Aquesta és la nit

Avui és Dissabte Sant, un dia tranquil, en què no passa res. Un dia per reflexionar, un dia per meditar. I, si
fa bo, com així sol ser, per passejar pel camp o pel bosc, per mirar les flors de poca categoria que aquests
dies floreixen als marges, per collir els meravellosos espàrrecs silvestres, turgents, amargs, perfumats i
deliciosos per fer una truita crueta, barrejant-hi un parell d’alls tendres i un boc grapat de julivert capolat,
com diuen a Mallorca, és a dir, trinxat. Dissabte Sant és per fer això i per llegir els textos sagrats, els
evangelis que narren la mort de Jesús dalt de la creu i tot el que va passar després, tot allò de Josep
d’Arimatea, que tenia un sepulcre nou, tallat a la roca, i el va cedir per posar-hi el cos de Jesús, que no
devia pas fer més goig que el de qualsevol palestí d’aquests massacrats que veiem per la televisió. Però si la
nit estenia el seu mantell de vellut negre, Josep d’Arimatea venia portant un llençol blanc per embolcallar
el cos massacrat. La imatge, tan poderosa, és un invent d’un poeta de debò, Charles Péguy, una imatge
escrita amb el cor.
Però Dissabte Sant és també un bon dia per escoltar la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian
Bach, una de les meravelles de la humanitat. O si els agrada més, a mi no –de quin pa faig rosegons!–, la
basada en l’Evangeli de Joan. I després, en la calma silenciosa del vespre, assistir a la celebració de la Vetlla
Pasqual, amb el seu ritual del foc nou, de l’aigua lustral, del ciri pasqual. I, sobretot, amb el cant més
estrany, profund, joiós, de tota la litúrgia cristiana. El cèlebre prefaci que canta el diaca i la seva introducció
que convida tothom a la joia. Des dels àngels –angelica turba caelorum– fins a la mateixa celebració
litúrgica –divina misteria–. Després, el text parla de la cera i de les abelles i s’embolica en una arriscada
afirmació, aquella que diu que el pecat d’Adam va ser un pecat feliç –o felix culpa– perquè ens va donar un
redemptor com Jesús. I després comença a poetitzar sobre la nit, diu: “Aquesta és la nit que els nostres
pares, sortits d’Egipte, vas fer trepitjar el mar Roig per un lloc sec; aquesta és la nit que la tenebra dels
pecadors vas il·luminar amb el perdó; aquesta és la nit que, per tot el món, als que creuen en Crist, separats
dels vicis terrenals i de les boires dels pecats, vas portar a la gràcia, vas associar a la santedat; aquesta és la
nit que, destruïts els vincles amb la mort, Crist va pujar victoriós dels inferns. […] Oh inestimable tendresa de
la caritat: per alliberar l’esclau, vas lliurar el Fill! Oh certament necessari pecat d’Adam, que per la mort de
Crist va ser esborrat! Oh culpa feliç que va merèixer tenir tal mena de Redemptor! Oh nit realment joiosa,
que només ella va merèixer saber el temps i l’hora que Crist va ressuscitar d’entre els morts! Aquesta és la
nit de la qual s’ha escrit: i la nit il·luminarà com el dia: i nit de la meva llum i les meves delícies. La santedat
d’aquesta nit allunya els crims, renta les culpes: retorna la innocència als que han relliscat i als tristos porta
l’alegria. Allunya els odis, prepara la concòrdia i doblega els imperis…”
Aquesta nit, com veuen, és del tot especial, única.
Però desgraciadament, també, aquesta és la nit que Putin bombardejarà Kíiv o la ciutat que sigui,
que esmolarà els seus míssils i la seva bogeria destructora sense gens de respecte per res, només pel seu jo
teixit d’egolatria i de mentida. Aquesta és la nit que Zelenski també enviarà els seus drons on sigui per
intentar defensar-se de les bombes del tsar de totes les Rússies. Aquesta és la nit que els palestins,
conduïts cap a Rafah per tenir-los tots junts, com més millor, seran massacrats còmodament i amb menys
dispendi de bombes. Aquesta és la nit que un altre boig, Netanyahu, continuarà exterminant palestins on
sigui que els trobi, amb l’excusa d’una venjança i la confiança en la seva perdurabilitat. Aquesta és la nit
que als llocs reals on van passar els fets de la passió, l’Hort de les Oliveres, el Sant Sepulcre, les comunitats
cristianes que hi viuen, patiran la incertesa que pesa sobre la seva vida. Aquesta és la nit que, dalt de
pasteres fràgils, homes i dones i nens i nenes intentaran travessar el Mediterrani cap a un futur que creuen
millor i molts moriran negats en les aigües turístiques d’un mar cada dia més pol·luït. Aquesta és la nit
que Europa continuarà preparant-se per a la guerra. Aquesta és la nit que pensarem aquestes coses i
plorarem llàgrimes amargues...

Narcís Comadira, escriptor i pintor (ARA. 30 de març de 2024)