U1.

EL METABOLISME CEL·LULAR
1.1Metabolisme
És el conjunt de reaccions que es produeixen a l’interior de les cèl·lules que permeten obtenir :
- MATÈRIA per a créixer
- ENERGIA per a fer les funcions vitals
1.2.previs
Vies metabòliques = conjunt de reaccions químiques d’un procés o fase del metabolisme.
Metabòlits = Molècules que intervenen en les reaccions
Substrat/ Producte
Enzims = substàncies de naturalesa proteica que faciliten les reaccions químiques.
1.3.ESQUEMA DE VIA METABÒLICA

1.4.Fases del metabolisme

CATABOLISME - Transformació de substàncies complexes en simples. - Es produeix alliberament d’energia
(ATP).
ANABOLISME - Transformació de substàncies simples en complexes. - Requereix energia ( ATP).

1.4.L’ATP
Tant el catabolisme com l’anabolisme produeixen o necessiten ATP.
L’adenosinatrifosfat (ATP) és un nucleòtid que és capaç d’emmagatzemar o cedir energia amb molta
facilitat.
Es diu que l’ATP és la moneda energètica de la cèl·lula ja que permet tenir emmagatzemada energía d’ús
immediat.
Quan s’hidrolitza es trenca un enllaç esterofosfòric (desfosforila) i es produeix ADP (adenosinadifosfat)
L’ADP també pot ser hidrolitzat trencant un altre enllaç i produint AMP (adenosinamonofosfat)

1
1.5.Tipus d’organismes segons el seu metabolisme
Els organismes necessiten
- Matèria orgànica ( necessiten una font de carboni)
- Font de carboni : INORGÀNIC (CO2 atmosfèric).Parlem de metabolisme AUTÒTROF
- Font de carboni : ORGÀNIC (metà, glucosa, greixos…). Parlem de metabolisme HETERÒTROF.
- Energia
- Font d’energia : la llum ( Parlem de FOTOSÍNTESI)
- Font d’energia : reaccions químiques
1.6.Nomenclatura
FOTO = font d'energia la llum
QUIMIO = font d’energia reaccions químiques
LITO = Font de carboni el CO2 atmosfèric
ORGANO = Font de carboni la matèria orgànica
1.7.Classificació organimes segons el metabolisme

Tipus de metabolisme Tipus de carboni Tipus d’energia Exemples

CO 2 atmosfèric LLum Plantes, algues,

FOTOLITOTROF cianobacteris,
(FOTOAUTÒTROF) bacteris verda i
porpres del sofre

CO2 atmosfèric Reaccions d’oxidació Bacteris nitrificants

QUIMIOLITOTROF de compostos
(QUIMIOAUTÒTROF) inorgànics (metà,
nitrits…)

Matèria orgànica LLum Bacteris porpres no

FOTORGANOTROF dels sofre
(FOTOHETERÒTROF)

QUIMIOORGANOTROF Matèria orgànica Reaccions químiques Animals Fongs

(QUIMIOHETERÒTROF) de compostos Protozous Alguns
orgànics ( glucosa, bacteris
greixos…)
Matèria

2
2.ELS ENZIMS
Són els biocatalitzadors de les reaccions biòlojiques.
Actuen:
-Rebaixant l’energia d’activació
-Augmentant la velocitat de la reacció
-No es consumeixen durant la reacció substrat + enzim = producte + enzim.
-Són molt específics i actius,sempre actuen a temperatura ambient i tenen un pes molecular molt
elevat(tots són proteïnes excepte els ribozims que són ARN).
2.1.Característiques dels enzims:
Exclusives d’ells:
1.Són molt específics(només actuen en una reacció concreta)
2.Treballen a temperatura dels éssers vius(ambient)
3.Són molt actius(augmenten la velocitat de la reacció més que els químics)
4.Tenen un pes molecular elevat.
També les tenen catalitzadors químics:
1.En concentracions petites augmenten la velocitat de la reacció,en menys temps més producte.
2.No es consumeixen durant la reacció.Qan acaba la reacció tenim les mateixes molècules d’enzims que a
l’inici.
2.2.Energia d’activació d’una reacció
E2ls enzims baixen l’energia d’activació de les reaccions en les quals intervenen

2.3.Comparació reacció exotèrmica i endotèrmica

2.4.Activitat enzimàtica
La substància sobre la qual actua un enzim rep el nom de
substrat. En la reacció entre l’enzim i el substrat hi ha una
“unió física” entre l’enzim i el substrat.
L’enzim debilita els enllaços del substrat i el trenca. Així
s’obtenen els productes de la reacció.

3
2.5.Actuació d’un enzim en dos substrats

2.6.Classificació enzims sobre la seva estructura

• ENZIMS PROTEICS ( formats per cadens d’aa)
• HOLOENZIMS - part proteica ( APOENZIM)
- part no proteica ( COFACTOR)
Orgànics(coenzims):ATP, NAD ,FAD , NADH+, Co Ap
Inorgànics:metalls,ions…
2.7.Estructura d’un enzim
La regió de l’enzim que s’uneix físicament al substrat rep el nom de
CENTRE ACTIU DE L’ENZIM.
Classes d’aminoàcids :
• AMINOÀCIDS ESTRUCTURALS : responsables de l’estructura i forma de
l’enzim.
• AMINOÀCIDS DE FIXACIÓ : responsables de la fixació de l’enzim al
substrat, mitjançant enllaços febles.
• AMINOÀCIDS CATALITZADORS : responsables de provocar la ruptua del
substrat mitjançant enllaços forts.
El centre actiu els formen els aminoàcids de fixació i els catalitzadors
2.8.El centre actiu d’un enzim
•Són una part molt petita del volum total de l’enzim
•Tenen una estructura tridimensional que facilita l’encaix amb el
substrat.
•Estan formats per aminoàcids.
•Els radicals d’aquests aminoàcids tenen afinitat pel substrat.

4
2.9.Els enzims són específics Hi ha 3 tipus d’especificitat :
• Especificitat absoluta : l’enzim reconeix solament una molècula en concret. Exemple la ureasa actua
sobre la urea.
• Especificitat de grup : l’enzim reconeix tot un grup de molècules. Exemple les lipases actuen sobre els
lípids.
• Especificitat de classe: l’enzim reconeix un tipus d’enllaç. Exemple una hidrolasa actuarà en reaccions
d’hidròlisi.

5
2.12.Actuació d’un inhibidor

2.13.Inhibició reversible competitiva i no competitiva

● Competeix amb el susbtrat
● L’enzim queda bloquejat fins que l’inhibidor surt
● Inhibidor es fixa al complexe ES.
● Impedeix la separació dels productes o l’accés del substrat al centre actiu.

2.14.La temperatura
Cada enzim té una temperatura òptima d’actuació i uns límits d’actuació. Per sota o per damunt d’aquests
límits l’enzim no té activitat.

6
2.15.Per què es desnaturalitzen els enzims ?
La majoria d’enzims són proteïnes amb estructura terciària globular.
Les altes temperatures trenquen els enllaços de l’estructura terciària, l’enzim es torna insoluble, precipita
i deixa de fer la seva funció.
Aquest procés rep el nom de DESNATURALITZACIÓ.
2.16.El PH
Els enzims tenen un pH òptim d’actuació. I també uns límits de pH. Per sota o per sobre d’aquests límits
l’enzim deixa d’actuar.
2.17.Classificació dels enzims
S’esmenta el nom del substrat,el nom del coenzim i la funció de l’enzim.
Generalment,només s’utilitza el nom de susbstrat acabat en “asa”
Alguns conserven la denominació antiga.Tripsina o pepsina.

2.18.Els cofactors
Transportadors de grups químics
ATP:adenosina trifosfat.Actua com a molècula energètica, perquè és capaç d’emmagatzemar o cedir
energia amb facilitat.
Quan l’ATP s’hidrolitza ( perd 1 grup fosfat) es despren energia i es forma ADP
NAD+H: (nicotinamida-adenina-dinucleòtid )
Quan en NAD + accepta H + i 2e- es redueix Quan el NAD + cedeix H + i 2e- s’oxida. Intervindrà en
reaccions d’oxidació-reducció. ÉS UNA MOLÈCULA TRANSPORTADORA D’ELECTRONS
FAD:
NADP+:(nicotinamida-adenina-dinucleòtid-fosfat)
Quan en NADP + accepta H + i 2e- es redueix Quan el NADP + cedeix H + i 2e- s’oxida. Intervindrà en
reaccions d’oxidació-reducció. ÉS UNA MOLÈCULA TRANSPORTADORA D’ELECTRONS
Co A: ( coenzim A)
Molècula transportadora de grups químics, serveix per activar molècules.

7
 U2.EL CATABOLISME
3.El concepte i tipus de catabolisme
El catabolisme és la fase degradativa del metabolisme amb la finalitat d'obtenir energia. Les molècules
orgàniques són transformades en d'altres de més senzilles que han d'intervenir en altres reaccions
metabòliques fins a transformar-se en els productes finals del catabolisme, que generalment són
expulsats de la cèl·lula, els anomenats productes d'excreció (CO2, NH3, urea, etc.). L'energia alliberada en
el catabolisme s'emmagatzema en ATP i, posteriorment, es podrà utilitzar per a reaccions de síntesis
orgàniques o per dur a terme activitats cel·lulars. El catabolisme és semblant en els organismes autòtrofs i
en els heteròtrofs.
Les reaccions del catabolisme són reaccions d’oxidació, es a dir, de pèrdua d'electrons. Atès que la matèria
que experimenta el catabolisme és matèria orgànica, constituïda bàsicament per carboni i hidrogen, la
manera d'oxidar-se és per : a) Deshidrogenació. Una molècula s'oxida quan perd àtoms d'hidrogen. b)
Oxigenació. Una molècula s'oxida quan s'uneix a àtoms d'oxigen.
3.1.Oxidació-reducció
Un àtom tan sols pot perdre electrons (oxidació) si hi ha un àtom que els accepta (reducció).
Per això aquests processos s’anomenen reaccions d’oxidació-reducció (“redox”). Les reacions catabòliques
són reaccions redox. Els àtoms d’hidrògen despresos en les reaccions d’oxidació reducció seran captats
per unes molècules anomenades transportadors d’hidrògens:
- NAD+ (nicotinamida-adeninadinucleòtid)
- NADP+ (nicotinamida-adeninadinucleòtid fosfat)
- FAD (Flavina-adeninadinucleòtid) La substància que provoca que un altra s’oxidi s’anomena agent
oxidant.
La substància que provoca que un altra es redueixi s’anomena agent reductor.

8
3.2.Producció d’energia
Les reaccions catabòliques alliberen energia perquè l’energia lliure de les substàncies inicials (substrat)
és més gran que l’energia lliure de les molècules resultants (productes).
L’energia lliure d’una substància se simbolitza amb la lletra G.
És més gran com més energia acumulada hi hagi en els enllaços químics.
En el catabolisme, les molècules inicials són més complexes per tant tenen més energia interna que no pas
les finals.
La variació d’energia lliure continguda en les molècules és negativa.
Aquesta és l’energia que la reacció allibera a l’exterior.
3.3.Alliberació gradual d’energia al catabolisme
En el catabolisme l’energia s’allibera de manera gradual i en forma d’energia química. Això s’aconsegueix:
1. No és una única reacció sinó moltes successives, cadascuna catalitzada per un enzim.
2. Usen transportadors d’hidrògens que capten els hidrògens procedents de les oxidacions de les
molècules.
3. Usen citocroms (proteínes mitocondrials) que s’encarreguen de transportar els electrons hidrogen a
l’oxigen.
3.4.Tipus de catabolisme
Segons la naturalesa de la substància que es redueix, es a dir, que accepta els hidrògens, es distingeixen
dos tipus de catabolisme:
a) Respiració: Intervé la cadena transportadora d’electrons. La molècula que es redueix (rep electrons) és
un compost inorgànic, que pot ser:
- Respiració aeròbica: O2
- Respiració anaeròbia: NO3, SO4- etc
b) Fermentació: No intervé la cadena transportadora d’electrons. La molècula que es redueix (rep
electrons) és sempre orgànica.
3.5.Estructura d’un mitocondri

9
3.6.Introducció: Localització de vies metabòliques

3.7.Catabolisme de glúcids
Al tub digestiu dels animals, pels processos digestius, els polisacàrids s’hidrolitzen i es degraden primer
en disacàrids i desprès en les seves unitats monosacàrides: glucosa, fructosa i galactosa. També és poden
hidrolitzar les reserves de glicogen dels teixit muscular dels animals.
Les cèl·lules vegetals hidrolitzen les reserves de midó en molècules de glucosa.

10
.Catabolisme de glúcids( resum)
4.1Glicòlisi : glucosa àcid pirúvic. (NO PRECISA OXIGEN)
4.2 Cicle de Krebs : procés cíclic en el qual per cada volta que fa es desprenen 2 molècules CO2 i es
generen coenzims (NADH +H i FADH2) que aniran a les cadena respiratòria per generar energia. Comença
amb l’ Acetil-CoA
4.3 Cadena respiratòria (fosforilació oxidativa) : producció de ATP. L’oxigen accepta els hidrogens que
provenen dels coenzims i es forma aigua.
IMPORTANT : Cicle de Krebs i Cadena respiratòria són vies comunes per a totes les biomolècules (glúcids,
lípids, proteïnes)
3.8.Glicòlisi
Procés de trencament de la molècula de glucosa.
Es realitza al citosol. Per fosforilació del substrat.
Per 1 molècules de glucosa s’obté : -2 àcids pirúvics ( 3C) -2 ATP -2 NADH + H

Dues fases:
● 1era FASE: Per cada glucosa es consumeixen 2 ATP fins produir 2
Gliceraldehid-3-fosfat (PGAL)
● 2ona FASE: Entren dues molècules del coenzim NAD+ que accepten 4
electrons i 4 protons (4 hidrògens). També es formen 4 molècules
d’ATP.
RECORDA : Es produeixen 2 NAD+ i 2 ATP per cada PGAL.
PIRUVAT:
L’àcid pirúvic produït a la glicòlisi per que pugui ser oxidat ha
d’entrar al mitocondri. Per fer-ho sofreix un complicat procés
d’oxidació i descarboxilació. En aquest procés intervé un conjunt
d’enzims anomenats sistema piruvatdeshidrogenasa. L’àcid pirúvic és
activat pel CoA i es tranforma en ACETIL-CoA.
Aquest ACETIL-CoA és la molècula que inicia el Cicle de Krebs.

3.9.Cicle de krebs
Descobert per H Krebs el 1930
Es duu a terme a la matriu mitocondrial.
S’inicia amb ACETIL-COA ( 2C)
Per cada volta :
• Es formen 3 NADH+H i 1 FADH2 ( van a les cadenes respiratòries)
•1 GTP ( equivalent a ATP)
• Es despren 2 CO2 ( producte d’excreció, prové de descarboxilació)

11
3.10.Cadena respuratòria
• És la 2a etapa de la respiració.
• Es produiex a les crestes mitocondrials.
• Té 2 objectius :
- oxidar els coenzims NADH i FADH2 produïts a les
anteriors etapes metabòliques
- sintetitzar ATP
• Hi ha 3 processos :
a) transport d’electrons
b) quioosmosi
c) fosforilació oxidativa
3.11.Transport d’electrons
La cadena respiratòria està constituïda per un conjunt de
proteïnes situades a les membranes internes de les
crestes mitocondrials i disposades de manera ordenada.
Cada una d’aquestes proteïnes és capaç d’acceptar electrons de la proteina anterior ( REDUIR-SE) i
transferir-los a la molècula següent ( OXIDAR-SE).
● El sis components de la cadena respiratòria són quatre grans complexos proteics que s’anomenen I, II,
III i IV.
● Una petita molècula lipídica anomenada ubiquinona (Q) que és capaç de traslladar-se per la doble capa
lipídica i que transporta elsctrons del complex I i II al III.
● Una petita proteïna anomenada citocrom c que està a la cara interna de la membrana i que comunica el
complex III amb el IV

3.12. Quimioosmosi (explicació general)

• L’energia perduda pels electrons serveix per a bombejar
protons (H+) de la matriu mitocondrial a l’espai
intermembranal.
• A l’espai intermembranal s’acumulen els protons i quan
la concentració és molt elevada els protons tornen a la
matriu.
• Aquest pas es fa a través de proteïnes de membrana,
concretament ens enzims anomenats ATP-sintetases.
1) Els protons van de la matriu mitocodrials a l’espai
intermembranal.
2) Es produeix acumulació de protons a l’espai
intermembranal.
3) Degut a l’alta concentració a l’espai intermebranal els
protons tornen a la matriu travessant les ATP-sintetases.

12
3.14. Fosforilació oxidativa
Quan els protons passen a través dels canals dels enzimsATP-sintetases, aquestes activen i catalitzen la
reacció ADP+P ATP.
Aquest procés rep el nom de FOSFORILACIÓ OXIDATIVA ( síntesi d’ATP per oxidació).

3.15.Balanç energètic de la degradació total de la glucosa

• Per cada NADH+H+ que arriba a les cadenes es produeixen 3 ATP.
• Per cada FADH2 que arriba a les cadenes es produiexen 2 ATP.
Una molècula de glucosa per respiració produeix 38 ATP.

3.16.Catabolisme de Lípids
• Els greixos tenen un alt valor calorífic.
• En els éssers vius fan funció de reserva energètica.
• La degradació d’1 g de greixos proporciona 9 kcal.
• El mecanisme més important de degradació de greixos és l’oxidació dels àcids grassos.
• Aquest provenen de la hidròlisi dels triacilglicèrids.
• Els triacilglicèrids per hidrolisi donen : glicerina + 3 ac.grassos.
3.17.Beta-oxidació dels àcids grassos
Procés que es realitza a la matriu mitocondrial.
Consisteix bàsicament en l’oxidació ( pèrdua d’hidrogens) de l’àcid gras.
Etapes :
1- L’àcid gras no pot entrar al mitocondri directament necessita estar activat, això es fa gràcies a la unió
amb el CoA i es forma un ACIL-CoA.

13
2- Aquest Acil-CoA de n C passarà el procés de beta-oxidació i a cada volta perd 2 C que es desprenen en
forma de Acetil-CoA
3- Per tant per a cada volta a la beta-oxidació es produeixen : 1 NADH + H 1 FADH2 1 Acetil
–CoA
4- Per degradar completament un àcid gras de n C necessitem fer (n-1) voltes a la beta-oxidació.
L’Acetil-CoA va al cicle de Krebs per acabar la seva oxidació.
El NADH +H i el FADH2 van a les cadenes respiratòries on actuen com a donadors d’electrons.

3.18.Degradació total de l’àcid palmític

3.19. Catabolisme de proteïnes

Les proteïnes tenen fonamentalment funcions diferents de les energètiques. Però en casos de necessitat
els aminoàcids són oxidants i derivats a Krebs i cadena respiratòria.
Hi ha 3 processos : • Separació dels grups aminos.
• Transformació de la resta resultant en àcid piruvic, acetilcoenzim A o en algun compost del cicle de
krebs.
• Eliminació dels grups aminos.
La separació dels grups aminos, és realitza per mitjà de dues reaccions successives.
• Transaminació : consisteix en el traspàs del grup amino d’un aminoàcid a un alfa-cetoàcid que es
transforma en una altre aminoàcid.
• Desaminació oxidativa: alliberament directa de grups amino en forma de NH4+ ( aquest amoníac és
excretat en forma d’urea, a l’orina).
La eliminació dels grups aminos dona lloc a amoníac que a l’aigua dona lloc al grup amoni, que és molt
tòxic. Ha de ser eliminat o transformat en altres substàncies. En funció dels tipus d’animals es secreta
directament, es transforma en urea i s’excreta o es transforma en àcid úric i s’excreta.

14
Segons l’aminoàcid s’obté un producte o altre que s’afegirà al cicle de Krebs en els diferents passos.
3.20. Fermentació
• Oxidació incompleta de matèria orgànica. L’acceptor final sempre és un compost orgànic.
• La substància que s’obté, encara podria seguir oxidant-se.
• Té poc rendiment energètic, perquè no intervé la cadena respiratòria (no hi ha oxigen) • Procés
anaeròbic.
• Exemples:
- Fermentació làctica (glucosa àcid làctic)
- Fermentació alcohòlica (glucosa etanol)
3.21. Fermentació làctica
Formació de l’àcid làctic a partir de la degradació de la glucosa en absència O2
Glucosa àcid làctic
La fan els bacteris Lactobacillus i produeixen iogurt.
La fan les cèl·lules musculars quan no tenen oxigen per respirar.
Així obtenen energia de manera ràpida.

3.22.Fermentació alcohòlica
Primera etapa es duu a terme la glicòlisi. Segona etapa transformació de l’acid pirúvic en acetaldehid.
Obtenim 2 molècules d’etanol a partir de una glucosa.
Es despren CO2.
Fan aquesta fermentació els llevats ( Saccharomyces)

15
3.23. Altres fermentacions
Fermentació butírica: Descomposició de substàncies d’origen vegetal.
Fermentació pútrida: Degradació de substrats proteics o aminoàcids.
ESQUEMES DEL METABOLISME(CATABOLISME)

16
17
U2.ELS ENZIMS
Són els biocatalitzadors de les reaccions biològiques.Tenen un centre actiu que és una pàrt molt petita del
volum total de l’enzim.
● Funció:Actuen rebaixant l’energia d’activació,actuen augmentant la velocitat de reacció,no
es consumeixen durant la reacció.
● Característiques:Són molt específics i actius,treballen a temperatura ambient,són molt
actius,tenen un pes molecular elevat,en concentracions petites augmenten la velocitat de la
reacció i no es consumeixen durant la reacció.
● Activitat enzimàtica:La substància sobre la qual actua un enzim rep el nom de substrat.En la
reacció entre l’enzim i el substrat hi ha una unió física.

● Com treballa un enzim?Els factors que afecten l’activitat enzimàtica són:la temperatura,el PH i
inhibidors.
REVERSIBLE COMPETITIVA(Semblant al substrat,disminució de la velocitat de reacció és
proporcional a la concentració inhibidor).
REVERSIBLE NO COMPETITIVA(No deixa separar-se els producte o impedeix l'accés de
l’enzim-substrat).

U3.EL CATABOLISME
El concepte i tipus de catabolisme
El catabolisme és la fase degradativa del metabolisme amb la finalitat d'obtenir energia. Les molècules
orgàniques són transformades en d'altres de més senzilles que han d'intervenir en altres reaccions
metabòliques fins a transformar-se en els productes finals del catabolisme, que generalment són
expulsats de la cèl·lula, els anomenats productes d'excreció (CO2, NH3, urea, etc.). L'energia alliberada en
el catabolisme s'emmagatzema en ATP i, posteriorment, es podrà utilitzar per a reaccions de síntesis
orgàniques o per dur a terme activitats cel·lulars. El catabolisme és semblant en els organismes autòtrofs i
en els heteròtrofs.
El concepte i tipus de catabolisme
Les reaccions del catabolisme són reaccions d’oxidació, és a dir, de pèrdua d'electrons. Atès que la matèria
que experimenta el catabolisme és matèria orgànica, constituïda bàsicament per carboni i hidrogen, la
manera d'oxidar-se és per :
a) Deshidrogenació. Una molècula s'oxida quan perd àtoms d'hidrogen.
b) Oxigenació. Una molècula s'oxida quan s'uneix a àtoms d'oxigen.
Oxidació-reducció
Un àtom tan sols pot perdre electrons (oxidació) si hi ha un àtom que els accepta (reducció). Per això
aquests processos s’anomenen reaccions d’oxidació-reducció (“redox”).
Les reaccions catabòliques són reaccions redox. Els àtoms d’hidrògen despresos en les reaccions
d’oxidació reducció seran captats per unes molècules anomenades transportadors d’hidrògens:
- NAD+ (nicotinamida-adeninadinucleòtid)
- NADP+ (nicotinamida-adeninadinucleòtid fosfat)
- FAD (Flavina-adeninadinucleòtid).

18
La substància que provoca que un altra s’oxidi s’anomena agent oxidant. La substància que provoca que
un altra es redueixi s’anomena agent reductor.

Producció d’energia
Les reaccions catabòliques alliberen energia perquè l’energia lliure de les substàncies inicials (substrat)
és més gran que l’energia lliure de les molècules resultants (productes).L’energia lliure d’una substància
se simbolitza amb la lletra G.És més gran com més energia acumulada hi hagi en els enllaços químics.
En el catabolisme, les molècules inicials són més complexes per tant tenen més energia interna que no pas
les finals. La variació d’energia lliure continguda en les molècules és negativa. Aquesta és l’energia que la
reacció allibera a l’exterior.
Alliberació gradual del catabolisme
En el catabolisme l’energia s’allibera de manera gradual i en forma d’energia química.
Això s’aconsegueix:
1. No és una única reacció sinó moltes successives,cadascuna catalitzada per un enzim.
2. Usen transportadors d’hidrògens que capten els hidrògens procedents de les oxidacions de les
molècules.
3. Usen citocroms (proteïnes mitocondrials) que s’encarreguen de transportar els electrons hidrogen a
l’oxigen.
Tipus de catabolisme
Segons la naturalesa de la substància que es redueix, és a dir,que accepta els hidrògens, es distingeixen
dos tipus de catabolisme:
a) Respiració: Intervé la cadena transportadora d’electrons. La molècula que es redueix (rep electrons) és
un compost inorgànic, que pot ser:
- Respiració aeròbica: O2
- Respiració anaeròbica: NO3, SO4- etc
b) Fermentació: No intervé la cadena transportadora d’electrons. La molècula que es redueix (rep
electrons) és sempre orgànica.
Estructura d’un mitocondri

19
Esquema general del catabolisme

Glucids :
-Glicòlisi
-Cicle de Krebs
-Cadena respiratòria

Lípids :
-Betaoxidació àcids grassos
-Cicle de Krebs
-Cadena respiratòria
Proteïnes :
-Processos propis
-Cicle de Krebs
-Cadena respiratòria

Catabolisme de glúcids
Al tub digestiu dels animals, pels processos digestius, els polisacàrids s’hidrolitzen i es degraden primer
en disacàrids i desprès en les seves unitats monosacàrides:glucosa, fructosa i galactosa.També és poden
hidrolitzar les reserves de glicogen dels teixit muscular dels animals.Les cèl·lules vegetals hidrolitzen les
reserves de midó en molècules de glucosa.

20
4.1Glicòlisi : glucosa àcid pirúvic. (NO PRECISA OXIGEN)
4.2 Cicle de Krebs : procés cíclic en el qual per cada volta que fa es desprenen 2 molècules CO2 i es
generen coenzims (NADH +H i FADH2) que aniran a les cadena respiratòria per generar energia.Es
produeix a les crestes mitocondrials.
Comença amb l’ Acetil-CoA
4.3 Cadena respiratòria (fosforilació oxidativa) : producció de ATP. L’oxigen accepta els hidrogens que
provenen dels coenzims i es forma aigua.
IMPORTANT : Cicle de Krebs i Cadena respiratòria són vies comunes per a totes les biomolècules (glúcids,
lípids, proteïnes).
Catabolisme de lípids
• Els greixos tenen un alt valor calorífic.
• En els éssers vius fan funció de reserva energètica.
• La degradació d’1 g de greixos proporciona 9 kcal.
• El mecanisme més important de degradació de greixos és l’oxidació dels àcids grassos.
• Aquest provenen de la hidròlisi dels triacilglicèrids.
• Els triacilglicèrids per hidrolisi donen : glicerina + 3ac.grassos.
Beta oxidació dels lípids
Procés que es realitza a la matriu mitocondrial.
Consisteix bàsicament en l’oxidació ( pèrdua d’hidrogens) de l’àcid gras.
Etapes :
1- L’àcid gras no pot entrar al mitocondri directament necessita estar activat, això es fa gràcies a la unió
amb el CoA i es forma un ACIL-CoA.
2- Aquest Acil-CoA de n C passarà el procés de beta-oxidació i a cada volta perd 2 C que es desprenen en
forma de Acetil-CoA
3- Per tant per a cada volta a la beta-oxidació es produeixen :
1 NADH + H 1 FADH2 1 Acetil –CoA
4- Per degradar completament un àcid gras de n C necessitem fer (n-1) voltes a la beta-oxidació.
L’Acetil-CoA va al cicle de Krebs per acabar la seva oxidació.
El NADH +H i el FADH2 van a les cadenes respiratòries on actuen com a donadors d’electrons.

Catabolisme de proteines
Les proteïnes tenen fonamentalment funcions diferents de les energètiques.Però en casos de necessitat
els aminoàcids són oxidants i derivats a Krebs i cadena respiratòria.Hi ha 3 processos :
• Separació dels grups aminos.
• Transformació de la resta resultant en àcid piruvic, acetilcoenzim A o en algun compost del cicle de
krebs.
• Eliminació dels grups aminos.

21
La separació dels grups aminos, és realitza per mitjà de dues reaccions successives.
• Transaminació : consisteix en el traspàs del grup amino d’un aminoàcid a un alfa-cetoàcid que es
transforma en una altre aminoàcid.
• Desaminació oxidativa: alliberament directa de grups amino en forma de NH4+( aquest amoníac és
excretat en forma d’urea, a l’orina).
La eliminació dels grups aminos dona lloc a amoníac que a l’aigua dona lloc al grup amoni, que és molt
tòxic.Ha de ser eliminat o transformat en altres substàncies.En funció dels tipus d’animals es secreta
directament, es transforma en urea i s’excreta o es transforma en àcid úric i s’excreta.

Fermentació
Oxidació incompleta de matèria orgànica.L’acceptor final sempre és un compost orgànic.
• La substància que s’obté, encara podria seguir oxidant-se.
• Té poc rendiment energètic, perquè no intervé la cadena respiratòria (no hi ha oxigen)
• Procés anaeròbic.
• Exemples:
- Fermentació làctica (glucosa àcid làctic)
- Fermentació alcohòlica (glucosa etanol)

U4.ANABOLISME AUTÒTROF
Definició de anabolisme
L’anabolisme és la via constructiva del metabolisme. Ruta de síntesi.
Molècules senzilles → Molècules complexes.
Dues etapes:
● Anabolisme autòtrof: molècules inorgàniques → molècules orgàniques
senzilles. La realitzen els organismes autòtrofs. Fabriquen la seva matèria
orgànica.
● Anabolisme heteròtrof: molècules orgàniques senzilles → complexes. La
realitzen els organismes autòtrofs i heteròtrofs.
Anabolisme autòtrof
Dos tipus segons la font d’energia que s’utilitza:
● Anabolisme fotosintètic o fotosíntesi: energia lluminosa
● Anabolisme quimiosintètic o quimiosíntesi: energia de reaccions d’oxidació de compostos inorgànics.

22
La fotosíntesi la duen a terme les plantes, algues, cianobacteris i bacteris fotosintètics.
La quimiosíntesi la fan alguns tipus de bacteris (bacteris quimiosintètics).
FOTOSÍNTESI
●Conversió d’energia lluminosa en energia química (FASE LLUMINOSA).
●A partir de matèria inorgànica se sintetitza matèria orgànica (FASE FOSCA o CICLE DE CALVIN).
●Es necessiten unes molècules especials capaces de captar l’energia de la llum (PIGMENTS
FOTOSÍNTÈTICS, COM LA CLOROFIL·LA).
●Es fa al CLOROPLASTS.
FOTOSÍNTESI
Hi ha dos tipus de fotosíntesi en funció de si es descomponen molècules d’aigua o molècules de l’àcid
sulfhídric.
● Fotosíntesi oxigènica→ es descompon aigua i s’allibera oxigen (plantes, algues i cianobacteris)
● Fotosíntesi anoxigènica o bacteriana → es descompon àcid sulfhídric i dona lloc a precipitats de sofre
(bacteris)
Es poden distingir diversos tipus de processos segons el tipus d’àtom que s’incorpori a la matèria
orgànica.
● Compostos de carboni
● Compostos de nitrogen
● Compostos de sofre
3. FOTOSÍNTESI OXIGÈNICA VEGETAL
3.1. L’aparell fotosintetitzador. Els fotosistemes
3.2. Fases de la fotosíntesi
3.3. Factors que influeixen en la fotosíntesi
3.1. ESTRUCTURES FOTOSINTETITZADORES CLOROPLASTS
● Orgànuls discoidals amb doble membrana
● Líquid intern anomenat estroma.
● Sàculs anomenats tilacoides.
○ Tilacoides de grana
○ Tilacoides d’estroma o lamel·la
A la membrana dels tilacoides trobem uns complexos proteics que contenen pigments fotosintètics: els
fotosistemes.
Els cianobacteris no tenen cloroplasts, però tenen til·lacoides al citoplasma. Bacteris amb fotosíntesi
anoxigènica no tenen clorplasts ni tilacoides.
FOTOSISTEMES
Un fotosistema està constituït per proteïnes transmembranals que constitueixen dues subunitats
anomenades el complex captador de llum (o antena) i el centre de reacció.
● Complex captador de llum → conté pigments fotosintètics que capten l’energia lluminosa i la
transmeten (energía d’exitació) entre les molècules fins al centre de reacció.
● Centre de reacció → conté pigment diana que transfereix els electrons al primer acceptor
d’electrons. Per tant aquest pigment diana és capaç d’iniciar una transferència d’electrons. Durant aquest
procés l’energia s’utilitza per a bombejar protons H que seran usats per la ATPsintetasa per la síntesi
d’ATP.

23
Fotosistema I (PSI)
Capta la llum de longitud d'ona menor o igual a 700 nm. En les plantes superiors, l'antena conté una gran
proporció de clorofil·la α, i una petita proporció de clorofil·la β. En el centre de la reacció, la molècula
diana és la clorofil·la α, que absorbeix a 700 nm, per això és anomenada clorofil·la P700 L'acceptor
primari d'electrons s'anomena acceptor A0. El donador primari es la plastocianina (PC). Abunden més als
tilacoides d'estroma, és a dir, els no amuntegats.
Fotosistema II (PSII)
Capta la llum la longitud d'ona de la qual és menor o igual a 680 nm. En les plantes superiors, l'antena
conté clorofil·la α, clorofil·la β (en més proporció al PSI) i xantofil·les. En el centre de reacció la molècula
diana és la clorofil·la que absorbeix a 680 nm, i que per això s'anomena clorofil·la P680 L’acceptor primari
és la feofitina (Pheo) El donador primari s’anomena donador Z Abunda més als tilacoides amuntegats que
formen la grana.
Cadena transportadora d’electrons
Està constituïda bàsicament per un complex de dues proteïnes, l'anomenat complex citocrom
b6-citocrom f. Únicament transporten electrons. Entre els fotosistemes i aquest complex hi ha altres
transportadors que porten conjuntament protons i electrons.
Entre el PSII i el complex citocrom b-f hi ha la plastoquinona (PQ), que, com què és un lípid, es pot moure
per Ia membrana. Entre el complex citocrom b–f i el PSI hi ha la proteïna plastocianina (PC). El PSI es
continua amb les proteïnes ferredoxina (Fd) i NADP+-reductasa. Aquestes tres darreres substàncies són
proteïnes extrínseques, i per això tenen una certa mobilitat.
3.2. FASES DE LA FOTOSÍNTESI
La fotosíntesi comprèn dues fases:
● Una fase inicial, anomenada fase lluminosa o fase fotoquímica, en la qual té lloc la captació de
l'energia lluminosa i la seva conversió en energia química (ATP). Es desenvolupa als tilacoides d’estroma i
de grana dels cloroplasts. La fase lluminosa o fotoquímica es pot presentar en dues modalitats: amb
transport acíclic d'electrons o amb transport cíclic d'electrons.
● Una fase posterior, anomenada fase fosca o biosintètica, en la qual se sintetitza matèria orgànica. Es
desenvolupa a l’estroma dels cloroplasts
Fase lluminosa acíclica
Processos en el fotosistema II :
1. S'inicia amb l'arribada de fotons al fotosistema II. Això provoca l'excitació del pigment diana,la
clorofil·la P680, que perd tants electrons com fotons s'han absorbit. 2. Els electrons són captats per Ia
feofitina (Pheo) 3. Després passen a altres acceptors 4. Finalment passen a la plastoquinona (PQ). 5. Per
reposar aquests electrons de la clorofil·la P680, es produeix la hidròlisi de molècules d'aigua, fet que
s'anomena fotòlisi de l'aigua:
H2O → 1/2 O2 + 2 H+ + 2 e
Fase lluminosa acíclica
Aquest procés es duu a terme a la cara interna de la membrana dels tilacoides.
Els dos electrons alliberats per cada molècula d'aigua són transferits a la molècula diana pel donador Z,
Els dos protons H+ s'acumulen a l'interior del tilacoide.
Fase lluminosa acíclica

24
1. La plastoquinona (PQ), quan rep els dos electrons, s'activa i capta dos protons de I'estroma. 2.
Després, quan transfereix els seus
electrons al complex citocrom b6-f introdueix els dos protons al tilacoide.
Aquests, afegits als protons procedents de la fotòlisi, creen una diferència de potencial electroquímic a les
dues bandes de la membrana.
Aquesta situació es resol, amb la sortida de protons a través dels enzims ATP-sintetases, amb la
consegüent síntesi d'ATP, que s'acumula a I'estroma.
Fase lluminosa acíclica
Processos en el fotosistema I
1. Quan incideixen dos fotons en el
fotosistema I Ia clorofil·la P700 perd dos electrons 2. Són captats per la ferredoxina (Fd) a
través de I'acceptor A0 i altres acceptors posteriors. 3. Els electrons perduts per la clorofil·la la
P700 són reposats per la plastocianina (PC) que els rep del complex citocrom b6-f
Fase lluminosa acíclica
Processos en el fotosistema I
4. La ferredoxina passa els dos electrons a
l'enzim NADP+-reductasa, que s'activa 5. Capta dos protons de I'estroma i els
transfereix, juntament amb dos electrons, a un ió NADP de I'estroma 6. Es redueix a NADPH + H; és el que
s'anomena fotoreducció del NADP+ : NADP+ + 2 H+ + 2 e- → NADPH + H+
Balanç de la fase lluminosa acíclica
El nombre de protons introduïts al tilacoide és quatre, dos de la fotòlisi d'aigua i dos d'introduïts per la
plastoquinona reduida PQH2
Balanç de la fase lluminosa acíclica
Es coneix que per cada tres protons (3 H) que surten per I'ATP-sintetasa es genera un ATP, el nombre
d'ATP sintetitzades és 1,33 (4/3 = 1,33) per cada molècula d'aigua hidrolitzada
Balanç de la fase lluminosa acíclica
Aquesta quantitat és insuficient per fer la fase fosca, ja que, es necessiten 1,5 ATP per NADPH (3 ATP per
cada 2 NADPH). Aquest dèficit es compensa amb la fase lluminosa cíclica.
Balanç energètic de la fase lluminosa acíclica
Fase lluminosa cíclica
En la fase lluminosa o fotoquímica cíclica intervé únicament el fotosistema I, on es crea un flux o cicle
d'electrons que a cada volta dóna lloc a síntesis d'ATP.
Com que no hi intervé el fotosistema II, no hi ha fotòlisi de I'aigua i, en conseqüència, no hi ha reducció del
NADP ni es desprèn oxigen. Tan sols se n'obté ATP.
La finalitat d'aquesta fase cíclica és solucionar el dèficit d'ATP obtingut en la fase acíclica per poder dur a
terme la fase fosca posterior.
Fase lluminosa cíclica
1. Quan s'il·lumina amb llum de longitud d'ona superior a 680 nm, tan sols es produeix el procés cíclic. 2.
Quan els fotons incideixen sobre el fotosistema I, la clorofil·la P700 allibera els electrons que arriben a la
ferredoxina (Fd) 3. Els passa a un citocrom b6 i aquest, a la plastoquinona (PQ) que capta dos protons i
passa a (PQH2). 4. La plastoquinona reduïda cedeix els dos electrons al citocrom f i introdueix els

25
dos protons a l'interior del tilacoide. 5. Aquests, quan surten a través de les ATP-sintetases, provoquen la
síntesi d'ATP. 6. La plastocianina retorna els electrons a la clorofil·la P700
Fase fosca o biosintetica
En la fase biosintètica s'utilitza l'energia (ATP) i el NADPH obtinguts a la fase fotoquímica per sintetitzar
matèria orgànica a partir de substàncies inorgàniques.
Es desenvolupa a l’estroma del cloroplast.
Veurem a continuació la síntesi dels diferents tipus de composts.
● Com a font de carboni s'utilitza el diòxid de carboni
● Com a font de nitrogen s'utilitzen els nitrats i els nitrits
● Com a font de sofre es fan servir els sulfats
Síntesi de compostos de carboni
Es duu a terme per mitjà d'un procés cíclic, a l’estroma del cloroplast.
El va descobrir el bioquímic nordamericà Melvin Calvin (nascut el 1911), per la qual cosa rep el nom de
cicle de Calvin o de les plantes C3.
Es poden distingir 3 pasos:
1. Fixació del CO2 2. Fosforilació i reducció del CO2 fixat 3. Regeneració de la ribulosa-1,5-difosfat
Cicle de Calvin
1. Fixació del CO2 2. Fosforilació i reducció del CO2 fixat 3. Regeneració de la ribulosa-1,5-difosfat
FIXACIÓ DEL CO2
1. A l'estroma del cloroplast, el CO2 atmosfèric s'uneixen a la pentosa ribulosa-1,5-difosfat, gràcies a
l'enzim ribulosa difosfat carboxílasa oxídasa (RUBISCO) 2. Dóna lloc a un compost inestable de sis
carbonis, que es dissocia en dues molècules d'àcid 3-fosfogliceríc. Es tracta de molècules amb tres àtoms de
carboni, per la qual cosa les plantes que segueixen aquesta via metabòlica se solen anomenar plantes C3.
REDUCCIÓ DEL CO2
3. Consum de l'ATP i del NADPH obtinguts a la fase lluminosa, l'àcid 3- fosfoglicèric es redueix a
gliceraldehid 3-fosfat.
Aquest, o s'inverteix a regenerar la ribulosa-1,5-difosfat, o en altres biosíntesis: a. el que queda a l'estroma
del cloroplast inicia la síntesi del midó, àcids grassos i aminoàcids b. el que surt al citosol, per un
procés similar a la glicòlisi en sentit invers, dóna lloc a glucosa i fructosa. Juntes formen sacarosa, que és
el sucre propi de la saba, igual que la glucosa ho és de la sang.
Regeneració de la ribulosa-1,5-difosfat
4. Es duu a terme a partir del gliceraldehid 3-fosfat, per mitjà d'un procés complex, fins arribar a la
ribulosa-5-fosfat. 5. Es gasta ATP per a passar a la ribulosa-1,5-difosfat.
En el cicle de Calvin, es necessiten 2 per cada NADPH i 3 ATP CO(en 2 incorporat, el pas 2 s’obtenen 2
3-fosfoglicerat pel que la FASE 2 es realitza dos cops).
Així doncs, la fase fosca és un procés purament bioquímic: no requereix la presència de llum, ni tan
sols de clorofil·la.
Balanç de la fotosíntesi oxigenica del carboni
A la fase lluminosa es produeixen l'ATP i el NADPH necessaris per reduir el CO2 a matèria orgànica a la fase fosca.
Si, per exemple, es considera la síntesi d'una molècula de glucosa (C6H12O6), s'observa que calen 6 CO2 i 12
H2O.

26
Aquesta aigua allibera els seus 6 O2 a l'atmosfera, durant la fase lluminosa, i aporta els 12 hidrògens de la
glucosa i els 12 hidrògens necessaris per passar els 6 O2 que sobren del CO2 a H20.
Com que hi intervenen 24 hidrògens, apareixen 24 H+ i 24 e- , i com que cada electró necessita l'impacte de
dos fotons, l'un al PSI i l'altre al PSII, calen 48 fotons (hv).
Balanç de la fotosíntesi oxigenica del carboni
En el cicle de Calvin calen, per cada CO2 incorporat, 2 NADPH i 3 ATP
Així doncs, per a una glucosa són necessaris 12 NADPH i 18 ATP.
6 CO2 + 12 NADPH + 18 ATP → C6H12O6 + 12 NADP+ + 18 ADP + 18 Pi
Com que a la fase lluminosa acíclica s'obtenen 1,33 ATP per cada H2O hidrolitzada i es gasten 12 H2O, es
produeixen 15,96 ATP; la resta fins a 18 se suposa que procedeixen de la fase lluminosa cíclica.
Balanç de la fotosíntesi oxigenica del carboni
Síntesi de compostos orgànics nitrogenats
La reducció dels ions nitrat que es troben dissolts al sòl s' efectua, gràcies a l'ATP i al NADPH obtinguts a la
fase lluminosa, en tres etapes:
1. Els ions nitrat (NO3 - ) són reduïts a ions nitrit (NO2) per l' enzim nitrat
reductasa, amb desgast d'un NADPH. 2. Els nitrits són reduïts a amoníac (NH3) per l'enzim nitrit
reductasa, amb
desgast d'un NADPH. 3. L' amoníac obtingut, que resulta tòxic per a la planta, és captat ràpidament
per l'àcid a-cetoglutàric i dóna lloc al l'àcid glutàmic. D'aquesta manera passa a formar part de la matèria
orgànica de la cèl·lula. L'enzim glutamat sintetasa catalitza aquesta reacció i necessita el consum d'un ATP.
A partir de l'àcid glutàmic, els àtoms de nitrogen poden passar, a altres cetoàcids i així donar lloc a altres
aminoàcids.
Síntesi de compostos orgànics nitrogenats
Síntesi de compostos orgànics amb sofre
A partir del NADPH i de l'ATP de la fase lluminosa, es redueix l'ió sulfat (SO2-) a ió sulfit (SO3-), i després, a
sulfur d' hidrogen (H2S).
Aquest, quan es combina amb l'acetilserina, dóna lloc a l'aminoàcid cisteïna, amb la qual cosa passa a
formar part de la matèria orgànica cel·lular.
3.3. ELS FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA FOTOSÍNTESI
● Temperatura
● Concentració de CO2 ● Concentració de O2 ● Intensitat lluminosa
● Temps d’il·luminació
● Color de la llum
● Escassetat d’aigua
La temperatura
Cada espècie està adaptada a viure en un interval de temperatures, dins del qual l'eficàcia del procés
augmenta amb la temperatura, a causa de la major mobilitat de les molècules a la fase fosca, fins a arribar
a una temperatura en què s'inicia la desnaturalització dels enzims, i el rendiment lògicament disminueix.
Concentració de CO2
Si la intensitat lluminosa és elevada i constant, el rendiment del procés fotosintètic augmenta en relació
directa amb la concentració de CO2 a l'aire, fins a arribar a un determinat valor, a partir del qual el
rendiment s'estabilitza.

27
La concentració de O2
Com més concentració d'oxigen a l'aire, menys rendiment fotosintètic, a causa dels processos de
fotorespiració.
La intensitat lluminosa
Cada espècie està adaptada a viure dins d'un interval d'intensitat de llum. Hi ha espècies de penombra i
espècies fotòfiles. Dins de cada interval, com més intensitat lluminosa, més rendiment, fins a superar
determinats límits, en els quals es produeix la fotooxidació irreversible dels pigments fotosintètics.
Per a la mateixa intensitat lluminosa, les plantes C4* com són les gramínies (adaptades a climes secs i
càlids) presenten més rendiment que les plantes C3, i mai no arriben a la saturació lumínica.
* Plantes C4 usen una altra ruta diferent (alternativa al cicle de Calvin), la ruta de Hatch-Slack
Temps d’il·luminació
Hi ha espècies en les quals, com més hores de llum, més producció fotosintètica tenen. En canvi, d'altres
necessiten alternar-les amb hores de foscor.
El color de la llum
● La clorofil·la a i la clorofil·la b absorbeixen energia lumínica a la regió blava i vermella de l'espectre
● Els carotens i les xantofil·les, a la blava
● Les ficocianines, a la regió taronja
● Les ficoeritrines, a la verda.
Tots aquests pigments passen l'energia a les molècules diana.
La llum monocromàtica menys aprofitable en els organismes mancats de ficocianines i ficoeritrines és la
llum verda.
En les cianofícies, que sí que les tenen, la llum vermella estimula la síntesi de ficocianina, i la llum verda, la
de ficoeritrina .
Si la longitud d'ona es superior a 680 nm (vermell llunyà), no actua el PSII i, en conseqüència, tan sols hi
ha fase lluminosa cíclica, i el rendiment fotosintètic disminueix sensiblement.
L'escassetat d'aigua
L'escassetat d'aigua al sòl i de vapor d'aigua a l'aire disminueix el rendiment fotosintètic. Això és degut al
fet que, davant de la manca d'aigua, els estomes es tanquen per evitar la dessecació de la planta, i
aleshores es dificulta l'entrada de CO2. A més. l'augment de la concentració d'oxigen intern provoca la
fotorespiració. Això explica que, en aquestes condicions, les plantes C4 siguin més eficaces que les C3.
4. FOTOSÍNTESI ANOXIGÈNICA O BACTERIANA
Els bacteris tan sols posseeixen fotosistemes I (PSI). Com que estan mancats de fotosistemes II (PSII), no
poden utilitzar l'aigua com a donadora d'electrons, i, en conseqüència, no generen oxigen quan fan la
fotosíntesi. Segons la molècula que fan servir com a donadora d'electrons i el lloc on acumulen els seus
productes, es poden distingir tres tipus de bacteris fotosintètics.
A. Sulfobacteris porprats. Utilitzen H2S corn a donador d'electrons i acumulen
sofre a l'interior B. Sulfobacteris verds. Utilitzen H2S, però no acumulen sofre a l'interior. C. Bacteris
verds mancats de sofre. Utilitzen matèria orgànica com a
donadora d'electrons.
Fases
Igual que en la fotosíntesi oxigènica hi ha una fase lluminosa i una fase fosca.
En la fase lluminosa es poden distingir un transport d'electrons acíclic i un altre de cíclic.

28
En el cíclic tan sols s'obté ATP, mentre que en l'acíclic el NAD+ es redueix a NADH, que després s'utilitza
per reduir el CO2, el NO3 , etcètera.
El NADH també es pot obtenir en absència de llum, gràcies a I'ATP que s'ha aconseguit en el procés cíclic
Característiques diferencials
● En els bacteris, els fotosistemes I (PSI) es troben a la membrana plasmàtica, en el cas dels bacteris
porprats, i a la membrana d'orgànuls especials, en els bacteris verds.
● Els pigments fotosintètics són les bacterioclorofil·les a, b, c, d i e i els carotens.
● La molècula diana generalment és l'anomenada P890.
● En lloc de NADP+ utilitzen el NAD+
● En Iloc de plastoquinona hi ha ubiquinona, i en comptes dels citocroms b i f utilitzen el citocrom c.
● Els acceptors d'electrons poden ser inorgànics (CO2, NO3, N2...) o orgànics, com l'àcid acetic.
5. LA QUIMIOSÍNTESI
La quimiosíntesi consisteix en la síntesi d'ATP a partir de l'energia que es desprèn en les reaccions
d'oxidació de determinades substàncies inorgàniques. Els organismes que fan aquests processos
s'anomenen quimioautòtrofs o quimiolitòtrofs. Tots són bacteris.
Molts dels compostos reduïts que utilitzen, com el NH2 o el H2S, són substàncies procedents de la
descomposició de la matèria orgànica. En oxidar-les les transformen en substàncies minerals, NO; i SO
respectivament, que poden ser absorbides per les plantes. Així doncs, tanquen els cicles biogeoquímics, i
per tant possibiliten la vida al planeta.
Les fases de la quimiosíntesi
En la quimiosíntesi, igual que en la fotosíntesi, també s'hi poden distingir dues fases:
● Primera Fase: En la qual s'obté ATP i coenzim reduït, que en els bacteris és NADH en lloc de NADPH
● Segona fase: En la qual es fa servir l’ATP i el NADH per sintetitzar compostos orgànics a partir de
substàncies inorgàniques (CO2, NO2, SO2 , etc.).
En la primera fase, la reacció d'oxidació de les substàncies inorgàniques constitueix la font d'energia per
a la fosforilació de I'ADP, en la cadena respiratòria, procés anomenat fosforilació oxidativa.
Una part d'aquest ATP s'utilitza per provocar un transport invers d'electrons en Ia mateixa cadena
respiratòria per a l'obtenció de NADH.
En la segona fase, les vies metabòliques seguides coincideixen amb les de la fase fosca de la fotosíntesi.
Per exemple, el carboni s'hi incorpora a partir del CO2, gràcies al cicle de Calvin, el nitrogen s'hi incorpora
a partir dels nitrats, etcètera. Algunes espècies de bacteris poden incorporar nitrogen a partir del nitrogen
atmosfèric (N2).
Els tipus de bacteris quimiosintètics
Segons el substrat utilitzat, els bacteris es classifiquen en els grups següents:
● Bacteris incolors del sofre
● Bacteris del nitrogen
● Bacteris del ferro
● Bacteris del hidrògen
Bacteris incolors del sofre
Aquests bacteri oxiden sofre.

29
Són bacteris aerobis obligats, que necessiten oxigen per a l'oxidació. Són el responsables de la
transformació del H2S, procedent de la descomposició de la matèria orgànica, que abunda a les aigües
residuals.
No s'han de confondre amb els bacteris vermells o verds del sofre, que són fotosintètics:
H2S + 1/2 O2 → S + H2O + energia (50 kcal/mol)
2 S + 3 O2 + 2 H2O → 2 SO42- + 4 H+ + energia (119 kcal/mol)
Bacteris del nitrogen
Aquest grup oxida compostos reduïts de nitrogen.
Són els responsable d'oxidar l'amoníac, generalment procedent de la descomposició de cadàvers
animals, de defecacions i de restes vegetals, i transformar-lo en nitrats que les plantes poden assimilar.
Hi ha, dos grups de bacteris del nitrogen:
a) Bacteris nitrosificants. Transformen amoníac en nitrits, per exemple
Nitrosomonas:
2 NH3 + 3 O2 → 2 NO2- + 2 H+ + 2 H2O + energia (65 kcal/mol)
b) Bacteris nitrificants. Transformen nitrits en nitrats, per exemple Nitrobacter:
NO2- + 1⁄2 O2 → NO3- + energia (18 kcal/mol)
Bacteris del ferro
Oxiden compostos ferrosos (Fe2+ a fèrrics Fe3+).
Transformen els dipòsits minerals de carbonats de ferro en jaciments d'òxids de ferro:
2 FeCO3 + 3 H2O + 1⁄2 O2 → 2 Fe(OH)3 + 2 CO2 + energia (40 kcal/mol)
Bacteris de l'hidrogen
Aquests bacteris són quimioautòtrofs facultatius, que poden utilitzar l'hidrogen molecular:
H2 + 1⁄2 O2 → H2O + energia (57 kcal/mol)
ELS ORGANISMES FIXADORS DE NITRÒGEN
Els organismes autòtrofs (fotosintètics i quimiosintètics) capten el nitrogen a partir dels nitrats dissolts,
mentre que els heteròtrofs ho fan a partir dels aliments orgànics.
Excepcionalment, hi ha un grup de bacteris i cianobacteris que són capaços de fixar el nitrogen atmosfèric.
Això és possible perquè tenen un complex enzimàtic anomenat nitrogenasa.
Exemples d'organismes fixadors de N2 són:
● Alguns bacteris heteròtrofs de vida lliure com ara Azotobacter i Clostridium
● Bacteris simbionts de plantes, com ara Rhizobium, que es troba als nòduls reticulars de les lleguminoses.
● Alguns bacteris fotosintètics com ara Rhodospirillum
● Moltes espècies de cianobacteris.
U5.ANABOLISME HETERÒTROF
1. ANABOLISME HETERÒTROF
● L’anabolisme és la via constructiva del metabolisme, és a dir, la ruta de síntesi de molècules complexes a
partir de molècules senzilles.
● L'anabolisme heteròtrof es el procés metabòlic de formació de molècules orgàniques complexes a partir
de molècules orgàniques senzilles. Aquestes s'anomenen molècules precursores. Es duu a terme tant en
les cèl·lules autòtrofes com en les heteròtrofes.
● A diferència del catabolisme, que és un procés d'oxidació, l'anabolisme heteròtrof es un procés de
reducció.

30
1. ANABOLISME HETERÒTROF
● L'energia necessària per a tots els processos de l'anabolisme heteròtrof s'obté de la desfosforilació de
molècules d' ATP (ATP → ADP + Pi + energia). Aquest ATP procedeix del catabolisme i, en els organismes
autòtrofs, a més, de la fotosíntesi o de la quimiosíntesi.
● Les reaccions anabòliques són endergòniques, és a dir, emmagatzemen energia en els enllaços de les
molècules formades.
Localització de les vies anabòliques
La major part de les vies anabòliques heteròtrofes es donen al citosol. Les excepcions més importants son:
● La síntesi d'àcids nucleics que es dóna al nucli, als cloroplasts i als mitocondris.
● La síntesi de proteïnes que es dóna als ribosomes
● La síntesi de fosfolípids i colesterol que es dóna al reticle endoplasmàtic
● La glicosilació de lípids i proteïnes que es dóna al reticle endoplasmàtic i continua a l'aparell de Golgi.
Fases de l’anabolisme heteròtrof
En l'anabolisme heteròtrof es poden distingir dues fases:
● Una primera de biosíntesi de monòmers per mitjà dels precursors (per exemple, la síntesi de glucosa a
partir d'àcid pirúvic)
● Una segona de biosíntesi de polímers per mitjà dels monòmers (per exemple, la síntesi de glicogen a
partir de glucosa).
Origen de les molècules orgàniques senzilles
Les molècules orgàniques senzilles precursores poden procedir:
● Del catabolisme de les substàncies de reserva (tant en cèl. lules autòtrofes corn heteròtrofes)
● De la digestió dels aliments orgànics (tan sols en cèl. lules heteròtrofes)
● De la fotosíntesi o de la quimiosíntesi (tan sols en cèl. lules autòtrofes).
2. ANABOLISME DELS GLÚCIDS
En l'anabolisme heteròtrof dels glúcids es poden distingir dues fases:
1. Obtenció de glucosa:
a. A partir de l’àcid pirúvic per gliconeogènesi o
glicogènesi. b. Cèl·lules autòtrofes a travès del cicle de Calvin. c. Digestió dels aliments en animals.
2. Obtenció de polímers de glucosa o d'altres hexoses
a. Cèl·lules vegetals se sintetitza midó. Amilogènesi. b. Cèl·lules animals se sintetitza glicògen.
Glicogenogènesis. c. Primer s’uneixen dos monosacàrids per l’enllaç o-glicosídic. Després
s’uneixen centenars de
disacàrids per formar els polisacàrids.
LA GLUCONEOGÈNESI
La gluconeogènesi és el procés d'obtenció de glucosa a partir de substàncies orgàniques no
glucídiques. Aquestes poden ser:
● En les cèl. lules animals: L’àcid pirúvic o els aminoàcids
● En les cèl. lules vegetals i en els microorganismes, a més, els àcids grassos.
Aquesta diferència és deguda al fet que les cèl. lules animals estan mancades dels enzims que
transformen l'acetil-CoA en àcid oxalacètic, que és la molècula comuna a totes les vies de la
gliconeogènesi.

31
En els animals, la gluconeogènesi es dóna preferentment al fetge i al ronyó. L'àcid làctic produït als
músculs arriba al fetge a través de la sang.
La gliconeogènesi a partir de l'àcid pirúvic no és exactament el procés invers de la glicòlisi. Hi ha tres
passos en que no coincideix:
1. Conversió d'àcid pirúvic en àcid fosfoenolpirúvic. 2. Transformació de fructosa-1,6-difosfat en
fructosa-6-fosfat. 3. Pas de glucosa-6-fosfat a glucosa.
Conversió d'àcid pirúvic en àcid fosfoenolpirúvic
Com que l'enzim que fa el pas invers en la glicòlisi tan sols treballa en un sentit, i com que no hi ha
cap enzim capaç de fer aquest pas directament, cal fer la volta següent:
1. L'àcid pirúvic entra al mitocondri, l'enzim
pirovatcarboxilasa, el transforma en àcid oxalacètic. 2. Aquesta molècula no pot travessar la
membrana
interna del mitocondri, per això s'ha de transformar en àcid màlic, que surt al citosol 3. Al citosol es
transforma en àcid oxalacètic 4. Finalment es transforma en l'àcid fosfoenolpirúvic
1234
Transformació de fructosa-1,6-difosfat en fructosa-6-fosfat
Aquest pas, invers al de la glicòlisi, no el pot catalitzar el mateix enzim, ja que tan sols treballa en un
sentit. El duu a terme l'enzim fructosa- 1,6-difosfatasa,
Pas de glucosa-6-fosfat a glucosa
Com que l'enzim que catalitza el pas invers en la glicòlisi tan sols treballa en un sentit, cal un altre
enzim, la glucosa- 6-fosfatasa
GLICOGENOGÈNESI I AMILOGÈNESI
La glicogenogènesi és la síntesi de glicògen a partir de la glucosa-6-fosfat. Aquesta pot procedir de
la gliconeogènesi o de la glucosa lliure, que és fosforilada quan entra a la cèl.lula.
Desprès reacciona amb l’urinatrifosfat (UTP) que actua com a activador.
L'amilogènesi és la síntesi de midó. Es dóna en les cèl. lules vegetals, als plasts. Es un procés
semblant a la glicogenogènesi, amb l’unica diferència que la molècula activadora és l’ATP.
L'equilibri entre glucogen i glucosa
La glucogenogènesi es dóna especialment al fetge i als músculs. La glucosa que procedeix de als
músculs la digestió s'acumula al fetge en forma de glicogen.
Quan el nivell de glucosa a la sang disminueix per sota d'1 g/l, el glicogen hepàtic s'hidrolitza i allibera
glucosa a la sang. Aquesta doble funció del fetge, sintetitzar glicogen i alliberar glucosa, està
regulada per tres hormones: l'adrenalina i el glucagó, que augmenten la sortida de glucosa a la
sang, i la insulina, que incrementa l'entrada de glucosa a la cèl·lula.
El glucogen muscular, en canvi, és una reserva particular de glucosa per a les cèl·lules musculars. Si
el múscul treballa en anaerobiosi, produeix àcid làctic que, quan cristal·litza, origina l'adoloriment dels
músculs. Aquest, a través de la sang, arriba fins al fetge, on entra a la gliconeogènesi com a
precursor, i finalment dóna glucosa, amb la qual cosa finalitzen les molèsties.
3. ANABOLISME DELS LÍPIDS
Els lípids més importants amb funció de reserva són els greixos (triglicèrids). La seva biosíntesi
requereix tres processos:
1. Obtenció d'àcids grassos 2. Obtenció de glicerina 3. Síntesi de triacilglicèrids

32
L'OBTENCIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS
La principal font d'àcids grassos dels animals és el greix dels aliments. Els àcids grassos que
contenen són més o menys modificats abans d'iniciar la síntesi dels greixos propis.
La segona font és la biosíntesi dels àcids grassos (que es produeix al citosol), a partir de l'acetil-CoA
d'origen mitocondrial. Aquesta molècula es pot formar a partir del catabolisme de glúcids, àcids
grassos (β-oxidació) i aminoàcids.
S’inicia amb la sortida d’un acetil-CoA del mitocondri al citosol.
Els altres acetil-CoA necessiten una activació prèvia que consisteix a transformar-se en malonil-CoA.
La unió del malonil i l’acetil dona lloc a una molècula de 4C i una de CO2.
Dues hidrogenacions amb desgast de NADPH.
S’obté aun àcid gras activat de 4 C.
Tot el procés es catalitzat per un conjunt d’enzims: àcid gras sintetasa (SAG).
L'OBTENCIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS
La biosíntesi dels àcids grassos no és simplement el procés invers del seu catabolisme, l'anomenada
β-oxidació dels àcids grassos o hèlix de Lynen. Es diferencia d'aquest en els punts següents:
● Es duu a terme al citosol, en comptes dels mitocondris.
● L'àcid gras en formació queda unit a l'enzim ACP del grup SAG i no al CoA.
● Els dos carbonis en què varia la cadena per volta es troben en forma de malonil-CoA i no pas d '
acetil-CoA.
● El transportador d'hidrògens és el NADPH i no pas el NADH o el FADH.
L'OBTENCIÓ DE LA GLICERINA
Perquè la glicerina es pugui unir als àcids grassos s'ha de trobar en forma de glicerol-3-fosfat.
Aquest s'obté a partir de la dihidroxiacetona-3-fosfat que es forma durant la glicòlisi, o a partir de la
glicerina que es forma a la cèl·lula després de la hidròlisi dels greixos.
LA FORMACIÓ DELS TRIACILGLICÈRIDS
La síntesi d'aquestes molècules lipídiques requereix les formes activades dels seus components:-
glicerol-3- fosfat i l'acil-CoA gras (R-CO-S-CoA). Aquest darrer s'obté a partir de l'àcid gras sintetitzat i
el coenzim A.
Les molècules d'àcid gras es van unint per mitjà d'enllaços de tipus ester; primer es forma un
monoacilglicèrid, després un diacilglicèrid i, finalment, amb la sortida d'un grup fosfat, un
triacilglicèrid. Això té lloc a les cèl·lules hepàtiques i a les cèl·lules del teixit adipós.
4. ANABOLISME DE LES PROTEÏNES
Cada aminoàcid posseeix una via pròpia d'obtenció, via que, a més, pot variar segons el tipus de
cèl·lula que el sintetitza.
En els humans i molts animals hi ha deu aminoàcids que no es poden sintetitzar i s’han d'ingerir en la
dieta s’anomenen aminoàcids essencials. Els altres deu aminoàcids que sí que poden sintetitzar
s'anomenen aminoàcids no essencials.
En canvi, les plantes són capaces de sintetitzar-los tots.
Els microorganismes presenten una mica de diversitat: uns poden sintetitzar-los tots, i d'altres, no.
4. ANABOLISME DE LES PROTEÏNES
Bàsicament, la síntesi dels aminoàcids es fa a partir d'un àcid orgànic (de 3 a 5 carbonis), al qual
s'afegeix un grup amino. Aquest es pot rebre:

33
● Directament d'un altre aminoàcid, procés anomenat transaminació.
● O pot procedir d'un ió amoni lliure (NH4+), procedent d'un altre aminoàcid que ha perdut un grup amino procés
anomenat desaminació.
● Les plantes, a més, poden obtenir l’ió amoni NH4+ a partir de l'amoníac inorgànic (NH3) i de l'ió nitrat (NO3),
lliures al sòl, i que així entren a la cel.lula. La planta transforma l'ió nitrat en amoníac.
● Alguns bacteris i cianobacteris també poden aprofitar el nitrogen atmosfèric (N2) passant-lo a
amoníac, com a font de grups amino, per als seus aminoàcids.
4. ANABOLISME DE LES PROTEÏNES
Per a la síntesi dels aminoàcids és absolutament imprescindible l'àcid α-cetoglutàric, un compost del
cicle de Krebs, ja que és la molècula que es combina amb l'ió amoni (NH4), gràcies a un enzim de la
matriu mitocondrial, i queda aminat de manera que constitueix l'aminoàcid àcid glutàmic.
L’àcid glutàmic a més de donar lloc directament als aminoàcids glutamina i prolina, és fonamental per
a la biosíntesi dels altres aminoàcids que no són essencials, ja que és el responsable de donar grups
amino a altres molècules (transaminació).
Biosíntesis dels aminoàcids no essencials
Vies biosintètiques dels diferents aminoàcids
5. ANABOLISME DELS ÀCIDS NUCLEICS
Els nucleòtids són els components dels àcids nucleics. Es formen per la unió d’una pentosa amb una
base nitrogenada (púrica o pirimidínica) i un àcid fosfòric.
La síntesi és diferent segons si contenen bases púriques o pirimidíniques.
Síntesi de nucleòtids amb bases púriques
1. Comença amb una 5-fosfat-ribosa. 2. Sobre el primer carboni es va construint el doble anell púric.
3. Al final s’obté l’àcid inosínic a partir
del qual es formen l’adenosinamonofosfat (AMP) i el guanosinamonofosfat (GMP).
1
2
3
Síntesi de nucleòtids amb bases pirimidíniques
Dues fases:
1. A partir de l’àcid aspàrtic es forma
l’anell pirimidínic de l’àcid oròtic. 2. Aquest s’uneix a un
ribosamonofosfat i es forma el nucleòtid orotidinamonofosfat del qual s’obtenen l’uridinamonofosfat
(UMP), el citidinamonofosfat (CMP) i el timidinamonofosfat (TMP).

U5.GENÈTICA MENDELIANA
GEN : segment de DNA que conté informació sobre un caràcter biològic.
Els gens estan localitzats en els cromosomes.

Concepte de
cromosoma

S'anomena cromosoma (del grec

34
χρώμα, -τος chroma, "color" i
σώμα, -τος soma, "cos" o
"element") cadascun dels petits
cossos en forma de bastonets
en què s'organitzen la cromatina
del nucli cel·lular durant les
divisions cel·lulars (mitosi i
meiosi).
Els cromosomes i la cromatina
estan contituïts per fibres més o
meyns condensades de DNA.

Quan la cèl·lula està en

repòs ( no en divisió) el
nucli està format per
cromatina.
Quan la cèl·lula està en
divisió ( mitosi o meiosi )
són visibles els
cromosomes.

Caràcter biològic

CARÀCTER BIOLÒGIC : cada una de les particularitats

morfològiques, fisiològiques o moleculars d’una espècie.
Per exemple, el color dels ulls, la forma dels cabells... Els
diferents aspectes que pot presentar un caràcter
s’anomenen manifestacions. Per exemple el color dels ulls
pot ser blaus, verds, marrons...
AL·LEL: Cadascun dels diferents gens (informacions) que
informa sobre un mateix caràcter.
Per exemple:

Caràcter : color dels ulls

Al·lels possibles (informacions ) : marró, verd, blau

El caràcter color dels

ulls pot tenir diferents
informacions (al·lels):
blaus, marrons, verds..

35
Els caràcter color del cabell
pot tenir diferents
informacions (al·lels):
ser negre, marró...

El caràcter color del pèl en els

ratolins pot tenir diferents
informacions ( al·lels) : blanc,
negre.

Més exemples

Exemples caràcters del pèsol

CARÀCTER : AL·LELS
(informacions)

Forma de la llavor: llisa-rugosa

Color de la llavor: verda-groga

Color de la flor: blanc-porpra

Posició de les flors: axial-terminal

Mida de les plantes: normal-nana

ORGANISME DIPLOIDE:
Individu que té doble dotació cromosòmica,
és a dir posseeix parelles de cromosomes.
(un del pare i una de la mare)
Aquests dos cromosomes s’anomenen
CROMOSOMES HOMÒLEGS.

CROMOSOMES
HOMÒLEGS :
Cromosomes que
contenen informacions
pels mateixos caràcters,
és a dir tenen els
mateixos gens.
Però les informacions

36
poden ser iguals o
diferents.

HOMOZIGOT O RAÇA
PURA : Individu que
per a un caràcter
posseeix els dos al·lels
(informacions ) iguals.

En els ulls: blau-blau

HETEROZIGOT O
HÍBRID : Individu que
per a un caràcter
posseeix els dos al·lels
(informacions )
diferents.

En els ulls : blau-marró

Tipus d’herència

Herència dominant

Herència intermèdia

Herència codominant

HERÈNCIA DOMINANT:
Herència en la qual hi ha gens
dominants, es a dir, gens que
no deixen expressar-se
(manifestar-se) als altres, que
per això es diuen recessius.

El color negre domina sobre el marró, per tant

quan hi hagi els al·lels negre i marró, l’individu
presenta el color negre.

HERÈNCIA INTERMÈDIA :

Herència en la qual

37
un dels dos al·lels mostra
una dominància
incompleta sobre l’altre.

Així apareixen els fenòtips híbrids

(barreja de les dues informacions ).

HERÈNCIA CODOMINANT:
Herència en la qual els dos
al·lels són equipotencials
(cap domina ).

Així els híbrids presenten

característiques de les
dues races pures.

Un cas típic és el cas

dels grups sanguinis.

GENOTIP : Conjunt de gens

presents en un organisme.

FENOTIP : Conjunt de
manifestacions de caràcters
d’un organisme.
Depen del genòtip i de l’acció
ambiental.

Fenotip = genotip + acció

ambiental

Genotip Fenotip

Negre- negre Negre

Negre-blanc Negre

Blanc-blanc Blanc

SIMBOLOGIA

Els gens se simbolitzen amb lletres cursives.

38
Si l’herència és dominant, el dominant es representa amb una lletra
majúscula i el recessiu amb la mateixa lletra minúscula. La lletra escollida
pot ser la 1a lletra del nom del caràcter dominant o recessiu.
Si l’herència és intermèdia i hi ha dos al·lels es representen en lletres
majuscules els dos.
Exemple:
CARÀCTER : color de la llavor en el pèsol
AL·LELS: color groc
color verd
HERÈNCIA : DOMINANT
lLEIS DE MENDEL
Què va fer Mendel ??

Un cop va disposar de races

pures o homozigòtiques per
als 7 caràcters estudiats va
fer dos encreuaments
seguits amb cadascuna de
les 34 varietats de
pesoleres:

• 1er: encreuament de
dues varietats pures amb
caràcters oposats. Ex:
color de la llavor (verda x
groga)

Tots els individus de la primera

generació surtien sempre iguals.

1a LLei de Mendel, Llei de la uniformitat:

Quan s’encreuen dues races pures,

tots els descendents són iguals entre sí

2n encreuament :

Mendel va encreuar entre ells els

individus obtinguts a la primera
generació.
Va observar que en la segona
generació tornaven a apareixer els

39
genotips de la generació paterna.

2a LLei de Mendel. Llei de la segregació:

Els dos factors hereditaris que informen
sobre un mateix caràcter no es fusionen o
es barregen, sinó que queden diferenciats
durant tota la vida d’un individu i se
seguegen, és adir, se separen i es
reparteixen, en el moment de la formació
dels gàmetes.

L’herència de dos caràcters

Mendel es va preguntar com s’heretaven dos caràcter diferents. Va escollir el

color de la llavor (groga-verda) i la forma de la llavor (llisa-rugosa).
Va creuar llavors llis i groc amb rugós i verd.

La preguntes que es feia eren :

Poden apareixer llavors llises i verdes o llavors rugoses i grogues ???

O pel contrari si una llavor és llisa sempre serà groga ??

S’hereten junts o es poden separar els caràcter ???

3r creuament

Generació P llis i groc x rugós i verd

Generació F1 Totes llis i groc

(creuen entre elles )

llis i groc x llis i groc

Generació F2 315 llis i groc

108 llis i verd
101 rugós i groc
32 rugós i verd

3a Llei de Mendel.

Llei de la independència dels caràcters:

40
Els factors hereditaris no antagònics,
com són els que informen sobre la forma
i els que informen sobre el color de les
llavors, mantenen la seva independència
a través de les generacions, ja que
s’agrupen a l’atzar en els descendents.
Herència del sexe

En els organismes diploides el mecanisme pel qual es defineix el sexe és per mitjà
d’un parell de cromosomes.
Els anomenem CROMOSOMES SEXUALS O HETEROCROMOSOMES.
Per tant podem dir que hi ha dos tipus de cromosomes:
• Autosomes : que són iguals en la femella que en el mascle i no tenen informació pel
sexe.
• Heterocromosomes o cromosomes sexuals: que són diferents segons siguin del
mascle o la femella i determinen el sexe de l’individu.
Hi ha dos tipus de cromosomes sexuals:
• Cromosoma X
• Cromosoma Y
En l’espècie humana el mascle és XY (heterogamètic) i la femella XX (homogamètic).
Hi ha espècies( en els ocells) en les quals el mascle és XX i la femella XY.
Quan hi ha XX determina sexe homogamètic
Quan hi ha XY determina sexe heterogamètic.

En l’espècie humana trobem 22

parells d’autosomes i 1 parell de
cromosomes sexuals o
heterocromosomes.

(44 autosomes + 2
cromosomes sexual)

Quan els heterocromosomes són

XX determina sexe femení.
Quan els heterocromosomes són
XY determina sese masculí.
La masculinitat ve definida pel
cromosoma Y.
Herència lligada al sexe

Els caràcters presents en els cromosomes

41
sexuals reben el nom de caràcters lligats
al sexe.

Cromosoma X i cromosoma Y tenen :

• un segment homòleg ( amb gens pels
mateixos caràcters)
• un segment diferencial ( en el qual hi
ha caràcters diferents).
Els caràcters del cromosoma X reben el
nom de caràters ginandrics
i el del cromosoma Y caràcters holàndrics.

Cromosoma X Cromosoma Y

Caràcters holàndrics
Són aquells que es troben el el cromosoma Y.
Per tant MAI seran present en una dona.
Són pocs caràcters, com exemple :
• Gen responsable de la formació dels testicles (TDF)
• Gen de la histocompatibilitat
• Hipertricosi auricular (pèls a les orelles)
Caràcters ginàndrics:
Són els que es troben en el cromosoma X.
N’hi ha més de 120 .
Aquests caràcters els pot presentar l’home, però no serà mai
homozigòtic per aquests caràcter.
(Tindrà solament un al·lel (informació) pel caràcter, ja que el
cromosoma Y no té informació per aquests caràcters.)
Aquest fet rep el nom de hemizigosi
Dels caràcters presents en el cromosoma X destaquem:
• Daltonisme
• Hemofilia
El redescobriment de les lleis de

Mendel (1900)

Mendel va publicar els seus treballs el

1866. Les seves lleis, però van
despertar poc interés i van passar
sense més importància.
El 1900 tres científics (De Vries, Correns i
Tschermak) per separat i sense

42
conèixer els treballs de Mendel van
arribar a les mateixes conclusions a
les quals havia arribat Mendel. Van
publicar els seus descobriments com
confirmacions de les lleis de Mendel.

Des d’aquest moment Mendel va tenir el

reconeixement de la comunitat
científica.

Els gens i els cromosomes,

factor hereditari.

1902: W.C.Sutton i T. Boveri observaren el paralel·lisme que hi havia

entre l’herència dels factors hereditaris que anomenava Mendel i els
cromosomes durant la meiosi.
Van deduir que els factors hereditaris (gens ) estaven en els
cromosomes.

1909: W. Bateson va introduir el terme genètica.

1910: T.H.Morgan va descobrir els gens lligats en D.melanogaster.

Amb tot això es va enunciar el que anomanem

TEORIA CROMOSÒMICA DE L’HERÈNCIA.

Teoria cromosòmica
de l’herència (1)
• Els gens estan situats en els
cromosomes.
• Els gens tenen una disposició línial (un
darrera l’altre).
• El lloc que ocupa un gen en un
cromosoma s’anomena LOCUS.
• Els cromosomes
homòlegs tenen
informació
pels mateixos
caràcters.

Disposició de gens en un cromosoma

43
de Drosophila melanogaster.

Teoria cromosòmica
de l’herència (2)
• Els gens que es troben en el
mateix cromosoma reben el
nom de GENS LLIGATS i
tendeixen a heretar-se junts.
( els gens no lligats es diuen
independents)

• Per mitjà de l’entrecreuament

de les cromàtides
homòlegues que es fa a la
meiosi es produiex la
recombinació genètica.

Importància de la recombinació

Si no es hi
hagués
recombinació
genètica, els
gens lligats
sempre
s’heretarien
junts, per tant no
es cumpliria la
3a llei de mendel

Es compleix la 3a llei de Mendel ??

Que diu la 3a Llei de Mendel ???

Els factors hereditaris , com són els que informen sobre la forma i els que
informen sobre el color de les llavors, mantenen la seva independència a
través de les generacions, ja que s’agrupen a l’atzar en els descendents.

En el cas de gens lligats NO ES CERTA la 3a llei de Mendel, ja que aquest

gens no mantenen la seva independència.

Per què a Mendel se li cumplia la llei ??

La raó és per que els caràcters que observava Mendel eren independents ( no

44
estaven en els mateixos cromosomes ).

Es compleix la 3a llei de Mendel ??

És certa la 3 llei de Mendel ?? ( aquest resultat de 9:3:3:1)

Es compleix sempre que els caràcters observants siguin gens independents
( no estiguin en un mateix cromosoma )
I si els gens són lligats es compleix ??
Quan els gens són lligats poden apareixer els 4 fenòtips possibles, però dificilment es
complirà la proporció de 9:3:3:1
CONCLUSIÓ
Si en la F2 apareix el resultat de 9 3 3 1 direm que els
gens són independents i es compleix la 3a llei.
Si en la F2 apareix un altre resultat una possible
explicació és que els gens són lligats.
Lligament i els mapes

cromosòmics

El lligament s’acostuma a definir com la

desviació respecte de la segregació
independent.
Si dos gens lligats s’hereten per separat es
dedueix que hi ha hagut un encreuament.
Com més elevada ha estat la freqüencia de
recombinació, més distància cal sospitar
entre els gens lligats.

Mapa cromosòmic

L’ordre dels gens i les distàncies relatives

entre ells ha permès realitzar un mapa
cromosòmic.
Es considera que cada 1 per 100 de
recombinacions entre gens lligats equival
a una unitat de distància en el mapa del
cromosoma. Aquesta unitat s’anomena
centimòrgan.

TEMA 6:TEORIA DE L’EVOLUCIÓ I PROVES

Pensem i reflexionem

45
Podem pensar dues coses:

●Les espècies han estat invariables al llarg del

temps. Un creador les va fer així i així segueixen.
(FIXISME)

●Les espècies poden canviar i generar-ne altres en

funció de les seves característiques i de les del
medi.(EVOLUCIÓ)

Pensem i reflexionem

Les imatges anteriors ens demostren que

les espècies que trobem avui en dia són
producte d’una procés anomenat
EVOLUCIÓ.

Aquest procés va començar fa 3000 milions

d’anys (aproximadament), quan va
apareixer la vida sobre la Te rra i ha continuant fins avui.

1.Espècie biològica (pàg116)

●Definició : Una espècie biològica és un

conjunt d’individus que es poden reproduir
entre ells i donar lloc a descendents fèrtils.

Per tant dos individus seran de diferent

espècie si no es poden reproduir entre ells
o si la seva descendència no és fèrtil.

1.Espècie biològica : exemple

El cavall i l’egua considerem que són de la

mateixa espècie perque es poden reproduir i la
seva descendència també pot seguir
reproduïnt-se.

L’ase i l’egua considerem que no són de la

mateixa espècie, per que tot i que es reprodueixen
la descendència és esteril.
2.Què és l’evolució ?

46
●Procés de transformació
d’unes espècies en altres
gràcies a l’acumulació de
petites variacions que van
apareixent generació rere
generació i després de
llargs períodes de temps.
3.Teories fixistes

●No sempre s’ha cregut que les espècies han

evolucionat al llarg del temps.

●Durant molt temps hi va haver tot un seguit

d’idees i teories que negaven l’evolució de les
espècies.

●La idea bàsica era la immutabilitat de les

espècies (les espècies no canvien)

3.Teories fixistes: quines són (pàg 116)

●Fixisme : Creia que les espècies es mantenien

invariables al llarg del temps.

●Creacionisme : L’origen de les espècies

s’atribuiex a un acte creador.

●Catastrofisme : Al llarg de la història de la Terra

hi havia hagut grans catastrofes que havien
provocat la desaparició de determinades espècies.
El lamarckisme (pàg 117)

La va fer Jean-Baptiste Lamarck.

Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de
Monet, cavaller de La Marck (1
d'agost de 1744 - 18 de desembre de
1829) va ser un naturalista francès i
un dels primers en defensar la idea de
l'evolució dels éssers vius.
És la primera teoria que admet
l’evolució.

47
La idea bàsica és el transformisme
de les espècies.
No és certa però té gran importància
històrica.

El lamarckisme

●L’ús i desús dels òrgans produeixen el desenvolupament

o atròfia dels òrgans.
( la funció crea l’òrgan)

●Herència dels caracters adquirits. Els canvis que

experimenten els organismes al llarg de la seva vida per
adaptar-se al medi es transmeten als descendents.

●L’existència d’una tendència cap la complexitat. (hi ha

una tedència cap a la complexitat )

Exemple de les girafes

1.Les primitives girafas provenian

d’antílops primitius, que vivien
a la sabana i s’alimentaven
de les fulles baixes de las acàcies.

2.En èpoques de sequera, l’aliment disminuia i les girafas

necessitaven estirar el coll i les potes per poder arribar a
les fulles de la part alta de les acàcies.
Degut a l’ús, aquests òrgans s’anaven allargant.
3.Els caràcters adquirits, coll i potes cada cop més llargs,
es passaven a la descendència de generació en
generació.

El darwinisme (pàg 118)

Teoria enunciada per Darwin el 1859.

Avui en dia acceptem els principis bàsics i la
completem amb els coneixements actuals
sobre genètica, dna ...( neodarwinisme)

Qui era Darwin ?

Darwin va néixer l'any 1809 a Shrewsbury

48
(Anglaterra).
El 1831 es va enrrolar com a naturalista sense sou
en el Beagle, un vaixell que va donar la volta al món
en cinc anys.

El viatge del Beagle

L’expedició de la qual formava part Darwin ve fer la volta al món en 5 anys

(1831-1836), en aquests anys Darwin va poder estudiar i recollir nombroses
dades, les quals anys després li permeten enunciar la seva teoria.

El viatge del Beagle

Especialment important va ser la
seva estada a les illes Galàpagos,
on es va convèncer de que les
espècies evolucionen.

Les illes Galàpagos és un

arxipèlag volcànic situat a l’Oceà
Pacífic , a l’altura de l’Equador.

Darwin va constatar
que, malgrat la
proximitat de les illes,
moltes de les
espècies que hi vivien
eren molt diferents, ja
que per exemple,
cada illa presentava
un tipus concret de
tortuga terrestre.
El viatge del Beagle

●D’altra banda hi va trobar

14 espècies de pinsans,
adaptades a diversos tipus
d’alimentació, algunes de
les quals eren exclusives
d’una sola illa.

●Darwin va arribar a la
conclusió que aquesta alta

49
diversitat era el resultat de
l’adaptació als diferents
hàbitats de cada illa dels
descendents de les
primeres espècies que hi
havien arribat.

Conclusions del viatge

●Alguns anys més tard, ja a Anglaterra, Darwin va concebre

la idea que la selecció natural és el motor de l'evolució.
●Convençut de que la seva teoria seria polèmica, el 1856
Darwin començà a acumular proves i arguments al seu
favor.
●El 1858 un jove naturalista, Alfred Russell Wallace, va
escriure una carta a Darwin que contenia gairebé les
mateixes idees que Darwin havia concebut.
●Com a solució, la carta de Wallace i un escrit de Darwin
van ser llegits a la mateixa sessió de la Linnaean Society,
anunciant la teoria de l'evolució.
Principis bàsics del darwinisme

Segons Darwin els mecanismes del’evolució són :

1.L’elevat capacitat reproductora

(elevat nombre de descendents).

2.La variabilitat de la descèndencia.

3.La selecció natural.

(sobreviuen els més aptes )

Teoria de l’evolució de Darwin

1.L’elevada capacitat reproductora

(elevat nombre de descendents).

Tots els organismes

tendendeixen a tenir una
descendència molt nombrosa.
Neixen més individus dels
que poden sobreviure perque

50
els recursos són limitats.

Teoria de l’evolució de Darwin

2. La variabilitat de la
descèndencia.

Tot i que els progenitors

siguin els mateixos, els
descendents no són idèntics
sino que presenten
diferències entre ells, es a
dir, presenten variabilitat
genètica.

Teoria de l’evolució
de Darwin
3. La selecció natural.

A causa del excessiu nombre

de descendents s’estableix una
lluita per a la supervivència.
Aquells individus que han
nascut amb algun avantatge
sobreviuen i són els que deixen
descendència als quals passen
les seves característiques.
Aquest procés rep el nom de
selecció natural

Exemple Biston betularia

Exemple de la papallona
Biston betularia

Teoria de l’evolució de Darwin

●Exemple de les girafes:

Alguns individus neixen amb el coll una mica més llarg.

En èpoques de sequera aquests es poden alimentar

(sobreviuen) perque arriben a les fulles de les branques

51
altes.

Aquests individus es reprodueixen i el caràcter coll més

llarg és trasmet a la següent generació.

Aquest fet es repeteix al llarg del temps i generació rera

generació.
●Darwin no va saber mai quina era la causa
de la variabilitat dels individus ni perque
podien apareixer caràcters nous.

●Avui sabem que les causes que provoquen

la variabilitat són : les mutacions i la
recombinació genètica.
eXEMPLE
Per què l’ós formiguer té el musell tan llarg ??

Com ho explicaria
Lamarck ?

Uns antecessors de l’ós per tal de poder arribar millor a

l’interior dels formiguers van aconseguir allargar una mica
el musell.
Aquest caràcter adquirit per l’esforç el passaven a la seva
descendència. (herència dels caracters adquirits)

A la generació següent s'allargava una mica més el

musell (la funció fa l’òrgan).
Així successivament s'aconseguia l'adaptació al medi
generació a generació.

Com ho explica
Darwin?

Es partiria d'una variabilitat inicial de mides de musells.

Sobre ella actua la selecció natural, que aconsegueix que

el musell més apte per el tipus d'alimentació d'aquests
animals sigui seleccionat favorablement.

Els animals amb musell allargat poden arribar més endins

del formiguer, s'alimenten millor i per tant tindran moltes

52
avantatges respecte els que no, poden ser més ràpids,
més grans, més sans ... i per tant seran els elegits en
major nombre en el moment de la reproducció i
transmetran les seves característiques als seus
descendents.

Com expliquem avui

el mecanisme de l’evolució ?
● Admetem les idees bàsiques de Darwin
(variabilitat i selecció natural) i completem la teoria
amb els coneixements que avui tenim de genètica
i de les poblacions.

●La teoria rep el nom de NEODARWISME O teoria

sintètica.
Neodarwinisme o teoria sintètica

●El procés evolutiu es

basa en la variabilitat
de la decendència i la
selecció natural.

(acceptem les idees

de Darwin i refusem les
de Lamarck )

Neodarwinisme o teoria sintètica

2. La variabilitat genètica es deguda a dos

processos : la mutació i la recombinació
genètica.

Mutació : alteració del material genètic provoca l’aparició

de gens nous.
Recombinació genètica : provoca l’aparició de noves
combinacions de gens

Les mutacions

Són canvis de
material genètic

53
que es produeixen
a l’atzar.
Són aleatòries.
Poden ser
beneficioses o
perjudicials.
Neodarwinisme o teoria sintètica

3. Evolucionen les poblacions no els

individus.
Les poblacions canviaran les freqüències
gèniques (freqüències dels gens), però
els individus moren amb el mateix
genòtip amb el qual van néixer.

Neodarwinisme o teoria sintètica

4. Les freqüències gèniques d’una població

variaran per :
- la selecció natural
- les mutacions
- les migracions
- la deriva genètica

Neodarwinisme o teoria sintètica

5. Per que una població arribi a generar una nova

espècie, ha d’estar aïllada de les altres poblacions.

Cal aïllament per produir-se una nova espècie.

Aquest aïllament pot ser geogràfic (apareix una

barrera geogràfics: un riu, glacera, illes...)
O pot ser reproductiu (ho ha impediments que no
permeten que es reprodueixin)
LES PROVES DE L’EVOLUCIÓ

(pàgina 121 del llibre)

Hi ha tot una sèrie de realitats biològiques

que es poden explicar facilment admeten la
teoria de l’evolució.

54
Reben el nom de

proves o evidències biològiques.

PROVES DE L’EVOLUCIÓ

●Proves taxonòmiques
●Proves biogeogràfiques
●Proves paleontològiques
●Proves anatòmiques
●Proves embriològiques
●Proves bioquímiques (inclou les
serològiques)

1.Proves o Evidències taxonòmiques

Es basen en les semblances entre les espècies.

Aquestes semblances permeten classificar i agrupar els
èssers vius en diferents categories taxonòmiques (tàxons).

Les categòries taxonòmiques (o tàxons ) són :

fílum, classe, ordre, família, gènere, espècie

Segons la teoria evolucionista, aquestes semblances es

donen perquè tenen antecessors comuns, es a dir, per que
procedeixen d’una mateixa espècie més o meys llunyana.

1.Proves o Evidències taxonòmiques

Tàxons La classificació completa de

l’espècie humana és :
regne animal,
fílum cordats,
classe mamífers,
ordre primats,
subordre antropoides,
infraordre catarins,
família homínids,
gènere Homo
espècie sapiens.

55
2.Proves o Evidències biogeogràfiques

Es basen en l’estudi de la distribució geogràfica de les espècies. Com

més allunyades són dues zones , més diferències presenten la
seva flora i la seva fauna.

Un exemple d’aquesta prova són els pinsans de les illes

Galápagos.
L’existència de tantes espècies diferents de pinsans en
unes illes tant properes com les illes Galàpagos només
s’enten si s’accepta que totes aquesta espècies procedien
d’una única espècie que va colonitzar tot l’arxipèlag.
Després els seus descendents van quedar aïllats a les
diferents illes (insularitat).

2.Proves o Evidències biogeogràfiques

●Els pinsans de les Galàpagos

●Són un exemple de prova biogeogràfica.

Una mateixa espècie inicial va

arribar a totes les illes.
Aquesta espècie es va diversificar
segons la disponibilitat d’aliment.
Aquest procés rep el nom de
radiació adaptativa.

3.Proves o Evidències paleontològiques

Es basen en l’estudi dels fòssils.

Els fòssils són restes d’organismes, o indicis de la seva
activitat que van viure en èpoques geològiques passades.

En el registre fossil de les espècies es pot observar que hi

ha un augment de la diversitat d’espècies i un augment
de la complexitat estructural dels organismes.
S’han trobat :
● Sèries filogenètiques
● Fòssils amb característiques intermèdies

3.Proves o Evidències paleontològiques

Series filogenètiques :
són sèries de fòssils que
ens indiquen l’ evolució
direccional cap a una
especialització a partir de
modificacions anatòmiques
graduals. (Exemple de
l’evolució del cavall)

56
3.Proves o Evidències paleontològiques

La tendència és a la
reducció del nombre de dits,
amb la finalitat d’aconseguir
més resistència a l’hora de
còrrer.

En quan a la mida del animal hi ha una tendència a l’augment de talla i pes.

3.Proves o Evidències paleontològiques

Fòssils amb
característiques
intermèdies :
són baules
intermèdies entre
dos grups diferents.
(Exemple l’
Archaeopteryx que
presenta trets de
rèptil i d’ocell)

4.Proves o Evidències anatòmiques

Es basen en l’estudi de l’anatomia comparada.

Cal parlar de :

- Òrgans homòlegs i òrgans anàlegs

- Òrgans vertigials

4.Proves o Evidències anatòmiques

Organs homòlegs:
són aquelles que tenen un
mateix origen embrionari i una
mateixa estructura interna, però
fan diferent funció.
Per exemple les extremitats
anteriors de determinats
vertebrats. Són un exemple
d’evolució divergent.

Els òrgans homòlegs indiquen

un parentiu evolutiu amb
avantpassats comuns.

4.Proves o Evidències anatòmiques

57
Òrgans anàlegs:
són aquells que tenen origen i
estructura diferent però fan una
mateixa funció.
No són cap prova de l’evolució.
Són un exemple de
convergència.

4.Proves o Evidències anatòmiques

Cal parlar també dels òrgans vertigials: són aquells òrgan

superflus, sense funció específica, l’extirpació dels quals
no és vital per l’organisme.

Són exemples d’organs vestigials : els queixals del seny,

l’apendix vermiforme...

Es considera que són òrgans residuals que probablement

van tenir importància en organismes predecessors, però
que ens els organismes actuals es troben reduïts i en
desús.

Exemples d’òrgans vestigials

5.Proves o Evidències embriològiques

Es basen en l’estudi comparat

del desenvolupament embrionari
dels animals.

Segons la llei biogenètica el

desenvolupament embrionari és
una recapitulació curta de
la filogènia o seqüència
d’espècies antecessores, per
tant com més semblances entre
les fases del desenvolupament
embrionari, més semblances
evolutives.
6.Proves o Evidències bioquímiques

Es basen en l’estudi comporat de les molècules

dels diferents organismes.

Com més semblances morfològiques hi ha

entre 2 organismes , més coincidència en el
tipus de molècules que el constitueixen.

Actualment els mètodes més utilitzats per comparar

organimes són la seqüència del DNA nuclear, del DNA

58
mitocondrial de l’RNA ribosòmic i la seqüència
d’aminoàcids de les proteïnes.

6.Proves o Evidències

6.Proves o Evidències bioquímiques

●Evidències serològiques: Es
basen en l’estudi comparat de les
reaccions d’aglutinació de la sang
en els diferents organismes.

●Consisteix en introduir sang d’un

individu d’una espècie a un
individu d’una altra, perque
fabriqui anticossos. Posteriorment
es posa en contacte aquesta
sang (carregada amb anticossos)
amb sang del’espècie donadora.
Com més aglutinació , més
semblança entre les espècies.

TEMA 7:EVOLUCIÓ II

Genètica de poblacions (pàg125)

Per entendre la teoria sintètica o neodarwisme

hem de parlar dels següents conceptes:

●La població genètica, amb les freqüències gèniques i

genotípiques.

●Factors que alteren les freqüències gèniques : la selecció

natural, les mutacions, les migracions i la deriva genètica.

●L’aïllament de les poblacions que portarà l’aparició de

noves espècies ( procés d’especiació)

Concepte de població genètica

●Una població genètica és el conjunt d’individus de

la mateixa espècie que habiten el mateix lloc i que
poden encreuar-se entre ells.

(No confondre amb espècie : conjunt d’individus que poden reproduir-se i la

descendència és fèrtil, però no necessariament habiten en un mateix lloc)

●Els individus d’una població comparteixen el

mateix conjunt de gens, tenen un fons genètic
comú.

59
Freqüències gèniques i

genotípiques.

●Freqüències genotípiques : són el tant per 1

de cada genotip.

●Freqüències gèniques : són el tant per 1 de

cadascun dels al·lels que hi ha per a cada
caràcter.

La llei de Hardy i Weinberg

●En una població d’organismes amb

reproducció sexual, en la qual tots els
individus s’encreuen a l’atzar, i en la qual no
hi ha mutacions, ni migracions, ni deriva
genètica ni actua la selecció natural, les
freqüències gèniques i genotípiques es
mantenen constants de generació en
generació.

Factor que alteren les freqüències gèniques i

genotípiques

● Les mutacions
● La deriva genètica
● La selecció natural
● Les migracions

1. Les mutacions

Són canvis o alteracions

del material genètic (DNA)
què es produiexen a l’atzar.

Són canvis en el genòtip,

però determinen fenòtips
diferents.

Provoquen l’aparició de nous

caràcters.

1. Les mutacions

Són :
●Preadaptatives ( es produeixen abans de l’adaptació, no com a
conseqüència de l’esforç per adaptar-se).

●Poden ser beneficioses o perjudicials. I és la selecció natural la que

60
afavoreix la supervivència dels individus amb mutacions beneficioses.

●Provoquen l’aparició de nous al·lels (informacions genètiques).

●Des del punt de vista de l’evolució les que tenen importància són les
mutacions recurrents (és donen reiteradament en un mateix sentit)

1. Les mutacions

Provoquen la aparició de nous al·lels, nous

genòtips i nous fenòtips.
Les mutacions poden ser
beneficioses o perjudicials.
Segons la pressió del medi
donaran un avantatge o no als

individus

2. La deriva genètica

●La deriva genètica ( o gènica )

És el canvi en les freqüències gèniques
que es dona quan el nombre d’individus
reproductors resulta inferior al que és
imprescindible per mantenir les freqüències
gèniques.

2. La deriva genètica

●Imagina’t que tens una capsa amb 1000 boles blanques i 1000 boles
negres.
Quina és la proporció ( la freqüència) de boles blanques i de negres?
Evidentement 50% de blaques i 50 % de negres

●Suposem que traiem a l’atzar 10 boles.

Seran 5 de blanques i 5 de negres ?
Probablement no.

Si són per exemple 3 blanques i 7 negres, la proporció de la mostra és

30% blanques i 70 % negres.

Ja ha variat la proporció.( la freqüència )

2. La deriva genètica

Exemple : de com canvien les proporcions

quan es redueix la mostra.

2.
2. La deriva genètica

61
●Es pot produir deriva genètica per separació d’uns
quants individus que donen lloc a una nova
població.

●Com menys individus siguin, més influiran en la

nova població ( efecte fundador).

La següent generació és una mostra de les que s’haguessin pogut

produir.

2. La deriva genètica

●També es pot produir quan per condicions

extremes ( inundacion sequeres... ) hi ha
una reducció dràstica del nombre
d’individus. (efecte coll d’ampolla)

La següent generació és una mostra de les que

s’haguessin pogut produir.

3. La selecció natural

●La selecció natural és l’eliminació dels individus

menys aptes (menys eficients biologicament).
●Els individus més aptes :
- tenen més capacitat de sobreviure i de
deixar més descendents.
- contribueixen amb els seus gens a la
generació següent
●Per tant amb la selecció es produiran canvis en
les freqüències genotípiques.

3. La selecció natural

●Tipus de selecció :
●Selecció direccional:
s’afavoreix un fenotip
extrem.
●Selecció estabilitzadora:
s’afavoreix un fenotip
intermedi.
●Selecció disruptiva:
S’afavoreixen els dos
fenotips extrems.

Exemple de selecció natural

El cas de Biston betularia: un exemple de mutació i selecció natural

La papallona Biston betularia sempre s’havia trobat de color blanc. El 1849 se’n

62
va trobar una de color fosc a Manchester, i ara gairebé totes (96%) són
fosques.ha passat el mateix en altres zones, on l’ús del carbó ha provocat
l’ennegriment de l’escorça dels arbres. L’explicació d’aquest canvi és que la
forma de color fosc ara queda més camuflada que la clara, i s’escapa més bé
de la depredació dels ocells.
Aquest canvi rep el nom de melanisme industrial

4. Les migracions

●Són les arribades d’individus d’altres

poblacions (immigracions) o la sortida
d’individus propis (emigracions ).

●El fons genètic variarà, aquesta

variació rep el nom de flux genètic.

L’especiació

●És el procés evolutiu

mitjançant el qual, a partir
d’un espècie preexistent,
apareix una nova espècie.

●Parlem de anagènesi quan

hi ha una sola línia evolutiva
i cladogènesi quan hi ha
ramificació en més línies.

L’especiació

Hi ha dos tipus d’especiació :

Especiació per aïllament:
●Cal que la població quedi aïllada per que arribi a constituir una espècie
diferent.
●És un procés lent en el qual s’acumulen les caracteristiques
aparegudes a l’atzar, que la selecció natural considera avantatjoses.
●Pot ser de dos tipus : al·lopàtrica o simpàtrica

Especiació quàntica:
●Es produiex per mutació i de manera sobtada.

Especiació al·lopàtrica

●És produeix quan una població

queda dividida en dues
subpoblacions per una barrera
geogràfica (un riu, una glacera,
desplaçament de continents, zona
inundada...)

●En les subpoblacions, les mutacions

63
i la deriva seran diferents i també les
condicions ambientals i per tant
actuarà la selecció natural.

●Al cap de milers d’anys hauran

acumulat tantes variacions que
encara que es tornessin a posar en
contacte no podrien reproduir-se (ja
són espècies diferents).

Especiació al·lopàtrica

La causa de l’aïllament és una barrera geogràfica.

Al cap del temps hi ha dues espècies diferents.

Especiació simpàtrica

●Es produiex per barreres biològiques (MAR) (Mecanismes d’aïllament

reproductiu).
●Els MAR poden ser :
- PREZIGÒTICS: impedeixen la formació del zigot.
Són :
aïllament ecològic
aïllament estacional
aïllament etològic
aïllament mecànic
aïllament gamètic

- POSTZIGÒTICS: no es desenvolupa el zigot .

Són : - inviabilitat del zigot
- esterilitat dels híbrids ( el mul)

Especiació simpàtrica

Exemples de MAR :

1. Ecològic
2. Etològic
3. Mecànic
4. Estacional
5. Gamètic
6. Inviabilitat del zigot

Especiació quàntica

Especiació sobtada deguda a mutacions. Generalment per

poliploïdia.
● Autopoliploïdia. Una sola espècie. Per mutació
apareixen gàmetes 2n i l’organisme que neix és 4n i no
es podrà creuar amb els anteriors.
● Al·lopoliploïdia. Dues espècies diferents que formen un

64
zigot en principi estèril però que per duplicació
cromosòmica esdevé fèrtil.

TEMA 8:ECOLOGIA

Un ecosistema és el conjunt d’éssers vius que habiten en un

lloc determinat. Entre aquests éssers vius s’estableixen
relacions, com ara les relacions tròfiques.

1. Ecologia i Ecosistema

Ecologia : ciència que

estudia els èssers vius i
el lloc on viuen, és a dir,
el seu medi ambient.
Ecosistema : conjunt de
diferents espècies que
viuen en un entorn físic
comú.
(oikos significa casa o
lloc i sistema=
organització, xarxa
d’interaccions )

En un ecosistema diferenciem
Biotop i Biocenosi

2. Biocenosi i biòtop

Biocenosis: és el conjunt de
poblacions que viuen en un
mateix lloc.
(Són tots els èssers vius :
plantes, animals, fongs,
bacteris...)
Biotop: és el conjunt format pel
medi, el substrat i els factors
ambientals abiòtics que
afecten els éssers vius.

Població: conjunt d’individus de la

mateixa espècie que habiten en un
mateix lloc i en un mateix moment

El medi

El medi és el fluid que envolta els èssers

vius. A la biofera hi ha dos medis :
medi aeri i medi aquàtic.

El medi aquàtic està comport per mars,

65
rius, llacs...
És el 70% de la superfície de la Terra.
Segons la zona en la qual habiten els
éssers viu els classifiquem en grups:
néuston, plàncton, nécton bentos.

El medi aeri està format per la zona de

l’atmosfera propera a la superfície
terrestre. És el que anomenen aire.

Composició de gasos de l’aire

El nèuston és la comunitat que

viu associada a la pel·lícula
superficial de l’aigua.
El plàncton és el conjunt d’éssers
vius que es mouen a la deriva
prop de la superfície. Compren
el fitoplàncton (vegetals ) i
zòoplàncton (animals ).
El nècton és el conjunt d’animals
nedadors, com els peixos.
El bentos és el conjunt
d’organismes que habiten
sobre el fons marí o lacustre.

El substrat és la superfície
sobre la qual es
desplacen, s’aguanten o
es fixen els organismes.

Pot ser el sól, l’aigua i el cos

d’altres éssers vius com
en el cas d’espècies
paràsites.
Factors ambientals abiòtics

Els factors abiòtics són :

• La temperatura
• La llum
• La humitat de l’aire
• La pressió
• La salinitat
• Els corrents del medi

Els factors ambientals

abiòtics són les variables
fisicoquímiques que
influeixen sobre la vida dels
organismes.
S’anomenen límits de

66
tolerància els límits màxims i
mínims dels factors
ambientals que toleren els
organismes.
L’interval entre aquests
valors és l’amplitud de
tolerància d’una espècie
determinada.

Amplitud de tolerància

Representació gràfica del límits de tolerància d’un factor i una espècie.

El factor està representat en l’eix de les X i l’espècie en els de les Y.
L’amplitud del gràfic ens indica la tolerància de l’espècie al factor que
valorem.

Espècie estenoica:
poc resistent a canvis
d’aquest factor.

Espècie eurioica:
molt resistent a
canvis d’aquest
factor.

La temperatura

Entre les adaptacions a la

temperatura cal cal esmentar
dues estrategies:
• Animals homeoterms: capaços
de mantenir la temperatura
corporal constant. Són aus i
mamífers. Tenen pèl, plomes,
capes de greix...
• Animals poiquiloterms: no
poden mentenir constant la
temperatura corporal. Són
invertebrats, peixos,àmfibis i
rèptils.

La llum
La llum influeix en la distribució
dels éssers vius.
En el cas de les plantes
terrestres provoca una
distribució estratificada, com
podem observar en boscos,
selves...
Podem trobar els estrats:
arbori, arbustiu, herbaci,

67
edàfic...

En el mar determina una zona

superficial il·luminada fins a
100 o 200 m que rep el nom
de zona fòtica i per sota
d’ella una zona afòtica
(gairebé sense llum).

Adaptacions
dels animals a la llum
Coloració críptica: confon
l’animal amb el medi.
Exemples : camaleó, pop,
insecte pal...

Coloració aposemàtica :
adverteix de perillositat.
Exemple : vespes,
granotes...

Coloració mimètica : alguns

insectes inofensius
presenten coloracions
semblants a insectes
perillosos per evitar que
els ataquin.
(serp corall i serp corall falsa)

Humitat de l’aire

La humitat de l’aire és el vapor

d’aigua que hi ha a
l’atmosfera.
Els organismes que viuen en el
medi aeri presenten
adaptacions per evitar la
pèrdua d’aigua. (redordeu que la
matèria viva té 70% d’aigua)
El mecanisme
més important és
la presència de
teguments
impermeables.

Plomes

Exoesquelet
de quitina

Pèl en mamífers

68
Les principals adaptacions per tal
d’evitar les pèrdues d’aigua són :
• Tenir un tegument impermeable
(exoesquelet d’invertebrats, pell amb
queratina dels mamífers...
• Tenir estructures que retenen l’aire
(les plomes en els ocells o el pèl en
mamífers).
• Produir secrecions mucoses que
mantenen la pell humida ( cargol)

Una altra adaptació important és poder-se reproduir fora de l’aigua.

Això és possible gràcies a :
•Fecundació interna
•Desenvolupament embrionari a l’interior d’ous amb closca
impermeable
•Desenvolupament embrionari l’interior del cos de la femella.

Adaptacions de les plantes

Les plantes absorbeixen aigua per les
arrels i pels estomes de les fulles
eliminen aigua en forma de vapor.
Les adaptacions per evitar la dessecació
són :
• Tenir arrels llargues. • Fulles amb epidermis cutinitzades i
pocs estomes.
• Pilositat abundant capaç de retenir
aire.
• Tiges i fulles suculentes on
s’emmmegatzema aigua.
• Formació de llavors.

Estomes

La pressió

Cal parlar de pressió atmosfèrica (medi aeri) i pressió

hidrostàtica (medi aquàtic).
La pressió atmosfèrica és la força per unitat de superfície
que exerceix el pes de l’aire.
A nivell del mar considerem que la pressió atmosfèrica és 1
atm (769 mm de Hg) a mesura que augmenta l’altura la
pressió disminueix i amb aquesta la quantitat d’oxigen
disponible.
Els organismes estem adaptats a viure sota la pressió
atmosfèrica.

Alguns esportistes van a

preparar-se per les
competicions a zones

69
d’alta muntanya perque
desenvolupen més
glòbuls vermells.

Els animals que viuen a molta altitud

(com les llames dels Andes ) tenen
adaptacions com hemoglobines
especials que tenen més afinitat per
l’oxigen.

La pressió hidrostàtica és la força

per unitat de superficie que
exerceix l’aigua.
Els organismes aquàtics estan
adaptat a la pressió
hidrostàtica de l’aigua.

Entre les adaptacions a la pressió

hidrostàtica cal esmentar la
presència de la bufeta natatòria
dels peixos.
És una cambra plena d’aire que
permet regular la capacitat de
flotació per poder ascendir i
descendir amb més facilitat.

La salinitat

La salinitat és la concentració de sals minerals dissoltes. A l’aigua

dels mar la salinitat és d 35 g/l. a l’aigua dolça és 0.5g/l.
En general el medi intern d’un animal té una concentració similar a
la del medi extern. Si no és així es produeix un procés
anomenat osmosi.

Per tant els organismes en general han de viure en ambients de

salinitat molt estable.

Només els organismes eurihalins poden suportar canvis de

salinitat.
Quin són aquests organismes ?

Els salmons
i les anguiles
Hi ha unes poques espècies que
suporten grans canvis de
salinitat. Són espècies
eurihalines. Això els permet
poder passar de l’aigua de mar
a l’aigua dolça o a l’inrevés.
Els casos més coneguts són el
salmó i l’anguila.

70
L’anguila baixa els rius per anar al
mar a reproduir-se i el salmó fa
justament el contrari, viu al
mar i puja als rius per
reproduir-se.

Exemple d’osmosi en els glòbuls

vermells

Quan introduïm aigua amb

sal a la sang es produeix
una sortida d’aigua dels
glòbuls vermells cap a
l’exterior.
Els glòbuls vermells
sofreixen un procés de
PLASMÒLISI.
Quan introduïm aigua
destil·lada a la sang es
produeix una entrada
d’aigua a dins dels glòbuls
vermells.
Aquest fenomen rep el
nom de TURGÈNCIA.

Els corrents del medi

Els corrents del medi són

els moviments que
presenta l’aigua i l’aire.
Els corrents aeris són
aprofitats pels ocells i
alguns insectes per la
migracions.
Els corrents marins són
aprofitats per alguns
peixos, tortugues...per
les migracions.
La biocenosi
(els éssers vius )
És la part biòtica dels ecosistemes (la part que té vida).

Està integrada per les poblacions de les diferents espècies

que viuen en un mateix biòtop.

Les relacions entre aquests organismes es diuen relacions

biòtiques i es classifiquen en :
- relacions intraespecífiques
- relacions interespecífiques.

71
Les relacions intraespecífiques

Són les relacions que s’estableixen entre individus

de la mateixa espècie.
Es classifiquen :
- Segons la durada
Temporals (per a un temps determinat)
Perennes ( per a tota la vida)
- Segons la finalitat
Beneficioses( de cooperació ) o Perjudicials ( de
competència, per l’aliment, per l’espai, per la llum...)
Els avantatges de la vida en grup rep el nom d’efecte grup i els
desavantatges que sorgeixen per l’excés de població rep el nom
d’ efecte massa.
• Les relacions de competència donen lloc a la territorialitat.
• Les relacions de cooperació donen lloc a associacions
intraespecífiques.

Animals
lluitant pel
territori.

Quines són les associacions (o relacions )

intraespecífiques ??

En trobem 4 classes:

1.Associacions familiars
2.Associacions colonials
3.Associacions gregàries
4.Associacions estatals

( cal saber la idea general i algun exemple )

1. Associacions familiars. Són les que

s’estableixen entre progenitors i descendència.
Pot ser :
•Família parental: progenitors i fills (colom, àliga...)
•Família matriarcal: femella i fills (rossegadors, lleopards...)
•Família filial : fills sols (larves d’insectes, bancs d’alevis de peixos...)

• Família monògama: un mascle

i una femella (oca comú,
llop...)
• Família polígoma: un mascle i
diverses femelles ( gall i
gallines...)

• Família poliàndrica : una

femella i diversos mascles

72
(trencalòs)

Sempre es diu
que en un galliner
només hi pot
haver un gall

El trencalòs
és una au
en perill
d’extinció.
N’hi ha al
Pirineu

2. Associacions
colonials.

Una colònia és una associació

formada pels individus
originats per reproducció
asexual d’un progenitor comú.
Són exemples de colònies els
pòlips, coralls...

Poden ser tots els individus

iguals (homomorfa) o diferents
(heteromorfa).

Exemples de colònies on tots els

individus són iguals (corall vermell...)

Exemple de colònia amb els

individus diferents (la caravel·la
portuguesa)

3. Associacions
gregàries.

Estan formades per

conjunts d’individus que
viuen en comú durant un
període de temps per
ajudar-se mútuament en
la defensa, en trobar
d’aliments, per a
traslladar-se junts...

Ramats d’elefants i ànecs són

exemples d’associacions gregàries

4. Associacions estatals

73
La societat estatal està constituïda
per un grup d’individus
jerarquitzats.
Aquests individus són diferents
anatòmicament i fisiològicament.

Exemples: les abelles, formigues...

Les relacions interespecífiques

Són les relacions que s’estableixen entre

individus de diferent espècie.
Estudiarem :

1.Competència
2.Depredació
3.Parasitisme
4. Mutualisme
5.Simbiosi

1.Competència interespecífica

Consisteix en la demanda activa, per

part d’individus de diferents
espècies, d’un recurs comú que pot
ser limitat.

Poden competir per l’aliment ( es parla

de competència per explotació) o
pel territori ( es parla de
competència per interferencia.)

Competència
pel menjar

Competència pel
territori

Competència pel la
llum

2.Depredació

Consisteix en l’activitat de
captura i mort del
depredador sobre la
presa.

Els depredadors controlen les

poblacions de preses,

74
alhora que aquestes
controlen les poblacions
dels seus depredadors, fet
que constitueix un sistema
de retroalimentació.

El gràfic mostra la
regulació del sistema
depredador-presa.
Rep el nom de
retroalimentació.
Quan hi ha moltes preses
(conills), els depredadors
(guineus) s’alimenten ab
facilitat i per tant augmenta
la població. Això fa que
capturin moltes preses i
aquesta acaben disminuint.
La conseqüència és que
baixa la població de guineus
i així susccesivament.

3. Parasitisme

És la relació que s’estableix

entre quan un individu,
anomenat paràsit, viu a
costa de substàncies
nutritives d’un altre individu,
anomenat hoste, al qual
perjudica sense causar-li la
mort a curt termini.

Els paràsits que viuen a

l’interior del cos de l’hoste
es diuen endoparàsits,
mentre que els que viuen
sobre el cos s’anomenen
ectoparàsits.

4.Mutualisme i
5.Simbiosi

Mutualisme : És l’ associació constituïda per dos o més individus de

diferents espècies per beneficiar-se mutuament.
El mutualisme obligat és la simbiosi.
Simbiosi : És l’associació de dos o més individus de diferent espècie
que es beneficien mutuament, i que són dependents un de l’altre.

Exemple de simbiosi : associació entre

cnidaris i algues zooxantel·les que

75
viuen al esculls coralins.
Les algues es beneficien de la
protecció, del diòxid de carboni i
els cnidaris obtenen oxigen i matèria
orgànica.
TEMA 9:DINÀMICA DE POBLACIONS
La població. Concepte

● La població és el conjunt d'individus de la

mateixa espècie que viuen en un àrea
determinada.
● La població és la unitat bàsica per
entendre com funcionen els ecosistemes
● Els membres d'una població depenen dels
mateixos recursos, reben la influència dels
mateixos factors ambientals i tenen una gran
probabilitat d'interactuar i reproduir-se entre
ells.

Dinàmica de poblacions. Concepte.

● Les poblacions no són estàtiques. Canvien

amb el temps com a resultat dels naixements,

●
de les morts i del moviment dels individus
(migracions).
La dinàmica de poblacions estudia com varia el
nombre de components d'una població al llarg
del temps i els factors que influeixen en aquest
nombre.

La població: Paràmetres que la caracteritzen.

●
Efectiu i densitat d'una població.
Distribució espacial dels individus en una població.
Natalitat i mortalitat.
Supervivència. Corbes de supervivència.

76
Distribució per edat dels individus.
Immigració i emigració. Creixement.

L'efectiu i la densitat de població.

● L'efectiu (N) d'una població és el nombre total

●
d'individus presents en una població en un moment
determinat. Com que de vegades la determinació
d'aquest valor és fa difícil, s'utilitza la densitat.
La densitat de població (d) és el nombre d’individus
per unitat de superfície o de volum.
● Si la distribució de la població és homogènia, a partir de
la densitat d'una mostra es pot calcular el nombre total de
la població (N) si coneixem l'àrea de distribució (N=
densitat x àrea)

● El problema de mesurar la densitat simplement com el nombre

d'individus per unitat de superfície (densitat absoluta) és que
els individus generalment no són igual de nombrosos al llarg
de tota la zona de distribució geogràfica de la població.
●

Població hipotètica. La línia blava delimita la superfície sobre la que existeix

la població. Cada punt vermell representa un individu. L'efectiu és el
nombre total de punts vermells. Si suposem que cada cel·la és d'1m2
, la

densitat de la cel·la 1 és de 5 individus/m2

, la de la cel·la 2 és de 2

individus/m2

, i la de la cel·la 3 és de 0.

●
Els individus no ocupen tot l'espai disponible perquè no totes
les àrees són adequades, i com a resultat, la densitat pot
variar àmpliament d'un lloc a un altre.
La distribució dels individus dins d'una població (és a dir la
seva posició relativa respecte els altres), té un efecte
important sobre la densitat.

● Quan la distribució de la població és heterogènia, en lloc

d'utilitzar la densitat absoluta, és preferible usar la
densitat específica o ecològica referida al nombre
d'individus per superfície habitable. És però una densitat
poc usada perquè determinar quina part de l'hàbitat
representa l'espai habitable és generalment una tasca

77
difícil.
● Per als individus que es desplacen (animals), es fan servir
tècniques com la de captura, marcatge i recaptura per
estimar la població.

Distribució espacial dels individus

●
Els individus ocupen només aquelles zones que poden satisfer
les seves necessitats.
Només quan un organisme es troba dins dels límits de
tolerància per a les diferents variables ambientals pot habitar
un lloc.
Dins dels límits geogràfics en els que es troba una població,
els individus poden estar distribuïts a l'atzar,
uniformement, o en grups.

Patrons de distribució espacial dels individus dins

d'una població: aleatori, uniforme i agrupat.

Els individus estan distribuïts a l'atzar si la posició de cadascun és

independent de la dels altres. Es dona en espècies amb una gran amplitud
de tolerància. Els dents de lleó (Taraxacum officinale) creixen a partir de
llavors transportades pel vent que cauen aleatòriament i germinen.

Els individus distribuïts uniformement estan espaiats de manera més o

menys equitativa. Una distribució uniforme generalment resulta d'alguna
forma d'interacció negativa entre els individus, com la competició. Les
distribucions uniformes són comuns en les poblacions d'animals que
defensen el seu territori (territorialitat) o en les poblacions de plantes on
existeix una forta competència per l'aigua o els nutrients.

Bosc de coníferes, distribució regular o uniforme.

La distribució més comú es la que disposa els individus en grups. És la

més usual. Les causes poden ser els avantatges que implica el grup pel que fa a
la defensa, la reproducció, les migracions, la recerca d'aliment, etc. Aquesta
agrupació comporta un efecte negatiu: la competència intraespecífica. El fet que
aquesta distribució sigui la més freqüent és indicatiu que els avantatges de la
vida en grup superen els inconvenients.

La natalitat

● Taxa de natalitat (b): Nombre de individus que neixen per

unitat de temps (dN/dt) respecte la població inicial (N).

● La població inicial pot referir-se...

78
–

–
al total de la població. per cada 1000
individus.
a la població en edat reproductora al total de
femelles de la població
a la població de femelles en edat reproductora.
etc.

b=
dN / dt
N

● Cal distingir entre:

● Natalitat màxima o teòrica: que és la que hi
hauria en condicions ideals, és a dir, sense factors

●
limitadors, tan sols depèn de la capacitat
reproductora dels individus.
Natalitat ecològica o real: què és la natalitat quan
els individus estan sotmesos a factors ambientals
limitadors.

Mortalitat (m)

● Taxa de mortalitat (m): nombre de individus que moren

per unitat de temps (dN/dt) respecte la població inicial (N).

m=
dN /
dt N

● Cal distingir entre:

●

●
Mortalitat mínima o teòrica: és la que es produiria en
condicions ideals, és a dir, sense factors limitadors, tan sols

79
depèn de l'envelliment natural dels individus.
Mortalitat ecològica o real: és la que es produeix en les
condicions ambientals reals, amb tots els factors que
ocasionen morts en la població.
Mortalitat específica de l'edat: és la que es produeix en
una etapa de la vida determinada.

Corbes de supervivència

● Quan s'estudia una població que es vol recuperar, explotar o

combatre, de vegades, té més interès conèixer la taxa de
supervivència més que no pas la de mortalitat.
● Les corbes de supervivència són una manera d'expressar la
disminució numèrica en el temps d'un grup d'individus dintre de la
població (extinció gradual amb el temps)
● Tots els individus d'una població que neixen en el mateix període de temps (una
cohort) estan afectats al llarg de la seva vida pels mateixos factors. Si es coneix el
moment de la mort de tots els individus d'una cohort es pot elaborar la seva corba de
supervivència.

● Si fem la representació del nombre d'individus vius a l'edat x

(Nx )respecte el nombre inicial d'individus(N0),podem tenir
una funció normalitzada que permet comparar poblacions.

●
La taxa de supervivència (lx

) representa la probabilitat que

té un nadó de sobreviure fins a alguna edat concreta (varia
entre 0 i 1) .
Les corbes de supervivència ens permeten estimar
l'esperança de vida de qualsevol individu en qualsevol
moment.

● Les corbes de supervivència es representen amb la lx en

●
l'eix vertical i el temps o la classe d'edat en l'eix horitzontal
(la supervivència es sol representar a escala logarítmica)
Les espècies mostren diferents comportaments
respecte a la supervivència.

Les corbes de supervivència es divideixen en tres tipus generals:

● Tipus I: els individus tendeixen a viure fins al final de la seva esperança de vida
fisiològica. La mortalitat es prou baixa fins que s'arriba a la maduresa. La corba és
convexa. Típica dels humans i altres mamífers (espècies amb baixa natalitat i pocs
descendents, que tenen cura de les cries.)
● Tipus II:la taxa de supervivència no varia amb l'edat, la mortalitat es manté constant. La
corba és recta. Característica d'ocells, rosegadors, rèptils i algunes plantes anuals.

80
● Tipus III: La mortalitat és extremadament elevada al començament de la vida. Cas de les
ostres, peixos, molts invertebrats i moltes espècies vegetals, com la majoria
d'arbres (especies amb molt descendents, amb escassa o nul·la atenció per part dels
progenitors). La corba és còncava.

● Nombroses corbes de supervivència mostren formes

intermèdies respecte els 3 models presentats.
● Exemple: població sotmesa a explotació pesquera
–

–
Els alevins petits tenen taxes elevades però en arribar a una certa grandària,
no són encara pescats (passen pels forats de la xarxa) i, en canvi, les
causes de mort natural són baixes.
A partir del moment en què poden ser pescats, la mortalitat augmenta molt.
Els pocs individus grans que no han estat pescats poden viure molts anys ja
que la probabilitat de què siguin pescats és molt baixa.

Distribució per edats dels individus

●
La distribució per edats d'una població expressa el grau
d'evolució d'aquesta.
Ja que la capacitat reproductora i la mortalitat són funció de
l’edat, les proporcions relatives dels grups d'edat influiran
en el creixement, en el manteniment o en el retrocés d’una
població.
Podem distingir tres grups d’individus segons les edats:

–
els que es troben en l’etapa pre-reproductiva.
els que es troben en l’etapa reproductiva.
els que es troben en l'etapa post-reproductiva.
(La durada de cadascuna d’aquestes etapes així com el nombre d'individus en
cadascuna d'elles depèn de cada espècie i de les condicions ambientals.)

● La representació gràfica de la distribució per edats de la

població és fa mitjançant les piràmides d'edat.

● Població en creixement: piràmides de forma triangular. Taxa de

natalitat alta, amb domini d'individus prereproductius i

81
reproductius.
●

●
Població estable: piràmides en forma de campana. Les morts es
produeixen principalment en etapa postreproductiva.
Població en decadència: piràmides en forma d'urna. Taxa
de natalitat baixa, amb alta proporció d'individus
postreproductius.

Les migracions

● Taxa d'immigració (i):nombre d'individus que

ingressen a la població, procedents d'altres

●
poblacions, per unitat de temps (dN/dt), respecte la
població inicial (N).
Taxa d'emigració (e): nombre d'individus que
abandonen la població per unitat de temps, respecta
la població inicial (N).

Creixement d'una població

●
El creixement d'una població és la variació en el nombre
d'individus en un determinat període de temps
Hi ha 4 paràmetres que afecten la grandària d'una població:
●

●
Els naixements i la immigració afegeixen individus a la
població.
Les morts i les emigracions n'eliminen.

Grandària de
la població

Emigració

Morts
Immigració Naixements

● Lataxa de creixement (r) és la variació del nombre

d'individus d'una població per unitat de temps
respecte la població inicial.

82
●
La taxa de creixement és funció de les taxes de natalitat
(b), de mortalitat (m), d'immigració (i) i d'emigració (e).

r=b–m+i–e

La taxa de creixement serà positiva (r > 0) quan augmenti

el nombre d'individus de la població, negativa (r < 0) quan
en disminueixi, i nul·la (r = 0) quan la població es
mantingui constant.

r=
dN /
dt N

De què depèn la taxa de creixement (r) i el nombre

total d'individus d'una població?
● De molts factors, entre altres:

●
Edat. Els individus es reprodueixen o moren segons la seva
edat.
Recursos. Més o menys menjar o aigua pot afectar a la
natalitat i la mortalitat.
Immigració/emigració. Si arriben individus augmentarà i si
emigren, disminuirà.
Presència d’altres espècies, que utilitzin els mateixos
recursos o que siguin depredadors de l’espècie en qüestió.
Factors externs. La temperatura, el vent o altres factors de
l’ambient que afecten positiva o negativament la natalitat, la
mortalitat o la supervivència de l’espècie.

● La taxa de creixement màxima que pot assolir

una població s'anomena potencial biòtic o reproductiu.
– Les variacions produïdes en el número d'individus
d'una població al llarg del temps ve definida per l'equació
següent:

dN

83
dt =r⋅N

Equació diferencial la solució de la qual ens permet calcular el

nombre d'individus de la població en qualsevol instant:

r⋅t
Nt= N 0 e

Creixement exponencial d'una població

(Considerem una població tancada, és a dir, sense migracions)
Quan les condicions ambientals són òptimes i no hi ha
cap limitació d'espai, d'aliment, no hi ha malalties ni
depredadors, s'assoleix el valor màxim de r. En aquest
cas la natalitat és màxima i la mortalitat mínima.

● Si la població no tingués limitacions, creixeria

indefinidament de forma exponencial:
● Corba exponencial o en forma de J:

● Enla natura el creixement exponencial d'una població

només és possible en situacions molt concretes, per
exemple quan un organisme envaeix un medi sense explotar,
en el que no hi troba competidors.

Un exemple d'una població sotmesa a un creixement exponencial és l'augment del

ramat de rens introduït a San Pablo, una de les illes de Pribilof, Alaska.
Introduït el 1910, la població de rens es va multiplicar ràpidament de 4 mascles i 22
femelles introduïdes a un ramat de més de 2000 individus en tan sols 30 anys.

● El normal en la natura és que l’ambient freni el creixement

d’una població (esgotament de nutrients, falta d’espai,
malalties, condicions ambientals desfavorables,
sobrexplotació, etc.), i la població pateixi una davallada.

(Aquesta però no sol ser tampoc la situació habitual, tot i que en alguns
casos pot assemblar-s’hi, com en el cas de les plagues que proliferen
sense fre, fins a acabar amb el recurs.)

Després del període de creixement, la població de rens pasturà tan intensament que el
ramat va disminuir de forma abrupta des de més de 2000 exemplars al 1938 a 8
animals al 1950. La sobreexplotació dels recursos de l'entorn (en aquest cas el menjar)
per part de l'espècie és la responsable de que el creixement s'aturi de cop i disminueixi
de forma pronunciada fins gairebé l'extinció de la població.

● Normalment abans d’arribar a una densitat crítica,

comencen a donar-se mecanismes de control de la població
que fan que disminueixi la seva taxa de creixement.

● Per exemple:
➢ Si escasseja el menjar, pot haver-hi més morts que
naixements, per tant, el valor de r es farà més baix o

84
negatiu.
➢ Si l’espai es limitat, la pròpia interacció entre els
individus pot frenar el procés de creixement, les
molèsties d’uns individus respecte als altres poden, per
exemple, disminuir la taxa de fertilitat.

● En la natura, l'ambient no és constant i els recursos són

limitats. A mesura que augmenta la densitat d'una
població, la demanda de recursos s'incrementa.
●

●
Una població per tant no pot créixer indefinidament, ja
que al cap d'un temps començaran haver limitacions de
recursos i espai, augmentarà el nombre de morts i
disminuirà el de naixements.
El conjunt de tots els factors que limiten el creixement
d'una població rep el nom de resistència ambiental.

Density-dependent birth rate

Density-
dependent

death rate

Equilibrium
density
Population density

Birth or death rate

● A mesura que augmenta la densitat d'una població, la natalitat disminueix i la mortalitat

s'incrementa. Com a resultat, s'alentirà la taxa de creixement (r).
●

●
Si la mortalitat excedeix la natalitat (m>b), el creixement serà negatiu (r<0) i la
població es reduirà.
Quan la natalitat iguali la mortalitat (b=m), el creixement serà 0.

● El nombre d'individus (K) per al qual la taxa de natalitat sigui igual al de la

mortalitat representa la grandària màxima de la població que pot mantenir-se sota
unes condicions ambientals determinades.

dN
dt =0

85
Per un espai determinat i amb un nivell de recursos
limitat, la població arribarà a un nivell d’equilibri, un valor
màxim de la població (K), que s’adequarà a l’espai i els
recursos disponibles.
El nombre d’individus d’una població determinada que pot
mantenir-se en l’ambient on viu sota unes determinades
condicions ambientals, rep el nom de capacitat de càrrega
(K).
● Si la població excedeix aquest límit màxim, la
mortalitat augmenta de seguida i la població començarà
a minvar.

Creixement sigmoïdal o logístic d'una població

● Quan hi ha limitacions en el creixement, arriba un moment en

què aquest és més lent i s'estabilitza en la capacitat de
càrrega.
● Corba sigmoïdal o en forma de S.

La població màxima que pot contenir s'anomena K. A mesura que el nombre

d'individus
(N) es va apropant a K, augmenta la resistència ambiental al creixement. Aquesta
resistència ambiental s'expressa com un factor que multiplica a r.
Resistència ambiental=
K−N
K

Fluctuacions
● Generalment, els creixements de les poblacions reals no
s'ajusten del tot a la corba de creixement sigmoide, que es
manté estable en el valor màxim (K), sinó que presenten
períodes en què disminueix, seguits de períodes en què
augmenta, fins i tot superant la població màxima, i així
successivament. Aquestes oscil·lacions són les anomenades
fluctuacions.

● La corba de creixement d'una població passa doncs per una sèrie de fases:
●
●
●
●
Fase 1, d'establiment, caracteritzada per un creixement relativament lent.
Fases 2 i 3: fases de creixement ràpid, gairebé exponencial.
Fase 4: fase de creixement lent, la població s'aproxima a la capacitat de càrrega
Fase 5: d'equilibri dinàmic al voltant de la capacitat de càrrega, amb fluctuacions.

Estratègies de supervivència

86
Una formade classificar els ambients (hàbitats de les
espècies) és en relació amb la variabilitat amb el temps.
Hi ha dos tipus d'hàbitats totalment oposats:
● Els que són variables en el temps, o de vida curta.
● Els que són relativament estables (de vida llargai
constant), amb poques fluctuacions ambientals
aleatòries.

● Les espècies que s'adapten a aquest dos ambients

diferents diferiran en les característiques del seu cicle
vital (nombre de descendents, edat mitjana, mortalitat,
supervivència...).

● L’objectiu d'una població és la seva supervivència al llarg

del temps. Aquesta persistència s’aconsegueix si cada
generació deixa un nombre de descendents viables
suficient per a garantir-la.
● Les espèciessegueixen dues estratègies diferents però
igualment efectives.
●

●
Espècies que tenen molts descendents i molta
mortalitat infantil (estrategues de la r o organismes
oportunistes)
Espècies amb pocs descendents però amb
mecanismes que fan molt probable que visquin molt de
temps (estrategues de la K o organismes
especialistes).
TEMA 10:DINJÀMICA DE POBLACIONS I ECOSISTEMES

L’ecosistema Terra o
biosfera
Podem considerar la Terra
com un únic ecosistema,
ja que sempre hi ha
intercanvis de matèria i
energia.

El biòtop seria la litosfera, la

hidrosfera, l’atmosfera... i
la biocenosi el conjunt d’
èssers vius, és a dir la
BIOSFERA.

Conceptes bàsics

1. Nínxol ecològic i hàbitat.

2. Formes de nutrició.
3. Nivells tròfics d’un ecosistema.
4. Cadena alimentèria i xarxa tròfica.

87
5. Cicle de la matèria i flux d’energia en els
ecosistemes

1.Nínxol ecològic i hàbitat

El nínxol ecològic d’una espècie és el conjunt d’estratègies

que realitza per nodrir-se, relacionar-se i reproduir-se.
És la funció, l’ofici que una espècie fa a l’ecosistema.

L ́hàbitat és el conjunt de llocs on viu o pot viure una

espècie, és a dir els llocs on la podríem trobar.

Exemple :
El nínxol ecològic del gat salvatge és ser caçador nocturn de
rosegadors i el seu hàbitat és el bosc de muntanya.

2.Formes de nutrició

Nutrició autòtrofa: és aquella en

què els organismes
transformen la matèria
inorgànica (CO2

, H2O i sals
minerals ) en matèria orgànica.
Podem parlar de fotosíntesi o
quimiosíntesi. Són les plantes,
algues i alguns bacteris.

Nutrició heteròtrofa: és aquella en

què els organismes s’alimenten
directament de matèria
orgànica.
Són els animals, fongs, protozous
i alguns bacteris.

3.Nivells tròfics : conjunt d’organismes que es nodreixen

de la mateixa manera

Trobem 5 nivells:
• Productors: organismes autòtrofs fotosintètics. Produiexen matèria
orgànica a partir de matèria inorgànica. Són les plantes i les algues.
• Consumidors primaris: organismes heteròtrofs herbívors.
• Consumidors secundaris: organismes heteròtrofs carnívors. Són
depredadors.
• Descomponedors : organismes heteròtrofs que s’alimenten de
matèria orgànica de les restes d’altres organismes. Són bacteris i
fongs. Tanquen el cicle de la matèria en els ecosistemes.
• Transformadors: organismes que converteixen els compostos
inorgànics del nivell anterior, en compostos orgànics inorgànics

88
aprofitables pels productors. Són bacteris.

Nivells tròfics

Esquema
dels nivells
tròfics d’un
ecosistema

4.Cadena alimentària i xarxa tròfica

Cadena alimentària és la seqüència d’organismes d’un

ecosistema, cadascun d’un nivell tròfic diferent, que
s’alimenten els uns dels altres. Cada un és l’aliment del
següent en la cadena.
Exemple :
Fulles de roure eruga gripau mussol

Xarxa tròfica: és el conjunt de dues o més cadenes

alimentàries d’un ecosistema.

Exemples de xarxes tròfiques.

Exemples de xarxes tròfiques.

El cicle de la matèria i el flux de

l’energia.

La matèria descriu un
cicle en el qual passa
d’un nivell tròfic a una
altre.
L’energia segueix un flux
unidireccional.
L’energia entre en un
ecosistema, el fa
funcionar i després en
surt la mateixa quantitat
que havia entrat.
L’energia arriba a la
Terra, hi passa i manté
la vida.

El flux d’energia
en un ecosistema

© 2007-2012 Editorial Casals, S.A. Tel. 902 107 007

Les plantes
trasformen

89
l’energia
lluminosa en
energia química.
La respiració
produeix energia
que en part
s’allibera en
forma de calor i
en part passa al
següent nivell
tròfic.
Al final tota
l’energia que ha
entrat a
l’ecosistema
s’acaba
desprenen en
forma de energia
calorífica.

© 2007-2012 Editorial Casals, S.A. Tel. 902 107 007

Paràmentres per a l’estudi dels

ecosistemes

1. BIOMASSA
2. PRODUCCIÓ NETA I BRUTA
3. PRODUCTIVITAT o TAXA DE
RENOVACIÓ
4. TEMPS DE RENOVACIÓ
5. EFICIÈNCIA

1.Biomassa

Definició : és la massa total dels organismes.

Es pot referir a un nivell tròfic o a tota la biocenosi.

S’expressa en grams de pes sec per unitat de

superfície o de volum.
Unitats : g/m2 g/l (unitat de massa/unitat de superfície o volum)

(pes sec: vol dir el pes després d’haver tret l’aigua)

2.Producció neta i producció bruta

Definició : és l’augment de biomassa per unitat de temps.

Es pot expressar en :(unitat de massa/unitat de superfície o volum i multiplicat per unitat de temps)
g/m2. dia g/l. dia Kg/ha. Any ...
Com que els organismes invertiexen una part de la biomassa en obtenir

90
energia per fer les funcions vitals cal diferenciar Producció neta i
Producció bruta.
La producció neta és la producció bruta menys la respiració (és una
pèrdua d’energia).

Exemple:
Si en un ecosistema la producció neta és 300 g/cm2.dia vol dir que la
biomassa augmenta aquests valor cada dia, és a dir si el dia 1 la biomassa
és 500g al cap de 2 dies
la biomassa serà 500 +( 2 x 300 ) = 1100 g i
l’augment (la producció ) haurà estat 600 g.

3.Productivitat
Definició : és la relació entre producció i biomassa.

Representa la velocitat de renovació és a dir la TAXA DE

RENOVACIÓ de l’ecosistema.

És la biomassa que es renova per unitat de temps.

Fòrmula : Productivitat = Producció /Biomassa

Exemple anterior : Productivitat = 600/1100 = 0.54

Productivitat i temps de renovació són magnituds inverses.

4.Temps de renovació

Definició : és el temps que necessita l’ecosistema per

renovar tota la biomassa.

Fòrmula : Biomassa/Producció

Exemple anterior :
Temps de renovació = 1100/600 =1.83 dies
(és a dir que cada 1.83 dies es renova la biomassa d’aquest
ecosistema )

Productivitat i temps de renovació són magnituds inverses.

5.Eficiència d’un organisme

Definició : és la relació entre el que ha produït i el que ha

entrat.
Se sol expressar en %.

En plantes :
és la producció neta / l’energia lluminosa incident
En animals :
és l’augment biomassa /biomassa d’aliment ingerit

91
(x100)

Ecosistemes equilibrats

Els ecosistemes estables són aquells al llarg del temps varien molt poc
les biomasses de cadascuna de les espècies.
Es cumpleix que la producció d’un nivell tròfic és igual a l’explotació que
es fa d’aquest nivell.
(Exemple : si la producció d’herbívors és 1000, el consum (explotació )
per part dels carnívors és 1000).
En aquesta situació els ecosistemes reben el nom d’ecosistemes
equilibrats.
Això és un concepte teòric, a la pràctica cap ecosistema cumpleix això
al %.

Què passa en la realitat ??

La producció i els nivells tròfics

La producció d’un nivell tròfic és el 10% de la producció del nivell anterior.
(REGLA DEL 10%).

Exemple:
Suposem la cadena tròfica:
Fulles insectes fitòfags ocell insectívor falcó
(900) (90) (9) (0.9)
Si un bosc produeix 900 kg de fulles, la producció d’insectes fitòfags serà 90
kg, la producció d’ocells insectívors 9 kg i la producció de falcons 0.9 kg.

Això explica que :

• Els superdepredadors (llops, linxs, aguiles...) poden tenir risc de
depaparició, ja que necessiten una àrea molt extensa de bosc per
sobreviure.
• Que el nombre de nivells tròfics d’un ecosistema sigui limitat. Arribaria un
moment en el qual no quedaria producció disponible.

Piràmides tròfiques

Què és ?
es una representació gràfica d’un paràmetre
determinat dels diferents nivells tròfics d’un
ecosistema en forma d’esglaons superposats,
l’amplada dels quals és proporcional al valor del
paràmetre.

Poden ser :
1. Piràmides de producció
2. Piràmides de biomassa
3. Piràmides de nombre

1. Piràmides de producció:
representació gràfica de les

92
produccions dels diferents nivells
tròfics d’un ecosistema en forma
d’esglaons superposats,
l’amplada dels quals és
proporcional a la producció.

• A la base hi ha els productors i a

sobre, la resta de forma
ordenada.

(Cada esglaó ha de ser més gran

que el seu superior per què sinó
l’ecosistema és insostenible) Exemples de piràmides de

producció

2. Piràmides de biomassa:
representació gràfica de les
biomasses dels diferents nivells
tròfics d’un ecosistema en forma
d’esglaons superposats, l’amplada
dels quals és proporcional a la
biomassa.
• A la base hi ha els productors i a
sobre, la resta de forma ordenada.
• En els ecosistemes aqüatics
l’esglaó del fitoplancton és més
petit que el zooplancton ( forma
invertida de la piràmide)
La causa és que tot i que el
fitoplancton té menys biomassa la
seva producció és molt gran i
suficient per mantenir el
zooplancton.

3. Piràmides de nombres:
representació gràfica del
nombre d’individus dels
diferents nivells tròfics d’un
ecosistema en forma
d’esglaons superposats,
l’amplada dels quals és
proporcional al nombre
d’individus.
• A la base hi ha els productors i
a sobre, la resta de forma
ordenada.

• També pot haver algun esglaó

invertit.

93
Comparació piràmides ecosistema

terrestre i marí

Aprofitament de la
llum solar que arriba
a la Terra.

Aproximadament el 1% de
l’energia que arriba a la
Terra és la producció neta
de les plantes, és a dir el
que serveix d’aliment als
consumidors primaris.

Producció primària

• És la producció dels productors de

l’ecosistema (és a dir dels organismes que
fan la fotosíntesi)
• Una part d’aquesta producció es gasta en
respiració (pèrdua) i l’altra en matèria
orgànica per augmentar la biomassa.

• Produccio Primària Neta = Producció Primària Bruta – Respiració.

Producció secundària

• És la producció dels consumidors,

descomponedors... de l’ecosistema (tots
els que no són productors)
• Es calcula,
Producció = Augment de biomassa/unitat
de temps

Com es relaciona la producció

primària i secundària ?
• La producció primària serveix per :
- respiració dels productors (plantes)
- augment de biomassa dels productors
(és l’aliment disponible pels consumidors de l’ecosistema )

• La producció secundària serveix per :

- respiració dels consumidors
- augment de biomassa dels consumidors.

Com es calcula ?

Cal buscar la producció neta d’un

ecosistema.

94
PRODUCCIÓ NETA ECOSISTEMA =
PRODUCCIÓ PRIMÀRIA BRUTA -
RESPIRACIÓ d’autòtrofs i heteròtrofs

PNE = PPB – (Ra+Rh)

Estudi de la

producció neta d’un ecosistema

Fòrmula : PNE = PPB – (Ra+Rh)
Segons els valor que tingui ens indicarà quin és l’estat de l’ecosistema :
• Si la PPB = Respiració PNE =0 Ecosistema madur, estable, amb
un grau d’organització elevat.
• Si la PPB > Respiració PNE > 0 Ecosistema jove (està en
creixement)
• Si la PPB < Respiració PNE < 0 Ecosistema contaminat.
Són ecosistemes que estan es regressió.
Evolucionen cap a menys diversitat i menys complexitat.
Desapreixen espècies
Podria ser una bassa contaminada, un camp de conreu sobresplotat...
BIOMES

Grans comunitats ecològiques que s’estenen per àmplies regions.

Tres tipus:
● Terrestres
● Marins
● Aigual dolça

Ecosistemes aquàtics
zona fòtica :
• zona il·luminada,
• hi ha oxigen
• es realitza la fotosíntesi.
• s’hi troba el fitoplàncton
i el zooplàncton.
zona afòtica :
• zona no il·luminada.
• no hi ha oxigen (zona anòxia)
• hi ha gran quantitat de matèria orgànica acumulada que acaba
transformat-se en nutrients (fosfats i nitrats) per acció dels
descomponedors.
• S’hi troben organismes descomponedors, transformadors i
detritívors.

Característiques de la
zona fòtica i afòtica

Zona fòtica : hi ha llum però no hi ha

nutrients (fosfats i nitrats)
Zona afòtica : hi ha nutrients (fosfats i

95
nitrats), però no hi ha llum.
Quina és la solució ?

Els corrents marins són zones on es

barregen aigües profundes amb
superficials (ZONES
D’AFLORAMENTS).
Són zones riques de pesca perque hi ha
gran abundància de plancton.

Producció dels ecosistemes

aquàtics

La producció primària en les oceans és molt baixa (similar

a la dels deserts).
Té un valor mitjà de : 100 g de C/m2 . any
Els factors que determinen això són :
• Disminució de la llum a mesura que augmenta la
profunditat.
• La gran distància que pot haver entre la zona fòtica (on
hi ha la llum) i el fons (on hi ha els nutrients).
• La manca d’oxigen a les zones profundes. Això acaba
produint en molts casos fermentacions i putrefacció
d’aigües.

Característiques del fitoplancton

El fitoplàncton només pot viure a la zona fòtica.
Si s’enfonsa no té llum i mort.

Per tant ha de superar 2 grans problemes:

• La gran consumició per part del zooplàncton (Explotació ).
• L’efecte de la gravetat (Sedimentació).
Com ho fa ?

• Amb una gran producció (pot arribar a duplicar la massa en

2 dies).
• Amb estructures que permeten la flotació.

ZOOPLANCTON : part heteròtrofa dels plancton.

Consumidors primaris

ZOOPLANCTON : part
heteròtrofa dels plancton.
Consumidors primaris
FITOPLANCTON:
part autòtrofa del
plancton.
Productors del
ecosistemes marins

96
El fitoplancton pot arribar a
duplicar la seva biomassa en
només dos dies.

El organismes del fitoplàncton

solen tenir estructures que els
permet augmentar la superfície,
així floten amb més facilitat i no
s’enfonsen a la zona àfòtica.

ZOOPLANCTON : part heteròtrofa dels plancton.

Consumidors primaris

ZOOPLANCTON :
part heteròtrofa dels
plancton.
Consumidors
primaris

El zooplancton és el nivell
que s’alimenta del
fitoplancton.
Necessita 2 mesos per
renovar la seva biomassa.

Ecosistemes terrestres

• Hi ha 2 components : aire i sól

(component edàfic).

• Les plantes inverteixen en tenir

estructures perdurables (troncs i
branques).

• Els ecosistemes estan organitzats

verticalmanet.(estratificació).

• La producció s’inverteix en
creixement.

• Producció mitjana: 300 gC/m2 .

any

En cada cas responeu quina de les quatre opcions és la correcta i raoneu-ho.

• Les dades representades corresponen en els dos casos a:
– a) biomassa
– b) producció neta
– c) producció bruta
– d) producció primària neta
• En un mateix ecosistema difícilment hi pot haver més de quatre nivells tròfics, ja
que:

97
– a) A cada nivell tròfic successiu els individus són més grans.
– b) A cada nivell tròfic successiu els individus han de ser més nombrosos.
– c) Cada nivell tròfic assimila més o menys un 10% de la producció del nivell tròfic
anterior.
– d) La biodiversitat seria excessiva.
19.- Els gràfics corresponen a
dades d'un ecosistema terrestre
i d'un ecosistema aquàtic,
en grams de carboni per unitat de

superfície.

LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Successió ecològica és el procés de substitució gradual

d’unes poblacions per altres en una mateixa àrea.

● Successió primària: es produeix en una àrea en la

qual no hi havien éssers vius.
● Successió secundària: es produeix en una àrea en la
qual existia una comunitat anterior

Successió primària

Les successions primàries són aquelles que es

produeixen on abans no hi havia cap comunitat d’
éssers vius. Per exemple: una illa volcànica acabada
de formar, la morrena frontal d’una glacera, una duna
recent ...

Successió secundària

La successió secundària es desenvolupa en una zona

on han existit comunitats sotmeses a un procés de
regressió. El biòtop havia estat ocupat anteriorment
per una altra comunitat que va ser destruïda, sempre
queden però, llavors o formes de resistència que
regeneren l'ecosistema. Per exemple, després d'un
incendi, hi ha plantes adaptades a rebrollar
REGLES GENERALS DE LES SUCCESSIONS

● Les primeres espècies a aparèixer són les espècies

pioneres o oportunistes. Espècies de l’estratègia de la r.
Inverteixen gran part de l’energia en la reproducció.

● Les espècies pioneres se substitueixen per estrategues

de la k. Inverteixen gran part de l’energia en creixement.
Triomfen sobre les altres i les substitueixen.

REGLES GENERALS DE LES SUCCESSIONS

98
● La productivitat es va reduint. Al augmentar els
estrategues de la k augmenta la biomassa global. Es
redueix el quocient producció/biomassa per una pèrdua
de nutrients. Es gasta més energia en respiració, pel
que la producció neta disminueix (PN=PB-R). Això es
dona fins arribar a la comunitat madura o clímax en
que hi ha la màxima biomassa i la producció neta és
0.

REGLES GENERALS DE LES SUCCESSIONS

● La diversitat augmenta. La comunitat clímax presenta una

elevada diversitat que implica una existència d'un gran
número d'espècies i l'aparició d'una estructura més
complexa, així com l'augment de les relacions de
parasitisme, comensalisme...
● L'estabilitat augmenta. Les relacions entre les espècies
que integren la biocenosi són molt fortes, existint múltiples
circuits i realimentacions que contribueixen a l'estabilitat
del sistema.
● Augment en el nombre de nínxols. Aquest increment és
degut a la substitució d'espècies estrategues r per a
espècies estrategues k. El resultat final és una espècie
per a cada nínxol i un augment, per tant, en el nombre
total de nínxols.
TEMA 11:ELS BACTERIS
Què són els bacteris ?
• Els bacteris son microorganismes
unicel·lulars amb cèl.lulas
procariotas.
• Són considerades la primera forma
de vida que va apareixa a la Terra
fa uns 3800 milions d’anys.
• Representen la forma de vida més
abundant en termes de biomassa i
nombre de espècies sobre el
planeta.
• La mida d’un bacteris és entre 1 i 5
micres, més petites que les
cèl·lules eucariotes.

Curiositats:

El cos humà esta format

aproximadament por 100 bilions de
cèl·lules.

D’aquestes aproximadament 90 bilions

son cel.lules bacterianas.

És a dir per cada cèl·lula humana

99
existeixen 10 cèl·lulas bacterianes en el
nostre cos, la majoria d’ellas es localitzen
a l’intestí.

Tots els bacteris del noste cos fan un pes

aproximat d’entre 1 i 2 kg.
A la nostra mà habiten unes 150
espècies diferents de bacteries.

ELS BACTERIS

1. Composició, estructura i morfofogia dels bacteris.

2. Fisiologia dels bacteris :
2.1 Tipus de metabolisme
2.2 Mecanismes de reproducció i parasexualitat
bacteria.

3. Mètodes d’estudi dels bacteris :

3.1 Concepte de soca i espècie
3.2 Tinció gram i cultiu de bacteris
4. Breu relació de la diversitat bacteriana.

5. Importància dels bacteris en els cicles biogeoquímics,

en ciència i com a agents patògens.

MORFOLOGIA D’UN BACTERI

1. Capsula bacteriana (no sempre)

2. Paret bacteriana
3. Membrana plasmàtica amb
mesosomes
4. Citoplasma :
- cromosoma (DNA) circular
- ribosomes
- inclusions
- altres orgànuls (no sempre)

Diversitat de formes
En funció de la seva forma els classifiquem en:
• cocs, bacteris en forma esfèrica
• estreptococs, cadenes de cocs
• bacils, bacteris en forma de bastó
• vibrions, bacteris en forma de coma
• espiril·les i espiroquetes, bacteris en forma d'espiral.

CAPSULA BACTERIANA

• Capa mucosa de polisacàrids.

• Pot absorbir aigua i augmentar el

gruix (de 100-400 A).

100
• Protegeix als bacteris de la
dessecació.

• Dificulta l’acció d’anticossos i

cèl·lules fagocitàries (molts bacteris
patògens tenen càpsula ).

NO SEMPRE

PARET BACTERIANA

• Coberta rígida que dóna

forma al bacteri
d’un gruix de 50 a 100 A.
• La seva composició i estructura
ens serveix per a classificar els bacteris
en dos grups.(grampositius i gramnegatius)
• La substància fonamental és MUREÏNA (és un peptidoglicà).
• La paret pot ser :
- Monoestratificada (capa de mureïna gruixuda amb àcids teïcois)
- Biestratificada (capa de mureïna fina + membrana externa formada per
bicapa de lípids i protïnes)

Què és la MUREÏNA ?

És un peptidoglicà format per una xarxa de molècules de

NAG i NAM unides entre sí per enllaços glicosídics.

NAG = N-acetilglicosamina
NAM = N-acetilmuràmic

Què és la tinció Gram ?

És una tinció especifica dels bacteris.

Poden quedar de color blau (grampositiu) o vermell (gramnegatiu).
La causa de la diferència de coloració està en la diferent
estructura i composició de la paret.

Gram + tenen paret

monoestratificada (solament
capa gruixuda de mureïna)

Gram – tenen paret

biestratificada (capa de
mureïna fina més membrana
externa de doblecapa de lípids)

Com es fa la tinció Gram ?

Procediment :

101
1. Colorant cristall violeta : tots
els bacteris queden blaus.
2. Reactiu lugol: els gram+
formen amb el lugol un
esmalt impermeable a
l’alcohol.

3. Alcohol : només el gram –

es decoloren i els gram+
segueixen blaus.

4. Colorant safranina : es
tenyeisen de color vernell
els gram- que estan
decolorants , però no els
gram + que segueixen
blaus.

Bacteris gram+ i gram- al

microscopi òptic.

Comparació més detallada de

l’estructura de la paret bacteriana.
Bacteria Gram-positiva.
(monoestratificada)
1-membrana citoplasmática (formada per
bicapa de fosfolípids 3 i proteïnes 4).
2-capa de mureïna amb àcids teïcoics 5.
Bacteria Gram-negativa
(biestratificada)
1-membrana citoplasmática (membrana
interna) (formada per bicapa de
fosfolípids 4 i proteïnes 7 ).
2-espacio periplasmático (espai entre les
dues membranes )
3-membrana externa (formada per bicapa
de lípids i proteïnes 7)
5- capa de mureïna molt fina

(altres components )
8-lipopolisacáridos,
9-porinas.

Funcions de la paret

• Moltes substàncies amb

propietats bactericides actuen
a nivell de la paret:
-El lisozim enzim present a les

102
llàgrimes actua trencant
enlaços glicosídics dels
peptidoglicans.
- Molts antibiòtics actuen
impedint els enllaços peptídics
entre les molècules de NAG i
NAM i per tant impedeixen la
proliferació bacteriana.

Mantenir la forma del bacteri.

Protecció: si la paret es destrueix el
bacteri queda inerme davant els
canvis de salinitat.
Glàndules
lacrimals

Membrana plasmàtica

• Coberta que envolta el

citoplasma.

• Té l’estructura igual que les

cèl·lules eucariotes (doble capa
de fosfolípids i proteínes).

• En els mesososomes
(invaginacions) s’hi troben els
enzims que contenen enzims que
permeten : la respiració
bacteriana, la fotosíntesi,
duplicació del DNA...

Ribosomes
• Orgànuls encarregats de fer
la síntesi de proteïnes.
• Són de mida més petita que
els ribosomes dels
eucariotes (70S).
• Formats per proteïnes i àcid
ribonucliec ribosòmic
(RNAr).
• Tenen 2 subunitats que
s’uneixen en el moment de
sintetitzar proteïnes.

Esquema de la
síntesi de proteïnes

Cromosoma bacterià

• Doble cadena circular de DNA

103
associat a proteïnes no
histones.

• Es troba en el propi citoplasma

en una zona anomenda
NUCLEOIDE.

• Funció : portador de la
informació genètica.
• Pot haver altres molècules de
DNA, reben el nom de
PLASMIDIS.
FLAGELS
• Prolongacions fines amb una longitud molt
més gran que el bacteri.
• Ni pot haver des de 1 fins a 100.
• Permeten el moviment dels bacteris.

• Estructura diferent de les cèl·lules eucariotes.

• Segons el nombre i la situació els bacteris

poder diferents noms.

PÈLS O FÍMBRIES
• Estructures allargades i buides.

• Serveixen per adherir-se a superfícies.

• Només es troben en gramnegatius.

• N’hi ha 2 tipus :
- Pèls sexuals o de conjugació :
permeten la unió de 2 bacteris per
intercanviar material genètic.
- Pèls d’unió i fímbries: permeten
adherir-se a superfícies com aigua,
cèl·lules...

Fisiologia bacteriana
Els bacteris cal estudiar-los
en el laboratori.

Per fer-ho s’utilitzen cultius

controlats i purs.
Els medis de cultiu són
dissolucions que contenen els
nutrients que el bacteri
necessita per al seu
creixement.

El medis de cultiu poden ser

104
líquids (en un tub d’assaig) o
sòlids en càpsules de Petri.

Diferents imatges de cultius bacterians

en plaques de petri Les taques reben el
nom de colònies
bacterianes.
Dels bacteris d’una
mateixa espècie que
provenen d’un mateix
cultiu es diu que són de
la mateixa soca.

Colònies

Antibiogrames

FISIOLOGIA BACTERIANA

Els bacteris com tots els éssers vius fan les tres funcions
vitals: NUTRICIÓ, RELACIÓ I REPRODUCCIÓ.

Funció de nutrició :
Presenten tot tipus de metabolismes.

Poden ser :
- FOTOAUTÒTROFS (fan la fotosíntesi)
- FOTOHETERÒTROFS
- QUIMIOAUTÒTROFS
- QUIMIOHETERÒTROFS

Funció de relació (donar resposta a estímuls )

- Tenen mobilitat : per reptació o per flagels.

- Tenen fototactisme i quimiotactisme : responen a estímuls
lluminosos o químics
- Fan espores com a forma de resistència.

Espora de resistència

Funció de reproducció
- La reproducció dels bacteris és asexual per bipartició o
fissió binària.
- Prèvia a la divisió es produiex la duplicació del DNA.

Els bacteris fills

són
geneticament
idèntics , per la
qual cosa els
bacteris d’una

105
mateixa colònia
són tots clònics.

Duplicació del DNA

El creixement bacterià és exponencial

El creixement bacterià és exponencial

Això seguiria així fins que s’acabessin els

recursos i aleshores el grafic seria :

1a Fase: inicial o de latència.

2a Fase: exponencial
3a Fase: estàcionària
4a Fase: de mort

Mecanismes parasexuals
Són mecanismes mitjançant els quals els bacteris poden intercanviar
informació genètica amb altres bacteris siguin o no de la mateixa
espècie.

Són : Conjugació, Transducció i Transformació.

Conjugació

Procés mitjançant
el qual un bacteri
donador transmet
un fragment de
DNA (plasmidi) a
un bacteri
receptor a través
d’un pèl sexual.

Transducció

Intercanvi de material
genètic,entre dos
bacteris, mitjançant un
agent transmissor que
sol ser un virus.

El virus conté un
fragment de DNA d’un
bacteri i quan parasita
un altre bacteri, li
introdueix el fragment
de DNA del primer.

Transformació

106
Un bacteri introduiex al
seu interior fragments
de DNA que estaven
lliures en el medi,
possiblement per lisi
(trencament) d’altres
bacteris.
TEMA 11:DIVERSITAT DE BACTERIS
Bacteris porpres i verds

• Són bacteis fotosintètics i

anaerobis.

• Presenten un pigment
anomenat
bacterioclorofil·la.

• Poden utilitzar el H2S

com a font d’hidrogen
( se’ls anomena bacteris
sulfurosos)

Cianobacteris

• Són bacteris
fotosintètics i aerobis.

• Tenen un pigment
blau ( ficicocianina a
més de clorofil·la)

Bacteris nitrificants

• Són bacteris quimioautòtrofs (capaços

d’aprofitar l’energia alliberada en
reaccions d’oxidació nitrogenats
inorgànics).

• N’hi ha 2 tipus :
- Nitrificants : transformen el ió
amoni NH4, en nitrits.
- Oxidants de nitrits : transformen
els nitrits a nitrats.

Tanquen el cicle de la matèria orgànica en els ecosistemes : són els

descomponedors i/o transformadors.

Bacteris fixadors de nitrogen

107
• Són aerobis capaços de fixar
el N2 atmosfèric i convertir-lo
en molècules d’amoniac.

• Viuen en el sól i alguns

estableixen simbiosi amb
plantes del grup de les
lleguminoses.
• Els bacteris del nòduls
d’aquestes plantes fixen
anualment de 50 a 100 kg de
nitrogen atmosfèric.

Nòduls en una arrel de

lleguminosa

Bacteris
en un
nòdul.

Cicle del nitrogen

Cicle del nitrogen

RESUM PROCESSOS RELACIONATS AMB EL NITROGEN

QUE FAN ELS BACTERIS

Bacteris entèrics

• Viuen a l’interior de l’intestií humà i

d’altres animals.

• S’alimenten de la matèria orgànica

que hi ha a l’intestí i ajuden a la
formació dels excrements.

• És una relació de simbiosi.

• Reben el nom de FLORA

INTESTINAL

• Exemples : Escherichia coli,

Salmonella..

Escherichia coli

Les defenses del

nostra cos, són els
nostres propis
bacteris !!!

108
Espiroquetes

• Bacteris prims, llargs..

• Alguns són parasits
com Treponema
palidum ( sífilis)

Bacteris de l’àcid làctic

• Bacteris anaerobis
que oxiden lactosa i
produeixen àcid làctic.
• Alguns com
Lactobacillus són
utilitzant en la
producció de iogurt.

Streptococcus thermophilus i
Lactobacillus bulgaricus.

Domini Archaea

Arqueobacteris

• Tenen cèl·lules procariotes.

• Acostumen a viure en ambients
extrems de temperatura o
salinitat.

• Formen el domini Archaea

• Genoma format per una sola

molècula d’ADN associada a
histones.

• Se’ls anomena “bacteris fòssils”

perque poden viure en ela
ambients que suposadament hi
havia en la Terra primitiva.

Un exemple és el de
Pyrococcus furiosus,
que creix a una
temperatura òptima de
104 oC, o
Halobacterium, que
creix en medis molt
salats. Altres viuen en
medis molt àcids (a la
foto es veu el riu

109
Tinto, amb un pH molt
àcid.

Exemples

• Arqueobacteris halòfils: viuen

en aigües hipersalines, com el
mar Mort.

Halobacterium salinarium

Exemples

• Arqueobacteris
termòfils: viuen en
aigües termals.

Sulfolobus és un termòfil
extrem que es troba en
manantials àcidos , i sols
amb temperaturas entre
60o - 95o C, i pH 1 a 5.

Sulfolobus acidocaldarius
microfotografía por
fluorescencia de células
adheridas a cristales de sulfuro

Exemples

Arqueobacteris metanògens: viuen en

condicions d’anaerobiosi i són capaços de
produir metà a partir de diferents substrats .
Són els responsables de la producció
demetà en pantans i zones que contenen
matèria orgànica en descomposició.
També en depuradores d’aigües i aparells
digestius d’animals remugants.
Poden produir 2000 milions de tones de
metà.
Se’ls vol utilitzar com a font d’energia.

Metanococcus janschi
( productor del gas del pantà)

Bacteris i

cicles biogeoquímics

(relació amb el medi ambient)

110
Bacteris desintegradors

• Fan reaccions de descomposició de

la matèria per mitjà de
fermentacions.

• Amb la fermentació butírica

descomposen restes vegetals.

• Amb la fermentació pútrida

descomposen matèria orgànica de
tipus proteïc ( és la responsable de
la descomposició dels cadàvers)

Bioremediació

• Alguns bacteris són

capaços d’utilitzar
hidrocarburs com a
font de matèria
orgànica.

• Es poden utilitzar per

netejar vessaments
de petroliers
(bioremediació)

Bacteris i Cicle del nitrogen

Els bacteris han colonitzat tots

els medis possibles en els quals

hi pot haver vida.

Són els organismes amb més

diversitat de formes de vida.

Van ser els primers en

aparèixer a la Terra i són els
que millor han sobreviscut a
l’evolució de la vida.

ELS BACTERIS SÓN

INCREÏBLES !!!!!
TEMA 12:ELS VIRUS
Definició

• Són partícules microscòpiques.

• Formades per :

Un àcid nucleic (genoma víric)

111
Una càpsula de proteïnes
(càpsida)

• No tenen cèl·lules
• No tenen metabolisme.
• Són paràsits obligats.
• Quan estan fora d’una cel·lula
són inerts (fase extracel·lular).

Mides aproximades : 2500 A

( 1000 vegades més petit
que un bacteri)

Estructura

1. Genoma víric : format per una o diverses molècula de

DNA o RNA
(poden tenir RNA com a material genètic, però mai
simultàniament DNA i RNA)
2. Càpsida : coberta formada per unes peces de proteïnes
anomemades capsòmers. La seva funció és protegir l’àcid
nucleic i en virus sense coberta membranosa reconeixer els
receptors de la membrana de les cèl·lules a les quals
parasita.
3. Coberta membranosa: membrana exterior formada per una
bicapa lípidica. (no hi és sempre).
Té com a funció el reconeixement de la cèl·lula a la qual
parasita ( cèl·lula hoste)

Estructura de la Càpsida

Icosaèdrica

Helicoïdal
Amb coberta Complexa
membranosa

Estructura de la Càpsida

ARN

Virus del mosaic del tabac

Exemple
de virus
amb
càpsida
helicoïdal

Virus amb coberta

112
Hepatitis
SIDA

Grip

Virus icosaèdrics
Virus del papiloma humà

Imatge del virus Berrugues

que pot
produir

Imatges virus amb

microscopi electrònic

Virus de la
SIDA (VIH)

Virus de la
pesta porcina

Bateriòfags

Virus del
papiloma
humà

Cicle d’un virus

Cicle lític del bacteriòfag T4

Característiques del virus :

- Càpsida complexa
- DNA bicatenari com a material genètic
- Cicle lític ( produiex la destrucció
de la cèl·lula hoste)
- Cicle amb 5 fases :
1. fase de fixació o adsorció
2. fase de penetració
3. fase d’eclipsi
4. fase d’acoblament
5. fase de lisi o alliberament

Cicle lític del bacteriòfag T4

1. Fase de fixació o adsorció

• El contacte entre el virus i la

cèl·lula hoste és molt
específic.

113
• Hi ha diverses molècules que
actuen com receptots i
permeten l’adhesió dels
virions.

• Els bacteriòfags es fixen a

través de les puntes de les
fibres caudals.

2. Fase de penetració

El bacteriòfag perfora la
paret cel·lular del
bacteri per mitjà
d’enzims lisozims.

Contrau la beina i hi
introduiex el seu ADN.

3. Fase d’eclipsi (1)

Exteriorment no s’observen canvis però...
• El DNA víric dirigeix la síntesi d’ARN i posteriorment la
síntesi de proteïnes del virus.
• El virus utilitza els mecanismes del bacteri per sintetitzar
el seu material genètic i les seves proteïnes.
Les proteïnes del virus són :
- Els capsòmers ( per fer la càpsida)
- Enzims endonucleases (destrueixen el DNA bacterià)
- Enzims endolisines (trencaran la paret del bacteri quan els virus
s’hagin d’alliberar)

3. Fase d’eclipsi (2)

Quins processos es duen a

terme en aquesta fase ?

- Duplicació (o replicació)
del DNA víric
- Transcripció ( sintesi
d’ARN víric a partir de
DNA víric)
- Traducció o síntesi de
proteïnes del virus ( a
partir de la informació
genètica del virus)

4. Fase d’acoblament

Els capsòmers formen

les càpsides i les

114
molècules d’ADN
sintetitzades es
pleguen i es posen
dins les càpsides.

D’aquesta manera es
formen nous virions.

5. Fase de lisi o alliberament

Quan els virus

estan formats,
l’enzim
endolisina
destrueix el
bacteri
i els nous
virions
surten a
l’exterior.

Cicle lisogènic

Alguns virus quan infecten una

cèl·lula no la destrueixen sino
que el seu genoma queda
incorporat al DNA de la cèl·lula
hoste.

Aquest virus es diuen atenuats o

pròfags i la cèl·lula receptora
cèl·lula lisogènica.

Pot estar així ( latent) fins que un

estímul determinarà que comenci
el cicle en la fase 3.

Cicle lisogènic

Cicle lisogènic
que acaba en un
cicle lític.

Comparació
cicle lític i lisogènic

Virus de la sida ( virus amb coberta )

•Virus molt petit ( 120 nm)

•Material genètic : 2 fils de RNA que
contenen 9000 nucleòtids.

115
•Càpsida en forma troncocònica i
envoltada de coberta esfèrica formada
per bicapa lípídica i proteïnes.
•És un retrovirus.
•Té l’enzim : Transcriptasa inversa
•És capaç de transcriure d’RNA a DNA,
aquest procés rep el nom de
transcripció inversa.

ARN ADN ARN proteïnes

Transcripció inversa Transcripció Traducció o síntesi de proteïnes

Cicle del virus de la SIDA:

exemple de retrovirus

És un retrovirus.
Té RNA com a
material genètic.
Quan el RNA entra
a la cèl·lula hoste
es produiex una
transcripció inversa.
Després es
produeix
transcripció i
traducció per
acabar forman el
genoma i les
proteïnes dels virus.

Enllaços interessants

• Què en saps del VIH i

de la sida?
(IrsiCaixa et convida a
conèixer de prop la
ciència i la recerca entorn
al VIH i la sida!)

• Cap a l’eradicació de la
SIDA ( joc, vídeo i
experiment virtual )
TEMA 10:BIOTECNOLOGIA
BIOTECNOLOGIA MODERNA
ENGINYERIA GENÈTICA
conjunt de tècniques i processos que permeten :
- contruir combinacions noves de material hereditari ( biologia
sintètica, bioenginyeria)
- alterar genèticament cèl.lules i organismes mitjançant
l’eliminació,la introducció o la modificació selectiva de gens
individuals o de grups de gens ( transgènesi)

116
Quins organismes
es poden modificar
genèticament ?
Teòricament, es pot modificar qualsevol tipus
d’organisme. Tanmateix, hi ha organismes
on, per la seva morfologia i fisiologia les
modificacions són més fàcils i efectives.
Tipus de modificacions genètiques
- Afegir un o més gens (incorporar una característica
biològica)
- Modificar un gen (alterar una característica biològica)
- Eliminar o inactivar un gen (suprimir una característica
biològica)
Com es pot
modificar
genèticament un
organisme ?
Cal modificar el seu
DNA, utilitzant el que
anomenem tècnica
del DNA recombinant.
Es necessiten uns enzims
anomenats
ENZIMS DE RESTRICCIÓ (tenen
capacitat de tallar el DNA per
punts determinats )
2. El DNA recombinant.
DNA recombinant és
aquella molècula de DNA
que prové de la unió
artificial de 2 fragments
de DNA.
Per realitzar aquesta tècnica
calen unes molècules
anomenades ENZIMS DE
RESTRICCIÓ.
TECNICA DEL DNA RECOMBINANT
Aquest DNA prové de la
unió del DNA 1 i DNA 2.
És un DNA recombinant.
Els enzims que
“tallen el DNA”
es diuen
ENZIMS DE
RESTRICCIÓ
3. Organismes transgènics
Són aquells organismes que s’han modificat genèticament.
Es pot :
- Incorporar un gen que no tenia
- Eliminar un gen que tenia
- Modificar un gen

117
Parlarem de :
- Microorganismes transgènics
- Plantes transgèniques
- Animals transgènics
4. MICROORGANISMES
MODIFICATS GENÈTICAMENT
- BACTERI ( cèl·lules procariotes )
- LLEVATS ( cèl·lules eucariotes )
Amb quina finalitat es modifiquen
genèticament microorganismes ?
Evidentment per obtenir algun producte
d’interés.
Utilitats dels bacteris modificats
genèticament
• Producció de fàrmacs, com antibiòtics, vacunes,
insulina, anticancerígens, etc.
• Producció de plàstics i materials biodegradables.
• Bioremediació reparació de desastres
ecològics,detoxidicació de productes químics, depuració
d’aigües residuals, etc.
• Producció de ferments i additius alimentaris,com enzims
per fer formatge o vitamina C.
• Bacteris fermentadors per accelerar i/o millorar les
qualitats organolèptiques del producte que s’obté.
Com es pot fer un
microorganisme
que sigui capaç
de produir un producte
( proteïna) d’interés ?
Procediment per obtenir un bacteri transgènic
productor d’una proteïna d’interés.
Exemple d’obtenció d’un bacteri
transgènic productor d’insulina
Exemple d’obtenció d’un llevat
productor de vacunes
Exemples
ANIMALS
MODIFICATS GENÈTICAMENT
UTILITAT :
- Utilització dels animals com models
de malalties humanes.
- Canvis en el creixement i en les
característiques nutritives.
- Obtenció de medicaments
Com es pot fer un
animal
modificat
genèticament ?
• La introducció de gens
estranys a un animal es
realitza per microinjecció del

118
gen al zigot.
• Per tant totes les cèl·lules del
nou individu portin incorporat
el gen.
• La tècnica es molt complexa i
fa necessària la fecundació in
vitro.
PROCÉS
D’OBTENCIÓ D’UN
ANIMAL
TRANSGÈNIC
Exemples d’utilització d’animals
transgènics
Com a productors de medicaments
Exemple : Una vaca productora de llet amb
l’hormona del creixement
Exemple : Una vaca productora
de llet amb insulina
Exemples d’utilització d’animals
transgènics
com a models per estudiar malalties
humanes
Investigadores de la Clínica Mayo han desarrollado una estrategia de
inmunización para combatir el virus de la inmunodeficiencia felina
(VIF), muy similar al que causa el sida en humanos. Para la investigación,
publicada en la revista Nature Methods, médicos, virólogos, veterinarios y
expertos en terapia génica han trabajado con gatos transgénicos a los
que incorporaron proteínas protectoras.
Usando una técnica genética conocida como transgénesis lentiviral
dirigida a los gametos (que por primera vez se ha usado en un mamífero
carnívoro), los investigadores insertaron un gen de los macacos
llamado TRIMCyp, que bloquea la infección del VIF, junto con el gen
GFP de la proteína verde fluorescente. Este último, obtenido de
medusas, hace que los gatos emitan fluorescencia verde bajo los rayos
ultravioleta, de manera que los investigadores pueden comprobar
rápidamente si el gen de resistencia al virus de la inmunodeficiencia se ha
trasplantado con éxito. Como resultado del experimento nacieron varios
gatitos con fluorescencia verde, todos ellos sanos, que además
transmitieron los genes que los protegen del sida a sus descendientes.
Aunque la técnica no se aplicará directamente a los enfermos de sida,
ayudará a desarrollar nuevas terapias génicas eficaces para combatir
esta enfermedad, que cada año mata a millones de personas mueren
cada año a causa del sida. Además, el estudio podría ayudar a conservar
a las 36 especies de felinos salvajes que viven en nuestro planeta,
todas ellas en peligro de extinción.
Un exemple d’utilització d’animals transgènics en medicina
Exemples d’utilització d’animals
transgènics per a produir canvis en el
creixement i característiques
nutritives
Canvis en el creixement i en les

119
característiques nutritives.
Truita amb un factor de
creixement.
6. PLANTES
MODIFICADES
GENÈTICAMENT
Utilitats de plantes transgèniques
- Resistència a plagues
- Resistència a malalties
- Canvis en la maduració, floració, etc.
- Canvis en la composició alimentària
- Resistència a condicions ambientals
(salinitat, temperatura,
humitat/pluviositat)
- Obtenció de substàncies
farmacològiques
Procediment
d’obtenció de
plantes transgèniques.
La introducció d’un
gen d’interés en una
planta s’ha de fer als
embrions.
Es pot fer per :
-Partícules d’or cobertes
de DNA.
-Infecció amb un bacteri
(Agrobacterium). En
aquest bacteri
prèviament se l’ha
introduit el gen d’interés.
ESQUEMA D’OBTENCIÓ DE PLANTES
TRANSGÈNIQUES
MECANISMES D’INTRODUCCIÓ DEL GEN D’INTERÉS
EN ELS EMBRIONS DE PLANTES
Alguns exemples de plantes
transgèniques
-Arròs daurat
-Blat de moro resisitent a la plaga
del barrinador.
Sabeu que és aquest arrós ?
Es coneix com “arrós daurat o arrós d’or”
degut al color que presenta.
És un arròs obtingut per processos de transgènesi.
• L'arròs d'or és una varietat d'arròs (Oryza sativa)
produïda a través de la modificació genètica.
• Conté dels precursors del beta-carotè (pro-vitamina A).
• Va ser desenvolupat com a un aliment reforçat per ser
distribuït en àrees on hi ha una mancança de Vitamina A
en la dieta ( països que consumeixen arròs com a
aliment bàsic i tenen falta de altres vegetals que són els

120
que contenen els precursors d’aquesta vitamina )
Com es va fer ?
Com es va fer aquest arrós ?
Un altre exemple:
Blat de moro resistent al barrinador
El blat de moro Bt és la varietat de
blat de moro transgènic més
utilitzada.
Té incorporat al geu genoma un gen
procedent del bacteri Bacillus
thuringiensis.
Aquest gen codifica la proteïna Cry
que, quan és ingerida pels insectes
que s’alimenten del blat de moro, els
causa la mort. D’aquesta manera
s’evita l’ús d’insecticides en els
conreus d’aquesta planta.
• Estados Unidos autoriza el
cultivo de una nueva patata
transgénica
• La variedad Innate ha sido
diseñada para reducir la
presencia de una substancia
potencialmente cancerígena
que se genera al freír las
patatas normales.
• Grupos ecologistas y de
consumidores alertan que el
gobierno norteamericano no ha
estudiado a fondo la técnica
utilizada para crear la nueva
patata
La empresa responsable del desarrollo de esta
nueva patata modificada geneticamente,
J.R.Simplot Company, J.R.Simplot Company
-uno de los principales suministradores de
patatas de la cadena McDonalds en Estados
Unidos-, destaca que la principal característica
de Innate es que reduce el riesgo de formación
de acrilamida, J.R.Simplot Company -uno de los
principales suministradores de patatas de la
cadena McDonalds en Estados Unidos-,
destaca que la principal característica de Innate
es que reduce el riesgo de formación de
acrilamida, un compuesto clasificado como
probable cancerígeno para los humanos que se
puede formar en las patatas y otros alimentos
ricos en almidón bajo ciertas condiciones de
cocción (por ejemplo, la fritura).
NOTÍCIA RECENT ( 11-11-14)
Una mica de

121
reflexió...
TRANSGÈNICS SÍ,
TRANSGÈNICS NO
Quina idea
transmeten
aquestes
imatges ?
TRANSGÈNESI EN PLANTES
CRÍTIQUES
• Relatives a la salut:
aparició d’al·lergèncs
• Socials:
qui en són els beneficiaris?
• Ecològiques:
transferència de gens a varietats silvestres
acceleració en l’aparició d’organismes resistents
pèrdua de biodiversitat
TRANSGÈNESI EN ANIMALS
CRÍTIQUES
• Utilitzación d’animals en recerca
• Relatives a la salut
aparició d’al.lergencs (?)
perillosos per a la salut (?)
• Socials:
qui en són els beneficiaris? (?)
• Ecològicas:
transferència de gens a varietats silvestres (?)
acceleració en l’aparició d’organismes resistents (?)
Aplicacions de la
biotecnologia alimentària :
Aliments funcionals i
Aliments transgènics
Aliments funcionals
Els aliments funcionals són aquells que, a més de
proporcionar valor nutritiu (energia, greixos,
sucres, proteïnes, vitamines, minerals, aigua...),
hi afegeixen una funció concreta, com pot ser
millorar la salut i reduir el risc de contraure
malalties.
Poden ser naturals o modificats tecnològicament,
agregant-los components biològicament actius,
com minerals, vitamines, àcids grassos, fibra o
antioxidants.
Exemples d'aliments funcionals
Llets fermentades o iogurts, perquè els ferments del iogurt fresc
exerceixen una acció beneficiosa sobre el funcionament i
l'equilibri microbià intestinal (aliment funcional natural).
Fruites seques, perquè el tipus de greixos que contenen
(poliinsaturats) poden prevenir l'aparició de malalties
cardiocirculatòries (aliment funcional natural).
Oli d'oliva, perquè el tipus de greixos predominants

122
(monoinsaturats) i els antioxidants naturals que conté, prevenen
l'aparició de trastorns de la circulació (aliment funcional natural).
Lactis descremats o amb greixos modificats (omega 3), perquè cal
evitar els greixos continguts a la llet i als productes lactis
(principalment els saturats). El consum de productes descremats
pot millorar la prevenció de malalties cardiovasculars (aliment
funcional modificat).
Ús de microorganismes en
processos industrials:
agricultura,
farmàcia,
alimentació i
bioremediació
En agricultura :
- Com a bioinsecticides : els microorganismes
infecten els insectes adults o les seves cries i els
maten.
- Blat de moro transgènic
( resistent al barrinador)
- Productes amb millor qualitat : tomàquet que
madura més tard, patata que necessita menys
oli per a fregir...(TRANSGÈNESI)
En farmàcia :
- Fongs i bacteris poden produir antibiòtics de
manera natural.
- Bacteris trànsgènics que produiexen insulina,
vacunes...
- Producció de vitamines, enzims...
En alimentació :
- Fermentació alcohòlica : obtenció de vi,
cervesa... per part de llevats.
- Fermentació làctica : obtenció de iogurts... per
part de bacteris.
- Obtenció de vitamines i enzims que milloren la
qualitat de l’aliment.
- Obtencio d’aliments funcionals
En biremediació :
Alguns microorganismes són capaços d’utilitzar els
hidrocarburs com a font de matèria orgànica per
al seu metabolisme.
Els microorganismes degraden els hidrocarburs (
petroli...) a CO2.
Això permet la utilització d’aquests microrganismes
quan hi ha vessaments d’aquest productes.
TEMA 11:SISTEMA IMMUNITARI
TEMA 12 :ANOMALIES SSTEMAIMUNITARI
Les respostes cal buscar-la
en les proteïnes d’histocompatibilitat.
Què són ?
Són proteïnes que es troben a la superfície de les
membranes cel·lulars i identifiquen les cèl·lules de

123
cada teixit i de cada persona.
Reben el nom de
ANTÍGENS D’HISTOCOMPATIBILITAT
Què són els antígens d’histocompatibilitat ?
Són antígens proteics que es troben a la superfície de les
membranes cel·lulars i identifiquen les cèl·lules de cada
teixit i de cada persona.
Cada persona té els seus antígens d’histocompatibilitat.
Els gens que determinen aquests antígens es diuen
COMPLEX MAJOR D’HISTOCOMPATIBILITAT (MHC),
per això aquests antígens reben el nom de molècules
MHC.
En l’espècie humana reben el nom de HLA (human
leucocyte-associated antigen), perquè es van descobrir
en els leucòcits.
Us ha quedat clar ?
Proteïnes d’histocompatibilitat
Antígens d’histocompatibilitat
Molècules MHC
Molècules HLA
Proteïnes HLA
Molècules d’histocompatibilitat ...
És tot el mateix ?
Us queda clar ?
Proteïnes d’histocompatibilitat
Antígens d’histocompatibilitat
Molècules MHC
Molècules HLA
Proteïnes HLA
Molècules d’histocompatibilitat ...
És tot el mateix ?
SÍ !!!!
Són totes aquelles molècules que tenim a la superfície de
les membranes de les nostres cel·lules i que identifiquen
les cèl·lules de cada teixit i de cada persona.
2. DISFUNCIONS I DEFICIÈNCIES DEL
SISTEMA IMMUNITARI
2.1 Malalties d’autoimmunitat
2.2 Hipersensibilitat i al·lèrgies
2.1 Malalties d’autoimmunitat
Són aquelles en les quals l’organisme reconeix com estranyes
estructures que són pròpies.
Les molècules del propi organisme que es reconeixen com estranyes
es diuen AUTOANTÍGENS.
Quina és la causa d’aquesta anomalia ?
Hi ha limfòcits B i T que reconeixen com estranyes estructures pròpies.
Reben el nom de limfòcits autoreactius.
Per què passa ?
Hi ha microorganismes que tenen proteïnes molt semblants a les
pròpies (MIMETISME MOLECULAR).
D’aquesta manera el S.I. es enganyat per aquestes molècules que, tot i

124
ser pròpies les reconeix com estranyes i per tant són atacades.
Esclerosi multiple:
exemple de malaltia autoimmune
És una malaltia que afecta al
sistema nerviós.
En concret es produeix el
deteriorament de la mielina de
la beina dels axons de les
neurones (procés de
desmielinització).
Els anticossos i els macròfags
ataquen els autoantígens de la
beina de mielina.
Quina és la causa ?
L’impuls nerviós no circula.
Esclerosi multiple:
exemple de malaltia autoimmune
• La causa és que els autoanticossos i els macròfags
ataquen els autoantigens situats en la beina de mielina.
• El axó es queda sense mielina, el que condueix a
difernts disfuncions neurológiques.
Altres malalties autoimmunes
Diabetes juvenil Cèl·lules del pancrees
Artritis reumatoides Teixit conjuntiu
Malaltia d’Addison Gl. suprarenals
Malaltia de Graves Tiroides
Psoriasi Pell
Esclerosi múltiple Teixit cerebral i medul·la espinal
Malaltia Localització
2.2
HIPERSENSIBILITAT I
AL·LÈRGIES
Conceptes bàsics
Què entenem per al·lergia ?
Reacció excessiva del S. I. contra un antígen
innocu o poc perillós.
També reben el nom de REACCIONS
D’HIPERSENSIBILITAT.
Què és un al·lergen o al·lergogen ?
L’al·lergen o al·lergogen és la substància que actua
com antigen i produeix l’al·lergia.
Pot ser : pol·len, àcars, substàncies d’un aliment...
Diferents tipus
d’al·lèrgens o
al·lergògens
Tipus d’hipersensibilitat
- Hipersensibilitat immediata: els efectes nocius
apareixen als pocs minuts d’estar en contacte
amb l’al·lergogen.
- Hipersensibilitat retardada: els efectes nocius
apareixen al cap d’hores o dies. ( com exemple la

125
prova de la tuberculina)
La que ens interessa és la immediata i en aquesta cal
diferenciar
1r i 2n contacte entre l’organisme i l’al·lergogen.
Hipersensibilitat immediata
Cal diferenciar el 1r i 2n contacte entre la persona i
l’al·lergen.
1r contacte:
- No apareixen simptomes exteriors
- Però s’indueixen mecanismes bioquímics que queden
en estat latent fins que es produeix un segon contacte.
- Rep el nom de SENSIBILITZACIÓ.
Quins són aquest mecanismes de sensibilització ?
Procés de sensibilització (1r contacte)
- Els macròfags capten els al·lèrgens, els degraden i
exposen part de les seves molècules a les seves
membranes (actuen com celules presentadores).
- Els limfòcits T reconeixen aquests fragments i
segreguen interleucines (mediadors químics)
- Aquest mediadors químics actuen sobre els limfòcits B
fent que es converteixin en cèl·lules plàsmàtiques i
segreguin anticossos del tipus Immunoglobulines E (IgE)
- Aquestes IgE queden a les membranes de mastòcits i
basòfils ( són altres tipus de leucòcits)
2n contacte
• Quan es produiex un 2n contacte,
l’al·lergen s’uneix a les IgE dels
mastòcits i això provoca tot un
seguit de reaccions en cascada.
• Com ha resultat d’això s’alliberen
mediadors químics com la
histamina.
Aquestes mediadors provoquen reaccions que poden
ser més o menys greus, des de procesos propis de les
al·èrgies fins a un xoc anafilàctic que pot acabar amb
la mort de la persona.
2n contacte : esquema
HISTAMINA
MASTÒCIT IgE
Hipersensibilitat immediata:
esquema resum
1.Macròfag
degrada i
“presenta” un
fragment de
l’al·lergògen)
a limfòcits T
2.Limfòcits T
estimulen limfòcits
B i es transformen
en cèl·lules

126
plàsmàtiques
3.Cèl. Plàsmàtiques
sintetitzen IgE ( anticossos)
4. IgE queden a
la superfície de
mastòcits.
2n contacte
1.Al·lergògen es
captat per IgE
dela mastòcits i
aquestes
segreguen
histamina
2.Histamina
produiex tot un
seguit de
processos
característics.
1r contacte
PROCESSOS PROPIS DE LES
AL·LÈRGIES
PROCESSÓS QUE PODEN
ACABAR PRODUINT UN XOC
ANAFILÀCTIC.
Principals efectes de la histamina
Estimulació terminacions nervioses Dolor i picor a la pell
Augment permeabilitat capilar Inflor
Envermelliment
Baixada pressó arterial
Vasodilatació
Estimulació i secreció de mucositats Congestió
en vies respiratories
Contració dels bronquis Dificultat respiratoaria
Efectes Simptomes
Anomalies més importants
d’hipersensibilitat i efectes
Esternuts seguits, secreció Mucosa nasal
nasal abundant
Rinitis al·lèrgica
Comjuntivitis, rinitis, febre, Mucoses, faringe...
mal de cap...
Febre del fenc
Urticària Erupcions cutàneas i picor Dermis de la pell
Dificultat i insuficiència Bronquis
respiratòria
Asma bronquial
Ap circulatori i
respiratori
Hipotensió arterial,
insuficiència cardíaca,
constricció bronquial

127
Xoc anafilàctic
Anomalies Símptomes Òrgans afectats
d’hipersensibilitat
Curiositat : Etiquetatge i al·lergògens
Compte amb les al·lèrgies.
Les etiquetes hauran de deixar ben clar si
els aliments contenen al·lergògens.
Per indicar la presència de lactosa o fruita
seca, caldrà canviar la tipologia, per
exemple amb un color diferent o en
negreta.
Un annex del reglament esmenta 14 al·lergògens.
Els aliments sense envasar (per exemple, en un
restaurant o cafeteria) també han d'informar de la
presència d'aquesta mena de substàncies, però
el reglament permet als Estats membre decidir
com. En el cas d'Espanya, s'ha permès que
aquesta informació pugui oferir-se de forma
verbal, cosa que en l'opinió de Ceaccu suposa
un ampli marge d'inseguretat per als
consumidors.
Això és un resum del que
diu la nova llei sobre
etiquetatge d’aliments.
Tots els aliments han
d’indicar clarament els
al·lergògens que tenen
AL·ERGÒGENS
Activitat
1. Què represta aquest esquema ?
2. Què és A ?
3. Què és B ?
4. Nom de la cèl·lula 1 :
5. Nom de la substància alliberada :
3.IMMUNODEFICIÈNCIA
• És la incapacitat del S.I. d’aturar les infeccions
microbianes.
• Això fa que qualsevol microorganisme, fins i tot no
patògen, pugui produir infeccions i malaties greus.
• Causes :
– Transtorns genètics
– Errors en el desenvolupament dels òrgans limfoides
– Infeccions víriques
• Pot ser de 2 tipus :
- Immunodeficiència primària o congènita
- Immunodeficiència secundària o adquirida
Immunodeficiència primària o congènita:
És de tipus genètic. Per tant s’hi neix i es
hereditària.
Són degudes a defectes del limfòcits B
que o no produiexen anticossos o no ho

128
fan en la quantitat necessaria.
Sol aparèixer cap al 6 mesos, quan s’han
perdut les immunoglobulines G rebudes
de la mare a través de la placenta.
Si l’error està relacionat amb els limfocits T
o la immunitat inespecífica poden
aparèixer des del moment del
naixement.
Tractament :
• amb agents antimicrobians
• injecció de gammaglobulines
• aïllament del pacient (nens bombolla)
• transplantament de la medul·la ossia
Immunodeficiència secundària o
adquirida
S’adquireix al llarg de la vida.
Es poden adquirir:
• després d’una infecció greu
• com a conseqüència d’un cancer avançat
• com a conseqüència d’un cancer que afecta a organs de l’aparell
immunològic.
Exemples de malalties :
• LEUCEMIA LIMFOIDE CRÒNICA: es deguda a la proliferació d’un
tipus de limfòcits B anormals que s’acumulen als vasos sanguinis, i
òrgans limfoïdes. Aquests limfòcits tenen una producció d’anticosos
molt més baixa a la normal i les persones estan exposades a
infeccions microbianes.
• INFECCIÓ DEL VIRUS DE LA SIDA
LA SIDA
Què és ?
És una malaltia greu produïda per
un virus que ataca les cèl.lules del
sistema immunitari, concretament
els limfòcits T.
Quin virus la produiex ?
El virus se’l coneix com a VIH.
Quines són les característiques del virus ?
És un retrovirus, conté RNA com a material genètic.
Té càpsida icosaèdrica i coberta membranosa (embolcall ) amb proteïnes
que li permeten fixar-se a la cèl·lula que parasita.
Les cèl·lules que ataquen són els limfòcits T.
Les proteïnes GP120 de l’embolcall del virus s’uneixen en les proteïnes
CD4 (receptors) de les membranes dels limfòcits T.
Cicle del virus de la SIDA
1. Fixació
2. Transcripció
inversa
3. Integraració
del DNA víric
al DNA del
limfòcit.

129
4. Trascripció
5. Traducció
6. Ensamblatge
7. Sortida de
virions
Com es desenvolupa la malaltia ?
• Al començament de la infecció es desenvolupa una intensa
resposta immunològica tant per part dels limfòcits B com dels
limfòcits T.
• Tot i així hi ha una quantitat de cèl.lules infectades que no són
atacades i en aquestes els virus es van replicant lentament.
• Durant aquest temps les persones es troben bé (fase
asimptomàtica) , però tenen anticossos en el plasma sanguini (són
SEROPOSITIVES).
• En aquest temps el S.I. es va debilitant i baixen les concentracions
de limfòcits.
• Quan la concentració de limfòcits T4 a la sang és inferior a 200
cel·lules per ml es considera que la persona té la SIDA.
Consisteix en extraure sang d’una
persona i posar-la en contacte amb els
antígens del VIH.
1. Extracció de sang i sèrum de la
persona.
2. Es posa en contacte el sèrum de la
persona amb antígens especifics del
virus.
3. Si es produiex REACCIÓ
D’AGLUTINACIÓ, significa que hi ha
ANTICOSSOS (PERSONA
SEROPOSITIVA).
4. Si NO es produiex REACCIÓ
D’AGLUTINACIÓ, significa que no hi
ha ANTICOSSOS (PERSONA
SERONEGATIVA)
Com es fa la diagnosi de la SIDA ?:
Test d’ELISA
Tractament
• No hi ha cap
medicament que
permeti destruir i
eliminar el virus.
• Hi ha fàrmacs que
frenen el progrés de
la malaltia i
allarguen la
supervivència dels
malalts.
Són :
Fàrmacs ANTIRETROVIRALS : inhibeixen la trascripció inversa
del virus i fan més lenta la seva reproducció.
Fàrmacs ANTIPROTEASES : inhibeixen les proteases del virus i

130
impedeixen la unió de les proteïnes del virus.
4. EL CANCER I EL RECONEIXEMENT
IMMUNITARI
• El càncer es produeix quan un
grup de cèl.lules es
reprodueixen anarquicament i
fan que l’organ on es troben
quedi afectat en la seva
morfologia, mida i fisiologia.
Parlem de tumor o
neoplasia.
• Si el tumor queda localitzat en
un organ es diu que és
benigne, si creix continuament
i envaeix altres òrgans es diu
maligne i es parla de
metàstasi.
Característiques de les cèl·lules canceroses
● Origen clonal
● Divisió indefinida
● Citoesquelet anormal
● Activitat bioquímica alterada
● Anomalíes cromosòmiques
● Antígens tumorals a la membrana
Antígens tumorals
Quan una cèl.lula es torna
cancerígena apareixen a la
seva superfície complexos
proteics diferents del que
caldria, es diuen antígens
tumorals específics.
El S.I. els reconeix com
estranys i es posa en marxa ,
es a dir, activa la producció
de limfòcits T i de cel.lules
assessines (NK) per tal que
destrueixin aquestes cèl·lules
.
A la imatge es pot veure una
cel·lula normal i una cèl·lula
cancerosa. Aquesta té les
proteïnes diferents (antígens
tumorals).
Es produeixen anticossos contra
aquests antígens.
Les cèl·lules canceroses tenen capacitat de
modular els seus antígens tumorals en presència
d’anticossos sanguinis.
No són reconegudes com a estranyes.
Les cèl·lules canceroses tenen una quantitat molt
baixa de molècules MHC a la membrana.

131
Els limfòcits T citotòxics no les reconèixen de
manera adequada.
Mecanismes per escapar de l’acció del
sistema immune
Cirugía: és el millor element de tractament si el càncer està
confinat a un lloc concret i no hi ha metàstasi.
Radioteràpia: aplicar radiacions ionitzants sobre la zona del
càncer. Les radiacions maten les cèl·lules malígnes i
impedeixen la seva reproducció.
Quimioteràpia: productes farmacèutics que maten o
impedeixen el creixement de les cèl·lules tumorals. Actúa en
totes les cèl·lules en fase de divisió, incloses les normals.
Tan radioterapia com quimioteràpia provoquen molts efectes
secundàris.
Tractament del càncer
5. ELS TRASPLANTAMENTS I ELS
FENÒMENS DE REBUIG
S’enten per trasplantament
el procediment que
permet substituir
determinats òrgans o
teixits d’una persona pels
d’una altra.
Els principals òrgans que es
transplanten són : ronyó,
cor, pulmó, fetge i
pancrees. També teixits
com pell, còrnia, os i
cabell.
El rebuig en el transplantament
• Quan es fa un transplantament d’un organ el S.I. de la
persona receptora el reconeix com a estrany i es
produiex un rebuig.
• La causa del rebuig es troba en les proteines MHC que
hi ha en la majoria de cèl.lules humanes.
• Cada individu té un tipus particular de MHC , això fa que
quan són introduïdes en un altre individu, aquest les
reconeixi com antígens i desencadeni el procés de
rebuig. (Només els bessons univitelins les tenen iguals.).
Tipus de rebuig
• Hiperagut: al cap d’uns minuts. Els anticossos
preexistents a la sang del receptor reconeixen les
molècules MHC i les destrueixen.
• Agut: al cap d’uns dies. Acció dels limfócits B i T, dels
macròfags, formació complexos anticòs-complement.
• Tardà o crònic: al cap de mesos quan sembla que l’
òrgan s’ha adaptat al cos. Diferents reaccions
d’hipersensibilitat.
El tractament en els transplantaments
Per reduir el rics de rebuix s’intenta que hi hagi el
màxim de histocompatibilitat entre donant i

132
receptor.
També se somet al receptor a un tractament amb
IMMUNOSUPRESSORS . Això també es perillós
ja que disminueix les defenses de la persona.
Una altra possibilitat és la medicina regenerativa.
(obtenció de teixits i òrgans a partir de cèl·lules mare
embrionàries).
Medicina Regenerativa: obtenció de teixits i òrgans a partir
de cèl·lules mare embrionàries.
...
•••
Què podem obtenir d’aquestes cèl·lules
mare embrionàries ?
Com que són
cèl·lules
pluripotents, són
capaces de
generar
qualsevol tipus
de cèl·lules de
l’organisme
humà.
Són les cèl·lules
d’un embrió de 5
dies o les del
cordó umbilical
Podem obtenir
cèl·lules de l’embrió
del qual venim ?
Les cèl·lules mare
adultes, poden ser
pluripotents ?
I si no tenim el cordó umbilical,
podem obtenir cèl·lules mare
embrionàries identiques a les
nostres ?
Avui en dia s’està experimentant en dos temes
que podrien ser la solució a aquests
problemes.
Són :
- Reprogramació de cèl·lules adultes
per a convertir-les en pluripotents.
- Clonació terapèutica (utilització de les
tècniques de clonació per produir teixits i
òrgans )
Reprogramació del cèl·lules
• A finals de 2007, els
científics van determinar
les condicions que
permetrien reprogramar
genèticament algunes

133
cèl·lules humanes
adultes per adoptar un
estat similar al de les
cèl·lules mare.
• Aquestes cèl·lules mare
es coneixen com
"cèl·lules mare
pluripotents induïdes"
(CMPi).
Clonació terapèutica
S’obtenen cèl·lules
embrionàries identiques a la del
pacient que cal tractar.
El procediment consisteix en
posar el nucli d’una cel·lula del
pacient a un oòcit ( d’una dóna
que actua com a donant)
S’estimula l’òvul i es deixa que
arribi a la fase d’embrio de 5
dies.
Aleshores fem un cultiu
d’aquestes cèl·lules mare
embrionàries.
Aquestes cèl·lules són
geneticament idèntiques a les
de la pacient.
7. IMMUNOTERÀPIA, ANTICOSSOS
MONOCLONALS I ENGINYERIA GENÈTICA
Immunoteràpia: basat en usar el mateix sistema de
defensa per vèncer infeccions, deficiències del SI, tractar
el càncer o evitar rebuig.
En anomalies d’autoimmunitat s’ha de procurar la reducció
de la resposta autoimmune mantenint intacta la resposta
immune normal. De moment no s’ha aconseguit.
Drogues immunosupressores com a tractament inespecífic.
Sustàncies bloquejadores dels autoantígens.
En hipersensibilitat s’administren antihistamínics o injecció
periòdica de dosis creixents d’al·lèrgens específics per
acostumar el cos.
En immunodeficiències es realitzen injeccions periòdiques
d’anticossos per mantenir un nivell adequat.
En trasplantaments s’usen agents immunosupressors
inespecífics, o irradiació dels òrgans limfoides per reduir
la població de limfòcits.
En el càncer s’està investigant la teràpia gènetica, inserint
a les cèl·lules canceroses gens específics que
augmenten l’acció del SI o inhibint la acció dels
oncogens.
ANTICOSSOS MONOCLONALS I
POLICLONALS
Anticossos policlonals

134
Quan un antígen entra al cos, el SI el reconèix i activa
la producció d’anticossos per part de les cèl·lules
plasmàtiques.
Malgrat que els anticossos són específics per l’antígen,
com el produeixen diferents cèl·lules plasmàtiques
són una mica diferents estructuralment.
Anticossos monoclonals
Són anticossos produïts per una cèl·lula
híbrida de la fusió d’un limfòcit B i una
cèl·lula cancerosa.
Aconseguit mitjançant enginyeria genètica.
Com la cèl·lula híbrida o hibridoma té la
capacitat de reproduir-se constantment
formant clons, tots els anticossos que
produeixi seran idèntics.
Són útils en la investigació biomèdica per a
detectar tot tipus de molècules.
No s’ha aconseguit encara produïr
anticossos monoclonals humans. El que
es fa és “humanitzar” anticossos
monoclonals de rata, formant
anticossos monoclonals quimèrics.
Ampliació
A partir d’aquí teniu informació sobre :
- Teràpia amb cèl·lules mare
- Clonació terapèutica
- Medicina regenerativa
- Teràpia gènica
Aquí teniu un resum sobre la
imunideficiència innata,
els nens bombolla i
la teràpia gènica .
Una mica d’història
Els nens de les fotos són David Vetter i
Ashanti de Silva.
En David va nèixer el 1971 i l’Ashanti
el 1986.
Tots dos van ser “nens bombolla”.
Van nèixer amb una malaltia
anomenda IMMUNODEFICIÈNCIA
COMBINADA SEVERA (SCID).
Aquesta malaltia consisteix en un
funcionament deficient sistema
immunològic ( de defensa) , per la
qual cosa qualsevol agent patogen
infeccios pot afectar-los greument.
La malaltia és mortal si no
s'aïlla la criatura afectada en
"bombolles" estèrils de plàstic
des dels primers dies de vida.
També cal que siguin estèrils

135
tots els materials que toquen
(roba, menjar, joguines...).
Així s ́evita qualsevol risc
d’infecció.
D’aquí el nom de nens
bombolla.
La perspectiva i qualitat de vida
d’aquests nens es veuen
greument disminuïdes.
Ashanti de Silva va se la primera pacient en
rebre un tractament de teràpia gènica.
El 14 de setembre de 1990, li van introduir
cèl·lules de medul·la espinal, tractades amb
enginyeria genètica.
D’aquesta manera , la nena, de 4 anys , es
va convertir en la primera pacient en rebre
terapia gènica.
Va passar de ser una nena bombolla a tenir
una qualitat de vida normal.
Més d’una década després de fer el
tractament, Ashanti es troba bé, i igualment
que ella més d’una dotzena de nens que han
rebut el tractament per a curar aquesta
malaltia.
En David va neixèr el 1971, i tot i que se li
va practicar transplantament de
medul·la òssia d’una germana seva,
desgraciadament hi va haver problemes
de rebuig i no va ser possible curar-li la
malaltia.
Va morir el 1984.
La seva vida va inspirar una película que
tracta aquest tema, El nen de la
bombolla de plàstic.
En què consisteix
el tractament de teràpia gènica ?
Com el seu nom indica és : “curar els gens “
Cal treure les “cèl·lules malaltes” del pacient,
“curar-les” i tornar-les a injectar al malalt perque
funcionin correctament.
Com es fa ?
1- S’extreuen cèl·lules “malaltes “ del pacient. (Els falta el gen)
2- Manipulen un virus i li introduïm el gen
3- El virus infecta les cèl·lules malaltes i els injecta el gen
4- Les cèl·lules infectades ja tenen el gen
5- Aquetes cel·lules “curades “ són introduïnes de nou al pacient.
6- Si tot funciona bé, les cèl·lules ja poden produir la proteïna que els faltava.
7- El nen està curat.
TERÀPIA
GÈNICA 1
2

136
3
4
5
TERÀPIA GÈNICA
TERÀPIA GÈNICA
Teràpia gènica: esquema gemeral

137