i que continuen treballant. Envien a l’exèrcit, on detenen i
empresonen als comercials responsables de la revolta, s’embarguen les propietats d’aquells que no
han pagat i s’estableix l’estat de guerra a Barcelona (les llibertats se suprimeixen durant un període de
temps). Amb el temps, el govern de Silvela i Polavieja reben crítiques sobre les accions que van
prendre Silvela i Polavieja. Acabaran dimitint.
A partir del tancament de caixes, aquests es posicionaran a favor del catalanisme.
A conseqüència del Tancament de Caixes, apareix Unió Regionalista (Partit polític catalanista de
caràcter regionalista).

CRISI DEL 1905

El 1905 hi ha una nova crisi del sistema. Novament, tindrà origen a Barcelona. En aquest any hi ha
eleccions i es fa un sopar al Frontó Condal, un restaurant de la ciutat. Es coneix com el Banquet de la
Victòria, ja que es fa per commemorar les eleccions. El setmanari Cu-Cut era una revista catalana que
feia articles satírics, i un d’ells era sobre el sopar que es va celebrar el 1905. La caricatura que
publiquen provoca un conflicte, perquè l’exèrcit ho veu com una ofensa. Com els soldats espanyols no
guanyen, hauran sigut els civils. Es qüestiona la capacitat de victòria de l’exèrcit (El 1898 els soldats
van perdre la guerra de Cuba). Ho veuen com una humiliació, consideren que s’estan rient d’ells.
La resposta de l’exèrcit (novembre 1905), és que l’endemà hi ha un grup de militars que estan
destinats a Barcelona, que de forma espontània, assalten i destrossen completament la seu del
Cu-cut. Hi ha un sector de l’exèrcit que se sent tan humiliat que l'endemà s’organitzen per destrossar
la seu del Cu-cut, juntament de la seu de la Veu de Catalunya (diari de referència del catalanisme
conservador).
Quan es coneix la reacció de l’exèrcit, el govern de Barcelona fa una protesta i demanar que els autors
que havien destrossat les seus del Cu-cut i de la Veu de Catalunya tinguin conseqüències.
L’exèrcit espanyol decideix no condemnar als responsables i demanar que no hi hagi cap mena de
càsting i demanar al govern central que faci una nova llei. Una llei que determini que qualsevol cosa
que pugui ser interpretada com un atac a l’exèrcit, als símbols d’Espanya, a la unitat del país, que
l’exèrcit tingui via lliure per intervenir i aturar-lo. Aquestes publicacions que atemptin contra aquests
temes, siguin jutjats per un tribunal militar. Aquests tribunals apliquen penes més dures.
Implicava donar peu que l’exèrcit pogués participar en la política. En el fons, estan demanant permís
per participar en la política.
La posició del govern central és favorable a l’exèrcit espanyol i accedirà a fer aquesta llei, coneguda
com a Llei de jurisdiccions.
A Catalunya es produirà un creixement del catalanisme, a causa de la crisi del Cucut. Tots els partits
polítics (excepció dels partits dinàstics i el partit republicà radical de Lerroux) estan d’acord que la llei
no s’ha d’aprovar i decideixen unir-se per demostrar la seva disconformitat amb la llei.
Com a conseqüència, apareix un nou partit polític el 1906, anomenat Solidaritat Catalana. És un
partit que engloba a tots els partits polítics de Catalunya (catalanistes, republicans, carlins….), on
quedaran al marge el partit conservador, el liberal i el Lerroux. Mostren rebuig a la llei de
jurisdiccions.
La caricatura és completament desmesurada
Per posar-se d’acord era molt complicat, ja que hi havien diferents ideologies en un mateix partit. Per
això, el que tenen en comú és el sentiment de disconformitat i la demanda d’abolició de la llei.
El líder més destacat serà Enric Prat de la Riba.
Es presentarà a les eleccions de 1907 i, per fer-ho, crearà un programa electoral, conegut com el
Programa del Tívoli (1907). Guanyaran les eleccions, però governar serà molt complicat per
l’amalgama d’ideologies molt diferents. Això explica que el govern de Solidaritat Catalana només duri
un any. Com a partit, desapareix en 1909.

LA SETMANA TRÀGICA (1909)

A partir del 1901, es manifesten les discrepàncies entre ells i apareixen diferents crisis, una d’elles la
Setmana Tràgica.
Originalment, en aquella època, Espanya havia perdut totes les seves colònies de forma humiliant i
havia passat a ser una potència de segona, fet que va comportar un sentiment de molèstia entre tota
la població espanyola.
L’exèrcit serà un dels grans perjudicats, ja que la derrota està relacionada amb la poca motivació i
dedicació per la guerra. Ells van ser els responsables que Espanya perdés la guerra a Cuba i les seves
colònies i la seva població se sentia frustrada i avergonyida per l’ocorregut.

GUERRA DEL MARROC

En aquell temps, Anglaterra (vertical) i França (horitzontal) estaven en el procés de crear el seu imperi
colonial. A partir del 1904 hi ha conversacions entre França i Espanya.
El Marroc era una colònia francesa i estava dividida en dues franges diferents:
- Nord-Marroc: És una zona muntanyosa, pobre en recursos, on la seva població és berber i la
majoria eren agricultors. Són contraris a l’ocupació d’estrangers, donen problemes. Situació
econòmica feble.
- Centre-Sud-Marroc: L’agricultura era més rica i el territori era estable. La població és àrab. No
accepten dominació, però són fàcils de controlar.

Com la zona Nord era problemàtic per als francesos, França ofereix el Nord del Marroc a Espanya, per
a ajudar-los a recuperar-se de la crisi del seu imperi colonial. L’excusa que posen és que està en
contacte amb les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla. És l’oportunitat de recuperar el seu prestigi.
Aquest esdeveniment queda marcat el 1906 amb el pacte d'Algesires, on s’aclareix que França cedeix
el territori del Rif a Espanya. A partir d’aquest any, Espanya intenta dominar el territori, però té
problemes. Aquesta zona era un lloc d'interès econòmic per a Espanya, gràcies a les mines de ferro.
Durant el 1907 i 1909, els espanyols no aconsegueixen dominar el Rif. Espanya no es pot deixar
humiliar per una zona com el Rif ni repetir el que els va passar a Cuba. Així que arriben a un pacte
entre Espanya i els líders dels berbers:
Espanya es compromet a no dur a terme una dominació política, econòmica i social del terreny. Les
tribus es comprometen a deixar que Espanya exploti les mines (l’únic interès econòmic de la zona).
Per poder explotar les mines es necessitava la construcció d’infraestructures importants. Les tribus,
de tant en tant, atacaven aquests edificis i les destruïen. Els espanyols havien de dedicar una gran
despesa a la seva reconstrucció.

ATAC DEL 1909

El 1909, hi ha un atac important a les infraestructures, el govern espanyol i l’exèrcit decideixen que no
és permissible i que han de donar una resposta al respecte. L’exèrcit espanyol es prepara per
enfrontar-se als berbers, ja que pensen que els poden guanyar fàcilment.
Espanya perd. Comet els mateixos errors que Cuba. No coneixien la zona i no estaven llestos per
atacar. No hi ha una victòria per part dels espanyols.
El govern espanyol decideix enviar més soldats per guanyar, l’opció del govern és enviar als
reservistes, els quals eren persones que havien fet el servei militar i que només tenen coneixements
bàsics, no tenen experiència. La decisió no va ser ben rebuda per la població, ja que els recorda al que
va passar al 1898.
Al maig, hi ha protestes en contra de la guerra del Marroc per part dels socialistes i anarquistes. Hi ha
una situació de tensió important. Al juliol, se’ls convoca per anar el 18 de juliol al port de Barcelona
(també hi estava el de València). Comencen els problemes al port. Embarcava gent que no sabia res i
eren conscients que possiblement tornarien ferits, invàlids o fins i tot no tornarien. Tot això va
comportar un drama important.
Aquests homes no es podien salvar de cap forma, únicament pagant es podien deslliurar d'anar-hi. Els
fills de les classes benestants es van lliurar, en canvi, els obrers, com no es podien permetre pagar,
van haver d'anar a lluitar per llei. Es genera un sentiment de frustració entre les classes socials.
Les senyores de l’alta burgesia es planten al port per acomiadar-se als homes que s’embarquen (amb
intenció de burla). Desitjaven sort als homes que partien i repartien amulets per protegir-los. Aquest
fet va provocar el primer enfrontament entre les dones de les classes populars i benestants.

Hi ha una tensió, que es aprofitada per fer protestes en contra de la guerra del Marroc.
El dia 26 es convoca una vaga i manifestació a tots els treballadors de Catalunya, que transcorre amb
tranquil·litat. El descontrol i derog que s’esperava, per culpa de la tensió, no es va produir, però el
Govern treu l’exèrcit dels carrers. Els problemes comencen el dia 27, quan arriben notícies del
Marroc. Es diu que s’ha produït una derrota de l'exèrcit i dels reservistes considerable, anomenat
Desastre del barranco del lobo. Gràcies a la tàctica dels berbers (emboscada, han caigut en la seva
trampa), van guanyar la guerra. Van haver-hi més de 170 soldats morts i una gran quantitat de ferits.
Derrota humiliant, han comès el mateix territori que Cuba. No coneixen el territori ni saben com
moure’s.

REVOLTA ANTICATÒLICA
A Barcelona es produeix una reacció espontània del carrer de les classes populars, on manifesten el
seu desacord amb la guerra al Marroc i el que està passant. Al final, acaba desembocant en la creació
de barricades, la distribució d’armes entre la població civil. Les classes obreres aprofiten l’armament
per organitzar la revolta. Aquestes masses prenen el control de la ciutat.
Un dels fenòmens més importants que passa és que es llancen a atacar els edificis religiosos, i fins i
tot s’assassina als cristians. La revolta acaba sent de caràcter anticatòlic. Les classes populars
identifiquen a l'Església catòlica com un element per mantenir el sistema de la Restauració.
L'església no es posiciona en contra que s'enviïn els reservistes al Marroc, sinó que donen suport a les
decisions del Govern. Els obrers lluiten per millorar la seva situació, però l’església només es fixa en
els seus privilegis. No ajuda a les classes populars. Aquest moviment durarà una setmana, ja que
s’envia a l'exèrcit i la policia a parar el que està passant, però els soldats de Barcelona es neguen a
actuar. Per tant, la ciutat se'n va de control. Barcelona serà una ciutat plena d’atacs, barricades…
La situació canviarà a partir del dia 30, com els soldats es neguen a intervenir, el govern recluta a
soldats fora de Barcelona que es traslladin a posar ordre. No s’aconsegueix fins al dia 2, que es
pacifica la situació.
La finalització de la Setmana Tràgica va acompanyada d’una forta repressió. El govern depura
responsabilitats i capturar als líders de la revolta i infligir càstigs forts que espanten la població
perquè no es repeteixi la situació. Més de 2000 persones són jutjades (la majoria per tribunals
militars, penes més dures), sobretot als líders del moviment obrer, 175 van ser condemnats a marxar,
159 cadena perpetua, 5 condemnats a mort (considerats els màxims líders de la revolta, executats
ràpidament). Es fa una repressió exagerada. Aquesta duresa donara origen a què la resta d’Europa
critiqui fortament el comportament del govern espanyol.
Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un dels 5 executats. Líder moviment anarquista i personatge
incòmode per a la Restauració. Molt actiu en la lluita del moviment obrer. Estava vinculat a molts
intents de cop d’estat al govern, però no tenia proves. El van executar. Dies després descobreixen que
en veritat era innocent, que ell no havia estat a Barcelona durant la revolta. No tenia cap implicació.
Va ser una excusa per treure d'enmig a aquesta persona tan problemàtica. Van aprofitar la situació
per venjar-se i fer desaparèixer gent que donava problemes al govern

CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DEL MARROC

1- Aquests fet va provocar una onada de manifestacions, no només a Espanya, sinó en l'àmbit
internacional.
2- Caiguda del govern d’Antonio Maura (s’accentua la crisi del sistema bipartidista)
3- El moviment obrer queda molt afeblit, ja que els líders són els represaliats. Però a partir de 1910 el
moviment es radicalitza, el qual va acompanyat d’un augment d’atemptats terroristes contra els líders
polítics de l’època, els patrons de les fàbriques.
4- Els anarquistes fan un pas endavant (fan un canvi), i hi ha un sector que es posiciona a favor de
crear un nou sindicat. El 1910 apareix la CNT (Confederació Nacional del Treball), el sindicat més
important, organitzat pels anarcosindicalistes. Aspira a crear una gran unitat sindical, buscarà la
unificació amb la UGT (no es produirà, són sindicats amb el mateix objectiu però metodologies
diferents per assolir objectius. ) Convocaran vagues conjuntament, però mai s'uniran. Acabaran
barallant-se
5- Augment de la violència exercida pel moviment obrer
6- El 1909, després de la Setmana Tràgica, Solidaritat Catalana desapareix perquè la repressió del
govern durant la Setmana Tràgica provocara un conflicte intern. La major part dels partits que
conformen aquest partit critiquen la repressió, a excepció d’un partit, que considera que el que ha fet
el govern és correcte i la repressió exercida és adequada.
7- La Lliga (partit important en solidaritat) considera que el que ha fet el govern és perfecta. La
diferència d’opinions provocara una crisi i finalment la seva dissolució.
Ningú esperava aquest comportament de la Lliga. Són conservadors, suporten als industrials i
burgesos. Durant la Setmana Tràgica, tot estava parat, ningú treballava, cosa que no donava beneficis.
La revolta condiciona el treball a les fàbriques. Com volen continuar produint, pensen que l’acció del
govern és excel·lent. El govern està a favor de la protecció de les classes benestants.

CREACIÓ MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

És una de les grans reivindicacions i fites del catalanisme. És un òrgan d’autogovern.
La mancomunitat és la primera vegada que el catalanisme aconsegueix que el govern espanyol
permet que hi hagi un autogovern. És el primer pas per recuperar el que es va perdre el 1714. Tenen
autonomia política (però retallada, poc marge de decisió)
És la federació de les quatre províncies catalanes. Estan representades les 4 províncies i tenen com a
objectiu treballar per desenvolupament (d’infraestructures, cultural, educatiu…) de Catalunya, volen
modernitzar-la i millorar-la.
Aquesta idea d’institució ja havia sorgit el 1877. Serà una de les reivindicacions del catalanisme tant
progressista com conservador.
El govern central es mostra contrari, per tant, la seva resposta serà sempre no. Quan la situació
canvia, a partir de 1902-03 la idea comença a canviar i s'acceptarà la idea.

PRIMER PROJECTE DE MANCOMUNITAT

Enric Prat de la Riba, el 1911 redacta un primer projecte de mancomunitat, en el qual queden
redactats les quotes d’autogovern que ha de gestionar Catalunya. Es presenta a les 4 diputacions
catalanes, es discuteixen i es convoca una consulta perquè la població digui si està a favor o en
contra. Són una espècie de referèndum. Es presenta a la població i és sotmès a unes eleccions. La
població es mostra exitós. És aprovat per les 4 províncies de Catalunya.
A Catalunya ja estava aprovat, ara faltava presentar-lo al govern.
Es presenta al congrés el 1912, estaven governant els liberals. Aquest govern no es mostra contrari a
iniciar el debat. Per primera vegada, el govern es mostra favorable a què Catalunya tingui certes
quotes d’autogovern.
Hi ha un sector important del congrés que considera que aquest projecte no es pot aprovar perquè
demana massa. Creuen que si s’aprova el projecte, serà l’inici del trencament de la unitat d’Espanya.
Comença un debat parlamentari entre els que estan a favor i en contra. Aquest procés s’allarga durant
un any, en el que al final, es deixa que Catalunya tingui a mancomunitat, però es retallaran les
atribucions. No es facilitara tot el que demanen als catalans, ja que pensen que demanen massa.
El projecte serà aprovat el desembre de 1913. Se sotmet a votacions, surt a favor i se signa assegurant
que és oficial.
La institució començara a funcionar l’abril de 1914 i el seu president serà Enric Prat de la Riba.
El govern permet aquesta institució a Catalunya, però no donarà cap mena de finançament
econòmica a la mancomunitat. Aquesta es finançara amb aportacions voluntàries de la població
(donacions de l’alta burgesia). Això explica que els seus marges d’actuació es vegin limitats.

ESTRUCTURA DE LA MANCOMUNITAT
Hi ha un president, Enric Prat de la Riba. El president compta amb un govern per prendre decisions
El govern està format per 8 conselleries (conselleria de beneficència i sanitat, política social, cultura i
instrucció, agricultura i serveis forestals…) Aquestes conselleries es dedicaran a la millora
d’infraestructures i de Catalunya en generals.
Les conselleries compten amb l’assessorament de 7 comissions tècniques que s'encarreguen
d’assessorar a les conselleries. A banda d’això, hi ha una assemblea general, formada per 96 diputats,
representants de les 4 províncies de Catalunya. És on es discuteixen les decisions del govern. Aquests
representats no estan repartits de forma equitativa (més a Barcelona, ja que té major
desenvolupament econòmic que les altres.
L’objectiu és desenvolupar infraestructures (construcció de xarxes ferroviàries, l’extensió xarxa
telefònica, construcció d'obres hidràuliques. Si volem ser un país desenvolupat econòmicament, s'han
de construir les infraestructures. Com el govern espanyol no inverteix en infraestructures, ho farà la
mancomunitat. Supliran el dèficit en infraestructures. Connectar tot el país.

De l’altra banda, volen invertir en educació i cultura. Únicament a través d'una població formada
acadèmicament, aconseguiran que la llengua catalana sigui llengua de prestigi i aconseguiran el
desenvolupament econòmic i industrial. Si hi ha gent que coneix com funciona la indústria es podrà
arribar a un progrés i acostar-se als estàndards europeus.

ÀMBITS D'ACTUACIÓ DE LA MANCOMUNITAT:

CULTURA:
➔ Es fa una gran inversió en la creació de biblioteques. Agafen la idea del primer congrés
catalanista i la donen a terme.
➔ Hi ha un gran interès per estudiar la història de Catalunya. També hi ha un interès per la
ciència. Es desenvolupen estudis de biologia, geologia, meteorologia. Es vol que hi hagi un
grup de científics catalans importants en l'àmbit internacional.
➔ Ara, amb els centres excursionistes i les altres activitats que es van proposar anteriorment,
fan una catalogació amb tot el patrimoni arquitectònic i artístic de Catalunya. El fet de voler
mantenir aquest patrimoni, dona lloc a la creació de museus. El més important és que es
crearà el Museu Nacional d’Art a Catalunya (MNAC). Neix per conservar les obres d’art més
rellevants de Catalunya. Conserven totes les obres que estaven en perill. L’art romànic és una
de les manifestacions més rellevants mundialment. Tenen un gran valor artístic. Necessiten
unes condicions de manteniment exigents i als Pirineus estaven en perill. La Mancomunitat
trasllada les obres d’art al museu.
➔ Fan un gran esforç en crear la normativa del català. Les iniciatives anteriors havien fracassat,
per això la mancomunitat la idea i creen el corpus normatiu del català.
Pompeu Fabra serà l’encarregat.

ENSENYAMENT (és el que més inversions té):

- EDUCACIÓ UNIVERSAL INFANTIL: El seu objectiu que l'escolarització sigui del 100% de la
població infantil catalana. Si es vol un país modern, es necessita una població formada
acadèmicament. Prat de la Riba creu que s’ha d’escolaritzar a la població infantil catalana. El
1914, la població infantil treballava. El treball infantil era necessari per a les famílies, als 7-8
anys començaven a treballar. S’enviava al professorat a l’estranger a veure com funcionava el
sistema educatiu i després implantar-lo en Espanya.
- EDUCACIÓ PER A ADULTS (exitós): Per una banda, l’alfabetització de la població i de l’altra
potenciar els estudis professionals, amb la idea que els treballadors no facin una tasca
mecànica (repetitiva), sinó que tinguin cada vegada més coneixements sobre l’àrea del
treball. Amb una mà d’obra millorada s’aconsegueixen el progrés.
 Es crea l’Escola del Treball i l’Escola Industrial. S’ofereix l’oportunitat que després de treballar,
vagin a aquesta formació, amb la idea que els ajudi a pujar de categoria (més preparació, més
salari). S’inverteix a formar treballador per la indústria química, palets, electricistes…

En el món agrari passarà el mateix. L’agricultura, la qual era endarrerida, es buscava formar
aquesta agent per optimitzar els recursos i augmentar la productivitat. Es va construir una
escola especial. També anirà acompanyat amb Escoles d’Arts i Oficis. Estudis orientats al
treball. Comencen a aparèixer les Escoles d’Agricultura. Escoles d’enginyeria agrònoma. La
idea és estendre entre la població agrícola els principals avenços tècnics.
Es creen una sèrie d’escoles, L’Escola Industrial i l’Escola del Treball són les més importants. A
altres ciutats apareixen les Escoles d’Arts i Oficis.
- S'emfatitza l’educació en el sector servei (funcionaris de les administracions públiques).

OBRA SOCIAL (beneficència i serveis socials):

- Tenir una borsa de treball per oferir a la gent sense recursos o que no té treball.
- El més important és la Casa de la Maternitat. Un dels grans problemes a escala social, era
l’elevada taxa de mortalitat infantil i de morts en el part, a causa de la manca d’higiene.
Ambient insalubre. Provocava infeccions tant a la mare com al nadó. La comunitat actuarà
com un hospital, amb l’objectiu de reduir la taxa de mortalitat. Era un espai ventilat, gran i
higienitzat preparat per al moment en què les dones donessin llum. Hi havia calefacció i no hi
havia aigua residual. Les dones eren ingressades i rebien l’atenció necessària.
- La Mancomunitat actuarà com un banc i concedirà préstecs econòmics a gent que vulgui
emprendre algun negoci.
- Inverteix en la creació d’infraestructures. Ells volien dotar a Catalunya de totes les
infraestructures necessàries per connectar el territori. Volien comunicar tots els diferents
punts de la comunitat. Suplien les mancances de comunicació. Van plantejar un projecte
d’obres públiques.
1- Per una banda, fer obres hidràuliques (pantans, preses (en les capçaleres dels rius)… en
les zones muntanyoses per obtenir electricitat i transportar-lo a les centrals elèctriques (això
explica que estan en les parts muntanyoses) i que abasteixin a les indústries). Provocarà un
canvi en el paisatge dels Pirineus i Prepirineus.
2- Creació de quilòmetres de xarxa ferroviària per tenir tot el territori de Catalunya connectat
entre si.
3- Fa una despesa en l’extensió de la xarxa telefònica. Implica una despesa molt gran. No es
va poder tot el que es van proposar per la manca de diners. No rebien cap classe d’aportació
econòmica per part del sector públic.
CRISI DEL 17 (Triple Crisi 1917):
Hi ha 3 crisis en el mateix any: una crisi econòmica-social, una crisi política i una crisi militar.
El 1917, a més de la I Guerra Mundial, hi ha la Revolució Russa de Lenin. Espanya no havia participat,
però havia rebut beneficis. En els països implicats, s’havia reduït la producció de béns de consum
(passa a ser de segon pla) per centrar-se en la indústria bèl·lica. Molts camps de conreu s’abandonen
o són destruïts per l’enemic. Espanya fa el gran negoci. És un país neutral. Serà qui abasteixi als països
en guerra, d'allò que ells no produeixen. Serà un dels grans distribuïdors de béns de consum.
Va provocar un creixement econòmic important a Espanya. Augment de la mà d’obra (femenina) per
poder abastir el mercat espanyol i l’internacional.
Augment de la demanda=Augment de la producció= Contractació de més treballadors.
Els caps de les indústries rebien molts beneficis de la producció, Els beneficis no es destinen a
modernitzar les tècniques ni les condicions dels treballadors. Continuen sota condicions pèssimes.
Aquests beneficis engreixen la riquesa d’aquests terratinents (en tota Espanya). Mentre es mantingui
aquest nivell, la societat es veu amb una certa calma, la gent té feina i salari. Els problemes són dos:
- Els preus apugen, però els salaris no. Cada vegada és més difícil per les famílies treballadores
tenir accés als productes necessaris, malgrat que treballen. Els industrials apugen els preus.
- El fet que hi hagi una inflació, provocarà un augment de les vagues i manifestacions. El
moviment obrer farà una lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors.

.1 CRISI ECONÒMICA
El que provocarà la crisi econòmica, serà que Rússia es retira de la guerra l'octubre de 1917. Farà que
la situació sigui molt feble. El fet que Rússia abandona, fa que les potències pensin que la guerra està
pròxima a acabar. En el moment que Rússia abandona, els EUA entren a la guerra a favor de França i
Gran Bretanya. El seu exèrcit és modern i nou (no arrossega tres anys de guerres). També es pensa
que està pròxima a acabar. Tots els països que han deixat de banda la indústria de béns de consum,
pensen a recuperar tota aquella indústria que s’ha deixat de banda. Els EUA són aliats i són qui
supleixen les seves mancances. Amb això, ja no necessiten comprar més a Espanya.
Els beneficis dels industrials baixen. El primer que fan és abaixar els salaris, no volen perdre diners,
sinó mantenir el mateix nivell de benefici. Baixa en els costos de la producció. Acomiadament dels
treballadors. Ara hi havia molta gent sense treball i es produeix una crisi econòmica gran.
BAIXADA DEMANDA= ACOMIADAMENT TREBALLADORS= AUGMENT INFLACIÓ
Hi ha un augment de les vagues i manifestacions del moviment obrer, no és a les zones industrials,
però també a les zones agràries. Les més importants són a l’estiu del 1917 (quan Rússia encara no
s’havia retirat). Dirigides per la CNT i la UGT
La vaga més important és una convocada conjunta, la qual acorden anar junts i que no ‘s'utilitzarà la
violència. És un èxit a les zones industrials (compta amb un seguiment majoritari), però acabara
malament. Encara que s’acorda ser pacífica, al final, el dia de la convocatòria els anarquistes
s’enfronten violentament a la policia i l’exèrcit. Quan els sindicats se n'adonen, decideixen
desconvocar la vaga. La policia i l’exèrcit es van centrar a reprimir els líders de la CNT, els quals seran
empresonats. Els de la UGT no reben cap càstig. No repressió cap a ells, ja que en el moment que
comencen els enfrontaments es retiren. Aquest fet provoca una crisi del moviment obrer. La UGT
acusa la CNT de ser una traïdors i de no complir amb el que havien pactat (manifestar-se
pacíficament). La CNT, els que es van enfrontar, acusen la UGT de no haver-los seguit. A partir d'aquí
es genera un clima de desconfiança entre els dos sindicats més importants. Tots 2 arriben a la
conclusió que la lluita l'han de fer cadascun per la seva banda. No té sentit lluitar conjuntament.
.2 CRISI MILITAR
Hi ha una segona crisi, la militar, el 1917
L’exèrcit no té dret a vaga ni sindicació, està prohibit.
El 1917 hi ha un sector de l’exèrcit que manifesta estar descontent amb el salari i el sistema de censos
dins de la institució. Com que no tenen dret, creen un sindicat encobert anomenat JUNTES DE
DEFENSA. Són grups d’oficials que transmeten les demandes de l’exèrcit al govern. Demanen:
- Augment salaries, cobren poc
- Canvis en el sistema de censos, en la forma de progressar dins l'exèrcit. Només els que havien
estat a la guerra eren els que tenien postures altes. Demanen que tingui més pes la nota d’un
examen que els mèrits de guerra. Els de la península no poden fer res.

El govern no està en moment de fer cap canvi. En un context de crisi, que els partits d'oposició
defensen el partit, el govern no es pot negar, ja que tenen por a dir que no impliqui perdre el suport
de l'exèrcit i que en el moment que hagin de seguir un ordre, l’exèrcit es rebel·li. Diuen que
estudiaran la situació. El tema salarial es deixa de banda. El govern encomana un estudi, on es posa
de manifest tot el contrari, l'exèrcit té un excés d’oficials, no manca. Per tant, no s’ha de fer cap canvi,
aquest funciona, però de forma excessiva. És una macrocefàlia.
Exposen aquest informe amb els membres de l’exèrcit, No estan d’acord i duen que s’han de produir
canvis. Es produeix un enfrontament (no violent) entre l’exèrcit i el govern. Cadascú defensa la seva
postura. Ningú es posava d’acord.
El govern comença a tenir certa i la solució passa perquè el president de govern Eduardo Dato
(conservador) decideix tancar el parlament i instaura la censura a la premsa (el govern controla les
notícies que es publiquen).
Com no hi ha vida parlamentària, no es parlarà del tema. Si no es parla, el problema acabarà
desapareixent, segons Eduardo. Amb el temps, la situació es calma i tot tornarà a la normalitat.
S'adonen que per primera vegada el sistema de Cànoves està en perill. Tenen por que l’exèrcit s’alii
amb els partits d’oposició i aquí provocant la destrucció del sistema.
Aquesta situació es manté durant unes setmanes. Alguns partits (republicans, socialistes i
nacionalistes) decideixen aliar-se. És la seva oportunitat de fer caure el sistema de la Restauració.
Malgrat que el parlament està tancat, els parlamentaris decideixen organitzar-se i crear L’Assemblea
de Parlamentaris. Els principals organitzadors són parlamentaris catalans. Creen un grup de polítics
dels diferents partits que tenen com a finalitat organitzar-se com a govern provisional.
Si no s’obre el parlament immediatament, ells muntaran un govern provisional. Es posen en contacte
amb els líders de les juntes de defensa, posicionar-se a favor de les seves demandes i demanar a
aquestes juntes que els ajudin a revoltar-se contra la Restauració. Quan l’Assemblea ho planteja tot a
les Juntes, es troben que l’exèrcit no els ajudara. Malgrat que estan frustrats amb les accions del
govern, no ajudaran als partits d’oposició. Els seus caps són el govern i no els trairan.
Eduardo Dato té l'oportunitat de reforçar el seu poder. Quan s’assabenta de la decisió de l’exèrcit,
demana que dissolguin l’Assemblea de Parlamentaris. Aquest desapareix i es reprèn la vida
parlamentària.

A partir de la Triple crisi, serà molt complicat mantenir el sistema bipartidista. La població ha
començat a perdre la por dels cacics, a actuació dels partits i no voten als partits (hi ha desigualtat).
No aconsegueixen tenir una majoria important. Si volen tenir-ne una, hauran de muntar un govern on
hi hagi representants dels partits liberals i conservadors. A partir d’aquest moment, serà necessari
crear governs de concentració. Governs formats per conservadors i liberals.

Cada cop s’agreujarà més la tensió social.

.3 CRISI FINAL
Entre el 1918 i el 1923 hi haurà la crisi final.
A partir del 1917, gràcies a l’èxit de la Revolució Russa. Hi ha un creixement del moviment obrer, a
Espanya el sindicat que més creixerà serà la CNT. Per primera vegada senten que poden obtenir els
seus objectius, ja que a Rússia es va poder. Això èmfasi en el moviment obrer, que intentara per tota
Europa fer tot el que ha passat a Rússia. Augmentaran les vagues i manifestacions, però anirà
acompanyada de la seva repressió.
Hi ha un enfrontament continu entre els treballadors i els patrons
D’altra banda, hi haurà l'aparició d’ideologies polítiques d’extrema dreta, que representa els
interessos de les classes benestants. Hi haurà una divisió de la societat entre els que donen suport als
partits de caràcter obrer i altres que suporten a les classes benestants.
En el cas d’Espanya, hi ha un període de la crisi final de la Restauració. Tot aquest període és de tensió
social, vagues, manifestacions, enfrontaments i crisi econòmica també.
Els tres aspectes que provoquen aquesta crisi final són:
El 1919 hi ha la vaga de la Canadenca. És una indústria que proveïa d’electricitat a les indústries de
Catalunya. Serà molt important per la història de Catalunya. El 1919, en aquesta fàbrica, 5
treballadors són acomiadats (moviment de creixement obrer) però aquests ho són pel fet de voler
crear un sindicat de treballadors per millorar les seves condicions laborals i salarials. Demanen ajuda i
consell a la CNT i els ajuda. Quan els amos de l’empresa s’assabenten, els acomiaden. Els patrons no
volen sindicats, ja que significa que hi ha la possibilitat de tenir vagues (baixar producció). Els fan fora.
La resta de companys es posen en contra de la decisió de l’empresa i convoquen una vaga indefinida.
La principal reivindicació és que tornin a treballar les 5 persones i es creï el sindicat. Els treballadors
de la Canadenca aconsegueixen estar en manifestació 44 dies. Van cobrar de la Caixa de Resistència
(diners que es van repartir per cobrir necessitats bàsiques), i van poder sobreviure.
Les altres fàbriques es queden sense electricitat. Paralitzen tota l’activitat industrial de Catalunya.
Això implicava que no rebien benefici. Els treball dels treballadors és ben vist i molts altres s’uneixen
a la vaga. Es genera un sentiment de solidaritat.
Com afectava moltes fàbriques, els industrials pressionen al govern central perquè intervingui i aturi
la vaga, que provocava pèrdues econòmiques a tothom. Posar fi a la situació. El que demanen
realment és que tornin a treballar. El que es troben és que el govern intervé i es posiciona a favor dels
treballadors. Declara que l’acomiadament dels 5 treballadors no és vàlid i els han de readmetre a la
feina. A més, fiu que s’ha de fer una nova legislació laboral que disminueixi les hores laborals, no pot
ser de 12 h diàries. Decreta que els salaris han de millorar. Això provocarà un enfrontament entre la
patronal i el govern. Ara els patrons veuen la necessitat de crear la seva pròpia organització per lluitar
a favor dels seus interessos, anomenada la Patronal.
- Del 1919 al 1923 els Anys de Plom a Barcelona.
- El 1921 el desastre d’Anual