EL MODERNISME

El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del
segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura
catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren
anacròniques, és a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un
art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes.

LÍMITS CRONOLÒGICS DEL MODERNISME

● Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la
revista L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà
totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa.

● Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què
moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell.
Amb tot, es considera que l'última obra literària modernista és la novel·la La vida i la
mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912.

OBJECTIUS DEL MOVIMENT MODERNISTA

Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu
la cultura, la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició
entre present i passat, entre tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la
literatura, la cultura en general han de respondre als temps que corren i canviar al mateix
temps que ho fa la història. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els
aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc.

Quin era el panorama literari amb què es troben els modernistes?

En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes és el d'una literatura oficial,
lligada encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals.
Consideren que aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per la temàtica
(recordem el lema dels Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor,
que no és un professional de la literatura. A més, la Renaixença havia perpetuat un català
literari anacrònic, medievalitzant, que no tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i
que els modernistes consideraven que no era apte per fer literatura moderna. Per això, una
de les preocupacions del moviment modernista serà normativitzar la llengua catalana i
modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a nivell de l'europea, objectiu que
aconseguirà la generació següent d'intel·lectuals, els noucentistes, ja que l'any 1913
Pompeu Fabra publicarà les seves Normes ortogràfiques. D'altra banda, en el món de la
literatura catalana existeix el nucli d'escriptors realistes i naturalistes (amb els crítics Joan
Sardà i Josep Yxart i el novel·lista Narcís Oller). Els modernistes no rebutjaran mai aquest
grup d'escriptors i valoraran l'esforç que van fer d'intentar crear literatura lligada al present.

Per tant, "modernista" serà sinònim d'intel·lectual i artista partidari de:

 ● modernitzar la cultura catalana a partir del trencament amb la tradició.
● europeïtzar la societat i la cultura.
● renovar les estructures polítiques i socials.

ETAPES DEL MOVIMENT MODERNISTA

El Modernisme viurà dues grans etapes:

1A ETAPA: 1892-1900. És l'etapa més combativa del moviment, en la qual els modernistes
aniran reben i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En
aquesta primera etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà
en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra, Jaume Brossa,
Alexandre Cortada...). L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren
és recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista. Per això serà la introductora
de l'obra de Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres.

També en aquesta primera etapa apareixeran un seguit d'articles de Joan Maragall, que
parlaran sobre literatura, però també faran referència a qüestions polítiques i socials: critica
el sistema polític espanyol de la Restauració, el caciquisme, l'immobilisme social, la
indiferència de la societat catalana davant dels problemes del país (recordem que l'any 1898
té lloc el desastre colonial de Cuba). Maragall demana una resposta activa a la burgesia
catalana, ja que pensa que és l'únic sector de la societat que pot dur a terme una renovació
del país. Per aquesta raó, Maragall considera que Catalunya, si es modernitza i
s'europeïtza, pot ser el motor polític, econòmic i social d'Espanya.

El Regeneracionisme

Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per un
procés de modernització i europeïtzació. La societat catalana està "malalta" i necessita
"regenerar-se". L'artista serà l'encarregat de diagnosticar aquesta malaltia i de donar-li
solució, és a dir, serà l'encarregat de divulgar entre la societat la modernitat europea. Per
tant, hi haurà un sector d'intel·lectuals i d'artistes modernistes, els anomenats
"regeneracionistes", que opinen que la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer
progressar la societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures
que la mantenen immòbil i anacrònica. I l'artista tindrà també una funció social, serà
alguna cosa més que un creador: serà l'encarregat de modernitzar la societat i la cultura a
través del seu art. Aquesta postura que es dóna en la primera etapa modernista rep el nom
de Regeneracionisme.

Per a aquest sector dels intel·lectuals modernistes, la societat catalana (i la seva cultura i
literatura) és provinciana, localista, anacrònica. Aquesta situació reclama una solució
immediata, una regeneració. Catalunya feia massa temps que "vivia del passat", la qual
cosa implicava:

● immobilisme en el sentit polític i social

● endarreriment literari i artístic (aquí cal notar la crítica que es feia a la literatura
lligada a la Renaixença i als Jocs Florals).

Calia, doncs, "regenerar" la societat catalana, "curar-la" dels seus mals. Per aconseguir-ho,
els modernistes pensen que, en primer lloc, la cultura i la literatura catalanes s'han de
deslligar tant dels models literaris localistes i folclòrics propis de la Renaixença, com dels
models culturals espanyols i defensen un nacionalisme cultural. Opinen que si Catalunya
continua produint una cultura sucursalista, que depèn massa del que es fa a Espanya i no
es mira en el mirall europeu, mai no podrà assolir la modernitat.

El paper de l'artista modernisme dins del Regeneracionisme: influència de Nietzsche i

d'Ibsen

Dins del Regeneracionisme, tindran un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche
i del dramaturg noruec Ibsen. Del primer recullen la crítica despietada del amb la seva
voluntat individual i amb el seu orgull pot canviar la societat. Els regeneracionistes recullen
aquestes teories i consideren que l'artista modernista té la tasca de dur la modernitat a la
massa social. Per això els artistes formen una mena d'aristocràcia intel·lectual que està per
sobre de la resta d'homes. L'intel·lectual i l'artista serà un ésser superior, messiànic, un
guia que amb la seva voluntat individual modernitzarà i regenerarà la seva societat, ja
que és el dipositari de les claus de la modernitat i del canvi. L'artista serà un
"Superhome", un Messies que guiarà la societat, perquè aquesta és incapaç per ella
mateixa d'engegar un procés de canvi. Per tant, el que destaca del paper de l'artista
modernista és el seu individualisme.

En què havia de consistir la "regeneració", el canvi que calia que la societat experimentés?
Els modernistes regeneracionistes opinen que calia superar totes aquelles situacions que
mantenien la societat endarrerida i ignorant: el sistema polític de la Restauració, la tradició,
la religió intolerant, la cultura anacrònica... Ajudar la societat a superar aquesta situació és
la funció de l'artista, que ho farà a través del seu art i del seu paper com a guia.

Un sector d'intel·lectuals regeneracionistes estaven ideològicament propers a l'anarquisme,

ja que creuen que la renovació social, política i cultural s'ha de dur a terme des de postures
individualistes i força utòpiques. En general, els regeneracionistes seran gent bàsicament
d'ideologia política esquerrana. Un altre sector connectarà amb la tradició laica, progressista
i federal del XIX, que donarà lloc amb el temps al catalanisme polític d'esquerres. Per
primera vegada, aquests artistes, que neixen de laburgesia, criticaran la seva pròpia classe
social.

L'Esteticisme
Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de tendència regeneracionista i que
opinen que la modernització i l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha
d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en
general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però
des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics. Això vol dir que defensen una
renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials. Són els esteticistes. Com
a capdavanter d'aquest grup destaca el pintor i autor teatral Santiago Rusiñol. Els
esteticistes , tot i que el seu objectiu bàsic pel que fa a l'art és el mateix que el dels
regeneracionistes, consideren que, efectivament, és necessari renovar la cultura catalana i
modernitzar-la en tots els seus aspectes, però no es preocuparan de qüestions polítiques ni
socials, sinó que es limitaran a treballar pel canvi i la modernització des del punt de vista
estètic, d'aquí la denominació d'"esteticistes". Practiquen l'anomenat "art pour l'art",
consideren que aquest no ha de tenir cap paper social regenerador, senzillament són
creadors de bellesa, opinen que la finalitat de l'art és el gaudi estètic.

Santiago Rusiñol i Ramon Casas són els artistes més destacats d'aquest grup. Han viatjat a
París i han conegut les darreres novetats artístiques europees. Això els convertirà en
"artistes nous", provocadors en les actituds, la manera de comportar-se, de vestir-se...
Aquest fet refermarà la idea que l'artista és un ésser diferent i especial, que està per sobre
de la resta de la societat.

Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat
perquè viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè
afavoreix la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia,
la diferència, el gaudi estètic, l'individualisme.

● Rebutgen l'art propi de la generació vuitcentista perquè el consideren menestral,

mentre que ells defensen un "art nou", modern, que només anirà adreçat a una
minoria escollida, ja que la societat en general no pot entendre una forma tan
elevada de bellesa.
● Els esteticistes constituiran la primera generació d'artistes d'ascendència burgesa
que voldran dedicar-se professionalment a l'art. Rebutjaran continuar amb els
negocis o professions familiars per dedicar-se a l'art, que consideraran una professió
tan digna com qualsevol altra. Fins aleshores, els artistes vuitcentistes eren metges,
advocats, etc, que es dedicaven a l'art o a la literatura com a segona activitat. Els
modernistes hauran de lluitar perquè la societat reconegui que l'artista és un
professional que pot viure de la seva feina.

"Bohèmia daurada" i "Bohèmia negra"

Les actituds i els comportaments del grup modernista esteticista estan molt lligats al que
s'anomena "bohèmia", una forma de vida, de comportar-se, de vestir-se, etc, propi d'aquells
artistes que es volen presentar com a creadors de bellesa, que viuen totalment dedicats al
seu art i que, per tant, han de ser diferents de la resta de la societat en tots els aspectes.
Ara bé, els esteticistes, en general, formen el que s'anomena "bohèmia daurada". No podem
oblidar que la majoria eren fills de famílies burgeses, amb negocis, que podien donar-los
suport econòmic mentre ells es dedicaven exclusivament a la creació artística, per la qual
cosa no s'havien de preocupar per qüestions econòmiques. Però paral·lelament existia un
grup d'artistes, la majoria d'ells provinents de comarques i que no pertanyien a famílies
benestants, que no tenien cap suport econòmic en cas que no poguessin comercialitzar les
seves obres. Formaven part de l'anomenada "bohèmia negra". Aquests artistes arribaven a
Barcelona i sovint es trobaven inadaptats al medi urbà i sense cap suport econòmic, la qual
cosa feia que haguessin de malviure fent feines poc satisfactòries que no els deixaven
dedicar-se completament a l'art i dignificar-se completament com a artistes. Aquests
conflictes derivaven de vegades en un desajustament entre els seus propòsits i projectes
artístics i la realitat que els tocava viure. Molts cops aquests artistes que formaven la
"bohèmia negra" van viure situacions de misèria, malalties, problemes mentals i, fins i tot,
alguns d'ells van arribar al suïcidi.

LES FESTES MODERNISTES

Els dos grups d’artistes modernistes, regeneracionistes i esteticistes, conflueixen en la

celebració de les anomenades "Festes Modernistes", que van ser tres i que va organitzar a
Sitges Santiago Rusiñol. Aquestes festes van ser concebudes amb la finalitat de donar a
conèixer totes les iniciatives que s'estaven produint per modernitzar la societat catalana i
rebutjar l'art del passat. La més important és la segona (1893), en què es va estrenar l'obra
de teatre La intrusa, de Maeterlinck. En la seva representació i posasa en escena hi van
col·laborar, entre d'altres, Pompeu Fabra, que en va fer la traducció al català, Raimon
Casellas, que farà l'article de presentació, Maragall, Jaume Brossa... Tots aquests
intel·lectuals, procedeixin del grup que procedeixin, col·laboraran en aquest acte amb la
voluntat de manifestar-se a favor d'un art modern i europeu. La intrusa representarà el
símbol d'aquest art nou, que rebutja els plantejaments realistes i que defensa una estètica
més sensorial, subjectiva, oposada a la raó.

Cap al 1898 està acabant la primera etapa del moviment modernista. El regeneracionisme
de tipus anarquitzant es dóna per liquidat, ja que s'arriba a la conclusió que no es pot
canviar la societat des de posicions individualistes extremes. Tampoc ha donat resultat la
postura esteticista d'evasió davant la realitat, de tancament en el "jo" de l'artista si el que es
pretén és que aquest sigui professional i que el seu art sigui reconegut i acceptat per la
societat.

2A ETAPA. 1900-1911. Mentre que la primera etapa del moviment s'havia caracteritzat per
ser combativa i fonamentalment teòrica, la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la
literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el
Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen
que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen
les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensiblitzada arran del
desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han
defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire
conservador (representat per la Lliga de Prat de la Riba).

En aquesta segona etapa els artistes podran prendre dues postures:

● Dirigisme cultural, és a dir, col·laboració amb les classes burgeses dominants per tal
de poder dur a terme el seu programa artístic renovador.
● Continuar amb una postura individualista, d'inadaptació i de ideologia vagament
anarquitzant.

Pel que fa a les publicacions que recolliran les iniciatives modernistes en aquesta segona
etapa destaquen Joventut i El poble català.
Durant la segona etapa del Modernisme es produeix una forta renovació de la vida cultural
de les comarques catalanes (Reus, Girona, Palafrugell i Terrassa), cosa que provoca que
alguns intel·lectuals emigrin a Barcelona i que, inadaptats al medi urbà i fracassats en
l'intent de comercialitzar la seva obra, desemboquin en actituds de bohèmia negra, sovint
amb un final tràgic.

En aquesta segona etapa s'escriuen la majoria d'obres modernistes, començant per Els sots
feréstecs, de Raimon Casellas (1901) i acabant per La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de
Josep Pous i Pagès (1912).

En el moment que sembla que els objectius de renovació i modernització dels modernistes
comencen a assolir-se, perquè la burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del
moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els
noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català a partir de 1906.
Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la
cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de
postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el
Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. D'aquí que els modernistes els
consideressin com a intel·lectuals i artistes que havia venut el seu art per adaptar-se a un
sistema. Però el programa noucentista acabarà triomfant i això significarà l'esgotament
progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.
 Resum
1. El Modernisme

El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que va sorgir a finals del

segle XIX amb l'objectiu de modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura
catalanes. Els modernistes van criticar la societat i la cultura catalanes,
considerant-les antiquades i localistes. Van promoure una cultura i un art moderns i
europeus, superant els models vuitcentistes.

2. Límits cronològics del Modernisme

El Modernisme va aparèixer com a moviment global l'any 1892, quan la revista

L'Avenç es va convertir en la plataforma d'aquest moviment, recollint les novetats
artístiques i literàries d'Europa. Es considera que el moviment va finalitzar l'any 1911
amb la mort de dos dels seus representants més importants: el poeta Joan Maragall
i el pintor Isidre Nonell. No obstant, es considera que l'última obra literària
modernista és la novel·la "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" de Josep Pous i
Pagès, publicada l'any 1912.

3. Objectius del moviment Modernista

El Modernisme tenia com a principal objectiu renovar, modernitzar i europeïtzar la

cultura, la literatura i l'art catalans. Representava una oposició entre present i
passat, entre tradició i progrés. Els modernistes consideraven que la societat
catalana estava endarrerida en tots els aspectes i per això volien promoure un canvi
en les estructures polítiques, socials i culturals. També buscaven normativitzar i
modernitzar la llengua catalana per fer-la apta per a la literatura moderna i a escala
europea.

4. Panorama literari del Modernisme

En el terreny literari, els modernistes es trobaven amb una literatura oficial lligada
als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals.
Consideraven que aquests models ja no aportaven res de nou i que la literatura
catalana necessitava un canvi. També hi havia un grup d'escriptors realistes i
naturalistes que els modernistes no rebutjaven, sinó que valoraven el seu esforç per
crear literatura lligada al present. Per això, una de les preocupacions del moviment
era normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la per fer-la apta per a la literatura
moderna.
5. Etapes del moviment Modernista

El Modernisme va viure dues grans etapes. La primera va ser entre 1892 i 1900, i va
ser la més combativa. En aquesta etapa, els modernistes van assumir les novetats
europees i van utilitzar la revista L'Avenç com a plataforma per recollir les novetats
artístiques i literàries. També van sorgir articles de Joan Maragall que parlaven
sobre literatura, però també sobre qüestions polítiques i socials. La segona etapa va
ser més tranquil·la i va durar fins a l'any 1911, amb la mort de dos dels seus
representants més importants. En aquesta etapa, els modernistes van continuar
promocionant la modernitat i la renovació de la cultura catalana.

6. El Regeneracionisme

El Regeneracionisme és un moviment cultural i artístic que va sorgir a Catalunya a

finals del segle XIX i principis del segle XX. Aquest moviment va ser liderat per un
grup d'intel·lectuals i artistes modernistes, coneguts com a "regeneracionistes", que
defensaven la idea que la cultura i l'art havien de tenir una funció social. Segons ells,
la seva missió era fer progressar la societat catalana, superar el seu endarreriment i
trencar amb les estructures que la mantenien immòbil i anacrònica. Així, l'artista
modernista tenia un paper molt important en aquesta tasca, ja que era considerat
com un guia que havia de modernitzar la societat a través del seu art. Aquesta
postura, que es coneix com a Regeneracionisme, va ser influenciada per les idees
de Nietzsche i Ibsen, i va ser una crítica a la societat catalana, que consideraven
provinciana i anacrònica. Per aconseguir la regeneració, els regeneracionistes
creien que calia deslligar la cultura i la literatura catalanes dels models localistes i
folclòrics de la Renaixença, i defensaven un nacionalisme cultural. Així, l'artista
modernista era vist com un "Superhome" o un Messies que havia de guiar la
societat cap a la modernitat.

7. El paper de l'artista modernista dins del Regeneracionisme

Dins del Regeneracionisme, l'artista modernista tenia un paper fonamental. Segons

les idees dels regeneracionistes, l'artista havia de ser més que un simple creador,
havia de ser un guia que portés la modernitat a la societat catalana. Aquesta idea va
ser influenciada per les teories de Nietzsche i Ibsen, que defensaven la voluntat
individual i l'orgull com a motors del canvi social. Així, els regeneracionistes
consideraven que l'artista modernista era un ésser superior, messiànic, que havia de
modernitzar i regenerar la societat amb la seva voluntat individual. Aquesta visió
individualista de l'artista modernista era una crítica a la societat catalana, que
consideraven incapaç de fer els canvis necessaris per si mateixa. Per això, l'artista
era vist com un "Superhome" o un Messies que havia de guiar la societat cap a la
modernitat.
8. La "regeneració" de la societat catalana

Els regeneracionistes consideraven que la societat catalana estava en una situació

de "malaltia" i que calia una "regeneració" per superar-la. Segons ells, la societat
catalana era provinciana, localista i anacrònica, i això es reflectia en diferents àmbits
com el polític, el social i el cultural. Per això, els regeneracionistes creien que calia
superar totes aquelles estructures que mantenien la societat endarrerida i ignorant,
com el sistema polític de la Restauració, la tradició, la religió intolerant i la cultura
anacrònica. Així, l'artista modernista tenia la tasca de guiar la societat cap a la
modernitat a través del seu art i del seu paper com a guia.

9. Els regeneracionistes i la seva ideologia

Els regeneracionistes eren un grup d'intel·lectuals i artistes que compartien una

ideologia de caire esquerrà i progressista. Alguns d'ells estaven propers a
l'anarquisme, ja que creien que la renovació social, política i cultural havia de ser
portada a terme des de postures individualistes i utòpiques. D'altres connectaven
amb la tradició laica, progressista i federal del segle XIX, i amb el temps aquesta
ideologia va donar lloc al catalanisme polític d'esquerres. Així, per primera vegada,
aquests artistes, que provenien de la burgesia, van criticar la seva pròpia classe
social i van defensar un canvi en la societat catalana.

10. L'Esteticisme

Al costat del grup regeneracionista, hi havia un altre grup d'intel·lectuals i artistes

modernistes que compartien les mateixes idees de renovació i modernització, però
des d'un punt de vista purament estètic. Aquests eren els esteticistes, que
consideraven que l'art havia de ser creat per la bellesa i no tenia cap paper social
regenerador. Així, mentre els regeneracionistes es preocupaven per la
modernització en tots els àmbits, els esteticistes es limitaven a treballar pel canvi i la
modernització des del punt de vista estètic. Aquest grup va ser liderat per artistes
com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, i va ser una crítica a la societat catalana, que
consideraven incapaç de valorar la bellesa de l'art.
11. Els esteticistes i la seva visió de l'artista

El moviment modernista va ser un període de gran efervescència artística i literària a

Europa, i a París en particular. Els esteticistes, un dels grups d'artistes modernistes,
van ser influenciats per les novetats artístiques europees i van adoptar una actitud
provocadora en les seves obres i en la seva manera de comportar-se i vestir-se.
Això els va portar a ser considerats com a "artistes nous", diferents i especials, per
sobre de la resta de la societat. Els esteticistes creien que l'artista era un ésser
superior i diferent perquè dedicava la seva vida a la creació de la bellesa, en
contrast amb una societat que afavoria la uniformitat i la vulgaritat. Així, els
esteticistes defensaven la bellesa, la poesia, la diferència i l'individualisme com a
valors essencials de l'art.

12. La "bohèmia daurada" i la "bohèmia negra"

Els esteticistes, en general, formaven part de la "bohèmia daurada", un grup

d'artistes que provenien de famílies burgeses i que tenien el suport econòmic per
dedicar-se exclusivament a la creació artística. No obstant, també hi havia un altre
grup d'artistes, coneguts com la "bohèmia negra", que no tenien aquest suport i que
sovint es trobaven en situacions de misèria i inadaptació en el medi urbà. Aquests
artistes, provinents de comarques, no podien viure plenament de la seva obra i
havien de malviure fent altres feines poc satisfactòries. Això provocava un
desajustament entre els seus propòsits artístics i la realitat que els tocava viure, i en
alguns casos, fins i tot, va portar a situacions de misèria, malalties i fins i tot suïcidi.

13. Les festes modernistes

Les "Festes Modernistes" van ser una sèrie de tres celebracions organitzades per
Santiago Rusiñol a Sitges, que van reunir tant els esteticistes com els
regeneracionistes, dos dels grups d'artistes modernistes. Aquestes festes van ser un
punt de trobada per als artistes i van reflectir la primera etapa del moviment
modernista, caracteritzada per una actitud combativa i teòrica. No obstant, en la
segona etapa del modernisme, els artistes van moderar les seves postures radicals i
van buscar el suport de les classes dirigents, especialment de la burgesia catalana.
Això va portar a una acceptació més àmplia de l'art i la literatura modernistes, i va
marcar el "triomf" del moviment com a corrent cultural i estètic. Durant aquesta
segona etapa, es van escriure la majoria d'obres modernistes i es va produir una
renovació de la vida cultural a les comarques catalanes. No obstant, aquesta
renovació també va portar a alguns conflictes i desajustaments per als artistes que
no podien viure plenament de la seva obra i que van acabar en situacions de
bohèmia negra.
14. L’escola Mallorquina
El concepte d’Escola Mallorquina, que al principi només era geogràfic, va acabar
sent aplicat pels noucentistes a un grup de poetes, òbviament mallorquins, de
principis del segle XX, amb un mode de llengua subtil i refinat.

El grup va tenir Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover com a representats màxims, i
entre els seus membres hi havia Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver i Maria
Antònia Salva.

Caracteritzat pel classicisme, l’assumpció de la tradició popular i la idealització del

paisatge mallorquí, el grup acaba tenint també una arrel cristiana i una inclinació
conservadora. A partir del 1960, alguns representants de l’Escola Mallorquina es
van acostar al Noucentisme.

Joan Maragall “Oda a Espanya” MODERNISME

INTRODUCCIÓ

Joan Maragall va escriure “Oda a Espanya” el 1898.

Aquest poema forma part d “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els
adéus” i “Cant del retorn” forma “Visions i Cants (1900).

Aborda el tema nacionalista des de la perspectiva que prenia la política catalana a

l’inici de segle XX.

AUTOR 1860-1911
Era burgès, va estudiar dret i es va fer periodista.
Va passa per diverses etapes vitalistes i decadentistes.
La seva obra té una temàtica molt àmplia.
És el poeta més important del modernisme.
La seva obra mostra un concepte únic de la poesia i de la missió de poeta (guia per
a la societat).
JOAN MARAGALL

MOVIMENTS LITERARIS
Proposta de modernitzar la societat catalana.
Canviar a través de l’acció cultural.
Trencament amb la cultura oficial espanyola.
Incorporació dels corrents d’Europa.
Conflictes entre l’artista i la societat.
Nacionalisme
Natura i paisatge reflexen l’estat d’ànim.
Inconformisme i voluntat de lluita.
MODERNISME

ESTRUCTURA
Oda dividida en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura d’art
menor.
Estofes 1 i 3: diàleg entre Catalunya i Espanya.
Estrofes 2 i 4: referència a la visió antiquada dels governants.
Estrofes 5 i 6: Reflexió sobre la mort inútil dels soldats en batalla.
Estrofes 7 i 8: Crida a la modernització de l’estat o a la possible independència
catalana.

ARGUMENT
Catalunya parla a Espanya en català.
Record de que Espanya no té glòria.
Perquè matar si la sang és vida?
Record de que Espanya no té honor.
Reflexió de la mort inútil dels soldats en el front cubà a través de la interrogació.
Crida a que Espanya es salvi (modernització).
Comiat d’Espanya per una possible independència.

MÈTRICA
Vuit estrofes.
Versos octosíl·labs amb cesura (4+4), hi ha algunes irregularitats.
Versos d’art menor.
Rima - -AA-, amb irregularitats a les sextetes. La majoria són versos blancs.
Rima assonant.

FIGURES RETÒRIQUES
Personificació: diàleg entre Catalunya i Espanya.
Enumeració: “tràgica duies –a mort els fills,/ te satisfeies –d’honres mortals,/ i eren
tes festes –els funerals”
Interrogació retòrica: “On són els barcos? –On són els fills?”
Anàfora: “Espanya, Espanya...”; “Salva’t, oh salva’t...”
Interrogació retòrica: “On ets, Espanya?”
Epifonema: “Adéu, Espanya!”

COMENTARI
Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba.
Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, davant la política paralitzadora del
govern de la Restauració, i l’intent de canvi i de regeneració.
Maria Antònia Salva “Talaiots”

Paràfrasi
1a estrofa: Parla sobre un racó del mar que té el seu cor enamorat i el descriu.
2a estrofa: Entre unes oliveres centenàries hi ha un tros d’un magraner sol, que
destaca el seu color vermellós amb flors roents.
3r estrofa: Parla sobre un tros de paret que aguanta durament com soldat, tot i que
s’està enderrocant.
4a estrofa: Anomena unes estructures en ruïnes que només es troben a Mallorca,
els talaiots abandonats, on sembla que hi ha ossos soterrats, com un cementeri.
5a estrofa: Parla dels avantpassats i es planteja a través del talaiot i amb una
pregunta retòrica, com era la vida a l’antiguitat, quan i per què es van construir els
talaiots.
6a estrofa: Anomena un corb negre que s’atura sobre el talaiot i simbolitza males
notícies. De cop, però, el corb alça el vol i desapareix misteriosament.
7a estrofa. El corb diu una paraula estranya i fuig. El paisatge es queda silenciós i
sol.

Anàlisi formal:
Cada estrofa està formada per quartets (quatre versos), amb un total de set
estrofes, amb rima consonant creuada.
Versos octosíl·labs (8) per tant, és d’art menor
Rima: a,b,b,a:c,d,d,c….
Versos femenins i masculins
Sinalefa al primer vers de la primera estrofa: Hi ha un.
Figueres retòriques:
-Hipèrbaton: Un negre corb que l’aire bat.
-Comparació: Ses flors com encanteris, i uns talaiots allà escampats semblen
ossams mal soterrats.
-Pregunta retòrica: Qui mai dirà com fou la vida d’aquella genera extingida pel temps
remot de l’antigor?
-Personificació: Per l’enderroc d’una paret, talment armats que fessin guarda.
Epiteli: Negre corb.

RESUM: En el poema talaiots, Maria Atonia Salva descriu el paisatge natural

mallorquí amb admiració i mostra el seu interès pels talaiots.
Miquel Costa i Llobera “El pi de formentera”

“El pi de Formentor” forma part del paisatge de la infància de l’autor, i això encara li
dóna un toc més sentimental. Aquest poema el va escriure quan passava per unes
circumstàncies de dubtes i incerteses i utilitza el pi per representar la seva ànima
trasbalsada, profundament afectada.

El simbolisme que representa l’arbre com a eix del món i les tradicions literàries
unides a l’arbre van ajudar a Costa en l’elaboració del poema. Hi utilitza el paisatge i
l’esperit romàntic. Del pi se’n destaca tot allò que no es pot mesurar ni comptar (com
la solitud, l’aspecte gegantí,etc., però sobretot, el més important és l’ideal de lluita
que transmet l’arbre (la lluita constant contra la natura), les ganes de viure tot i les
adversitats, i vèncer; les ganes de viure del poeta. Es poden veure en aquest poema
algunes referències a la religió.

Miquel Costa i Llobera provenia d'una familia benestant de grans propietats rurals. A
més, va ser deixeble de Lluis Pons i Gallarza que fou un poeta mallorquí molt
important. A l'any 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona i així va ser reconegut
com a Mestre en Gai Saber.

La seva poesia és considerada modernista i romàntica.

Per escriure el poema que comentaré s'inspirà en les vistes dels penya-segats de la
península de Formentor a Mallorca on tenia una extensa propietat familiar.

1a estrofa: descriu clarament l'admiració que té per l'arbre.

2a: l'arbre té tot el que necessita i que està molt amunt enfront de la mar.
3a: explica el que passa durant el dia.
4a: explica que té molts anys de vida i que porta molt de temps allà.
5a i 6a: dóna atributs de personalitat a l'arbre, personificació.
7a i 8a: declara l'admiració i l’enveja que té per l'arbre.

Figures Retòriques:
1a estrofa: hi ha na metonímia al primer vers i al quart una personificació
2a: en el primer vers hi ha una personificació.
3a: hi ha una metàfora al primer vers i al 3r hi ha ua hipèrbaton.
4a: una hipèrbaton en el primer vers i un polisíndeton en el tercer.
5a: en el primer vers hi ha un hipèrbaton i una personificació.
7a: al segon vers hi ha una comparació i un hipèrbaton.
8a: al primer vers una personificació, en el segon una comparació, en el 4t una
personificació i en el 5è una comparació.
L'autor personifica moltes vegades l'arbre (diu que és lluitador, per exemple)

Mètrica:
El poema es caracteritza per versos alexandrins i rima consonant: a-b-a-a-b,
a-b-a-a-b, d-e-d-d-e i així successivament fins la setena i penúltima que utilitza
diferents tipus de rima.

Figures retòriques:

“Mon cor”: És el jo poètic.

“Mon cor estima un arbre!”: Metonímia (designem la part pel tot).

“Eterna primavera”: Fa referència a la grandesa de l’arbre, que cap ventada el pot

destruir i, sobretot, l’eternitat que transmet el fet que, en ser un arbre de fulla
perenne, fa que sempre que el miris sembla que sigui primavera.

“No guaita per ses fulles la flor enamorada”: Hipèrbaton.

“Àguila marina”: l’àguila és la imatge del poeta romàntic com el pi ho és per Costa
perquè, tots dos són de grans dimensions i poderosos, no viuen en llocs agradables,
acostumen a estar al costat d’abismes, desafiant el mal temps i la fauna salvatge.

“Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta”: Hipèrbaton.

“Té pluges i rosades i vents i llum ardenta”: Polisíndeton (repetició de la i).

“Revincla-roques-poderosa-rel”: És una al·literació que repeteix el so R,

segurament, per donar més força, més energia al pi perquè s’alci.

“Geni”: En referència la tradició clàssica.

“Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum
pura...”: Polisíndeton

“Com un vell profeta [...] del cel”: És una comparació entre el profeta i el pi

‘niran: És un afèresi. I un afèresi és la caiguda d’una vocal (en aquest cas) a l’inici
d’una paraula perquè quadri el còmput sil·làbic.

“‘niran per la ventada com l’au dels temporals”: comparació.

Joan Alcover “Desolació”

El poema Desolació de Joan Alcover va ser publicat l’any 1909 dins del llibre Cap al
tard. L’obra se situa en un moment important de la seua vida, ja que l’any 1887 va
morir la seua dona, Rosa Pujol, el 1901 va morir la filla, Teresa, i el 1906 s’havia
produït la mort del seu fill Pere.
El gènere literari d’aquest poema, és la lírica sentimental. L’autor parla en primera
persona i expressa la seu tristesa i dolor per la mort de la dona i els seus fills, però
vol continuar vivint.

· La primera estrofa narra el dolor que sent per la mort del seus éssers estimats,
una pèrdua produïda de forma inesperada i violenta, la qual cosa reflecteix amb
força les paraules: “va rompre la tempesta”

· La segona estrofa ve a ser una continuació de la primera, on el poeta seguix

expresant més sentiments del dolor per la mort de la dona i els fills.

· En la tercera estrofa Joan Alcover explica que vol continuar vivint gràcies a un
sol consol: expesar el seu dolor i la seua tristesa. Els records són els que li dónen
força per a viure.

· L'última estrofa ens presenta la conclusió: (“jo visc sols per a plànyer lo que de
mi s’és mort”), és a dir, viu sota el dolor i l’amargor més absoluta, convertint-se en
un ésser buit que segueix amb vida gràcies als records que manté en la memòria.

RECURSOS:

- Metàfores Jo só l'esqueix d'un arbre. El poema parla d’un arbre que representa al
poeta, que es parteix quan hi ha una tempesta. El tronc fa referència al poeta, la
soca són les deixalles d’un home buit i les branques cada ésser estimat
desaparegut.
Igualment, la tristessa i el dolor l’expressa a través de la metáfora “l’hora de caure”.
Tot el poema es una gran metáfora.

- Al·legoria entre l’arbre i la família; Joan Alcover és el tronc i les branques la seva
família.

- Encavallament: A la segona estrofa, entre el primer i el segon vers.

"Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes,"

- Paral.lelisme: En la tercera estrofa “I l'amargor “ “i sent brostar” “i sent pujar la

saba”,”i m'aida”