• Ramon Llull

Llull va nàixer al voltant de l'any 1232 a Mallorca, una illa acabada de conquerir per
Jaume I. Vinculat a la cort, formà una família i va dur una vida pròpia de les classes altes,
acomodada i amb vel-leitats culturals, fins al punt que va escriure poemes
trobadorescos durant la seua joventut. Però al cap de trenta anys, al puig de Randa, va
tindre una il·luminació i va decidir dedicar-se en cos i ànima a l'evangelització. El gran
objectiu de la seua obra literària, des de Ilavors, seria la comprensió de la fe i l'adhesió
al cristianisme del màxim nombre de persones. Amb aquest propòsit, va escriure una
immensa quantitat d'obres en català i en llatí (fins i tot hi ha indicis que ho podria haver
fet en àrab). Amb esperit missioner, va recórrer bona part de la Mediterrània i, al voltant
de 1316, superats els 80 anys, va morir en un d'aquests viatges.

L'obra de Ramon Llull oscil·la entre la filosofia i la literatura. El seu objectiu no era estètic,
no escrivia per a crear textos bells, sinó que manipulava el llenguatge per a aconseguir
la millor manera de transmetre el seu missatge religiós. Llull va construir, al llarg de les
seues obres, un sistema lògic que explica l'obra de Déu de manera racional, purament
intel·lectual. És l'anomenada Ars lul·liana, que s'explica en obres com l'Ars magna (en
llati) o l'Art abreujada de trobar veritat.

Ramon Llull va escriure obres en vers i obres en prosa. En ambdós casos (recordem que
va viure al llarg del segle XIII), es tracta d'una aportació fonamental per a la creació de
la llengua literària, al marge del llati i de l'occità. En la poesia destaquen el Cant de
Ramon i Lo desconhort, dos textos amb elements biogràfics. Pel que fa a la prosa, Llull
va fer un gran esforç per adaptar el català, una llengua encara jove, a les seues
necessitats d'expressió filosòfica. Podem esmentar obres com l'Arbre de Ciència, una
representació de tot el coneixement humà en forma d'arbre per a divulgar l'Ars, o el
Llibre de l'orde de cavalleria, un tractat sobre la formació dels cavallers que influiria en
obres posteriors com el Tirant lo Blanc. També destaca la Vida coetània, un text si fa no
fa autobiogràfic, on Llull explica la seua «conversió» als trenta anys.

Dins de la prosa narrativa, trobem dues de les obres més importants de tota la producció
lul liana:

El Llibre d'Evast e Blaquerna està protagonitzat per un ermità, exemple d'una vida
consagrada a la religió. En aquesta obra hi ha el famós Llibre d'amic e amat, un recull de
366 versicles (un per cada dia de l'any) que presenten una mena de diàleg entre l'home
(l'amic) i Déu (l'amat). Aquesta obra evoca la influència oriental, matisada per Llibres
bíblics com ara el Càntic dels Càntics.

El Llibre de meravelles està protagonitzat per Fèlix, que fa un camí cap a la perfecció
espiritual. L’obra inclou el Llibre de les bèsties, un dels textos més coneguts de Llull, en
el qual es presenten un seguit de faules protagonitzades per animals. Les històries s'han
de llegir en clau metafòrica, ja que els animals són una representació simbòlica dels
defectes i les virtuts de les persones.
 • Literatura religiosa: Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis va nàixer al voltant del 1327. Va estudiar en diversos països i

universitats europees, Eiximenis es va vincular a la seua cort, en la qual va desplegar part
de la seua activitat literària.

Com Ramon Llull, Francesc Eiximenis destaca per haver escrit moltes obres, com el Llibre
dels àngels, el llibre de les dones o el Vita Christi. La seua obra més important és Lo
crestià, una mena d’enciclopèdia sobre la religió cristiana. Estava format per tretze
llibres, però només se'n mantenen quatre: el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzé ( una
part va ser publicada com a llibre independent)

Lo crestià té una intenció didàctica: pretén ensenyar que és el cristianisme i quin

comportament se’n deriva en tots els àmbits de la vida personal i pública. L’estil es
caracteritza per:

• Senzillesa, tant en la redacció com en la tria del vocabulari

• La voluntat de ser sistemàtic, tant en l’organització de l’obra com en les
argumentacions puntuals
• L’ús de les narracions cuetes o els proverbis, que condensen una idea de maneta
que resulta fàcil d’entendre i de recordar per part del lector.

Sant Vicent Ferrer, nascut a València el 1350 i canonitzat el 1455 pel papa Calixt III, va
destacar com a predicador dels dominics. Amb una formació extensa i habilitats
polítiques, va ser influent a Europa, participant en esdeveniments importants com el
Compromís de Casp i el Cisma d'Occident. La seua predicació el va portar a recórrer
diverses regions, captivant les masses amb la seua eloqüència i atribuint-li miracles amb
el temps.

Sant Vicent no va ser un escriptor, ni ho va voler ser mai, però ha passat a la història de
la literatura per la importància dels seus sermons. Els sermons de sant Vicent es
corresponen amb l’estructura enunciava per Francesc Eiximenis en l’Ars Praedicandi.

• La introductio comença amb la citació d’un versicle en llatí i una salutació a

l’auditori , seguida per la pregària de l’avemaria.
• La introductio thematis, és l’explicació, generalment breu, del sentit literal del
tema proposat i de les conclusions morals que cal extraure’n
• La divisió thematis consistix en el desplegament de les diferents parts del sermó.

Sant Vicent Ferrer, durant els seus sermons, combinava l'ús de la Bíblia com a autoritat
amb exemples quotidians per transmetre històries de manera senzilla amb una finalitat
moral. Utilitzava recursos del registre col·loquial com al·lusions directes al públic, un estil
directe, onomatopeies, exclamacions, gestos i diminutius. Això provocava reaccions
d'humor, por i emoció en l'audiència, reforçades per la seua gesticulació i veu,
convertint-lo en un autèntic comunicador de masses.
 • Bernat Metge: Lo somni

Bernat Metge va nàixer a Barcelona al voltant del 1340 i hi va morir el 1413. Membre
d'una família culta i acomodada, va treballar com a notari i escrivà de la Cancelleria. En
aquest ambient de cultura, va conéixer alguns textos dels humanistes italians i va traduir
diverses obres del llatí al català, entre les quals una de Petrarca, Valter e Griselda. També
va escriure alguns textos en vers, com ara el Sermó, de marcat caràcter satíric.

(El 1390 Bernat Metge va ascendir a secretari del rei Joan I el Caçador. Després de la
mort sobta-da del monarca, Metge i altres consellers reials van ser acusats d'haver
conspirat contra el rei per a assassinar-lo, però finalment Metge va ser perdonat i es
convertí en secretari de Martí l'Humà.)

L'obra més coneguda de Bernat Metge és un diàleg en prosa titulat Lo somni, que es
divideix en quatre llibres. Com que part dels personatges coincideixen amb persones
reals, l'obra s'ha interpretat sovint com una exculpació del mateix Metge sobre la mort
de Joan, amb 'objectiu d'aconseguir
el favor de Martí l'Humà.

• En el primer llibre, a Bernat Metge se li apareix en somnis Joan I, amb qui

discuteix sobre la immortalitat de l’ànima:
• En el segon llibre, Bernat Metge interroga el rei sobre les raons de la seua
aparició. A més a més, hi intervenen dos personatges de la tradició clàssica: el
músic Orfeu i l'endeví Tirèsies.
• En el tercer llibre, Orfeu i Tirèsies expliquen les seues vides i el segon aprofita
per a fer un dur atac a les dones.
• En el quart Ilibre, Bernat Metge replica a Tirèsies fent una defensa de les dones.
En acabant, es desperta del somni.

Lo somni es considera una obra que anuncia 'humanisme per tres raons principals:

• L'estructura, el diàleg en prosa, s'inspira en els models clàssics grecollatins. La

sintaxi de Metge copia el llatí, que coneixia molt bé pel treball a la Cancelleria.
• Les fonts són molt diverses, des d'autors clàssics com Plató, Ciceró, Virgili o Ovidi
fins a eserip-tors italians com Petrarca, Dant o Boccaccio. Això no impedeix que
també hi haja referències a la Bíblia i a telegs com sant Tomàs.
• Els temes i l'actitud del protagonista. Davant d’'home medieval, que té una fe
total en la doctrina cristiana, el personatge principal de Lo somni dubta i
relativitza, i es fa preguntes sobre temes fins llavors inqüestionables, com ara
l'existència de l'ànima després de la mort.
 • Tirant Lo Blanc

L'autor del Tirant és el cavaller Joanot Martorell. Va nàixer al voltant del 1413 en el si
d'una família de la noblesa mitjana, originària de Gandia i ben relacionada amb el poder
reial i municipal. Durant la seua vida, va viatjar per bona part d'Europa: sembla que el
Magnànim el va cridar a Nàpols, i que anà a Anglaterra i Portugal pels diversos
enfrontaments que va tindre amb altres nobles, els quals es coneixen per mitjà de les
lletres de batalla que es van intercanviar. Martorell devia redactar el Tirant entre els
anys 1460 i 1466. Va morir a València l'any 1468.

El Tirant no es va publicar fins al 1490 i va aparéixer directament en una versió impresa,

prepara-da, probablement, per Martí Joan de Galba, cosa que ha donat peu a moltes
especulacions sobre la veritable autoria de l'obra.

Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que té com a tema principal les aventures
d'un heroi, Tirant, que és una mostra dels ideals cavallerescos: la fidelitat, el valor davant
de les adversitats i la mort, la defensa del senyor i la dama, com també dels desvalguts,
etc.

Tradicionalment, s'han diferenciat cinc parts en la novel·la, que es corresponen amb els
viatges i les conquestes de Tirant.
• Els 97 primers capítols tenen lloc a Anglaterra, on Tirant es converteix en un
cavaller famós després de diversos combats.
• Del capítol 98 al 114, Tirant viatja per la Mediterrània i arriba a Sicília i a Rodes.
• Del 115 al 297, Tirant es trasllada a l'Imperi Bizantí (o Grec), on es converteix en
un líder contra els turcs. Serà a Constantinoble on tindrà lloc la seua relació amb
la princesa Carmesina.
• Del capítol 298 al 407, Tirant es troba a Àfrica, on naufraga i aconsegueix la
conversió de molts
sarraïns.
• Finalment, del capítol 408 al 487, es narra la tornada de Tirant a Bizanci, la seua
victòria sobre els turcs, el seu casament amb Carmesina i la seua proclamació
com a emperador. L'obra acaba amb la mort dels personatges protagonistes.
Lluny de tindre una mort heroica, Tirant mor al llit, malalt, després d'haver fet
testament.

El Tirant és una novel·la relativament realista, amb grans dosis d'humor, ironia i
erotisme. En els fragments en què més es veuen aquests trets, s'usa un llenguatge
pròxim al registre col·loquial. En canvi, en altres moments, de tema més solemne, s'hi fa
servir un registre formal, molt més elaborat. En l'obra es detecten influències de molts
autors, com ara Ramon Muntaner o Ramon Llull
 • Ausiàs March

Ausiàs March, el poeta valencià més important de tots els temps, devia nàixer a Valencià
al voltant del 1400. Pertanyia a una família noble caracteritzada per una certa tradició
literària. Durant els anys de joventut, March va tindre una vida pròpia d’un cavaller de
la noblesa mitjana. A partir de l’any 1425, Ausiàs March es va dedicar, sobretot, a
gestionar les seues possessions feudals. L’any 1437 es va casar amb Isabel Martorell,
germana de Joanot Martorell. Després de la mort d'Isabel, es va casar amb Joana
Escorna i el 1450 es traslladaren de Gandia a València, on el poeta va morir l'any 1459
al carrer dels Cabillers.

La poesia d'Ausiàs March, composta de 128 poemes, es conserva a través de 13

cançoners manuscrits i edicions del segle XVI. Es divideix en quatre grans cants: d'amor,
de mort, morals i espiritual. Tot i partir de la tradició trobadoresca, March adapta els
temes i el llenguatge al valencià del seu temps, i utilitza metàfores i estratègies
retòriques innovadores. La seua forma poètica típica consisteix en estrofes de vuit
versos decasíl·labs amb cesura i rimes consonants, però també fa servir versos estramps.
Destaquen dos temes bàsics:

• L'amor, un tema típic dels trobadors, percebut com a sentiment contradictori: el

desig sexual pot conduir a la luxúria, però alhora és un reflex dels sentiments
més profunds que pot fer experimentar l’amor
• La mort, relacionada amb la fe en Déu: March expressa els seus dubtes sobre la
fe i espera que el seu mal comportament no el prive de la misericòrdia divina.

Per damunt d'aquests, el tema principal dels poemes de March són els sentiments
individuals expressats pel jo poètic. Es tracta d'una visió molt actual, ja que es demostra
que les persones ens enfrontem sempre a un món ple de conflictes, i que hi hem de
donar resposta des de la nostra pròpia personalitat i consciència.
 • Jaume Roig: L’espill.

Entre totes tes obres satíriques del segle XV, la més destacada és L’Espill, de Jaume Roig.
Aquest autor va nàixer a Valencià al començament del segle XV, en el si d’una família
burgesa.

L'Espill és un Llarg poema format per 16.247 versos, cadascun dels quals és tetrasíl·lab,
és a dir, té quatre síl·labes; pel que fa a la rima, el poema s'estructura com una tirallonga
de redolins, és a dir, de parelles de versos que rimen entre ells. Això dona molt de ritme
al text i contribueix a crear efectes humorístics.

L'Espill pertany a una llarga tradició de debats intel·lectuals al voltant de les virtuts i els
defectes de les dones, que trobem en fragments de Lo somni i el Tirant, per exemple.
Encara que aquests debats són propis d'una mentalitat misògina, més que la veritat que
hi haguera en cada afirmació, el que importava era l'enginy literari, la capacitat
d'argumentar amb els recursos de l'idioma.

Més encara, l'Espill vol ser un reflex d'un model de comportament. Per això, té una clara
intenció moral, que arreplega característiques del sermó medieval i que es fonamenta
en referències a autoritats de la cultura clàssica. Alhora, és una obra amb una càrrega
còmica, fins i tot satírica, que l'enllaça amb obres d'autors clàssics i medievals, com ara
Geoffrey Chaucer.

L’obra s'estructura en un prefaci i quatre parts:

• En el prefaci pren la paraula un personatge inventat, que es dirigeix al seu nebot,
Baltasar Bou, per a contar-li la seua vida i com l'han tractat malament les dones.
• El llibre II ens conta la joventut del protagonista que, després de ser expulsat de
casa per sa mare, fa un viatge d'anada i tornada a la ciutat de València, durant el
qual passarà per Catalunya i arribarà a París (fixat que el Tirant també s'articula
al voltant dels viatges del protagonista).
• El llibre II ens conta els matrimonis del protagonista amb diferents dones, que
sempre acaben malament, a més de diversos viatges per Castella, Aragó i
Navarra.
• El llibre III representa un gir en la narració, perquè se centra en la descripció d'un
somni (com en l'obra de Bernat Metge) en què el protagonista rep la visita del
savi Salomó (un personatge bíblic), a partir de la qual decideix canviar de
conducta i dedicar-se a la meditació.
• En el llibre IV el protagonista desperta del somni i es convenç del canvi de vida
que ha encetat. Per això comença un viatge que el portarà a les cartoixes de Vall
de Crist o Portaceli, i els monestirs de Vallbona de les Monges, Santes Creus,
Poblet o Benifassà.
 • Isabel de Villena

Isabel de Villena va nàixer a València l'any 1430. Filla il legitima del noble Enric de Villena,
va entrar de ben menuda a la cort de la reina Maria, la dona d'Alfons el Magnànim. La
reina, molt vinculada a la ciutat de València, va promoure la fundació del convent de la
Trinitat, i la va nomenar abadessa. Sor Isabel va ser una dona estimada i respectada a la
ciutat i va fer del monestir un referent cultural. Va morir el 1490, nou anys abans de la
impressió de la seua única obra, el Vita Christi.

El Vita Christi ens ha arribat a partir d'una còpia impresa (no se’n conserva cap de
manuscrita). A la fi del segle xv, la reina Isabel de Castella va tindre coneixement de
l'existència del Ilibre de la prestigiosa abadessa i en demanà una còpia al batle general
de València. La successora de sor Isabel, sor Aldonça de Monsoriu, va tindre l'encert de
promoure, com a resposta a la petició de la reina, una edició impresa de l'obra. Se’n va
encarregar l'impressor alemany Llop de la Roca, que treballava a València, com molts
altres editors europeus de l'època.

L'objectiu del Vita Christi era donar a conéixer la vida de Crist (el títol vol dir això,
literalment) i aprendre a estimar-lo, cosa que es considerava l'aspiració màxima en la
vida espiritual d'un cristià. Sor Isabel el va escriure, inicialment, com una paràfrasi de
l'Evangeli, una narració en prosa adreçada a les monges de la seua comunitat. Això
explica que l'estil siga relativament senzill i que les frases en llatí, per exemple, estiguen
explicades en valencià.

Però sor Isabel, probablement, volia anar més lluny i conta la Bíblia des de la perspectiva
de les dones: la més important és la Mare de Déu, però també n'hi ha d'altres com ara
Maria Magdalena, santa Marta o santa Anna. A més a més, és rehabilita la figura d'Eva,
precisament aquella que la tradició misògina usava per a justificar l'origen del mal
associat a la dona. Sovint s'ha interpretat això com una resposta a l'Espill, una obra que
sor Isabel podia conéixer, ja que Jaume Roig era el metge -i un dels benefactors- del
convent de la Trinitat. En qualsevol cas, és evident que Isabel de Villena ofereix una
perspectiva nova sobre la dona des del punt de vista de la seua presència en la Bíblia, en
particular pel que fa al sentiment maternal, que es compara amb l'amor que sent Jesús
per les persones.

Al marge d'aquesta qüestió, l'aportació de sor Isabel de Villena s'ha d'entendre en un

context més ampli, l'anomenada querella de les dones, un debat literari iniciat al final
del segle XIV sobre les relacions entre homes i dones, però també entre les dones
mateixes. Una de les figures fonamentals d'aquesta tradició és Christine de Pisan (1365-
1430), autora veneciana en llengua francesa, que va escriure una obra extensíssima,
amb títols precursors del feminisme, com ara La ciutat de les dames. Amb la Revolució
Francesa, la concepció dels drets humans va canviar i, com veuràs en pròximes unitats,
es va desenvolupar el feminisme modern, amb la qual cosa va acabar la tradició
vinculada a la querella de les dones.
 • Renaixença i Àngel Guimerà

La Renaixença va marcar un període de ressorgiment cultural per al català, començant

a mitjan segle XIX i acabant amb el modernisme al final del mateix segle. L'inici d'aquest
moviment es simbolitza amb el poema "La pàtria" (1833) de Bonaventura Carles Aribau,
influït pel romanticisme i la reivindicació de la tradició cultural. La Renaixença va ser
impulsada per una nova generació d'intel·lectuals que van promoure l'ús del català en
tots els àmbits literaris, i va anar més enllà de l'àmbit cultural, sent clau per a
reivindicacions socials i polítiques. Els Jocs Florals, restaurats a València i Barcelona el
1859, van servir com a plataforma per a l'exaltació de la literatura i la promoció
d'escriptors nous, així com per a la unió cultural entre les regions catalanes. A València,
els Jocs Florals van ser revifats el 1879 per l'entitat Lo Rat Penat, promoguda per
Constantí Lombart, com a part dels esforços per a promoure la cultura valenciana i la
consciència nacional. La col·laboració entre els escriptors i intel·lectuals de la Renaixença
va ser fructífera, establint una primera infraestructura periodística en català i estrenyent
els llaços culturals entre València, Catalunya i les Illes Balears.

➢ Poesia: Durant el segle XIX, malgrat la intensa producció poètica amb molts
autors i obres, les figures més destacades de la Renaixença van ser Teodor
Llorente i Jacint Verdaguer. Llorente, conegut com el patriarca de la Renaixença
valenciana, va destacar per la seua poesia recollida en el "Llibret de versos" i la
seua activitat periodística al capdavant del diari Las Provincias, on va difondre la
literatura catalana. A Catalunya, Jacint Verdaguer, conegut com a mossén Cinto,
va ser el poeta més important del segle, revitalitzant el llenguatge literari amb el
romanticisme i assolint un gran èxit popular. A més, Joaquim Garcia Girona,
poeta de Benassal, va escriure "Seidia", un poema d'inspiració similar ambientat
a les terres valencianes.
➢ Narrativa: A partir de mitjan segle XIX, la novel·la experimenta una revitalització.
Destaquen "L'orfeneta de Menargues" d'Antoni de Bofarull (1862) i "Lo coronel
d'Anjou" de Francesc Pelai Briz (1872). La contribució més innovadora ve de
Narcís Oller, influït pel realisme i naturalisme francès, amb obres com
"L'escanyapobres" (1884). Dolors Monserdà també destaca amb "La fabricanta"
i com la primera dona presidenta dels Jocs Florals.
➢ Teatre: Durant el segle XIX, amb la formació de la societat de masses, el teatre
esdevé un entreteniment popular. Es destaquen dues tendències teatrals:

1. Teatre popular: Basat en models tradicionals, com els col·loquis, es

desenvolupa el sainet, caracteritzat per diàlegs i situacions pròximes a la gent,
amb un ús del registre col·loquial. A València, Eduard Escalante i Josep Bernat i
Baldovi amb obres com "Bufar en caldo gelat" i "El virgo de Visanteta". A
Catalunya, Frederic Soler, va destacar amb obres com "L'esquella de la Torratxa".

2. Teatre culte: Gràcies a l'impuls del teatre popular, es crea una infraestructura
comercial que permet el desenvolupament del teatre d'alt nivell, influït pel
teatre europeu contemporani. Àngel Guimerà va ser una figura destacada
d'aquesta tendència, amb obres com "Mar i Cel" (1888) i "Terra baixa" (1897),
que va abraçar el realisme i s'associa amb el modernisme català.
 • Les quatre grans cròniques

Les cròniques són obres que, tot i narrar fets històrics, també busquen captivar l'atenció
del públic mitjançant un llenguatge elaborat i efectes estètics. A vegades incorporen
referents literaris com les llegendes del rei Artús o les del cavaller Rotlan, com es veu a
la Crònica de Bernat Desclot. Principalment, tenen un propòsit polític, exaltant la figura
dels reis d'Aragó i fomentant la consciència nacional, tot ressaltant la intervenció divina
en els esdeveniments, en una actitud providencialista.

✓ El Llibre dels fets de Jaume I és la primera de les quatre grans cròniques. Encara
que no la va escriure directament, Jaume I la va dictar a uns escrivans. Aquesta
obra ofereix una imatge del rei com a model de comportament polític, destacant
les seues accions durant la conquesta de València i Mallorca.

✓ La Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita entre 1319 i 1387, és la més moderna

de les quatre grans cròniques. Encara que el monarca no la va escriure
directament, va ser elaborada sota la seua supervisió per funcionaris de la
Cancelleria. No té una visió èpica de la biografia del rei, però ofereix molts detalls
sobre la seua personalitat i la cultura del seu temps.

✓ La Crònica de Ramon Muntaner narra un llarg període de la història de la Corona

d'Aragó amb detalls directes, ja que l'autor va ser soldat i funcionari reial.
Destaca per la seua qualitat literària i estil apassionat, amb referències directes
al lector per cridar l'atenció. Tot i exaltar els reis de manera èpica, el vertader
heroi és Roger de Flor, cap dels almogàvers, exèrcit al qual Muntaner va
pertànyer i que va lluitar contra els turcs. Alguns passatges podrien haver influït
en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

✓ La crònica de Bernat Desclot, coneguda com a "Llibre del rei en Pere", és una de
les més antigues juntament amb la de Jaume I. Tot i que l'autor no és clar, podria
ser un funcionari reial. Té un to èpic, inspirat en les cançons de gesta, i destaca
les figures del rei Pere el Gran, conqueridor de Sicília, i l'almirall Roger de Llúria,
destacat militar del segle XIII.
 • La poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca va sorgir a Occitània, coneguda també com a Provença, durant

els segles XI i XIII, i va exercir una influència profunda en la literatura europea. Els
comtats catalans van establir nombrosos lligams amb aquesta regió, i això va facilitar
que la poesia trobadoresca arribés ràpidament a aquesta àrea. Un dels factors claus de
la seua difusió va ser el fet que els trobadors utilitzaven l'occità, o provençal, com a
llengua literària en lloc del llatí, com era més comú en aquella època.

Aquest moviment literari va ser tan exitós que es va exportar més enllà de les fronteres
d'Occitània, principalment gràcies als intercanvis culturals que es produïen al llarg del
camí de Sant Jaume i a les relacions polítiques amb els territoris veïns. Als comtats
catalans, molts escriptors van abraçar aquest model literari, adoptant tant les formes
mètriques com els recursos estilístics i, especialment, la llengua occitana.

Els trobadors i les trobairitz componien els seus poemes no només per ser llegits, sinó
també per ser cantats i acompanyats de música. Els intèrprets, anomenats joglars, eren
els encarregats de portar aquests poemes als diferents públics. Així, es va establir una
mena de xarxa europea d'escriptors que incloïa des de reis i senyors fins a persones
sense títols nobiliaris.

Un moment clau en la consolidació de la poesia trobadoresca als comtats catalans va ser

la convocatòria dels primers Jocs Florals el 1393. Aquest festival poètic, inspirat en els
que ja se celebraven a Tolosa des del 1324, va donar un impuls significatiu a la producció
i difusió d'aquesta forma literària.

Entre els trobadors més destacats es troben Guillem de Peitieu, Marcabrú, Peire Vidal i
Bernat de Ventadorn. Pel que fa als trobadors catalans, destaquen noms com Guillem
de Cabestany, Guillem de Berguedà, Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona. A més,
cal destacar la figura de trobairitz com Beatriu, la comtessa de Dia, que va contribuir
significativament a aquest moviment poètic.