3.

EL TRIOMF DEL SUBJECTE I EL FINAL DEL VELL CÀNON DE BELLESA

AMB L’APARICIÓ DEL SUBLIM: EL ROMANTICISME
- El romanticisme és un moviment artístic que es desenvolupà des de finals del XVIII i durant la
primera meitat del segle XIX, si bé la seva influència s’allarga fins al Modernisme.
- És un crit de llibertat contra l’academicisme. S’oposà a la norma i al classicisme promogut des
de les Acadèmies, fou antiacadèmic, antinorma i anticlàssic, modern per definició. Trenca amb les
normes del passat, això el fa el primer moviment modern.
- Al llarg del segle XIX s’anà produint una fractura cada vegada més important entre l’art
acadèmic oficial (Neoclassicisme, Historicisme, Eclecticisme...) i l’art no oficial, incòmode al
poder i als sectors conservadors. La capital de l’art es desplaçà cap a París.

- El sublim: el concepte del sublim s’oposarà al segle XVIII al cànon clàssic de bellesa. El sublim
és un concepte oposat al concepte clàssic de bellesa que existia des de l’època clàssica (bellesa
entesa com ordre, mesura, equilibri, harmonia i proporció perfecta entre les parts de l'objecte). El
sublim no és una categoria amable com la bellesa clàssica, sinó que el sublim ens atrau per la seva
foscor, potència, ambigüetat, falta de forma definida (cosa que excita la nostra imaginació, és la
nostra imaginació la que li dóna forma), carença d’un element positiu (el buit, la soledat, el
silenci...), la immensitat, infinitut, desordre, caos, por, terror... que ens produeixen astorament i
plaer. Ens atrau el terror perquè ens dóna una mida de la nostra potència imaginativa i això
produeix delícia (Burke). El plaer del sublim es produeix “per la suspensió momentània de les
facultats vitals” (Kant), és un sentiment de plaer negatiu. Quant més han estat suspeses les
facultats vitals, després hi ha un desbordament tant més gran d’aquestes facultats vitals. Hi ha un
joc d’atracció-rebuig respecte el perill i allò que ens fa terror. A partir del sublim s’amplia el
concepte de bellesa, que trascendeix els límits de la bellesa amable clàssica. El sublim és un
concepte aplicable també a la pintura contemporània (l’abstracció, Pollock, Rothko...).
- A partir de tot això apareix l’estètica romàntica que és un cop a l’estètica clàssica. El sublim és
anti-clàssic i provoca una nova sensibilitat envers el paisatge. Al classicisme el paisatge és
assossegat, pastoril, bucòlic. El sublim romàntic representa el vertigen existencial de l’home (el
subjecte) davant la grandiositat de la naturalesa que li mostra la mesura de la seva petitesa.
Genera una sensibilitat envers un nou tipus de paisatge: el paisatge d’alta muntanya (apareix un
nou esport, l’alpinisme: l’ascensió a l’alta muntanya provoca una experiència sublim; enfrontar-se
amb el sublim per tenir una mida de tu), l’abisme, els allaus, les tempestes.
- La naturalesa dóna la mesura de l'home i hi ha una concordança entre la naturalesa i el seu estat
d'ànim. La naturalesa també com una manifestació de la creació divina.

- Front a la racionalitat del món clàssic i la Il·lustració, l'art com a expressió dels sentiments i la
subjectivitat de l'individu. L’artista afirma la seva individualitat i explora els valors de la intuïció,
l’instint, la imaginació.
- La creació del mite de l'Artista amb majúscules, com l'home de geni que expressa en llibertat la
individualitat, la seva subjectivitat.
- Expressió també de la rebel·lió de la joventut. Originàriament és un moviment jove i de ruptura,
però després esdevé estil i les seves formes poden ser adoptades, buides del seu contingut
originari, des d’un punt de vista conservador. Hi ha un romanticisme revolucionari que molesta a
la Restauració absolutista (Géricault, Delacroix, que tracten temes polítics actuals) i un
romanticisme conservador (el corrent dels Natzarens que propugnava el retorn a la pintura de
Rafael).
- Combinat amb el nacionalisme defensa la llibertat dels pobles dels seus opressors (Grècia de
l’Imperi turc o les revolucions polítiques contra l’Absolutisme) i va a la recerca dels orígens de la
nació: el troba en l'època medieval (un passat nacional propi, diferent del passat greco-llatí que és
comú a moltes nacions). La creació dels “arts nacionals”: el gòtic a França i Anglaterra, a
Catalunya serà, més endavant, l'art romànic.
- L'orientalisme i el medievalisme. El gust per l’exotisme, allò estrany i llunyà (fruit de les
campanyes colonials i els viatges), les ruïnes, la mort, els cementiris, les presons, la nit, la lluna,
els gorgs, la muntanya, els cims, l'abisme, la passió amorosa, tot allò que suggereixi el pas del
temps i la fragilitat humana, l’infinit... Els desastres, que senyalen un enfrontament fatalista amb
la naturalesa (tempestes, naufragis). Medievalisme: les llegendes, els espectres, els éssers
fantàstics, la novel·la històrica sovint ambientada a l’Edat mitjana.
- El viatge romàntic, sempre subjectiu, a l'interior d'un mateix encara que es viatgi lluny (front al
viatge il·lustrat del XVIII, que era un viatge d’exploració i coneixement del món exterior). El
descobriment de llocs nous per fer turisme.
- El jardí romàntic anglès: la natura aparentment al seu aire, amb falses grotes, ruïnes i cascades
(front al jardí racionalista, geomètric, francès).
- Estèticament hi ha un retorn a alguns principis del Barroc: predomini del color sobre el dibuix,
vitalisme i dramatisme en les composicions accentuats pel tractament de la llum (potent i vibrant),
manca de claretat, de límits definits, colors vius i purs, moviment. Pinzellada més lliure i
expressiva, a voltes taques de color.

Activitat: Fes una redacció explicant una experiència sublim que hagis viscut. Si vols la pots
acompanyar d’una fotografia.

CASPAR DAVID FRIEDRICH

Monjo vora el mar, 1808-1810.
L’abisme existencial: l’home enfrontat a la grandiositat de la naturalesa obté una mesura de la
seva insignificància.
 CASPAR DAVID FRIEDRICH
Un passejant sobre un mar de boira, 1818.
Idealisme romàntic. Friedrich deia: “Tanca l’ull físic per veure primer el teu quadre amb l’ull
espiritual”
JOSEPH MALLORD WILLIAM TURNER (1775-1851)
Abadia de Tintern, 1795. Aquarel·la.
 J. M. W. TURNER
Passatge de St. Gothard, 1804. Aquarella.
 J. M. W. TURNER
L’incendi de les Cases del Parlament, 1834. Aquarel·la.

J. M. W. TURNER
L’incendi de les Cases del Parlament, 1834. Aquarel·la.
 TURNER. Vaixell esclavista (esclaus llençant al mar els morts amb l’arribada d’un tifó).
Oli sobre tela. 1840.

TURNER.Vaixell de vapor en una tempesta de neu, 1842. Oli sobre tela.

Precursor de l'impressionisme, en molts dels seus quadres la forma queda desdibuixa enmig de
jocs de llum i taques de color. Mostra així, eficaçment, el caos d'una tempesta.
Imatge: http://www.anthroposophie.net/bibliothek/kuns...
 J. M. W. TURNER
Pluja, vapor i velocitat, 1844.
Imatge: http://ca.wikilingue.com/es/Joseph_Mallord_William_Turner

THEODORE GERICAULT (1791-1824)

El rai de la Medusa, 1819. Oli sobre tela. Museu del Louvre.
Basat en el drama del naufragi real d’un vaixell de colons que viatjaven al Senegal que va
convulsionar a l’opinió francesa del moment. Quan es va presentar en públic el quadre fou criticat
pels cercles conservadors.
 EUGÈNE DELACROIX (1798-1863)
La llibertat guiant el poble, 1830
Representa la revolució liberal de 1830 a França. Exaltació del procés revolucionari. Delacroix
s’involucra i pren partit per un succés polític del seu temps, patriotisme (“si no he lluitat per la
pàtria, almenys pintaré per a ella”). Hi ha representats els diferents sectors del “poble” (l’obrer, el
pagès, l’estudiant, el Guàrdia Nacional, amb barret de copa el propi Delacroix). Exaltació del
poble. Llum violenta que afegeix tensió i dramatisme, passió revolucionària, moviment,
profunditat, quasi no hi ha cap línia recta, desordre, vibració de tons diversos, pinzellada solta,
taques de color.
Delacroix fou el líder del romanticisme francès i tingué molt d’èxit popular. Admirador de Rubens
i els venecians (escola que s’havia caracteritzat pel seu colorisme).
 EUGÈNE DELACROIX
Penya-segats a Etretat, c.1843. Aquarel·la

EUGÈNE DELACROIX (1798-1863)

Crist al mar de Gal·lilea, 1854. Oli sobre tela.
 EUGÈNE DELACROIX
Sultà del Marroc, 1845. Oli sobre tela.
A partir dels anys trenta tractà també la temàtica orientalista a partir d’un viatge que va fer al
Marroc.
 EUGÈNE DELACROIX
Dones turques banyant-se, 1854. Oli sobre tela.