Núria Espona Zorita

1952551 Criminologia aplicada

PROJECTE D’INTERVENCIÓ: EL MODEL D’INTERVENCIÓ RNR

Introducció

El model RNR, és un dels models més influents per l’avaluació i el tractament dels
delinqüents. S’ha creat i contextualitzat al voltant d’una teoria general de la personalitat
i la teoria cognitiva de l’aprenentatge social de la conducta criminal(Andrews i Bonta,
2006).

Un seguit de principis s’han sumat als principis bàsics per tal de millorar i enfortir el
disseny i la implementació d’intervencions.

Aquest projecte explica com el model RNR ha influït en el desenvolupament

d’instruments d’avaluació de riscs en infractors i programes de rehabilitació. També
s’explica la relació del model RNR amb la desistència. D’aquesta manera s’ofereix un
resum de la evidencia que mostra com el comportament criminal dels delinqüents es pot
predir de manera fiable i pràctica i com els programes de rehabilitació poden produir
una reducció significativa de la reincidència quan aquests segueixen els passos del
model RNR.

Històricament, ell model de risc, necessitat, responsivitat va ser desenvolupat durant el

1980 i posat en pràctica al 1990. Va ser utilitzat a Canada per primera vegada i més tard
es va començar a utilitzar arreu del món.

Durant la primera meitat del segle XX, la avaluació del risc de delinquir era portat pel
personal penitenciari. Guiat per la seva proposa experiència i formació, el personal
emetia judicis sobre en quins casos era necessària una major seguretat i supervisió. La
avaluació del risc es torna sensible als canvis contextuals i personals dels subjectes i
varia en funció de la conducta de cada persona.

Morsman(1994) expressa la necessitat d’avançar en la metodologia de la recollida de

dades, concretament en la utilització d’autoinformes i informes colaterals en la
valoració l risc de violència futura. És en aquest moment quan es subjectes es comencen
a classificar en grups segons el nivell de risc.

Durant la dècada dels 90 es disposava d’eines d’avaluació del risc, les quals es basaven
en un registre detallat de totes les dades rellevants de la historia del subjecte,
especialment aquelles que es relacionen amb la predicció del comportament violent.
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

Seguint aquesta línia, els investigadors Andrews i Bonta, al 2006, van sintetitzar teories
precedents amb les teories marco de la criminologia del desenvolupament i la
investigació empírica, en el seu model de risc-necessitat-responsivitat. Aquest model
pretén enfocar les aplicacions psicològiques en la prevenció i el tractament de la
delinqüència.

Model de risc-necessitat-responsivitat

Els principis bàsics són: el principi de risc, el principi de necessitat i el principi de

responsivitat. El principi de risc avalua el nivell d’intensitat de la intervenció amb el risc
de reincidència del delinqüent. El principi de necessitat avalua les necessitats
criminògenes de l´infractor per tal d´orientar el tractament. Finalment, el principi de
responsivitat intenta maximitzar la capacitat de l’infractor perquè aprengui de la
rehabilitació mitjançant un tractament cognitiu-conductual i l’adaptació de la
intervenció a la motivació, habilitats i punts forts del delinqüent.

el principi de risc expressa que la reincidència pot ser reduïda ai el nivell de tractament
que s’aplica al delinqüent és proporcional la risc de reincidir d’aquest. Com ja sabem, el
comportament criminal es pot predir de manera eficient, a més, la capacitat per predir
aquest comportament millora amb la re-avaluació. El principi de risc té dos
components: la primera part destaca la importància d predir amb fiabilitat el
comportament criminal i, per tant, la necessitat d’utilitzar instruments de risc basats en
la evidencia. En segon component expressa la necessitat d’ajustar correctament el nivell
de servei, és a dir, la intensitat de la intervenció al nivell de risc del delinqüent. Per tant
si el nivell de risc augmenta, llavors la intensitat del tractament també augmenta.

“Si un dels nostres objectius correccionals és reduir la reincidència del infractor, llavors
hem d’assegurar-nos de que tenim una forma confiable de diferenciar els delinqüents de
baix risc dels delinqüents d’alt risc amb la finalitat de proporcionar el nivell adequat de
tractament. Avui en dia, ens trobem amb la tecnologia d’avaluació per fer distincions
entre els delinqüents amb diferents probabilitats de reincidència”.(Campbell, French i
Grendau, 2007).

El principi de necessitat senyala que el tractament penitenciari s’ha de centrar en les

necessitats criminògenes de l’infractor. Les necessitats criminògenes són aquells factors
de risc dinàmics que estan relacionats de manera directa amb el comportament criminal.
A diferència dels factors de risc estàtics, que no es poden modificar amb el tractament,
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

les necessitats criminogenes poden canviar, és a dir, són modificables amb l’ajuda del
tractament. Els vuit centrals són els factors de risc del model RNR, que no sempre són
presents en la població juvenil, ja que existeixen factors que interactuen amb les
variables, provocant l’augment o la disminució de la seva influència en la conducta
delictiva. “Aquestes necessitats criminògenes estan subsumides als principals predictors
de la conducta delictiva, als que es fa referencia com els vuit centrals factors de risc i
necessitats”(Andrews i Bonta, 2006). En termes d’avaluació dels infractors, el principi
de necessitat requereix de l’avaluació de les necessitats criminogenes. Segons els
estudis realitzats per Andrews i Bonta, els set factors de major risc/necessitats són: la
personalitat antisocial, les actituds pro-criminals, el suport social pel crim, l’abús de
substancies, les relacions de família i parella, , l’estudi o la feina i les activitats
recreatives pro socials.

Encara que l’objectiu sigui controlar el tabaquisme, desfer-se dels pensaments

depressius, desenvolupar bons hàbits d’estudi, portar-se bé amb el propi empleat o
canviar el comportament i les cognicions criminals per comportaments i cognicions pro-
socials, la intervenció cognitiva de l’aprenentatge social és el mètode de tractament
preferit(Andrews i Bonta, 2006).

Per últim, el principi de responsivitat fa referència al fet de que les intervencions

cognitives de l’aprenentatge social són la manera més efectiva per tal d’ensenyar nous
comportaments. El tractament s’ha d’adaptar a les fortaleses personals i els factors
sòcio-biològics de la personalitat, ja que tenen el potencial per facilitar o dificultar el
tractament.

El tractament es pot millorar si la intervenció posa èmfasi en els factors personals que
poden facilitar l’aprenentatge. Aquests programes ensenyen als delinqüents
comportaments i coneixements nous. Cal destacar que es requereix posar atenció no
només en si l’estudiant es predominant-ment auditiu o visual, sinó en tita una llista de
factors personals-cognitiu-socials. En els casos en els que els delinqüents tenen ansietat
o pateixen un trastorn mental, és necessari tractar-ho per tal d’alliberar a l’individu i
assistir a participar plenament en un programa destinat a les necessitats criminogenes.

És important tenir en compte que una bona avaluació dels infractors és més que la `resa
de decisions a partir dels nivells de risc. Al preocupar-se només per la diferenciació
entre els factors de baix risc i els d’alt risc, es fa cas omís a la condició humana
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

fonamental del canvi. Els delinqüents sempre estan canviant el seu comportament coma
conseqüència del context en el que viuen, al igual que tots els éssers humans, és per això
que s’ha de tenir en compte que el canvi és un aspecte important de la vida.

Rehabilitació i desistència dels infractors

Històricament, molts estudis han demostrat la evidencia de que algunes intervencions

poder reduir la reincidència. Algun dels estudis comparatius que s’han fet, han mostrat
que la reincidència tenia tasses més baixes en els grups que rebien un tractament.

Al llarg dels anys 1950 i 1969, la rehabilitació era vista com un enfoc eficaç i
prometedor per reduir la reincidència. Robert Martinson va dur a terme un estudi de més
de 230 avaluacions d’infractors amb que eren sotmesos a tractaments. Segons els
resultats. Aproximadament un 60% dels estudis suportaven l’eficàcia del tractament.
Tot i això hi va haver un moviment que expressava que res funcionava. Aquest
moviment va sorgir especialment als Estats Units. Molts pensaven que només el càstig o
la dissuasió podien reduir el comportament criminal, ja que creien que els delinqüents
no podien ser rehabilitats. Després de 30 anys de punició extrema per part del sistema
penal, només es va aconseguir que es disparés el numero de població carcel ària.

Com he esmentat abans, en el nivell de risc, els infractors amb alts nivells de risc tenen
més necessitats criminògenes que els de baix ris, i per això es necessita una intervenció
més intensa per fer front a aquestes necessitats. Aquest aspecte, a la pràctica hi ha molta
pressió per enfocar els recursos als delinqüents de menor risc, ja que després de tots,
aquests són més cooperadors i estan més motivats per complir amb les demandes del
tractament. És per això que s’ha d’anar en compte ja que una inadequada associació
entre la intensitat del tractament i el nivell de risc por portar a una pèrdua de recursos
del tractament.

En la figura que pot ser vista a continuació, els serveis de tractament als delinqüents
d’alt risc presenten una menor reincidència en comparació al tractament dels
delinqüents de baix risc.
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

Figura. Eficàcia del tractament en funció a l’adhesió al principi de risc

La figura demostra que el tractament proporcionat als delinqüents de baix risc s’associa
amb un efecte molt moderat. Resumeix la investigació de prestar cap tipus de tractament
als delinqüents en funció del risc. Tot i això, alguns estudis mostres com la prestació de
serveis intensius als infractors de baix risc pot arribar a augmentar el comportament
delictiu, en canvi, pot conduir a una disminució de la reincidència quan s’entrega als
delinqüents d’alt risc.

“Els delinqüents de baix risc que van rebre nivells mínims de tractament van tenir una
taxa de reincidència del 15% i els delinqüents de baix risc que van rebre nivells
intensius dels serveis tenien més del doble de la taxa de reincidència (32%). En el
mateix estudi, els delinqüents d'alt risc que no van rebre els serveis de tractament
intensiu van tenir una taxa de reincidència del 51%, en canvi per als delinqüents d'alt
risc que van rebre serveis de gran intensitat, van presentar gairebé la meitat de la taxa de
reincidència (32%). El principi de risc demana que els serveis de tractament intensiu es
reservin per a l'infractor de més risc”(Bonta, Wallace i Rooney, 2000).

El tractament aen intervencions que no s’adhereixen a cap dels tres principis apunten a
les necessitats no crminiògenes del delinqüents de baix risc utilitzant tècniques no
cognitiu-conductuals són en realitat crminiògens. D’altra banda, si una intervenció
terapèutica comença a adoptar un dels principis es començarà a veure la reducció de la
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

reincidència. El tractament pot ser utilitzat en entorns residencials i de custodia, però la

eficàcia es maximitza quan el trcatament és en un entorn comunitari.

Finalment, gràcies als tractaments utilitzats segint els tres principis, l’individu té moltes
possibilitats de desistir en el seu comportament criminal.

Conclusions

Les investigacions mostren que les polítiques de justícia per combatre la delinqüència
han fallat en molts països. La investigació sobre el desistiment ha ajudat als governs a
veure que el fracàs de les polítiques punitives té un cost molt elevat. En aquest context,
les investigacions sobre el desistiment ofereixen proves útils perquè professionals i
legisladors dissenyin polítiques i estratègies orientades a reduir la reincidència. Una
d’aquestes estratègies és el model RNR.

Durant els últims 20 anys hi ha hagut un progrés en la capacitat de distingir de manera

fiable els delinqüents en termes de risc i ajudar a aquest en el seu procés cap a la
rehabilitació. Molts d’aquests esdeveniments han estat influenciats pel model RNR.
Aquest no només ha contribuït al desenvolupament d’instruments d’avaluació de risc en
infractors, sinó que també proporciona informació útil pel tractament dels delinqüents.

La predicció mai és perfecte i no tots els delinqüents poden ser avaluats i tractats de
manera eficient ja que el comportament humà es massa complex pels instruments de
tractament que tenim actualment. És més, alguns poden oposar-se a l’èmfasi que posen
els autors en les necessitats criminògenes de l’individu a diferència d eles necessitats no
criminògenes que poden ser molt importants per la felicitat de l’individu. Tot i això,
aquest model no exclou l’atenció dels nivells personals d’ansietat, ja que aconseguir la
satisfacció personal de l’individu implica atendre als dos tipus de necessitats.

Andrews i Bonta asseguren que la efectivitat del tractament utilitzat en el món real és
aproximadament la meitat de l’efecte del programa de demostració experimental. Quan
els programes de tractament que han demostrat un descens de la reincidència en els
experiments ben controlats són adoptats pels organismes penitenciaris, els seus nivells
d’eficàcia disminueixen significativament(Lipsey, 1999). Tot i això, les institucions que
són capaces d’aconsegyuir un gran nivell de compromís mostren una reducció
significativa de la reincidència en comparació a les agencies que no s’adhereixen als
principis de risc-necessitat-responsivitat.
Núria Espona Zorita
1952551 Criminologia aplicada

Bibliografia