Història de la corona d’Aragó

Activitat complementària - Història Medieval

ASSAIG D’OPINIÓ - EL DECAMERÓ

Helena Puchades Alcaraz

"El Decameró" és una adaptació cinematogràfica de les històries de Boccaccio, estrenada en

1971 i dirigida pel gran Pasolini. L’obra original va ser escrita entre el 1351 i el 1353, després
que l’autor visquera una epidèmia de gran importància com va ser la pesta a la Itàlia de l’edat
mitjana. La pel·lícula ofereix un retrat viu i humorístic de la societat medieval italiana a
través d'una sèrie de relats graciosos, com a eròtics i satírics. Des d'aventures amoroses fins a
entremaliadures sense sentit, cada conte reflecteix diferents aspectes de la vida en el segle
XIV. Amb una narrativa acolorida i un elenc divers, ja que compta 10 històries diferents. La
pel·lícula captura l'essència de l'obra literària original, encara que sempre serà millor llegir
les versions originals a les versions adaptades cinematogràficament, i encara així podem
veure el caràcter juganer i de picardia dels relats de la pel·lícula.

L’acció transcorre en deu dies el 1348, són deu dies perquè es conten 10 relats de l’obra
original, 7 d’elles contades per dones, que representen a les virtuts i les 3 restants per homes,
que donen una imatge de la mitologia grega. Només amb la primera història portada a la
pantalla, entenem que és una pel·lícula que no va ser feta amb un objectiu comercial, tot i
això, va tindre molt d’èxit internacionalment. Al País Valencià, el franquisme va aplicar la
censura en aquest film, i per veure-la s’havia d’acudir a xicotetes sales de cine alternatiu on
es retransmetien la major part de les vegades de manera clandestina.

Respecte al contingut i des de la meua opinió, les històries que formen la pel·lícula són totes
entretingues, però si he d’escollir una, em quede amb la de les monges al convent, ja que veig
que la trama reflexa una de les meues dites preferides: <<Feta la llei, feta la trampa>>,
perquè tracta la història d’unes monges que mentre estan tancades a un convent, arriba un xic
jove amb la intenció de treballar al seu hort a canvi d'habitatge, i aquestes, descobreixen amb
ell el plaer sexual i mantenen relacions amb ell, fins al punt que el mateix xic decideix
anar-se’n del convent degut a la situació tan surrealista. Una de les monges, quan descobreix
el que estan fent les seues companyes, diu: <<¿Por qué hacer la obra si es tan bello solo
soñarla?>> Fent referència, a què ella estima a Déu i no entén la necessitat de les seues
companyes de complir pecats, quan moments després, quan les seues germanes li conten la
satisfacció que viuen, no dubta a mantindre relacions sexuals també, coincidint en la veracitat
de les paraules de les companyes. Em va agradar molt, ja que pot ser no reflex el significat
que jo mateixa li he atorgat, però veig aquesta història com una burla a la humanitat, a com
canviem els nostres principis si els altres ens convencen i com d’exageradament hipòcrites,
som els humans.

L’estètica de la pel·lícula m’encanta. La inspiració toscana sempre és del meu gust, però el fet
de tractar de donar una imatge popular, amb un repartiment de personatges lletjos que no
tenen físics ni pensaments ideals, em va cridar molt l’atenció en el bon sentit, ja que no és un
tret al qual estem acostumats com a públic. Els passatges en ruïnes, la constant aparició de
jardins idíl·lics dins d’un escenari mundà, llocs sense cuidar, em semblen més que adequats
per a retratar les històries. Tot i que hi ha anacronismes, és a dir, elements incorrectes per a
l’època, com la venda de les tomates que encara no havien arribat a nosaltres, la pel·lícula no
té una "puntà" sense fil, i cada element que la conforma mereix l’estudi i justificació.

No voldria oblidar-me d’una data que es va comentar a la ponència després d’haver vist la
pel·lícula, i és que a totes les històries, o gran part d’elles, tenen un final feliç. I quina
importància té? Una ben gran, cada victòria en cada relat diferent esta lligada directament a
l’humanisme. L’obra té la voluntat de representar tot este canvi de mentalitat i de crisi, de
caràcter humanista i anticlerical, i és un element, que em sembla molt important, tenint en
compte que les històries pertanyen a l’any 1353, la pel·lícula a l’any 1971 i la visualització al
2024, i en les tres dates, amb contexts, situacions, i llocs diferents, s’ha defensat una idea
humanista de superioritat davant la resta de coses que resulta vàlida als 3 temps, sense tindre
res a veure els uns amb els altres.

És una pel·lícula que personalment no buscaria, però haver descobert aquest gènere i director
d’època m’ha resultat molt gratificant, ja que en conéixer altres obres de l’autor literari i les
pel·lícules estar inspirades i produïdes de la mateixa manera, com és Els contes de
Canterbury o Les mil i una nits, ja que m’ha despertat l’interés per conéixer què és capaç de
fer Pasolini i com a pesar del temps, l’argument i la seua intenció, s'entén de la mateixa
manera. És per tot açò, que m’emporte una experiència ben positiva a l'haver vist aquest film.