VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA

4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

LITERATURA
La literatura de la postguerra
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ I FITXA Pàg. 1
APRENEM Pàg. 2-4
PRACTIQUEM Pàg. 5-6

INTRODUCCIÓ
La pèrdua de la guerra significa l'eliminació de les llibertats democràtiques i de totes les
institucions culturals, molts escriptors sofreixen l'exili, les deportacions o la presó i és poca l’obra
d’aquesta època.

FITXA DE L’ALUMNE

LITERATURA. La literatura de postguerra.

Descobrir la literatura de la postguerra: narrativa i teatre.
APRENDRE
Autors i obres destacades.

EMPS APROX. Este contingut es treballa a classe en dos sessions.

En l’apartat “Practiquem” teniu indicades les activitats de reforç.

TASQUES Lllig atentament els textos i respon de manera elaborada a les

preguntes de l’activitat 1 i 2 en la teua llibreta.

1
 VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

APRENEM
La literatura de la postguerra.
A) CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS
ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA.

La narrativa de postguerra està marcada pel franquisme. La pèrdua de la guerra significa

l'eliminació de les llibertats democràtiques i de totes les institucions culturals catalanes. La
dictadura franquista comporta que el català deixe de ser oficial, que la llengua desaparega dels
àmbits públics (l’ensenyament, l’administració, la premsa i els mitjans de comunicació, l’edició de
llibres, etc.) i que s'inicie un fort procés de castellanització. Així, la cultura catalana esforçada a
passar a la clandestinitat: es destrueix la infraestructura cultural que s’havia construït en les
dècades anteriors, molts escriptors sofreixen l'exili, les deportacions o la presó. D'aquesta manera
es talla radicalment amb el passat i per altra banda deixa els futurs escriptors sense referències
pròpies i sense contacte amb les noves tendències narratives i sense un públic lector.

Als anys 60, la consolidació de la dictadura i la recuperació econòmica, obliga el règim a

acceptar una certa permissivitat cultural, cosa que permet que apareguen obres de tipus
psicològic i realista.

LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA
Es caracteritza per l’intent de realitzar una minuciosa anàlisi psicològica dels personatges i
reflectir-ne el seu món interior. S’utilitza la narració en primera persona i el monòleg interior,
desapareixent la veu narradora. És freqüent la reflexió sobre el pas del temps. Els personatges es
presenten per mitjà de símols.

2
 VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

Destaquen certs temes de la mà dels autors més representatius:

a) L’impacte de la guerra civil: hi destaca la narrativa de Mercé Rodoreda amb La plaça del
Diamant. Abans havia aparegut Incerta glòria de Joan Sales, que narra l’experiència de la guerra
des de la perspectiva dels vençuts.

b) La reconstrucció de mons –i temps- perduts amb la incipient industrialització i l’arribada del

turisme, com la recreació del món senyorial mallorquí que escriu Llorenç Villalonga en el cicle de
Bearn.

LA NOVEL·LA REALISTA
Els escriptors de la postguerra de manera més o menys aïllada, descriuen la realitat
quotidiana a través de la seua prosa en un intent de denunciar l’opressió que pateixen les classes
populars.
a) La temàtica costumista i rural; és el cas de l’obra d’Enric Valor*, L’ambició d’Aleix. Si bé l’obra
més destacada d’aquest autor son les seues Rondalles valencianes, conjunt format per trenta-sis
peces que descriuen paisatges i els nostres personatges reals i fantàstics (gegants, sants,
dimoanis...), en els quals recupera la riquesa del nostre vocabulari.

b) La denúncia social i la ciència ficció; la narrativa de Manuel de Pedrolo n’és una mostra.

c) La desmitificació de la realitat; i ací cal subratllar l’obra de Pere Calders, Invasió subtil i altres
contes.

Cal destacar que tota aquesta incipient recuperació es produeix en un context

tremendament desfavorable per la cultura catalana: la manca d’estructures editorials, la dificultat
d’arribar a un públic que ja no està alfabetitzat en català, i l’actuació d’uns poders públics
obertament hostils a la llengua catalana.

3
 VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

B) RENOVACIÓ TEATRAL DEL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS ALS

ANYS 70

Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, en el 1955
es funda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona , que comença a programar autors clàssics, com
Shakespeare i Txèkhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com
Lonesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.
Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels
llenguatges escènics i s’acosta als nous corrents europeus.

S’hi poden identificar tres grans tendències:

a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.

b) El teatre avantguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com
els espais escènics, i experimenta amb noves formes d’expressió (música, poesia, dansa, etc). Ací
l’obra de Joan Brossa és central.

c) El teatre de l’absurd, que planteja conflictes de caire existencial –la llibertat de l’ésser humà, el
sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.- i aposta també per posades en escena rupturistes.
Les obres de Pedrolo són el millor exponent d’aquest corrent.

En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre

valencià aconsegueix crear estructures que l’acosten a les tendències europees del moment.

LECTURES I LINKS INTERESSANTS

http://literaturadepostguerra.wikispaces.com/situaci%C3%B3+general
http://literaturadepostguerra.wikispaces.com/Narrativa
http://literaturadepostguerra.wikispaces.com/La+novel.la+psicol%C3%B2gica
4
 VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

PRACTIQUEM
1. Llegeix El fragment de la novel·la La plaça del Diamant de Mercé Rodoreda i fes les activitat
proposades.

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els
havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt
acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la
Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la
boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I
vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més
d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau
al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres
coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a
bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa,
de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i
vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits
i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir.
La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava
veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar
el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir
per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins,
els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel
balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets,
per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el
colomar era el cor, d'on surt la sang que fa la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar
que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor. I va dir que
havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de Déu i sense donar feina. Quan els coloms, al
terrat, arrencaven a volar, s'aixecaven com una onada de llampecs i d'ales i, abans d'anar-se'n a jóc,
picaven les baranes i menjaven l'arrebossat, i a moltes bandes de les baranes es veien grans clapes de
maons pelats. L'Antoni travessava una estesa de coloms amb la Rita al darrera i els coloms ni es
bellugaven: els obrien pas, alguns, i d'altres els seguien. En Quimet va dir que ja que els coloms estaven
acostumats al pis, posaria covadors a l'habitació petita. I si els nens s’asseien per terra al terrat de seguida
estaven voltats de coloms que es deixaven tocar. En Quimet va explicar a en Mateu que volia posar
covadors a l'habitació petita, que venia sota mateix de la golfa del terrat; calia només fer un forat al sostre,
una trapa, va dir, posar una escala de llistons de terra al sostre i els coloms tindrien el camí curt per anar i
venir del pis al colomar. En Mateu li va dir que potser el propietari no ho voldria i en Quimet va dir que el
propietari no ho sabria mai, i que si teníem els coloms nets no es podia queixar i que ell el que volia era fer
anar endavant la cria dels coloms per acabat posant una granja i que ens en cuidaríem els nens i jo. Li vaig
dir que era una bogeria i va dir que les dones sempre volen manar i que ell ja sabia el que feia i per què ho
feia, i tal dit tal fet; en Mateu, amb la seva santa paciència, va obrir la trapa i en Quimet volia fer l'escala
però en Mateu li va dir que ja n'hi portaria una de l'obra, una mica vella, i que només li caldria serrar un
barró o dos, perquè li semblava que era una mica massa llarga.
(De La Plaça del Diamant, 1962)

5
 VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
4ESO
VLL_5.7 LITERATURA
La literatura de postguerra

Qui narra la història? Quin efecte vol aconseguir l’autora amb l’ús d’aquesta veu narrativa?

Quins és l’estat d’ànim de la protagonista i quines sensacions i descriu?

Mercè Rodoreda fa servir el polisíndeton pera reproduir espontaneïtat. Busca exemples en el

fragment. Després localitza altres figures literàries amb contingut poètic.

2. Llegeix El fragment de la novel·la L’ambició d’Aleix, d’Enric Valor i fes les activitat
proposades.

Sense incorporar-me, vaig colpejar d’impaciència amb el puny damunt la manta. No era home
content de veritat aleshores, i podia ser-ho. No em lliurava ja a una contemplació tan
transcendent com hauria desitjat; es veu que trobava en la muntanya, com era natural per als
meus anys, un nou element d’atracció pertorbador: la seua solitud i el seu silenci esdevenien
un bell marc per a amar-hi alguna d’aquelles dones reals que bullien en el meu magí com una
fantasia.
No agermanava les antigues puerils il·lusions sobre la vida en el si de l’alta serra amb els nous
delers que se m’imposaven amb una inapel·lable fatalitat còsmica. Quelcom d’infantívol i
encara estimat em semblava traït. Em vaig alçar d’un rampell, vaig estirar els braços i els dits i
em vaig trobar d’una elasticitat ingràvida. Vaig somriure. Tot era bell: allò i açò. I millor
encara, tot plegat. Tot formava part de la grandiosa màquina, del meravellós equilibri, de
l’eterna, creadora i renovadora força. Vaig mirar el cel, emboirat tènuement, blanc i blau: vaig
contemplar els penyalars melangiosos, i vaig oir un xiscla de gralla, llunyà, que venia de l’alta
profunditat.
Enric Valor. L’ambició d’Aleix. Edicions Bromera.

Qui narra els fets?

Quins personatges hi apareixen?

Quins recursos s’hi utilitzen per a descriure el paisatge?