WEEKEND, 2011 - Andrew Haigh

Weekend m'ha sorprès molt cap a bé, pensava que

anava a tindre un tema argumental molt bàsic, com
em sol passar amb moltes pel·lícules d'estil romàntic,
però pense que té una capacitat per a transcendir les
seues línies argumentals molt interessant, a més de
que té un estil bastant realista i senzill, però no li falta
res.
Des del meu punt de vista sent que expressa bastant
naturalitat amb la temàtica i entre això i els diàlegs, es
generen situacions totalment creïbles, i veig que gran
part d'això es deu a la gran faena que tenen els dos
actors principals, sembla totalment real la seua
química i tensió sexual i es veu molt ben reflectit en
les seues escenes d'amor i frec. A part, estan molt
ben descrits i és senzill adonar-se de les seues
emocions, il·lusions o fins i tot les seues
preocupacions, factor que crec que m'ha vingut molt
bé per a connectar amb ells i de veritat ficar-me en la
seua història com si foren coneguts meus, és una de
les coses que més m'ha cridat l'atenció d'esta pel·lícula ja que poques ho aconsegueixen.

D'una banda, d'una manera o una altra el director en este projecte m'ha portat a un final
molt commovedor, cosa que en moltes pel·lícules d'amor pensem que acabarà com sempre,
amb un típic final feliç però en este cas el sentimentalisme estava tan marcat que ha trencat
totalment amb les etiquetes, retratant tan directament a dues persones que han trobat a
algú que els mou, que els il·lusiona, que els posa, tan sobtadament i se'ls ha anat tan
sobtadament també, que em sembla increïble, dona molt a pensar, i com sempre dic, és el
que més m'agrada.
D'altra banda, amb estes dades concloc en què Andrew Haigh s'ha posat literalment a
gravar tot tan precís que sembla tan real i tan pur que em recorda a un documental ja que
sembla que estigui retratant la vida de dues persones a les quals de veritat els està succeint
això.
La importància dels plans tan summament fixos i sense grans moviments per a recordar-nos
a la realitat sense canvis ni exageracions, simplement retratant, crec que és la paraula que
millor ho defineix. A més de que incideix molt en els sentiments amb l'ajuda de plans més
primers i detallats que se centren en ensenyar-nos les expressions, ho té tot, m'ha encantat.
La pel·lícula estava feta per a eixos dos actors i per a tot eixe mateix desenvolupament,
repetisc que m'ha semblat molt interessant.
A més, he de recalcar que em sembla molt bonic el fet que siga una espècie de versió,
totalment a la manera de l'autor, de la trilogia d'Abans de, de Richard Linklater, però en
versió homosexual i amb un guió molt diferent, eixa trilogia és de les meues favorites i em
va recordar en molts aspectes a ella, tots dos projectes estan molt ben reeixits damunt
sense tindre quasi grans mitjans, però són molt emotius, i això més el tracte de la història
audiovisualment pot arribar a guanyar molt més que grans produccions.
Per a finalitzar, un dels principals matisos que té esta pel·lícula i que m'ha agradat molt és
molt important, ja que en el nostre segle el tema d'acceptació de la llibertat sexual està
bastant estés habitualment i en la mentalitat actual està més ben vist i es retrata en una
zona de Londres la qual no és molt empàtica amb els homosexuals, així que m'ha semblat a
ressaltar ja que m'ha semblat una manera de trencar. També m'ha agradat el fet que es
retrate en tan poc temps com el que dura esta pel·lícula les diverses etapes d'una relació i
damunt el que provoquen, com són la seducció, el desig, la passió, el sexe, i es retrata tan
bé, sense embuts i amb moltes parts amb silencis, els quals són més que necessaris per
donar-li A més la fotografia l'ajuda molt a tota esta sentimentalitat, és bastant apagada,
freda i els plans pròxims a dos homes que s'estan tocant, que estan follant, són matisos que
potser no pensem però que en conjunt són els que li donen sentit a tot. M'ha semblat molt
interessant i passional.