100-Apunts Electrotecnia

Electrotècnia
Apunts de l’assignatura.
14 de novembre de 2022
2
Índex
Pròleg 7
1 El sistema elèctric 11
1.1 Conceptes bàsics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.1 Estructura del sistema elèctric. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.2 Senyal sinusoı̈dal. Definicions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2 Concepte de fasor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3 Tipus de càrregues passives. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3.1 Resistència. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3.2 Inductància. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3.3 Capacitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.4 El sistema elèctric monofàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.4.1 Desfasament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.4.2 Potència i factor de potència. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5 Ressonància. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5.1 Concepte de ressonància. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5.2 Factor de qualitat (Q). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.5.3 Ressonància sèrie. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.5.4 Ressonància paral.lel. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.6 Teoremes de Thevenin i Norton. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.7 Teorema de Millman. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.8 El sistema elèctric trifàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.8.1 Presentació, tensions simples i compostes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.8.2 Potència trifàsica. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.8.3 Tensions i corrents en motors trifàsics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.8.4 Conversió estrella-triangle. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.8.5 Reducció de trifàsic a monofàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
1.9 Mètode de càlcul en p.u. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.9.1 Mètode p.u. en un sistema monofàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.9.2 Mètode p.u. en un sistema trifàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.10 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
2 Quadripols 37
2.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.2 Dipols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.3 Tipus de paràmetres en els quadripols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.4 Paràmetres d’admitància (Y ). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.4.1 Càlcul general dels paràmetres d’admitància. . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.4.2 Models equivalents. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
2.4.3 Conversió triangle-estrella. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3
2.4.4 Connexió de quadripols en paral.lel. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
2.5 Paràmetres d’impedància (Z). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.5.1 Càlcul general dels paràmetres d’impedància. . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.5.2 Relació entre els paràmetres Y i els paràmetres Z. . . . . . . . . . . . . . 55
2.5.3 Connexió de quadripols en sèrie. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
2.6 Paràmetres hı́brids (H). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.7 Paràmetres de transmissió (T ). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
2.7.1 Connexió de quadripols en cascada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
2.8 Paràmetres hı́brids inversos (G). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
2.9 Paràmetres de transmissió inversa (T 0 ). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
2.10 Relacions entre els diversos tipus de paràmetres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
2.11 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3 Conceptes bàsics d’electromagnetisme 69

3.1 Definicions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
3.2 Classificació de les màquines elèctriques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
3.3 El circuit magnètic. Definicions i magnituds. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
3.4 Materials magnètics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
3.5 Lleis dels circuits magnètics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
3.6 Energia i coenergia magnètica. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
3.7 Pèrdues d’energia en els nuclis ferromagnètics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
3.8 Circuits magnètics excitats amb corrent altern. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
3.9 Circuit elèctric equivalent d’una bobina amb nucli de ferro alimentada en tensió
alterna. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
3.9.1 Nucli sense pèrdues. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
3.9.2 Nucli amb pèrdues. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
3.10 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
4 Acoblament Magnètic. 89
4.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
4.2 Acoblament magnètic. Inductància mútua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
4.3 Conveni dels punts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
4.4 Notació i equacions de l’acoblament magnètic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
4.5 Energia en bobines acoblades. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
4.5.1 Expressió de l’energia en bobines acoblades. Demostració que M12 =
M21 = M . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
4.5.2 Valor lı́mit de M . Grau o coeficient d’acoblament magnètic k. . . . . . . 96
4.6 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
5 Transformadors 99
5.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
5.2 Fonaments. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
5.3 Principi de funcionament del transformador ideal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
5.4 Aspectes constructius. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
5.4.1 Nucli. Circuit magnètic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
5.4.2 Debanats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106
5.4.3 Sistemes de refrigeració. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
5.4.4 Aı̈lladors i altres elements. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
5.4.5 Placa de caracterı́stiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
5.5 Transformador en buit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
5.5.1 Transformador en buit considerant nucli amb pèrdues. . . . . . . . . . . . 111
4
5.5.2 Transformador en buit considerant nucli amb pèrdues i resistència en els
bobinats del primari. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
5.5.3 Flux de dispersió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
5.6 Transformador amb càrrega. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
5.7 Circuit equivalent d’un transformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
5.7.1 Objectiu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
5.7.2 Consideracions sobre la reducció del secundari al primari. . . . . . . . . . 116
5.7.3 Procés de reducció del secundari al primari. . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
5.8 Assajos del transformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
5.8.1 Objectius. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
5.8.2 Assaig en buit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
5.8.3 Assaig en curtcircuit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
5.8.4 Caiguda de tensió en un transformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
5.8.5 Pèrdues i rendiment d’un transformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
5.9 Autotransformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129
5.10 Transformador trifàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130
5.10.1 Representació gràfica. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130
5.10.2 Implementació d’un transformador trifàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
5.10.3 Relació de transformació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132
5.10.4 Índex o grup horari. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132
5.10.5 Influència del desequilibri de la càrrega en tipus de connexionat. . . . . . 134
5.11 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140
6 Màquina Ası́ncrona 143

6.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143
6.2 Constitució fı́sica. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144
6.3 Principi de funcionament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146
6.3.1 Camp magnètic creat per la circulació de corrent per una espira. . . . . . 146
6.3.2 Camp magnètic creat pel debanat trifàsic de l’estator. . . . . . . . . . . . 147
6.3.3 Procés de generació de moviment del rotor. . . . . . . . . . . . . . . . . . 148
6.3.4 Definició de lliscament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150
6.4 Aspectes constructius. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152
6.4.1 Nombre de parells de pols de l’estator. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152
6.4.2 Distribució dels debanats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152
6.4.3 Escurçament del pas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153
6.4.4 Inclinació de les ranures. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.4.5 Factor de bobinat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.5 Funcionament del motor d’inducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.5.1 Connexionat a la xarxa d’alimentació trifàsica. . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.5.2 Inversió del sentit de gir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.5.3 Corbes caracterı́stiques i funcionament bàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . 155
6.5.4 Engegada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156
6.5.5 Operació com a generador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157
6.5.6 Operació com a fre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157
6.5.7 Variació de velocitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158
6.6 Circuit equivalent del motor d’inducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158
6.6.1 Recordatori sobre el transformador en buit. . . . . . . . . . . . . . . . . . 158
6.6.2 Analogia motor d’inducció-transformador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159
6.6.3 Conversió del rotor a f2 a un nou circuit a f1 . . . . . . . . . . . . . . . . . 161
6.6.4 Reducció de les variables del rotor a l’estator. . . . . . . . . . . . . . . . . 162
5
6.6.5 Circuit equivalent reduı̈t a l’estator. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164
6.7 Assajos del motor d’inducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164
6.7.1 Assaig en buit o rotor lliure. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165
6.7.2 Assaig en curtcircuit o rotor bloquejat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 166
6.8 Balanç de potències. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 168
6.9 Equacions i corbes caracterı́stiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169
6.10 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173
7 Màquina de Corrent Continu 175

7.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175
7.3.1 Funcionament com a motor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 176
7.3.2 Funcionament com a generador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 182
7.4 Reacció de l’induı̈t. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183
7.5 Model de l’induı̈t i de l’inductor. Equacions fonamentals. . . . . . . . . . . . . . 184
7.6 Tipus d’excitació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 186
7.7 Funcionament com a motor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187
7.7.1 Motor amb excitació independent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187
7.7.2 Motor amb excitació derivació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 189
7.7.3 Motor amb excitació sèrie. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190
7.7.4 Motor amb excitació composta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191
7.7.5 Comparació entre excitació derivació i sèrie. . . . . . . . . . . . . . . . . . 192
7.7.6 Arrencada del motor de contı́nua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193
7.7.7 Regulació de velocitat i inversió del sentit de gir. . . . . . . . . . . . . . . 193
7.7.8 Balanç de potències. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 194
7.7.9 Frenat del motor de corrent continu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195
7.8 Funcionament com a generador (dinamo). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 200
7.8.1 Generador d’excitació independent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 200
7.8.2 Generador amb excitació derivació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 202
7.8.3 Generador amb excitació sèrie. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 204
7.8.4 Generador amb excitació composta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 204
7.8.5 Balanç de potències en el generador de corrent continu. . . . . . . . . . . 205
7.9 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205
8 Màquina Sı́ncrona 207

8.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207
8.3.1 Funcionament bàsic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 210
8.4 Funcionament com a generador (alternador). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211
8.4.1 Generador en buit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211
8.4.2 Generador en càrrega. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211
8.4.3 Circuit equivalent i equacions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213
8.4.4 Assajos de la màquina sı́ncrona. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 214
8.4.5 Potència i parell. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 216
8.4.6 Regulació de tensió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217
8.4.7 Corbes caracterı́stiques del generador sı́ncron. . . . . . . . . . . . . . . . . 218
8.5 Funcionament com a motor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 218
8.5.1 Caracterı́stiques de funcionament com a motor. . . . . . . . . . . . . . . . 220
8.5.2 Engegada dels motors sı́ncrons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221
6
8.6 Conclusions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 223
7
8
Pròleg.
L’objectiu de la present documentació consisteix en divulgar algunes de les informacions essen-

cials de l’Electrotècnia.
La finalitat d’aquest document és únicament docent i adreçada exclusivament als estudiants del
Tecnocampus Mataró-Maresme.
Si trobeu qualsevol errada o contingut inadequat en el document, us prego m’ho feu saber per
corregir-ho i/o esmenar-ho.
Salvador Alepuz (alepuz@tecnocampus.cat). Setembre 2019.
9
10
Capı́tol 1
El sistema elèctric
1.1 Conceptes bàsics.

1.1.1 Estructura del sistema elèctric.
La figura 1.1 presenta l’estructura habitual d’una xarxa elèctrica que transporta l’energia elèctrica
des dels centres generadors fins als consumidors.
400 V
Figura 1.1. Estructura bàsica del sistema elèctric
La generació d’energia es realitza en mitjana tensió (15-20 kV). No és possible fer-ho a més
tensió ja que els materials aı̈llants, amb els quals es fabriquen els generadors elèctrics, no poden
suportar més tensió. El transport d’energia es realitza en alta o molt alta tensió (132-380 kV o
fins i tot més tensió). La distribució es fa en mitjana tensió (25-66 kV). Finalment, al consumi-
dor li arriba baixa tensió (400 V tensió composta, 230 V tensió simple).
11
Electrotècnia. Escola Superior Politècnica Tecnocampus.
En el transport d’energia elèctrica, s’utilitza alta tensió amb l’objectiu de reduir el corrent
que circula a través de les lı́nies i, per tant, les pèrdues. Aixı́, es transporta la major quantitat
d’energia possible des de la generació fins al consum amb les mı́nimes pèrdues.
En resum, es pot dir que la potència transmesa pel sistema és el producte de tensió per
corrent:
P =U ·I (1.1)
Els conductors, a través dels quals circula el corrent des de la generació fins als consumidors,
presenten resistència. Per tant, quan el corrent circula a través del conductor, existeix una
potència dissipada en forma de calor (pèrdues):
P = R · I2 (1.2)
Per tant, quan augmenta la tensió U es pot transmetre la mateixa potència P amb menys
corrent I, i conseqüentment amb menys pèrdues, segons (1.2) .
1.1.2 Senyal sinusoı̈dal. Definicions.

El sistema elèctric funciona amb tensions i intensitats sinusoı̈dals. Sigui el circuit bàsic de la
figura 1.2.
i(t)
+ +
v(t) v(t) R càrrega
_ _
(a) (b)
Figura 1.2. Circuit elèctric bàsic: a) esquema, b) forma d’ona de la tensió.
La tensió v(t) presenta una forma d’ona sinusoı̈dal, i respon a l’expressió (1.3).
v(t) = Vmàx · cos(ω · t + α) (1.3)
on els paràmetres són
f freqüència del senyal (Hz = 1/s). La freqüència de la xarxa és de 50 Hz.

T = 1/f perı́ode (s). El perı́ode de la xarxa és 1/50 = 20 ms.
ω = 2πf pulsació (rad/s).
α angle de desfasament (respecte t = 0 s ó la referència).
12
Capı́tol 1. El sistema elèctric
Si la forma d’ona d’un senyal és sinusoı̈dal, s’estableix una relació molt simple entre valor
eficaç i valor màxim, com mostra l’equació (1.4).
Vmàx
Vrms = √ (1.4)
2
Amb les definicions anteriors, es pot comprovar que la forma d’ona presentada√ en la figura
1.2 té una freqüència de 50 Hz i un valor eficaç de 230 V (valor màxim 230 · 2 = 325 V).
D’altra banda, es fa necessari realitzar les definicions de valor eficaç (1.5) i valor mitjà (1.6).
Z T 12 s
Z T
1 2 1
(x)rms = · (x(t) ) dt = · (x(t)2 ) dt (1.5)
T 0 T 0
Z T
1
(x)av = · x(t) dt (1.6)
T 0
1.2 Concepte de fasor.

Les operacions matemàtiques en sistemes elèctrics es realitzen utilitzant el concepte de fasor.
Pel senyal sinusoı̈dal de (1.7), el fasor corresponent s’expressa en (1.8).
√
x(t) = Xmàx · cos(ω · t + α) = 2 · Xrms · cos(ω · t + α) (1.7)
Xmàx
x = Xrms 6 α = √ 6 α (1.8)
2
El concepte de fasor es pot deduir de la figura 1.3. Sigui un vector giratori de longitud Xmàx
que gira a velocitat ω, tal com mostra la figura 1.3. En l’instant inicial (t=0), el vector forma
un angle α respecte l’eix horitzontal. La projecció de l’extrem del vector sobre l’horitzontal (eix
‘x’) dóna com a resultat l’expressió sinusoı̈dal de (1.7). Noteu que l’angle girat pel vector en
el curs del temps es pot expressar com θ=ω ·t. En aquesta situació, la referència (eixos x-y) és
estàtica i el vector gira a velocitat ω.
Per entendre el concepte de fasor, s’ha de considerar una nova referència. Se suposa que,
a partir de l’instant t = 0, els eixos x-y giren a la mateixa velocitat (ω) i sentit que el vector
giratori. Per tant, tenim una nova referència giratòria. En aquesta nova referència, el vector
és estàtic, ja que vector i referència giren a la mateixa velocitat. Si es considera que aquesta
referència és el pla complex, el vector pot expressar-se com un nombre complex, és a dir, es té
un fasor (1.9). L’angle és la posició relativa del vector en referència a l’eix ‘x’ o eix real.
x = Xrms 6 α = Re(x) + jIm(x) (1.9)
1.3 Tipus de càrregues passives.

1.3.1 Resistència.
En una resistència, tensió i corrent estan en fase, tal com mostra la figura 1.4.
13
vector gira a Im referència i

velocitat Z vector giren a
XMAX Z velocitat Z
T = Z·t
XMAX
D Im(x)
D
Re
x(t) Re(x)
(a) (b)
Figura 1.3. Concepte de fasor: a) referència estàtica, b) referència giratòria.
i(t)
+ +
v(t) v(t) R
_ _
Corrent i
u t R i t u R i
u Zi on Z R
Tensió v
v VRMS 0q
i I RMS 0q
Figura 1.4. Càrrega resistiva.
1.3.2 Inductància.
En una bobina, el corrent està retardat T /4 respecte la tensió, vegeu figura 1.5.
1.3.3 Capacitat.
En una capacitat, el corrent s’avança T /4 respecte la tensió, vegeu figura 1.6.
1.4 El sistema elèctric monofàsic.

1.4.1 Desfasament.
Un concepte important en sistemes sinusoı̈dals és el desfasament. En particular, el desfasament
entre tensió i corrent s’identifica com l’angle ϕ . És molt important determinar el seu valor i
14
Període T (360q)
T/4 (90q)
d
u t L i t
dt
Z jZ L jX L Re
u Zi Tensió v
u u u
Corrent i S
4
90q
i j
Z jX L XL v VRMS 0q
i I RMS 90q
Im
Figura 1.5. Càrrega inductiva.
Període T (360q)
T/4 (90q)
d
i t C u t
dt
1 1
Z j jX C Im
jZ C ZC
u Zi v VRMS 0q
Corrent i S 90q
i I RMS 90q
u u u 4
i j
Z jX C XC
Tensió v
Re
Figura 1.6. Càrrega capacitiva.
signe a l’hora d’identificar el tipus de càrrega del circuit. Una regla per determinar el seu signe
és la següent:
1. Es dibuixen els fasors de tensió i corrent.
2. Es marca el desfasament entre tensió i corrent, en el sentit de corrent cap a tensió.
15
3. Si el sentit és antihorari, ϕ es positiu.
4. Si el sentit és horari, ϕ es negatiu.
Per a una càrrega de tipus inductiu, ϕ és positiu, vegeu figura 1.7, mentre que per a una
càrrega tipus capacitiu, el desfasament és negatiu, vegeu figura 1.8. En general, per a una
càrrega genèrica RLC, s’ha d’atendre a la figura 1.9.
d
u t R i t L i t
dt
Z R jZ L R jX L
Tensió v Re
u Zi M
u u
Corrent i v VRMS 0q
i i I RMS M
Z R jX L
Im
Figura 1.7. Desfasament en una càrrega R-L.
1 d
i t u t C u t
R dt
Im
1
Z R j R jX C v VRMS 0q
ZC
i I RMS M
u Zi Corrent i
M
i
u u
Tensió v
Z R jX C
Re
Figura 1.8. Desfasament en una càrrega R-C.
16
X X L XC
tgM
R R
M > 0q => I retrasada => càrrega inductiva

M < 0q => I avançada => càrrega capacitiva
Figura 1.9. Desfasament en una càrrega genèrica RLC.
1.4.2 Potència i factor de potència.

El càlcul de les potències en un sistema monofàsic es realitza mitjançant les fórmules (1.10)-
(1.13). Es defineix el triangle de potències en la figura 1.10.
Potència complexa S = U · I ∗ = P + jQ (1.10)

p
Potència aparent S = Urms · Irms = P 2 + Q2 (1.11)
Potència activa P = Urms · Irms · cosϕ (1.12)
Potència reactiva Q = Urms · Irms · sinϕ (1.13)
S
Q
M
Figura 1.10. Triangle de potències.
La definició general de factor de potència es mostra en (1.14). Si les formes d’ona de tensió
i corrent són sinusoı̈dals, el factor de potència es pot expressar segons (1.15).
P
FP = (1.14)
S
P
FP = = cosϕ (1.15)
S
La figura 1.11 mostra tres casos diferents on la potència activa (P ) presenta el mateix valor.
S’observa que:
els tres casos presenten la mateixa potència activa P (potència útil)
un angle (ϕ) més gran suposa menor factor de potència (cosϕ), major potència reactiva
(Q) i major corrent (I)
17
un corrent més gran implica pèrdues més grans (pèrdues = R · I 2 )
el cas òptim (no mostrat en la figura 1.11) és aquell que
- ϕ = 0◦ =⇒ cos ϕ = 1
– Q = 0 =⇒ S = P
– mòdul de I és mı́nim (pèrdues mı́nimes)
– V i I estan en fase
I 1, M 1
I 2, M 2
I3 , M 3
Figura 1.11. Tres casos amb diferent factor de potència però amb la mateixa potència activa.
1.5 Ressonància.
1.5.1 Concepte de ressonància.
En un circuit amb components inductius i capacitius, es considera que el circuit està en res-
sonància quan la tensió aplicada als terminals del circuit i el corrent absorbit estan en fase.
En termes electrotècnics, el factor de potència és unitari. El comportament ressonant depèn
fortament de la freqüència.
Si es considera el dipol passiu (constituı̈t per R − L − C) de la figura 1.12, es pot de deduir

l’equació de la seva impedància equivalent (1.16).
+
U dipoll
di
_ passiu
Figura 1.12. Dipol passiu.
18
U
ZE = = RE + jXE (1.16)
I
I per tant la seva admitància és (1.17).
I 1 RE XE
YE = = = 2 −j 2 (1.17)
U ZE ZE ZE
Els dipols passius poden ser no dissipatius (RE = 0, es podria considerar el cas ideal) o
dissipatius (RE 6= 0, es podria considerar el cas real, atès que a la realitat sempre hi haurà una
part resistiva, per molt petita que sigui).
Si es considera RE 6= 0 (dipol dissipatiu), es diu que el dipol està en ressonància si tensió

i corrent estan en fase, és a dir, es verifica que la part imaginària de la impedància (1.18) o
admitància (1.19) són nul.les.
Im(Z E ) = 0 (1.18)
Im(Y E ) = 0 (1.19)
Si es considera RE = 0 (dipol no dissipatiu), si la part la part imaginària de la impedància

(1.18) o admitància (1.19) són nul.les, implica que la impedància (1.20) o admitància (1.21) són
nul.les, respectivament. Es parla de ressonància sèrie o paral.lel.
Im(Z E ) = 0 ⇒ Z E = 0 ⇒ dipol en curtcircuit ⇒ ressonància sèrie (1.20)

Im(Y E ) = 0 ⇒ Y E = 0 ⇒ dipol en circuit obert ⇒ ressonància paral.lel (1.21)
Finalment, afegir que l’enfocament que és dóna en el present document sobre la ressonància
és principalment electrotècnic, no pas des del punt de vista de tractament de senyal. Cal observar
que la ressonància pot ser un fenomen desitjat o indesitjat, depenent de les condicions de treball
del circuit.
1.5.2 Factor de qualitat (Q).

Es defineix el factor de qualitat Q (adimensional) segons (1.22) o (1.23).
màxima energia que emmagatzema el circuit

Q = 2π = (1.22)
energia dissipada en un perı́ode
màxima energia que emmagatzema el circuit
=ω (1.23)
P
El factor de qualitat (Q) també s’anomena factor de mèrit, factor de sobretensió en res-
sonància o factor de sobreintensitat en ressonància.
Es dedueix que, quan més gran sigui el factor Q, el circuit dissipa proporcionalment menys
energia, és a dir, la importància de les resistències en el circuit és menor.
19
1.5.3 Ressonància sèrie.

En el circuit de la figura 1.13, la impedància equivalent és (1.24).
I L C
R
+
U UL UC
_
Figura 1.13. Circuit sèrie.

1
ZE = RE + jXE = RE + j ωL − (1.24)
ωC
Per definició de ressonància, XE = 0, per tant ωL−1/(ωC) = 0, d’on resulta l’equació (1.25)
que determina la relació entre L, C i ω per verificar la condició de ressonància.
ω 2 LC = 1 (1.25)
Si la freqüència (pulsació) és variable, amb L i C constants, es troba la pulsació (1.26) o
freqüència (1.27) de ressonància.
1
ωo = √ (1.26)
LC
1
fo = √ (1.27)
2π LC
Com que el mòdul de la impedància és (1.28), es dedueix que, en condicions de ressonància,
la impedància pren el seu valor mı́nim (ZE )o = RE i, per tant, el corrent d’entrada I serà
màxim. Cal observar que un circuit no dissipatiu en ressonància dóna (ZE )o = 0 i per tant el
corrent d’entrada seria infinit.
s
1 2

ZE = 2
RE + ωL − ≥ RE (1.28)
ωC
Exemple 1.1 Càlcul del factor de qualitat Q pel circuit sèrie.

En condició de ressonància, l’energia instantània emmagatzemada pel circuit sèrie de la
figura 1.13, és
1 1
Wemmagatzemada = Li2 (t) + Cu2C (t) =→
2 2
on
√
u(t) = 2U cos(ωo t) tensió instantània aplicada a l’entrada del circuit
√
i(t) = 2I cos(ωo t) el corrent del circuit està en fase amb la tensió d’entrada
√ π √
uC (t) = 2UC cos(ωo t + ) = 2UC sin(ωo t) la tensió en C avança 90◦ al corrent
2
20
per tant,
→ = LI 2 cos2 (ωo t) + CUC2 sin2 (ωo t) =

1
= LI 2 cos2 (ωo t) + I 2 sin2 (ωo t) = LI 2
ωo2 C
| {z }
= L (aplicant UC = XC I i (1.25))
Per tant, el factor de qualitat Q es calcula segons (1.23).
màxima energia que emmagatzema el circuit LI 2 ωo L

Q=ω = ωo 2 = (1.29)
P RI R
I adequant de forma apropiada (1.29), resulta (1.30):
1
ωo L ωo LI I (UC )o (UL )o
Q= = = ωo C = = (1.30)
R RI RI U U
De (1.30) es dedueix que el factor Q dóna una idea de les sobretensions que es poden produir
en la bobina i en la capacitat. Per aquest tipus de circuit, un factor Q superior a la unitat indica
que les tensions en bobina UL y capacitat UC són superiors a la tensió d’entrada U , veure figura
1.14. Si les sobretensions són elevades poden posar en perill els components, si no s’ha previst
que suportin aquest nivell de tensió.
UL
U
UC
Figura 1.14. Tensions i corrent d’entrada en un circuit sèrie en ressonància.
Si s’analitza amb detall la impedància, resulta

ω 1 ωo ω ωo
ZE = RE + jXE = RE + j ωo L − = R + jωo L − (1.31)
ωo ωo C ω 1 |{z} ωo ω
ωo L= ω en ressonància
oC
i, per tant,

ZE ω ωo
= 1 + jQ − (1.32)
RE ωo ω
21
YE
1/RE
1/(2·RE)
Q1<Q2<Q3
Q1
Q2
Q3
Zo Z
BW (ample de banda)
Figura 1.15. Mòdul de l’admitància del circuit sèrie en funció de la freqüència per la mateixa
freqüència de ressonància (ωo ) i diferents valors del factor de qualitat Q.
A partir de (1.32), a la figura 1.15 es representa gràficament el mòdul de l’admitància en

funció de la freqüència per diferents valors del factor de qualitat Q, considerant la mateixa
freqüència de ressonància (ωo ).
S’observa que un factor de qualitat més gran dóna com a resultat una campana més estre-
ta. És a dir, amb un factor de qualitat més gran, la variació del valor de l’admitància (i la
impedància) amb la freqüència es veu afectada en una banda més propera a la freqüència de
ressonància. Es pot dir, doncs, que el circuit és més selectiu.
Pel contrari, si Q és petit, el circuit és poc selectiu i l’admitància (i la impedància) pateix
canvi en el seu mòdul amb freqüències llunyanes de la freqüència de ressonància.
L’expressió (1.32) es pot simplificar en (1.33), on es defineix el factor de dissonància (adi-

mensional).
ZE ω − ωo
≈ 1 + jQδ on δ= factor de dissonància (1.33)
RE ωo
√
Amb la definició convencional d’ample de banda (3 dB = 1/ 2), a la figura 1.15 s’indica
l’ample de banda que correspon al factor de qualitat Q1 . S’observa que l’ample de banda aug-
menta quan disminueix el factor de qualitat Q.
Exemple 1.2 Ample de banda segons el factor de qualitat Q pel circuit sèrie.
Si el màxim del mòdul
√ de l’admitància és 1/RE , en el lı́mit de l’ample
√ de banda, el mòdul
de l’admitància val 1/ 2RE i, per tant, el mòdul de la impedància val 2RE . Segons (1.33)
resulta
√ q
1
2RE = 2 + (R Qδ)2
RE ⇒ δ=±
E
Q
Per tant, l’ample de banda (Band Width –BW–) és
22

1
BW: ωo 1± (1.34)
Q
1.5.4 Ressonància paral.lel.

Els dos circuits de la figura 1.16 són equivalents, atès que ambdós circuits tenen el mateix valor
d’admitància, tenint en compte les relacions (1.35).
I
I + IC
R1 I1
+ IL IC CP CP=C1
U IRP RP LP U
_ L1
a)
_
b)
Figura 1.16. Circuit paral.lel. a) Tres elements en paral.lel. b) R i L en sèrie en paral.lel amb C.
R12 + X12 R12 + X12

RP = ; XP = (1.35)
R1 X1
Per l’estudi de la ressonància paral.lel s’utilitzarà el circuit de la figura 1.16b), atès que la
resistència R1 es pot considerar p
com la resistència interna de la bobina L. Per a aquest circuit,
l’admitància és (1.36), on Z1 = R12 + (ωL1 )2 .

1 1 R1 L1
YE = + = 2 + jω CP − 2 (1.36)
R1 + jωL1 −j ωC1 Z1 Z1
P
Si s’aplica la condició de ressonància (1.19) al circuit de la figura 1.16b), resulta
L1 L1
Im (Y E ) = CP − =0 ⇒ R12 + ω 2 L21 = (1.37)
Z12 CP
Si el circuit és no dissipatiu (R1 = 0), llavors es verifica (1.38), i s’anomena circuit tanc (no
consumeix corrent), tal com mostra la figura 1.17. Per la bobina i la capacitat hi circula corrent,
però com estan desfasats 180◦ la seva suma és nul.la i per tant no s’absorbeix corrent d’entrada
(I = 0).
1
ωL1 = ⇒ YE =0 (1.38)
ωCP
Si el circuit és dissipatiu (R1 6= 0), llavors resulta (1.39), on s’observa que, quan més petita
sigui la resistència R1 , més petit serà el corrent absorbit I, veure figura 1.17.
23
No dissipatiu (R1=0) Dissipatiu (R1z0)
I=0 U I U
I1 IC I1 IC
Figura 1.17. Corrents del circuit paral.lel en ressonància. Circuit dissipatiu i no dissipatiu.
R1 CP
(Y E )o = (1.39)
L1
A partir de (1.37), considerant R1 , L1 i CP constants, a (1.40) es pot trobar la freqüència
de ressonància ωo . S’observa que necessàriament s’ha de verificar que 1/L1 CP > (R1 /L1 )2 per
tal que hi hagi ressonància. En cas contrari, el resultat de (1.40) resulta un nombre complex i
no es pot assolir la ressonància.
s 2
1 R1 1
ωo = − =√ (1.40)
L1 CP L1 L1 CP
En canvi, per R1 , L1 i ω donats, sempre es pot assolir la ressonància al variar CP , tal com
mostra (1.41).
L1
(CP )o = (1.41)
Z12
El factor de qualitat o sobreintensitat és:
IL IC RP RP
Q= = = = (1.42)
I I XP XC
Considerant (1.35), (1.37) i (1.42), es pot obtenir l’expressió de la impedància del circuit
paral.lel en funció de la freqüència i el factor de qualitat Q, la qual es presenta a la gràfica 1.18.
A la freqüència de ressonància, la impedància és màxima i el corrent d’entrada és mı́nim. La
banda passant respon a la mateixa fórmula que en el circuit sèrie (1.34), per tant un factor de
qualitat superior suposa una banda passant més estreta i un circuit més selectiu.
24
ZE
RP
RP/2
Q1<Q2<Q3
Q1
Q2
Q3
Zo Z
BW (ample de banda)
Figura 1.18. Mòdul de la impedància del circuit paral.lel en funció de la freqüència per la mateixa
freqüència de ressonància (ωo ) i diferents valors del factor de qualitat Q.
1.6 Teoremes de Thevenin i Norton.
Tal com mostra la figura 1.19, tot dipol actiu es pot representar com una font de tensió en sèrie
amb una impedància (circuit equivalent de Thevenin), o com una font de corrent en paral.lel
amb una impedància (circuit equivalent de Norton).
ZTH
I
+ +
VTH U ZL
_ _
I
+
dipol
U ZL
actiu Circuit equivalent
q de Thevenin
_
I
+
IN ZN ZL
U
_
Circuit equivalent de Norton
Figura 1.19. Dipol actiu representat amb els circuits equivalents de Thevenin i Norton.
La relació entre els circuits equivalents de Thevenin i Norton es mostra a les equacions
(1.43) i (1.44). Conegut un circuit equivalent, es molt simple obtenir l’altre, fent d’ús d’aquestes
expressions.
25
ZN = ZN (1.43)
V T H = ZT H · IN (1.44)
Els mètodes de càlcul per trobar el valors dels circuits equivalents de Thevenin i Norton
(V T H , Z T H = Z N , I N ) són els mateixos que s’utilitzen en la teoria de circuits clàssica.
Exemple 1.3 Influència del pes relatiu entre la impedància de Thevenin i la impedància de
càrrega.
En el circuit de la figura 1.20, la tensió aplicada a la càrrega i el corrent de càrrega són:
VT H
I= (1.45)
RT H + RL
RL 1
U = VT H = VT H (1.46)
RT H + RL RT H /RL + 1
RTH
I
+ +
VTH U RL
_ _
Figura 1.20. Tensió i corrent de càrrega en relació al valor relatiu de les impedàncies de Thevenin
i de càrrega.
Si la impedància de Thevenin és d’un ordre de magnitud molt inferior a la impedància de
càrrega (RT H << RL , per exemple: RT H = 0.1 Ω, RL = 100 Ω), es pot negligir RT H respecte
RL sense cometre un error significatiu, atès que la seva influència en les equacions (1.45) i
(1.46) és molt petita, i resulta en les equacions (1.47) i (1.48). El comportament del circuit es
gairebé independent de la impedància de Thevenin i el sistema opera com una font de tensió,
que és el funcionament de la xarxa elèctrica. Per tant, es dedueix que la xarxa elèctrica presenta
una impedància de Thevenin molt inferior a la impedància de càrrega.
VT H VT H
I= ' (1.47)
RT H + RL RL
RL
U = VT H ' VT H (1.48)
RT H + RL
En canvi, si la impedància de Thevenin és d’un ordre de magnitud molt superior a la im-
pedància de càrrega (RT H >> RL ), es pot negligir RL enfront RT H , i resulta en un comporta-
ment independent de la càrrega, on el corrent de càrrega és constant (1.49) i la tensió de càrrega
és nul .la (1.50). El sistema es comporta com una font de corrent.
VT H VT H
I= ' (1.49)
RT H + RL RT H
RL 1
U = VT H = VT H '0 (1.50)
RT H + RL RT H /RL + 1
26
Exemple 1.4 Reactància de curtcircuit. Intensitat i potència de curtcircuit.
Les companyies elèctriques utilitzen els conceptes de reactància, intensitat i potència de curt-
circuit. El circuit equivalent de Thevenin de la xarxa elèctrica es mostra en la figura 1.21. La
impedància de Thevenin de la xarxa és del tipus R − L en la immensa majoria de casos, on la
part inductiva és força més gran que la part resistiva. Per aquest motiu, aquesta impedància
s’aproxima a una inductància, segons mostra la figura 1.21, sense cometre un error significatiu.
Aquesta inductància s’anomena reactància de curtcircuit (Xcc ), ja que és l’únic element que
limita el corrent en cas de curtcircuit entre bornes A i B.
Xcc
A I
+ +
VTH U ZL
_ _
B
Figura 1.21. Circuit equivalent de Thevenin de la xarxa. Reactància de curtcircuit (Xcc ).
En cas de curtcircuit entre bornes A i B, el corrent (Icc ) de curtcircuit és (1.51), mentre
que la potència que subministra la font durant el curtcircuit (Scc ) és troba a (1.52).
VT H
Icc = (1.51)
Xcc
VT H VT H 2
Scc = VT H · Icc = VT H · = (1.52)
Xcc Xcc
Tots aquests paràmetres de curtcircuit es donen per cada nus de la xarxa. Resulta obvi que
un nus més a prop de l’usuari final presentarà una reactància de curtcircuit més gran (hi han
més lı́nies elèctriques des del generador), i per tant una intensitat i potència de curtcircuit més
petites.
Per tal que la càrrega no influeixi en la xarxa, tal com s’ha vist a l’exemple 1.3, es recomana
que la potència de curtcircuit sigui com a mı́nim entre 10 i 80 vegades la potència de la càrrega
que es connecta (regla empı́rica).
Per altra banda, el poder de tall dels interruptors que protegeixen la lı́nia elèctrica en aquest
punt haurà de ser més gran que el corrent de curtcircuit (Icc ). El poder de tall d’un interruptor
és el màxim corrent que pot obrir sense patir danys.
1.7 Teorema de Millman.

Es considera una estrella de n punts, com la que es mostra a la figura 1.22, on es tenen n im-
pedàncies conegudes amb un terminal connectat al mateix punt (neutre N ), mentre que l’altre
terminal 1,2,3....,n pot estar connectat on es vulgui i presenta una diferència de potencial cone-
guda (U 1 , U 2 ,..., U n ) respecte una referència arbitrària i comuna per a tots.
27
Z1 Z2 ...... Zn
UN
1 2 n
U1 U2 ...... Un
REF
Figura 1.22. Plantejament inicial per aplicar el Teorema de Millman.
El teorema de Millman tracta de trobar la tensió U N entre el neutre i la referència, coneguts

U k i Zk.
És fàcil observar a la figura 1.22 que la tensió U N es correspon amb la tensió de buit que
subministra el dipol, és a dir, la tensió de Thevenin. Per tant, el càlcul de U N es redueix a
trobar la tensió de Thevenin del circuit de la figura 1.22. Com que les tensions U 1 , U 2 ,..., U n
son conegudes, la figura 1.22 es pot representar segons la figura 1.23, i l’obtenció de la tensió de
Thevenin esdevé evident.
N
ZTH
Z1 Z2 ...... Zn + N
UN VTH
1 2 n UN
+ + ...... + _
U1 U2 Un REF
REF
UN=VTH
Figura 1.23. Representació per facilitar l’obtenció del circuit equivalent de Thevenin.
La impedància equivalent de Thevenin es calcula anul.lant les fonts de tensió:
1 1 1 1 1
= + + ... + =Σ = ΣY k (1.53)
ZT H Z1 Z2 Zn Zk
Si es curtcircuita entre N i REF , es pot calcular el corrent de curtcircuit o corrent de Norton:
U1 U2 U
I cc = + + . . . + n = Σ (Y k · U k ) (1.54)
Z1 Z2 Zn
I pel teorema de Thevenin:
V TH
I cc = = V T H · ΣY k = Σ (Y k · U k ) (1.55)
ZT H
Per tant, obté l’equació que defineix el Teorema de Millman:
U1 U2 Un
Σ (Y k · U k ) Z1 + Z2 + ... + Zn
UN = V TH = = 1 1 1 (1.56)
ΣY k Z1 + Z2 + ... + Zn
28
1.8 El sistema elèctric trifàsic.

1.8.1 Presentació, tensions simples i compostes.
La presentació del sistema elèctric trifàsic pot ser amb tres fils (alta tensió) o amb quatre
fils (baixa tensió), vegeu figura 1.24, on Vcomposta és la tensió eficaç entre dues fases qualsevol
(identifica la xarxa trifàsica), i Vsimple és la tensió eficaç entre qualsevol fase i el neutre.
Vcomposta
Vsimple = √ (1.57)
3
En alta tensió L1
V composta
L2
L3
En baixa tensió L1 V composta

(400 V)
L2
V simple (230 V)
L3
N
Figura 1.24. Presentació del sistema trifàsic en alta i baixa tensió.
Pel sistema trifàsic de la figura 1.25, la representació temporal de les tensions simples es
mostra en la figura 1.26, i la seva representació fasorial en la figura 1.27. Les tensions compostes
s’obtenen calculant la resta entre dues tensions simples, vet aquı́ el diagrama fasorial de la figura
1.28.
L1 V composta
(400 V)
L2
V simple (230 V)
L3
N
Figura 1.25. Presentació del sistema trifàsic en alta i baixa tensió.
1.8.2 Potència trifàsica.

Considerant el sistema elèctric trifàsic de la figura 1.29, en termes de la xarxa elèctrica es parla
de
Vcomposta = Vlinia
Vsimple = Vf ase
D’altra banda, en un sistema trifàsic, el desfasament es mesura entre la tensió simple i el

corrent de lı́nia. Per exemple, per la figura 1.30, ϕ és el desfasament entre vaN i ia .
29
v1 t 230 2 cos Z t
v2 t 230 2 cos Z t 120q
v3 t 230 2 cos Z t 120q
Z 2 S f 2 S 50 100 S rad s
Figura 1.26. Representació temporal de les tensions trifàsiques simples en baixa tensió.
v1 t 230 2 cos Z t v1 230 0q

v2 t 230 2 cos Z t 120q v2 230 120q
v3 t 230 2 cos Z t 120q v3 230 120q
v3
els tres vectors
giren a
Z velocitat Z
120q
120q v1
120q
v2
Figura 1.27. Representació fasorial de les tensions trifàsiques simples en baixa tensió.
en termes temporals en termes fasorials

v13 t v1 t v3 t v 13 v1 v 3
v21 t v2 t v1 t v 21 v 2 v1
v13 t 400 2 cos Z t 30q
v32 t v3 t v2 t v 32 v3 v2
v21 t 400 2 cos Z t 150q
v32 t 400 2 cos Z t 90q
v3 v32
v13 Z v 13 400 30q
v 21 400 150q
v32 120q v 32 400 90q
120q v1
120q Vcomposta
Vsimple
v21 v21 3
v13
v2
Figura 1.28. Representació fasorial de les tensions trifàsiques compostes en baixa tensió.
30
Figura 1.29. Representació temporal de les tensions trifàsiques simples i compostes en baixa
tensió.
ia
L1 V composta
(400 V)
L2
v aN V simple (230 V)
L3
N
Figura 1.30. Tensió i corrent per la mesura del desfasament ϕ.
El càlcul de les potències en un sistema trifàsic es realitza amb les fórmules (1.58)-(1.61),
on I és la intensitat de lı́nia. El triangle de potències en la figura 1.10 és vàlid per al sistema
trifàsic.
√
Potència complexa S= 3 · U linia · I ∗ = 3 · U f ase · I ∗ = P + jQ (1.58)
√ p
Potència aparent S = 3 · Ulinia · I = 3 · Uf ase · I = P 2 + Q2 (1.59)
√
Potència activa P = 3 · Ulinia · I · cosϕ = 3 · Uf ase · I · cosϕ (1.60)
√
Potència reactiva Q = 3 · Ulinia · I · sinϕ = 3 · Uf ase · I · sinϕ (1.61)
31
1.8.3 Tensions i corrents en motors trifàsics.

Resulta necessari referir les tensions i corrents en un motor diferenciant-les de les tensions i
corrents de la xarxa, amb l’objectiu d’evitar confusions. Els motors acostumen a estar connectats
en estrella (Figura 1.31) o triangle (Figura 1.32).
i LINIA Línia => xarxa

L1 Fase => una fase del motor
v LINEA
L2
L3
N
i FASE Motor amb connexió estrella
VFASE VSIMPLE
v FASE I FASE I LINIA
Figura 1.31. Tensions i corrents en un motor amb connexió estrella.
i LINIA
L1
v LINIA
L2
L3
N
Motor amb connexió triangle
VFASE VLINIA VCOMPOSTA

I LINIA
I FASE
i FASE 3
v FASE
Figura 1.32. Tensions i corrents en un motor amb connexió triangle.
1.8.4 Conversió estrella-triangle.

Si es té una càrrega trifàsica simètrica i equilibrada, es pot calcular una càrrega trifàsica simètrica
i equilibrada connectada en estrella que es comporta de forma equivalent, tal com mostra la fi-
gura 1.33. L’avantatge de tenir la càrrega en estrella consisteix en tenir el neutre accessible, no
disponible amb connexió triangle.
La conversió entre estrella i triangle és ben simple, tal com s’observa a les equacions (1.62)
i (1.63). Aquesta conversió és bidireccional, és a dir, tant es pot fer la conversió de triangle a
estrella com d’estrella a triangle.
32
L1
L2
L3
N
Z' Z'
ZY ZY ZY
Z' N
Figura 1.33. Conversió estrella-triangle.
3 · ZY = Z∆ ⇒ mòdul (1.62)
φ(Z Y ) = φ(Z ∆ ) ⇒ argument (1.63)
1.8.5 Reducció de trifàsic a monofàsic.

Quan el sistema trifàsic és simètric i equilibrat, i la càrrega trifàsica és simètrica i equilibrada,
el comportament de les tres fases és idèntic però desfasat 120◦ . Per aquest motiu, el sistema
trifàsic es pot veure com tres sistemes monofàsics iguals i, per tant, es pot reduir l’estudi del
sistema trifàsic a l’estudi d’una sola fase, veure figura 1.34.
Aquest procediment s’anomena reducció a monofàsic o bé el model per fase, i la seva finalitat
és simplificar el sistema per facilitar els càlculs.
Per fer la reducció a monofàsic cal que les càrregues estiguin en estrella. Si alguna càrrega
està en triangle, caldrà trobar prèviament la seva estrella equivalent.
L1 IL1
L2 L1
L3 VL1-N ZY
N
N
ZY ZY ZY
Figura 1.34. Reducció de trifàsic a monofàsic, o model per fase.
33
1.9 Mètode de càlcul en p.u.

En Electrotècnia, un mètode de càlcul molt utilitzat és el mètode per unitat (p.u.), on es tracta
de normalitzar les magnituds elèctriques de manera que els valors nominals sigui la unitat.
Aquesta normalització es fa respecte uns valors de base que cal definir inicialment. Els va-
lors de base es poden triar de forma arbitrària, però el procediment normal és triar-los igual als
valors nominals del circuit.
Un cop feta la normalització de les magnituds elèctriques, es realitzaran els càlculs en p.u.,
de idèntica manera que fan amb les magnituds en valor absolut.
Les magnituds en p.u. s’expressen en minúscula, i les equacions en p.u. són adimensionals,
al ser magnituds normalitzades respecte un valor de base.
La finalitat del mètode de càlcul en p.u. és la simplificació dels càlculs quan el sistema
elèctric és de dimensions grans i/o es veuen implicades diverses lı́nies elèctriques i transformadors,
usualment amb diferents tensions nominals, fent-los independents de les magnituds absolutes, i
proveint una informació molt intuı̈tiva i entenedora.
1.9.1 Mètode p.u. en un sistema monofàsic.

Es defineix:
UB ≡ tensió de base (1.64)

SB ≡ potència de base (1.65)
A partir de la tensió i potència de base definides, es poden calcular la intensitat de base i la
impedància de base:
SB
IB = ≡ intensitat de base (1.66)
UB
UB U2
ZB = = B ≡ impedància de base (1.67)
IB SB
Per tant, la reducció a p.u. de les magnituds resulta:
Ui
ui = : tensió (1.68)
UB
I
ii = i : intensitat (1.69)
IB
S
si = i : potència (1.70)
SB
Z
z i = i : impedància (1.71)
ZB
1.9.2 Mètode p.u. en un sistema trifàsic.

En un sistema trifàsic, es defineixen els valors de base considerant la figura 1.35. La impedància
base fa referència a una estrella. Si es té una càrrega en triangle, cal trobar l’estrella equivalent
per convertir-la a p.u..
34
L1
UB
L2
L3
ZB ZB ZB
SB
Figura 1.35. Valors de base en un sistema trifàsic.
A l’igual que en un sistema monofàsic, és defineixen la tensió (UB ) i potència base (SB ), i a
partir d’aquest dos valors es dedueixen la intensitat base (IB ) i la impedància base (ZB ).
√
SB = 3 · UB · IB (1.72)
SB
IB = √ (1.73)
3 · UB
U
√B
3 UB2
ZB = = (1.74)
IB SB
Si el sistema trifàsic es redueix a monofàsic (model per fase), caldrà tenir les magnituds de
base per fase:
UB
UBF = √ (1.75)
3
SB
SBF = (1.76)
3
Exemple 1.5 Conversió de la potència a p.u..

Sigui una càrrega trifàsica que consumeix les següents potències activa i reactiva:
√
P = 3 · U · I · cos ϕ
√
Q = 3 · U · I · sin ϕ (1.77)
S = P + jQ
Si es redueix la potència a p.u, s’obté:
√ √
S 3 · U · I · cos ϕ 3 · U · I · sin ϕ
s= = +j =
SB SB SB
√ √
3 · U · I · cos ϕ 3 · U · I · sin ϕ (1.78)
= √ +j √ =
3 · UB · IB 3 · UB · IB
= u · i · cos ϕ + j · u · i · sin ϕ = u · i∗
Del resultat obtingut es dedueix que els càlculs en p.u. en un sistema trifàsic es realitzen
igual que en un sistema monofàsic, la qual cosa encara simplifica més tot el procés de càlcul.
35
1.10 Conclusions.
Per acabar, mencionar els punts que s’han vist en aquest tema:
S’han presentat conceptes bàsics en sistemes elèctrics: pulsació, desfasament, valors màxim
i eficaç.
S’ha presentat també el concepte de fasor, utilitzant la idea de referència giratòria, i s’ha
vist que les operacions amb fasors són operacions amb nombres complexos.
S’han mostrat els tipus de càrregues passives (R, L, C) i la seva representació fasorial.
S’han detallat els conceptes més bàsics en el sistema elèctric monofàsic:
– desfasament: càlcul i representació fasorial

– potència i factor de potència: càlcul i interpretació fı́sica
S’ha introduı̈t el concepte de ressonància en els circuits elèctrics.
S’ha presentat el teorema de Thevenin i Norton.
S’ha presentat el teorema de Millman.
D’idèntica forma, també s’han presentat els conceptes del sistema elèctric trifàsic:
– presentació, tensions simples i compostes: relació entre tensions simples i compostes,

fasors
– potència trifàsica: càlcul amb tensions simples i compostes
– tensions i corrents en motors trifàsics: valors de fase i de lı́nia
– reducció de trifàsic a monofàsic
S’ha introduı̈t el mètode de càlcul en p.u..
36
Capı́tol 2
Quadripols
2.1 Introducció.
Un parell de terminals (també anomenats pols) d’un circuit pels quals entra o surt un senyal
rep el nom de port. El port és un port d’entrada si el circuit rep un senyal o potència a través
d’aquest port. El port és un port de sortida si el circuit dóna un senyal o potència a través
d’aquest port.
Si el circuit té un sol port s’anomena dipol, que pot ser d’entrada o de sortida. Hi ha circuits
amb dos, tres o múltiples ports, d’entrada o de sortida. Aquests circuits es connecten a través
dels ports, amb altres circuits, fonts o càrregues.
En aquest capı́tol s’estudien els circuits de dos ports, un d’entrada i un de sortida. Aquests
circuits de dos ports i, per tant, quatre pols (terminals), s’anomenen quadripols.
L’objectiu consisteix en obtenir un model del quadripol, expressat amb uns pocs paràmetres.
D’aquesta manera, se simplifiquen els càlculs del circuit si el quadripol treballa sota diferents
condicions d’operació, o si varia la xarxa on està connectat.
Hi ha una gran varietat de models de quadripols. Tot i que tots els models són vàlids, alguns
són més adequats que altres, en funció de com estigui connectat el quadripol (sèrie, paral.lel,
cascada,...) i també de l’aplicació (sistemes electrònics, control, comunicacions o transmissió i
distribució d’energia elèctrica, entre d’altres).
2.2 Dipols.
Com a preàmbul de l’estudi dels quadripols, en aquesta secció s’estudien els dipols, que són els
circuits amb un sol port. A la introducció s’ha explicat que un port està constituı̈t per un parell
de terminals, i que pot ser d’entrada o de sortida. Com que el corrent sempre fa un camı́ tancat,
els corrents en els dos terminals d’un port són iguals però de sentits contraris, tal com mostra
la figura 2.1.
La xarxa o circuit pot estar constituı̈da per moltes branques, formant múltiples nusos i
malles. Suposant que s’aplica la segona llei de Kirchhoff a totes les malles s’obté un sistema
d’equacions (2.1), el qual es pot expressar en forma matricial (2.2).
37
Ia Ib
+ Xarxa Xarxa
_
Ia Ib
Exemple de port d'entrada Exemple de port de sortida
Figura 2.1. Exemples de dipol amb port d’entrada i de sortida
V1 = Z11 · I1 + Z12 · I2 + · · · Z1N · IN

V2 = Z21 · I1 + Z22 · I2 + · · · Z2N · IN (2.1)
..
.
VN = ZN 1 · I1 + ZN 2 · I2 + · · · ZN N · IN
     
Z11 Z12 ··· Z1N I1 V1
 Z21 Z22 ··· Z2N   I2   V2 
· = (2.2)
     
 .. .. .. .. .. .. 
 . . . .   .   . 
ZN 1 ZN 2 · · · ZN N IN VN
Si es considera el cas d’una xarxa passiva connectada a una font de tensió, tal com mostra
la figura 2.2, el corrent d’entrada I1 es pot calcular segons l’expressió (2.3).
I1
V1 +
_
Figura 2.2. Dipol passiu connectat a una font de tensió.
V1 Z12 ··· Z1N

0 Z22 ··· Z2N
.. .. .. ..
. . . .
0 ZN 2 · · · ZN N
I1 = (2.3)
Z11 Z12 ··· Z1N
Z21 Z22 ··· Z2N
.. .. .. ..
. . . .
ZN 1 ZN 2 · · · ZN N
El denominador en (2.3) és el determinant de les impedàncies de la xarxa ∆Z . L’ús de la

notació dels menors permet escriure el numerador com V1 multiplicat pel determinant ∆11 del
menor a11 , segons mostra (2.4). En conseqüència, a partir de (2.4) es pot obtenir la impedància
d’entrada del dipol (2.5).
38
'
Capı́tol 2. Quadripols

V1 · ∆11 '
I1 = (2.4)
∆Z
V1 ∆Z
Ze = = (2.5)
I1 ∆11
Exemple 2.1 Càlcul de la impedància d’entrada en el circuit de la figura 2.3.
:
: :
I1
+
V1 _ : : :
Figura 2.3. Dipol passiu on es vol calcular la impedància d’entrada.
Escrivint les equacions de malles s’obté el determinant de les impedàncies del circuit, i per
tant la impedància d’entrada.
10 · I1 − 10 · I2 =V1
−10 · I1 + 17 · I2 − 2 · I3 − 5 · I4 =0
−2 · I2 + 7 · I3 − I4 =0
−5 · I2 − I3 + 26 · I4 =0
10 −10 0 0

−10 17 −2 −5
0 −2 7 −1
V1 ∆Z 0 −5 −1 26
Ze = = = =3.484 Ω
I1 ∆11 17 −2 −5
−2 7 −1
−5 −1 26
La matriu del determinant de la xarxa és simètrica. Si s’utilitza el mètode de nusos en lloc
del de malles, s’obté un determinant d’admitàncies. Llavors, l’admitància d’entrada del circuit
'
es pot obtenir com el quocient entre el '
determinant d’admitàncies ∆Y i el determinant del menor
∆11 . Aquesta procediment s’aplica al mateix circuit 2.3 per calcular l’admitància d’entrada Ye .
Lògicament, es verifica Ze = Y1e .
0.35 −0.2 −0.05

−0.2 1.7 −1
I1 ∆Y −0.05 −1 1.3
Ye = = = = 0.2869 Ω−1
V1 ∆11 1.7 −1
−1 1.3
39

Exemple 2.2 Càlcul de la impedància d’entrada en un circuit amb una font dependent.
Sigui el circuit de la figura 2.4, on es desitja calcular el valor de la seva impedància d’entrada.
0,5·Ia
: :
I1
Ia
V1 +
_ : : :
Figura 2.4. Dipol on es vol calcular la impedància d’entrada, el qual té una font de corrent
dependent.
En aquest cas, no tots els coeficients del sistema d’equacions seran impedàncies. Caldrà
escriure les equacions de les malles per arribar a escriure el determinant de la xarxa. A partir
d’aquı́, el procediment de càlcul serà el mateix. S’observa que la matriu del determinant de la
xarxa no és simètrica.
   
10 · I1 − 10 · I2 = V1 10 · I1 − 10 · I2 = V1
 −10 · I1 + 17 · I2 − 2 · I3 − 5 · I4 = 0   −10 · I1 + 17 · I2 − 2 · I3 − 5 · I4 = 0 
  ⇒  
 −2 · I2 + 7 · I3 − I4 = 0   −2 · I2 + 7 · I3 − I4 = 0 
I4 = −0.5 · Ia = −0.5 · (I4 − I3 ) = 0 −0.5 · I3 + 1.5 · I4 = 0

10 −10 0 0
−10 17 −2 −5
0 −2 7 −1
V1 ∆Z 0 0 −0.5 1.5
Ze = = = = 3.710 Ω
I1 ∆11 17 −2 −5
−2 7 −1
0 −0.5 1.5
2.3 Tipus de paràmetres en els quadripols.

La figura 2.5 mostra un quadripol genèric, on hi ha quatre variables (la tensió V1 i el corrent I1
a l’entrada i la tensió V2 i el corrent I2 a la sortida).
El circuit o xarxa que constitueix el quadripol és lineal (composta per elements lineals) i sen-
se fonts independents (en canvi, les fonts dependents sı́ que estaran permeses). Es considerarà
un port d’entrada amb una tensió V1 i un corrent I1 , i un port de sortida amb una tensió V2 i
un corrent I2 , tal com es pot veure a la figura 2.5.
40
I1 I2
+ +
V1
_ V2
_
Figura 2.5. Quadripol genèric.
En general, mentre no s’especifiqui el contrari, s’adopta el criteri de representar els dos cor-
rents entrant al circuit pel terminal marcat amb el ”+”de la tensió (cal recordar que un corrent
que entra pel terminal superior surt pel terminal inferior).
A l’hora de trobar les equacions que expressin el comportament del quadripol, es poden
seleccionar dues d’aquestes variables per ser variables independents i expressar les altres dues
variables en funció de les dues primeres. Això permet sis combinacions possibles, que donen
lloc als sis tipus de paràmetres diferents que es mostren a la taula 2.1. Aquests conjunts de
paràmetres són coneguts com d’admitància (Y ), d’impedància (Z), hı́brids (H), de transmissió
(T ), hı́brids inversos (G) i de transmissió inversa (T 0 ).
A priori no hi ha cap preferència per escollir un tipus de paràmetres concrets per obtenir el
model del quadripol. No obstant, tal com es veurà més endavant, en funció de l’aplicació i/o
de com estiguin connectats els quadripols, alguns paràmetres són més favorables que d’altres,
especialment per la facilitat a l’hora de fer operacions matemàtiques.
Variables Variables
independents dependents Equacions Paràmetres
I1 = y11 · V1 + y12 · V2
V1 , V2 I1 , I2 Admitància Y
I2 = y21 · V1 + y22 · V2
V1 = z11 · I1 + z12 · I2
I1 , I2 V1 , V2 Impedància Z
V2 = z21 · I1 + z22 · I2
V1 = h11 · I1 + h12 · V2
I1 , V2 V1 , I2 Hı́brids H
I2 = h21 · I1 + h22 · V2
V1 = t11 · V2 − t12 · I2
V2 , I2 V1 , I1 Transmissió T
I1 = t21 · V2 − t22 · I2
I1 = g11 · V1 + g12 · I2
V1 , I2 I1 , V2 Hı́brids inversos G
V2 = g21 · V1 + g22 · I2
V2 = t011 · V1 − t012 · I1
V1 , I1 V2 , I2 Transmissió inversa T0
I2 = t021 · V1 − t022 · I1
Taula 2.1. Taula resum dels paràmetres per modelar els quadripols.
2.4 Paràmetres d’admitància (Y ).

2.4.1 Càlcul general dels paràmetres d’admitància.
Considerant el circuit de la figura 2.5, d’acord amb la premissa de que el circuit és lineal, el
teorema de superposició permet escriure el sistema d’equacions (2.6), on els coeficients yij tenen
41
dimensions d’admitància, i s’anomenen paràmetres d’admitància o paràmetres Y . Si l’equació

(2.6) s’expressa en forma matricial, s’obté l’expressió (2.7).
I1 = y11 · V1 + y12 · V2
(2.6)
I2 = y21 · V1 + y22 · V2

y11 y12 V1 I1
· = (2.7)
y21 y22 V2 I2
Cada un dels paràmetres Y es pot expressar com una relació entre un corrent i una tensió
(dimensions d’admitància), posant l’altra tensió en curtcircuit, tal com es mostra a (2.8).
h i
y11 = VI11 y11 és l’admitància d’entrada amb V2 = 0
h iV2 =0
y12 = VI12 y12 és l’admitància de transferència amb V1 = 0
h iV1 =0 (2.8)
y21 = VI21 y21 és l’admitància de transferència amb V2 = 0
h iV2 =0
y22 = VI22 y22 és l’admitància de sortida amb V1 = 0
V1 =0
Exemple 2.3 Càlcul dels paràmetres d’admitància.
La figura 2.6, mostra el procediment de càlcul dels paràmetres d’admitància d’un quadripol.
La matriu de paràmetres Y es troba a (2.9).
:
+ I1 I2 +
V1 : V2
_ : _
:
+ , I2 +
I1 1 1 1 V1 : V2 = 0
y 11 V1 V2 0 5 10 0, 3 _ : _
:
+ , I2 +
I1 1 1 V1 = 0 : V2
y 12 V2 V1 0
10 0, 1 _ : _
:
+ , I2 +
I2 1 1 V1 : V2 = 0
y 21 V1 V2 0
10 0, 1 _ : _
:
+ , I2 +
I2 1 1 1 V1 = 0 : V2
y 22 V2 V1 0 10 20 0, 15 _ : _
Figura 2.6. Exemple de càlcul dels paràmetres d’admitància d’un quadripol.
42

0.3 −0.1
Y = (2.9)
−0.1 0.15
Una altra possibilitat per obtenir els paràmetres Y és escriure les equacions de nusos (aplicant
la primera llei de Kirchhoff ), veure (2.10), on s’obtenen els quatre paràmetres de cop.
V1 V1 −V2
I1 = 5 + 10 = 0.2 · V1 + 0.1 · V1 − 0.1 · V2 = 0.3 · V1 − 0.1 · V2
V2 V2 −V1 (2.10)
I2 = 20 + 10 = 0.05 · V2 + 0.1 · V2 − 0.1 · V1 = −0.1 · V1 + 0.15 · V2
Si es connecta un circuit equivalent Norton a l’entrada i una resistència a la sortida del
quadripol, tal com mostra la figura 2.7, s’utilitzaran els paràmetres Y per calcular les tensions
V1 i V2 i els corrents I1 i I2 del circuit.
:
+ I1 I2 +
15 A V1 : V2
: : :
_ _
Figura 2.7. Quadripol amb un equivalent de Norton connectat a l’entrada i una resistència
connectada a la sortida.
Relacionant I1 i V1 a través del circuit extern, resulta (2.11).
V1
I1 = 15 −
⇒ I1 = 15 − 0.1 · V1 (2.11)
10
Relacionant I2 i V2 a través del circuit extern, resulta (2.12).
V2
I2 = −
⇒ I2 = −0.25 · V2 (2.12)
4
Combinant les equacions d’entrada i sortida (2.11) i (2.12) amb les del quadripol (2.8),
després d’algunes operacions matemàtiques, s’obté un sistema de dues equacions per calcular V1
i V2 , i posteriorment I1 i I2 , veure (2.13).

0.4 · V1 − 0.1 · V2 = 15 V1 = 40 V I1 = 11 A
⇒ ⇒ (2.13)
−0.4 · V1 + 1.6 · V2 = 0 V2 = 10 V I2 = −2.5 A
Tot i que el circuit del quadripol de l’exemple és senzill, es pot extraure la conclusió que, per
molt complicat que pugui ser el circuit del quadripol, si es coneixen els paràmetres Y , es pot
calcular d’una forma més simple el comportament a l’entrada o a la sortida del quadripol quan
es connecten altres circuits en els dos ports.
Donant-li més voltes al quadripol de l’exemple, s’escriuen les equacions de malles considerant
I1 com el corrent de la malla 1, I2 el corrent de la malla 2, i les altres malles internes com es
vulgui, resulta (2.14), que es pot expressar en forma matricial (2.15).
5 · I1 − 5 · I3 =V1
20 · I2 + 20 · I3 =V2 (2.14)
−5 · I1 + 20 · I2 + 35 · I3 =0
43
     
5 0 −5 I1 V1
(Z) · (I) = (V ) ⇒  0 20 20  ·  I2  =  V2  (2.15)
−5 20 35 I3 0
La impedància d’entrada quan V2 = 0 vindrà donada per l’expressió obtinguda en l’estudi de
les xarxes d’un sol port, veure (2.16).
∆Z ∆11
[Ze ]V2 =0 = però això és l’invers de y11 , per tant y11 = (2.16)
∆
11 ∆Z
Procedint de forma anàloga amb la impedància de sortida quan V1 = 0 resulta (2.17).
∆Z ∆22
[Zo ]V1 =0 = però això és l’invers de y22 , per tant y22 = (2.17)
∆22 ∆Z
També es pot demostrar que y12 = ∆ ∆21
∆Z i que y12 = ∆Z .
12

Si es verifica la igualtat y12 = y21 es parla de xarxa bilateral o recı́proca. Aquesta igualtat
es complirà sempre que la xarxa sigui completament passiva, és a dir, que estigui formada
exclusivament per R, C, L i M . Si hi ha alguna font dependent no està assegurada aquesta
igualtat.
: :
+ I1 I2 +
V1 : V2
_ : _

27.27 −18.18
Resultat: Y = en mS=mΩ−1 (2.18)
−18.18 50.45
0,2·V2
: _
+
+ I1 I2 +
V1 : V2
_ 0,4·I1 _

0.2 −0.24
Resultat: Y = en S=Ω−1 (2.19)
−0.12 0.194
44
2.4.2 Models equivalents.

En general, tots els components electrònics (com per exemple el transistor) són no lineals. Per
fer càlculs en circuits electrònics que continguin components electrònics, molt sovint es recorre
a una modelització del component electrònic no lineal en forma d’un model lineal format per
elements lineals. Aquesta modelització comporta una simplificació i una aproximació (per tant,
un error) del comportament real, que resulta acceptable en un determinat marge d’amplituds o
de freqüències. En el cas del transistor o, en general, en circuits electrònics amb una entrada i
una sortida, el model adopta la forma d’un quadripol. Llavors, es poden utilitzar els paràmetres
Y o els altres conjunts de paràmetres que s’estudien en aquest capı́tol.
A la vista de les equacions que descriuen el comportament del quadripol en funció dels
paràmetres Y , es poden proposar diversos models equivalents del circuit del quadripol. Aquests
models equivalents són circuits, generalment molt més senzills que els circuits originals, en què
les magnituds d’entrada i sortida (V1 , V2 , I1 i I2 ) es comporten exactament igual que el circuit
original. A continuació es veuran alguns models de circuits simples que responen a les equacions
amb paràmetres Y .
El primer model s’obté agafant literalment l’expressió (2.6) i expressant-la de forma circuital,
tal com mostra la figura 2.8. A l’entrada es té una admitància en paral.lel amb una font de
corrent dependent de la tensió de sortida, mentre que a la sortida es té una admitància en paral-
lel amb una font de corrent dependent de la tensió d’entrada. Si els paràmetres d’admitància de
transferència són iguals (y12 = y21 ), el model es pot representar amb nomes tres impedàncies,
tal com mostra la figura 2.9.
+ I1 I2 +
y11 y22
V1 V2
_ _
y12·V2 y21·V1
Figura 2.8. Equació (2.6) expressada de forma circuital.
-y12
+ I1 I2 +
V1 y11+y12 y22+y12 V2
_ _
Figura 2.9. Model de 3 paràmetres.
Si la xarxa no és bilateral, es pot ordenar una de les equacions de (2.6) per deixar el terme
que trenca la simetria a l’esquerra de la igualtat. Per exemple, si s’ordena la primera equació de
(2.6) d’aquesta forma, resulta l’equació (2.20), que permet dibuixar el model de la figura 2.10,
el qual facilita el treball amb alguns circuits amb transitors.
I1 = y11 · V1 + y12 · V2 I1 − (y12 − y21 ) · V2 = y11 · V1 + y12 · V2

⇒ (2.20)
I2 = y21 · V1 + y22 · V2 I2 = y12 · V1 + y22 · V2
45
-y21
+ I1 I2 +
V1 y11+y21 y22+y21 V2
_ _
(y12-y21)·V2
Figura 2.10. Model d’utilitat per a transistors (I).
Si es modifica la segona equació de (2.6) segons (2.21), es pot dibuixar el circuit equivalent
de la figura 2.11
I1 = y11 · V1 + y12 · V2 I1 = y11 · V1 + y12 · V2

⇒ (2.21)
I2 = y21 · V1 + y22 · V2 I2 − (y21 − y12 ) · V1 = y12 · V1 + y22 · V2
-y12
+ I1 I2 +
V1 y11+y12 y22+y12 V2
_ _
(y21-y12)·V1
Figura 2.11. Model d’utilitat per a transistors (II).
Exemple 2.6 Amplificador amb transistor.

El circuit de la figura 2.12 representa un model lineal aproximat per corrent altern d’un
transistor bipolar (l’entrada és entre base i emissor i la sortida és entre col .lector i emissor).
A més a més, entre base i col .lector s’ha connectat una resistència de 2 kΩ. Aquest circuit
constitueix un amplificador de senyal altern. Es constata que aquest model del transistor es
correspon exactament amb el model del quadripol expressat en paràmetres Y mostrat a la figura
2.11, la qual cosa permet deduir (2.22).
2 k:
+ I1 I2 +
V1 0,5 k : 10 k : V2
_ 39,5·V1 mA _
Figura 2.12. Model lineal de corrent altern d’un transistor bipolar.
y12 = − 21 = −0.5 mS
1
y11 = 0.5 − − 12 = 2 + 0.5 = 2.5 mS I1 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2
⇒ (2.22)
y22 = 10 − − 12 =
1
0.1 + 0.5 = 0.6 mS I2 = 39 · V1 + 0.6 · V2
y21 = 39.5 + − 21 = 39.5 − 0.5 = 39 mS
46
Si amb les anteriors equacions no s’ha reconegut aquesta estructura, les equacions es poden
deduir de l’anàlisi de nusos del circuit, tal com mostra (2.23).
V1 V1 −V2
I1 = 0.5 + 2 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2
V2 V2 −V1 (2.23)
I2 = 10 + 2 + 39.5 · V1 = 39 · V1 + 0.6 · V2
O també es poden obtenir els paràmetres Y de les pròpies definicions dels paràmetres (2.24).
h i
y11 = VI11 = 1 + 1 = 2.5 mS
h iV2 =0 2 0.5
y12 = VI12 = − 12 = −0.5 mS
h iV1 =0 (2.24)
y21 = VI21 = − 12 + 39.5 = 39 mS
h iV2 =0
y22 = VI22 1
= 10 + 21 = 0.6 mS
V1 =0
Si es connecta una font de corrent altern de 1 0◦ a l’entrada, i una resistència de càrrega

de 0.5 kΩ a la sortida, resulta el circuit de la figura 2.13, on es desitja calcular les tensions
V1 i V2 i els corrents I1 i I2 . Per realitzar el càlcul, cal utilitzar les equacions del quadripol en
combinació amb les equacions que surten dels circuits connectats a l’entrada i a la sortida del
quadripol, veure (2.25).
2 k:
+ I1 I2 +
1 mA V1 0,5 k : 10 k : V2 0,5 k :
_ _
39,5·V1 mA
Figura 2.13. Model lineal de corrent altern d’un transistor bipolar amb entrada i sortida con-
nectades.

I1 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2 equació quadripol 
 V1 = 0.1 V
I2 = 39 · V1 + 0.6 · V2 equació quadripol V2 = −1.5 V

⇒ (2.25)
I1 = 1 equació entrada I = 1 mA
 1


V2 = −0.5 · I2 equació sortida I2 = 3 mA
En un sistema amplificador com el de la figura 2.13, es defineix el guany de tensió GV com
la relació entre la tensió de sortida V2 i la tensió d’entrada V1 , veure (2.26).
V2 −1.5
GV = = = −15 (adimensional) (2.26)
V1 0.1
El guany de tensió GI és la relació entre el corrent de sortida I2 i el corrent d’entrada I1 ,
veure (2.27).
I2 3
GI = = = 3 (adimensional) (2.27)
I1 1
El guany de potència GP és la relació entre la potència de sortida P2 i la potència d’entrada
P1 , veure (2.28).
P2 <{− 12 · V2 · I2∗ } 1
2 · 1.5 · 3
GP = = = = 45 (adimensional) (2.28)
P1 <{ 12 · V1 · I1∗ } 1
2 · 0.1 · 1
47
La impedància d’entrada del circuit es calcula segons (2.29), on cal parar atenció a que és
la impedància d’entrada del circuit amb la resistència de càrrega connectada a la sortida, i no
és igual a l’invers del paràmetre y11 . Perquè la impedància d’entrada fos igual a l’invers de y11 ,
la sortida hauria d’estar curtcircuitada (V2 = 0), llavors resulta (2.30).
V1 0.1
Ze = = = 100 Ω (2.29)
I1 1
1 1
[Ze ]V2 =0 = = = 400 Ω (2.30)
y11 2.5
La impedància de sortida no és res més que la impedància Thévenin del circuit vista des dels
terminals de sortida (sense cap càrrega connectada). Per calcular aquesta impedància Thévenin
cal anul .lar les fonts independents (en el circuit considerat això significa deixar en circuit obert
la font de corrent de l’entrada), cal mantenir les fonts dependents i calcular la impedància vista
des de la sortida (sense la càrrega), tal com mostren (2.31) i la figura 2.14.

V2
Zo = (2.31)
I2 fonts independents anul.lades i sense càrrega
2 k:
+ I1 I2 +
V1 0,5 k : 10 k : V2
_ _
39,5·V1 mA
Figura 2.14. Circuit modificat per calcular la impedància de sortida.
En les condicions de la figura 2.14, el corrent d’entrada és nul (I1 = 0), i aplicant les
equacions del circuit, s’obté la impedància de sortida (2.32).
I1 = 0 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2 V2 1
⇒ I2 = 8.4 · V 2 ⇒ Zo = = = 119.04 Ω (2.32)
I2 = 39 · V1 + 0.6 · V2 I2 8.4
Una manera alternativa de calcular la impedància de sortida és calcular el quocient entre
la tensió Thévenin i el corrent Norton, és a dir, entre la tensió de sortida en circuit obert i
el corrent de sortida en curtcircuit. Es realitzaran aquests dos càlculs i es buscarà després el
seu quocient (2.33) (el signe ”−”de I2 està motivat perquè I2 té el sentit invers de la intensitat
Norton IN ). Per calcular tant la tensió Thévenin com el corrent Norton, cal mantenir totes les
fonts i eliminar la càrrega.
VT H [V2 ]sortida en circuit obert

Zo = = (2.33)
IN −[I2 ]sortida en curtcircuit
El càlcul de la tensió Thévenin (VT H ) o de sortida V2 en circuit obert es realitza en (2.34)
amb el circuit de la figura 2.15.
I1 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2
I2 = 39 · V1 + 0.6 · V2
⇒ [V2 ]circuit obert = VT H = −1.857 V (2.34)
I1 =1
I2 =0
48
2 k:
+ I1 I2 +
1 mA V1 0,5 k : 10 k : V2 = VT
_ _
39,5·V1 mA
Figura 2.15. Circuit modificat per calcular la tensió Thévenin.
El càlcul de la intensitat Norton (IN ) o de sortida I2 en curtcircuit obert es realitza en (2.35)

amb el circuit de la figura 2.16.
2 k:
+ I1 I2 +
1 mA V1 0,5 k : 10 k : V2 IN
_ _
39,5·V1 mA
Figura 2.16. Circuit modificat per calcular la intensitat Norton.
I1 = 2.5 · V1 − 0.5 · V2
I2 = 39 · V1 + 0.6 · V2
⇒ [I2 ]cc = −IN = 15.6 mA (2.35)
I1 = 1
V2 = 0
La impedància de sortida es calcula en (2.36) i es verifica que el resultat obtingut coincideix
amb l’obtingut a (2.32) amb l’altre procediment de càlcul.
VT H [V2 ]sortida en circuit obert −1.857

Zo = = = = 119.04 Ω (2.36)
IN −[I2 ]sortida en curtcircuit −15.6
Es pot finalitzar amb el circuit equivalent que, per a la càrrega, representa la font més el
quadripol, tal com mostra la figura 2.17, i el circuit equivalent que, per a la font, representa el
quadripol més la càrrega, veure figura 2.18.
I2 +
119,0476 :
V2 0,5 k
_
15,6 mA
Equivalent Font + Quadripol
Figura 2.17. Circuit equivalent font+quadripol vist de des la càrrega.
49
+ I1
1 mA V1 100 :
_
Equivalent Quadripol + Càrrega
Figura 2.18. Circuit quadripol+càrrega vist des de la font.
2.4.3 Conversió triangle-estrella.

A la figura 2.19 es representen dues xarxes de tres terminals; la primera està formada per tres
impedàncies connectades en triangle i la segona està formada per tres impedàncies connecta-
des en estrella. Es desitja calcular quines són les relacions que s’han de complir entre unes
impedàncies i les altres per poder dir que les dues xarxes són equivalents, és a dir, que es pot
Conversió triangle-estrella
substituir una xarxa per l’altra en un circuit, sense que les magnituds exteriors a la xarxa es
vegin pertorbades. La transformació triangle-estrella o la seva inversa estrella-triangle poden
ser útils per simplificar l’estructura del circuit i, en conseqüència, el càlcul de nusos o malles del
mateix.
ZB
Conversió triangle-estrella
ZA ZC
Z1
Z3
Z2
ZB
Xarxa en triangle Z1
Xarxa en estrellaZ2
ZFigura
A
2.19.ZCConnexionats triangle i estrella.
Z3
Per això, es tracten els dos tipus de connexionat com a quadripols, considerant que el terminal
inferior és comú a l’entrada
Xarxai aenlatriangle
sortida, segons mostra la Xarxa
figuraen
2.20.
estrella
I1 I2
I1 I2
ZB
+ + + +
Z1 Z2
V1 V2 V1 V2
ZA ZC
Z3
_ _ _ _
Figura 2.20. Connexionats triangle i estrella, tractats com a quadripols.

11
Calculant els paràmetres Y de cada una de les dues xarxes i igualant-los entre ells s’obtenen
tres equacions (com que les xarxes són bilaterals es verifica y 12 = y 21 ), d’on es pot aı̈llar cada
50
11
una de les impedàncies d’una xarxa per expressar-la en funció de les impedàncies de l’altra
xarxa, segons (2.37). I per tant, s’obtenen les relacions (2.38).
h i
I
y 11 = V 1 = Z1 + Z1 = 1
Z ·Z
1 V =0
2
A B Z 1 + Z 2+Z3
h i h i 2 3
I I −Z
y 12 = V 1 = y 21 = V 2 = − Z1 = Z ·Z +Z ·Z3 +Z ·Z (2.37)
2 V =0 1 V =0 B 1 2 2 3 3 1
h i 1 2
I
y 22 = V 2 = Z1 + Z1 = 1
Z 1 ·Z 3
2 V 1 =0 B C Z2+ Z
1 +Z 3
Z 1 ·Z 2 +Z 2 ·Z 3 +Z 3 ·Z 1 Z A ·Z B
ZA = Z2 Z1 = Z A +Z B +Z C
Z 1 ·Z 2 +Z 2 ·Z 3 +Z 3 ·Z 1 Z B ·Z C
ZB = Z3 Z2 = Z A +Z B +Z C (2.38)
Z 1 ·Z 2 +Z 2 ·Z 3 +Z 3 ·Z 1 Z A ·Z C
ZC = Z1 Z3 = Z A +Z B +Z C
Exemple 2.7 Conversió triangle-estrella.
En el circuit de la figura 2.21 es demana calcular la impedància d’entrada. Tot i que el

circuit és purament resistiu, el seu connexionat no permet fer combinacions sèrie o paral .lel
per simplificar-lo. Per abordar-ho, es realitzarà una transformació triangle-estrella. La figura
2.22 mostra l’evolució del circuit amb les successives transformacions. Per començar, es pot
substituir el triangle superior per una estructura estrella. Després, mitjançant combinacions
sèrie i paral .lel es pot arribar a reduir el circuit a una única resistència que, lògicament, serà la
impedància d’entrada sol .licitada.
: :
:
: :
Figura 2.21. Circuit on s’ha de calcular la impedància d’entrada.
: :
: :
:
: :
: :
Figura 2.22. Evolució de la representació del circuit.
ZA ·ZB 1·4
Z1 = ZA +ZB +ZC = 1+4+3 = 0.5 Ω
ZB ·ZC 4·3
Z2 = ZA +ZB +ZC = 1+4+3 = 1.5 Ω (2.39)
ZA ·ZC 1·3
Z3 = ZA +ZB +ZC = 1+4+3 = 38 Ω
51
2.4.4 Connexió de quadripols en paral.lel.

Es suposa que, en connectar dos circuits en paral.lel, no s’altera la seva naturalesa. Això no està
assegurat per a totes les connexions de dues xarxes o circuits. Hi ha, però, un cas important en
què sı́ que es poden connectar les xarxes en paral.lel sense problemes, i és quan les dues xarxes
presenten un node de massa comú a l’entrada i la sortida, de manera que quan es connecten
en paral.lel queden connectats també aquests nodes de massa, donant lloc a una massa comú
de les dues xarxes, tant a l’entrada com a la sortida. En altres casos caldria comprovar que
no s’alteren les xarxes i si, efectivament la connexió en paral.lel les afectés, es podria superar
aquesta dificultat utilitzant un transformador ideal amb una relació unitària tal com es veu a la
figura 2.23.
1:1
Figura 2.23. Quadripols en paral.lel. Solució quan la connexió paral.lel altera els circuits.
Aixı́, doncs, donant per suposat que la connexió en paral.lel es pot realitzar, es té la figura
2.24. Si cada quadripol està parametritzat amb els seus paràmetres Y , es té (2.40), en forma
matricial.
+ Quadripol +
IA1 VA1 VA2 IA2
I1 _ A _ I2
+ IB1 IB2 +
V1 V2
_ _
+ Quadripol +
VB1
_ VB2
_
B
Figura 2.24. Quadripols en paral.lel.
(IA ) = (YA ) · (VA ) ; (IB ) = (YB ) · (VB )

(2.40)
(I) = (IA ) + (IB ) ; (VA ) = (VB ) = (V )
Per tant,
(I) = (YA ) · (V ) + (YB ) · (V ) = [(YA ) + (YB )] · (V ) = (Y ) · (V ) (2.41)
on

yA11 + yB11 yA12 + yB12
(Y ) = (2.42)
yA21 + yB21 yA22 + yB22
52
Per tant, es dedueix de (2.42) que la connexió de quadripols en paral.lel dóna lloc a un
quadripol equivalent, els paràmetres Y del qual són iguals a la suma dels paràmetres correspo-
nents de cada quadripol individual. El resultat obtingut es pot estendre a qualsevol nombre de
quadripols connectats en paral.lel.
Exemple 2.8 Càlcul dels paràmetres Y d’un quadripol i la impedància de sortida.
En el circuit de la figura 2.25, les equacions del quadripol són (2.43), i la matriu de paràmetres
Y és (2.44).
1: 4: 2:
+ I1 _ I2 +
+ +
_
Vs _ V1 + V2 8:
_ 0,05·I2 V 10·V1 _
Figura 2.25. Circuit de l’exemple.

V1 = 4 · I1 + 0.05 · I2 I2 = 5 · V1 + 0.5 · V2
⇒ (2.43)
V2 = 2 · I2 − 10 · V1 I1 = 0.1875 · V1 − 0.00625 · V2

0.1875 −0.00625
(Y ) = (2.44)
5 0.5
Per calcular la impedància de sortida del circuit s’anul .la la font independent de l’entrada
(com que es tracta d’una font de tensió, això significa que es substituirà per un curtcircuit), i
es calcularà la impedància vista des de la sortida (sense la càrrega), veure 2.26 i (2.45).
1: 4: 2:
+ I1 _ I2 +
+
V1 _ + V2
_ 0,05·I2 V 10·V1 _
Figura 2.26. Circuit de l’exemple modificat per calcular la impedància de sortida.
I1 = −0.01 · I2
V2
V1 = −1 · I1 ⇒ Zo = = 1.9 Ω (2.45)
I2
V2 = 2 · I2 − 10 · V1
53
Exemple 2.9 Càlcul de la impedància d’entrada d’un circuit.
Es demana calcular la impedància d’entrada del circuit de la figura 2.27. S’aplicarà la trans-
formació triangle-estrella a l’estructura triangle formada per les resistències de 5 Ω, 10 Ω i 12 Ω
i, posteriorment, se simplificarà el circuit a base de combinacions serie i paral .lel fins a reduir-lo
a una única resistència, tal com es veu a la seqüència de la figura 2.28. La resistència final
obtinguda (8.0597 Ω) serà la resistència equivalent de tot el circuit i, en conseqüència, serà la
resistència d’entrada sol .licitada.
20 : 25 :
15 :
5:
10 :
12 :
20 : 25 : 26,852 : 19,44 :
15 :
1,852 : 20 : 2,22 :
2,22 : 4,44 :
11,277 :
20 : 20 : 13,5 : 8,0597 :
2,22 :
Figura 2.28. Modificacions del circuit de l’exemple per calcular la impedància d’entrada.
54
2.5 Paràmetres d’impedància (Z).

2.5.1 Càlcul general dels paràmetres d’impedància.
Considerant el circuit de la figura 2.5, el quadripol es pot expressar amb el sistema d’equacions
(2.46), on els coeficients zij tenen dimensions d’impedància, i s’anomenen paràmetres d’im-
pedància o paràmetres Z. Si l’equació (2.46) s’expressa en forma matricial, s’obté l’expressió
(2.47).
V1 = z11 · I1 + z12 · I2
(2.46)
V2 = z21 · I1 + z22 · I2

z11 z12 I1 V1
· = (2.47)
z21 z22 I2 V2
Cada un dels paràmetres Z es pot expressar com una relació entre una tensió i un corrent
(dimensions d’impedància), posant l’altra corrent en circuit obert, tal com es mostra a (2.48),
on es verifica z12 = z21 si la xarxa és bilateral.
h i
z11 = VI11 z11 és la impedància d’entrada amb I2 = 0
h iI2 =0
z12 = VI21 z12 és la impedància de transferència amb I1 = 0
h iI1 =0 (2.48)
z21 = VI12 z21 és la impedància de transferència amb I2 = 0
h iI2 =0
z22 = VI22 z22 és la impedància de sortida amb I1 = 0
I1 =0
2.5.2 Relació entre els paràmetres Y i els paràmetres Z.

De les equacions dels paràmetres Z es poden aı̈llar I1 i I2 , d’on resulta (2.49). Si es comparen
aquestes dues expressions amb les equacions dels paràmetres Y (2.6), es dedueixen les relacions
entre els paràmetres Y i els paràmetres Z (2.50). De forma similar es podrien obtenir les relacions
inverses. Al final del capı́tol es presenta una taula amb les relacions de conversió entre tots els
tipus de paràmetres.
V1 z12
V2 z22 z22 −z12
I1 = = z11 ·z22 −z21 ·z12 · V1 + z11 ·z22 −z21 ·z12 · V2
z11 z12
z21 z22
(2.49)
z11 V1
z21 V2 −z21 z11
I2 = = z11 ·z22 −z21 ·z12 · V1 + z11 ·z22 −z21 ·z12 · V2
z11 z12
z21 z22
z22 z22
y11 = z11 ·z22 −z21 ·z12 = ∆z
−z12 −z12
y12 = z11 ·z22 −z21 ·z12 = ∆z z11 z12
−z21 −z21 on ∆z = = z11 · z22 − z21 · z12 (2.50)
y21 = z11 ·z22 −z21 ·z12 = ∆z z21 z22
z11 z11
y22 = z11 ·z22 −z21 ·z12 = ∆z
55

Exemple 2.10 Càlcul del circuit equivalent de Thévenin.
En el circuit de la figura 2.29 s’ha connectat un circuit Thévenin a l’entrada d’un quadripol.
Es desitja calcular el circuit equivalent de Thévenin, vist des de la sortida, del conjunt quadripol
més el circuit d’entrada. Examinant el circuit de l’entrada i utilitzant les equacions del quadripol,
es pot escriure (2.51), d’on es pot deduir la tensió i la impedància Thévenin (2.52), veure figura
2.30.
Zg
+ I1 I2 +
+
Vs _ V1 V2
_ _
V1 = z11 · I1 + z12 · I2
V2 = z21 · I1 + z22 · I2 (2.51)
Vs = Zg · I1 + V1

z21 z12 · z21
V2 = · Vs + z22 − · I2 = VT H + ZT H · I2 (2.52)
Zg + z11 Zg + z11
ZT
z 21
VT Z g z 11 VS I2 +
VT +
_ V2
z 12 z 21 _
ZT z 22 Z g z 11
Figura 2.30. Circuit equivalent de Thévenin del circuit d’entrada més el quadripol.
56
Exemple 2.11 Anàlisi d’una etapa amplificadora amb transitor.

El quadripol de la figura 2.31 és un transistor en emissor comú, del qual es coneixen els
paràmetres Z (2.53). Tal com mostra la figura 2.31, a l’entrada del quadripol hi ha connectada
una font de senyal sinusoı̈dal modelitzada per una tensió Vs i una resistència en serie de 500 Ω,
i que a la sortida del quadripol hi ha connectada una resistència de càrrega de 10 kΩ. Es desitja
calcular els guanys de tensió, de corrent i de potència, aixı́ com les impedàncies d’entrada i de
sortida de tot el circuit.
500 :
+ I1 I2 +
+ 10 k :
Vs _ V1 V2
_ _
103

z11 z12 10
(Z) = = (2.53)
z21 z22 −10 104
6
Les equacions del quadripol i de les entrades i sortides són (2.54).
V1 = z11 · I1 + z12 · I2 = 103 · I1 + 10 · I2

V2 = z21 · I1 + z22 · I2 = −106 · I1 + 104 · I2
(2.54)
Vs = 500 · I1 + V1
V2 = −104 · I2
Combinant adequadament aquestes quatre equacions, es pot obtenir V1 , V2 , I1 i I2 en funció
de la tensió Vs , veure (2.55).
Vs
I1 = 2000
Vs
I2 = 40
(2.55)
V1 = 0.75 · Vs
V2 = −250 · Vs
Ara ja es poden calcular els guanys i impedàncies sol .licitades.
V2 −250 · Vs
Guany de tensió: GV = = = −333.33 (2.56)
V1 0.75 · Vs
Vs
I2
Guany de corrent: GI = = V40s = 50 (2.57)
I1 2000
P2
Guany de potència: GP = = |GV · GI | = 16666 (2.58)
P1
V1 0.75 · Vs
Impedància d’entrada: Ze = = Vs
= 1500 Ω (2.59)
I1 2000
z12 · z21 10 · (−106 )
Impedància de sortida: Zo = z22 − = 104 − = 16666 Ω (2.60)
Zg + z11 500 + 103
57
2.5.3 Connexió de quadripols en sèrie.

A la figura 2.32 es representen dos quadripols connectats en sèrie. La naturalesa de les dues
xarxes no ha de quedar alterada per la connexió en sèrie. Cal parar atenció al connexionat de la
figura, per tal d’evitar confondre la connexió en sèrie amb la connexió en cascada que es veurà
més endavant.
I1 = I1A I2 = I2A
+ Quadripol +
+ V1A V2A +
_ A _
V1 I1 I2 V2
_ + Quadripol + _
V1B
_ V2B
_
B
I1 = I1B I2 = I2B
Figura 2.32. Dos quadripols connectats en sèrie.
Si cada quadripol està parametritzat amb els seus paràmetres Z, es té (2.40), en forma
matricial.
(VA ) = (ZA ) · (IA ) (VB ) = (ZB ) · (IB )

(2.61)
(I) = (IA ) = (IB ) (V ) = (VA ) + (VB )
Per tant,
(V ) = (ZA ) · (I) + (ZB ) · (I) = [(ZA ) + (ZB )] · (I) = (Z) · (I) (2.62)
on

zA11 + zB11 zA12 + zB12
(Z) = (2.63)
zA21 + zB21 zA22 + zB22
El resultat obtingut es pot estendre a qualsevol nombre de quadripols connectats en sèrie.
La connexió de quadripols en sèrie dóna lloc a un quadripol equivalent, els paràmetres Z del
qual són iguals a la suma dels paràmetres corresponents de cada quadripol individual.
Exemple 2.12 Càlcul dels paràmetres Z d’un quadripol.
+ I1 I2 +
240 :
V1 120 : V2
_ _
40 :
58

84 72
Resultat: (Z) = (2.64)
72 96
Exemple 2.13 Càlcul dels paràmetres Z d’un quadripol.
10 :
+ I1 I2 +
V1 6: V2
_ _
0,3·V2

5.71 −4.29
Resultat: (Z) = (2.65)
2.14 2.14
Exemple 2.14 Càlcul dels guanys i impedàncies d’un circuit.
Calculeu els guanys de tensió (GV ), de corrent (GI ) i de potència (GP ), i les impedàncies
d’entrada (Ze ) i de sortida (Zo ), del circuit de la figura 2.35, on es coneixen els paràmetres Z
del quadripol.
1A 20 :
+ I1
V1
_
[ ] 25 -10
200 50
I2 +
V2
_
50 :


 GV = 2.22
 I = −2
G


Resultat: GP = 4.44 (2.66)
Z = 45 Ω

 e



Zo = 94.4 Ω
59
2.6 Paràmetres hı́brids (H).

Els paràmetres hı́brids són els preferits per modelitzar el comportament dels transistors bipolars
en corrent altern. I això és aixı́ perquè, en aquest cas, aquests paràmetres són més fàcils d’obtenir
experimentalment. Amb els paràmetres hı́brids les variables independents són I1 i V2 , i les
variables dependents són V1 i I2 . Les equacions són (2.67).
V1 = h11 · I1 + h12 · V2
(2.67)
I2 = h21 · I1 + h22 · V2
Les dimensions d’aquests paràmetres són variades. El coeficient h11 té dimensions d’im-
pedància, mentre que h22 té dimensions d’admitància; en canvi, h12 i h21 són adimensionals.
D’aquı́ el nom de paràmetres hı́brids. Si s’expressa (2.67) en forma matricial, resulta (2.68).

h11 h12 I1 V1
· = (2.68)
h21 h22 V2 I2
Cada un dels paràmetres H es pot expressar com una relació entre una variable dependent
i una variable independent, anul.lant l’altre variable independent, tal com es mostra a (2.69).
Els paràmetres h11 i h21 es calculen amb la sortida en curtcircuit (V2 = 0), mentre que els
paràmetres h12 i h22 es calculen amb l’entrada en circuit obert (I1 = 0).
h i
h11 = VI11 h11 és la impedància d’entrada amb V2 = 0
h iV2 =0
h12 = VV12 h12 és el guany de tensió invers amb I1 = 0
h i I1 =0 (2.69)
h21 = II12 h21 és el guany de corrent directe amb V2 = 0
h iV2 =0
h22 = VI22 h22 és l’admitància de sortida amb I1 = 0
I1 =0
Aplicats al transistor, en els paràmetres H se substitueixen els subı́ndexs numèrics per les
lletres i, r, f, i o,per indicar més clarament la seva funció.
h11 → hi input
h12 → hr reverse
(2.70)
h21 → hf forward
h22 → ho output
La figura 2.36 mostra el model del transistor bipolar per petit senyal (corrent altern), el
qual es pot deduir directament de les equacions amb paràmetres H (2.67). Aquest és el circuit
utilitzat per analitzar el comportament del transistor bipolar quan treballa en amplificació.
h11
+ I1 I2 +
V1 +
_ h22 V2
_ h12·V2 h21·I1 _
Figura 2.36. Model de petit senyal del transistor bipolar.
60
Exemple 2.15 Càlcul dels paràmetres H d’un circuit.
Els paràmetres H del circuit de la figura 2.37 es mostren a (2.71). En xarxes bilaterals es
verifica h12 = −h21 .
1: 6:
+ I1 I2 +
V1 4: V2
_ _
h i
V1
h11 = =1+ (4||6) = 3.4 Ω
h I1 iV2 =0
V1 4
h12 = V2 I =0 = 4+6 = 0.4
h i
I2
1 (2.71)
4
h21 = = − 4+6 = −0.4
h I1 iV2 =0
I2 1
h22 = V2 I =0 = 4+6 = 0.1 S
1
Exemple 2.16 Càlculs en un circuit amb quadripol expressat en paràmetres H.
En el circuit de la figura 2.38, es té un transistor modelitzat amb els paràmetres H indicats a
la pròpia figura, on a l’entrada es connecta un generador de senyal altern de 1 0◦ mV de tensió
i 800 Ω de resistència interna, mentre que a la sortida es connecta una resistència de carrega
de 5 kΩ. Es desitja calcular les tensions i corrents a l’entrada i a la sortida del transistor, aixı́
com els guanys de tensió, de corrent i de potència i les impedàncies d’entrada i de sortida.
800 :
+ I1 H I2 +
1 mV +
_ V1 V2 5 k:
_
[ 1.200 2·10 -4
50 50·10 -6 ] _
Combinant les equacions del quadripol amb les equacions de l’entrada i la sortida es calculen
les tensions V1 i V2 , i els corrents I1 i I2 , veure (2.72).

V1 = h11 · I1 + h12 · V2 
 V1 = 591.8 µV
I2 = h21 · I1 + h22 · V2 V2 = −102.04 mV

⇒ (2.72)
10−3 = 800 · I1 + V1 I = 0.5102 µA
 1


V2 = −5000 · I2 I2 = 20.408 µA
Ara es poden calcular fàcilment els guanys de tensió, de corrent i de potència i la impedància
d’entrada, veure (2.73).
61
GV = VV21 = −172.41
GI = II21 = 40
(2.73)
GP = |GV · GI | = 6896.5
Ze = VI11 = 1160 Ω
Per calcular la impedància de sortida es pot calcular la impedància Thévenin del circuit vist
des de la sortida, és a dir, la relació entre V2 i I2 sense connectar la càrrega i anul .lant les fonts
independents, que en aquest cas és el generador de 1 mV, tal com mostra la figura 2.39 i es
desenvolupa a (2.74).
800 :
+ I1 H I2 +
V1 V2 +
_
_
[ 1.200 2·10 -4
50 50·10 -6 ] _
Figura 2.39. Circuit de l’exemple modificat per calcular la impedància de sortida.
V1 = h11 · I1 + h12 · V2
V2 1
I2 = h21 · I1 + h22 · V2 ⇒ I2 = 45 · 10−6 · V2 ⇒ Zo = = · 106 = 22222.22 Ω (2.74)
I2 45
0 = 800 · I1 + V1
2.7 Paràmetres de transmissió (T ).

Els paràmetres T són molt utilitzats en l’anàlisi de lı́nies de transmissió elèctrica.
Amb els paràmetres de transmissió les variables independents són V2 i I2 , i les variables
dependents són V1 i I1 . A la figura 2.40 es mostra que, a l’utilitzar paràmetres T , es prefereix
considerar com a corrent de sortida el corrent sortint del quadripol en lloc del corrent entrant
com s’ha fet en els altres conjunts de paràmetres. És a dir, es prefereix treballar amb el corrent
IB = −I2 dirigit cap a fora del quadripol. Les equacions amb paràmetres T es mostren a (2.75).
El signe ”−”que apareix a (2.75) ve causat pel corrent de sortida sortint.
+ I1 T -I2 +
V1 V2
_ _
Figura 2.40. Quadripol amb paràmetres en T .
V1 = t11 · V2 + t12 · (−I2 ) = t11 · V2 − t12 · I2 = t11 · V2 + t12 · IB

(2.75)
I1 = t21 · V2 + t22 · (−I2 ) = t21 · V2 − t22 · I2 = t21 · V2 + t22 · IB
62
En forma matricial (2.76), el signe ”−”s’incorpora al corrent I2 i no a la matriu dels

paràmetres T . Els paràmetres de transmissió també es coneixen amb la notació A, B, C i
D.

t11 t12 V2 t11 t12 V2 V1
· = · = (2.76)
t21 t22 (−I2 ) t21 t22 IB I1

t11 t12 A B
= (2.77)
t21 t22 C D
Cada un dels paràmetres T es pot expressar com una relació entre una variable dependent
i una variable independent, anul.lant l’altre variable independent, tal com es mostra a (2.78).
Amb els paràmetres T en xarxes passives es verifica ∆T = t11 · t22 − t12 · t21 = 1.
h i
V1
t11 = t11 és el guany de tensió invers amb I2 = 0 (adimensional)
h V2 iI2 =0
V1
t12 = IB V =0 t12 és la impedància de transferència inversa amb V2 = 0
h
I1
i 2 (2.78)
t21 = t21 és l’admitància de transferència inversa amb I2 = 0
h V2 iI2 =0
I1
t22 = IB V =0 t22 és el guany de corrent invers amb V2 = 0 (adimensional)
2
Exemple 2.17 Càlcul dels paràmetres T d’un circuit.
Es desitja calcular els paràmetres T del circuit de la figura 2.41. Dos dels paràmetres s’han
de calcular fent V2 = 0, i els altres dos fent IB = −I2 = 0, tal com mostra la figura 2.42.
2: 4:
+ I1 -I2 +
V1 10 : V2
_ _
2: 4: 2: 4: -I2 = 0
+ I1 -I2 + + I1 +
V1 10 : V2 = 0 V1 10 : V2
_ _ _ _
Figura 2.42. Circuit de l’exemple modificat (V2 = 0 i IB = −I2 = 0) per tal de calcular els
paràmetres T .
En el primer circuit de 2.42 es dedueix (2.79).
10
IB = −I2 = 10+4 · I1 ⇒ t22 = IIB1 = −I I1
= 1.4
14
2
V1 V1 (2.79)
V1 = [2 + (10||4)] · I1 = [2 + (10||4)] · 10 · (−I2 ) ⇒ t12 = IB = −I2 = 6.8 Ω
63
En el segon circuit de 2.42 es dedueix (2.80).

10
V2 = 2+10 · V1 ⇒ t11 = VV21 = 1.2
(2.80)
V2 = 10 · I1 ⇒ t21 = VI12 = 0.1 S
Aixı́, doncs, els paràmetres T del quadripol són (2.81).

t11 t12 1.2 6.8
= (2.81)
t21 t22 0.1 1.4
2.7.1 Connexió de quadripols en cascada.

El principal avantatge dels paràmetres T es posa de manifest en l’anàlisi de xarxes connectades
en cascada, on la sortida d’un quadripol es connecta a l’entrada del quadripol següent, tal com
mostra la figura 2.43. En la connexió en cascada es té V2A = V1B i −I2A = I1B .
I1A -I2A = I1B -I2B
+ TA + TB +
V1A V2A = V1B V2B
_ _ _
Figura 2.43. Dos quadripols connectats en cascada.
Les equacions dels dos quadripols es mostren a (2.82) i (2.83).

t11A t12A V2A V1A
· = (2.82)
t21A t22A (−I2A ) I1A

t11B t12B V2B V1B
· = (2.83)
t21B t22B (−I2B ) I1B
Considerant V2A = V1B i −I2A = I1B , resulta (2.84).

t11A t12A t11B t12B V2B V1A
· · = (2.84)
t21A t22A t21B t22B (−I2B ) I1A
Per tant, segons (2.85), la matriu de paràmetres T del circuit complet format per dos qua-
dripols connectats en cascada és igual al producte de les matrius de paràmetres T dels dos
quadripols individuals.

t11 t12 t11A t12A t11B t12B
T = = · (2.85)
t21 t22 t21A t22A t21B t22B
64
Exemple 2.18 Càlcul dels paràmetres T de dos quadripols en cascada.
Es desitja calcular els paràmetres T del circuit de la figura 2.44. Es calculen els dos quadripols
individualment i es multipliquen les dues matrius de paràmetres T tal com mostra (2.86).
2: 4: 4: 8:
+ I1 -I2 +
V1 10 : 20 : V2
_ _
Figura 2.44. Circuit de l’exemple, amb dos quadripols connectats en cascada.

t11 t12 1.2 6.8 1.2 13.6 1.78 25.84
T = = · = (2.86)
t21 t22 0.1 1.4 0.19 3.32 0.19 3.32
2.8 Paràmetres hı́brids inversos (G).

Amb els paràmetres hı́brids inversos les variables independents són V1 i I2 , i les variables depen-
dents són I1 i I2 . Les equacions amb paràmetres G es mostren a (2.87), i en forma matricial, a
(2.88).
I1 = g11 · V1 + g12 · I2
(2.87)
V2 = g21 · V1 + g22 · I2

g11 g12 V1 I1
· = (2.88)
g21 g22 I2 V2
Cada un dels paràmetres G es pot expressar com una relació entre una variable dependent i
una variable independent, anul.lant l’altre variable independent, tal com es mostra a (2.89).
h i
V1
g11 = g11 és l’admitància d’entrada amb I2 = 0
h V1 i I2 =0
I1
g12 = I2 V =0 g12 és el guany de corrent invers amb V1 = 0 (adimensional)
h
V2
i 1 (2.89)
g21 = g21 és el guany de tensió directe amb I2 = 0 (adimensional)
h V1 iI2 =0
V2
g22 = I2 V =0 g22 és la impedància de sortida amb V1 = 0
1
El model equivalent del quadripol amb els paràmetres G es mostra a la figura 2.45.
65
g22
+ I1 I2 +
V1 +
_ V2
_ g11 g12·I2 g21·V1 _
Figura 2.45. Model equivalent del quadripol amb paràmetres G.
2.9 Paràmetres de transmissió inversa (T 0 ).

Amb els paràmetres de transmissió inversa les variables independents són V1 i I1 , i les variables
dependents són V2 i I2 . De forma similar que en els paràmetres de transmissió, a l’utilitzar
paràmetres T 0 , es prefereix considerar com a corrent d’entrada el corrent sortint del quadripol
en lloc del corrent entrant. És a dir, es prefereix treballar amb el corrent IA = −I1 dirigit cap
a fora del quadripol. Les equacions amb paràmetres T 0 es mostren a (2.90). El signe ”−”que
apareix a (2.90) ve causat pel corrent d’entrada sortint.
V2 = t011 · V1 + t012 · (−I1 ) = t011 · V1 − t012 · I1 = t011 · V1 + t012 · IA

(2.90)
I2 = t021 · V1 + t022 · (−I1 ) = t021 · V1 − t022 · I1 = t021 · V10 + t022 · IA
En forma matricial (2.91), el signe ”−”s’incorpora al corrent I1 i no a la matriu dels
paràmetres T 0 . Els paràmetres de transmissió també es coneixen amb la notació A0 , B 0 , C 0
i D0 .
t011 t012 t011 t012

V1 V1 V2
· = · = (2.91)
t021 t022 (−I1 ) t021 t022 IA I2
t011 t012 A0 B 0

= (2.92)
t021 t022 C 0 D0
Els paràmetres T 0 es mostren a (2.93). Amb els paràmetres T 0 en xarxes passives es verifica
∆T 0 = t011 · t022 − t012 · t021 = 1. L’ús dels paràmetres T 0 també facilita el càlcul de quadripols
connectats en cascada.
h i
V2
t011 = t011 és el guany de tensió amb I1 = 0 (adimensional)
h V1 iI1 =0
V1
t012 = IA V =0 t012 és la impedància de transferència amb V1 = 0
h
I2
i 1 (2.93)
t021 = V1 I =0 t021 és l’admitància de transferència amb I1 = 0
h i1
I2
t022 = IA V =0 t022 és el guany de corrent amb V1 = 0 (adimensional)
1
2.10 Relacions entre els diversos tipus de paràmetres.

En aquest capı́tol s’han estudiat els sis tipus de paràmetres amb els quals es poden modelitzar la
xarxa d’un quadripol. És lògic pensar que existiran relacions entre aquests diversos paràmetres,
de manera es puguin convertir un grup de paràmetres en un altre. A la taula 2.2 es presenten
totes les relacions per convertir les expressions entre qualsevol dels sis tipus de paràmetres.
66
[Z] [Y ] [T ] [T 0 ] [H] [G]

y22 t022
z11 z12 ∆y − y∆y
12 t11
t21
∆t
t21 t021
1
t021
∆h
h22
h12
h22
1
g11 − gg12
[Z] 11
∆t0 t011
z21 z22 − y∆y
21 y11
∆y
1
t21
t22
t21 t021 t021
− hh21
22
1
h22
g21
g11
∆g
g11
z22 t011 ∆g g12
∆z − z∆z
12
y11 y12 t22
t12 − t∆t t012
− t01 1
h11 − hh12 g22 g22
[Y ] 12 12 11
0 t022
− z∆z
21 z11
∆z y21 y22 1
t12
t11
t12 − ∆t
t0 0
t12
h21
h11
∆h
h11 − gg21
22
1
g22
12
t022 t012
z11
z21
∆z
z21 − yy22 − y121 t11 t12 ∆t0 ∆t0 − h∆h − hh11 1
g21
g22
g21
[T ] 21
t021 t011
21 21
1
z21
z22
z21 − y∆y
21
− yy11
21
t21 t22 ∆t0 ∆t0 − hh22
21
− h121 g11
g21
∆g
g21
z22 ∆z
− yy11 − y112 t22 t12
t011 t012 1 h11
− g∆g − gg22
[T 0 ] z12 z12 12 ∆t ∆t h12 h12 12 12
1
z12
z11
z12 − y∆y
12
− yy22
12
t21
∆t
t11
∆t t021 t022 h22
h12
∆h
h12 − gg11
12
− g112
t012
∆z
z22
z12
z22
1
y11 − yy12 t12
t22
∆t
t22 t011
1
t011
h11 h12 g22
∆g − g∆g
12
[H] 11
y21 ∆y 0 t021
− zz21
22
1
z22 y11 y11
1
− t22 t21
t22 − ∆t
t011 t011
h21 h22 − g∆g
21 g11
∆g
∆y y12 t021
1
z11 − zz12 y22 y22
t21
t11 − t∆t t022
− t01 h22
∆h − h∆h
12
g11 g12
[G] 11 11 22
∆t0 t012
z21
z11
∆z
z11 − yy21
22
1
y22
1
t11
t12
t11 t022 0
t22
− h∆h
21 h11
∆h g21 g22
Taula 2.2. Taula de conversió entre els diferents paràmetres dels quadripols.
Observació: A la taula 2.2, l’expressió ∆x significa el determinant ∆x = x11 · x22 − x12 · x21 ,
per a cada tipus de paràmetres.
La taula 2.3 recull algunes simplificacions per a xarxes recı́proques i per a xarxes recı́proques
simètriques.
Paràmetres Xarxes recı́proques Xarxes simètriques

Z z12 = z21 z11 = z22
Y y12 = y21 y11 = y22
T ∆t = 1 t11 = t22
T0 ∆t0 = 1 t011 = t022
H h12 = −h21 ∆h = 1
G g12 = −g21 ∆g = 1
Taula 2.3. Simplificació dels paràmetres per a xarxes recı́proques i xarxes simètriques.
2.11 Conclusions.
En aquest capı́tol s’ha vist com es modelitza un quadripol, i s’han presentat sis tipus diferents
de paràmetres per fer-ho. La finalitat és tenir un model simple del circuit, generalment molt
més senzill que el circuit original, en què les magnituds d’entrada i sortida (V1 , V2 , I1 i I2 ) es
comporten exactament igual que el circuit original.
La selecció dels paràmetres es realitza en funció de l’aplicació i/o el connexionat del quadri-
pol. No obstant, els quadripols es poden modelitzar amb qualsevol dels sis tipus de paràmetres
estudiats, i els resultats en fer els càlculs seran els mateixos en qualsevol cas.
Finalment, s’ha presentat una taula de conversió entre els diferents sis paràmetres presentats.
67
68
Capı́tol 3
Conceptes bàsics
d’electromagnetisme
3.1 Definicions.
La màquina elèctrica és el resultat de la aplicació dels principis del electromagnetisme, i són
convertidors electromecànics que transformen energia elèctrica en mecànica (Motor) o mecànica
en elèctrica (Generador).
També es reconeix com a màquina elèctrica al transformador, que converteix l’energia elèctrica
d’entrada amb unes determinades magnituds de tensió i corrent en energia elèctrica de sortida
amb unes altres magnituds de tensió i corrent.
Tot això és possible gràcies als principis de l’electromagnetisme.
Motor
Energia Màquina Energia

Elèctrica Elèctrica Mecànica
Generador
Figura 3.1. Esquema bàsic d’una màquina elèctrica rotativa.
Energia Energia
Elèctrica Transformador Elèctrica
V1 - I1 V2 - I2
Figura 3.2. Esquema bàsic d’un transformador.
69
3.2 Classificació de les màquines elèctriques.

Estàtiques:
– transformador
Rotatives:
– corrent continu:
- motor (variació velocitat, trens, tracció elèctrica,...).
- generador (dinamo). S’utilitza molt poc.
– corrent altern:
* ası́ncrones (respecte la freqüència de la xarxa).
- motor (aplicació dominant en la indústria)
- generador (poc empleat, generadors eòlics)
* sı́ncrones (respecte la freqüència de la xarxa).
- motor (aplicacions molt especifiques, màquines grans, trens de gran veloci-
tat...)
- generador (alternador, generador d’energia elèctrica)
3.3 El circuit magnètic. Definicions i magnituds.

Es pot considerar que les màquines elèctriques estan constituı̈des per una sèrie de circuits elèctrics
acoblats magnèticament.
En els circuits elèctrics, la connexió entre dos elements es realitza a través de conductors
elèctrics, que canalitzen el corrent elèctric.
En les màquines elèctriques, electroimants o altres dispositius electromagnètics, és necessari

canalitzar el flux magnètic per a que circuli per les regions on es necessita. Això s’assoleix
utilitzant materials ferromagnètics. Es a dir, el flux magnètic d’un circuit magnètic es pot dir
que realitza el mateix paper que el corrent en un circuit elèctric, mentre que el material ferro-
magnètic en un circuit magnètic fa la mateixa funció que un conductor d’un circuit elèctric. Tot
i aixı́, el flux magnètic no requereix circular a través d’un material ferromagnètic, com passa
amb el corrent a través d’un conductor. De fet, el flux magnètic també pot circular a través de
l’aire, tot i que l’aire no defineix perfectament el circuit magnètic. En canvi, el corrent elèctric
es pot dir que només circula a través d’un conductor elèctric.
En termes generals, el circuit magnètic és una regió de l’espai definida mitjançant lı́nies de
camp magnètic. Un cas simple es mostra a la figura 3.3a), on el camp magnètic en un toroide de
material ferromagnètic s’obté mitjançant un corrent elèctric aplicat a la bobina que l’envolta.
En aquest cas les lı́nies de flux estan concentrades en el material ferromagnètic i el circuit
està perfectament definit. Quan la bobina està sense nucli de material ferromagnètic, la geome-
tria del circuit magnètic és més difı́cil de definir ja que la circulació del flux es realitza a través
de l’aire, vegeu figura 3.3b).
En les màquines elèctriques i transformadors, els circuits magnètics són de material ferro-
magnètic, la qual cosa permet assolir una canalització del flux que permet un funcionament
70
Capı́tol 3. Conceptes bàsics d’electromagnetisme
)
)
(a) (b)
) )
(c) (d)
Figura 3.3. Circuit magnètic i lı́nies de flux: a) Circuit magnètic bàsic, b) Lı́nies de flux per
l’aire, c) Canalització de flux en un transformador, d) Canalització de flux en una màquina
rotativa.
efectiu de la màquina, vegeu figures 3.3c) i 3.3d).
El càlcul rigorós dels fluxos produı̈ts en els circuits magnètics és generalment molt difı́cil. Per
a la seva determinació precisa és necessari utilitzar correctament les equacions de Maxwell. No
obstant això, en l’àmbit de les màquines elèctriques es poden utilitzar expressions més simples
que permeten estudiar el problema d’una forma aproximada i suficient.
Les magnituds que intervenen en els circuits magnètics són les següents:
FMM Força magnetomotriu Av (Amper· volta)
La causa que genera habitualment un camp magnètic és un enrotllament pel qual circula un
corrent. La força magnetomotriu és el producte del nombre d’espires (N ) del bobinat que crea
el camp magnètic pel corrent (I) que circula a través d’elles.
FMM = N · I (3.1)
H Camp magnètic o excitació magnètica A/m (Amper/metre)
71
Resulta de dividir la força magnetomotriu (F M M ) per la longitud (lg) d’una lı́nia de força.
FMM N· I
H= = (3.2)
lg lg
I I
lg = és la
N N longitud
del
recorregut
(a) (b)
Figura 3.4. Força magnetomotriu i camp magnètic: a) Força magnetomotriu (F M M ), b) Camp

magnètic (H).
B Inducció magnètica T (Tesla)
La inducció magnètica depèn de la intensitat del camp magnètic i de les propietats del medi
davant els fenòmens magnètics (indicat mitjançant la permeabilitat magnètica del medi –µ–) on
es tanquen les lı́nies de força del circuit magnètic.
B =µ· H (3.3)
µ Permeabilitat magnètica del medi H/m
En general, el medi es considera isotròpic (medi isotròpic = medi on la matèria presenta les
mateixes propietats en totes direccions).
µ = µo · µr on
µo és la permeabilitat en el buit (µo = 4 · π · 10−7 )
µr és la permeabilitat relativa
Φ Flux magnètic Wb (Weber)
Si es considera la inducció magnètica B com el nombre de lı́nies de força que travessen per-
pendicularment una unitat de superfı́cie, es pot entendre el flux com una mesura de la inducció
magnètica.
Es compleix que:
→
− →
− →
−
Φ =B·S equació vectorial (3.4)
Φ = B · S · cos(θ) equació escalar (3.5)
on θ és l’angle entre la inducció magnètica i la perpendicular a la superfı́cie.
72
El mecanisme de creació d’un flux magnètic és el següent: un corrent (I) passa a través d’un
enrotllament de N espires i genera una força magnetomotriu (F M M ) que crea unes lı́nies de
força de longitud lg i camp magnètic H. Aquestes lı́nies de força, al travessar un medi material
de permeabilitat magnètica µ generen una inducció B que, per a una determinada superfı́cie S,
determina un flux Φ.
B B B
S T
S
S
) = B·S = 0
(a) (b) (c)
Figura 3.5. Flux magnètic: a) S perpendicular a B, b) S paral·lel a B, c) Angle θ entre S i B.
FMM
N·I lg P·H B·S
I FMM H B )
Figura 3.6. Mecanisme de creació d’un flux magnètic.
3.4 Materials magnètics.

Qualsevol material pot ser influı̈t per un camp magnètic. La forma de comportar-se davant d’un
camp magnètic classifica els materials en:
Diamagnètics (µr ≤ 1)
Paramagnètics (µr ≥ 1)
Ferromagnètics (µr >> 1)
Els materials diamagnètics i paramagnètics presenten imantació (inducció magnètica) baixa
en qualsevol cas, per tant no presenten interès des del punt de vista d’aplicacions magnètiques.
En canvi, els materials ferromagnètics tenen imantacions grans fins i tot en presència de camps
magnètics molt febles, i són els més interessants degut a les seves aplicacions tecnològiques.
Ferro, cobalt i nı́quel són materials ferromagnètics, també ho són els elements de les terres rares:
gadolini i dysposi.
La facilitat d’imantació d’aquests materials procedeix de les forces mecànico-quàntiques, que

tendeixen a alinear paral.lelament entre si els spins atòmics pròxims, fins i tot en absència de
camp magnètic aplicat. Aquesta alineació no es produeix en tot el material sinó que es troba
per zones denominades dominis. La raó per la qual aquests materials formen dominis és molt
complexa.
73
La corba d’imantació, figura 3.7, mostra el comportament d’un material ferromagnètic sotmès
a una excitació magnètica. El material ferromagnètic presenta una relació no lineal entre B i
H.
Inicialment es mostra un estat magnèticament neutre degut a què els dominis estan orientats
a l’atzar. En aplicar un corrent cada cop més gran, es produeix un eixamplament dels dominis
cercant l’orientació provocada, fins a la alineació total en què el material es troba saturat.
B
BSATURACIÓ
P (pendent)
H
No és lineal
(encara que s’aproxima a lineal)
Figura 3.7. Corba d’imantació d’un material ferromagnètic.
En la corba B-H, es pot considerar que µ és el pendent de la corba. En els materials
ferromagnètics la relació entre B i H no és lineal, es a dir, no és constant i, per tant, la corba
B-H no creix de forma lineal. La permeabilitat µ depèn del camp magnètic H que s’apliqui.
Per aquest motiu, la indústria sol utilitzar gràfiques on es té el valor de µ en funció del camp
magnètic H aplicat, vegeu figura 3.8. Per a resoldre exercicis pràctics o simular el comportament
d’un material ferromagnètic mitjançant ordenador, s’utilitza a vegades una expressió analı́tica
que relaciona B amb H:
a·H
B= (3.6)
1+b·H
De tota manera, és molt habitual considerar µ constant, amb l’objectiu de simplificar els
càlculs.
Aquest comportament dels materials magnètics dóna lloc a l’anomenat cicle d’histèresi, com
mostra la figura 3.9. El material ferromagnètic es pot sotmetre a una excitació magnètica bidi-
reccional o alterna, per tant el comportament del material és el mateix en els quadrants I i III
de la corba B-H.
La imantació romanent és un efecte produı̈t per l’excitació magnètica d’un material ferro-
magnètic. Encara que sigui retirada l’excitació magnètica, algunes zones del material magnètic
resten orientades en el sentit en què han estat excitades, per tant queda una inducció B romanent
(BR ) tot i l’absència de camp magnètic (H).
3.5 Lleis dels circuits magnètics.

Com s’ha dit anteriorment, en les màquines elèctriques s’utilitzen circuits magnètics amb mate-
rials ferromagnètics.
74
B (T)
2.0
Xapa magnètica
1.5
Acer fos
1.0
Ferro fos
0.5
1000 2000 3000 4000 H (A·V/m)
Figura 3.8. Relació entre B i H per a diferents materials.
B
BR
H
BR
Figura 3.9. Cicle d’histèresi d’un material ferromagnètic. BR és la imantació romanent.
Nom Composició (%) µr màxima Hc (A·V/m) Bs (T) Resistivitat

(Ω·m·10−6 )
Ferro 99.9 Fe 5000 80 2.15 10
Ferro al silici 4 Si , 96 Fe 7000 48 1.97 59
Ferro al silici 3.3 Si, 96.7 Fe 10000 16 2.00 50
Permalloy 45 Ni, 54 Fe 25000 24 1.60 50
Mumetal 75 Ni, 2 Cr, 5 Mn, 18 Fe 110000 2.4 0.72 60
Taula 3.1. Alguns valors dels materials ferromagnètics.
En els circuits magnètics és necessari calcular:
La inducció i el flux magnètic que produeix un corrent circulant a través d’un enrotllament
determinat i sobre un nucli de forma, material i dimensions conegudes.
O el cas contrari, dimensionar un enrotllament per produir una inducció determinada.
La descripció exacta del camp magnètic porta a l’ús de les equacions de Maxwell i a
conèixer les relacions B-H dels materials del circuit magnètic. Afortunadament, en les màquines
elèctriques és possible utilitzar certes aproximacions que simplifiquen el càlcul i subministren
resultats amb suficient exactitud.
75
Teorema o Llei d’Ampère
El Teorema d’Ampère indica que la circulació del camp magnètic al llarg d’un camı́ c és igual
a la suma de corrents que travessen la superfı́cie S a través de la qual transcorre el camı́.
I X
H · dl = ij (3.7)
c j=1,n
En la majoria de situacions pràctiques que solen aparèixer en l’estudi de les màquines

elèctriques, el camı́ c (de longitud lg) elegit per aplicar el Teorema d’Ampère coincideix amb
la trajectòria promig seguida per les lı́nies de camp magnètic H. D’altra banda, si el material
és homogeni i isòtrop, la magnitud H és la mateixa en tot el recorregut, per això el Teorema
d’Ampère queda simplificat com:
X X
Teorema d’Ampère: H · lg = F M Mj = Nj · Ij (3.8)
j=1,n j=1,n
P P
j=1,n F M Mj j=1,n Nj · Ij
H= = (3.9)
lg lg
Per tant, per la figura 3.10, resulta:
X
H · lg = F M Mj = N1 · i1 + N2 · i2 − N3 · i3 (3.10)
j=1,n
Superfície S
Camí c de longitud lg i2
i1 N2
N1
N3 i3
Figura 3.10. Aplicació de la Llei d’Ampere.
76
Llei d’Ohm dels circuits magnètics o Llei de Hopkinson
La inducció magnètica és pràcticament constant en la secció transversal (tall) dels nuclis
ferromagnètics, per això:
Φ=B·S (3.11)
Com que:
Σ(N · I)
B =µ·H =µ (3.12)
lg
llavors
Σ(N · I) Σ(N · I) FMM

Φ=B·S =µ·H ·S =µ ·S =µ lg
= (3.13)
lg RM M
µ·S
on
lg
Reluctància magnètica: RM M = (3.14)
µ·S
i per tant es pot concloure que
FMM
Φ= (3.15)
RM M
Aquesta expressió és fonamental per a l’estudi dels circuits magnètics i s’anomena Llei de
Hopkinson o Llei d’Ohm dels circuits magnètics per la seva analogia amb la Llei d’Ohm dels
circuits elèctrics.
Llei de Faraday o Llei de Lenz
En la figura 3.11a) es considera una bobina de N espires enrotllada en un nucli ferromagnètic.

La bobina s’alimenta mitjançant una font de tensió variable v(t). Per tant, s’estableix un corrent
i(t) variable que produeix un flux Φ(t) variable en el nucli magnètic.
Segons la llei de Faraday-Lenz, la variació de flux crea una f.e.m induı̈da en cada una de les
espires del debanat. La f.e.m total és
dΦ
e=− (3.16)
dt
El signe “–”de l’expressió anterior indica que la f.e.m induı̈da tendeix a crear un corrent que
s’oposa a la variació de flux.
77
)(t)
i(t)
+
v(t) i(t) R
_ +
+ d)
v(t) e N
_ _ dt
(a) (b)
Figura 3.11. Circuit magnètic amb excitació variable en el temps. Aplicació de la Llei de Faraday
o de Lenz : a) Bobina, b) Circuit equivalent.
Llei de Biot-Savart
La llei de Biot-Savart expressa la força electromagnètica que apareix sobre un conductor

segons el corrent que circula a través del propi conductor, la seva longitud i la inducció magnètica.
→
− →
− → −
I
F =I· dl ∧ B (3.17)
c
El producte vectorial indica el sentit de la força, i es pot determinar fàcilment mitjançant la

regla del tirabuixó o de la mà dreta.
D’una manera molt simple, la llei de Biot-Savart es pot expressar segons (3.18), on B és la
inducció magnètica, lg la longitud del conductor i I el corrent que circula a través del conductor.
F = B · lg · I (3.18)
La figura 3.12 il.lustra la llei de Biot-Savart. Sigui una espira conductora quadrada de costat
lg, a través de la qual circula un corrent I, sota una inducció magnètica B. Segons la llei de
Biot-Savart, apareix una força F a cada costat de l’espira de valor B · lg · I, amb un sentit
determinat pel producte vectorial entre B i el corrent I.
Es dedueix que un circuit magnètic es pot resoldre d’entrada com un circuit elèctric. De fet,
la resolució és una mica més complexa ja que el càlcul de les reluctàncies necessita del conei-
xement de µ, que no es pot saber fins que es conegui H o B que, en moltes ocasions, són els
valors que justament es desitja calcular. En aquest cas, l’única manera de resoldre el problema
és utilitzant un procediment iteratiu que convergeixi cap a una solució.
En general, es poden plantejar dos tipus de problemes:
a) Dimensionar un enrotllament, corrent i nombre d’espires per produir una inducció deter-
minada. En aquest cas, és possible realitzar el càlcul directament.
78
B
F
I
L F = B·L·I
F L L
L
I
F
Figura 3.12. Aplicació de la Llei de Biot-Savart.
b) Calcular la inducció i el flux magnètic que produeix un corrent sobre un enrotllament

determinat i sobre un nucli de forma, material i dimensions conegudes. En aquest cas,
és necessari un procediment de càlcul iteratiu. S’escull un valor arbitrari d’inducció i es
determina la força magnetomotriu i, per tant, el corrent necessari que cal per generar
aquesta inducció. El corrent calculat es compararà amb el corrent real aplicat. Caldrà
repetir el procés diverses vegades fins que el valor calculat coincideixi amb el valor real
aplicat.
Les analogies entre els circuits magnètics i elèctrics es poden resumir en la taula 3.2.
Circuit elèctric Circuit magnètic

Força electromotriu, E Força magnetomotriu, F M M
Intensitat, I Flux magnètic, Φ
lg lg
Resistència elèctrica, R = σ·S Reluctància magnètica, RM M = µ·S
Llei d’Ohm, V = R · I Llei de Hopkinson, F M M = RM M · Φ
1ª Llei de Kirchoff, la suma dels corrents que arriben a un nus és zero, de la mateixa
manera que la P suma dels fluxos que arriben a un nus és zero.P
I=0 Φ=0
2ª Llei de Kirchoff, la suma de forces electromotrius d’una malla és igual a la suma de
caigudes de tensió, de la mateixa manera la suma de forces magnetomotrius és igual a la
suma de les “caigudes de tensió”magnètiques.
ΣE = Σ(R · I) ΣF M M = Σ(RM M · Φ)
Associació de resistències en sèrie, Associació de reluctàncies en sèrie,
REQ = ΣRi RM MEQ = ΣRM Mi
Associació de resistències en paral·lel, Associació de reluctàncies en paral·lel,
1 1 1 1
REQ = ΣRi RM MEQ = ΣRM Mi
Taula 3.2. Analogies entre circuit elèctric i circuit magnètic.
Dins de l’analogia entre circuits elèctrics i circuits magnètics, convé destacar que el circuit
magnètic presenta peculiaritats que fan difı́cil arribar al mateix grau de precisió en els càlculs
de circuits magnètics que en els càlculs de circuits elèctrics.
79
En el circuit elèctric, tot el corrent circula a través del conductor elèctric, que presenta un
camı́ perfectament definit. En canvi, en els circuits magnètics, no tot el flux circula a través del
circuit magnètic de material ferromagnètic, sinó que una part del flux circula a través de l’aire,
vegeu figura 3.13. L’aire és un conductor relativament bo del flux magnètic. No es coneix cap
element aı̈llant del flux magnètic com són els materials aı̈llants per al corrent elèctric. Per tant,
és impossible que el flux magnètic circuli integrament pel circuit magnètic, la qual cosa suposa
una diferència apreciable respecte del corrent elèctric, on tot el corrent circula pel conductor
elèctric de camı́ perfectament definit.
Per tant, es pot considerar que el flux total que crea una bobina es divideix en dues parts:
Φutil o flux que travessa el nucli ferromagnètic.
Φdispersio o flux que circula a través de l’aire.

Es defineix el coeficient de dispersió o de Hopkinson ν:
Φtotal
ν= (3.19)
Φutil
Aquest coeficient presenta un valor comprès entre el 10 i el 30% (ν = 1.1 a 1.3). Una aproxi-
mació habitual consisteix en no considerar el flux de dispersió i, per tant, el flux útil coincideix
amb el flux total.
Un altre efecte a considerar en els circuits magnètics és l’expansió que presenten las lı́nies
de força o de camp en circular a través dels entreferros. Això provoca que la secció efectiva per
on circulen les lı́nies de força augmenti respecte la secció del circuit magnètic, vegeu figura 3.14.
Una aproximació que es realitza habitualment consisteix en negligir aquest augment de secció.
)DISPERSIÓ
i
)UTIL
Figura 3.13. Significat fı́sic del flux de dispersió.
3.6 Energia i coenergia magnètica.

Pot fer-se una analogia entre la corba B-H del material magnètic i una corba Φ–F M M , vegeu
la figura 3.15. Quan s’aplica una F M M al circuit magnètic, es crea un flux Φ.
L’energia magnètica total subministrada al nucli magnètic mitjançant la font és l’àrea com-
presa entre la corba d’imantació i l’eix de flux (Wm ). L’àrea compresa entre la corba d’imantació
0
i l’eix de F M M és la anomenada coenergia (Wm ), magnitud que no té significat fı́sic però que
té gran utilitat en el càlcul de forces en dispositius electromagnètics.
80
Figura 3.14. Augment de la secció efectiva en el entreferro.
H
)
Wm
W’m
FMM
Figura 3.15. Relació B-H amb Φ–F M M .
Quan la corba d’imantació es considera lineal (µ constant), les expressions d’energia i co-
energia són molt senzilles, es poden expressar segons (3.20) o (3.21).
0 1 1 1 FMM2
Wm = Wm = · F M M · Φ = · RM M · Φ2 = · (3.20)
2 2 2 RM M
0 1 1 B2 1
Wm = Wm = ·H ·B = · = · µo · H 2 (3.21)
2 2 µo 2
Si tenim en compte que, en un medi lineal, la inductància està definida per
Φ
L=N· (3.22)
I
Aquesta expressió es pot transformar en
Φ Φ N2
L = N2 · = N2 · = (3.23)
N ·I FMM RM M
En conseqüència, l’energia i la coenergia poden expressar-se segons una expressió ben cone-
guda (3.24), que correspon a l’energia emmagatzemada en una bobina.
81
0 1 FMM2 1
Wm = Wm = ·L· 2
= · L · I2 (3.24)
2 N 2
3.7 Pèrdues d’energia en els nuclis ferromagnètics.

Sigui un nucli ferromagnètic sobre el qual s’aplica una F M M , i es crea per tant un flux Φ. El
nucli emmagatzema una energia magnètica Wm . Quan es redueix el valor de la F M M aplicada,
una part de l’energia emmagatzemada retorna a la font, i una altra part es perd en el nucli en
forma de calor, motivat per dues causes:
a) Pèrdues per histèresi
b) Pèrdues per corrents paràsits o de Foucault
Pèrdues per histèresi
Sigui la corba B-H d’un material ferromagnètic sotmès a una F M M variable, vegeu figura
3.16. De l’energia lliurada al nucli, només una part retorna a la font.
Per tant, en un recorregut de la corba B-H, les pèrdues corresponen a l’àrea de la corba
d’imantació, figura 3.17.
B
A F
C D
G E
Àrea ACDE = Energia lliurada al nucli magnètic.

Àrea ACFG = Energia retornada pel nucli magnètic.
Figura 3.16. Energies lliurada i retornada en un nucli ferromagnètic.
Figura 3.17. Cicle d’histèresi.
Si la bobina que genera la F M M s’alimenta mitjançant una tensió alterna de freqüència f ,

la corba B-H es recorreguda f vegades per segon, per tant les pèrdues per histèresi són
82
PH = f · Acorba−magnetitzacio · V (3.25)
on f freqüència
Acorba−magnetitzacio àrea de la corba de magnetització
V volum del nucli magnètic
Existeix una fórmula proposada per Steinmetz que permet calcular aquestes pèrdues:
α
PH = kH · f · V · Bm (3.26)
essent
kH coeficient de Steinmetz (depèn del material, està comprès entre 100 i 200)
α exponent de Steinmetz (depèn del material, està comprès entre 1.5 i 2.5, valor usual 1.6)
Pèrdues per corrents de Foucault
Quan s’aplica un camp magnètic altern a un material ferromagnètic, d’acord amb la Llei de
Faraday, apareixen unes f.e.m induı̈des que donen lloc a uns corrents que circulen a través del
material, vegeu figura 3.18.
i
)
Figura 3.18. Corrents paràsits o de Foucault.
El material ferromagnètic que s’utilitza habitualment en les màquines elèctriques és el ferro.
El ferro és conductor elèctric, encara que de conductivitat molt inferior a la del coure. De tota
manera, els corrents paràsits poden ocasionar grans pèrdues que provoquin l’escalfament en el
nucli magnètic. Per evitar-ho, les màquines elèctriques solen realitzar-se amb xapa de ferro de
gruix petit en lloc de utilitzar ferro massı́s. A més a més, les xapes s’enfilen en la direcció del
flux magnètic amb l’objectiu de limitar el recorregut dels corrents, vegeu figura 3.19. Com a
dada addicional, cal comentar que les xapes de ferro es recobreixen d’una capa fina de vernı́s
que actua d’aı̈llant elèctric entre elles, per evitar la circulació dels corrents paràsits entre xapes.
Les pèrdues per corrents de Foucault es poden calcular segons:
π2 2 2
PF = · f · Bm · a2 · σ · V (3.27)
6
essent
83
f freqüència de la F M M
Bm inducció magnètica màxima
a gruix del material
σ conductivitat del material ferromagnètic
V volum del nucli
a i
a i
a a
i a
a
) )
(a) (b)
Figura 3.19. Realització fı́sica del circuit magnètic: a) Ferro massı́s, b) Xapa de ferro.
3.8 Circuits magnètics excitats amb corrent altern.

Fins ara s’ha estudiat el cas en què la bobina que excita el circuit magnètic està alimentada mit-
jançant corrent continu. Segons s’ha vist, el corrent és funció directa de la tensió aplicada, però és
independent de la naturalesa i caracterı́stiques magnètiques del material que constitueix el nucli.
Per exemple, si en el circuit de la figura 3.20, excitat amb corrent continu, s’augmenta
la reluctància del circuit magnètic (per exemple mitjançant un entreferro en el nucli), el flux
magnètic disminueix però el corrent de la bobina no s’altera.
)
i
+
v R
_
Figura 3.20. Circuit magnètic.
Es considera ara que la bobina s’alimenta mitjançant tensió sinusoı̈dal
√
v(t) = 2 · V · cos(ω · t) (3.28)
84
En aquest cas el corrent varia en el temps i(t) i el flux creat també és variable en el temps
Φ(t). En tal cas, es compleix que
dΦ
v(t) = R · i + N · (3.29)
dt
on R és la resistència de la bobina.
Si es negligeix la caiguda de tensió en la bobina en comparació amb la f.e.m induı̈da, es té
dΦ
v(t) = N · (3.30)
dt
Integrant (3.30), es pot trobar el flux (se suposa Φ = 0 en t = 0)
Z √
1 2
Φ(t) = · v(t) · dt = · V · sin(ω · t) (3.31)
N N ·ω
D’altra manera
Φ(t) = Φm · sin(ω · t) = Φm · cos(ω · t − 90◦ ) (3.32)
El flux es retarda 90◦ respecte la tensió. A més a més, es pot relacionar el valor de la tensió
eficaç V amb el valor del flux màxim Φm :
2·π
V = √ · f · N · Φm = 4.44 · f · N · Φm (3.33)
2
La tensió d’alimentació i la seva freqüència imposen el valor del flux en el nucli. D’acord
amb la Llei de Hopkinson (F M M = RM M · Φ ), es tindrà un corrent absorbit per la bobina,
vegeu figura 3.21.
Figura 3.21. Relacions en un circuit electromagnètic amb excitació alterna.
En resum, quan la bobina s’alimenta amb una excitació de corrent altern, el flux és funció
directa del valor eficaç de la tensió i de la seva freqüència, però és independent de les carac-
terı́stiques magnètiques del material que constitueix el nucli.
Si es considera el sistema de la figura 3.20 on s’alimenta mitjançant una tensió d’alterna i

s’augmenta la reluctància magnètica del nucli (mitjançant un entreferro), aleshores no hi haurà
cap modificació en el flux del nucli, però la bobina absorbeix més corrent.
85
3.9 Circuit elèctric equivalent d’una bobina amb nucli de ferro

alimentada en tensió alterna.
Si es tornen a escriure i analitzar les equacions (3.28) i (3.32), s’observa que el flux està retardat
90◦ respecte la tensió.
√
v(t) = 2 · V · cos(ω · t) (3.34)
Φ(t) = Φm · sin(ω · t) = Φm · cos(ω · t − 90◦ ) (3.35)

Si a més es considera
F M M = N · i = RM M · Φ (3.36)
es dedueix que el corrent es retarda 90◦ respecte la tensió i, per tant, està en fase amb el
flux.
i(t) = Im · cos(ω · t − 90◦ ) (3.37)
v
90q
i
)
Figura 3.22. El flux i el corrent es retarden 90◦ respecte la tensió.
3.9.1 Nucli sense pèrdues.

Considerant que el circuit magnètic és lineal (µr = constant) i que es suposa negligible la
resistència de la bobina
FMM N ·i N ·i
Φ= = lg = µ · ·S (3.38)
RM M lg
µ·S
I sabent que
µ · N 2 · S di

dΦ d N ·i di
v=N· =N· µ· ·S = · =L· (3.39)
dt dt lg lg dt dt
S’obté
µ · N2 · S
L= (3.40)
lg
3.9.2 Nucli amb pèrdues.

Considerant que el circuit magnètic és lineal (µr = constant) i les pèrdues en el ferro (histèresi
i Foucault), s’obté el diagrama fasorial de la figura 3.24.
86
i i
+ v
+ 90q
v v
N
_ _ i
di )
v L
dt
(a) (b) (c)
Figura 3.23. Nucli sense pèrdues: a) Representació fı́sica, b) Circuit equivalent i equació, c)
Diagrama fasorial.
IFe v
M
Im
i
)
Figura 3.24. Diagrama fasorial en un circuit amb pèrdues.
essent
IF e component de pèrdues en el ferro

Im component magnetitzant (corrent magnetitzant)
I per tant es pot deduir el model del nucli amb pèrdues, segons mostra la figura 3.25.
+
IFe Im
v RFe Xm
Figura 3.25. Model equivalent d’un nucli amb pèrdues.
essent
87
V
Resistència de pèrdues en el ferro RF e = (3.41)
IF e
V
Reactància magnetitzant Xm = (3.42)
Im
3.10 Conclusions.
A mode de resum, en aquest tema s’han vist els següents conceptes:
S’han presentat les definicions i la classificació de les màquines elèctriques.
S’han presentat les definicions i magnituds en el circuit magnètic.
S’ha estudiat el magnetisme amb corrent continu.
S’han mostrat i classificat els tipus de materials magnètics:
– Materials ferromagnètics
– Saturació i cicle de histèresi
S’han presentat les lleis dels circuits magnètics:
– Ampère (camp magnètic i FMM)

– Ohm o Hopkinson (reluctància magnètica)
– Faraday o Lenz (oposició variació flux)
– Biot-Savart (força)
– S’ha tancat aquesta secció amb una analogia magnètic-elèctric
S’ha introduı̈t el concepte de flux de dispersió.
S’ha mostrat el concepte d’energia i coenergia magnètica.
S’han definit les pèrdues d’energia en els nuclis. ferromagnètics:
– Histèresi
– Corrents de Foucault
S’han estudiat els circuits magnètics amb corrent altern.
Finalment, s’ha presentat el circuit elèctric equivalent d’una bobina alimentada amb CA
88
Capı́tol 4
Acoblament Magnètic.
4.1 Introducció.
La bobina o inductor és un element caracteritzat per la seva inductància L. Estrictament par-
lant, el valor L de la inductància és una autoinductància, i representa la relació entre la tensió
en bornes de la bobina i la variació del corrent que la travessa.
En el present tema s’estudiarà el fenomen de la inductància mútua, que és una propietat
associada a la presència de dues o més bobines acoblades magnèticament entre si.
És ben conegut que l’explicació fı́sica de tots els fenòmens inductius està basada en el mag-
netisme. No obstant, per damunt de tot interessa saber resoldre circuits en Electrotècnia. Per
tant, l’aspecte pràctic de més interès consisteix en incloure la inductància mútua, juntament
amb l’autoinductància, en les equacions elèctriques del circuit.
Finalment, mencionar que el present tema s’enfoca al càlcul de circuits d’alterna en règim
permanent. No s’inclou l’estudi de l’acoblament magnètic sota altres condicions d’operació com
podria ser, per exemple, règim transitori o sota tensió no sinusoı̈dal.
TEORIA DE CIRCUITS Primavera 2009
4.2 Acoblament magnètic. Inductància mútua.
10.1.- Inductància
La inductància d’una bobina mútua.
o autoinductància es defineix com la relació entre la tensió i el
corrent en una bobina, veure figura 4.1. Aquesta relació es mostra a (4.1), on s’observa que,
més concretament, la tensió de la bobina és proporcional a la variació (derivada) del corrent de
Recordem
la bobina. la definició
A la relació de la inductància
de proporcionalitat se li d’una bobina
anomena o autoinductància,
inductància com una
o autoinductància L. relació
entre la seva tensió i el seu corrent donada per l’equació següent:
iL
di L (t) +
v L (t) = L $ dt vL
_ L
El fonament físic d’aquesta relació es pot explicar així:

Figura 4.1. Bobina. Concepte d’autoinductància.
Un corrent circulant per una bobina crea un camp magnètic al seu voltant que és
proporcional al valor del corrent. Aquest camp magnètic dóna lloc a un flux magnètic
que travessa les espires de la bobina.diSi (t)
el corrent és variable en el temps, el flux
L
magnètic també. v L (t) = L · (4.1)
dt
El flux magnètic variable en el temps indueix una tensió en extrems de la bobina que és
proporcional a aquesta variació del flux.
89
d(k$i )
i e =k$i e v=k $ ∏ d
dt = k∏ $ dt = k $ k∏ $ di
dt
En definitiva, tenim una tensió que és proporcional a la variació del corrent. I a aquesta
relació de proporcionalitat n’hi diem inductància o autoinductància L.
El fonament fı́sic de la inductància L en (4.1) es pot explicar segons la seqüència lògica

mostrada a (4.2): Un corrent circulant per una bobina crea un camp magnètic proporcional al
valor del corrent. Aquest camp magnètic dóna lloc a un flux magnètic que travessa les espires
de la bobina. Si el corrent és variable en el temps, el flux magnètic també. El flux magnètic
variable en el temps indueix una tensió en extrems de la bobina que és proporcional a aquesta
variació del flux.
dΦ(t) d(k · i(t)) di(t)

i ⇒ Φ = k · i ⇒ v(t) = k 0 · = k0 · = k · k0 · (4.2)
Conceptes bàsics
dt dt dt
Ara bé, el flux magnètic creat per un corrent que circula per una bobina també pot afectar
a una segona bobina situada en el mateix circuit magnètic, segons mostra la figura 4.2.
 
i1(t)
+
N1 v1(t) N1
_
i2(t)
+
v2(t) N2 N2
_
a) b)
Figura 4.2. Bobines acoblades magnèticament.
En la figura 4.2a) s’indueix un voltatge v2 (t) en la segona bobina provocat per la variació
de corrent de la primera bobina i1 (t), la qual cosa s’expressa amb l’equació (4.3), on M21 és
3 el
coeficient d’inductància mútua entre les bobines 1 i 2.
di1 (t)
v2 (t) = M21 · (4.3)
dt
Anàlogament, en la figura 4.2b) s’indueix un voltatge v1 (t) en la primera bobina provocat
per la variació de corrent de la segona bobina i2 (t), la qual cosa s’expressa amb l’equació (4.4),
on M12 és el coeficient d’inductància mútua entre les bobines 2 i 1.
di2 (t)
v1 (t) = M12 · (4.4)
dt
Més endavant es demostrarà que M21 = M12 = M . La inductància mútua M és una magni-
tud positiva que es mesura en Henry (H), igual que les autoinductàncies L.
L’autoinductància i la inductància mútua són fenòmens que involucren magnetisme i elec-

tricitat. En Electrotècnia s’utilitzen models o circuits elèctrics per plantejar i resoldre el fun-
cionament dels circuits. Per aquest motiu, resulta imprescindible disposar d’una representació
90
de la primera bobina.
di 2 (t) Capı́tol 4. Acoblament Magnètic.
v 1 (t) = M 12 $ dt
21 = M 12 = M ; de moment, acceptem-ho
circuital
En una (esquema
secció més elèctric) de l’acoblament
endavant demostrarem magnètic,
que M com a eina per resoldre circuits. La re-
presentació circuital (esquema elèctric) de dues bobines
com a cert. La inductància mútua és una magnitud positiva que acoblades magnèticament
es designa esambmostra a Mi
la lletra
la figura 4.3, tot i que resulta incompleta, atès que cal afegir els punts d’acoblament per definir
es mesura, igual que les autoinductàncies L, també en Henry. A la figura següent es mostra la
adequadament les equacions, la qual cosa s’estudia en la següent secció.
representació en un esquema elèctric de dues bobines acoblades magnèticament.
M M
i1 + + i2
v2 v1
L1 L2 _ _ L1 L2
En algunes aplicacions pràctiques es persegueix, precisament, potenciar aquesta influència

Figura 4.3. Bobines acoblades magnèticament.
canalitzant el flux magnètic a través d’un material ferromagnètic i enrotllant les dues bobines
al seu voltant.
4.3 Conveni dels punts.
Conveni dels punts

10.-tal
Per Acoblament magnètic
de completar les equacions elèctriques que representen l’acoblament magnètic, cal afegir 10.2
els punts d’acoblament. Per fer-ho, cal observar la figura 4.4, on s’observa un circuit magnètic
amb dos bobinats.
  
i1(t) i1(t) i1(t)
A A
N1 N1 N1
B B
i2(t) i2(t)
C C
N2 N2 N2
D D
a) b) c)
Figura 4.4. Conveni dels punts en l’acoblament magnètic.
FMM  N1  i1  N 2  i2
En la figura 4.4a), es fa circular un corrent a través del bobinat 1 (el qual entra pel terminal
A), la qual cosa crea una força magnetomotriu i un flux a través del circuit magnètic.
6
En la figura 4.4b) es connecta la segona bobina i es fa circular un corrent pel bobinat 2,

addicionalment al corrent pel bobinat 1. Aquest corrent pel bobinat 2 pot reforçar o afeblir el
flux ja existent creat pel bobinat 1. En el cas mostrat en la figura 4.4b), el corrent entra pel
terminal C del bobinat 2 i, atès que ambdós bobinats estan enrotllats d’idèntica manera, reforça
el flux creat pel bobinat 1, tal com mostra el signe + en (4.5).
ΣF M M = N1 · i1 + N2 · i2 (4.5)
91
Aixı́ doncs, la figura 4.4b) mostra que els terminals A i C són terminals corresponents, és
a dir, són aquells terminals que, quan el corrent entra pels dos, el flux del circuit magnètic es
reforça. En altres paraules, el punts assenyalen on l’acoblament magnètic és additiu.
Els terminals corresponents de l’acoblament magnètic s’han d’indicar amb els punts d’aco-
blament, tal com mostra la figura 4.4c). Una descripció de l’acoblament magnètic sense els punts
és incompleta i, per tant, incorrecta.
Notació
4.4 Notació i equacions de l’acoblament magnètic.
La figura 4.5 mostra la representació circuital de l’acoblament magnètic. Aquesta representació
considera que l’acoblament entre bobines és additiu.
i1 M i2
+ +
u1 L1 L2 u2
_ _
Figura 4.5. Representació circuital de l’acoblament magnètic.
Amb les tensions, corrents i punts d’acoblament mostrats a la figura 4.5, i acoblament additiu,
es dedueixen les equacions de flux per a cada bobina (4.6). El flux en la bobina 1 (bobina 2)
estarà causat per l’autoinducció del corrent 1 (corrent 2) i per l’acoblament magnètic del corrent
2 (corrent 1).
φ1 = L1 · i + M · i2
1 FMM N1  i1  N 2  i2 (4.6)
φ2 = M · i1 + L2 · i2
Per tant, es poden vincular tensions i corrents, d’on resulta l’equació general (4.7). En 7
l’expressió (4.7) es considera que el circuit magnètic es comporta de forma lineal.
dφ1
u1 = dt = L1 · didt1 + M · di2
dt
dφ2 (4.7)
u2 = dt = M · didt1 + L2 · di2
dt
Més endavant, en aquest mateix tema, es demostrarà que hi ha una relació entre L1 , L2 , i
M , la qual es defineix com grau o coeficient d’acoblament magnètic k (4.8).
M
k=√ (4.8)
L1 · L2
El coeficient d’acoblament magnètic k ha d’estar sempre entre 0 i 1 (4.9). Si k = 1, es diu

que les bobines estan totalment acoblades; si k = 0, es diu que les bobines estan totalment
desacoblades.
0≤k≤1 (4.9)
92
Capı́tol 4. Acoblament Magnètic.
k=1 bobines totalment acoblades

k=0 bobines totalment desacoblades
Notació
En un règim de tensió alterna sinusoı̈dal, les variables s’expressen com fasors, i l’acoblament
magnètic no és una excepció. La figura 4.6 mostra la representació de l’acoblament magnètic
amb fasors. Les reactàncies de l’acoblament es calculen tal com indica (4.10).
En un règim sinusoïdal, caldrà la representació fasorial.
I1 XM I2
+ + X 1    L1
U1 X1 X2 U2 X 2    L2
_ _ XM   M
1  jX 1  I 1  jX M  I 1
Figura 4.6. RepresentacióUcircuital amb fasors de l’acoblament magnètic.
U 2  jX M  I 1  jX 2  I 2
X1 = ω · L1
X2 = ω · L2 (4.10)
U 1 XM =jXω1 · M jX M   I 1 
U    jX   I 
 2  expressades
Les relacions entre tensions i corrents,  M jX amb 2  fasors,
2 es mostren a (4.11). Les
mateixes expressions es troben a (4.12), en forma matricial.
8
U 1 = jX1 · I 1 + jXM · I 2
(4.11)
U 2 = jXM · I 1 + jX2 · I 2

U1 jX1 jXM I
= · 1 (4.12)
U2 jXM jX2 I2
4.5 Energia en bobines acoblades.

En aquesta secció s’analitza el valor que pren l’energia emmagatzemada en l’acoblament magnètic.
Aquest anàlisi portarà a:
Demostrar l’afirmació feta abans en aquest tema, segons la qual els coeficients M12 i M21
són iguals (M12 = M21 = M ).
Demostrar que existeix un lı́mit superior per al valor de M , la qual cosa portarà a la
definició del coeficient d’acoblament magnètic k, ja mencionat prèviament.
4.5.1 Expressió de l’energia en bobines acoblades. Demostració que M12 =

M21 = M .
Es considera el circuit de la figura 4.5, sobre el qual s’aplica el següent procediment:
1) Fase 1. t ≤ 0. Situació inicial. Els corrents i1 i i2 són igual a zero.
93
2) Fase 2. 0 ≤ t ≤ t1 . Increment i1 . El corrent i1 augmenta des de 0 fins a I1 mentre i2 es

manté a 0.
3) Fase 3. t1 ≤ t ≤ t2 . Increment i2 . Mentre i1 és manté constant al valor I1 , el corrent i2

augmenta des de 0 fins a I2 .
4) Fase 4. t ≥ t2 . Situació final. i1 és manté constant al valor I1 , i2 es manté constant a I2 .
Fase 1. Situació inicial. t ≤ 0.
En aquesta fase, atès que els dos corrents són iguals a zero, l’energia emmagatzemada en el
sistema format per les dues bobines és igual a zero.
i1 = 0 W1 = 0 energia bobina 1
i2 = 0 W2 = 0 energia bobina 2
Fase 2. Increment i1 . i2 = 0. 0 ≤ t ≤ t1 .
L’energia emmagatzemada en aquesta fase és:
Z t1 Z t1
di1 di2
(W1 )fase2 = v1 · i1 · dt = L1 · + M12 · · i1 · dt =
0 0 dt dt
Z I1 Z 0
I2 1
=L1 · i1 · di1 + M12 · i1 · di2 = L1 · 1 + M12 · 0 = · L1 · I12
0 0 2 2
Z t1 Z t1
di2 di1
(W2 )fase2 = v2 · i2 · dt = L2 · + M21 · · i2 · dt =
0 0 dt dt
Z 0 Z I1
=L2 · i2 · di2 + M21 · i2 · di1 = L2 · 0 + M21 · 0 = 0
0 0
Fase 3. Increment i2 . i1 = I1 . t1 ≤ t ≤ t2 .
Z t2 Z t2
di1 di2
(W1 )fase3 = v1 · i1 · dt = L1 · + M12 · · i1 · dt =
t1 t1 dt dt
Z I1 Z I2
=L1 · i1 · di1 + M12 · i1 · di2 = L1 · 0 + M12 · I1 · I2 = M12 · I1 · I2
I1 0
Z t2 Z t2
di2 di1
(W2 )fase3 = v2 · i2 · dt = L2 · + M21 · · i2 · dt =
t1 t1 dt dt
Z I2 Z I1
I2 1
=L2 · i2 · di2 + M21 · i2 · di1 = L2 · 2 + M21 · 0 = · L2 · I22
0 I1 2 2
Un cop finalitzat el procés, l’energia total emmagatzemada en l’acoblament magnètic és la

suma de les energies en cada bobina:
94
1 1
W1 + W2 = · L1 · I12 + M12 · I1 · I2 + · L2 · I22 (4.13)
2 2
Ara es torna a fer aquest càlcul suposant, però Ara tornarem a fer aquest càlcul suposant,
però, que en la fase 2 és i2 qui augmenta des de 0 fins a I2 mentre i1 es manté a 0, i que en la
fase 3, i1 augmenta des de 0 fins a I1 mentre i2 es manté constant a I2 .
1) Fase 1. t ≤ 0. Situació inicial. Els corrents i1 i i2 són igual a zero.
2) Fase 2. 0 ≤ t ≤ t1 . Increment i2 . El corrent i2 augmenta des de 0 fins a I2 mentre i1 es

manté a 0.
3) Fase 3. t1 ≤ t ≤ t2 . Increment i1 . Mentre i2 és manté constant al valor I2 , el corrent i1

augmenta des de 0 fins a I1 .
4) Fase 4. t ≥ t2 . Situació final. i1 és manté constant al valor I1 , i2 es manté constant a I2 .
Fase 2. Increment i2 . i1 = 0. 0 ≤ t ≤ t1 .
Z t1 Z t1
di1 di2
(W1 )fase2 = v1 · i1 · dt = L1 · + M12 · · i1 · dt =
0 0 dt dt
Z 0 Z I2
=L1 · i1 · di1 + M12 · i1 · di2 = L1 · 0 + M12 · 0 = 0
0 0
Z t1 Z t1
di2 di1
(W2 )fase2 = v2 · i2 · dt =
L2 · + M21 · · i2 · dt =
0 0 dt dt
Z I2 Z 0
I2 1
=L2 · i2 · di2 + M21 · i2 · di1 = L2 · 2 + M21 · 0 = · L2 · I22
0 0 2 2
Fase 3. Increment i1 . i2 = I2 . t1 ≤ t ≤ t2 .
Z t2 Z t2
di1 di2
(W1 )fase3 = v1 · i1 · dt = L1 · + M12 · · i1 · dt =
t1 t1 dt dt
Z I1 Z I2
I2 1
=L1 · i1 · di1 + M12 · i1 · di2 = L1 · 1 + M12 · 0 = · L1 · I12
0 I2 2 2
Z t2 Z t2
di2 di1
(W2 )fase3 = v2 · i2 · dt = L2 · + M21 · · i2 · dt =
t1 t1 dt dt
Z I2 Z I1
=L2 · i2 · di2 + M21 · i2 · di1 = L2 · 0 + M21 · I2 · I1 = M21 · I2 · I1
I2 0
Un cop finalitzat el procés, l’energia total emmagatzemada en l’acoblament magnètic és la

suma de les energies en cada bobina:
95
1 1
W1 + W2 = · L1 · I12 + M21 · I1 · I2 + · L2 · I22 (4.14)
2 2
En els dos processos, les condicions inicials i finals de la xarxa són les mateixes i, en con-
seqüència, els dos valors de l’energia total emmagatzemada (4.13) i (4.14) han de ser iguals. Els
dos resultats obtinguts són idèntics, excepte en els coeficients M12 i M21 , d’on es dedueix que
aquests coeficients han de ser iguals (4.15).
M12 = M21 = M (4.15)
En definitiva, l’energia emmagatzemada en el parell de bobines acoblades és (4.16).
1 1
W = · L1 · I12 + M · I1 · I2 + · L2 · I22 (4.16)
2 2
Per fer aquest càlcul s’ha considerat els dos corrents entrant pel terminal del punt, tal com
mostra la figura 4.5. Si enlloc d’entrar, els dos corrents surten pel terminal del punt, continua
essent vàlida la mateixa expressió. I si un corrent entra pel punt i l’altre corrent surt pel punt,
llavors el terme M · I1 · I2 s’ha de posar amb signe negatiu. Amb aquestes consideracions, una
expressió més general de l’energia emmagatzemada en l’acoblament magnètic és (4.17).
1 1
W = · L1 · I12 ± M · I1 · I2 + · L2 · I22 (4.17)
2 2
La mateixa expressió és vàlida per magnituds variables en el temps:
1 1
w(t) = · L1 · (i1 (t))2 ± M · i1 (t) · i2 (t) + · L2 · (i2 (t))2 (4.18)
2 2
4.5.2 Valor lı́mit de M . Grau o coeficient d’acoblament magnètic k.

Partint de (4.18) es pot deduir el lı́mit superior per al valor de M . L’energia emmagatzemada
(4.18) no pot ser mai negativa. Per imposar la desigualtat w ≥ 0, cal situar-se en les condicions
que fan que l’energia sigui mı́nima. Com que els termes amb autoinductància (L1 i L2 ) són
sempre positius, l’energia serà mı́nima quan el terme amb inductància mútua (M ) sigui negatiu.
Però, això pot passar perquè s’aplica el signe ”−” del terme i que el producte i1 · i2 sigui positiu,
o perquè s’aplica el signe ”+” del terme i que el producte i1 · i2 sigui negatiu.
En el primer cas (signe ”−” del terme i producte i1 · i2 positiu), operant convenientment
amb l’equació de l’energia (4.18), es pot mostrar segons (4.19).
1 1 p p p p
w = · L1 · i21 + · L2 · i22 − L1 · L2 · i1 · i2 + L1 · L2 · i1 · i2 − M · i1 · i2
2 2
1 h p p i p p
w = · L1 · i1 + L2 · i22 − 2 · L1 · L2 · i1 · i2 + L1 · L2 · i1 · i2 − M · i1 · i2
2
2
1 hp p i2 p p
w= · L1 · i1 − L2 · i2 + L1 · L2 · i1 · i2 − M · i1 · i2 (4.19)
2
El primer terme de (4.19) està elevat al quadrat, per tant no serà mai negatiu, però pot
arribar a ser igual a 0 ja que els dos corrents són del mateix signe. D’aquı́ es dedueix que el
conjunt dels altres dos termes ha de ser més gran o igual a 0 (4.20).
96
p p
w≥0 ⇒ L1 · L2 · i1 · i2 − M · i1 · i2 ≥ 0 (4.20)
Com que s’està considerant el cas en el que el producte i1 · i2 és positiu, la desigualtat de
(4.20) es pot simplificar, quedant (4.21).
p p
L1 · L2 − M ≥ 0 (4.21)
L’expressió (4.21) es converteix, finalment, en una desigualtat que relaciona M , L1 i L2

(4.22).
p
M≤ L1 · L2 (4.22)
En el segon cas (signe ”+” del terme i producte i1 · i2 negatiu), s’opera amb l’equació de
l’energia (4.18) d’una altra manera (4.23).
1 1 p p p p
w = · L1 · i21 + · L2 · i22 + L1 · L2 · i1 · i2 − L1 · L2 · i1 · i2 + M · i1 · i2
2 2
1 h p p i p p
w = · L1 · i1 + L2 · i22 + 2 · L1 · L2 · i1 · i2 − L1 · L2 · i1 · i2 + M · i1 · i2
2
2
1 hp p i2 p p
w= · L1 · i1 + L2 · i2 − L1 · L2 · i1 · i2 + M · i1 · i2 (4.23)
2
El primer terme de (4.23) està elevat al quadrat, per tant no serà mai negatiu, però pot
arribar a ser igual a 0 ja que els dos corrents són del mateix signe. D’aquı́ es dedueix que el
conjunt dels altres dos termes ha de ser més gran o igual a 0 (4.24).
p p
w≥0 ⇒ − L1 · L2 · i1 · i2 + M · i1 · i2 ≥ 0 (4.24)
Com que s’està considerant el cas en el que el producte i1 · i2 és negatiu, la desigualtat de
(4.24) es pot simplificar, quedant (4.25).
p p
L1 · L2 − M ≥ 0 (4.25)
L’expressió (4.25) es converteix, finalment, en una desigualtat que relaciona M , L1 i L2

(4.26).
p
M≤ L1 · L2 (4.26)
En els dos casos s’arriba a la mateixa expressió (4.22) i (4.26), de la qual es pot deduir el
lı́mit superior per al valor de la inductància mútua M (4.27).
p p
M≤ L1 · L2 ⇒ Mmàx = L1 · L2 (4.27)
Es defineix el coeficient d’acoblament magnètic k (4.28) com una mesura del grau d’aco-
blament magnètic entre bobines, i en quina mesura M s’acosta al seu valor màxim (4.28). El
coeficient d’acoblament magnètic k ha d’estar sempre entre 0 i 1. Si k = 0 no hi ha acoblament
97
magnètic entre bobines. Si k = 1, l’acoblament magnètic entre bobines és màxim, i en aquesta
situació la inductància mútua M pren el seu valor màxim.
M
k=√ on 0≤k≤1 (4.28)
L1 · L2
Per arribar a obtenir un bon coeficient d’acoblament, s’ha d’aconseguir que el flux magnètic
comú entre les dues bobines sigui gran. Per això cal situar els dos debanats propers, o bé utilitzar
un nucli de material ferromagnètic per concentrar i canalitzar el flux magnètic.
4.6 Conclusions.
En aquest tema s’han presentat els conceptes bàsics de l’acoblament magnètic. En primer lloc
s’ha introduı̈t la concepte d’inductància mútua, en comparació amb l’autoinductància. A conti-
nuació s’ha remarcat la importància del conveni dels punts d’acoblament, atès que indiquen si
l’acoblament és additiu o substractiu.
Sobre les nocions anteriors, s’ha presentat el model i equacions de l’acoblament magnètic,
tant en termes generals, com en notació fasorial.
Finalment, desenvolupant el càlcul de l’energia emmagatzemada en l’acoblament magnètic,

s’ha demostrat que la inducció mútua té el mateix valor en ambdós sentits de l’acoblament, s’ha
trobat el seu valor màxim, i s’ha definit el coeficient d’acoblament.
98
Capı́tol 5
Transformadors
5.1 Introducció.
La figura 5.1 presenta l’estructura habitual d’una xarxa elèctrica que transporta l’energia elèctrica
des dels centres generadors fins als consumidors.
Figura 5.1. Estructura bàsica del sistema elèctric.
Cada part del sistema elèctric té associat un nivell de tensió:
La generació d’energia es realitza en mitjana tensió (15-30 kV). No es factible fer-ho a més
tensió ja que que els materials aı̈llants dels generadors elèctrics no poden suportar tensions
més altes.
El transport d’energia es realitza en alta o molt alta tensió (132-380 kV o fins i tot més
tensió).
La distribució es fa en mitjana tensió (25-66 kV).
Finalment, al consumidor li arriba baixa tensió (400 V tensió composta, 230 V tensió
simple).
99
En el transport d’energia elèctrica s’utilitza alta tensió amb l’objectiu de reduir el corrent
que circula per les lı́nies i, per tant, les pèrdues en la transmissió d’energia. D’aquesta manera,
es transporta la major quantitat d’energia possible des de la generació fins el consum amb les
mı́nimes pèrdues.
De forma simplificada, es pot dir que la potència transmesa pel sistema és el producte de la
tensió pel corrent:
P =U· I (5.1)
Els conductors per on circula el corrent des de la generació fins als consumidors presenten
resistència. Per tant, en circular el corrent pel conductor, existeix una potència dissipada en
forma de calor (pèrdues):
Ppèrdues = R · I 2 (5.2)
En conseqüència, a l’augmentar la tensió U es pot transmetre la mateixa potència P amb
menys corrent I, i per tant menors pèrdues (R · I 2 ).
La funció del transformador consisteix en elevar o reduir la tensió (i/o el corrent) en els
circuits elèctrics. Serà necessari utilitzar un transformador elevador a la sortida dels centres
generadors per passar de la tensió de generació (15-30 kV) a la tensió de transport (132-380
kV). En canvi, en apropar-se als consumidors, serà necessari fer servir transformadors reductors
que redueixin la tensió de transport o distribució a la tensió de consum (400 V).
La figura 5.2 mostra l’esquema bàsic d’un transformador. V1 , I1 són tensió i corrent d’en-
trada o de primari, mentre que V2 , I2 són tensió i corrent de sortida o de secundari.
El rendiment d’un transformador real està per sobre del 95%, i acostuma a ser del 98-99%.
D’aquesta manera, en els transformadors utilitzats en el sistema elèctric, les pèrdues són molt
petites.
I1 I2
+ +
V1 N1 N2 V2
_ _
Figura 5.2. Esquema bàsic d’un transformador.
Es defineix la relació de transformació m com:
N1 V1 I2
= = =m (5.3)
N2 V2 I1
d’on es pot deduir que
m>1 reductor de tensió V1 > V2
m<1 elevador de tensió V1 < V2
100
Capı́tol 5. Transformadors
5.2 Fonaments.
El transformador és una màquina elèctrica estàtica que, en base als fenòmens de la inducció
electromagnètica, converteix les magnituds d’energia elèctrica alterna, tensió i corrent, en altres
valors de tensió i corrent diferents. Un transformador permet elevar o reduir tensions, adaptant
els nivells de tensió de la instal.lació al seu valor més adequat, tal com s’ha comentat en l’anterior
apartat.
Un transformador es realitza fı́sicament mijançant un nucli de xapes magnètiques envoltades

per dos debanats on es produeixen les f.e.m induı̈des a causa de la variació del flux en el nucli,
veure figura 5.3.
I2
I1 +
+ V2_
V1
_
càrrega
N1 espires N2 espires
Figura 5.3. Estructura fı́sica d’un transformador.
5.3 Principi de funcionament del transformador ideal.

Sigui un transformador ideal. Per tant, es consideren les següents caracterı́stiques:
Resistència dels debanats negligible
Flux de dispersió nul
Permeabilitat magnètica del material molt gran (µ ↑↑ ⇒ RM M ' 0)
Es considera que s’aplica una tensió v1 sinusoı̈dal en el primari del transformador, veure
figura 5.3. En conseqüència, es crea una f.e.m en cada espira (d’acord amb la Llei de Faraday-
Lenz) que s’oposa a la variació de flux (el sentit del corrent que crearia la f.e.m s’oposaria a la
variació de flux), veure figura 5.4.
La variació de flux (Φ) en l’enrotllament secundari amb N2 espires produeix una f.e.m total
e2 tal que s’oposa a la variació de flux, veure figura 5.5, on es mostra el transformador en buit
en estar l’interruptor IN T obert.
A partir de les figures 5.4 i 5.5 es pot deduir
101
) i1 R1
i1 + +
d)
+ v1 e1 N1
v1 _ _ dt
N1
_
d)
Si R1 = 0 (ideal) => v1 e1 N1
dt
Figura 5.4. Primari del transformador ideal y f.e.m total del primari e1 .
)(t)
INT
+ + + +
v1 e1 N1 N2 e2 v2
_ _ _ _
Figura 5.5. Transformador ideal en buit.
v1 e1 N1
Relació de transformació = = =m (5.4)
v2 e2 N2
Si en el secundari del transformador hi ha una càrrega i es tanca l’interruptor IN T , circula
un corrent i2 pel secundari i un corrent i1 pel primari, veure figura 5.6.
)(t)
i1 i2
INT
+ + + +
v1 e1 N1 N2 e2 v2
_ _ _ _
Figura 5.6. Transformador ideal amb càrrega.
En aquesta condició de treball del transformador, s’aplica la Llei d’Ohm dels circuits magnètics:
ΣF M M = RM M · Φ (5.5)
Cal tenir en compte que el material ferromagnètic del transformador es considera ideal, per
tant la seva permeabilitat relativa (µr ) i la del circuit magnètic (µ) se suposen molt elevades.
102
En conseqüència, resulta una reluctància magnètica gairebé nul·la (RM M ' 0), i aplicant la
Llei d’Ampère:
i1 N1
N1 · i1 − N2 · i2 = 0 ⇒ = (5.6)
i2 N2
I, per tant, la relació de transformació es pot expressar:
N1 v1 e1 i2
Relació de transformació = = = =m (5.7)
N2 v2 e2 i1
Existeix una forma d’indicar els terminals homòlegs d’un transformador mitjançant uns
punts, tal com mostra la figura 5.6. Aquesta és la manera d’indicar els terminals que tenen la
mateixa polaritat instantània (polaritat de la tensió).
En conseqüència, es dedueix la següent expressió
i1 · v1 = i2 · v2 (5.8)
L’expressió (5.8) indica que, en un transformador ideal, la potència instantània d’entrada

(i1 · v1 ) és igual a la potència instantània de sortida (i2 · v2 ). Per tant, en un transformador ideal
no hi ha pèrdues i el rendiment és del 100% (η = 1).
Tenint en compte la relació de transformació, és possible referir tensions, corrents i im-
pedàncies a un o altre costat del transformador. A la figura 5.7 es mostren les relacions en el
transformador, en termes fasorials.
I1 I2
+ +
V1 N1 N2 V2 Z2
_ _
N1 V1 I2
N2 V2 I1
Figura 5.7. Transformador. Relacions fasorials.
A partir de la figura 5.7 es pot deduir
V 2 = Z2 · I2 (5.9)
V2
Z2 = (5.10)
I2
N2 2
·V1

N1 N2 V1
Z2 = N1
= · (5.11)
N2 · I1 N1 I1
103
2
V1 N1
= · Z2 = Z1 (5.12)
I1 N2
essent Z 1 la impedància Z 2 reduı̈da o referida al primari.
El resultat de l’expressió (5.12) es mostra amb dos esquemes elèctrics equivalents en la figura
5.8 a) i b). Es pot observar que la reducció al primari consisteix en referir els valors del secundari
al primari, deduint un model equivalent en el que ha desaparegut el secundari, i el transformador
es veu des del primari com el circuit que mostra la figura 5.8 b).
2
§N ·
Z 2 ¨ 1 ¸
© N2 ¹ I2
+
I1
V1 N1 N2
_
a)
+ I1 2
§N ·
V1 Z 2 ¨ 1 ¸
© N2 ¹
_
b)
Figura 5.8. Transformador. Reducció al primari. Esquemes elèctrics equivalents.
5.4 Aspectes constructius.

Els transformadors es componen de dos o més debanats elèctrics enllaçats mitjançant un cir-
cuit magnètic. Els aspectes constructius del transformador poden resumir-se en els següents
conceptes:
a) Nucli. Circuit magnètic.
b) Debanats elèctrics.
c) Sistemes de refrigeració.
d) Aı̈lladors i altres elements.
e) Placa de caracterı́stiques.
5.4.1 Nucli. Circuit magnètic.

Està constituı̈t per xapes ferromagnètiques elèctricament aı̈llades. Les xapes poden estar rea-
litzades amb acer aliat a base de silici (3 al 5%). La finalitat del silici és reduir les pèrdues
per histèresi i augmentar la resistivitat de l’acer. A més a més, evita l’envelliment de la xapa
104
Debanat secundari
Debanat primari
NUCLI
Figura 5.9. Aspecte fı́sic d’un transformador.
per l’acció de la calor. Actualment s’utilitza el laminat en fred (gra orientat) que millora les
caracterı́stiques magnètiques respecte el laminat en calent.
L’aı̈llament entre xapes s’ha realitzat originàriament amb paper i posteriorment amb vernı́s.
Actualment, les xapes reben un tractament termoquı́mic comercialment anomenat ”carlite”, que
proporciona aı̈llament en las dues cares de la xapa.
El circuit magnètic està compost per:
Columnes: on es munten els debanats.
Culates: on s’uneixen les columnes.
Finestres del nucli: espai que deixa el nucli pels debanats.
FINESTRES CULATA
COLUMNES CULATA
Figura 5.10. Elements que componen el circuit magnètic d’un transformador.
Segons la posició relativa del nucli i dels debanats, es pot diferenciar entre transformadors
cuirassats i de columnes.
Cuirassats (figura 2.11a)): Els nuclis abracen els debanats. Les espires queden més sub-
jectes i se solen utilitzar per baixa tensió i potència.
105
Columnes (figura 2.11b)): Els debanats envolten el nucli magnètic. Són més senzills de
construir i s’adapten millor a alta tensió, ja que la superfı́cie a aı̈llar és més reduı̈da.
Els circuits magnètics mostrats en la figura 5.11 corresponen a transformadors monofàsics.
Les seccions de columnes i culates són iguals per tal que la inducció magnètica B sigui la ma-
teixa en tot el circuit magnètic. En cas d’un transformador cuirassat, figura 5.11 a), la columna
central te doble superfı́cie que les columnes laterals, ja que per la columna central hi circula
doble flux que per les laterals. En els transformadors trifàsics, el circuit magnètic consta de tres
columnes iguales, veure figura 5.12.
Debanat AT Flux
Flux Debanat AT
Debanat BT
Debanat BT
Secció S
Secció S
Secció 2·S
(a) (b)
Figura 5.11. Realització fı́sica del transformador: a) Transformador cuirassat. b) Transformador

de columnes.
Les unions de columnes amb culates es denominen juntes. Les juntes han de tenir el menor
espessor possible, amb l’objectiu de reduir al mı́nim la reluctància del circuit magnètic. Les
juntes es poden realitzar de forma plana (5.13 a)) o amb solapament (5.13 b) i c)).
Les seccions transversals de les columnes són quadrades en els transformadors petits. No
obstant això, per aprofitar millor l’àrea interior dels debanats, que és de forma circular, la secció
de cada columna sol realitzar-se amb forma de polı́gon escalonat, veure figura 5.14, on el nombre
d’esglaons s’incrementa amb la potència del transformador.
5.4.2 Debanats.
Els debanats constitueixen el circuit elèctric del transformador. Es realitzen amb conductors de
coure, en forma de fil rodó quan el diàmetre és inferior a 4 mm, o en forma de pletina (secció
106
Figura 5.12. Circuit magnètic per a un transformador trifàsic.
Flux Flux Flux
(a) (b) (c)
Figura 5.13. Juntes d’un transformador: a) Junta plana. b) Junta a solapament parell. c) Junta
a solapament senar.
Secció
Nº d’esglaons 1 2 3 4
Potència
1 10 100 500
d’utilització (kVA)
Figura 5.14. Secció transversal de les columnes d’un transformador.
rectangular) quan es requereixen seccions més grans. Els debanats estan recoberts d’una capa
aı̈llant, habitualment un vernı́s que recobreix els fils de coure en petits transformadors, o d’una
o diverses capes de fibra de cotó per a les pletines. La disposició relativa dels debanats de AT i
BT pot ser concèntrica (Fig. 5.15 a)) o alternada (Fig. 5.15 b)).
107
BT
AT
BT
AT
BT
AT BT
(a) (b)
Figura 5.15. Disposició dels debanats: a) Concèntrica. b) Alternada.
5.4.3 Sistemes de refrigeració.

En els transformadors, com a qualsevol altre dispositiu per on circula corrent elèctric, es pro-
dueixen pèrdues d’energia que es transformen en calor. La calor provoca un escalfament del
transformador. Per evitar que una excessiva temperatura degradi els aı̈llaments dels conduc-
tors, és necessari evacuar la calor mitjançant un sistema de refrigeració adequat.
Per a transformadors de petita potència (fins a uns 10 kVA), s’aconsegueix una bona refrige-
ració amb el propi aire que envolta el transformador. Aquests són els anomenats transformadors
en sec.
Per a potències elevades, el transformador se submergeix en un bany d’oli, que compleix

les funcions d’aı̈llant i refrigerant. Aquest oli pot estar estàtic o bé pot ser forçat a circular
mitjançant una bomba, aconseguint major capacitat de refrigeració.
5.4.4 Aı̈lladors i altres elements.

En aquest apartat, simplement comentar que les bornes dels transformadors en mitjana i alta
tensió han d’estar degudament recoberts d’uns aı̈lladors que evitin l’aparició d’un arc elèctric
entre les bornes i la cuba que conté el transformador.
5.4.5 Placa de caracterı́stiques.

Les potències nominals (en kVA) dels transformadors comercials de distribució estan relaciona-
1
des amb el factor 2 3 , tal com s’observa a la taula 5.1.
5 6.3 8 10 12.5 16 20 25 31.5 40

50 63 80 100 125 160 200 250 315 400
500 630 800 1000 ...
Taula 5.1. Potències nominals dels transformadors de distribució (en kVA).
Existeixen diferents sı́mbols per representar els transformadors. La figura 5.16 a) representa
un transformador trifàsic de 100 kVA de potència, 50 Hz, amb connexió triangle-estrella i relació
de transformació 25 kV/400-230 V (400 V tensió de lı́nia, 230 V tensió de fase). Les figures
108
5.16 b) i c) representen un transformador monofàsic de 10 kVA de potència, 50 Hz, i relació de

transformació 2000/230 V.
2000 V 2000 V
25 kV
100 MVA 5 kVA 5 kVA

50 Hz 50 Hz 50 Hz
400/230 V
230 V 230 V
(a) (b) (c)
Figura 5.16. Diferents sı́mbols pels transformadors.
La placa de caracterı́stiques d’un transformador es troba normalment en la carcassa del

transformador i indica els següents valors:
Potència aparent nominal (SN ).
Tensions nominals en primari i secundari (V1N , V2N ).
Freqüència (f ).
Impedància equivalent en % (Zcc ).
Caiguda de tensió relativa de curtcircuit (εcc ).
Altres informacions, com el tipus de connexió i el grup horari en transformadors trifàsics,

indicació de les diferents bornes, tipus de refrigeració, etc.
5.5 Transformador en buit.

Considerant l’esquema de la figura 5.17, quan l’interruptor IN T està obert, el transformador
funciona sense càrrega o en règim de buit. El transformador en buit es comporta com una
bobina amb el nucli de ferro, i absorbeix un corrent de buit o d’excitació.
)(t)
i1 i2 INT
+ + + + càrrega
v1 e1 N1 N2 e2 v2 ZL M
_ _ _ _
Figura 5.17. Transformador en buit.
109
Segons la figura 5.17, es tenen les expressions (5.13) i (5.14).
dΦ
i2 = 0 i1 = io e1 = N1 · (5.13)
dt
dΦ
v1 = R1 · io + N1 · (5.14)
dt
Per la major part dels transformadors de potència, la resistència del primari és molt petita.
Una aproximació habitual, sense introduir una desviació significativa, consisteix en negligir
aquesta resistència, és a dir, es considera R1 ' 0. Per tant,
dΦ
v1 = N1 · (5.15)
dt
A més a més, se sap que el primari del transformador està alimentat amb una tensió sinusoı̈dal
√
v1 (t) = 2 · V1 · cos(ω · t) (5.16)
on V1 és la tensió eficaç aplicada al primari del transformador. En conseqüència:
√ dΦ
v1 (t) = 2 · V1 · cos(ω · t) = N1 · (5.17)
dt
Aı̈llant dΦ:
√
2 · V1
dΦ = · cos(ω · t) · dt (5.18)
N1
i integrant
√
2 · V1
Φ(t) = · sin(ω · t) = Φmax · sin(ω · t) = Φmax · cos(ω · t − 90◦ ) (5.19)
N1 · ω
on Φmax és
√ √ √
2 · V1 2 · V1 2 V1 1 V1
Φmax = = = · = · (5.20)
N1 · ω N1 · 2 · π · f 2 · π N1 · f 4.44 N1 · f
i, en conseqüència
V1 = 4.44 · N1 · f · Φmax (5.21)
Per tant, es dedueix de (5.20) que el flux (amb l’aproximació R1 ' 0) depèn de:
Magnitud de la tensió aplicada.
Freqüència.
Nombre d’espires.
110
I s’observa que el flux Φ és independent de les caracterı́stiques del nucli. A més a més, el
flux és sinusoı̈dal, ja que la tensió és sinusoı̈dal, i està retardat 90◦ respecte aquesta.
El corrent de buit o excitació absorbida (i1 = io ) depèn de la reluctància magnètica del nucli,
veure figura 5.18. Per tal de trobar el corrent de buit, cal considerar l’equació (5.22). La relació
entre el flux Φ i el corrent de buit io està en funció de la reluctància magnètica del nucli, per
tant depèn de la geometria i del material (corba d’imantació) del nucli.
1
io = · RM M · Φ (5.22)
N1
Figura 5.18. Flux i corrent de buit en funció de la tensió aplicada.
5.5.1 Transformador en buit considerant nucli amb pèrdues.

Considerant les pèrdues en el nucli de material ferromagnètic (histèresi i corrents de Foucault),
el corrent s’avança respecte el cas ideal, tal com es pot veure a la figura 5.19.
Es defineixen les pèrdues en el ferro segons (5.23):
PF e = V1 · Io · cosϕo (5.23)
El corrent de buit Io es pot descompondre en dos termes:
IF e = Io · cosϕo és la component de pèrdues en el ferro

Im = Io · sinϕo és la component magnetitzant o corrent magnetitzant
El corrent de buit Io acostuma a tenir un valor entre 0.6 i 8 % respecte el corrent nominal
del primari I1N . Per altra banda, el corrent de pèrdues en el ferro IF e sol estar entre el 1 i el 15
% de Io .
5.5.2 Transformador en buit considerant nucli amb pèrdues i resistència en

els bobinats del primari.
Fins aquest punt, s’ha considerat que els bobinats del primari no presenten cap resistència (R1 =
0). Si es té en compte aquesta resistència, veure figura 5.20, s’obté l’equació (5.24). El diagrama
fasorial queda, per tant, segons mostra la figura 5.21.
V 1 = R1 · I 1 + e1 = R1 · I o + e1 (5.24)
111
I Fe V1
Io I Fe j I m
Im Io
Figura 5.19. Tensió i corrent en el nucli amb pèrdues.
R1 i2 = 0 (en buit)
+ + + +
V1 I1 e1 e2 V2
_ _ _ _
Figura 5.20. Transformador en buit considerant resistència del primari.
e1
R1 I o
V1
Io
Figura 5.21. Tensió i corrent en el nucli amb pèrdues i resistència en el primari.
5.5.3 Flux de dispersió.

En l’anàlisi feta fins al moment, s’ha suposat que tot el flux creat pel primari és flux útil, per
tant, el flux de dispersió s’ha considerat negligible. En un transformador real, existeix flux de
dispersió, i no es pot considerar nul o negligible.
Segons la figura 5.22, s’obté l’expressió (5.25):
Φ1 = Φ + Φd1 (5.25)
on
Φ1 és flux total en el primari
112
)
R1 i2 = 0 (en buit)
+ + + +
V1 I1 e1 )d1 e2 V2
_ _ _ _
Figura 5.22. Flux de dispersió en el primari.
Φ és flux útil

Φd1 és flux de dispersió en el primari
En el primari es produeixen dos fluxos:
Φd1 es tanca a través de l’aire
Φ es tanca a través del circuit magnètic
Una estratègia molt habitual per tractar aquests dos fluxos consisteix en desacoblar-los, tal
com es mostra en la figura 5.23:
es representen separadament
es considera que la bobina primària no té flux de dispersió i només produeix flux útil
es considera, en sèrie amb la bobina primària, un altra bobina amb el mateix nombre
d’espires (N1 ) de forma que, en circular un corrent (io ) es produeix el mateix flux de
dispersió (Φd1 ).
)
)d1
R1
+ N1 + + +
V1 I1 e1 e2 V2
_ _ _ _
Figura 5.23. Representació dels fluxos en el primari.
Segons la figura 5.23, es troba l’expressió (5.26):
d d
v1 (t) = R1 · io + N1 · Φd1 + N1 · Φ (5.26)
dt dt
113
La trajectòria del flux de dispersió (Φd1 ) es tanca per l’aire. Tant el flux (Φd1 ) com la
força electromotriu (ed1 ) varien linealment amb el corrent del primari (I1 ), ja que la reluctància
magnètica de l’aire és constant (5.27). Expressat en termes fasorials, es té (5.28), on s’observa
la inductància de dispersió del primari (Ld1 ) i la figura 5.24:
N1 · I1
Φd1 = (5.27)
RM Maire
V 1 = R1 · I 1 + j · Xd1 · I 1 + e1 = (en buit) =

= R1 · I o + j · Xd1 · I o + e1 = (5.28)
= R1 · I o + j · Ld1 · ω · I o + e1
V1
e1 R1 I o j X d1 Io
Io
Figura 5.24. Diagrama fasorial considerant inductància de dispersió en el primari.
5.6 Transformador amb càrrega.

Sigui l’esquema de la figura 5.25, on
es consideren resistències en el primari i en el secundari
es considera flux de dispersió en el primari i en el secundari
l’interruptor IN T està tancat, per tant apareix un corrent I2 motivat per V2
R1 Ld1 Ld2 R2
INT
+ + + + càrrega
V1 I1 e1 e2 I2 V2
_
ZL M
_ _ _
Figura 5.25. Transformador amb càrrega.
114
En el circuit de la figura 5.25, respecte el funcionament en buit, apareix una nova F M M

(N2 · I2 ). En buit, només existia una F M M (N1 · io ).
Segons s’ha vist en el funcionament del transformador ideal, l’aparició del corrent del se-
cundari i2 produeix un corrent en el primari i1 que compensa la nova F M M (N2 · I2 ), veure
(5.29).
F M M = RM M · Φ ⇒ N1 · i1 − N2 · i2 = 0 (5.29)
De fet, la tensió del primari V1 imposa el valor del flux sigui quina sigui la càrrega.
El funcionament amb càrrega es pot plantejar d’una altra manera, tal com mostra la figura
5.26
.
Io
buit
Io+I2’ I2 càrrega
Figura 5.26. Un altre plantejament pel transformador amb càrrega.
Atenent a la figura 5.26, s’obtenen les expressions (5.30)-(5.32).
N2
N2 · i2 = N1 · i02 ⇒ i02 = · i2 (5.30)
N1
N2 i2
i1 = io + i02 = io + · i2 = io + (5.31)
N1 m
amb càrrega N1 · i1 − N2 · i2 = RM M · ΦCÀRREGA

en buit N1 · io = RM M · ΦBU IT (5.32)
Com que el flux ve determinat per la tensió del primari, tant en buit com amb càrrega, es
verifica (ΦCÀRREGA = ΦBU IT ), per tant, de (5.32) s’extreu de nou l’expressió ja obtinguda a
(5.31):
N2 i2
i1 = io + · i2 = io + (5.33)
N1 m
En resum, el corrent del primari (i1 ) té dues components:
Corrent d’excitació o de buit (io )
115
– produeix el flux en el nucli magnètic (Im )

– ”venç” les pèrdues en el ferro (IF e )
Component de càrrega (i02 )
– equilibra l’acció desmagnetitzant de la F M M que apareix en el secundari per man-

tenir el flux (Φ) constant en el nucli, independentment de la càrrega
En conseqüència, en termes fasorials s’obté (5.34).
N2 I
I 1 = I o + I 02 = I o + · I2 = Io + 2
N1 m
V 1 = R1 · I 1 + j · Xd1 · I 1 + e1 (5.34)
e2 = R2 · I 2 + j · Xd2 · I 2 + V 1
j X d 2 I2 R2 I 2 V1
V2 e2 e1 j X d1 Io
R1 I o
Io I1
) I2
m
Figura 5.27. Diagrama fasorial amb càrrega.
5.7 Circuit equivalent d’un transformador.

5.7.1 Objectiu.
Tenir un circuit elèctric (circuit equivalent) relativament simple que incorpori tots els fenòmens
fı́sics que es produeixen en la màquina real.
Per tant, mitjançant el circuit equivalent es pot saber (calcular) el que passa en un transfor-
mador, d’una manera relativament senzilla i fàcil.
5.7.2 Consideracions sobre la reducció del secundari al primari.

El desenvolupament d’un circuit equivalent s’inicia considerant que els debanats primari i se-
cundari tenen el mateix nombre d’espires.
En la realitat, aquesta igualtat no es verifica, primari i secundari no presenten el mateix

nombre d’espires, i llavors es procedeix a l’anomenada ”reducció” del secundari al primari, és a
dir, a partir del secundari real es crea un nou secundari fictici amb un nombre d’espires igual al
primari (N20 = N1 ).
116
Per tal que el nou transformador fictici sigui equivalent a l’original, les magnituds del secun-
dari han de ser ”reduı̈des” al primari, veure figura 5.28.
R1 Ld1 Ld2 R2
+ + + +
V1 I1 E1 N1 E2 I2 V2
_ _ _ _
N2’=N1
Figura 5.28. Reducció al primari.
a) Reducció de f.e.m i tensions
( )
E1 N1
E2 = N2 = m ; E1 = m · E2 trafo real
E1 ⇒ E20 = m · E2 (5.35)
E20
= N0 = N
N1 1
N1 ; E1 = m · E20 trafo reduı̈t
2
D’idèntica manera:
V20 = m · V2 (5.36)
b) Reducció de corrents
El transformador real i el transformador reduı̈t al primari han de presentar la mateixa
potència (5.37).
S2 = V2 · I2 = V20 · I20 (5.37)
Utilitzant (5.36) i (5.37), es dedueix (5.38).
I2
I20 = (5.38)
m
c) Reducció d’impedàncies
La potència dissipada en R2 ha de ser la mateixa en el transformador real i en el transformador
reduı̈t (5.39). Per tant, s’extreu (5.40).
R2 · I22 = R20 · I202 (5.39)
2
I2
R20 = R2 · = m2 · R2 (5.40)
I20
117
Anàlogament, la potència reactiva de X2 ha de ser la mateixa en el transformador real i en

el reduı̈t (5.41). Per tant, s’extreu (5.42).
X2 · I22 = X20 · I202 (5.41)
2
I2
X20 = X2 · = m2 · X2 (5.42)
I20
En general:
Z20 = m2 · Z2 (5.43)
Es pot reduir també la impedància de càrrega (ZL ).
V0
V2 2
V0 1 1
ZL = = 0 m = 20 · 2 = ZL0 · 2 ⇒ ZL0 = m2 · ZL (5.44)
I2 I2 · m I2 m m
d) Potències no alterades
El valor de les potències (activa, reactiva, aparent) no canvia en el procés de reducció al
primari (P20 = P2 ; Q02 = Q2 ; S20 = S2 ).
e) Angles no alterats
Els angles tampoc pateixen canvis en la reducció al primari.
P20 = V20 · I20 · cosϕ02 = V2 · I2 · cosϕ2 = P2

Q02 = V20 · I20 · sinϕ02 = V2 · I2 · sinϕ2 = Q2 (5.45)
S20 = V20 · I20 = V2 · I2 = S2
En la reducció al primari, només resten alterades les magnituds de tensió, corrent i im-
pedàncies. En conseqüència, es conserven les potències, els angles, les pèrdues i el rendiment.
5.7.3 Procés de reducció del secundari al primari.

Sigui el transformador de la figura 5.29, on es redueix el secundari al primari (N20 = N1 ), per
tant es verifica E20 = E1 i pot connectar-se elèctricament A amb a i B amb b, veure figura 5.30.
Segons la figura 5.30, en el primari i en el secundari es té la mateixa tensió, que prové del
mateix flux i el mateix nombre d’espires. Per tant, pot simplificar-se per un sol bobinat de N1
voltes, veure figura 5.31.
L’enrrotllament sobre el nucli magnètic es pot entendre com un transformador en buit. Per
tant, el transformador es pot representar mitjançant el circuit de la figura 5.32, conegut com
circuit equivalent del transformador reduı̈t al primari. Aquest circuit respon amb exactitud
al comportament del transformador. És vàlid sempre que no hi hagi saturació en el circuit
magnètic.
118
X2’ R2’
R1 X1 X2 R2
A a
+ + + +
V1 I1 E1 N1 N2 E2 I2 V2 V ’
_ E’ I 2’
_ _ 2 _ 2
N2’=N1
B b
Figura 5.29. Reducció al primari (I).
R1 X1 X2’ R2’
A a
+ + + +
V1 I1 E1 N1 I2’
E2’ V2’
_ _ N2’=N1 _ _
B b
Figura 5.30. Reducció al primari (II).
R1 X1 X2’ R2’
I1 I2’
Io
+ +
+
V1 E1 = E2’ N1 = N2’ V2’
_
_
_
Figura 5.31. Reducció al primari (III).
Amb objecte de simplificar encara més l’estudi del transformador, es pot treballar amb un
circuit equivalent aproximat, desplaçant la branca paral.lel a l’inici del circuit, veure figura 5.33.
119
R1 X1 R2’ X2’
+ Io I2’ +
I1
IFe Im
V1 RFe Xm V2’
_ _
Figura 5.32. Circuit equivalent del transformador reduı̈t al primari.
I1 R1 X1 R2’ X2’
+ Io I2’ +
IFe Im
V1 RFe Xm V2’
_ _
Figura 5.33. Circuit equivalent aproximat.
Sobre el circuit mostrat en la figura 5.33, si es considera (5.46), es pot simplificar el circuit,
tal com es mostra en la figura 5.34. Aquest circuit és especialment útil pel càlcul de les caigudes
de tensió i del rendiment.
Rcc = R1 + R20 Resistència de curtcircuit

Xcc = X1 + X20 Reactància de curtcircuit (5.46)
I1 Rcc Xcc
+ Io I2’ +
IFe Im
V1 RFe Xm V2’
_ _
Figura 5.34. Circuit equivalent simplificat.
És força habitual negligir la branca paral.lel quan es realitzen càlculs sobre el transformador
amb càrrega, representant el transformador únicament amb la branca sèrie.
120
En grans transformadors es verifica la desigualtat Rcc << Xcc , i pot negligir-se la resistència
sèrie del circuit equivalent, ver figura 5.35.
Xcc
+ +
V1 V2’
_ _
Figura 5.35. Model del transformador per grans transformadors.
Com a curiositat, mencionar que el procés matemàtic que permet reduir el secundari al
primari, també permet reduir el primari al secundari. Seguint el mateix procés, es pot obtenir
el circuit equivalent reduı̈t al secundari, considerant N10 = N2 , veure figura 5.36 i (5.47). Des
del punt de vista pràctic, aquest circuit gairebé no es fa servir, ja que l’alimentació o xarxa sol
venir del primari, i resulta més útil el circuit reduı̈t al primari.
R1’ X1’ R2 X2
+ I2 +
I1’
V1’ RFe’ Xm’ V2
_ _
Figura 5.36. Circuit equivalent del transformador reduı̈t al secundari.
V1
V10 = ; I10 = m · I1
m
0 R1 X1
R1 = 2 ; X10 = (5.47)
m m2
R Fe Xm
RF0 e = 2 ; 0
Xm = 2
m m
5.8 Assajos del transformador.

5.8.1 Objectius.
Obtenir els paràmetres del circuit equivalent amb poc esforç i cost, de forma que es pugui saber
quin és el comportament del transformador en qualsevol condició de treball.
5.8.2 Assaig en buit.

Condicions:
S’aplica en el primari la tensió nominal (V1N ).
El secundari està en circuit obert.
121
Mesures:
– potència absorbida (potència en buit Po )

– corrent del primari (corrent en buit Io )
– tensió primari = tensió nominal (V1 = V1N )
– tensió secundari (tensió de buit V2 = V2o )
TRANSFORMADOR
Io I2 = 0
W A
Po
V1N V V V2o
Figura 5.37. Connexionat i instrumentació per a l’assaig en buit.
Des del punt de vista del model del transformador, l’assaig en buit es representa segons la
figura 5.38.
R1 X1 R2’ X2’ I2’=0
+ Io +
I1 = Io IFe Im
V1 = V1N RFe Xm V2’
_ _
Figura 5.38. Model del transformador i assaig en buit.
El corrent en buit simplement ”magnetitza” el nucli del transformador. Per tant, el corrent
en buit (Io ) té un valor petit.
Les pèrdues en el primari (R1 · Io2 ) són petites ja que R1 i Io són petites, i poden negligir-
se enfront les pèrdues en la branca paral.lel, que representen les pèrdues en el circuit magnètic
(pèrdues en el ferro). En resum, la potència en buit (Po ) coincideix pràcticament amb les pèrdues
en el ferro (5.38). Es a dir, es considera que la caiguda de tensió en el primari és negligible,
veure figura 5.39.
Po = PF e = V1N · Io · cosϕo (5.48)
122
L’assaig en buit permet obtenir:
pèrdues en el ferro del transformador (PF e )
paràmetres de la branca paral.lel del transformador (RF e , Xm )
relació de transformació (m)
IF e = Io · cosϕo ; Im = Io · sinϕo (5.49)

V1N V1N
RF e = ; Xm = (5.50)
IF e Im
N1 E1 V1N
m= = = (5.51)
N2 E2 V2o
I Fe V 1N
Io
Mo
+ I1 = Io
IFe Im
Io I Fe j I m
V1 = V1N RFe Xm
_ Im Io
Figura 5.39. Assaig en buit. Circuit equivalent.
5.8.3 Assaig en curtcircuit.

Condicions:
El secundari està curtcircuitat
Partint de 0, s’eleva progressivament la tensió del primari fins que el corrent assoleix el
seu valor nominal (I1 = I1N )
Mesures:
– potència absorbida (potencia de curtcircuit Pcc )

– corrent del primari (corrent de curtcircuit o nominal Icc = I1N )
– tensió en el primari (tensió de curtcircuit V1cc )
La tensió del primari sol estar compresa entre el 3 y el 10% de la tensió nominal del primari
V1N , per tant, el flux en el ferro (que depèn del valor de la tensió del primari) és petit i es pot
negligir. S’elimina, per tant, la branca paral.lel del model del transformador, tal com mostra la
figura 5.41.
123
TRANSFORMADOR
I1N I2cc
W A A
Pcc
V1cc V
Figura 5.40. Connexionat i instrumentació per l’assaig en curtcircuit.
R1 X1 R2’ X2’
+ +
I1 = I1N I2’
V1 = V1cc V2’=0
_ _
V 1cc
X cc I1N
Mcc
Rcc I1N I 1N
Figura 5.41. Model del transformador i assaig en curtcircuit.
Es considera
Rcc = R1 + R20 ; Xcc = X1 + X20 (5.52)
Els valors de Rcc i ϕcc es poden obtenir a partir de les expressions (5.53).
2
Pcc = V1cc · I1N · cosϕcc ; Pcc = Rcc · I1N (5.53)
Per altra banda, es defineixen
V1cc = Zcc · I1N Tensió de curtcircuit

VRcc = Rcc · I1N Caiguda de tensió en Rcc
VXcc = Xcc · I1N Caiguda de tensió en Xcc
En conseqüència, es poden obtenir les expressions (5.54).
124
V1cc V1cc p
2 + X2
Rcc = · cosϕcc ; Xcc = · sinϕcc ; Zcc = Rcc cc (5.54)
I1N I1N
Una altra manera de trobar Rcc i Xcc a partir de l’assaig en curtcircuit es troba en (5.55).
Pcc V1cc p
2 − R2
Rcc = 2 ; Zcc = ; Xcc = Zcc cc (5.55)
I1N I1N
Amb l’assaig en curtcircuit, es poden trobar els valors de Rcc i Xcc , però no permet calcular el
valor de R1 , R20 , X1 i X20 . Per aquest motiu, en la pràctica, és habitual considerar les expressions
(5.56).
Rcc Xcc
R1 = R20 = ; X1 = X20 = (5.56)
2 2
Normalment, les caigudes de tensió solen expressar-se en termes percentuals (5.57). La
taula 5.2 mostra els valors habituals de les caigudes de tensió en funció de la potència del
transformador.
V1cc
εcc = · 100 Tensió de curtcircuit percentual o relativa
V1N
VRcc
εRcc = · 100 Caiguda de tensió en Rcc percentual o relativa (5.57)
V1N
VXcc
εXcc = · 100 Caiguda de tensió en Xcc percentual o relativa
V1N
Potència εcc (%) εXcc (%) εRcc (%) εXcc / εXcc

< 1000 kVA 3-6 2.5 - 6 1.1 - 2.5 1.2 - 6
> 1000 kVA 6 - 13 5 - 13 0.4 - 1.3 3 - 30
Taula 5.2. Valors habituals de les caigudes de tensió.
5.8.4 Caiguda de tensió en un transformador.

Sigui un transformador alimentat amb tensió nominal en el primari (V1N ). La tensió del secun-
dari no és constant, sinó que depèn de la càrrega:
en buit: V2o
amb càrrega: V2
Es defineix:
∆V2 = V2o − V2
V2o − V2
εc = · 100 caiguda de tensió interna percentual o relativa (5.58)
V2o
125
Observació: No s’ha de confondre la caiguda de tensió interna (εc ) de (5.58) amb la tensió
de curtcircuit percentual (εcc ) de (5.57).
L’expressió (5.58) es converteix en (5.59), si es consideren els valors reduı̈ts al primari.
V2o − V2 V1N − V20

εc = · 100 = · 100 (5.59)
V2o V1N
Si es considera el transformador amb càrrega, el secundari lliura un corrent (I2 ) amb un factor
de potència (desfasament) determinat (ϕ2 ). Amb aquest plantejament, utilitzant el circuit reduı̈t
al primari, i negligint la branca paral.lel (ferro), el circuit resultant es mostra a la figura 5.42.
Rcc Xcc
+ +
I1 = I2’
V1 V2’ ZL’
_ _
Figura 5.42. Transformador amb càrrega.
A l’expressió (5.60) es defineix l’ı́ndex de càrrega.
I2 I0 I1
c= = 02 = (5.60)
I2N I2N I1N
La caiguda de tensió es pot expressar segons (5.61).
V2o − V2 V1N − V20

εc = · 100 = · 100 = c · εRcc · cosϕ2 + c · εXcc · sinϕ2 (5.61)
V2o V1N
Cal tenir en compte que l’angle de desfasament (ϕ2 ) pot ser positiu o negatiu, en funció del
tipus de càrrega:
càrrega inductiva ⇒ ϕ2 positiu
càrrega capacitiva ⇒ ϕ2 negatiu
Quan la càrrega és capacitiva, ϕ2 negatiu , segons (5.61), pot passar que
V20 > V1N ⇒ V2 > V2o
Es a dir, amb càrrega capacitiva, de vegades pot passar que la tensió del secundari en càrrega
sigui més gran que la tensió del secundari en buit, oferint una caiguda de tensió negativa. Aquest
és l’anomenat efecte Ferranti.
126
V1
I2’ = I1
V’
M2 () 2 Rcc·I1 j·Xcc·I1 V1 j·Xcc·I1
M 2 ( )
Rcc·I1
V2’
I2’ = I1
CÀRREGA INDUCTIVA CÀRREGA CAPACITIVA
Figura 5.43. Diagrames fasorials en funció del tipus de càrrega.
5.8.5 Pèrdues i rendiment d’un transformador.

En el transformador es consideren les següents pèrdues:
a) Efecte Joule en el coure (PCu )
b) En el circuit magnètic (PF e )

Aquestes pèrdues poden estimar-se mitjançant
a) Assaig de curtcircuit (Pcc )
b) Assaig de buit (Po )

El rendiment del transformador amb càrrega s’expressa segons (5.62).
P2 P2
η= = (5.62)
P1 P2 + PF e + PCu
on
P1 potència absorbida pel primari
P2 potència cedida pel secundari a la càrrega
PCu pèrdues en el coure
PF e pèrdues en el ferro
Val la pena recordar que:
PF e : són pràcticament constants, al marge del règim de càrrega, per a una tensió d’ali-
mentació fixada (per a V1 = V1N ⇒ PF e ' Po )
PF e = Po (5.63)
PCu : varien amb el quadrat del corrent de càrrega
PCu = R1 · I12 + R2 · I22 = Rcc · I202 = Rcc · c2 · I2N

02
; 02
Pcc = Rcc · I2N (5.64)
PCu = c2 · Pcc (5.65)
127
Per tant, per a un règim de càrrega determinat (c), es té:
P2 P2 c · V2 · I2N · cosϕ2
η= = 2
= (5.66)
P2 + PF e + PCu P2 + Po + c · Pcc c · V2 · I2N · cosϕ2 + Po + c2 · Pcc
Es poden extreure algunes conseqüències de l’expressió (5.66), tal com s’il.lustra a la figura
5.44:
Per a un ı́ndex de càrrega determinat, el rendiment empitjora quan el factor de potència

de la càrrega disminueix.
Per a un factor de potència determinat, el rendiment depèn de l’ı́ndex de càrrega.
El rendiment és màxim quan coincideixen pèrdues fixes (PF e ) i variables (PCu ), veure
(5.67).
r
Po
PF e = Po = PCu = c2ηmax · Pcc ⇒ cηmax = (5.67)
Pcc
cosM2 = 0.9
cosM2 = 0.7
cKmax c
Figura 5.44. Rendiment en funció del ı́ndex de càrrega i del factor de potència.
L’expressió (5.67) es pot demostrar fàcilment:
c · V2 · I2N · cosϕ2 V2 · I2N · cosϕ2

η= = (5.68)
2
c · V2 · I2N · cosϕ2 + Po + c · Pcc V2 · I2N · cosϕ2 + Pco + c · Pcc
El rendiment és màxim quan el terme (Po /c + c · Pcc ) és mı́nim. Es busca el mı́nim d’aquesta
expressió.
r
d Po Po Po
+ c · Pcc =− + Pcc = 0 ⇒ cηmax = (5.69)
dt c c Pcc
128
5.9 Autotransformador.
La figura 5.45 (superior) mostra com es connecta un transformador per obtenir un autotrans-
formador. Com que els debanats primari i secundari estan aı̈llats galvànicament, es poden
connectar per un punt. Ambdós debanats continuaran funcionant igual, sense cap alteració
en el funcionament del circuit. Un cop fet aquest connexionat, la mateixa figura 5.45 (inferi-
or) mostra que un autotransformador és un debanat sobre un nucli magnètic amb una presa
intermèdia. Autotransformador
I1
I2
+ +
V1 N1 N2 V2
_ _
I1A
+
N1 I2A
V1A +
_ N2 V2A
_
36
Figura 5.45. Implementació d’un autotransformador a partir d’un transformador.
La figura 5.46 presenta el model de l’autotransformador. Les variables amb subı́ndex ’A’ cor-
Autotransformador
responen a l’autotransformador, mentre que les variables sense subı́ndex corresponen al trans-
formador original. S’observa que N1A = N1 + N2 , N2A = N2 , V 1A = V 1 + V 2 , V 2A = V 2 ,
I 1A = I 1 i I 2A = +I 1 + I 2 .
I1A
N1A=N1+N2
+ + N1 N2A=N2
V1 I1
V1A=V1+V2
_
I2A
V1A
+ +
V2 I2 V2A
_ _ N _
2
Figura 5.46. Model de l’un autotransformador a partir d’un transformador.
129
36
La potència aparent que absorbeix l’autotransformador es mostra a (5.70), on SA és la

potència de l’autotransformador, anomenada potència de pas, S = Sind és la potència del trans-
formador, anomenada potència per inducció, potència pròpia o potència interna, i Scond és
l’anomenada potència per conducció.
V1 + V2
SA = V1A · I1A = (V1 + V2 ) · I1 = V1 · I1 + V2 · I1 = S + V2 · I1 = Sind + Scond = · S (5.70)
V1
Resulta obvi que la potència de l’autotransformador és més gran que la potència del transfor-
mador. La potència per inducció és la potència que el primari de l’autotransformador transfereix
al secundari a través del circuit magnètic. La potència per conducció és la potència que el pri-
mari de l’autotransformador transfereix al secundari mitjançant el corrent I 1 , és a dir, per
conducció, ja que aquesta intensitat circula directament del primari al secundari, vegeu figura
5.46.
Les caracterı́stiques (pèrdues, caigudes de tensió, impedàncies, flux, etc) de l’autotransfor-

mador són iguals en valors reals a les del transformador d’origen, atès que els debanats treballen
sota les mateixes condicions de tensió i corrent, tant en càrrega com en els assaigs de buit i
curtcircuit. Ara bé, els valors reduı̈ts són diferents, ja que varien els seus valors nominals, cal
tenir-ho present a l’hora de plantejar els assaigs.
En resum, l’autotransformador transfereix més potència, presenta millor rendiment i, per

tant resulta econòmicament millor que el transformador original, però es perd l’aı̈llament entre
primari i secundari.
5.10 Transformador trifàsic.

5.10.1 Representació gràfica.
Abans de descriure el transformador trifàsic, es presenta una petita descripció de la representació
gràfica del transformador, amb l’objectiu de simplificar-la i facilitar la visualització i enteniment
del transformador trifàsic, més complex que el transformador monofàsic. La figura 5.47 mostra
un transformador monofàsic i la seva representació com a borns de connexió. El costat d’alta
tensió (el primari, en general) es representa amb lletra majúscula i el costat de baixa tensió (se-
cundari, en general) amb lletra minúscula. També es poden especificar el primari i el secundari
utilitzant el subı́ndex ’1’ pel primari i ’2’ pel secundari, allà on convingui.
primari (subíndex 1)
i1 i2
+ +
v1 v2 A A’ o B
N1 N2
_ _ a’ o b
a
secundari (subíndex 2)
Figura 5.47. Transformador monofàsic i la seva representació en borns de connexió.
130
+ + A A’ o B
v1 N1 N2 v2
_ _ a a’ oCapı́tol
b 5. Transformadors
minúscula => baixa tensió
secundari (subíndex
Una representació esquemàtica molt útil del transformador 2)
es mostra en la figura 5.48, on
es pot veure representat el circuit magnètic i els debanats. Els debanats es poden dibuixar en
columnes diferents (esquerra) o sobre la mateix columna (dreta).
primari
primari secundari
secundari
Figura 5.48. Representació esquemàtica del transformador.
35
5.10.2 Implementació d’un transformador trifàsic.
La forma més simple d’implementar un transformador trifàsic s’aconsegueix utilitzant tres trans-
Transformador trifàsic
formadors monofàsics idèntics, els debanats primaris dels quals es connecten d’una certa forma
(triangle, estrella,...) a la xarxa trifàsica primària, mentre els debanats secundaris es connecten
també d’una certa forma (triangle, estrella,...) a la xarxa trifàsica secundària. Per exemple, la
figuraImplementació:
5.49 mostra aquestaAmbmenatres d’implementació
transformadorsen monofàsics
el cas de connexió triangle en el primari
i estrella en el secundari. En cas d’avaria d’algun dels transformadors monofàsics, no implica
que elExemple de connexionat:
transformador alta
trifàsic deixi de tensió en triangle
funcionar, i baixa
pot continuar tensió si
operant, enbé
estrella
amb limitacions.
Malgrat aquesta interessant caracterı́stica, la implementació tı́pica d’un transformador trifàsic
es realitza amb un circuit magnètic de tres columnes.
A B C
a b c n
Figura 5.49. Implementació d’un transformador trifàsic mitjançant la connexió de tres transfor-
madors monofàsics, on el primari està connectat en triangle i el secundari en estrella.
La figura 5.50 (esquerra) mostra que els tres transformadors trifàsics es poden unir fı́sicament
compartint una columna. Si es considera que el sistema trifàsic de tensions a on es connecta36 el
transformador és simètric i equilibrat, i tenint present que els fluxos de cada circuit magnètic
depenen de les tensions trifàsiques, el flux φT que circula per la columna central comuna als tres
circuits magnètics és nul (5.71). En conseqüència, es pot eliminar fı́sicament aquesta columna
central, resultant un transformador trifàsic de tres columnes, vegeu figura 5.50 (dreta).
φT = φA + φB + φC = 0 (5.71)
Amb la configuració de tres columnes, el circuit magnètic de la columna del mig té una
longitud una mica inferior a les columnes laterals, però aquesta diferència no influeix significa-
tivament en el comportament del transformador.
Cal afegir també que el flux de dispersió es pot tancar a través de la xapa de la cuba del
recipient de refrigeració del transformador i, per tant, el flux total real no és nul. Aquest efecte
131
Implementació: Amb un circuit magnètic de 3 columnes
B
A
C
T=0
Transformador de 3 columnes
Figura 5.50. Implementació d’un transformador trifàsic amb un circuit magnètic de tres colum-
nes.
es representa amb una quarta columna, que inclou també el flux que es tanca per l’aire. L’estudi
37
d’aquests fenòmens requereix una aproximació més detallada al funcionament del transformador
trifàsic, i queda més enllà de l’abast d’aquesta documentació.
Els debanats del primari i del secundari es poden connectar en estrella, triangle o Z (zig-
zag). Les connexions estrella i triangle són ben conegudes i no cal detallar-les. La connexió en
Z es descriurà més endavant. El tipus de connexionat fa que el transformador trifàsic presenti
diferent comportament quant a la relació de transformació, ı́ndex o grup horari i davant dels
desequilibris en els corrents.
La connexió estrella s’especifica amb una ’y’, la connexió triangle amb una ’d’, i la connexió
Z amb una ’z’. S’utilitzarà majúscula per indicar el costat d’alta tensió (primari) i minúscula
pel costat de baixa tensió (secundari). Per exemple, un transformador Dy té el costat d’alta
tensió connectat en triangle i el costat de baixa tensió connectat en estrella. Un transformador
Dyn indica que és el mateix transformador però amb neutre accessible.
5.10.3 Relació de transformació.

La relació de transformació (m) és el quocient entre les tensions de lı́nia (tensió composta) del
primari (VP ) i del secundari (VS ) en circuit obert (5.72).
VP
m= (5.72)
VS
En un transformador trifàsic la relació de transformació depèn, a més a més del nombre
d’espires dels debanats del primari (NP ) i del secundari (NS ), del tipus de connexió utilitzada. Si
les connexions de primari i secundari són del mateix tipus, la relació de transformació coincideix
amb la relació del nombre d’espires. Si les connexions són diferents, la relació d’espires queda
multiplicada per un factor que relaciona els diferents tipus de connexió. La figura 5.51 mostra
dos exemples de càlcul de la relació de transformació en funció del connexionat.
5.10.4 Índex o grup horari.

En el transformador trifàsic, els sistemes trifàsics de tensions del primari i del secundari presen-
ten desfasament relatiu entre ells, en funció del tipus de connexió de cada costat i de la polaritat
del l’acoblament magnètic entre els debanats de primar i secundari en una mateixa columna.
132
Exemple 1: connexionat Dyn Exemple 2: connexionat Yyn

A B C A B C
NP NP
NS NS
a b c n a b c n
primari => tensió composta VP primari => tensió simple VP /3

secundari => tensió simple VS/3 secundari => tensió simple VS/3
VP
NP V VP NP
 P  m  NP 3 VP N P
N S VS VS 3  NS   m 
N S VS VS N S
3
3
Figura 5.51. Dos exemples de cálcul de la relació de transformació en funció del connexionat.
39
Aquest desfasament relatiu entre els sistemes trifàsics de primari i secundari s’anomena ı́ndex
o grup horari, atès que s’indica segons les hores d’un rellotge, ja que el desfasament és sempre
múltiple de 30◦ .
Índex o grup horari

Per determinar l’ı́ndex horari es dibuixarà el sistema trifàsic de tensions del primari, amb
la fase A apuntant a les 12. A partir del connexionat del transformador i de la polaritat
de l’acoblament magnètic en cada columna, es determina quines tensions estan en fase. Per
exemple, pel transformador de la figura 5.52, amb connexionat Dy, es dedueix (5.73).
A B C
VBA
va
a b c n C B
Figura 5.52. Determinació de l’ı́ndex horari d’un transformador Dyn5.
fase(v a ) = fase(V BA )
fase(v b ) = fase(V CB ) (5.73)
40
fase(v c ) = fase(V AC )
133
De manera pràctica, no cal dibuixar tot el sistema trifàsic del secundari, amb el dibuix de
la fase de la tensió v a és suficient per representar amb el desfasament entre els sistemes trifàsics
de primari i secundari. A la figura 5.52 s’observa que el fasor de la tensió v a apunta a les 5. Per
tant, el transformador és Dyn5.
En general, la determinació de l’ı́ndex horari es troba, tal com s’ha realitzat a l’exemple
anterior, amb l’angle relatiu entre les tensions V A del primari i v a del secundari. Però, la deter-
minació es pot fer amb qualsevol de les altres tensions (per exemple, V BC i v bc ), la qual cosa pot
ser d’utilitat quan, segons el tipus de connexionat, resulta complicat treballar amb les tensions
V A o v a , situació que es dóna habitualment quan el secundari no està en estrella.
Si es desitja connectar transformadors en paral.lel, és un requisit imprescindible que els trans-
formadors tinguin la mateixa relació de transformació i ı́ndex horari. En cas que no es compleixi
alguna d’aquestes dues condicions, les tensions instantànies en el secundari no són iguals i, si es
connecten el secundaris, s’origina un curtcircuit.
Per últim, indicar que els diferents grups horaris es poden classificar com a casos normals i
casos especials. S’entenen els grups horaris normals com aquells d’un major ús pràctic, els quals
es comercialitzen habitualment (Dd0, Yy0, Dz0, Dy5, Yd5, Yz5, Dd6, Yy6, Dz6, Dy11, Yd11 i
Yz11). Els casos especials són aquells que presenten un ı́ndex horari que prové d’una rotació de
fases en un cas normal. Els ı́ndexs 4 i 8 s’obtenen a partir de la rotació de les fases de l’ı́ndex
0, els 1 i 9 del 5, els 2 i 10 del 6 i els 3 i 7 de l’11.
5.10.5 Influència del desequilibri de la càrrega en tipus de connexionat.

Descripció de la problemàtica.
En aquest apartat s’explicarà de manera molt simplificada el comportament del transformador
trifàsic quan la càrrega està desequilibrada, i com condiciona en l’elecció del connexionat. Vagi
per endavant que l’explicació serà superficial i descriptiva, atès que el desenvolupament detallat
del fenomen requereix un nivell de detall fora de l’abast d’aquesta documentació.
Sigui el transformador de la figura 5.53 amb connexionat Yyn i amb càrrega equilibrada
ia2 + ib2 + ic2 = 0 = in2 , les forces electromotrius de cada columna són (5.74) i, aplicant la
llei d’Ohm dels circuits magnètics (5.75) als tres llaços del circuit magnètic del transformador
(5.76), resulta que la força electromotriu de cada columna és zero (5.77).
F M M1 = NP · iA1 + NS · ia2
F M M2 = NP · iB1 + NS · ib2 (5.74)
F M M3 = NP · iC1 + NS · ic2
X
| {zM} ·Φ = 0
F M M = RM (5.75)
≈0
llaç A-B F M M1 − F M M2 = 0
llaç B-C F M M2 − F M M3 = 0 (5.76)
llaç A-C F M M1 − F M M3 = 0
134
Càrrega equilibrada: ia 2  ib 2  ic 2  0  in 2
FMM 1  N P
A B C
FMM 2  N P
iA1 iB1 iC1 FMM 3  N P
NP  FMM  RM
0
NS
ia2 a ib2 b ic2 c in2 n
Figura 5.53. Transformador amb connexionat Yyn.
Bucle A-B: FMM 1  FMM 2  0

M1 = 1F 
Bucle A-C:F MFMM M2 = F3MM03 = 0
M FMM
FMM 1  FMM 2 
(5.77)
Bucle B-C: FMM 2  FMM 3  0
Si la càrrega està equilibrada ia2 + ib2 + ic2 = in2 6= 0, no es verifica (5.77), sinó (5.78),
per la qual cosa s’origina un flux idèntic en les tres columnes del transformador (anomenat flux
homopolar). Aquest flux homopolar suposa que en cada columna es té el mateix flux sinusoı̈dal,
polsant sincronitzadament, de forma que la suma dels fluxos de cada columna no dóna zero
(5.79) i tanquen el seu camı́ magnètic per l’aire i la cuba del transformador. Aquest efecte causa
un increment de les pèrdues magnètiques, atès que la cuba no està fabricada per minimitzar
les pèrdues magnètiques, augmentant la generació de calor (i la disminució del rendiment del
transformador), que pot degradar la pintura de la cuba, exposant-la a la corrosió o provocant
l’aparició de punts calents que originen la descomposició de l’oli de refrigeració, generant gasos
i sobrepressió en la cuba.
F M M1 6= F M M2 6= F M M3 6= 0 (5.78)
F M M1 + F M M2 + F M M3 6= 0 (5.79)
Però, el principal efecte del flux homopolar consisteix en que se suma un fasor de tensió
idèntic al fasor de tensió de cada fase, tal com mostra la figura 5.54. Tot que les tensions com-
postes resultant no varien, les tensions simples pateixen la variació de la seva amplitud i fase,
el sistema trifàsic de tensions simples queda asimètric i desequilibrat. Algunes tensions simples
incrementen el seu valor respecte el valor nominal, la qual cosa pot ser perillosa pels equips
connectats.
Aquest comportament es pot evitar eliminant en neutre n, però en la distribució de baixa

tensió, el neutre és imprescindible per alimentar càrregues monofàsiques.
En resum, el connexionat Yyn no es pot utilitzar en cas de càrrega desequilibrada, perquè

es deforma el sistema trifàsic de tensions.
135
igual valor que circula per les tres columnas
(flux homopolar), el qual es tanca per la cuba
del transformador, i que genera unes tensions
continues en cada fase.
a2 a ib2 b ic2 c in2 n a
ux homopolar:
o afecta les tensions compostes.
ecta les tensions simples: Varia el
u valor i desfasament
b
c
Problema greu!!!
41
Figura 5.54. Desequilibri de les tensions causat pel desequilibri de la càrrega en un transformador
Yyn. Tensions originals (blau). Tensions desequilibrades (vermell).
Tal com s’ha detallat prèviament, el desequilibri de la càrrega origina un flux homopolar
que deforma les tensions. Si es desitja que el transformador funcioni correctament amb càrrega
desequilibrada, caldrà eliminar el flux homopolar. A continuació es descriuen diferents maneres
Debanat terciari en trian

de contrarestar el flux homopolar.
Debanat terciari en triangle.

Una manera de contrarestar el flux homopolar consisteix en afegir un debanat terciari connectat
en triangle tancat sobre ell mateix, vegeu figura 5.55.
A B C
iA1 iB1 iC1
NP
NS h h h
NS h h h
Figura 5.55. Debanat terciari (en color verd) connectat en triangle per contrarestar el flux
homopolar causat pel desequilibri de la càrrega en un transformador Yyn.
Aquest terciari es pot interpretar segons la figura 5.56, on Ri (i ∈ {a, b, c}) és la resistència de
cada bobinat, XLi (i ∈ {a, b, c}) és la reactància de dispersió de cada bobinat, i ei (i ∈ {a, b, c})
és la f.e.m que apareix en cada bobinat, creada pel flux, com a resultat de la llei de Lenz (5.80).
El flux que veu el terciari en cada columna és la suma del flux de seqüència directa (subı́ndex
’d’), que seria el flux normal quan la càrrega està equilibrada, i el flux homopolar (subı́ndex ’h’),
que és el flux que s’origina quan la càrrega està desequilibrada.
136
Debanat terciari en triangle Capı́tol 5. Transformadors
ec
Rb
A B C
A1 iB1 iC1 XLb XLc
eb Ih Rc
h h h

Ra XLa
ea
h h h
Figura 5.56. Representació del debanat terciari en relació al flux.
a2 a ib2 b ic2 c in2 n
d(Φa )d (dΦa )h
ea = NS · + NS · = (ea )d + (ea )h
dt dt
d(Φb )d (dΦb )h
eb = NS · + NS · = (eb )d + (eb )h (5.80)
dt dt 42
d(Φc )d (dΦc )h
ec = NS · + NS · = (ec )d + (ec )h
dt dt
El flux de seqüència directa és un flux simètric i equilibrat, per la qual cosa (Φa )d + (Φb )d +
(Φc )d = 0 i, per tant, la f.e.m que origina també és simètrica i equilibrada (ea )d +(eb )d +(ec )d = 0.
En canvi, el flux homopolar és el mateix en les tres columnes eh = (ea )h = (eb )h = (ec )h . En
conseqüència, el debanat terciari veu una f.e.m global eterciari = 3 · eh (5.81).
eterciari = ea + eb + ec = (ea )d + (eb )d + (ec )d +(ea )h + (eb )h + (ec )h = 3 · eh (5.81)

| {z }
=0
Per tant, sobre el debanat terciari apareix una tensió 3 · eh i, com està en curtcircuit, origina
l’aparició d’un corrent (Ih ) que crearà un flux que s’oposarà a la variació de flux que ha originat
la f.e.m, el flux homopolar. Aixı́ doncs, el debanat terciari crea un flux homopolar igual i con-
trari (−Φh ) al flux homopolar (Φh ) originat pel desequilibri de la càrrega. Resulta obvi que el
debanat terciari no podrà eliminar completament el flux homopolar, ja que apareix precisament
com a conseqüència del flux homopolar, però el redueix fins a un valor inapreciable.
Aquests tipus de transformadors Yyd són més cars que un transformador Yy, ja que hi ha
un major volum de coure, i un major volum de ferro perquè cal una finestra del transformador
més gran per encabir els tres debanats. També presenten un pitjor comportament davant de
curtcircuit, per l’elevat corrent que pot circular pel terciari. Tot i que en la figura 5.55 s’ha
presentat el terciari en curcircuit, aquest debanat es pot utilizar per a alimentar una càrrega (per
exemple, el transformador de serveis auxiliars de la subestació) o bé connectat a condensadors
de compensació de potència reactiva. Però, aquest ús complica la protecció del transformador.
Connexió del primari en triangle.

En l’apartat anterior s’ha descrit que la connexió triangle contraresta el flux homopolar. Per
aquest motiu, una solució emprada habitualment és la connexió del primari en triangle, mentre
137
Primari en triangle
que el secundari es connecta en estrella amb neutre accessible per tal d’alimentar càrregues mo-
nofàsiques, vegeu figura 5.57. El propi primari amb connexió triangle elimina el flux homopolar,
i no cal afegir un debanat terciari. És una bona solució quant a cost i compacitat.
A B C
El primari connectat e
• contraresta el flux
• estalvi debanat terc
NP
NS
a b c n
Figura 5.57. Connexió tı́pica Dyn per eliminar els efectes del flux homopolar.
Connexionat Z (zig-zag).
La figura 5.58 mostra la connexió Yzn, amb la finalitat de descriure el funcionament de la

connexió Z. Les equacions de la força magnetomotriu de cada columna es troben a (5.82). Si se
sumen les tres equacions de (5.82), resulta (5.83), d’on és fàcil deduir que la força magnetomotriu
de cada columna és zero, en tot instant, sigui quin sigui el desequilibri de la càrrega. Amb
el connexionat Z s’observa que els amper-volta de cada fase del secundari incideixen en dues
Connexionat Z (zig-zag
columnes, en una positivament i en l’altra negativament. En conseqüència, la suma de força
magnetomotriu es fa nul.la exactament. En altres paraules, el connexionat Z elimina totalment
la component homopolar causada pel desequilibri de la càrrega.
A B C
iA1 iB1 iC1
NP
NS
NS

d d
ea  N S    a d  N S    a 
Figura 5.58. Connexionat en Z o zig-zag. dt dt
d d
eb  N S    b d  N S    b 
138 dt dt
d d
ec  N S    c d  N S    c 
dt dt
ea  eb  ec   ea d   eb d   ec d   ea h   eb h   ec h  3  eh

columna a: F M Ma = NP · iA1 − NS · ic2 + NS · ia2

columna b: F M Mb = NP · iB1 − NS · ia2 + NS · ib2 (5.82)
columna c: F M Mc = NP · iC1 − NS · ib2 + NS · ic2
F M Ma + F M Mb + F M Mc = 3 · F M M = NP · (iA1 + iB1 + iC1 ) +0 = 0 ⇒ F M M = 0 (5.83)

| {z }
=0
Creació d’un neutre artificial

Tècnicament, el connexionat Z elimina completament la component homopolar, a diferència
del connexionat en triangle, que contraresta aquesta component. Ara bé, respecte la √ connexió
estrella, requereix un 15% més de coure i la seva potència es redueix en una relació 2/ 3.
Creació d’un neutre artificial.

De vegades es disposa d’un sistema trifàsic de tres fils (sense neutre disponible) i es volen
connectar càrregues monofàsiques. Per fer-ho, serà necessari crear un neutre artificial a partir
del sistema trifàsic de tres fils. Aquesta és una aplicació rellevant del connexionat en Z, vegeu
figura 5.59.
Ia Ir
A Ib Is
B Ic It
C Càrrega
I1 I2 I3 N
In
+ + +
v v v
N
  
+ + +
N v v v
  
Figura 5.59. Creació d’un neutre artificial amb un transformador connectat en Z.

45
La tensió induı̈da és la mateixa en els dos debanats de la mateixa columna, atès que els dos
debanats tenen el mateix nombre d’espires N i que veuen el mateix flux (en una columna, el
flux és el mateix per tots els debanats de la columna). Són les tensions indicades com vα , vβ i vγ
en la figura 5.59. Es dedueixen les tensions entre les fases d’entrada i el neutre artificial (5.84).

V AN = v α − v β 
V BN = v β − v γ ⇒ V AN + V BN + V CN = 0 (5.84)
V CN = v γ − v α

El resultat (5.84) mostra que el punt N està en el centre de gravetat del triangle ABC i, per
tant, és el neutre. Addicionalment, es verifica independentment dels corrents que passen per
cada debanat, la qual cosa implica que es tracta d’un neutre estable.
139
Des de l’entrada es verifica que I a + I b + I c = 0 perquè és un sistema de tres fils sense neutre.
Del connexionat en Z, se sap que les tres columnes estan igualment magnetitzades F M M α =
F M M β = F M M γ = F M M (5.85).
F M M = F M M α = N · I1 − N · I3
F M M = F M M β = N · I2 − N · I1 (5.85)
F M M = F M M γ = N · I3 − N · I2
Sumant les tres equacions de (5.84), resulta (5.86).
In
3 · F M M = 0 ⇒ F M M = 0 ⇒ I 1 = I 2 = I 3 = I h ⇒ 3 · I h = −I n ⇒ I h = − (5.86)
3
El generador proporciona a les tres fases un corrent simètric i equilibrat. El transformador
s’encarrega de donar el corrent homopolar necessari per alimentar les càrregues monofàsiques
desequilibrades (5.87).
In
Ir = Ia − I1 = Ia − Ih = Ia +
3
In
Is = Ib − I2 = Ib − Ih = Ib + (5.87)
3
In
It = Ic − I3 = Ic − Ih = Ic +
3
5.11 Conclusions.
Els aspectes més importants que s’han abordat en aquest tema són:
S’ha mostrat la utilitat i necessitat del transformador
S’ha presentat el funcionament del transformador ideal
S’han estudiat els aspectes no ideals del transformador
– pèrdues en el circuit magnètic

– pèrdues en els bobinats
– flux de dispersió
S’ha deduı̈t el circuit equivalent d’un transformador reduı̈t al primari
S’han mostrat la utilitat i operativa dels assajos (buit i curtcircuit) del transformador
S’han estudiat conceptes vinculats al funcionament dels transformadors, com són la caiguda
de tensió, l’ı́ndex de càrrega i l’efecte Ferranti
S’ha estudiat el procés de càlcul de les pèrdues i rendiment d’un transformador.
S’ha presentat l’autotransformador
Sobre el transformador trifàsic, s’han tractat els següents aspectes:
140
– la seva representació gràfica

– quina és la seva implementació i com ha de ser el seu connexionat
– com es calcula la relació de transformació
– el concepte d’ı́ndex o grup horari
– quins efectes causa l’alimentació de càrregues monofàsiques desequilibrades
– i les solucions que s’implementen, amb debanat terciari, connectant el primari en
triangle o utilitzant el connexionat en Z
– per acabar amb la creació d’un neutre artificial amb un transformador en Z
141
142
Capı́tol 6
Màquina Ası́ncrona
6.1 Introducció.
En l’actualitat, entre el 80 y el 90% dels motors elèctrics que s’utilitzen a la indústria són motors
ası́ncrons, també anomenats motors d’inducció.
Si es compara un motor de corrent continu amb un motor d’inducció d’igual potència, es pot
comprovar que el motor d’inducció és de menor volum, pes i preu. A més, el motor d’inducció
no té col.lector, peça fonamental en el motor de corrent continu, que requereix un manteniment
significatiu. En conseqüència, el manteniment en un motor d’inducció és gairebé nul i permet
la seva utilització en ambients inflamables o deflagrants ja que no es produeixen espurnes en no
haver col.lector.
La robustesa i compacitat del motor d’inducció el fan especialment atractiu per al seu ús
industrial. No obstant, la seva difı́cil regulació ha suposat una barrera infranquejable fins fa
pocs anys per aplicacions industrials on es requereix regulació de la velocitat de gir.
Figura 6.1. Motors d’inducció.
La màquina de corrent continu ha estat l’emprada de manera clàssica en aplicacions de

regulació de velocitat, per la seva facilitat de regulació. La regulació de la velocitat del motor
de corrent continu es realitza amb el simple mètode de variar la tensió aplicada al motor. Una
tensió més gran en l’induı̈t suposa més velocitat. A més, la velocitat de gir del motor i el parell
que realitza estan desacoblats. El parell es relaciona directament amb el corrent absorbit pel
motor. Si augmenta el parell resistent de càrrega, el motor ha de fer més parell i augmenta el
consum de corrent, sense que la velocitat de gir es vegi afectada (quan l’excitació és independent
o derivació). En tot moment es pot regular amb precisió el parell que realitza el motor i la seva
velocitat de gir.
143
El motor de corrent continu ha estat especialment apreciat en processos on és necessari algun
tipus de regulació. Si a més a més es té en compte que la complexitat i el cost del sistema de
control és relativament reduı̈t, es comprèn que el motor de corrent continu hagi jugat un paper
destacat en la indústria, tot i els inconvenients derivats del col.lector.
En els motors d’inducció, una regulació de velocitat efectiva requereix variar la freqüència
de la tensió d’alimentació. Això no és possible alimentant el motor des de la xarxa d’alterna
convencional, de freqüència fixa (50 Hz). És necessari, per tant, l’ús d’un convertidor electrònic
de potència entre la xarxa i el motor que permeti aplicar freqüència variable al motor, amb
objecte de regular la seva velocitat, veure figura 6.2.
ELECTRÒNICA DE
POTÈNCIA
CONVERTIDOR
M
ELECTRÒNIC
MOTOR
XARXA INDUCCIÓ
V = 400 V
f = 50 Hz
V variable
f variable
Figura 6.2. Convertidor electrònic per a motor d’inducció.
Actualment, el desenvolupament dels equips d’electrònica de potència ha aconseguit estendre

l’ús de motors d’inducció a gairebé totes les aplicacions de regulació de velocitat, ja que el cost
global d’un equip amb motor d’inducció és inferior al del motor de corrent continu.
El motor d’inducció és excel.lent quant a les seves prestacions i manteniment, i es pot regular
la seva velocitat de gir emprant convertidors d’electrònica de potència. Aquest tipus d’acciona-
ments s’estan imposant de manera massiva en la majoria d’aplicacions industrials.
En qualsevol cas, el motor d’inducció ha estat sistemàticament utilitzat en aquelles aplicaci-

ons on no existeixen requeriments de regulació, com bombes, ventiladors o cintes transportadores
contı́nues.
6.2 Constitució fı́sica.

La constitució fı́sica del motor d’inducció consta d’estator (part fixa) i rotor (part mòbil o rota-
tiva), tal com s’observa en la figura 6.3. La figura 6.4 mostra l’aspecte de l’estator. A l’estator
es troben els debanats alimentats des de la xarxa d’alterna trifàsica.
Estator:
Part fixa (no es mòbil, és a dir, no gira).
Lloc on es connecta l’alimentació trifàsica.
Per a p = 1 (p nombre de parells de pols), es tenen tres bobinats distribuı̈ts fı́sicament a

120◦ en l’estator, tal com mostra la figura 3.3.
De forma general, els bobinats estan distribuı̈ts fı́sicament a 120/p graus.
144
Capı́tol 6. Màquina Ası́ncrona
Figura 6.3. Constitució fı́sica de la màquina ası́ncrona.
Figura 6.4. Estator de la màquina ası́ncrona.
Rotor:
Part mòbil (rotativa).
En general, existeixen dos tipus de constitució fı́sica:
– Gàbia d’esquirol (figura 6.5). Constituı̈t habitualment per una sèrie de conductors
curtcircuitats. És molt robust i compacte. No és accessible. És el tipus més utilitzat.
– Rotor bobinat (figura 6.6). El rotor es bobina amb un debanat trifàsic, al qual es
pot accedir a través dels anells fregants. Gràcies a aquesta accessibilitat, es poden
fer diversos connexionats i/o mesures en el rotor.
El rotor sol estar constituı̈t per espires curtcircuitades (tipus ”gàbia d’esquirol”), veure figura
6.5. En aquest cas, no és possible accedir al circuit elèctric del rotor i no es pot efectuar cap
mesura sobre els corrents que circulen pel rotor. Es poden trobar diverses variants com són els
rotors de ”gàbia d’esquirol’ de ranura profunda o doble ranura, l’objectiu dels quals és disminuir
les puntes de corrent en l’engegada i subministrar més parell en règim permanent.
145
Un altre tipus de rotor és l’anomenat rotor bobinat, veure figura 6.6. Aquest tipus de rotor
està constituı̈t per un bobinat trifàsic, accessible des de l’exterior del motor mitjançant els
anells fregants, que són els extrems de cada debanat. Amb aquest rotor és possible connectar
resistències externes en els bobinats del rotor, amb l’objectiu d’alterar el comportament del
motor, per exemple, per permetre algun tipus de regulació de velocitat o una engegada amb
menor punta de corrent, tal com es detalla més endavant. No obstant, el rotor bobinat complica
mecànicament el motor i per tant requereix més manteniment que el de gàbia d’esquirol.
Anells
anillos conductors
conductores
barras de
Barres decobre
coure
Figura 6.5. Rotor tipus ”gàbia d’esquirol”.
Anillos rozantes
Anells fregants
Rotor
Rotorbobinado
bobinat
Figura 6.6. Rotor bobinat.
6.3 Principi de funcionament.
6.3.1 Camp magnètic creat per la circulació de corrent per una espira.
Sigui una espira alimentada amb una tensió contı́nua, que provoca la circulació d’un corrent (I)
per l’espira. En conseqüència, es crea una inducció magnètica (B), el sentit de la qual està en
funció del sentit del corrent, segons la regla de la mà dreta (o del tirabuixó), tal com es mostra
a la figura 6.7.
Si l’espira s’alimenta amb tensió sinusoı̈dal (v(t)), el corrent (i(t)) que circula és sinusoı̈dal
i la inducció magnètica (B(t)) creada també evoluciona sinusoı̈dalment, veure figura 6.8.
146

B
I I
B
I B
I “entra” I “surt”
Figura 6.7. Inducció magnètica (B) produı̈da per la circulació d’un corrent per una espira.
B(t)
Figura 6.8. Inducció magnètica (B(t)) sinusoı̈dal produı̈da per la circulació d’un corrent (i(t))
sinusoı̈dal per una espira.
6.3.2 Camp magnètic creat pel debanat trifàsic de l’estator.

La figura 6.9a) mostra un estator amb un parell de pols (p = 1), on es té un debanat trifàsic
amb tres espires situades fı́sicament a 120◦ . Una representació alternativa de l’estator, des del
punt de vista del camp magnètic, s’observa a la figura 6.9b).
R
b
T’ S’
a
S T
R’
c
(a) (b)
Figura 6.9. Estator amb un parell de pols (p = 1): a) distribució en l’espai, b) representació
amb bobines.
147
Les espires de l’estator s’alimenten des de la xarxa trifàsica (6.1), on cada espira dóna lloc
a una inducció magnètica (6.2), essent ωs = 2 · π · f la pulsació de la xarxa. El resultat es
mostra gràficament a la figura 6.10. Cada espira crea una inducció magnètica que evoluciona
sinusoı̈dalment en el temps, però que fı́sicament es mou al llarg de la mateixa lı́nia.
ia (t) = I · sin(ωs · t)
ib (t) = I · sin(ωs · t − 2 · π/3) (6.1)
ic (t) = I · sin(ωs · t + 2 · π/3)
Ba (t) = B · sin(ωs · t)
Bb (t) = B · sin(ωs · t − 2 · π/3) (6.2)
Bc (t) = B · sin(ωs · t + 2 · π/3)
b’ c’
Bc
B
Ba Bb Bc Ba
Bb
c b
a’
(a) (b)
Figura 6.10. Inducció magnètica creada por un debanat trifàsic: a) evolució temporal, b) dis-
tribució fı́sica.
Considerant la figura 6.10b), la suma vectorial de les tres induccions estàtiques Ba , Bb i
Bc dóna com a resultat una inducció magnètica resultant B, de mòdul constant i que gira a
velocitat angular constant igual a la pulsació de la xarxa (ωs ), que és l’anomenada velocitat de
sincronisme, veure figura 6.11.
6.3.3 Procés de generació de moviment del rotor.

Per tal de desenvolupar amb més facilitat el procés que provoca el moviment del rotor, es realitza
una simplificació, considerant que el rotor està constituı̈t per una única espira curtcircuitada,
tal com mostra la figura 6.12. Aquesta espira està dins de l’estator, per tant està sotmesa a la
148
Camp magnètic
giratori a Z s
Figura 6.11. Camp magnètic giratori a velocitat de sincronisme creat per l’estator.
B eix de gir
Zs B
espira curtcircuitada
S (superfície espira)
I
L
L
Figura 6.12. Espira curtcircuitada que representa el rotor.
Zs
S B
T
F
BR
BR
I I
F
Figura 6.13. Espira curtcircuitada que representa el rotor (vista de perfil).
inducció magnètica giratòria (B) creada per l’estator. Cada costat de l’espira paral.lel a l’eix de
gir té una longitud L. La figura 6.13 mostra aquesta mateixa espira en secció transversal.
149
El rotor (espira de la figura 6.13) està dins del campo magnètic (B) creat per l’estator, que gi-
ra a velocitat de sincronisme (ωs ). Per simplicitat, es considera que l’espira (rotor) està aturada.
En aquestes condicions, el flux a través de l’espira es pot calcular segons l’expressió (6.3),
essent θ l’angle entre la inducció magnètica B i la perpendicular a la superfı́cie. Com que l’espira
està aturada i la inducció magnètica B gira a velocitat de sincronisme, es dedueix que θ = ωs · t.
En conseqüència, el flux magnètic és un flux variable en el temps.
~ =B
Φ ~ ·S
~ ; Φ(t) = B · S · cosθ = B · S · cos(ωs · t) (6.3)
Considerant el flux variable trobat a (6.3) i segons la llei de Lenz (6.4), aquest flux variable
genera una força electromotriu (e) que provoca l’aparició d’un corrent (I) per l’espira que dóna
lloc a una inducció magnètica (BR ) que s’oposa a la variació de flux, tal com il.lustra la figura
6.13. Per tant, es té inducció magnètica i corrent, els dos elements que provoquen l’aparició
d’una força que fa girar el rotor.
dΦ
e = −N · = −ω · N · Φ · sin(ωs · t) (6.4)
dt
La interacció entre el corrent (I) i la inducció magnètica de l’estator (B) dóna lloc a una
força (F ) sobre el costat de l’espira, segons l’expressió general de la llei de Biot-Savart (6.5). Per
visualitzar més fàcilment la força sobre l’espira, és convenient utilitzar l’expressió més simple de
la llei de Biot-Savart (6.6). La interacció entre la inducció magnètica giratòria de l’estator B i el
corrent I que circula per l’espira crea una força F sobre cada costat de l’espira L (paral.lel a l’eix
de gir). La direcció i sentit de la força F venen determinats pel producte vectorial dels vectors
corrent i inducció magnètica. Per determinar aquesta direcció i sentit s’acostuma a utilitzar la
coneguda regla de la mà dreta o del tirabuixó, veure figura 6.13, considerant el sentit de gir de I
cap a B. Cal observar que la força fa que l’espira giri en el mateix sentit de gir que la inducció
magnètica de l’estator. Per tant, el rotor ”segueix” a la inducció magnètica de l’estator.
I
F~ = I · ~ ∧B
dl ~ (6.5)
c
F =B·L·I (6.6)
essent
F força que es realitza sobre el circuit conductor
I corrent que circula pel circuit
dl diferencial de longitud del circuit tancat per on circula el corrent I
B inducció magnètica
L longitud del costat de l’espira paral.lel al seu eix de gir (veure figura 6.12)
En resum, el motor d’inducció gira segons el procés explicat, veure figura 6.14.
6.3.4 Definició de lliscament.

Segons el procés explicat, el rotor no pot arribar a girar a la velocitat amb la qual gira la inducció
de l’estator (velocitat de sincronisme –ωs –). Si el rotor girés a la velocitat de sincronisme:
la inducció de l’estator i el rotor girarien de forma solidària
150
a
Estator
b’ c’
Zs
B
Rotor
c b
a’
Figura 6.14. Motor d’inducció girant.
per tant, no hi hauria variació relativa d’angle entre ambdós (θ constant)
en conseqüència, no hi hauria variació de flux
sense variació de flux, no es crea una força electromotriu
per tant, no apareixeria corrent en el rotor
no hi hauria força sobre el rotor

Es dedueix que el principi de funcionament del motor d’inducció es basa en la diferència
de velocitat de gir entre la inducció de l’estator i el rotor. El rotor del motor d’inducció gira
lleugerament més lent que la velocitat de sincronisme.
Per aquest motiu, es defineix el lliscament (s) com el tant per u que el rotor gira de menys
respecte la velocitat de sincronisme (6.7). Habitualment aquest valor està comprés entre 0.02 i
0.05.
ωs − ω
s= (6.7)
ωs
essent
ωs velocitat de sincronisme
ω velocitat de gir del motor
Per tant, la velocitat de gir del rotor és (6.8).
ω = (1 − s) · ωs (6.8)
151
Quan el rotor està en moviment (gira a velocitat ω), la inducció magnètica de l’estator es
veu des del rotor a una velocitat ωs − ω. Per tant, la variació de flux en el rotor, la força
electromotriu induı̈da en el rotor i els corrents del rotor tenen una pulsació ωr = ωs − ω, essent
ωr = s · ωs , i fr = s · fxarxa . En condicions normals, amb f = 50 Hz, fr sol ser de l’ordre de 1 a
3 Hz.
6.4 Aspectes constructius.

6.4.1 Nombre de parells de pols de l’estator.
La velocitat de sincronisme depèn del nombre de parells de pols (p), tal com indica (6.9), on f
és la freqüència de la tensió aplicada a l’estator. La configuració de l’estator amb p = 1 i p =
2 es mostra en la figura 6.15. La taula 6.1 presenta les diferents velocitats de sincronisme (en
rad/s i en rpm) en funció del nombre de parells de pols.
2·π·f
ωs = (6.9)
p
a a
b’ c’
b’ c’ c b
a’ a’
c b b c
c’ b’
a’ a
(a) (b)
Figura 6.15. Configuració de l’estator amb p = 1 i p = 2: a) p = 1, b) p = 2.
p ωs (rad/s) ωs (rpm)
1 100·π 3000
2 50·π 1500
3 100·π/3 1000
4 25·π 750
5 20·π 600
Taula 6.1. Velocitat de sincronisme en funció de p, considerant f = 50 Hz.
6.4.2 Distribució dels debanats.

Considerant que cada bobina de l’estator té N1 enrotllaments, els bobinats habitualment estan
distribuı̈ts, amb l’objectiu d’aconseguir una distribució sinusoı̈dal del camp magnètic, veure
152
figura 6.16. Es defineix el factor de distribució (Kw ), per caracteritzar a la força magnetomotriu
total que genera el bobinat quan està distribuı̈t.
N1 enrotllaments N1 enrotllaments
(a) (b)
Figura 6.16. Distribució bobinats: a) bobinat concentrat, b) bobinat distribuı̈t.
6.4.3 Escurçament del pas.
Per tal d’evitar salts bruscos en el canvi de sentit del camp magnètic, es pot escurçar el pas
d’una bobina, tal com mostra la figura 6.17. Es defineix el factor de pas (Kp ), per caracteritzar
la força magnetomotriu total que genera el bobinat quan el pas s’ha escurçat.
pas diametral escurçament del pas
(a) (b)
Figura 6.17. Escurçament del pas: a) bobina de pas diametral, b) bobina de pas diametral amb
escurçament del pas.
153
6.4.4 Inclinació de les ranures.

Una altra estratègia constructiva per evitar canvis bruscos en el valor de la inducció magnètica
consisteix en inclinar les ranures (com un engranatge helicoı̈dal), veure figura 6.18. Es defineix
el factor d’inclinació (Ki ), per caracteritzar la força magnetomotriu total que genera el bobinat
quan les ranures estan inclinades.
(a) (b)
Figura 6.18. Inclinació ranures rotor: a) ranures rectes, b) ranures inclinades.
6.4.5 Factor de bobinat.

Es defineix el factor de bobinat Kb = Kw · Kp · Ki , per considerar els aspectes constructius.
Habitualment, Kb se situa entre 0.85 i 0.90.
6.5 Funcionament del motor d’inducció.

6.5.1 Connexionat a la xarxa d’alimentació trifàsica.
Un aspecte important dels motors d’inducció, que cal conèixer de forma imprescindible, és la
manera com han de ser connectats a la xarxa. És habitual que el debanat trifàsic de l’estator
del motor d’inducció sigui accessible exteriorment por ambdós extrems de cada bobina, segons
mostra la figura 6.19a). En un motor real, la configuració que es troba és la mostrada a la figura
6.19b).
U V W U V W
X Y Z Z X Y
(a) (b)
Figura 6.19. Terminals accessibles en el motor d’inducció: a) 6 terminals, b) configuració real.
Les dues connexions habituals del motor d’inducció són estrella (figura 6.20) i triangle (figura
6.21). En estrella, sobre cada fase del motor es té la tensió simple de xarxa, mentre que en
triangle sobre cada fase del motor es té tensió composta.
6.5.2 Inversió del sentit de gir.

Per invertir el sentit de gir en un motor d’inducció, és suficient amb permutar dues fases, veure
figura 6.22.
154
U V W
X Y Z
(a) (b)
Figura 6.20. Connexió estrella: a) esquema, b) configuració real.
U Z
X W
V Y
(a) (b)
Figura 6.21. Connexió triangle: a) esquema, b) configuració real.
GIR + GIR í
(a) (b)
Figura 6.22. Inversió del sentit de gir en el motor d’inducció: a) gir en sentit positiu, b) gir en
sentit negatiu.
6.5.3 Corbes caracterı́stiques i funcionament bàsic.
A la figura 6.23 es mostren les corbes caracterı́stiques clàssiques de funcionament del motor
d’inducció. Es tracta de les corbes parell-lliscament (T − s) i corrent-lliscament (I − s). Cal
observar que s = 1 suposa velocitat de gir del rotor ω = 0, mentre que s = 0 suposa ω = ωs .
Per altra banda, es mostra el funcionament bàsic del motor d’inducció. El punt de tall entre
la corba caracterı́stica T − s del motor i la corba de càrrega estableix el punt de treball del
motor. En aquesta figura es mostren dos possibles corbes de càrrega, que són les més habituals:
parell constant (cintes transportadores) o parell proporcional al quadrat de la velocitat (bombes
i ventiladors). Una cop establert aquest punt de treball, es podrà saber el corrent que absorbeix
el motor, extrapolant a la corba I − s. El motor en règim permanent sempre treballa en la zona
155
estable de la corba caracterı́stica.
T
Tengegada Tmax
Tcàrrega= k·Z2
Tcàrrega=ct.
Iengegada
1 0 s
Imotor
s
1 0
s
Figura 6.23. Corbes caracterı́stiques parell-lliscament (T − s) i corrent-lliscament (I − s), i
funcionament bàsic del motor d’inducció.
Si es considera que el motor treballa en el punt de treball nominal, el lliscament sol estar
entre 0.03 i 0.08. Per altra banda, la capacitat de sobrecàrrega (Tmàxim /Tnom ) sol estar compresa
entre 1.8 i 2.7.
6.5.4 Engegada.
En qualsevol motor, l’engegada resulta ser un aspecte clau. En general, tots els motors absor-
beixen un corrent superior al nominal durant el procés d’engegada.
Si es considera el model per fase del motor d’inducció (el qual es desenvoluparà més enda-
vant) durant l’engegada (ω = 0 i s = 1), es té que la resistència de càrrega és nul-la (Rc0 = 0) i
el motor està virtualment curtcircuitat, veure figura 6.24.
En conseqüència, s’absorbeix un corrent de xarxa molt gran durant l’engegada (Iengegada ≈

6 a 8 vegades Inom ), veure figura 6.23. A partir d’una potència mitjana (entre 1 i 5 kW), la
normativa exigeix que el motor disposi d’algun sistema que redueixi el corrent absorbit pel motor
durant l’engegada. Alguns d’aquests sistemes són:
156
R1 X1 R2’ X2’
+
I1 I2’
V1
Figura 6.24. Model per fase del motor durant l’engegada.
arrencador estrella-triangle
motors amb rotor de ranura profunda
instal.lació de resistències en el rotor en motors de rotor bobinat
engegada per autotransformador
sistemes electrònics
– arrencador estàtic
– variador de velocitat
6.5.5 Operació com a generador.

Si el motor, mitjançant algun dispositiu extern, es força a que giri més ràpid que la velocitat
de sincronisme, llavors ω > ωs i, per (6.7), s < 0. En tal cas, el parell que lliura el motor és
negatiu, tal com mostra la figura 6.25. Parell negatiu significa que el motor actua com a fre
del dispositiu extern que provoca el seu gir i es lliura potència elèctrica a la xarxa, per tant
està operant com a generador. Aquest és el funcionament tı́pic dels generadors eòlics. Cal
apuntar que el generador ası́ncron requereix la xarxa per poder generar, no és possible el seu
funcionament com a generador aı̈llat.
6.5.6 Operació com a fre.

Si el motor, mitjançant algun dispositiu extern, es força que giri en sentit contrari al camp de
l’estator, passa que ω < 0 i, per (6.7), s > 1. En aquestes condicions, observant la figura 6.25,
el parell que entrega el motor és positiu. No obstant, considerant que el sentit de gir del motor
és contrari al camp de l’estator, el motor està frenant.
Utilitzant conceptes que es desenvolupen més endavant, en aquestes condicions, la resistència

de càrrega Rc0 < 0 i la potència mecànica interna Pmi < 0 i la màquina rep energia mecànica,
per tant actua com a fre. Per altra banda, es té que la potència absorbida és Pa > 0, és a dir,
la màquina rep també energia elèctrica de la xarxa. Per tant, la màquina rep energia d’ambdós
costats, la qual cosa origina grans corrents i gran dissipació d’energia en el rotor.
Aquest tipus de fre es denomina contramarxa. Per les raons mencionades anteriorment, no és
aconsellable el seu ús com a sistema de frenat habitual, ja que produeix una reducció significativa
en la vida útil del motor.
157
Parell
Regió Regió Regió

de frenat de motor de generador
Velocitat en percentatge de la velocitat de sincronisme
Figura 6.25. Corba parell-lliscament estesa.
6.5.7 Variació de velocitat.

No és objectiu d’aquesta documentació estudiar en profunditat els sistemes de variació de velo-
citat, que seran tractats en altres assignatures. Malgrat això, a mode de resum, cal dir que la
velocitat de gir del motor d’inducció respon a l’expressió (6.10).
2·π·f
ω = (1 − s) · ωs = (1 − s) · (6.10)
p
S’observa que la regulació de la velocitat del rotor es pot aconseguir variant 3 paràmetres:
1. variant el nombre de parells de pols (p)

per fer-ho, és necessari disposar d’un motor especial amb diferent nombre de pols
la regulació de velocitat obtinguda és discreta, no contı́nua
2. variant la freqüència de la tensió d’alimentació (f )
només és possible si s’utilitzen convertidors electrònics de potència
és la solució més emprada en l’actualitat
3. variant el lliscament (s)
són sistemes clàssics com la variació de la tensió d’alimentació o variació de la re-
sistència del rotor en rotor bobinat
són sistemes poc eficients, en general, però utilitzats abans de l’ampli desenvolupa-
ment de l’electrònica de potència
6.6 Circuit equivalent del motor d’inducció.

6.6.1 Recordatori sobre el transformador en buit.
Existeix una analogia entre el transformador i el motor d’inducció, per això és interessant rea-
litzar un recordatori sobre el transformador en buit, veure figura 6.26.
158
)(t)
i1 i2 INT
+ + + + càrrega
v1 e1 N1 N2 e2 v2 ZL M
_ _ _ _
Figura 6.26. Transformador en buit.
S’observa que v1 ' e1 , ja que la resistència del primari R1 és petita.
dΦ
e1 = N1 · (6.11)
dt
dΦ
v1 = R1 · io + e1 = R1 · io + N1 · ⇒ (R1 ' 0) ⇒ v1 ' e1 (6.12)
dt
Si s’aplica una tensió sinusoı̈dal v1 (t) en el primari, es té un flux sinusoı̈dal Φ(t). Relacionant
(6.13) i (6.14), s’obté (6.15), pel primari.
√
v1 (t) = 2 · V1 · cos(ω · t) (6.13)
Φ(t) = Φmax · sin(ω · t) = Φmax · cos(ω · t − 90◦ ) (6.14)
V1 = 4.44 · N1 · f · Φmax (6.15)
Anàlogament, pel secundari, es té (6.16).
V2 = 4.44 · N2 · f · Φmax (6.16)
6.6.2 Analogia motor d’inducció-transformador.

Una forma d’entendre el motor d’inducció consisteix en considerar-lo com un transformador,
veure taula 6.2.
El camp giratori produı̈t per l’estator
-vist des de l’estator ⇒ gira a ωs (f )

-vist des del rotor ⇒ gira a s · ωs (fr = s · f )
159
TRANSFORMADOR MOTOR D’INDUCCIÓ

(1) Primari ⇒ Estator (e)
(2) Secundari ⇒ Rotor (r)
Taula 6.2. Analogia entre motor d’inducció i transformador.
Si el rotor està aturat
ωs − 0
ω=0 ⇒ s= =1 ⇒ fr = f ⇒ f2 = f1
ωs
en conseqüència, de (6.15) i (6.16), es té
E1 = 4.44 · Kb1 · N1 · f · Φmax (6.17)

E2 = 4.44 · Kb2 · N2 · f · Φmax amb f2 = f1 (6.18)
En un transformador:
E1 N1
= (6.19)
E2 N2
En un motor d’inducció:
E1 Kb1 · N1
= (6.20)
E2 Kb2 · N2
Quan el motor gira a velocitat ω:
E2s = 4.44 · Kb2 · N2 · f2 · Φmax = 4.44 · Kb2 · N2 · s · f1 · Φmax = s · E2 (6.21)
Per tant, es pot extreure un primer model equivalent per fase del motor d’inducció, veure
figura 6.27.
Acoblament estator-rotor
r1 x1 x2 r2
+
+ +
v1 i1 E2 i2
E1

Rotor curtcircuitat
Figura 6.27. Model inicial per fase del motor d’inducció.
on
r1 , r2 resistències per fase d’estator i rotor

x1 , x2 reactàncies de dispersió per fase d’estator i rotor
160
Amb rotor aturat, es té:
x1 = Ld1 · ω1 = Ld1 · 2 · π · f1 (6.22)

x2 = Ld2 · ω1 = Ld2 · 2 · π · f1 (6.23)
Amb el rotor girant a velocitat ω:
x2s = Ld2 · ω2 = Ld2 · 2 · π · f2 = Ld2 · 2 · π · s · f1 = s · x2 (6.24)

Es té, per tant:
V1 = r1 · I1 + j · x1 · I1 + E1 ⇒ a f1 (6.25)
E2s = r2 · I2 + j · x2s · I2 ⇒ a f2 (6.26)
L’objectiu del circuit equivalent del motor ası́ncron és obtenir un circuit elèctric que expliqui
el comportament del motor de manera simple. Igual que en el transformador, es desitja que
l’“efecte transformador” no aparegui en el circuit equivalent. Per tant, és necessari reduir a
l’estator les variables del rotor.
A més a més, el circuit equivalent s’ha de “veure” a la freqüència de l’estator (f1 ). En

conseqüència, cal “traduir” el rotor (expressat a f2 ) a un nou circuit equivalent a f1 .
6.6.3 Conversió del rotor a f2 a un nou circuit a f1 .

Se sap que
E2s = r2 · I2 + j · x2s · I2 = (r2 + j · x2s ) · I2 (6.27)

aı̈llant I2
E2s s · E2 E2
I2 = = = r2 (6.28)
r2 + j · x2s r2 + j · x2s s + j · x2s
on es pot observar

r2 r
2
1 1
= r2 + − r2 = r2 + r2 · −1 = r2 + rc essent rc = r2 · −1 (6.29)
s s s s
El procés de conversió de f2 a f1 es mostra en la figura 6.28.
En conseqüència, es té
E2
I2 = 1
(6.30)
r2 + r2 · s− 1 + j · x2
El nou circuit presenta uns paràmetres E2 , x2 referits a la freqüència de l’estator f1 .
L’efecte de la velocitat de gir del motor es concentra en el paràmetre rc (resistència de
càrrega), el qual representa la càrrega mecànica que ha de moure el motor.
Per tant, la potència mecànica a l’eix motor (per a un motor trifàsic) es pot calcular segons
(6.31).
P = 3 · rc · I22 (6.31)
161
r1 x1 x2s r2
+
+ +
V1 I1 f1 E2s I2
E1 f2

r1 x1 x2 r2 / s
+
+ +
V1 I1 f1 E2 I2
E1 f1

r1 x1 x2 r2
+
+ + §1 ·
V1 I1 f1 E2 I2 rc r2 ¨ 1¸
E1 f1
©s ¹
Figura 6.28. Conversió circuital de f2 a f1 .
6.6.4 Reducció de les variables del rotor a l’estator.

L’últim circuit de la figura 6.28 presenta els paràmetres referits a la freqüència de l’estator, però
encara conté l’“efecte transformador”. Per eliminar aquest “efecte transformador” del model,
és necessari reduir les variables del rotor a l’estator, procés anàleg a la reducció del secundari al
primari en un transformador.
En un transformador, el procés de reducció s’inicia creant un nou secundari amb N20 = N1

espires, per tant
N1
m= on m és la relació de transformació
N2
E20 = m · E2
I2
I20 = (6.32)
m
R20 = m2 · R2
X20 = m2 · X2
En el motor d’inducció, el procés de reducció de les variables del rotor a l’estator és més
complex que en el transformador, a causa de:
la influència dels factors de bobinat en estator i rotor (Kb1 , Kb2 )
en general, el nombre de fases d’estator i rotor no coincideixen
Estator (primari): m1 , Kb1 , N1 , E1 , V1 , R1 , X1

Rotor (secundari): m2 , Kb2 , N2 , E2 , V2 , R2 , X2
162
Rotor equivalent (reduı̈t a l’estator): m02 , Kb2

0 , N 0 , E 0 , V 0 , R0 , X 0
2 2 2 2 2
on m1 i m1 és el nombre de fases a l’estator i el rotor, respectivament.
Per a la reducció a l’estator, es crea un rotor fictici, que presenta els valores de (6.33).
Amb aquests valors, es realitza la reducció de tensions, corrents i impedàncies, amb la finalitat
d’obtenir el circuit equivalent reduı̈t a l’estator.
m02 = m1 ; 0
Kb2 = Kb1 ; N20 = N1 (6.33)
a) Reducció de les tensions
E20 = 4.44 · Kb2

0
· N20 · f1 · Φmax = 4.44 · Kb1 · N1 · f1 · Φmax = E1 (6.34)
E1 Kb1 · N1
= = mv on mv és la relació de transformació de les tensions (6.35)
E2 Kb2 · N2
E20 = mv · E2 (6.36)
b) Reducció dels corrents

Si es considera que els dos circuits equivalents han de subministrar la mateixa potència
rotòrica, es té (6.37). Aı̈llant I20 en (6.37) s’obté (6.38).
m2 · E2 · I2 = m02 · E20 · I20 (6.37)
m2 E2 m2 E2 m2 1 m2 · Kb2 · N2 1
I20 = · · I2 = · · I2 = · · I2 = · I2 = · I2 (6.38)
m02 E20 m1 E1 m1 mv m1 · Kb1 · N1 mi
Per tant
m1 · Kb1 · N1 m1
mi = = · mv on mi és la relació de transformació dels corrents
m2 · Kb2 · N2 m2
(6.39)
c) Reducció de les impedàncies

Si s’aplica el principi d’igualtat de potències i pèrdues en els circuits equivalents, les pèrdues
en el rotor s’expressen segons (6.40).
2
m2 · R2 · Icc = m02 · R20 · (Icc
0 2
) (6.40)
Per tant
163
R20 = mv · mi · R2 on mv · mi és la relació de transformació de les impedàncies (6.41)
D’igual forma, es té
X20 = mv · mi · X2 (6.42)
Rc0 = mv · mi · Rc (6.43)
Finalment, mencionar que si el nombre de fases de l’estator i el rotor és igual i els factors de
bobinat també són iguals, en el circuit reduı̈t a l’estator s’obtenen les mateixes expressions que
en un transformador.
6.6.5 Circuit equivalent reduı̈t a l’estator.

Tot el procés desenvolupat condueix al circuit equivalent del motor d’inducció mostrat a la figura
6.29, expressat a freqüència f1 i reduı̈t a l’estator.
R1 X1 R 2’ X2 ’
+ Io I 2’
I1
IFe Im
§1 ·
V1 RFe Xm Rc ' R2 ' ¨ 1¸
©s ¹
_
Figura 6.29. Circuit equivalent del motor d’inducció.
6.7 Assajos del motor d’inducció.

Els assajos del motor d’inducció:
permeten determinar els paràmetres del circuit equivalent
són senzills i barats de realitzar
requereixen poca potència
són dos assajos:
– assaig en buit o rotor lliure

– assaig en curtcircuit o rotor bloquejat
164
6.7.1 Assaig en buit o rotor lliure.

Les caracterı́stiques d’aquest assaig són:
el motor es fa girar sense càrrega (en buit)
s’aplica la tensió nominal a l’estator (V1N )
es mesura la potència absorbida (Po )
es mesura el corrent en buit (Io )
Si el motor gira en buit, la seva velocitat és molt propera a la velocitat de sincronisme, per
tant
ω ' ωs ⇒ s'0 ⇒ Rc0 ↑↑ ⇒ I20 ↓↓
En conseqüència, es negligeix I20 i, per tant, es negligeixen les pèrdues en el coure del rotor
(PCu2 ' 0). Per tant
Po = PCu1 + PF e + Pm (6.44)
essent
Po potència absorbida pel motor

PCu1 pèrdues en el coure de l’estator
PF e pèrdues en el ferro
Pm pèrdues mecàniques
Les pèrdues en el coure de l’estator (PCu1 ) es calculen mitjançant (6.45). La resistència de

l’estator (R1 ) es determina mesurant directament amb un polı́metre la resistència d’una fase de
l’estator (mesurada en contı́nua). Si es desitja molta precisió i tenir en compte el comportament
en alterna dels conductors (efecte pel.licular), s’acostuma a incrementar el valor mesurat entre
un 10-20◦ .
PCu1 = m1 · R1 · Io2 (6.45)
De les equacions (6.44) i (6.45) es pot obtenir
PF e + Pm = Po − PCu1 = Po − m1 · R1 · Io2 (6.46)
Si s’alimenta l’estator del motor en buit amb una tensió variable partint de V1N i descendint
fins un 30-50% de V1N , es mesuren Po i Io i s’aplica l’expressió (6.46), per obtenir la figura 6.30,
d’on es dedueix que
Les pèrdues mecàniques (Pm ) són constants ja que el motor gira sempre a la mateixa
velocitat. Significar que les pèrdues mecàniques depenen directament de la velocitat de
gir.
Les pèrdues en el ferro (PF e ) són variables ja que la tensió d’alimentació és variable.
Significar que les pèrdues en el ferro depenen directament de la tensió d’alimentació.
165
PFe+Pm
PFe
Pm
V1
0.5·V1N 0.75·V1N V1N
Figura 6.30. Relació entre Pm i PF e en funció de V1 .
+ Io
I1 = Io
IFe Im
V1 = V1N RFe Xm
Figura 6.31. Circuit equivalent simplificat en l’assaig de buit.
A partir del circuit equivalent de la figura 6.29, tal com s’ha deduı̈t anteriorment, en l’assaig
en buit es negligeix la branca del rotor (I20 ' 0). Per altra banda, els valors de la branca de
l’estator (R1 , X1 ) es negligeixen ja que són molt més petits que els valors de la branca del ferro
(RF e , Xm ). En conseqüència, el circuit equivalent del motor d’inducció durant l’assaig de buit
queda simplificat, veure figura 6.31, la qual cosa permet trobar els valors de la branca del ferro.
Del circuit de la figura 6.31 s’obtenen les expressions (6.47)-(6.51) i s’extreuen els valors de
la branca del ferro (RF e , Xm ). Els valors en aquestes expressions són valors per fase.
PF e
cosϕo = (6.47)
m1 · V1N · Io
IF e = Io · cosϕo (6.48)
Im = Io · sinϕo (6.49)
V1N
RF e = (6.50)
IF e
V1N
Xm = (6.51)
Im
6.7.2 Assaig en curtcircuit o rotor bloquejat.

Les caracterı́stiques d’aquest assaig són:
166
es bloqueja el rotor, impedint que giri (ω = 0 ⇒ s = 1 ⇒ Rc0 = 0). El motor es comporta

com un transformador amb secundari en curtcircuit.
s’aplica una tensió creixent en l’estator, partint de zero, fins aconseguir que el corrent
absorbit pel motor sigui el corrent nominal (I1 = I1N = I1cc )
es mesura la potencia absorbida (Pcc )
es mesura la tensió aplicada per fase (V1cc )
Observant el circuit equivalent de la figura 6.29 i considerant les caracterı́stiques de l’assaig

mencionades, el corrent per la branca del ferro és molt més petit que el corrent pel rotor. En
conseqüència, es negligeix la branca del ferro i el circuit equivalent per l’assaig de curtcircuit és
el mostrat a la figura 6.32.
R1 X1 R2 ’ X2 ’
+
I1 = I1N
V1 = V1cc
Figura 6.32. Circuit equivalent simplificat en l’assaig de curtcircuit.
Del circuit de la figura 6.32 s’obtenen les expressions (6.52)-(6.54) i s’extreuen els valors de
la branca del coure (Rcc , Xcc ). Els valors en aquestes expressions són valors per fase.
Pcc
cosϕcc = (6.52)
m1 · V1cc · I1N
V1cc Pcc Pcc
Rcc = R1 + R20 = · cosϕcc = 2 = 2 (6.53)
I1N m1 · I1N m1 · I1cc
V1cc
Xcc = X1 + X20 = · sinϕcc (6.54)
I1N
Les expressions (6.53) i (6.54) donen els valors de la resistència i reactància de curtcircuit
(Rcc i Xcc ). R20 es pot calcular amb (6.55), ja que R1 es pot mesurar directament en bornes
de l’estator. Per a les reactàncies, l’aproximació habitual es troba en (6.56). No obstant, el
repartiment depèn del tipus de motor, veure taula 6.3.
R20 = Rcc − R1 (6.55)

Xcc
X1 = X20 = (6.56)
2
167
CLASSE MOTOR DESCRIPCIÓ x1 x2

A parell normal d’engegada, corrent normal d’engegada 0.5 0.5
B parell normal d’engegada, corrent petita d’engegada 0.4 0.6
C parell gran d’engegada, corrent normal d’engegada 0.3 0.7
D parell normal d’engegada, gran lliscament 0.5 0.5
Rotor bobinat - 0.5 0.5
Taula 6.3. Reactàncies en funció del tipus de motor.
Pu
P1 M
Figura 6.33. Potències d’entrada i sortida en el motor d’inducció.
6.8 Balanç de potències.

En aquest apartat s’analitzen les potències i pèrdues en el motor d’inducció.
Les potències i pèrdues en el motor d’inducció són:
Pu és la potència útil lliurada en l’eix del motor, potència mecànica o potència en l’eix
P1 és la potència elèctrica absorbida de la xarxa
PCu1 pèrdues en el coure de l’estator
PF e pèrdues en el ferro (circuit magnètic)
PCu2 pèrdues en el coure del rotor
Pa potència a l’entreferro
Pmi potència mecànica interna
η rendiment
P1 = m1 · V1 · I1 · cosϕ1 (6.57)
PCu1 = m1 · R1 · I12 (6.58)
PF e = m1 · V1 · IF e (6.59)
PCu2 = m2 · R2 · I22 (6.60)
Pa = P1 − PCu1 − PF e (6.61)
La potència mecànica interna (Pmi ) és la potència que arriba a l’eix de la màquina, abans
de ser lliurada a la sortida (6.62). Tenint en compte que la resistència de càrrega Rc0 del circuit
equivalent s’interpreta com la càrrega del motor, es té (6.63).
Pmi = P1 − PCu1 − PF e − PCu2 = Pa − PCu2 (6.62)

0 1
Pmi = m1 · R2 · − 1 · (I20 )2 = m1 · Rc0 · (I20 )2 (6.63)
s
La potència mecànica o potencia útil és
168
Pu = Pmi − Pm (6.64)
Un cop definides les potències, resulta de molta utilitat establir un diagrama de flux de les
potències, tal com mostra la figura 6.34.
Pu
Pa Pmi
P1
Pm
PCu2
PCu1 PFe
Figura 6.34. Flux de potències en el motor d’inducció.
A partir de les figures 6.33 i 6.34, es defineix el rendiment del motor segons (6.65).
Pu Pu
η= = (6.65)
P1 Pu + Pm + PCu2 + PF e + PCu1
Altres relacions que són útils es presenten en (6.66) i (6.67).
PCu2 s
= (6.66)
Pmi 1−s
R20 PCu2 Pmi

Pa = Pmi + PCu2 = m1 · · (I20 )2 = = (6.67)
s s 1−s
6.9 Equacions i corbes caracterı́stiques.

En aquest apartat es mostren les equacions caracterı́stiques del motor d’inducció. Aquestes
equacions són les que donen lloc a les corbes caracterı́stiques presentades a la figura 6.23.
Resulta obvi que
Pu Pu
Pu = Tu · ω ⇒ Tu = = (6.68)
ω ωs · (1 − s)
Negligint les pèrdues mecàniques (Pm ' 0), i aplicant (6.64), s’obté
Pmi ' Pu (6.69)
Per tant, l’equació (6.68) es pot expressar com
169
Pmi Pmi
Tu = T = = (6.70)
ω ωs · (1 − s)
En (6.70), es pot substituir la potència mecànica interna (Pmi ) per la potència en el entreferro
(Pa ), utilitzant (6.67), i resulta
Pmi Pa
T = = (6.71)
ωs · (1 − s) ωs
La potència en el entreferro (Pa ) es pot expressar en funció del corrent, utilitzant novament
l’equació (6.67)
m1 · R20 · (I20 )2
T = (6.72)
s · ωs
Utilitzant el circuit sèrie (sense considerar la branca paral.lel, aproximació molt comú), es té
la figura 6.35, d’on es dedueix fàcilment el valor del corrent I20 (6.73).
R1 X1 R 2’ X2 ’
+ I1 I 2’
§1 ·
V1 Rc ' R2 ' ¨ 1¸
©s ¹
_
(a)
R1 X1 R2’/s X2 ’
+ I1 I2 ’
V1
(b)
Figura 6.35. Dues formes d’expressar el mateix circuit equivalent negligint la branca paral.lel:
a) Utilitzant Rc0 , b) Sense utilitzar Rc0 .
V1 V1
I20 = r = r (6.73)
R0 2 R0 2

R1 + s2 + (X1 + X20 )2 2
R1 + s2 + Xcc
Substituint I20 de (6.73) en (6.72), s’obté l’equació caracterı́stica del parell, a partir de la
qual es dibuixa la corba caracterı́stica parell-lliscament, veure figures 6.23 i 6.36.
170
m · R20 · V12
T = 1 (6.74)
R20 2

s · ωs R1 + s 2
+ Xcc
T
Tmax
Tengegada
1 s
sTmax 0
Z
0 Zs
Figura 6.36. Corba caracterı́stica parell-lliscament.
Es pot deduir el lliscament (sT max ) pel qual el parell és màxim (6.75), simplement buscant
el màxim (fent dT /ds = 0) en l’equació del parell (6.74), i també es pot trobar el valor del parell
màxim (Tmax ), mostrat a (6.76). Aquests valors estan indicats en la figura 6.36.
R0
sT max = p 2 2 (6.75)
2
R1 + Xcc
p
m1 · V12 · R12 + Xcc2
Tmax =
p 2 (6.76)
2 2
ωs · R1 + R1 + Xcc + Xcc 2
La corba caracterı́stica corrent-lliscament es pot representar a partir de l’equació (6.73),

veure figures 6.23 i 6.37.
Un altre aspecte que és necessari estudiar és l’engegada del motor. En l’instant d’arrencada,
la velocitat de gir es nul.la (ω = 0) i el lliscament igual a la unitat (s = 1). Substituint s =
1 a les equacions (6.73) i (6.74), s’obtenen els valores del corrent d’engegada (6.77) i del parell
d’engegada (6.78).
0 0 V1
I2arr = I2engegada =p (6.77)
(R1 + R20 )2 + Xcc
2
m · R20 · V12
Tarr = Tengegada = h 1 i (6.78)
ωs (R1 + R20 )2 + Xcc
2
171
0
I
IengegadaI
s
1 0
Z
0 Zs
Figura 6.37. Corba caracterı́stica corrent-lliscament.
T
P Tmax
Pmax
1 s
sTmax s 0
Pmax
Figura 6.38. Corba caracterı́stica potència-lliscament.
La potència útil es pot calcular combinant les equacions (6.68) i (6.74). La caracterı́stica
potència-lliscament es mostra en la figura 6.38.
El lliscament pel qual la potència és màxima es troba en la equació (6.79). El lliscament de
parell màxim sempre és més gran que el lliscament de potència màxima (sT max > sP max ).
R20
sP max = (6.79)
R20 + (R1 + R20 )2 + Xcc
p
2
172
6.10 Conclusions.
En aquest tema s’han vist alguns dels aspectes més bàsics de la màquina ası́ncrona:
En primer lloc, s’ha vist que en la indústria es fa un ús extens dels motors d’inducció,
sobre tot del conjunt motor+variador de freqüència.
S’ha detallat la constitució fı́sica d’estator i rotor (tipus de rotor).
S’ha explicat el principi de funcionament, com es genera el camp de l’estator i com es

produeix el gir del rotor.
S’ha especificat el tipus de connexionat (estrella i triangle), aixı́ com la manera d’invertir
el sentit de gir.
També s’han mostrat les corbes caracterı́stiques (T -s i I-s) i com es troba el punt de treball
del motor a partir d’aquestes corbes i de la corba caracterı́stica de la càrrega.
S’ha establert el circuit equivalent del motor reduı̈t a l’estator.
S’ha detallat el procediment per realitzar els assajos del motor que permeten calcular els
valors del circuit equivalent.
S’ha efectuat el balanç de potències en el motor.
S’han detallat les equacions caracterı́stiques del motor i s’ha fet el càlcul d’alguns valors
significatius pel comportament del motor..
173
174
Capı́tol 7
Màquina de Corrent Continu
7.1 Introducció.
Fins aproximadament l’any 1980, la màquina de corrent continu ha estat la màquina elèctrica
emprada en sistemes de velocitat variable. El desenvolupament de l’electrònica de potència i
dels dispositius digitals de control ha desplaçat l’ús d’aquest motor pel conjunt convertidor de
freqüència+motor d’inducció, sobre tot pel seu cost i manteniment reduı̈t.
Figura 7.1. Motor de corrent continu.
Els avantatges del motor de corrent continu són:

la seva aplicació és molt àmplia
la regulació de la seva velocitat i el seu parell és molt fàcil (i sense necessitat d’electrònica)
ofereix gran varietat de possibilitats de regulació, motivades per les diverses maneres de
connectar el circuit d’excitació (independent, sèrie, derivació, compost,...)
la seva regulació és molt precisa

I els inconvenients:
major volum, pes i preu que un motor d’inducció d’igual potència
requereix un manteniment significatiu per culpa del col.lector
poden aparèixer espurnes en el col.lector
175

La constitució fı́sica del motor d’inducció consta d’estator o inductor (part fixa) i rotor o induı̈t
(part mòbil o rotativa), tal com s’observa en les figures 7.2 i 7.3.
Estator o inductor:
Part fixa (no és mòbil, és a dir, no gira).
S’alimenta amb una tensió contı́nua. Aquesta tensió contı́nua origina la circulació d’un
corrent continu (corrent d’excitació o magnetitzant), que genera una inducció magnètica
de mòdul i direcció constant.
El corrent del circuit inductor sol ser de petit valor.
Mencionar que, en motors petits, l’excitació se subministra mitjançant imant permanent.

En aquest cas, només existeix circuit induı̈t. Un exemple d’aquest tipus d’excitació es
troba en els motors de petites joguines.
Rotor o induı̈t (també es pot trobar denominat com armadura):
Part mòbil (rotativa).
Està bobinat, i les bobines acaben en les delgues que constitueixen el col.lector. La consti-
tució fı́sica del rotor es pot observar en la figura 7.4. Les delgues estan aı̈llades entre elles,
no tenen contacte elèctric.
S’alimenta amb tensió contı́nua. El corrent de l’induı̈t (o corrent d’armadura) és el corrent
important del motor de contı́nua.
Les escombretes són els punts d’entrada i sortida del corrent de l’induı̈t en el rotor. Les
escombretes estan fixes, mentre que el col.lector gira. En girar, es produeix una commutació
entre les escombretes i els diferents circuits del rotor, que acaben en les delgues. Es tracta,
per tant, d’un commutador mecànic.
En la figura 7.3 apareixen mencionats els pols auxiliars. Aquests pols tenen com a finalitat
reduir l’impacte en les commutacions de l’anomenada reacció de l’induı̈t, que es detalla més
endavant.

7.3.1 Funcionament com a motor.
Sigui una màquina de corrent continu, on s’alimenta el circuit d’excitació (inductor) i es crea una
inducció magnètica (B). Aquesta inducció s’ha simbolitzat amb els pols N -S. Dins d’aquesta
inducció magnètica, se situa l’induı̈t (rotor). Per simplicitat, en la figura 7.5 s’ha considerat
un rotor d’una única espira, que s’alimenta mitjançant el corrent de l’induı̈t (I). Tampoc s’ha
considerat el commutador mecànic escombretes-col.lector de delgues.
Amb les condicions mostrades en la figura 7.5, la interacció entre la inducció magnètica i el
corrent origina una força (Llei de Biot-Savart) que fa girar l’espira del rotor, veure figura 7.6a).
Si el rotor està configurat amb una única espira i no es produeix cap tipus de commutació,
finalment s’arribaria a la posició d’equilibri de la figura 7.6b), i el moviment s’aturaria.
En realitat, l’induı̈t està constituı̈t per diverses espires (bobinat) els extrems de les quals
finalitzen en les delgues que constitueixen el col.lector. La figura 7.7 mostra la constitució de
176
Capı́tol 7. Màquina de Corrent Continu
Eix directe
Pol
Eix de
quadratura
Parell
Corrent magnetitzant
Figura 7.2. Constitució fı́sica de la màquina de corrent continu (I).
Inductor Culata
Nucleopolar
Nucli polar
Cabeza
Cap polar
polar
Inducido
Induït
Inducido
Induït
Poloauxiliar
Pol auxiliar Poloauxiliar
Pol auxiliar
Col·lector
Colector Escobilla
Escombreta
de delgas
delgues
Pie
Peu
Figura 7.3. Constitució fı́sica de la màquina de corrent continu (II).
l’induı̈t, de forma simplificada. Tal com s’ha vist, es creen unes forces en el rotor que provoquen
el seu gir. En la figura 7.7 s’observa que, en girar el rotor, les escombretes (fixes) contacten
amb diferents delgues (les quals giren). Es dedueix, per tant, que el sistema escombretes-delgues
constitueixen un commutador mecànic, ja que les escombretes canvien de circuit conforme el
rotor gira. En conseqüència, sempre existeix circulació de corrent per aquelles espires que pro-
dueixen una força que fa girar el rotor. D’aquesta forma, el gir del rotor és continu.
A la figura 7.7, per mantenir el gir del rotor, el costat actiu de les espires en la part superior
del rotor han de tenir corrent entrant, mentre que el costat actiu de les espires en la part inferior
han de tenir corrent sortint. Per aconseguir aquest funcionament és necessari que es produeixi
una commutació dels circuits de l’induı̈t.
177
Ubicació d’una cara polar
Col·lector
Escombretes
Figura 7.4. Constitució fı́sica del rotor de la màquina de corrent continu.
estator
S
B eix de gir
I
L
+
E_ rotor
Figura 7.5. Inducció (B) creada per l’estator i corrent del induı̈t (I), d’una sola espira.
La commutació escombretes-delgues és imprescindible per mantenir el gir del rotor i forma
part inherent de la màquina de corrent continu. Si no existı́s aquesta commutació, el rotor
arribaria a una posició d’equilibri i s’aturaria el gir.
A les figures 7.8 i 7.9 es mostra la representació de l’induı̈t per tambor (figs. 7.8a) i 7.9a))
i per anell de Gramme (figs. 7.8b), 7.8c), 7.9b) i 7.9c)). S’observa que cada principi i final de
bobina del debanat està connectat a una delga del col.lector. La representació de l’induı̈t per
l’anell de Gramme és útil per l’estudi de alguns fenòmens que tenen lloc en les màquines de
col.lector.
Les escombretes (A i B) estan emplaçades sobre el col.lector en la posició corresponent a l’a-

nomenada lı́nia neutra (lı́nia imaginària perpendicular a la inducció de l’estator, eix transversal
en les figures 7.8a) i 7.9a)). Per tant, el conjunt del debanat induı̈t, vist des de les escombretes,
resta dividit en dos circuits d’igual nombre de bobines en paral.lel. Si es considera un corrent
178
B
F
I
B
B
F I
F F
I
(a) (b)
Figura 7.6. Vista de perfil de l’espira del rotor i força de gir: a) es provoca el gir, b) posició
d’equilibri (amb una sola espira).
S
col·lector
de delgues
B A B
C
+
_E
escombretes
sentit
de gir
C’
A’ B’
Figura 7.7. Esquema bàsic del rotor per una millor comprensió del principi de funcionament.
de l’induı̈t entrant per l’escombreta A i sortint per l’escombreta B, el corrent és entrant en els
costats actius de les bobines per sobre de la lı́nia neutra i sortint en els costats actius de les
bobines per sota de la lı́nia neutra. En conseqüència, es produeix un gir del rotor en sentit horari.
179
N
10
11
9
12
9 10
8 8 11
1
7 A B 12
eix 7
6 1
transversal 5 2 2
4 3
6
3
5
4
S eix
longitudinal
(a)
8 9 10 11 12
e8 e9 e10 e11 e12 A 7 7 1 12 B

6 1
e7 e1 B
A 7 12
6 1
e6 e5 e4 e3 e2 6 5 4 3 2
(b) (c)
Figura 7.8. Connexionat de l’induı̈t: a) esquema del bobinat, b) esquema del connexionat, c)
circuit equivalent.
Analitzant la figura 7.8, les bobines 2-3-4-5-6 estan sotmeses a una variació del flux al girar,
produint una tensió induı̈da (com a resultat de la llei de Lenz). Per simetria constructiva, les
tensions induı̈des en les bobines 8-9-10-11-12 són exactament iguals a les tensions induı̈des en
les bobines 2-3-4-5-6, però de signe oposat, per la qual cosa no hi haurà cap corrent de circulació
pel debanat induı̈t. Les bobines 1 i 7 estan sotmeses a una variació de flux molt petita, por
trobar-se sobre la lı́nia neutra, per tant no presenten tensió induı̈da i, encara que estan posades
en curtcircuit per les escombretes, no apareixen corrents en elles.
L’induı̈t gira i, al cap d’un cert temps haurà girat 15◦ , corresponent a la posició que mostra
la figura 7.9a). En aquesta posició, les escombretes A i B, d’amplada igual al gruix d’una delga,
només estaran en contacte amb les escombretes 6 i 12 respectivament i el debanat induı̈t, vist
180
N
10
9
11
8
9 12
8 10
7 11
7 A B
6 12
1
eix 5 1
transversal 4 2
3
6
2
5
3
4
S eix
longitudinal
(a)
7 8 9 10 11 12
e7 e8 e9 e10 e11 e12 A B

6 12
A B
6 12
e6 e5 e4 e3 e2 e1 6 5 4 3 2 1
(b) (c)
Figura 7.9. Connexionat de l’induı̈t (amb un gir de 15◦ ): a) esquema del bobinat, b) esquema
del connexionat, c) circuit equivalent.
des de les escombretes amb dos derivacions, compren ara les bobines 1-2-3-4-5-6 en la branca
inferior i les 7-8-9-10-11-12 en la superior, veure figures 7.9b) i 7.9c).
El gir de l’induı̈t 15◦ més, en el mateix sentit, dóna una situació de les bobines com la
mostrada en la figura 7.8a), però amb les bobines desplaçades 30◦ , on les bobines 6 i 12 ocuparien
la posició de la lı́nia neutra i la tensió entre A i B serà igual a la mostrada en la figura 7.8c).
Si es comparen les figures 7.8c) i 7.9c), s’observa que la tensió entre escombretes és la suma
de les tensions induı̈des en 5 bobines (figura 7.8c)) i 6 bobines (figura 7.9c)). Es dedueix que
aquesta tensió presenta una certa arrissada, veure figura 7.10, que dependrà del nombre de bo-
bines de l’induı̈t i de la velocitat de gir.
181
6e
5e
Figura 7.10. Arrissada de la tensió induı̈da en el rotor per les figures 7.8 i 7.9.
Per finalitzar aquest apartat, comentar que les màquines de corrent continu poden tenir més
de dos pols. És habitual trobar màquines de 4 pols (veure figura 7.11).
N S
a
b
B’ B
b’ a’
A’
S N
Figura 7.11. Màquina de contı́nua de 4 pols.
7.3.2 Funcionament com a generador.

En la figura 7.12 es mostra una màquina de corrent continu, amb un rotor d’una única espira
(per simplicitat) que es fa girar exteriorment. Sobre el rotor es connecta una càrrega resistiva.
En la vista de perfil mostrada a la figura 7.12b) és fàcil deduir que existeix una variació de flux
en l’espira quan gira. Aquesta variació de flux indueix una força electromotriu en l’espira (per
la llei de Lenz) que crea un corrent que s’oposa a la variació de flux.
Segons la figura 7.13, amb el sentit de gir considerat (antihorari), el flux en l’espira decreix.
En conseqüència, el corrent que es crea tendeix a augmentar la inducció magnètica, per tal
d’augmentar el flux. La interacció del corrent amb la inducció magnètica dóna lloc a una força
que s’oposa al moviment (la màquina s’oposa al gir extern, opera com a fre).
Per visualitzar la generació de tensió contı́nua, és convenient considerar l’esquema presentat
en la figura 7.8. Amb aquest esquema, el gir del rotor produeix la commutació dels diferents
182
S
S
Fem girar el rotor
B exteriorment
càrrega
N
N
(a) (b)
Figura 7.12. Màquina de contı́nua funcionant com a generador: a) vista en perspectiva, b) vista
de perfil.
I
B F
I B
F
Figura 7.13. Aparició d’intensitat i força funcionant com a generador.
circuits del rotor, de manera que la tensió generada sigui contı́nua. Aquesta tensió presenta una
arrissada similar a la mostrada a la figura 7.10.
7.4 Reacció de l’induı̈t.

S’ha vist que la inducció magnètica en el motor de corrent continu està creada per l’inductor
(estator). No obstant, el corrent important en el motor de corrent continu circula per l’induı̈t.
El corrent de l’induı̈t també crea una inducció magnètica, que s’anomena reacció de l’induı̈t.
Per tant, la inducció magnètica total serà la suma vectorial d’ambdues induccions magnètiques,
tal com mostra la figura 7.14.
Tal com s’ha comentat anteriorment, les escombretes se situen en la lı́nia neutra (veure figura
7.8a), eix transversal perpendicular a la inducció de l’estator) amb l’objectiu que les bobines del
rotor que es curtcircuiten durant les commutacions no vegin variació de flux, no tinguin tensió
induı̈da i no circuli corrent per elles. La reacció de l’induı̈t causa el canvi de direcció de la
inducció magnètica total i la desviació de la lı́nia neutra. En conseqüència, les escombretes no
183
estan aliniades amb la lı́nia neutra i les espires curtcircuitades veuen variació de flux. Per tant,
es crea una f.e.m induı̈da que provoca l’aparició de corrent en aquestes espires. Aquests corrents
incrementen de forma indeguda el corrent en la commutació escombreta-delga, empitjorant la
commutació i afavorint l’aparició d’espurnes que escurcen la vida de les escombretes, requerint
un manteniment més freqüent.
BTOTAL B
BINDUÏT
Figura 7.14. Reacció de l’induı̈t.
Per millorar la commutació en el motor de corrent continu, existeixen diferents opcions:
Cancel.lar o minimitzar la reacció de l’induı̈t mitjançant pols auxiliars o de commutació o

bé mitjançant debanats de compensació.
Dissenyar el motor de forma que les commutacions es realitzin amb densitat de corrent
baixa, per allargar la vida dels materials.
Limitar la velocitat de gir com a mètode per limitar el número de commutacions escombreta-
delga.
Els sistemes per minimitzar la reacció de l’induı̈t es basen en uns bobinats extra en sèrie
amb l’induı̈t que produeixen una inducció igual en valor i signe invers a la reacció de l’induı̈t.
La raó d’això cal buscar-la en que la reacció de l’induı̈t depèn del corrent de l’induı̈t, el valor
del qual pot variar en el temps. Els pols auxiliars (figures 7.3 i 7.15) són uns pols addicionals
construı̈ts especı́ficament per aquesta finalitat que es bobinen en sèrie amb l’induı̈t. En canvi,
el debanat de compensació, també en sèrie amb l’induı̈t, es bobina en ranures especı́fiques en els
pols principals (els pols de l’inductor), tal com mostra la figura 7.16.
7.5 Model de l’induı̈t i de l’inductor. Equacions fonamentals.

El model de la màquina de corrent continu és molt simple, veure figura 7.17. Es tenen dos
circuits desacoblats: el circuit inductor, que representa l’estator i el flux en el motor i, per altra
banda, el circuit induı̈t, que representa el rotor del motor.
Les equacions fonamentals que descriuen el funcionament de la màquina de contı́nua són
184
pol de commutació
en sèrie amb l’induït
Figura 7.15. Pols auxiliars.
Figura 7.16. Pol principal amb ranures pel debanat de compensació.
Ii
Ie Ue _ +
+
Re Ri
U
E
2·UE _
Inductor
Induït
Figura 7.17. Model de l’induı̈t i de l’inductor.
Φ = ke · Ie (7.1)
U = Ri · Ii + E + 2 · UE (7.2)
E = kV · Φ · n (7.3)
T = kI · Φ · Ii (7.4)
185
on
Ue tensió d’alimentació de l’inductor

Re resistència del circuit d’excitació o inductor
2 · UE caiguda de tensió en el contacte escombretes-col.lector (sol considerar-se nul.la)
Φ flux magnètic
ke constant que depèn de paràmetres constructius del circuit d’excitació
Ie intensitat del circuit d’excitació
U tensió en bornes de la màquina (tensió de l’induı̈t)
Ri resistència de l’induı̈t
Ii corrent de l’induı̈t
E f.e.m induı̈da en el rotor
kV constant que depèn de paràmetres constructius de la màquina
n velocitat de gir del rotor
T parell de la màquina
kI constant que depèn de paràmetres constructius de la màquina
7.6 Tipus d’excitació.

En la màquina de corrent continu, els circuits inductor i induı̈t són dos circuits separats, perme-
tent diferents connexionats d’aquests dos circuits. Aquestes diferents possibilitats de connectar
l’inductor respecte l’induı̈t s’anomena tipus d’excitació de la màquina de corrent continu. Les
corbes caracterı́stiques de la màquina de contı́nua depenen del tipus d’excitació, tal com es
veurà més endavant. En funció de l’aplicació on es desitgi utilitzar la màquina, pot interessar
un tipus d’excitació o un altre. Aquesta propietat dota a la màquina de corrent continu d’una
gran versatilitat. Els tipus d’excitació i el seu connexionat corresponent es mostren a la figura
7.18.
+ UF _ + +
+ +
Induït U Induït U
E E
Inductor _ Inductor _
_ _
(a) (b)
+ +
+ +
Induït U Induït E U
E
Inductor _ Inductor Inductor _
_ paral·lel sèrie _
(c) (d)
Figura 7.18. Tipus d’excitació en una màquina de corrent continu: a) independent, b) paral.lel,
derivació o shunt, c) sèrie, d) composta, mixta o compound.
186
7.7 Funcionament com a motor.

En aquest apartat es descriu el funcionament de la màquina de corrent continu com a motor,
aixı́ com les seves corbes caracterı́stiques.
Es defineixen les següents corbes caracterı́stiques pel motor de corrent continu:

Caracterı́stica de parell o corba parell-intensitat induı̈t (T − Ii )
Caracterı́stica mecànica o corba parell-velocitat (T − n)
Caracterı́stica de velocitat o corba velocitat-intensitat induı̈t (n − Ii )
Aquestes corbes caracterı́stiques presenten diferent forma, en funció del tipus d’excitació del
motor de corrent continu.
7.7.1 Motor amb excitació independent.

La figura 4.18 mostra el circuit equivalent del motor de corrent continu amb excitació indepen-
dent. Les equacions (7.5)-(7.8) que descriuen el seu funcionament es dedueixen de les equacions
(7.1)-(7.4). Les corbes caracterı́stiques es dedueixen a partir de les equacions (7.5)-(7.8).
Ii
Ie Ue _ +
+
Re Ri
U
E
_
Inductor
Induït
Figura 7.19. Motor de corrent continu amb excitació independent.
Φ = ke · Ie (7.5)
U = Ri · Ii + E (7.6)
E= kV · Φ · n = kV · ke · Ie · n = kV0 · Ie · n (7.7)
T = kI · Φ · Ii = kI · ke · Ie · Ii = kI0 · Ie · Ii (7.8)
a) Caracterı́stica de parell o corba parell-intensitat induı̈t (T − Ii ).
Ve determinada per l’equació (7.8).
De l’equació (7.8) es té que la caracterı́stica de parell hauria de ser una recta (considerant
corrent d’excitació constant). En la pràctica, com es mostra en la figura 7.20, per valors de
intensitat de l’induı̈t més grans que el 50% del valor nominal, la caracterı́stica es desvia d’una
recta, ja que la reacció de l’induı̈t produeix una disminució del flux en el motor (saturació
del circuit magnètic).
187
U = ct.
Ie = ct.
0.5·IN IN Ii
Figura 7.20. Caracterı́stica de parell. Motor derivació o independent. (IN és el corrent nominal
de l’induı̈t).
b) Caracterı́stica mecànica o corba parell-velocitat (T − n).
E U − Ri · Ii U − R i · Ii U − Ri · kIT·Φ
n= = = = =
kV · Φ kV · Φ kV0 · Ie kV0 · Ie
T
U − Ri · kI0 ·Ie U Ri
= = − ·T (7.9)
kV0 · Ie kV0 · Ie kI0 · kV0 · Ie2
T
U = ct.
Ie = ct.
Ie
U n
kVc I e
Figura 7.21. Caracterı́stica mecànica. Motor derivació o independent.
S’observa que la recta es desplaça cap a l’esquerra segons augmenta el valor del corrent
d’excitació (Ie ).
c) Caracterı́stica de velocitat o corba velocitat-intensitat de l’induı̈t (n − Ii ).
E U − Ri · Ii U − Ri · Ii
n= = = (7.10)
kV · Φ kV · Φ kV0 · Ie
La figura 7.22 mostra la caracterı́stica de velocitat. Segons augmenta el corrent de l’induı̈t

(Ii ), augmenta la caiguda de tensió en l’induı̈t, terme Ri · Ii en (7.10), que produeix una
188
n
b)
U
c)
kVc I e
a)
U = ct.
Ie = ct.
Ii
Figura 7.22. Caracterı́stica de velocitat. Motor derivació o independent.
desviació (corba a) en la figura 7.22) en la corba caracterı́stica. Però un increment de Ii

també produeix una reacció de l’induı̈t més gran, afeblint el flux i produint una desviació
(corba b) en la figura 7.22) de la corba caracterı́stica. Ambdós fenòmens estan presents en
una màquina real i tendeixen a compensar-se, resultant una corba real propera a la corba c)
en la figura 7.22.
7.7.2 Motor amb excitació derivació.

La figura 7.23 mostra el circuit equivalent del motor de corrent continu amb excitació derivació,
i (7.11)-(7.15) són les seves equacions. El comportament d’un motor amb excitació derivació
és molt semblant al d’excitació independent i les corbes caracterı́stiques són les ja descrites pel
motor d’excitació independent.
Ie Ii +
Ue _
+
Re Ri
U
E
_
Inductor
Induït
Figura 7.23. Motor de corrent continu amb excitació derivació.
Φ = ke · Ie (7.11)
U = Ri · Ii + E (7.12)
I = Ie + Ii (7.15)
189
7.7.3 Motor amb excitació sèrie.

La figura 7.24 mostra el circuit equivalent del motor de corrent continu amb excitació sèrie, i
(7.16)-(7.19) són les seves equacions. Amb aquest tipus d’excitació, el corrent d’excitació i de
l’induı̈t són iguals (Ii = Ie = I).
+
Re Ri
U
E
_
Inductor Induït
Figura 7.24. Motor de corrent continu amb excitació sèrie.
Φ = ke · Ie = ke · I (7.16)
E= kV · Φ · n = kV · ke · I · n = kV0 ·I ·n (7.17)
T = kI · Φ · Ii = kI · ke · I · I = kI0 · I 2
(7.18)
U = (Re + Ri ) · I + E (7.19)
a) Caracterı́stica de parell o corba parell-intensitat induı̈t (T − Ii ).
Ve determinada per l’equació (7.18).
Ii
Figura 7.25. Caracterı́stica de parell. Motor sèrie.
La corba teòrica de la caracterı́stica de parell és una paràbola, segons (7.18). No obstant,
a la figura 7.25 s’observa una desviació respecte la paràbola, degut a la disminució del flux
provocada per la reacció de l’induı̈t a l’augmentar el corrent de l’induı̈t.
190
b) Caracterı́stica mecànica o corba parell-velocitat (T − n).
E U − Ri · Ii U − Ri · Ii U − Ri · I U Ri
n= = = 0 = 0 = 0 − 0
kV · Φ kV · Φ kV · Ie kV · I kV · I kV
U Ri U Ri
= q − 0 = k0 √ − 0 (7.20)
kV0 · kT0 kV √V 0 · T kV
I kI
o bé
kI0 · U 2
T = (7.21)
(kV0 · n + Ri )2
U = ct.
TR0
Ri nNOM n
kVc
Figura 7.26. Caracterı́stica mecànica. Motor sèrie. (nN OM és la velocitat nominal de gir del
motor, TR0 és el parell resistent mı́nim)
A la figura 7.26 s’observa que el motor sèrie en buit s’embala de forma important. Per això,
no és convenient connectar un motor sèrie a la lı́nia si està en buit, ja que la velocitat angular
del motor sobrepassarà la velocitat nominal, i pot assolir valors que facin malbé el motor.
c) Caracterı́stica de velocitat o corba velocitat-intensitat de l’induı̈t (n − Ii ).

E U − Ri · Ii U − Ri · Ii U − Ri · I 1 U
n= = = 0 = 0 = 0 · − Ri (7.22)
kV · Φ kV · Φ kV · Ie kV · I kV I
La figura 7.27 mostra el corrent d’engegada del motor sèrie.
7.7.4 Motor amb excitació composta.

En el motor amb excitació composta, veure figura 7.18d), les excitacions derivació i sèrie es
poden sumar (excitació additiva) o es poden restar (excitació substractiva o diferencial). La
figura 7.28 mostra les corbes caracterı́stiques de les excitacions presentades. El comportament
del motor amb excitació composta additiva (corba 3 a la figura 7.28) s’entén de forma intuı̈tiva,
ja que se situa en una zona intermitja entre excitació derivació i excitació sèrie. L’excitació
composta diferencial (corba 4 a la figura 7.28) presenta una caracterı́stica més singular, on la
velocitat augmenta amb la càrrega, tal com s’observa en la figura 7.28b).
191
Iengegada
Figura 7.27. Caracterı́stica de velocitat. Motor sèrie.

i
T n
T
Ii n Ii

(a) (b) (c)
Figura 7.28. Comparació de les corbes caracterı́stiques del motor de corrent continu en funció
del tipus d’excitació: a) caracterı́stica de parell, b) caracterı́stica mecànica, c) caracterı́stica de
velocitat, 1) excitació derivació, 2) excitació sèrie, 3) excitació composta additiva i 4) excitació
composta diferencial.
7.7.5 Comparació entre excitació derivació i sèrie.

De les corbes mostrades a la figura 7.28, es pot realitzar una comparació simple entre les exci-
tacions derivació i sèrie.
Motor derivació:
– La seva caiguda de velocitat és petita amb l’augment del parell, és a dir, la seva
velocitat és bastant estable enfront variacions de parell (fig. 7.28b)).
– el corrent de l’induı̈t absorbit s’incrementa linealment amb el parell realitzat (fig.
7.28a)).
– El motor derivació és més apreciat en màquines-eina i d’altres aplicacions on interessa
mantenir una velocitat constant.
Motor sèrie:
– La seva velocitat varia molt enfront canvis en el parell (fig. 7.28b)).

– El corrent absorbit al quadrat depèn linealment de parell realitzat (fig. 7.28a)).
– Pot suportar elevades sobrecàrregues sense que augmenti en excés el corrent.
– Presenta gran parell d’arrencada.
192
– Aplicació en tracció elèctrica.

– En buit s’embala.
7.7.6 Arrencada del motor de contı́nua.

Per simplicitat, es considera un motor amb excitació independent, veure figura 7.19. Les condi-
cions considerades són:
El motor està excitat.
El motor està inicialment aturat.
En l’instant en que es desitja arrencar, s’aplica la tensió nominal de l’induı̈t.
De l’equació (7.7) es dedueix que la f.e.m del motor és nul.la (E = 0) en estar el rotor aturat
(n = 0), veure equació (7.23). Aplicant (7.6), es dedueix en (7.24) que el corrent de l’induı̈t (Ii )
absorbit presenta un valor molt gran, ja que la tensió de l’induı̈t (U ) és la tensió nominal i la
resistència de l’induı̈t (Ri ) és de petit valor. El corrent d’arrencada pot assolir valors de fins a
20 vegades el corrent nominal. Aquest efecte és perjudicial tant pel propi sobrecorrent com pel
sobreparell realitzat (7.25), obtingut com a resultat d’aplicar (7.8).
E = kV · Φ · n = 0 (7.23)
U −E U
Ii = = ⇒ Ii ↑↑ (7.24)
Ri Ri
T = kI · Φ · Ii ⇒ T ↑↑ (7.25)
Per reduir el corrent d’arrencada, es poden prendre algunes mesures:
Inserir resistències en sèrie amb l’induı̈t durant l’arrencada. Un cop el motor ha engegat,
aquestes resistències es treuen del circuit.
Incrementar progressivament la tensió de l’induı̈t des de 0 fins la tensió nominal.
Per altra banda, mencionar que si el motor de contı́nua es queda sense excitació (Φ = 0),
per (7.23) s’observa que la f.e.m induı̈da és nul.la (E = 0), ocurrent el mateix fenomen que en
l’arrencada. Per aquest motiu, mai s’ha de deixar un motor de contı́nua sense excitació.
7.7.7 Regulació de velocitat i inversió del sentit de gir.

De les equacions (7.5)-(7.7), i considerant la resistència de l’induı̈t negligible (Ri ' 0), s’obté
l’equació (7.26). Aquesta equació és vàlida en valor i signe.
E U − Ri · Ii U − Ri · Ii U
n= = = 0 ≈ 0 (7.26)
kV · Φ kV · Φ kV · Ie kV · Ie
El sentit de gir s’estableix pel signo de la tensió de l’induı̈t (U ) i del corrent d’excitació (Ie ).
Per invertir el sentit de gir es pot invertir U o invertir Ie .
D’igual forma, la velocitat (n) es pot regular variant U o variant Ie . Una tensió de l’induı̈t
U més gran condueix a una velocitat n més gran. En canvi, un corrent d’excitació Ie més gran
condueix a una velocitat n més petita.
En general, es prefereix la regulació de velocitat per induı̈t (variant U ) que per inductor
(variant Ie ), ja que la constant de temps del circuit induı̈t és unes 5 vegades més ràpida que la
constant de temps del circuit inductor. Per tant, la regulació per induı̈t és molt més ràpida que
per inductor.
193
7.7.8 Balanç de potències.

El balanç de potències en una màquina de corrent continu és simple. No obstant, el nombre de
possibilitats d’excitar la màquina fa molt extens l’anàlisi de cadascun d’ells. Per aquesta raó,
s’analitza el balanç de potències del motor derivació mostrat en la figura 7.29, el qual es pot fer
extensiu (amb les modificacions pertinents) a la resta de tipus d’excitació.
I Ii
+
Ie Ri
Re
U
E
_ 2·UE
Figura 7.29. Motor de corrent continu amb excitació derivació.
Les potències i pèrdues en el motor derivació són:
Pu és la potència útil lliurada en l’eix del motor, potència mecànica o potència en l’eix
P1 és la potència elèctrica absorbida de l’alimentació
Pe pèrdues en el circuit inductor
Pi pèrdues en el circuit induı̈t
Pmi potència mecànica interna
η rendiment
P1 = U · I (7.27)
Pe = U · Ie = Re · Ie2 (7.28)
Pi = Ri · Ii2 (7.29)
En la figura 7.29 s’han considerat les caigudes de tensió en les escombretes, per tant, les
pèrdues en l’induı̈t haurien d’expressar-se com (7.30).
Pi = Ri · Ii2 + 2 · UE · Ii (7.30)
Si el motor a més disposés de pols auxiliars i debanats de compensació, llavors les pèrdues
en l’induı̈t s’expressarien com (7.31).
Pi = (Ri + RP A + RDC ) · Ii2 + 2 · UE · Ii (7.31)
on
RP A resistència dels pols auxiliars

RDC resistència dels debanats de compensació
194
La potència mecànica interna (Pmi ) és la potència que arriba a l’eix de la màquina, abans
de ser lliurada a la sortida (7.32).
Pmi = E · Ii (7.32)
La potència mecànica o potència útil és
Pu = Pmi − Pm (7.33)
Es defineix el rendiment del motor segons (7.34).
Pu
η= (7.34)
P1
Un cop definides les potències, resulta de molta utilitat establir un diagrama de flux de les
potències, tal com mostra la figura 7.30.
Pu
Pmi
P1
Pm
Pi
Pe
Figura 7.30. Flux de potències en el motor de corrent continu.
7.7.9 Frenat del motor de corrent continu.

El frenat del motor de corrent continu pot ser de tipus reostàtic o regeneratiu:
Reostàtic: el motor passa a funcionar com a generador (dinamo) sobre unes resistències
(reòstats) on l’energia de frenat es dissipa en forma de calor (no es pot reutilitzar).
Regeneratiu: el motor passa a funcionar com a generador (dinamo) sobre la lı́nia d’ali-
mentació, per tant l’energia de frenat es recupera.
a) Frenat reostàtic. Motor derivació, frenat en el mateix sentit de gir.

La figura 7.31a) mostra el motor derivació en tracció o funcionament normal, equacions
(7.35)-(7.39).
Φ = ke · Ie (7.35)
U = Ri · Ii + E (7.36)
E = kV · Φ · n (7.37)
T = kI · Φ · Ii (7.38)
I = Ie + Ii (7.39)
195
I I
+ Ii + Ii
Ie + T Ie + T
n n
ULINIA E
_ Rc UGENERADA E
_
_ _
(a) (b)
Figura 7.31. Motor derivació. Frenat reostàtic en el mateix sentit de gir: a) tracció, b) frenat.
Quan es desitja frenar, el motor es desconnecta de la lı́nia i es connecta sobre una resistència
de càrrega (Rc ), veure figura 7.31b). El motor gira en el mateix sentit (el signe de la f.e.m
E no canvia), passa a generar (signe Ii canvia) i per tant el signe del parell canvia. El signe
del flux no canvia. Veure equacions (7.40)-(7.44).
Φ = ke · Ie (7.40)
U = −Ri · Ii + E (7.41)
E = kV · Φ · n (7.42)
−T = kI · Φ · (−Ii ) (7.43)
−I = Ie − Ii (7.44)
b) Frenat reostàtic. Motor derivació, frenat en sentit de gir contrari.

La figura 7.32a) mostra el motor derivació en tracció o funcionament normal, sentit de gir
negatiu. Respecte la figura 7.31a), s’ha invertit el signe de la tensió d’alimentació U i el
connexionat de l’inductor, de forma que el corrent d’excitació circula en la mateixa direcció
que en la figura 7.31a) i per tant el flux no canvia de sentit. Les equacions que descriuen el
comportament són (7.45)-(7.49).
Φ = ke · Ie (7.45)
−U = Ri · (−Ii ) − E (7.46)
−E = kV · Φ · (−n) (7.47)
−T = kI · Φ · (−Ii ) (7.48)
I = Ie + Ii (7.49)
Quan es desitja frenar, veure figura 7.32b), el motor es desconnecta de la lı́nia i es connecta
sobre una resistència de càrrega (Rc ). El motor passa a generar, i les equacions (7.50)-(7.54)
descriuen el seu comportament, on es veu que velocitat i parell tenen sentit oposat.
Φ = ke · Ie (7.50)
−U = Ri · Ii − E (7.51)
−E = kV · Φ · (−n) (7.52)
T = kI · Φ · Ii (7.53)
−I = Ie − Ii (7.54)
196
I I
_
_
Ie Ii Ie
T _ T
_ n n
ULINIA E
+ Rc UGENERADA E
+
+ + I Ii
(a) (b)
Figura 7.32. Motor derivació. Frenat reostàtic en el sentit de gir contrari: a) tracció, b) frenat.
c) Frenat reostàtic. Motor sèrie, frenat en el mateix sentit de gir.

La figura 7.33a) mostra el motor sèrie en tracció o funcionament normal, equacions (7.55)-
(7.58).
Φ = ke · I (7.55)
U = (Re + Ri ) · I + E (7.56)
E = kV · Φ · n (7.57)
T = kI · Φ · I (7.58)
I I
+ +
+ T + T
n n
ULINIA E
_ Rc UGENERADA E
_
_ _
(a) (b)
Figura 7.33. Motor sèrie. Frenat reostàtic en el mateix sentit de gir: a) tracció, b) frenat.
sobre una resistència de càrrega (Rc ), i l’excitació es connecta al revés respecte la figura
7.33a). El motor gira en el mateix sentit (signe E no canvia), passa a generar (signe I
canvia) i el signe del parell canvia. El signe del flux no canvia gràcies a que s’ha invertit la
seva connexió. Veure equacions (7.59)-(7.62).
Φ = ke · I (7.59)
U = −(Re + Ri ) · I + E (7.60)
E = kV · Φ · n (7.61)
−T = kI · Φ · (−I) (7.62)
197
d) Frenat reostàtic. Motor serie, frenat en sentit de gir contrari.

La figura 7.34a) mostra el motor sèrie en tracció en sentit de gir invers, equacions (7.63)-
(7.66). Cal remarcar que s’ha invertir la connexió de l’inductor per tal de mantenir el flux
amb el mateix signe respecte 7.33a).
Φ = ke · I (7.63)
−U = −(Re + Ri ) · I − E (7.64)
−E = kV · Φ · (−n) (7.65)
−T = kI · Φ · (−I) (7.66)
I I
_
_
T _ T
_ n n
ULINIA E
+
Rc UGENERADA E
+
+ +
(a) (b)
Figura 7.34. Motor sèrie. Frenat reostàtic en sentit de gir contrari: a) tracció, b) frenat.
sobre una resistència de càrrega (Rc ). A més, s’inverteix la polaritat de l’inductor per tal
que el flux no canviı̈ de signe. El motor passa a generar (signe I canvia) i com que el signe
del flux no ha canviar, el signe del parell canvia. Les equacions (7.67)-(7.70) mostren el
comportament en aquestes condicions.
Φ = ke · I (7.67)
−U = (Re + Ri ) · I − E (7.68)
−E = kV · Φ · (−n) (7.69)
T = kI · Φ · I (7.70)
e) Frenat regeneratiu. Motor derivació, frenat en el mateix sentit de gir.

La figura 7.35a) mostra el motor derivació en tracció o funcionament normal, equacions
(7.35)-(7.39). S’ha afegit una resistència en sèrie amb l’inductor per variar el flux.
Quan es desitja frenar, s’incrementa el corrent d’excitació respecte el cas de tracció, veure
figura 7.35b):
(Ie )f renat > (Ie )traccio ⇒ Ef renat > Etraccio ⇒ Ef renat > U
per tant la màquina passa a generar
existeix l’inconvenient de que no es pot augmentar el flux més enllà del flux de saturació
en el circuit magnètic de la màquina
la màquina també passa a frenar si exteriorment es fa girar l’eix motor i s’aconsegueix
E>U
198
I I
+ Ii + Ii
Ie T Ie + T
+ n n
ULINIA E ULINIA E
_ _
Rvar _ Rvar
_
(a) (b)
Figura 7.35. Motor derivació. Frenat regeneratiu en el mateix sentit de gir: a) tracció, b) frenat.
veure equacions (7.40)-(7.44)
f) Frenat regeneratiu. Motor derivació, frenat en sentit de gir contrari.
La figura 7.36a) mostra el motor derivació en tracció o funcionament normal, sentit de gir
negatiu, equacions (7.45)-(7.49). S’ha afegit una resistència en sèrie amb l’inductor per
variar el flux. Respecte la figura 7.35a), s’ha invertit el signe de la tensió d’alimentació U i el
connexionat de l’inductor, de forma que el corrent d’excitació circula en la mateixa direcció
que en la figura 7.35a) i per tant el flux no canvia de sentit.
I I
_ Rvar Ii _ Rvar Ii
_ T _ T
n n
ULINIA E
+ ULINIA E
+
+ Ie + Ie
(a) (b)
Figura 7.36. Motor derivació. Frenat regeneratiu en sentit de gir contrari: a) tracció, b) frenat.
Quan es desitja frenar, s’incrementa el corrent d’excitació respecte el cas de tracció, veure
figura 7.36b):
(Ie )f renat > (Ie )traccio ⇒ Ef renat > Etraccio ⇒ Ef renat > U
per tant la màquina passa a generar
existeix l’inconvenient de que no es pot augmentar el flux més enllà del flux de saturació
en el circuit magnètic de la màquina
la màquina també passa a frenar si exteriorment es fa girar l’eix motor i s’aconsegueix

E>U
veure equacions (??)-(7.75)
199
Φ = ke · Ie (7.71)
−U = Ri · Ii − E (7.72)
−E = kV · Φ · (−n) (7.73)
T = kI · Φ · Ii (7.74)
−I = Ie − Ii (7.75)
g) Frenat regeneratiu. Motor sèrie.

No és possible el frenat regeneratiu amb el motor sèrie. Si el parell motor i el parell resistent
tenen el mateix signe, la velocitat (n) s’incrementarà. A l’incrementar-se la velocitat (n),
augmentarà la f.e.m (E), però no arribarà al valor de la tensió de lı́nia (U ) ja que, si E
augmenta, la intensitat I disminueix i el flux disminueix. Si baixa el flux, baixa la E,
compensant la pujada inicial.
7.8 Funcionament com a generador (dinamo).

En aquest apartat es descriu el funcionament de la màquina de corrent continu com a generador
(també anomenat dinamo), aixı́ com les seves corbes caracterı́stiques.
Es defineixen les següents corbes caracterı́stiques per a la dinamo:

Caracterı́stica de buit (E − Ie ). S’obté amb el generador en buit a velocitat (n) constant.
Caracterı́stica exterior o de càrrega (U −I). S’obté amb intensitat d’excitació (Ie ) constant
i velocitat (n) constant.
Aquestes corbes caracterı́stiques presenten diferent forma depenent del tipus d’excitació del
generador de corrent continu.
Mencionar que els generadors que no són d’excitació independent s’anomenen generadors
autoexcitats, ja que és la pròpia màquina la que genera la seva excitació, i no depèn de cap font
d’alimentació externa, tal com succeeix en els d’excitació independent.
7.8.1 Generador d’excitació independent.

La figura 7.37 mostra el circuit equivalent del generador de corrent continu amb excitació in-
dependent. Les equacions (7.76)-(7.79) que descriuen el seu funcionament se dedueixen de les
equacions (7.1)-(7.4). Les corbes caracterı́stiques es dedueixen a partir de les equacions (7.76)-
(7.79).
Φ = ke · Ie (7.76)
U = E − Ri · Ii (7.77)
a) Caracterı́stica de buit (E − Ie ).
Ve determinada per l’equació (7.78), considerant que la velocitat de gir del rotor (n) és
constant. De l’equació (7.78) es té que la caracterı́stica de buit hauria de ser una recta. No
obstant, la caracterı́stica mostra l’efecte de la saturació del flux en el circuit magnètic.
200
Ii
Ie Ue _ +
+
Re Ri
U Rc
Inductor E
_
Induït
Figura 7.37. Generador de contı́nua amb excitació independent.
U=Eo
Eo=f(Ie)
Ie
Figura 7.38. Caracterı́stica de buit. Generador amb excitació independent. (Eo és la tensió de
l’induı̈t en buit).
b) Caracterı́stica exterior o de càrrega (U − I).

Ve determinada per l’equació (7.77). Segons augmenta el corrent de l’induı̈t (Ii ), s’incrementa
la caiguda de tensió en l’induı̈t (Ri · Ii ) i per tant, s’incrementa la desviació respecte la tensió
de buit (Eo ), tal com mostra la figura 7.39.
Eo
U=f(Ii)
Ii
Figura 7.39. Caracterı́stica exterior o de càrrega. Generador amb excitació independent.
201
7.8.2 Generador amb excitació derivació.

La figura 7.40 mostra el circuit equivalent del generador de corrent continu amb excitació de-
rivació, i (7.80)-(7.84) són les seves equacions. S’observa una resistència variable Rvar en sèrie
amb l’inductor per variar el flux.
Ie Ii +
Ri
U Rc
Re
E
Rvar _
Figura 7.40. Generador de corrent continu amb excitació derivació.
Φ = ke · Ie (7.80)
U = E − Ri · Ii (7.81)
I = Ii − Ie (7.84)
En la caracterı́stica de buit del generador derivació, veure figura 7.41, es pot apreciar el
procés d’autoexcitació en aquest tipus de màquina:
Es fa girar la màquina.
La imantació romanent en el circuit magnètic produeix un petit flux (Φ) que provoca
l’aparició d’una petita f.e.m (E).
Aquesta f.e.m (E) causa una circulació de corrent per l’inductor (Ie ), que incrementa el
flux (Φ) i per tant la f.e.m (E), que incrementa el corrent d’excitació (Ie ).
Aquest procés acaba quan s’assoleix el punt d’equilibri Q en la figura 7.41, punt de tall
entre la caracterı́stica de buit amb excitació independent i la recta de càrrega del circuit
d’excitació (Re · Ie ). En el punt d’equilibri Q es verifica l’expressió (7.85).
U
= tgβ = Re · (7.85)
Ie
Si s’augmenta la resistència de l’inductor afegint una resistència en sèrie Rvar , es pot regular
la tensió de sortida (U ), i la recta de càrrega de l’inductor (Re · Ie ) s’aproxima a l’eix vertical.
El valor total de la resistència de l’inductor mai ha de ser més gran que el valor de Rcritica
mostrat en la figura 7.41. Si se supera aquest valor, no existeix intersecció entre ambdues
corbes i el generador no lliura tensió en la sortida perquè es perd el fenomen de l’autoexcitació.
202
Rcritica Re·Ie
U=Eo
Eo=f(Ie)
Ie
Figura 7.41. Caracterı́stica de buit. Generador amb excitació derivació. (Rcritica és el valor
màxim de la resistència del circuit inductor per tal que generi, β és el pendent de la recta de
càrrega del circuit inductor).
Aquesta corba s’obté amb velocitat (n) i resistència d’excitació (Re ) constants.
El punt de treball del generador (M ) ve determinat per la intersecció de la corba del

generador amb la recta de càrrega (Rc · I).
El punt P indica el corrent màxim (Imax ) que és capaç de lliurar el generador i, per
tant, la resistència de càrrega mı́nima que causa la circulació d’aquest corrent. El valor
d’Imax sol ser unes 2.5 vegades el corrent nominal (Imax ≈ 2.5 · Inom ).
La lı́nia discontı́nua indica la zona inestable de la caracterı́stica.
Aquest generador ofereix una excel.lent protecció contra curtcircuits, ja que el corrent de
curtcircuit (Icc ) és menor que el corrent màxim (Imax ) que pot lliurar. El valor d’aquest
corrent està pròxim al corrent nominal (Icc ≈ Inom ).
U Recta de càrrega
I
Icc Imax
Figura 7.42. Caracterı́stica exterior o de càrrega. Generador amb excitació derivació. (M és el
punt de treball, Icc és el corrent de curtcircuit, Imax és el corrent màxim que es pot lliurar a la
càrrega).
203
7.8.3 Generador amb excitació sèrie.

La figura 7.43 mostra el circuit equivalent del generador de corrent continu amb excitació sèrie,
i (7.86)-(7.89) són les seves equacions. Amb aquest tipus d’excitació, el corrent d’excitació i de
l’induı̈t són iguals (Ii = Ie = I).
I
+
Ri
U Rc
Re
E
_
Figura 7.43. Generador de corrent continu amb excitació sèrie.
Φ = ke · Ie = ke · I (7.86)
U = E − (Ri + Re ) · I (7.87)
E = kV · Φ · n = kV · ke · I · n = kV0 · I ·n (7.88)
T = kI · Φ · I = kI · ke · I · I = kI0 · I 2 (7.89)
En buit no circula cap corrent pel generador sèrie i, per tant, no té excitació i no és possible
obtenir la seva caracterı́stica de buit. Per obtenir la seva caracterı́stica, cal fer l’assaig com
una màquina d’excitació independent, veure figura 7.38.

Aquesta corba s’obté amb velocitat (n) constant.
El punt de treball del generador ve determinat per la intersecció de la corba del generador
amb la recta de càrrega (Rc · I).
La lı́nia discontı́nua indica la zona on l’excitació entra en saturació i decreix la tensió
lliurada.
Si s’augmenta la resistència de càrrega, la recta de càrrega (Rc · I) s’aproxima a l’eix
vertical. Si la recta de càrrega supera la recta lı́mit (2) de la figura 7.44, el generador
no pot autoexcitar-se i dóna tensió nul.la.
El generador sèrie és molt sensible a la càrrega.
7.8.4 Generador amb excitació composta.

En els generadors de corrent continu, al igual que els motors, és possible una excitació composta.
La figura 7.45 mostra la caracterı́stica exterior en funció del tipus de compensació realitzada:
204
U Recta de càrrega
Figura 7.44. Caracterı́stica exterior o de càrrega. Generador de corrent continu amb excitació
sèrie.
Sobrecompensat
Eo
Compensat
Subcompensat
Derivació
Compensat diferencial
Figura 7.45. Caracterı́stica exterior o de càrrega. Generador de corrent continu amb excitació
composta.
Compensació additiva: excitacions derivació i sèrie se sumen.

– Sobrecompensat: predomina l’excitació sèrie.
– Compensat: excitació sèrie i derivació al 50%.
– Subcompensat: predomina excitació derivació.
– Derivació: només presenta excitació derivació.
Compensat diferencial: excitacions derivació i sèrie es resten.
7.8.5 Balanç de potències en el generador de corrent continu.

Es pot efectuar un balanç de potències igual al realitzat en el motor de corrent continu, consi-
derant que el flux de potència es dirigeix des de l’eix motor cap a la lı́nia.
7.9 Conclusions.
A continuació es resumeixen els punts més importants que s’han abordat en aquest tema:
El motor de corrent continu s’ha vist desplaçat pel conjunt motor inducció+variador de
freqüència, sobre tot a partir de la dècada dels 80-90, per raó del cost i del manteniment.
205
S’ha vist quina és la constitució fı́sica d’estator i rotor.
S’ha explicat el principi de funcionament de la màquina de corrent continu, tant en el seu

funcionament com a motor i generador.
S’ha mostrat el fenomen conegut com a reacció de l’induı̈t i la manera de compensar-lo

amb els pols auxiliars i/o debanat de compensació.
S’han presentat els diferents tipus d’excitació que es poden donar en la màquina de corrent
continu.
Pel funcionament com a motor, s’ha vist
– la influència del tipus d’excitació en el seu comportament

– el problema de l’arrencada, i com es pot regular la seva velocitat i invertir el sentit
de gir
– el balanç de potències
Pel funcionament com a generador, s’ha vist
– la influència del tipus d’excitació en el seu comportament

– el balanç de potències
206
Capı́tol 8
Màquina Sı́ncrona
8.1 Introducció.
Tot i que la màquina ası́ncrona té una presència molt majoritària en els accionaments elèctrics,
la màquina sı́ncrona presenta algunes caracterı́stiques que la fan més apropiada per algunes
aplicacions concretes.
La caracterı́stica principal de la màquina sı́ncrona és que gira sempre a la velocitat de

sincronisme (8.1) (f freqüència de la xarxa, p nombre de parells de pols), la qual cosa presenta
dues vessants, segons la màquina s’utilitzi com a generador (alternador) o com a motor.
2·π·f ωe 60 · f ne
ωs (rad/s) = = ⇒ ns (rpm) = = (8.1)
p p p p
L’ús de la màquina sı́ncrona com a generador (alternador) és generalitzat, gairebé de forma
exclusiva en les centrals generadores d’electricitat. El sistema mecànic que mou la màquina,
accionat per vapor, aigua, diesel, gas, etc,...es regula per tal que la màquina sı́ncrona giri a una
velocitat constant i generi una tensió a 50 Hz, la qual serà molt estable, tal com s’exigeix a la
xarxa elèctrica. Com que el volum d’energia generada en les centrals elèctriques sol ser gran o
molt gran, la màquina sı́ncrona resulta ser la màquina idònia per aquesta tasca, atès que és la
màquina elèctrica que presenta millor rendiment (la qual cosa implica tenir menys pèrdues), i a
més permet generar una tensió amb freqüència estable.
Campo
- +
Energía T
w,
w, If
Generador
hidráulica, Turbina sincrónico
nuclear, etc
V3f
f
Figura 8.1. Esquema bàsic de generació d’energia elèctrica.
Si s’alimenta des de la xarxa convencional de 50 Hz, tant com a generador o com a motor, atès
que sempre gira a velocitat de sincronisme, cal una sincronització prèvia de la màquina abans
de poder connectar-la a la xarxa. Com a alternador, aquesta maniobra es simple de realitzar
207
atès que és el sistema mecànic qui arrossega la màquina sı́ncrona. En canvi, com a motor, cal un
sistema addicional (normalment una altra màquina elèctrica), que porti la màquina sı́ncrona fins
a la velocitat de sincronisme per connectar-la a la xarxa. En resum, l’engegada de la màquina
sı́ncrona és un procés en absolut trivial, especialment funcionant com a motor, la qual cosa és
un dels principals inconvenients per la seva aplicació.
En els accionaments industrials és habitual que les màquines elèctriques s’utilitzin per regu-
lar la velocitat. La velocitat fixa de la màquina sı́ncrona, quan s’alimenta directament des de
la xarxa elèctrica, junt amb el problema de l’engegada, fan que aquestes màquines gairebé no
s’utilitzin en aquest àmbit.
No obstant, el desenvolupament dels convertidors electrònics de potència des dels anys 1970-
1980 ençà ha permès alimentar la màquina sı́ncrona a través d’un convertidor electrònic que
permet regular la freqüència amb la qual s’alimenta la màquina i, per tant, es pot regular
la seva velocitat, i a més soluciona el problema de l’engegada. Sota aquest nou àmbit, el
conjunt convertidor de potència + màquina sı́ncrona troba algunes aplicacions com a motor on
pot competir amb avantatge amb les màquines d’inducció i de corrent continu. Per exemple:
aplicacions de molt alta potència, com molins de pedra en la mineria del coure o en els trens
de gran velocitat; aplicacions de baixa potència, en accionaments de control de posició i/o de
parell, habitualment anomenats motor brushless.

La màquina sı́ncrona està constituı̈da, veure figura 8.2, pel debanat trifàsic de l’estator, connectat
a la xarxa trifàsica, i pel circuit del rotor alimentat amb corrent continu. El rotor pot ser de
tipus cilı́ndric o de pols sortints.
Figura 8.2. Estructura bàsica de la màquina sı́ncrona. a) Estator trifàsic. b) Rotor de pols
sortints. c) Rotor cilı́ndric. d) Dibuix simbòlic. e) Circuit esquemàtic de l’estator i el rotor.
208
Capı́tol 8. Màquina Sı́ncrona
Figura 8.3. Estator d’una màquina sı́ncrona.
El rotor de pols sortints, veure figura 8.4 s’utilitza en màquines de baixa velocitat (amb un
nombre de pols elevat), com les que es fan servir amb les turbines hidràuliques de les centrals
hidroelèctriques.
Figura 8.4. Rotor de pols sortints d’una màquina sı́ncrona.
El rotor cilı́ndric s’usa en màquines d’alta velocitat (2 a 4 pols), les quals es fan servir amb
turbines de gas o vapor (centrals tèrmiques).
Figura 8.5. Fabricació de ranures en una màquina sı́ncrona.
Cal afegir, addicionalment, que el rotor pot estar constituı̈t per un imant permanent. Aques-
tes màquines presenten inconvenient que la inducció magnètica d’un imant és inferior a la que
209
s’aconsegueix amb l’alimentació amb corrent continu, però en canvi dóna una màquina més
compacta. Aquest tipus de màquines s’anomenen màquines sı́ncrones d’imant permanent, i es
fan servir habitualment en aplicacions d’accionaments (motor brushless), i també en sistemes
de generació eòlica.
La tensió contı́nua per alimentar el rotor (sistema d’excitació) es pot obtenir amb diferents
sistemes que no són objecte d’estudi en el present document.
8.3.1 Funcionament bàsic.
El funcionament de la màquina sı́ncrona es pot visualitzar de forma molt simple, tal com mostra
la figura 8.6. La inducció magnètica de l’estator (BS ) gira a velocitat de sincronisme (8.1) en
ser alimentat des de la xarxa trifàsica. El rotor també gira a velocitat de sincronisme, per tant
la inducció magnètica del rotor (BR ), creada per l’alimentació en corrent continu, també gira a
velocitat de sincronisme.
Figura 8.6. Funcionament bàsic de la màquina sı́ncrona.
En aquestes condicions, la màquina desenvolupa un parell (8.2), on δ és l’angle entre les dues
induccions magnètiques.
T = kBS BR sin δ (8.2)
En el funcionament com a motor, tal com mostra la figura 8.6, la inducció de l’estator avança
la inducció del rotor, d’alguna manera l’estator ”tira”del rotor. En canvi, el el funcionament
com a generador, és el rotor qui ”tira”de l’estator. La figura 8.7 mostra el parell desenvolupat
per la màquina sı́ncrona funcionant com a motor o com a generador, segons (8.2).
210
Figura 8.7. Parell de la màquina sı́ncrona operant com a motor o com a generador.
8.4 Funcionament com a generador (alternador).

8.4.1 Generador en buit.
En aquest apartat es considera el funcionament com a generador en buit, és a dir, els debanat
trifàsic de l’estator no està connectat a cap càrrega.
Tal com s’ha comentat prèviament, el rotor s’alimenta amb una tensió contı́nua, la qual cosa
produirà una inducció magnètica constant. En el funcionament com a generador, un sistema
mecànic extern fa girar el rotor a velocitat constant (velocitat de sincronisme mecànica –ωs –),
veure (8.1).
Per tant, cada fase de l’estator veu un flux variable segons (8.3).
Φa (t) = Φm cos(ωe t)
2π
Φb (t) = Φm cos(ωe t − ) (8.3)
3
2π
Φc (t) = Φm cos(ωe t + )
3
Com a resultat de la Llei de Lenz, a cada debanat de l’estator apareix una f.e.m de valor
(8.4), on Eo = 4.44fe N Φm i N és el número d’espires de cada fase de l’estator. En termes
fasorials, el flux està retardat 90◦ respecte la f.e.m.
ea (t) = −Eo sin(ωe t) = Eo cos(ωe t + 90◦ )

2π 2π
eb (t) = −Eo sin(ωe t − ) = Eo cos(ωe t − + 90◦ ) (8.4)
3 3
2π 2π
ec (t) = −Eo sin(ωe t + ) = Eo cos(ωe t + + 90◦ )
3 3
En resum, el funcionament en buit dóna com a resultat un sistema de tensions trifàsic en
bornes de la màquina.
8.4.2 Generador en càrrega.

Partint del funcionament del generador en buit, es connecta una càrrega trifàsica en bornes de
la màquina. Com a conseqüència, circularà un corrent generat per la màquina cap a la càrrega.
La circulació d’aquest corrent provoca que la tensió en bornes de la màquina variı̈ respecte (8.4),
211
a causa de l’aparició de diversos fenòmens que es detallen a continuació.
En primer lloc, la resistència pròpia del debanat de l’estator provoca una caiguda de tensió
originada pas del corrent.
En segon lloc, la circulació del corrent pels debanats de l’estator origina una força magneto-
motriu en l’estator que provoca l’aparició d’un flux magnètic en l’estator, conegut com a reacció
de l’induı̈t. Aquest flux es pot dividir en flux útil i flux de dispersió. Com que el flux depèn del
corrent de càrrega, la seva influència sobre el funcionament de la màquina varia en funció del
tipus de càrrega (R, R − L, R − C), atès que depèn de l’angle entre tensió i corrent.
Reacció de l’induı̈t.
En aquesta secció es mostra la influència del tipus de càrrega en el flux magnètic total resultant
de sumar el flux del rotor i el flux creat per la reacció de l’induı̈t. Per fer-ho, se simplificarà el
problema amb la finalitat de mostrar aquest efecte de la forma més entenedora possible, tot i
que el seu ajust amb la realitat no sigui del tot exacte.
Del capı́tol 3 se sap que en una bobina el fasor de tensió avança 90◦ respecte el fasor de flux
i de corrent, veure la figura 3.22.
La figura 8.8 mostra la màquina en buit, i com la inducció magnètica (flux i força magne-
tomotriu) del rotor crea una força electromotriu Ea sobre la fase a, el fasor de la qual es troba
avançat 90◦ respecte el fasor del flux. Cal interpretar la figura 8.8 de la següent manera: quan la
inducció magnètica del rotor es troba alineada amb la bobina de la fase a, la força electromotriu
Ea (amb forma d’ona sinusoı̈dal) és màxima. Òbviament, el mateix efecte es produeix a les fases
b i c, amb el seu desfasament corresponent de 120◦ i 240◦ .
a Sentit de gir del rotor
b’ c’
B Ea
c b
a’
Figura 8.8. Inducció magnètica del rotor i tensió generada en bornes de la màquina, en buit.
Un cop estudiat el funcionament en buit, a continuació es carrega la màquina connectant

una càrrega elèctrica en bornes. La càrrega pot ser resistiva pura (corrent en fase amb la ten-
sió), de tipus resistivo-inductiu (corrent retardat entre 0◦ i 90◦ respecte la tensió), o bé de tipus
resistivo-capacitiu (corrent retardat entre 0◦ i 90◦ ) respecte la tensió (corrent avançat entre 0◦
i 90◦ respecte la tensió).
La figura 8.9 mostra la reacció de l’induı̈t en funció del tipus de càrrega. En la figura 8.9a) la
càrrega és de tipus resistiu pur, i el corrent estarà en fase amb la tensió, per tant aquest corrent
212
crea una força magnetomotriu i una inducció magnètica (reacció de l’induı̈t) amb aquesta fase.
La suma de la inducció magnètica del rotor amb la inducció magnètica de la reacció de d’induı̈t
dóna la inducció magnètica resultant efectiva.
Si la càrrega és inductiva pura, el corrent està retardat 90◦ respecte la tensió, la qual cosa
dóna com a resultat una reacció de l’induı̈t que desmagnetitza, atès que està en oposició a la
inducció del rotor, veure figura 8.9b).
Si la càrrega és capacitiva pura, el corrent avança 90◦ respecte la tensió, i la reacció de
l’induı̈t és de caràcter magnetitzant, veure figura 8.9c).
Per tant, la inducció magnètica efectiva en la màquina (suma de la inducció del rotor i la
reacció de l’induı̈t) és funció del tipus de càrrega i el valor del corrent consumit. Cal recordar
que la inducció magnètica efectiva determinarà la capacitat de generar tensió i lliurar potència
de la màquina.
a a a
b’ c’ b’ c’ b’ BR c’
B BR
Ea BR B Ea B Ea
Ia # FMM # BI
Ia # FMM # BI Ia # FMM # BI
c b c b c b
a
a’ a
a’ a
a’
a) b) c)
Figura 8.9. Reacció de l’induı̈t. a) Càrrega resistiva pura. b) Càrrega inductiva pura. c) Càrrega
capacitiva pura.
8.4.3 Circuit equivalent i equacions.

La figura 8.10 mostra el circuit equivalent per fase de la màquina sı́ncrona considerant els
aspectes estudiats fins al moment.
La tensió E o és la tensió induı̈da en l’estator a causa del camp del rotor, on Eo =
4.44fe N Φm i N és el número d’espires de cada fase de l’estator.
Xm és una reactància de magnetització, que representa la reacció de l’induı̈t.
Xσ és la inductància de dispersió de l’estator.
R és la resistència del debanat de l’estator.
Les dues reactàncies s’agrupen en una, anomenada reactància sı́ncrona (Xs = Xm + Xσ ). I

es parla de impedància sı́ncrona com Z s = R + jXs . Per tant, el circuit equivalent per fase és
el mostrat en la figura 8.11.
213
Xs
Xm XV R
I U
Eo
Figura 8.10. Circuit equivalent de la màquina sı́ncrona. Reacció de l’induı̈t, flux de dispersió i
resistència de l’estator.
Xs R
I U
Eo
Figura 8.11. Circuit equivalent de la màquina sı́ncrona. Reactància sı́ncrona.
A partir de la figura 8.11 es dedueix fàcilment l’equació (8.5).
E o = (R + jXs )I + U = Z s I + U (8.5)
8.4.4 Assajos de la màquina sı́ncrona.

Els assajos de la màquina sı́ncrona es realitzen per obtenir els valors del circuit equivalent.
Assaig de buit.
L’assaig de buit es realitza per obtenir la caracterı́stica de buit i el comportament de la tensió

que indueix el rotor en l’estator (Eo . Aquesta força electromotriu induı̈da val (8.6).
Eo = 4.44fe N Φm = kΦm ω (8.6)
Per tant, per una velocitat de gir constant, el valor de la força electromotriu induı̈da és
proporcional al corrent d’excitació del rotor Iex , veure (8.7).
Eo = f (Iex ) (8.7)
L’obtenció de la caracterı́stica de buit es realitza de forma similar a l’assaig de buit en les

màquines de corrent continu. Es fa girar la màquina a la velocitat de sincronisme en buit i es
prenen els valors de la tensió de buit (tensió induı̈da) per diferents valors del corrent d’excitació
del rotor Iex . A l’igual que en les màquines de corrent continu, apareixen els efectes del circuit
magnètic de forma evident, veure figura 8.12.
214
Figura 8.12. Caracterı́stica de buit de la màquina sı́ncrona.
Assaig de curtcircuit.
L’assaig de curtcircuit es realitza per trobar el valor de la impedància sı́ncrona Xs . De l’equació
(8.5), i curtcircuitant la màquina en bornes (U = 0), es dedueix (8.8).
Eo Eo E
I cc = = ' o (8.8)
Zs R + jXs jXs
El corrent de curtcircuit és gairebé reactiu pur (Xs >> R), per tant la força magnetomotriu
de la reacció de l’induı̈t és desmagnetitzant. La caracterı́stica de curtcircuit és lineal i per valors
molt grans del corrent d’excitació es flexiona lleugerament, veure 8.13.
Figura 8.13. Caracterı́stica de curtcircuit de la màquina sı́ncrona.
Si es representen conjuntament les caracterı́stiques de buit i curtcircuit, com a la figura 8.14,

es pot trobar el valor de la impedància sı́ncrona.
Per a un valor determinat del corrent d’excitació Iex es mesura el valor de Eo sobre la part
rectilı́nia de la caracterı́stica de buit (si s’escau, es prolonga, tal com apareix a la figura 8.14),
com per exemple P M . Pel mateix valor del corrent d’excitació Iex , es mesura el valor del
215
Figura 8.14. Caracterı́stiques de buit i curtcircuit de la màquina sı́ncrona. Càlcul de la reactància

sı́ncrona.
corrent de curtcircuit Icc sobre la caracterı́stica de curtcircuit, per exemple P N . El mòdul de la

impedància sı́ncrona està definida com el quocient entre aquests dos valors (8.9). El valor de la
reactància sı́ncrona es pot cal calcular tal com mostra (8.10).
PM
Zs = (8.9)
PN
p
Xs = Zs2 − R2 (8.10)
8.4.5 Potència i parell.

La figura 8.15 mostra el diagrama fasorial de la màquina sı́ncrona treballant com a generador,
on s’ha negligit, per simplicitat, la resistència de l’estator R.
Figura 8.15. Diagrama fasorial de funcionament de la màquina sı́ncrona com a generador.
La potència mecànica (potència útil en el cas d’un motor) és la potència en l’eix del generador,
i s’expressa segons (8.11).
Pu = T ω (8.11)
Si a la potència mecànica se li resten les pèrdues mecàniques i les pèrdues en el ferro, s’obté la
potència mecànica interna (Pmi ), el valor de la qual es pot expressar per una màquina sı́ncrona
trifàsica com (8.12).
216
Pmi = 3Eo I cos ψ (8.12)

La potència elèctrica lliurada en bornes pel generador serà (8.13), on tensió i corrent són
valors de fase.
Pe = 3U I cos φ (8.13)
De la representació fasorial de la figura 8.15, es pot obtenir (8.14).
Eo sin δ
I cos φ = (8.14)
Xs
Substituint (8.14) en (8.13), resulta (8.15), d’on es dedueix que la potència lliurada pel
generador sı́ncron depèn de l’angle entre el fasor de la força electromotriu en buit Eo i la tensió
en bornes de la màquina U , veure figura 8.16. Aquest angle es coneix com angle de parell.
3U Eo
Pe = sin δ (8.15)
Xs
Figura 8.16. Caracterı́stica potència-angle de parell de la màquina sı́ncrona.

Substituint (8.15) en (8.11) resulta (8.16), d’on es pot deduir fàcilment la figura 8.7.
3U Eo
T = sin δ (8.16)
ωXs
8.4.6 Regulació de tensió.

Sobre el circuit equivalent de la màquina sı́ncrona es pot definir la caiguda de tensió com la
diferència entre la tensió de buit Eo i la tensió en bornes de U . Aquesta caiguda de tensió depèn
del valor del corrent i del factor de potència de la càrrega connectada. Es defineix el coeficient
de regulació de tensió com (8.17).
Eo − U
ε= (8.17)
U
Existeixen diferents mètodes (que no són objecte d’estudi en el present document) que per-
meten calcular la caiguda de tensió i compensar-la convenientment mitjançant la regulació del
corrent d’excitació del rotor Iex , amb la finalitat de mantenir constant la tensió en bornes U .
217
8.4.7 Corbes caracterı́stiques del generador sı́ncron.

Caracterı́stica exterior.
La caracterı́stica exterior, veure figura 8.17, és la corba representativa de la variació de tensió en
bornes del generador en funció del corrent de càrrega subministrat per la màquina, mantenint
constant la velocitat, el corrent d’excitació i el factor de potència de la càrrega. Resulta fàcil
observa que per càrregues inductives la tensió cau fortament a causa de l’efecte desmagnetitzant,
mentre que per càrregues capacitives, l’efecte magnetitzant fa que incrementi la tensió.
Figura 8.17. Caracterı́stica exterior del generador sı́ncron.
Caracterı́stica de regulació.
La caracterı́stica de regulació, veure figura 8.18, presenta la relació entre el corrent d’excitació
i el corrent de càrrega, mantenint constant la tensió, la freqüència i el factor de potència de la
càrrega.
Es pot deduir que, per càrregues inductives, si el corrent de càrrega s’incrementa, el corrent
d’excitació s’haurà d’incrementar per mantenir la tensió constant. L’increment del corrent d’ex-
citació haurà de ser més gran com més petit sigui el factor de potència de la càrrega.
En canvi, per càrregues capacitives, l’efecte magnetitzant de la reacció de l’induı̈t provoca

que, per mantenir la tensió constant, calgui reduir el corrent d’excitació quan el corrent de
càrrega augmenta.
8.5 Funcionament com a motor.

La màquina sı́ncrona funcionant com a motor s’alimenta des d’un sistema trifàsic de tensions,
el qual genera una inducció magnètica giratòria a velocitat de sincronisme. La inducció del
rotor intenta alinear-se amb la inducció de l’estator, la qual cosa farà necessari algun sistema
d’engegada que posi el rotor a una velocitat propera a la de sincronisme per tal que els dos
camps magnètics puguin sincronitzar.
El motor sı́ncron és fı́sicament la mateixa màquina que el generador, per tant el model i les
equacions són les mateixes que les estudiades en el funcionament com a generador.
El circuit equivalent de la màquina sı́ncrona funcionant com a motor es mostra a la figura

8.19, on resulta l’equació (8.18) i el diagrama fasorial de la figura 8.20.
218
Figura 8.18. Caracterı́stica de regulació del generador sı́ncron.
U = (R + jXs )I + E o = Z s I + E o (8.18)
Xs R
I U
Eo
Figura 8.19. Circuit equivalent de la màquina sı́ncrona funcionant com a motor.
Figura 8.20. Diagrama fasorial de funcionament de la màquina sı́ncrona com a motor.
219
8.5.1 Caracterı́stiques de funcionament com a motor.

Les caracterı́stiques de funcionament o caracterı́stiques de servei del motor sı́ncron ofereixen
informació sobre el comportament del motor sota diferents condicions de càrrega i corrent d’ex-
citació. Per simplicitat, és considera nul.la la resistència de l’estator R.
Caracterı́stica parell-velocitat.
Si es considera un motor sı́ncron alimentat des d’un sistema trifàsic de tensions a freqüència
constant, la velocitat de gir del motor serà constant en règim permanent, independent de la
càrrega mecànica que hagi d’arrossegar. L’equació del parell és l’equació (8.16), il.lustrat a la
figura 8.7.
Resposta davant dels canvis de càrrega.

En el funcionament de la màquina sı́ncrona com a motor connectada a la xarxa, la velocitat de
gir és constant i igual a la velocitat de sincronisme, i el parell que desenvolupa el motor serà el
necessari per fer girar la càrrega mecànica a la velocitat de sincronisme.
Si el parell resistent de la càrrega mecànica augmenta, l’angle de parell augmentarà per tal
de proporcionar més parell motor, mantenint la velocitat d sincronisme. Però, en el transitori
de canvi de l’angle de parell inicial al final cal dir que la velocitat varia imperceptiblement.
La figura 8.20 mostra la representació fasorial corresponent a les condicions inicials del mo-
tor, mentre que la figura 8.21 mostra com evoluciona el diagrama fasorial davant d’un canvi en
el valor del parell mecànic resistent.
A mesura que augmenta la càrrega mecànica, s’incrementa l’angle de parell i el fasor E o es

desplaça més respecte la seva posició inicial, tot i que la seva magnitud es manté constant atès
que només depèn del flux del rotor i de la velocitat, els quals resten constants. Al modificar-se
la posició del fasor E o també canvia el fasor de la caiguda de tensió en la reactància sı́ncrona
(jXs I), i per tant canvia el corrent absorbit, tant en mòdul com en angle. Cal observar que els
segments proporcionals a la potència també augmenten.
Resposta davant del canvi de corrent d’excitació del rotor.

Un altre efecte interessant és aquell que s’aconsegueix regulant el corrent d’excitació del rotor,
mantenint constant la potència lliurada pel motor. La figura 8.22 mostra el diagrama fasorial
del motor en aquestes condicions.
Quan el corrent d’excitació augmenta, el mòdul de la força electromotriu Eo augmenta, però

l’extrem del fasor E o es desplaça al llarg d’una lı́nia de potència constant. Per tant, les distàncies
proporcionals a la potència en el diagrama fasorial es mantenen constants (Eo sin δ i I cos φ).
A mesura que el valor de Eo augmenta, el corrent de l’estator I disminueix en primer lloc

i després augmenta. A més de variar la seva fase. Per tant, en funció dels valors de la f.e.m
Eo (i, indirectament, del corrent d’excitació), el corrent de l’estator està en retard, en fase o en
avançament respecte la tensió de l’estator U , i el motor es comporta com una càrrega resistivo-
inductiva, resistiva, o resistivo-capacitiva.
La figura 8.23 mostra les anomenades corbes en V del motor sı́ncron, d’on es dedueix que,
per una potència determinada, es pot regular el factor de potència que presenta el motor sı́ncron
220
Figura 8.21. Evolució del diagrama fasorial de funcionament de la màquina sı́ncrona com a
motor davant d’un canvi en el parell resistent.
Figura 8.22. Evolució del diagrama fasorial de funcionament de la màquina sı́ncrona com a
motor amb regulació del corrent d’excitació.
mitjançant la regulació del corrent d’excitació del rotor, és a dir, es regula la potència reactiva
absorbida o lliurada a la xarxa. S’observa que el corrent mı́nim de l’estator coincideix amb el
factor de potència unitat. S’observa, també, que existeix un valor lı́mit del corrent d’excitació
per sota del qual el motor no pot lliurar la potència mecànica demanada, perdent el sincronisme.
Aquests punts determinen el lı́mit d’estabilitat del motor.
Un aplicació real, especialment en sistemes de gran potència, és la compensació de potència

reactiva amb un motor sı́ncron en buit. Amb una regulació apropiada del corrent d’excitació
del rotor, el motor lliura potència reactiva a la xarxa per compensar el consum de reactiva de
les càrregues inductives.
8.5.2 Engegada dels motors sı́ncrons.
Pel seu principi de funcionament sı́ncron, caldrà portar el rotor del motor a prop de la velocitat
de sincronisme, amb algun sistema d’engegada, abans de connectar-lo a la xarxa.
221
Figura 8.23. Corbes en V del motor sı́ncron.
Un sistema d’engegada es basa en un motor auxiliar extern amb el qual s’accelera el rotor fins
la velocitat de sincronisme i es connecta a la xarxa. En aquesta situació, la màquina sı́ncrona
opera com a generador. Un cop connectat, es prescindeix del motor auxiliar extern, i el camp
magnètic del rotor es retarda respecte el camp de l’estator, passant a funcionar com a motor.
Un segon sistema d’engegada és l’anomenada engegada ası́ncrona, per altra banda és el pro-
cediment d’engegada més habitual. Per fer-ho, cal que el rotor de la màquina sı́ncrona tingui
uns bobinats curtcircuitats, com una màquina ası́ncrona, els quals s’anomenen bobinats esmor-
teı̈dors.
A l’engegar, el bobinat d’excitació del rotor es curtcircuita (per evitar les sobretensions que
apareixen si estigués en circuit obert) i l’estator es connecta a la xarxa. En aquestes condicions,
amb circuit d’excitació curtcircuitat i bobinats esmorteı̈dors, la màquina es comporta com un
motor ası́ncron i accelera fins a una velocitat molt propera a la de sincronisme, si es troba en buit.
Un cop assolida la velocitat de règim permanent molt propera a la de sincronisme, el circuit

d’excitació s’alimenta (lògicament sense estar curtcircuitat), i el rotor passa a sincronitzar-se.
Una altra funció dels circuits esmorteı̈dors és la d’esmorteir les variacions de velocitat del
rotor davant de canvis bruscos de càrrega.
Un tercer mètode d’engegada consisteix en alimentar l’estator amb un sistema trifàsic de

tensions que tingui una freqüència prou baixa per tal que el rotor pugui sincronitzar i seguir el
camp de l’estator. Un cop sincronitzat, la freqüència s’incrementa progressivament fins arribar
al seu valor nominal. Cal recordar que, si el motor sı́ncron s’alimenta a menor freqüència, el
valor de la f.e.m Eo serà inferior, per la qual cosa cal reduir la tensió aplicada a l’estator, de la
mateixa manera, perquè els corrents de l’estator es mantinguin en nivells admissibles.
La freqüència variable es pot aconseguir, per mètodes clàssics, amb un conjunt de màquines
elèctriques, o bé amb un sistema electrònic, sent aquest últim el més utilitzat en sistemes de
baixa potència, on el motor sı́ncron s’utilitza com element per regular velocitat i/o posició amb
precisió (servomotor).
222
8.6 Conclusions.
La màquina sı́ncrona presenta la particularitat que gira a velocitat constant igual a la velocitat
de sincronisme. Per aquest motiu, el seu ús ha estat concentrat principalment en la generació
d’energia elèctrica, també perquè és la màquina elèctrica que presenta millor rendiment.
En el funcionament com a motor, es pot regular la potència reactiva absorbida o lliurada pel
motor, la qual cosa fa possible l’ús de motors sı́ncrons com a ”compensadors sı́ncrons”.
Per últim, mencionar que els motors sı́ncrons d’imants permanents (circuit d’excitació rea-
litzat amb un imant permanent) alimentats per un convertidor electrònic de potència i amb el
control adequat formen part dels anomenats ”servomotors”, que permeten una regulació acurada
de velocitat i/o posició de mecanismes.
223

100-Apunts Electrotecnia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

100-Apunts Electrotecnia

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

100-Apunts Electrotecnia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Electrotècnia

3 Conceptes bàsics d’electromagnetisme 69

6 Màquina Ası́ncrona 143

7 Màquina de Corrent Continu 175

8 Màquina Sı́ncrona 207

L’objectiu de la present documentació consisteix en divulgar algunes de les informacions essen-

Salvador Alepuz (alepuz@tecnocampus.cat). Setembre 2019.

1.1 Conceptes bàsics.

Figura 1.1. Estructura bàsica del sistema elèctric

1.1.2 Senyal sinusoı̈dal. Definicions.

Figura 1.2. Circuit elèctric bàsic: a) esquema, b) forma d’ona de la tensió.

v(t) = Vmàx · cos(ω · t + α) (1.3)

on els paràmetres són

f freqüència del senyal (Hz = 1/s). La freqüència de la xarxa és de 50 Hz.

1.2 Concepte de fasor.

x = Xrms 6 α = Re(x) + jIm(x) (1.9)

1.3 Tipus de càrregues passives.

vector gira a Im referència i

Figura 1.3. Concepte de fasor: a) referència estàtica, b) referència giratòria.

Figura 1.4. Càrrega resistiva.

1.4 El sistema elèctric monofàsic.

Figura 1.5. Càrrega inductiva.

Figura 1.6. Càrrega capacitiva.

1. Es dibuixen els fasors de tensió i corrent.

2. Es marca el desfasament entre tensió i corrent, en el sentit de corrent cap a tensió.

3. Si el sentit és antihorari, ϕ es positiu.

4. Si el sentit és horari, ϕ es negatiu.

Figura 1.7. Desfasament en una càrrega R-L.

Figura 1.8. Desfasament en una càrrega R-C.

M > 0q => I retrasada => càrrega inductiva

Figura 1.9. Desfasament en una càrrega genèrica RLC.

1.4.2 Potència i factor de potència.

Potència complexa S = U · I ∗ = P + jQ (1.10)

Figura 1.10. Triangle de potències.

 els tres casos presenten la mateixa potència activa P (potència útil)

 un corrent més gran implica pèrdues més grans (pèrdues = R · I 2 )

 el cas òptim (no mostrat en la figura 1.11) és aquell que

– mòdul de I és mı́nim (pèrdues mı́nimes)

Si es considera el dipol passiu (constituı̈t per R − L − C) de la figura 1.12, es pot de deduir

Figura 1.12. Dipol passiu.

I per tant la seva admitància és (1.17).

Si es considera RE 6= 0 (dipol dissipatiu), es diu que el dipol està en ressonància si tensió

Si es considera RE = 0 (dipol no dissipatiu), si la part la part imaginària de la impedància

Im(Z E ) = 0 ⇒ Z E = 0 ⇒ dipol en curtcircuit ⇒ ressonància sèrie (1.20)

1.5.2 Factor de qualitat (Q).

màxima energia que emmagatzema el circuit

1.5.3 Ressonància sèrie.

Figura 1.13. Circuit sèrie.

Exemple 1.1 Càlcul del factor de qualitat Q pel circuit sèrie.

→ = LI 2 cos2 (ωo t) + CUC2 sin2 (ωo t) =

Per tant, el factor de qualitat Q es calcula segons (1.23).

màxima energia que emmagatzema el circuit LI 2 ωo L

Figura 1.14. Tensions i corrent d’entrada en un circuit sèrie en ressonància.

Si s’analitza amb detall la impedància, resulta

A partir de (1.32), a la figura 1.15 es representa gràficament el mòdul de l’admitància en

L’expressió (1.32) es pot simplificar en (1.33), on es defineix el factor de dissonància (adi-

1.5.4 Ressonància paral.lel.

R12 + X12 R12 + X12

Si s’aplica la condició de ressonància (1.19) al circuit de la figura 1.16b), resulta

els tres casos presenten la mateixa potència activa P (potència útil)

un corrent més gran implica pèrdues més grans (pèrdues = R · I 2 )

el cas òptim (no mostrat en la figura 1.11) és aquell que

v1 t 230 2 cos Z t v1 230 0q

S’han detallat els conceptes més bàsics en el sistema elèctric monofàsic:

S’ha introduı̈t el concepte de ressonància en els circuits elèctrics.

S’ha presentat el teorema de Thevenin i Norton.

S’ha presentat el teorema de Millman.

S’ha introduı̈t el mètode de càlcul en p.u..