T.W.

Adorno, Terminología filosófica II, Taurus Ediciones, Madrid

“Una metafísica que fuese algo más que la simple afirmación de algo supremo, tendría
que conectar con lo que hay tras esas preguntas pueriles: ¿qué es esto?, ¿eso es todo?,
¿también nosotros somos así? Una metafísica debe dar cuenta de tales experiencias, si
no quiere quedarse en mera palabrería. Pero las olvida al quedar éstas más allá del corte
de abstracción que realiza la teoría de conocimiento. El materialismo es por tanto
dogmático porque, aún con relación a la muerte, remite la metafísica a la experiencia.”

L’obra d’Adorno mostra un posicionament materialista dins de la metafísica. Contrari a

l’espiritualisme, on tota la realitat és esperit, el materialisme remet a la realitat física,
captada pels sentits, com a única garantia vertadera de la realitat. Una metafísica
materialista emfatitza en l’experiència de l’individu i no remet allò que va més enllà del
pla terrenal. Per tant, en el materialista destaquen dos punts: la figura del subjecte que
coneix i els sentits com captadors de la realitat.
Adorno mostra amb diferents autors com en el materialisme tracta “temas estrictamente
idénticos (que) cumplen significaciones totalmente diferentes” (p.154). Els diferents
autors materialistes, tenen en comú la preponderància de la matèria com essència de tot
ens. Aquests desenvolupen teories quasi independents entre ells; cadascú amb la seva
finalitat pràctica. Per exemple, amb Demòcrit trobem com determina l’essència en la
matèria contraposant-se al platonisme i idealisme de la seva època. Per altra banda,
Epicur evoca a la subjectivitat i a la percepció sensitiva com a caràcter imperant per
emfatitzar en la individualitat de cadascú com a finalitat seva i alhora amo del seu propi
destí (enfront del determinisme teològic). En la modernitat Hobbes exposa un
materialisme amb una intencionalitat de defensar el seu model polític. L’individu sent
matèria és objecte de domini. I com a darrer autor tractat, trobem a Marx, crític de la
teoria econòmica i filosòfica de la seva època que no permeten l’abolició de les
necessitats materials per a l’assoliment de la llibertat.
Per Adorno, el concepte de matèria és allò que ens acredita terrenalment. Té un sentit
empíric existencial. Adorno ens diu: “su concepto (la materia) significa propiamente
que nosotros, hombres, somos también materia” (p.138). En Adorno impera la part
material sobre l’espiritual en allò que acredita com ens existent. Per tant, no cal recórrer
“a la afirmación de algo supremo” per intentar resoldre les preguntes que se’ns son

1
plantejades en la filosofia. És necessari per a un materialista fer èmfasi en els sentits i
l’experiència de l’individu per conèixer. Marx per exemple, la seva crítica a la teoria
econòmica clàssica és desenvolupada a partir de l’abstracció de les condicions materials
reals que són elaborades per les relacions de producció. En un pensador com Epicur, on
defensa l’objectivitat de la realitat, diu que només la podem conèixer mitjançant els
sentits. Essent el coneixement de la realitat produït a través dels sentits, i aquests son
capaços fallar, pot generar una desconfiança per les teories de coneixement. Això no vol
dir que reneguem d’ells. Adorno exposa en el sensualisme d’Epicur com l’engany dels
sentits només pot ser corregit els sentits. “Sólo puedo rectificarla andando por ella,
adquiriendo nuevas impresiones sensibles, y sintetizándolas y comparándolas con las
primitivas” (p.61) diu Adorno.
En una part del text s’exposa allò que és “mera palabrería”, allò que queda més enllà per
abstracció en la teoria del coneixement. Adorno insisteix més d’un cop sobre la
importància del paper pragmàtic en el pensament; no quedant-se només en el pla teòric.
Per exemple, quan Adorno tracta Epicur i la seva defensa de la vida oculta diu: “es
también esencial a tal pensamiento el momento de la praxis misma, es decir, si no es en
sí mismo una especie de praxis, entonces ya de antemano es un falso pensamiento”
(p.176). En l’apartat de Marx torna a defensar-ho dient “(la actitud contemplativa)
impide transformar el mundo, de manera que de lo que se trata es de dinamitar esta
actitud contemplativa y pasar a otra práctica” (p.190).
Adorno ens mostra la relació que es dona al materialisme amb la noció de mort. La
relació que es dona amb la mort per part del materialisme pot ser llegida des d’aquest
vessant. L’èmfasi de la corporeïtat material dels homes com allò predominant per la
seva existència evoca a una finitud en el seu ésser, cosa que un cop la matèria és
desintegrada, l’ésser desapareix. Adorno exposa la importància de la desintegració de la
matèria per a la mort de l’ens, contrari de pensaments espirituals com el de Heidegger.
Adorno exposa: “Pues Heidegger ha intentado fijar en la muerte el concepto de la
totalidad del ser-ahí de una manera que diría yo, extremadamente violenta. A ello se
opone el materialismo. Para él, en el fondo lo únicamente real es la materia en la que
nos desintegramos” (p.144). El que dona la facticitat real del ésser per un materialista és
la matèria.
Un dels punts més destacats sobre el materialisme per Adorno és com cau aquest en una
contradicció. Adorno diu: “en rigor no podrían darse sistemas materialistas (…) Todo es
materia, todo es material, en tanto que quiere desarrollar todo lo que hay a partir de un

2
principio, se ve forzado siempre a convertirse en sistema” (p.180). El materialisme,
intentant no ser dogmàtic, alhora cau en un dogmatisme en intentar reduir la realitat a un
principi.
En darrer punt Adorno és contrari al pensament sistemàtic i ho troba com “un problema
de la filosofia”. Concep una teoria sistemàtica com allò tancat i que no dona la
possibilitat a una reflexió o la possibilitat a una crítica d’aquella ideologia imperant. Per
Adorno ha d’haver-hi una possibilitat de crítica per poder trobar la llibertat de
pensament. El sistema de pensament predominant ens evoca a una falsa seguretat que
alhora ens oprimeix la reflexió. Diu Adorno: “La necesidad de seguridad que lleva en sí
la exigencia del sistema me parece que es por el contrario enemiga de la filosofía. Es el
momento que corta la libertad de reflexión y transforma luego el sistema en algo
violento y opresor” (p.198). El pensament ha de ser quelcom lliure, actiu i amb
possibilitats de ser superat. Per tant, Adorno no concep un pensament tancat en un
sistema. Adorno es presenta llavors com un defensor del pensament lliure enfront d’una
ideologia dominant en el pensament col·lectiu. Aquesta idea també es mostra en el
moment que Adorno fa una crítica a la “vida amagada” d’Epicur on s’exposa el perill
d’una vida amagada de l’individu davant un sistema dominant on, pel fet de romandre
ocult i amb un mateix no s’elabora la possibilitat de crítica a la ideologia. Adorno és
contrari a la individualitat total i no concorda amb Epicur.
El materialisme i la filosofia no ha de ser sistemàtic per l’autor. Contrari a enfocaments
filosòfics com l’idealisme, no sustenta un sistema general que relaciona els diferents
tipus de pensaments.