Tema 1.

Introducció a la història social i debat historiogràfic

Definició d’història social

• La història social és un corrent historiogràfic que estudia el conjunt de la societat i les seves
manifestacions socioculturals
• Va néixer com a contraposició al positivisme i la història política tradicional
*CASANOVA, Julián (1991). La historia social y los historiadores ¿Cenicienta o princesa? Barcelona:
Crítica.

Història social: trajectòria

• La historiografia del segle XIX està dominada per l’escola positivista alemanya (Leopold Von Ranke).
• Cap a finals de segle comencen a sorgir algunes veus discordants, principalment vinculades a l’escola
marxista, que proposen noves fórmules d’estudi per avançar en la comprensió de les societats
històriques en el seu conjunt. Max Weber: La ética protestante y el espíritu del capitalismo. (1905).
• Als EEUU les veus discordants s’organitzen entorn la revista American Historical Review (1895), que
dona lloc al moviment de The New History. Per què als EEUU?
• Aquestes corrents són minoritàries, especialment a Europa, on la història social fou rebutjada i
marginada fins el sorgiment de l’Escola dels Annals durant el període d’entreguerres.
L’interès creixent per la història social a Europa (S. XX):
• Motius? Impacte dels episodis històrics de la 1a meitat del S. XX.
• Irrupció desigual de la història social a Europa. Escoles de referència:

- • Escola dels Annals (França): Marc Bloch (fundador), Lucien Fevbre (1929). Diverses
generacions: Fernand Braudel (2a). Emmanuel Le Roy (3a). La 1a gran escola historiogràfica
europea en plantejar estudis socials (entreguerres).
- • Escola marxista (Anglaterra): E.P. Thompson, Eric Hobsbawm, George Rudé (concepte
història des de baix). Interès per la història del moviment obrer. Particularitats del país.
- • Són dues de les escoles historiogràfiques europees més importants del segle XX. A Catalunya
la influència dels Annals és molt important (Vilar, Vicens Vives, Reglà...)

• La irrupció de la història social va suposar un canvi de paradigma en els temes d’estudi que havien
monopolitzat la construcció del discurs històric durant els darrers 100 anys:
• L’interès per la política, la diplomàcia i la guerra van decaure en benefici de les classes socials, els
grups socials i el treball. Començaren a sorgir debats dins del propi moviment, com el funcionalisme,
que plantejava com els canvis socials eren produïts per fenòmens exògens.
• La història social esdevé cada vegada més una escola multidisciplinar, amb aportacions principalment
per part de la sociologia i l’antropologia
Punt d’inflexió. La crisi de la història (anys 70-80) i sorgiment del moviment posmodern.
• Opinions contràries dins de la història social:

- • Lawrence Stone planteja allunyar-se de les ciències socials i recuperar una història més
narrativa i menys analítica, més pròxima a les classes populars. Denuncia l’especialització de
la disciplina i l’amalgama de tendències que difuminaven els objectius inicials de la història
social.
- • Altres veus, com Hobsbawm, defensen que la interdisciplinarietat i l’especialització són
virtuts i no defectes.

• De tot aquest debat sorgeix una dinàmica de treball més radicalitzada, amb noves temàtiques d’interès
centrades en els col·lectius subalterns al llarg de la història. Fins a un cert punt, és el sorgiment de la
història del gènere actual. Alguns dels grans debats continuen, principalment pel que fa al cientifisme i
la interdisciplinarietat. Casanova, per exemple, es partidari de la simbiosi entre sociologia, antropologia
i història.
• Debat i excisió de la història cultural com a corrent historiogràfic independent.
• A partir dels 90 i 2000 es comença a fer ús del terme “història postsocial”.
*La trajectòria de la història social a Espanya i Catalunya. Llibre Casanova 1991.

Tema 2. Societat i cultura al segle XIX. Societat de classes

Per què hi ha un descens de la mortalitat?

- La catàstrofe malthusiana i la fi de la humanitat
 - La revolució agrícola
Economia

- Qui és? Un dels homes més importants de la història. Autor del llibre “La riquesa de les
nacions”
- Què suposa el liberalisme econòmic? Principals característiques
El procés de secularització
L’Església tenia una gran influència social. Segons els cens de Floridablanca (1787) hi havia una
parròquia per cada 550 habitants. Control de l’educació, la moralitat i la difusió de les idees: Gerard
Dufour. “El sermón ha sido el primer mass media de la historia”. L’Església disposa de tres mitjans
principals de control:
- • Formació de la consciència: catequesis i misses
- • Control senzill: confessió
- • Control repressiu: Inquisició
*La Iglesia española en la crisis del Antiguo Régimen
La revolució liberal suposa la fi de l’aliança entre tro i altar:
Dufour: “La alianza trono-altar implicaba la hegemonía del poder eclesiástico sobre el civil. Fernando
VII no es la fuente de poder, lo es Dios, y eso se lo recuerda el clero para que actúe a su favor”.
En un inici els liberals eren conscients de la capacitat de difusió de les idees per part l’Església:
Al 1812 els liberals obligaven als rectors a llegir un article de la Constitució de 1812 durant les misses.
Poc a poc van establir els mitjans de difusió de les seves idees: Teatre i premsa.

El mundo está caducante; prevaricada la gente, los delitos en creciente, las virtudes en menguante, la
vanidad muy pujante, en escándalo la plebe, no se paga a quien se debe, lo sagrado está ofendido, en
fin, todo está perdido y he aquí porque no llueve -> Poema de Josep Robrenyo (1816)

L’educació
L’educació durant l’Antic Règim era precària, elitista i controlada per l’Església.
L’educació a Tarragona (1816):
Hi havia cinc escoles de primeres lletres, destacant la de les monges de l’ensenyança, on hi assistien
100 alumnes i hi havia tres mestres. Els mestres tenien l’obligació d’acompanyar diàriament als alumnes
a missa, ensenya’ls-hi mitja hora diària de doctrina i portar-los com a mínim un cop al mes al
confessionari. L’ensenyament s’impartia en llengua castellana i els reglaments assenyalaven la temàtica
i llibres que havien de ser utilitzats de forma obligatòria. En el cas de la gramàtica i l’ortografia s’havia
de fer servir Nebrija, la sintaxi del Seminari Tridentí de Barcelona, les sagrades escriptures, els diàlegs
de Vives, les epístoles de Ciceró i la vida de Corneli Nepot. També s’havia de fer ús de l’art poètic
d’Horaci, l’art retòric del Tridentí de Barcelona i les obres de Corneli Nepot, Ovidi i l’Eneida de Virgili.
Pel que fa a l’educació de les nenes, s’havia de fer en cases separades a les dels nois i per una mestre
que havia d’ensenyar «en castellano a leer, escribir y contar, la doctrina cristiana y todas las labores
propias del sexo que Dios tiene destinado al consuelo del hombre y al gobierno de las casas».
El procés de secularització coincideix amb les primeres polítiques educatives estatals per a “formar
ciutadans”.
La revolució liberal comporta la creació d’un sistema educatiu gratuït i de qualitat? NO
A Espanya s’aprova la primera llei d’educació, la llei Moyano (1857). Molt bones intencions però un
gran problema:
Artículo 1 sección 5.ª de la Ley Moyano.
Los establecimientos de Instrucción Pública se costearán:
• Primero. De las rentas que posean y de las que lleguen a adquirir.
• Segundo. De las retribuciones que satisfagan los que reciban en ellos la enseñanza.
• Tercero. De lo que deben percibir, ya para su dotación, ya para completarla, de los presupuestos
municipales, provinciales o del Estado.
- • Esta obligación recae:
- • En los pueblos, por lo que respecta a la primera enseñanza para los niños de ambos sexos.
- • En las provincias, en lo relativo a la segunda enseñanza y a las Escuelas normales de maestros
y maestras.
- • En el Estado, respecto a las Universidades y a las Escuelas profesionales superiores. Al sostén
de las Escuelas superiores de las provincias contribuirán éstas, en justa proporción, con los
respectivos Ayuntamientos y con el Estado.
L’escola Antoni Roig de Torredembarra (1892), una excepció: laica, mixta i pública
El liberalisme deixa l’educació en mans de la iniciativa privada.
Es produeix una pèrdua del monopoli educatiu per part de l’Església, però seguirà tenint una gran
presència (i control). La prohibició de la participació de l’Església en educació no es produeix per
primera vegada fins la 2a República.
Alguns intents d’establir una educació pública (col·legis lliures Sexenni Revolucionari 1868-1874),
però experiències efímeres que no s’acaben consolidant.
Els grans avenços en la reducció de les taxes d’analfabetisme a Espanya no arribaran fins al segle XX:
1850-1900: 75-50%
1900-1950: 50-15%
*Els ateneus i les entitats culturals com a centres formatius?

Característiques del liberalisme polític

Establiment d’una sobirania nacional:

- Es contraposa a la sobirania reial, pròpia de l’Antic Règim. La sobirania nacional comporta que
el poder recau en el conjunt de ciutadans... Qui són els ciutadans? Les persones amb drets
polítics, delimitats principalment per edat i nivell de riquesa.
 - Es planteja una divisió de poders, primerament precària i mai segons els estàndards del nostre
present.
- Sufragi restringit i aparició de les constitucions com a text fonamental que garanteix els drets i
deures del ciutadà. Ha d’estar elaborada per un parlament, normalment constituent perquè ha
de ser elaborada per la “nació”. A Espanya, 6 constitucions al llarg del segle XIX.

El liberalisme polític:
- Enaltiment de l’individu i el concepte de “llibertat”.
- Thomas Hobbes: l’individu és per naturalesa egoista i busca sempre el benefici propi. L’home
es constitueix en societat per dotar-se d’eines que el protegeixin i garanteixin uns drets fonamentals.
- John Locke: La propietat privada és un dret natural i l’individu es constitueix en societat per
garantir, en essència, aquest dret.
- Montesquieu: divisió de poders.

* La consolidació del liberalisme polític comportarà el sorgiment d’un nou moviment, la democràcia,
que confrontarà el liberalisme polític. Els moviments democràtics propugnaran eixamplar el concepte
de ciutadà, sufragi universal i igualtat de drets i deures. Importància de l’obra de Rousseau, que és el
primer en defensar la idea que l’Estat ha d’intervenir en la correcció de la desigualtat garantint la
distribució de la riquesa.

Conseqüències socials del liberalisme polític:

- Llei del més fort. Tots els homes neixen iguals i és la seva capacitat (per enriquir-se) el que determina
el seu estatus. Per tant, l’Estat ha d’intervenir el mínim possible en matèria social. L’Estat només ha de
garantir una igualtat d’oportunitats. Idea de darwinisme social.
- La idea de llibertat adquireix una nova dimensió d’inviolabitat. Llibertat individual, que no col·lectiva.
La llibertat permet a l’individu prosperar i és el concepte que vertebra la propietat privada, una de les
característiques fonamentals del liberalisme.
Gran influència de l’utilitarisme de Stuart Mill.
* La llibertat comporta la igualtat d’oportunitats?

La configuració de la societat de classes

Juan Sisinio Pérez Garzón sobre la crisi de l’Antic Règim a “Élites y movimientos sociales.
Experiencias de poder en la revolución liberal española”:
“Fue un período de cambios decisivos en el que las élites experimentaron una movilidad sociológica
que debe explicarse no solo por sus interacciones con los sectores subalternos, sino también por las
recomposiciones de grupos sociales y por los conflictos entre quienes poseían los distintos recursos y
espacios de riqueza y de poder. En tal proceso de cambio, las sucesivas agendes sociales fueron
gestionadas por las elites liberales, que marcaron el cómo hacer y construir, con que repertorios y
medios, a qué ritmo y según que oportunidades ofrecía cada coyuntura”
Al llarg de la 1a meitat del segle XIX, la burgesia europea va aprendre a dirigir les accions col·lectives
de la multitud i instrumentalitzar-les segons els seus objectius: “Tot pel poble però sense el poble”.
La societat estamental (privilegi) dona pas a la societat de classes (poder econòmic). La irrupció i
consolidació del liberalisme econòmic i el capitalisme originarà canvis importants en l’estructura social
europea amb la configuració de dos grans grups: la burgesia i el proletariat/jornalers.
En el cas espanyol, l’Antic Règim s’aboleix definitivament amb la mort de Ferran VII (1833).

La burgesia:
Compte amb el terme “burgesia”, diferències amb Edat Mitjana. Classe social dirigent, que es fa amb
el poder i articula el nou estat liberal en funció dels seus interessos.
Entorn el 10% de la població (Espanya):
- Alta burgesia. Elevat poder adquisitiu i propietària de la indústria, la banca i les grans companyies
comercials. Pateix un procés d’ennobliment i ocupa els alts càrrecs del nou estat. També burgesia
terratinent.
- Burgesia mitjana. Professionals amb formació: enginyers, juristes, comerciants, terratinents mitjans,
etc.
- La petita burgesia. Petits comerciants, latifundistes, artesans i funcionaris de nivell baix. Sovint
experimentaven un procés de precarització.
*L’alta burgesia representava un 2% de la població i la mitjana i petita el 8% restant.

El proletariat:
La Revolució industrial no es consolida a Espanya fins a mitjans del segle XIX. La mitjana de població
proletària/obrera durant la 2na meitat del segle XIX a Espanya no sobrepassa el 15%. Tot i això, a finals
del segle XIX només hi havia dues regions on el sector secundari ocupava a més població que el sector
primari: País Basc i Catalunya. Recordeu l’afirmació de Joaquim Nadal: La R. I. no es consolida a
España fins a principis del segle XX, que és quan el sector secundari sobrepassa al sector primari.
Terme pejoratiu, derivat de “prole”. Grup caracteritzat per no tenir accés a la propietat, poca o cap
formació i un nivell adquisitiu baix. El proletariat era un grup divers, que incloïa als treballadors de les
fàbriques, però també el sector serveis i servei domèstic, antics artesans desplaçats per la indústria, etc.
Les ciutats industrials i la superació de les muralles
Erasme de Janer, alcalde de Barcelona (1846): “No se permitirá de hoy en adelante edificar dentro de
las murallas de esta Ciudad fábrica alguna con objeto de establecer en ella una o más máquinas de
vapor”.
El president Azaña amb una piqueta de plata inicia simbòlicament l'enderrocament dels baluards de
Girona, acompanyat del president de la Generalitat Francesc Macià i l'alcalde Miquel Santaló, el 19 de
desembre de 1931

El sorgiment del moviment obrer (1836-1868)

Abolició dels gremis (1836) i no reconeixement del dret d’associació.
Esclats violents: Fets d’Alcoi (1821) o Crema de la fàbrica Bonaplata (1835). Destrucció de fàbriques
durant el conflicte de les selfactines (1854).
*El Ludisme primer i l’anarquisme després tindran una gran força a Catalunya.
L’any 1840 es funda a Espanya la primera societat obrera:
La Societat de Protecció Mútua de Teixidors del Cotó de Barcelona
La primera vaga general (1855)

La consolidació del moviment obrer (1868-1888)

Creació de l’Associació Internacional del Treball (Londres 1864).
Dues grans famílies que poc a poc s’aniran distanciant: Marxistes (Marx i Engels): “Proletaris del món,
uniu-vos!” Anarquisme (Bakunin): “Ni Déu, ni Pàtria, ni Amo!” Entre 1868 i 1870 es crearan les dues
primeres delegacions espanyoles de la AIT a Barcelona i Madrid: FRE-AIT.
La fi del Sexenni i el cop de Pavia (1874) suposen la prohibició de la FRE-AIT, que continuà amb la
seva activitat a la clandestinitat.
L’any 1878 Kropotkin, pare de l’anarcocomunisme, que defensa l’acció violenta per assolir la revolució
del proletariat, visita Barcelona.
El Sexenni Democràtic (1868-1874) comporta un reconeixement del moviment obrer:

- La Constitució de 1869 reconeix el dret d’associació, abolit l’any 1843.

- L’any 1873 s’aprovava la llei Benot, molt avançada per l’època.
"No hay pobreza más grande que la de un pueblo sumido en la ignorancia, ni generación vigorosa
cuando el exceso de trabajo disminuye las fuerzas de la vida. Para que un país ocupe puestos de honor
en el gran concierto de las naciones civilizadas es preciso que produzca hombres no solamente criados
para las faenas de la agricultura, los trabajos de la industria y las agitaciones del comercio, sino educados
también para las luchas de la inteligencia (...). Cualquier negación de derechos es una especie de
suicidio, porque en toda destrucción pierde la sociedad el usufructo de lo que hubieran producido las
fuerzas destruidas, y, por el contrario, toda mejora es un aumento de las fuerzas sociales y, por
consiguiente, del bienestar común. La República Española, por tanto, no debe ni puede ser indiferente
a la suerte de los niños ni de los jóvenes; no debe ni puede consentir que se esquilmen sus tiernas
facultades, ni que se impida el desarrollo de su ser, ni que se les imposibilite para que adquieran en la
edad madura aquellas condiciones naturales que, no destruidas en su origen, habían de servir
seguramente para el mayor incremento de la riqueza y aumento de la mortalidad.“ Discurs d’Eduardo
Benot durant la presentació de la llei a les Corts
Intent d’assassinat d’Alfons XII (1878) per part de Joan Oliva, natural de Cabra del Camp:
“El 25 de Octubre regresó el Rey Alfonso de un viaje que hizo a las provincias del Centro, y al pasar
en coche por la calle Mayor, cerca ya de los Consejos, un jovenzuelo disparó contra él dos pistoletazos,
sin causarle daño alguno. El agresor, detenido al instante, se llamaba Juan Oliva Moncasi, era natural
de Cabra (Zaragoza), y según dijo, estaba afiliado a la Internacional. La emoción de este suceso no duró
mucho. El tal Oliva era indudablemente un fanático; pero con menos visos de locura que de tontería.
Según mi leal entender, en aquella época de una insipidez mal azucarada, hasta el regicidio era tonto,
desaborido y sin picante. Del desdichado Oliva se habló un poco en aquellos días, y otro poco cuando
le dieron garrote en Enero del año próximo”.
Pérez Galdós. 1912. Cánovas.
L’any 1881 el govern de Sagasta torna a reconèixer el dret d’associació i la FRE dona lloc a la FTRE:
“La organización tenía, como siempre, sus puntales más firmes y más numerosos en la Cataluña
industrial y en la Andalucía agraria. Se componía entonces de 10 comarcas con 209 federaciones
locales, 632 secciones de oficios y 49.561 federados. Sus efectivos se distribuían así: comarca de
Andalucía del Este, 1.7021 federados; Andalucía del Oeste, 12.026; comarca aragonesa, 689; comarca
catalana, 13.181; comarca de Murcia, 265; comarca de Castilla la Vieja, 1.036; comarca de Castilla la
Nueva, 515, comarca de Galicia, 847; comarca vasca 710; comarca valenciana, 2.355”
*L’historiador de referència dels orígens del M.O a Espanya i de l’anarquisme durant el S. XIX és Josep
Termes. També cal destaca una de les seves principals deixebles; Teresa Abelló. També Pere Gabriel
Nous atemptats anarcocomunistes:

- (1893). Intent d’assassinat de Martínez Campos.

- (1896). Atemptat de la processó del Corpus, a Barcelona.
- (1897). Assassinat de Cánovas del Castillo.
La crisi agrària finisecular (1870-1910)
L’articulació de la xarxa ferroviària
Evolució de la superfície vitivinícola a Andalusia (hectàrees)
Distribució de la població activa a Andalusia
El context de crisi agrària juntament amb la precarització dels jornalers, principalment als grans
latifundis (Andalusia), comportarà l’aparició d’episodis de violència i fins i tot el sorgiment
d’organitzacions anarcocomunistes: el cas de La Mano Negra.
Productivitat agrícola a Espanya
Conclusions Tema 2
- Importància revolucions ESP - EU tenia altres moviments revolucionaris
- ESP país basat agricultura/ diferència evolució en quant a països europeus.
- Ascens demogràfic (cicle demogràfic antic caracteritzat x alta mortalitat i alta natalitat amb un
creixement demogràfic baix a nou cicle demogràfic: disminució mortalitat, segueix natalitat
alta i per tant creixement demogràfic )/ baixa mortalitat: avenços medicina (vacunes)/
organització i reforma ciutat: ventilació aire -fer arribar l’aigua potable a través de fonts
públiques// corrent higienista. També revolució agrícola i millora de l’alimentació
- Influència Església: reaccionisme Església/ control o domini que exercia sobre l’educació (gran
transcendència de l’Església i influència social)//
- Revolució agrícola – descens mortalitat- millora productivitat i a la vegada l’alimentació =
creixement demogràfic// població molt més resistent
- Liberalisme (qüestió de privilegi en relació a la nova estructura de societat de classes – poder
econòmic determina el teu estatus social: societats més permeables -- més fàcil passar d’una
classe a l’altra)// procés secularització: Església deixa de tenir pes tant rellevant— liberalisme
econòmic = lliure mercat/ oferta i demanda
- Idees autors Il·lustració (Locke: humans neixen amb el dret de participar en la societat-
vinculació propietat privada amb dret natural) són interpretades pel liberalisme polític en funció
dels seus interessos.
- En relació amb el Liberalisme: igualtat oportunitats en el moment de néixer és una fal·làcia
(depèn sobretot de la família on es neix) - (David Ricardo figura de gran rellevància pel que fa
a l’estudi de l’explotació del proletariat)
- Revolució industrial: èxode rural, augmenta producció i reducció costos de producció -
Educació: llei Moyano (nou sistema educació/ llei representativa estat liberal/ bastant
ambiciosa pel seu moment, al final ho deix tot en mans de l’organització privada/ no acaba sent
un sistema exitós) – diferents intents d’apartar l’Església de l’educació (escola Antoni Roig és
una excepció de l’època)// església dificulta transició cap a una escola laica// educació també
vinculada amb les reivindicacions del moviment obrer.
- Presència ateneus i associacions obreres (clara vocació formativa i educativa) = baix
analfabetisme (idea llibre Arnabat)
- Formació moviment obrer (1836: abolició gremis/1839: reconeixement dret associació/ 1840:
creació associació de 1a societat obrera espanyola- ex. La de cotó de BCN) -- // ludisme:
moviment sorgit cap a principis s. XIX a Anglaterra/ antecedents anarquisme - 1a vaga durant
un sistema de govern tolerant amb moviment obrer (bienni progressista).
- Reivindicacions: reducció jornada laboral (vaga de la canadenca relació)
- Importància moviment obrer a CAT - 1864 formació AIT/ 2 ideologies: comunisme (participar
estructures estat per assolir objectiu) i anarquisme (rebuig idees estat/arriba a tenir molta força
a l’inici) – mateix objectiu: proletariat arribar al poder
- Actes violents com Corpus de Sang o Setmana Tràgica
- Federacions regionals espanyoles de l’AIT/ 1r congrés obrer espanyol que es celebra a BCN
(1870)//- gran força CAT en el moviment obrer-
- fundació UGT: sindicat majoritari a ESP
- Queden algunes qüestions a tractar, com atemptats finals del s.XIX i crisi finisecular, però són
qüestions més lineals que presenten una gran dificultat a l’hora d’entendre-ho.
TEMA 3. EL CANVI DE SEGLE I LA SOCIETAT DE MASSES
Antecedents: La crisi de 1898
- A nivell internacional la pèrdua de les últimes colònies farà patent la fi d’Espanya com a potència
internacional, fet que comportarà una crisi profunda en el pensament col·lectiu que es veurà reflectit,
per exemple, en la Generació del 98.
*Constatació d’Espanya com a potència residual dins del panorama internacional.
Va ser una crisi d’un marcat caràcter polític i/o simbòlic. Impera el pessimisme:
- Sorgiment de sectors molt crítics amb el sistema de la Restauració, com els regeneracionistes, liderats
per Joaquín Costa.
- A nivell intern es denunciarà la ineficàcia de la Restauració, vist com un sistema corrupte i fraudulent,
i es proposaran mesures regeneracionistes que impliquin una revitalització de la vida parlamentària, una
reforma educativa i en definitiva trencar amb els interessos de l’oligarquia burgesa que havia
monopolitzat el règim de la Restauració.
Oligarquía y caciquismo como forma actual de gobierno en España: urgencia y modo de cambiarla
(1901).
El regeneracionisme és un moviment des de dalt.
El cirujano de hierro legitima la figura del dictador
“Cada región y cada provincia se hallaba dominada por un particular irresponsable, diputado o no,
vulgarmente apodado: “cacique”, sin cuya voluntad o beneplácito no se movía una hoja de papel, no se
despachaba un expediente, ni se pronunciaba un fallo, ni se declaraba una exención, ni se nombraba un
juez, ni se trasladaba un empleado, ni se acometía una obra; para él no había Ley de “Quintas”, ni Ley
de aguas, ni ley de caza, ni Ley Municipal, ni Ley de contabilidad, ni Leyes de Enjuiciamiento, ni Ley
electoral, ni Instrucción Consumos, ni leyes fiscales, ni Reglamentos de la Guardia Civil, ni
Constitución política del Estado: juzgados, audiencias, gobernadores civiles, diputaciones provinciales.
La Administración central era un instrumento suyo, ni más ni menos que si hubiesen sido creados sólo
para servirle”..
Joaquín Costa. 1901. Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno de España: urgencia
y modo de salvarla.
La configuració d’un nacionalisme conservador a Europa
Durant el darrer terç del segle XIX havien sorgint moviments ultranacionalistes de tall conservador,
que esdevé una reacció defensiva i de rebuig als avenços i canvis viscuts en el si de la societat europea:
2a R.I, l’extensió del vot, creixement de l’anarquisme i moviments anticapitalistes. Moviments que
defensen el colonialisme, lluita de races i dret a ocupar territoris amb races inferiors (darwinisme social).
Tot plegat entronca amb l’antisemitisme històric.
El cas dels Völkish a Alemanya: foren els primers en popularitzar l’esvàstica durant l’època
contemporània.
La Setmana Tràgica (1909) Una revolta revolucionària?
Desencadenants:
- El principal desencadenant fou la crida de reservistes que va efectuar el govern de Maura per
tal d’incrementar els efectius de l’exèrcit espanyol al Marroc. L’objectiu era sotmetre les tribus
rebels del Rif que impedien establir la sobirania espanyola en la seva part del protectorat del
Marroc.
- - Conferència d’Algeciras (1906): Repartiment del nord del Marroc entre Espanya i França.
- Era una empresa amb una càrrega simbòlica molt important... Per què?
- Els sectors populars van percebre la campanya colonial marroquina de manera negativa:
- - Consideraven que no anaven a defensar Espanya, sinó els interessos econòmics d’un conjunt
de polítics i homes de negocis que, a més a més, havien aconseguit que els seus fills no
s’incorporessin a files.
- - La majoria eren de la lleva del 1903, casats i amb fills.
* El servei militar al Marroc va ser vist com un càstig social cap als sectors socialment més vulnerables
i econòmicament més pobres.

Els fets
12 de juliol: Es publica el Reial Decret d’embarcament dels reservistes.
- Entre el dia 14 i el 18 van embarcar a Barcelona les diverses companyies i batallons en un clima
d’hostilitat, aldarulls i protestes.
- Organització d’una vaga general pel dia 26 de juliol. Comitè de vaga: Solidaritat Obrera, anarquistes
i socialistes. Els republicans no s’hi implicaren però donaren suport extern.
- A la resta de l’Estat Espanyol es proposa una acció sindical conjunta pel dia 2 d’agost... Però a
Catalunya van a la seva. PSOE-UGT vs Sindicalisme llibertari.

La vaga del 26 va ser un èxit:

- Gran seguiment a tota la ciutat de Barcelona, especialment als barris obrers (Poblenou)
- El punt més conflictiu va ser la paralització de la xarxa de tramvies:
- El propietari de la companyia era el marquès de Foronda.
- La paralització dels transports era imprescindible per col·lapsar tota activitat econòmica i
garantir l’èxit de la vaga.
Resposta de les autoritats? Repressió i mano dura: es decreta la llei marcial.
- La violència anticlerical, un dels elements característics de la Setmana Tràgica... Però per què?
Tot comença la mateixa nit del dia 26. Cas dels clergues del Patronat Obrer de Sant Josep. Tiroteig?
Mal entès? Excusa, vist com un acte de provocació.
Comença l’escalada:
- Es crema l’escola dels Maristes. El dia 27 s'estén l’atac als edificis religiosos: Convent dels Escolapis...
A les barricades. Barcelona en peu de guerra... Però no només Barcelona, el mateix 27 de juliol
s’incendiaren edificis religiosos a Sabadell, Terrassa, Reus, Manresa, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú,
Granollers, Igualada, Mataró... En algunes ciutats es constituïren juntes revolucionàries i es proclamà
la República (!)
Una revolta espontània sense caps polítics ni dirigents visibles: S’instaura l’anarquia.
Finalment el dia 29 arriben les primeres tropes que el govern havia enviat des de València. Poc a poc
l’exèrcit es va obrint pas i va desallotjant les barricades. Veritable guerra urbana: els pacos.
Dissabte 31 la revolta ja està controlada i el dia 1 ja obren els comerços i botigues.
Torna la normalitat...
La repressió:
...I comencen les detencions. El poder civil i les forces d’ordre s’havien mostrat incapaces de controlar
la insurrecció. L’exèrcit es va fa càrrec de la situació i es comencen a ordenar els primers tribunals
militars.
*El que va començar com una vaga general va acabar sent considerat un acte insurreccional contra el
poder establert i es van aplicar condemnes molt severes per rebel·lió. El mateix dia 2 ja es publicaren
sentències a cadena perpètua. Situacions esperpèntiques com la de Ramon Clemente García
(desequilibrat mental).

Delacions promogudes, en part, per la burgesia i l’elit industrial barcelonina davant la por que havia
originat la revolta... Relació amb el feixisme i els moviments totalitaris?
- 1.967 detinguts, 17 penes de mort (5 executats) i 200 desterrats de Barcelona.
- Necessitat de buscar i condemnar líders de la revolta que, com hem dit, no van existir. Caps de turc:
afusellament de Ferrer i Guàrdia, fundador de l’escola moderna... Casualitat?
Conclusions i característiques principals
- Estem davant d’una revolta promoguda pel sindicalisme obrer però amb uns objectius polítics i no
laborals.
-La manca d’uns caps visibles dona lloc a una revolta de caràcter espontani i descontrolada (no
dirigida)... Un fet del tot singular. Posicions molt polaritzades i no hegemòniques:
- Pels socialistes la revolta adoptarà un caràcter radical que els sobrepassà des de bon principi.
Seran contraris a la crema d’edificis religiosos i l’enfrontament amb l’exèrcit.
- Els anarquistes seran partidaris de deixar fer a la població i veuran amb bons ulls aquesta revolta
espontània. Manca de líders de renom (destaquen Francisco Miranda i Salvador Seguí) i d’una
estructura de partit: CNT-1910.
- El Partit Republicà Radical encara molt jove (1908). Van donar suport logístic i propagandístic
però sembla que no estaven disposats a vincular el futur del partir amb el possible èxit de la
revolta. Lerroux “marxa” a Argentina.
- Es van arribar a cremar fins a 80 edificis religiosos a Barcelona (33 escoles) i s’aixecaren fins a 250
barricades. 82 morts i 126 ferits entre la població civil.

-La crisi de la Setmana Tràgica va originar una forta oposició internacional per la repressió i l'execució
de Ferrer i Guàrdia (13 d’octubre):

- Mentre a Espanya s’aplicava la censura, els principals diaris europeus denunciaven l'execució
i la falta de garanties processals.
 - A ciutats com Milà es declara una vaga general i a d’altres ciutats com Florència, Roma, Lisboa,
Ginebra, Londres o Berlín s’hi produeixen manifestacions. Manifestació més important a París,
on hi va viure durant 15 anys.
- Crisi de govern i caiguda de Maura. Substitució de les quintes pel servei militar obligatori (1912).

UNA REVOLTA REVOLUCIONÀRIA?

Què és la societat de masses?
“En el primer tercio del siglo XX la sociedad de masas irrumpió con fuerza en el escenario de los países
desarrollados, a ambos lados del Atlántico. El crecimiento económico, los cambios sociales y culturales,
las innovaciones tecnocientíficas y la aparición de nuevas fuerzas políticas y sociales que habían ido
emergiendo a lo largo del último tercio del siglo anterior adquirieron un renovado impulso que se llevó
por delante la sociedad liberal decimonónica, la Primera Guerra Mundial aceleró unas tendencias que
ya estaban presentes tras la aparente calma tras la que discurrían los acontecimientos de los últimos
lustros del siglo XIX. El tiempo se aceleró al mismo ritmo que se sucedían las innovaciones y las
revoluciones. Nuevas fuerzas y actores políticos ocuparon el primer plano del escenario social. La vieja
sociedad liberal con su pausado orden y transcurrir adecuado al ritmo de la máquina de vapor cedía el
paso a la vertiginosa velocidad del motor de explosión y de la electricidad. En el cambio de siglo ambos
tiempos convivían en un aparente entendimiento, pero los nuevos tiempos empujaban con una fuerza
arrolladora, la sociedad de masas entraba en el escenario y con un ímpetu desconocido arrasaba el viejo
orden del mundo de ayer”
Luís Otero. 2003.“Ocio y Deporte en el nacimiento de la sociedad de masas”. Cuadernos de Historia
Contemporánea, 25.

El pistolerisme (1910-1923)*
*Recordeu que hi ha autors que ho situen a partir de 1917 o fins i tot 1919.
Introducció: el context socioeconòmic
1913-1923. Període de gran “creixement” econòmic. Importància del context internacional: 1a GM, una
oportunitat desaprofitada al conjunt de l’Estat Espanyol.
• Creixement del sector secundari a Cat: 1910 (37%) – 1920 (41%). A Espanya 22%.
Immigració a Catalunya (1901-1930):
Creixement demogràfic: Barcelona va passar de 587.000 habitants l’any 1910 a 710.000 el 1920 (21%).
Allau migratòria que la ciutat no pot absorbir: Barraquisme.
La inflació va augmentar un 90% entre 1915 i 1921.
*Conclusió: el creixement econòmic tindrà un impacte desigual. La plusvàlua serà absorbida pels
industrials i es produirà un increment del cost de vida que afavorirà un context de reivindicacions
laborals i salarials.

Context polític
Context d’inestabilitat política:
• A nivell intern. El sistema de la Restauració viu en una crisi constant. Desastre d’Annual (1921) i
informe Picasso.
• A Catalunya la Lliga Regionalista aconsegueix la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914)
sota la figura d’Enric Prat de la Riba.
• Pablo Iglesias (1913): “España entera debe levantarse contra la guerra de Marruecos”.
• A nivell internacional. Por per l’arribada del moviment obrer al poder que generarà una reacció en les
elits burgeses europees.
• *Aquest context de crisi política deixarà un buit en la política de masses que, a Catalunya, serà ocupat
pel moviment obrer.

La constitució de la CNT (1910)

• La Confederació Nacional del Treball es va fundar durant el 2n Congrés del sindicat Solidaritat
Obrera. Per què Catalunya? Buit sindical perquè els obrers no volien afiliar-se a la UGT. Bona part del
Comitè Nacional de la CNT, sobretot durant els primers anys, seran anarquistes de fora de Catalunya,
com Anselmo Lorenzo. Estructura orgànica, per confederacions regionals, amb un gran protagonisme
dels oficis. Recorda a les federacions de l’AIT.
• Algunes de les principals reivindicacions: regulació dels lloguers, jornada laboral de 8 hores i
establiment d’un salari mínim.

La bel·ligerància sindical a Catalunya. Un cas d’estudi

• A Catalunya la relació entre la patronal i el moviment obrer va ser totalment bel·ligerant i es va
articular al voltant de la violència, mentre que a la resta d’Espanya aquesta relació fou més dialogant.
El que vam parlar del dualisme UGT (Espanya) – CNT (Cat): Chris Ealham. 2005. La Lucha por
Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza.
• Rafael Vidiella (1934), socialista que havia estat militant de la CNT: “Si se tienen en cuenta que el
anarquismo es fundamentalmente autónomo y federalista, tendremos la razón del porqué arraigó tanto
en Cataluña. No es que los catalanes se dejaran convencer por las ideas antiestatales del anarquismo;
pero como quiera que también las capas burguesas estaban descontentas de un Estado que no las servía
a su guisa, en el fondo todos coincidían: unos contra un Estado y otros contra el Estado.”
• Josep M. Planes (1934), periodista: “L’individualisme irreductible de la nostra gent, el problema
catalanista que ens ha obligat, anys i anys, a viure d’esquena al govern, contra la legalitat constituïda,
en un estat de protesta premanent, creen un clima favorable, per no dir únic, per al floriment de
l’anarquisme”.
La mobilització obrera
• Hi ha historiadors que vinculen la mobilització sindical i el moviment vaguístic de finals de la dècada
de 1910 a Catalunya amb la frustració pel menyspreu al projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919, que
podia ser vist com un mitjà per assolir moltes de les reivindicacions obreres... Paral·lelisme amb 2010?
• Fracàs de la política reformista de Cambó i declivi de la Lliga Regionalista.
La vaga de La Canadenca.
Els fets
• L’empresa de Riegos y Fuerza del Ebro, dedicada a la producció i distribució d’energia elèctrica, va
anunciar una reducció de sous a principis de 1919 i posteriorment acomiadaments. El 21 de febrer la
CNT anuncia la vaga a tot el sector i a les empreses participants a la Canadenca. El Govern hi intervé i
els llocs de treball són ocupats per militars. El 13 de març es declara l’estat de guerra. Finalment el
Govern obliga al responsable de l’empresa a cedir en bona part de les demandes dels treballadors per
evitar que la vaga s'estengués a tot el territori. El dia 17 s’aconsegueix la llibertat de bona part dels
obrers presos, un compromís de La Canadenca de no sancionar als treballadors i altres millores diverses.

Les fites
• La vaga de La Canadenca va ser una mostra de força de la CNT per tal de reivindicar-se com a portaveu
del moviment obrer davant d’una empresa estrangera que produïa el 70% de l’electricitat consumida a
Catalunya i que no reconeixia el dret a sindicació dels seus treballadors. Fites:
• Readmissió dels acomiadaments
• Increments salarials
• Capacitat legal de negociació dels sindicats
• Alliberament de la majoria dels presos. Que no tots. Vaga general (24 març-7 abril), mano dura, crisi
de govern i destitució de Romanones després de firmar el decret de la jornada de 8 hores.
El pistolerisme
• Els patrons no estaven disposats a tolerar més concessions al moviment obrer.
• El pistolerisme fou un fenomen més complex del que pugi semblar: Fou una guerra encoberta entre
dos bàndols ben definits, Sindicat Lliure (patronal) i el Sindicat Únic (CNT), però on hi intervingueren
altres actors, com el govern i els cossos policials.
• Els Sindicats Lliures (1919), creats per militants carlistes, acabaren sent el braç executor dels atemptats
contra la CNT.
• Principals figures: El primer dirigent de les quadrilles de pistolers del Sindicat Lliure fou Manuel
Bravo Portillo, policia.
• Els Sindicats Lliures (1919), creats per militants carlistes, acabaren sent el braç executor dels atemptats
contra la CNT. • Principals figures: El primer dirigent de les quadrilles de pistolers del Sindicat Lliure
fou Manuel Bravo Portillo, policia.
• Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona (1920-1923). Més enllà de prohibir els
sindicats –obrers-, va ser l’ideòleg de la famosa Llei de Fugues. Aquests foren els anys de major
repressió i persecució del moviment obrer, especialment l’any 1921, quan es van registrar 110 cenetistes
morts i ferits. Institucionalització de la repressió.
El pistolerisme. Les xifres
• Dificultat d’establir una estadística fiable del número d’atemptats i víctimes.
• Xifres de Manuel Farré, penalista de l’època: 1.472 atemptats (1917-1922), dels quals 809 van ser a
Barcelona: 440 contra obrers i 208 contra empresaris.
• Albert Balcells: entre 1918 i 1923 hi van haver 951 persones afectades per actes de violència
relacionats amb la lluita sindical a Barcelona, amb un total de 261 morts. Balcells comptabilitza 361
actes de violència sense objectius específics, es a dir, atacs amb explosius i sabotatges (1921-1923).

- Comte de Salvatierra (1920), Manel Bravo Portillo (1919) i el president del govern, Eduardo
Dato (1921).
- Pau Sabater Llirós (1919), Evelio Boal (1921), Salvador Seguí (1923).
Extenuació i final de la Restauració (1914-1921)
El bipartidisme de la Restauració entra en crisi. Apareixen nous partits, principalment republicans,
PSOE i nacionalistes catalans i bascos que connecten millor amb la societat de masses. Cas de la
Mancomunitat de Catalunya (1914).
El desastre d’Annual (1921) provoca una crisi de govern, el final del règim de la Restauració i
l’establiment de la dictadura primorriverista.

Extra. L’anarcofeminisme i la lluita pels drets de la dona

L’anarquisme i el feminisme tenen punts en comú evidents. Quins són?
Les sufragistes no eren ben vistes pel feminisme obrer.
En relació a la funció social de la dona, a principis del segle XX hi havia dos grans corrents anarquistes
a Espanya:
- Seguidors/es de Prodhon, qui considerava que la funció de la dona era principalment
reproductiva.
- Seguidors/es de Bakunin, qui defensava la igualtat de gènere.
La 2ª generació del feminisme obrer (1930- 1939) es va dividir en dos gran corrents:

- El feminisme humanista. Defensava la idea individual de revolució i la unió entre homes i

dones. La referent és Federica Montseny.
- L’anarcofeminisme. Representat per l’organització Dones Lliures (1936-1939), seguia els
plantejaments de Teresa Claramunt, que defensava la unió col·lectiva de les dones.

Tema 4. societat i cultura durant el curt segle xx (1923-1991)

L’establiment de la dictadura primorriverista

Cop d’estat del 13 de setembre de 1923.
Causes:
• Inestabilitat política i social
• Problemes econòmics
• Desgast de la monarquia
• Descontentament militar
Característiques de la dictadura
La dictadura de Primo de Rivera es va caracteritzar per l’autoritarisme i l’ús de fórmules molt properes
al nacionalsocialisme:
• Autoritarisme i falta de llibertats civils. Control de la premsa i els mitjans de comunicació
• Política econòmica intervencionista
• Reformes en l’àmbit agrari
• Foment d’obres públiques
A grans trets, podem afirmar que les mesures i el model econòmic del règim no van aconseguir
solucionar els problemes de l’economia espanyola. Aquest fet, juntament amb el descontentament
popular que originà l’establiment d’un sistema autoritari, va provocar la fallida del règim.
* Enaltiment del nacionalisme espanyol
L’establiment de la dictadura és un cop molt dur pel moviment associatiu i ateneista català, que va viure
una gran expansió durant la dècada de 1910.
Molts desapareixen o són directament clausurats. Els que sobreviuen es veuen obligats a abandonar el
seu tarannà polític i centrar-se en la seva activitat sociocultural no catalanista.

El desembarcament d’Alhucemas (1915)

Necessitat de corregir la imatge de l’exèrcit i el desastre d’Annual. Considerat el primer
desembarcament amfibi contemporani i el gran antecedent del dia D.
El comandant en cap és Primo de Rivera, tot i que les operacions les lidera José Sanjurjo. També hi va
participar F. Franco.
Recuperació de la regió de Tetuán i consolidació del territori perdut després del desastre d’Annual.

La fi de la dictadura i l’establiment de la República

La crisi econòmica, el descontentament social i les pressions militars acabaren desencadenant la
renúncia de Primo de Rivera: 28 de gener de 1930.
Creació d’un directori militar: dictablanda de Dámaso Berenguer i Aznar.
Agost de 1930: Pacte de Sant Sebastià. Els principals partits republicans (i PSOE-UGT) arriben a un
acord per establir una nova república.
Es convoquen eleccions municipals i victòria clara dels partits republicans i d’esquerres: 12 d’abril de
1931. Exili d’Alfons XIII i establiment de la II República.

La II República
La Constitució republicana (9/12/1931) estableix les bases del règim, eminentment democràtic:
 - Garantia drets bàsics com el de la llibertat d’expressió, llibertat de premsa, dret a l’educació i
la justícia.
- Estableix sufragi universal (femení a partir del 1933) establint la majoria d’edat als 23 anys.
- S’intenta avançar cap a la separació de poders i la secularització de l’Estat.
L’educació durant la II República
El govern republicà pretén assolir una educació aconfessional i acabar amb el control educatiu per part
de l’Església:

- Laïcització del sistema educatiu.

- Educació gratuïta i obligatòria.
- Escola única, és a dir, sense separar per sexes.
- Reforma pedagògica seguint el model de l’escola pràctica de Ferrer i Guàrdia. Escola Nova i
Institució Lliure d’Ensenyança (ILE).
- Reforma universitària. S’intenta modernitzar i promoure la recerca segons els estàndards
internacionals, garantint la llibertat de càtedra.
- Programes d’alfabetització per adults.
- Promoció de les escoles rurals.
El Lyceum Club de Barcelona
L’arribada de la II República va comportar una nova eclosió associativa després d’anys de control per
part de la dictadura primorriverista.
Sorgiment dels Lyceum Club seguint el model europeu. Associacions i espais de reunió exclusivament
per a dones.
El Lyceum Club de Barcelona va acabar sent un dels principals espais de reunió de referents
intel·lectuals, escriptores, músiques...
Activitats molt variades:

- Xerrades, debats, tertúlies, reunions literàries.

- Es van organitzar conferències relatives a educació, feminisme, el vot femení...
- Disposava de diverses seccions, incloent una de teatre i un programa de ràdio on difonien les
seves activitats.
*El Lyceum Club de Barcelona és força desconegut a l’actualitat.

La crisi de la II República
• Bona part de les mesures adoptades per la II República van ser molt ambicioses però requerien temps
per veure resultats. Descontentament de les esquerres i les classes populars, desmobilització i triomf de
les dretes a les eleccions legislatives del novembre de 1933: Bienni Negre. Abolició de moltes de les
mesures i suspensió de l’Estatut de Catalunya (1934).
• Context de gran crispació social i política. Triomf del Front Popular (1936) i cop d’estat militar que
dona inici a la guerra civil espanyola.

La guerra civil
• El 17 i 18 de juliol de 1936 es produeix el cop d’estat que no acaba de triomfar a tot el territori, que
queda dividit en dos bàndols: el “nacional” o revoltat i el republicà.
Catalunya sota les bombes
• El conflicte hispànic va ser un espai d’assaig per les potències feixistes, que ja es començaven a
preparar pel més que possible esclat d’un conflicte a nivell europeu.
• Catalunya serà un dels baluards republicans i uns dels territoris més bombardejats pels feixistes.

La dictadura franquista
• 1 d’abril acaba la guerra civil i s’instaura la dictadura.
• Règim feixistitzat, l’únic a Europa. Per què fem ús del terme “feixistitzat”?
• Gran capacitat per adaptar-se i aprofitar el context internacional.
• Franco serà el governant de tota l’època contemporània amb més poders.
• Gran capacitat de control social, cultural i de l’opinió pública, vital per la perpetuació del règim

Etapes del franquisme

Dividim la dictadura en dos grans períodes:
• El primer franquisme (1939-1959):

- Etapa més repressiva i de control social, especialment durant els anys de domini dels falangistes
(-1945)
- A partir dels pactes de Madrid (1953) oberturisme i reconeixement internacional

• El segon franquisme (1959-1975):

- Consolidació del règim a nivell internacional.

- S’abandona l’autarquia i comença el desarrollismo.
- Nous governs més tècnics i menys polítics, amb l’aparició dels tecnòcrates vinculats a l’Opus
Dei.
- L’any 1973 comença la crisi del règim a causa del mal estat de salut del dictador, la resistència
social i la mort de Carrero Blanco.

Característiques socials del franquisme

• Autoritarisme i repressió. Més enllà de la repressió política, amb figures jurídiques aberrants com la
Llei de Responsabilitats Polítiques, es depura l’administració i els mitjans de comunicació i s’instaura
un règim de terror caracteritzat per la por i les delacions, especialment fins al 1945... Per què?
• Censura i control de la informació. Creació d’una estructura totalment centralitzada de mitjans de
comunicació dependents i controlats pel règim.
• Catolicisme com ideologia oficial. L’Església catòlica recupera el seu protagonisme, tot i que sempre
subordinada al règim. És un dels puntals per promoure i apuntalar els valors del règim a partir de la
moralitat cristiana. Concordat amb la Santa Seu (1953) comporta un reconeixement internacional.
• Control de l’educació. El règim va actuar i va passar a controlar el sistema educatiu, amb un gran
protagonisme de l’Església catòlica en els programes educatius, des de l’educació elemental fins la
universitària. Promoció d’un nacionalisme unitari.
• Societat jerarquitzada i de tall conservador, on es promovien rols de gènere tradicionals. La dictadura
franquisme va reprimir la homosexualitat, que va ser il·legal i perseguida fins 1979.