Bloc 1

1. Introducció, fonts historiogràfiques 2

1.1 La imatge d’Egipte a l’antiguitat i l’egiptologia avui 2
Antiguitat classica 2
Egipte a l’Edat mitjana 4
Egipte a l’epoca moderna 5
L’egiptologia avui en dia 7
2. Geografía, desert i oasis 8
2.1 Alt Egipte 10
2.2 Baix Egipte 10
2.3 Núbia 12
2.4 Calendari 12
3. Llengua i escriptura 13
3.1 Jeroglífica 13
3.2 Hieràtica 15
3.3 Popular o demòtica 15
3.4 Pedra Rosetta 16
3.5 Periodització 16
4. Poder i estructura social 17
4.1 El monarca 17
Atributs insignies i emblemes del monarca: 18
4.2 Funcions del monarca 20
4.3 El visir 23
4.4 Els sacerdots 23
4.5 Els camperols 25
4.6 Els esclaus 26
4.7 Administració 27
Regional 27
Administració central 27
4.8 Economía i comerç 27
Agricultura 27
Ramaderia 27
Horticultura 27
Materials en l’art 27
4.9 Religio 28
Els mites 29
Ambits de la religio 29
5. Pensament i religió egipcies 29
5.1 Panteo egipci 30
 5.2 Dualitat D’Horus i Seth 30
5.3 Cosmogonies 30
5.4 Mites de la creació de la humanitat 30
6. Consideracions i estil de l’art egipci 30
6.1 Audiencia 31
6.2 L’artista egipci 31
6.3 Influencies en l’art 31
6.4 Caracter de l’art egipci 31
Cohesió d’estil 31
Varietat en la unitat 31
Efecte de grandiositat 32
Recerca de la utilitat 32
6.5 Particularitats de l’art egipci 32
6.6 Hipertextualitat dels egipcis 32
6.7 Poesia de la imatge 32
7. Simbolisme de l’art egipci 33
7.1 Tipus de simbols 33
7.2 Simbolisme de la forma 33
7.3 Simbolisme de la localització 33
7.4 Simblisme dels gestos 33

1. Introducció, fonts historiogràfiques

1.1 La imatge d’Egipte a l’antiguitat i l’egiptologia avui

Antiguitat clàssica
HERÒDOT (484 aC – 425 aC)
A mitjans del s.V a.C va viatjar a Egipte, al segon llibre de la seva història descriu
bona part dels monuments i les divinitats que hi ha al país (Els nou llibres de la
història). Recorre Egipte de nord a sud.
El seu coneixement el reprèn a partir del registre oral amb el contacte amb sacerdots
egipcis.
És un testimoni important de la història. Els seus textos són una barreja de credulitat
i escepticisme. Fa reflexions sobre la vida diària, religió, geografia, festes, rituals del
país. És qui obre l’interès per la civilització egípcia a occident.
Ens han quedat moltes oracions i frases com Egipte és un regal del Nil -> riu Nil com
a motor que va permetre l’existència de la civilització egípcia. A Egipte l'estació de la
inundació el riu Nil augmentava el seu cabal i inundava els voltants.

DIODOR DE SICÍLIA (90 aC – 30 aC)

És el prototipus de viatger ben informat, barreja el que veu amb el que sap i ha sentit.
És molt difícil distingir al seu text el que extreu d’altres lectures que ja ha fet, d’altres
autors, sempre escriu de manera vivencial.
És molt més crèdul que Heròdot i el sorprèn moltíssim el culte als animals que
practicaven els antics egipcis.

ESTRABÓ (s, I ac)

Arriba a Egipte uns 50 anys més tard que Heròdot (30 aC), quan Egipte ja era
província romana.
Li interessa molt també el culte als animals. Va descriure a Geografia (llibre XVII) els
edificis i monuments que es trobaven a Egipte que actualment estan en runes o han
desaparegut. Per tant, és una bona font d’informació per la reconstrucció
arquitectònica d’aquests edificis.
Gràcies al seu llibre, Mariette, un arqueòleg francès, va acabar descobrint el
serapèum de Saqqara.
El fet que Egipte fos província romana va despertar un gran interès a l’Imperi.

PLUTARC
Viatja a Egipte al segle II aC, quan ja és província romana, i té l'ocasió de llegir i tocar
el manuscrit de la història d’Egipte de Manetón (sacerdot de l'època que va escriure
la primera història d’Egipte i va agrupar diversos reis).
Deduïm que va rescatar una de les còpies conservades a la biblioteca d’Alexandria.
Va recopilar molts detalls sobre les pràctiques de culte i dels temples de pràctiques
egipcis amb l’ajuda de sacerdots egipcis.
Moralia volum VI, dedicat a Isis i Osiris, fa arribar a occident el mite d’Isis i Osiris.

El llegat documental sobre costums i religió egipcis, per tant, es comença a difondre i
ens arriba gràcies a l’antiguitat clàssica.
El trasllat d’obeliscs va ser freqüent durant el renaixement i barroc, però a l’època
romana va esdevenir com a símbol de la conquesta. Octavi August transporta el
primer obelisc egipci a Roma el 10 aC. Constantí el trasllada a la Spina del Circ
Màxim de Roma. Actualment, es troba a la plaça de San Giovanni in Laterano,
després que el papa Sixt V el traslladés al s. XVI.
Altres emperadors romans es van fer enterrar sota piràmides i el culte a Isis es va
anar difonent a la conca del Mediterrani, símbol de l’entusiasme que la cultura
egípcia despertava en els romans.
Amb l’arribada del cristianisme, Teodosi proclama el cristianisme com a religió
oficial de l’Imperi (380 dC) i es destrueixen molts temples i representacions
religioses considerades paganes. L’antiga religió egípcia anava desapareixent i amb
ella bona part del coneixement de la cultura. Ens trobem amb una època de buit de
coneixement sobre la cultura egípcia. Es difon la iconografia el culte a Isis, que
desapareix amb el cristianisme.
Escena de culte a Isis, Herculà, s I dC: fruit del procés d’assimilació de deïtats.

Egipte a l’edat mitjana

No és una època gaire rellevant. Només es produïen relats i llegendes de caràcter
fabulós, i quan s’havien de resoldre enigmes com l’esfinx o l’edificació de les
piràmides es buscava a La Bíblia o L'Alcorà. Al s. VIII es creia que les piràmides eren
les sitges on Josep guardava el gra (Mosaic amb escena de la llegenda de Josep.
Venècia, San Marc. 1240 ca.).
S. XII, Al-Idrisi: Tabula Rogeriana o Llibre de Roger. Obra d’un estudiant àrab que
no va tenir transcendència a Europa. Es fa una descripció de monuments de Giza,
dimensions de piràmides, reutilització de les pedres, la tipologia d’estuc i el material
de composició.
A l’època de les croades sorgeixen nous relats sobre viatgers europeus. En aquest
moment Egipte està en mans musulmanes i és difícil arribar-hi, així que només
arriben al delta o al Caire i ho fan de passada per anar a Terra Santa, deixen alguna
menció d’algun monument. Ordes religiosos cristians que tenien instal·lacions
permanents al Caire.
Egipte a l’època moderna
Es torna a incentivar el redescobriment dels monuments d’Egipte. L’interès pels
viatges i exploracions anava en augment. Sorgeix l’Egiptologia.
1672: un dominic d’origen alemany recorre el país fins al sud d’Egipte i descriu tot
allò que es va trobant pel camí: runes, mòmies...

Jean de Thévenot: fou un dels primers a obrir els sarcòfags i en informar sobre els
seus descobriments. Només es queda a la zona del delta, pren mides de la piràmide
de Kheops i descriu el seu interior. A Saqqara compra un sarcòfag que descriu com a
recobert d'ídols i jeroglífics i fa obrir una mastaba. Gràcies als seus gravats i la seva
obra (Voyage au Levant, 1664) els europeus descobriran Egipte i part de la zona
oriental. Al s. XVIII a Europa es desperta una autèntica passió per Egipte per part de
classes socials altes i cultes. Molts dels visitants d’aquesta època fan avenços
interessants. Basant-se en les descripcions dels clàssics van poder identificar
exitosament molts temples i monuments.

Winckelmann (un dels primers historiadors de l’art), 1763 va conèixer obres de fusta
i de pedra egípcies i va començar a estudiar l'època a través d’aquestes obres.

Frederick Lewis Norden enviat a Egipte pel rei de Dinamarca (Cristian VI) amb
l’objectiu d’elaborar un informe sobre el país. La seva obra Travels in Egypt and
Nubia, 1757, recull tot aquesta informació, reeditada i traduïda a l’anglès i alemany.

L’interès culmina amb l’expedició napoleònica a Egipte amb especialistes de

diferents àmbits (geògrafs, arquitectes), el resultat es publica a París. Vivant Denon
publica Voyage dans la basse et (?) i Déscription de l’Égypte, Paris 1809.

Es fa una literatura fantàstica sobre Egipte (els egipcis son seres de un solo pie, les
dones queden embarassades bevent aigua del Nil).
Col·leccionistes i bibliotecaris van començar a visitar el país i a adquirir o robar
peces: Saqueigs de mòmies i aparició dels gabinets de curiositats, compilaven
elements de tota mena. S’aconseguien papirs, mòmies, estàtues... Es feien autòpsies
de mòmies en públic com a esdeveniments. La pols de mòmia estava molt
demandada.
En aquest moment s’inicia el saqueig a Egipte. Hi ha interès per viatjar, el que
provoca el robatori i el saqueig. Les col·leccions dels museus europeus es formen
també en aquest moment.

Drovetti (1810) fou el primer a cometre saqueigs i portà moltes peces recopilades en
museus.

Belzoni va ser un viatger que adquirí moltes antiguitats i va entrar a la

piràmide de Kefré, va rescatar el cap de Ramsés de II que ara es troba al British
Museum.

Com a colofó de tota aquesta febre tenim el desxiframent de l’escriptura jeroglífica

per Champollion el 1822-24. Pedra Rosetta, Museu Britànic.

David Roberts, pintor romàntic europeu que és l’autor d’un gran nombre de dibuixos
de monuments egipcis. Aplicació del color a les seves obres per saber quins colors es
trobaven en aquells edificis egipcis. Testimoni de la policromia.
A mitjans del s. XIX es comencen les primeres excavacions científiques de caràcter
destructiu. S’empraven mètodes agressius per a aconseguir objectes destinats a un
museu. La ceràmica que no tenia decoració no interessava i es deixava, i així amb
més objectes. En aquell moment no es registrava res de l’objecte, la seva procedència,
on es trobava, de quin temple provenia...El que interessava era aconseguir objectes
de la cultura egípcia.

Karl Richard Lepsius (1810-1884) filòleg prussià que substituí el caràcter fantàstic de
la literatura per una literatura més rigorosa. Denkmäler aus Ägypten und Äthiopien
(12 volums), és un registre detallat de les inscripcions i monuments. Dirigeix la
construcció del Museu Egipci de Berlín (s’hi van portar 15000 objectes).

Françoise Auguste Ferdinand Mariette (1821- 1881). Emprèn excavacions a Saqqara i

fa una gran descoberta de les tombes subterrànies de Toros Apisi del serapèum.
Comença a proposar mesures de protecció del patrimoni i de la manera d’excavació.
Sir William Matthew Flinders Petrie (1853-1942), pare de l’egiptologia moderna i
proposa un sistema per traçar la cronologia a les tombes (diferents capes de terra).

Compilació més important dels temples egipcis: James Henry Breasted. Organitza el
departament d’estudis epigràfics per produir la documentació més completa i
acurada sobre les inscripcions dels temples.

Margarette Murray: una de les primeres egiptòlogues que treballà al Museu de

Manchester.

L’egiptologia avui en dia

En l’actualitat ens trobem dos vessants: per una banda, l’egiptomania, és a dir,
l’obsessió amb Egipte i, per altra banda, treball pluridisciplinari de cooperació en
equips de treball.

Antigament, hi havia 90 expedicions a l’any a Egipte. Actualment, amb les noves

tècniques d’expedició es realitzen en llocs residencials.

Actualment, les excavacions es fan amb equips cada vegada més pluridisciplinaris:
geòlegs, cartògrafs, topògrafs, antropòlegs físics, forenses, palinòlegs...

A Egipte els estudis disciplinaris d’egiptologia es van inaugurar després de la Segona

Guerra Mundial. A Europa es presenten en forma d’instituts.

Tecnologia aplicada, evita moltes destruccions: endoscòpies, radiologia, TAC, anàlisi

ADN, etc. Reconstruccions facials en 3D.

Les noves tècniques d’informació no tenen a veure amb Belzoni al segle XIX. Es posa
l’accent no tant en excavar únicament el cementiri, sinó també els assentaments
domèstics perquè ens dona molta més informació (dieta, rol de la dona, societat,
família, salut...).
1983 Llei 117 de Protecció del Patrimoni egipci, tot el que es trobi pertany
directament a l’estat i no es pot agafar sense permís judicial.
Es poden inferir moltes dades a partir d’un recipient i del seu context.

2.Geografia, desert i oasis

Lluminositat a Egipte: el matí sorgeix com un esclat de llum, el Sol surt de cop i
comença a escalfar la terra. A la tarda el cel es cobreix d’un verd morat i de cop es fa
de vespre. És per això que els egipcis varen fer de Ra el seu déu creador. Ho van
concebre com el principi actiu de totes les coses. Canvis i transicions ràpides.

A més del déu Ra, també hi havia el déu del Nil, que es deia Nilus o Hâpy. Serà la
divinitat del riu Nil, venerat per la seva fertilitat perquè associaven la inundació del
Nil a les terres fèrtils que es deixaven després. A més, aconseguia conquerir el desert,
a les capes d’arena pròpies.

La singularitat geogràfica d’Egipte és un dels factors responsables de la seva

diferenciació cultural. És una terra de contrastos, és molt fàcil tenir un peu al desert i
amb l’altre tocar vegetació. Canvis abruptes.

El país és molt sec, per tant, el que ens facilita la vida és el riu Nil. La banda habitable
del riu Nil és la ribera del riu, però a causa de les inundacions els poblats es situaven
un poc més lluny.

L’extensió d’Egipte habitable i cultivable és només un 3,5% de la totalitat del país. La

resta és un desert àrid, inhabitable. El 93% de la població actual viu dins aquest
3,5%.

El clima d’Egipte influeix decisivament en els sistemes de vida, a la conservació dels

materials arqueològics (conservats perfectament degut a l’arena del desert, que
aïllava tota la humitat).
Rep el cabal del Nil Blau (neix a Etiòpia) i el Nil Blanc, passant per 4 cataractes
formant una barrera natural al sud d’Egipte. Deserts i cadenes muntanyoses que
protegeixen Egipte de qualsevol invasió i fan de barrera natural, aïllant el país.
Configuració geogràfica que afavoreix una barrera natural de protecció davant altres
pobles. Aquest aïllament genera un fort etnocentrisme i un sentiment de superioritat,
perquè es creien un país protegit pels déus. La crescuda anual i previsible del riu Nil
també els va ajudar a aquest sentiment d’etnocentrisme: el Nil ens protegeix, ens
envia cada any aigua que ens permet cultivar i sobreviure. La periodicitat, el
calendari, es basaven en les crescudes del Nil.

Riu Nil: eix simbòlic que separa l’Alt Egipte i el Baix Egipte i també separa la banda
dels vius (Est, sortida del Sol, renaixement, vida) i la dels Morts (Oest).
El Nil possibilita el desenvolupament de l’aritmètica: després de la inundació anual
la terra queda coberta per un llim negre de terra molt fèrtil, que esborra les antigues
marques de propietat de les parcel·les, per tant, s’havia de tornar a mesurar els
territoris. Desenvolupament de la tècnica estatal normativa també arran d'això.
També serví de ruta de navegació i via de transport fonamental.

El riu Nil es va divinitzar i fins i tot hi ha monarques que van fer esculpir estàtues
seves com a Nilus-Hâpy com a símbol de poder.

Aparició de nous mecanismes per poder extreure aigua del Nil i pujar-la a nivells més
alts: shaduf. Molt utilitzat per regar horts i jardins i molt sovint representat a les
pintures murals de tombes.

Per preveure i mesurar la crescuda del cabal del riu existien mètodes com el
Nilòmetre, un sistema a base de marques a les parets en els temples, que permetien
comptabilitzar el nivell caudal del riu. Gràcies a aquest mètode els sacerdots podien
preveure quan vindria la inundació i avisar a la resta de la població. També era una
manera de tenir control sobre la mateixa població per mitjà del control de l’aigua.

Com a síntesi podem dir que les idees més importants que trobarem en Egipte són el
renaixement anual del riu, i el renaixement diari del Sol. Aquestes dues idees
conformen la idea de renovació, no només de l’individu sinó de l’entorn.
El renaixement diari del Sol és la victòria del Sol sobre l’AMDUAT, és a dir, sobre
l’inframon. Igual que el Sol venç la seva pròpia mort també hi ha la idea sobre
l’individu. La geografia determina molts caràcters. De l’observació cíclica d’aquests
fets els egipcis extreuen que la vida renovada venç a la mort.

2.1 Alt Egipte

- Zona muntanyosa, però també plana a la vora cultivada del riu. L’economia
era principalment agrícola en aquesta part d’Egipte.
- La planta heràldica de l’Alt Egipte és la flor de lotus.
- Els egipcis es referien a aquest territori amb diversos noms: Desheret (terra
vermella)
- Ta-Shema (terra estreta). Terra vermella per la part desèrtica, el desert
s’associava amb el color vermell. Terra deserta fora dels marges del Nil. Terra
estreta perquè està encaixonada pel riu (zona d’Elefantina, Abidós...)
- L’avantatge de l’Alt Egipte és que d’aquí prové la major part de la informació
arqueològica conservada. Gràcies a la gran sequedat del clima s’ha conservat
molt material de l’època predinàstica.
- Abidós: ciutat dedicada al culte d’Osiris. Déu que representa la inundació i els
seus cicles.
- Hieracómpolis: on es troba el primer temple egipci conservat de l’època
predinàstica.

2.2 Baix Egipte

- Zona del Delta.
- La planta heràldica era la talla de papir.
- Conegut com a Kemet (terra negra) pel llim que fa que tot quedi fosc, o també
com a Ta-Mehu (terra ample).
- Lloc d’abundant vegetació degut al cicle anual de la inundació. La bifurcació
queda molt marcada.
 - Degut a la inundació i a les planícies, els poblats es situaven a Geziras, uns
monticles elevats per evitar l’abnegació. Moltes vegades aquests monticles
eren forçats.
- La font d’economia en aquest cas era la ramaderia tot i que també hi havia
agricultura, però en menor mesura.

- Es diferencien 2 deltes:

- Delta occidental: no captava gaire l’interès dels egipcis. L’únic perill

que es podia trobar era als límits on hi havia certes tribus líbies que
habitaven al desert i que a vegades feien pressió per instal·lar-se a la
zona.
- Delta oriental: el que enllaça la península aràbiga. Un punt de comerç,
de sortida d’exèrcits... És aquí on trobem el Camí d’Horus, d’on sortien
caravanes, mercaderies, exèrcits, etc. Via completament protegida per
Egipte mitjançant guarnicions que acompanyaven els mercaders i
inclús tenien assentaments al camí a diversos trams.

Al desert també hi ha petits oasis que els egipcis aprofitaven pels fruits (escena
recollida de raïm). Els dàtils i el raïm es trobaven en aquests llocs.
- El vi es servia barrejat amb aigua i s’utilitzava no només per beure, sinó per
realitzar pràctiques de curació i per a rituals religiosos.
- En quant als rituals religiosos, el vi està molt relacionat amb Sekhmet,
l’aspecte colèric de la deessa Hathor. També estava molt associat a la deessa
Nut (deessa del Cel), de la que es deia que “el cel estava embarassat de vi”, i a
Osiris.
- El vi representava la joventut i la vida eterna, per tant s’oferia a difunts i als
déus.

L’oasi també era un lloc de refugi i de fugida. L’Estat els usava per exiliar enemics.
També apareixia sovint en la literatura, on es creaven personatges i animals
fantasiosos híbrids i reals del que es podien trobar a dins.
2.3 Núbia
- zona difícilment cultivable. Hi havia abundància de mines d’or. Els portadors
d’or apareixen en la imatge diferenciats amb pells de girafa i de lleopard.
Egipte enviava expedicions i ells també portaven ofrenes als governants i als
déus.

- Per part dels nubis també va haver certs intents d’emigrar a Egipte, però
sembla ser que estaven molt més acceptats i integrats quan es donava el cas
que no pas els libis.

2.4 Calendari
+ 12 mesos de 30 dies, repartits en períodes de 10 dies. Afegien 5 dies per fer els 365.
Aquests cinc dies són els epagómenos, els dies on van néixer cinc déus importants.

+ Calendari lunar, però a més a més d’aquest dividien l’any en 3 estacions.

- Peret: comprendria l’hivern-primavera. Era el moment de plantació,

germinació i l’inici de la recollida a les terres.
- Shemu: estiu. Moment en que es recollia la collita i s’emmagatzemava.
- Akhet: comprendria juliol i agost. Moment de la inundació.

CONDICIONANTS DEL PENSAMENT DE L’ANTIC EGIPTE

- Paisatge
- Paisatge (extens), religió, faraó, determinen la cultura, basada en
allò limitat, etern, colossal.
- Tots aquests patrons els trobarem interioritzats en el seu
pensament i, per tant, en l’art. Dues característiques de l’art que
també es troben al paisatge són la uniformitat i la simetria.
- Paisatge natural colossal, immens. Uniformitat en tant que poca
variació, conservador, art uniforme. La poca variació s’associa al
concepte d’ordre. Simetria en quant a la divisió natural que crea
 el riu Nil. Conceptes que ja es troben en lageografia i tenen un
gran impacte en l’art i en els individus.

- Població o etnia
- La base de la població egípcia és un substrat africà amb algunes
barreges que poden fer pobles invasors, que es sentien atrets per
la cultura, com els libis, els semites i els nubis.
- Tenia per costum depilar-se per comoditat, es rasuraven el pèl i
es posaven perruques fetes de cabell natural. Les perruques de
les dones tenen com una mena de con que contenia olis
aromàtics i perfums. La bona olor era fonamental tant en sentit
cosmètic com religiós.

3.Llengua i escriptura
La llengua i l’escriptura es veu modificada pels pobles semites. Podem trobar
diferents tipus d’escriptura: jeroglífica, hieràtica i demòtica.

3.1 Jeroglífica
- Hieros (sagrat) + grifos (gravat).
- Escriptura que apareix gravada en monuments erigits per la
posteritat (tombes, estàtues,
- esteles...).
- Quan la tenim fixada en un suport etern com la pedra, vol
participar en l’eternitat. És una manera de que el contingut
quedi escrit per sempre.
- Amb els relleus de les primeres 3 dinasties ja tenim el sistema
jeroglífic complet, però els orígens es poden documentar des
d’un poc abans de l’època predinàstica.
- Es pot considerar un art menor, un art visual, perquè les figures
són molt detallades i precises, i hi dediquen molt temps a fer
aquesta escriptura.
 - El déu Thot (representat com un mandril) és el patró de
l’escriptura, per això s’havia de fer una escriptura minuciosa i
perfecta, com a regal al déu.

Els signes jeroglífics són figuracions d’éssers o objectes. Els egipcis feien servir un
sistema pictogràfic que consistia en representar de forma esquemàtica allò que ells
volien comunicar. Estava pensat per representar coses molt concretes i no hi havia
marge per representar accions o verbs.

Amb el temps, se li va començar a concedir un sentit figurat, de manera que el disc

solar ja no seria únicament un pictograma, sinó també un ideograma (sol = llum,
temps, dia) i van anar afegint tipus fonètics per adquirir el valor d’un so (disc solar =
R).

Redus: quan els ideogrames passen a utilitzar-se com a valor fonètic, és a dir, quan
l’obra conté aquell jeroglífic que ens permet identificar la persona, l’escena o l’acció.
S’usa el fonetisme per donar un sentit.

Els antics egipcis no tenien alfabet, sinó que s’escrivia amb una barreja de signes
fonètics. Per no caure en confusions, van elaborar un altre tipus de símbols, que són
els determinatius, que indiquen si s’ha d’utilitzar el símbol en mode fonètic o
simbòlic. La possibilitat de combinatòria en un mateix discurs van incrementar
moltíssim les seves capacitats comunicatives.

Tenien 3 tipus diferents de consonants: les uniconsonants (r), les

biconsonants i les triconsonants, no escrivien les vocals.

Aquest tipus d’escriptura era molt complicada, i s’aprenia a les Cases de la Vida, que
eren escoles que s’encarregaven de la producció, la còpia i la restauració d’obres de la
literatura
egípcia.
En aquestes cases de la vida havien de copiar els clàssics i així arribaven a aprendre
fins a 700 signes. No tothom podia rebre aquesta educació i això quedava restringit a
escribes, funcionaris i als responsables de decorar tombes.

El suport principal de l’escriptura jeroglífica serà la pedra, però també trobam

jeroglífics damunt papir, que és una planta que es troba a tot el Nil. El papir ja
treballat i muntat podia fer fins a 20m de longitud. Un altre material és la ostracon,
pedra calissa reaprofitada per poder escriure-hi o per fer-hi una mena de borradors.

Els textos jeroglífics comprenen molts camps, religiós, literatura èpica, lírica,
documents de caire científic. L’art també esdevé un suport per l’escriptura jeroglífica.

Hi haurà una relació entre escriptura i representació artística, de manera que els
jeroglífics ens donen informació sobre la iconografia de la obra. El text acompanya la
imatge i la completa.

3.2 Hieràtica
- Apareix paral·lelament a la jeroglífica, la tenim documentada des de l’època
protodinàstica fins el segle IV dC.
- Es desenvolupa exclusivament sobre papir-
- La fan servir els escribes, els sacerdots, els textos administratius, contables,
textos literaris i mèdics. És una escriptura sagrada, hieràtica.
- Consisteix en una simplificació de la jeroglífica.
- Es poden veure canvis en la tonalitat, perquè els escribes utilitzaven tinta
negra i tinta vermella: quan havien d’escriure un text de caràcter religiós però
tenia una connotació negativa o alguna cosa que es podia tornar en contra
(déu Seth, serp Apofis) ho posaven en color vermell.

3.3 Popular o demòtica

- Es desenvolupa a partir de la dinastia XXVI, al segle VII-VIII aC
 - Aquesta escriptura és la dels funcionaris, notaris, contes o rondalles,
contractes de compra-venta.
- És molt difícil reconèixer tants símbols com en l’escriptura hieràtica.

3.4 Pedra Rosetta

- Data de l’època tolemaica (196 aC) i és de granodiorita.
- Es conserva al Museu Britànic.
- És de l’època de Ptolomeu V, qui va encarregar la pedra.
- Degut a la barreja entre hel·lenístics, egipcis, i demòtics que es va fer després
de la mort d’Alexandre Magne, es va deixar constància de la coronació de
Ptolomeu V en els tres tipus d’escriptura (Jeroglífic, demòtic i grec).
- Aquesta estela de pedra és excepcional ja que va permetre el desxiframent de
la escriptura jeroglífica.
- El cartutx és una forma en l’escriptura jeroglífica que emmarca o enuncia el
nom d’un monarca (el nom s’inscrivia en l’interior). Pot estar representat de
forma vertical o horitzontal, i amb un tancament a l’òval. Gràcies als
cartutxos, Champollion va poder desxifrar la pedra de Rosetta

3.5 Periodització
Manetón, sacerdot d’Heliopolis va escriure, per encàrrec de Ptolomeu I, una història
d’Egipte. A ell li devem la llista de dinasties, va fer una agrupació de 31 dinasties de
reis d’Egipte. En la periodització trobem els períodes, on trobem les diferents
dinasties.

Llista Reial del temple de Seti I a Abidos. L’escena mostra el culte de Seti I i el seu fill
Ramses II a 76 monarques difunts. Comença amb Menes i acaba amb Seti I; s’han
eliminat aquells reis que es volen oblidar com Akenathon o Hatxepsut
 4. Poder i estructura social

4.1 El monarca
- Noció del faraó (concepte començat a usar a la dinastia XVIII, a l’Imperi Nou),
figura que encapçala la societat egípcia. El monarca era una figura molt
emblemàtica a Egipte.
- A començament de l’imperi Antic els reis eren considerats déus (Netcher).
Com que eren considerats déus, el seu poder d’actuació estava justificat pel
seu caràcter diví i era indiscutible.
- Els monarques eren els representants de la terra del déu Horus (abans de
l’Imperi Antic), per això es col·locava el nom d’Horus davant el nom del
monarca.
- A partir de la dinastia IV es comença a fer culte solar al déu Ra, així que els
monarques són considerats fills de Ra. Es deixa de divinitzar al reu, però no se
n’exclou el seu origen diví.
- El doble caràcter, humà i diví, és clau per entendre el monarca: la
representació dels déus davant el poble i la representació del poble
davant els déus.

- La manifestació pública del poder del rei consisteix en un conjunt de formules

iconogràfiques i d’atributs que ens mostren les seves diferents funcions. Quan
es representa porta una sèrie d’atributs que, a part de formar part de la seva
indumentària cerimonial, també tenen a veure amb la idea de poder i
protecció.
- Les escenes de coronació són vistes com actes de transmissió de poders, una
manera de legitimar el poder a través de les divinitats. És la consagració de la
doble naturalesa del monarca. Escenes que acrediten el caràcter diví del
monarca són la gestació o la fecundació per part d’un déu. En els temples
funeraris religiosos se’l representa emmantat pels déus. *Hatxepsut mamant
de la vaca sagrada. Capella de Hathor.
Atributs insignies i emblemes del monarca:
Xenti
- Faldilla de lli creuada que es tancava a la part frontal i tenia un element
vertical. Estava subjectada per un cinturó on molts cops trobem el cartutx
amb el nom del monarca.
- A sobre podia portar una faldilla llarga, que el monarca portava en contextos
religiosos.
- La cua de toro és un element simbòlic que el monarca porta penjat per la part
posterior del faldellí, simbolitza poder suprem (toro de gran poder).
- Habitualment el monarca sol portar el pit al descobert, però a vegades es posa
capes o camises i quan exerceix funcions sacerdotals sol portar una pell de
pantera.

Nemes o kalft (tocat)

- És un mocador de lli rectangular lligat al cap, aquesta peça està documentada
ja des de l’Imepri Antic.
- Aquesta peça es completava amb la cobra reial (uraeus), una peça que es cosia
al nemes i era un element protector, tenia la funció d’escopir foc als enemics.

Corones
A. Khepresh (casc blau). Corona que es comença a utilitzar a l’Imperi Nou.
Només la porten els faraons, vinculada a l’àmbit militar o a l’àmbit religiós.
B. Hedjet (corona blanca, corona de l’Alt Egipte). Corona documentada des de
l’època protodinàstica.
C. Deshret (corona roja, Baix Egipte). Es caracteritza perquè té una espiral que
es projecta cap al davant. El color vermell aquest cop representa fertilitat.
Corona documentada des de l’època protodinàstica.
D. Psechent (corona de la unificació). Combinació de les dues corones (blanca i
roja), representa la unificació dels dos territoris d’Egipte. També la podien
portar alguns déus.
E. Corona Atef (corona d’Osiris), habitualment la duu Osiris, però hem de
recordar que en la mort del monarca aquest era representat com a tal perquè
es converteix en Osiris. Així doncs, caldrà diferenciar amb els atributs quan es
tracta d’un o altre.
Barba postissa: la porta el rei en escenes de caràcter religiós. Les barbes sagrades
estaven fetes de cabell trenat i tenien com una mena de cordes que permetia que es
col·loquessin darrere de les orelles.

Ceptres
1. Hega: és un pal amb la part superior arrodonida, com si fos un ganxo, que
utilitzaven els pastors per agafar els animals per les potes de darrere.

2. Flagel nekheh: Servia per fuetejar els animals a l’època nòmada, és un atribut
també d’Osiris. Aquest i el ceptre Hega s’associen a la simbologia del monarca com a
gran pastor.

3. Aba o sejem: Estava fet de fusta. Aba és un jeroglífic que vol dir comandant i sejem
vol dir poderós. El monarca el regalava, el cedia quan volia fer un obsequi a
funcionaris d’alt càrrec.

4. Uas: pal recte i llarg, amb la base en forma de pinça i un remat superior consistent
en una peça inclinada que pot recordar, segons alguns autors, al perfil sintetitzat
d’una gasela o d’un gos. Podia estar associat a la idea de domini i de poder. En mans
dels déus també apareix. Té la capacitat de transformar-se en una eina que subjecta
altres coses. (imatge de un déu entregant el ceptre uas a un monarca li està donant el
poder).

5. Maça hedj: maça que utilitzava el monarca per colpejar els enemics.
Conceptes: Sa-ra (hijo de Ra)
Nesu-bit (la canya i l’abella, Alt i Baix Egipte)
Tots aquests elements reforçaven el poder i el domini a la terra del monarca i en feia
ostentació en les cerimònies.

Sistre, relacionat amb la deessa Hathor: instrument musical de percussió. Hathor era
la patrona de les activitats musicals i de la dansa. A banda d’això, el sistre
simbolitzava una benedicció divina.
4.2 Funcions del monarca
- Mantenir l’ordre còsmic i vèncer el caos
- Garantir i fer prevaldre l’harmonia del seu país, fer prevaldre l’ordre còsmic.
- Vèncer l’Isfet (caos), que és un dels principis de la mentalitat egípcia.
- El monarca, com a representant a la Terra, haurà de vetllar per el
manteniment de l’ordre (Maat) i els déus li oferiran la seva ajuda.

A les representacions es troben déus davant el monarca que l’estan ajudant o que són
testimonis de la seva actuació.

El Caos és representat pel déu Seth i l’ordre representat per Horus. La idea és
mantenir l’equilibri entre aquestes dues forces de l’univers.

Imatge del triomf: monarca (delimitat, perfilat, ordenat = ordre) subjectant amb una
mà els cabells dels enemics (apareixen solapats, un darrere l’altre, imatge
multiplicada = desordre, caos) i amb l’altra la massa Hedj.
Per tant la destrucció dels enemics suposa la destrucció del caos i la recuperació de
l’ordre. No es reprodueix un fet històric, sinó que és una representació
propagandística (mostra la voluntat del monarca de mantenir l’ordre i el domini)
amb imatges arquetípiques i estereotipades. Es reproduïa a les parets exteriors dels
edificis a partir de l’Imperi Mig. En alguns casos sí que es pot vincular amb un fet
històric real.
Triomf sobre els enemics: Seti I i Ramses II
- Controlar els territoris i evitar la penetració dels enemics
Representació dels enemics i presoners amb les mans a l’esquena lligades amb tiges
de lotus, normalment es troba als peus de les estàtues colossals, sota els peus del
monarca, representa el control.

- Mantenir el país unificat i protegit

Jeroglífic: sema-tawy, representa la unió de les dues terres. Flor de lotus i papir
entrellaçades en una mena de pal vertical, que recorda a la tràquea i els pulmons:
Unir aquests dos elements en aquesta tràquea vertical recorda al Nil, amb els
lotus i papirs que creixen als voltants -> El Nil dóna alè als dos Egiptes i el monarca
és qui s’encarrega de mantenir aquest alè i aquesta unificació.

- Pretenir que regni la justícia, l’ordre i la veritat

És qui dicta les lleis i vetlla perquè es compleixin i que regni la justícia. Representat
al costat de la deessa Maat (ploma d’estruç). El fonament d’actuació del rei és la Maat
(ordre), que és l’element essencial de la configuració egípcia de l’ordre i del món.
Configuració harmònica de la vida del món. Ra i els déus col·loquen el rei sobre la
terra perquè faci que venci la Maat sobre el caos. El rei està integrat a la Maat, no
governa per damunt de la llei sinó que està a la mateixa alçada, governa segons
aquest principi d’actuació.

- Detenta el poder militar

El monarca sustentava el poder militar, decidia sobre la guerra o la pau, ell enviava
l’exèrcit. Apareix amb el casc blau, a un carro tirat per cavalls amb les brides
fermades a la cintura: element sobrenatural que se’ns presenta com a senyor de la
guerra i com a dominador del món. Imatge inamovible des de la Dinastia I.

- Satisfer els déus

Aquest culte i devoció cap a la figura dels déus es portava a terme pels reis mitjançant
les ofrenes, la construcció de temples i la seva consagració. Els sacrificis i les ofrenes
es donaven per part del faraó diàriament. Gràcies al culte es garantia la comunicació
amb els déus. La comunicació amb ells és indispensable per mantenir l’ordre.
Eliminar el culte i la comunicació equivaldria a aniquilar el món.
Cada acte cerimonial estava pactat. Era molt important fer el culte correctament. El
culte diari era una seqüència de gestos que executava el rei davant la imatge divina.
La divinitat estava representada dins una naos o cel·la. No apareix com a estàtua en
les imatges, és el propi déu.
A la matinada i al vespre el faraó, un cop purificat, purificava amb encens la sala on
es trobava el déu. Cada dia havia de trencar el segell de la porta de la capella per
entrar. En el moment en que ell obre les portes equival a l’obertura de les portes
celestials. S’agenolla a la divinitat i ora. La funció de satisfer els déus es troba en
mantenir el culte als déus perquè ells són qui faciliten la tasca del rei. El culte
és diari per part del monarca.
Imatge de l’ofrena del menjar: normalment s’oferia carn de
diferents tipus (vaca, aus, xai...), verdures i fruita, i enciam.
Damunt d’un altar davant el déu.

En la imatge de Seti I amb l’ofrena d’encens podem observar una gerra amb flors als
peus del conjunt.
Es creia que l’encens tenia propietats apotropaiques (de protecció), que allunyava el
mal, una funció purificadora i màgica.
També es creia que l’aroma de l’encens era el mateix que el dels déus i per tant
s’usava constantment a la sala de culte.
A la dreta com a receptor hauria d’haver la figura o estàtua d’un déu.
Seti I duu el faldellí cerimonial i el casc kepresh.

A la mà sosté un pal de fusta en forma de mà, sostenia l’extrem el receptacle on es

disposaven les boles d’encens. Acció d’agafar la boleta d’encens i tirar-la al
receptacle, el desplaçament que fa la bola.

Ofrena Tutmosis III:

Gerra heset, formada d’una base estreta que s’amplia. D’ella brota aigua.
Acompanyada pel jeroglífic de l’aigua.
L’altre mà subjecta un vas del que surt una petita espelma: l’encens.
Ofrena d’encens i aigua.

Ofrenes florals: destinades a transmetre als déus alegria i desig. Eren flors associades
a la vida.

Un altre tipus d’ofrenes eren les ofrenes del pa. Depenent en les èpoques el pa tenia
una forma o una altre. Eren tan importants com l’ofrena d’aigua (l’aigua
era un símbol de vida, de reanimació i neteja, un component essencial de vitalitat).
4.3 El visir
El visir era un càrrec molt important corresponent a la noblesa dins d’una piràmide
estamental. A més a més de pertànyer a la noblesa, la seva era una classe
professional. Era el càrrec més important de l’administració.
El visir era el representant directe del rei. “Els ulls i les orelles del rei”. Controlava i
coordinava l’administració interna egípcia i feia acomplir els decrets jurídics. També
era l’encarregat de recaptar els impostos i de construir les obres socials i públiques.
Tot i així, també necessitava proveir-se d’ajudants i auxiliars per poder estar en totes
bandes. És un càrrec que pot acumular molt poder i degut a això, era una persona
escollida pel monarca i molt afí a ell. A vegades eren mateixos familiars = fidelització
al monarca.

1ª vaga de treballadors a Deir-el-Medina: vaga de part dels artesans que treballaven

en les piràmides en temps de la Dinastia XVIII. Es queixaven per la falta
d’aliment i per les dures condicions en les que treballaven. En aquest cas el visir era
el responsable directe per la mala gestió.

En la imatge observam els ajudants del visir contant el bestiar. Feien un registre i
una inspecció de cada peça del bestiar per saber quant havia de pagar l’amo d’aquest.
La contabilitat es duia a terme per part del visir.

4.4 Els sacerdots

Els sacerdots eren els encarregats de mantenir l’equilibri universal i la creació servint
als déus.
L’única condició que se’ls atribueix és anar afaitats i circumcidats, és a dir, en un
simbolisme de la puresa.
S’ha de comprendre que molts sacerdots també tenien altres funcions. En teoria era
un càrrec anomenat pel monarca.

A la pràctica, molts cops el càrrec es va convertir en hereditari i això suposava un

problema: en ocasions el monarca no ho controlava totalment i la seva influència
sobrepassava la del rei, i es conspirava contra el monarca.
Era un càrrec molt poderós. A Egipte hi havia molts edificis religiosos. El temple
tenia un paper molt important en el desenvolupament de la vida econòmica i
religiosa.

Dins aquest gran grup trobem diferents categories sacerdotals. Era un estament on
es podia observar un baix clergat (ajudants) i un alt clergat (el sacerdot màxim i
aquells que s’encarregaven dels afers reials).

- HM-NTR: el primer profeta o el sacerdot màxim. Realitzava els rituals

relegats directament pel monarca i era l’encarregat de la directriu del temple.

Dins aquest grup trobem als altres sacerdots. Aquests eren els qui ajudaven al primer
sacerdot en tasques directives i en la preparació d’ofrenes, rituals, serveis diaris...
(Alts sacerdots).

- Sacerdots diaris: era un grup molt nombrós, no sempre al servei del temple.
Durant 2 mesos a l’any col·laboraven en tasques pel temple. No a temps
complet. Aquest podien dur perruca.

- W’B: un sacerdot pur. Duia a terme el manteniment del ritual en el temple.

Eren els encarregats de portar la barca divina a les processons.

- HRY-HBT: els sacerdots lectors. Eren els encarregats de llegir els textos
sagrats a les cerimònies religioses. Aquest càrrec requeria d’una gran
especialització en la lectura.

- SEM: els sacerdots que actuaven en l’àmbit funerari: la preparació del funeral,
el procés de momificació, assegurar al difunt... No apareix en totes les escenes
de caràcter funerari perquè a la vegada utilitzava ajudants (sacerdots
genèrics).

Per acostar el culte a la gent es feia una processó carregant una barca on es col·locava
una estàtua del déu.
La gent no podia entrar de qualsevol manera al temple, les ofrenes havien de
deixar-se a la porta i per tant resultava molt distant.

Tutankhamon apareix com a Osiris perquè és el difunt, mentre que Ay, el seu
successor va vestit amb la pell de lleopard (en l’antiguitat autèntica i en altres casos
sintètica). Ay està fent el ritual d’apertura de boca, representa que amb l’artefacte
que duu a les mans toca la boca del difunt i li tornava els seus sentits pel més enllà.

4.5 Els camperols

Fellah: la columna vertebral de l’economia a Egipte. Tot i així, només en tenim
coneixements parcials.
Els registres que tenim sobre ells pertanyen a Herodot i altres grecs que van viatjar a
Egipte. Sabem per això que quan morien de fam o de malalties incurables el seu cos
era abandonat al desert, enterrat sense nom i sense identificació.

Les pintures on són protagonistes es troben a les tombes dels seus rics amos.
Apareixen treballant la terra del seu terratinent. A més a més de la seva tasca, també
tenien un servei obligatori no remunerat en qualsevol cosa que se’ls hi demanés (com
per exemple construir les piràmides). El govern ho tenia planificat de manera que en
el moment en que s’acabés la sembra comencessin a fer aquests treballs.

L’arqueologia ha ajudat molt a saber sobre els camperols gràcies a la quantitat

d’eines que s’han trobat i que han pogut fer-nos saber com funcionava l’agricultura
egípcia.
El camperol rebia poc gra. El que recollien es duia a un graner i es redistribuïa per tot
Egipte. Ells només es quedaven una petita part.
Caràcter democràtic de la imatge: dóna la oportunitat a que apareguin personatges
que no estan a fonts escrites, i això ens permet conèixer figures completament
anònimes.
Ens mostra el procés de producció agrícola.
- El pintaven perquè l’amo difunt s’abastís de productes en el més enllà.
 - S’observa el procés de llaurar la terra, les espigadores que llencen el gra i els
homes que subjecten el cabàs, un recompte de tot el gra i la separació del gra
de la resta.
- Nakht també apareix a la part superior dreta com a inspirador de l’escena. És
el protagonista, qui supervisa tot. Assegut i protegit del sol pel seu tendal.
- És més gran en quant a dimensió (perspectiva jeràrquica).
- Nahkt era un administrador del monarca que supervisava les tasques
agrícoles, per tant, en aquestes representacions s’endú tots els productes al
més enllà.

4.6 Els esclaus

Era una condició dins el propi ofici i una restricció de les llibertats. No és una
societat esclavista perquè no hi ha una classe social que siguin els esclaus, sinó que hi
ha molts oficis que impliquen que el treballador treballi sota les ordres del
personatge important. Diferents càrrecs que poden estar sotmesos sota aquestes
restriccions.

Egipte comença una època de guerres amb els asiàtics, el que fa que es reclutin com a
presoners de guerra i els emprin com a mà d’obra estrangera, sobre els quals el
monarca o l’amo tenia drets sobre la persona per cedir-lo a una altra persona.

- Uxebtis: figures amb forma de mòmia que es col·locaven sobre la tomba del
difunt i el servien al Més Enllà. Eren servents especialitzats en tasques
agrícoles i se’ls pot reconèixer com a tal per les eines que porten. Es trobaven
en les capes que cobrien el difunt. Les fonts els descriuen com esclaus.

En època baixa disminueix la presència de residents estrangers a la vall del Nil, i

sabem que alguns d’aquests grups actuaven com a mercenaris i que a nivell
administratiu la paraula esclau desapareix.
4.7 Administració

Regional
Nomos (províncies o districtes) van variar en funció del temps i es coneixen pel nom
de la divinitat local. Eren gobernades per nomarques que dependien del visir i erne
nomenats pel farao. El rei educava als fills dels nomarques llunyans i els hi donava
carrecs per tal que el carrec no es fes hereditary i escapes del seu control.
Els nomos s’identifiquen en funció de l’emblema que duen al cap

Administració central
Era on havien d'arribar els impostos obtinguts pels visirs de l'administració regional.
Com a institucions administratives més importants destaquen:
- el graner (institució on anava i des d'on es redistribuïa el gra).
- la casa del tresor, que era on s'administraven els ingressos de l'estat i que
permetien el manteniment de l'exèrcit, de la Cort, etc…

4.8 Economía i comerç

Cada producte tenia assignat un valor. L’estat contrlaba el comerç i organitzaba les
expedicions comercials per tal d’obtenir

Agricultura
La base de l'economia era l'agricultura. La inundació anual del Nil fertilitzava les
terres i en permetia el cultiu. L'economia d'emmagatzematge estava molt ben
organitzada.

Ramaderia
Els animals que es representen són les cabres (llet, carn, pell), ovelles, vaques, bous
(animal de càrrega i per sacrificis), cavall (Imperi Nou).
Horticultura
Es basava en palmeres, llorers, raïms, arbres fruitals (representacions). El comerç
estava controlat directament per l'estat i era aquest qui organitzava les expedicions
comercials a l'exterior per obtenir certs productes.

Materials en l’art
Art dels metalls
Coneixen els metalls desde inicis del preiode predinastic.
- L’or tenia un valor molt important i s’equiparava a Ra el deu sol. Provenia de
Nubia i l’Africa tropical

- La plata simblitzaba la lluna i provenia de creta i grecia.

- El ferro es creia que era un metall celest i es va emprar en molts amulets
Hator era filla de Ra, te el disc solar entre les banyes i apareix en forma de vaca. Mare
simblica del rei.

Pedra
Es va recórrer a la pedra per a l’escultura es trobava en gran diversitat al mateix
egipte i es considerava eterna
- El granit te una gran varietat cromatica i no s’acostumava a pintar. S’empra
especialment en escultures i arquitectura reials.

- La pedra calcaria es va emprar en l’epoca antiga per a la reialesa pero va

quedar rapidament desplaçada, es tova, facilment esculpible i pintable pero no
de tanta resistencia.

- Diorita, sobretot la del cafe. Cambiaba de Blau a vVerd en funcio de la llum,

no es pot pintar i es molt dura per tal de tallarla.

- Cuarcita, rca dura, empleada en periodes d’especial culte al deu sol. Es pot
rebar, grga, lila i vermella.
 - Alabastre, variettat de la calcita de color cremos, usada a la producció de petits
objectes.

- Basalt, emprat per elaboorar sarcofags o paviments

- Pedres semi-precises per a ulls, detalls i joyes, cormalina, turquesa,

lapislázuli…
- Faienza
- Ivori, valor defensiu

Fusta
material molt imprtant, mes present en l’antiguitat, permet fabricar tot tipus
d’objectes i es un combustible, la exportaven de siria i el liban.

4.9 Religio
Bibliografía: elissa castell los sacerdotes del antiguo egipto
George hart mitos egipcios
Erik hornung el uno i los múltiples
Manfred larker
Hanlan los dioses, diccionari de la mitologia egipcia
Wilkinson todos los dioses del antiguo egipto

Els mites
El mite es la narració o relat en la memoria colectiva normalment protagonitzat per
personatges extraordinaris en un temps remot.

Contes, llegendes, poemes i altres

Textos de les piramides, texts dels sarcofags - Dedicats a Osiris o anubis per tal
d’aconseguir la immortalitat del difunt, llibre dels morts (libro para salir al dia) -
compilació de textos que recopilen formules i encanteris per ajudar al difunt al mes
enlla, qui no podia pagarse el llibre complet seleccionaba els capitols mes decisius
per arribar a l’altre vida i finalment papirs com bremmer rhind o el chester beatty.
Ambits de la religio
- Religio oficial/estatal
Dut a terme pel farao, manteniment, ofrenes, etc…

- Culte domestic
Divinitats menors mes properes, a les quals es pot pregar (els altres estan massa
ocupats). Taweret (protectora de la dona i la maternitat)

- Culte funerari

5. Pensament i religió egipcies

5.1 Panteo egipci

- Politeisme
- Conservadurisme teològic (els deus perduren)
- Indefinició
- Frmes i atributs entercanviables
- Prehistoria: culte a l’animal sagrat (Totems predinastics) (S’identifica al lleo
amb la monarquia)
- Dinàstic: humanització dels deus mantenint els elements dels animals (déus
propers als homes)

Atum-ra (versio nocturna de Ra) es protegit per la serp protectora Mehen mentre
creua l’inframn durant la nit
Apofis es la serp del inframon que busca destruir la barca solar perque no pugui
sortir al dia seguent
La heka es la magia simpática que fa realitat allo representat
Qui no supera el tribunal divi en l’altre vida el teu cor es devorat per amnit.
5.2 Dualitat D’Horus i Seth
Els déus no són sempre negatius o positius sinó que a vegades son duals.
Déu Seth: força negativa, destructora, va matar el seu germà, però en altres fonts és
venerat com un déu positiu i té temples als marges del riu Nil. Seth encapçala la
barca solar de Ra és el responsable de matar la serp Apofis (serp que viu a l'inframón
que té la funció d'intentar tirar la barca del déu Sol). La seva funció és vetllar perquè
Ra pugui continuar el seu viatge.
- Seth és el déu del desordre, de la sequera, del desert i la terra vermella (ulls
vermells).
- Es coneix com una força antagònica i negativa però té connotacions positives.
- Tant ell com la seva esposa Nephthys representen l'estabilitat perquè no van
tenir descendència.
- La figura de Seth encarna la part del desert, que constantment està amenaçant
la terra fèrtil.
- La iconografia d'aquest déu és molt variada: pot aparèixer amb diferents
fórmules: animal (hipopotam, porc, cocodril, etc) o humanitzada (cap
d'antílop), cos humà: hibrid. Primera representació de Seth en forma
d'animal: Paleta dels Xacals.

Horus fa el contrapès de Seth:

És el fill d'Isis i Osiris. Va ser venerat com a déu del cel i és el déu estatal més antic
d'Egipte. Cap de falcó i doble corona. Aquesta divinitat s'identificarà amb el rei, el rei
viu s'equipara a Horus, i el rei mort a Osiris des de época predinàstica.
Conciliació de les forces contràries. L'equilibri en el govern es dóna perquè hi ha
harmonia entre les dues parts antagòniques. També surten en les escenes del sema
tawy: unificació de les dues terres d'Egipte (unió dels contraris).
En aquesta imatge es mostra el Baix i Alt Egipte: Seth i Horus respectivament.

Agrupacions dels déus:

●Ntr: netjer → déu
● Déus grans: wrw (uru)
● Déus petits: ndsw (nedesu)

Agrupacions: triades (habitualment pare, mare i fill), ogdoades (8) eneades (9)

Sincretisme, fusió de déus: vol dir que la deïtat depèn del moment del dia en el que
està apareix d'una manera o d'una altre.

Ra → Khepri (representació de Ra fins al migdia, forma d'escarabat), Horacte (des

del migdia fins que el sol es pon), Atum (viatge nocturn que fa el déu Ra per
l'inframón). Tots representen el Sol però en diferents moments del dia.
Khepri apareix en forma d'escarabat que emputxa el sol per sortir. Manifestació del
sol a punt de sortir per l'est. Sol aparèixer en forma d'animal o en forma
antropomorfa. Element de creació i de vida en l'actitud dels escarabats.

5.3 Cosmogonies
Són els mites de creació de l’univers. Els tres mites de creació existents van
relacionats a 3 déus i a les seves ciutats:
- Atum (déu solar). Ciutat d'Heliòpolis.
- Ptah (“senyor de la magia”). Ciutat de Menfis.
- Thot (déu de la sabiduría). Ciutat d'Hermòpolis.

Les tres cosmogonies tenen una sèrie d’elements en comú:

a. L’oceà primordial (nun) : Per als egipcis aquest és l’únic oceà existent i té la
capacitat de crear vida.

b. Monticle primigeni (benben) : Va emergir del nun i es tracta del primer tros de
terra existent.

c. El Sol : Entitat poderosa que serà capaç de crear els primers éssers vius.
Cosmogonia Heliopolitana
Mite de l'origen del món: creat en època predinàstica per sacerdots heliopolitans.
Es van tractar de connectar i assimilar diferents divinitats locals per crear un mite de
creació del cosmos. Intenten explicar els fenòmens atmosfèrics naturals que per ells
eren inexplicables.

Segons Baines aquest mite es pot seqüenciar en 2 parts. Una primera es el mite de la
creació: la 2a part es el mite d'Osiris, associat i connectat amb el primer a través de
Nut.

- Atum va sorgir a partir del nun, i d'aquí, amb la seva capacitat creadora, va
crear Ra (la seva consciència. Per tant, Atum = Atum-Ra) i va fer emergir el
benben.
Un cop aquests van ser creats, a partir de l'autofelació va crear la primera
parella d'esposos/germans (els quals tenien elements relacionats amb la vida),
Shu (aire) i Tefnut (humitat). (*als homes se'ls representa amb una pell més
vermellosa, ia les dones amb un to groguenc).
Després, aquests s'uneixen per crear Geb (terra) i Nut (cel). D'aquests, ara en
surten Nephthys, Osiris, Isis i Set.

Set no té fills ja que és infèrtil (és déu de les terres on no creix res), per la qual
cosa
- Nephthys i Osiris s'uneixen per tenir Anubis
- Osiris i Isis s'uneixen per tenir Hours.
La primera part de l'arbre genealògic es pot relacionar amb el cel i la terra (o
elements naturals) i la segona part amb l'inici de la reialesa.
- Osiris va ser escollit per Atum per governar a Egipte però Set l'envejava i no
volia que ascendís al poder. Per tant, va idear una trama: Va fer una festa on
va convidar als seus aliats i Osiris. L'objectiu era regalar un sarcòfag a Osiris
(era habitual regalar-los com a ofrena d'honor a la vida en el més enllà) i els
convidats van insistir en que el mateix Osiris el provés per veure la mida era
adequada. Quan el va provar, els conspiradors el van tancar i llançar al riu Nil.
El sarcòfag va arribar al delta i va anar a parar a Biblos, on es va quedar
empotrat a l'interior d'un arbre. Aquest arbre va ser talat per construir una de
les sales del palau de la reina de Biblos, on es va convertir en un pilar.

Isis i Neftis el van buscar per tot Egipte. Isis va acabar anant a Biblos, on
gràcies a les seves capacitats màgiques se n'adona que Osiris era allà. El
rescata i tornen a Egipte.
 Set, en un segon intent, va decidir esquarterar-lo perquè no el poguessin
tornar a dur a Egipte. Va repartir cadascun dels seus trossos a una ciutat
diferent. Els trossos van ser recuperats per Isis i Neftis però l'única part que
no van poder reunir va ser el penis (se'l va menjar el peix oxirrinc). Isis va
recuperar el cos i va realitzar la primera momificació.
Conseqüentment, el van reviure per un temps limitat i Isis va engendrar a Horus. Set
s’entera de la situació y té l’objectiu de matar a Horus. Isis embarassada, s’amaga
en els pantans i quan neix Horus el cria en aquella zona fins que sigui suficientment
fort com per enfrontar-se a Set.
Quan es dona l’enfrontament, Set perd els testicles i Horus perd un ull. Al final de la
batalla guanya Horus i es corona com a rei de l’Estat. Llavors, Horus es converteix en
rei dels vius i Set en el rei dels morts.

Cosmogonia Menfita
La cosmogonia menfita es basa en les fonts d'estudi de la pedra de Shabaka.
El rei de Shabaka va trobar un papir devorat pels cucs en una tomba i va voler
conservar-ne el seu contingut. Va donar l’ordre de que es gravés el seu contingut en
un bloc de granit negre.

Segons el mite de la creació, Ptah era el déu creador, i ell creava a partir del verb, és a
dir, de la paraula. El mite explica com ell va crear a Atum-Ra d'Heliopolis, Posa la
cosmologia menfita per sobre de les altres.

El procés de creació es dona a partir de tres elements:

- Sia: inteligencia, sabiduría.
- Hu: paraula creadora.
- Heka: “magia”.

Pensa en el que vol crear (Sia), diu el que va a crear (Hu), i finalment es crea
mitjançant el Heka.
Cosmogonia Hermopolitana
Nou mite de la creació. Apareix per primera vegada al Papir Leider (1350 aC) →
parnagiri del déu Sol que emfatitza el seu poder creador.
El déu creador en aquest cas és Thot. Del Nun sorgeix una ogdoada: 8 déus aquàtics
que representen el principi masculí i el principi femení.

Nou mite de la creació. Apareix per primera vegada al Papir Leider (1350 aC) →
parnagiri del déu Sol que emfatitza el seu poder creador.
El déu creador en aquest cas és Thot. Del Nun sorgeix una ogdoada: 8 déus aquàtics
que representen el principi masculí i el principi femení.
- Nun / Nunet (oceà)
- Heh / Hehet (riu)
- Keku / Keket (foscor)
- Amon / Amonet (l'ocult)

En la ogdoada, els déus es representen de forma semi antropomorfa (les deesses

tenen cap de serp i els déus cap de granota). La unió d’aquestes parelles és d’on
sorgeix la vida (procés de creació). Amb ells neix el Sol i es crea Atum.

●TRIADES

5.4 Mites de la creació de la humanitat

- El déu Khnum va ser un dels déus més venerats a Egipte. Relacionat amb el
riu Nil i la ribera del Nil (fang), que va modelar la primera parella humana. Té
un cap de carner amb banyes i pot portar una corona atef o la corona blanca.

- La humanitat va sorgir de les llàgrimes del déu Ra , que van caure sobre la
terra i van formar l'home. Remut (llàgrimes), Remetj (homes). A vegades
l'home queda expressat no tant com a home sinó com a personalitat o com a
 pensament. En una altre versió Ra es secciona el penis i el tros de pell que cau,
amb les gotes de sang es va barrejar amb la terra humanitat.

Evolució dels déus

Imperi Antic → Base de deus definida. Ra i Horus són els més importants. A partir
de la Dinastia V els reis converteixen a Ra en el déu estatal, i la ciutat d'Heliòpolis es
converteix en el centre de culte més antic.

Imperi Mig → El sistema de deus s'amplia i apareixen noves divinitats. Després

d'una crisi es nomena Tebes com a capital i Amón és el déu local de la ciutat, així que
esdevé déu nacional de l'Imperi. No hi havia intenció de produir un trencament. Es
vincula amb Atum-Ra i creen a Amon-Ra, per evitar una crisi religiosa.

Imperi Nou → Continua l'ascens d'Amon i Ra, i durant la crisi amàrnica, Akhenaton
(Amenophis IV) decideix trencar la continuïtat de la història d'Egipte i desplaça la
capital a Tell-el-Amarna. Canvis religiosos profunds de renúncia produeix un canvi
cap a les creences anteriors. Es passa del politeisme al monoteisme, la creença en
Atón (etapa curta). Es dissol la voluntat del rei. A la seva mort es desfan aquests
canvis i es converteix en època ramèssida: Amon-Ra. En època ptolemaica
s'introdueix Serapis per unir les religions locals i conquerides.

6.Consideracions i estil de l’art egipci

Els egipcis no tenien la noció de l'art com nosaltres la tenim. La seva funció era
comunicar una idea: una pintura mural a una tomba pretenia aconseguir la
perpetuïtat de la vida pel difunt, es una manera de garantir les provisions una vida
del més enllà. Aconseguir la perpetuïtat en el més enllà.
L'art és un conjunt d'imatges gratuïtes produïdes per l'emoció o contemplació, i
aquesta consideració no existeix en l'art egipci. No era aquesta la seva finalitat. Per
tant, estaríem parlant de tota imatge o forma realitzada per mans expertes amb
intenció de comunicar un missatge o idea.
 - Paleta de narmer: propagandística, votiva i commemorativa. Pensada per a
una audiència divina, era una ofrena als déus. No té perquè ser pública.

- Producció senzilla: uixebtis, estàtues que s'utilitzaven per tenir esclaus en el

més enllà, eren peces de fusta policromada

- Producció grandiosa: temples. Commemorar uns fets i projectar-los a

l'exterior

6.1 Audiencia
És un art invisible, les obres van destinades a espai sense públic, no hi havia la
finalitat de contemplació, només pels morts o els déus. A les mastabes hi havia
només un espai reservat a la família perquè pogués fer ofrenes al difunt.

Cal tenir en compte el context, el lloc on es troba l'obra. En el cas de les oques de
Meidum, el relleu no adquireix la mateixa importància exposat al museu que en el
seu context original, ja que formen part d'un conjunt narratiu.

6.2 L’artista egipci

No hi ha una categoria dins de la lingüística que es denomini com artista, la paraula
més propera és el Hemet (hmt), que són artesans que dominen una tècnica en
particular (ceramistes, arquitectes, fusters).

L'artista o artesà no gaudia d'una bona posició social ja que l'obra pertanyia a qui
l'havia encarregat. L'individu creador no signa la seva obra. Els artistes depenen del
rei, de l'élit i també de la resta de la societat.
Els escultors aprenien els oficis en tallers o escoles . No hi ha un prestigi social però
sí un reconeixement a partir de l'acte de crear.

A partir de l'imperi nou, la posició dels hemet millora, ja que les cases més luxoses de
la ciutat estan reconegudes a l'escultor (Tell el Amarna). En el poble de Deir el
Medina, que és poblat dels artesans, es detecten signes de riquesa dels artesans
(servents, terres, animals). Fins i tot en algunes tombes de reis s'han trobat els noms
dels artistes inscrits.

6.3 Influencies en l’art

- País (La geografía. El sentit deriva del seu entorn físic: eternitat, no hi ha
límits, expansió constant, regeneració)
- Religió (Concepció metafisica que ve de la casta sacerdotal, aquest son els que
estan ideant i fixant els canons artistics)
- Institució faraònica (L’art esta sotmesa a la voluntad del farao)

6.4 Caracter de l’art egipci

Cohesió d’estil
Hi ha una cert caràcter de continuïtat de l'estil que permet distingir la seva
procedència.
En les formes es distingeix un únic estil egipci a diferència d'altres estils històrics. El
cànon egipci fomenta aquesta unitat de l'estil. Tot l'art egipci és igual. Aquesta unitat
d'estil no vol dir que sigui totalment estàtica, sinó que corre de forma paral·lela als
períodes de prosperitat, agitació i violència històrics. El caos polítics i religiós també
tindrà influències en aquesta continuïtat.

Varietat en la unitat
Malgrat aquest caràcter d'unitat, no hem de considerar que l'art egipci sigui
monòton. L'art ha sabut moure's amb considerable llibertat, han trobat recursos
arquitectònics i escultòrics per canviar aquesta monotonia pròpia de l'art. Es mostra
la varietat dels artistes en els matisos estilístics. L'arquitectura sempre es caracteritza
per la sensació de grandesa, però mai donen la sensació de monotonia. En escultura
també hi haurà varietat, que es troba molt subordinada a l'arquitectura per el que les
seves formes i proporcions s'han d'adaptar al conjunt. Això farà que tingui una forma
estàtica, que sigui una escultura presentativa (presenta al monarca, als déus) i que
faci ús de la frontalitat.
Efecte de grandiositat
Utilitzaven les formes geomètriques que emfatitzaven la idea de contundència i
d'evocació de grandesa. Sobretot l'arquitectura es fondrà amb el paisatge que es perd
amb la línia d'horitzó (etern) i es composarà de materials que tindran aquesta
estructura continua i prolongada, que pretén mantenir la idea de prolongació en
l'espai.

Recerca de la utilitat
Arquitectura: El temple és la casa de l'eternitat, per això ha d'edificar-se en pedra, en
base al caràcter colossal i amb predomini de línies rectes (estabilitat i ordre) per
donar la impressió d’indestructibilitat. Predilecció per murs inclinats, seccions
rectangulars i triangulars, mai construccions circulars.
-Escultura: Exigeix versemblança amb el model, però tendència a la idealització.

6.5 Particularitats de l’art egipci

6.6 Hipertextualitat dels egipcis

Fonts per l’estudi dels mites egipcis

Contes, llegendes, poemes i altres: Plutarc “De Isis a Osiris”. Ull d’Horus, el cant de
l’arpista d’Intef.

Fonts pels mites d’origen : textos de les piràmides, textos dels sarcòfags. Llibre dels

Morts i 2 papirs com el de Bremner Rhind (M.B. Londres) o el Chester Beatty

(Dublin).

6.7 Poesia de la imatge

 7. Simbolisme de l’art egipci

“Mitos de conciencia más elevada”, són l’element actiu del govern i de la societat de
l’Antic Egipte. Tracten l’origen del cosmos de la successió del tro, del viatge
regeneratiu del sol durant la nit... Tota una sèrie d’aspectes divins que afecten a la
vida a la terra.

Textos de les piràmides

És el corpus que constitueix la compilació religiosa més antiga que tenim.
Es va inscriure per primer cop a la piràmide del rei Unis de l’Imperi Antic, totes les
parets estaven inscrites amb el que s’han anomenat textos de les piràmides, que
tenen l’objectiu de guiar al rei difunt en el més enllà, facilitar la fusió del monarca
amb el sol. Monarques posteriors a ells van seguir aquesta tradició.
Els taüts de fusta es van convertir en taüts pintats amb formules màgiques dedicades
a les divinitats Anubis i Osiris. L’objectiu era aconseguir la immortalitat del difunt.
Es van pintar molts ulls d’horus i portes falses (canals de comunicació entre el més
enllà i el món normal). En alguns sarcòfags hi havia mapes de l’inframón.

Llibre dels morts

Compilació de textos que consten de formules màgiques o encanteris que pretenen
curar al difunt en el més enllà, tenen un caràcter instructiu.
Elaborat en papir perquè arribi a més gent. Lepsius fou el primer en traduir i editar
el llibre dels morts. Peri Em Heru, “Libro para salir al día”. Papir d’Ani, la copia més
extensa i completa del llibre dels morts:

Judici d’Osiris i la Sala de les dues Maat (capítol 125)

Difunt fent ofrenes als déus (a dalt).
Anubis, déu xacal, acompanya al difunt i l’agafa de la mà, apropant-lo a una gran
balança, als platets de la qual hi ha la ploma de Maat i el ieb, el cor del difunt (on
residia l’ànima).
Moment de la psicòstasi (pesada de l’ànima). El déu Thot amb el cap de Hibis,
registra
el veredicte que surt.
A prop de Thot hi ha un monstre que és la deessa Amnit (devoradora de pecats), que
es
menja el cor del difunt si aquest no aconsegueix superar la prova.
Quan passa la prova, Horus o Anubis condueix el difunt a l’Inframón, on el rep
Osiris.

Consideracions preliminars a la religió

La religió a Egipte es desenvolupa en 3 àmbits diferents:
1) Religió oficial de l’estat: té en el temple la seu de les divinitats. Indispensable pel
bon funcionament del país. El faraó n’era el cap i era ajudat pels sacerdots.

2) Culte domèstic: vinculat amb figuretes com amulets, etc., pretén donar resposta
als problemes domèstics

3) Culte funerari: es restringeix a uns déus que són els que condueixen aquests tipus
de rituals (Anubis, etc.)

CARACTERÍSTIQUES DEL PANTEÓ

EGIPCI
L’element definitori d’aquesta religió és el politeisme (+1500 divinitats). Cada poble
o ciutat venerava les seves divinitats, que pot ser no tenien res a veure amb la d’altres
pobles. Anirà canviant i evolucionant en funció de l’època.
Conservadorisme teològic: indestructibilitat dels déus: els mites perduren,
envelleixen però no es destrueixen. A èpoques son més venerats alguns que altres,
però no s’abandonen mai del tot.

Dinamisme de la religió egípcia. El déu més venerat i el primer va ser Horus, a la V

Dinastia el culte és agafat per Ra.

Indefinició (E. Hornung): Els déus són fluids, tenen un caràcter poc marcat, estan
transformant-se constantment, adopten formes diferents. El panteó és indefinit, els
déus tenen formes i atributs intercanviables. Nosaltres els coneixem gràcies a les
fonts escrites i artístiques.

En època prehistòrica: culte a l’animal sagrat. Aquest animal diví era la manifestació
d’un principi o d’un aspecte del cosmos. Es considerava la encarnació d’un déu i els
servia per explicar els fenòmens naturals o atmosfèrics que no s’entenien.
Tòtems predinàstics: toros, carners, ibis i xacals (els més coneguts). Eren
seleccionats per uns sacerdots iniciats que coneixien els signes que indicaven la seva
condició divina.
Mereixien cerimonials de momificació i enterrament.
Trobem momificacions d’animals i enterraments als grans sarcòfags. Ex.: Toro Apis:
se’ls considerava déus de la fertilitat i van estar fortament vinculats amb la
monarquia. Els lleons estan associats a un principi de monarquia. El voltor i el falcó
són éssers divins ajudant a la monarca.

La part superior de pedra de la maça.

Requadre superior: tota una sèrie de nomos, províncies, amb les seves divinitats.
D’ells penja una mena d’ocell: avefría o ave regit.
Representa la imatge dels pobles conquerits. Dels pobles captius d’aquest cas del
Baix Egipte.

Les primeres representacions que tenim del monarca no son en figures humanes sinó
a través de figures d’animals, com ara el lleó decòrum: monarca en forma d’animal.

Un altre animal que apareix a les primeres paletes, també molt connectat a la
monarquia és l’au Reikhit (Reijit), apareix documentada per primera vegada a la
maça del rei Escorpí III. Símbol dels pobles cautius d’Egipte, pobles conquerits pel
Baix Egipte.

Forma antropozoomorfica: cap d’animal amb cos humà conserven els caps dels
animals als quals havien venerat. Volen preservar una part significativa del que
representaven. Acostar les divinitats al poble atorgant-los característiques humanes.
Hatxepsut oferint ofrenes al déu Horus: Vasos nou: contenen aigua o vi. Hatxepsut
apareix totalment masculinitzada davant el déu Horus amb el ceptre uas.

Forma antropomorfa: forma absolutament humana. Déu Hapy o nomos locals (al cap
porten l’estendard de la localitat).
Dualitat Horus i Seth

Els déus no són sempre negatius o positius sinó que a vegades son duals.
Déu Seth: força negativa, destructora, va matar el seu germà, però en altres fonts és
venerat com un déu positiu i té temples als marges del riu Nil. Seth encapçala la
barca solar de Ra és el responsable de matar la serp Apofis (serp que viu a l’inframón
que té la funció d’intentar tirar la barca del déu Sol). La seva funció és vetllar perquè
Ra pugui continuar el seu viatge.
Seth és el déu del desordre, de la sequera, del desert i la terra vermella (ulls
vermells). Es concep com una força antagònica i negativa però té connotacions
positives. Tant ell com la seva esposa Neftis representen l’estabilitat perquè no van
tenir descendència.
La figura de Seth encarna la part del desert, que constantment està amenaçant la
terra fèrtil.

La iconografia d’aquest déu és molt variada: pot aparèixer amb diferents fórmules:
animal (hipopòtam, porc, cocodril, etc) o humanitzada (cap d’antílop), cos humà:
híbrid. Primera representació de Seth en forma d’animal: Paleta dels Xacals.

Horus fa el contrapès de Seth.

- És el fill d’Isis i Osiris, nebot de Seth. Va ser venerat com a déu del cel i és el
déu estatal més antic d’Egipte.
- Cap de falcó i doble corona.
- Aquesta divinitat s’identificarà amb el rei, el rei viu s’equipara a Horus i el rei
mort a Osiris des de época predinàstica.
- Coronació de Ramsés III per Horus i Seth
- Conciliació de les forces contràries. L’equilibri en el govern es dóna perquè hi
ha harmonia entre les dues parts antagòniques. També surten en les escenes
del sema tawy: unificació de les dues terres d’Egipte (unió dels contraris).

Relleu de la unificació de les dues terres, base lateral de l’escultura de Sesostris III,
temple funerari de Sesostris III.

Baix i Alt Egipte: Set i Horus respectivament.

Els mites es re-actualitzaven: es tornen a representar per actors reials. El monarca
representava episodis concrets d’alguns dels mites més importants. En les parets del
temple d’Horus es representa el mite important, l’episodi mític de l’aniquilació de
Set. Una imatge que demostra com el rei pot vèncer el caos.
El teatre i la iconografia mostren la voluntat de re-actualitzar aquests mites, el mite
té transcendència. La importància d’aquesta re-actualització radica en el govern, en
reafirmar el seu poder d’imposar l’ordre i vèncer el caos, una de les seves màximes
més importants.
Reforcen el caràcter diví com a rei. Fusió del temps sagrat, cronològic... Es barreja
mite i realitat, el mite té moltíssima transcendència.

Agrupacions dels déus:

Ntr: netjer déu
Déus grans: wrw (uru)
Déus petits: ndsw (nedesu)
Agrupacions: tríades (habitualment pare, mare i fill), ogdòades (8) eneades (9)
Sincretisme, fusió de déus: vol dir que la deïtat depèn del moment del dia en el que
està apareix d’una manera o d’una altre, però en diferents moments del dia.

Cambra funerària de Tutmosis III, hora dotze de l’Amduat

Khepri apareix en forma d’escarbat que emputxa el sol per sortir. Manifestació del
sol a punt de sortir per l’est.
Sol aparèixer en forma d’animal o en forma antropomorfa. Element de creació i de
vida en l’actitud dels escarbats.
Tomba de Ramsés I. Viatge per l’ultratomba (Atum-Ra)

COSMOGONIA
HELIOPOLITANA
Mite de l’origen del món: creat en època predinàstica per sacerdots helipolitans.
Es van tractar de connectar i assimilar diferents divinitats locals per crear un mite de
creació del
cosmos. Intenten explicar els fenòmens atmosfèrics naturals que per ells eren
inexplicables.
L’acte de la creació no va ser un moment aïllat, puntual, sinó que és repetitiu. L’acte
d’edificació d’un temple es considera un acte de creació.
Mite de la creació d’Heliòpolis: segons Baines aquest mite es pot seqüenciar en 2
parts. Una
primera es el mite de la creació: la 2a part es el mite d’Osiris, associat i connectat
amb el primer
a través de Nut.
Abans del res hi havia el NUN (no res), oceà primigeni, aigües del caos. D’aquest oceà
primigeni, va emergir un monticle i es va crear a sí mateix Atum-Ra: principi
abstacte que es
crea a si mateix i que crea el món. Ell és el senyor d’Heliòpolis i dels cels, creador de
l’univers,
que sorgirà per crear altres elements.
És el déu del Sol però com es tracta d’un principi abstracte s’haurà de materialitzar.
Ho
va fer en un ésser habitualment similar a un fènix (benu: alzarse, brillar).
Aquest ésser es va col·locar sobre el monticle. Servia de base perquè el sol es recolzés.
Atum simbolitza la totalitat, la quintaessencia de totes les coses, la força vital de les
divinitats
que existiran. El bé i el mal, la llum i la foscor, té un caràcter dual.
L’origen ens diu que la Terra estava envoltada fora del mapa celeste per aquest Nun,
el mar
primordial que ens amenaça des de fora. La pluja en són filtracions del mar que dóna
voltes a la
Terra.
Atum s’autoengendra. D’ell creixen Shu, l’aire i Tefnut, la humitat, els dos principis
fonamentals perquè es doni la vida.
Geb i Nut en són els fills de Shu i Tefnut. Nut era entesa com el cel en femení,
considerada molt perillosa per poder levitar i haver de ser aguantada per uns
suports,
per tot el pes del cel que està aguantant. De Geb es creu que les muntanyes són els
seus
ossos i els terratrèmols la seva veu. Shu separa el cel i la terra perquè els homes i els
animals puguin sorgir.
Geb i Nut engendren 4 germans: Isis, Osiris, Neftis i Seth.
Nut també es pot representar amb el cos femení a punt d’engolir el Sol que es posa
per
donar pas al sol que neix. També por ser Nut amb el membre erecte i un ànec al cap.
Mite d’Osiris: associat al mite de la creació. De Nut i Geb es generen quatre germans.
Osiris
s’uneix a Isis i Set a Nefti, que era clònica a Isis.
Osiris va ser escollit per Atum per governar a Egipte però Set l’envejava i no volia que
ascendís al poder. Per tant, va tramar un pla per fer una festa on va convidar als seus
aliats i a Osiris.
L’objectiu era regalar un sarcòfag a Osiris (era habitual regalar-los com a ofrena
d’honor a la vida en el més enllà) i els convidats van insistir en que el mateix Osiris el
provés per veure la mida era adequada.
Quan el va provar, els conspiradors el tancaren i el llançaren al riu Nil. El sarcòfag va
arribar al delta i va anar a parar a Biblos, on es va quedar empotrat a l’interior d’un
abre.
Aquest arbre va ser talat per construir una de les sales del palau de la reina de Biblos,
on
es va convertir en un pilar.
Isis i Neftis el van buscar per tot Egipte. Isis decidí buscar ella sola fora d’Egipte i
acabà anant a Biblos, on gràcies als seus poders de bruixeria se n’adonà que Osiris
era
allà. Adoptà el rol de mainadera per nodrir al fill de la reina i així introduir-se al
palau.
Un cop allà rescatà a Osiris i tornaren a Egipte.
Set tornà a agafar al seu germà i l’esquarterà perquè no el poguessin tornar a dur a
Egipte. Va tirar cadascun dels seus trossos a una ciutat diferent.
Els trossos van ser recuperats per Isis i Neftis però l’única part que no van poder
reunir
va ser el penis (se’l va menjar el peix oxirinc).
Isis va recuperar el cos i va realitzar la primera momificació. Es va posar a sobre del
seu
marit i va engendrar a Horus.
La font principal d’aquest mite són els textos de les piràmides. Relaten els dos mites,
amb
algunes variacions d’una a l’altre però en general amb els mateixos trets.
NUT
Nut és una deessa antiga, d’època prehistòrica. Té forma de vaca i sembla que
inicialment la
pell de les vaques era usada per embolcallar els difunts. Trobem representacions a la
tapa del
sarcòfag (escissió diürna i nocturna). Apareix en l’àmbit funerari.
A l’interior o a la base del sarcòfag apareix Geb (on ella es recolza). Cel i terra, diürn i
nocturn.
Nut apareix representada també com una dona arquejada, de mans i peus a terra. A
la seva panxa
trobem la volta celeste i en el seu cos naveguen els estels.
Qui separa Nut i Geb és el déu Shu (l’aire). Shu té una branca al cap, representació de
la seva
separació. Es diu que els déus cap de moltó eren auxiliars per ajudar a Shu en la seva
tasca, el
subjecten per tal que pugui seguir aguantant.
Dóna a llum al sol naixent i ingereix el sol ponent. Per la boca s’empassa el ponent i
del
seu úter surt el sol naixent.
Tomba de Ramsés VI: s’allarga el cos per fer tot el procés.
Panxa estelada.
Ajudants que aguanten les portes a terra.
Al centre Shu, subjectant-lo.
Part superior esquerra: nfr, “bonic”. Repetit tres vegades: tres veces bella.
Part superior dreta: “el que
sostiene”Deessa Nut
(esquematizat).
Panxa estelada.
Tomba de Seti I.
Ajudants que aguanten les portes a terra.
Al centre Shu, subjectant-lo.
Part superior esquerra: nfr, “bonic”. Repetit tres vegades: tres veces bella.
Part superior dreta: “el que sostiene”.
Nut arbórea en el techo de la tumba de Sennedyem. Tumba de Sennedyem en la
necrópolis de Deir elMedina .
Dinastía XIX. Reinados de Seti I y Ramsés II Capítulo 59 del Libro de los Muertos:
<<¡Oh sicomoro de Nut, dame
el agua y la brisa que hay en ti!>> Capítulo 64 del Libro de los Muertos: <<He
abrazado el sicomoro y el sicomoro
me ha protegido; las puertas de la Duat me han sido abiertas…>>
Àmbit funerari.
Sicòmors, acàcies... Isis, Hathor i Nut: connexions a determinats arbres de la vida.
La sàlvia blanca simbolitza la llet maternal (les tres deesses són conegudes per ser les
deesses alletadores).
L’arbre connecta 3 nivells: el celestial, l’atmosfèric i les arrels a la terra i el més enllà.
Metàfora dels àmbits diví, terrenal i l’inframón.
Nut dóna la benvinguda als difunts que acaben d’arribar a l’inframón o amduat
(capítol
59 i 64). Quan algú moria i arribava a l’Amduat hi havia l’aparició de Nut que oferia
un
refrigeri.
Són arbres que donen molta ombra, un espai molt agradable amb la brisa d’entre les
branques.
Difunts agenollats sobre la seva tomba. Accepten l’ofrena, duen els cons de perfum.
OSIRIS
Déu molt positiu: déu de la terra negra, del gra i
de la vegetació. El mite que ens arriba per
Plutarc conclou que en un moment determinat,
quan Isis es queda embarassada, Osiris està
mort.
Quan mor, Atum decideix que no pot ser rei i el
fa abandonar la vegetació per ser déu i jutge
suprem en el món dels morts i representant de
l’ordre còsmic.
Època tinita: legitimador del regne d’Egipte.
Amb Isis representen els aspectes beneficiosos i
positius, a més a més de l’amor familiar.
Pell verda resurrecció, vegetació i putrefacció
a la mateixa vegada. Porta un sudari blanc, el
flagel nejej i el ceptre hega. A vegades pot dur
només els dos flagels nejej. Du la corona Atef.
En ocasions va acompanyat del fetitx imiut:
l’animal híbrid sense cap, i la cua acabada en
flor de lotus. Enrotllat en una mena de test.
Sembla un felí decapitat, documentat des de les primeres dinasties. Molt vinculat
també a
Anubis. És un fetitx d’àmbit funerari, no es coneix la seva funció. Podria ser la pell
que
embolcallava els difunts.
ISIS
El seu jeroglífic és un tro. Té una especial relació amb els monarques, és la seva mare
simbòlica.
Protegeix a Horus i l’amaga a les maresmes del Delta per evitar que Set el matés com
a
venjança. És la protectora dels nens en perill i té el do de la màgia
Deessa Isis ajudant a aixecar un pilar djed al monarca.
Duu vestit blanc de lli.
El cabell recollit, cintes de la diadema que li cauen pel darrere.
Fase maternal Isis lactant. Dona llet directament al monarca representat.
És l’antecedent de les representacions de la verge Maria.
NEFTIS
Neftis és la germana bessona d’Isis. El seu jeroglífic és el tro invertit. És una deessa
funerària.
Subordinada a Isis en tots els aspectes. Neftis només apareix en els mites
d’Heliòpolis. En una
font posterior es parla d’una unió entre Neftis i Osiris que donaria com a resultat el
naixement
d’Anubis.
El tro invertit simbolitza la “senyora de la mansió”. En la seva forma zoomorfa
apareix
com a una au milà.
En la imatge apareix la mòmia del déu Sol. La mort del deu Sol. A les dotze hores de
l’Ambuat.
Està custodiat per Isis i Neftis, que semblen plorar la seva mort. Recolzen la mort
simbòlica del sol.
Neftis apareix amb el tocat del tro invertit. Isis també apareix vetllant a Osiris en
forma
de milà.
Funció funerària.
Es tracta d’un milà perquè emeten un so molt agut equiparable a un plor, a un
lament.
Nefertari decideix representar això perquè Isis i Neftis també plorin per ella.

COSMOGONIA HERMOPOLITANA
Nou mite de la creació. Apareix per primera vegada al Papir Leider (1350 aC)
parnagiri del
déu Sol que emfatitza el seu poder creador.
El déu demiürg passiu és el deu Thot. Del Nun sorgeix una ogdòade: 8 déus aquàtics
que
representen el principi masculí i el principi femení.
Nun Nunet (oceà) / Heh Hehet (riu) / Keku Keket (foscor) / Amón Amonet (l’ocult)
Neftis i Isis amb aspecte de milans vetllen la mòmia d’Osiris. Tomba de Nefertari.
Neftis apareix amb el tocat del tro invertit. Isis també apareix vetllant a Osiris en
forma
de milà.
Funció funerària.
Es tracta d’un milà perquè emeten un so molt agut equiparable a un plor, a un
lament.
Nefertari decideix representar això perquè Isis i Neftis també plorin per ella.

COSMOGONIA HERMOPOLITANA
Nou mite de la creació. Apareix per primera vegada al Papir Leider (1350 aC)
parnagiri del
déu Sol que emfatitza el seu poder creador.
El déu demiürg passiu és el deu Thot. Del Nun sorgeix una ogdòade: 8 déus aquàtics
que
representen el principi masculí i el principi femení.
Nun Nunet (oceà) / Heh Hehet (riu) / Keku Keket (foscor) / Amón Amonet (l’ocult).
Cada parella associada un element de creació. Poden un ou al monticle i això donarà
lloc al Sol.
El Sol és la flor de lotus que s’obre

COSMOLOGIA MENFITA
La cosmogonia menfita es basa en les fonts d’estudi de la pedra de Shabaka.
El rei de Shabaka va trobar un papir devorat pels cucs en una tomba i va voler
conservar-ne el
seu contingut. Va ordenar que es gravés el seu contingut en un bloc de granit negre.
La pedra es pot veure feta malbé pel seu ús com a pedra de molí. El mite també es
troba en
alguns textos dels sarcòfags i en època ramèssida.
Segons el mite de la creació, Ptah era el déu creador, i ell creava a partir del verb, és a
dir, de la
paraula. El poder de la paraula.
El mite explica com ell va crear a Atum-Ra d’Heliòpolis.
Posa la cosmologia menfita per sobre de les altres.
El pensament es personificat per Sia i per Hu, el verb.
Principi comú a les 3 cosmogonies: actuar en Maat perquè sinó ve el caos, el Numet,
l’isfet. És
una voluntat de posar ordre. Que les aigües del caos s’acabin. Els elements
ordenadors són el
monticle primigeni i el sol.
L’oceà primordial són les aigües de naixement dels déus. És un paral·lelisme amb el
riu Nil. El
monticle és un paral·lelisme als fragments de terra que es descobrien després de les
inundacions
del riu.
El sol és poderós, un símbol de naixement i renovació constant.
Agrupacions formant tríades
Tríada menfita: Ptah, Sekhment i el seu fill Nefertem.

DIVINITATS
DÉU SOL
Diversitat d’interpretacions. És una divinitat de les més complexes en la religió
egípcia.
Com a Disc solar: atón.
Representat amb rajos, línies que acaben en mans. Dador de claus ankh.
Disc solar que dóna la vida.
Falcó llunyà de l’horitzó obtingut de la fusió de Ra i Horus.
Venerat a l’Imperi Antic sota l’aspecte de sol de tarda.
A l’Imperi Nou esdevé un déu estatal, un dels més importants
Atum-Ra, l’aspecte nocturn del déu sol.
Apareix durant les dotze hores nocturnes de l’inframon. Barca mesketet.
Està a l’interior d’una cabina, protegit i portant el cap de moltó (carnero).
Ocasionalment porta una perruca blava, el cap verd (perquè està mort) i el disc solar
entre les ureus.
Protegit per una gran serp (no la serp Apofis).
HATHOR
Casa del cel. Protectora de la monarquia, mare i esposa simbòlica del rei. Hathor
representa les
aigües i el cel primigeni.
La seva representació més antiga data del 3800 aC en una paleta cosmètica d’esquist
per
barrejar el pigment mineral negre. Va sortir en una tomba com a ofrena funerària:
representa una
vaca estilitzada amb 5 estels (2 orelles, 2 cornamenta i 1 al front), per tant està
evocant una
deessa celestial.
Representació de Hathor plenament definida.
Se la representa com a mare o esposa del rei.
A la base pot haver un cap de Hathor perquè ella també és deessa de la música.
Deessa estatal, nodrissa. Va ser molt important també a nivell de culte domèstic:
maternitat,
amor, dona, sexualitat, protectora dels naixements. El poble la venerava com a la
vaca hesat.
Llet, caràcter alimentici. També apareix en actes de coronació, d’alletament als
monarques del
moment, etc.
Hathor porta en aquesta imatge el collaret menit, un collaret molt gros que puja des
de
darrere cap endavant.
Per la part de darrere penja una esfera.
Personificació necròpolis d’occident
Hathor de l’Oest: porta un signe diferent: un falcó posat en un semicercle amb una
ploma. Està estretament connectada amb el món funerari.
Divinitat de les regions occidentals dels morts.
Dóna la benvinguda als difunts al més enllà
Hathor posada sobre les aigües primigènies.
Capítol 17 del llibre dels morts: Hathor emerge de las aguas igual que el difunto
emergirá en el más allá.
Ull Udjat: ull d’horus que hathor va curar quan Seth li va clavar un arpó: Deesa
guaridora, curadora. Ull udjat amb una ratlla: ull ferit.
Hathor en forma de vaca heset podria representar la gran inundació que donà pas a
l’aparició del cosmos.
Collar menat o menit: collaret de bolletes en forma de mitja lluna, és un atribut
important a traves del qual ella transmet poder o vida, potència i fertilitat.
MIN
Divinitat de la fertilitat, masculina, però en el seu origen té la dualitat
masculí-femení. Quan se’l
representa de manera antropomorfa representa la potència creadora masculina.
Iconogràficament es mostra com un déu que porta el cos parcialment momificat, uns
tirants en
forma de creu, el penis erecte, i de vegades subjecta un flagel neher, pot portar una
corona de
plomes. És un dels pocs déus que ensenya els genitals.
AMÓN
Déu local de Tebes durant l’Imperi Antic. A partir de l’Imperi Mig esdevé a senyor de
Tebes i
els monarques els comencen a introduir dins de la seva titulatura. A més, es fusiona
amb Min i
així esdevindrà el déu fecundador de la Terra (Amón-Kamutef). Segons la cosmologia
Tebana
fou el creador de tot. A partir de l’Imperi Nou esdevé un déu molt important a nivell
estatal i es
fusiona amb Ra: Amón-Ra. Se’l representa o bé de forma humana portant el tocat de
2 plomes,
però també pot aparèixer de manera zoomorfa com un carner.
PTAH
Déu patró dels artesans i déu creador segons la cosmologia memfita.
Iconogràficament el
representen ficat dins un sudari, com momificat, amb el cap rasurat o amb un gorro
molt cenyit.
Les mans queden al descobert i amb elles agafa el cepte compost que conté 3
jeroglífics: cepte
uas, clau anj (vida) i pilar djedt (estabilitat). Sol portar un gran pectoral amb un
contrapès que li
surt per l’esquena i la barba cerimonial.
THOT
Déu de la saviesa, escriptura, números: patró dels escribes. Segons la cosmologia
hermopolitana
és el déu creador però també un déu únicament local. A l’origen es creia que era un
déu de
caràcter lunar, per això quan adopta aquest aspecte sol portar la lluna plena al cap,
representat
com a mandril o babuí.
ANUBIS
Déu molt antic documentat des de l‘època protodinàstica. Déu de caràcter funerari:
conductor i
guia de les ànimes en el més enllà. Patró dels embalsamaments. Es representa o bé
com un xacal
negre (Inpu) o bé de manera antropozoomorfa. Protegia la zona de les necròpolis:
color negre
color que agafen els morts després de la momificació.
Déu funerari, recolza al rei mortPorta un llaç penjat del coll, les orelles ben rectes. Al
costat de la cua apareix un flagel
nekheh.
Assegut amb una posició de vigilància al damunt de la capella.
Els sacerdots, en el moment de la momificació, es col·locaven una màscara d’Anubis,
entonaven pregàries per la protecció del cos i de l’ànima del difunt.
S’esmenta aquest sacerdot com a senyor dels secrets a la terra, al cel i al més enllà,
nom
que molts cops s’atribueix a Anubis.
SEKHMET
“La poderosa”, deessa de caràcter guerrer que destrueix els enemics del déu Sol i
ajuda al rei en
la seva lluita contra els enemics del país. Té un caràcter dual: guaridora de
determinades
epidèmies, però té un aspecte destructor. Es diu que moltes epidèmies eren enviades
per ella
però adorar-la te protegeix contra aquesta epidèmia. Filla de Ra
Dona amb cap de Lleona amb el disc solar al cap protegit per la cobra. Porta un vestit
bastant
cenyit al cos i els pits al descobert. A vegades el mugró adopta la forma de roseta
hexapètala
(flor de 6 pètals). Segons la triada memfita ella és l’esposa de Ptah i junts formen
Nefertum.

BES
Déu molt específic del culte domèstic. Es creu que el seu origen és libi. És un geni
protector que
se’ns mostra com a nan deforme, melena lleonina, barba espessa i sempre treu la
llengua.
És el déu de la família, del matrimoni, de les relacions amoroses i de les dones
embarassades.
Es creu que amb la seva lletjor allunyava els perills. Hi havia molts amulets a les
cases, era molt
adorat.
Horus nen (cua lateral amb el dit a la boca), despullat, agafant a les mans una sèrie
d’animals perillosos o verinosos.
Està damunt dels cocodrils: sotmetent l’ordre.
Estela guaridora: tenia la capacitat curativa, es llençava aigua per la part superior i es
recollia als peus, i aquella aigua era màgica.
Bes a la part superior per reforçar la funció protectora.
SOBEK
Déu venerat des de l’Imperi Antic, déu cocodril. Divinitat amb diferents associacions:
venerat
com a fertilitat procreadora i també com a fertilitat vegetal
Corona
precedida per
unes banyes i
dos plomes més
el disc solar.
Acosta l’ankh a
la boca del
monarca: dóna
vida al rei.
TAWERET
La gran. Es un híbrid entre hipopòtam i
dona, a vegades amb cua de cocodril.
Protectora de les dones gestants i del
moment del part. S’han trobat molts amulets
i esteles a l’àmbit domèstic. A part de
mostrar la panxa protuberant i els pits
flàccids, porta un símbol anomenat sa:
símbol de protecció, jeroglífic que sostén en
una mà o el porta davant seu.
SERAPIS
Déu fusionat. Creat en època més tardana, en temps de la dominació grega. Ptolomeu
I va
decidir crear una nova divinitat per satisfer les necessitats religioses del moment i
unir la
població grega i egípcia. És una fusió entre Zeus i Osiris.
La reminiscència és el kalathos (mesurador del gra) a l’agricultura i connexió amb
Osiris. Va ser
molt venerat a Alexandria però a la resta d’Egipte no. Algunes divinitats van ser
hel·lenitzades
(procés de contaminació), no només es dóna en època grega sinó també amb el
cristianisme.
Va agafar part de la iconografia hel·lenitzant i d’Osiris va agafar la advocació que
tenia. Serapis
serà venerat com a salvador de la mort i consol de la malaltia a la nova capital
(Alexandria). A
Alexandria va ser acceptat però a Egipte no molt. A Egipte moltes divinitats es van
acabar
hel·lenitzant.
Serapis, a part de ser un déu de l’inframón també va ser venerat com
el déu que proporcionava els cereals. Al cap porta un Kalathos o
Modius, recipient que s’utilitzava per mesurar els cereals.
Egipte es convertí en província romana i els déus van començar a
desaparèixer juntament amb el cos sacerdotal. Trobam algunes
excepcions: Isis es va assimilar a Afrodita, i el seu culte es difondrà
per tot el Mediterrani en època romana. Bona part de les
representacions de divinitats egípcies es van mantenir però es percep
una empremta romana molt forta (contaminació iconogràfica). A
finals del segle II dc el cristianisme floreix a Egipte i el país queda
sota la influència d’una elit cristiana que va intentar difondre la
naturalesa divina de crist. Bona part de la destrucció d’imatges dels
déus egipcis venen d’aquesta època. Algunes es van salvar, com la Isis lactants,
paral·lelisme
amb la Virgo lactants. Intentaren mesclar elements pagans amb elements cristians.
Horus cavaller: Horus apareix sota una forma híbrida amb cos d’home i cap de falcó,
transformat en un soldat romà cavalcant sobre un cavall, i li clava una llança a un
cocodril
Horus i Seth. Esdevé en el prototipus d’imatges de sants eqüestres en època crisitana.
Estela de Terenuthis: aparició d’Anubis i Ra descontextualitzats. Reminiscències
hel·lenístiques
però sobreviuen molts elements egipcis.
MITES DE LA CREACIÓ DE LA HUMANITAT

1. El déu Khnum va ser un dels déus va ser un dels déus més venerats a Egipte (forma
de
carner). Relacionat amb el riu Nil i la ribera del Nil (fang), que modelà la primera
parella
humana. Cap de carner amb unes banyes i pot portar una corona atef o també la
corona blanca.
2. La humanitat va sorgir de les llàgrimes del déu Ra, que van caure sobre la terra i
van formar
l’home. Remut (llàgrimes), Remetj (homes). A vegades l’home queda expressat no
tant com a
home sinó com a personalitat o com a pensament. Hu (personalitat) i Sia (mentalitat,
pensament). En una altre versió Ra es secciona el penis i el tros de pell que cau, amb
les gotes
de sang es va barrejar amb la terra humanitat.
Evolució dels déus
Imperi Antic tots els déus estan ja definits que trobem en època posterior. Ra i Horus
són els
més importants. A partir de la Dinastia V els reis converteixen a Ra en el déu estatal,
i la ciutat
d’Heliòpolis és el centre de culte més antic.
Imperi Mig el sistema de déus s’amplia i apareixen noves divinitats. Després d’una
crisi es
nomena Tebes com a capital i Amón és el déu local de la ciutat, així que esdevé déu
nacional de
l’Imperi. No hi havia intenció de produir un trencament encara. Es vincula amb
Atum-Ra i creen
a Amon-Ra, per evitar una crisi religiosa.
Imperi Nou Continua l’ascens d’Amon i Ra, i durant la crisi amàrnica Akhenatón
(Amenophis IV) decideix trencar la continuïtat de la història d’Egipte i desplaça la
capital a
Tell-el-Amarna. Canvis religiosos profunds renúncia expressa a les creences
anteriors. Es
passa del politeisme al monoteisme, la creença en Atón. Parèntesi que va durar poc. -
Es dissol
la voluntat del rei. A la mort torna tot a la calma i en època ramèssida: Amón-Ra. -
En època
ptolemaica s’introdueix Serapis per unir les religions locals i conquerides.
8. CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE L’ESTIL I L’ART EGIPCI
Els egipcis no tenien la noció de l’art com nosaltres la tenim. La seva funció era
comunicar una
idea: una pintura mural a una tomba pretenia aconseguir la perpetuïtat de la vida pel
difunt, es
una manera de garantir les provisions una vida del més enllà. Aconseguir la
perpetuïtat en el
més enllà
L’art és un conjunt d’imatges gratuïtes produïdes per l’emoció o contemplació, i
aquesta
consideració no existeix en l’art egipci. No era aquesta la seva finalitat. Per tant,
estaríem
parlant de tota imatge o forma realitzada per mans expertes amb intenció de
comunicar un
missatge o idea.

Paleta de narmer: propagandística, votiva i

commemorativa. Pensada per a una audiència divina,
era una ofrena als déus. No té per què ser pública.
Producció senzilla: uixebtis, estatues que s’utilitzaven
perquè treballessin pel difunt en el més enllà, eren
peces de fusta policromada
Producció grandiosa: temples. Commemorar uns fets i
projectar-los a l’exterior
AUDIÈNCIA
Els egipcis sempre creaven pensant amb el destí de l’obra, on aniria col·locada. La
imatge
egípcia es producte d’un imaginari col·lectiu que trobarem disposat a diferents llocs:
murs de
cases, palaus, temples, estàtues, tombes, mobiliari, joies...
És un art invisible, les obres van destinades a espai sense públic, no hi havia la
finalitat de
contemplació, només pels morts o els déus. A les mastabes hi havia només un espai
reservat a la
família perquè pogués fer ofrenes al difunt.
Cal tenir en compte el context, el lloc on es troba l’obra. En el cas de les oques de
Meidum, el relleu no adquireix la mateixa importància exposat al museu que en el
seu context original, ja que formen part d’un conjunt narratiu.
Els recolza-caps també tenien inscripcions. Tenen un sentint. Representa que la
divinitat sosté el cap del difunt. Els lleons representen la sortida i la posta del sol idea
de renaixement.
Sandàlies a la base hi ha representats presoners nubis. Mans agafades a l’esquerra i
representació dels 9 arcs = presoners sotmesos. L’audiència no és més que el rei i els
déus.
NOCIÓ DE L’ARTISTA EGIPCI
No hi ha una categoria dins de la lingüística que es denomini com artista, la paraula
més propera
és el Hemet (hmt), que són artesans que dominen una tècnica en particular
(ceramistes,
arquitectes, fusters).
L’artista o artesà no gaudia d’una bona posició social ja que l’obra pertanyia a qui
l’havia
encarregat. L’individu creador no signa la seva obra, fer el contrari comportaria
transgredir les
“normes”. Els artistes depenen del rei, de l’èlit i també de la resta de la societat. Però
sempre
l’èlit i la casa reial.
Hi ha excepcions com alguns artistes que foren reconeguts, per exemple, la estàtua
sedent de
Djesert al complex funerari de Saqqara té inscrit el nom de l’arquitecte Imhotep.
Imhotep va
tenir un estatus excepcional ja que una persona que no pertany a la reialesa no
s’esmenta mai a
estàtues reials.
Els escultors aprenien els oficis en tallers o escoles i consideraven la seva obra com
un petit acte
de creació. No hi ha un prestigi social però sí un reconeixement a partir de l’acte de
crear.
A partir de l’imperi nou, la posició dels hemet millora, ja que les cases més luxoses de
la ciutat
estan reconegudes a l’escultor (Tell el Amarna).
En el poble de Deir el Medina, que és poblat dels artesans, es detecten signes de
riquesa dels
artesans (servents, terres, animals). Fins i tot en algunes tombes de reis s’han trobat
els noms
dels artistes inscrits.
INFLUÈNCIES EN L’ART
1) País: la geografia. El sentit deriva del seu entorn físic: eternitat, no hi ha límits,
expansió constant, regeneració.
2) Religió: la casta sacerdotal és la que fixa els cànons de l’art i de les concepcions
religioses. Art que té moltes divinitats presents, creences que impregnen la vida
d’ells.
3) Institució faraònica: sotmeses a les normes del rei, per ser descendents directes
dels
déus
CARÀCTER DE L’ART EGIPCI
1. Cohesió d’estil
Hi ha una cert caràcter de continuïtat de l’estil que permet distingir la seva
procedència. En les
formes es distingeix un sol i únic estil egipci a diferència d’altres estils històrics. A
més, el
cànon egipci també fomenta aquesta unitat de l’estil. Tot l’art egipci és igual. Aquesta
unitat
d’estil no vol dir que sigui totalment estàtica, sinó que corre paral·lela als períodes de
prosperitat
i agitació i violència històrics. El caos polítics i religiós també tindrà influències en
aquesta
continuïtat.
2. Varietat en la unitat
Malgrat aquesta caràcter d’unitat, no hem de considerar que l’art egipci sigui
monòton. L’art ha
sabut moure’s amb considerable llibertat, han trobat recursos arquitectònics i
escultòrics per
defugir aquesta monotonia pròpia de l’art. Es mostra la varietat dels artistes en els
matisos
estilístics. L’arquitectura sempre es caracteritza per la sensació de grandesa, però
mai donen la
sensació de monotonia. En escultura també hi haurà varietat, que es troba molt
subordinada a
l’arquitectura per tant les seves formes i proporcions s’han d’adaptar al conjunt. Això
farà que
tengui una forma estàtica, que sigui una escultura presentativa (presenta al monarca,
als déus) i
que faci ús de la frontalitat.
3. Efecte de grandiositat
Utilitzaven les formes geomètriques que emfatitzaven la idea de contundència i
d’evocació de
grandesa. Sobretot l’arquitectura es fondrà amb el paisatge que es perd amb la línia
d’horitzó
(etern) i es composarà de materials que tindran aquesta estructura continua i
prolongada, que
pretén mantenir la idea de prolongació en l’espai. Arquitectura sobrehumana,
inalcanzable.
4. Recerca de la utilitat
Arquitectura: El temple és la casa de l’eternitat, per això ha d’edificar-se en pedra, en
base al
caràcter colossal i amb predomini de línies rectes (estabilitat i ordre) per donar la
impressió
d’indestructible. Predilecció per murs inclinats, seccions rectangulars i triangulars,
mai
construccions circulars.
Escultura: Exigeix versemblança amb el model, però tendència a la idealització.
Frontalitat
condicionada amb la ubicació-localització. És una escultura presentativa. Tendència
a la
composició simètrica.
Ubicació: Nínxol de tomba, petit adoratori, entrada del temple, costat dels pilons...
Escultura amb nom Permet reconèixer la figura del rei o del funcionari perquè la
fesomia
també es força precisa. Quan es troben a tombes la fidelitat és imprescindible perquè
el ka es
pugui identificar amb la peça.
Escultura sense nom figures genèriques no individualitzades de servents que
realitzen
activitats quotidianes (dones teixint, pentinant, pescadors...), que es col·locaven a la
tomba de
l’elit per garantir el servei funerari en el més enllà.
Relleu i pintura: Esteles, on es destaca la presència titular del difunt per agafar una
sèrie
d’objectes dipositats sobre una taula (Estela de la princesa Nefertiabet)

PARTICULARITATS DEL DIBUIX EGIPCI

A les tombes egípcies han aparegut uns sistemes de construcció de la imatges que són
com unes
xarxes modulars o retícules. Són línies divisòries que pretenien organitzar les
diferents escenes i
obtenir les proporcions correctes dels personatges que s’anaven a representar.
El sistema de proporcions de l’art egipci és un sistema geomètric (cànon egipci).
L’ordre
geomètric era portador de valors semàntics, hi ha una possibilitat de dominar el caos
a través de
la mesura geomètrica. Cànon antropomòrfic (llibre El arte egipcio).
Les imatges que es potencien són les imatges del diàleg: imatges de perfil ja que
permet
dialogar. Això no vol dir que no existeixin excepcions del codi: ballarines de la tomba
de
Nebamon, no hi ha d’haver diàleg entre aquestes noies, només s’implica l’acció
musical i per
això estan en posició frontal.
Fan una barreja de parts laterals i frontals. Cara de perfil i ull frontal, mans i
espatlles també
apareixen frontalment. El cap, el tronc, la boca o les cames es representen de perfil.
És un codi
que els egipcis utilitzaven per representar aspectes essencials. Es prefereix la vista
frontal
perquè mostra la veritat essencial de les coses en relació a la seva aparença.
Les extremitats superiors habitualment es representen planes i molts cops no es
diferencien
entre dreta i esquerra. Les extremitats inferiors adopten la postura d’un peu davant
de l’altre,
això és l’adaptació d’un convencionalisme que suggereix una direcció.
No es representen gairebé mai realitzant accions dinàmiques. Dinamisme = caos. Es
prefereixen
escenes estàtiques i immòbils perquè son aquestes les que mantenen l’ordre.
Tots els objectes, persones i animals es reposen sobre una línia de base per
representar la idea
d’ordre, excepte escenes caòtiques (militars), on els personatges floten per donar la
idea de caos.
Absència de perspectiva aspectiva
Schäfer va demostrar que la perspectiva no és un sistema de representació únic. Les
seves
propostes són clau per entendre la lectura d’un art sense perspectiva i també tindrà
implicacions
per entendre i representar els sistemes de classificacions.
S’ocupa de tres aspectes importants relacionats amb la imatge egípcia:
1. Naturalesa de base mental de la concepció de la imatge: psicologia de la percepció.
Com
processaven els egipcis les imatges
2. Relació entre bidimensionalitat i representació escultòrica. Quins recursos
s’empren per
traslladar l’escultura a la bidimensionalitat
3. Concepte de realisme i de la seva contradicció en un sistema on no es dona la
perspectiva.
Formula una hipòtesi designada com memòria-imatge. Segons ell, els egipcis no
representaven
una reproducció d’allò que els seus ulls veien sinó una translació de la informació
visual que és

processada en la memòria. Són imatges que passen pel cervell, el qual selecciona una
determinada visió i la forma visual més adient a allò que es vulgui expressar serà la
representada.
Els artistes empren la memòria i els ensenyaven tècniques de com millorar la seva
memòria per
millor la comunicació. Molts cops es centren en reproduir esquemes ja existents.
Transparència. Consisteix en eliminar les parets per poder veure el que hi ha al
darrere.
Tendència a la composició simètrica. Afavoreix l’ordre. La simetria porta implícit el
concepte d’exactitud, equilibri, conceptes fonamentals a la mentalitat egípcia.
Aplicació dels colors. Els colors tenen un caràcter informatiu i la col·locació dels
mateixos ja esta organitzada des de fa molt. Les paraules que designen els colors
existeixen des del 3r mil·lenni aC. Als estrangers se’ls associa una tonalitat més fosca.
El blanc s’utilitza convencionalment pels vestits. El color de la pell dels homes és un
color vermell marronós. Negre, blanc, groc, verd, blau, vermell, gris = colors
essencials.
A partir de l’imperi nou s’afegeix el rosa, marró més fosc i les diferents tonalitats de
blaus. Absents: lila i taronja.
Perspectiva jeràrquica. Usada per indicar la importància i condició social de la figura:
figura major = + important, figura menor = - important.
Màgica simpàtica o he kau. Allò representat esdevé realitat en el més enllà (lo bo i lo
dolent), si es representa un element negatiu també esdevé realitat, per això aquest
element negatiu apareix mort, mutilat, tallat. Idea de neutralitzar l’efecte negatiu.
Juxtaposició i superposició. Juxtaposició consisteix en reproduir un objecte al costat
de l’altre sense tocar-se (pa). Superposició es dona amb les siluetes: s’empra per
expressar quantitat, moviment o desordre.
Hieratisme vs moviment. L’artista fa intents per buscar el moviment a base de la
repetició. (Seti I fa una ofrena d’encens a Horus).
Vectoralitat.
1. Esquerra-dreta, dalt-baix.
o2. Bustrofèdica: invers al primer.
o3. Vectorialitat espiral, cap a dins, cap al centre.
Reflexions sobre la imatge egípcia

R. TEFNIN
Egiptòleg belga que va aplicar el mètode estructural a la imatge egípcia.
Intertextualitat de la
representació. Reivindica la necessitat d’utilitzar una imatge com a document
històric,
autenticitat del missatge, imatges honestes, fiables.
Egipte antic no hi ha escriptura sense imatge i al revés, la imatge també funciona
estructuralment com a l’escriptura. Els conjunts figuratius són regits per una sintaxi
clara
seguint gairebé la lingüística en fonemes i morfemes que estableixen oracions, una
jerarquia.
Fonemes: colors, volums, ombres, llum, contrast, ritmes... Morfemes: figures,
objectes...
aquesta interpretació donarà com a resultat oracions.
Semiologia: sistema de signes diferents al discurs natural que també inclouen signes
figuratius.
Aplicat a l’art egipci per acostar el seu llenguatge, per arribar a formalitzar un
acostament al seu
llenguatge.
Analitzar metodològicament la imatge. S’ha de reconèixer l’encadenament dels
nivells de
lectura.
Imperi Antic: molt bàsica. Esmentat en els textos de les piràmides, magnificat:
perspectiva
jeràrquica.
Implica l’existència d’un subjecte, un personatge dominant. Al seu voltant hi ha la
zona
subjecte; està assegut, elements cromàtics. Complements del nom que l’acompanyen.
Zona objecte el que es col·loca davant, en oposició, déus, taules d’ofrenes. Aquesta
idea es
va ampliant.
Zona subjecte: difunt acompanyat per la seva esposa i la filla.
Acte de contemplació. Se satisfan de:
Zona objecte: treball del camp, desfilada dels presoners, fabricació de vi, recollida de
blat...
Poesia de la imatge
Quan es desmarca del codi habitual s’entén que està fent una poesia visual, una
poesia de la
imatge. Entrava dins de l’humor egipci. Són capricis de l’artista, molts cops concedits
pel
propietari de la tomba i no vol dir que s’abandoni el codi.

INTRODUCCIÓ A LA
ICONOGRAFIA EGÍCIA
Djed, uady, tyet/tit, Aker, nefer, bulti, akhet (horitzó), djeu (muntanya, cadena
muntanyosa),
kehpresh
TIPUS DE SÍMBOLS
El simbolisme es pot trobar de moltes maneres: simbolisme del tamany (importància
dels
personatges), color (portador de circunstàncies, informació sobre la connotació),
simbolisme de
la forma (petits objectes utilitaris d’ús privat), de la localització (per aconseguir
l’efecte que es
busca), del gest (gestos codificats d’alguna manera).
Els símbols molt sovint són ambivalents, poden tenir diferents significats segons el
context i
fins i tot poden arribar a ser contradictoris. Això és molt propi de la flexibilitat del
món egipci.

SIMBOLISME DE LA FORMA
Veien en la mateixa forma dels objectes un significat simbòlic que podia afectar tant
a objectes
petits com a la pròpia forma del temple. Al contrari de molts dels objectes que la
forma ve
determinada per la funció, els antics egipcis supeditaven la forma a la conveniència
simbòlica.
No es regien pel criteri de la funcionalitat i la utilitat.
Hi ha el nivell d’associació primari o directe i el secundari o indirecte.
Nivell d’associació primari o directe
Richard Wilkinson (pare de la simbologia egipcia).
És quan la forma de l’objecte suggereix conceptes o idees amb les quals l’objecte hi
està
directament relacionat. L’exemple més clar són els amulets apotropaics.
Pilar djed: tipu d’amulet molt freqüent, enterrats amb el cos, en zones com el coll o
l’esquena. Pintats en pilars de tombes o en els sarcòfags, pintat a la base del sarcòfag
(analogia amb el pilar i la columna vertebral del difunt).
oDurant l’Imperi Nou es deia que estava relacionat amb la columna vertebral del
déu Osiris que segons un mite va ser aixecada quan es celebraven els seus
funerals.
oA l’Imperi Antic apareix associat al déu Ptah (qui duu el ceptre compost).
Sembla ser que per un procés de sincretisme Osiris pren com a seu aquest
atribut.
oBase del sarcòfag: vinculació amb la mort i el més enllà, la columna del difunt
descansa allà, assimilació d’Osiris i el difunt.
oSimbolitza estabilitat. A vegades pot aparèixer personificat: braços que
subjecten altres elements d’altres déus. També es creu que quan apareix a les
cambres funeràries, la cambra és un símil de que és un dels quatre pilars que
sostenen la volta celeste.
Uady: amulet de papir. Podia ser de color verd i de color blau en representació de la
regeneració. Es col·locaven a la zona del coll i la nuca. També representen la talla i el
brot de la planta de papir. Símbol de la fertilitat i de la joventut, regeneració, allò que
floreix. Indica la forma directament.
Nus d’Isis (tyet/tit): peça de tela lligada com un llaç que s’associa amb la
divinitat Isis i es la contrapart femenina del pilar djet, es col·locava al pit o
a la nuca del difunt i assegurava la protecció del difunt. S’utilitzava en
l’àmbit funerari, té a veure amb la vida eterna. Normalment el podem
trobar amb un jaspi vermell.
Nivell d’associació secundari o indirecte
Quan la forma de l’objecte ens suggereix una idea diferent que tindrà el seu propi
significat
simbòlic. Es conserven molts amulets en forma de raïm: recorda al cor, el suc del
raïm s’associa
al a sang i es representa amb el símbol d’un cor.
També es dóna en objectes utilitaris que aparentment sembla que siguin
associacions decoratives però no ho són.
Mànecs dels miralls de mà: ús utilitari i rituals religiosos. El disc fet amb or
representa el sol. Al mànec del mirall s’hi ha afegit el cap de Hathor (deessa
de la bellesa i filla de Ra). La base s’ha tallat en forma de uady (papir).
Cullera cosmètica: servia per depositar olis o altres ungüents, i normalment
es col·locaven a la cassoleta que tenia forma de criatura aquàtica (recreaven
l’estanc on vivien els animals). A més, l’estanc no deixa de ser una recreació de
l’aigua, que ens
idea de l’oceà primordial. S’hi tallaven dones nues que estaven agafades a l’ànec,
símbol sexual o de renaixement i està connectada també amb la deessa Hathor. Les
dues parts de
la cullera interactuen i tenen un significat còsmic d’eternitat i la idea de bellesa.
Reposacaps (ueres): se’ls enduen a les tombes. Tutankhamon: al que seria la base hi
ha un déu
al centre que està separant simbòlicament el cel de la terra (nut i geb): shut. Aquest
cel no recte,
està corbat, fet que mostra la connexió entre el cap del rei i el sol.
Els lleons son aker (deu egipci que adoptava les formes de lleó que custodiava
l’horitzó) lleó
animal protector i solar a l’hora. El cap del rei s’alçarà simbolitzant la sortida del sol i
a la
vegada el seu propi renaixement, resurrecció.
porta a la idea de l’oceà primordial. S’hi tallaven dones nues que estaven agafades a
l’ànec,
símbol sexual o de renaixement i està connectada també amb la deessa Hathor. Les
dues parts de
la cullera interactuen i tenen un significat còsmic d’eternitat i la idea de bellesa.
Reposacaps (ueres): se’ls enduen a les tombes. Tutankhamon: al que seria la base hi
ha un déu
al centre que està separant simbòlicament el cel de la terra (nut i geb): shut. Aquest
cel no recte,
està corbat, fet que mostra la connexió entre el cap del rei i el sol.
Els lleons son aker (deu egipci que adoptava les formes de lleó que custodiava
l’horitzó) lleó
animal protector i solar a l’hora. El cap del rei s’alçarà simbolitzant la sortida del sol i
a la
vegada el seu propi renaixement, resurrecció.
Nefer: representacions sobretot de vasos cosmètics (conenien olis, pomades,
perfums). Nefer
vol dir bo, polit, bell. És la unió d’una tràquea i la base que és un cor. Gerres que
imiten la
forma del nefer. La seva funció és extrapolar les qualitats de Bueno bonito i bello a
les
substàncies que té a dins.
Tomba de Kha: làmpara d’oli en forma de peix (bulti). Es considerava que els
peixos eren animals impurs, tot i així s’han conservat imatges amb representacions
positives dels peixos. Tilàpia: forma arrodonida, color d’escates vermellosa que
suggeria el sol. El sol com a representant d’una làmpara.
Cullera cosmètica que suggereix la forma de la clau de la vida però al mateix
temps la presència d’una noia que recull flors de lots ens parla de la mateixa flor
de lotus símbol del renaixement. Connecta dos conceptes: vitalitat i
renaixement.
Vas amb calats: base abombada, coll estret i a la boca del recipient es troba la
representació d’una flor de lotus.
Simbolisme de la forma en el temple egipci
Edificar un temple representava reproduir un acte de creació. El deure dels
monarques era
construir temples ja que eren entesos com a cases de divinitats. Si no els podien
edificar,
conservar-los. Els temples eren anomenats de diferents maneres (cases del déu,
nuclis de la
religió egípcia, illes d’ordre en un oceà de caos).
Les funcions del temple són diverses: residències dels déus o bé erigits com a
monument
funerari (castells de milions d’anys). També es concep com a lloc de trobada entre els
homes
(monarca) i els déus. Van servir d’escenari teatral on es representaven les obres
simbòliques i
episodis mitològics. El temple és un lloc essencial de desplegament de totes les arts
(arquitectòniques, visuals, verbals i escenogràfiques).
Són estructures molt complexes que poden funcionar en dos nivells: nivell funcional i
simbòlic.
Estructura arquitectònica: parts bàsiques d’un temple a l’imperi Nou segons
Wilkinson. Associa
cadascuna de les parts a un jeroglífic diferent.
Mur: embolcalla el temple.
oTé una doble funció: separa el recinte sagrat del profà i funció
defensiva, de protecció: murs gruixuts on s’hi pot circular).
oEl nucli del mur estaven fets de maons d’adob assecats amb restes
de fusta i donava una aparença ondulant que pretén recrear les
aigües de l’oceà primordial jeroglífic de l’aigua.
Avingudes d’esfinx: condueixen als pilons d’accés. També tenen funció protectora:
cos
de lleó (cap del monarca: faraó guarda del temple) i el cap d’un altre animal i la
divinitat a la qual està consagrat el temple.
Obeliscos: element escultòric més antics d’egipte que consisteix en una pedra
monolítica de quatre costats que es va fent més estreta a mida que va pujant.
oSímbol solar per excel·lència. Recoberts de planxes daurades a la part superior:
quan sortia el sol les puntes quedaven il·luminades.
oEls reis els van utilitzar com una eina propagandística, inscripcions que
pretenen commemorar i enaltir victòries reials.
Pilons: accés al temple.
oJeroglífic d’akhet (sortida i posta del sol a l’horitzó). Orientats al
recorregut solar per sobre del temple. Recreen la idea d’horitzó.
oHi havia forats verticals per col·locar-hi banderoles. Petites
finestres permetien canviar aquestes banderoles depenent de la festivitat.
oLa temàtica que dominarà en els pilons de l’entrada són
Temàtica militar (conflictes reals perquè el poble vegi que el rei és el
defensor que venç les forces del mal)
Escenes de caça, on el rei caça les forces caòtiques de la natura, fereix
els animals feréstecs que són manifestacions de desordre.
oA la part de darrere hi ha jeroglífics de temàtica política de legitimació el poder
i l’estatus del monarca: l’elecció divina del faraó per part dels déus, imatges que
evoquen l’ascens reial. També hi ha escenes de déus rebent ofrenes per part dels
monarques.
Pati: hípetre.
oTemàtica de caràcter cultual: es pot trobar a
les parets del primer pati. Fa referència a la
construcció del temple mitjançant la intervenció
d’alguna divinitat, com una activitat sagrada.
oCerimònia de tensar la corda: consistia en
orientar el temple abans de construir-lo
observant els astres. Utilitzaven un instrument de fusta anomenat merkhet.
Segons els textos el faraó era assistit per la deessa Seshat (deessa de les
mesures i de l’escriptura, part femenina de Thot). Acte simbòlic no real, però el
rei volia ser representat duent a terme aquesta activitat. Hatxepsut davant la
deessa Seshat.
oUn altre ritual és quan el faraó tira guix purificat on hauria d’ubicar-se el temple
per purificar la terra.
oOfrenes. Tela (menjet), llet, ungüents. Sempre es representa la ofrena amb el
jeroglífic que li pertany.
oEscenes familiars, com l’alletament reial per part dels déus, que legitima el
caràcter diví del rei. Això fa que el primer pati sigui obert, sent així les escenes
d’alletament justificacions de l’origen diví del rei.
Sala hipòstila: sala coberta i amb columnes.
oJeroglífic de la flor de papir. Aquesta sala és un bosc de columnes amb ordres
lotiformes i papiriformes.
oEl regne celestial es sustentava sobre la terra mitjançant pilars còsmics:
elements vegetals que uneixen terra i cel.
oEls temples de l’Imperi Nou s’inundaven amb la crescuda del Nil, així les
columnes semblaven sorgir de l’aigua i unir cel i terra: reactualització del mite
de la creació.
oEl sostre era blau i ple d’estrelles, representant el cos de la deessa Nut. Més
envant es representaren plafons astronòmics (constel·lacions, zodíac, mapa del
cel).
oEls capitells que es trobaven a prop de les finestres per on entrava la llum estan
més oberts. (sala hipòstila del temple d’amon a karnak).
Sagrari o sancta sanctòrum (on trobem la naos amb la imatge del déu, on entra el
faraó quan ofereix culte a la imatge).
oJeroglífic de l’escala. L’escala connecta dos mons:
idea de connectar el món terrenal amb el celestial.
oZona més íntima del temple, amb el sostre més
baix.
oNomés hi tenia accés el faraó i el sum sacerdot.
oSegons Wilkinson aquest sagrari era entès com un
fragment del cel sobre la terra.
oAl sostre hi ha gàrgoles en forma de lleons. Es deia
que l’aigua de la pluja eren filtracions del nun =
aigües del caos. Es neutralitzen quan passen per la
gàrgola en forma de lleó, que somet la pluja del
caos.
El temple s’estructura amb una espècie de gran creació de l’univers, al·lusió del cicle
solar,
referència a la reialesa, a la oposició d’alt Egipte i baix Egipte, a la relació entre ordre
i
desordre. El temple és com un gran llibre que conté les bases dels secrets de
l’essència egípcia.
El seu manteniment és la garantia de la continuïtat de la civilització. Conté les idees
neuràlgiques del pensament egipci.
La decoració que podem trobar a les bases exteriors o interiors dels temples seran
d’iconografia
vegetal, símbol de l’abundància, fertilitat, etc. També es freqüent trobar esteles de
portadors
d’ofrenes d’hermafrodites, amb la idea de fertilitat.

SIMBOLISME DEL TAMANY

Perspectiva jeràrquica (gradació jeràrquica), s’aplica a tots els que estan a la
representació i
consisteix en la importància del personatge representat en relació al seu tamany.
Estela de la tomba d’Antef (nomarca): falsa porta es un umbral al més ellà.
El gegantí: la imatge presenta alguns protagonistes o objectes amb proporcions molt
grans. Això
pot ser per tres raons:
1. Pot aparèixer molt gran per proclamar la importància d’allò representat (monarca,
déus). Estàtues colossals de Ramsés II d’Abu Simbel: funció propagandística, desig
de
magnificència del monarca.
2. Justificació mitològica: el text en e lqual es basa la imatge parla d’unes grans
dimensions. Cambra funerària de Sennedjem, basada en el llibre dels morts on diu
que
els vegetals són més grans que les persones.
3. Quan es tracta d’una poesia visual: joc lúdic, d’humor.
Isocefàlia: a la mateixa línia d’altura. Els déus i el faraó sempre estan presentats
mantenint la
isocefàlia, això expressa la igualtat dels personatges representats. (relleu pintat de la
tomba de
horemheb).
El minúscul: a vegades els animals apareixen reduïts perquè allò negatiu s’ha
d’eradicar. Al
reduir la imatge es redueix el contingut malèfic que pot tenir la imatge. Drama
d’Horus a Edfu:
clava els arpons a un hipopòtam molt petit.
Alteració de l’ordre del tamany: caça d’hipopòtams al pantà: dues barques ocupades
per
caçadors apropant-se i arponant als hipopòtams: idea de la victòria del difunt sobre
el caos com
un renéixer solar. A les plantes hi ha animals com libèl·lules, que poden ser tant
grans com els
hipopòtams. R. Tefnin ho defineix com un joc lúdic, poesia visual. Irrealitat total.
Inclús en
aquestes escenes l’aplicació del color és simbòlica i concedeix una dimensió a la
imatge
(hipopòtams vermells).

SIMBOLISME DEL COLOR

Els colors a Egipte afegeixen vitalitat a la imatge, transmeten un missatge, una idea.
No és una
aplicació decorativa sinó que és portadora de significat. Els jeroglífics també estan
pintats, i
molts cops el mateix jeroglífic pot aparèixer pintat amb colors diferents.
Intercanvi de color
Hi ha colors que es poden intercanviar, com el negre i el blau. Color blau del Nil, però
la terra
fèrtil que deixa el Nil després de la inundació és negra.
Oposats simbòlics: vermell i blanc. Vermell associat a la masculinitat, blanc a la
feminitat.
Vermell Seth i blanc a Osiris, corona roja i corona blanca. La combinació dels dos
simbolitza la
unitat.
Negre i verd: vida i mort, cara d’una mateixa moneda.
Verd (w3d o gru)
Representa la crescuda del Nil, la regeneració, la vegetació, el déu Osiris i el més
enllà (el
campo de malaquita), l’ull Udjat, la deessa Uadjet i la deessa Hathor (deessa de la
turquesa).
Color de les coses que creixen, de la vida, i és un eufemisme per indicar allò que
produeix vida.
És un potent símbol de resurrecció i per això la pell d’Osiris estarà pintat de verd
(déu de la
resurrecció.
Blau (irtiu)
Color força ambivalent, es pot unir amb el negre. S’utilitza per representar coses
naturals com
l’aigua, el cel, però també s’utilitza per representar elements de la fertilitat i la
prosperitat. Color
molt prestigiós, relacionat amb el lapislàtzuli i habitualment els objectes vinculats al
déu Amon
estaven fets d’aquests color, així com els elements de terracota.
Els genis aquàtics (déu Hapy o Nilus), les imatges sagrades i divines aniran pintades
de blau, la
perruca dels déus molts cops està pintada de blau. (Estanc de la tomba de Nebamon
– blau real;
tomba de horemheb, déu Nefertum amb la flor de lotus al cap i els cabells blaus).
Groc (kenit)
S’empra per pintar la pell de les divinitats perquè es creia que la carn dels déus era
d’or. També
s’aplica a tots els metalls daurats.
Blanc (hed)
S’utilitza per les teles de lli de la vestimenta, per la corona blanca, l’alabastre i la
plata.
Simbòlicament s’aplica associat a la sacralitat i a la puresa (ritual d’esbargir guix,
purificació de
l’espai)
Negre (hem)
Color de la nit i de la mort (Osiris com a déu de l’inframón). També s’associa a la
terra fèrtil
que deixa el Nil quan es retira.
Es pot utilitzar per representar els pobles estrangers (nubis, assiris, libis).

SIMBOLISME DE LA
LOCALITZACIÓ
La localització de les figures en els relleus o pintures
Figures que es col·loquen davant altres: Faraó que es col·loca davant de divinitats
fent ofrenes.
Aquesta proximitat amb els déus indica la voluntat de rebre la protecció que del déu
emana.
Les figures que trobem just a sota d’altres: Suggereixen la idea de inferioritat,
sotmetiment,
localització molt freqüent en l’escena de triomf dels monarques.
Els captius es localitzen a la base de la peana, on s’han gravat una sèrie de figures que
representen els enemics abatuts, fins i tot es fa referència a un numeral de victòria
sobre
homes del delta.
Els peus estan trepitjant la representació d’un jeroglífic anomenat iunet o pedjet (arc
de
fletxes). Representats 3 o 9 vegades, representa el conjunt dels enemics estrangers
d’Egipte.
L’altre jeroglífic representat és l’au rejyt o avefría, que és un ocell que té les ales
lligades al darrera i els peus lligats cap endavant, no poden volar. Aquest jeroglífic
s’utilitza per representar els pobles dominats de la terra del rei.
Idea de control dels pobles sotmesos.
Au personificada fent un acte d’adoració. Els pobles sotmesos adoren al rei.
La orientació del temple i el simbolisme associat
Els temples es van localitzar i orientar amb unes determinades coordenades. Els
punts cardinals
van jugar un paper important a l’hora d’orientar els edificis. En Imperi Antic tota la
mitologia
funerària situava els temples al nord, en consonància amb les estrelles.
Els temples religiosos es situaven al costat del Nil, ja que quedaven inundats amb la
crescuda
del Nil, recreant el mite de la creació.
Un element molt freqüent és el jeroglífic del disc solar alat (Horus-behedety). Una
antiga
concepció religiosa afirmava que el cel estava format per les ales del falcó Horus
desplegades
sobre el món. Amb el pas del temps (final de l’imperi Antic) se li comencen a afegir
dues cobres
que flanquejaran el disc solar a banda i banda.
El behedety es col·locava a espais que els egipcis consideraven vulnerables, que
precisaven
protecció: dentells de les portes, sostres... per proporcionar protecció.
També trobam aquesta orientació a l’arquitectura. Als murs del temple orientats al
nord el rei
apareix portant la corona vermella i orientats al sud la corona blanca.
Tenim també representacions de nebjet i uadjet. El voltor i la cobra són els símbols
de la deessa
del sud i del nord. Aquesta representació funcionarà en funció dels murs on estiguin.
Nebjet i
Uadjet esdevenen deesses titulars de l’Alt i el Baix Egipte. Idea de la unificació.
Temple Medinet Habu
També trobam aquesta orientació a l’arquitectura. Als murs del temple orientats al
nord el rei
apareix portant la corona vermella i orientats al sud la corona blanca.
Tenim també representacions de nebjet i uadjet. El voltor i la cobra són els símbols
de la deessa
del sud i del nord. Aquesta representació funcionarà en funció dels murs on estiguin.
Nebjet i
Uadjet esdevenen deesses titulars de l’Alt i el Baix Egipte. Idea de la unificació.
Uadjet o uraeus
Horapolo, estudiós grec, esmenta aquesta cobra amb el nom d’uraeus, que desde
llavors s’ha
utilitzat per designar la serp protectora del monarca, també vinculada a l’animal
sagrat de la
deessa Uadjet de la ciutat de Buto. Aquesta serp acabarà esdevenint un dels
emblemes del Baix
Egipte: es pot trobar aquesta cobra portant la corona del Baix Egipte. També està
associada amb
el sol degut als canvis de pell que té la serp, associats a la idea de renaixement.
Voltor o Nejbet
Au carronyera, interpretat pels egipcis que era l’au encarregada de portar el difunt al
més enllà.
Esdevé protectora de la reialesa. Als textos de les piràmides se’ns presenta com a
mare del rei.
Té un cert paral·lelisme amb el disc solar alar, ja que també la trobam en llocs que
necessiten
protecció. Alguns autors sostenen que Nejbet podria ser la contrapart femenina del
déu Horus.
Són divinitats tutelars de l’Egipte unificat. Reposades sobre el nebet, cesto de la
tierra de
egipto, simbolitzen que estan reposant sobre la terra de l’Alt i el Baix Egipte.
Deessa Nejbet sol portar un símbol addicional que te un caràcter especial: el
jeroglífic del aro
chen, que representa allò infinit, il·limitat. Per la seva forma se’l relaciona
habitualment amb el
sol, l’eternitat i la font de la vida. Concedir protecció o eternitat. Situada als mateixos
àmbits
que Horus-behedety.

SIMBOLISME DELS GESTOS

Gest independent postura osiríaca
Van incorporar a l’art la utilització simbòlica dels gestos. Trobarem present un
vocabulari
bastant madur i concret de gestos i actituds que evidencia que els van representar de
manera
conscient. Diferenciem entre dos tipus de gestos:
Independents
Són entesos com accions puntuals, no formen part de cap acció, són
postures de les figures que no formen part de cap ritual. Tenen
significats en ells i per ells mateixos. (Gest independent a la nostra
cultura: gest de silenci). Gest de la postura osiríaca, postura
d’osiris: braços creuats damunt el pit subjectant dos elements. El
trobem en estàtues, mòmies, ushebtis. Aquesta postura vol establir
una connexió amb el déu Osiris.
Culte al rei en el més enllà, postura relacionada sobretot al món
funerari.
Seqüencials
Formen part d’un extens repertori d’accions, activitats, cerimònies. Gest que forma
part d’un
ritual complex, agafen un moment del ritual i congelen la imatge.
Erecció del pilar djed: es simbolitzava l’estabilitat del regnat, la resurrecció d’Osiris i
també
era una manera d’evocar al rei difunt que era rellevat per un altre monarca que
mereixia ocupar
el tro d’Horus. El nou rei havia d’erigir aquest pilara com a símbol de que torna a
concedir
l’estabilitat al seu regne. També es feia durant la festivitat Heb Seb, festa de
renovació i
revitalització de les forces del monarca
Henu. Adopta la forma d’Anubis però és un déu menor de Hieracòmpolis, l’ànima
nekhem.
Ànima ancestral amb el cap de xacal connectada amb la mort. Gest seqüencial ritual
d’alabança al rei difunt: la Recitació de les Glorificacions. Henu és una alabança: el
gest. El
recital era una mena de ritual en el qual s’alabava a una divinitat o difunt. Es
doblegava un
genoll, estirava una mà i amb l’altre tenia el puny tancat, anava alternant cop de
punys.
Escenes de banquet a les tombes de tebes: reproduïen les celebracions en honor als
difunts, hi
havia una festivitat anomenada la hermosa fiesta del valle del desierto, que consistia
en treure
l’estàtua d’amon a karnak juntament amb l’estàtua del monarca viu i portar-lo fins a
l’oest. La gent aprofitava per anar a la tomba dels seus familiars. Escena de banquet
en convivència amb
el mort. Escena seqüencial: noies fent cops de mans.

TIPUS DE GESTOS
Gest de domini: representats tant en escenes de vida quotidiana, com escenes com la
imatge del
triomf. Nebamon era un noble funcioanri de Tebes i al seva tomba és una de les més
destacades
per aquesta escena (escena del difunt caçant aus). Difunt sobre una barca de papir, al
seu darrere
la seva esposa subjectant una flor de lotus i a baix apareix la seva filla. Gest de
domini: agafar
un conjunt (aus, enemics, etc) i amb l’altra mà una eina (boomerang, maça). Aus
solapades:
visió caòtica. Victoria del difunt sobre les aus. Domini sobre la situació.
A la dreta el difunt agafa les aus i a l’esquerra travesa dos peixos amb la llança.
Duplicació del personatge.
Lates Niloticus i Tilàpia Nilotuca (peixos agafats amb la llança).
Captura victoriosa de dos aspectes del difunt en transformació.
Lates Niloticus representaria a Osiris i la Tilàpia Nilotuca el demà, la regeneració.
Gest de submissió: aparèixer ajagut, recolzat a terra, amb una mà a l’altura de la cara
(mano
cornuta), que demana clemència.
Gest de protecció: Reconegut pels dits estirats en direcció a allò que necessita
protecció. El
primer i el segon dit aixecats. NO confondre amb gest de la unció d’oli.
Gest d’adoració: persona amb els dos braços plegats a l’altura del pit amb els
palmells cap
afora. Qui rep l’adoració sempre són déus o reis.
Gest d’invocació: es representa com una figura que estén el braç i la mà la manté en
vertical. Es
va utilitzar sobretot pel rei en contextos profans per convocar al davant d’ell els
servents o per
acceptar els tributs o les ofrenes.
Gest d’invocació: es representa com una figura que estén el braç i la mà la manté en
vertical. Es
va utilitzar sobretot pel rei en contextos profans per convocar al davant d’ell els
servents o per
acceptar els tributs o les ofrenes.
Gest d’ofrena: braç allargat aguantant un recipient a la mà davant el déu. Diferents
ofrenes.
Gest d’alegria: braços elevats amb el palmell mirant enfora.
Gest de dol: Mà al cap, mans alçades en senyal de dolor, llàgrimes pintades als ulls.

7.1 Tipus de simbols

7.2 Simbolisme de la forma

7.3 Simbolisme de la localització

7.4 Simblisme dels gestos

Aillament i defensa
Etnocentrisme

Nil: eix simbolic que separa l’alt Egipte i el baix i tambe separa la banda dels vius
(est) de la dels Morts (oest).

A l’est del niu es on viuen, a l’oest es una zona on es trobaran les piramides,
mastaves… Pero es una zona de mort i renovacio ja que per ells el concepte de temps
es ciclic, ja han passat les inundacions, pero l’any que ve tornaran, i el següent.

El nil permet:
- Desenvolupament de l’aritmetica: despres de la inundacio, els limits de les
parceles es borraven i havien de tornar a marcar-los.
- Desenvolupament de la técnica estatal normativa
- Ruta de navegació i via de transport: Era la seva millor carretera, era mes
practic anar per alla que no atravessar el nil. Era una bona ruta de navegació
tret d’algunes dificultats com catarates (petites)
- Font d’alimentacio i provisio planta papir: Papir sera utilitzat com a suport
per escriure i per fer embarcacions

EL riu nil determinava les estacions a Egipte, Akhet, Peret i Shemu. Akhet es entre
juliol i octubre i es una de les importants, ja que es quan cau la inundacio, Akchet vol
dir inundación i horitzo. Peret es cam a ivern o primavera, es quan les plantes
començen a germinar i es fa la recollida. Shemu es quan s’acaba de fer la recollida i
s’enmagatzema
Unitat territorial simbólica i política -> estat a responsabilitat d’un únic governant
crisi i divisió territorial: disgregació -> fragmentació de territori

Constants d'egypte (DEMANAR)

- Condicionament: el paisatge, la religio, e faro -> Determina la cultura badada

en “lo limitado, lo eterno, lo colosal…
- Unidormitat
- Simetria

Ètnia: la base de la poblacio egipcia era africana pero es veure barrejada amb
invasors. En la pintura mural es representen amb la pell purificada pero amb un
color claret, esbelts, portant un cabell negre…
 1. LLENGUA I ESCRIPTURA

A nivell de llengua i escriptura, es una primera escultura jeroglífica (“sagrat” +

“gravat”), a un nom gref i que despres va ser adoptat. Te una base africana. Es grava
a la pedra perque es un material durador i dur, no es fragil (voluntat de deixar fixat
aquest text)
Déu Thot déu o patro de l’escriptura, dels pocs que es troba en forma antropomorfa o
zoomorfa de babui o d’au.

Abans dels 300o, en epoca predinastica els primers signes que s’utilitzanvem son els
que anomenen hidrograma pictoric (DEMANAR NOM) figuracio d’objectes.
L’aprenentatge es feia a les “cases de la vida” temples on copiaven i aprenien uns 70
signes als quals es van ampliar fins a arrribar a uns 5000.

Suport: papir, tires de papir aglutinats amb una mena de resina. Tambe utilitzaven
els ostracon (de petites dimensions)

Els text componen els temes literatura, épica, ciencia/medicina, pero la majoria eren
de carácter mágico-religioso, textos que proporcionen a la figura del rei l’estat diví.

Per tant tenien una altre manera d’incloure el jeroglific a la propia obra, el que
anomenava rebus (concepte llatí que es refereix a una cosa per una altre), dintre de
l'obra l'hidrograma pictographic pasa a tener un valor fonetic. Interacció entre el text
i la imatge. Es va desglossant. el color de l'escriptura tambe es simbolic. (demanar)
Jeografic: escriptura sagrada escrita en pedra
Medu: Netjer paraula de deu

2. PERIODITZACIO

Manteón, sacerdot egipci del sIII a.C escriu Aegyptiaká: l’agrupament en XXXI
dinasties dels reis d’Egipte

Fonts 2ª: Llista reial del temple de Seti I i Abidos. L’escena mostra el culte de Seti I i
el seu fill, Ramses II als abant pasats a 76 monarques difunts. Comença amb menes i
acaba amb Seti I; s’han eliminat aquells reis que es volen obviar com Akhenaton o
Hatxepust. (Demanar els apunts d’aquesta part i etapes cronologiques)

Etapes cronologia
- Periode predinastic
- P predinastic o Trinita
- Imperi antic

A vegades es possible trobar personatges amb diferents noms depenent de la

transcripció si es la egipta o la grega. Tambe a vegades es pot trobar que varia per
tenes de pronunciacio depenent de les vocals que se li posen.

3. ESTRUCTURA SOCIAL
l’home egipci

El rei
- legitimacio origin divi
- mantenir ordre cosmic
- controlar territoris i evitar (demanar)

El monarca
- nocio de farao
 - DOble naturaleza del monarca:origen divi
- El temps i el tei

Ja des del comencament del s. … es¡ls reis eren considerats divins - ntr (netcher ->
deus) Es diu que representaven a horus, per aixo els primers noms des del regne
antic els hi posaven un dels noms horus. A la cuatra dinastia tambecomençen a ser
considerats com a fills de ra i apareix el titul sa ra que vol dir hijos de ra, ja no es el
tepresentant directe. El deu ra llavors comença a tindre popularitat.

Representa els deus per la societat i la societat pels deus, te una doble naturalesa,
divina i humana.

Temps i rei, el que marca el temps i la cronologia son els regnats. Es deia “el primer
regnat de tal…” es com una metafora de que ell inicia el temps

Atributs emblematics/insignies

Corones-> Hadjet (simbolitza art egipte)

Deshret
Pschetn / sejemty (corona de la unificació dels dos egiptes, algunes divinitats també
podien portar aquesta corona.
Khepresh (casc de querra, tot i que ha sortit en algunes escenes iconografiques de
guerra, realment es una corona ceremonial ja que era de tela. Es diu que es cas de
guerra per sorit, pero no ho es.)
Atef (osiris/amón-Ra)LA poden dur o be els reis o be els deus, Algunes regents poden
portar la corona de la reina madre, sovint apareix en divinitats pero també apareic en
algunes regents.

Ceptres -> nekheh

hega (sembla que en alguns poblats
aba /sejem normalment era fet de fusta, aba p sejem es un geroglific que vol dir
governant - poderos, solia estar en mans dels faraons o de membres d’alts carregs als
que el rei els hi donava
vash, literalment vol dir domini o poder, es un pal recte a la part superior te una peça
inclinada que sembla com un cap estilitzat d’un animal com antilop, i a baix semblen
unes potetes estilitzades

Ex. Deessa alletant a SHaure. Temple funerari de Shaure. Abusir. Imperi antic.

Ex. Hatshepsut mama de la vaca sagrada. capella de Hathor. Deir-el-Bahari. Imperi

nou

En les dos imatges surten sent amamantats de sers divins ja que els hi donava

Una altre caracteristica es la barba postiza on representa un regnat regi.

Kalf/nemes -> Mocador de lli o de … sol estar rematada per un urales (cobre) o un
petit vultor (representant a nemer) Si nomes estava la cobra sola era com un simbol
protector.
Shendyt/xenti/shenti -> Faldilla per tapar les parts i un cinturo amb el seu nom.
massa hedj (buscar

Cua de toro -> La cua de toro al principi era un objecte real i assosiaba a la fertilitat,
la força del toro, vigorotzitat. Despres queden com a simbol, despres era una peça
trenada, pero no era una cua de veritat,

Pells lleopard (més ahavitual en monjes)

COronació de Hapxepsut per AMon.Ra i HAtor. Relleu de l’altar de la barca dagrasa

d’amon. temple fe karnak. imperi nou. D XVIII.

Ank -< Clau de la vida (ank vol dir vida)

Li apropa la clau de la vida a la voca per transmitirli

Funcions del monarca

1. Mantenir l'ordre cosmic i vèncer el caos.

El rei representa l’ordre cosmic i (DEMANAR) l’ordre (maat) i el desordre(isfet) a la

terra ha se prevaldre l’ordre a la terra. Malalties, presoners: desordre

Rei temple d’Horus. Època ptolemica -> La sobreposisio s’utilitza per demostrar
desordre,

2. Controlar els territoris i evitar la penetracio dels enemics

3. Mantenir el país unificat i protegir

Utilitza un jeroglific, el sema-tawy, que representa la

unificació d’ejipte, amb aico es lliguen …
Unio del alt i baig egipte i es una representacio de hapy.

Representa uns pulmons i que la unio d’egipte

proporciona la vida a egipte. El primer cop que apareix es
al regne antic, pero que te uns antecedents que es poden
trobar a la paleta del rei Narmer, museu del caire. Hi ha
un precedent amb dos cercopauris, que representa tambe la unio, i es el primer cop
que el rei apareix amb la corona de l’alt i el baix egipte

4. Preten que regni la justicia, l’ordre i la veritat.

Havitualment eñ trobem sostenint el geroglific maac, els egipcis eren capaços de

conceptualitzar conceptes. Veurem escenes on els reis fan una ofrena a la deesa maat,
que es representada amb una ploma molt lleugera. El rei es podria dir que esta
integrat a maat “esta en mat.
 5. Detenta el poder militar.

Protegia el territori egipci i les rutes exteriors

Ex. Defensar el pais era una de les tasques mes importants del farap. Fins a finals de
l’imperi Mig els Egipcis no coneixien l’existencia dels caballs i els carros de combat.
Estela. Imperi nou. D.XVIII. Museu egipci, El caire.

6. Satisfer els deus

Ex.Farao obrint el santuari on apareix la imatge del déu Amon. Temple de Seti I
Capella d’amon. Abidps. Imperi Nou. D.XIX

Es pot trobar al rei molt implicat als rituals o donant ofrenes solides o en begudes

Ex. Seti I fa ofrena d’encens. Imperi Nou. D.XIX. Abydos

Menjeperra Dyehutymose. Tumosis III oferint encens i aigua al deu Amon. Capella
de Deir el BAhari. Temple de Hatx
Aquesta es una de les maxmes funcins del deu
tabernacle - zona sellada on es guarda l’estatua del deu a la qual el rei te access
trencant el seggell, netejant l’estatua, duen a terme el culte i entrant en contacte amb
allo diví.
A la practica aquesta tasca era delegada als alts sacerdots.

Incens, representat en “pipa” de fusta o cassoleta

jerra jesse per a fer ofrenes d’aigua
Ofrena de menjar de tot tipus en abundancia
Ofrena de pa (Cambia de forma en funció de la epoca)
Ornament floral (Tambe es dona als difunts)

El visir
Administració egipcia, ulls i orelles del rei
Gestio d'obres públiques
Era designat pel mateix rei i tenia un gran nombre de persones “nobles” al seu carrec

Casta sacerdotal
Manteniment i servitud a la divinitat
Afeitats i circumscisats
Designats desde infants al sacerdot, a vegades carrec hereditari
Avegades estaba comvinat amb una segona tasca oofici
Els temples estan dedicats a multiples deus
Els sacerdots estan especialitzats en diferents carrecs (primer profeta o alt sacerdot,
sacerdtots temporals o periodics, w’b tasques de manteniment no sempre
relacionades amb el culte porten barques sagrades, hry hbt llegeixen els textos
sagrats, sem actuen en l’ambit funerari i porten pell de lleopard i casc ceremonial)

Hator del oeste, regió dels morts, dona la benvinguda diadema amb ocell

La barca sagrada es treia amb el tabernacle carregada per sacerdts w’b

Camperols
no tenien la idea del mes enlla perque no se’l podien permetre, se’ls representa en
tasques agricoles

Esclaus
Servents, estrangers i personers de guerra. Tenien drets limitats (No eren esclaus
com a tal) Els servents no podien abandonar el palau sense permis. La força de
treball a obres publiques era una aportació a l’estat

Durant el segon periode intermig es fan mes presoners de guerra que tambe es
consideren “esclaus”. Tambe consideren esclaus als Uixebtis, figuretes que
acompanyaven al difunt per servirlo a l’altre vida
L’artista- hmt (aquell que domina una tecnica), en alguns mments tindra
consideracio social, pero la obra va signada sempre per aquest que l’ha encarregat