CULTURA VISUAL

1. PRINCIPIS BÀSICS DE LA CULTURA VISUAL: Conceptes Bàsics.

Introducció
Concepte de cultura visual

La paraula cultura ve del llatí “culturare” que significa cultivar o el cultiu de la ment, podem definir-la
com el coneixement propi d’una civilització a través d’un testimoni com poden ser testimonis
materials (obres d’arts, edificis, escultures) o immaterials (llegendes, mites, histories...), aquests
testimonis es van acumulant durant tota la història així que es van transformant. La paraula “visual”,
en un sentit ampli significa “tot el que ens entra per la vista”, per això la persona que mira ho pot
interpretar.

Aquest concepte està format per quatre branques

− Belles Arts: pintura, escultura, dibuix...

− Artesania i disseny: fabricació de mobles, disseny d’electrodomèstics o elements urbans...
− Arts escèniques i de l’Espectacle: teatre, dansa, concerts, cerimònies públiques...
− Mitjans electrònics i de comunicació: fotografia, cinema, televisió...

La imatge artística és una imatge que representen els objectes artístics és una part de la Cultura
Visual. Però, no tot allò que té un valor històric-artístic forma part de les imatges artístiques, com
passa per exemple amb l’arquitectura.

Nosaltres ens centrarem en les Belles Arts, especialment en la pintura i escultura. En menor mesura;
dibuix, gravat, ceràmica

Temes i Gèneres de la pintura figurativa

Pintura figurativa és allò que representa figures i es poden identificar fàcilment amb la realitat
propera.

TEMES: mitologia, religió (cristianisme, judaisme, islam...), al·legories, història (exaltació,

propaganda, batalles...). Tots establerts a l’època clàssica.

GÈNERES: retrats (sobretot a la Renaixença italiana), costums (retrats de persones anònimes,

representen les classes socials i vida quotidiana, paisatges (rurals, mar, urbà...), natura morta. Dins
els gèneres pot haver significats simbòlics, però sovint no en tenen o no es coneixen.

Tema, episodi i cicle iconogràfic.

▪ Tema: contingut principal de l’obra

▪ Episodi: Tema o fet en concret que ha generat una imatge i forma part d’un tema més ampli
▪ Cicle iconogràfic: Conjunt d’episodis d’un tema

En alguns casos hi pot haver variacions dins un mateix tema

Exemple: Darrer Sopa, Jesús proclama la traïció

Motiu
Contingut secundari o marginal en una obra. L’experiència de la vida quotidiana és suficient per
identificar-ho, són activitats de cada dia o costums fàcils d’identificar. El tema i motiu es troben en la
mateixa imatge, però no sempre.

Tema i Motiu decoratiu

El motiu decoratiu sol aparèixer visualment separat del tema. Els motius no són essencials, només hi
són per decorar i completar el paisatge amb figures, es podrien llevar i el tema no canviaria.

Exemple: Al·legoria de l’Esperança (motius: àngel, flors, fulles, veneres, volutes...)

Esquema Compositiu Preexistent

La imatge (representació visual) d’un tema preexistent és utilitzada per a nous temes (diferents al
tema anterior) a nivell d’imatge visual.

Exemple: Ícar o Niké del món clàssic utilitzats pels àngels del cristianisme. El Mosfóscor (Món Clàssic)
utilitzat pel Bon Pastor (cristianisme).

Imatge Arquetipus

Una imatge (esquema compositiu) semblant és utilitzada per temes que comparteixen essencials. No
han de ser idèntics però tenen en comú molts d’aspectes. Però, no sempre tenir un esquema
compositiu semblant suposa compartir significats essencials.

Exemple: El tema del triomf del bé (heroi) sobre el mal (malvat), tant com al cristianisme com a la
mitologia clàssica.

Figura: Grup de Figures i Escena

Una figura és el concepte essencial de l’art figuratiu amb la forma d’un ser animat (animals,
persones, híbrid...). Si hi ha una figura és una figura individual, si hi ha varies figures hem de dir que
es un grup de figures però si aquestes figures fan alguna activitat podem dir que es una escena.

Simbol

Els símbols són imatges que podem percebre amb els sentits i ens permeten representar idees,
pensaments, creences, etc. que sovint s’escapen a la realitat humana i a la raó. Per això, per
exemple, estan molt relacionats amb la religió o valors ètics i morals Ja que han estat creats fa molts
d’anys.

Són imatges visuals que permeten sintetitzar aspectes de la humanitat que poden ser complexos.
Sovint representen objectes fet per l’home o elements de la natura que ens remeten a un fenomen
molt més complexos. Sovint representen objectes fet per l’home o elements de la natura que ens
remeten a un fenomen molt més complex, amb el qual guarden alguna relació de significat.

Una imatge pot tenir significats simbòlics en ocasions però en altres no.

Exemple: Un colom com el símbol de la pau. Crist Crucificat, símbol de sacrifici del fill de Déu per
salvar a la humanitat del Pecat Original, la Creu és el símbol de la mort i de Crist.

Al·legories i personificació

L’al·legoria és una representació simbòlica d’idees abstractes mitjançant figures humanes o un grup
de figures que representen una escena. Al cap i a la fi, totes representen idees abstractes que poden
estar relacionades amb qualitats humanes (el vici, la virtut...) però també poden ser al·legories d’una
ciutat, del temps, d’una ciutat. Si no hi hagués aquests atributs que poden tenir a prop o dur
aquestes al·legories ajuden molt a poder-les identificar-

Tipus

➢ Idees religioses, morals i filosòfiques: Vicis i virtuts

➢ Espai (rius, muntanyes, països...)

Els Atributs

Un objecte que defineix o precisa el concepte de l’al·legoria, serveix per identificar una al·legoria i sol
estar unit, d’alguna manera, amb el contingut de l’al·legoria (dins les personificacions), són molt
utilitzats dins la mitologia i el cristianisme. Un atribut és un objecte real que defineix o caracteritza a
la figura a la qual identifica, ja sigui per que esta relacionat amb la seva biografia o els seus
significats, com les armes dels herois o els elements que defineixen als sants.

Les seves aplicacions:

• Atributs i al·legories

Exemple: la prudència, virtut (pintura)

• Atributs i temes mitologia/religiosos

Exemple: Àrtemis (escultura)

• Atribut convertit en símbol

Exemple: Santa Apol·loni i Santa Llúcia (pintura)

• Símbol convertit en atribut

Exemple:

Imatges Descriptives o Narratives

 Imatges descriptives o temàtic-descriptives (valor intemporal)

És aquella imatge que es pot representar amb un sentit intemporal, no està subjecta a un temps
o moment concret de la història. Aquestes imatges tenen en comú esque es representen, moltes
vegades, amb un fons neutre, no hi ha un paisatge concret. També ens ho facilitarà la seva
posició frontal i serena

 Imatge narrativa: un sol moment i un sol fet

Representen una escena o narració que varen ocórrer en un moment concret, les figures no
estan amb posició frontal si no que estan en moviment i poden interactuar amb les altres
figures.

Exemple: Tres de Maig de Goya

 Diversos moments i fets

Representen varies escenes o seqüències d’una història d’un mateix personatge

Exemple: Columna de Trajà

 TEMA 2: MÈTODE ICONOGRÀFIC.
2.1. Corrents historiogràfics i metodologies per a l’estudi de les imatges: iconografia i
iconologia
La iconografia i la iconologia actualment són vistes com disciplines científiques, són dos termes que
formen part del mètode iconogràfic.

ICONOGRAFIA
Aquest concepte va aparèixer a l’antiga Grècia, si miram l’etimologia d'aquesta paraula significaria la
descripció i classificació de les imatges i dels seus temes, vol arribar a poder identificar els temes de
les imatges visuals, quins temes representen. Aquesta disciplina en ajuda a organitzar tots els cicles
iconogràfics (episodis, per exemple dins la mitologia, personatges com Hèrcules). Ens permet
conèixer el contingut dins la figuració, és a dir, una figura/diverses figures i les escenes que formen.
Es vol conèixer a la figuració amb la funció dels seus caràcters específica, caràcters exterior de les
figures (la imatge que tenen i la seva aparença) i també l'associació amb objectes, materials,
inanimats... que porten les figures i ens facilita identificar-los. A demés, podem trobar que aquestes
figures formen part d’una escena on hi ha altres figures, per poder identificar el tema concret.

Exemple: Prometeu alliberat per Hèrcules (mitologia clàssica, Gestes d’Hèrcules) i Sant Miquel venç
al diable (cristianisme, Episodi de la Bíblia)

PERSISTÈNCIA ICONOGRÀFICA
Aquest concepte a evolucionat molt. Durant l’antiga Grècia una civilització (Segle V aC) va crear un
esplendor artístic i van assolir uns alts nivells iconogràfics, en quant a una perfecció amb els recursos
visuals que representen els temes (sobretot de la mitologia clàssica. Veim com a Grècia es va parlar
de la persistència iconogràfica, per això els artistes repeteixen un mateix esquema compositiu
segons el tipus iconogràfic ja establert i codificat. Però durant la edat Medieval això va canviar
totalment.

Exemple: Escultura de Zeus de Fídies pel temple d’Olímpia. Les obres que van venir després van
utilitzar les mateixes tècniques d’aquesta obra.

La iconografia torna a aparèixer com una disciplina auxiliar d’altres disciplines (com l’historia de l’art
o l’arqueologia). La iconografia s’utilitzarà per identificar els personatges de l'antiguitat. Durant al
renaixement es fan grans campanyes arqueològiques per treure aquestes imatges dels jaciments
arqueològics de l’Edat Clàssica, hi ha molt d'interès per identificar les escultures, pintures, àmfores...
Per aquesta raó torna a aparèixer la iconografia.

Per una altra banda, en el segle XIX apareixerà la iconografia en els àmbits cristians per poder saber
com s’han de representar aquestes temes de manera visual. En aquest sentit apareixeran molts de
tractats de iconografia cristiana, de quina manera s’han de representar, els atributs, característiques
externes... Aquest tractat de iconografia clàssica i cristiana que es desenvolupen en el segle XVI i XVII
estaran vigents i proliferaran en els segles vinents. En el segle XIX veiem que es produeixen alguns
canvis d’aquesta disciplina, sobretot a França que apareixen els primers estudis que enfoquen la
disciplina amb un sentit actual (estudis d'Émile Male). Més tard, es en el segle XX a Estats Units,
durant les avantguardes, es fan estudis de manera rigorosa a nivell científic d’aquesta disciplina i son
aquests estudis els que actualment estan vigents.

ICONOLOGIA
Disciplina relacionada amb l’anterior. També apareix en la antiga Grècia. La iconologia persegueix el
anàlisis i la interpretació de les imatges i temes. És una disciplina al servei de la iconografia. La
iconologia cerca una interpretació històrica de les imatges per que vol esbrinar el significat de les
imatges en el seu context històric i cultural en el qual es varen produir. S'entén que les imatges són
document que ens permeten acostar-nos a la història de la cultura d’una època. Per interpretar unes
imatges historicoartístiques ens podrem apropar a l’època en la qual va ser produïda aquesta
imatge. Per poder interpretar aquesta obra d’art s’ha de treballar en un àmbit interdisciplinari, si
nosaltres volem conèixer aquest context cultural per poder-les interpretar correctament s’ha
d’actuar des de diverses disciplines, s’han de establir relacions entre diverses disciplines
humanístiques (filosofia, historia, literatura...) totes formen part d’aquest context cultural de cada
època.

A l’antiga Grècia s’utilitzaven les paraules iconografia i iconologia com a sinònims però la iconologia
també ha patit una evolució, a partir de la Europa moderna es recupera aquesta paraula. En el segle
XXI s’utilitza aquest terme amb l’obra de Cesare Ripa durant el Renaixement amb la passió per l’edat
clàssica. Aquest autor publica l’obra amb el nom “Iconologia”, es un tractat de descripcions
d'al·legories (personificacions, virtuts, pecats...). Aquest autor cerca un significat simbòlic darrere
aquests temes. Durant el principi del segle XX s'associa a aquesta disciplina i es utilitzada sobretot
per descriure les al·legories i entendre els significats al·legòrics que hi ha darrere les imatges.

Exemple: Al·legories de les Virtuts Teologals; La fe, l'Esperança i la Caritat

2.1. Corrents historiogràfics i metodologies per a l’estudi de les imatges: iconografia i

iconologia
És un mètode iconologic. Primeres dècades del segle XX, primera mitat. Panofsky és un historiador
de l’art d'Alemanya i Àustria, pertany a un grup de historiadors de l’art, denominats historiadors de
l’art de l’escola de Viena. Es el primer historiador que estableix un mètode científic per desenvolupar
una historia de l’art interpretativa dels temes. Era un objectiu de la iconologia. Va ser una gran
revolució dins la història de l’art i encara avui en dia es molt seguit en quant als temes i símbols de la
historia de l’art.

Panofsky te un mestre i un entorn en el qual es forma, el gran creador de l’escola de Viena es

Warburg. Va ser el primer en establir la línia del mètode iconologic. Warburg era un erudit amb molt
de coneixements de temes humanístics, va impulsar un mètode pel qual l’obra d’art ha de ser
interpretada tenint present aspectes molts diversos de la civilització i del moment en el qual va ser
creada. Per tant, l’obra s’ha d’interpretar en el seu context històric, ell parla de la història de l’art
contextualista. Per conèixer aquest context s’han de valorar molts d’aspectes; la biografia de
l’artista, la seva formació, la seva classe social, la biografia del comitent (Mecenes, la persona que
encarrega l’obra d’art). També hem de conèixer les característiques de l'època (filosòfic, religiós,
econòmic...). per aplicar aquesta metodologia, els estudis que es facin han de ser interdisciplinària
perquè s’han de conèixer diferents disciplines.

Panofsky estableix aquest mètodes amb unes obres publicades en el segle XX: “Estudis sobre
iconologia” i “El significat de les arts visuals”

3.1. Art i Cultura Clàssica: Mitologia

3.1.1. Introducció
El concepte de Mite
Els mites grecs han estat una font d’insipiració en la literatura i l’art del món occidental. Aquests
mites neixen a l’Antiga Grècia, on es va crear un complet i extens repertori de deus que rapidament
van ser reproduits en diferents tipus d’art (escultura, ceràmica, etc) i que quedaran en obres
escrites.

La mitologia recull un conjunts de relats que expliquen l’origen del món, fenòmens naturals i de gran
esdeveniments protagonitzen per deus i herois fora del temps històric. Els mites ofereixen models
de comportament humà i ideals del comportament que l’home vol assolir (justícia, compassió,
valentia, etc). Hem de tenir en compte que aquests mites son productes de la imaginació humana i
d’una expressió col·lectiva d’una societat. En els mites hi participen 3 aspectes bàsics; la tradició, la
veracitat i la incertesa. La tradició significa que els mites són unes històries que un cop es creen es
van transmetent de generació en generació de forma oral, això implica que al llarg de la transmissió
un mite pot tenir canvis per això hi ha diferents versions. Un segon component és la veracitat,
aspectes versímils propis del humans, són racionals, en els mites hi ha molts d’aspectes que es
poden reconèixer del pensament de les persones, dins dels mites podria haver aspectes reals. La
incertesa es refereix a la irracionalitat que hi ha dins els mites, components que s’escapen de la raó
humana com per exemple components metafísics. Aquest pas del temps de la mitologia al temps de
la història es fa sense cap ruptura, en aquest temps de deus i herois reconecta amb el temps del
homes. Per això alguns mites expliquen les tempestes, erupcions de volcans, creació de ciutats o
animals...

Tipus de Mites Grecs

Hi ha tres tipus diferents de Mites Grecs:

• Orígens del món, dels deus i dels homes: Cosmogonia i Teogonia

• Els dues Olímpics (Panteó Olímpic)
• Els cicles del Herois

La plasmació dels mites en les fonts escrites. Principals obres literàries dins la cultura grega i romana,
van recollir molts d’aspectes de la mitologia grecoromana, en aquest moment que van ser escrits ja
feia segles que aquests mites es transmetien oralment.

▫ Homer (segle IX-VIII aC): Ilíada i Odissea

▫ Hèsiode (segle VIII-VII aC): Teogonia i els Treballs i els dies.
▫ Virgili (segle I aC): L’Eneïda
▫ Ovidi (segle I dC): Les Metamorfosis

Interpretació de la Mitologia Clàssica al llarg de la Història

En un principi les imatges que es van crear que tractaven els temes de la mitologia, eren imatges que
havien de ser interpretades a clau històrica o religiosa, representaven els episodis dels deus, herois, i
la seva relació amb els humans, per representar aquesta historia que els grecs contactaven amb la
historia de l’origen. S’han representat amb un sentit al·legòric i simbòlic, aquests deus i herois
començaren a interpretar-se com a personificacions de conceptes abstractes com la mar, el sol i la
terra però també de qualitats morals com la crueltat, la intel·ligència, l’alegria... Així com va
avançant la civilització de l’antiga Grècia, la representació dels deus es va des-sacralitzant, es
humanitza més i es representen als deus amb una aparença humana, veim que les seves actuacions i
relaciones entre els propis déus estan en concordança amb els de les persones.

Una altre interpretació que va ser introduïda a l’Antiga Grècia va ser una interpretació amb un sentit
astrològic; donen noms de deus i herois a constel·lacions, planetes, estrelles, etc (Cassiopea,
Andròmeda, Orion...)

Hem de tenir en compte que Roma assimilarà aquesta mitologia. Roma ja havia entrat en contacte
amb la cultura Grècia a través de les colònies de la Magna Grècia, del Sud de Itàlia i Sicília. Però el
contacte definitiu serà quan Roma concerneix tota la zona de la Grècia balcànica i la zona de
l’Anatòlia. En el segle I aC, es produeix la conquesta de les polis més importants de Grècia com
Atenes. Els romans, a diferència del que faran amb molts de zones que han conquerit, no imposen la
seva llengua a Grècia ja que es una civilització que lis fascina i més avançada que la seva. Així i tot,
els romans introdueixen la seva mitologia i canvien alguns aspectes de la mitologia grega (els noms
dels personatges). Els romans adopten totes les interpretacions dels grecs, la mitologia amb un
sentit religiós, històric i al·legòric.

A finals de l'època antiga, quan s’acosta la caiguda de l’imperi Roma aquests sentits canviaran a
l’edat Mitjana amb el cristianisme. La mitologia serà una temàtica considerada pagana en general
(sobretot des de el punt de vista religiós) i serà prohibit el culte cap aquests deus però així mateix
alguns aspectes seguiran però amb alguns canvis (exemple: Afrodita passarà a ser la deessa de la
luxúria). El cristianisme es imposat a nivell cultural i de pensament. Durant aquesta època hi haurà
molt poca representació visual de la mitologia.

Més tard, s’intenta recuperar la mitologia grecollatina a partir del Renaixement, apareix un
ressorgiment de l’època clàssica en tots els àmbits d’art amb una clau simbòlica; representar idees
morals, filosòfiques, de pensament.... És molt important en el Renaixement la mitologia ja que a
través de l’art expressen aspectes que en l’edat medieval van ser perseguits i vist com a pecats. Més
tard, en el barroc la mitologia tornarà entrar en una època de crisi per la reforma protestant de la
Iglesia. Aquesta reforma promourà noves temàtiques del cristianisme per inculcar aquests símbols
de caire didàctic i moralitzador, dels valors que ha de tenir un bon cristià. Malgrat to això, l'elit
dominant del Barroc el tema de la mitologia clàssica seguirà ben vigent, ho potencien més que inclús
en el renaixement, ho podem veure en els gran palaus ja que estan plens d’elements inspirats en
l’edat clàssica. A partir del segle XIX (avantguardes), s’inspiraran menys en els temes mitològics i
crearan els seus propis temes, com la vida quotidiana o les costums.

3.1.2. Origens del món i dels deus: Gea i Urà

▪ Gea és la personificació de la terra, mare dels titans, siclops i gegants (etc) els quals va tenir
amb el seu fill Urà.
▪ Urà és la personificació del cel, pare de tot el sistema dels deus olímpics, dels titans, ciclops i
gegants.

Urà tenia por de ser derrotat pels seus fills així que va tancar els ciclops i gegants al tàrtar. Gea va
demanar ajuda als seus 12 fills titans però només el més jove, Cronos, la va escoltar. Cronos va
castrar al seu pare amb un fals i el va derrotar. Cronos es convertí en el nou rei i es va casar amb la
seva germana, Rea, amb la qual va tenir 6 fills.

Cronos tenia por de ser derrotat pel seus fills com el seu pare, per això va demanar a la seva esposa
que cada vegada que tengues un fill ell l’havia de menjar. Quan Rea va tenir al seu sisè fill va
demanar ajuda a Gea i el van amagar a una illa.
Quan Zeus va crèixer i es va poder rebel·lar contra el seu pare juntament amb els seus germans,
(Titanomàquia) va lluitar contra el seu pare i els gegants que li donaven suport (Gigantomaquia).
Zeus va guanyar i es va convertir en el nou rei dels deus, obligant al seu pare a vomitar als seus
germans. Després d’aquesta victòria, Zeus va deixar sortir als seus germans del tàrtar i els Ciclops li
varen fer regals als sis deus (Zeus els llamps, Posidó el ceptre i Hades el casc).

3.1.3. Origens dels homes: Prometeu i Pandora

Prometeu, creador dels homes

Prometeu és un gegant/tità encarregat de crear els homes, els quals per la seva dolenta actitut Zeus
va arrebatar-lis el foc.

Prometeu té pietat amb els homes i torna el foc, Zeus s’adona del que està fent Prometeu i el castiga
aferrant-lo a una pedra i la seva àguila menjant-li l’intestí cada dia. Com a venjança, Zeus mana a
Hefest construir una dona la qual va rebre una característica de cada deu; l’intel·ligència, la belleça,
l’astucia però també la curiositat. Zeus va entregar Pandora als humans amb una capsa que contenia
tots els mals, per això mai l’havia d’obrir. Així i tot, per la seva curiositat Pandora la va obrir
escampant tots els mals però rapidament la va tancar i dintre va quedar l’esperança.

3.1.4. Els Déus Olímpics (El Panteó Olímpic)

3.1.4.1. Zeus (Júpiter)
És el déu més poderós del Panteó Olímpic, pare de la gran majoria de deus. Considerat pare dels
homes, rei de tots els déus, déu dels fenòmens atmosfèrics (trons, llamps, núvols,...). Era
l’encarregat d’impartir justícia entre els déus i humans. Zeus es va casar amb la seva germana Hera,
però fora del matrimoni va tenir molts d’amants i fills. Per no ser conegut, quan Zeus es junta amb
els seus amants es sol transformar en altres persones, animals o coses.

Els atributs més coneguts de Zeus són uns llargs cabells i una llarga barba, seminú, assegut al seu
tròn i mostrat com un home madur. Sempre li acompanyen el seus llamps i la seva àguila. A vegades
té a la deessa Niké al seu costat i també pot porta una esfera en la seva mà que simbolitza el
cosmos.

3.1.4.2. Hera (Juno)

Hera és la germana i esposa de Zeus. És la deessa més poderosa i important del panteó grec. És la
protectora de les dones casades, de la família i de la fertilitat. Ha estat enganyada moltes vegades
per Zeus i es considerada una deessa molt gelosa i venjativa.

Es representada com una dona madura i seriosa, asseguda al seu tron amb Zeus. Sol portar una
corona al seu cap i un ceptre. El seu animal representatiu es el pavó real que sempre l’acompanya.

3.1.4.4. Posidó (Neptú)

Germà de Zeus i Hera, casat amb la deessa de les aigües tranquil·les, Amfitrite, però també va tenir
algunes relacions fora del matrimoni. És el deu dels oceans, dels terratrèmols i els tsunamis. Era un
déu fàcil d’enfadar que podia formar tempestes fàcilment.

És un déu que viu a les profunditats de la mar amb els seus fills o altres divinitats marines com les
Nereides. Apareix portant el seu ceptre, damunt d’un carro impulsat per caballs amb coa de peix.
3.1.4.4. Hades (Plutó)
Germà de Zeus, Hera i Posidó. És el deu del Inframón i és el deu que custòdia l’interior de la terra i
els seus bens (minerals, aliments, etc), per això és considerat un déu molt ric. Com a rei del Inframón
no deixa entrar ni sortir a ningú.

Sol aparèixer amb els cabells i la barba descuidada, acompanyat del seu ca Cerber i un ceptre.
També sol portar el casc que el fa invisible i va ser regalat pels ciclops.

Episodi conegut: Rapte de Persèfone

3.1.4.5. Demèter (Ceres)

Germana de Zeus, Hera, Posidó i Hades. Va tenir una filla amb Zeus anomenada Persèfone. És la
deessa de l'agricultura, els cereals, les bones collites i la floració. Representa l’amor maternal cap a
les filles.

Es representada com una dona madura, a vegades amb els cabells daurats (com els cereals) ja que
un atribut seu és un manat de cereals i un corn de l’abundància. La seva filla també la sol
acompanyar amb un manat de blat, com a deessa de la primavera i l’estiu.

3.1.4.6. Atenea (Minerva)

Filla de Zeus, va néixer del seu cervell. Va ser una deessa molt important i representada, sobretot a
Atenes. És la deessa de l’equilibri, la intel·ligència, la filosofia i l’estratègia en la guerra. També és la
protectora de les verges i les arts (teixir, ceràmica, etc). Al contrari del seu germà Ares, ella no
aposta per la violència i la crueltat en les guerres sinó en les tàctiques i maniobres per poder
guanyar-la.

Es representada com una dona jove seriosa amb una mirada reflexiva. Els seus atributs són una sèrie
d’armes com la llança, la cuirassa o l’escut en el qual apareix Medusa. Al seu costat porta una òliba o
Niké, la deessa de la victòria.

Episodi coneguts: Naixement del cap de Zeus. Lluita amb Posidó per Atenes. Judici de Paris. Disputa
d’Aracne. Atenea i Màrsies.

3.1.4.7. Ares (Mart)

Fill de Zeus i Hera. Deu de la guerra i la seva crueltat (morts, homicidis...). És un déu fort, àgil,
impulsiu i colèric. Viu apartat dels altres deus amb les seves filles (les amazones). El seu culte va ser
molt més gran a Roma que a Grècia. És molt famosa la seva relació amb Afrodita i els seus fills
(Harmonia, Eros, Fobos, Deimos...).

És representat com un deu jove, amb un cos atlètic i musculós sense barba. Normalment el
trobarem nuu i assegut.

Episodi conegut: Relació d’Ares i Afrodita, el triomf de l’amor sobre la guerra.

3.1.4.8. Apol·lo (Helios/Sol)

Fill de Zeus i Leto (titànide), germà bessó d’Àrtemis. Déu del sol, les arts (poesia i música), la bellesa
masculina i de l’arc, afició que comparteix amb la seva germana. Sol estar envoltat de nimfes. És un
déu que pot predir el futur gràcies a l’Oracle de Delfos, on va néixer.
Ha tingut diversos fills amb mortals, deesses i nimfes; cal destacar a Asclepi, déu de la medicina
capaç de reviure als morts.

És representat de forma jove i atlètica, amb una corona de llum que li envolta el cap, fulles de llorer i
una lira.

Episodi coneguts: Apol·lo coneixedor del futur. Apol·lo arquer. Apol·lo i Màrsies. Apol·lo i Dafne.

3.1.4.9. Àrtemis (Diana)

Filla de Zeus i Leto, germana bessona d’Apol·lo. Deessa arquera i verge amb una gran bellesa física.
És la deessa de la natura, la lluna, la nit, la caça i les dones joves. Vivia dintre dels boscos i se la
relaciona amb la foscor, com a conseqüència, també se la relaciona amb la deessa del encanteris,
Hècate.

Pot aparèixer vestida o nua, sempre està acompanyada per un cérvol i arc amb fletxes. Com és la
deessa de la caça pot estar acompanyada per cans o nimfes caçadores. A vegades porta una mitja
lluna i una torxa ja que solia guiar als viatgers en la nit o dins els boscos.

3.1.4.10. Afrodita (Venus)

Filla de la mar i Cronos. Deessa de l’amor, la sensualitat, la bellesa femenina i l’erotisme. Va estar
obligada a casar-se amb Hefest per Zeus, va ser com una burla perquè tots els deus es volien casar
amb ella però Zeus va elegir a Hefest, el més lleig de tots.

Es representada nua per mostrar la seva bellesa i amb gestos de sensualitat. Els seus atributs són les
roses, els coloms i els cabells llargs i rossos.

Episodi coneguts: Afrodita sortint del bany. Naixement d’Afrodita. Afrodita i Eros. Jardí d’Afrodita.

3.1.4.11. Eros (Cupido)

Eros és un deu que sempre acompanya a Afrodita, es representat com un nin petit amb ales i un arc.
Els seus orígens son incerts, alguns diuen que es fill d’Afrodita i Ares. És el deu de l’amor carnal i
espirituals, les seves fletxes poden servir d’amor o desamor. Sempre porta arcs i a vegades apareix
amb els ulls tapats ja que l’amor és irracional.

Episodi coneguts: Eros i Psique, la unió perfecta entre l’amor i l’ànima.

3.1.4.11. Hefest (Vulcà)

Fill de Zeus i Hera. Quan va néixer, Hera el va tirar de l’Olimp perquè era molt lleig, per aquesta raó
és coix i els altres déus es burlaven d’això. És el deu del foc, de la metal·lúrgia, dels ferrers, artesans i
escultors.

A vegades apareix amb un bastó o amb la cama envenada. Li solen acompanyar els seus ferrers o
ciclops a devora la seva forja.

Estava casat amb Afrodita per obligació de Zeus però aquesta li va enganyar diverses vegades
perquè no sentia cap atracció per ell. No van tenir cap fill junts.

3.1.4.13. Hermes (Mercuri)

Fill de Zeus i la titànide Maia. És el déu missatger, protector dels viatgers, déu del comerci i l’astúcia.
Acompanyava a les ànimes fins al Inframón. És un déu molt àgil i veloç. Ha tingut diversos fills; Pan,
Hermafrodita, Cèfal, etc

Hermes es representat com un déu jove, atlètic i bell. Els seus atributs són objectes que l’ajuden a
ser més ràpid, les sabates amb ales i el caduceu.

Episodi conegut: Hermes i Dionís nin.

3.1.4.14. Dionís (Bacus)

Fill de Zeus i Sèmele, una mortal. És el deu de la vinya, del teatre, de l’èxtasi, les festes i els
banquets. Estava acompanyat per les Menades i les Sàtirs. És un des molt proper als humans i es fan
festes i obres teatrals en nom seu. Es va casar amb la princesa Ariadna.

Es representat com un home jove amb un cos atlètic però a vegades amb la mirada perduda i amb
un estat d'embriaguesa. Els seus atributs són el raïm, les fulles del raïm i una copa de ví. Els seus
animals representatius són la pantera, el tigre i el lleó.

Episodi coneguts: Naixement de Dionís. Festes Dionisíaques.

3.1.5. Divinitats Menors

Les Muses
Criatures amb cos de dona que estan relacionades amb la natura, manantials (nimfes) i rius. Són
divinitats del cant, la intel·ligència, l’astronomia, la poesia, etc. Hi ha una musa per cada art i cada
ciència. Són mostrades com dones joves i belles que solen acompanyar a un deu o deessa.

→ Les Gràcies

Hèlios (Sol)
Hèlios és la personificació del Sol. Es representat volant amb el seu carro estirat per cavalls alats fent
al seu recorregut fins al nit.

Selene/Hècate (Lluna)
Selene és la personificació de la Lluna. És la germana de Hèlios i fa el recorregut de la nit després
d’ell. Se la representa amb una mitja lluna.

Eos (Aurora)
Eos és la personificació de la rosada. És la germana d'Hèlios i Selene. Ella apareix just abans de
l’arribada del seu germà. Les seves llàgrimes són les gotes de la rosada.

Nereu i les nereides

Nereu era el deu de la mar i les Nereides són les seves filles.

Les Sirenes
Durant l’època clàssica eren vistes amb mig cos de dona i mig cos d’ocell, però durant l’època
moderna agafen una forma de peix. Tenien un cant que feia que qualsevol persona vulgues anar
amb elles i després la mataven.
Nimfes
Dones molt belles que habitaven llacs i rius amb un paisatge bucòlic.

Pan
Deu dels sàtirs. Fill d’Hermes. És el deu dels pastors i ramats. Sol portar la flauta que es tocava a
Grècia i acompanya a Dionís.

Sileno
El sàtir més vell i lleig de tots. Bevia molt de vi i quan més bevia més raonava.

3.5.1. HÈRACLES (Hèrcules)

Fill de Zeus i la mortal Alcmena. Hèracles és un dels herois més famosos de l’Antiga Grècia. Va haver
de fer 12 treballs manats per un rei per perdonar l’assassinat dels seus fills, però Hera farà tot el
possible per que Hèracles no ho aconsegueixi.

3.5.1. JÀSON
Fill del rei Esom i la reina Alcimede de Iolcos. Després de la mort del seu pare, Jàson no podia regnar
perque era menor d’edat així que el seu oncle va pujar al tron. Quan Jàson va ser major d’edat va
reclamar el tron però el seu oncle Pelias va dir que només li tornaria el tron si aconseguia el velló
d’or custodiat per un monstre i així ho va fer. Durant el seu viatge una bruixa anomenada. Medea el
va ajudar i es va casar amb ell, varen tenir diversos fills. Jàson aconseguí el velló d’or i el tron de
Iolcos.

3.5.3. ORFEU
Fill d’Apol·lo i la nimfa Calíope. La seva esposa era Eurídice la qual va ser mossegada per una serp i va
morir. Orfeu la va anar a cercar al Inframón. Hades li va donar una condició per que pogués anar
amb ell: Orfeu no es podia girar. Just abans de sortir, Orfeu es va girar.

3.5.4. EL CICLE TROIÀ

A) El Judici de Paris
Eris, deessa de la discòrdia, llança una poma d’or per la deessa més bella. Afrodita, Hera i Atena
disputen per la poma, però no es posen d’acord i demanen ajuda al príncep de Troia, Paris. Ell
elegeix a Afrodita i aquesta li dona la dona més bella del món, l’esposa del rei d’Esparta, Helena.

B) Paris i Helena
Paris arriba fins Esparta i amb l’ajuda d’Afrodita, Helena i ell s’enamoren mútuament. Paris segresta
a Helena i se l’endú cap a Troia.

C) Guerra i Destrucció de Troia

Menelau, l'espòs d’Helena, es sent ofès i declara la guerra a Troia. A més a més, demana l’ajuda de
prínceps, herois i guerrers per atacar a Troia i recuperar la seva dona.

Va ser una guerra molt llarga que va durar 10 anys ja que era impossible traspassar les muralles de
Troia. Va acabar amb la gran idea d’Odisseu (amb l'ajuda d’Atena) de fer un gran cavall de fusta per
donar-li als troians com ofrena. Quan el cavall va ser dintre de la ciutat els guerrers van sortir i varen
incendiar Troia. Molt pocs van sobreviure a aquest caos (Eneas, Odisseu, etc)

ELS HEROIS DE LA GUERRA DE TROIA PER PART DELS GRECS

A) Aquil·les
Fill de Tetis (nereida) i el rei Peleu. Quan neix, la seva mare aprèn una profecia, la qual deia que
Aquil·les moriria a la guerra de Troia. Per salvar-lo, el va ficar dins un riu sagrat per fer-lo immortal,
però no el va banyar tot sinó que es va deixar el seu taló. Aquil·les va ser criat pel centaure Quiró i va
aprendre tot tipus d’arts i ciències.

Una vegada comença la guerra de Troia, Aquil·les no vol intervenir en la guerres perquè els grecs no
li han donat la seva part dels botins. La guerra queda estancada i Patrocle decideix posar-se la seva
armadura per entrar en combat un altra vegada. El príncep Troià, Hèctor, el mata. Aquil·les entra en
un sentiment de ràbia i venjança, decideix enfrontar-se a Hèctor. Aquil·les el mata i per humiliar als
troians, el ferma al seu carro i fa 7 voltes a la ciutat.

Una vegada produït el final assalt es produeix la mort d’Aquil·les per part de Paris. Paris va ferir a
Aquil·les en el seu taló amb una fletxa ja que sabia el seu punt feble gràcies a l’ajuda d’Apol·lo.

B) Odisseu (Ulisses) i el seu viatge a Ítaca.

Episodis

− Ulisses i el ciclop Polifem: Ulisses cega a Polifem i escapa a la cova de Polifem

− Ulisses i les Sirenes
− Penélope teixint el sudari: esperant la tornada d’Ulisses
− Trobada d’Ulisses i Penélope

ELS HEROIS DE LA GUERRA DE TROIA PER PART DELS TROIANS

B) Hèctor
Hèctor és l’hereu del tron d’Esparta, germà gran de Paris. És un home madur amb molt d’honor per
la seva pàtria ja que serà el pròxim rei, per això ha de lluitar a la guerra.

Episodis

− Hèctor s’acomiada d’Andròmaca i el seu fill

− Els troians portant el cos d’Hèctor.

B) Eneas
Era fill del rei Anquises i la deessa Afrodita. Agafa protagonisme al final de la guerra de Troia. Quan la
ciutat s'està incendiant Enees porta al seu pare, dona i fill amb ell fora de Grècia per trobar un lloc
on crear el seu nou imperi. Amb aquesta fugida sorgirà Roma després de passar un nombre de
periples. Enees és la màxima representació de com ha de ser un home, respectar al seu pare i
estimar al seu fill; respecte, virtut, amor i responsabilitat cap als membres de la família.

ALTRES HEROIS

3.5.5) TESEU
Teseu és el rei més famós dels reis llegendaris d’Atenes. La seva vida i els seus treballs s’assemblen
molt als d'Hèracles. Sobre el seu origen hi ha moltes versions però és d’origen diví (Hefest, Posidó,
etc). Va ser adoptat pel rei d’Atenes, Egeu. Tindrà 16 anys quan coneixerà la seva identitat, quan
descobreix les sandàlies i l’espasa del seu pare. Aquí és quan decideix fer un viatge cap a Grècia, en
aquest viatge farà moltes gestes:

− Teseu captura el bou de Mataró

− Teseu mata al minotaure

3.5.6) ÈDIP
Èdip és fill del rei Lai i la reina Iocasta, reis de Tebes. Quan Èdip va néixer, l’Oracle havia promès als
seus pares que el fill mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Èdip va ser abandonat i el va
adoptar el rei de Corint. Èdip sospita del seus orígens i consulta l’Oracle de Delfos. Aquest li diu que
matarà al seu pare i es casarà amb la seva mare així que decideix marxar de Corint. En el seu viatge
mata al seu pare biològic per accident. Més tard troba una esfinx que li diu que si resol la pregunta
es podrà casar amb la reina de Tebes. Èdip resol la pregunta i es casa amb la seva mare biològica.

3.5.7) PERSEU
− Fill de Zeus i la mortal Dànae. És el net del rei d’Argos. L’Oracle va predir que aquest rei seria
destronat per Perseu, va llançar a la seva mare i a ell dins una caixa a la mar. Perseu sobreviu
i arriba fins un lloc molt llunyà on es educat amb els valors de l’art i la lluita, però sense
saber el seu origen. Quan sigui gran haurà de fer molts de treballs, ajudat pels deus.

Episodis coneguts: Perseu decapita a Medusa, li entrega el cap a Atenea.

3.2. CULTURA VISUAL I CRISTIANISME

3.2.1. Introducció
3.2.1.1. Principals fonts literàries que han inspirat les imatges artístiques del cristianisme.
El primer apartat que hem de tenir en compte són les principals fonts literàries que han inspirat les
imatges artístiques del cristianisme. Dins aquestes fonts hi ha:

− La Bíblia: Llibre sagrats pels cristians. Hem de tenir en compte que el cristianisme, judaisme i
l’islam són religions monoteistes.
→ Antic Testament: Jueus i cristians comparteixen la història sagrada recollit en l'antic
testament.
→ Nou Testament: Part de la història sagrada només pels cristians. El poble jueu protagonitza
l'historia sagrada, el messies salvador que ha de salvar als humans del pecat original encara
no ha arribat, però en aquesta escissió que sortirà del judaisme que serà el cristianisme el
messies es crist. És la part de la Bíblia que recull la vida de Crist, la relació amb els seus
apòstols i deixebles, etc. Ara bé, quan parlem del Nou Testament hem de saber que el Nou
testament està format pels evangelis que la Iglesia considera canònics (Mateu, Lluc, Marc i
Joan) però hi ha altres que l'Església ha rebutjat. Així mateix, abans si que estaven acceptats
aquests evangelis apòcrits.
 − Hagiografies: Gènere literari que tracta sobre les vides de sants, especialment màrtirs que
van morir en l’època de les persecucions en el context de l’Imperi Romà, aquests sants
començaran a ser venerats. Així com avança l'època medieval, cada vegada es representen
més temàtiques religioses dels evangelis però una obra clau serà la Llegenda Daurada.
L’autor d’aquesta obra és de Jacobo della Voragine (S XIII) i introdueix molts d'aspectes de la
vida de la verge, dels sants i dels evangelis apòcrits. A partir d’aquesta obra es relacionen
una sèrie d’aspectes de la vida de la verge que serviran per argumentar el cicle iconogràfic
de la verge. Aquestes hagiografies van agafar molta importància a partir del segle IV.
− Tractats d’Iconografia Cristiana: Difosos en el segle XVIII. S’establirà de manera visual com
s’han de representar les imatges religioses, dels temes bíblics de l’antic testament, etc.

3.2.1.2. Cristianisme i imatges artístiques. La representació de les imatges del cristianisme:

orígens, evolució i sentit.
La Bíblia critica la idolatria. A la part de l’Antic Testament es critica la veneració d'ídols, Jacob era
considerat propi de religions paganes i idolatres que envoltaven als jueus com els grecs, romans,
perses... El jueu tenia un sol deu, era un deu etern i totpoderós, aquest deu no es pot representar
amb imatges, en l’Antic Testament ja consideraven que no podien idolatrar. En canvi, en el Nou
Testament no parlen molt sobre la idolatria però si que hi ha un episodi que critica la idolatria amb
imatges però d’una manera més suau.

En els primers segles del cristianisme en el context de l’Imperi Romà, el cristianisme passa a ser una
religió perseguida a convertir-se en una religió tolerada i al final del segle IV es va convertir en la
religió oficial de l’Imperi Romà. En aquest context apareixen les primeres imatges del cristianisme,
aquestes imatges tenen una doble funció: poden servir com a imatges de cultes (discussió amb les
autoritats de la Església si es poden venerar les imatges o no com a l’Antic testament) i per inculcar i
divulgar la fe cristiana. Les primeres imatges que es te constància són imatges del segle II en plena
època de les persecucions, en llocs amagats i clandestins, on es feien cerimònies religioses. Són
imatges simbòliques però encara no es vol representar a Deu, es comença a representar a Jesús a
través de símbols. A final del segle II es comencen a veure les representacions de Jesús de forma
humana i ja tenen una doble funció. Un dels temes més representats són el baptisme de Jesús ja que
moltes persones es convertien en cristians d’aquesta forma. En el segle III ja s'estendrà molt més el
cristianisme en l’Imperi Romà, durant la seva crisi econòmica, política i social. Això fa que sigui més
fàcil convertir a la gent pobre. Després de la caiguda de l’Imperi Romà apareixen les invasions dels
bàrbars germànics que també adoptaran el cristianisme.

En l’Època Medieval, durant l’Alta Edat Mitja ocorren les crisi iconoclastes. Es discuteix sobre si Deu i
Jesús poden ser representats o no, sobretot a l’Imperi Bizantí. Al mateix temps hi ha una gran
expansió de l’Islam, que s’oposava a la representació d’imatges d’allò diví. Va haver moltes
campanyes i destrucció de icones. Al final de l’època medieval s’acaba imposant la tradició cristiana
de la veneració i l’ús de les imatges, sobretot en el segle X i XV, sobretot en romànic i gòtic.

A l’Època Moderna, després del triomf de l’ús de icones, hi ha tota una sèrie de moviments
predicadors (sobretot en el segle XIII, amb franciscans i dominics) que tenen molt clar que el
cristianisme s’ha de difondre amb al predicació i la importància de les imatges. En el segle XVI hi ha
molta convulsió en el cristianisme europeu, ja que començaran les reformes protestants, luteranes,
calvinistes, etc. A partir de la segona mitat del segle XVI, l'Església catòlica dictarà la nova doctrina
coneguda com la Contrareforma en contra de les reformes protestants. Els catòlics defensaran,
creuran i aprovaran l’adoctrinament a través de imatges religioses i la veneració de la mare de deu i
altres sants, no com els reformistes.

A partir de la segona mitat del segle XVIII, apareix un control i censura de la representació de les
imatges i això farà canviar la importància de les imatges. Entrem en el segle de les llums i la raó, que
defensen més que mai la separació entre l'església i l’estat, apareixeran les idees liberals i
revolucions liberals, que al final s’estenen a tots els països. La religió perd la importància que havia
tingut. La religió queda totalment apartada del pensament científic i lògic, i al mateix temps en l’art,
autocensura dels artistes. Funció dels Tractats d’Iconografia.

3.2.1.2. Classificació de les Imatges del Cristianisme.

Antic Testament
GÈNESIS

La Creació del món i l’univers realitzada per Deu. Segons la Bíblia Deu va realitzar la creació en sis
dies i el setè dia el va dedicar a descansar. Es veu que cada dia Deu va creant una sèrie d’aspectes: el
primer dia separa la llum de les tenebres; el segon dia crea el firmament, el tercer dia separa les
aigües de la terra; el quart dia crea als astres; el cinquè dia pobla la terra d’essers vius; el sisè dia
crea l’home a imatge i semblança seva per dominar als altres essers vius. Va crear a l’home amb fang
i amb el seu alè li va donar la vida, mentre aquest home dormia es va crear la primera dona de la
seva costella. L’home va ser anomenat Adan i la dona Eva. Tots dos conviuen a l’Edèn sense cap
preocupació, on podrien ser immortals gràcies a un arbre anomenat “Arbre de la Ciència”. Els fruits
d’aquest arbre permetien saber tot sobre el bé i el mal, però Deu lis va prohibir menjar aquest fruit.
Més tard, Adan i Eva van caure en la temptació. Dins La Creació hi ha

diversos episodis.

La Creació d’Adan és un d’ells, Adan es la forma humana de Deu, Deu sempre apareix representat
com un home major amb una llarga barba i vestit amb una túnica, no com Adan i Eva, que sempre
apareixen nuus perquè no coneixien la vergonya. Adán es representat com un home madur i adult,
en edat de procrear, amb un color de pell de tonalitat bruna i cabells foscos. Per una altra banda,
Eva es representada com una dona adulta de pell blanca i cabells llargs i rossos. El Paradís de l'Edèn
sol aparèixer com un espai ple d’animals i plantes on Adan i Eva viuen d’una manera totalment
despreocupada sense sofrir ni preocupar-se, també apareixen diferents arbres com l’Arbre de La
Vida/Immortalitat o l’Arbre de la Ciència. Les representacions d’Adan i Eva a l'Edèn solen tenir
diferències depenent de l’artista però sempre és un lloc bucòlic i ells no sempre són els
protagonistes. També pot aparèixer o no aparèixer el creador.

En quant a la representació del Pecat Original: la serp, l’animal més astut del paradís, va temptar a
Eva oferint-li per menjar el fruit de l’arbre prohibit, la serp li va dir que si menjès aquesta poma no
passaria res perquè ja ho sabria tot sobre el bé i el mal, Eva va menjar el fruit i també li va oferir a
Adan. En aquest moment, Deu els expulsa del Paradís, ja no podran menjar de l’Arbre de la
Immortalitat així que passaran a ser mortals. Haurà de patir moltes penúries en la seva vida i poder
sobreviure. La dona, culpable d’aquest fet, serà castigada amb dolor en el moment del part i estarà
sotmesa a l’autoritat de l’home. A nivell simbòlic veiem que la poma i la serp es converteix en símbol
visual del Pecat Original, però sobretot la figura de Eva. Des de finals de l’època medieval i a partir de
la Renaixença la configuració queda com la representació de l’arbre en el centre, la serp envoltant a
l’arbre, i Eva i Adan als dos costats mossegant la poma. Apareixen representats com persones d’edat
madura i preparats per reproduir-se. A vegades, algunes fulles o les seves pròpies mans es tapen les
flors sexuals com a conseqüència d’haver fet el Pecat Original.

Càstig i Sortida del Paradís, aquesta escena pot variar un poc perquè els artistes la tracten de forma
més lliure. L’arbre queda a un costat, la serp està representada de forma femenina ja que el Pecat
Original està relacionat amb la figura de la dona i, Adan i Eva estan junts a un costat nuus, cada un
amb els seus respectius atributs. Déu lis envia un àngel que els expulsa del Paradís.

Adan i Eva en el Paradís, Cicle Iconogràfic Complet. A vegades poden sortir els mateixos personatges
repetides vegades i s’ha de cercar el fil narratiu

Cain i Abel, un cop Adan i Eva són expulsats de l'Edèn varen viure com a mortals i totes les penúries
que varen passar. Varen tenir diferents fills però els que tracta més la Bíblia són Cain i Abel, el primer
es dedicava a l’agricultura i el segon a la ramaderia. Els dos germans oferien els seus productes a
Deu per satisfer-lo, però Cain tenia enveja del seu germà Abel perquè Deu preferia les ofrenes
d’Abel. Cain, mogut per l’enveja, decideix matar al seu germà. Cain serà simbolitzat com un assassí i
Abel com una víctima. A partir d’aquests moments, la maldat s'estén per la humanitat entre els
descendents de Cain i els altres germans, amb les generacions el mal es va multiplicant. Per això,
Deu enviarà un càstig molt sever.

El Diluvi Universal. Aquest diluvi és el càstig que Deu envia a la humanitat però tan sols salva a un
home i la seva família. Aquest home era Noé, Deu elegeix a aquest home perquè considera que es
l’únic home que no ha fet pecats. Deu li avisa que ha de construir una arca per salvar a ell i la seva
família, i a demés, ha de salvar una parella de cada espècie d’animals. Quan acaba de construir
aquesta arca arriba el diluvi, durant 40 dies va ploure sense interrupció, tot va quedar tapat per
l’aigua i les persones pecadores varen morir ofegades. L’aigua simbolitza un acte sagrat, la neteja
dels pecats. Quan deixa de ploure, Noé deixa volar un colom que porta una fulla d’olivera. Deu
estableix una aliança amb Noé i la seva família, mentre ells segueixin la voluntat de Deu, ell els
protegirà, després d’això apareix un arc de Sant Martí. Noé va viure molts d’anys i es representat
com un home vell amb molts de fills. Un tema molt famós de Noé es “Noé Ebri”, després de que ell i
la seva família s’estableixen a la terra, comencen a cultivar. Noé no sabia que feia la vinya i va
començar a beure-la fins que va quedar ebri estirat en terra, els seus fills el tapen. Noé és el creador
del vi i la vinya.

La Torre de Babel. Van passant les generacions i veiem que els descendents de Noé cada vegada
tenen més fills, s’estableixen a la terra i van creant ciutats. Creen la ciutat de Babel, les persones que
vivien a allà eren molt ambiciosos i varen atrevir-se a fer una construcció per arribar fins el cel, on
habita Déu. Déu veu el que estan fent i s’enfada molt ja que es un pecat fruit de l’ambició, així que
decideix castigar-los destruint la torre i el càstig de la confusió de les seves llengües. Per això en les
pintures apareixen representats espantats i confusos perquè se n’adonen de que no s’entenen quan
parlen. Així es com es creen les diverses llengües segons la Bíblia. La Torre de Babel és la simbologia
del perill que porta la vanitat i l’orgull desmesurat dels homes.

Els Patriarques. Temes molts representats en la història de l’art. El poble hebreu era un poble
nòmada, guiat per pastors, va ser gràcies a aquests patriarques que aquests pobles tindran
l’organització patriarcal que desembocarà en una monarquia. També, es gràcies als patriarques que
es convertiran en un poble sedentari. Aquests patriarques elegits per Deu tenien diverses funcions:
sacerdots, administrar justícia, funció militar. El primer en ser elegit és Abraham, es passa de pares a
fills. Després d’Abraham hi haurà Isaac, Jacob i Josep. Trobada entre Abraham i Isaac, és un tema
que apareix molt en l’art perquè alguns episodis apareixen com a protagonistes de l’escena.
Abraham va ser elegit per Deu a canvi de la seva fidelitat, era l'organitzador del poble Hebreu, Deu li
va prometre que seria el pare d’una gran nació, és la terra que coneixem com Canaan. Abraham
emprendrà el viatge cap a la terra promesa acompanyat de Isaac, la seva esposa Sara, la seva
criada/esclava Agar i el seu nebot Lot. Quan arriben a aquesta terra es divideixen els territoris,
Abraham es queda a un territori i l’altre grup d’hebreus s’estableixen a un territori veí comandats pel
seu nebot, Lot, a la zona del riu Jordà (la zona de Sodoma). Lot va ser capturat a Sodoma i Abraham
va emprendre una campanya militar per alliberar-lo. En agraïment, el sacerdot de Sodoma
(Melquisedec), rep a Abraham en el temple i ofereix aliment (pa i vi). Aquest fet és un símbol de
l’Eucaristia, prefigura una escena cristiana que vendrà després. Abraham apareix com un militar
acompanyat dels seus soldats. Abraham pensava que la seva dona no li podria donar cap fill i Sara li
permet que tingui un fill amb la seva criada, Agar.

Un altre episodi és Abraham i el tres àngels, aquests apareixen perquè estan relacionats amb la
Santa Trinitat, aquests àngels li informen que la seva esposa tindrà un fill, tot i que era molt major,
Abraham està molt content d’aquesta visita i els rep amb menjar. Així i tot, Sara aconsegueix tenir un
fill i es posa gelosa i desconfia d’Agar ja que Abraham podria elegir com a següent patriarca al fill
d’Agar, Ismael. Abraham els expulsa a un desert, un àngel ajuda a la mare i al fill dient que Ismael es
convertirà en un gran rei, però només sobreviu Ismael.

Un altre tema de Lot: Lot abandona Sodoma. Lot considera que les persones de Sodoma i els
territoris de devora havien caigut en el pecat. Deu mana a Lot que abandoni la ciutat amb la seva
família ja que són els únics que no viuen en pecat, però amb una condició, no s’han de girar per
veure la ciutat. Un àngel destrueix amb foc la ciutat, així mateix, l’esposa de Lot no es pot resistir i es
gira, l’esposa es converteix en una estàtua de sal.

Sobre Isaac, hi ha un episodi anomenat el Sacrifici d’Isaac. Deu demana i exigeix a Abraham que, com
a prova de la seva fidelitat, sacrifici el que més estima, el seu fill Isaac. Aquest sacrifici tindrà lloc en
una muntanya, però quan Abraham ja està preparat per sacrificar-lo, Deu envia un àngel que li atura
la mà i li explica que era una prova de la seva fe, li demana que sacrifiqui un anyell. Aquest sacrifici
serà molt important perquè en el cristianisme representa el sacrifici de Crist (el seu símbol es un
anyell), els anyells són sacrificats per salvar el pecat.

En quant al tema de Jacob, Isaac es convertirà en un home adult que tindrà fills i entre aquests
acabarà sent elegit com el seu successor, Jacob. La funció de patriarca l'heretava el primogènit,
aquest primer fill era Esaú. Esaú ven la seva primogenitura a Jacob. Esaú havia sortit a caçar, quan
torna té molta gana i es troba amb Jacob menjant un plat de llenties. Esaú li demana que li doni
aquest plat, Jacob accepta però amb la condició de que li doni la seva primogenitura, aconsellat per
la seva mare. El moment més important d’aquest episodi es quan Isaac beneeix a Jacob com el seu
successor per ser el nou patriarca del poble hebreu, però tot això era un engany de la seva mare.
Isaac s’havia quedat sec així que Jacob es posa uns guants de pel per parèixer Esaú (ja que ell era
molt pelut) i d’aquesta forma Isaac estaria segur de que seria Esaú i no Jacob.

Una vegada va ser elegit Jacob, el seu germà gran es va sentir traït i volia acabar amb ell. La mare va
aconsellar a Jacob que s'exiliés a Mesopotàmia. De camí, Jacob va tenir un somni. El Somni de Jacob,
veu una gran escala que puja fins el cel per la qual pujen i baixen molts d'àngels, és un somni
premonitori del que li succeirà després. Després d’aquest somni arriba a la zona de Babilonia i
comença a succeir el que havia somiat; tendra 12 fills. Jacob va rebre el missatge de que ja podria
tornar, però es en aquest moment en el qual se li apareix un àngel que vol lluitar amb ell per provar
la seva força, Deu veu que es capaç de ser el patriarca i decideix canviar-li el nom “Israel”. Els seus 12
fills es convertirien en les 12 tribus d’Israel. Els seus 12 fills s’estableixen a la terra promesa, es
dediquen a la ramaderia. Es nota que Jacob té un fill preferit, Josep, un dels més joves, per això els
seus altres germans tenien molta enveja i varen acordar tirar-lo dins un pou, però després el van
treure per vendre a Josep com esclau. Fan agafar la Túnica de Josep per tacar-la de sang per dir-li a
Israel, el pare, que Josep havia estat assassinat per unes feres. Josep arriba fins a Egipte i entra com
a esclau a la casa de Putifar, la dona de Putifar va intentar seduir-lo però Josep la va rebutjar. La
dona va dir que Josep l’havia intenta violar i Josep va ser empresonat.

Josep interpreta els somnis del Faraó, el Faraó va tenir un somni en el qual apareixien set vaques
grasses que eren menjades per altres set vaques magres. Josep tenia la virtut de poder interpretar
somnis, gràcies a Déu. Josep va interpretar que les 7 anys grasses eren set anys de bones collites
però després vendrien set anys de molta penúria i fam. Durant els primers 7 anys, Josep li va
aconsellar que guardés menjar. Faraó va fer tot el que va dir i es van complir les premonicions. El
faraó, en agraïment, va alliberar a Josep de la presó i li va donar carregs importants dins la seva cort.
Després d’això va ocultar la seva identitat, enganyat als seus germans, va dissenyar una estratègia
pels que els germanes fessin una visita a Egipte. Una vegada allà, Josep com a venjança, va fer que
acusessin a Benjamí (el mes jove) i l'empresonessin de manera injusta. Més tard, Josep es va penedir
i va fer que deixessin lliure a Benjamí, en aquest moment mostra la seva identitat als seus germans i
es demanen perdó mútuament. Aquest episodi significa la lleialtat i unitat familiar.

3.2.2.2. JOB
Job era un home que berenava molt a Deu, vivia amb la seva família d’una forma acomodada ja que
Deu li enviava tot tipus de recursos. Satanàs, després de veure això, li va dir a Deu que Job era tan
devot perquè li premiava amb molts de regals. Satanàs va destruir els seus bens materials, el seu
ramat, el seu menjar... Però així mateix, Job continuava alabant a Deu. Satanàs continua destruint,
matant als criats, matant a la seva família però igualment Job segueix donant les gràcies a Deu.
Satanàs li dona la pitjor malaltia, la lepra, i es rebutjat per la societat. Job no perd la fe i Satanàs es
dona per vençut. Es representat com un home major malalt.

3.2.2.3. ÈXODE
Acabada l’època dels patriarques (i el Gènesi). Ens situem en el moment que el poble jueu s’estableix
a Egipte, aprofitant el càrrec important que ocupa Josep, el darrer patriarca. Amb el pas del temps,
el poble hebreu agafa molta força dins Egipte i els egipcis intentaran reduir-la. El Faraó mana a
assassinar tots els fills tirant-los al riu. Aquesta es la història de Moisès el qual allibera als hebreus
d’aquesta injustícia i els ajuda a arribar a la Terra Promesa, la qual ell no entrarà ja que morirà
abans. Moisès fa un testament que diu que Josué ha de ser el pròxim que ajudi al seu poble, arribant
a la Terra Promesa. Josué aconsegueix vèncer els obstacles amb l’ajuda de l’Arca de la Aliança, la
qual va ser construïda després de que Deu dones les tables de les lleis a Moisès. Abans d’arribar a la
terra Promesa, es necessari conquerir la ciutat de Jericó. Josué ordena que portin l’arca i ordena que
agafin 7 trompetes i l’han de fer sonar donant voltes amb l’arca durant set dies en torn les murades
de Jericó per destruir-les, després de 7 dies van poder conquerir-la. Simbologia del nombre 7, els
dies en que Deu va fer la creació.

3.2.2.3. ELS JUTGES: Samsó

Els hebreus ja han arribat a la Terra Promesa i deixen de ser nòmades com en l'Èxode, s'estableixen
de manera sedentària. Quan Josué mor, les 12 tribus elegeixen que seran governats per un consell
d'ancians però també acorden que en els moments que es vegin en perill podran delegar el poder a
un jutge. Samsó va ser designat jutge en un moment en el que els hebreus es veien en perill
d'invasió pels Filisteus, un poble enemic. Van assignar a Samsó ja que des de jove va mostrar una
força descomunal, va matar a un lleó amb les seves pròpies mans. Els Filisteus descobreixen el secret
de la força de Samsó, la qual es trobava en els cabells, quan més llargs tenia els cabells més força
tenia. Després de saber aquest secret els Filisteus elegeixen una dona, Delila, per seduir a Samsó i
tallar els seus cabells. Els Filisteus varen guanyar i varen tortura a Samsó. Un dia, els Filisteus
organitzen una festa en el temple jueu més important i es burlen de Samsó, l’encadenen a les
columnes del temple. Però tot aquest temps que ha estat torturat ja li ha crescut el cabells i aprofita
la seva força per enderrocar les columnes del temple, moren 3000 filisteus i també mor Samsó davall
les runes del temple. És una història amb molta simbologia ja que significa que el poble hebreu, tot i
ser petit, pot vèncer als enemics.

3.2.2.4. ELS REIS: Saúl i David

El profeta Samuel va assignar a Saúl com a rei per voluntat de Deu. Però Saúl no va complir les
expectatives de Deu perquè el Rei Saúl era incapaç de frenar les invasions del poble jueu i va entrar
en una profunda depressió. El profeta Samuel va anar a Betlem secretament i es va encarregar de
posar al pastor i al músic David al servei de la cort de Saúl en el nom de Deu. David serà el
protagonista de la monarquia, el qual es convertirà en el futur rei.

Un episodi molt famós de David és la victòria de David sobre Goliat. Goliat era un gegant guerrer,
molt temut en el combat, era el principal guerrer dels Filisteus (el poble enemic que havia envaït
Israel). Els jueus i el rei Saúl no sabien com vèncer als Filisteus, el propi David es va voler enfrontar
contra ell tot i que no tenia formació militar, solament sabia utilitzar la fona. Una vegada David havia
vençut a Goliat, es va convertir en rei després del suïcidi de Saúl. Representa la victòria del poble
jueu (poble petit) sobre els enemics que eren més grans i més poderosos, la victòria del petit sobre
el gran.

A David se’l pots representar amb una complexió física senzilla, normalment nuu. A partir del
renaixement, es sol representar a aquests herois com als herois de la mitologia grega i té una
simbologia política ja que simbolitzava la lluita de la república de Florència respecte als estats
poderosos que desitjaven envair Florència. A demés se’l pot representar amb una mirada reflexiva i
pensant com matar a Goliat, també pot aparèixer fent l’acció de llançar la pedra o quan ja ha
assassinat a Goliat. Pot portar els atributs propis de pastors (taleca) o els atributs dels musics (lira). A
vegades David es representat tocant els seus instruments però els més representats són els temes
de Goliat i Betsabé.

David després de ser aclamat pel poble hebreu i convertir-se en rei, es va enamorar d’una dona
casada molt bella anomenada Betsabé quan un dia la va veure mentre es banyava. Aquesta dona
estava casada amb un dels caps militars del rei David. Ell es va enamorar bojament d’ella fins al punt
que va maquinar una estratègia per que el seu marit fos enviat al combat per morir. Així Betsabé va
quedar viuda i David es va poder casar amb ella. Betsabé la representen nua (algo que no passava
molt sovint, representar la bellesa femenina) mentre es banya acompanyada d’unes donzelles i
David a darrera ella observant-la.
David serà un gran rei ja que durà a Israel en el seu màxim esplendor després de la victòria sobre els
Filisteus, que després culminarà el seu fill Salomó. David va traslladar la capital a Jerusalem.

3.2.2.5. ELS REIS: Salomó

Salomó és el fill de David i Betsabé. Va ser elegit rei pel seu pare i en el seu regnat va continuar la
prosperitat que havia començat el seu pare. Salomó va manar construir el Temple de Jerusalem per
custodiar la gran Arca de l’Aliança. Deu li va atorgar amb la intel·ligència i la justícia, per això els seus
judicis van ser un aspecte molt important seu ja que mostrava la seva astúcia.

El Judici més famós que va ser va ser el Judici de Salomó i les Prostitutes

− Dues prostitutes embarassades havien tingut un fill casi al mateix temps, un dels fills va
morir i va canviar el seu fill mort pel fill de l’altre prostituta. Aquesta es va donar compte i va
demanar justícia al rei. Les dues reclamaven al fill viu així que Salomó va tenir la idea de
xapar el fill en dos. La prostituta mare del fill mort va suplicar que no ho fes i li va dir a
Salomó que li dones el fill a l’altre prostituta (la seva mare).

Salomó i la Reina de Saba.

− La Reina de Saba visita Jerusalem per visitar al rei Salomó que s’havia fet molt famós per la
seva intel·ligència. La Reina de Saba simbolitza l’admiració que senten els pobles veïns cap al
rei Salomó i el poble hebreu. Salomó la rep amb tots el personatges de la cort, els militars,
gent important... i amb els braços oberts.

Al final del regnat del rei de Salomó comença una època que decau perquè Salomó es separa de la
vida religiosa cap a Deu, una vida pecaminosa, per això Deu l’abandonarà i perdrà el seu do que ell li
havia donat. Això perjudica al seu poble ja que després de la mort de Salomó el regnat quedarà
dividit i això facilitarà la invasió dels enemics i Israel estarà dominada per estrangers (Babilònia,
Egipcis, Romans, etc)

3.2.2.6. ELS JUTGES: Samsó

A) Els Profetes
❖ Daniel
Hi ha molts de moments en que el poble d’Israel es sent abandonat per Déu i perden la fe, cada
vegada que això succeeix Deu els castiga. En aquests moments de dominacions estrangeres,
apareixen els profetes. Els profetes són homes que Deu envia en moments molts difícils pels
hebreus, quan perden la creença en Deu.

Daniel és un profeta que va ajudar als jueus durant l’etapa de captiveri a Babilònia. Aquesta ajuda li
va costar la seva vida perquè va ser condemnat pels Babilonis. Va ser llançat a una cova plena de
lleons per que el mengessin. En aquest moment, Daniel suplica a Deu que l’ajudi i Deu calma als
lleons, d’aquesta forma no el mataran. Daniel sempre està representat mirant al cel per donar
gràcies a Deu.

❖ Jonàs
El profeta Jonàs va ser elegit per Deu quan els hebreus havien tornar a perdre la fe. Jonàs va
emprendre un viatge cap a Nínive per dir-li al poble jueu que abandonessin la idolatria i tornessin
amb deu. Jonàs es veu incapaç d’anar a Nínive per convèncer-los, el que fa és fer un viatge per mar
cap un altre lloc. Quan Jonàs decideix fugir, a la mar es crea una gran tempesta. Jonàs i els mariners
pensen que es un càstig de deu així que els mariners (versió 1) llancen a Jonàs o Jonàs es llança ell
mateix (versió 2) perquè és el culpable. Deu envia un monstre marí per engolir-lo viu, al tercer dia el
vomita viu, Jonàs s’havia penedit i pensa que el vomita gràcies a deu. Jonàs li dona les gràcies i
decideix emprendre el viatge que li havia manat.

Aquest episodi simbolitza el perdó de Deu als que es penedeixen i castiga als que no segueixen les
ordres de deu. També simbolitza la resurrecció de Crist (al tercer dia reviu).

❖ Judit i Holofernes
Judit era una dona jove hebrea de gran bellesa. Holofernes era un general de l’exercit assiri que va
envair Israel aprofitant els moments de debilitat. Els israelites es veien incapaços d’afrontar aquesta
invasió així que van pensar una estratègia, volien assassinar al cap militar, el qual era Holofernes. Els
jueus van fer que aquesta jove el seduís per que quan guanyés la seva confiança pogués matar-lo.
Holofernes la va convidar a la seva tenda i mentre dormia, Judit, acompanyada d’una donzella, el va
matar.

Aquest tema està ple de simbologia, ens recorda la lluita entre David i Goliat. Judit, una simple jove,
derrota al militar més poderós dels enemics. David i Judit alliberen als jueus dels exercits invasors.
Representa la capaçitat del poble de Israel que tenen per sobreviure sota els seus enemics.