L ERROR

Rosa Pagès

[ ELLA entra. És jove i maca. Va vestida de secretària, sense luxes ni

estridències, fosca. Porta una carpeta a la mà plena de papers.]

Bona nit, senyores i senyors. Em sap molt de greu aquesta situació,

que hagin hagut de deixar les seves ocupacions per ser aquí. No és
agradable, ho sé. ¿El coneixien molt? Diuen que era un home dels
que es fan escoltar, dels que omplen l aire d una habitació amb la
seva presència. Jo només hi vaig parlar un moment, just al final.
Per això sóc aquí. Perquè els dec una disculpa.

[ Pausa: es prepara per començar el discurs] ¿Shan parat mai a

pensar en l error, en la naturalesa de l error? ¿Per què les coses, al
final, acaben sent d una manera diferent a com haurien de ser? Ja
sé que no és moment de marejar-los amb aquestes preguntes, però
és important que hi pensin. Ara, avui mateix, abans no sigui massa
tard.

Permetin-me que els digui què en diu el diccionari, de l error. Ho

tinc aquí. [ Busca a la carpeta fins que troba els papers i llegeix:]
Error: acció d allunyar-se del ver, del just; concepte, opinió,
doctrina, que no està conforme a la veritat. I llavors, més
endavant, classifica els errors d aquesta manera: Error de dret:
error en què la ignorància o el coneixement inexacte afecta una
norma jurídica. / / Error de fet: error en què la ignorància o el
coneixement inexacte afecta un fet, una cosa o una persona que no
és una norma jurídica. / / Error invencible: error no imputable a
descuit o negligència. / / Error vencible: error imputable a descuit o
negligència.

[ Desa els papers a la carpeta i somriu] Vostès el coneixien. I es

poden fer càrrec de l error, de la naturalesa de l error. Del seu i del
meu.

1
Jo tenia els meus informes, la data, el lloc, el minut exacte. Tot era
a punt i vaig anar-lo a veure. No es va estranyar gens que fos allí,
que em presentés d aquella manera. Em va demanar si volia
prendre res i li vaig dir que no, que moltes gràcies. Vam seure una
estona a la taula del seu despatx, un davant de l altre, com si jo fos
una clienta més del bufet.

Feia olor de colònia, o de loció d afaitar, no ho sé. Una olor

agradable, càlida, com el sol d un matí de tardor, del color del safrà
quan s humitega. Vaig mirar els objectes que tenia a la taula. Li
vaig mirar les mans, amb les ungles ben retallades, la pell encara
bronzejada i l anell al dit. Tot era com havia de ser, tot responia al
retrat que jo m havia fet d aquell home. Però llavors el vaig mirar
als ulls.

Diuen que era un home de caràcter. Un home poderós, dels que

donen ordres perquè es compleixin. Un triomfador, un lladre. Algú
capaç d apropiar-se de l ànima de la gent i de la seva energia per
posar-les al seu favor, per aprofitar-se n. Un home ric, que havia fet
diners, que tenia totes les portes obertes, que ho tenia tot. Una
bona feina, una família, un bon cotxe, un gos, i un futur per
endavant.

D aquí l error. El seu i el meu. Perquè quan el vaig mirar als ulls
vaig veure un altre home, un home diferent al que havia anat a
buscar. Vaig veure qui i qui no era, i em vaig veure també a mi
reflectida com en un mirall. Anvers i revers, creu i cara. I entremig,
les línies de fuga dels oblits, de les pèrdues, dels errors. ¿Per què
un dia, de sobte, ens adonem que les nostres accions s han allunyat
d allò que és veritat? ¿Per què, quan ja ha passat massa temps, ens
adonem que som en un altre lloc d allà on volíem ser, en una
carretera secundària? [ Pausa] Assegut davant meu, ell em va fer
pensar en tot això, em va fer veure el revers autèntic de la seva
història i de la meva, i em vaig deixar anar, per ajudar-lo.

[ Pausa: ha acabat el seu discurs] En fi. No els vull entretenir més.

Només volia que ho sabessin. Com els he dit al començament, he
vingut a disculpar-me. Això no hauria hagut de passar. I ha estat
culpa meva, en part. Només en part, perquè ell no va intentar
desfer el malentès. Va aprofitar el meu error per corregir-se. Com si

2
fes molt de temps que m estigués esperant, com si fos ell qui
hagués concertat aquella cita. Ara ja està fet. El seu taüt és a
l escenari i tot és a punt per al funeral.

Però no era ell, no ho era. Era algú a altre, a qui jo havia vingut a
buscar. Per això encara sóc aquí. Per disculpar-me, sí, però també
per acabar la meva feina. ¿Ho entenen, oi?

He tornat a revisar els meus papers, els informes que porto aquí, a
la carpeta. Tres cops, perquè cap detall no em passi per alt.
Aquesta vegada n estic segura. Però abans he volgut que ho
sabessin, que sabessin que em sap molt de greu això que ha
passat. Ara me n he d anar. Aviat començarà a arribar gent i llavors
és sempre massa difícil. Vostès tenen una estoneta, encara, per si
han de fer res. Alguna cosa important, que tinguin pendent. No se
sap mai, després, si hi haurà temps per fer-la. Pensin en això. [ Fa
com per anar-se n, però de sobte es fixa en un dels espectadors,
home o dona, és igual, i s hi adreça:] ¿Em deixa que li miri les
mans? [ li agafa les mans, li llegeix les línies del palmell, primer la
mà esquerra, després la dreta, amb atenció, mira l espectador
directament als ulls i somriu].

En fi. El que els deia. M ha agradat coneixe ls, encara que hagi estat
en aquestes circumstàncies. No em passa sovint, això de trobar la
gent abans d hora. Recordaré les seves cares quan ens tornem a
veure. [Se n va]

[ És ja gairebé a la porta, a punt de marxar] No els he dit el meu

nom. ¿Ja el saben, oi? Bona nit.