Apunts Karl Marx

1. CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I FILOSÒFIC DE KARL MARX 3

2. L'ORIGEN DEL PENSAMENT DE MARX 4

3. TIPUS D’ALIENACIÓ 8

4. EL MATERIALISME HISTÒRIC 8

5. L'EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES SOCIETATS 11

6. FILÒSOF DE LA SOSPITA 13
1 CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I FILOSÒFIC DE KARL MARX
Karl Heinrich Marx va néixer el 1818 a Trèveris (Renània, regió de Prússia) va ser
un filòsof, economista polític i revolucionari conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en
termes de lluita de classes. Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme i és
considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània. El
pensament de Marx només es pot comprendre quan se’l situa en el context de la industralització i
les lluites obreres del XIX.

Durant el s. XIX la industrialització s’escampa progressivament per Europa i EEUU, i s’imposa un nou
mode de producció i d’organització econòmica, el capitalisme. Dins el nou sistema apareixen les
noves classes socials: la burgesia, que ostenta el poder econòmic, i el proletariat, format per la
massa de treballadors industrials que pateixen explotació i misèria. Com a resposta a una situació
social greument injusta, per l’enorme desigualtat econòmica, sorgeixen els moviments obrers
(socialisme i anarquisme). Karl Marx va analitzar i criticar el sistema capitalista i senyalant
l’antagonisme entre burgesia i proletariat va defensar la necessitat de que els treballadors
prenguessin consciència de classe per aconseguir els seus drets i objectius.

Entre els aconteixements culturals més rellevants del segle XIX podem citar, en literatura, l’auge de
la novela realista i naturalista com a reacció al romanticisme. En pintura el realisme, l’impressionisme
i el postimpressionisme intentaràn captar amb les seves pinzellades un segle de grans canvis. Segons
Marx, totes les manifestacions culturals de la societat capitalista són un reflexe dels interessos de la
classe dominant en un intent de justificar els privilegis de la classe explotadora.

La publicació de l’”Orígen de les espècies” de Charles Darwin en el 1859. Canvia per complet la
imatge que l’home tenia d’ell mateix. Amb la tesi evolucionsita l’home passa a ser una espècie més
dins el regne animal. Marx insistirà en que el que distingeix l’home dels animals i configura la seva
relació amb el món i els altres humans és el treball.

El contex filosòfic de marx ve marcat per la interpretació del pensament de Hegel. Els filòsofs
s’alinien en dos moviments oposats: la dreta hegeliana o l’esquerra hegeliana. La dreta Hegeliana
reafirma els aspectes de Hegel que justificaven l’ordre social establert. En canvi l’esquerra hegeliana,
materialista i antireligiosa, denuncià les contradiccions de la societat de l’època. Feuerbach, un dels
pensadors més importants de l’esquerra hegeliana, influencià Marx amb les seves tesis materialistes
i amb el concepte d’alienació religiosa.

Marx s’enfrontà als representants del liberalisme econòmic, Adam Smith i David Ricardo, contradint
el seu anàlisi i proposant altres explicacions. Aquests autors justificaven el sistema econòmic
capitalista, considerant natural la llei de l’oferta i la demanda i pensant que la llibertat económica
conduiria a una societat més pròspera i igualitaria. Marx critica l’ordre social capitalista i intenta
descubrir les autentiques causes de la insjutícia social generada en el sistema burgès i des de l’anàlisi
impulsar-ne la transformació.

Marx també s’enfrontà als pensadors anarquistes Proudhon i Bakunin que consideraven que l’única
forma de reformar la societat és abolir tota forma de poder perquè és sempre una font de corrupció.
La defensa de la llibertat i la independencia individual dels anarquistes xocà amb la organització
social proposada pel comunisme per reformar la societat.

A mitjan del segle XIX una sèrie de pensadors anglesos i francesos (Owen, Fourier, Saint-Simon,
Proudhon) posen de manifest la necessitat de reformes social per acabar amb l’explotació de la
classe obrera i les injustícies socials. Marx els considerà utòpics perque pretenien arribar al
socialisme sense una revolució i no tenien una base científica.

Marx juntament amb Nietzsche i Freud forma part dels anomenats filòsofs de la sospita que
intentaren desenmascarar els valors il·lustrats de la cultura occidental. Marx va advertir que sota els
valors dominants en la societat capitalista s’amagaven els interessos de classe. Nietzche va denunciar
que tota la historia de la filosofía estaba basada en una gran mentida originada pel ressentiment
contra la vida i Freud va descubrir motivacions inconscients sota la nostra aparent racionalitat.

1 L'ORIGEN DEL PENSAMENT DE MARX

Marx és el punt de trobada dels tres principals corrents ideològics europeus del s. XIX:
● La filosofia clàssica alemanya: Hegel, Feuerbach i l’esquerra hegeliana.
● El liberalisme econòmic (Adam Smith i David Ricardo)
● El socialisme utòpic francès (Saint Simon, Fourier)

1.1 LA FILOSOFIA CLÀSSICA ALEMANYA: L'IDEALISME

1.2 HEGEL (1770-1831): L'idealisme filosòfic. L'Esperit

George Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) fou el filòsof més destacat del seu temps i el
creador del darrer gran sistema filosòfic: l'idealisme. La rica cultura alemanya del seu temps
era molt idealista, és a dir, més preocupada per la idea de les coses (art, filosofia, teoria de la
història, dret, religió...) que per les coses mateixes. El més real i important són les idees.

L'idealisme filosòfic proposa l'existència d'una raó, idea o esperit que són infinits o absoluts.
Són la totalitat del que existeix. Tot és raó. L'esperit és el món. Es desplega i materialitza en
totes les coses: des de la matèria fins a la consciència humana i la història. L'esperit, la raó,
és l'ànima de les coses, l'estructura més íntima de la realitat. "Allò real és racional".

Si Descartes des d'una orientació analítica del pensament, afirmava, com Parmènides, que el
camí de l'autèntic coneixement passava per aïllar els elements que componen la realitat,
Hegel aposta per l'orientació dialèctica d'Heràclit1 i defensa la idea contrària: analitzant la
realitat no entendrem mai res, perquè no té cap sentit si no és dins un marc de relacions, un
context i dins un procés dinàmic del qual forma part. És la Dialèctica de Hegel

La història té aquest caràcter dinàmic o dialèctic: és una evolució constant que va passant
per diversos moments i en ella tot està relacionat. Per a Hegel els actes d'avui no acaben de
manifestar tot el que són fins a la fi dels temps: és el moment final el que dóna sentit i la
realitat és un procés que només podrem entendre des del final. Aquest procés de la realitat

1
DIALÈCTICA = ve de diàleg, contraposició de raons. L'antecedent històric més clar d'una visió dialèctica del
món és HERÀCLIT, el filòsof del canvi, qui concebia el món com un fluir constant, un etern moviment, fruit de la
lluita de contraris (recordem la metàfora del riu, o del foc).
que progressa endavant és racional, segueix unes lleis que fan avançar la història humana i
que es concreten en tres moments:

● Un primer moment, tesi: a una unitat que anomenam tesi li succeeix per negació
interna l’escissió.
● Negació del primer moment o antítesi : les parts s'oposen i s'enfronten.
● Unió dels dos moment anteriors o síntesi: es produeix la reconciliació, que suposa
la superació de la tesi i que serveix com a punt de partida del pas següent.

Per exemple: el racionalisme (tesi) es veu enfrontat amb l'empirisme (antítesi); Kant en farà
la síntesi.

Marx també afirma que la realitat procedeix dialècticament però el subjecte de la

dialèctica no és l'Esperit sinó la humanitat. Així, Marx pren el concepte de dialèctica de
Hegel però elimina tota la interpretació religiosa i teològica.

Hegel interpreta les injustícies i els retrocessos de la racionalitat com a astúcies de la raó
que sovint necessita fer un pas enrere per iniciar un nou salt. Marx va criticar aquesta
justificació de les injustícies posant en dubte el paper de la raó com a força reguladora de
la realitat humana

1.2.1 FEUERBACH (1804-1872): l'esquerra hegeliana i la crítica a l’idealisme de Hegel

Quan Marx ingressà a la Universitat de Berlín, feia tres anys que Hegel havia mort; ara bé, el
seu pensament, amb tendències o interpretacions oposades, seguia imperant. Els seus
seguidors es dividiren en dos corrents:
● els més conservadors i religiosos, que justificaven l'estat existent a partir de la idea
que el procés històric condueix als millors resultats possibles. Foren coneguts com els
hegelians de dreta.
● els hegelians d'esquerra o joves hegelians feien una interpretació revolucionària i
entenien que calia actuar per canviar el vell ordre i superar aquell moment històric.
Marx, com la major part de joves, se sentí atret per l'esquerra hegeliana.

● Feuerbach (un dels joves hegelians més destacats )serà l’esglaó entre Hegel i Marx en
dos aspectes:

1. Per l’aplicació del concepte d’alienació a la religió. Feuerbach centra la seva

reflexió en la crítica de la religió. En la seva obra "L'essència del cristianisme"
afirma que el més real no són les idees sinó la naturalesa i els homes. Creu que
les idees religioses són produïdes o inventades per homes que projecten en els
Déus els seus temors, desitjos i necessitats. És l'home qui crea Déu a la seva
imatge i semblança. Els atributs divins no són més que projeccions de l'essència
humana. L'home religiós que adora Déu com un ésser "aliè", distint, separat,
queda desposseït de la seva essència i es veu dominat per la representació que
ell mateix ha creat. D'aquesta manera la religió es converteix en causa de
l'alienació de l'home. Alienació, en sentit general, significa l'estat en què una
realitat es troba fora o separada d'ella mateixa.
 2. Per la crítica materialista a l’idealisme de Hegel. Per altra banda Feuerbach
criticà l'idealisme de Hegel: la filosofia no s'ha de basar en l'esperit o la raó sinó
en l'home concret i real i en les coses sensibles. No és la Idea absoluta o l'esperit
qui engendra les coses sensibles, els homes i la història, sinó que són els homes i
les seves condicions materials de vida els que creen les idees i impulsen la
història. Es tracta d'una crítica materialista.

1.3 EL LIBERALISME ECONÒMIC O L’ECONOMIA POLÍTICA ANGLESA

Una sèrie de pensadors anglesos, entre ells Adam Smith (1723-1790), es van proposar
descriure i explicar l’economia capitalista i crearen la teoria del liberalisme econòmic, que
serà el fonament de la ideologia burgesa. Es defensa la iniciativa individual i el lliure mercat
(lliure competència i circulació de mercaderies i capitals) com a mecanisme capaç de produir
per si mateix, com una mà invisible, el desenvolupament econòmic i el progrés social.
Defensaven que les lleis de l'economia capitalista eren lleis eternes, inamovibles i naturals
que calia assumir i respectar. L’estat, per la seva banda, hauria d’intervenir el menys possible
en l’economia, seguint el lema laisser faire.
Marx qüestionarà i rebutjarà aquests plantejaments ja que es limiten a descriure unes lleis
econòmiques que consideren com a inevitables i, a més, ignoren les desigualtats socials
que provoca el capitalisme.

1.4 EL SOCIALISME UTÒPIC

A mitjans segle XIX aparegueren en l'Europa industrial, diferents pensadors sensibilitzats

envers la situació econòmica i social d'injustícia, desigualtat i opressió. Posaren de manifest
que la llibertat, la igualtat i la democràcia “s’havien aturat a les portes de les fàbriques”. Les
seves reivindicacions de reforma social captaren l'atenció de Marx, però, pel seu caràcter
poc científic i massa voluntarista, les criticà amb l'etiqueta de socialisme utòpic. Pensava
Marx (i Engels) que es tractaven d’intents ingenus de reforma social.

L'ALIENACIÓ A MARX

Per Marx l'home és en primer lloc un ésser actiu, pràctic, i la seva activitat principal és el
treball. El treball és la manifestació de la vida de l'home: a través d'ell l'home es realitza i
entra en relació amb els altres homes i amb la naturalesa. Dit d’una altra manera: “L’essència
humana és, en realitat, el conjunt de les relacions socials”. L’home és sociable (un “zoon
politikon”), i consisteix i es constitueix en la societat.

Però en la societat capitalista, en les condicions del treball assalariat, l'home no

s’autorealitza sinó que s'aliena: el treballador assalariat ven la seva força de treball, el seu
temps i a sí mateix a canvi d'un salari; d'aquesta manera perd la seva llibertat, es separa de sí
mateix i es converteix en esclau del sistema de producció. El treball assalariat és l'arrel de
l'alienació en la societat burgesa.
La paraula alienació té el significat general de convertir-se en aliè, perdre el control. Per a
Marx, el concepte d'alienació va lligat al treball: procés pel qual l'activitat humana i els
productes d'aquesta activitat escapen del control de l'esser humà i el dominen.

L'economia, que es regeix sobretot pel principi del màxim benefici i el lucre individual
(aquesta és la filosofia oculta del liberalisme econòmic) tracta l'home com una cosa, com
una mercaderia més; l'atur i la misèria dels treballadors són acceptats com a fets naturals,
fruit de les lleis econòmiques i els economistes es limiten a fer-ne una descripció.

En canvi Marx en fa una crítica radical; per ell l'economia hauria d'estar al servei de l'home,
de la seva autorealització, felicitat i llibertat. El concepte d’alienació apareix als “Manuscrits”,
obra d’un Marx jove i utòpic, que protesta contra la injustícia en nom de la immensa majoria
que viu una vida d’explotació.

Alienació és, per Marx:

− Reificació (o cosificació) de l’home, pèrdua d’un mateix, negació de la llibertat.

− La conseqüència d’una manera d’entendre i organitzar la relació de producció.
− El fruit d’una situació històrica, no natural.

1.5 TIPUS D’ALIENACIÓ SEGONS MARX

Marx estableix diferents formes d’alienació, encara que l'alienació econòmica o del treball és
la forma fonamental:

▪ Alienació religiosa: recollint el testimoni de Feuerbach, Marx comenta que el creient

cerca un paradís fictici en el més enllà fugint de la misèria del món real. És coneguda
la frase de Marx: “La religió és l’opi del poble”. Per Marx, l’alienació religiosa suposa
resignació, és una manera de justificar la injustícia social. La religió no és quelcom
que formi part de l’essència humana.

▪ Alienació política: l'Estat, servidor dels interessos de la burgesia, s'estableix com un

poder absolut i estrany que controla la vida dels individus.

▪ Alienació ideològica (filosofia i moral): les idees dominants en una societat són
sempre les de la classe dominant i serveixen com a justificació del sistema
econòmic. L’alienació ideològica es produeix quan la vida humana es basa en una
interpretació (falsa) de la realitat. Això és el que denuncia Marx, això és el tret que el
defineix com a filòsof de la sospita.

1.6 L'ALIENACIÓ DEL TREBALLADOR: QUADRUPLE DIMENSIÓ

L'alienació o pèrdua de control del treballador es pot enfocar des de quatre punts de vista
diferents:

1. En el producte del seu treball: el treballador ven el seu treball a canvi d'un salari i,
per tant, el producte que ell ha elaborat serà propietat d'un altre, un "estrany",
l'amo capitalista.
2. En el treball mateix: és un treball forçat, no lliure. L'home no s'hi realitza i es sent
 infeliç. Només pot ser lliure i feliç fora del treball, quan realitza les seves funcions
biològiques, i en canvi en el treball està fora de sí, el seu treball pertany a un altre.
3. En l'home mateix: l'home es veu reduït a una peça més de la gran maquinària
productiva, una mercaderia que es ven.
4. En la relació amb els altres homes: cadascú treballa pel seu propi interès. Les
relacions humanes giren entorn de l'intercanvi de mercaderies i els homes es tracten
entre ells com a mitjans per un fi econòmic.

La conseqüència bàsica del treball alienat és la propietat privada dels mitjans de producció.
L'eliminació de l'alienació serà l'objectiu de la filosofia marxista, però com se surt de
l’alienació? La resposta és que només és possible a través de:

− Una presa de consciència de classe.

− Una revolució que abolirà les condicions que fan possible l’opressió, eliminant la
propietat privada.

EL MATERIALISME DE MARX: DOS SENTITS

Per a Marx i Engels, les idees, a diferència de Hegel, no dirigeixen la història humana: les
idees no són el motor sinó el resultat de la vida material. No són les tensions entre els
conceptes les que fa avançat la història sinó les contradiccions i tensions en la vida material,
per això la doctrina marxista s'anomena materialisme. El materialisme de Marx es pot
interpretar en dos sentits:

EL MATERIALISME HISTÒRIC: El materialisme històric intenta respondre la pregunta “Què

mou la Història?”. Marx afirma, que la història és l'escenari d'una contínua lluita entre
diferents classes socials i de lluites dins cada classe. Opressors (que posseeixen els mitjans
de producció) i oprimits (productors del treball) es barallen per la possessió de l'excedent de
la producció. L'economia és el motor de la història i els canvis en la producció són els
detonants pel canvi d'un període a un altre.

EL MATERIALISME DIALÈCTIC: El materialisme dialèctic intenta respondre la pregunta “Com

es mou la Història?”. La resposta es basa en la dialèctica heretada de Hegel. Es
comença amb una tesi qualsevol (estat inicial històric). En tota tesi apareix una antítesi
que comença a qüestionar la veracitat i condició de la tesi actual. En el moment en que
l'antítesi és recolzada per una bona base ideològica i es mobilitza la ciutadania, es
produeix una crisi o conflicte. El resultat del conflicte s'anomena síntesi, però en el
fons, com que la història és un canvi constant, tota síntesi no és més que una nova
tesi.
Per exemple, l'estat absolutista de l'Antic Règim és una tesi, a la qual apareix una antítesi anomenada
Il·lustració. Quan s'enfronten, es produeix la crisi de la Revolució Francesa, que ens donarà com a síntesi,
l'Estat liberal. Alhora l'Estat liberal capitalista, tindrà com a antítesi al socialisme científic o comunisme,
que desembocarà en un altre conflicte, i així successivament...

LA DIALÈCTICA

La intuïció fonamental de Marx és que la història és al mateix temps dialèctica i

materialista: Dialèctica perquè el canvi és la seva essència i materialista perquè esta
determinada per la base econòmica o material de la societat.

Va ser mèrit de Hegel haver comprès i exposat l'essència del moviment, però, segons Marx,
la seva dialèctica està invertida. Hegel presenta una “dialèctica de la Idea” i Marx la
converteix en una “dialèctica de la matèria”, més transformadora, crítica i revolucionària.
Per a Hegel el moviment dialèctic provenia de l’Esperit i per a Marx s’esdevé a partir de la
base material de la vida dels homes. Podem dir que Marx va fer seva la dialèctica hegeliana,
però rebutjà el seu idealisme i la capgirà.

Hem d'entendre el terme dialèctica en dos sentits:

▪ Com a concepció del món. Una concepció dialèctica del món significa que el canvi és
l’essència de la realitat, es a dir, que la naturalesa, la vida humana i la història són un
tot en moviment o en constant transformació. El motor del canvi és la negativitat, la
contradicció present en totes les coses.

▪ Com a mètode per a la investigació i explicació de la realitat. Sembla clar que per
entendre una realitat que és en sí dialèctica és necessari utilitzar també un mètode
dialèctic. Marx el fa servir per interpretar la història i descobrir com i perquè van
evolucionant les formacions socials. El seu mètode conté dues lleis bàsiques:

o Negació de la negació: tot moment històric genera necessàriament

contradiccions que provoquen conflictes i lluita de classes; a partir d'aquestes
contradiccions es produeix un salt endavant, una superació (moment de la
negació de la negació). Cada moment històric conté el seu contrari, la seva
negació (Món feudal / Burgesia = Societat capitalista). El motor de la història,
l'essència del moviment, és la negació.

o Acció recíproca: tots els elements de la realitat estan interconnectats i es

condicionen recíprocament. D’aquí es deriva que si volem comprendre
qualsevol fenomen històric no el podem considerar per separat. Aquesta llei
s'aplica a l'estudi dels fenòmens sincrònics, simultanis en els temps. Un
exemple: per entendre el fenomen de la pobresa als països del sud l'haurem
de relacionar amb tot el conjunt de factors econòmics, socials, polítics,
climàtics, culturals...

EL MATERIALISME HISTÒRIC : COM S'ESTRUCTURA LA SOCIETAT?

Per entendre el pensament marxista hem de tenir present que el seu objectiu era elaborar
una teoria que pogués inspirar la pràctica revolucionària (praxi). "Els filòsofs no han fet altra
cosa que interpretar el món de diverses maneres; el que cal és transformar-lo". El marxisme
volia destruir l'ordre burgès i de crear-ne un de nou. Creien que aquest canvi no es produiria
espontàniament sinó mitjançant la revolució.

El materialisme històric, seguint la tradició dialèctica hegeliana, concep la història com un

procés en constant moviment, transformació i desenvolupament. El motor que fa
evolucionar la història és la lluita de classes, l'enfrontament constant entre els opressors i
els oprimits (amo i esclau, senyor i serf, obrer i capitalista). "La història de totes les societats
que han existit fins ara és la història de la lluita de classes".

Marx i Engels entenen que el materialisme històric és una teoria “científica” sobre la
formació i desenvolupament de les societats. La tesi general del materialisme històric és
aquesta: la base per a l'explicació de qualsevol fenomen històric és l'estructura econòmica
de la societat (infraestructura), que determina o condiciona una superestructura (conjunt
d'idees jurídiques, polítiques, morals, religioses, artístiques... d'una societat).

ESTRUCTURA ECONÒMICA (O INFRAESTRUCTURA): L'estructura econòmica (o

infraestructura) és la base real de la societat i ve constituïda per:
1. Les forces productives: força de treball i mitjans de producció.
2. Les relacions de producció: conjunt de relacions que s'estableixen entre els
homes en el procés de producció. S'expressen sobretot en :
▪ el règim de propietat: el sistema capitalista es caracteritza per la
propietat privada dels mitjans de producció que té com a
conseqüència una distribució desigual del treball i del benefici.
▪ la divisió del treball: que no depèn de l'habilitat de cada individu sinó
del lloc que ocupa en l'estructura social. Hi ha una distribució desigual
del treball i dels seus productes. Això engendra la divisió en classes
socials amb interessos contraposats i genera l'alienació. En les fases
de revolució social el desenvolupament de les forces productives
produeix el desajust de les relacions de producció.

SUPERESTRUCTURA: Sobre la base de l'estructura econòmica d'una societat

s'aixeca la superestructura que és el conjunt d'idees, creences, institucions i
normes que configuren una societat. És a dir, que la societat i les seves idees
són un reflex de l'estructura econòmica. S'han de distingir dos nivells dins la
superestructura:
1. Superestructura jurídica i política: conjunt de normes i institucions que regulen el
funcionament de la societat. Es tracta bàsicament de l'Estat, que té dues funcions:
una d'administrativa i l'altra de dominació o control. L'estat és sempre
l'instrument de la classe dominant per a perpetuar el seu domini.
2. Superestructura ideològica: la ideologia és el conjunt d'idees que ens transmeten
una determinada visió de la realitat. Sol respondre als interessos de la classe
dominant.

RELACIÓ ESTRUCTURA-SUPERESTRUCTURA

Per a Marx, les ideologies (superestructures) són fruit de les estructures socials i aquestes
són el resultat de les relacions de producció i l'economia (estructura): l'alienació econòmica
es tradueix en sistemes ideològics també alienants. En el sistema capitalista les relacions de
producció enfronten els burgesos amb els proletaris. Aquesta estructura socioeconòmica
engendra una superestructura ideològica que té com a funció justificar el predomini de la
burguesia. Des d'aquesta perspectiva, l'èmfasi dels il·lustrats en les idees de llibertat i
progrés no serien més que el reflex ideològic de l'interès burguès en la llibertat de mercat i
en el progrés de la indústria i el comerç que perpetuen el seu domini sobre el proletariat.
 L'EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES SOCIETATS
Segons Marx les societats evolucionen mogudes per les contradiccions, que es manifesten
en forma de lluita de classes amb interessos contraposats. La lluita i la violència són
necessàries per al progrés històric. Les forces de producció progressen i es perfeccionen
constantment (des de l'arada fins al tractor...), impulsant així l'evolució de l'economia.
Finalment sempre es produeix l'enfrontament entre les forces de producció i les relacions de
producció, que tendeixen a ser estàtiques. Al llarg de la història s'han succeït tres grans
modes de producció o formes d’organitzar la propietat i el treball en una societat concreta:
esclavisme, feudalisme i capitalisme. El pas d'un sistema a l'altre es produeix quan les
contradiccions i antagonismes de classe al si d'un mode de producció acaben destruint-lo.
Llavors es configura una nova classe dominant que controla els mitjans de producció i l'Estat.
Els seus valors i la seva ideologia, esdevenen dominants per al conjunt de la societat.

L’EVOLUCIÓ DEL CAPITALISME

El capitalisme fou revolucionari en el seu moment perquè va trencar amb el feudalisme.
Però al capitalisme li ha nascut una contradicció: l’obrer que viu oprimit i en la misèria i val
només com a mercaderia, prendrà consciència dels seus interessos i de la seva situació, i
lluitarà contra la classe burgesa i el seu sistema. La història mena cap a la lluita final entre la
burgesia i el proletariat. Els obrers han de vèncer necessàriament perquè són la majoria i, a
més, són imprescindibles. El propi capitalisme engendra les condicions de la seva derrota. És
a dir, que segons Marx, el desenvolupament natural del sistema de producció capitalista
conduiria inevitablement a la superació de la societat burgesa i a l'eliminació de la
propietat privada. Podrem parlar, doncs, de la societat comunista, una societat sense
classes. Marx va creure que el fracàs del capitalisme era inevitable en favor del comunisme.

DICTADURA DEL PROLETARIAT

Per posar fi a l'explotació de l'home per l'home i superar l’etapa històrica del capitalisme
Marx va proclamar la necessitat que el proletariat, mitjançant la revolució, conquerís el
poder polític i econòmic i creàs un nou estat obrer, la dictadura del proletariat. En aquest
període, que Marx considerava transitori, la classe obrera prendrà el poder, abolirà la
propietat privada i la substituirà per la propietat social dels mitjans de producció o
socialisme. Trencarà també amb les lleis i l’educació burgeses. La dictadura del proletariat, o
democràcia de la majoria, només seria una fase o una etapa intermèdia que donaria pas a
una societat igualitària i sense classes: la societat civil comunista.

LA SOCIETAT CIVIL COMUNISTA

Amb el comunisme desapareixeran les diferències de classe, acabarà l’opressió de l’home
per l’home i s’eliminarà l’alienació. No hi haurà diferències i cadascú produirà segons les
seves possibilitats i rebrà segons les seves necessitats. El comunisme representarà l'etapa
FINAL de la història humana perquè dissol l'orígen de les tensions.

FILÒSOF DE LA SOSPITA

Marx comparteix amb Freud i Nietzsche l'actitud filosòfica de sospita i denúncia. Els tres
són filòsofs de la sospita i del desemmascarament: posen de manifest els condicionaments
ocults que determinen múltiples comportaments dels éssers humans.

Marx, i posteriorment Freud i Nietzsche, volen arrencar la màscara. Quina màscara? La

màscara de la consciència. Per sota de la consciència es troba el vertader condicionant
d'aquesta. La crítica filosòfica de Marx és un intent de clarificar racionalment la consciència:
és un producte social, que inclou una cultura i es fa una idea sobre el lloc de l’home en el
món.

Crítica a la noció d’Ideologia: Marx fa una crítica radical a la ideologia (Superestructura), i pretén
desemmascarar allò que oculta. Creu que la ideologia, en realitat, no és un forma d’explicar la realitat
per tal de canviar-la, sinó al contrari: la ideologia oculta i disfressa el que passa. La ideologia de cada
època històrica és la ideologia de la classe dominant, que serveix per justificar (tapar) la diferència de
classes. Fins ara (s. XIX), la Filosofia també ha estat còmplice d’aquest procés d’ocultament. Per això,
la Filosofia ha de partir de les condicions de vida pràctica i, així, transformar les condicions reals de
vida de la gent. Conclusió: la ideologia és alienant. És a dir: forma part de la Superestructura.

Crítica a la Religió Marx no és el primer a fer una crítica radical a la religió. Recordem que ja hem vist
crítiques anteriors en la Filosofia d’Epicur, Hume i Kant (Descartes pensava que Déu era una idea
innata).

Marx, però, fa una crítica més brutal: situa la religió dins la Superestructura —com hem vist—. La
religió és una forma d’alienació que té la Classe burgesa (capitalista) per seguir mantenint poder
sobre la Classe proletària (obrera).

L’alienació religiosa i l’alienació econòmica estan vinculades. La Religió promet el paradís en el més
enllà, portant la resignació terrenal als mals com a forma d’esperar la recompensa en una vida
ultraterrenal que NO existeix. La religió és una pseudo droga (opi) que adorm la consciència de la
gent i la des-mobilitza, segons Marx: no s’adonen que estan esclavitzats. Critica del tot la religió, que
la considera com a falsa conciència. Com Hume, Marx és completament ateu.

Crítica a la Metafísica: Per Marx la Metafísica és una dèria abstracte i inintel·ligible perquè sosté que
la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en una visió transcendent de la realitat, tot
formulant principis metafísics sense cap fonamentació en la vida real (immanent). Per a Marx, és
‘l’Acció’ (la praxi o vida material) el fet determinant de l’ésser humà: la seva essència cal buscar-la en
el conjunt de determinacions materials que condicionen històricament l’home i la societat. I prou.
Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i ‘existència’ ha estat falsament construïda sobre la base
que l’essència és extrasensorial (Metafísica) i l’existència, en canvi, basada en la cosa material. Marx
dirà que això és fals: l’autèntica ‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva existència material.
Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de temps. Per tant: No és només una crítica a la
metafísica: és a la Filosofia en la seva totalitat.
Antropologia: l’Antropologia de Marx és monista materialista: l’éssència de l’home és la seva
existència. Res més. No hi ha cap essència metafísica (ni de la realitat ni de l’home) fora de la seva
matèria, que és l’existència corporal. Conclusió: essència i existència són una i la mateixa cosa. La
vida no té cap finalitat fora de la vida biològica (Darwin). Buscar un per què a la vida (una essència)
és absurd, per la mateixa raó que un elefant o un escarabat no té cap finalitat fora de ser
biològicament un ésser viu. Per tant: l’ésser humà és el conjunt de les seves relacions materials, més
enllà de les quals no hi ha res de res (Déu, ànima, etcètera). Conclusió: el seu materialisme, en el
vessant antropològic, és radical.