El senyor la mirà amb duresa.

Pobra dona Maria Antònia, ara sí que

no l’entenia, malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho
prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha
corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l’ha comprès
ningú més que jo.

Me’n vaig adonar a l’instant mateix en què dona Maria Antònia

acabava de fregar un punt perillós, l’únic que havia d’haver quedat
dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca,
però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint
pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera
encarnats dins la seva ànima que resultava impossible de realitzar-ne
l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los. La darrera
amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva
soledat, fou la Memòria, i a les seves memòries, en efecte, ho ha
sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així,
doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a
asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

–Això mai –digué–. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un

instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula,
començà a replegar el seu equipatge.

–Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc

por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a ésser el mateix de sempre.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines.

Identifica les veus del discurs.