Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir

algunes amonestacions al caràcter català en particular.[...] Si fóssim francs i

sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un
immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca.
L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció
moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una
literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i
sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major
part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...]
A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha
de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és
preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir
el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra
d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti,
procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què ens
deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació
popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a
repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[...] problemes
que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un
d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha
estat imperant en el camp literari.[...] a més, s'hauria de procurar fer el que no ha
pogut efectuar-se amb cinquanta anys de "soi-disant" renaixença, això és, la
creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostre caràcter,
marcant ben bé la diferència existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual
i la dels demés pobles que ens envolten. Havent volgut fer de Catalunya una raça
de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima
catalana[...]
En aquest punt, com en molts d'altres, les nacions del Nord ens assenyalen bé
prou el camí.[...]
Pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia,
que ha estat en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó
que hem de girar els ulls vers la massa anònima, conservadora del geni de la raça,
la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostre caràcter, i que, moguda
per diferents i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si
volem reanimar l'esperit regional de Catalunya.[...]

Jaume Brossa, "Viure del passat" (fragment), "L'Avenç",

1892
1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir
en compte el passat?
3. Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper
preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el
motiu d'aquesta tria?

És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada
que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a
sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que
estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti
del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-
nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens
assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de
sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta
serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per
altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant
ensopida.
Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només
que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes
d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes
dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per
disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i,
res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts
productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits
caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres
ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara
de la llum!
D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut
voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han
rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu
visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides,
fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més
que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que
se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art
llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de
veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera
del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se
d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest
natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat
d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre,
peixent resignats les engrunes del present.[...]
Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest
niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el
nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que
sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la
terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de
la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes,
a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè
vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita[...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos
grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per
l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua
amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu
doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells;
podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat:
que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que
estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim
ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el
sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res
passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres
encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.

Santiago Rusiñol, Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista,

novembre 1894

1. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què
creieu que Rusiñol vol representar amb aquests dos termes?

2. Creus que se sacralitza la funció de l’artista en aquest fragment?

3. Quina és la funció del “Cau Ferrat” al penúltim paràgraf?

4. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d’antítesis que segons l’autor
s’estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Per exemple
MODERNISTES-SOCIETAT. Completa el quadre de més avall
 Modernistes Societat
poesia
boira
sentit comú
art comerç
"pervindre"
somni

don Quixots

simbolistes