Teoria de mems

Exemples de mems són: tonades o sons, idees, consignes, modes quant a

vestimenta, formes de fabricar atuells o de construir arcs. Igual que els gens es propaguen
en un patrimoni gènic en saltar d'un cos a un altre mitjançant els espermatozoides o els
òvuls, així els mems es propaguen en el patrimoni de mems en saltar d'un cervell a un altre
mitjançant un procés que, considerat en el seu sentit més ampli, pot anomenar-se d'imitació.
Si un científic escolta o llegeix una bona idea, la transmet als seus col·legues i estudiants.
L'esmenta en els seus articles i ponències. Si la idea es fa popular, pot dir-se que s'ha
propagat, escampant-se de cervell en cervell.

Quan morim, hi ha dues coses que podem deixar després de nosaltres: els gens i els
mems. Vam ser construïts com a màquines de gens, creats per a transmetre els nostres
gens. Però tal aspecte nostre serà oblidat al cap de tres generacions. El teu fill, fins i tot el
teu nét, poden semblar-se a tu, potser en els trets facials, en el talent per a la música, en el
color del cabell. Però a mesura que passen les generacions la contribució dels teus gens és
dividida de manera exponencial. No passa molt temps sense que aconsegueixi proporcions
insignificants. Els nostres gens poden ser immortals, però la col·lecció de gens que forma a
cadascun de nosaltres està destinada a desintegrar-se fins a desaparèixer. Isabel II és una
descendent directa de Guillem el Conqueridor. No obstant això, és bastant probable que no
porti ni un dels gens de l'antic rei. No hem de buscar la immortalitat en la reproducció.

Però si contribueixes al món de la cultura, si tens una bona idea, compons una
melodia, inventes una bugia, escrius un poema, qualsevol d'aquestes coses pot continuar
vivint, intacta, molt després que els teus gens s'hagin dissolt en el patrimoni comú Sòcrates
pot o no tenir un o dos gens vius al món actual, com ho va assenyalar G. C. Williams, però a
qui li importa? En canvi, els complexos de mems de Sòcrates, Leonardo, Copèrnic i Marconi
encara són poderosos.

Richard Dawkins