Catalán Bachillerato

Català Tomás
Tema 1: Text Expositiu o Explicatiu

Aquesta tipologia de text versa sobre la transmissió d’un missatge a un receptor
interessat d’una manera objectiva, clara i ordenada sobre qualsevol tema. Els textos
expositius poden ser de caire divulgatiu, aquests s’adrecen a un públic més general, o
especialitzats, si tracten un tema més concret, específic d’una matèria i que a més, va
dirigit a un col·lectiu especialista.
Pel que fa a la seva representació escrita, els textos expositius han de tenir molta cura
de la seva disposició gràfica, com s’organitzarà la informació en la pàgina i d’aquesta
manera facilitar la lectura. Tot allò que el text pugui incorporar, com per exemple, noms
propis, dades, estadístiques, gràfics, fotografies... facilitaran la comprensió per part del
lector.
El text expositiu empra un to formal, és a dir, mancat d’expressions col·loquials o més
literàries, atès que, aquestes darreres formen part d’un registre més elevat. També
utilitza un lèxic precís, clar i propi del tema que es tracta. Dins del text hi predominen les
frases llargues. La sintaxi ha de ser senzilla. No s’ha de fer un ús excessiu de la
terminologia especialitzada, cosa que dificultaria l’entesa.
Pel que fa a la progressió temàtica del text expositiu, el tema es desenvolupa i es va
dividint en subtemes. La progressió és de tipus lineal, es va d’un tema a un nou tema.
Els recursos lingüístics del text expositiu
Dins d’un text expositiu hi acostumem a trobar les següents característiques
lingüístiques:
- Ús del llenguatge científic o estàndard.
- L’objectivitat en l’explicació i les oracions en 3a persona.
- Abundància de les oracions subordinades de relatiu i aposicions. Aquestes permeten
incorporar informació secundària.
- Temps verbal en present d’indicatiu. Marca d’atemporalitat.
- Claredat i precisió en l’ús de substantius i verbs. Cal evitar ambigüitats.
- Ús de nominalitzacions: permeten reduir el text i la informació.
- Adjectius neutres.
- La cohesió lèxica: repetició de paraules, utilització d’hiperònims, hipònims i mots de la
mateixa família.
- Els connectors: milloren i organitzen el text. Ajuden a enllaçar les oracions, i a matisar
la informació.
Com s’estructura el text expositiu?
El text expositiu es fonamenta en l’organització de la informació i en la seva transmissió.
Serà el destinatari d’encarregar-se de tenir coneixements previs sobre el tema. Així
doncs, un text expositiu és de caire informatiu o explicatiu. Consta de les següents parts:
Presentació o introducció
On es presenta el tema, la seva importància, els objectius, les fonts documentals
consultades. Acostuma a ésser el primer paràgraf del text.
Desenvolupament:
S’exposa la informació d’una manera clara i endreçada. Ocupa la part central del text.
Els continguts es relaciones entre ells. També hi solen aparèixer exemples,
Català Tomás
comparacions, anècdotes. Pot ocupar un paràgraf com a mínim. Tanmateix, si el

desenvolupament s’estructura en més paràgrafs serà més visual i agradable de llegir.
Conclusió:
És un petit recordatori de les principals idees exposades. Fins i tot, s’hi pot incorporar si
es desitja una opinió personal.
Dins dels textos expositius també hi apareixen:
-El títol del tema que s’exposarà.
-La citació de fonts de documentació consultades.
-Els suports informatius: il·lustracions, esquemes, gràfics.
«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats;
tant, que sovint s’ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe
de seqüències.
Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d’organització i
jerarquització, i explicar, és l’activitat que, partint d’una base expositiva o informativa
necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa.
El text explicatiu o expositiu pretén informar d’un tema de manera clara, ordenada,
precisa i lògica a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són
els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre el tema
Català Tomás
a què es fa referència. És per això que el text expositiu ha de presentar una organització
lògica i ordenada de les idees, i per a redactar-lo es fan servir marques gràfiques com
lletres, nombres, guions o dibuixos.
Marques per reconèixer un text expositiu:
 Títols i subtítols: encapçalen un text i les seves parts. Serveixen per indicar el
contingut de les informacions que segueixen.
Paràgrafs: fragments del text separats per un punt i a part. El contingut del paràgraf
té una certa unitat: gira a l’entorn d’una idea principal.
 Tipus de lletra (negreta, subratllada, cursiva...) per destacar algun concepte
important.
 Gràfics, esquemes, quadres o il·lustracions, que complementen la informació i la
fan més comprensible.
 Exemples que ajuden a entendre el que s’explica en el text.
Estructura
Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les
informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta
típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L’estructura clàssica
d’un text expositiu és:
1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. Es descriu un objecte, un fet o

un concepte dient-ne les propietats i les parts.
2. Desenvolupament del tema: es presenta un problema de coneixement que es vol

resoldre i, tot seguit, exposar-ne la solució.
3. Conclusió: és un resum de les idees principals.
Exemples de textos expositius
 articles de les revistes especialitzades

 documentals
 reportatges
 exposicions orals
 ressenyes de llibres
 temes desenvolupats en els llibres de text
Recursos
En l’explicació, l’emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L’emissor
vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l’exemplificació i
Català Tomás
la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els
esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal)
 En l’exposició oral: la repetició, els canvis d’entonació i les pauses expressives,

etc.
 En l’escrit: s’utilitza la subdivisió en apartats, l’ús de títols i subtítols i la utilització
de recursos gràfics (negretes, cursives, etc.)
Tècniques explicatives
Presentació del tema Avui parlarem de la funció pol·linitzadora

Fenomen de coevolució: progressivament les flors han ofert
Explicació de conceptes
aliment als insectes i aquests han dut el pol·len a altres flors.
Classificació o Els insectes pol·linitzadors són les abelles, les papallones, les
enumeració mosques i els escarabats.
Hi ha casos sorprenents en què la flor imita la forma de
Exemples sorprenents
l’insecte.
Problema de Que passa si els insectes porten el pol·len a una planta
coneixement diferent?
Menció de termes
D’això se’n diu pol·linització creuada.
específics
Enumeració de causes i Si transformem..., urbanitzem, contaminem..., aleshores els
efectes insectes moren o se’n van.
Aportació de dades Segons alguns estudis, la població pol·linitzadora ha minvat.
Aclariment de
L’apicultura, és a dir, la cria d’abelles.
conceptes
Cites d’autoritat Albert Einstein va dir...
Si els pol·linitzadors disminueixen, el resultat possible és una
Prediccions i hipòtesis
reacció en cadena.
En el cas dels ametllers, per exemple, la pol·linització depèn
Exemples
quasi al cent per cent de l’actuació dels insectes
Propostes didàctiques Ho pots comprovar fent un treball de camp
Instruccions Mira, has d’escollir...; has de procurar...; has de posar... .
Marcadors d’ordre Abans de tot, ... A continuació, ... En acabat, ... Finalment, ...
Connectors de causa i
ja que, perquè, consegüentment, tanmateix, així doncs, per tant
conseqüència
Els insectes pol·linitzadors són necessaris... els humans hem de
Conclusions
preservar...
Català Tomás
El llenguatge d’especialitat
Cadascuna de les especialitats científiques o tècniques té un vocabulari específic per

anomenar els conceptes, els fenòmens i els elements que estudia. En aquest hipotètic text,
que podríem incloure en l’àmbit de les ciències de la naturalesa, hi podríem trobar diverses
paraules que són pròpies d’algun camp del coneixement humà: pol·linització, diversitat
genètica, hàbitat, ecosistema, piràmide ecològica, biodiversitat, botons florals, floració, etc.
Aquestes paraules formen part de laterminologia específicade les ciències de la
naturalesa; són, doncs, termes pròpies d’aquesta matèria.
Un terme és una unitat lèxica (una paraula o una locució) que designa, de manera
inequívoca, un concepte, un fenomen o un element en un àmbit d’especialitat determinat
(medicina, química, informàtica...).
EL TEXT EXPLICATIU
El text explicatiu o expositiu té com a finalitat informar i transmetre
coneixements.Ex.: les enciclopèdies, els llibres de qualsevol especialitat, les
conferències...
1. El tema és l'assumpte de què tracta el text. Quan formulem el tema, no expliquem les
idees que desenvolupa el text, sinó que simplement n'indiquem la qüestió general. El tema
s'indica amb un sintagma nominal (l'amor, la por, els insectes...). El sintagma nominal es
pot precisar amb complements: La salut • La salut de la població • La salut de la població
infantil •La salut de la població infantil dels suburbis • La salut de la població infantil dels
suburbis de Nova York.
2. L’estructura
Sol constar detres partsque es corresponen amb l’estructura de qualsevol acte de

comunicació: entrar en contacte. Desenvolupar el contingut, desenvolupar el contingut i
tancar la comunicació.
La introducció: és el primer punt de contacte amb el tema. Té un caràcter general, és
breu i, en un text d'una pàgina, sol ocupar un paràgraf. La introducció pot ser de molts
tipus: pot situar antecedents del tema (apunts històrics, geogràfics...), oferir dades
generals (fets, estadístiques, dates...), plantejar interrogants per cridar 'atenció dels
lectors, definir el concepte clau... Les possibilitats de la introducció són variades, però
sempre es caracteritzen perquè obren el tema i tenen un caràcter general.
El desenvolupament: és el contingut pròpiament dit del text. El tema del text es
desenvolupa en subtemes o unitats de sentit, que presenten un ordre lògic d'exposició
(per exemple, de més general a més concret). Per fer efectiva aquesta fase, cal dividir el
text en blocs que diferenciïn els subtemes i posar a cada un títol que indiqui la
qüestió que tracta. Els paràgrafs són bona guia per establir l'estructura del text.
Català Tomás
La conclusió: és el tancament del text. Sol ser breu (un paràgraf)i es pot plantejar de
diverses maneres: pot resumir les idees exposades, relacionar-se amb la introducció,
fer una crida als lectors, plantejar una hipòtesi de futur, extreure conclusions del
text...
3. Models d’organització de les idees:
Hi ha cinc models de text explicatiu:
3.1. Text descripció: exposa trets, característiques d’un objecte, d’un fenomen, d’una
idea...
Per ex., la descripció d’un animal, un poble, un moviment històric, una moda...
Ex.: Tema: El meu poble

Aspectes que es desenvolupen: - situació geogràfica, -evolució històrica, -recursos
econòmics, - estructura social, - festes i tradicions.
Text 1
Les mil cares del foc
El foc té moltes més de mil cares. La majoria d’elles es mouen entre el cel i la terra i entre
la creació i la destrucció; entre la matèria i la imaginació; entre la necessitat i la por; entre
el realisme i la màgia; entre el caràcter sobrenatural i el domini humà mitjançant la tècnica.
El foc és un fenomen de la naturalesa: l’escalfor del sol, el llamp, l’erupció volcànica, els
incendis són fenòmens naturals.
Va ser a partir de l’observació dels fenòmens naturals, de l’assaig i de l’error, de
l’atreviment i de la casualitat, que els humans van poder obtenir el foc i domesticar-lo.
El progressiu domini del foc ha estat un factor cabdal per al desenvolupament de la

humanitat i de la civilització: foc per cuinar, per escalfar-se, per il·luminar-se, per protegir-
se, per fondre o per defensar-se i atacar... El foc de la llar, el foc de forns de les fargues,
els alts forns, les màquines de vapor, les centrals tèrmiques... El foc constitueix un aspecte
fonamental de la tecnologia.
La domesticació del foc, però, és un objectiu mai plenament aconseguit; ni tan sols amb els
poderosos mitjans de les tecnologies més modernes. El risc de l’incendi, la necessitat de la
seva prevenció i extinció i la recuperació dels danys produïts han estat preocupacions de
qualsevol societat i període històric. I per intentar prevenir i protegir-se dels perills del foc
s’han elaborat diverses eines, normatives i sistemes de comunicació.
El calendari festiu, arreu del món, i particularment a Catalunya, és molt ric en
representacions rituals i simbòliques del foc. Algunes d’elles són supervivències de ritus
antics i precristians, i unes altres són recreacions on els aspectes més religiosos i
cerimonials han deixat pas als més lúdics i espectaculars. En algun dels ritus també
Català Tomás
descobrim una tradició simbòlica que, avui, ens ajuda a mantenir la nostra identitat en un
món que tendeix a la globalització.
Actualment, quan el món és dominat per la racionalitat, les ciències experimentals i per les
seves aplicacions tecnològiques, el foc manté una força de simbolització extraordinària.
Tradició i modernitat van lligades estretament; màgia i tecnologia, també. No és misteriós, i
màgic, mantenir encesa la flama de la torxa olímpica a sota l’aigua? Segueix la màgia del
foc i la festa de la màgia perquè el foc és un element molt llaminer. El foc ens continua
motivant els cinc sentits i fent possible la confluència màgia del ritual i el poderós imaginari
cultural amb l’esperit lúdic i la necessitat de diversió.
Activitat
1. Fes l’esquema del text. Recorda que has de formular els apartats amb SN
1.Introducció
1.1.
2. Desenvolupament
2.3. ...
3. Conclusió
3.1.
3.2. Text seqüència: s’organitza seguint un ordre temporal. El contingut s’estructura en

etapes que tenen una continuïtat en la línia temporal. Per ex., la història del cinema, país,
guerra...
Tema: Història dels moviments migratoris

Fases o períodes: - A l’Edat Mitjana, - A l’Edat Moderna, - A l’Edat Contemporània, -
Actualment
TEXT 2
Tihar o Diwali
El Tihar, Diwali o “Festa de les Llums” és una festa hinduista que se celebra tretze dies
després de la lluna plena de Kartik, normalment al final d’octubre o al principi de novembre.
Tihar significa
literalment “fila de làmpades” i, durant els cinc dies que duren les festivitats, l’encesa de
làmpades, espelmes i llums de tot tipus per tots els racons és la tradició més estesa i
practicada. El Tihar també s’anomena “PanchaYama”, perquè durant aquests dies es
venera el déu de la mort.
El primer dia, anomenat Kag Bali, és el “Dia del Corb”, en què es fan ofrenes (petits plats
amb fulles verdes que contenen menjar, monedes, encens i espelmes d’oli) als corbs, que
són els “missatgers de la mort” enviats per Yama. El segon dia del Tahir és el Swan o Sho
Puja, el “Dia del gos”, en què es fa homenatge als gossos, tant als domèstics com als
Català Tomás
famèlics i pollosos que durant tot l’any vagaregen abandonats pels carrers. Es creu que el
gos és el guardià de les portes del reialme de Yama. Aquest dia els gossos són tractats
amb un respecte especial: se’ls alimenta com a reis, se’ls col·loquen flors i garlandes al
voltant del coll i se’ls posa tika vermella al front en senyal de benedicció.
El tercer dia, anomenat Laxmi Puja, és el més important i el que dóna sentit a la festa
perquè està dedicat a Laxmi, deessa de la salut i de la fortuna, coneguda popularment pel
seu amor a la llum. Durant el matí es ret homenatge a la vaca, la forma visible de la deessa
Laxmi. Les vaques són banyades, alimentades amb fruits i dolços, decorades amb
garlandes de flors al voltant del coll i són venerades: tothom els mostra respecte i devoció.
Els homes i les dones duen el fil de la bona sort al canell i el lliguen a la cua de la vaca per
demanar-li ajuda després de la mort del cos. Es fan ofrenes (puja) a la imatge de Laxmi
que hi hagi a la casa i que aquell dia es col·loca en lloc visible. Durant aquest dia grups de
dones i nens recorren els carrers cantant la cançó Bhailo, recollint diners i dolços per les
cases, encenent bengales i fent esclatar petards.
El quart dia se celebra de diferent manera segons la comunitat. Alguns fan honors als
bous, com a les vaques el dia anterior, en un ritual anomenat Goru Puja. Però la festa més
rellevant és el Mha Puja, una celebració que precedeix l’any nou dels newars (poble
originari del Nepal). El Mha Puja, literalment “ofrena al propi cos o a un mateix”, és una
celebració familiar en què els newars purifiquen el cos i la ment i demanen la il·luminació
mitjançant rituals antics. Se celebra de nit, i tota la família es reuneix en una habitació
buida de la casa convenientment netejada i pintada de color terra. El pare fa un mandala
per a cada membre de la família. Els mandales són dibuixos amb dissenys geomètrics fets
a terra amb sorra fina i decorats amb pols ocre. Estan creats a base de cercles concèntrics
fets amb arròs i rodejats per vuit làmpades d’oli que simbolitzen la vida humana i la
il·luminació. Quan el Mha Puja acaba, comença un gran àpat que dóna la benvinguda a
l’any nou.
El cinquè dia coincideix amb l’any nou newar, i és celebrat per aquesta comunitat de
manera reivindicativa amb una cercavila político-festiva pels carrers del barri vell de
Kàtmandu, en què participen representants de partits polítics, associacions, escoles,
bandes de música... Es mouen circularment uns altíssims pals de bambú que estan
coronats amb banderes i mates de cabells. La cercavila compta amb la presència de milers
de persones engalanades amb els vestits tradicionals.
Manel Carrera
Activitat
2. Llegeix el text i indica’n el tema i l’estructura.
3.3. Text comparació: compara semblances i diferències entre dos o més elements.
Per ex., la comparació de la vida rural amb la vida urbana, entre dues generacions, entre
dos animals...
Català Tomás
Ex.: Tema: La vida rural i la vida urbana
Elements que es comparen:
- Vida al camp:
 Entorn físic: contacte amb la natura; percepció dels canvis en els estacions;
entorn acústic natural.
 Relacions humanes: contacte amb l’entorn humà; aïllament
 Feina i lleure: dificultats per trobar feina en molts sectors; oferta de lleure
limitada. -Vida a ciutat:
 Entorn físic: allunyament de la natura; manca de contacte amb les estacions;
contaminació acústica.
 Relacions humanes: incomunicació; possibilitats més àmplies d’establir
relacions.
 Feina i lleure: possibilitats de trobar feina en sectors diferents; abundància en
l’oferta de lleure.
Text 3
Per als infants el temps és incert. El futur és una possibilitat i no pas una certesa i com a
conseqüència intenten obtenir de manera immediata tot allò que és possible, sense confiar
en les garanties del demà. L’infant no sap esperar: en els primers mesos, perquè no coneix
el temps; després perquè no hi té confiança. Els adults administren el temps dels infants i
els infants no sempre hi confien. Els adults diuen sempre “després, demà” i els infants
aprenen aviat a dir “ja, ara mateix” perquè saben que tan sols l’immediat és segur.
Els adults, en canvi, organitzen el temps comptant amb el futur, però tan sols perquè el
tenen assegurat. Tenen un compte al banc, la botiga al costat de casa, els aliments a la
nevera, la pòlissa d’assegurances, el canvi d’estació. Veuen el present com una forma de
projectar el futur. Són, de fet, dues concepcions diferents d’entendre el temps i la vida.
Francesco Tonucci, Quan els nens diuen prou!
Activitat
3. Llegeix el text, digues quin tema tracta i explica per què és un text comparació.
3.4. Text causa- efecte: parteix d’una o diverses causes que generen uns determinats
efectes. Per ex., la relació entre l’escalfament del planeta i el canvi climàtic.
Tema: Efectes psicològics de l’enamorament

Causa: enamorament
Efectes: -sensació d’eufòria i felicitat; - augment de l’autoestima; -visió optimista del
món; - estat d’alta emotivitat.
Català Tomás
Text 4
Al sud de l’Índia hi ha algunes de les plantacions de te més famoses del país. Cada dotze
anys, els pendents dels turons, entapissats de verd, queden estampats per taques malva.
És per la flor anomenada neelakurinji, que triga tot aquest temps a florir. La seva aparició
també ha fet florir el turisme: unes cinc mil persones vénen cada dia per contemplar-la. Uns
altres visitants són les abelles, atretes per la neelakurinji. Els experts saben que al cap de
poc temps es podrà recollir als ruscos una mel de qualitat excel·lent, per la qual val la pena
esperar aquests dotze anys.
Activitat
4. Llegeix el text i completa la graella:

Causa: cada dotze anys floreix al sud de l’Índia la flor anomenada neelakurinji Efectes:
Causa:
Efectes: es recull una mel de qualitat excel·lent.
3.5. Text problema- solució: presenta un problema i planteja una o diverses

solucions.
Per ex., el problema dels animals en perill d’extinció, de la fam, del baix rendiment
escolar...
Tema: El baix rendiment escolar

Problema: el baix rendiment escolar
Solucions: - Disminuir les hores de televisió i d’altres mitjans audiovisuals; - Seguir
uns hàbits alimentaris i d’hores de son adequats a l’edat; -Incrementar la
concentració a classe; - Mantenir uns hàbits en l’estudi.
Text 5
De pors més o menys definides en tenim tots, tant grans com petits, però sovint són fruit de
la nostra imaginació. La foscor, la nit, els sorolls... poden despertar la por i l’angoixa
sobretot del més menuts, tanmateix la imaginació també pot ser una bona eina per
combatre-la, i els contes una gran ajuda. A més, llegir històries de por és emocionat i útil
per transformar els sentiments desagradables en rialles. Amb aquests llibres es descobreix
que no hi ha cap motiu de temor i que fins i tot és divertit, tot i que a vegades hi ha pors
que són producte d’una dura realitat...
Extret del web bcn
Activitat
5. Llegeix el text i indica el problema que planteja i les solucions que s’hi exposen.
Català Tomás
4. Característiques lingüístiques pròpies
-Recursos generals de presentació de la informació:

*La definició. Serveix per situar els aspectes bàsics a l’hora d’iniciar el tema i aclarir el
significat dels mots difícils.
*L’alternança entre conceptes i exemples. Els conceptes són idees; els exemples són
fets, anècdotes que donen suport a les idees. Concepte: la població fa un mal ús de la tv;
un fet que exemplifica seria: la fent mira la tv quatre hores de mitjana al dia.
- Recursos lingüístics:
*Els gràfics, els esquemes i les il·lustracions, per fer més clara la informació.
 Abundància de sintagmes nominals.

 Abundància de noms i verbs abstractes.
 Selecció de lèxic precís.
 Adjectius especificatius i no valoratius.
 Temps verbal: present atemporal.
 Ús dels connectors necessaris per establir relacions lògiques entre idees.
Ex.:
*Ordenadors del discurs:
-en primer lloc, en segon lloc...; d’una banda, de l’altra, per un costat, per un altre
costat...; per començar, seguidament, més endavant, finalment, per últim, per
acabar...
*Introductors del tema: pel que fa a, quant a, amb relació a...
*Afegir informació: a més, a més a més, també...
*Explicar amb altres paraules: és a dir, o sigui, dit d’una altra manera...
*Exemplificar: per exemple, a tall d’exemple, posem per cas...
*Determinar la causa: perquè, ja que, a causa de/que, com que, atès que, per raó de/que,
per culpa de, gràcies a...
*Determinar la conseqüència: per tant, doncs, en conseqüència, com a conseqüència, de
manera que, així que...
*Contraposar idees: però, sinó, al contrari, ben al contrari, ara bé, en canvi, no obstant
això, tot i això, de tota manera, encara que, tot i que, malgrat que, a pesar que, sempre
que...
*Resumir: en resum, en síntesi, comptat i debatut, ras i curt...
Activitat
6. Assenyala el tema del text, el model d’organització de les idees que presenta i classifica
les expressions en negreta del text segons les relacions que estableixen (contraposar
idees, organitzar el text...)
Català Tomás
Text 6
Un tema d’actualitat i preocupant és el de les addiccions, tant a les conegudes substàncies
tòxiques com a les noves tecnologies, sobretot, l’ordinador i el mòbil, que presenten molts
nois i noies. De tota manera, no ens serveix de res dramatitzar aquestes conductes.
Per una banda, les noves tecnologies mai no són, per elles mateixes, perjudicials
perquèpertanyen al nostre temps i al nostre món; ara bé, hem de saber utilitzar-les i en
podem treure un gran profit. Poden millorar aspectes motrius de la persona, ajudar a
obtenir informació de forma ràpida, desenvolupar l’atenció... Són, en conseqüència, una
eina més de contacte amb l’exterior.
D’altra banda, entre els factors que podríem considerar negatius hi ha, per exemple, com
passa en la majoria d’addiccions, que als joves els costa molt prendre consciència de la
quantitat d’hores que dediquen a jugar, connectar-se a Internet, enviar missatges des del
mòbil, etc. A més, deixen de fer altres activitats socials potenciadores del seu
desenvolupament personal. Poden quedar apartades obligacions escolars, familiars i
socials que, fins en aquell moment, havien estat totalment assumides pel jove i de les
quals, per tant, els pares ja ens havíem despreocupat.
Això és el que li ha passat a la Begoña. Fins al darrer curs de l’educació secundària
obligatòria, el seu expedient acadèmic va ser brillant. El curs següent, a primer de
batxillerat, va descobrir Internet i es va enamorar perdudament d’un noi de l’altra punta de
l’Estat. S’aixecava del llit quan els pares ja dormien per poder contactar amb ell.
Consegüentment, el rendiment acadèmic va baixar en picat.
També hi estan enganxats dos germans, el David i la Gisela. Tan bon punt arriben a casa
després de la jornada escolar, gairebé abans de dir hola a la família, de berenar i de deixar
la motxilla aparcada al replà de l’entrada, el primer que fan és barallar-se per veure qui és
el primer de posar en marxa l’ordinador. Que vagi escalfant motors...
Els pares triguem força a veure que tenim un fill enganxat a la pantalla. Encara que
mantinguem un bon control damunt seu, és difícil, quan ens diu que se’n va a estudiar a la
seva habitació, saber ben bé què fa durant aquell temps. No podem espiar-lo
contínuament. Tard o d’hora, però, ens n’adonem, i ell també. No sap com deixar-ho, s’ha
convertit en un hàbit, en una addicció. I encara que ho sap, no ho reconeix, no ens ho dirà.
Tant els pares de la Begoña com els del David i la Gisela, van prendre una alternativa
contundent: “S’ha acabat l’ordinador” És la decisió encertada sempre que l’objectiu final no
sigui la prohibició, sinó que el noi prengui consciència de la seva addicció. Amb el “s’ha
acabat l’ordinador” no s’acaba el problema. El noi ha d’interioritzar l’addicció, ha de ser
capaç de fer un control objectiu del temps que inverteix en els jocs o connexions i, des del
diàleg amb els el pares, és ell qui ha de decidir el temps que hi dedicarà des d’aquell
moment, en forma d’horari. Un horari amb el qual es compromet davant els pares i,
sobretot, davant ell mateix.
El compromís, la coherència i l’autocontrol l’ajudaran molt més a madurar que un càstig
imposat des de fora.
Imma Sagrera, Del xumet a la birra

Català Tomás
Tipologia de text expositiu

El text expositiu abunda en els àmbits de la ciència, la tècnica i de l’ensenyament. Així
doncs, podem trobar sis tipus de textos expositius:
1. El text cientificotècnic especialitzat
És el propi dels experts en una matèria.
2. El text de semidivulgació
S’adreça a un públic de tipus universitari i amb coneixements sobre el tema.
3. El text de divulgació
És el que va dirigit a un sector més ampli de públic.
4. El text científic pedagògic
És el propi de l’ensenyament, dels llibres de text i similars.
5. El text d’investigació
Seria el que trobem a les tesis doctorals o treballs de fi de màster.
6. El text científic oficial
On es realitzen informes per part d’equips d’investigació i que posteriorment, apareixeran
publicats en revistes especialitzades. Aquests text també acostumen a divulgar-se de
manera oral.
Català Tomás
Tema 2: La formació de Mots

1. Formació històrica del lèxic en català
El català és una llengua romànica - derivada del llatí
EL LLATÍ:
És la llengua dels romans que entren a Catalunya l’any 218 a de C i s’hi estableixen.
El seu imperi es desintegra al segle V d C. Del llatí prové el lèxic bàsic del català, però ve
del llatí vulgar que és el que parlaven la majoria dels qui vingueren a poblar aquesta
regió... D’aquest lèxic bàsic en direm MOTS HEREDITARIS. Però la nostra llengua també
pren del llatí paraules manllevades que configuren PARAULES CULTES , CULTISMES o
SEMICULTISMES com càtedra, quelcom, juvenil... que s’escriuen partint de la derivació
directa del llatí clàssic. També, encara avui, la nostra llengua, compta amb LLATINISMES,
o sigui mots, locucions o frases fetes que són en llatí que han pervingut fins als nostres
dies i que s’usen en ocasions ben determinades. N’hi ha que ja s’han adaptat a la grafia
catalana (currículum) i s’escriuen d’acord amb les normes del català. D’altres, però,
s’escriuen en cursiva
Paraules: àngelus, ídem, júnior, sènior, lapsus, lavabo, maremàgnum ...
Locucions: a priori / a posteriori (abans i després), alma mater (ànima o creador), ante
meridiem - post meridiem (AM / PM en l’horari), de facto (de fet, en realitat es fa), ex
professo (expressament), grosso modo (més o menys) , in extremis (de forma extrema,
pels pèls...), in fraganti (fent el que sigui ) , ipso facto ( de seguida, a l’acte), mea culpa
(culpa meva), rara avis (espècia estranya, fet estrany) , sine quan non (imprescindible),
statu quo (categoria o condició), sui generis ( especial, a la seva manera) , vox populi
(sabut per tothom)
Frases fetes:
Algunes que es fan servir són:
Cogito, ergo sum ( Descartes) : penso, doncs sóc o existeixo
Magister dixit : Ho ha dit el mestre
Mens sana in corpore sano : Un esperit sa en un cos sa
Ora et labora: Prega i treballa
Verba volant, escripta manent : les paraules volen i els escrits romanen
A part de la llengua base, que és el llatí, existeixen altres llengües que han anat
formant el català. Estan repartides entre el SUBSTRAT, el SUPERESTRAT i
l’ADSTRAT
SUBSTRAT: conjunt d’elements preromans que van influir el llatí i que s’hanconservat
. Sorotaptes (900 a de C) -- branca, clenxa, galta
. Celtes (s. VII a V a de C) -- avenç, trencar, camisa, tancar
. Fenicis (Eivissa, s. VII a de C) -- Eivissa, Maó...
. Grecs (s. VII a de C) cim, guix, aire, pedra, oliva, esponja
. Íbers (VI a de C fins als romans) -- carabassa, esquerra, estalviar, pissarra...
SUPERSTRAT: elements posteriors a la romanització que van incidir en el català
mentre s’anava formant.
Català Tomás
. Pobles germànics (després de la caiguda de l’Imperi Romà) lèxic com: alberg, bastida,
blat, guant, jardí, llesca, orgull... / Topònims com: Francolí, Campdevànol, Arenys... i
Antropònims com: Enric, Ferran, Alfons, Ricard, Bernat, Ricard...
. Àrabs (invasió peninsular a partir del 711 - fins al segle XIII a les Illes...) Lèxic: cotó,
quitrà, barnús, albercoc, càmfora, carxofa... i Topònims : Alfacs, Alcalà, Borges, Benidorm...
ADSTRAT: elements per contacte fronterer

. Occitans (provençalismes originaris de l’EM) : ambaixada, bacallà, bressol
. Castellans ( els primers són del segle XIV). Lèxic: borratxo, broma, buscar, llàstima,
patilla, quedar...
. Francesos ( gal·licismes , a patir del segle XVIII): beixamel, biberó, bidet, brioix, silueta,
somier, carn
. Italians: ( italianismes a partir del segle XIII) : molt de lèxic musical, sobretot: adàgio,
al·legro, camerino, solo, bravo!, piano, partitura, sonat.
. Grups amerindis ( a través del castellà ): Lèxic: canoa, guacamai, huracà, lloro, mico,
tauró...
. Anglesos (anglicismesa partir del s XVIII) bistec, bar, còctel, rècord, bàsquet, club, xut,
tennis, hoquei, rugbi...
. Portuguesos: sarau
. Alemanys: bivac, zinc, blindar
Hi ha dos processos que serveixen per formar mots: la derivació i la composició.
0. L’habilitació:
- També s’anomena derivació impròpia. Consisteix a atorgar a un mot nous
significats sense canviar-li la forma.
Dir: un mecenes (un patrocinador), un aturat (que no té feina), un extra
(figurant per a una pel·lícula, rodar (una pel·lícula)...
També paraules que canvien de categoria gramatical: un dirigible (adj que fa de
nou ), un audiovisual (adj que fa de nom), el blau del cel (un adj que fa de nom),
és un dir (verb que fa de nom) , un somriure (verb que fa de nom), etc
1. DERIVACIÓ
La derivació és un procés per mitjà del qual obtenim una paraula nova a partir d’una altra, o
del seu lexema, a la qual afegim un afix o més d’un.
Un afix és un morfema que no pot funcionar tot sol i s’incorpora davant (prefix), darrere
(sufix), o enmig (infix) d’un mot per crear un mot nou.
1.1. Els prefixos
Un prefix és un element que es posa davant un lexema o un mot ja existent per crear-ne un
de nou: fer -> desfer; pilot-> copilot
La unió d’alguns prefixos amb mots que comencen amb determinats sons comporta canvis
fonètics i ortogràfics, com, per exemple, els següents:
- Al prefix a-, que indica negació, s’hi afegeix N quan el mot a què s’afegeix comença amb
vocal o h: analfabet
- La n del prefix en- es converteix en M davant els noms que comencen amb m, b, p:
emmirallar-se
1.2. Els sufixos
Català Tomás
Un sufix és un morfema derivatiu que s’afegeix darrere un lexema o un mot per formar-ne
un de nou: cuina-> cuiner; germà->germanet
Només admeten sufixos els noms, els adjectius i els verbs. Hi ha diversos tipus:
-Diminutius i augmentatius: petitó/petitona; boníssim, caríssima; germanet
-Gentilicis: catalana, lleidatà; sabadellenca, reusenc; ripollès, empordanesa; manacorí,
alacantina.
-Conjunt i col·lectivitat: albereda, roureda; alzinar, ametllerar
-Oficis: fuster, camionera; cadiraire, escombriaire; modista, pianista; capellà, ermitana.
-Arbres i plantes: pomer, pomera, esparreguera.
1.3. Els infixos
Un infix és un morfema derivatiu que s’afegeix a un mot entre el lexema i el sufix: blanc->
banquinós
Es poden distingir dues classes d’infixos:
- Els infixos que canvien el significat del mot originari. Per exemple, un ferrer treballa el
ferro, mentre que un fer-re-ter ven objectes de ferro.
- Els infixos que afegeixen un matís al mot originari; es veu sobretot en els verbs: plovisqu-
ej-ar.
1.4 Els pseudoderivats
La part fonamentals del cabal lèxic de la llengua catalana la constitueixen els mots
patrimonials, hereditaris o populars. Es tracta de les paraules que han seguit na evolució
completa des de les formes llatines fins a les actuals. Ara bé, quan es deriven nous mots a
partir d'un mot llatí i no pas del mot primitiu català es formen els pseudoderivats, és a dir,
falsos derivats que procedeixen directament del llatí i, per tant, no han sofert l'evolució
fonètica normal dels mots hereditaris.
JOVE ( llatí: iuvenes)  derivats: joventut  pseudoderivat  juvenil
LLAVI (llatí: labrum)  derivats: llaviejar  pseudoderivat  labial
Generalment formen part de la llengua culta:
2. COMPOSICIÓ
La composició és un procediment lèxic per mitjà del qual es creen paraules noves a partir
de la unió de dos lexemes o dos mots ja existents: nord-est, allioli.
Els mots compostos tenen dos accents o síl·labes tòniques, ja que conserven els accents
Català Tomás
originaris. S’ha d’escriure guió quan el primer mot acaba en vocal i el segon comença amb
R,S o X: busca-raons, i en els mots compostos que comencen amb un punt cardinal: sud-
africà.
També es consideren mots compostos els que estan formats amb una preposició tònica i
un mot o lexema. En aquests casos, no dobla la consonant inicial si és R o S ni s’hi posa
guió: contrarestar, sobresortir.
Estructura dels mots compostos:
- Dos noms separats: decret llei. El plural es fa afegint -s al primer mot: decrets llei.
Per saber si dos mots separats formen un compost o no podem posar algun element
gramatical enmig dels dos: si no l’hi podem posar, vol dir que és un mot compost. No
podem dir “gos petit llop”, sinó “gos llop petit”.
- Un verb en forma personal i un nom: paracaigudes, esclata-sang.
- Un nom i un verb en participi: caragirat, corprès, celobert.
- Dos noms: autopista, figaflor.
- Dos noms units amb I o DE (el significat no deriva de la suma dels significats dels
seus components): capicua, coliflor, ull de poll, pa de pessic.
- Un nom i un adjectiu: barbablanc, galtaplè, camacurt.
- Un adjectiu i un nom: blau cel, verd poma, pocavergonya, milhomes.
- Dos numerals units amb la conjunció I amb guionet o separats: vint-i-dos.
- Un adverbi i un nom: no-violència (quan l’adverbi és no du guionet).
- Un adverbi i un verb: malparlar, benestar.
2.1 Sistemes de composició

S'obtenen mots compostos per tres sistemes diferents:
-la juxtaposició (composició paratètica: Riba-roja).
-l'el·lipsi (composició sintètica: fotocòpia).
-la composició per partícules (benvingut).
2.1.1 La juxtaposició: mots paratètics o coordinats
Els compostos formats per juxtaposició són els que resulten d'unir dues o més unitats
sense
alterar cap llei gramatical (ordre, concordança...). Amb el temps, aquests mots han perdut
el significat originari i han adquirit un nou sentit unitari
Gairebé tots els mots resultants d'una juxtaposició són substantius i adjectius. S'obtenen
mitjançant diverses combinacions:
-Substantius. S'obtenen mitjançant la unió de:
substantiu + adjectiu: aiguardent.
adjectiu + substantiu: malnom.
substantiu + substantiu: figaflor
substantiu + conjunció + substantiu: allioli.
numeral + substantiu plural: centpeus.
-Adjectius. Es poden trobar aquestes combinacions:
adjectiu + adjectiu (tots dos qualificatius quan expressen un sol concepte): agredolç.
Adjectiu + adjectiu (tots dos numerals): trenta-quatre.
-Les onomatopeies (glop-glop ), les locucions verbals (fer la gara-gara) i les locucions
Català Tomás
adverbials o adjectivals repetitives (de nyigui-nyogui) tenen una estructura coordinada

semblant al tipus substantiu + substantiu.
Les onomatopeies són mots que imiten de manera aproximativa certs sons o sorolls.
Poden tenir la categoria de noms (rau-rau), adverbis (xano-xano), o donar origen a verbs
(cloquejar).
2.1.2 L'el·lipsi: mots sintètics o subordinats
Es parla de composició el·líptica quan el mot compost és el resultat de la unió forçada
mitjançant la trangressió de les lleis gramaticals, prescindint, en alguns casos, d'algun dels
elements inicials, que es dóna per sobreentès. Equivalen a una definició o perífrasi més
llarga; per exemple caranet vol expressar “cara neta”. Per aquest sistema podem obtenir
substantius, adjectius i verbs.
Aquestes són les diverses combinacions possibles:
-Substantius. Es poden obtenir mitjançant la unió de:
substantiu + substantiu: ferrocarril (= carril de ferro).
substantiu + adjectiu o participi: cara-xuclat (= cara xuclada).
Verb + substantiu: cobrellit (= cobreix el llit).
Verb + verb: alçaprem (= alça i prem).
-Adjectius. S'obtenen unint:
substantiu + adjectiu: camallarg (= cama llarga).
adjectiu+ substantiu: solcuit (= cuit/cremat pel sol).
adjectiu + adjectiu: grecoromà (= grec i romà).
-Verbs. Hi ha dues combinacions possibles:
substantiu + verb: colltòrcer (= tòrcer el coll).
adjectiu + verb: primfilar (= filar prim).
2.1.3 La combinació per partícules
El resultat d'aquest sistema de composició són mots el primer element dels quals és una
partícula (preposició o adverbi) o un prefix i, el segon, un substantiu, un adjectiu, un verb o
un adverbi: gairebé, malentendre, benvinguda, aleshores.
Dins d'una oració, els compostos d'aquest tipus poden fer la funció d'adverbi, preposició o
conjunció. Aquests compostos es confonen fàcilment amb els mots obtinguts mitjançant el
procediment de la prefixació.
2.2 Les locucions
Ja s'ha dit que les locucions formen una unitat de sentit, però no de forma i, per tant,
s'escriuen amb els elements separats. Hi ha locucions:
-Amb valor de substantiu, quan s'uneixen:
-un substantiu + un adjectiu o a l'inrevés: clau anglesa.
-un substantiu + de + un substantiu: braç de gitano.
-un substantiu + i + un substantiu: punt i coma.
-Amb valor d'adjectiu: gris perla.
-Amb valr de verb: tocar el dos.
Les locucions són uns grups de mots amb ordre i forma ja fixats. Les utilitzem
semànticament i
sintàcticament com un sol mot. Generalment, la mateixa idea pot ser expressada per una
sola
Català Tomás
paraula (fer un salt = saltar).

Les locucions poden funcionar sintàcticament com a grups nominals (cotó fluix), verbals
(inflar el cap), adverbials (a balquena), prepositius (no obstant això) o conjuntius (de
manera que).
2.2 Les locucions
Ja s'ha dit que les locucions formen una unitat de sentit, però no de forma i, per tant,
s'escriuen amb els elements separats. Hi ha locucions:
-Amb valor de substantiu, quan s'uneixen:
-un substantiu + un adjectiu o a l'inrevés: clau anglesa.
-un substantiu + de + un substantiu: braç de gitano.
-un substantiu + i + un substantiu: punt i coma.
-Amb valor d'adjectiu: gris perla.
-Amb valOr de verb: tocar el dos.
Les locucions són uns grups de mots amb ordre i forma ja fixats. Les utilitzem
semànticament i
sintàcticament com un sol mot. Generalment, la mateixa idea pot ser expressada per una
sola
paraula (fer un salt = saltar).
Les locucions poden funcionar sintàcticament com a grups nominals (cotó fluix), verbals
(inflar el cap), adverbials (a balquena), prepositius (no obstant això) o conjuntius (de
manera que).
2.3 Les frases fetes

Les locucions verbals, és a dir, aquelles que tenen com a nucli una forma verbal, són
formes molt lexicalitzades de sentit molt unitari que funcionen amb una total autonomia
sintàctica. El nou sentit adquirit fa que minvi el valor significatiu de la forma verbal, i és
aleshores que podem parlar de les frases fetes. Així, encara que siguin expressions
equivalents, no és pas el mateix dir estar a la lluna o estar leri-leri.
Les frases fetes, les construïm habitualment amb verbs molt usuals:
-fer: fer un cop de cap.
-donar: donar-se ànsia.
-haver: haver-hi més dies que llonganisses.
-anar: anar a la seva.
-prendre: prendre a pit.
-estar: estar com un llum.
Cal afegir que els elements que componen les frases fetes s'escriuen separats.
2.4 El sentit figurat
El sentit figurat d'un mot o d'una frase pot variar segons el context en què s'inclogui. Fins i
tot, pot variar per adquirir un nou significat. És aleshores quan podem parlar de sentit
figurat (vs. Sentit recte), mecanisme de lexicalització que fem servir en els més diversos
caps de la comunicació quotidiana. Així, quan en una reunió hi ha un ambient enrarit, tens,
ens hi podem referir amb una expressió procedent del mont mariner: Hi ha mala maror.
Podríem dir que el sentit figurat és el primer estadi de lexicalització d'una frase, mentre que
les frases fetes són ja estereotipades, fixes.
Català Tomás
2.5 L'ús del guionet

• S'escriuen amb guionet:
-Els numerals compostos: cinquanta-set (D-U-C).
-Els compostos amb el nom d'un punt cardinal: sud-oest.
-Els compostos repetitius o expressions: bum-bum, a corre-cuita.
-D'altres: abans-d'ahir, adéu-siau, qui-sap-lo.
-Els manlleus sense normalitzar: dalai-lama, agnus-dei, ex-libris.
-Els casos següents de compostos catalans:
-Els que tenen el primer element acabat en vocal i el segon element
començat en -r, -s, -x: barba-ros, penya-segat, escura-xemeneies.
-Els que tenen el primer element amb accent gràfic: mà-llarg, pèl-ras.
-Els que poden presentar una lectura difícil: plats-i-olles.
-Els compostos d'adverbi prefix + substantiu: no-bel·ligerància.
• S'escriuen sense guionet:
-Els altres compostos de mots catalans no inclosos en els casos anteriors: pocavergonya,
sordmut, figaflor, vistiplau.
-Els compostos cultes, el primer element dels quals presenta una forma prefixada acabada
en o i de vegades en i: audiovisual, grecoromà, politicosocial, dentinasal.
-Els derivats per prefixació: sotsdirector, vicerector, ultraconservador.
-Els mots formats per l'adverbi no usat com a prefix quan el segon element és un adjectiu:
no bel·ligerant.
2.6. Neologismes
Com que les necessitats de paraules en una llengua, augmenten dia a dia ( amb
nous coneixements, nous invents, etc.) moltes vegades cal inventar nous mots.
D’aquestes unitats lèxiques noves ( sigui per la forma, sigui pel significat) en direm
NEOLOGISMES.
Un neologisme podria ser , per exemple, rentaplats com tràveling ( desplaçament
D’una càmera amb un suport mòbil) . Per tant es creen neologismes mitjançant la
composició, utilitzant mots grec o llatins (és el cas de televisió - teleo = lluny / vídeo
= veure) o bé incorporant MANLLEUS ( paraules manllevades d’una altra llengua -
sovint de l’anglès- i adoptades pel català) .
EL TERMCAT és un organisme creat per la Generalitat de Catalunya i l’Institut
D’Estudis Catalans, l’any 1985. La seva feina és promoure la recerca terminològica i
determinar els criteris lingüístics per anar incorporant noves paraules a la llengua
davant de l’aparició de necessitats també noves. El TERMCAT aprova, sempre que és
possible, una paraula genuïna (pròpia del català) per substituir una forma
manllevada (correu electrònic per comptes d’email) . En el cas d’un manlleu molt
arrelat, aquest es manté com a forma secundària , però vàlida, si se’n crea un de
genuí (cas de software que ara compta amb la paraula programari que és
genuïna). Quan no hi ha consens o no hi ha més remei, s’incorpora el manlleu a la
grafia catalana ( scanner -- escànner / bodi -- bodi / etc.)
Català Tomás
Tema 3: Les propietats dels texts:

Les regles fonètiques i ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques, que permeten formar
oracions acceptables, són només una part del conjunt de coneixements que domina
l'usuari de la llengua. L'altra part està formada per les regles que permeten elaborar textos:
les regles d'adequació, de coherència i de cohesió. Aquestes ens ajuden a discriminar les
informacions rellevants de les irrellevants, estructurar-les en un ordre lògic i comprensible,
escollir les paraules adequades, connectar les frases entre elles, construir un paràgraf, etc.
Tot seguit explicarem en què consisteix cadascuna d'aquestes regles.
Adequació
Qualsevol llengua presenta variacions: no parlen ni escriuen de la mateixa manera tots els
membres de la comunitat lingüística, ni aquests membres utilitzen la llengua de la mateixa
manera en totes les situacions comunicatives. Cadascú pot escollir entre usar la seua
varietat dialectal o usar l'estàndard. Cada situació requereix l'ús d'un registre particular, que
ve determinat pel tema, pel canal de comunicació, pel propòsit que tinguem i per la relació
entre els interlocutors.
L'adequació és la propietat del text que determina la varietat (dialectal/estàndard) i el
registre (general/específic, oral/escrit, objectiu/subjectiu i formal/informal) que cal usar.
Coherència
Hi ha informacions rellevants, que són apropiades per al text, i n'hi ha d'altres irrellevants,
que són superflues i innecessàries. Quan parlem o escrivim, hem de saber discriminar
aquests dos tipus d'informacions. Així mateix les informacions rellevants s'han d'estructurar
d'una determinada manera, seguint un ordre lògic i comprensible.
La coherència és la propietat del text que selecciona la informació (rellevant/irrellevant) i
que l'organitza en una determinada estructura comunicativa (introducció, apartats,
conclusions, etc.)
Cohesió
Les diverses frases que componen un text es connecten entre elles i formen una espessa
xarxa de relacions. Els mecanismes que s'utilitzen per connectar-les s'anomenen formes
de cohesió i poden ser de diversos tipus: repeticions o anàfores (l'aparició recurrent d'un
mateix element en el text, a través de la sinonímia, la pronominalització o l'el·lipsi) enllaços
o connectors (entonació i puntuació, conjuncions), etc.
La cohesió és la propietat del text que connecta les diverses frases entre elles, mitjançant
les formes de cohesió. Aquests mecanismes tenen la funció d'assegurar la interpretació de
cada frase en relació amb les altres i, en definitiva, d'assegurar la comprensió del significat
global del text.
Adequació
A qui va dirigit el missatge?
Quines funcions del llenguatge incorpora?
selecció de la varietat (dialectal o estàndard)
selecció del registre (formal/informal, objectiu/subjectiu...)
Català Tomás
fórmules i girs estilístics propis de cada comunicació
Coherència
Com estructuraré el missatge?
selecció de la informació (idees clares i rellevants)
progressió de la informació (ordre lògic, tema/rema...)
estructura del text (parts, introducció, cloenda...)
estructura del paràgraf (extensió, unitat...)
Cohesió
Quins recursos faré servir perquè el missatge tingui sentit, i no sigui repetitiu o
incomprensible?
puntuació (signes, majúscules...)
enllaços (marcadors textuals, conjuncions...)
anàfora (pronoms, sinònims, hiperònims, elisió...)
díctic
altres (verbs, determinants, ordre dels elements en la frase...)
Correcció
Cal que el missatge sigui correcte, tant des del punt de vista de la presentació, com de
l'ortografia
ortografia
morfologia i sintaxi
lèxic (barbarismes, precisió...)
disposició del text en el full (encapçalament, marges...)
tipografia (negreta, cursiva, subratllat...)
estilística (complexitat sintàctica, repetició lèxica...)
variació (riquesa de lèxic, complexitat sintàctica...)
Català Tomás
Tema 4: Els registres

El registre lingüístic o varietat diafàsica és una varietat de llenguatge emprada en funció
de la situació d'ús o de context. Va estretament lligada a la precisió lèxica i es detecta
segons la relació que tenen l'emissor i el receptor.
Se'n poden distingir principalment cinc, que s'agrupen en dos grans grups, els formals i
els informals.
Els registres formals s'adeqüen a la normativa i són propis de situacions comunicatives

distants o compromeses: són el registre literari, el científico-tècnic i l'estàndard. Els
registres informals no sempre s'adeqüen a la normativa i són propis de situacions
comunicatives properes o no compromeses: són el registre col·loquial i el vulgar.
a) El registre literari és el propi de la literatura. És un registre culte que normalment

inclou mots poc corrents, mots que hom considera cultes, i, en alguns casos, també
mots dialectals.
Canal: escrit
Tema: general
Intencionalitat: subjectiva, estètica, retòrica,
emotiva Grau de formalitat: alt
CARACTERÍSTIQUES:
- Expressivitat, artificiositat
- Funció poètica del llenguatge
- Llenguatge connotatiu
- Ús de cultismes, arcaismes i dialectalismes
- Llenguatge simbòlic; possibilitat de diverses interpretacions
- Ús de la sinonímia, polisèmia, antonímia, paronímia i la
metàfora - Figures retòriques
- Pot reelaborar o reproduir altres registres
- Sintaxi complexa
CLASSES DE TEXT: contes, poemes, novel·les,
comèdies, drames, tragèdies, monòlegs, guions
cinematogràfics, assaig, etc.
b) El registre cientificotècnic és el propi de la ciència i la tecnologia. Normalment

inclou mots poc corrents, propis del camp de la ciència o la tecnologia que hom tracta, i
en general fuig dels trets dialectals.
FACTORS:
Canal: escrit
Tema: especialitzat
Intencionalitat: objectiva, explicar,
argumentar, etc. Grau de formalitat: alt
CARACTERÍSTIQUES:
- Mots de significats molt precís i delimitat;
Català Tomás
monosèmia - Llenguatge denotatiu

- Ús de tecnicismes i cultismes
- Neologismes i paraules noves extretes del grec, del
llatí o de l'anglès
- Oracions enunciatives
- Verbs en forma no personal: infinitiu gerundi i
participi - Llenguatges formalitzats i codis propis
(símbols algebraics, químics, etc.
CLASSES DE TEXT: revistes especialitzades, manuals,
assajos, tesis doctorals, ponències, conferències, informes
mèdics i científics, enciclopèdies, fulls d'instruccions
d'aparells, etc.
c) El registre estàndard també s'adequa a la normativa, però fuig tant dels trets
dialectals com de mots poc corrents o d'altres de propis del registre científic i tècnic, de
tal manera que pot ser entès per la majoria de parlants.
FACTORS:
Canal. Oral o escrit
Tema: general
Intencionalitat: objectiva, informativa, didàctica,
ertc. Grau de formalitat: mitjà o alt
CARACTERÍSTIQUES:
- Llenguatge denotatiu
- Caràcter neutre, comprensible per a la immensa
majoria de parlants
- Usat en els mitjans de comunicació i l'escola
- S'adequa a la normativa
- Ús de cultismes coneguts
- Manca de col·loquialismes
d) El registre col·loquial és el propi dels usos informals, amb la inclusió de trets

dialectals, així com d'altres de considerats incorrectes, però fugint del paraules i
expressions que hom considera malsonants o grolleres.
FACTORS:
Canal: oral
Tema: general
Intencionalitat: subjectiva
Grau de formalitat: baix
CARACTERÍSTIQUES:
- Poc elaborat, espontani, simple
- Gran expressivitat: ús d'hipèrboles, metàfores,
comparacions, onomatopeies, etc.
- Riquesa en l’entonació
- Mots carregats d'emotivitat i completament
Català Tomás
subjectius (llenguatge connotatiu*

- Ús de frases fetes
- Sintaxi simple; abundància de la juxtaposició
- Oracions enunciatives, exclamatives i
interrogatives - Freqüència d'oracions
inacabades
- Ús de tics lingüístics o mots crossa
- Ús de barbarismes Lèxic limitat, repetitiu i poc precís
CLASSES DE TEXT: diàlegs de narracions, còmics,
teatre col·loquial, revistes humorístiques i/o juvenils,
converses espontànies
e) El registre vulgar és també propi dels usos informals, però amb una total manca de
refinament, amb la possibilitat d'incloure no només paraules i expressions considerades
incorrectes, sinó també de malsonants o grolleres.
Poc elaborat i apartat de la norma; us freqüent de mots
relacionats amb les funcions fisiològiques. Comparteix les

característiques del registre col·loquial, però a més:
- Presenta una gran quantitat d’insults, paraules
grolleres i referència als tabús
socials.
- Des d’un punt de vista normatiu, és encara menys elaborat que el col·loquial
Català Tomás
Tema 5: Texts Argumentatius:
Finalitat
Un text argumentatiu pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari sobre
un tema polèmic o controvertit. Argumentar vol dir:
Anar més enllà de la simple opinió

Raonar les idees proposades
Contrarestar les idees contràries
Fer creïbles els propis valors i les pròpies idees
Arribar a conclusions convincents
Persuadir (convèncer)
Elements
Tema al voltant del qual girarà l’argumentació. L’objecte de l’argumentació sol ser
polèmic.
Tesi que es defensa (o idea de fons), és a dir, la postura de l’emissor respecte al tema.
Arguments que recolzen la tesi: raons, proves, exemples, etc. que fa servir l’emissor per
convèncer.
Estructura
Introducció. Presentació del tema de la controvèrsia. Explicitació del punt de vista o de
l’opinió que es vol defensar.
Desenvolupament. Presentació ordenada i clara dels arguments, introduïts per
connectors textuals.
Conclusió. Reforça la tesi inicial i resumeix els principals arguments que la sostenen.
Síntesi, doncs, dels aspectes tractats i comprovació de l’opinió o tesi enunciada en la
introducció. Tanca el text.
Definició i característiques
El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica
consta de tres parts:
1. Introducció és la part que situa, enuncia un tema i dóna l’opinió a favor o en
contra de l’emissor respecte al tema.
2. Motius o arguments, s’exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa
un argument principal i d’altres de secundaris o de suport, si és el cas.
3. Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema,
és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica.
S’expressa habitualment en l’últim paràgraf.
En el text argumentatiu l’emissor està normalment implicat en el missatge del
text. Això es pot mostrar mitjançant l’ús de la primera persona.
Per introduir els diferents arguments s’usen els ordinals o altres marques
D’ordre, com en primer lloc, d’una banda, per començar, d’altra banda,
Català Tomás
finalment, per acabar, etc.

Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte:
el receptor a qui s’adreça el que argumenta, els arguments que fa servir,
les premisses de què parteix, l’estructura dels arguments, el seu propòsit i
les seves estratègies. A l’hora de construir els contraarguments, cal valorar:
els caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis
per ales seves premisses, els possibles dubtes del contrincant,
les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a
aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest
propòsit.
Els recursos lingüístics

Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de
textos argumentatius són:
 La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases
 expressions iròniques.
 Contar un relat. En alguns casos, quan volem convèncer algú, abans preparem
el seu estat d’ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d’allò que li
volem exposar. Una manera d’aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que
es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.
 La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d’arguments.
 Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com
la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets
humans, etc.
 L’argument d’autoritat. Quan l’emissor es recolza en els seus coneixements respecte
del tema a què es refereix, o bé, en el seu estatus social.
 Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al
recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una
pregunta de la qual no s’espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels
altres recursos retòrics, per centrar l’atenció i l’interès del receptor
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Tema 6: Relacions de significats

RELACIONS ENTRE SIGNIFICANTS I SIGNIFICATS
LA SINONÍMIA I L´ANTONÍMIA
Dos o més mots són sinònims quan tenen el mateix significat: parlar, conversar,
enraonar, rallar, xerrar...
La coincidència pot ser exacta (sinonímia total), o bé aproximada, amb diferències de
matís (sinonímia parcial). Sempre, però, els sinònims pertanyen a la mateixa categoria.
La sinonímia total o perfecta és rara, pràcticament només es dóna en els casos de

sinonímia històrica ( frare antigament volia dir el que vol dir ara germà ) o dialectal ( noi i
al·lot ). En aquest darrer cas es tracta de sinònims regionals, és a dir, paraules
perfectament intercanviables quant al significat, però que no són usades amb la mateixa
freqüència i en la mateixa època en tot el domini lingüístic:
aixeta / grifó
arena / sorra
avui / hui
barret / capell
blat de les Índies / blat de moro / dacsa / panís
brossat / mató
calces / mitges
calcetins / mitjons
capvespre / horabaixa / tarda / vesprada
diners / doblers / sous
gat / moix
got / tassó / vas
escombra / granera
torcaboques / tovalló
Els sinònims més freqüents són els parcials. Es tracta de mots que només es poden
intercanviar en alguns contextos, és a dir, que només són sinònims en alguna de les
seves accepcions:
ACLARIR / EXPLICAR
Són sinònims quan aclarir s'usa en sentit figurat:
Li he aclarit / explicat els dubtes.
No ho són quan aclarir té el sentit de "fer menys espès":
Haurem d'aclarir la salsa. (Aquí seria inadmissible usar explicar)
SOFRIR / PATIR
Són sinònims:
En Bernat sofreix / pateix molt a causa de la seva malaltia.
No ho són quan sofrir significa "saber suportar, tolerar"
No el puc sofrir, en Bernat. (No podem dir patir)
Català Tomás
Una altra qüestió que s'ha de tenir en compte en parlar de sinònims és la dels registres ,
és a dir, l'ús dels mots adequat a la situació comunicativa. No tots els sinònims són
igualment vàlids en totes les situacions.
Per exemple: en el registre col·loquial, els mots xerrar i rallar han esdevingut sinònims
de parlar. En registres més formals, però, convé usar parlar amb el sentit d'expressar-se
mitjançant el llenguatge, i fer servir xerrar i rallar amb el sentit de parlar amb excés i
sense substància.
En el quadre següent hi ha sèries de sinònims classificats segons l'adequació a

situacions amb nivells de formalitat diferents:
NEUTRE o FORMAL /INFORMAL

cap/ testa
crisma/ closca
morir/ expirar, perir, retre l'ànima , anar-se'n al calaix, petar, dinyar-la
bufetada/ cop, galtada, bufa, castanya, galeta, mastegot
presó/ presidi, garjola
pare/progenitor, papa, papà
robar/ apropiar-se, desposseir, furtar, sostreure, usurpar, afaitar, arrambar, deixar sense
ni un clau, pelar, pispar
ignorant/ analfabet, illetrat, inculte
Quan el significat d'un mot inclou el significat d'un altre o de diversos mots diferents,
l'anomenem hiperònim. Els mots que estan inclosos semànticament en un hiperònim
s'anomenen hipònims :
HIPERÒNIMS HIPÒNIMS
metall coure, mercuri, or, plom, zinc...
beguda aigua, cervesa, licor, llet, suc, te...
Atenció!: cal parar esment en una sèrie de parelles de mots que, de vegades, per
interferència d'una altra llengua, s'usen com a sinònims i no ho són, és a dir, que tenen
significats diferents (donem el significat del mot que sol usar-se incorrectament):
espelma / vela (part d'un vaixell)
agafar / collir (arrencar d'una planta; arreplegar del sòl)
greix / grassa (adjectiu femení: que conté greix)
esport / deport (recreació, esbarjo)
tastar / provar (assajar, intentar; demostrar)
donar suport / recolzar (una cosa, descansar sobre un suport)
escorcollar / registrar (escriure en un registre)
eixugar / assecar (fer perdre a un cos la humitat que naturalment conté)
compondre / composar (imposar)
prendre / llevar (separar, treure)
adreça / direcció (acció de dirigir; recta segons la qual es mou un cos)
Català Tomás
ciutat vella / casc antic (peça que cobreix i defensa el cap i que no és recent)
L'ANTONÍMIA
Són antònims els mots que tenen significats contraris o oposats:
dia / nit
abans / després
fosc / clar
obrir / tancar
Com els sinònims, els antònims són mots que pertanyen a la mateixa categoria (fosc no
pot considerar-se antònim d'aclarir). I, a més, tenen altres coses en comú (tant dia com
nit són parts de l'interval entre una sortida del sol i la següent; tant obrir com tancar són
verbs que impliquen moviment; etc.). Quan l'afirmació d'un dels mots implica la negació
de l'altre, els antònims són complementaris:
viu / mort
mascle / femella
I quan l'afirmació d'un dels mots implica l'afirmació de l'altre, els antònims són inversos:
comprar / vendre
matar / morir
donar / rebre
Els mots polisèmics, com que tenen més d'un significat, també poden tenir més d'un
antònim. Per tant, una mateixa paraula pot tenir antònims diferents segons el context:
llenya verda / llenya seca

fruita verda / fruita madura
acudit verd / acudit cast
semàfor en verd / semàfor en vermell
clima fred / clima càlid
cafè fred / cafè calent
temperament fred / temperament apassionat
El tren sortia d'Inca. / El tren arribava a Inca.
Quan el sol sortia. / Quan el sol es ponia.
Aquell individu sortia de l'edifici. / Aquell individu entrava a l'edifici.
LA POLISÈMIA I L'HOMONÍMIA
Els signes lingüístics (o les "paraules") són unitats que associen una forma sonora —en
l'escriptura, una forma gràfica— (significant) i un contingut conceptual (significat)
Així, per exemple, en el signe ca podem distingir, per una banda, una aparença acústica
Català Tomás
o significant [ká ] i, per una altra, la idea que ens feim en sentir-la o significat:
Seguint amb el mateix exemple: en català podem dir gos , un significant diferent [gós],
referint-nos al mateix significat. A més, podem fer servir el significant [ká ] volent dir
‘casa' (Anem a ca na Maria) o com a interjecció (Ca, barret!) o referint-nos a una grafia
(la lletra k). Els signes no són elements aïllats, independents, sinó que formen part d'un
sistema complex de relacions. Ca i gos mantenen una relació de sinonímia. La
interjecció ca! , el nom d'animal ca , la contracció de casa ca i el nom de lletra ca són
homònims.
Veurem quatre tipus de relacions: polisèmia, homonímia, sinonímia i antonímia.
LA POLISÈMIA
Una paraula és polisèmica quan té més d'un significat.
Es tracta d'un fenomen semàntic que respon al principi d'economia lingüística (és a dir,
com menys mots hàgim d'aprendre, millor), de manera que un mateix significant pot fer
referència a conceptes diferents relacionats entre si per analogia o semblança. És a dir,
la polisèmia parteix d'una comparació.
Els diferents significats d'un mot polisèmic s'anomenen accepcions .
EXEMPLES:
dent :
1ª accepció : Cadascun dels òrgans durs i prominents situats a la cavitat bucal dels
vertebrats que serveix per a la prensió i masticació dels aliments i per defensar-se. Té
les dents molt grosses.
2ª accepció: Cadascuna de les parts sortints de certs objectes.
Les dents d'aquesta serra estan gastades.
Analogia: l'estructura amb puntes, la funció tallant.
braç:
1ª accepció: Cadascuna de les dues extremitats toràciques de l'home. Duu un tatuatge al

braç esquerre.
2ª accepció: Part d'una cosa que s'allarga en forma de braç. Els braços d'una cadira.
3ª accepció: Estament social. Pertany al braç eclesiàstic.
Analogia: la forma allargada, la idea de prolongació, d'extensió.
Quan l'analogia que ha causat una accepció no és evident sinó abstracta, deim que el
mot és usat en sentit figurat (expressió oposada a sentit propi):
Català Tomás
Braç en sentit figurat pot significar obrer (S'hauran d'aturar les feines per manca de
braços). En aquest cas s'ha pres la part pel tot, s'ha produït una sinècdoque .
Per analitzar correctament el significat d'un mot polisèmic ens hem de guiar pel context:
la frase, el text on apareix la paraula evitaran que fem una interpretació equivocada:
El meu nét encara no té cap dent.

No hi ha al cel tantes estrelles com vegades penso en vós.
En els diccionaris, les definicions de les diferents accepcions apareixen reunides en la

mateixa entrada, sovint separades per doble barra ( // ) o per números (1... 2...).
Les paraules més usades d'una llengua generalment són polisèmiques. Els mots
monosèmics (d'un sol significat) solen pertànyer al registre tècnic o científic i
s'anomenen termes (exemple: hidrologia: ciència que tracta de les aigües).
L'HOMONÍMIA
Dos mots són homònims quan tenen la mateixa forma però significats diferents.
Poden ser homògrafs si coincideixen en la grafia, però no necessàriament en el so:
deu: Cinc més cinc fan deu.

deu: Es deu haver perdut.
moc: Mucositat és sinònim de moc.

moc: Quan moc el peu és que estic nerviós.
I homòfons si coincideixen en el so:
massa: Arribes massa tard.

maça: Picaré amb la maça.
mac: Això són macs que el torrent duu a la cala.

mag : Els mags practiquen la màgia blanca.
Algunes paraules homònimes es distingeixen pel gènere gramatical:
la clau / el clau, la pols / el pols, la coma / el coma
A fi de diferenciar certs homònims (homògrafs) d'ús freqüent, s'utilitza l' accent diacrític :
L'ós del zoo és més petit. / El ca rosega un os.

Ara vénen les vacances. / En aquesta botiga venen de tot.
L'homonímia pot donar-se entre un mot i una construcció més complexa:

Català Tomás
apart / a part
fàcils / faci'ls
també / tan bé
potser / pot ser
Els homònims es diferencien dels mots polisèmics perquè:
– Entre els significats dels homònims no hi ha relació d'analogia o semblança.

– No es tracta del mateix mot: generalment tenen etimologies diferents.
– Tenen entrades diferents al diccionari.
– Poden pertànyer a categories distintes.
Hi ha mots que són polisèmics i que tenen al mateix temps una relació d'homonímia amb
altres mots. Per exemple, la paraula cap :
Accepcions de cap , substantiu polisèmic:
Part superior del cos. Treia el cap per la finestra.

Individu formant part d'una col.lectivitat. Un per cap.
Punta, extrem. Els caps dels dits.
Persona que ocupa el primer lloc. El cap d'estudis.
Etc.
Homònims:
cap (substantiu): Em fa mal el cap.

cap (especificador): No té cap germà.
cap (preposició): Vine cap aquí.
cap (verb): Ja no hi cap ningú més.
L'antonímia
Dues paraules són antònimes quan tenen significats oposats, és a dir, l'una significa el
contrari de l'altra.
La relació d'oposició pot ser:
Complementària: l'una és la negació de l'altra.
Recíproca: l'una està relacionada amb l'altra.
Gradual: entre els dos mots contraris hi ha altres termes al mig.
Hi ha dues classes d'antònim:
Lexical: els mots oposats tenen lexemes diferents.
Gramatical: el lexema és el mateix, però en un dels mots s'hi afegeix un prefix.
Català Tomás
L’evolució del lèxic

Mots hereditaris, cultismes i manlleus
1. Els mots que provenen del llatí
Els mots que utilitzem, tant del vocabulari bàsic com els més especialitzats, tenen un
origen, ja sigui remot o recent. El llatí és la font d’on provenen la majoria de les
paraules de la llengua catalana; tanmateix, en el pas del llatí al català, podem observar
dues vies ben diferenciades: la via popular i la via culta.
Via popular (mots hereditaris):

La paraula llatina, que es transmet oralment de generació en generació, passa per un
procés d’evolució que pot afectar la fonètica, la morfologia i, fins i tot, la semàntica.
CATHEDRA>cadira
AXILLA>aixella
EXAMEN>eixam
Via culta (cultismes):

La paraula llatina, per necessitats expressives i culturals, és incorporada directament
en la llengua catalana sense passar per cap procés evolutiu; només s’adapta a la
fonètica catalana.
CATHEDRA>càtedra
AXILLA>axil·la
EXAMEN>examen
L’evolució històrica dels mots hereditaris o patrimonials pot fer que les modificacions
siguin tan importants que gairebé ens sigui impossible relacionar la paraula actual
amb l’originària. Un cas paradigmàtic és el de la paraula ull:
OCULUM>OCULU>OC’LU>OCL>;ull
D’altra banda, la doble via pot fer que, a partir d’una sola paraula llatina, se’n formin
dues de catalanes de forma i significat ben diferents.
Més exemples : ignorare -enyorar(mot patrimonial) i ignorar (cultisme)
radiu - raig(mot patrimonial) i radi (cultisme)
organu - orgue(mot patrimonial) i òrgan (cultisme)
articulu - artell(mot patrimonial) i article(cultisme)
spatula - espatlla(mot patrimonial) i espatula (cultisme)
Els llatinismes
Un cas especial de cultismes són els llatinismes: paraules o expressions llatines que
s’han incorporat en el registre culte de la llengua sense cap mena de modificació ni
adaptació. No obstant això, hi ha uns quants llatinismes que també han passat a
formar part de la parla habitual: lapsus (error per inadvertència); in albis (en
Català Tomás
blanc); rara vis (espècia estranya); quòrum (nombre suficient dels membres d’una
entitat, la presència dels quals és indispensable); mens sana in corpore sano (un
esperit sa en un cos sa), etc.
2. Els manlleus d’altres llengües
Quan la llengua no disposa de cap mot per designar idees o objectes nous, sovint ha
recorregut als manlleus, és a dir, a mots d’altres llengües. Deixant a banda les
llengües clàssiques, el castellà, l’anglès, el francès i l’italià són les llengües modernes
a les quals el català ha manllevat més mots.
Castellanismes: amo, bombo, borratxo, cotxe, patilla, taquilla...

Anglicismes: bàsquet, bistec, esprai, futbol, iot, míting, rècord...
Gal·licismes: carnet, clixé, consomé, cursa, turisme, xalet, xef...
Italianismes: batuta, casino, fragata, escopeta, gueto, piano...
Català Tomás
Tema 7: Els Gèneres periodístics
EL TEXT PERIODÍSTIC
El periodisme té com a finalitat informar i opinar sobre els esdeveniments que susciten
l'interès públic. Els gèneres periodístics són les manifestacions formals de la informació,
segons una classificació que té en compte l'estructura i el contingut. Els gèneres
periodístics poden ser: informatius (tracten temes d'actualitat) i interpretatius o d'opinió
(comenten i valoren els temes d'actualitat)
ELS GÈNERES INFORMATIUS
La notícia
La notícia és un text narratiu que ens informa d'un fet o d'un esdeveniment d'actualitat.
La notícia s'estructura a l'entorn de sis preguntes bàsiques: qui protagonitza?, què ha
passat?, quan ?, on ?, per què ha ocorregut? i com s'ha esdevingut?. Les notícies
presenten una estructura fixa que contenen les següents parts:
• El títol : expressa l'essència de la notícia.
• L' entrada : ( lead ) és el primer paràgraf, escrit en negreta i proporciona les dades
bàsiques de la notícia: el qui i el què.
• El cos de la notícia: respon a la resta de preguntes i desenvolupa els fets
complementaris en diversos paràgrafs. Inclou els detalls i les declaracions dels
protagonistes dels esdeveniments. Si la notícia és àmplia, s'acostumen a posar titolets
en negreta cada tres paràgrafs. El suport gràfic es fa a base de fotografies, que porten
un peu.
Les classes de notícies més habituals són les següents:
• D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
• De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
• De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
• Complementàries : amplien la informació principal.
• Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
• De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
• De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
• Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.
La crònica
La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de
temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el
cronista narra els esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns
elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària
d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o
previsible.. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot
propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot
Català Tomás
oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc..
També tenen el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser
informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal
o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculat a un cronista especialitzat. Té la
finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets.
Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més
característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.
El reportatge
El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva

temes que no són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector. El
reporter crea la informació en lloc de buscar-la. El reportatge respon a dues situacions
comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat, narrat des de l'òptica del
protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l'atenció del públic i que
els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar. El reportatge duu un títol, una
entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la informació és extens i
inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del reporter. Acostuma a
haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc. S'acompanyen de
fotografies, mapes, gràfics... Hi ha diverses classes de reportatge. Els més importants
són el d' esdeveniments , que presenta les dades en relació amb el seu interès, i el d'
acció, que presenta el reporter com a protagonista de manera que el lector rep la
informació com si l'estigués vivint i segueix un ordre temporal. Aquest tipus de reportatge
acostuma a incloure-hi aspectes d'interès humà de caire sentimental o dramàtic.
L'entrevista
L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge

prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona
o el tema en què ell està qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus.
• L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona
rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra
o activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar
barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text
pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.
• L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona
qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la
personalitat de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat.
El text ha de ser formal i no ha de reflectir les varietats lingüístiques.
Català Tomás
ELS GÈNERES D'OPINIÓ
La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet
recent per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania. Els comentaristes
són testimonis directes d'aquests esdeveniments i els interpreten, els relacionen, en
busquen referents i n'emeten judicis. Els periodistes no interpreten un fet informatiu de
manera arbitrària; són professionals que segueixen unes normes deontològiques; però
darrera d'una opinió hi ha una determinada d'interpretar el món, és a dir, una ideologia.
Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del comentari personal.
L'editorial
L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic,
reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat.
L'estructura de l'editorial és la següent:
• La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.
• El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments
• La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i
contrastos.
Entre les diverses classes d'editorials, cal destacar-ne les següents: el didàctic (pretén
instruir el lector), l'interpretatiu (presenta conclusions que no són definitives) i l'objectiu
(exposa només dades comprovables).
L'article d'opinió
Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals
d'interès general. Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de
comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o
situacions que comenten. L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir
la tipologia textual expositiva o argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol
pot suggerir el to de l'article: humor, informació crítica, etc. Hi ha quatre tipus d'article
d'opinió:
• El comentari : és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta
un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats. De vegades el comentari pot
aparèixer de manera simultània amb una notícia informativa sobre el mateix tema.
• La columna : és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà
informatiu. El columnista treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una
o dues vegades per setmana. Acostuma a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de
la confiança de la direcció i és afí a la línia editorial i a la seva ideologia. És el gènere
periodístic més personal i l'estil pot ser molt variat. La tribuna lliure tracta qualsevol tema
i el columnista pot fer-hi les conjectures que trobi oportunes per crear un estat d'opinió.
• La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a
col·laboradors versats en alguna matèria.
• L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt
Català Tomás
de vista crític i incisiu.
Les cartes a la direcció
Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc.,

sobre fets o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar
signades. S'hi respecta el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes
ortogràfiques adients.
La crítica
La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya
informativa i avaluadora d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més
rellevants tant de l'obra com de l'autor o autora. El tipus de crítica que publiquen els
mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques, música, espectacles i temes
diversos (moda, gastronomia).
Català Tomás
Tema 8: Fonètica
La fonètica (del grec φωνή (phonê) "so" o "veu") és la ciència que estudia els sons de la parla o fons. Aquests
sons es produeixen amb l'aparell fonador. Tanmateix, la fonètica no estudia els sons produïts per l'aparell
fonador, que no formen part de la parla (la tos, un esternut, per exemple). És una disciplina que es mou a cavall
entre l'acústica, que és la part de la física que estudia el so, i la lingüística.
A banda del so, la fonètica s'ocupa d'altres unitats relacionades: la síl·laba, l'entonació de la frase, l'accent
prosòdic i les pauses que el parlant introdueix al seu discurs.
La fonètica es pot subdividir en tres branques:
Fonètica articulatòria (estudia els sons orals des d'un punt de vista articulatori, és a dir, descriu tots els òrgans
que intervenen en la seva producció).
Fonètica acústica (estudia els sons orals des d'un punt de vista físic).
Fonètica perceptiva (estudia la descodificació de la parla).
INDEX
1 La producció del sons
2 Els sons vocàlics
- Les semivocals
- Fenòmens de contacte vocàlic
3 Els sons consonàntics
4 La transcripció fonètica
Introducció:
Fonètica: Ciència que estudia els sons lingüístics. Es té en compte:
- La manera de produir-los
- Les seves propietats físiques
- Manera de percebre`ls mitjanant l’oïda
Els sons de la llengua

Es produeixen amb l’aparell fonador. Es passa per 3 fases:
1. Cavitats infraglòtiques: es genera l’aire per produir els sons
(diafragma, pulmons, bronquis i tràquea).
2. Cavitat glòtica: es produeix la primera alteració de l’aire (laringe 
cordes vocals).
3. Cavitats supraglòtiques: surt l’aire, tot i que pot experimentar
alteracions (cavitat nasal, dents, alvèols, paladar)
Els sons i les vocals:
En els sons vocàlics, l’aire produït pels pulmons té pas lliure fins a la
boca (no hi ha obstrucció)
En català existeixen 8 sons vocàlics, representats per 5 grafies.
Grafies: a, e, i, o, u
Sons:
Català Tomás
2.1 Classificació dels sons vocàlics

- Sonoritat: són sempre sonors (és a dir, les cordes vocals vibren quan
l'aire passa per la laringe).
- Tonicitat: Àtones / Tôniques
- Posició de la Ilengua: Anteriors / Centrals / Posteriors
- Obertura de la boca: Tancades / Semitancades o mitiana tancada /
Mitjanes / Semiobertes o mitjana oberta / obertes
Català Tomás
2.2. Les semivocals:

En els digtongs, les vocals no tòniques, s’anomenen semivocals. Són els sons [j] i [w]
Semblen sons vocàlics, però es comporten com a sons consonàntics (obstrucció pas de l’aire)
Iogurt: [jo]
Aigua: [aj][we]
Mai: [aj]
No es posaran aquests sons quan hi ha hiat: Dia [ie]
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Sensibilització: Fenomen en el qua es recupera la pronunciació d’un so que en un altre context

s’havia elidit:
Català Tomás
4. La transformació fonètica
Passos a seguir:
1. Pronunciar la seqüència i identificar les vocals tòniques (totes porten accent tancat, els
monosíl·labs també) Excepcions:
Conjunció que / Preposicions a, de en, per, amb. / Pronoms febles:
em, me, et, te, es, se, li, ens nos, us,vos, els, los i articles. / Les
paraules compostes tenen 2 accents fonètics
2. Identificar els diftongs i transcriure les semivocals
3. Identificar els contactes consonàntics i transcriure les consonants
4. Revisar si hi ha errors
Exemple: Els amics.
Només hi ha un accent (la i)
No hi ha diftong
Hi ha 1 contacte consonàntic: la S de l’article se sonoritza en contacte amb la vocal inicial següent.
Transcripció:
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Ortografía, lexic, análisis, lectura
Fonètica, verbs, subtitució i antecedents prenominals
Excercisis Tema 1:
Català Tomás
1. Esmenta les característiques que apareixen en un text expositiu mitjançant un

esquema.
2. Cerca un text de caire expositiu i justifica’n el perquè.
3. Per a què serveix una oració subordinada de relatiu o aposició dins d’un text
expositiu?
4. Com podem evitar una ambigüitat escrivint?
5. Escriu un text expositiu de cent vint paraules sobre un tema que t’agradi.
6. Inventa una gamificació per tal de treballar el text expositiu a l’aula.
7. Digues si són vertaderes o falses les següents afirmacions:

-Un text expositiu no és un text explicatiu.
-En un text expositiu podem utilitzar connectors.
-L’estructura del text expositiu és introducció, conclusió i desenvolupament.
-En un text expositiu hi poden aparèixer ambigüitats, així el text s’entén millor.
-Un text expositiu presenta la informació de manera subjectiva.
-En una conferència podem trobar textos expositius orals.
8. Corregeix les afirmacions incorrectes de l’activitat número 7.
9. Completa la informació següent sobre el text expositiu.

-En un text expositiu podem trobar un _______________, i posteriorment, la introducció,
________________ i el desenllaç.
-El text expositiu empra un llenguatge ___________ i ______________.
-Un text expositiu presenta la informació de manera _____________.
-En un text expositiu abunda el registre __________________.
-Per a facilitar l’entesa d’un text expositiu hi poden aparèixer il·lustracions, ___________ i
__________.
Exercicis tema 2:
Català Tomás
Derivats:
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Excercisis tema 4: Registres
1. Busca un sinònim en registre estàndard dels arcaismes

següents:
ambdós, àdhuc, esdevenir, car, esguard, trametre, mancar, argent,

suara
2. Busca un sinònim en registre estàndard dels llatinismes

següents:
in albis, in situ, ipso facto, in fraganti, a priori, sine die, vox populi, alter
ego, modus vivendi, inter nos, conditio sine qua non
3. Classifica aquestes paraules segons el seu significat:
taujà, pitot, obtús, content, dur, marejat, alegre, beneit, totxo, gat, tòtil,
pet
– estar borratxo:
– ser poc espavilat:
4. Busca un sinònim en registre estàndard dels vulgarismes

següents:
istiu, juriol, dingú, domés, menos mal, aiga, jonoll, llavontes,

llògica, cort, prespectiva, fandilla, llavores, sapiguer, vegilar, vai gafar,
hai de fer, per nar a, demà niré, ideia
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
Català Tomás
ELS REGISTRES LINGÜÍSTICS
BUSCA UN VERB O EXPRESSIÓ ADIENT EN CADA FRASE SENSE REPETIR-NE CAP:

1. No fotis!
2. Refot!
3. Fot!
4. Li va fotre un bolet.
5. Fot-m’ho aquí, que no tinc butxaques!
6. Hi va fotre foc.
7. El van fotre a l’aigua.
8. Es va fotre un plat de pèsols.
9. En Joan és un Jan-fotre.
10. Està fotut.
11. Es fot de mi.
12. Es fot de tothom.
13. Fot fàstic.
14. Fot-ho com vulguis.
15. Fot mala cara.
16. Fotre el camp.
17. Li va fotre una perdigonada.
18. Fot-hi un cop d’ull.
19. Tu pla, m’has ben fotut!
20. Es fot tres porrons de vi cada dia.
21. Tant se li’n fot naps com cols.
22. Es fot a ploure.
23. Fot fred.
24. Va fotre un ruixat.
25. Ara es fot a nevar.
26. Es fot a cas i no en surt.
27. Se li ha fotut un mal lleig a la cara.
28. Se n’ha fotut la hisenda.
29. Ho fa fotre tot en orri.
30. Fot sis hores cada dia.
31. No fot res en tot el dia.
32. S’ho fot a l’esquena.
33. Li va fotre un jaco que no se n’aixecà més
34. Està de futris.

35. Val un futral d’euros.
36. Fotia sis hores a peu cada dia.
37. Es va fotre al llit.
38. Li va fotre els diners.
39. Me n’ha fotut sis euros.
40. Aquesta carretera està ben fotuda.
Català Tomás
41. Es va fotre a cridar.

42. Es va fotre a plorar.
43. Se la va fotre.
44. Fot-li!
45. L’hereu està ben fotut.
46. Li va fotre una ganivetada.
47. Aquí s’hi foten moixernons.
48. No em fotràs pas!
49. Es va fotre de cul per terra, rostos avall.
50. Es va fotre per la finestra.
51. Es va fotre una escopetada.
52. Què foten els de casa vostra?
53. Es fot no importa què a sobre.
54. Es va fotre conill.
55. Fotre’s a l’empèl.
56. Li va fotre una bona allisada.
57. El va fotre fora de casa. (d’una feina)
58. El va fotre al carrer.
59. Tant se li’n fot!
60. Si fa no fot.
61. Es fot palplantat davant de casa.
62. Fotre’s un tip de riure.
63. No fot res de bo.
64. S’ho fot tot, bo i dolent.
65. Fotre el bot.
66. Se li va fotre al damunt.
67. Me’n fot de la virolla.
Català Tomás
Excercisis Text Argumentatiu

Catalán Bachillerato

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Catalán Bachillerato

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Catalán Bachillerato

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Català Tomás

Tema 1: Text Expositiu o Explicatiu

comparacions, anècdotes. Pot ocupar un paràgraf com a mínim. Tanmateix, si el

Marques per reconèixer un text expositiu:

1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. Es descriu un objecte, un fet o

2. Desenvolupament del tema: es presenta un problema de coneixement que es vol

3. Conclusió: és un resum de les idees principals.

Exemples de textos expositius

 articles de les revistes especialitzades

 En l’exposició oral: la repetició, els canvis d’entonació i les pauses expressives,

Presentació del tema Avui parlarem de la funció pol·linitzadora

Cadascuna de les especialitats científiques o tècniques té un vocabulari específic per

Sol constar detres partsque es corresponen amb l’estructura de qualsevol acte de

3. Models d’organització de les idees:

Hi ha cinc models de text explicatiu:

Ex.: Tema: El meu poble

El progressiu domini del foc ha estat un factor cabdal per al desenvolupament de la

3.2. Text seqüència: s’organitza seguint un ordre temporal. El contingut s’estructura en

Tema: Història dels moviments migratoris

Ex.: Tema: La vida rural i la vida urbana

Elements que es comparen:

Francesco Tonucci, Quan els nens diuen prou!

Tema: Efectes psicològics de l’enamorament

4. Llegeix el text i completa la graella:

3.5. Text problema- solució: presenta un problema i planteja una o diverses

Tema: El baix rendiment escolar

Extret del web bcn

4. Característiques lingüístiques pròpies

-Recursos generals de presentació de la informació:

 Abundància de sintagmes nominals.

Imma Sagrera, Del xumet a la birra

Tipologia de text expositiu

Tema 2: La formació de Mots

ADSTRAT: elements per contacte fronterer

2.1 Sistemes de composició

adverbials o adjectivals repetitives (de nyigui-nyogui) tenen una estructura coordinada

paraula (fer un salt = saltar).

2.3 Les frases fetes

2.5 L'ús del guionet

Tema 3: Les propietats dels texts:

fórmules i girs estilístics propis de cada comunicació

Tema 4: Els registres

Els registres formals s'adeqüen a la normativa i són propis de situacions comunicatives

a) El registre literari és el propi de la literatura. És un registre culte que normalment

b) El registre cientificotècnic és el propi de la ciència i la tecnologia. Normalment

monosèmia - Llenguatge denotatiu

d) El registre col·loquial és el propi dels usos informals, amb la inclusió de trets

subjectius (llenguatge connotatiu*

relacionats amb les funcions fisiològiques. Comparteix les

Tema 5: Texts Argumentatius:

Anar més enllà de la simple opinió

finalment, per acabar, etc.

Els recursos lingüístics

Tema 6: Relacions de significats

La sinonímia total o perfecta és rara, pràcticament només es dóna en els casos de

En el quadre següent hi ha sèries de sinònims classificats segons l'adequació a

NEUTRE o FORMAL /INFORMAL

llenya verda / llenya seca