Temes 7 i 8: Característiques moleculars i estructurals del reticle

endoplasmàtic. La maquinària biosintètica del reticle endoplasmàtic rugós

[Estructura i localització intracel·lular del reticle endoplasmàtic (RE) llis i rugós.]
Totes les cèl·lules eucariotes tenen un reticle endoplasmàtic (ER). Per si sola, la membrana del RE
suposa més de la meitat del total de les membranes que es troben en una cèl·lula animal. El reticle té la forma d’un
laberint reticulat de túbuls i sacs aplanats que s’expandeix pel citosol. Els túbuls i els sacs estan interconnectats,
i la membrana que els envolta forma un contínuum amb la membrana nuclear externa. En conseqüència, el
compartiment que envolten estableix també un contínuum amb l’espai comprès entre la membrana nuclear externa
i interna. Per tant, el RE i les membranes nuclears formen una làmina contínua que comprèn un únic espai intern
anomenat lumen del RE (o espai cisternal del RE), que sovint ocupa més del 10% del volum total de la cèl·lula.
El RE juga un paper central en la síntesi de lípids i proteïnes, i actua també com un magatzem intracel·lular
2+
de Ca involucrat en múltiples respostes de senyalització cel·lular. A la membrana del RE són manufacturats tots
els lípids i totes les proteïnes de membrana de la majoria d’orgànuls cel·lulars, incloent el propi RE, el Golgi, els
lisosomes, els endosomes, les vesícules secretòries i la MP; s’hi manufactura també la majoria de lípids de les
membranes dels mitocondris i els peroxisomes, i gairebé totes les proteïnes que acaben secretant-se a l’exterior o
que es destinen al lumen del RE, al Golgi o als lisosomes passen inicialment pel lumen del RE.

[Funcions del RE llis, síntesi de fosfolípids. Relacions entre el RE llis i el rugós.]

Les múltiples funcions del RE són essencials en qualsevol cèl·lula, però la seva importància relativa varia
significativament entre diversos tipus de cèl·lules. No hem d’oblidar mai que el RE és un orgànul molt dinàmic.
En funció de les exigències funcionals d’una cèl·lula s’especialitzen unes o altres regions del RE, i això es manifesta
en la diversitat de manifestacions estructurals que pot tenir el RE. En conseqüència, la membrana del RE presenta
característiques i aspectes diferents en funció del tipus cel·lular. Una de les especialitzacions més remarcables del
RE és el reticle endoplasmàtic rugós.

Translocació co-
traduccional i post-
traduccional de
proteïnes.
(A) Els ribosomes es lliguen
a la membrana del RE
durant la translocació co-
traducional.
(B) En canvi, els ribosomes
citosòlics completen la
síntesi d’una proteïna i
l’alliberen abans de la
translocació post-
traduccional. En tots dos
casos, la proteïna és guiada
fins al RE per una seqüència
senyal del RE (en vermell i en
taronja, respectivament).
Figure 12-32. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Les cèl·lules dels mamífers comencen important la majoria de proteïnes al RE abans de completar la síntesi
de la cadena polipeptídica (la importació, doncs, és un procés co-traduccional). En canvi, la importació de
proteïnes als mitocondris, al cloroplasts, al nucli i als peroxisomes és un procés post-traduccional. Durant el
transport co-traduccional, el ribosoma que sintetitza la proteïna es troba directament ancorat a la membrana del
RE, i això permet que un extrem de la proteïna sigui translocat a l’interior del RE mentre la resta de la cadena
polipeptídica acaba de sintetitzar-se. Els ribosomes ancorats a la membrana del RE creen regions anomenades
reticle endoplasmàtic rugós. Les regions mancades de ribosomes s’anomenen reticle endoplasmàtic llis.
El reticle endoplasmàtic llis és escàs en la majoria de cèl·lules, i molt sovint el RE és parcialment llis i
parcialment rugós. Les àrees del RE llis on es produeixen evaginacions que contenen proteïnes i lípids de nova
síntesi que s’encaminen al Golgi s’anomenen RE transicional. El RE llis és prominent en algunes cèl·lules
altament especialitzades, com les cèl·lules especialitzades en el metabolisme dels lípids (per exemple, les cèl·lules
que sintetitzen hormones esteroides a partir del colesterol, on el RE llis expandit acull els enzims productors de
colesterol i els modifica per formar hormones).

56
Figure 12-33. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Reticle endoplasmàtic rugós i llis.
(A) Imatge de microscòpia electrònica del RE rugós d’una cèl·lula pancreàtica exocrina que manufactura i secreta grans quantitats
d’enzims digestius cada dia. La membrana del RE, estretament plegada i tota clavetejada de ribosomes, s’expandeix pel citosol i
l’omple. A la part superior esquerra s’observa una porció del nucli i de l’embolcall nuclear, que, com que forma un contínuum amb el
RE, també està clavetejat de ribosomes.
(B) RE llis abundant en una cèl·lula secretora d’hormones esteroides (imatge de microscòpia electrònica). Es tracta de la cèl·lula de
Leydig, localitzada exclusivament als testicles humans i encarregada de la secreció de testosterona (un esteroide).
(C) Reconstrucció tridimensional del RE llis i rugós d’una cèl·lula hepàtica. El RE rugós forma piles orientades de cisternes aplanades.
El RE llis està connectat a aquestes cisternes i forma una fina xarxa de túbuls. El lumen del RE s’assenyala en verd.

La cèl·lula majoritària del fetge, l’hepatòcit,

conté també una gran quantitat de RE llis. Els
hepatòcits són el principal lloc de producció de
les lipoproteïnes, que tenen com a funció
transportar lípids a altres indrets del cos a través
del torrent sanguini. Els enzims que sintetitzen
els components lipídics de les lipoproteïnes es
troben a la membrana del RE llis, que també
conté els enzims que catalitzen reaccions
relacionades amb la desintoxicació de drogues
liposolubles i de compostos tòxics generats pel
propi metabolisme. Aquests enzims
solubilitzen els tòxics insolubles perquè no
s’acumulin a les membranes cel·lulars i puguin
ser excretats en l’orina. Com que el RE rugós,
tan aclaparat pels ribosomes, és incapaç
d’acollir la quantitat suficient d’aquests i d’altres
enzims, els hepatòcits presenten el RE llis
comparativament expandit (cf. Table 12-2).

57
 Una altra funció crucial del RE de la majoria de cèl·lules eucariotes és segrestar ions Ca2+ del citosol i
alliberar-los oportunament. Aquest procés d’alliberament i recaptació es dona ràpidament en resposta a
determinats senyals extracel·lulars. Els ions Ca2+, prèviament reclutats, penetren al lumen del RE gràcies a l’alta
concentració al RE de proteïnes activables per Ca2+ (Ca2+-binding proteins). Es pensa que en la majoria de cèl·lules
existeixen regions especialitzades en l’emmagatzemament d’aquest ió. Les cèl·lules musculars presenten un RE llis
molt abundant i modificat anomenat reticle sacroplàsmic que, quan allibera i recupera ions Ca2+, desencadena
respectivament la contracció i la relaxació miofibril·lar durant el cicle de contracció muscular.

(Sub)dominis del reticle

Cell Biology (© Elsevier, Pollard et al.)
endoplasmàtic.
(A) Les membranes del RE clavetejades de
ribosomes s’anomenen RE rugós, i
s’estenen des de l’embolcall nuclear fins a
la perifèria cel·lular. El RE llis, mancat de
ribosomes, inclou membranes
especialitzades en el metabolisme de
drogues i la síntesi d’esteroides, a banda
d’elements tubulovesiculars que es
comporten com portes de sortida.
L’embolcall nuclear consta d’aquelles
porcions de la membrana del RE que han
envoltat l’ADN i la resta d’elements
nuclears per tal de compartimentalitzar-los.
La seva doble membrana conté pors
nuclears pels quals travessen en direcció al
citosol els components nuclears que s’hi
presten.
(B) Micrografia electrònica d’una fina
secció del RE rugós i del mitocondri (a la
part superior esquerra) d’una cèl·lula
pancreàtica.

FUNCIONS DELS DIVERSOS SUBDOMINIS DEL RE

Subdomini del RE Funcions Proteïnes associades
- Detoxificació (via els enzims de la família - Citocrom P450
citocrom P450) - HMG-CoA reductasa
RE llis - Metabolisme lipídic - Citocrom b(5)
- Metabolisme dels precursors de - Receptors IP3
l’hemoglobina
- Reserva i alliberament de Ca2+
- Translocació i síntesi de proteïnes - Complex Sec61, TRAP,
- Plegament de proteïnes i oligomerització TRAM, BiP
- Glicosilació - PDI, Calnexina,
RE rugós - Control de qualitat Calreticulina, BiP
- Oligosacàrid transferasa
- EDEM, Derlin1
RE transicional - Via secretòria: exportació per budding de - Sar1p, Sec12p, Sec16p
(= ER export proteïnes i lípids, sense mediació de
domain) ribosomes.
- Porus nuclears - POM121, GP210
Embolcall nuclear - Ancoratges de cromatina - Receptor de làmina B
- Biogènesi d’autofagosomes
Altres subdominis - MCS

[Formació de cossos lipídics.]

Moltes cèl·lules emmagatzemen la sobreproducció de lípids en gotes o cossos lipídics (lipid droplets).
Els lípids que s’hi reserven poden recuperar-se oportunament per sintetitzar membranes o com a font d’aliment.
Els adipòcits són cèl·lules especialitzades en l’emmagatzematge de lípids. Contenen una enorme gota lipídica que
ocupa la major part del seu citoplasma. Molts altres tipus de cèl·lules presenten gotes lipídiques menors, la mida i
el nombre de les quals està en estreta relació amb l’estat metabòlic de la cèl·lula.
Les gotes lipídiques emmagatzemen lípids neutres com ara bé triglicèrids i èsters de colesterol, que se
sintetitzen a partir d’àcids grassos i enzims de colesterol a la membrana del reticle endoplasmàtic. Com que aquests

58
lípids no contenen caps hidrofílics, són molècules altament hidrofòbiques i, en conseqüència, s’agreguen formant
gotes tridimensionals en comptes de bicapes.
Els cossos lipídics són orgànuls únics pel fet d’estar envoltats per una única capa de fosfolípids enriquida
amb una gran varietat de proteïnes (algunes són enzims involucrats en el metabolisme de lípids, però desconeixem
la funció de la majoria d’elles). Es formen a gran velocitat quan les cèl·lules són exposades a grans concentracions
d’àcids grassos. Es pensa que es formen en regions específiques de la membrana del reticle endoplasmàtic on es
concentren molts dels enzims que participen en el metabolisme dels lípids.

Figure 10-14. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Model de formació d’una gota lipídica. Entre les dues monocapes de la membrana del RE hi ha lípids
neutres (triglicèrids i èsters de colesterol) que s’agreguen formant gotes tridimensionals. La formació
resultant és evacuada per evaginació i constitueix un orgànul únic envoltat d’una sola monocapa de
fosfolípids i proteïnes associades. Es pensa que la família PAT de proteïnes associades a cossos lipídics juga
un rol fonamental en el metabolisme dels lípids.

[Característiques dels llocs de contacte de membrana (MCS, membrane contact sites) entre el RE i altres
compartiments intracel·lulars.
(!) El contingut d’aquesta secció ha estat reconstruït a partir de SEBASTIAN C.J. HELLE, GIL KANFER, KATJA KOLAR,
ALEXANDER LANG, AGNÈS H. MICHEL, BENOÎT KORNMANN. ‘Organization and function of membrane contact sites’,
Biochimica et Biophysica Acta (BBA) - Molecular Cell Research, vol. 1833, nº 11, 2013, pp. 2526-2541 [disponible en línia:
https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0167488913000438#s0070]

Els llocs de contacte de membrana (= MCS,

membrane contacte sites) són dominis on dues membranes
entren en estret contacte. El contacte s’estableix gràcies a
estructures de lligadura que mantenen les membranes en
proximitat, sense que s’arribi mai a produir una fusió de
les membranes. Les cèl·lules es valen d’aquests espais per
coordinar alguns processos intracel·lulars, perquè el
contacte afavoreix un intercanvi privilegiat de
biomolècules. Com que el RE és la xarxa membranal més
extensa de les cèl·lules, no és sorprenent que el RE estigui
involucrat en la majoria de MCS cel·lulars (mitocondris,
lisosomes, peroxisomes, gotes lipídiques, aparell de Golgi,
endosomes i membrana plasmàtica).
A nivell molecular, els llocs de contacte de
membrana tenen com a funció principal l’intercanvi de
calci (Ca2+) i de lípids entre dos compartiments cel·lulars.
El tràfic de calci i de lípids ha d’estar estrictament regulat:
el calci, d’una banda, és una molècula senyalitzadora molt potent que actua localment i que pot ser tòxica quan es
desregula; i la presència de més o menys lípids, d’altra banda, determina la identitat i les propietats fisicoquímiques
de tots els compartiments dotats de membrana. Sumat a això, tant els lípids com el calci tenen restringida la seva
mobilitat (el Ca2+, degut a l’abundància de proteïnes activables al contacte amb aquest ió; els lípids, degut a la seva

59
insolubilitat en aigua), però els MCS permeten un intercanvi localitzat i molt selectiu d’aquestes dues molècules
per tal de coordinar l’homeòstasi dels compartiments cel·lulars. Com que el RE és alhora la principal factoria de
lípids i el principal magatzem de Ca2+, els MCS que s’estableixen entre el reticle endoplasmàtic i altres
compartiments tenen una gran importància en la transferència d’aquestes biomolècules.
Es pensa que els MCS entre parells d’orgànuls faciliten un intercanvi privilegiat de lípids i calci, en el sentit
que garanteixen l’especificitat i l’eficàcia de l’intercanvi. La majoria de lípids se sintetitzen en un mateix lloc (el RE)
i són transportats, juntament amb proteïnes de nova síntesi, mitjançant vesícules que travessen de
l’endomembrana, però sembla que la història no s’acaba aquí. Els mitocondris, per exemple, estan completament
desconnectats de les rutes de transport vesicular, però, paradoxalment, juguen un rol crucial en l’homeòstasi dels
lípids cel·lulars. La fosfatidiletanolamina (PE), el colesterol i la ceramida poden arribar al Golgi i a la MP fins i tot
en situacions en què el transport vesicular està inhibit. L’existència de MCS pot explicar aquestes fenòmens.
Un exemple clàssic de MCS és el que s’estableix entre el RE dels miòcits (anomenat reticle sarcoplàsmic,
RS) i la membrana plasmàtica. Aquest MCS genera els senyals precursors de la contracció muscular. La contracció
muscular es desencadena a partir d’un influx massiu de Ca2+ al citosol, que activa el moviment de la miosina a
través dels filaments d’actina dels sarcòmers. Perquè l’influx de Ca2+ sigui efectiu, és crucial que els túbuls del RS
estiguin en estret contacte físic amb els túbuls T (extensions de la membrana cel·lular en forma d’invaginacions
que envolten els sarcòmers i penetren al centre del miòcit). L’entrada de Ca2+ a la cèl·lula es produeix per dos
canals diferents de manera simultània, i és gràcies al contacte físic del RS i de la MP al seu corresponent MCS que
l’obertura dels dos canals és simultània i l’ió entra a la cèl·lula al ritme i en la quantitat necessaris.
Els mitocondris incorporen Ca2+ gràcies al MCS que estableixen amb el RE. No està clara la raó per la
qual els mitocondris necessiten aquest ió. Les propostes han estat diverses: o bé (a) els enzims dependents del Ca2+
es troben a la matriu mitocondrial i necessiten aquest ió per activar-se; o bé (b) com que el Ca2+ és tòxic al citosol
els mitocondris podrien actuar com solucions tampons que en limitessin la concentració; o bé (c) l’ió Ca2+ podria
ser un dels estímuls desencadenants de l’apoptosi mitocondrial.
Una llista molt completa de processos intracel·lulars deguts a l’establiment MCS entre el RE i els diferents
orgànuls pot consultar-se a l’article citat més amunt.

Figure 6. The funcional universe of membrane contact sites (ã Balla, T., Prinz, A., Toulmay, A.)
Rol dels MCS en diverses respostes a l’estrès cel·lular

60
[La biosíntesi de proteïnes en el reticle endoplasmàtic rugós.]
El reticle endoplasmàtic captura del citosol proteïnes específiques en procés de síntesi. N’hi ha de dues
menes: proteïnes transmembrana, que són parcialment translocades a través de la membrana del RE i hi queden
incrustades, i proteïnes solubles, que són completament translocades a través de la membrana i finalment
alliberades al lumen del RE. Algunes de les proteïnes transmembrana s’estableixen definitivament al RE, però
moltes estan destinades a residir a la MP o a la membrana d’un altre orgànul. Les proteïnes SNARE o tail-anchored
proteines, encarregades de facilitar la fusió de vesícules, són un exemple de proteïnes transmembrana del RE. Les
proteïnes solubles acaben secretant-se o bé s’estableixen al lumen del RE o d’algun altre orgànul. Independentment
del seu destí, totes les proteïnes que passen pel RE hi arriben guiades per una seqüència senyal del RE.

Figure 12-35. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Hipòtesi de la seqüència senyal. Visió simplificada de la translocació de proteïnes a través del RE. Quan
la seqüència senyal del RE emergeix del ribosoma, dirigeix el ribosoma a un translocador de la membrana del RE
(el complex Translocon) que forma un por a través del qual és translocat el polipèptid. Una peptidasa senyal
associada al translocador talla (de fet, hidrolitza) la seqüència senyal durant la translocació, i la proteïna, ara en
estat madur, és alliberada al lumen del RE tan bon punt es completa la seva síntesi. El translocador es manté tancat
fins que s’hi uneix el ribosoma per preservar la permeabilitat de la membrana del RE.

La seqüència senyal del RE és guiada fins la membrana del RE per dos elements: una partícula de
reconeixement del senyal (SPR, signal-recognition particle), que fa un cicle entre la membrana del RE i el citosol, i
un receptor SPR localitzat a la membrana del RE. La SRP és un gran complex de sis polipèptids diferents units
a una petita molècula d’ARN. Totes les cèl·lules, llevat dels bacteris, presenten sistemes anàlegs de selecció de
proteïnes, i això fa pensar que aquests mecanismes van sorgir en una etapa primerenca de l’evolució cel·lular.
Les seqüències senyal del RE presenten moltes variants a la cadena d’aminoàcids, però cadascuna conté,
com a mínim, vuit aminoàcids apolars al centre. Si la SPR pot vincular-se específicament a tantes seqüències
diferents és perquè, estructuralment, el punt d’unió de les seqüències senyal de les SPR és una gran butxaca
hidrofòbica folrada de metionines. Com que les metionines tenen cadenes laterals no ramificades i flexibles, la
butxaca és suficientment plàstica com per acollir seqüències senyal hidrofòbiques de combinacions, senyals i
formes distintes.
La SRP és una estructura en forma de vara que embolcalla la subunitat ribosomal major mentre connecta
un dels seus extrems a la seqüència senyal del RE que emergeix del ribosoma com a part d’un polipèptid de nova
síntesi. L’altre extrem bloqueja el port d’unió al factor d’elongació del ribosoma, situat a la interfície de les dues
subunitats ribosomals. Aquest bloqueig deté la síntesi de la proteïna tan bon punt la seqüència senyal del polipèptid
treu el cap pel ribosoma, i, presumiblement, aquesta pausa dona temps al ribosoma per ancorar-se al translocador
de membrana. Aquesta mesura de seguretat garanteix que la proteïna, encara en procés de síntesi, no sigui
alliberada al citosol, i evita un plegament prematur de les porcions llargues del polipèptid. Per tant, a diferència de
la importació post-traduccional de proteïnes als mitocondris i als cloroplasts, la importació co-traduccional no
necessita xaperones per mantenir les proteïnes desplegades.

61
 Figure 12-36. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Partícula de reconeixement del senyal (SPR).
(A) La SRP d’un mamífer és un complex ribonucleoproteic en forma de bastó que conté
sis subunitats (en marró) i una molècula d’ARN (en blau). L’ARN d’una SRP forma
l’espinada que enllaça el domini proteic que conté la butxaca d’unió a la seqüència senyal
amb el domini encarregat de pausar la traducció.
(B) Aspecte exterior en tres dimensions d’una SRP unida a un ribosoma (imatge obtinguda
per microscòpia crioelectrònica). La SRP s’enllaça a la subunitat ribosomal major a fi
d’orientar la butxaca receptora de la seqüència senyal cap a la cadena polipeptídica
emergent. El domini encarregat de forçar la pausa traduccional és col·locat a la interfície
entre unitats ribosomals, on interfereix amb el port del factor d’elongació.
(C) Mentre la seqüència senyal emergeix del ribosoma i s’uneix a la SRP, aquesta pateix un
canvi conformacional que prepara un port d’unió pel receptor d’SRP.

Quan la seqüència senyal s’enllaça a la SRP, aquesta exposa un port d’unió pel receptor de la SRP, que
és un complex proteic transmembrana de la membrana del RE. El receptor de la SRP trasllada el complex SRP-
ribosoma a una proteïna translocadora de la membrana del RE (el complex Translocon o Sec61) que estigui
disponible, i aleshores la SRP i el receptor de la SRP són alliberats i el translocador transfereix el polipèptid en
formació a través de la membrana.

Figure 12-37. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Les seqüències senyals del RE i les SRP dirigeixen els ribosomes a la membrana del RE. La SRP i el seu receptor
actuen simultàniament. La SRP es vincula a la seqüència senyal emergent i al ribosoma, i d’aquesta manera atura la traducció.
El receptor de la SRP, que en les cèl·lules animals consta de dues cadenes polipeptídiques diferents, lliga el complex SRP-
ribosoma i el dirigeix al translocador. No se sap ben bé com, la SRP i el receptor són alliberats i deixen el ribosoma ancorat
al translocador de la membrana. El translocador insereix el polipèptid a la membrana i el transfereix al lumen del RE. Com
que un dels dos pèptids que conformen la SRP i les dues cadenes del receptor contenen dominis d’unió amb GTP, es
pensa que durant els cicles d’hidròlisi i vinculació de GTP tenen lloc canvis conformacionals que garanteixen que
l’alliberament de la SRP només es produeixi després que el ribosoma estigui correctament adherit al translocador.

62
 Aquest procés de transferència co-traduccional marca una línia divisòria entre dues poblacions de
ribosomes al citosol. Els ribosomes units a la membrana (membrane-bound ribosomes) resten ancorats a la cara
citosòlica de la membrana del RE, on participen en la síntesi de proteïnes que són contemporàniament translocades
al RE. Els ribosomes lliures (free ribosomes) sintetitzen la resta de proteïnes codificades pel genoma nuclear. Tots
els ribosomes són estructuralment i funcionalment idèntics, i es diferencien només en la mena de proteïna que
fabriquen en un moment donat.
Com que molts ribosomes poden acoblar-se alhora a la mateixa molècula de mRNA, sovint es formen
poliribosomes. Quan l’mRNA codifica una proteïna amb una seqüència senyal del RE, el poliribosoma queda
ancorat a la membrana del RE, on el guien les seqüències senyals de les múltiples cadenes polipeptídiques que
emergeixen dels ribosomes. Un cop acabat el procés de traducció, els ribosomes poden retornar individualment
al citosol per mesclar-se amb la resta de ribosomes lliures. La molècula de mRNA, tanmateix, queda ancorada a la
membrana del RE en virtut d’una població canviant de ribosomes, cadascun dels quals és transitòriament
mantingut a la membrana pel seu corresponent Translocon.

Figure 12-38. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Poliribosomes lliures i poliribosomes ancorats a la membrana. (A) La piscina de ribosomes sintetitza les
proteïnes del citosol i les que són transportades al RE. La seqüència senyal del RE d’un polipèptid de nova formació
s’uneix a una SRP que dirigeix el ribosoma a la membrana del RE. La molècula d’mRNA s’està permanentment
lligada a la membrana del RE com a part d’un poliribosoma, mentre que els ribosomes que acaben la seva feina són
alliberats individualment i es reincorporen cíclicament a la piscina de ribosomes. (B) Imatge de microscòpia
electrònica de poliribosomes ancorats a la membrana del RE, amb la seva forma característica de rosetó.

Biosíntesi de proteïnes transmembrana single-pass

Un cop la seqüència senyal queda alliberada de la SRP i la cadena en vies de síntesi ha assolit una mida
suficient, la seqüència senyal s’adhereix a un port específic de l’interior del Translocon i obre el porus. En realitat,
doncs, les seqüències senyal del RE són reconegudes dues vegades: d’entrada per la SRP del citosol, i a continuació
pel porus translocador, on actua com un senyal iniciador de la transferència (start-transfer signal). Es pensa
que el mecanisme de doble reconeixement assegura que només penetren al lumen del RE les proteïnes apropiades.
Quan el polipèptid naixent té la llargària suficient, una peptidasa senyal del RE talla la seqüència senyal i
l’allibera per la costura lateral del Translocon a la membrana plasmàtica, on és ràpidament degradada en aminoàcids
per altres proteases de la membrana del RE. El porus translocador, doncs, s’obre i es tanca en dues direccions:
(i) a través de la membrana, permetent el pas a través de la bicapa de les porcions hidrofíliques de les proteïnes, i

63
(ii) lateralment, permetent la incrustació a la membrana de les porcions hidrofòbiques de les proteïnes. L’obertura
lateral dels translocador és crucial en la integració de les proteïnes transmembrana.

Figure 12-42. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Biosíntesi de proteïnes transmembrana single-pass (els ribosomes no es mostren). INSERCIÓ
DE PRIMER TIPUS. En aquesta proteïna, el procés de translocació co-traduccional és iniciat per una
seqüència senyal N-terminal que funciona com una senyal inciador de la transferència (start-transfer
signal) que obre el porus translocador. La proteïna conté també una seqüència d’aturada de la
transferència (stop-transfer sequence) que, en contacte amb determinat port del translocador, n’obre la
costura lateral i fa que la proteïna sigui descarregada lateralment a la bicapa lipídica, on la seqüència
d’aturada de la transferència es converteix en l’ancoratge de la proteïna a la membrana.

En el cas més simple (cf. Figure 12-42), la translocació és iniciada per una seqüència senyal N-terminal,
com passa amb les proteïnes solubles, però, alhora, un segment hidrofòbic (stop-transfer signal) de la cadena
polipeptídica detura la transferència abans que el polipèptid sigui translocat. Aquest senyal d’aturada de la
transferència ancora la proteïna a la membrana després que la seqüència senyal del RE (la start-transfer signal) hagi
estat tallada i alliberada pel translocador. L’obertura de la costura lateral del translocador transfereix la seqüència
d’aturada del senyal a la bicapa, on queda fixada en forma de segment que travessa la membrana en forma d’hèlix
α, amb l’extrem N-terminal a la cara luminal i l’extrem C-terminal a la cara citosòlica de la membrana.
En la resta de casos, la seqüència senyal no és N-terminal sinó interna (cf. Figure 12-43). Com si es tractés
d’un senyal N-terminal del RE, la SRP es vincula amb la seqüència senyal interna reconeixent les seves
característiques hidrofòbiques i α-helicoidals. La SRP condueix a la membrana del RE el ribosoma que sintetitza
la proteïna, i la seqüència senyal del RE actua aleshores com una seqüència d’inici de la transferència que inicia la
translocació de la proteïna. Un cop alliberada pel translocador, la seqüència interna d’inici de la transferència queda
a la bicapa lipídica en forma d’hèlix α que travessa la membrana una sola vegada.
Ara bé: les seqüències internes d’inici de la transferència poden enllaçar-se al translocador adoptant dues
orientacions que determinen quin segment de la proteïna (el que precedeix o el que segueix la seqüència interna)
travessa la membrana per arribar al lumen del RE. L’orientació de la seqüència d’inici de la transferència depèn de
la distribució dels aminoàcids carregats al seu voltant: considerant el grup amino l’inici del polipèptid, (a) quan una
major concentració d’aminoàcids carregats positivament precedeix el core hidrofòbic de la seqüència, la proteïna
és inserida de manera que el grup amino quedi a la cara citosòlica; (b) i, a la inversa, quan una major concentració
d’aminoàcids carregats positivament segueix la seqüència, la proteïna és inserida de manera que el grup amino
quedi inserit al lumen.

64
 Figure 12-43. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Integració a la membrana del RE de proteïnes transmembrana single-pass amb seqüència senyal
interna. INSERCIÓ DE SEGON TIPUS. Una seqüència senyal interna del RE que funciona com un senyal
iniciador de la transferència pot enllaçar-se amb el complex translocador de dues maneres diferents, en
funció de les càrregues dels aminoàcids dels flancs de la seqüència. Si hi ha més aminoàcids carregats
positivament precedint la seqüència que no pas seguint-la, la proteïna de membrana és inserida de manera
que el grup amino quedi a la cara citosòlica de la membrana (alternativa A). Si, en canvi, hi ha més
aminoàcids carregats positivament seguint el senyal més que no pas precedint-lo, la proteïna és inserida
de manera que el grup amino quedi inserit al lumen del RE.

Biosíntesi de proteïnes transmembrana multipass

A les proteïnes transmembrana multipass, la cadena polipeptídica travessa consecutivament la bicapa
lipídica en forma d’hèlix α. Es pensa que, en aquestes proteïnes, una seqüència senyal interna funciona com el
senyal iniciador de la transferència que desencadena el procés de translocació, que continua fins que el translocador
topa amb la seqüència aturadora de la transferència. A les proteïnes que travessen doblement la membrana (double-
pass transmembrane proteins), per exemple, el polipèptid pot ser lliurat a la bicapa tan bon punt les seqüències
iniciadora i aturadora —totes dues hidrofòbiques— coincideixen a l’interior del translocador (cf. Figure 12-44).
En proteïnes multipass més complexes, formades per múltiples hèlix α que travessen la bicapa, un segon
senyal iniciador de la transferencia reinicia la translocació al llarg del polipèptid, fins que el següent senyal aturador
de la transferencia motiva el lliurament a la membrana del polipèptid, i així successivament amb els senyals
consecutius. (cf. Figure 12-45).

65
Figure 12-44. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Inserció en la membrana del RE d’una proteïna double-pass amb seqüències senyals
internes. En aquesta proteïna, una seqüència senyal interna del RE actua com el senyal iniciador
de la transferència, que s’inicia per l’extrem C-terminal de la proteïna. En algun moment després
que la seqüència aturadora de la transferència hagi entrat al translocador, el translocador diposita
lateralment la seqüència a la membrana i, d’aquesta manera, la proteïna hi queda inserida.

Figure 12-45. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Inserció a la membrana del RE d’una proteïna de membrana multipass (rodopsina). La
rodopsina és una proteïna fotosensible localitzada als bastons de la retina dels mamífers. (A) El
gràfic d’hidropatia de la rodopsina hi identifica set petites regions hidrofòbiques. (B) La regió
hidrofòbica més propera a l’extrem N-terminal fa de seqüència iniciadora de la transferència, és
a dir, desencadena el pas a través de la membrana del RE l’extrem N-terminal. Les seqüències
hidrofòbiques subsegüents funcionen alternativament com seqüències d’inici-aturada (les fletxes
verdes emparellen el funcionament d’aquestes seqüències). (C) Un cop integrada a la membrana,
la rodopsina té el seu extrem N-terminal al lumen del RE i el seu extrem C-terminal al citosol. Els
hexàgons blaus representen oligosacàrids enllaçats covalentment.

66
[Modificacions de proteïnes i lípids.]
Un cop sintetitzats i inserits al RE, les proteïnes i els lípids de nova síntesi poden patir una sèrie de
modificacions post-traduccionals que s’esdevenen també al RE.

A. Oligomerització
Hi ha proteïnes que es componen de múltiples subunitats de cadenes polipeptídiques (estructura
quaternària). La catalasa, per exemple, és un tetràmer, és a dir, una suma de quatre cadenes polipeptídiques.
L’oligomerització és el procés de formació d’una estructura més complexa a partir de monòmers, i té lloc al RE,
on les xaperones vetllen pel correcte acoblament dels oligòmers.
B. Ponts disulfur
Els ponts disulfur es formen entre els grups sulfhidril del residu de les cisteïnes gràcies a l’acció de la
disulfat isomerasa, un enzim que es troba al lumen del RE. Aquest enzim té la propietat de formar ponts disulfur
i de desfer-los en cas que no satisfacin els requisits de plegament de la proteïna. El citosol és un entorn reductor
i, per tant, no s’hi formen mai ponts disulfur. Els ponts disulfur, doncs, es formen només en entorns oxidatius
com el lumen del reticle endoplasmàtic.

C. Proteòlisi
La proteòlisi és el procés pel qual enzims específics com les peptidases tallen segments d’una cadena
polipeptídica per a la seva degradació. L’acció d’una peptidasa senyal que talla el domini senyal d’una proteïna és
un exemple de proteòlisi. Les proteïnes ancorades a la membrana en virtut d’una molècula de
glicosilfosfatidilinositol (GPI-anchored proteins) arriben al RE desproveïdes d’aquest glúcid, que se’ls uneix
covalentment al lumen del RE un cop l’extrem C-terminal de la cadena polipeptídica ha estat tallat i degradat. La
substitució del segment senyalitzador d’aquestes proteïnes per un oligosacàrid és també un exemple de proteòlisi
esdevingut al lumen del RE.
D. Glicosilació
L’addició covalent d’oligosacàrids a les proteïnes és una de les majors funcions biosintètiques del RE. Prop
de la meitat de les proteïnes solubles i transmembrana que se sintetitzen al RE (incloent-hi les proteïnes destinades
al transport via Golgi, als lisosomes, a la MP o a l’espai extracel·lular) són glicoproteïnes que pateixin aquesta
modificació al reticle endoplasmàtic.
Durant la forma més comuna de glicosilació de proteïnes al RE (cf. Figure 12-47), un oligosacàrid precursor
format per 14 sacàrids (2 N-acetilglucosamines, 9 manoses i 3 glucoses) és transferit al grup amino de la cadena
lateral d’una asparagina (Asn) de la cadena polipeptídica (N-glicosilació). La transferència és catalitzada per un
complex enzimàtic de la membrana del RE anomenat oligosacaril transferasa (OST), que exposa el seu pol actiu
al cantó lumenal del RE (això explica que les proteïnes del citosol no es glicosolin de la mateixa manera).
L’oligosacàrid precursor resta ancorat a la membrana del RE en virtut d’una molècula lipídica altament hidrofòbica
anomenada dolicol, i és àgilment transferit a l’asparagina diana tan bon punt l’aminoàcid ha penetrat al lumen del
RE durant la translocació de la proteïna. L’oligosacàrid precursor està enllaçat al dolicol a través d’un enllaç molt
energètic de pirofosfat, que proporciona l’energia d’activació necessària per desencadenar la glicosilació.
L’oligosacàrid precursor es construeix sucre per sucre a la cara citosòlica del RE, fins que, en un moment
donat, fa flip-flop ajudat per un transportador. Un cop inserit al lumen del RE, ja pot transferir-se a la glicoproteïna
en formació. La multiplicitat d’estructures dels oligosacàrids N-enllaçats de les proteïnes madures prové de
modificacions posteriors del mateix oligosacàrid precursor original. Encara al RE, moltes proteïnes perden
ràpidament 3 glucoses i una manosa. El retall de l’oligosacàrid (oligosacharide trimming) continua al Golgi i és
biològicament crucial.
La N-glicosilació és, amb diferència, la forma més comuna de glicosilació, amb una presència del 90% de
les proteïnes glicosilades. Amb menys freqüència, els oligosacàrids s’enllacen a l’àtom d’oxigen de residus de serina
o treonina, sense mediació de cap seqüència d’aminoàcids (O-glicosilació). Al RE s’afegeix un primer sucre de
l’oligosacàrid O-enllaçat, i l’oligosacàrid continua ampliant-se a mesura que travessa el Golgi.

67
 Figure 12-47. Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
N-glicosilació d’una proteïna al RE llis. (A) Gairebé al mateix instant que la cadena
polipeptídica penetra al lumen del RE és glicosilada en les asparagines diana. L’oligosacàrid
precursor s’adhereix exclusivament a seqüències Asn-X-Ser i Asn-X-Thr (on X és un aminoàcid
qualsevol, llevat de la prolina). Els cinc sucres continguts en la caixa grisa formen el core de
l’oligosacàrid. En moltes glicoproteïnes, només el core de sucres és capaç de sobreviure a l’extensa
retallada d’oligosacàrids que té lloc al Golgi. (B) L’oligosacàrid precursor és transferit intacte des
del seu ancoratge de dolicol cap a l’asparagina en una reacció catalitzada per l’enzim
transmembrana oligosacaril transferasa (OST). Cada translocador de la membrana del RE (no
mostrat al dibuix) porta associada una còpia d’aquest enzim.
E. Plegament
Les proteïnes són funcionals en l’espai tridimensional. És a dir, perquè una proteïna sigui funcional ha de
tenir, com a mínim, estructura terciària. El mal plegament de les proteïnes les fa disfuncionals i, per tant, és a la
base de multitud de patologies. Per sortir del RE, les proteïnes han d’estar ben plegades, i si són subunitats de
complexos multiproteics (estructura quaternària), necessiten estar completament acoblades.
La glicosilació és un estadi decisiu en el correcte plegament d’una proteïna, perquè els oligosacàrids actuen
com a etiquetes que indiquen l’estat de plegament d’una proteïna. En el procés de plegament de proteïnes al RE
intervenen, entre d’altres, les xaperones calnexina i calreticulina (anomenades així perquè requereixen Ca2+ per
activar-se). Aquestes xaperones són lectines que s’associen als oligosacàrids de proteïnes a mig plegar i les retenen
al RE. De la mateixa manera que la resta de xaperones, la calnexina i la calreticulina eviten que les proteïnes a mig
plegar s’agreguin irreversiblement. Alhora, promouen l’associació de les proteïnes a mig plegar amb una altra
xaperona del RE que s’uneix a les cisteïnes que encara no han format ponts disulfur.
La calnexina i la calreticulina reconeixen els oligosacàrids N-enllaçats que contenen una única glucosa
terminal, i, per tant, s’enllacen només a proteïnes que han perdut dues de les tres glucoses de l’oligosacàrid precursor
durant el trimming que efectuen les glicosidases del RE. Quan la glicoproteïna perd la darrera glucosa, es dissocia
de la seva xaperona i pot abandonar el RE. Però què passa quan la proteïna no està ben plegada?
La calnexina i la calreticulina són capaces de distingir les proteïnes ben plegades de les mal plegades gràcies
a l’acció de l’enzim glicosil transferasa, que va afegint glucoses als oligosacàrids que han perdut la darrera glucosa.
La glicosil transferasa, sensible a les proteïnes mal plegades, afegeix glucoses només als oligosacàrids de proteïnes
deficients a fi que travessin cicles de trimming (via glicosidases) i d’addició de glucoses (via glicosil transferases) que
mantinguin l’afinitat de les proteïnes per la calnexina i la calreticulina fins que s’han plegat correctament.

68
 Figure 12-49 Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Rol de la N-glicosilació en el plegament de proteïnes al RE. La calnexina, una xaperona de la
membrana del RE, s’uneix a proteïnes a mig plegar que contenen una glucosa terminal a l’oligosacàrid
N-enllaçat, i, d’aquesta manera, les reté al RE. L’eliminació de la glucosa terminal per acció d’una
glicosidasa allibera la proteïna de la calnexina. La glicosil transferasa és l’enzim crucial que decideix si
la proteïna està ben o mal plegada: si la proteïna està mal plegada, l’enzim transfereix a l’oligosacàrid N-
enllaçat una nova glucosa que manlleva de l’UDP (uridina difosfat glicosa). D’aquesta manera, renova
l’afinitat de la proteïna per la calnexina, i, per tant, continua retenint-la al RE. El cicle es repeteix fins el
complet plegament de la proteïna. La calreticulina funciona de manera similar, però amb la diferència
que es tracta d’una proteïna soluble.

La proteïna BiP (Binding Protein, o bé Binding immunoblogin protein) és una de les moltes xaperones que
resideixen al lumen del RE RE. La seva funció principal és reforçar el plegament de les proteïnes. BiP estira la
proteïna ja traduïda (modificació post-traduccional) cap al lumen del RE mentre passa pel complex Sec61 del
translocador. Com la resta de xaperones, BiP és capaç de reconèixer proteïnes mal plegades i subunitats que encara
no han estat acoblades per formar complexos oligomèrics. Ho fa enllaçant-se a porcions exposades de la cadena
polipeptídica que, en condicions normals, haurien d’estar confinades a l’interior d’una proteïna correctament
formada o d’un complex multiproteic. Un cop enllaçada, BiP evita l’agregació de la proteïna i la reté al RE per
evitar que travessi el Golgi i la resta d’estadis de la via secretòria (i, per tant, participa també en el procés de correcte
plegament de les proteïnes).

Cell Biology (© Elsevier, Pollard et al.)

Origen hipotètic del reticle endoplasmàtic i l’embolcall nuclear. Distribució del RE en una cèl·lula (imatge
de microscòpia de fluorescència). (A-D) El RE pot haver-se originat a partir de la invaginació de regions de la
membrana plasmàtica que contenien canals de translocació de proteïnes capaços de transferir proteïnes de nova
síntesi a través de la membrana. D’haver estat així, les membranes invaginades haurien proliferat fins formar una
xarxa reticular que en algun moment envoltà l’ADN i formà l’embolcall nuclear i el nucli. (E) Micrografia de
fluorescència d’una cèl·lula expressant un marcador del RE marcat, al seu torn, amb una proteïna verda fluorescent.

69
F. Control de qualitat
Cada minut se sintetitzen prop d’uns 4 milions de proteïnes al RE. Tot i l’ajut de les xaperones, una porció
important de les proteïnes que són translocades al RE fracassen en l’intent de plegar-se correctament o
d’oligomeritzar-se. Aquestes proteïnes són exportades novament des del RE al citosol (retrotranslocació), on
són degradades als proteasomes. Existeix, per tant, un control de qualitat associat al RE que és capaç de censar
les proteïnes mal plegades i d’enviar-les a degradar.
Seleccionar quines proteïnes del RE han de degradar-se i quines no és un procés molt delicat: cal enviar a
degradar les proteïnes irreversiblement mal plegades o mal acoblades, però en cap cas les proteïnes a mig plegar.
Els oligosacàrids N-enllaçats ajuden a fer aquesta distinció, perquè funcionen com temporitzadors que mesuren
quant de temps ha passat una proteïna al RE. L’enzim manosidasa efectua un procés lent de trimming d’una
manosa específica del core de l’oligosacàrid precursor, i el tall efectuat genera un nou oligosacàrid que les lectines
dels complexos (retro)translocadors reconeixen com a defectuós. Les proteïnes que es pleguen ràpidament i
abandonen el RE abans que la manosidasa pugui eliminar la seva manosa diana aconsegueixen escapar de la
degradació, mentre que, quan les proteïnes triguen massa a plegar-se o no arriben mai a fer-ho amb èxit, la
manosidasa té temps d’intervenir i de destinar-les a la degradació.
El mecanisme de retrotranslocació del RE és similar a altres modes de translocació post-traduccional. Per
exemple: com succeeix en la translocació als mitocondris o als cloroplasts, és necessària la intervenció de xaperones
(com la disulfat isomerasa, que trenca els ponts disulfur mal formats) que garanteixen que la proteïna mal plegada
pugui ser retrotranslocada al citosol a través del complex Sec161 (Translocon) en forma de cadena polipeptídica
lineal. El complex Sec161 també és capaç de retrotranslocar proteïnes mal plegades al citosol.

Figure 12-50 Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)

Mecanisme ERAD (Endoplasmit-reticulum-associated protein degradation). Exportació i
degradació de proteïnes mal plegades al RE. Les proteïnes solubles mal plegades del
lumen del RE són reconegudes i dirigides a un complex translocador de la membrana del RE.
En primer lloc interactuen amb les xaperones del lumen del RE (disulfat isomerasa i lectines).
A continuació són exportades al citosol a través del complex translocador. Ja al citosol són
ubiquitilades, desglicosilades i degradades als proteasomes. Les proteïnes de membrana mal
plegades segueixen una ruta similar però usen translocadors diferents.

A la membrana del RE existeix una gran varietat de complexes trsanslocadors que traslladen al citosol les
proteïnes mal plegades del lumen o la membrana. Una característica comuna a tots els translocadors és que tots
contenen l’enzim E3 ubiquitina ligasa, que etiqueta amb poliubiquitines les proteïnes mal plegades a mesura
que emergeixen al citosol, marcant-les per a la seva destrucció. De manera semblant a les BiP, una ATPasa
hexamèrica (que obté l’energia necessària de la hidròlisi de l’ATP) s’encarrega d’empènyer la proteïna al citosol a
través del translocador. Ja al citosol, una N-glicanasa elimina les cadenes d’oligosacàrids en bloc, i, guiada per
l’etiqueta d’ubiquitina, la proteïna desglicosilada s’encamina ràpidament als protasomes, on és finalment
degradada (cf. Figure 12-50). En conjunt, el procés de degradació de proteïnes associat al RE rep el nom d’ERAD
(Endoplasmic-reticulum-associated protein degradation).

70
 L’acumulació al RE de proteïnes mal plegades desencadena l’anomenada UPR (Unfolded protein
response), que comporta un increment de la transcripció de gens que codifiquen les proteïnes encarregades de la
retrotranslocació i la degradació d’altres proteïnes al citosol, de xaperones i de moltes altres proteïnes que ajuden
a augmentar la capacitat plegadora de proteïnes del RE.

Figure 12-51 (A) Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Unfolded protein response (UPR). L’acumulació de proteïnes mal plegades al RE estimula la
transcripció al nucli de gens que codifiquen proteïnes encarregades d’ajudar la cèl·lula a fer front
a l’acumulació de proteïnes defectuoses al RE.

71
 Ara bé: com s’ho fan les proteïnes mal plegades per acabar estimulant la producció de gens al nucli?
Existeixen tres rutes paral·leles que activen la UPR (cf. Figure 12-51A), i que tenen una importància relativa en
els diversos tipus cel·lulars:

1. En la primera d’elles, les proteïnes mal plegades del RE activen una cinasa transmembrana del RE
anomenada IRE1 que s’oligomeritza i activa un domini d’endoribonucleasa a la part citosòlica per
autofosforilació. L’endoribonucleasa talla en dues posicions una molècula de l’mRNA que codifica el
factor de transcripció XBP1, i n’extirpa un intró. El procés pel qual les porcions sense sentit o no
traduïbles (introns) dels gens són extirpades per tal de facilitar-ne la lectura s’anomena splicing o
maduració. Les porcions amb sentit de l’mRNA tornen a acoblar-se gràcies a l’activitat d’una RNA
ligasa, i la molècula de spliced mRNA resultant és traduïda per tal d’activar el factor de transcripció
XBP1. Aquesta proteïna, al seu torn, transloca al nucli i activa la transcripció de gens que codifiquen
les proteïnes desencadenants de l’UPR (essencialment xaperones).

Figure 12-51 (B) Molecular Biology of the Cell (© Garland Science 2015)
Activació d’UPR via IRE1. L’splicing regulat de l’RNA és un canvi regulatori clau en la primera ruta d’UPR.

2. La segona ruta s’inicia també amb l’activació de la cinasa transmembrana PERK, que inhibeix per
fosforilació el factor de transcripció P-eIF2α, involucrat en la traducció de proteïnes. La inactivació
de P-eIF2α disminueix l’influx de noves proteïnes al RE i descarrega el RE de l’excés productiu de
proteïnes que encara han de plegar-se. Finalment, P-eIF2α activa de retruc,la transcripció de gens que
codifiquen les xaperones necessàries per evacuar les proteïens defectuoses del RE.

3. La proteïna transmembrana ATF6 és un sensor de proteïnes defectuoses que, quan detecta un excés
de proteïnes mal plegades al RE, és traslladada al Golgi, on topa amb una proteasa que extirpa el seu
domini citosòlic (proteòlisi). En quedar lliure, ATF6 pot migrar al nucli i passa directament a
comportar-se com un factor de transcripció que activa la transcripció al nucli dels gens que codifiquen
les xaperones.

72
 Control de qualitat CFTR (Cystic Fibrosis
transmembrane conductance regulator). El mal
plegament de les proteïnes és a la base de múltiples
patologies. Quan les proteïnes no es pleguen
correctament, o bé no es produeixen en quantitat
suficient, cosa que en genera un dèficit patològic, o bé
funcionen defectuosament, o bé no poden arribar al seu
destí i, per tant, no exerceixen les seves funcions. El gen
CFTR (regulador de conductància transmembrana
de la fibrosi quística) és un una proteïna que actua com
un canal de clorur que manté l’equilibri necessari d’aigua
i sal a la cèl·lula. Quan els gens que codifiquen aquesta
proteïna estan mutats, la proteïna no pot plegar-se
correctament i deixa de ser funcional, de manera que no
pot arribar al seu destí (la membrana plasmàtica apical de
les cèl·lules dels epitelis pulmonars). L’absència o el
funcioament defectuós d’aquest canal reté el clor
intracel·lular i altera la producció de suor, sucs gàstrics i
mucoses. En conseqüència, les mucoses que impregnen
els epitelis pulmonars veuen alterada (espesseïda) la seva
consistència, que estimula el creixement de
microambients bacterians que fan que els malalts de FQ
siguin especialment propensos a patir infeccions
pulmonars.
Cell Biology (© Elsevier, Pollard et al.)

Resum de la unitat
L’extens laberint del RE és una factoria on es fabriquen pràcticament tots els lípids de la cèl·lula. A més
a més, una part notable dels processos de síntesi de proteïnes a la cèl·lula tenen lloc a la cara citosòlica del RE
rugós: pràcticament totes les proteïnes destinades a la secreció o al RE, al Golgi, als lisosomes, als endosomes i
a la membrana plasmàtica passen primer pel RE provinents del citosol. Al lumen del RE les proteïnes es pleguen
i s’oligomeritzen, es formen ponts disulfur i hi té lloc la N-glicosilació. Els oligosacàrids N-enllaçats es
comporten com marcadors del nivell de plegament d’una proteïna, a fi que les proteïnes abandonin el RE només
quan estan correctament plegades. Les proteïnes defectuoses són retornades (retrotranslocades) al citosol, on
són desglicosilades, poliubiquitilades i degradades als proteasomes. Si les proteïnes defectuoses s’acumulen
excessivament al RE, desencadenen el mecanisme de resposta UPR, que activa al nucli els gens encarregats de
produir xaperones.
Al RE arriben només les proteïnes dotades d’una seqüència senyal específica del RE. Aquesta
seqüència senyal és reconeguda per una partícula de reconeixement del senyal (SPR, signal-recognition particle) que
s’uneix alhora a la cadena polipeptídica naixent i al ribosoma, i els dirigeix a un receptor de proteïnes de la cara
citosòlica de la membrana del RE rugós. Aquesta unió a la membrana del RE inicia el procés de translocació
que empeny la cadena polipeptídica a través del por hidrofílic d’un complex translocador.
Les proteïnes solubles (destinades o bé al lumen del RE, a la secreció o al lumen d’altres orgànuls)
penetren completament al lumen del RE. Les proteïnes transmembrana, destinades a les membranes del RE i
d’altres orgànuls, són parcialment translocades a través de la membrana i hi resten ancorades en virtut d’un o
més segments hidrofòbics de la cadena polipeptídica que adopten una forma d’hèlix α. Aquestes porcions
hidrofòbiques de la cadena poden actuar com a senyals iniciadors o aturadors del procés de translocació.
Quan un polipèptid conté múltiples senyals alternants d’aquesta mena, travessa consecutivament la membrana
diverses vegades i esdevé una proteïna transmembrana multipass.
L’asimetria de la inserció i glicosilació de proteïnes al RE marca la lateralitat de la resta de membranes
cel·lulars que reben proteïnes exportades des del RE (vid. topologia).

73