A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT

AB UNA PINTA DE MARFIL, de Francesc Vicent Garcia (1579-1623)

Amb una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria

del coll que, amb son contrari, més campeja;
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m’alterava

i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien

A una monja gravada de verola

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,

Bresca sens mel, trepada celosia,
Formatge ullat, cruel fisonomia,
Ab més puntes i grops que té la arada;

De alguna fossa us han desenterrada

Per no sofrir los morts tal companyia,
Quan eixa mala cara se us podria,
I estava ja de cucs mig rosegada;

Però, si sou de vermes escapada,

Perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta),
 Mantinga-us Déu la negra burullada
I adéu-siau, que em par que em naixen ales
I em torno corb després que pic carn morta!
A LA PÀTRIA de Bonaventura Carles Aribau, 1833

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare e de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora
que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl' amb mon esperit,
en llemosí li parlo que llengua altra no sent,
e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la gròria;
e pàssi per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, i a la posteritat.
 VORA LA MAR Jacint Verdaguer, Flors de calvari, 1895

Al cim d’un promontori que domina

les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes

que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren

en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència

duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’esmusteïda flor.
 A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara venen
dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia

tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?

Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem-se'n, barca meva,
cap a la mar del cel
avui que està serena.

Ací navego a rem,

allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
Ai!, en la mar d'ací
taurons hi ha i balenes,
en la d'allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l'atzur
entre esgranalls d'estrelles.
Enmig de l'esgranall
lo bon Jesús m'espera.
Anem-hi tot seguit,
anem-hi , barca meva
 TEODOR LLORENTE 1836-1911

LA BARRACA

Com la gavina de la mar blavosa

que en la tranquil·la platja fa son niu
com lo nevat colom que el vol reposa
de l'arbre verd en lo brancatge ombriu;
blanca, polida, somrisent, bledana,
casal d'humils virtuts i honrats amors,
l'alegre barraqueta valenciana
s'amaga entre les flors.

[…]
Quatre pilars, més blancs que l'assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d'esmeralda i raïms d'or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo Treball sant,
i en la taula la Pau i l'Alegria
les flors van desfullant.

[…]

Allà dins, entre alfàbregues florides,

en lo corral, baix l'ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant sos gojos i dolors,
obri eterna la Creu, per digne exemple,
sos braços protectors!

[…]
¡Barraca valenciana! ¡Santa i noble
escola del treball! ¡Modest bressol
del que nos dona el pa, laboriós poble
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
¡Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
 valdràs sempre als ulls meus!

[…]

("La barraca", dins Poesa valenciana completa. València: Tres i Quatre, 1983, p. 156-159)