Els Campus
L’ENTREVISTA. Ricard Mamblona, professor Dpt. Ciències de la Comunicació
“L’objectivitat en el documental
sempre ha estat un punt crític que
ha oprimit creativament el gènere”
És un apassionat del cinema documental i acaba de defensar la tesi. En poques paraules: “sobre la introspecció del ‘jo’ en el
cinema documental contemporani”. El ‘jo’ de Michael Moore i dels seus bowling o fahrenheit, o el de Costeau i el seu
món silenciós. Maneres de veure el món i parlar-ne; amb una finalitat coercitiva –pensen alguns– o de simple divulgació i
entreteniment. Sigui com sigui, sembla que a poc a poc aquest gènere es va fent lloc en el món audiovisual.
8
Jaume Figa
Director Newsuic
Newsuic 34. setembre-novembre de 2012
Està cada vegada més ben consi-
derat el cinema documental?
Crec que el documental sempre ha estat
considerat una eina social i política
molt important, sobretot en diferents
períodes claus de la història contempo-
rània. És veritat que amb la consolidació
de la televisió comercial ha passat a
tenir una funció bàsicament divulgativa
i ha perdut una mica la connotació més
cinematogràfica; però en les dues dar-
reres dècades el documental ressorgeix
a les sales de cinema, es creen festivals
especialitzats, projectes docents, s’estu-
dia i es difon més que mai per camins
alternatius, i s’ha generat un interès re-
llevant per part de professionals, crítics,
acadèmics i públic en general.
Ens trobem davant d’una gran
manca de creativitat?
No crec que sigui ben bé així... El docu-
mental contemporani, sobretot a partir
de la relació que estableix amb la tecno-
logia digital i el llenguatge multimèdia,
ha anat experimentant molt, i constant-
ment sorgeix una pel·lícula nova del
sector que trenca les normes establertes
anteriorment. De totes maneres, el
documental va sorgir tradicionalment
com una forma d’expressió alternativa
al cinema de ficció, en el qual tenien
cabuda les formes més experimentals,
tal com passava amb el cinema d’avant-
guarda dels anys 20. No és només, per
tant, un tema de la tecnologia actual.
L’origen, per exemple, del fals documen-
tal, del found footage, dels film diaries o
d’altres subgèneres del documental que
semblen efervescents, troben les seves
arrels molt temps abans de la digitalit-
zació.
Això també porta a pensar que els
documentals són tan personals
que no se sap fins a quin punt són
verídics, no et sembla?
Com passa amb les xarxes socials.
Constantment veiem coses que haurien
de pertànyer als espais més íntims i
personals de la vida privada d’una
persona; però que en compartir-los es
fan públics (és el que es coneix ara com
el concepte d’extimitat). Però això no és
cap garantia de veracitat, en molts casos
és una projecció d’un mateix, de com vol
ser vist pels altres. Passa el mateix amb
les pel·lícules autobiogràfiques, fami-
liars, els diaris filmats o les correspon-
dències fílmiques. En el fons es basen
en la reorganització d’un material propi
on intervé el punt de vista subjectiu i, de
forma inequívoca, els dispositius tècnics
digitals amb totes les seves eines per
crear i “manipular” el material. En el
cas d’un diari filmat, per exemple: quan
es concep com a pel·lícula per ser vista
per un públic determinat, ¿no deixa, en
certa manera, de ser un diari?
Existeix l’objectivitat en això?
És veritat que el documental, en
tractar elements propis de la realitat
que ens envolta, té una responsabilitat
ètica molt més compromesa que el
cinema de ficció. L’objectivitat en el
documental sempre ha estat un punt
crític que ha arribat fins i tot a oprimir
creativament el gènere en algunes
esferes. Però, afortunadament, és
una fase ja superada, i avui dia hi ha
consens a afirmar que el documental
és un tractament de forma creativa de
la realitat a través del punt de vista
subjectiu d’un cineasta.
A Garbo. El espía, d’Edmun Roch.
Acabes, i no saps gaire bé què és i
què no és realitat.
Sí, és la grandesa d’aquesta història. El
tòpic que la realitat supera a la ficció és
ben cert, almenys de com pot arribar
a impactar a l’audiència quan sap que
allò que veu és verídic o està basat en
fets reals. Els creadors de Garbo, saben
jugar amb alguns elements que donen
un determinat caràcter ambigu a la pel·
lícula. Tot i això, és la manca d’alguns
signes convencionals del documental
tradicional, com la supressió de la veu
en off, allò que confon l’espectador.
On creus que és el límit de la
recerca a l’hora de fer un docu-
mental? Em refereixo, sobretot,
a casos com el de Michael Moo-
re, on ell és molt present.
S’ha de tenir en compte que, per exem-
ple, Fahrenheit 9/11 es va convertir en
la pel·lícula documental més taquillera
de tots els temps i el primer documental
guanyador del festival de Canes, després
que 50 anys enrere Jacques Costeau
s’emportés el guardó amb Le monde du
silence. Moore ha creat un estil propi
i la seva mera presència atorga a la
pel·lícula un component polític de grans
dimensions. Ara bé, sí és veritat que
la seva metodologia de treball, la seva
“el documental té
una responsabilitat
ètica molt més “
compromesa que el
cinema de ficció
forma d’intervenció i el seu discurs són
qüestionables, però no més que en altres
documentals que, sota una màscara
ornamental de neutralitat, no deixen de
ser, tanmateix, diferents punts de vista
sobre la realitat.
Quina és la situació del documen-
tal avui a Espanya i a la resta del
món?
És veritat que es parla molt del boom
del documental en totes les esferes,
però la realitat ens indica que conti-
nua essent el germà petit de la ficció
en termes comercials i industrials. Si
n’apareix algun a les sales de cinema,
desapareix al cap d’una o dues setma-
nes per manca de públic. La distribu-
ció en DVD és molt alternativa, cara
i els films acaben, moltes vegades,
descatalogats. Els festivals atorguen
prestigi i visibilitat, però no asseguren
l’èxit en els circuits convencionals
d’exhibició; a més, els premis en
metàŀlic no cobreixen en absolut els
costos de producció. I les televisions
paguen preus pràcticament simbòlics
per obtenir els drets d’emissió. En de-
finitiva, la rendibilitat del documental,
amb l’excepció d’alguns pocs casos,
continua essent social i no econòmica;
sembla que aquesta és la seva situació
i la seva funció.