EL CATALANISME (protagonitzat per burgesos)

ANTECEDENTS:
El moment clau és el 1714, quan acaba la guerra de la Successió Espanyola. Hi ha un enfrontament
per la banda dels borbons (representat per Felip V) i els Àustria, la casa reial instaurada després dels
reis catòlics(representat per l'arxiduc Carles). Hi ha una guerra, degut a la mor del rei. Guanyen els
borbons. En relació amb el catalanisme,
BORBONS: Govern centralista i Uniformització, tothom que formi el país tindrà les mateixes costums i
tradicions. No es respecten les minories culturals. Li dona suport la Corona de Castella
ÀUSTRIES: Govern descentralitzat i a favor de la llibertat de cultures i llengües. Li dona supoert la
Corona d’Aragó.

Felip V aplica les seves idees i acaba imposant les costums de la Corona de Castella i castigara als
àustries annulant el seu govern, la llibertat legislativa, la diversitat d’idioma. El fet d’acabar amb
aquestes particularitats acabara plasmat en els Decrets de Nova Planta. S’anula la llengua, cultura,
lleis i autogovern de tots els govern de la corona d’Aragó i substituir-los per les de Castella.
A Catalunya s’aboleix el català i es prohibeix el seu ús.
La població catalana no ho accepta i hi hauran revoltes que seran desorganitzades per la intervenció
de l’exèrcit espanyol. Cada vegada que hi hagi un intent de revolta, l’exèrcit la disipara amb violència.
Provocara que els intents de protesta siguin menors, la gent tenia por a la repressió.

Del 1714 al 1830-40 es veu un abandonament de la llengua per part de les classes benestants i de la
cultura pròpies de Catalunya.

CANVIS CULTURALS (RECUPERACIÓ DEL CATALÀ I DE L’AUTOGOVERN):

A l’època de 1830-1840, la situació comença a canviar. És l'època d’esplendor dels nacionalismes.
Quan arriba a espanya esclaten les revoltes liberals i nacionalista. Hi ha una sèrie de revoltes populars
que reivindiquen tornar a la situació de 1714 i tornar amb el que havien perdut als Decrets de Nova
Planta. A Catalunya apareixen moviments de caràcter federal, es demana que Catalunya continuï
formant part d’espanya, però que el govern estigui repartit entre el govern central i els altres
territoris (descentralització). No demanen la independència, defensen un sistema federal.

Entre 1840-70, el personatge més important del catalanisme federal serà el català Francesc Pi i
Margall. És el màxim representant del federalisme de Catalunya.

A conseqüència de la repressió i persecució del català, la societat havia canviat. La població catalana
només parlava català. Les classes benestants i la població urbana havia abandonat el català i la
llengüa que consideren que és la llengua de prestigi és el castellà. La burgesia catalana considerava
que el castellà era la llengüa de prestigi. A les zones rurals i les terres allunyades es va mantenir el
català. La principal conseqüència és que hi ha un desprestigi del català, en aquell moment es
considerava una llengua poc culta, ja que només la utilitzaven els pagesos. No era apta per a ser
utilitzada en àmbits formals. No s’ensenyava a les escoles, no s’utilitzava en les professions.
A partir d'aquí, hi ha un petit grup de la burgesia que considera que ha de canviar i recuperar el
català. Era gent intel·lectual que majoritàriament es dedicaven a la literatura. Per recuperar la llengua
i la cultura s’ha de canviar la percepció que es tenia sobre el català.
Hi ha un moviment cultural, La Renaixença, que lluita per recuperar la llengua i la cultura catalana i
que sigui considerat un idioma oficial i de prestigi. A més de recuperar el govern. Deia que s’havia de
tornar a utilitzar en la nostra vida quotidiana. Ha de tornar a tenir l’esplendor que tenia als segles
anteriors. Per recupera el prestigi deien que havien de fer obres tant de caràcter popular com d’alta
classe. S’havia d’utilitzar en tots els registres per a que arribés a tothom. Havia de variar per a que
tothom se senti identificat i inclós.

El poema Oda a la Pàtria (Bonaventura Carles Aribau) és considerat l’obra que dona inici a la
Renaixença. Com no és suficient, a Catalunya, la Renaixença investiga i reconeix el passat gloriós per
tal que la gent se sigui orgullosa del català. El seu període d'esplendor va ser a l’Edat Mitjana, és
l’època d’esplendor polític i cultural. També hi eren els Jocs Florals, cosa que es recuperen, un
certamen de literatura que es recuperen al 1859. Tenien molta rellevància a la història catalana.

Es creen els centres excursionistes a Catalunya fruit de l'interès de recuperar la llengua, cultura i el
govern català. La seva finalitat és recuperar l’orgull de ser català i ho fan donant a conèixer el territori
i el patrimoni històric. Fan excursions per conèixer els paisatges, pobles, tradicions, l’herència
cultural. És el moment on es comença a donar importància a l’art romànic, es creen petits museus per
recuperar el patrimoni artístico-cultural.

El món de la cultura només podia donar suport a aquesta ideologia, no podien avançar. És per això
que a partir de 1870 apareix el catalanisme polític.

CATALANISME POLÍTIC
Sorgeix arrel de la necessitat de voler avançar amb la idea del Catalanisme. No sorgeix del no res, el
seu antecedent polític és:
1- REPUBLICANISME FEDERAL ESPANYOL: A partir de la revolució del 68, comença a tenir una certa
importància aquest pensament. Consisteix en la cessió de quotes d’autogovern als diferents territoris
que conformen Espanya. El més important, a nivell nacional, era Francesc Pi i Margall. El seu àmbit
d’actuació política englobava tot el país.
El deixeble més destacat serà Valentí Almirall. Altres són Narcís Monturiol, Abdó Terrades i Baldomer
Lostau. Tots són catalans i seguidors de Margall.
A partir de 1869-70, tots aquests comencen a adonar-se que si continuaven dins del republicanisme
federal, no podien aconseguir els objectius de progrés que tenien per a catalunya. Llavors, es separen
d’aquesta corrent política. Decideixen centrar-se únicament en la política de Catalunya. No estaven en
desacord amb el republicanisme, però havien de centrar-se en com millorar el territori català. Aquí
neix el catalanisme progressista
El sistema de govern que demanara serà el mateix que l’espanyol, una república federal i demanaran
una recuperació del català i de l’autogovern. Encara no hi han partits, però hi han intel·lectuals.
- És un catalanisme laic (el govern i la religió estan separats, llibertat de creences).
- És una república
- Demana la descentralització, per recuperar el govern. Un estat federal.
- És un catalanisme obrerista. Necessitava comptar amb el suport de la població catalana per
aconseguir els objectius. No volen que se’ls identifiqui amb les classes adinerades de la
societat. A nivell social eren una minoria, si volien suport havien de comptar amb les classes
obreres. Pretén que el seu discurs toqui a les classes populars, per així avançar amb el
catalanisme. Volia tenir una base social amplia i necessitava contactar amb les classes
obreres.
- No és independent, sinó federal. Catalunya s’ha de modernitzar amb les indústries i avançar
per la via del progrés. Si ho fa, Espanya també ho farà. És com que Catalunya és el motor de
progrés de tot el país. Allò que funcioni a Catalunya, s’ha d’utilitzar també a Espanya. Si el
país es torna un republicanisme federal, el territori català podrà recuperar el seu govern.

ESDEVENIMENTS IMPORTANTS DEL CATALANISME PROGRESSISTA

En aquesta època comencen a aparèixer periòdics, revistes escrites en català i de caràcter satíric.
1. El Diari Català, fundat per Valentí Almirall al 1879, serà el de referència per al catalanisme
progressista. Es publicaven articles d’opinió dels catalanistes progressistes. Era el mitjà de
difusió per arribar al poble.
2. El llibre on està recollida la ideologia de Valentí Almirall és Lo catalanisme. Sintetitza el
moviment catalanista progressista.
3. Primer Congrés Catalanista (1880). Hi ha una reunió de totes les associacions culturals, els
polítics seguidors d’ALmirall. Protagonitzat per intel·lectuals que defensa que el catalanisme
ha de fer un pas endavant i ser un moviment polític. Encara no hi ha un partit. L’objectiu és
fixar el full de ruta del catalanisme, tenien grups catalanistes, però amb això no aconseguien
el que volien. Havien de decidir com organitzar-se i que fer per assolir els seus objectius.
S’acorda que s’ha de crear un partit polític, que es dirà Centre Català. S’idea el partit, però no
apareixerà com a partit polític fins al 1882. Reivindica tots els seus objectius i consciència a la
població catalana que ha de defensar els seus interessos. S’acorda crear l’Acadèmia de la
Llengua Catalana, on s’ensenyava la llengua (català normatiu) per poder privilegiar la llengua.
Era la institució que difonia el català i les idees catalanistes. A més es reivindica el Dret Civil
Català, que era l'única cosa que va quedar amb els Decrets de Nova Planta. Es van escoltar
rumors que Cànovas volia abolir-lo i imposar el Dret Civil Castellà, i per això ho van defensar.
4. Centre Català (1882) Liderat per Valentí Almirall.
5. II. C. Catalanista (1883) Es torna a demanar exactament el mateix que en el Primer Congrès
Català. una defensa del dret civil català, defensa de la llengua catalana i la reclamació del
català. Aquí, tots acorden que a partir d’aquell moment, a les eleccions no es votarà al partit
conservador ni el liberal. Es fa una crida a la desobediència. Volen que es voti al Centre
Català. No farà res, ja que el partit era clandestí. Era una forma d’oposar-se al sistema de la
Restauració. Com defensaven el catalanisme, havien de votar a partits catalans, no als partits
espanyols que no defenien els drets dels catalans. No votar als partits dinàstics.
6. Memorial de Greuges (Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de
Cataluña) (1885). Un altre tema va ser la redacció del Memorial de Greuges, escrit pel Centre
Català. És el document més important del catalanisme progressista. S'escriu de forma
moderada i en llengua castellana. Es redacta perquè en aquella època, el govern central
estava pactant la signatura d’un pacte comercial amb Anglaterra i França, el qual perjudicava
als industrials. Implicava introduir a Espanya productes estrangers. Espanya estava molt
endarrerida ab les indústries i quan s’adonen, demanen ajuda als catalanistes, que les
suporten i les fan seves. Arran d’això, es redacta aquest document. Aprofitant que al març els
reis visitaven barcelona per un acte polític i econòmic, els catalanistes participen en la
trobada i van aprofitar per entregar les queixes, el centre català, les greuges al monarca a mà.
És l’acte públic més important del catalanisme. Hi ha contacte entre el rei i el moviment
català. Es fa constància de totes les reivindicacions que demanava el catalanisme. Té lloc a la
Llotja de Barcelona. El rei té una actitud amable, recull el document i contesta que entén les
reivindicacions del memorial i es compromet a estudiar tot i intervenir perquè aquest pacte
no perjudiqui als industrials catalans i de la resta d’Espanya.
El problema va ser que el rei mor i no va poder fer-ne res. malgrat el rei estava favorable, no
es fa res perquè el rei mor, i com que el seu hereu encara no havia nascut, la reina va actuar
de regent. El Memorial de Greuges va quedar apartat perquè la reina tenia altres problemes.
El que inicialment era un gran èxit acabarà sent un fracàs perquè no s’acaba fent res.
A partir d’aquest moment, comença la crisi del catalanisme progressista. Degut a que no es va
aconseguir res van començar a sorgir veus dins del partit que consideren que s’ha d’actuar de
forma diferent, que no es podia actuar de forma tan moderada i llavors es crítica al
pensament de Valentí Almirall. Aquesta divisió interna acabara amb la cessió del partit al
1887. Poc a poc, anirà perdent importància a nivell polític. Una altra causa és que el
catalanisme no aconsegueix el suport de les classes populars, malgrat la seva finalitat és
expandre la seva paraula. la major part dels obrers s'identifiquen amb el socialisme i
l’anarquisme. A més, s’acusa a Almirall de ser massa republicà, mentre que la major part de la
burgesia catalana és monàrquica. Quan li van mal les coses, s’allunyen i es queda sol. A causa
d’aquests tres factors, el catalanisme progressista perd poder i apareix el conservador.
Fa una referència a aquella època d’esplendor de Catalunya fent referència al document
semblant que es va fer a l'Edat Mitjana. Es fa molta menció a la gloriosa patria d’Espanya,
cosa que no sembla que aquest text s’hagués escrit al catalanisme. No és un oposicionament
agressiu contra espanya, sino que s’excusen abans de fer les seves propostes. L’objectiu no és
atacar, sino contribuir a la grandesa d’Espanya mitjançant una descentralització, que es veu
com una forma de desenvolupament, expansió i vida espontània a les diverses províncies
d’Espanya. Diu que no tot pot venir d’un lloc, cada territori és diferent. Cada territori té unes
necessitats diferents i si s’imposa un règim descentralitzat, el territori es desenvolupara
millor, i per tant s’aconseguirà una gran nació. Són queixes que es plantegen de forma
constructiva, per millorar la condició a Espanya i generar riqueses.
També, aclaren que en els moments d’esplendor a Espanya eren quan hi havia un sistema
regional.
Reclama, no només per Catalunya, sinó per tota Espanya una descentralització. Que cada
territori tingui l’opció d’escollir el tipus de sistema que volen.
No qësutiona en cap moment la monarquia, només demana que la monarquia continuï i que
s’adopti un sistema regional.
 1. Fan referència a l’abolició dels sistemes de govern de catalunya amb els Decrets de
Nova Planta, a l’eliminació de les lleis, que van ser substituïdes per les catalanes.
Tenim el sistema centralista perquè s’ha pres com a exemple del model francés.
2. Parlen de la prohibició del català, que ha quedat apartat de l’educació, l’administració
pública
3. Es queixen de l’amenaça que pateixen per l’eliminació dels seus drets civils. Amb els
rumors de Cànovas, creien que els anaven a treure. És l’únic que els quedava del seu
perìode gloriós i el defensen.
4. Reivindiquen que s’ha fet un gran esforç per industrialitzar Espanya i gràcies a això
s’ha produït la industrialització. Amb el tractat comercial que es volia signar amb
França i Inglaterra, posaven en perill la indústria catalana. Han hagut de fer grans
esforços, ja que la situació era molt complicada al país (pronunciaments continus,
guerres, crisis, inestabilitat legislativa, revolucions). Si es signava el pacte, tot l’esforç
no haurà servit de res.
5. El lliurecanvisme no és un sistema que es va instal·lar, però hi és l’amenaça constant
que pugui afectar l’economia del país. No volen un sistema lliurecanvisme, ja que
seria un perill per la producció espanyola. Aquest sistema actua com una espada de
Damocles, esta sempre acechando. Si s’instaura, tot l’esforç dels industrials haurà
sigut un fracàs.
6. A Catalunya predominava el sector tèxtil (cotonera i llanera), que no estava molt
avançada i la comparava amb Gran Bretanya (un país del tractat comercial), que era la
primera potència industrial, sobretot en la indústria tèxtil. Amb aquest tractat,
s’adoptaria un sistema lliurecanvista que afavoria la competència entre aquests
països. Gran Bretanya produïa molta quantitat, amb bona qualitat i a baix preu, i si
entrava a Espanya, la gent compraria els productes anglesos i desfavorien la
producció nacional, ja que no poden competir.

CATALANISME CONSERVADOR:
Té dues branques, una cultural (no té partit polític) i una altra política
1- VIGATANISME (cultural i religiós): És un moviment cultural i intel·lectual lligat a l'església catòlica.
Concretament els alts càrrecs eclesiàstics de la ciutat de Vic Els màxims representants són Jaume
Collell, Jacint Verdaguer, Josep Morgades i el més destacat de tots Josep Torras i Bages. La major part
d’ells eren bisbes i es van dedicar a la literatura. Era gent erudita, molt culta. L’obra de referència de
Torras i Bages és La tradició catalana, on recull totes les propostes i la forma de pensar del
catalanisme catòlic. Segons ells, Catalunya serà cristiana o no serà.
Tots consideren que la regeneració de Catalunya es produirà a través de la religió catòlica. El canvi
polític social no es produia a través d’una revolució, sinó pel seguiment de a ideologia catòlica.
Únicament sent bons catòlics s’aconseguirà l’avenç de la nació, únicament seguint la religió i les seves
normes aconseguirem regenerar Catalunya. La població catalana ha d’estar vinculada al catolicisme.
ÉS un moviment que s’emmiralla en la Edad Mitjana,intenten imitar el període d’esplendor (on hi
havia un pensament únic) de Catalunya i de l'església catòlica. ÉS un moviment molt conservador. En
alguns aspectes s’apropa molt al carlisme.
Es defensa la tradició, sinó es perd l’essència.
Reclamen la recuperació del català, de l’autogovern i de les tradicions i cultures. No es fa política.
No hi ha actes polítics, però de celebracions destaquen dos:
- La celebració del mil·lenari de Montserrat. Es commemora que feia mil anys que es va trobar
la verge de Montserrat (és la verge de Catalunya). És una de les verges trobades durant l’Edat
Mitjana (es diuen verges trobades). A l'edat mitjana són escondides per la invasió musulmana
a la península, per por que siguin destruides. Quan l’islam desapareix d’Espanya, es van
trobant les verges que estaven escondides.
- La restauració del Monestir de Ripoll: És una iniciativa del vigatanisme. Estan enterrats
personatges molt rellevants (clau en la creació de Catalunya. L'església té un paper molt
important, ja que Catalunya neix gràcies a l'església catòlica) en la història de Catalunya. És el
territori principal.
Guifré el Pelós va ser un comte català escollit pel rei francès durant l’imperi d’Al-Andalus. És
l’últim comte escollit pel rei. En una batalla contra els musulmans, Guifré fa una marca,
coneguda actualment com la bandera catalana. És considerat el fundador de Catalunya.
L’abat Oliba és un dels principals eclesiàstics de la història catalana. Va tenir el càrrec més
elevat del monestir. Va lluitar contra l’islam. Les assemblees de Pau i Treva van ser una
manera d’impartir justícia a les classes populars. Era una forma on els camperols poguessin
reclamar el maltracte dels senyors feudals. Són l’origen de les corts catalanes, ja que era el
lloc on estava representat els nobles, els camperols i l'església. Va ser un dels grans impulsors
de les assemblees, on la majoria es van donar a terme en el monestir. La restauració és
important perquè es considera que està en els orígens de la Catalunya que coneixem, a més
de ser un centre cultural significatiu.

El Vigatanisme tenia un setmanari, La veu de Montserrat on els representants expressaven el seu

pensament. Creuen que la religió i la política han d’anar amb la mà.

2- LLIGA DE CATALUNYA (1887): Format pel grup crític del centre català que qüestionaven a Almirall.
Parteix de la divisió de Centre Català. Liderats per Àngel Guimerà, entre altres, abandonaran Centre
Català crearà aquest partit. Serà el partit representant del partit conservador i el més important
durant la dècada dels 90 i més enllà.
Demanen descentralització política i recuperació institucions d’autogovern de Catalunya, el català
com a llengua oficial i el dret civil català. És el mateix que el catalanisme progressiste, però aquests
tenen una perspectiva més conservadora.
Al 1888 és el primer gran acte del catalanisme conservador. la Lliga de Catalunya redacta un
document molt important i fan Missatge a la reina regent . Com al 1888 hi ha una exposició universal
a Barcelona i la reina fa una visita, es concerta una trobada entre el partit polític i la reina per fer-li
entrega a mà d’aquest document. Àngel Guimerà és qui li dona el text a la reina, on va aprofitar la
seva visita a Barcelona per donar-li el paper.
La reina el rep, però no va tenir cap mena de repercussió. No té en compte el document, al contrari
que en el Memorial de Greuges. El to és molt més contundent, no és tan amable. Eren el sector crític i
una d’elles és que no es podia parlar amb moderació.
L’estructura és semblant al Memorial de Greuges, ja que el que es fa es transmetre a la reina les
reivindicacions del catalanisme.
En aquest text, es demana una descentralització del govern, on es torni a implementar les Corts
Generals, que hi eren a l’Edat Mitjana. En aquestes Corts hi havia d’estar representat totes les classes
socials, es volia que també les Corts poguessin votar els pressupostos de Catalunya i escollir la
quantitat de diners que contribuir al país.
En moment que es necessiti a soldats, no es forçarà a cap a presentar-se ni fer lleves forçoses, sino
que s’havien de presentar voluntaris. En temps de pau, els militars han d’estar a Catalunya.
A més, demanen que la llengua oficial sigui el català i que l’ensenyança es faci en català. Que
qualsevol judici que s’hagi de fer, que es faci a Catalunya. També, defenses que els càrrecs públics
siguin escollits pel poble català i que les persones escollides siguin catalanes. Demanen que quan el
rei sigui nomenat, que, amés de presentar-se a les Corts de Castella i Aragó, que també ho faci a
Catalunya i que juri per la Constitució. Ell ha de venir i ha d’acceptar les condicions dels catalans.

LA UNIÓ CATALANISTA
La Lliga de Catalunya impulsa la creació de la Unió Catalanista, una confederació d’entitats
catalanistes. Estan representats partits polítics i entitats culturals també. El seu objectiu és extendre
les idees catalanistes entre la societat. ÉS conscient que necessiten un suport ampli de la població i
amb la Unió Catalanista s'uneixen els representants per tal de fer participar totes les classes socials.
Un dels màxims representants és Àngel Guimerà.
El que destaca del partit és que es dediquen a celebrar assemblees on estan representades tots els
grups que la conformen per a prendre decisions sobre com avançar i continuar lluitant pels seus
objectius. Eren asseembles que se celebraven en diferents llocs de Catalunya (assemblees itinerants).
Com a exemple, en comptes de referir-se a Catalunya com a regió, ho fan com a nació i a Espanya, en
comptes de nació, dir estat.
La més important és la de 1892, que es va celebrar a Manresa. En aquesta assemblea s’aprova un nou
document, conegut com les Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana). Era el
punt de partida d’una futura Constitució per Catalunya. Si demanen un govern propi, hauran de tenir
les seves lleis, les quals les recullen en aquest document.
Té una inspiració federal, però en cap moment es demana la independència. S’estableix de que s’ha
d’encarregar el govern central i de que s’ha d’encarregar el futur autogovern de Catalunya.
Són 17 articles, on queda recollit com s’ha d’estructurar el govern.
Es divideix en dues grans parts:
En la primera base s’estableix de que s’ha d’encarregar el govern central. El cap de l’estat serà el rei, hi
ha una separació de poders (legislatiu…). El poder central s’ha de fer càrrec de la defensa i de la
política internacional. de les relacions entre els diferents territoris d’Espanya.
En la segona base, es parla del govern regional i de com s’ha de configurar el futur govern de
Catalunya, quines atribucions tindrà.

En la redacció d’aquest document, Enric Prat de la Riba té un paper important

CRISI DE LA RESTAURACIÓ
1900-1923= Crisi de la restauració. El sistema intenta mantenir-se, però al 23 el sistema de la
Restauració cau, ja que no es pot mantenir.

Com a conseqüència del moviment regeneracionista i la crítica als partits dinàstics , començaran a
sorgir veus que creuen que s’ha de fer reformes dins dels partits conservadors i liberals.
Dins dels partits legals hi ha minories que agafen les idees regeneracionistes. Per primera vegada el
sistema bipartidista estava en perill i la manera de continuar era introduir una sèrie de reformes que
doni la sensació que el sistema està canviant pero només serviràn per mantenir-lo i perpetuar el seu
poder. Volien fer veure que havien canvis, però en realitat només estaven salvar-se.
Apareix un sector reformista dels partits dinàstics, a la reina també l’interessa (per mantenir-se ella i
la pròpia monarquia), vist que el sistema bipartidista està en perill.
A partir d'aquí apareixen una sèrie de minories.
A partir de 1901 (apareixen les idees regeneracionistes i s’introdueixen en la política) , hi hauran
governs del partits conservador i liberal, que lluiten per idees regeneracionistes, que puguin reformar
el sistema. SIlvela, Polavieja i Duran i Bas tindràn un paper important.
Es comencen a fer una sèrie de canvis (entre 1901-1912).
- Es permetrà que els partits polítics NO DINÀSTICS puguin participar en les eleccions
municipals, no les generals. Amb això els partits opositors se senten satisfets amb la decisió
feta, i el fet de poder ser escollits a les eleccions dels municipis és un pas endavant en la
història del partit polític.
- Es fan reformes per abolir el caciquisme, intenten però no s’aconsegueix.
- Es reformen els impostos
- Es permetrà les llibertats individuals (els drets de vaga dels obrers)
- S’instal·la una llei en la que els diumenges es considerin dies de descans (descans dominical)
- En la religió, apareix la Llei del Cadenat, que prohibeix la creació d’ordres religioses.
Únicament s’accepta l'església catòlica, les congregacions religioses que estiguin separades
no seràn acceptades.
- Es reforma la part militar del país.

L’objectiu de les reformes és regenerar el país per mantenir el sistema de la Restauració.

TANCAMENT DE CAIXES (1899)

En el govern de Silvela i Polavieja (governen conjuntament, on Silvela és el president) intenten tenir
una bona relació amb el catalanisme, cosa que explica que hi hagi un conjunt de ministres d’origen
català i propers al catalanisme. Un dels ministres catalans seràn Manuel Duran i Bas.
En aquest govern es mostraven favorables a una descentralització, però el govern tindrà una durada
molt curta, degut a una mesura fiscal que implanten. Després d’haver perdut les colònies, es va
esdevenir una crisi econòmica important.
Per això, es planteja una reforma del sistema tributari. S’han de recaptar diners. Arran d’aquests
impostos, creen un nou impost que recau sobre els comerços. Pel fet de tenir una botiga, s’ha de
pagar una contribució. Evidentment això no agrada als comerciants, ja que han de pujar preus i la
gent no comprara tant. llavors la botiga no guanyarà molts beneficis i perdrà diners.
Comença una revolta dels comerciants (perquè estan en contra de l’impost) a Barcelona i acusen al
Govern Central que han de pagar un impost més elevat que el que hi ha a Madrid.
Impostos Barcelona> Impostos Madrid.

Els comerciants i els burgesos se sentiran desfavorits per un govern que intenta introduir mesures
regeneracionistes que la burgesia havia donat suport. El que faran serà extendre el seu
descontentament a la resta de ciutats a Catalunya. Les protestes que hi ha a Barcelona, s’estenen per
tot el territori català.
Per materialitzar la seva proposta, fan una crida a no pagar la contribució. El Govern de Madrid diu
que el govern s’ha de pagar i dona l’ordre a l’Ajuntament de Barcelona de que faci tot el possible
perquè els comerciants paguin. El govern central es troba amb la sorpresa que l’alcalde diu que no els
obligarà a pagar l’impost. El govern central amenaça que qui no pagui, se li embargaran els seus béns.
Es mantenen ferms, no hi ha marge de negociació. La resposta dels comerciants és tancar els negocis,
per tal d’evitar pagar l’impost. Per això es diu que hi ha un Tancament de Caixes.
En realitat no han tancat, continuen amb l’activitat. donen de baixa el registre del negoci i, per tant,
no han de pagar.
El govern central sap que es una estratègia i que continuen treballant. Envien a l’exèrcit, on detenen i
empresonen als comercials responsables de la revolta, s’embarguen les propietats d’aquells que no
han pagat i s’estableix l’estat de guerra a Barcelona (les llibertats es suprimeixen durant un període de
temps). Amb el temps, el govern de Silvela i Polavieja reben crítiques sobre les accions que van
prendre Silvela i Polavieja. Acabaran dimitint.
A partir del tancament de caixes, aquests es posicionaran a favor del catalanisme.
A conseqüència del Tancament de Caixes, apareix Unió Regionalista (Partit polític catalanista de
caràcter regionalista).

Al 1905 hi ha una nova crisi del sistema. Novament, tindrà origen a Barcelona. En aquest any hi ha
eleccions i es fa un sopar al Frontó Condal, un restaurant de la ciutat. Es coneix com el Banquet de la
Victòria, ja que es fa per commemorar les eleccions. El setmanari Cu-Cut era una revista catalana que
feia articles satírics, i un d’ells era sobre el sopar que es va celebrar al 1905. La caricatura que
publiquen provoca un conflicte, ja que l’exèrcit ho veu com una ofensa. Com els soldats espanyols no
guanyen, hauran sigut els civils. Es qüestiona la capacitat de victòria de l’exèrcit (Al 1898 els soldats
van perdre la guerra de Cuba). Ho veuen com una humiliació, consideren que s’estan rient d’ells.
La resposta de l’exèrcit (novembre 1905), és que l’endemà hi ha un grup de militars que estan
destinats a Barcelona, que de forma espontània, assalten i destrossen completament la seu del
Cu-cut. Hi ha un sector de l’exèrcit que se sent tan humiliat que al dia següent s’organitzen per
destrossar la seu del Cu-cut, juntament de la seu de la Veu de Catalunya (diari de referència del
catalanisme conservador).
Quan es coneix la reacció de l’exèrcit, el govern de Barcelona fa una protesta i demanar que els autors
que havien destrossat les seus del Cu-cut i de la Veu de Catalunya tinguin conseqüències.
L’exèrcit espanyol decideix no condemnar als responsables i demanar que no hi hagi cap mena de
càsting i demanar al govern central que faci una nova llei. Una llei que determini que qualsevol cosa
que pugui ser interpretada com un atac a l’exèrcit, als símbols d’Espanya, a la unitat del país, que
l’exèrcit tingui via lliure per intervenir i aturar-lo. Aquestes publicacions que atemptin contra aquests
temes, siguin jutjats per un tribunal militar. Aquests tribunals apliquen penes més dures.
Implicava donar peu que l’exèrcit pogués participar en la política. En el fons, estan demanant permís
per participar en la política.
La posició del govern central és favorable a l’exèrcit espanyol i accedirà a fer aquesta llei, coneguda
com Llei de jurisdiccions.
A Catalunya es produirà un creixement del catalanisme, a causa de la crisi del Cucut. Tots els partits
polítics (excepció dels partits dinàstics i el partit republicà radical de Lerroux) estan d’acord que la llei
no s’ha d’aprovar i decideixen unir-se per demostrar la seva disconformitat amb la llei.
Com a conseqüència, apareix un nou partit polític al 1906, anomenat Solidaritat Catalana. És un
partit que engloba a tots els partits polítics de Catalunya (catalanistes, republicans, carlins….), on
quedaran al marge el partit conservador, el liberal i el Lerroux. Mostren rebuitg a la llei de
jurisdiccions.
La caricatura és completament desmesurada
Per posar-se d’acord era molt complicat, ja que hi havien diferents ideologies en un mateix partit. Per
això, el que tenen en comú és el sentiment de disconformitat i la demanda d’abolició de la llei.
El líder més destacat serà Enric Prat de la Riba.
ES presentarà a les eleccions de 1907 i, per fer-ho, crearà un programa electoral, conegut com el
Programa del Tívoli (1907). Guanyaràn les eleccions, però governar serà molt complicat degut a
l’amalgama d’ideologies molt diferents. Això explica que el govern de Solidaritat Catalana només duri
1 any. Com a partit, desapareix al 1909.

LA SETMANA TRÀGICA (1909)

A partir del 1901, es manifesten les discrepàncies entre ells i apareixen diferents crisis, una d’elles la
Setmana tràgica.
Originalment, en aquella època, Espanya havia perdut totes les seves colònies de forma humiliant i
havia passat a ser una potència de segunda, fet que va comportar un sentiment de molèstia entre
tota la població espanyola.
L’exèrcit serà un dels grans perjudicats, ja que la derrota està relacionada amb la poca motivació i
dedicació per la guerra. Ells van ser els responsables que Espanya perdés la guerra a Cuba i les seves
colònies i la seva població se sentia frustrada i avergonyida per l’ocorregut.
En aquell temps, Anglaterra (vertical) i França (horitzontal) estaven en el procés de crear el seu imperi
colonial. A partir del 1904 hi han conversacions entre França i Espanya.
El Marroc era una colònia francesa i estava dividida en dos franges diferents:
- Nord-Marroc: És una zona muntanyosa, pobre en recursos, on la seva població és bereber i la
majoria eren agricultors. Són contraris a l’ocupació d’estrangers, donen problemes. Situació
econòmica feble.
- Centre-Sud-Marroc: L’agricultura era més rica i el territori era estable. La població és àrab. No
accepten dominació, però són fàcils de controlar.

Com la zona Nord era problemàtic per als francesos, França ofereix el Nord del Marroc a Espanya, per
a ajudar-los a recuperar-se de la crisi del seu imperi colonial. L’excusa que posen és que està en
contacte amb les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla. És l’oportunitat de recuperar el seu prestigi.
Aquest esdeveniment queda marcat al 1906 amb el pacte d'Algesires, on s’aclara que França cedeix
el territori del Rif a Espanya. A partir d’aquest any, Espanya intenta dominar el territori, però té
problemes. Aquesta zona era un lloc d'interès econòmic per a Espanya, gràcies a les mines de ferro.
Durant el 1907 i 1909, els espanyols no aconsegueixen dominar el Rif. Espanya no es pot deixar
humiliar per una zona com el Rif ni repetir el que els va passar a Cuba. Així que arriben a un pacte
entre Espanya i els líders dels berbers: Espanya es compromet a no dur a terme una dominació
política, econòmica i social del terreny. Les tribus es comprometen a deixar que Espanya exploti les
mines (l’únic interés econòmic de la zona).
Per poder explotar les mines es necessitava la construcció d’infraestructures importants. Les tribus,
de tant en tant, atacaven aquests edificis i les destruien. Els espanyols havien de dedicar una gran
despesa a la seva reconstrucció.

Al 1909, hi ha un atac important a les infraestructures, el govern espanyol i l’exèrcit decideixen que no
és permisible i que han de donar una resposta al respecte. L’exèrcit espanyol es prepara per
enfrontar-se als berbers, ja que pensen que els poden guanyar fàcilment.
Espanya perd. Comet els mateixos errors que Cuba. No coneixien la zona i no estaven llestos per
atacar. No hi ha una victòria per part dels espanyols.
El govern espanyol decideix enviar més soldats per guanyar, l’opció del govern és enviar als
reservistes, els quals eren persones que havien fet el servei militar i que només tenen coneixements
bàsic, no tenen experiència. La decisió no va ser ben rebuda per la població, degut a que els recorda
al que va passar al 1898.
Al maig, hi han protestes en contra de la guerra del Marroc per part dels socialistes i anarquistes. Hi
ha una situació de tensió important.
Al juliol, se’ls convoca per anar el 18 de juliol al port de Barcelona (també hi estava el de València).
Comencen els problemes al port. Embarcava gent que no sabia res i eren conscients que
possiblement tornarien ferits, invàlids o fins i tot no tornarien. Tot això va comportar un drama
important.
Aquests homes no es podien salvar de cap forma, únicament pagant es podien lliurar d’anar-hi. Els
fills de les classes benestants es van lliurar, en canvi, els obrers, com no es podien permetre pagar,
van haver d'anar a lluitar per llei. Es genera un sentiment de frustració entre les classes socials.
Les senyores de l’alta burgesia es planten al port per acomiadar-se als homes que s’embarquen (amb
intenció de burla). Desitjaven sort als homes que partien i repartien amulets per protegir-los. Aquest
fet va provocar el primer enfrontament entre les dones de les classes populars i benestants.

Hi ha una tensió, que es aprofitada per fer protestes en contra de la guerra del Marroc.
El dia 26 es convoca una vaga i manifestació a tots els treballadors de Catalunya, que transcorre amb
tranquilitat. El descontrol i deruig que s’esperava, degut a la tensió, no es va produir, però el Govern
treu l’exèrcit dels carrers. Els problemes començen el dia 27, quan arriven notícies del Marroc. Es diu
que s’ha produit una derrota de l'exèrcit i dels reservistes considerable, anomenat desastre del
barranco del lobo. Gràcies a la tàctica dels berbers (emboscada, han caigut en la seva trampa), van
guanyar la guerra. Van haver més de 170 soldats morts i una gran quantitat de ferits. Derrota
humiliant, han comès el mateix territori que Cuba. No coneixen el territori ni saben com moure’s.
A Barcelona es produeix una reacció espontània del carrer de les classes populars, on manifesten el
seu desacord amb la guerra al Marroc i el que està passant. Al final, acaba desembocant en la creació
de barricades, la distribució d’armes entre la població civil. Les classes obreres aprofiten l’armament
per organitzar la revolta. Aquestes masses es fan amb el control de la ciutat.
Un dels fenòmens més importants que passa es que es llancen a atacar els edificis religiosos, i fins i
tot s’assassina als cristians.
La revolta acaba sent de caràcter anticatòlic.
Les classes populars identifiquen a l'església catòlica com un element per mantenir el sistema de la
Restauració. L'església no es posiciona en contra que s’enviin els reservistes al marroc, sino que
donen suport a les decisions del Govern. Els obrers lluiten per millorar la seva situació, però l’esglèsia
només es fixa en els seus privilegis. No ajuda a les classes populars. Aquest moviment durarà una
setmana, ja que s’envia a l'exèrcit i la policia a parar el que està passant, però els soldats de Barcelona
es neguen a actuar. per tant, la ciutat es va de control. Barcelona serà una ciutat plena d’atacs,
barricades…
la situació cambiarà a partir del dia 30, com els soldats es neguen a Intervenir, el govern recluta a
soldats fora de Barcelona que es traslladin a posar ordre. No s’aconsegueix fins al dia 2, que es
pacifica la situació.
La finalització de la Setmana Tràgica va acompanyada d’una forta repressió. El govern depura
responsabilitats i capturar als líders de la revolta i inflingir càstigs forts que asusten a la població
perquè no es repeteixi la situació. Més 2000 persones són jutjades (la majoria per tribunals militars,
penes més dures), sobretot als líders del moviment obrer, 175 van ser condemnats a marxar, 159
cadena perpetua, 5 condemnats a mort (considerats els màxims líders de la revolta, executats
ràpidament). Es fa una repressió exagerada. Aquesta duresa doara origen a que la resta d’Europa
critiqui fortment el comprtament del govern espanyol.
Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un dels 5 executats. Líder moviment anarquista i personatge
incòmode per a la Restauració. Molt actiu en la lluita del moviment obrer. Estava vinculat a molts
intents de cop d’estat al govern però no tenia proves. El van executar. Dies després descobreixen que
en veritat era innocent, que ell no havia estat a Barcelona durant la revolta. No tenia cap implicació.
Va ser una excusa per treure d'enmig a aquesta persona tan problemàtica. Van aprofitar la situació
per venjar-se i fer desaparèixer gent que donava problemes al govern

CONSEQÜÈNCIES
- Repressió
- Aquets fet va provocar una onada de manifestacions, no només a Espanya, sino a nivell
internacional.
- Caiguda del govern d’Antonio Maura (s’accentua la crisi del sistema bipartidista)
- El moviment obrer queda olt afeblit, ja que els líders són els represaliats. Però a partir de
1910 el moviment es radicalitza, el qual va acompanyat d’un augment d’atentats terroristes
contra els líders polítics de l’època, els patrons de les fàbriques.
- Els anarquistes fan un pas endavant (fan un canvi), i hi ha un sector que es posiciona a favor
de crear un nou sindicat. al 1910 apareix la CNT (Confederació Nacional del Treball), el
sindicat més importat i organitzat pels anarcosindicalistes. Aspira a crear una gran unitat
sindical, buscarà la unificació amb la UGT (mai no es produirà, són sindicats amb mateix
objectiu però metodologies diferents per assolir els objectius. ) Convocaràn vagues de forma
conjunta, però mai s'uniran. Acabaran barallant-se
- Augment de la violència exercida pel moviment obrer
- Al 1909, després de la setmana tràgica, Solidaritat Catalana desapareix perquè la repressió
del govern durant la setmana tràgica provocara un conflicte intern. la major part dels partits
que conformen aquest partit critiquen la repressió, a excepció d’un partit, que considera que
el que ha fet el govern és correcte i la repressió exercida és adequada.
La lliga (partit important en solidaritat) considera que el que ha fet el govern és perfecta. La
diferència d’opinions provocara una crisi i finalment la seva dissolució. Ningú esperava aquest
comportament de la Lliga. Són conservadors, suporten als industrials i burgesos. Durant la
Setmana Tràgica, tot estava parat, ningú treballava, cosa que no donava beneficis. La revolta
 condiciona el treball a les fàbriques. Com volen continuar produint, pensen que l’acció del
govern és excel·lent. El govern està a favor de la protecció de les classes benestants.
CREACIÓ MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
ÉS una de les grans reivindicacions i fites del catalanisme. ÉS un òrgan d’autogovern.
La mancomunitat és la primera vegada que el catalanisme aconsegueix que el govern espanyol
permet que hi hagi un autogovern. És el primer pas per recuperar el que es va perder al 1714. tenen
autonomia política (però retallada, poc marge de decisió)
És la federació de les quatre províncies catalanes. Estan representades les 4 províncies i tenen com a
objectiu treballar per desenvolupament (d’infraestructures, cultural, educatiu…) de Catalunya, volen
modernitzar-la i millorar-la.
Aquesta idea d’institució ja havia sorgit al 1877. Serà una de les reivindicacions del catalanisme tant
progressista com conservador.
EL govern central es mostra contrari, per tant la seva resposta serà sempre no. Quan la situació
canvia, a partir de 1902-03 la idea comença a canviar i s'acceptarà la idea.
Enric Prat de la Riba, al 1911 redacta un primer projecte de mancomunitat, en el qual queden
redactats les quotes d’autogovern que ha de gestionar catalunya. Es presenta a les 4 diputacions
catalanes, es discuteixen i es convoca una consulta per a que la població digui si esta a favor o en
contra. Són una espècie de referèndum. ES presenta a la població i es sotmes a unes eleccions. la
població és mostra èxitos. Es aprovat per les 4 províncies de catalunya.
A Catalunya ja estava aprovat, ara faltava presentar-lo al govern.
Es presenta al congrés al 1912, estaven governant els liberals. Aquest govern no es mostra contrari a
iniciar el debat. Per primera vegada, el govern es mostra favorable a que catalunya tingui certes
quotes d’autogovern.
Hi ha un sector important del congres que onsidera que aquest projecte no es pot aprovar perquè
demana massa. Creuen que si s’aprova el projecte, serà l’inici del trencament de la unitat d’Espanya.
Comença un debat parlamentari entre es que estan a favor i en contra. Aquest proces s’allargadurant
un any, en el que al final, es deixa que catalunya tingi a mancomunitat, pero es retallaran les
atribucions. No es facilitara tot el que demanen als catalans, ja que pensen que demanen massa.
El projecte serà aprovat al desembre de 1913. Es sotmet a votacions, surt a favor i es signa conforme
és oficial.
L’institució començara a funcionar l’abril de 1914 i el seu president serà Enric Prat de la Riba.
El govern permet aquesta intitució a Catalunya, però no donarà cap tipus de finançament econòmica
a la mancomunitat. Aquesta es finançara amb aportacions voluntàries de la població (donacions de
l’alta burgesia). Això explica que els seus marges d’actuació es vegin limitats.

ESTRUCTURA DE LA MANCOMUNITAT
Hi ha un president, Enric prat de la Riba.
El president compta amb un govern per prendre decisions
El govern està format per 8 conselleries (conselleria de beneficència i sanitat, política social, cultura i
instrucció, agricultura i serveis forestals…)
Aquestes conselleries es dedicaran a la millora d’infraestructures i de Catalunya en generals.
Les conselleries compten amb l’assessorament de 7 comissions tècniques que s'encarreguen
d’assessorar a les conselleries.
A banda d’això, hi ha una assemblea general, formada per 96 diputats, representants de les 4
províncies de Catalunya. És on es discuteixen les decisions del govern. Aquests representats no estan
repartits de forma equitativa (més a Barcelona, ja que té major desenvolupament econòmic que les
altres. L’objectiu es desenvolupar infraestructures (construcció de xarxes ferroviàries, l’extensió xarxa
telefònica, construcció d'obres hidràuliques. Si volem ser un pais desencolupat economicament,
s0han de construir les infrestructures. Com el govern espanyol no inverteix en infraestructures, ho
farà la mancomuitat. Supliran el dèficit en infraestructures. Connectar tot el pais.

De l’altra banda, volen invertir en educació i cultura. Únicament a través duna població formada
academicament, aconseguiran que la llengua catalana sigui llengua de prestigi i aconseguiran el
desenvolupament econòmic i industrial. Si hi ha gent que coneix com funciona l’industria es podrà
arribar a un progrés i acostar-se als estàndards europeus.

ÀMBITS D'ACTUACIÓ DE LA MANCOMUNITAT:

CULTURA:
- Es fa una gran inversió en la creació de biblioteques. Agafen la idea del primer congrés
catalanista i la donen a terme.
- Hi ha un gran interès per estudiar la història de Catalunya.
- També hi ha un interès per la ciència. Es desenvolupen estudis de biologia, geologia,
meteorologia. Es vol que hi hagi un grup de científics catalans importants a nivell
internacional.
- Ara, amb els centres excursionistes i les altres activitats que es van proposar anteriorment,
fan una catalogació amb tot el patrimoni arquitectònic i artístic de catalunya. El fet de voler
mantenir aquest patrimoni, dona lloc a la creació de museus. El més important és que es
crearà el Museo Nacional d’Art a Catalunya (MNAC). Neix per conservar les obres d’art més
importants de Catalunya. Conserven totes les obres que estaven en perill. L’art romànic és
una de les manifestacions més importants a nivell mundial. Tenen un gran valor artístic.
necesiiten unes condicions de manteniment exigents i als pirineus estaven en perill. La
mancomunitat transllada les obres d’art al museu.
- Fan un gran esforç en crear la normativa del català. les iniciatives anteriors havien fracassat,
per això la mancomunitat repren la idea i creen el corpus normatiu del català Pompeu Fabra
serà l’encarregat.

ENSENYAMENT (és el que més inversions té):

- EDUCACIÓ UNIVERSAL INFANTIL: El seu objectiu que l'escolarització sigui del 100% de la
població infantil catalana. Si es vol un país modern, es necessita d’una població formada
acadèmicament. Prat de la Riba creu que s’ha d’escolaritzar a la població infantil catalana. Al
1914, la població infantil treballava. El treball infantil era necessari per les famílies, als 7-8
anys començaven a treballar. S’enviava al professorat a l’estranger a veure com funcionava el
sistema educatiu i després implantar-lo en Espanya.
- L’educació per als adults tindrà èxit. Per una banda, l’alfabetització de la població i de l’altra
potenciar els estudis professionals, amb la idea que els treballadors no facin una tasca
mecánica (repetitiva), sinó que tinguin cada vegada més coneixements sobre l’àrea del
treball. Amb una mà d’obra millorada s’aconsegueixen el progrés. Es crea l’Escola del Treball i
l’Escola Industrial. S’ofereix l’oportunitat que després de treballar, vagin a aquesta formació,
amb l’idea que els ajudi a pujar de categoria (més preparació, més salari). S’inverteix en
formar treballador per la indústria química, palets, electricistes… En el món agrari passarà el
 mateix. L’agricultura, la qual era endarrerida, es buscava formar aquesta agent per optimitzar
els recursos i augmentar la productivitat. Es va construir una escola especial. També anirà
acompanyat amb Escoles d’Arts i Oficis. Estudis orientats al treball. Comencen a aparèixer les
Escoles d’Agricultura. Escoles d’enginyeria agrònoma. L’idea és estendre entre la població
agrícola els principals avenços tècnics.
Es creen una sèrie d’escoles, L’escola industrial i l’escola del treball són les més importants. A
altres ciutats apareixen les escoles d’arts i oficis.
- S'emfatitza en l’educació en el sector servei (funcionaris de les administracions públiques).

OBRA SOCIAL (beneficència i serveis socials):

- Tenir una borsa de treball per oferir a la gent sense recursos o que no té treball.
- El més important és la Casa de la Maternitat. Un dels grans problemes a nivell social, era
l’elevada taxa de mortalitat infantil i de morts en el part, degut a la manca d’higiene. Ambient
insalubre. provocava infeccions tant a la mare com al nadó. La comunitat actuarà com un
hospital, amb l’objectiu de reduir la taxa de mortalitat. Era un espai ventilat, gran i higienitzat
preparat per al moment en què les dones donessin llum. Hi havia calefacció i no hi havia
aigua residual. les dones eren ingressades i rebien l’atenció necessària.
- La Mancomunitat actuarà com un banc i concedirà préstecs econòmics a gent que vulgui
emprendre algún negoci.
- Inverteix en la creació d’infraestructures. Ell volien dotara Catalunya de totes les
infraestructures necessàries per connectar el territori. Volien comunicar tots els diferents
punts de la comunitat. Suplien les mancances de comunicació. Van plantejar un projecte
d’obres públiques.
1- Per una banda, fer obres hidràuliques (pantans, preses (en les capçaleres dels rius)… en
les zones muntanyoses per obtenir electricitat i transportar-lo a les centrals elèctriques (això
explica que esten en les parts muntanyoses) i que abasteixin a les industries). Provocarà un
canvi en el paisatge dels Pirineus i Prepirineus.
2- Creació de quilòmetres de xarxa ferroviària per tenir tot el territori de Catalunya connectat
entre si.
3- Fa una despesa en l’extensió de la xarxa telefònica. Implica una despesa molt gran. No es
va poder tot el que es van proposar per la manca de diners. No rebien cap tipus d’aportació
econòmica per part del sector públic.

CRISI DEL 17 (Triple Crisi 1917):

Hi ha 3 crisis en el mateix any: una crisi econòmica-social, una crisi política i una crisi per part de
l’exèrcit.
Al 1917, a més de la I Guerra Mundial, hi ha la Revolució Russa de Lenin. Espanya no havia participat,
però havia rebut beneficis. En els països implicats, s’havia reduït la producció de béns de consum
(passa a ser de segon pla) per centrar-se en la indústria bèl·lica. Molts camps de conreu s’abandonen
o són destruïts per l’enemic. Espanya fa el gran negoci. És un país neutral. Serà qui abasteixi als països
en guerra, d'allò que ells no produeixen. Serà un dels grans distribuïdors de béns de consum.
Va provocar un creixement econòmic important a Espanya. Augment de la mà d’obra (femenina) per
poder abastir el mercat espanyol i l’internacional.
Augment de la demanda=Augment de la producció= Contratació de més treballadors.
Els caps de les indústries rebien molts beneficis de la producció, Els beneficis no es destinen a
modernitzar les tècniques ni les condicions dels treballadors. Continuen sota condicions pèssimes.
Aquests beneficis engreixen la riquesa d’aquests terratinents (en tota Espanya). Mentre es mantingui
aquest nivell, la societat es veu amb una certa calma, la gent te feina i salari. Els problemes són dos:
- Els preus pugen, però els salaris no. Cada vegada és més complicat per les famílies
treballadores tenir accés als productes necessaris, malgrat treballen. Els industrials pugen els
preus.
- El fet que hi hagi una inflació, provocarà un augment de les vagues i manifestacions. El
moviment obrer farà una lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors.

El que provocarà la crisi econòmica, serà que Rússia es retira de la guerra a l’octubre de 1917. Farà
que la situació sigui molt feble. El fet que Rússia abandona, fa que les potències pensin que la guerra
està pròxima a acabar. En el moment que Rússia abandona, els EUA entren a la guerra a favor de
Fraça i Gran Bretanya. El seu exèrcit és modern i nou (no arrossega tres anys de guerres). També es
pensa que esta proxima a acabar. Tots els països que han deixat de banda la indústria de béns de
consum, pensen en recuperar tota aquella industria que s0ha deixat de banda. Els EUA són aliats i són
qui supleixen les seves mancançes. Amb això, ja no necessiten comprar més a Espanya.
Els beneficis dels industrials baixen. El primer que fan és baixar els salaris, no volen perdre diners,
sino mantendre el mateix nivell de benefici. Baixa en els costos de la producció. Acomiadament dels
treballadors. Aquests dos fets, agreujen la inflació que hi havia en el moment. Ara hi havia molta gent
sense treball i es produeix una crisi econòmica gran.
BAIXADA DEMANDA= ACOMIADAMENT TREBALLADORS= AUGMENT INFLACIÓ
provoca un augment de les vagues i manifestacions del moviment obrer, no noés a les zones
industrials, però també ales zones agraries. les més importants són a l’estiu del 1917 (quan Rússia
encara no s’havia retirat). Dirigides per la CNT i l’UGT.
La vaga més important és una convocada conjuntament pels dos sindicats, la qual acorden anar junts i
que no ‘sutiltzarà la violència. ÉS un èxit a les zones industrials (compta amb un seguiment
majoritari), però acabara malament. Encara que s’acorda ser pacífica, al final, el dia de la convocatòria
els anarquistes s’enfronten violentament a la policia i l’exèrcit. Quan els sindicats s’adonen,
decideixen desconvocar la vaga. La polícia i l’exèrcit es van centrar a reprimir els liders de la CNT, els
quals seràn empressonats. Els de la UGT no reben cap càstic. No repressió cap a ells, ja que ene l
momentq ue comencen els enfrontaments es retiren. Aquest fet provoca una crisi del moviment
obrer.
La UGT acusa a la CNT de ser una traïdors i de no cumplir amb el que havien pactar (manifestar-se
pacíficament). La CNT, els que es van enforntar, acusen a l’UGT de no haver-los seguit.
A partir ‘aqui es genera un clima de desconfiança entre els dos sindicats mñes importants. Tots 2
arriben a la concluisó que la lluita l’jhan de fer cadascun per la seva banda. No té sentit lluitar
conjuntament.

Hi ha una segona crisi, la militar, al 1917

L’exèrcit no té dret a vaga ni sindicació, està prohibit.
Al 1917 hi ha un sector de l’eèrcit que manifesta estar desconyent amb el salari i el sistema de censos
dins de la institució. cON QUq no tenen dret, creen un sindicat encobert anoment JUNTES DE
DEFENSA. Són grups d’oficials que transmeten les queixes i demandes de l’exèrcit a l’govern.
Demanen:
 - augment salaries, cobren poc
- Canvis en el sistema de censos, en la forma de progressar dins l'exèrcit. Només els que havien
estat a la guerra eren els que tenien postures altes. Demanen que tingui més pes la nota d’un
examen que els mèrits de guerra. Els de la península no poden fer res.

El govern no està en moment de fer cap canvi. En un context de crisi, que els partits doposició
defensen el partit, el govern no es pot negar, ja que tenen por que dir que no impliqui perdre el
suport de lexèrcit i que en el moment que hagin de seguir un ordre, l’exèrcit es rebel·li. Diuen que
estudian la situació. El tema salarial es deixa de banda. El govern encomana un estudi, on es posa de
manifest tot el contrari, el exercit té un excès d’oficials, no manca. Per tant no s’ha de fer cap canvi,
aquest funciona, però de forma excessiva. És una macrocefàlia.
Exposen aquest informe amb els memres de l’exèrcit, No estan d’acord i duen que s’han de produir
canvis. Es produeix un enfrontament (no violent) entre l’exèrcit i el govern. Cadascú defensa la seva
postura. Ningú es posava d’acord.
El govern comença a tenir certa i la solució passa perque el president de govern Eduardo Dato
(conservador) decideix tancar el parlament i instaura la censura a la premsa (el govern controla les
notícies que es publiquen).
Com no hi ha vida parlamentària, no es parlarà del tema. Sii no es parla, el problema acabarà
desapareixent, segons Eduardo. Amb el temps, la situació es calma i tot tornarà a la normalitat.
S'adonen que per primera vegada el sistema de Canovas està en perill. Tenen por que l’exèrcit s’alii
amb els partits d’oposició ii aqui provocant la destrucció del sistema.
Aquesta situació es mantñe durant unes setmanes. Alguns partits (republicans, socialistes i
nacionalistes) decideixen aliar-se. Es la seva oportunitat de fer caure el sistema de la Restauració.
Malgrat el parlament està tancat, els parlamentaris decideixen organitzar-se i crear L’Assemblea de
Parlamentaris. Els principals organitzadors són parlamentaris catalans. Creen un grup de polítics dels
diferents partits que tenen com a finalitat organitzar-se com a govern provisional.
Si no s’obre el parlament immediatament, ells montaran un govern provisional. Es posen en contacte
amb els líders de les juntes de defensa, posicionar-se a favor de les seves demandes i demanar a
aquestes juntes que els ajudin a revoltar se contra la Restauració. Quan l’Assemblea planteja tot a les
Juntes, es troben amb que l’exèrcit no els ajudara. Malgrat estan frustrats amb les accions del govern,
no ajudaran als partits d’oposició. Els seus caps son el govern i no els traicionaran.
Eduardo Dato té l'oportunitat de reforçar el seu poder. Quan s’assabenta de la decisió de l’exèrcit,
demana que dissolguin l’Assemblea de Parlamentaris. Aquest desapareix i es reprèn la vida
parlamentària.

A partir de la Triple crisi, serà molt complicat mantenir el sistema bipartidista. La població a començat
a perdre la por dels casics, a actuació dels partits i no voten als partits (hi ha desigualtat). No
aconsegueixen tenir una majoria important. Si volen tenir-ne una, hauràn de montar un govern on hi
hagin representants dels partitst liberals i conservadors. A partir d’aquest moment, serà necessari
crear governs de concentració. Governs formats per conservadors i liberals.

Cada cop s’agreujarà més la tensió social.

Entre el 1918 i el 1923 hi haurà la crisi final.
A partir del 1917, gràcies a l’èxit de la Revolució Russa. hi ha un creixement del moviment obrer, a
espanya el sindicat que més creixerà serà la CNT. Per primera vegada senten que poden aconseguir
els seus objectius, ja que a Rússia es va poder. Això dóna èmfasi en el moviment obrer, que intentara
per tota europa fer tot el que ha passat a Rússia. Augmentaran les vagues i manifestacions, pero anira
acompanyada de la seva repressió.
Hi ha un enfrontament continu entre els treballadors i els patrons (propietaris dels sistemes de
producció).
D’altra banda, hi haurà la aparició d’ideologies polítiques d’extrema dreta, que representa els
interessos de les classes benestants. Hi haurà una divisió de la societat entre els que donen suport a
als partits de caràcter obrer i altres que suporten a les classes benestants.

En el cas d’Espanya, hi ha un període de la crisi final de la Restauració. Tot aquest període es de tensió
social, vagues, manifestacions, enfrontaments i crisi econòmica també.
els tres aspectes que provoquen aquesta crisi final són:
Al 1919 hi ha la vaga de la Canadenca. És una industria que proveia d’electricitat a les indústries de
Catalunya. Serà molt important per la història de Catalunya. Al 1919, en aquesta fàbrica, 5
treballadors són acomiadats,(moviment de creixement obrer) però aquests ho són pel fet de voler
crear un sindicat de treballadors per millorar les seves condicions laborals i salarials. Demanen ajuda i
consell a la CNT i els ajuda. Quan els amos de l’empresa s’assabenten, els acomiaden. Els patrons no
volen sindicats, ja que significa que hi ha la possibilitat de tenir vagues (baixar producció). Els fan fora.
La resta de company es posen en contra de la decisió de l’empresa i convoquen una vaga indefinida.
La principal reivindicació es que tornin a treballar les 5 persones i es creï el sindicat. Els treballadors
de la Canadenca aconsegueixen estar en manifestació 44 dies. Van cobrar de la Caixa de Resistència
(diners que es van repartir per cobrir necessitats bàsiques), i van poder sobreviure.
Les altres fàbriques es queden sense electricitat. Paralitzen tota l’activitat industrial de Catalunya.
Això implicava que no rebien benefici. Els treball dels treballadors és ben vist i molts altres s’uneixen
a la vaga. Es genera un sentiment de solidaritat.
Com afectava a moltes fàbriques, els industrials pressionen al govern central perquè
intervingui i aturi la vaga, que provocava pèrdues econòmiques a tothom. Posar fi a la
situació. El que demanen realment és que tornin a treballar. El que es troben es que el govern
interve i es posiciona a favor dels treballadors. Declara que l’acomiadament dels 5
treballadors no és vàlid i els han de readmetre a la feina. A més, fiu que s’ha de fer una nova
legislació laboral que disminueixi les hores laborals, no pot ser de 12h diàries. Decreta que els
salaris han de millorar.
Això provocarà un enfrontament entre la patronal i el govern.
Ara els patrons veuen la necessitat de crear la seva pròpia organització per lluitar a favor dels
seus interessos, anomenada la Patronal. És un sindicat del qual el seu objectiu era lluitar
contra el moviment obrer i pressionar al govern que restringeixi les llibertats dels obrers.
Senten que han d’unir-se tots els industrials per combatre els sindicats i pressionar al govern
perquè es limitin les llibertats dels obrers.
Com s’està en un moment de crisi, es produirà una guerra encoberta entre els sindicats
obrers i la federació patronal. Conflictes violents entre els dos sectors. Pensen que si han
d’utilitzar la violència (sobretot amb la CNT), la faran servir.
 Aquesta situació d’enfrontament es prodeix de 1919 a 1923. Són en els anys coneguts com
Els anys de Plom o anys de pistolerisme. Fenomen que es dóna majoritàriament a BCN i
l'àrea metropolitana.
La guerra només genera un espiral de violència sense fi incontrolada en tot el període.
Els patrons no sortien, contractaven pistolers per assassinar. la Patronal va fomentar l’aparició
del Sindicat Lliure, format per treballadors d’ideologia conservadors. Molts d’ells d’ideologia
carlina. Més propers als patrons que els treballadors. La seva funció era boicotejar les
propostes de la UGT i la CNT, les vagues i manifestacions. Actuaven com informadors, treien
informació dels sindicats i la transmetien els patrons.
Genera una situació d’inestabilitat continua que no afavoreix a ningú. Això afavoreix als
patrons. El que faran serà aprofitar la situació de violència per pressionar al govern i que
prengui mesures per aturar-lo.
Com a conseqüència de les pressions, el govern aprova al 1919, el que es coneix com la Llei
de Fugues. és una llei que diu que qualsevol membre de la força pública tenia dret a disparar
a algú que intentés fugir i no fes cas a l’autoritat. Si et donen l’ordre d’aturar-te, la persona té
dret a disparar-te. Aquesta llei es va aplicar de manera arbitrària. Va provocar la mort de
centenars de persones, sobretot de la CNT.
Aquesta llei s’utilitzava malament, disparaven a matar a propòsit, però posaven l’excusa per
treure d’enmig a la gent que era incòmode per al govern. Aquesta llei va servir per això. Per
altra banda, v desembocar en més violència. La CNT crearà els seus grups d’acció, que es
dedicaran a respondre amb encara més violència. Això explica que del 19 al 23 s’entri en un
espiral d’atemptats i assassinats sense fi.
Un dels personatges més famosos que va morir per la guerra, va ser Salvador Seguí, conegut
com el nen del Sucre. Membre destacat de la CNT. Acusat diverses vegadas però mai es va
poder demostrar la seva implicació. Al 1921 és assassinat.

Al 1921 el desastre d’Annual. Té lloc al Marroc. De 1910 al 1919 la situació és de calma al Marroc. Les
tribus berbers han arribat a un pacte amb el govern d’Espanya.
Espanya pagarà perquè els berbers no ataquin els interessos dels espanyols. Això provoca que hi hagi
un període de calma de 9 anys.
Al 1919, dins l’exèrcit, el General Silvestre, juntament amb altres oficials, considera que ha arribat el
moment de demostrar el valor de l’exèrcit, de recuperar el prestigi perdut al 1898. L’exèrcit ja està
organitzat i està preparat, ara ho volen demostrar, i ho fan al Marroc.
El general Silvestre planteja tenir el domini del territori, per fer-ho aniran guanyant territori i a
mesura que avancen, construiran torres de defensa (blocaos). La idea és avançar fins dominar el
territori lentament perquè les tribus no s’adonin.
El problema és que les torres es van construir sense planificació, es procurava que estiguessin a una
altitud elevada, però la cosa és que no hi havia comunicació entre els torres. A més, el més greu va
ser que els petits grups de soldats havien de sortir diàriament a buscar aliment i aigua, ja que estaven
lluny de les zones d'abastament d’aigua.
Al 1921, s’ha conseguit avançar, però no ha sigut molt. Les tribus no han atacat res encara. El general
Silvestre, ajudant d’Alfons XII, planteja al rei de fer una ofensiva ràpida per avançar en el territori fins
arribar a la ciutat d’Annual. Pensen que dona resultats i que no hi haurà cap tipus de reacció per part
dels berbers. Les tropes espanyoles arriben a Annual, però de sobte els berbers, que no havien
atacat, comencen a atacar les torres (atac sincronitzat). Com les torres no tenien comunicació, no hi
havia manera d’avisar. La seva tàctica era o esperar a que els soldats sortissin de les torres o cremar
els edificis amb ells a dins. Quan les notícies arriben als soldats que estan dirigint-se a Annual, queden
acorralats pels berbers, pensen a tornar a Melilla, els embosquen i no tenen forma d’escapar. Molts
que es traslladaven en cotxe podien escapar a Melilla, però la majoria havia de lluitar amb l’enemic
per sortir.
L’ofensiva i la retirada dura 3 setmanes. Van morir 13000 soldats espanyols, entre ells el general
Silvestre.
Quan els espanyols reben la notícia de la pèrdua de la guerra, que havien sigut humiliats en la batalla,
va ser un nou escàndol i humiliació per l’exèrcit espanyol. Volien recuperar el seu prestigi, però no.
Ara s’intentara buscar responsables per saber com es va produir la derrota.
El govern dimiteix. S’acorda que es farà una investigació. S’ha d’investigar perquè s’ha produït la
derrota, que ha fallat, qui són els responsables (depuració de responsabilitats) i després infringir-los
un càstig. Es crea una comissió d’investigació dirigida per Joan Picasso. Es dedica a investigar el que
va passar. Va fer un informe, quan hi hagin les conclusions, es convocarà una sessió al parlament per
fer públic els resultats de l’informe. Aquest document s’acaba al 1922. ES presenta a la seu
parlamentària. Les conclusions a les que arriba l’informe Picasso són tan vergonyoses, que els partits
dinàstics no s’atreveixin a que passi el parlament. Diu que la derrota s’ha produït per diversos motius:
1. Manca de preparació de soldats i oficials, ineptitud
2. Manca de coneixement del territori, les tàctiques utilitzades no eren les adients.
3. El més denigrant: Revel·la un cas de corrupció dins de l’exèrcit. Es veu que l’armament
utilitzat pels berbers és propi d’Espanya. Els soldats espanyols, com vivien una situació de
pau, trafiquen amb l’armament que reben. Venen els fusells i la munició als berbers amb els
diners que els dona Espanya perquè no els ataqui.
El culpable de tot això és el General Silvestre. Ell plantea l’ofensiva al rei, així que el màxim
responsable de la nova derrota és el rei per haver autoritzat la idea de Silvestre. Però si s’expula al rei,
el sistema de la Restauració cau. Per això els partits dinàstics no volen fer la reunió parlamentària. Els
partits opositors els afavoreix la situació i volen convocar la sessió.

Des de meitats del 22 fins al setembre del 23 hi ha una situació de tensió entre els partits dinàstics,
que atrassen la convocatòria perquè saben les seves conseqüències (volen que la gent s’oblidi) i els
opositors, que volen depurar responsabilitats i que el sistema caigui. Hi ha un moment en què els
partits de l’oposició diuen que o es produeix la reunió al parlament o hi haurà un cop d’estat.
Els partits dinàstics acorden una data per a la reunió, que serà el 13 de setembre de 1923. Es
presentarà l’informe i es farà un debat. No es va produir mai. El 13 de setembre té lloc el cop d’estat
de Miguel Primo de Rivera. ÉS un cop d’estat planificat pels partits dinàstics, juntament amb el rei.
Com estaven obligats a convocar la reunió, cosa que comportaria la fi del sistema, van planificar un
cop d’estat, per tal d’evitar fer la reunió. No estan disposats a perdre els seus privilegis.
Primo de Rivera va imposar una dictadura transitòria, que duri el temps que faci falta per acabar amb
la inestabilitat d’espanya i que s’oblidi l’informe Picasso, al final ha de tornar el partit dinàstic.
Ell està d’acord amb assumir el càrrec.
Els partits de l’oposició també estaran d’acord amb el sistema, malgrat volen acabar amb el sistema,
creuen que necessiten un temps per organitzar-se, ser una alternativa real.
Miguel Primo de Rivera ve amb la idea de cirurgià de ferro, per regenerar el país i eliminar els
problemes i crisis de l’estat espanyol. Ell és la figura perfecta, és acceptat pels partits dinàstics i els de
l’oposició.

El dia 13 hi ha un pronunciament per part de Rivera que fa un cop d’estat per restaurar l’ordre,
acabar amb el caciquisme, acabar amb la guerra del Marroc. En general vol regenerar el país.
El rei fa el paripé, però no és fins al dia 15 qué es posiciona a favor de Primo de Rivera. Destitueix al
govern i encarrega a Primo de Rivera que formi un de nou. Serà una dictadura. Primo de Rivera tendrà
el poder a les seves mans, crearà el seu govern amb ministres i, la novetat és que el primer govern
estara format per militars d’alta graduació. ES coneix amb el nom de Directori militar.
va del setembre del 23 al desembre del 25.
La seva missió és posar ordre en Espanya.