Luis Sarmiento

DRET ADMINISTRATIU

1. ADMINISTRACIÓ PÚBLICA I DRET ADMINISTRATIU

1.1. La formació històrica del dret administratiu.

El dret administratiu neix amb una sentencia francesa del tribunal de conflicte, anomenada Agnés
Blanco. Un accident on la nena va morir, es va presentar una demanda i es va dir que hi havien dos
drets: el que s’aplica en conflictes de dos persones, i el que s’aplica en conflictes entre una persona
i l’Estat. A partir, d’aquesta sentencia es quan s'entén que hi han dos tipus de lleis. Per tant, el dret
administratiu sorgeix en un Estat originari de la revolució francesa, és a dir, la creació de l’Estat de
dret.

El conjunt de lleis que tenim és poden dividir en diverses branques, matèries o tribunals que tenen
característiques diferents. El primer tipus són les lleis civils que regula la relació entre dos
particulars (contractes i obligacions, matrimonial, propietats, successions, etc..), gestionats pels
tribunals de la jurisdicció civils (primera instància, audiència provinsial, TS sala de lo civil). El segon
tipus són les lleis penals que tipifiquen certes conductes com delictes que tenen penes privatives
de llibertat. El dret penal està recollit al codi penal. Com el codi civil, té diverses jurisdiccions de lo
penal (tribunals penals i la Sala de lo penal del TS). El tercer tipus són les lleis administratives,
reguladores del dret administratiu. Són les conjunt de lleis que regulen els conflictes, disputes,
malentesos, demandes, entre l’Estat i la ciutadania. És el dret de l’administració pública. Té moltes
lleis però les dues més importants són: Ley 39/2015 i la Ley 40/2015. La jurisdiccions que controla
el dret administratiu són els contensios -administratiu, la Sala constencioso-adminstrativo del TS.
La llei que regula l'enjudiciament contencioso-adminstrativa. El quart tipus són les lleis laborals,
que regulen el dret laboral (conflictes entre els treballadors i els empresaris). La llei que regula
aquesta relació es el Estatuto de los Trabajadores. La ley para el seu enjudiciament és la Ley de
Procedimiento Laboral (Sala 4 del TS). El cinquè tipus són les lleis militars, regulada per el dret
militar. La llei per el seu enjudiciament és la llei de disciplina militar. És la sala 5 del TS. El dret
constitucional és el que regula la administració pública i les persones. El dret mercantil és que
regula al comerç, deriva del dret civil. El dret internacional (dret de l’Estat respecte a altres),
regulat per els tractats internacionals. El dret europeu, regula l’activitat de la UE. El Tribunal
Europeu dels Dret Humans, amb seu a Estrasburg, regula els drets humans de les persones. El
Tribunal Europeu de Justícia, amb seu a Luxemburg, aplica e interpreta el dret europeu.

La separació de poder en executiu, legislatiu i judicial. El reconeixement conjunt Dret Fonamental i

llibertats públiques, a l’Estat liberal de dret, només hi ha el reconeixement; i a l’Estat social de
drets pots invocar aquests drets davant els tribunals. El principi de legalitat. Control judicial plenari
dels actes de les decisions del poders públics. Dos tipus de estat: liberal de dret (poders públic no
intervenen, intervé només en situacions d’ordre públic)) i l’Estat i democràtic de dret (caràcter
intervencionista dels poders públics).
Luis Sarmiento

1.2 L’administració pública com a persona jurídica

Segons en el subjecte o àmbit en que es trobi, seran aplicades diferents normes. L’administració
pública és el conjunt d'òrgans que integrats en l’Executiu, realitzen funcions executives
reglamentaries i inpropiament judicials. Els nivells de l’administració pública són: l’administració
general de l’Estat que són el conjunt de òrgans que exerceixen les seves funcions en l’àmbit estatal.
Està regulada a la Ley Régimen Jurídico del Sector Público (Ley 40 / 2015). L’administració general
de l’Estat és divideix en òrgans centrals (Consejo de Ministros, Ministros i Secretarios de Estados) i
perifèrics (Delegacions de l govern i subdelegacions); l’administració de la Generalitat de Catalunya
és el conjunt d’òrgans que regeixen el territori de cada CCAA. La regulació legal és troba als
Estatuts d’Autonomia, i amb la Llei 13 / 2008, del Govern i de l’administració pública catalana.
Aquestes lleis configuren dos tipus d’òrgans: els centrals (Consell executiu, consellers i òrgans
inferiors) i els territorials (Representació de les conselleries arreu del territori); l’administració local
està regulada per la Ley de Bases del Régimen Local (Ley 7 / 1985). Els ajuntaments és
l’administració que exercita les seves funcions al terme municipals. Els òrgans de govern són:
Alcalde, Junta de Govern i el Ple de l’ajuntament; les diputacions provincials presten serveis
comuns; les comarques ajuden als ajuntaments a prestar serveis que per separat no poden; les
mancomunitats són entitats voluntàries per la prestació de serveis. Totes aquestes administracions
són les anomenades territorials.

L’administració institucional (regulada per la Ley Regimen Jurídico del Sector Público) és pot definir
com un conjunt d’òrgans públics vinculats o dependents de les administracions territorials per la
prestació de serveis d’interès generals. L’últim nivell és l’administració corporativa (Ley 7 / 2006)
que són els col·legis professionals, és a dir, entitats on s’agrupen diferents professionals per
l’interès professionals i la defensa dels interessos corporatius.

1.4 Característiques del Dret Administratiu

El dret administratiu és el dret de les prerrogatives i els privilegis exorbitants de les

administracions. Aquestes prerrogatives i privilegis són tres: la presumpció de veracitat i validesa
del que diu l’administració. El que diu l’administració és presumeix com a vàlid; l’executivitat
immediata vol dir que la decisió s’ha de complir de manera immediata; l’executivitat o execució
forçosa de l’acte administratiu, per via o mitjans que tenen permès fer-ho.

1.5 Límits del Dret Administratiu

El dret administratiu s’aplica quan l’administració pública actua. Com a tota regla té les seves
excepcions: la primera és que certs particulars que no són administracions públiques també se’ls
aplica el dret administratiu, aquests particular són: els comandants aeris, pràctics del port i certs
tipus de funcionaris; una segona excepció són les empresses públiques i fundacions (entitats
privades) que apliquen el dret administratiu al crear-les a les administracions públiques, ja que
utilitzen diners públics.
Luis Sarmiento

2. L’ORDENAMENT JURÍDIC ADMINISTRATIU

2.1 Estructura i característiques de l’ordenament jurídic administratiu

El dret administratiu regula d’administració pública. És un dret motoritzat, és a dir, que va canviant
constantment i de manera ràpida. És un dret jerarquitzat. Dret escrit, és a dir, està estructurat. És
complexe.

2.2 El reglament, concepte, naturalesa i delimitació de figueres afins

El reglament és una norma escrita dictada per l’administració pública i subordinada a la llei.
D’aquesta podem deduir que és una norma escrita, i és una norma (s’integra a l’ordenament jurídic
i que té vocació de permanència). Els reglaments es dicten a l’òrgan superior de cada administració
pública. Són de caràcter subordinat a la llei (concreta, detalla i especifica el que diu la llei).

Els reglaments han d’estar publicats en un diari oficial. Els d’àmbit estatal: real decreto que
emanen del Consejo de Ministros, Orden Ministerial que emanen dels Ministres i les resolucions
que emanen d’autoritats inferiors als ministres (BOE), els d’àmbit autonòmic: decret que emanen
del consell executiu, les ordres que emanen dels consellers i les resolucions (DOGC), el d’àmbit
provincial: les ordenances municipals que emanen pel ple de l’ajuntament (DOP) i en l’àmbit
europeu (DOCE).

La classificació del reglaments són diferents segons l’administració que els dicta, existeixen
diferents: estatals, autonòmics i locals. Una segona classificació distingeix reglaments per la seva
relació amb la llei, des de aquest punt de vista hi ha un triple classificació: executius (executa,
concreta i determina una llei prèvia aprovada per el parlament; són la immensa majoria dels
reglaments que es dicten en el nostre país), independents (no hi ha cap reglament independent de
llei en el nostre ordenament jurídic, en matèries tècniques a vegades la llei és molt petita i el
reglament és molt extens) i de necessitat (són les reglament que s’han utilitzats per situacions
d’urgència (art. 116 CE), mentre estigui aquesta urgència, l’administració pot utilitzar aquests
reglaments que poden anar en contra de la CE). La última classificació és segons els destinataris: ad
extra (ciutadania) i els ad intra (que tenen efectes interns; Ex: reglament del cos de bombers de la
Generalitat).

2.3 Els principis bàsics de la relació entre la llei i el reglament.

Les regles de validesa dels reglaments són les regles o límits que han de respectar i que
determinen si són vàlids o no. Si s’infringeixen comporten la nul·litat del reglament aprovat (art 47
Ley 39/2015). La primera regla que ha de respectar és la de la competència de l’òrgan que dicta el
reglament, és a dir, només poden dictar reglaments els òrgans competents. La segona regla que ha
de respectar és respecte a la jerarquia normativa. El reglament pot detallar les qüestions generals
Luis Sarmiento

de la llei, però no pot contradir o modificar la llei. Això és contrari a la jerarquia de normes (art. 9.3
CE). La tercera regla que ha de respectar és el procediment legalment establert. El procediment és
el conjunt de tràmits i actuacions que ha de seguir l’administració per dictar un reglament.
L'incompliment dels tràmits comporta la il·legalitat del reglament i, per tant, la nul·litat d’aquest.
Els tràmits són els següents: la qüestió prèvia és el plan anual normatiu (és realitza per tenir una
seguretat jurídica); el segon és la consulta pública prèvia (art. 128 a 133 Ley 39/2015), vol dir que
abans de posar en marxa el canvi reglamentari, l’administració ha d’obrir una consulta als
ciutadans afectats; iniciació de l’aprovació del reglament on s’adjunta el projecte amb el text
articulat i unes memòries (jurídiques, econòmiques i la social, etc...); el tercer tràmit, ara de tipus
participatiu, són l’audiència a les entitats interessades i l’informació pública als ciutadans (quart
tràmit). El cinquè tràmit és el dictamen del consell d’Estat i de la comissió jurídica assessora. Són el
màxims assessors de l’administració. Dictamina sobre la legalitat del reglament. Són dictàmens
preceptius (obligatori demanar-lo) i no vinculants (no s’han de seguir necessàriament). El sisè
tràmit és l’aprovació i la publicació. Es publicarà a un diari oficial (BOE, DOGC, DOP). Als 20 dies de
la publicació, entrarà en vigor si no especifica un altre temps (vacatio legis). Un cop aprovat és pot
impugnar davant les vies contensioses-administratives.

La desviació de poder és l’exercici de potestats administratives para fins diferents als fixats per
l’ordenament. Aquesta tècnica de control de legalitat de la l’actuació administrativa es troba a la CE
(art. 106.1 CE).

2.4 Reglament il·legal. Vies d’impugnació

Les vies d’impugnació es troben als articles de la CE 161 al 163. El primer és el recurs
d’inconstitucionalitat. El poden sol·licitar 50 diputats, defensor del poble, Governs autònoms, etc...
La segona via és la qüestió d’inconstitucionalitat, regulat a l’article 163 de la CE. Si una llei no és
constitucional, es remetrà a deliberació del TC i, amb la decisió d’aquest, és dirà si es o no
constitucional.

Per els reglaments existeixen tres vies d’impugnació: la primera és d'inaplicació del reglament
il·legal (art. 6 LOPJ... “Los Jueces y Tribunales no aplicarán los reglamentos o cualquier otra
disposición contrarios a la Constitución, a la ley o al principio de jerarquía normativa”); la segona
via és el recurs directe contra el reglament. Els legitimats per impugnar poden ser qualsevol
ciutadà que estigui afectat per el reglament; la tercera via són els recursos indirectes i les qüestions
d'il·legalitat.

2.9 Circulars i instruccions de servei

La regulació legal està regulada a l’article 6 de LRJSP (LO 40/2015) ... Són una manifestació de la
jerarquia administrativa, segons la qual els òrgans superiors de l’administració dirigeixen l’activitat
dels inferiors mitjançant mandats, ordres, prohibicions o interpretacions de les normes. Les
instruccions no segueixen cap procediment de valoració i a priori, no és publiquen, amb l'excepció
si afectant als drets de la ciutadania. Si darrera d’una instrucció, innova l’ordenament jurídic, és
il·legal i anul·lada de ple dret.

2.10 Els principis generals del Dret, el procediment i la pràctica administrativa

Luis Sarmiento

Els principis generals del dret no canvien mai. Els principis són aquelles regles jurídiques d’un
ordenament que inspiren l’aplicació i l'interpretació d’una norma o precepte, i informen la
globalitat de l’ordenament jurídic. Així doncs donen sentit a tots els reglaments i lleis. El TS diu que
els principis generals és l'atmosfera que respiren les normes.

Des de el punt de vista de la naturalesa jurídica, els PGD té dues postures: iusnaturalisme i
iuspositivisme. El iusnaturalisme diu que el PGD venen dels diferents déus, són transcendents a
l’ordenament jurídic. El iuspositivisme enten que els PGD varien al llarg de l'historia i dels diferents
països, i són immutables.
La manifestació d’aquests principis és poden veure de dues maneres: escrita (positivitzat) i els no
escrits (no positivitzat). Els principis generals tenen dues funcions: constitueixen un límit al
legislador; limita a l’administració pública i als seus agents, han de aplicar-la al més favorable al que
se li aplica la llei. Els principis més aplicats són: principi proporcionalitat, de bona fé, participació,
publicitat de les normes, jerarquia normativa, tipicitat, audiència i defensa, interpretació conforme
amb la CE o EEAA, etc...

3. LA POSICIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ DAVANT LA LLEI. El principi de legalitat.

El principi de legalitat és la submissió del poder públic de l’administració a la llei.

3.1 La submissió de l'administració al principi de legalitat.

Tant els poders públic com els ciutadans, estan submisos a la a llei. Hi han dues coses que cal saber
abans de tot: no sempre aquesta situació ha estat així. Abans de l’Estat de dret, el poder el tenia
un rei i, per tant, no estaven submisos a la llei.

3.2 Manifestació del principi de legalitat mitjançant l’atribució de potestats

administratives.

Aquesta submissió dels poder públics, es manifesta de tres maneres: la primera és la declaració de
principis, la qual d’acord amb l’article 9.1 i 103 de la CE, tota actuació els poders públic estan
submisos a la llei; una segona manera de manifestació és que els tribunals de justícia poden
controlar totes les actuacions administratives (art. 24 i 106 CE); una tercera manera és que si
l’administració, en la seva actuació, causa algun dany a algun ciutadà, s’haurà d’indemnitzar a qui
ho ha patit. És el sistema de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques (art.
106.2 CE i a la Ley 40/2015, LRJSP art. 32 a 37).

3.3 Potestats reglades i potestats discrecionals. Els conceptes jurídics

indeterminats.

L’administració només pot actuar quan la llei li dona el poder per fer-ho. Poder i potestats són
sinònims. En definitiva, només pot actuar quan la llei li dona el poder.
Les potestats s’agrupen en reglades i discrecionals. Les potestats reglades són aquelles que no hi
ha un marge d’apreciació subjectiva per part de l’administració. La llei determina, el com, quan i en
Luis Sarmiento

quin sentit ha d’actuar l’administració. Per tant, la llei ho concreta tot. L’actuació del funcionari és
automàtica. A diferencia de les anteriors, les discrecionals, l’administració té diverses solucions
totes elles justes. La llei aplicable, determina el com, el quan o determina en quin sentit ha
d’actuar l’administració. No determina tot, deixa un marge per tal que l’administració interpreti la
llei i, per tant, la seva decisió. La llei concreta alguns aspectes, no tots. I, en conseqüència, el
control judicial és més complexe.

Les lleis utilitzen dos tipus de conceptes: conceptes jurídics determinats i conceptes jurídics
indeterminats. Els determinats són aquells en els que l’administració alhora d’aplicar-los no té cap
marge d’apreciació subjectiva (o és una cosa o una altra). Per tant, el control judicial del que ha fet
l’administració és molt fàcil, només hi ha una possibilitat. En canvi, els indeterminats són aquells
que la seva aplicació requereix un raonament lògic, un criteri tècnic. Aparentment, hi han diverses
solucions possibles i això dificulta de l’aplicació d’aquests conceptes. La pregunta és: quan s’aplica
per l’administració o els jutges hi han diverses solucions o només hi ha una? Els tribunals Espanyol
diuen que només hi ha un solució justa.

3.4 Límits a les potestats discrecionals.

Quan l’administració estableix unes potestats discrecionals, ha d’observar uns límits. Si sobrepassa
aquests límits, la decisió discrecional passa a ser arbitrària (art. 9.3 CE, interdicció de l'arbitrarietat
dels poders públics).

El primer límit és la competència de l’òrgan. Les potestats discrecional han de ser exercides per
l’òrgan competent. La potestat és igual al poder; i la competència és la mesura de la potestat i la té
un òrgan concret de l’administració. El segon límit és el control dels fet determinants, que són els
fets previs a la decisió discrecional. Si els fets no han existit o són diferents, la decisió discrecional
posterior passa a ser arbitrària. El tercer límit és el respecte al procediment (conjunt de tràmits i
actuacions per dictar un acte discrecional) legalment establert. Si el procediment que ha de seguir
no es segueix, la decisió passa a ser nul·la de ple dret (art. 47 Ley 39/2015).

3.5 El control de la discrecionalitat. La desviació de poder

El quart límit és la desviació de poder. L’administració en les seves decisions discrecional han de
perseguir l’interès públic, si utilitza el seu poder per seguir interessos particular o partidistes, es fa
presents la desviació de poder (art. 106.1 CE).

El cinquè límit és el control de nucli de la discrecionalitat, mitjançant els principis general del dret
(proporcionalitat i la racionalitat). Quan l’administració dicta l’exercici d’una potestat discrecional
ha de motivar la seva decisió. La motivació és una succinta breu referència de fets i fonaments
jurídics en la que es basa l’administració per dictar una potestat discrecional. Són les raons per les
quals ha decidit de tal manera que sigui compatible amb l’interès general (art. 35 Ley 39/2015); la
decisió adoptada ha de ser la més racional i proporcionada, coherent. Si no compleix tot l’anterior,
la decisió passa a ser arbitrària.

4. L’ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA: TEORIA GENERAL

Luis Sarmiento

4.1 La personificació jurídica de l’administració pública.

La ciutadania no pot saber qui és el responsable concret d’una actuació, per evitar la impunitat és
crea la teoria de la personificació de l’administració pública, o principi de personalitat jurídica única
(art. 3.4 de la Ley 40/2015 del RJSP). Les administracions públiques actuen per el compliment de
les seves actuacions amb personalitat jurídica única. Si els ciutadans volen reclamar contra
qualsevol comissió administrativa, han de reclamar a l’administració estatal, autonòmica, local o
corporativa.

4.2 La regulació de l’organització administrativa en el Dret administratiu espanyol

Totes organitzacions administratives es troba a l’art. 103 CE, a Catalunya a l’art. 71 del seu EEAA.
Aquestes normes diuen que l’administració pública ha d’actuar d’acord amb el principi d’eficàcia,
jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació amb sotmetiment ple a la llei i al Dret.

De cada una d’aquestes administracions, hi ha una llei bàsica que regula el seu funcionament. En
l’administració de l’Estat és la Ley 40/2015, de 10 d’octubre, del RJSP. Per la generalitat de
Catalunya és la Llei 13/2008, del 5 de Novembre, de la presidència i del govern, i també la Llei
26/2010, del 3 d’agost, de procediment i règim jurídic de la generalitat de Catalunya. A
l’administració local hi ha dues lleis fonamentals: Ley de bases 7/1985, de règimen local; i per
l’administració corporativa és la Ley 2/1974, de 13 de febrer, del col·legis professionals. Per
l’administració institucional és la Ley 40/2015.

4.3 Els òrgans administratius: conceptes i classes.

Entes és el que té personalitat jurídica pròpia, com per exemple l’ajuntament de Girona. Aquests
estan composts per òrgans, que no tenen personalitat jurídica pròpia, si no que diversos formen un
entes. Els òrgans poden ser unipersonals (regidor d’urbanisme) o integrat per varies persones,
anomenats col·legiats (ple de l’ajuntament).

4.4 Els òrgans col•legiats: règim jurídic

Els òrgans col·legiats tenen unes regles que estan a la Ley 40/2015, de l’art. 15 al 18. Les regles que
han de respectar són: convocatòria de l’òrgan amb la deguda antelació i l’ordre del dia, regles de
votació (majories simples, absolutes, vot secret, a mà alçada), acta de la sessió. Qualsevol infracció
d’aquestes regles, comporta la nul·litat de la decisió de l’ordre.

4.5 Els principis de l’organització administrativa. Les tècniques d’alteració de

l’exercici de competències dels òrgans administratius.

Són les regles que regulen el funcionament de les administracions públiques, són incompletes. La
primera són els principis de la regulació d'organització administrativa (art. 103 CE). Els principis són
Luis Sarmiento

els següents: principi d’objectivitat (les administracions públiques han d’actuar de manera neutral i
imparcial, l’òrgan polític impulsen l’administració però han de respectar la decisió concreta de
caràcter tècnic; el segon principi és el d’eficàcia (l’administració ha d’actuar de manera ràpida,
defensant els interessos generals); el tercer principi és el de transparència (està a la Ley 19/2013,
de 9 de Diciembre, de transparència, accés a d'informació pública i bon govern. L’administració
pública ha de ser una caixa de vidre, on els ciutadans puguin veure tot el que es fa); el quart
principi és el de jerarquia (els òrgans superiors de l’administració dicten ordres, manen i ordenen
als òrgans inferiors); el cinquè principi i el sisè van units, és la descentralització i la desconcentració
(són dos principis de l’actuació administrativa, la descentralització és que els òrgans perifèrics
assumeixen competències de l’administració central, a l’administració autonòmica; la
desconcentració és dins d’una mateixa administració, atribuir a l’òrgan més proper a la ciutadania
un major nombre de funcions); el setè és el de coordinació administrativa (les administracions han
de col·laborar entre si, cooperar. La realitat fàctica diu que ens diu que no existeixen); el vuitè
principi és el de legalitat (l’administració pública ha d’actuar sotmesa a la llei i al Dret).
Les tècniques d’alteració de l’exercici de competències dels òrgans administratius, s’ha de distingir
entre la potestat i la competència. La potestat és una tècnica d’atribució de poder a les
administracions. Només pot actuar si li has donat potestat. La competència és la mesura de la
potestat, aquesta és l’especifica. Un cop parlat de la competència, s’ha de parlar de la titularitat
(art. 8 Ley 40/2015, del RJSP) i de l’exercici (la llei per raons d’eficàcia, preveu unes tècniques
d’alteració de l’exercici de la competència). Hi han tres tècniques d’alteració de l’exercici de la
competència: la delegació (atribueixes a un òrgan inferior el seu exercici), avocació (una
competència d’un òrgan inferior s’atribueix a un òrgan superior jeràrquic) i suplència (un òrgan
vacant, i actua un altre en el seu lloc).

5. L’ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA DE L'ESTAT AUTONÒMIC

5.1 L’Administració general de l’Estat: administració central i perifèrica.

L’administració consultiva.

El territori en el que l’Administració Pública desplega la seva activitat, distingim entre:

l’administració general de l’Estat, que exerceix les seves competències en tot el territori l’Estat; les
administracions autonòmiques, que el seu àmbit d’actuacions es troba en cada comunitat
autònoma; i les administracions locals, que el seu àmbit d’actuacions és centra en municipis,
províncies, comarques, etc...

La Administració General de l’Estat, té el seu àmbit d’actuació en tot el territori de l’Estat.

D’aquesta manera, distingim entre l’Administració central, que si pot actuar en tot el territori, i
l’Administració perifèrica, la qual els seus òrgans tindran un àmbit de actuació limitat al territori
autonòmic o provincial. La Administració General de l’Estat la forma el govern i els seus membres.
És un òrgan col·legiat del que formen part el president (qui té un paper preeminent en el govern,
dirigeix i coordina les funcions de tots els membres), el vicepresident (figura on el president pot
delegar algunes funcions), els ministres (aquells que estan davant dels diversos sectors
d’activitats), i per últim les comissions delegades del Govern (exerceixen les activitats delegades
per els membres del govern).
Luis Sarmiento

L’Administració central de l’Estat engloba el conjunt d’òrgans de la Administració General de l’Estat,

tant unipersonals com col·legiats, que estenen la seva competència a tot l’àmbit territorial de
l’Estat. La norma de referència de l’Administració de l’Estat és la Ley 6/1997, de 14 d’abril,
d’organització i funcionament de l’Administració de l’Estat, norma que va ser derogada i substituïda
per la LRJSP. Els òrgans de l’Administració de l’Estat, al art. 55 LRJSP, estableix la següent
classificació: òrgans superiors (tenen aquesta condició els ministres i els secretaris d’estat, els
ministres són caps superiors del departament i superiors jeràrquicament directes dels secretaris
d’estat), òrgans directius (depenen del ministre o secretari d’estat, i s’ordenen jeràrquicament
entre si amb aquest forma: subsecretaris i secretaris, directors generals i secretaris generals tècnics
, i subdirectors generals), i finalment, altres òrgans (aquells subordinats a un òrgan superior o a un
òrgan directiu). Els òrgans superiors i els òrgans directius, a excepció de les subdirectors generals,
tenen la condició d’alt càrrec.

L’Administració consultiva es conformada per per aquells òrgans que s’encarreguen de realitzar un
assessorament qualificat als òrgans decisoris, evacuant informes, etc... per aconseguir un millor
encert en les decisions. Els òrgans vistos fins ara pertanyen a l’Administració consultiva els gabinets
i els secretaris generals tècniques. També són òrgans consultius el Consejo Superior del Ministerio
de Industria y Energía, entre altres, tot i que el més important és el Consell d’Estat.

El Consell d’Estat es configura com el suprem òrgan consultiu del Govern (art. 107 CE), i es troba
regulat en la Ley Orgánica 3/1980, de 22 d’abril, del Consejo de Estado. Exerceix la funció
consultiva con autonomia orgànica i funcional per garantitzar la seva objectivitat i independència,
on han d'emetre dictàmens sobre tot aquells assumptes que sotmetessin a la seva consulta el
Govern o els seus membres. Les tasques consultives sobre el Consejo de Estado es limiten,
normalment, a la realització d’un control de legalitat (comprovar la legalitat de la norma o acte que
es sotmeten a la seva valoració).

5.2 L’administració de les Comunitats Autònomes.

Més enllà de la mateixa organització territorial de l’Administració general de l’Estat, la Constitució

estableix que l’Estat s’organitza en comunitats autònomes, províncies i municipis. També
s’especifica que aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.
Així doncs, de la mateixa manera que la Constitució recull la diversitat dels pobles que formen
l’Estat, els atorga la possibilitat d’autogovern. Tanmateix, aquest autogovern té uns límits
establerts per la mateixa norma. La gestió de l’Administració Autonòmica l’exerceix el govern
autonòmic, que el formen el president autonòmic (escollit per la assemblea autonòmica i que te
encomanda la direcció del govern autonòmic), el vicepresident autonòmic (te encomanades les
funcions que el president li delegui), els consellers autonòmics (tenen les mateixes funcions que el
s ministres).

5.2.1 La Generalitat de Catalunya.

La Generalitat de Catalunya distingeix entre òrgans centrals (competents en tot el territori català) i
els òrgans territorials (competents en àmbits limitats a una demarcació determinada). Els òrgans
centrals són els Consell Executiu, president, conseller primer, vicepresident i consellers. Són els
anomenats els òrgans superiors de la Generalitat. Els secretaris generals és l’autoritat segona del
Luis Sarmiento

departament. Els secretaris sectorials tenen una funció de suport al conseller. Els directors de
serveis són per descarregar al secretari general de les funcions internes d’administracions. Els
directors generals dirigeixen, per sota del secretari, les direccions generals.
També tenen el consell de garanties estatutàries, desenvolupat a la Llei 2/2009, de 12 de febrer,
del Consell de Garanties Estatutàries, té la funció de tutelar els drets reconeguts de la ciutadania.

5.3 L’Administració local i el seu règim d’autonomia.

Dins l’administració local s’integren una sèrie d’entitats de constitució forçosa, és a dir, que han
d’existir necessàriament perquè així ho diu la llei; mentre que altres entitats les quals les seva
constitució tenen caràcter voluntari. La primera categoria ve integrada per els municipis, les
províncies i altres ents supramunicipals com les comarques. Les entitats de constitució voluntària
són les mancomunitats de municipis, els consorcis i les àrees metropolitanes.
Aquest règim està regulat a la Ley 2/1985, de 2 d’Abril, reguladora de bases del règim local (LBRL).
En quan al territori de Catalunya, es troba regulat al Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’Abril, per el
qual s’aprova el Text Refundit de la Ley Municipal i del règim local de Catalunya.
Els municipis, l’administració la regula l’ajuntament. El componen: l’alcalde (art. 21 LBRL) qui és el
president de la corporació i existeix en tots els municipis; els tinents d’alcalde (art. 23 LBRL) son
lliurament nombrat per l’alcalde i tenen una funció vicarial al alcalde (similar al vicepresident); la
junta de govern (art. 20 LBRL) no existeix a tots els municipis, el formen alcaldes i regidors; el ple
(art. 22 LBRL) és la assemblea que té el control i fiscalització dels òrgans de govern, etc...
Les diputacions (corresponents a les províncies) que la componen el president de la diputació (art.
34 LBRL) que dirigeix el govern i l’administració de la província; la junta de govern (art. 35 LBRL) on
exercirà les funcions que li delegui el president o el que li atribueixi les lleis; el ple (art. 33 LBRL),
constituït per el president i els diputats, aprovarà les ordenances, aprovarà i modificarà
pressupostos, etc...
Les comarques pertanyen a l’àmbit supramunicipal de Catalunya. El govern de les comarques el
formen el consell comarcal, on els seus membres seran regidors.
Els consorcis son entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, creada per
varies administracions públiques o integrants del sector públic institucional, entr si o amb
participació d’entitats privades per el desenvolupament d’activitats d’interès comú a totes elles
dintre de l’àmbit de les seves competències.
Les mancomunitats són entitats que creen les administracions públiques per la prestació de
serveis. Està regulat en l’article 3 de la LBRL. Són unions exclusives de municipis.

5.4 El sector públic institucional: organismes autònoms i entitats públiques

empresarials. Les administracions independents.
NO ENTRA
5.5 L’anomenada “administració corporativa”.
Luis Sarmiento

L’administració corporativa, també anomenada corporació sectorial de base privada, és un conjunt

d’entitats que agrupa a una sèrie de persones perquè aquella entitat els representi en els seus
interessos professionals o econòmics. Engloben diverses entitats que són: els col·legis
professionals. La característiques principals es que defensen dos tipus d’interessos: per una banda
els interessos de la professió (particulars), i per l’altre els interessos públics o generals. Són
diferents i afecten a diversos sectors: col·legis professionals, cambres de comerç industrials,
confraries de pescadors, etc...
Els col·legis professionals (art. 36 CE) són l’entitat que l’integren les persones que acaben una
determinada carrera universitària (col·legi de advocats, metges...). Aquests defensen dos finalitats
o interessos: particular de la professió (arquitectes) o interessos públics de la professió (els
advocats d’ofici). El Dret Administratiu intervé amb unes sèrie de qüestions: quan es fan normes
reguladores de les professions, òrgans de govern dels col·legis professionals, etc... En canvi, s’aplica
el Dret privat al personal que treballa al col·legi professional. Estan regulats per la Ley 2/1974, de
13 de febrer, de col·legis professional, i la Llei 7/2006, de col·legis professionals de Catalunya.